Kitabı oku: «Problemes de gènere», sayfa 3

Subjectes de sexe/gènere/desig

No es neix dona, se n’esdevé.

SIMONE DE BEAUVOIR

No es pot dir que les «dones» existeixin, estrictament parlant.

JULIA KRISTEVA

La dona no té sexe.

LUCE IRIGARAY

El desplegament de la sexualitat […] va establir aquesta idea de sexe.

MICHEL FOUCAULT

La categoria de sexe és la categoria política que funda la societat com a heterosexual.

MONIQUE WITTIG

I. «Les dones» com a subjecte del feminisme

Majoritàriament, la teoria feminista ha assumit que hi ha alguna identitat existent, que s’entén mitjançant la categoria de dones, que no només inicia els interessos i els objectius feministes dins el discurs, sinó que constitueix el subjecte per al qual es busca representació política. Però política i representació són termes controvertits. D’una banda, representació serveix com a terme operatiu dins el procés polític que intenta ampliar la visibilitat i la legitimitat de les dones com a subjectes polítics; de l’altra, la representació és la funció de la llengua que es diu que revela o distorsiona el que s’assumeix que és cert sobre la categoria de dones. Per a la teoria feminista, sembla necessari el desenvolupament d’un llenguatge que representi totalment o adequadament les dones per promoure’n la visibilitat política. Evidentment, això ha semblat important tenint en compte la situació cultural general, en què les vides de les dones es representaven de manera inadequada o no es representaven gens.

Darrerament, aquesta idea prevalent de la relació entre la teoria feminista i la política s’ha vist qüestionada des de dins del discurs feminista. El subjecte dona mateix ja no s’entén en termes estables o perdurables. No només hi ha una gran quantitat de material que qüestiona la viabilitat del subjecte com a candidat últim a la representació o, de fet, a l’alliberament, sinó que hi ha molt poc acord, al cap i a la fi, sobre què constitueix, o hauria de constituir, la categoria de dones. Els camps de la representació política i lingüística estableixen prèviament els criteris segons els quals es formen els subjectes mateixos, i això té com a resultat que la representació s’atorga només al que es pot reconèixer com a subjecte. És a dir, cal complir les condicions per ser subjecte abans que es concedeixi la representació.

Foucault assenyala que els sistemes jurídics de poder produeixen els subjectes que posteriorment passen a representar.¹ Les nocions jurídiques de poder semblen regular la vida política en termes purament negatius; és a dir, mitjançant la limitació, la prohibició, la regulació, el control i fins i tot la protecció d’individus relacionats amb aquesta estructura política mitjançant l’operació contingent i retràctil de la tria.

Però els subjectes que aquestes estructures regulen són, pel fet d’estar-hi subjectes, formats, definits i reproduïts d’acord amb les necessitats d’aquestes estructures. Si aquesta anàlisi és correcta, llavors la formació jurídica del llenguatge i de la política que representa les dones com el subjecte del feminisme és també una formació discursiva i l’efecte d’una versió determinada de política representacional. I el subjecte feminista resulta estar constituït discursivament pel mateix sistema polític que se suposa que n’ha de facilitar l’emancipació. Això és políticament problemàtic si es pot demostrar que aquest sistema produeix subjectes amb gènere amb un eix diferencial de dominació o que produeix subjectes que se suposa que són masculins. En aquests casos, demanar acríticament a un sistema així l’emancipació de les dones serà clarament contraproduent.

La qüestió del subjecte és crucial per a la política, i per a la política feminista en concret, perquè els subjectes jurídics es produeixen invariablement mitjançant determinades pràctiques d’exclusió que no es veuen un cop s’han establert les estructures jurídiques de la política. És a dir, la construcció política del subjecte comporta determinats objectius de legitimació i exclusió, i aquestes operacions polítiques les amaga i les naturalitza de manera efectiva una anàlisi política que pren com a fonament les estructures jurídiques. El poder jurídic inevitablement produeix el que afirma simplement representar; per tant, la política s’ha de preocupar d’aquesta doble funció del poder: el que és jurídic i el que és productiu. En efecte, la llei produeix i llavors oculta la idea de «subjecte abans de la llei»² per poder invocar aquesta formació discursiva com a premissa fundacional naturalitzada que posteriorment legitima la pròpia hegemonia reglamentadora d’aquesta llei. No n’hi ha prou d’investigar com les dones poden estar més plenament representades en el llenguatge i la política. La crítica feminista també hauria d’entendre que la categoria dones, el subjecte del feminisme, la produeixen i la contenen les mateixes estructures de poder de què mira d’emancipar-se.

Efectivament, la qüestió de les dones com a subjecte del feminisme dona lloc a la possibilitat que pugui no haver-hi un subjecte abans de la llei, esperant representació dins o per la llei. Potser el subjecte, així com la invocació d’un abans temporal, el constitueix la llei com a fonament fictici de la seva afirmació de legitimitat. La suposició predominant de la integritat ontològica del subjecte abans de la llei es podria entendre com la marca contemporània de la hipòtesi de l’estat natural, la faula fundacional constitutiva de les estructures jurídiques del liberalisme clàssic. La invocació performativa d’un abans no històric es converteix en la premissa fundacional que garanteix l’ontologia presocial de persones que consenten lliurement ser governades i, per tant, constitueixen la legitimitat del contracte social.

Tanmateix, a banda de les ficcions fundacionalistes que afermen la idea del subjecte, hi ha el problema polític que el feminisme troba en la suposició que el terme dones denota una identitat comuna. Més que un significant estable que obliga a l’acord d’aquelles a qui pretén descriure i representar, dones, fins i tot en plural, s’ha convertit en un terme problemàtic, un espai de disputa, una causa d’angoixa. Com suggereix el títol de Denise Riley, ‘Am I That Name?’ («Soc aquest nom?») és una pregunta produïda per la possibilitat mateixa de les múltiples significacions del nom.³ Si una és una dona, segur que això no és tot el que és; el terme no aconsegueix ser exhaustiu, no perquè una persona amb un gènere previ transcendeixi la parafernàlia específica del seu gènere, sinó perquè el gènere no sempre es constitueix de manera coherent o constant en diferents contextos històrics, i perquè el gènere intersecciona amb modalitats racials, de classe, ètniques, sexuals i regionals de les identitats constituïdes discursivament. Per tant, es fa impossible separar el gènere de les interseccions culturals i polítiques en què invariablement es produeix i es manté.

La suposició política que hi ha d’haver una base universal per al feminisme, que s’ha de trobar en una identitat que s’assumeix que existeix a totes les cultures, sovint acompanya la idea que l’opressió de les dones té alguna forma única discernible en l’estructura universal o hegemònica del patriarcat o de la dominació masculina. La idea d’un patriarcat universal s’ha criticat àmpliament en els darrers anys perquè no aconsegueix explicar com funciona l’opressió de gènere en els contextos culturals concrets en què existeix. Quan s’han consultat els contextos diversos en aquestes teories, ha estat per trobar exemples o il·lustracions d’un principi universal que s’assumeix d’entrada. D’aquesta forma de teorització feminista se n’han criticat els esforços per colonitzar i apropiar-se de les cultures no occidentals per reafirmar idees d’opressió molt occidentals, i perquè també tendeixen a construir un tercer món o fins i tot un orient en què l’opressió de gènere s’explica subtilment com a simptomàtica d’un barbarisme no occidental essencial. La necessitat del feminisme d’establir un estatus universal del patriarcat per poder reforçar la idea que les reivindicacions del feminisme són representatives, de vegades ha motivat agafar la drecera d’una universalitat categòrica o fictícia de l’estructura de dominació que es diu que produeix l’experiència comuna de la subjugació de les dones.

Tot i que l’afirmació d’un patriarcat universal ja no té tanta credibilitat com havia tingut anteriorment, la idea d’una concepció generalment compartida de les dones, que és conseqüència d’aquest marc, ha costat molt més de desbancar. Certament, hi ha hagut molts debats: hi ha alguna característica compartida entre les dones que preexisteixi a la seva opressió, o les dones tenen un vincle en comú en virtut únicament d’aquesta opressió? Hi ha una especificitat en les cultures de les dones que sigui independent de la seva subordinació per les cultures hegemòniques masculinistes? Sempre s’especifica contra l’especificitat i la integritat de les pràctiques culturals o lingüístiques de les dones i, per tant, dins els termes d’una formació cultural més dominant? Hi ha una zona del que és específicament femení, una que es diferencia del masculí com a tal, i que, alhora, és reconeixible en la seva diferència per una universalitat de les dones no marcada i, per tant, suposada? L’oposició binària masculí/femení constitueix no només el marc exclusiu en què es pot reconèixer aquesta especificitat, sinó que l’especificitat del femení es descontextualitza totalment i se separa analíticament i políticament de la constitució de la classe, la raça, l’etnicitat i altres eixos de relacions de poder que constitueixen la identitat i, alhora, fan que la idea singular d’identitat sigui una denominació inadequada.⁴

El que suggereixo és que les restriccions del discurs representacional en què opera el subjecte del feminisme en minen de manera efectiva la presumpta universalitat i unitat. Efectivament, la insistència prematura en un subjecte estable del feminisme, entès com una categoria de dones que no té esquerdes, genera inevitablement múltiples rebuigs a acceptar la categoria. Aquests camps d’exclusió revelen les conseqüències coercitives i reglamentadores d’aquesta construcció, encara que la construcció s’hagi elaborat amb objectius emancipatoris. Efectivament, la fragmentació dins el feminisme, i l’oposició paradoxal al feminisme de dones a les quals el feminisme afirma representar, suggereix els límits necessaris de la política identitària. La idea que el feminisme pot buscar una representació més àmplia per a un subjecte que construeix ell mateix té la conseqüència paradoxal que existeixi el risc del fracàs dels objectius feministes perquè el feminisme es nega a tenir en compte els poders constitutius de les pròpies demandes de representació. Aquest problema no es resol amb el fet d’apel·lar a la categoria de dones purament per motius estratègics, perquè les estratègies sempre tenen significats que van més enllà dels objectius per als quals s’han pensat. En aquest cas, la mateixa exclusió es pot considerar un significat no volgut però que té conseqüències. Acceptant l’exigència de la política de representació per tal que el feminisme articuli un subjecte estable, el feminisme s’obre a ser acusat de representació grollerament inadequada.

Evidentment, la tasca política no és refusar la política de representació (com si poguéssim). Les estructures jurídiques del llenguatge i la política constitueixen el camp de poder contemporani; per tant, no hi ha posició fora d’aquest camp, només una genealogia crítica de les pràctiques mateixes de legitimació. Així, el punt crític de sortida és el present històric, com en deia Marx, i la tasca és formular dins aquest marc constituït una crítica de les categories d’identitat que les estructures jurídiques contemporànies generen, naturalitzen i immobilitzen.

Potser en aquest moment de la política cultural, en un període que alguns anomenarien «postfeminista», hi ha una oportunitat de reflexionar des d’una perspectiva feminista sobre el mandat de construir un subjecte del feminisme. Dins la pràctica política feminista, sembla necessari repensar radicalment les construccions ontològiques de la identitat per poder formular una política de la representació que pugui reanimar el feminisme en altres terrenys. D’altra banda, potser és hora de preveure una crítica radical amb l’objectiu d’alliberar la teoria feminista de la necessitat d’haver de construir un terreny únic o perdurable que és invariablement disputat per les posicions identitàries o antiidentitàries que exclou invariablement. Les pràctiques excloents que fonamenten la teoria feminista en una idea de les dones com a subjecte debiliten paradoxalment els objectius feministes d’estendre les seves demandes de representació?⁵

Potser el problema és més greu i tot. La construcció de la categoria dones com a subjecte coherent i estable és una regulació i una reïficació inconscient de les relacions de gènere? I aquesta reïficació no és precisament contrària als objectius feministes? Fins a quin punt la categoria dones aconsegueix estabilitat i coherència només en el context de la matriu heterosexual?⁶ Si ja no està demostrat que una idea estable del gènere sigui la premissa fundacional de la política feminista, potser és desitjable un nou tipus de política feminista que refuti les reïficacions del gènere i la identitat mateixa, que prengui la construcció variable de la identitat com a prerequisit tant metodològic com normatiu, si no com a objectiu polític.

Traçar les operacions polítiques que produeixen i oculten el que compleix els requisits per ser subjecte jurídic del feminisme és precisament la tasca d’una genealogia feminista de la categoria dones. Al llarg d’aquest esforç per qüestionar les «dones» com a subjecte del feminisme, l’ús no problemàtic d’aquesta categoria pot acabar impedint la possibilitat del feminisme com a política de representació. Quin sentit té ampliar la representació a subjectes que estan construïts mitjançant l’exclusió de qui no aconsegueix adaptar-se als requeriments normatius tàcits del subjecte? Quines relacions de dominació i exclusió es mantenen involuntàriament quan la representació es converteix en l’únic objectiu de la política? La identitat del subjecte feminista no hauria de ser la base de la política feminista, si la formació del subjecte té lloc dins el camp de poder enterrat habitualment sota l’afirmació d’aquesta base. Potser, paradoxalment, la representació demostrarà tenir sentit per al feminisme només quan el subjecte dona no es presumeixi enlloc.

II. L’ordre obligatori de sexe/gènere/desig

Tot i que la unitat no problemàtica de les dones s’invoca sovint per construir una solidaritat en la identitat, s’introdueix una bretxa al subjecte del feminisme amb la distinció entre sexe i gènere. La distinció entre sexe i gènere, que originalment volia qüestionar la formulació «biologia és destí», sembla reafirmar l’argument que, si bé el sexe sembla irresoluble des del punt de vista biològic, el gènere es construeix culturalment: per tant, el gènere no és el resultat causal del sexe ni està tan aparentment fixat com el sexe. La unitat del subjecte és, per tant, posada en dubte potencialment per la distinció que permet el gènere com a una interpretació múltiple del sexe.⁷

Si el gènere és els significats culturals que assumeix el cos sexuat, llavors no es pot dir que el gènere sigui consegüent al sexe en cap cas. Portada al seu límit lògic, la distinció entre gènere i sexe suggereix una discontinuïtat radical entre els cossos sexuats i els gèneres construïts culturalment. Si assumim per un moment l’estabilitat del sexe binari, d’aquí no s’infereix que la construcció dels «homes» recaigui exclusivament en els cossos dels mascles ni que les «dones» interpretin exclusivament cossos femella. I més enllà d’això, encara que els sexes semblin no problemàticament binaris pel que fa a la morfologia i constitució (que ja es qüestionarà), no hi ha motius per assumir que els gèneres també hagin de ser dos.⁸ La presumpció d’un sistema binari de gèneres manté la creença en una relació mimètica del gènere respecte al sexe, en què el gènere reflecteix el sexe o està restringit d’altres maneres pel sexe. Quan es teoritza l’estatus del gènere com a construcció radicalment independent del sexe, el sexe mateix es converteix en un artifici lliure, amb la conseqüència que home i masculí pot significar tan fàcilment un cos femella com mascle, i dona i femení un cos mascle tan fàcilment com un de femella.

Aquesta divisió radical del subjecte amb gènere obre encara un altre conjunt de problemes. Podem referir-nos a un sexe determinat o a un gènere determinat sense preguntar abans com es determina el sexe i/o el gènere, a través de quins mitjans? I què és el sexe, per cert? És natural, anatòmic, cromosòmic o hormonal?, i com ha de valorar la crítica feminista els discursos científics que afirmen que estableixen aquests fets per nosaltres?⁹ El sexe té història?¹⁰ Cada sexe té una història, o històries, diferent? Hi ha una història de com es va establir la dualitat del sexe?, una genealogia que podria exposar les opcions binàries com una construcció variable? Els fets sexuals ostensiblement naturals es produeixen discursivament amb diversos discursos científics al servei d’altres interessos polítics i socials? Si es qüestiona el caràcter immutable del sexe, potser aquest constructe anomenat sexe està tan construït culturalment com el gènere; de fet, potser ja havia sigut sempre el gènere, amb la conseqüència que la distinció entre sexe i gènere resulta que no és cap distinció en absolut.¹¹

No tindria sentit, doncs, definir el gènere com a interpretació cultural del sexe, si el sexe mateix és una categoria determinada pel gènere. El gènere no s’hauria de considerar simplement com la inscripció cultural de significat en un sexe predeterminat (una concepció jurídica); el gènere també ha de designar el mateix aparell de producció mitjançant el qual s’estableixen els sexes mateixos. En conseqüència, el gènere no és a la cultura el que el sexe és a la natura; el gènere també són els mitjans discursius/culturals mitjançant els quals la natura sexuada o un sexe natural es produeix i s’estableix com a prediscursiu, anterior a la cultura, una superfície políticament neutra en què actua la cultura. Reprendrem aquesta construcció del sexe com a radicalment no construït en la discussió de Lévi-Strauss i l’estructuralisme al capítol 2. En aquest moment ja queda clar que una manera en què s’assegura efectivament l’estabilitat interna i el marc binari del sexe és assignant la dualitat del sexe al terreny prediscursiu. Aquesta producció del sexe com a allò prediscursiu s’hauria d’entendre com a efecte de l’aparell de la construcció cultural designada pel gènere. Llavors, com és que cal reformular el gènere per incloure les relacions de poder que produeixen l’efecte d’un sexe prediscursiu i, per tant, amaguen la mateixa operació de producció discursiva?