Kitabı oku: «Substantiu i adjectiu», sayfa 2
1.2. LA DOBLE ESPECIFICACIÓ LÈXICA: SUBSTANTIU I ADJECTIU
A la vista de l’apartat precedent és clar que les dues categories fonamentals de les llengües del món són substantiu i verb, amb una prevalènça de la primera que ens sembla innegable. Més subtil és, no obstant això, la caracterització de l’adjectiu. Caldria demanar-se, fins i tot, si constitueix una categoria essencial i, si fos així, a quina de les enfrontades abans es deu adscriure. En primer lloc, n’hi ha prou amb fullejar qualsevol manual d’història de la Lingüística (Arens, per ex.) per adonarse que l’adjectiu no s’ha considerat fins a molt tard categoria gramatical, ja que foren els modistes, a l’Edat Mitjana, els primers a adonar-se’n. Segonament, o l’adjectiu ha estat adscrit a la categoria verbal com qualsevol altra predicació (Plató, i potser també Aristòtil), o bé s’ha classificat entre els noms, al costat del substantiu, a causa de la seua flexió, similar a la d’aquest (els estoics i per mitjà d’ells l’escola d’Alexandria). Dos enfrontaments naturals, si tenim en compte dos aspectes vàlids per a considerar el problema: bé el caràcter lògic que es decanta en la formalització d’un judici en EP (Una xiqueta bonica → La xiqueta ÉS bonica) o bé la consideració morfològica d’ES que assimila els accidents gramaticals del substantiu i l’adjectiu enfront de la complicada morfologia verbal de les llengües i.e. De fet, ambdues actituds no tenen perquè romandre enfrontades, car la bipolarització d’un judici mai no exigeix concomitància morfològica total: Pere és estudiós / Pere estudia tenen un significat paregut i concorden en gènere i nombre en el primer cas, però ho fan en nombre i persona en el segon. La característica de persona —més temps, mode, etc.— cal que l’aporte, nogensmenys, el verb auxiliar. Per això, sembla oportú d’adscriure substantiu i adjectiu a una categoria superior: la del nom.
Després veurem que l’enfocament que exigeix a la nostra posició l’estructura lèxica de l’i.e. (Cfr. J. Calvo, 1985) coincideix plenament amb aquest resultat. Mes convé revisar les teories lingüístiques actuals sobre l’assumpte i ponderar-ne els resultats.
Per a A. Sechehaye (1926) existeix un doble procediment en la concepció del món, ja dramàticament, a través del procés verbal, ja estàticament, mitjançant la percepció de la qualitat. Quan la Gramàtica Generativa recorre a aquesta distinció opera sobre el concepte d’estativitat de manera que l’adjectiu equivalga, sense més ni més, a un simple verb d’estat. Tanmateix, quaranta anys abans, l’autor de l’Escola de Ginebra ja esmentat havia desmantellat la fal·làcia que tal concepció enclou. En efecte, el camp verdeja i el camp és verd difereixen en quant que el primer exemple suposa un procés que no apareix en el segon. En llatí es poden observar construccions verbals de procès que avui se simbolitzen estàticament (pallēo = «estic pàl·lid/a», domus vacat = «la casa està buida»), però tal apreciació diacrònica o, si es prefereix, tal traducció de llengua a llengua, no és suficient per constatar en ambdues construccions, la traduïda i l’original, una identitat absoluta en quant al significat. A elles, precisament, al·ludeix Sechehaye quan afirma:
«La notion de qualité est dejà impliquée naturellement dans celle du procés et dans celle de substance… Mais ce qui est implicite dans les notions substantives et verbales devient explicite une fois conçu sous l’angle de la qualité… (p. 56).
ja que la qualitat té una forma pròpia en la gramàtica que és l’adjectiu. Observeu-hi que els exemples de més amunt no serveixen, per si mateixos, per a fer taula rasa en perjudici de l’adjectiu, ja que per la mateixa raó afirmar que Aqueixa dona és una joia equivaldria a negar de vegades el substantiu, atés, per ex., que joia s’assembla més aviat a un adjectiu (Comp. amb Aqueixa dona és molt valuosa).
Un altre argument, encara més senzill i eficaç és el següent: si no hi hagués una significació categorial palesa, de què serviria aleshores la formació verbal suavitzar, el substantiu suavitat, l’adverbi suaument, el propi adjectiusuau, tots ells proveïts del mateix lexema i teòricament amb la mateixa significació lèxica? I viceversa, si anteposem el verb a l’adjectiu, per què formar caminant, coneixedor, útil, tots ells adjectius deverbals?
Per la seua banda, la psicomecànica aplega també a solucions paregudes per bé que des de pressupòsits totalment diferents. Per a G. Guillaume el substantiu posseeix incidència interna (de llengua); en canvi, l’adjectiu, proveït d’idèntics determinants categorials (gènere, nombre, cas, etc.) posseeix incidència externa: és a dir, no té significació per si mateix al mancar-li el suport corresponent del substantiu. Dolç significa «alguna cosa dolça», però pastís no requereix recolzaments per a significar completament, Pel que fa al verb, encara que presente incidència externa de la mateixa manera que l’adjectiu —corre no significa sinó en el cavall corre, l’aigua corre—, es diferencia no solament d’aquest sinó del substantiu en l’oposició espai/temps, aplicant-se-li aquesta última a aquell en contraposició al caràcter espacial de l’hipercategoria del nom.
Sense deixar de banda aquests i altres arguments guillaumians que no podem abordar, sembla oportú de matisar que l’incidència de l’adjectiu té també vàlua en si mateixa, tot i que de manera diferent: l’adjectiu és un tot continu, indivís, i el substantiu sol aparéixer individualitzat. Altrament, les diferències intercategorials es fan menors. Així, per ex., un substantiu / -Comptable / com aigua està menys llunyà que piano d’un adjectiu com gros. Vegeu:
més gros / *dos grossos (adj.)
més aigua / *dues aigües (però dues aigües minerais)
(Cfr. *dues aigües internacionals)
*més piano (subst.) / dos pianos
Amb tot no arriben a confondre’s, puix al costat de molta (d’)aigua / molt (de) gros, tenim *estalviar de temps, però estalviar de blaus (adj.), ja que el català rebutja el partitiu que introdueix substantius sense quantitatius3. Cfr. cast, mucho pan / muy suave, però *muy pan / *mucho suave, etc., per a una diferenciació d’un altre tipus.
Si ens apropem per un instant a la teoria generativo-transformacional, que és la que més de moda ha estat en aquests últims anys a Espanya, el procés d’identificació categorial ha seguit un camí molt instructiu: Chomsky (1957) elegia obertament la dicotomització oracional SN/SV i, per tant, els símbols categorials lèxics substantiu/verb. L’adjectiu quedava marginat a l’ES mitjançant d’una transformació que enclou com a pont l’oració de relatiu:
El nen és bo → el nen QUE és bó → El nen bó
Això ve a suposar que l’adjectiu no existeix en EP i d’aleshores ençà han estat legió els autors que comparteixen aquesta mateixa opinió. G. Lakoff (1970), per ex., subcategoritza el verb amb trets com / + Verb/, /-Adjectival/ i l’adjectiu com / + Verb/, / + Adjectival/, suposant que el substantiu equival a / + Substantival/. No obstant això, les crítiques a tals suposicions són variados fins i tot des del propi generativisme. Observeu, per ex., que no és possible:
*La mà és dreta → *La mà QUE és dreta
i en canvi sí ho és el resultat terminal → la mà dreta. Tampoc no és possible de suposar que un home és pobre (→ un home QUE és pobre → un home pobre) siga l’EP corresponent de un pobre home, etc. El mateix Chomsky formularia, anys més tard, la seua pròpia objecció a la teoria estàndard (1965), suposant-hi que, de vegades, no és possible la transformació quan es produeix un canvi de categories. Així, no és el mateix un president valencià que un president de València, ni presidencial pot igualar-se sense més ni més a del president, ja que discursos presidencials no remet a la mateixa estructura profunda que eleccions presidencials, puix president és subjecte i objecte respectivament de l’oració profunda que hi subjau. De la mateixa manera, no és possible d’identificar roig amb el verb ésser-roig, atés que una casa roja pot no denotar tal color (Comp. una casa roja pel sol), mentre que en la casa és roja el tret cromàtic sembla més aviat intrínsec, etc. Conseqüentment, i sense abundar més en arguments d’un i altre signe, n’hi ha un de posterior que desembocaria més tard en la teoria de la traça de N. Chomsky (1970/6) que ve també a afegir-se a la deserció esmentada. Una oració com el gat és blanc és aproximadament l’output d’una EP com el gat és [Δ] blanc, quelcom així com el gat és un GAT blanc, que, si bé elimina de l’adjectiu possibilitats d’argument-predicat, li concedeix en canvi estatus com a categoria profunda. Aquesta posició, que ha estat defensada pel que fa al castellà per F. Carrasco (1974) o pel que fa als adjectius llargs del rus pel montaguià M. Siegel (1976), es revela falsa quan es tracta d’adjectius sincategoremàtics. Comp.:
un gat blanc és un animal blanc/ /*un elefant menut és un animal menut
on el símbol postís Δ (dummy símbol en la terminologia anglesa) ha donat lloc a un substantiu general /Animat/4.
Una vegada que hem refusat la confraternització, sense cap mena de dubte excessiva entre adjectiu i verb, cosa que en realitat suposaria a la llarga un primer pas per a la negació de la resta de categories, cal tornar a replantejar-se el tema en relació a la parella substantiu-adjectiu. En principi, en les llengües romàniques l’adjectiu pot anteposar-se o posposar-se al substantiu. En el primer cas sembla difícil que ni tan sols puga pensarse en l’anàlisi A + S, atés que sembla de vegades un fenomen en què el primer element és pròxim al morfema. Cfr.: cat. un gran home, cast, un buen bebedor, etc. (Cfr. més endavant § 1.3.2.1.). I no hem d’oblidar que aquest fenomen encara està més estés en anglés i en alemany, llengües en què AS es dóna en la pràctica en el cent per cent dels casos, quan en realitat l’ordre oracional es SVO (a l’inrevés). En altres casos no és possible pensar en una aproximació verbal per part de l’adjectiu, que és, abans que res, una espècie de ponderatiu (cast, ell és un simple intermediari, cast, todo quedó en una triste representación).
En segon lloc, podría argüir-se amb una reflexió purament filosófica. La substància no pot ser apreciada si no és en concordança absoluta amb els accidents corresponents, representats en general per adjectius: taula quadrada, poble nou, torre alta... Quan es tracta de considerar l’acció, el procés de substantivació és més profund: l’home-que-corre es transforma en el corredor, sense. que generalment puga donar-se la possibilitat *?L’home corredor, mentre que la substantivació l’alta, la baixa no solament la fa possible: la ballarina alta, l’alzina baixa, sinó que l’exigeix implícitament en el context immediat:
Aquella ballarina alta m’agrada més que la baixa (la ϕ baixa)
Aquest procés de substantivació aplega al cim quan, com podia esperar-s’hi, l’adjectiu se substantiva lèxicament:
la cosa-que-és-nova → la novetat,
on ja no és possible, en aquest cas, *la cosa novetat. És a dir, que substantiu i adjectiu mostren una major connexió, perquè representen una connexió essencial, mentre que adjectiu i verb sols ho fan de vegades, essent llur afinitat més bé la pròpia d’una relació nexual.
Aquest i altres arguments de pes, tant morfològics (accidents de gènere i nombre), com sintàctics o lèxics confirmen la decisió de la Lingüística tradicional. Deixant de banda els primers5, es pot destacar entre els segons l’àmplia intersecció funcional en l’oració atributiva:
Joan és metge/ Joan és feixuc (S + V + /Subst. o Adj.)
fins a l’extrem de poder-se formar paradigmes atributius estrictament simètrics als de l’oració predicativa convencional (Cfr. M.A.K. Halliday 1967-8) o la relació atributivo-apositiva del tipus tren correu en comparació amb tren exprés, etc. Pel que fa a l’últim aspecte tractat tampoc no s’ha deixat d’assenyalar l’àmplia intersecció substantiu/adjectiu en el lèxic de les llengües (Cfr.: músic, papú, vinicultor, esquenadret, etc. i el seu doble ús com a substantius i adjectius) que hi pot donar lloc a diferenciacions del tipus:
un boig anglés ≠ un anglés boig, un pensador grec ≠ un grec pensador, etc.
En definitiva, que som convençuts, atès l’allau d’arguments a favor, que substantiu i adjectiu formen una categoria superior: la del nom, sense que es puga dir el mateix de la presumpta universalitat de la relació verb-adjectiu, almenys en les llengües, i.e., proveïdes totes elles d’aquesta darrera categoria.
1.2.1. El nom propi
Abans d’entrar en una subcategorització del substantiu que siga d’utilitat plena per a aproxirhar-se al problema de les relacions semàntiques en el si de la Sintaxi (& 2a part) convé escometre una qüestió dicotòmica de distinta peculiaritat: la diferència entre nom comú i nom propi.
El problema ha estat enfocat des de moltes i diverses maneres, aparentment contradictòries de vegades. Per a Stuart Mill el nom propi no té cap significació, però per contra el nom comú «connota» un significat. Així, per ex., finestra conté unes notes determinades, però Montserrat és un simple nom de pila. Per altra banda, O. Jespersen creu, seguint Husserl, que el nom propi és el més ric en notes: Montserrat pot ser per a alguna persona determinada la concreció d’un nombre enorme d’experièneies i, per tant, molt més ric en significat que qualsevol nom comú.
Si ens situem en l’aspecte de l’actualització, cal tenir en compte que el nom propi la porta en si mateix i no sol ser una exigència l’article identificador en la majoria de les llengües, cfr.:
*El Tomás/ *The Spain/ El Victor (amb un marcat valor col·loquial o d’èmfasi6) /La France (però *Le Pierre, etc.)
El nom comú, per contra, la necessita si no és classificador i malgrat que al·ludesca a ens únics com la lluna. Cfr.:
La lluna surt/ Papà, et dibuixaré un sol i una lluna molt grans/, però *Lluna surt, etc.
En altres ocasions també el nom propi deixa d’al·ludir a individualitats i, llavors, li cal un article reconeixedor:
La València que jo vaig conéixer/ El Déu dels cristians/ Una Marlene lluitadora contra el feixisme (TEM-31).
En qualsevol cas, tampoc per aquesta via sembla que es resol el problema plantejat, tot i que s’apunte cap a una ubicació estructural diferent.
La Morfologia tampoc no és substancialment distinta en un i altre cas. El nom propi admet també la formació de derivats diminutius (Vicentet/ muntanyeta), gentilicis (sudanés/ serrà), abstractos (oblomovisme/ capitalisme), adjectius de relació (chomskià/ petrolífer), etc. Admet igualment reduccions mitjançant l’apòcope (Trini/ cine), canvi de gènere (Lluís/Lluïsa), encara que difícilment de nombre (*Els Angels/ els polls)7. Res d’efectiu, com es veu, però no per això eliminable amb vista a la descripció prèvia.
La Sintaxi és en alguns casos distinta8, però en general el nom propi admet l’acompliment de qualsevol argument de l’enunciat:
Joan llegeix (Subj.)/ Jo veig en Joan (Obj. dir.) /Escriuràs a Joan una carta (Obj. ind.) /Anàreu de Xàtiva a Bocairent (Circ. lloc) /Ho fa com Maria (C. mode)/Vivia quan Matusalem (C. temps).
o de l’enunciació:
Et recordaré, oh príncep, la grandesa del teu poble/ Ja vénen, Clara, els teus cosins (vocatiu)
presentant-hi dificultat del Receptor: *?Claudi aniràs al davant/ Tú, aniràs al davant, i impossibilitat de l’Emissor: *Juli/ Jo va(ig) davant, així com qualsevol altres variants: cast. El menda/ yo va/voy delante. Cat. Un servidor mai no ha dit/ *he dit això.
Hauríem de cercar, llavors, altres maneres per a la distinció nom comú/ nom propi i, en aquest sentit, el millor serà partir d’una situació concreta. Digueu a un parvulet que elegesca una taula d’entre diversos mobles que li mostreu (una cadira, un armari, la taula, etc.); digueu-li, després, que busque Estrella entre un conjunt de companys de la seua classe (Blanca, Jordi, etc.). No dubtarà a fer-ho. Demaneu-li tot seguit una taula d’entre diverses d’elles, el mateix que haveu fet en fer-li elegir entre els companys de la seua classe: si la taula demanada ha-gués de tenir alguna característica especial, però sols se li anomenàs «taula» el nen fallaria, o millor dit, assenyalaria una qualsevol del conjunt i succeiria el mateix que si li haguéssen demanat «un nen» del conjunt esmentat. Prosseguim amb l’experiment: dueu el mateix pàrvul a una altra classe d’un altre barri i demaneu-li que us assenyale Estrella d’entre el conjunt presentat. L’experiment fallarà per primera vegada, però no hauria estat aquest el cas en demanar-li que assenyalàs un nen del conjunt —no assenyalaria una taula. I si hi hagués un sol deixeble a l’esmentada classe, assenyalaria el nostre pàrvul Estrella si li ho demanàssem? El nen encertaria de nou a menys que el nom de l’elegida fora realment un altre. Doncs bé, podem començar a deduir-ne quina és la nota que caracteritza el nom propi: la individualitat obtinguda en la referència. D’ací l’exercici de «diacrisi personal», segons K. Bühler, que ha de realitzar-se per al reconeixement del nom propi, encara que aquest diferesca lògicament del que es fa per al pronom. Quan algú truca a la teua porta i diu «jo», podem demanar-li que diga el seu nom i potser llavors el reconeixerem. Perquè «jo», «tu», etc. individualitzen, però ho fan respecte a la classe (jo = indiv. de la classe Emisor, tu = indiv. de la classe Receptor), no respecte a la individualitat mateixa tal com ho fa el nom propi: no existeix la classe dels Joseps o dels Vicents. En aquest cas, el nom propi és com el traç roig per a significar una casa d’entre les altres d’un conjunt, de la mateixa manera que ho fou el bandit del conte de «Les mil i una Nits» (Stuart Mill). Únicament que el nom de cadascú no es porta al front. A més a més, afegiríem nosaltres, el traç roig de la casa se suma a tots els que aquesta posseïa sense que això implique individualització del tipus de la realitzada per un nom propi. O siga, dues cases pintades amb el traç roig tornarien a confondre’s en el conte, però un bandit anomenat Alí-Babà mai no es confondria amb cap altre, solament pel fet de tenir el mateix nom. Stuart Mill s’equivoca en aquesta apreciació i per això confon la «connotació» d’un sol subjecte (Joan) amb la d’un sol atribut (blancor), ignorant-ne que «el blanc» en neu, paper o escuma és una referència contínua, infinita i impossible de trobar en un nom propi. ¿Qui confondria les «connotacions» de Sòcrates, el filòsof, amb les d’un cert jugador de futbol d’un equip brasiler, sols perquè ambdós s’anomenen així? A menys que es pense que el nom propi té un significat més general com n’opinen els parapsicòlegs (onomatologia). Pot creure’s també que el significat etimològic del nom propi descobreix quelcom de decisiu (podríem relacionar Llopis amb «llop»?), però aquesta etimologia encara que estigués viva potser no hi és definitiva. Pensem, per ex., en àtom i en el seu significat etimològic: «sense particiò», o en assassi: «bevedor de hasis (= «herba seca»). Sí que, al contrari, la «despropiació» que suposa un judes, marca carácter de classe en la qual el nom propi és sentit de manera diferent: com a nom comú adjectivat.
Per altra banda, tampoc no resulta exacte, a partir de les anteriors manifestacions, que «els noms propis s’atribueixen deícticament» segons diu K. Bühler (§14,7), però a més, aquest mateix autor sembla desdir-ho obertament més endavant (§ 25,5) quan assenyala que enfront de les autèntiques deixis jo, tu en amat Caius Camillam és solament la -t la que porta tal manifestació —to-deixis— i, no obstant això, la frase llatina, per a més inri, té dos noms propis com a arguments de base. No serà precisament el contrari, és a dir, que no existeixen altres elements menys deíctics en el llenguatge que els noms propis? En efecte, la mostració (ell/ ella, aquest, etc.) evita el nom propi i l’ús d’aquesta, en canvi, fa innecesària aquella. Per això mateix, la jo-deïxi i la tu-deïxi eludeixen, sobretot la primera, la manifestació del nom propi de l’E i el R. sense que equivalguen a ell, com es va demostrar abans.
¿Què és exactament «lo propio del nombre propio» com es qüestionava molt recentment A. López en un suggeridor article?9. Al nostre judici el problema rau en el fet que el nom propi constitueix una classe desclassada impròpia de l’estructura lèxica. No debades no apareix als diccionaris, sinó a les enclopèdies i sols en exemples d’intensió, car la seua extensió és u. En efecte, el parlant, quan utilitza el nom propi, no és conscient de la possibilitat de referir-se a més d’un en un conjunt: Conca no alludeix alhora a la ciutat espanyola i a l’equatoriana (Comp. amb Còrdova de Andalusia i Córdoba d’Argentina, enfront de cast. Córdoba en qualsevol cas) i si se sent a dir Aquest matí he vist Anna, la pregunta A quina Anna et refereixes? solament és possible sempre que l’oient no haja localitzat la individualització estricta de l’E, qui li l’ha feta, però, obligatòriament. Per això, psicològicament —i social— resulta inadequat parlar d’aquells que l’interlocutor no coneix. Pragmàticament, per a un valencià, per ex., és difícil pensar en una equivocació en casos com Hem estat al Moncayo, però el comentari No conec encara aqueix restaurant —moltes facècies es formen d’una manera semblant— no deixa lloc a dubtar que ens trobem enfront del mateix fenomen: l’E. coneix, refereix unitàriament quan fa ús del nom propi, tot i que el R. no puga determinar la referència del nom. Observeu que el parvulet de la nostra història es quedaría esbalaït si en comptes d’anomenar-li Estrella, li anomenàssem Nabuc, per ex. Ací és on surgeix tota la discució sobre la «connotació» o «no connotació» dels noms propis: aquests poden ser extraordinàriament intensius i vàriament extensius, si es coneixen els éssers que anomenen, o buits en intensió i uniformement extensius quan solament es coneix la classe a què s’adscriuen.
En efecte, quan s’anomena Estrella s’al·ludeix a la classe /Hum/ de la mateixa manera que quan es diu nena, però nena és solament un subconjunt: nena = «/Hum/,/-//Temps/» del conjunt general, l’individualització del qual sols és possible per deïxi: aquesta nena/ la nena de què vaig parlar-te/ la meva nena, etc. Observeu, però, que la diferència és d’almenys un grau d’acord amb el gràfic següent:
FIG. 1
i que el nom propi resulta d’una concomitància casual entre individus (E. i R.), en tant que el nom comú sorgeix de l’acord social pragmàtico-lèxic. El nom propi connota com a significat, però pot aplegar a denotar: extensió de «allò casual» a «allò social»:
Judes → un Judes (un traïdor, etc.: «/Hum/,/-//bondat/»)
en canvi el nom comú denota i solament des del seu significat fix aplega a establir connotacions:
Un gat = «/Anim/, etc./ àgil/» → un gai = «/Hum/, etc./àgil/»
fins que es converteix, si cal, en l’antonomasia:
El Gat (d’un porter de futbol)/L’ApòstoI (Sant Pau)
El nom propi pot no connotar significat ni tan sols de classe (Diana pot al·ludir a una deessa, a una dona, a una gossa…, com Nabuc) fora de les concomitàncies casuals abans esmentades i el nom comú, sols per degradació, pot aplegar a una solució com aquesta:
conca = «/corba//Prof»…» → Conca =/Lloc//Hum/»…» → Conca - «/Cognom/» (?)
Si el nom comú no és conegut, n’hi ha prou amb adscriure’l a una classe. Cfr.:
El baobac és un arbre
Si el nom propi no és conegut pot adscriure’s meta-lingüísticament: Estrella és nom de persona, perquè, en cas contrari, equival irremissiblement a individu –per impossibilitat de generalització–, mentre que el nom comú pot suposar una generalització (ex. de més amunt) passant-hi per un procés psicomecànic que es materialitza des de l’individu referenciat: aquest baobac és tan alt com qualsevol altre. Cfr.:
FIG.2
El que vol dir, en realitat, «convenció social casual», és que el nom propi és totalment arbitrari o motivat externament –anomenar un fill Jordi perquè així s’anomena el seu avi– i sols a partir de la seua intensió nul·la va guanyant notes a causa de l’experiència acumulada:
mentre que
Aquest gat (intensió denot. = X. = «/Anim/…» –
(connot = ø)
→ aquest gat (extensió: un animal)
(intensió denot. = X)
(connot. → ∞)
Amb això s’extableix una diferència d’un grau:
FIG. 3
i una continuïtat topològica necessària en tota manifestació léxica. Tanmateix, l’estructura lèxica no alberga en el seu si cap tipus de nom propi, cosa que es deu a l’absència de significat que li fa impossible d’associar-lo a un C.S. absolut. A més, com el nom propi està referenciat o actualitzat en sí mateix per necessitat de l’únic, pertany directament a l’E.P. –funciona com a SN–, mentre que el nom comú, pot funcionar com a abstracte: significat en relació amb el C.S. al que irremeiablement s’adscriu.
1.2.2. L’adjectiu propi
En l’article ja esmentat, A. López assenyala que l’adjectiu propi és el que apareix construït en castellà amb lo. Pensem que els seus arguments servirien igualment per al català, però en qualsevol cas el problema s’associa a l’extensió infinita que, malgrat això, apareix referenciada (Cfr. pp. 53-4). Nosaltres, partidaris de la mateixa idea, venim sostenint i així ho fem en aquest llibre, que l’adjectiu disposa d’un article propi, el qual li possibilita la independència com a argument, etc. En aquest sentit, doncs, és paral·lelitzable una reducció de referència del substantiu amb la proposta per a l’adjectiu:
el gos és un animal/ el gos que no caça no és útil a l’amo/ el blanc (cast, lo blanco) és formós/ el blanc (id) d’alguns vestits és lluent
fins a arribar al propiament definit:
aquest gos és mans/ aquest blanc destaca més,
conservant, però, l’adjectiu un sema de /Qualitat/ no contable.
Pel costat de la reducció màxima, si l’ûltim pas n.c. → n.p.:
aquest gos s’anomena Boby/ el gos Boby,
no és molt possible en l’adjectiu des d’un punt de vista sintàctic:
*?aquest blanc és dit «Espanya»! blanc Espanya
però porteu Boby/ *porteu «Espanya» (a.c. → a.p.), sí que ho és semànticament, almenys en cert sentit. Recordeu que l’adjectiu categoremàtic té significat fix (una llagosta verda → verd), al igual del nom comú (→ llagosta), mentre que el sincategoremà-tic, variable en cada referència [taula gran → // ↛ gran, rantell gran ↛ gran, finca gran – gran], està força pròxim al nom pro-pi: Estrella és diferent en cada cas.
I l’adjectiu, de la mateixa manera que el substantiu, varia quant a connotacions:
un gran home/ una revista verda (pas de connot ø a x),
però de distinta manera al nom propi substantivat:
un Judes (pas de denot ø a denot x)10
connot x
i, sorprenentment, nogensmenys, igual al nom propi en la seva fase de connotació:
Jordi – (el) Jordi (connot ø a connot x).
No obstant això, la referència de les connotacions adjectives remet al significat fix, cosa que no pot fer, per mancar-ne, el nom propi.
1.3. RELACIONS BIPOLARS DE CARÀCTER INTERN EN L’ESPAI DE LES CATEGORIES NOMINALS
L’adscripció substantiu-adjectiu dels paràgrafs precedents s’ha fet, freqüentment o, millor dit, gairebé sempre, sota els auspicis d’un desequilibri estructural entre ambdues categories. El mateix fet de ser considerats com a categoria primària i secundària, respectivament, així ho revela ja des dels modistes. I, per descomptat, des del punt de vista sintàctic el desequilibri és massa freqüent: l’adjectiu necessita del substantiu mentre que aquest no necessita d’aquell per a la seua institució. No obstant això, prenent com a base les relacions de concordanga, la glossemàtica assenyalà que la selecció d’un gènere o nombre en el substantiu ve determinada pels corresponents de l’adjectiu concordant, amb el qual les relacions de determinació s’in-verteixen. O siga:
el gos corre/ el gos poruc corre/ *poruc corre
però
(la) tortuga (fem./sing) per la tortuga lentA (vs lentø)
A aquesta raó de contrapés poden afegir-se’n moltes més, car, ampliant l’argument de Hjelmslev (1956), l’adjectiu no és un mer esclau del substantiu «sinó que conserva la facultat d’actuar independentment d’eli» (p. 267). Argument no desde-nyable, d’altra banda, ja que no s’ha d’oblidar que la indepen-dència de l’epitet es manifesta també en la Morfologia d’acord amb fenòmens lingùistics com el de l’anglés on l’adjectiu és invariable (happy day/ happy days), cosa que no s’oposa, sino tot al contrari, amb el seu caràcter de categoria intensiva de classe, com ho ha demostrat amb metodologia liminar A. López (1983).
¿Quines són aquestes raons? D’una banda no és cert que el predomini del substantiu sobre l’adjectiu siga total. Aixi l’argument habitual la tortuga és ràpida implica tortuga, però no animal ràpid que suposa un detriment de l’adjectiu en benefici del substantiu –com en cast, principe azul que no implica azul– té una perfect contrarèplica en falsa joia que implica quelcom de fals i per tant no joia que és precisament el subtantiu.
D’altra banda, no pareix absolutament cert que l’article substantive sense més ni més, puix no pot deixar-se d’assenyalar la possibilitat d’un article d’adjectiu paral·lel al del substantiu. I això succeeix amb molta més raó en el castellà i el català, llengües úniques respecte d’un article lo neutre i lèxicament propici per a l’actualització de l’adjectiu11. Es diu el hombre/ el hombre bueno/ el bueno, però en abstraete es diu lo bueno (el bo i lo bo en cat.), sense que existesca referència a cosa externa, substància i entitat, fora de la qualitat considerada indivisiblement en el seu conjunt. Es a dir, que és possible el/ lo bo del cas és que no fa /red, considerant-hi el/ lo bo com un subconjunt de «la bondat» en general, però com un tot connex sense possibilitat d’individualització contable (*açò bo, etc.) i, en conseqüència, de pluralització. Cfr.:
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
