Kitabı oku: «Ballar en la foscor»

Yazı tipi:


LA MEVA LLUITA

4

BALLAR EN LA FOSCOR

KARL OVE KNAUSGÅRD

BALLAR EN LA FOSCOR

LA MEVA LLUITA 4

Traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug


Amb el suport del Departament de Cultura


Publicat amb l’ajuda de NORLA.

Títol original: Min Kamp. Fjerde bok © Forlaget Oktober as, Oslo, 2010

© Fotografia de la primera pàgina: Yngve Knausgård

Primera edició: maig del 2016

© de la traducció: Alexandra Pujol Skjønhaug, 2016

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-124382-9-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

A poc a poc les meves dues maletes van aparèixer a la cinta transportadora d’arribades. Eren velles, de finals dels seixanta, les havia trobades entre les coses de la mare al graner quan estàvem fent el trasllat, el dia abans que arribés el tràiler, i me les havia fet meves de seguida. S’adeien amb mi i amb l’estil que perseguia, no del tot contemporani, lluny de la uniformitat.

Vaig apagar el cigarret al cendrer de peu que hi havia al costat de la paret, vaig agafar les maletes de la cinta i les vaig portar fins a l’esplanada de fora.

Faltaven cinc minuts per a les set.

Vaig encendre’m un altre cigarret. No hi havia pressa, no havia d’arribar a l’hora enlloc, no m’havia de trobar amb ningú.

El cel estava ennuvolat però l’aire era igualment tallant i clar. El paisatge semblava d’alta muntanya, encara que l’exterior de l’aeroport no estava gaire per sobre del nivell del mar. Els pocs arbres que es veien eren baixos i retorçats. A l’horitzó, els cims de les muntanyes eren blancs de neu.

Just davant meu l’autobús de l’aeroport s’omplia ràpidament.

¿L’havia d’agafar?

Els diners que el pare m’havia deixat de mala gana per al viatge m’havien de durar fins que rebés el primer sou, al cap d’un mes. D’altra banda, no sabia on era l’alberg de joventut, i anar voltant per una ciutat desconeguda amb dues maletes i una motxilla no seria un bon començament per a la meva nova vida.

No, valia més agafar un taxi.

A part d’una breu sortida a un bar del carrer, on vaig menjar dues salsitxes amb puré de patates sobre una safateta de cartró, em vaig quedar a l’habitació de l’alberg tot el vespre, ajagut al llit amb el nòrdic a l’esquena escoltant música al walkman mentre escrivia una carta a la Hilde, l’Eirik i en Lars. Vaig començar-ne una també per a la Line, la noia amb qui havia estat a l’estiu, però després d’una plana la vaig deixar, em vaig despullar i vaig apagar el llum, sense que això canviés gaire res, la nit d’estiu era clara i la cortina taronja lluïa com un ull a l’habitació.

Normalment m’adormia de pressa en qualsevol situació, però aquella nit em vaig quedar despert. Al cap de només quatre dies començaria la meva primera feina. Al cap de només quatre dies entraria a una classe d’una escola en un poble remot de la costa del nord de Noruega, un lloc on no havia estat mai i del qual no sabia res. Ni tan sols n’havia vist cap fotografia.

Jo!

Un noi de divuit anys de Kristiansand, acabat de sortir de l’institut, que tot just ha marxat de casa, sense cap més experiència laboral que algunes tardes i caps de setmana en una fàbrica de parquet, una mica de periodisme al diari local i una feina estiuenca d’un mes en un hospital psiquiàtric. Aquest era qui ara seria el tutor d’una classe de l’escola de Håfjord.

No, no podia dormir.

¿Què pensarien els meus alumnes de mi?

Quan entrés a classe la primera hora i els trobés asseguts als seus llocs, ¿què els diria?

I els altres mestres, ¿què coi pensarien de mi?

Es va obrir una porta al passadís, se sentia música i veus. Algú caminava cantussejant. Es va sentir un crit, «Hey, shut the door». Just després tots els sons van tornar a quedar reclosos. Em vaig ajaure de l’altre costat. L’estranya sensació d’estar estirat al llit quan a fora el cel era clar també devia contribuir a la dificultat per dormir. I un cop s’havia establert el pensament que era difícil dormir, es feia impossible.

Em vaig llevar, em vaig vestir, vaig seure a la cadira de davant de la finestra i vaig començar a llegir. Dødtløp d’Erling Gjelsvik. Tots els llibres que m’agradaven tractaven del mateix, en el fons. Hviteniggerede d’Ingvar Ambjørnsen, Beatles de Lars Saabye Christensen, Jack d’Ulf Lundell, A la carretera de Jack Kerouac, Última sortida a Brooklyn de Hubert Selby, Novel·la amb cocaïna de M. Agejev, Koloss de Finn Alnæs, Lasso rundtfru Luna d’Agnar Mykle, la trilogia La història de la bestialitat de Jens Bjørneboe, Gentlemen de Klas Östergren, Ikaros d’Axel Jensen, El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger, Humlehjertene d’Ole Bauer, Post office de Charles Bukowski. Llibres sobre homes joves que no trobaven el seu lloc a la societat, que de la vida en volien extreure alguna cosa més que rutines, alguna cosa més que una família, en poques paraules, homes joves que detestaven la burgesia i cercaven la llibertat. Viatjaven, s’emborratxaven, llegien i somiaven amb La Gran Passió o La Gran Novel·la.

Tot el que volien ells, també ho volia jo.

Tot el que somiaven ells, també ho somiava jo.

El gran anhel que sempre sentia a dins quedava suspès quan llegia aquests llibres, per tornar multiplicat per deu quan els deixava. Així havia estat durant tota la secundària. Odiava totes les autoritats, era contrari a tota la maleïda societat uniforme en què havia crescut, amb els seus valors burgesos i la seva visió materialista de l’ésser humà. Menyspreava tot el que aprenia a l’institut, fins i tot el que tenia a veure amb literatura; tot el que necessitava saber, tot el coneixement veritable, l’únic veritablement necessari es trobava als llibres que llegia i a la música que escoltava. No m’importaven els diners ni els símbols d’estatus, jo sabia que el valor de la vida era en una altra banda. No volia estudiar, no volia formar-me en una institució convencional com la universitat. Volia viatjar pel sud d’Europa, dormir a les platges, en hotels barats, a casa d’amics que faria pel camí. Agafar petites feines per sobreviure, rentar plats en un hotel, descarregar o carregar vaixells, collir taronges... Aquella primavera m’havia comprat un llibre que contenia llistes de totes les feines imaginables i inimaginables que podies trobar als diferents països europeus. Però tot això havia de desembocar en una novel·la. Volia estar assegut en un poble d’Espanya escrivint, anar a Pamplona i córrer davant els toros, seguir baixant fins a Grècia i seure en una de les illes a escriure, i després tornar a Noruega amb una novel·la a la motxilla, al cap d’un any o potser dos.

Aquest era el pla. Per això no havia començat el servei militar quan vaig acabar la secundària com havien fet tants dels meus amics, i tampoc m’havia matriculat a la universitat com havien fet la resta, sinó que havia entrat a l’oficina d’ocupació de Kristiansand i havia demanat una llista de totes les vacants de professor al nord de Noruega.

–He sentit que seràs professor, Karl Ove –deia la gent que em trobava a finals d’estiu.

–No –contestava jo–. Seré escriptor. Però mentrestant haig de viure d’alguna cosa. Treballaré allà dalt un temps, em faré un coixí, i després viatjaré pel sud d’Europa.

Això ja no era només una idea que tenia, sinó la realitat en què em trobava: l’endemà baixaria al port de Tromsø, agafaria el ferri fins a Finnsnes i l’autocar des d’allà cap al sud, cap a la petita població de Håfjord, on el conserge de l’escola, segons el que havíem convingut, m’estaria esperant.

No, dormir no podria segur.

Vaig treure la mitja ampolla de whisky que duia a la maleta, vaig anar a buscar un got al lavabo, me’l vaig omplir, vaig obrir les cortines i vaig fer el primer glop tremolós mentre mirava enllà, cap a la urbanització de fora, estranyament il·luminada.

Quan l’endemà em vaig despertar cap a les deu, la intranquil·litat ja no hi era. Vaig recollir les meves coses, vaig trucar a un taxi des de la cabina de telèfons de la recepció i em vaig quedar dret a fora amb les maletes a terra, fumant mentre esperava. Era la primera vegada a la meva vida que viatjava a un lloc sense haver-ne de tornar. Ja no hi havia enlloc on tornar. La mare havia venut casa nostra i s’havia traslladat a Førde. El pare vivia amb la seva nova dona més al nord del nord de Noruega. L’Yngve vivia a Bergen. I jo, jo anava cap al meu primer pis propi. Tindria la meva pròpia feina i guanyaria els meus propis diners. Per primera vegada era amo i senyor de tots els elements de la meva vida.

I, hòstia puta, quina sensació més agradable!

El taxi pujava el pendent. Vaig llançar el cigarret a terra, el vaig trepitjar i vaig posar les maletes al maleter que em va obrir el taxista, un home gran i corpulent de cabells blancs i una cadena d’or al voltant del coll.

–Al moll –vaig dir mentre seia al darrere.

–El moll és gran –em va dir, girant-se cap a mi.

–Vaig a Finnsnes. Busco el ferri que hi va.

–El trobarem, cap problema.

Va començar a conduir avall.

–¿Que aniràs a l’institut d’allà? –va dir.

–No –vaig dir–. Continuaré cap a Håfjord.

–¿I doncs? ¿A fer de pescador? No, no fas pinta de pescador!

–De fet vaig a treballar-hi de professor.

–Ah, ja ho veig, ja ho veig. Hi ha molta gent del sud que ho fan. Però ¿no ets molt jove, tu, per a això? Se n’han de tenir divuit, no?

Va riure i em va mirar pel mirall.

Jo també vaig riure una mica.

–He acabat l’institut aquest estiu. Suposo que això és millor que res.

–Sí que ho deu ser –va dir–. Però pensa en els nanos que es crien allà. Professors que acaben de sortir de l’institut. Nous cada any. No és estrany que vagin a feinejar a mar quan acaben novè!

–No –vaig dir–. Però això no és ben bé culpa meva.

–No, culpa no! Qui n’ha parlat, de culpa! La vida de pescador és molt més bonica, saps, que això d’estudiar, que estar assegut llegint fins als trenta anys.

–Sí. Jo no estudiaré.

–Però sí que faràs de professor, no?

Em va tornar a mirar pel mirall.

–Sí –vaig dir.

Es va fer silenci durant uns minuts. Aleshores va aixecar la mà del canvi de marxes i va assenyalar:

–Allà baix tens el teu ferri.

Es va aturar davant la terminal, va posar les maletes a terra, va tancar el maleter de cop. Li vaig donar els diners, no sabia ben bé com anava això de la propina. Ho havia estat tement tot el camí i al final ho vaig resoldre dient-li que es podia quedar el canvi.

–Gràcies! –em va dir–. I bona sort!

Adéu a cinquanta corones.

Quan va tornar a sortir a la carretera, em vaig quedar comptant els diners que em quedaven. No era gaire, però potser aconseguiria que em donessin un avançament en arribar, segur que entendrien que no podia tenir diners abans d’haver començat a treballar, no?

Amb un únic carrer principal i múltiples i senzills edificis de formigó, segurament construïts amb presses, un entorn eixut amb serralades a la llunyania, Finnsnes semblava més que res una petita ciutat d’Alaska o del Canadà, se’m va acudir allà assegut en una pastisseria amb una tassa de cafè al davant esperant que sortís l’autobús. No hi havia un centre pròpiament dit, la ciutat era tan petita que tota ella comptava com a centre. L’ambient era totalment diferent del de les ciutats a què estava acostumat, ja que era molt més petita, naturalment, però també perquè no s’havia fet cap esforç enlloc per tal que semblés més bonic o més acollidor. La majoria de les ciutats tenien un anvers i un revers, però aquí tots dos semblaven ser la mateixa cosa.

Vaig fullejar els dos llibres que havia comprat a la llibreria del costat. Un es titulava Detnyevannet i l’autor m’era desconegut, Roy Jacobsen; l’altre era Sennepslegionen, de Morten Jørgensen, que havia tocat en un parell de grups de música que havia seguit feia uns anys. Potser no havia estat gaire bona idea gastar-m’hi els diners, però jo volia ser escriptor, era important llegir, si més no per saber on estava col·locat el llistó. ¿Podia escriure com allò?, era la pregunta que tenia en ment tota l’estona mentre seia passant els fulls.

Després va tocar passejar fins a l’autobús, fer un últim cigarret a fora, posar les maletes al maleter, pagar el xofer i preguntar-li si em podia avisar quan arribéssim a Håfjord, anar cap al darrere i seure al penúltim seient del costat esquerre, el meu preferit des que tenia memòria.

A l’altra banda del passadís, en diagonal des d’on jo seia, hi havia una noia guapa, rossa, potser un any o dos més jove que jo. Al seient hi tenia una motxilla i em vaig imaginar que anava a l’institut de Finnsnes i que ara tornava cap a casa. M’havia mirat quan havia entrat a l’autobús, i quan el xofer va posar primera i l’autobús va abandonar la parada fent batzegades es va girar i em va tornar a mirar. No gaire estona, només una llambregada, amb prou feines un cop d’ull, però prou per ferme trempar.

Em vaig posar els auriculars i vaig ficar una cinta al walkman. The Smiths, «The Queen is Dead». Per no semblar insistent em vaig concentrar a mirar per la finestra del meu costat durant els quilòmetres següents i vaig lluitar contra tots els impulsos de mirar cap a ella.

Després d’una zona amb aire d’urbanització que començava just després del centre i que s’estenia uns quants quilòmetres enfora, on gairebé la meitat dels passatgers van baixar, vam entrar en un tram totalment recte, llarg, desert. Així com el cel sobre Finnsnes havia estat descolorit i la ciutat a sota era plena de llum indiferent, el blau d’aquí fora era més fort i més profund i el sol, que penjava sobre les muntanyes al sud-oest –els vessants baixos però escarpats de les quals impedien les vistes sobre el mar, que havia de ser allà–, feia lluir el bruc que creixia espès a tots dos costats de la carretera, clapejat de vermell en alguns llocs i gairebé lila en d’altres. Els arbres que creixien aquí eren majoritàriament pins retorçats i bedolls nans. Al meu costat les muntanyes vestides de verd cap on pujava la vall eren suaus, gairebé turons, mentre que a l’altre costat eren esquerpes, salvatges i alpines, malgrat la seva alçada discreta.

No es veia ni una ànima, ni cap casa tampoc.

Però no havia vingut aquí a trobar-me amb gent nova, havia vingut per tenir pau per escriure.

Aquest pensament em feia esclatar una guspira de plaer per dins.

Estava de camí, estava de camí.

Un parell d’hores més tard, encara ficat dins la música, vaig veure un cartell en la llunyania. Per la llargada del nom que hi havia vaig concloure que hi devia dir Håfjord. Assenyalava de dret cap a la muntanya. Amb prou feines se’n podia dir túnel, més aviat era un forat, les parets estaven tal com havien quedat amb la voladura i tampoc hi havia llum. L’aigua rajava en tal quantitat del sostre que el xofer va posar els eixugaparabrises. Quan vam sortir per l’altra banda se’m va tallar l’alè. Entre dues serralades llargues de muntanyes estripades, abruptes i nues d’arbres, hi havia un fiord estret, i enfora, com una plana enormement blava, el mar.

Ooooohhhh.

El camí que feia l’autobús anava enganxat a la muntanya. Per veure el paisatge tant com pogués em vaig aixecar i vaig anar cap a l’altra filera de seients. De cua d’ull vaig percebre que la noia rossa es girava cap a mi i somreia veient-me allà dret amb la cara amorrada al vidre. Al peu de les muntanyes a l’altra banda hi havia una petita illa, estava atapeïda de cases al centre, totalment deserta als extrems, o almenys això semblava des de la distància. Hi havia alguns vaixells de pesca en un port, darrere d’un espigó. Les muntanyes continuaven potser un quilòmetre. A la part de dins estaven vestides de verd, però més enllà estaven totalment pelades i grises i es precipitaven directes al mar.

L’autobús va travessar un nou túnel amb forma de cova. A l’altra banda, sobre la vessant suau d’una muntanya, en forma de bol fondo, hi havia el poble on passaria el pròxim any.

Déu meu!

Però si era fantàstic!

La majoria de les cases s’agrupaven al voltant d’un carrer que travessava el poble recargolant-se en forma de U. Sota el carrer de baix hi havia un edifici que semblava una mena de fàbrica, davant d’un moll, devia ser la planta processadora de peix, a fora era ple de barques. Al final de la U hi havia una capella. Per sobre el carrer de dalt, hi havia una filera de cases darrere les quals hi havia bruc, matolls i bedolls nans fins que s’acabava la vall i dues muntanyes s’hi alçaven a banda i banda.

Res més.

Sí: sobre el punt on el carrer de dalt es trobava amb el de baix, just passat el túnel, hi havia dos edificis grans. Havia de ser l’escola.

–Håfjord! –va dir el xofer.

Em vaig ficar els auriculars a la butxaca i vaig passar cap al davant. Ell va baixar les escales al meu darrere i va obrir la porta del maleter. Li vaig agrair el viatge, em va dir «de res» sense somriure, va pujar d’un salt i al cap d’un moment l’autobús girava a la plaça i tornava a entrar al túnel.

Amb una maleta a cada mà i el sac de mariner a l’esquena em vaig quedar dret mirant primer carrer amunt i després carrer avall buscant el conserge mentre respirava l’aire fresc i salat a plens pulmons.

A la casa de just a sota de la parada d’autobús s’hi va obrir una porta. En va sortir un home baixet, vestit només amb una samarreta i uns pantalons de xandall. Per la direcció que va agafar, vaig entendre que era el meu home.

A banda d’una petita corona de cabells al voltant de les orelles, era completament calb. Tenia una cara suau, els trets grans, com es tornen quan un arriba als cinquanta, però els ulls darrere les ulleres eren petits i penetrants d’una manera que no acabava d’encaixar amb la resta, vaig pensar quan s’acostava.

–Knausgård? –va dir, allargant-me la mà sense mirar-me als ulls.

–Sí –vaig fer jo, agafant-l’hi. Petita, seca i com d’animal.– I tu deus ser en Corneliussen, oi?

–Ahà –va dir somrient, dret amb els braços al llarg del cos, admirant la vista–. ¿Què et sembla?

–Håfjord? –vaig dir.

–S’hi està bé, aquí, oi? –va dir.

–És fantàstic –vaig dir.

Es va girar i va assenyalar cap amunt.

–Tu viuràs allà –va dir–. Així que serem veïns. Jo visc just allà, veus? ¿Pugem i t’ho ensenyo?

–Sí –vaig dir–. ¿Saps si han arribat les meves coses?

Va fer que no amb el cap.

–No, que jo sàpiga –va dir.

–Doncs deuran venir dilluns –vaig dir, començant a pujar amb ell.

–Tindràs el meu fill petit a escola, pel que he entès –va dir–. L’Stig. Va a quart.

–¿Tens molts fills? –vaig dir.

–Quatre –va dir–. Dos viuen a casa. En Johannes i l’Stig. La Tone i en Ruben viuen a Tromsø.

Vaig mirar al meu voltant mentre caminàvem. Hi havia algunes siluetes davant del que devia ser la botiga, on també eren aparcats un parell de cotxes. I en un bar exterior del carrer de dalt hi havia gent amb bicicletes.

Al lluny, entrava un vaixell pel fiord.

Algunes gavines cridaven a baix al moll.

Si no, tot era silenci.

–¿Quanta gent hi viu, aquí? –vaig dir.

–Som uns dos-cents cinquanta –va dir–. Depèn de si comptem els nens que van a escola o no.

Ens vam aturar davant d’una casa dels anys setanta pintada de negre, a la porta del primer pis, que era darrere d’un paravent.

–És aquí –va dir–. Endavant. Ha d’estar oberta. Però et puc donar la clau de seguida.

Vaig obrir la porta i vaig entrar al passadís. Vaig deixar les maletes i vaig agafar la clau que em va donar. Feia l’olor que fan les cases quan fa temps que no hi viu ningú. Una lleugera oloreta d’humitat i florit, com d’exterior.

Vaig empènyer la porta mig oberta i vaig entrar al menjador. El terra estava cobert per una moqueta de color taronja. Un escriptori marró fosc, una taula de menjador marró fosc i un petit conjunt de sofàs entapissats de marró i taronja, també de fusta fosca. Dues finestres grans i sense travessers orientades al nord.

–Però si està molt bé –vaig dir.

–La cuina és allà dins –va dir ell, assenyalant cap a una porta al final del petit menjador. Es va girar.– I el dormitori, entrant per allà.

El paper de les parets de la cuina tenia un estampat típic dels setanta, daurat, marró i blanc. Hi havia una petita taula sota la finestra. Una nevera amb un petit congelador a dalt. Una pica en un banc de fòrmica. El terra era de linòleum gris.

–I, finalment, el dormitori –va dir.

Es va quedar dret a la porta mentre jo entrava. La moqueta del terra era més fosca que la del menjador, el paper pintat claret i l’habitació totalment buida tret d’un llit baix i amplíssim fet del mateix material que els altres mobles. Fusta de teca o imitació de teca.

–Perfecte! –vaig dir.

–¿Portes roba de llit?

Vaig fer que no amb el cap.

–Ve amb la mudança.

–Te’n podem deixar, si vols.

–Estaria bé –vaig dir.

–Doncs ara te’n pujo –va dir–. Si tens algun dubte, el que sigui, només has de baixar. Aquí no ens fa res que ens passin a veure!

–Esclar –vaig dir–. Gràcies.

Des d’una de les finestres del menjador el vaig seguir amb la mirada mentre baixava cap a casa seva, uns vint metres més avall que la meva.

La meva!

Collons, tenia un pis!

Vaig caminar-hi una mica amunt i avall, vaig obrir uns calaixos i vaig mirar dins d’uns armaris, fins que el conserge va tornar amb una pila de roba de llit als braços. Quan se’n va haver anat, vaig començar a desfer el poc equipatge que havia carregat amb mi. La meva roba, una tovallola, la màquina d’escriure, uns quants llibres, una pila de paper per a la màquina d’escriure. Vaig posar l’escriptori sota una de les finestres del menjador, vaig col·locar-hi la màquina d’escriure al damunt, vaig acostar-hi el llum de peu, vaig posar els llibres a l’ampit de la finestra, a més d’un número de la revista literària La finestra que havia comprat a Oslo i a la qual havia decidit subscriure’m. Al costat hi vaig apilar les quinze, vint, cintes de casset que m’havia emportat i a la taula, al costat de la pila de fulls, hi vaig posar el walkman i les piles de recanvi que tenia.

Quan vaig haver enllestit el racó d’escriptura, vaig ficar la roba als armaris del dormitori, les maletes buides al prestatge de dalt, i em vaig quedar una estona dret al mig de l’habitació sense saber què fer.

Sentia la necessitat de trucar a algú, d’explicar com eren les coses aquí, però a l’apartament no hi havia telèfon. ¿I si sortia a buscar una cabina de telèfons?

També tenia gana.

¿I aquell bar que havia vist amb la cuina al carrer? M’hi podria acostar. De totes maneres aquí no hi havia res a fer.

Em vaig posar la boina negra davant del mirall del petit quarto de bany. Em vaig quedar uns segons dret al llindar mirant cap avall. Amb un cop d’ull podies abastar el poble i tots els que hi vivien. No hi havia cap lloc on amagar-se, per dir-ho d’alguna manera. Caminant pel carrer, que a dalt de tot era de terra i a baix de tot d’asfalt, em sentia completament transparent.

Alguns nois de quinze anys passaven l’estona a fora de la parada. La conversa va emmudir quan vaig arribar. Vaig passar-los pel costat sense mirar-los, vaig enfilar l’escala fins a una mena de terrassa i em vaig acostar a la finestreta, que brillava amb un groc intens sota aquella claror semidiürna de finals d’estiu que penjava sobre el paisatge. La finestra gairebé regalimava de greix. Un noi de la mateixa edat que els que hi havia darrere meu va aparèixer a la finestreta. A la galta li creixien dos pèls llargs i negres. Tenia els ulls marrons, els cabells negres.

–Una hamburguesa i una coca-cola –vaig dir. Vaig parar l’orella per saber si part d’aquell murmuri del darrere era sobre mi. Però no. Vaig encendre’m un cigarret i vaig caminar una mica amunt i avall per la terrassa mentre esperava. El noi va enfonsar una mena de colador ple de tires de patata al greix bullent. Va posar una hamburguesa a la planxa. A banda del petarrelleig de l’hamburguesa i les veus, ara entusiasmades, del meu darrere, tot estava en silenci. Hi havia llum a les cases de l’illa a l’altra banda del fiord. El cel allà semblava baix, però mar endins era clar, blau grisós i una mica enteranyinat, però lluny de ser fosc.

El silenci no era aclaparador, era obert.

Però no en contra nostra, vaig pensar per algun motiu. El silenci sempre havia estat així aquí, molt abans que existissin els homes, i seria el mateix molt després que haguessin desaparegut. Allà en aquell bol de muntanya, amb el mar just enfora.

¿On acabava, de fet? ¿A Amèrica?

Sí, havia de ser allà. New found land.

–Aquí tens la teva hamburguesa –va dir el jove, i va deixar una safateta de poliestirè amb una hamburguesa, unes tires d’enciam, un quart de tomàquet i una pila de patates fregides al prestatge que hi havia fora de la finestreta. Vaig pagar, vaig agafar la safata i em vaig girar per marxar.

–¿Ets el nou professor? –va preguntar un dels nois, repenjat sobre el manillar de la bicicleta.

–Sí –vaig dir.

–Ens tindràs a nosaltres –va dir, escopint a terra i apujant-se una mica la gorra–. Nosaltres fem novè. I ell, vuitè.

–¿Ah, sí? –vaig dir.

–Sí –va dir–. ¿Tu ets del sud?

–Del sud, sí –vaig dir.

–Ja, ja –va dir assentint, com si acabés d’estar en una audiència i ara em diguessin que ja s’havia acabat i que podia marxar.

–¿I vosaltres com us dieu? –vaig dir.

–Ja ho sabràs quan arribi el moment –va dir.

Això els va fer riure. Jo vaig somriure com si res, però em vaig sentir com un imbècil quan els vaig passar pel costat. M’havia pres el pèl.

–¿I tu com te dius, eh? –va cridar al meu darrere.

Vaig girar el cap mentre caminava.

–Mickey –vaig dir–. Mickey Mouse.

–És un bromista, també! –va cridar.

Quan ja m’havia menjat l’hamburguesa, em vaig treure la roba i em vaig ficar al llit. No eren més de les nou, a l’habitació la claror era com la que hi havia al migdia d’un dia ennuvolat, i la quietud que regnava feia ressonar cada un dels meus moviments, de manera que, tot i la son, altre cop em costaria adormir-me.

El so d’una porta em va despertar a mitja nit. Just després es van sentir passes al pis de dalt. Mig adormit, em va semblar que estava ajagut a l’oficina del pare a Tybakken i que era ell qui caminava per allà dalt. ¿Com coi havia vingut fins aquí?, vaig arribar a pensar abans de tornar a desaparèixer en la foscor. Em vaig tornar a despertar, pres de pànic.

¿On era?

¿A la casa de Tybakken? ¿A la casa de Tveit? ¿A l’apartament de l’Yngve? ¿A l’alberg de joventut de Tromsø?

Em vaig asseure al llit.

La mirada que vaig fer al meu voltant no va quedar fixada enlloc, res del que veia tenia sentit. Era com si tot jo llisqués per una paret relliscosa.

Aleshores me’n vaig recordar.

Håfjord, era a Håfjord.

Al meu propi apartament a Håfjord.

Em vaig tornar a estirar al llit i vaig reconstruir el camí que havia fet. Després vaig visualitzar el poble, a l’altra banda de les finestres, totes les persones a totes les cases que no coneixia i que no em coneixien a mi. Alguna cosa, que podia ser expectació però també por o inseguretat, em va colpir. Em vaig aixecar i vaig anar al petit quarto de bany, em vaig dutxar i em vaig posar la camisa verda, gairebé sedosa, els pantalons amples de cotó negres, em vaig quedar parat una estona davant la finestra i vaig mirar avall cap a la botiga. Hi havia d’anar per comprar menjar per a l’esmorzar, però no de seguida.

Uns quants cotxes eren aparcats al pàrquing de fora. Hi havia un grupet de gent. De tant en tant alguns sortien per la porta duent bosses a les mans.

Bé, tant se valia ficar-s’hi.

Vaig sortir al passadís i em vaig posar la gavardina, la boina i les botes de bàsquet blanques, vaig fer-me una ullada al mirall, em vaig posar bé la boina, em vaig encendre un cigarret i vaig sortir.

El cel era igual de suau i grisós que ahir. Les muntanyes es precipitaven avall cap al fiord a l’altra banda. Tenien un aire brutal, ho veia amb una mirada ràpida, no respectaven res, podia passar qualsevol cosa al seu voltant, no significava res, era com si fossin en un altre lloc i al mateix temps aquí.

Ara hi havia cinc persones allà baix. Dues eren grans, com a mínim cinquanta anys segur, les altres tres devien tenir pocs anys més que jo.

M’havien vist de lluny, ho sabia, era inevitable, no passava cada dia que una silueta desconeguda amb una gavardina llarga i negra baixés caminant el pendent, crec.

Vaig aixecar el cigarret cap als llavis i vaig fer una pipada tan profunda que el filtre es va escalfar.

Dues banderetes de plàstic amb propaganda del diari Verdens Gang penjaven a cada costat de la porta. La finestra era plena de cartrons verds i taronges amb diferents ofertes escrites a mà.

Ara era a quinze metres.

¿Havia de saludar-los? ¿Un «hola» eixerit i social?

¿Aturar-me i parlar amb ells?

¿Dir que era el nou professor, fer-hi una mica de conya?

Un d’ells em va mirar. Vaig fer-li un lleuger gest d’assentiment amb el cap.

No me’l va tornar.

¿Que no l’havia vist? ¿Havia estat tan lleuger, el meu moviment, que només semblava un gest per aguantar-me el cap, o com un espasme?

La seva proximitat se’m clavava com ganivets. A un metre de la porta vaig llençar el cigarret a terra, em vaig aturar i el vaig trepitjar.

¿El podia deixar allà? Embrutava? ¿O l’havia de recollir?

No, això semblaria potser massa pedant i tot, no?

A cagar, el deixo allà, són pescadors, bé deuen llençar els cigarrets quan els han fumat!

Vaig posar la mà a la porta i la vaig empènyer. Vaig agafar un dels cistells vermells i vaig endinsar-me pel passadís entre els diferents prestatges. Una dona grassoneta d’uns trenta-cinc anys tenia un paquet de salsitxes a la mà i li deia una cosa a una noia que devia ser la seva filla. S’estava allà dreta, prima i d’extremitats llargues, amb cara de tossuderia i desgana. A l’altre costat de la dona hi havia un nen d’uns deu anys inclinat sobre el taulell remenant-ho tot. Vaig posar un pa integral al cistell, un paquet de cafè Ali i una capsa de te Earl Grey. La dona em va llançar una mirada, va posar el paquet de salsitxes al cistell i va continuar cap a l’altra banda de la botiga amb la noia i el nen a remolc. Em vaig prendre el meu temps, fent un tomb i mirant tot el que hi venien. Vaig ficar al cistell un formatge marró dels refrigerats, una llauna de paté i un tub de maionesa. Després vaig trobar un cartró de llet, un paquet de margarina i vaig anar al taulell, on la dona ara estava en el procés de ficar els seus productes en una bossa mentre la filla llegia un tauler d’anuncis que hi havia al costat de la porta.

El dependent em va fer un senyal amb el cap.

–Hola –vaig dir-li, començant a posar els productes davant seu.

Era baixet i cepat, tenia la cara ampla, el nas arquejat i la barbeta prominent estava coberta per brots de matoll de barba negres i grisos.

–¿Que ets el nou professor? –va dir mentre marcava el preu a la caixa que tenia al davant. Al costat del tauler d’anuncis la noia es va girar i em va mirar.

–Sí –vaig dir–. Vaig arribar ahir.

El nen l’estirava del braç, ella el va retirar bruscament i va sortir per la porta. El nen la va seguir i al cap d’un moment també els va seguir la mare.

Havia d’agafar taronges. I pomes.

Em vaig apressar cap al petit taulell de fruita, vaig empènyer unes taronges dins una bossa, vaig agafar un parell de pomes amb la mà i vaig tornar cap a la caixa, on el dependent tot just estava marcant el preu de l’últim producte.

–I una bossa de tabac de liar i un paquet de paper de fumar. I el diari, el Dagbladet.

–I doncs ets del sud? –va dir.

Vaig fer que sí.

–Kristiansand –vaig dir.

Va entrar un home gran amb gorra irlandesa.

–Bon dia, Bertil! –va cridar.

–Mira qui hi ha per aquí! –va dir el dependent picant-me l’ullet. Vaig fer un lleu somriure, vaig pagar, vaig ficar les coses en una bossa i vaig sortir. Un dels homes que hi havia a fora em va dirigir un cop amb el cap, li vaig respondre i llavors ja vaig ser fora del seu abast.

Pendent amunt vaig fer una mirada ràpida a la muntanya que s’alçava al final del poble. Era del tot verda, tot el camí fins dalt, i allò era potser el més sorprenent del paisatge. Me l’havia esperat erm i incolor, no d’aquell verd que semblava cantar pertot arreu, només eixordat per l’imponent gris i blau del mar.

Va ser una bona sensació tornar a entrar al pis. Era el primer que podia anomenar meu, i gaudia fins i tot de les tasques més trivials, com ara penjar la jaqueta o guardar la llet a la nevera. És cert que havia viscut un mes en un petit apartament al costat de l’hospital psiquiàtric d’Eg abans, aquell mateix estiu. Era on la mare m’havia dut quan vaig deixar la casa on havíem viscut els últims cinc anys, però no era un pis de debò, només una habitació en un passadís amb altres habitacions, on les infermeres solteres havien viscut des dels vells temps, i d’aquí li venia el nom d’El Galliner, de la mateixa manera que la feina que feia allà no era una feina de debò, només una petita substitució durant l’estiu sense cap responsabilitat seriosa. I era a Kristiansand. Per a mi era impossible sentir-me lliure a Kristiansand, hi tenia massa lligams amb massa persones, reals i fictícies, per poder fer mai el que volia en aquella ciutat.

Però aquí!, vaig pensar, ficant-me la llesca de pa a la boca mentre mirava per la finestra. La imatge de les muntanyes de l’altra banda resultava calidoscòpicament interrompuda pels petits moviments de l’aigua que hi havia a baix. Aquí ningú sabia qui era, aquí no hi tenia cap lligam, cap patró fixat, aquí podia fer el que volgués. Quedar-me amagat un any i escriure, construir alguna cosa en secret. O simplement prendre-m’ho amb calma i fer diners. No era important. El més important era ser aquí.

Vaig omplir-me el got de llet i me la vaig beure amb poques glopades. Vaig deixar-lo sobre el banc de cuina amb el plat i el ganivet. Vaig posar la resta de coses a la nevera i vaig entrar al menjador. Vaig connectar la màquina d’escriure a l’endoll de la paret, em vaig posar els auriculars, vaig apujar el volum al màxim, vaig posar un full al carro de la màquina, vaig ajustar el capçal i vaig escriure un u a dalt de tot de la plana. Vaig donar un cop d’ull a la casa del conserge. Hi havia un parell de botes verdes a la porta. Una escombra amb els fils vermells estava recolzada a la paret. Hi havia uns quants cotxes de joguina a la barreja de pedretes i sorra que cobria el terra davant la porta d’entrada. Entre les dues cases hi creixia molsa, liquen, una mica d’herba i alguns arbres escarransits. Marcava el compàs de la música amb el dit índex al cantell de la taula. Vaig escriure una frase: «En Gabriel era a dalt del turó i mirava el bloc de cases amb un gest d’insatisfacció a la cara».

Vaig encendre un cigarret, vaig fer una gerra de cafè, vaig mirar cap al poble i el fiord i muntanyes amunt a l’altra banda. Vaig escriure una altra frase. «Al seu darrere, en Gordon es va fer visible». Vaig cantar la tornada. Escrivia. «Reia com un llop». Vaig tirar la cadira enrere, vaig posar els peus sobre la taula, vaig encendre un altre cigarret.

Era força bo, oi?

Vaig agafar El jardí de l’Edèn de Hemingway i el vaig fullejar una mica per agafar-ne el to del llenguatge. Me l’havia donat la Hilde com a regal de comiat dos dies abans, a l’estació de tren de Kristiansand, quan me n’anava a Oslo per continuar en avió cap a Tromsø. En Lars també hi era, i l’Eirik, que sortia amb la Hilde. A més, va venir la Line, ella m’acompanyaria fins a Oslo i ens acomiadaríem allà.

Tot just ara vaig veure que hi havia una dedicatòria a la guarda. Hi havia escrit que jo significava una cosa molt especial per a ella.

Em vaig encendre un cigarret i em vaig quedar assegut mirant per la finestra mentre hi pensava.

¿Què devia significar jo, per a ella?

Ella trobava alguna cosa en mi, ho notava, però no sabia ben bé el què. Ser amic seu volia dir que ella et cuidava. Però les atencions intrínseques en comprendre els altres fan que qui les dóna es faci menys important. No era un problema, però me n’adonava.

Jo no em mereixia les seves atencions. Feia veure que sí, i el més curiós és que ella s’ho havia empassar, i mira que no hi havia cap problema amb la seva intel·ligència emocional. La Hilde era l’única noia que coneixia que llegia llibres de debò, i l’única que escrivia. Havíem anat a la mateixa classe durant dos anys, i m’hi vaig fixar des del primer moment. Tenia una actitud irònica i de tant en tant també rebel a tot el que es deia a classe, cosa que no havia vist en cap noia abans. Detestava l’obsessió de les altres noies pel maquillatge, per anar sempre arreglades, aquell infantilisme fingit. Però no ho detestava amb agressivitat ni amargura, no era el seu estil, era amable i en tenia cura, la seva naturalesa era gentil, en el fons, però també era esquerpa, i inusualment tossuda, i això feia que cada vegada me la mirés més i més sovint. Era pàl·lida, tenia pigues pàl·lides a les galtes, els seus cabells eren d’un ros vermellós, era prima i hi havia alguna cosa físicament fràgil en ella, entenent fràgil com l’oposat de robust, que en un caràcter menys esquerp i independent potser hauria generat en els altres la necessitat de cuidar-la. Però no era gens així, al contrari, era la Hilde que cuidava a qui se li acostava. Sovint portava una jaqueta militar verda i uns texans blaus, senzills. Això la situava políticament a l’esquerra, però culturalment estava a l’altre extrem, perquè anava en contra del materialisme i a favor de l’esperit. O sigui de l’interior per sobre de l’exterior. Per això menyspreava autors com Solstad i Faldbakken, o Fallosbaken, com n’hi deia ella, i li agradaven Bjørneboe i Kaj Skagen i fins i tot André Bjerke.

La Hilde s’havia convertit en la meva confident més pròxima. De fet era la meva millor amiga. Vaig començar a entrar i sortir de casa seva, vaig conèixer els seus pares i sovint m’hi quedava a dinar. El que fèiem la Hilde i jo, de tant en tant amb l’Eirik i de tant en tant sols, era parlar. Asseguts amb les cames encreuades i una ampolla de vi entre nosaltres al seu apartament del soterrani, amb la foscor nocturna que oprimia les finestres, parlàvem dels llibres que havíem llegit, de qüestions polítiques que ens preocupaven, sobre què ens esperava a la vida, què volíem i què sabíem. Ella es prenia la vida molt seriosament, era l’única persona de la meva edat que jo conegués que ho feia, i segurament ella pensava el mateix de mi, alhora que reia molt i recorria sovint a la ironia. Hi havia poques coses que m’agradessin més que ser allà, a casa seva, amb ella i l’Eirik i de tant en tant en Lars, però alhora hi havia altres coses a la meva vida que eren irreconciliables, i això sovint em provocava mala consciència: si sortia i bevia a les discoteques i hi intentava lligar, tenia mala consciència per la Hilde i pel que representava quan estava amb ella; si era a casa de la Hilde parlant sobre la llibertat o la bellesa o el sentit de tot plegat, m’entrava mala consciència per la gent amb qui sortia o per qui era jo quan estava amb ells, perquè aquella doble moral i la hipocresia de què tant parlàvem la Hilde, l’Eirik i jo també residia dins el meu propi cor. Políticament jo era molt d’esquerres, limitant amb l’anarquisme. Odiava el conformisme i els estereotips, i, com tots els altres joves alternatius que van créixer a Kristiansand, menyspreava el cristianisme i tots els idiotes que hi creien i anaven a reunions amb capellans estúpids i carismàtics.

Però no menyspreava les noies creients. No, perquè per un motiu o altre eren justament les que m’atreien. ¿Com l’hi podia explicar, a la Hilde? I tot i que jo, com ella, intentava mirar sempre sota la superfície, amb el benentès fonamental però no comprovat que allà sota hi havia la veritat, o la realitat, i, com ella, sempre buscava significat a les coses, encara que fos reconeixent-ne la futilesa, era en la superfície excitant i seductora on jo volia viure, de fet, i la copa de l’absurd era la que volia buidar –en poques paraules, m’atreien totes les discoteques i locals de la ciutat on no hi havia res a fer més enllà de beure fins a perdre el sentit i voltar a la cacera de noies amb qui poder follar, o com a mínim amb qui em pogués enrotllar. ¿Com explicar-li això, a la Hilde?

No podia, i no ho vaig fer. En comptes d’això vaig obrir una altra subsecció en la meva vida. Borratxera i esperança de luxúria, es deia, i estava just al costat de la secció del coneixement i el fervor, només separades per un canvi de personalitat, com si fos una tanca de jardí.

La Line era religiosa. No en feia gaire bandera, però ho era, i la seva presència a l’estació de tren, tan a prop meu, em feia sentir incòmode.

Tenia els cabells negres i arrissats, celles marcades i els ulls clars i blaus. Es movia gràcilment i era independent d’aquella manera poc habitual que no afecta els altres. Li agradava dibuixar i ho feia molt sovint, possiblement tenia talent per a això. Després d’acomiadar-se de mi, se n’anava a una escola superior a estudiar belles arts. No n’estava enamorat, però era guapa, m’agradava moltíssim i de tant en tant, quan havíem compartit unes quantes copes de vi blanc, em sorgien de dins sentiments apassionats cap a ella. El problema era que tenia uns límits molt clars sobre fins on podia arribar. Durant les setmanes que havíem estat junts, li havia demanat i suplicat dues vegades que em deixés fer; allà mig despullats fotent-nos mà al llit de casa seva o a la meva habitació al Galliner. Però no, no era per a mi que s’havia reservat.

–¿Que no t’ho puc fer pel darrere, tampoc? –vaig exclamar una vegada, fruit de la meva desesperació, sense saber què implicava. La Line es va arrambar a mi amb el seu cos flexible i em va cobrir de petons. Al cap d’uns segons vaig notar l’odiada contracció als baixos, com s’omplien de semen els calçotets i em vaig apartar discretament d’ella, que, encara plena de desig juganer, no entenia que el meu humor havia canviat del tot d’un moment a l’altre.

S’estava dreta a l’andana amb les mans a les butxaques del darrere i una motxilla petita a l’esquena. Faltaven sis minuts perquè sortís el tren. La gent hi anava pujant.

–Vaig un momentet al quiosc –va dir, mirant-me–. ¿Que vols res?

Vaig fer que no amb el cap.

–O sí, una coca-cola.

Es va apressar cap al quiosc de la Narvesen. La Hilde em va mirar i va somriure. En Lars parpellejava. L’Eirik mirava cap a la zona del moll.

–Et donaré un consell ara que et llances a la vida pel teu compte –va dir, girant-se cap a mi.

–Sí? –vaig dir.

–Pensa abans d’actuar. Procura que no t’enganxin mai in fraganti. Així te’n sortiràs. Si vols, per exemple, que alguna de les teves alumnes et faci una mamada, fes-ho darrere la taula del professor, pel que més vulguis. No al davant. ¿Ho entens?

–¿Que no és doble moral, això? –vaig dir.

Va riure.

–I si et busques una nòvia allà dalt a qui has de pegar, fes-ho on no es vegin els blaus –va dir la Hilde–. Mai a la cara, per moltes ganes que en tinguis.

–¿Creus que n’haig de tenir dues? ¿Una aquí i una allà?

–¿Per què no? –va dir ella.

–A una la pegues i a l’altra no –va dir l’Eirik–. No tindràs mai un equilibri millor.

–¿Algun consell més? –vaig dir.

–Una vegada vaig veure a la televisió una entrevista amb un vell actor –va dir en Lars–. Li van preguntar si hi havia alguna cosa que hagués après durant la seva llarga vida que pogués compartir amb el públic. Va dir que sí, i tant. Era sobre les cortines de la dutxa. Havien d’estar sempre per dins de la banyera, mai per fora. Si estaven per fora, l’aigua quedava escampada per tot el terra.

Vam riure. En Lars va mirar satisfet al seu voltant.

Darrere seu la Line tornava amb les mans buides.

–Hi havia massa cua –va dir–. Però deu haver-hi un bar al tren.

–Sí que n’hi ha –vaig dir.

–Som-hi?

–D’acord –vaig dir––. I això és tot, com deia en Fleksnes. S’ha acabat Kristiansand per mi!

Em van fer una abraçada d’un en un. Era una cosa que havia començat a fer a segon, cada vegada que me’ls trobava, ens fèiem una abraçada.

Després em vaig penjar la motxilla a l’esquena, vaig agafar la maleta i vaig pujar al tren darrere la Line. Van fer adéu amb la mà unes quantes vegades i després el tren es va posar en marxa i ells van anar passejant cap a l’aparcament.

Era gairebé increïble que només haguessin passat dos dies.

Vaig deixar de banda el llibre i vaig llegir les tres frases que havia escrit mentre em liava un altre cigarret i feia un glop del cafè tebi.

A baix a la botiga havia disminuït el trànsit. Vaig anar a buscar una poma a la cuina i em vaig tornar a asseure a l’escriptori. L’hora següent vaig escriure tres planes sobre dos nois en una urbanització, i eren bones, pel poc que hi entenia. Tres planes més i ja estaria. I no estava malament, un relat enllestit el primer dia sencer aquí. Si continuava així podria tenir un recull acabat per Nadal!

En esbandir la cafetera per treure’n el marro vaig veure un cotxe que pujava pel carrer de la botiga. Es va aturar davant la casa del conserge i en van sortir dos homes d’uns vint anys. Tots dos eren de constitució robusta, un era alt, l’altre més baixet, més rodonet. Vaig col·locar la cafetera sota l’aixeta fins que es va omplir, la vaig posar al foc. Els dos homes van pujar el pendent caminant. Em vaig enretirar de la finestra perquè no em veiessin.

Les seves passes es van aturar just a l’entrada.

¿Venien a veure’m a mi?

L’un va dir alguna cosa a l’altre. El so del timbre va travessar l’apartament com una ganivetada.

Vaig eixugar-me les mans a les cuixes, vaig sortir al passadís i vaig obrir la porta.

El més baixet va allargar la mà. Tenia la cara quadrada, la barbeta prominent, la boca petita, els ulls murris. Portava un bigoti negre i clapes de barba a les galtes. Una cadena d’or gruixuda al coll.

–Remi –va dir.

Vaig agafar-li la mà, confós.

–Karl Ove Knausgård –vaig dir.

–Frank –va dir l’alt i em va allargar el puny, que era enorme. Tenia la cara tan rodona com l’altre la tenia quadrada. Rodona i carnosa. Els llavis eren gruixuts, la pell clara, gairebé rosa. Els cabells, rossos i fins. Tenia l’aspecte d’una criatura gran. Els seus ulls eren amables, també com els d’una criatura.

–¿Que podem entrar? –va dir el que es deia Remi–. Hem sentit que estaves tot sol, i hem pensat que potser volies una mica de companyia. Encara no coneixes a ningú del poble.

–Ah –vaig dir–. Que amables. Endavant!

Vaig fer una passa enrere. Amables! ¿D’on collons havia sortit, allò? ¿Que tenia cinquanta anys o què?

Es van aturar al menjador i van mirar al seu voltant. En Remi va assentir amb el cap unes quantes vegades.

–En Harrison va viure aquí l’any passat –va dir.

El vaig mirar.

–El professor substitut anterior –va dir–. Hi passàvem moltes hores, aquí dins. Era un paio genial.

–Un paio divertit –va dir en Frank.

–No tenia mai un no per ningú –va dir en Remi.

–Ja el trobem molt a faltar, ja –va dir en Frank–. ¿Que podem seure?

–Sí, i tant –vaig dir–. ¿Voleu cafè? N’estava fent.

–Cafè, sí, gràcies.

Es van treure les jaquetes, les van deixar als braços del sofà i s’hi van asseure. Els seus cossos eren com dos barrils. Els braços del que es deia Frank eren tan gruixuts com les meves cuixes. Fins i tot d’esquena, quan era a la cuina, notava la seva proximitat. Omplia tot l’apartament i em feia sentir dèbil i femení.

«Que amables». «Voleu cafè».

Però collons, si no tenia cap tassa! Només la que m’havia dut de casa.

Vaig obrir els armaris de dalt de la cuina. Buits. Naturalment. Vaig obrir els de baix. I allà, just al costat del tub de desguàs de la pica, hi havia un got. El vaig esbandir, vaig espolsar una mica de cafè dins la cafetera, li vaig donar uns quants copets sobre la cuina i la vaig portar al menjador, mirant si hi havia alguna cosa on la pogués deixar.

Hauria de ser sobre El jardí de l’Edèn.

–¿I doncs? –va fer en Remi–. ¿Què hem de fer, Karl Ove?

Profundament incòmode perquè un home a qui no havia vist mai acabava de pronunciar el meu nom amb tota la confiança del món, vaig notar que em pujava la calor a les galtes.

–Eeeh, no ho sé –vaig dir.

–Aquest vespre sortirem de festa –va dir en Frank–. Per Gryllefjord. ¿T’hi apuntes?

–Hi ha lloc en un cotxe, i com que sabem que no has tingut temps d’anar a comprar alcohol, ja te n’hem comprat nosaltres. ¿Què hi dius?

–No ho sé –vaig dir.

–¿I doncs, què? ¿Prefereixes quedar-te en aquest pis buit, pensant?

–Deixa que l’home prengui una decisió! –va dir en Frank.

–Sí, esclar.

–Tenia pensat treballar una mica –vaig dir.

–Treballar? ¿Fent què? –va dir en Remi. Però la seva vista ja reposava sobre la màquina d’escriure.– ¿Que escrius?

Vaig tornar a sentir l’escalfor.

–Una mica –vaig dir, arronsant les espatlles.

–Ah, un escriptor! –va dir en Remi–. No està malament.

Va riure.

–No he llegit ni un llibre en tota la meva vida. Ni tan sols quan anava a l’escola. Sempre me’n salvava. ¿I tu? –va dir, mirant a en Frank.

–Sí, molts. Aquells de la col·lecció Cocktail, ja saps.

Van riure fort tots dos.

–¿Aquests compten? –va dir en Remi, mirant-me–. Tu que ets escriptor, ¿el porno compta com a literatura?

Vaig fer un somriure forçat.

–Un llibre és un llibre –vaig dir.

Es fa ver una pausa.

–Pel que sento ets de Kristiansand, oi? –va dir en Frank.

Vaig fer que sí.

–¿I hi tens nòvia, allà?

Vaig dubtar una mica.

–Sí i no –vaig dir.

–¿Sí i no? Sembla interessant, això –va dir en Remi.

–Sembla una cosa típica teva –va dir en Frank, mirant a en Remi.

–Meva? I ara. Jo sóc més de sí o de no.

Es va fer una nova pausa mentre xarrupaven cadascun el seu cafè.

–¿Tens fills? –va dir en Remi.

–Fills? –vaig dir–. Hòstia, que només tinc divuit anys!

Per fi una rèplica ben posada.

–Ei, que ha passat abans en la història universal –va dir en Remi.

–¿I vosaltres, que teniu fills? –vaig dir.

–En Frank no. Però jo sí, un fill de nou anys. Viu amb la seva mare.

–Va ser aquella vegada que va ser que «sí» –va dir en Frank.

Van riure. Després em van mirar tots dos.

–Va, no el martiritzem més el seu primer dia aquí –va dir en Remi, aixecant-se. En Frank també es va aixecar. Van agafar les seves jaquetes i van sortir al passadís.– Pensa’t això d’aquest vespre, home –va dir en Remi–. Serem a ca la Hege, per si canviessis d’opinió.

–Però si no sap on viu la Hege –va dir en Frank.

–Puges pel camí de dalt. I és la quarta casa a mà esquerra. La veuràs de seguida. Hi haurà cotxes a fora.

Va allargar la mà.

–Espero que vinguis. Gràcies pel cafè!

Quan vaig haver tancat la porta al seu darrere vaig entrar al dormitori i em vaig estirar de panxa enlaire al llit. Vaig estirar els braços i les cames i vaig tancar els ulls.

Va pujar un cotxe pel carrer. Es va aturar just a fora.

Vaig obrir els ulls. ¿Més visites?

No. Es va sentir la porta d’un altre lloc de la casa. Eren els meus veïns que tornaven a casa, fossin qui fossin. Potser després d’haver anat a comprar a Finnsnes.

Oh, quines ganes que tenia de trucar i parlar amb algú conegut!

No vaig aconseguir dormir, cosa que també volia fer per allunyar-me de tot plegat. En canvi, vaig anar al bany, em vaig despullar i em vaig tornar a dutxar. Era una manera d’enganyar-me a mi mateix, com si comencés alguna cosa nova. No estava tan bé com dormir, certament, però era millor que res. Després, amb els cabells molls i la camisa enganxada al clatell, em vaig asseure i vaig continuar escrivint. Vaig deixar que els dos nens de deu anys caminessin pel bosc. Tenien por de les guineus, tenien cadascun una pistola de joguina amb pólvora, preparada per espantar-les si apareixien. De cop, van sentir trets. Van baixar corrents fins al lloc d’on venia el so i van arribar a un abocador enmig del bosc. Hi havia dos homes ajaguts disparant a unes rates. Quan va arribar aquest punt, em vaig posar tens, un arc d’alegria i força, de sobte no podia escriure prou de pressa, el text sempre anava una passa enrere del relat, i era una sensació meravellosa, lluent i espurnejant.

Els que disparaven a les rates van marxar, els dos nanos van arrossegar dues cadires i una taula dins el bosc i s’hi van asseure a llegir revistes pornogràfiques. Un d’ells, el que es deia Gabriel, va ficar la titola dins del coll d’una ampolla i va sentir de sobte una fiblada intensíssima. Quan la va treure, hi tenia un escarabat a la punta. En Gordon va riure tant que va caure sobre el bruc. Es van oblidar del temps. Quan en Gabriel se’n va recordar era massa tard, el seu pare estava enfurismat amb ell quan va tornar a casa, li va donar un cop de puny als llavis, que van començar a sagnar, i el va tancar a l’habitació petita amb l’escalfador d’aigua, on es va quedar sol tota la nit.

Quan vaig haver acabat faltaven uns minuts per a dos quarts de vuit, i hi havia set planes de lletra atapeïda damunt la taula, al costat de la màquina d’escriure.

La sensació de triomf era tan gran que alguna cosa a dintre meu cridava de ganes d’explicar-ho. A qui fos! Qui fos!

Però estava tot sol.

Vaig apagar la màquina d’escriure i vaig untar unes llesques de pa que em vaig menjar dret davant la finestra de la cuina. Una silueta s’apressava pel camí, sota el cel lleugerament grisós però encara blau. Dos cotxes van passar molt seguits venint del túnel. Havia de sortir. No podia seguir a dins.

Van picar a la porta.

Vaig obrir. Una dona d’uns trenta anys, vestida només amb una samarreta de màniga curta i pantalons, s’esperava fora. Tenia uns trets suaus, el nas gros però sense dominar la cara, els ulls marrons i càlids. Tenia els cabells d’un ros fosc i els duia lligats en un monyo.

–Ep, hola! –va dir–. Només volia saludar-te. Som veïns, visc al pis de dalt. I també som col·legues. Jo també sóc mestra. Em dic Torill.

Em va allargar la mà. Tenia els dits prims, però l’encaixada ferma.

–Karl Ove –vaig dir.

–Benvingut –va dir somrient.

–Gràcies –vaig dir.

–M’han dit que vas arribar ahir.

–Sí, amb l’autocar.

–Bé, ja parlarem amb calma més endavant. Però només volia dir que si necessites alguna cosa només has de trucar al timbre. Vull dir, sucre, cafè o roba de llit o el que sigui que et falti. Una ràdio, per exemple. ¿En tens una? A nosaltres ens en sobra com a mínim una!

Vaig assentir.

–Tinc un walkman –vaig dir–. Però gràcies igualment. Has estat molt amable de baixar.

«Molt amable».

Ella va somriure.

–Doncs ja ens anirem veient –va dir.

–Segur que sí –vaig dir.

Em vaig quedar dret al passadís després que marxés. ¿Què acabava de passar?

Aquí cada trobada era com un cop de destral a l’ànima.

No, havia de sortir a caminar.

Em vaig vestir i vaig passar uns quants segons davant el mirall del bany per posar-me bé la boina. Vaig tancar la porta amb clau i vaig començar a baixar el pendís. Una mica més avall, més enllà de la cadena de muntanyes i cap al mar, es veia l’horitzó esmolat com tallant el cel. Hi penjaven dos núvols grossos totalment blancs i immòbils. A l’altra banda del fiord, un pesquer enfilava cap al port. El fiord es deia Fugleøy. Fiord de l’illa dels ocells. I l’illa, per tant, es deia Fugleøya. D’acord, devien pensar les primeres persones que van arribar-hi, ¿com li direm a aquest fiord? Fiskefjorden? No, així ja li vam dir a l’anterior. ¿I si li posem Fuglefjorden? Sí! Quina bona idea!

Vaig continuar al llarg del camí pel costat de la planta processadora de peix, que estava buida, exceptuant les gavines, que estaven encongides sobre el terrat i cap al revolt que pujava fins a la part de dalt del poble. Just al costat de l’última casa, la muntanya s’aixecava perpendicular. No hi havia cap zona intermèdia com les que estava acostumat a veure allà on vaig créixer, aquells llocs difusos, difícils de definir, que no eren solars privats ni natura oberta. Aquí la natura, i no parlo de la natura baixa i tova del sud del país sinó de la natura salvatge, dura i ventosa, àrtica, era una cosa per la qual transitava tothom.

¿Hi devia haver cent cases, en total?

Aquí fora, sota les muntanyes, davant del mar.

Vaig tenir la sensació que caminava per la vora del món. Que no es podia anar més lluny. Una passa més i en sortiria.

Però, Déu meu!, era fantàstic saber que viuria aquí.

Veia moviments pertot, darrere les finestres de les cases que deixava enrere. Les pampallugues dels televisors. Tot mig enfonsat en la remor de les onades que picaven contra la terra, allà baix, o entreteixit, perquè aquesta remor era tan constant i regular que semblava una característica de l’aire, com si no tan sols pogués ser més fred o més calent sinó també més fort o més fluix.

Davant meu va sorgir la casa on devia viure la noia que m’havien dit, la Hege, almenys hi havia diversos cotxes a l’entrada, sortia música d’una porta oberta del balcó i, a dins, darrere els grans finestrals dels anys setanta, vaig entreveure el que devia ser una colla que seia al voltant d’una taula. Era temptador acostar-m’hi i picar a la porta, era impossible que esperessin res de mi ja que no coneixia a ningú, una certa timidesa era natural així que segur que no passaria res si em quedava assegut bevent sense parlar fins que l’alcohol comencés a fer efecte i m’ho eixamplés tot, cor inclòs, ara tan petit i oprimit.

Mentre hi pensava no em vaig aturar. Ni tan sols vaig reduir la marxa, perquè si em veien allà dret dubtant i després continuar cap a casa es pensarien que sabien alguna cosa de mi.

Potser desitjava que el cor em vessés, però no ho necessitava, i havia dit que escriuria, vaig pensar mentre caminava. O sigui que vaig passar de llarg, i ja era massa tard.

Quan em vaig aturar davant la porta del meu pis, vaig mirar el rellotge.

Havia trigat quinze minuts a fer la volta a tot el poble.

Dins del marc d’aquells quinze minuts era on viuria tota la meva vida durant l’any següent.

Em va recórrer una esgarrifança. Vaig entrar al passadís i em vaig treure la roba d’abric. Encara que sabia que no passaria res, vaig tancar la porta amb clau i la vaig tenir tancada tota la nit.

L’endemà no vaig sortir i em vaig quedar escrivint i mirant la gent que, a intervals irregulars, apareixia i desapareixia pel camí. Vaig caminar amunt i avall per l’apartament, rumiant què diria quan comencessin les classes dimarts. Formulava un discurs inaugural darrere l’altre dins del meu cap, alhora que intentava pensar quina mena d’estratègia faria servir de cara als alumnes. El primer que havia de fer era saber quin nivell tenien. ¿Potser podria fer proves en totes les assignatures al començament de tot? ¿I després planificar-ho tot en funció dels resultats? O no. Fer proves era una mica violent, una mica autoritari, una mica massa escola-escola.

¿Alguns exercicis que els pogués donar de deures?

No. Hi havia tant de temps per omplir a cada classe que valdria més donar-los els exercicis per fer a classe. I els podria preparar l’endemà.

Vaig entrar al dormitori i em vaig estirar al llit, vaig acabar-me els dos llibres que m’havia comprat i tot seguit vaig començar els articles de la revista literària que havia comprat a Oslo, sense entendre’n gaire cosa. La majoria de les paraules em sonaven, però el que designaven estava fora del meu abast, com si tractessin d’un món desconegut per al qual la llengua del vell món no servís. Però una cosa sorgia d’aquelles planes amb més força que cap altra, i eren les descripcions d’un llibre, Ulisses, que en la seva estranyesa semblava absolutament fantàstic. M’imaginava una torre enorme, com lluent d’humitat i envoltada de boira, i la claror suau, pàl·lida, d’un sol ennuvolat. Era considerada l’obra principal del modernisme, i jo per modernisme entenia cotxes de carreres ràpids, pilots amb cascos i jaquetes de cuir, zepelins surant sobre els gratacels en metròpolis grans i lluminoses però fosques, ordinadors, música electrònica. Alguns noms com Hermann Broch, Robert Musil, Arnold Schönberg. Elements de cultures anteriors, desaparegudes des de feia molt de temps, s’assimilaven a aquest món, entenia jo, com Virgili de Broch i Ulisses de Joyce.

Que avui era diumenge no se m’havia acudit quan havia anat a la botiga el dia abans, per això estava menjant llesques de pa amb paté i maionesa quan de sobte van tornar a trucar a la porta. Em vaig eixugar els llavis amb el dors de la mà i em vaig apressar a sortir al passadís.

A fora hi havia dues noies. En vaig reconèixer una a l’instant. Era la que s’havia assegut en diagonal davant meu a l’autocar que m’havia dut aquí.

Somreia.

–Hola! –va dir–. ¿Em reconeixes?

–I tant –vaig dir–. Ets la noia de l’autocar.

Va riure.

–I tu ets el professor nou de Håfjord! M’ho vaig imaginar quan et vaig veure, però no n’estava segura. M’ho van dir ahir, a la festa.

Va allargar la mà.

–Em dic Irene –va dir.

–Karl Ove –vaig dir somrient.

–Ella és la Hilde –va dir, assenyalant amb el cap l’altra noia, a qui vaig saludar amb una encaixada.

–Som cosines –va dir la Irene–. Avui l’he passat a veure. Però només era una excusa per saludar-te.

Va riure.

–És broma. Feia broma.

–¿Que voleu passar? –vaig dir.

Es van mirar.

–I tant –va dir la Irene.

Portava uns texans blaus, una jaqueta texana blava i, a sota, una brusa blanca amb blondes. Era rodoneta, els pits li pesaven sota la brusa i tenia els malucs amples. Tenia els cabells rossos i mig llargs, la pell pàl·lida amb unes quantes pigues al voltant del nas. Tenia els ulls grossos, blaus i burletes. Estava dret al seu costat al passadís i vaig notar l’olor del seu perfum, que també era pesant, i em va allargar l’abric perquè no hi havia cap penjador. Vaig tornar a trempar.

–També puc agafar el teu –vaig dir-li a la Hilde, que no tenia res de la presència de la seva cosina, i que em va allargar l’abric amb un somriure tímid i introvertit. Els vaig penjar al respatller de la cadira de l’escriptori i em vaig ficar una mà a la butxaca perquè el bony no fos visible. Les dues noies van entrar a la sala desconcertades.

–Encara no m’han arribat les meves coses –vaig dir–. Arribaran aviat.

–Ja, és una mica desangelat –va dir la Irene, somrient.

Es van asseure al sofà, totes dues amb els genolls junts. Em vaig asseure a la cadira just davant seu, amb una cama sobre l’altra per ocultar el bony, que no s’havia encongit gens perquè la tenia asseguda només a un metre.

–¿Quants anys tens? –va dir.

–Divuit –vaig dir–. ¿I tu?

–Setze –va dir la Irene.

–Disset –va dir la Hilde.

–¿Així que tot just has acabat el batxillerat? –va dir la Irene.

Vaig fer que sí amb el cap.

–Jo vaig a segon –va dir la Irene–. A l’institut de Finnsnes, és un internat. Allà hi tinc una habitació. Si vols, em pots venir a veure. Segur que d’aquí poc hi aniràs molt, a Finnsnes.

–Sí, vindré encantat –vaig dir.

Els nostres ulls es van trobar.

Ella va somriure. Jo li vaig tornar el somriure.

–Però de fet sóc de Hellevika. És el poble just al darrere d’aquest, a l’altre costat de la muntanya. Només has de continuar uns quants quilòmetres més endavant. ¿Tens el carnet de conduir?

–No –vaig dir.

–Llàstima –va dir.

Es va fer una pausa. Em vaig aixecar i vaig anar a buscar el cendrer i el paquet de tabac, em vaig liar un cigarret.

–¿Me’n dónes un? –va dir ella–. Els meus són a la jaqueta.

Li vaig llançar el paquet.

–Vaig riure molt a l’autocar, ahir –va dir mentre començava a liar el tabac–. Semblava que volguessis escapar-te per la finestra.

Van riure. Va llepar la cola i va envoltar el paper fins a unir-lo amb els índexs contra els polzes, se’l va ficar a la boca i el va encendre.

–És que és tan refotudament bonic, tot això –vaig dir–. No tenia ni idea de com seria Håfjord, només era un nom per mi. Bé, de fet ni tan sols això.

–¿I per què vas demanar la plaça, doncs?

Vaig arronsar les espatlles.

–Em van donar una llista de noms a l’oficina d’ocupació i vaig triar aquest.

Algú al pis de dalt va creuar la sala.

Tots vam mirar al sostre.

–¿Que ja has saludat la Torill? –va dir la Irene.

–Sí, amb prou feines –vaig dir–. ¿La coneixes?

–Naturalment. Aquí tothom es coneix, o sigui a Hellevika i Håfjord.

–I a Fugleøya –va dir la Hilde.

Es va fer el silenci.

–¿Que voleu un cafè? –vaig dir i em vaig mig aixecar de la cadira.

La Irene va fer que no amb el cap.

–No, crec que hauríem d’anar tirant. ¿Tu què hi dius?

–Sí, ja deu ser l’hora, sí –va dir la cosina.

Ens vam aixecar, vaig agafar els abrics de la cadira, m’hi vaig acostar més del que calia quan l’hi vaig allargar. Vaig tancar la porta al seu darrere, ple de sensacions pels seus malucs amb aquells pantalons arrapats, i les seves cuixes i els tous de la cama amb els seus peus sorprenentment petits, el seu coll i els seus pits pesants, el seu nas curt i els seus ulls blaus, innocents i desvergonyits alhora. Tot plegat havia passat en deu, quinze minuts.

Entrava a la cuina per posar el cafè quan van tornar a picar.

Era ella, aquesta vegada sola.

–El cap de setmana que ve hi ha una festa a Hellevika –va dir–. Si de fet era gairebé això pel que havia vingut, per dir-t’ho. ¿Tens ganes de venir-hi? És una bona manera de conèixer la gent d’aquí.

–Esclar que en tinc ganes –vaig dir–. Si ho aconsegueixo, vindré.

–Aconsegueixo? –va dir–. Només t’has d’asseure en un cotxe, tothom hi anirà. Ens veiem, doncs!

Em va picar l’ullet. Després es va girar i va baixar el pendís, on hi havia la Hilde furgant la vora d’asfalt amb la punta de la sabata.

L’endemà al matí, a les vuit tocades, vaig sortir del pis per primera vegada des de feia més de vint-i-quatre hores. El sol, que s’alçava per sobre de les muntanyes, a l’est, brillava de dret sobre la porta i, quan la vaig tancar darrere meu, l’aire que se’m va enganxar a la cara era suau i estiuenc. Però només uns quants metres enllà, on l’ombra de les muntanyes queia sobre el paisatge, hi feia més fred, i la idea que me’n vaig fer d’una mena de petites piscines dins l’aire, com els corrents i rabejos, els ràpids i els salts d’aigua, em va eixamplar l’ànima. Davant meu, a dalt de tot d’un altiplà, hi jeia l’escola, i, tot i que no em feia basarda entrar-hi, estava prou nerviós per notar petites espurnes d’intranquil·litat mentre m’hi acostava.

Semblava una escola com totes les altres, un edifici llarg d’una sola planta en una banda que a través d’un passadís en forma de túnel comunicava amb un edifici més gran, més nou i més alt, on hi havia el taller de fusteria, el gimnàs i una petita piscina. El pati se situava entre els dos edificis i continuava per darrere, on hi havia instal·lat un camp de futbol de mida oficial. Sobre un mur de contenció hi regnava el que vaig imaginar que era el casal popular.

Hi havia dos cotxes aparcats davant de l’entrada. Un jeep blanc gros i un Citroën petit de color negre. El sol es reflectia a la filera de finestres. La porta era oberta, vaig entrar al passadís, on el terra de linòleum grogós es veia gairebé blanc sota la llum del sol, que queia en rajos allargats a través del vidre de la porta. Vaig tombar una cantonada. Hi havia tres portes al costat dret, dues a l’esquerre, i al final el passadís s’obria en un gran espai. Allà s’hi va aturar un home i em va mirar. Portava barba i era calb. Devia tenir trenta o trenta-cinc anys.

–Hola! –va dir.

–Hola –vaig dir.

–¿I tu ets en... Karl Ove?

–Exacte –vaig dir, aturant-me al seu davant.

–Sture –va dir.

Vam fer una encaixada de mans.

–He encertat Karl Ove de casualitat –va dir somrient–. Però no feies pinta de dir-te Nils Erik.

–¿Nils Erik? –vaig dir.

–Sí, hi ha dos mestres del sud, aquest any. Tu i en Nils Erik. La resta dels no-llicenciats són d’aquí, així que aquests sí que els conec.

–¿I tu també ets d’aquí?

–Ja hi pots pujar de peus!

Em va mirar als ulls uns segons. Em vaig sentir incòmode, ¿què era allò?, ¿una mena d’examen? Però no volia ser el que es fes enrere primer i li vaig aguantar la mirada.

–Ets molt jove –va dir finalment, mirant a una banda, a la porta que teníem al costat–. Però això ja ho sabíem. Suposo que anirà bé! Vine, has de saludar els altres.

Va assenyalar la porta amb el braç. La vaig obrir i vaig entrar. Era la sala de professors. Hi havia un petit racó que feia de cuina, un conjunt de sofàs, una petita habitació plena de papers i una fotocopiadora, i una sala annexa allargada, plena de taules de treball a totes dues bandes.

–Hola! –vaig dir.

Hi havia sis persones assegudes al voltant de la taula. Totes m’havien dirigit la mirada.

Van fer un cop de cap i van murmurar les seves salutacions. Del racó que feia de cuina en va sortir un home de barba roja, petit i enèrgic.

–¿Karl Ove? –va dir fent un ample somriure. Quan vaig assentir i vam haver encaixat, es va girar cap als altres.– Aquest és en Karl Ove Knausgård, el jove que ha vingut des de Kristiansand per treballar amb nosaltres! –I després va presentar pels noms els que estaven asseguts, noms que al cap d’un segon ja havia oblidat. Tots duien una tassa de cafè a la mà o la tenien al davant sobre la taula i tots, excepte una dona gran, eren joves. Vint-i-pocs, semblava.

–Seu, Karl Ove. Cafè?

–Encantat –vaig dir, entaforant-me a l’extrem del sofà.

Durant les hores següents el director, que es deia Richard i devia tenir-ne trenta-i-molts, va repassar les diferents normes de l’escola. Ens va guiar per les aules, ens va donar les claus, ens va assignar una taula de treball, i després vam repassar els horaris i les rutines. Era una escola petita, amb tan pocs alumnes que les classes s’ajuntaven en moltes de les hores. La Torill seria la tutora de primer i segon, la Hege de tercer i quart, jo de cinquè, sisè i setè, l’Sture de vuitè i novè. Per què m’havia tocat justament a mi ser tutor no en tenia ni idea, i em sentia una mica incòmode, especialment perquè l’altre becari vingut del sud, en Nils Erik, era considerablement més gran que jo, vint-i-quatre anys, i a més tenia pensat començar magisteri al final d’aquell curs. Ell ho feia de debò, hi projectava el seu futur, mentre que per a mi no volia dir res. Mestre era l’última cosa que volia ser en aquesta vida. Els altres substituts eren d’aquí, coneixien les condicions i també devien ser més apropiats que jo per tenir la responsabilitat de tota una classe. Segurament el director devia haver basat la seva elecció en la meva sol·licitud, cosa que em feia sentir un pèl incòmode perquè hi havia posat més pa que formatge.

El director ens va ensenyar on eren els plans d’estudis i va explicar-nos els materials auxiliars que podíem fer servir. Cap a la una havíem acabat, i vaig baixar a correus, que era a l’altra banda del poble, vaig obrir-me un apartat de correus, vaig enviar unes cartes, vaig comprar menjar a la botiga, vaig fer-me el sopar a casa, vaig estirar-me al llit escoltant música durant una hora. Vaig anotar unes paraules claus de les idees que havia tingut per a les classes, però les vaig trobar una mica ximples, una mica massa evidents, així que vaig arrugar els fulls i els vaig llençar.

Sí, ho tenia tot sota control.

Una mica més tard, al vespre, vaig tornar a pujar cap a l’escola. Era un sentiment estrany tancar-se amb clau dins l’edifici gran i caminar-hi pels passadissos. Tot estava buit i quiet, ple de la llum grisosa del vespre que s’escolava per les finestres. Tots els prestatges i els armaris eren buits; les aules, sense màcula.

A la sala de professors hi havia un telèfon en un petit cubicle. Vaig entrar-hi i vaig trucar a la mare. També havia sigut el seu primer dia de feina en una nova escola, avui, i estava ocupada desembalant les seves coses al pis nou que havia llogat, una caseta una mica més amunt del centre de Førde. Vaig explicar-li per sobre com eren les coses aquí i com n’estava de nerviós perquè l’endemà havia de fer classe. Em va dir que sabia que me’n sortiria bé i, encara que aquest comentari no tenia gaire valor pel fet que era la meva mare, em va ajudar igualment.

Després de penjar, vaig entrar a la sala de la fotocopiadora i vaig fotocopiar el relat que havia escrit, deu exemplars. La idea era enviar-lo a gent que coneixia. Després vaig fer un tomb per totes les aules de l’escola. Al gimnàs vaig obrir la porta del garatge que donava a l’habitació petita amb tot el material, vaig posar una pilota a terra i la vaig xutar unes quantes vegades cap a una de les porteries d’handbol. L’aigua romania negra i calmada a la piscina. Vaig pujar al taller de fusteria i vaig continuar cap a l’aula de ciències. Des de les finestres es podia veure el poble sota les muntanyes, amb totes les cases petites de diferents colors, com si vibressin, i més enllà, el mar interminable i el cel ple de núvols allargassats que semblaven de fum.

L’endemà d’hora arribarien els alumnes, aleshores tot començaria de debò.

Vaig apagar els llums, vaig tancar la porta amb clau i vaig baixar el pendís amb el clauer gros dringant-me a la mà.

Quan em vaig despertar estava tan nerviós que vaig estar a punt de vomitar. L’única cosa que em vaig poder empassar va ser una tassa de cafè. Vaig pujar cap a l’escola mitja hora abans de començar la primera classe, em vaig asseure al meu lloc i vaig fullejar alguns dels llibres que faríem servir. Els ànims entre els altres mestres, que anaven amunt i avall entre la fotocopiadora, les aules, la cuina i el sofà, eren lleugers i animats. A través de la finestra es veien els alumnes pujant el pendís. Van començar a arribar de mica en mica. Estava paralitzat pel pànic. El cor em bategava com si estigués comprimit. Veia les lletres del full que tenia al davant, però no aconseguia que signifiquessin res. Al cap d’una estona em vaig aixecar i vaig entrar al racó que feia de cuina per agafar una tassa de cafè. Quan em vaig girar, em vaig trobar amb la mirada d’en Nils Erik. Semblava relaxat, mig ajagut al sofà amb les cames separades.

–Tu tens la primera hora lliure, oi? –vaig dir.

Va assentir. A les seves galtes hi lluïa un reflex vermellós. Tenia els cabells negres, amb el mateix remolí ingovernable que havia tingut el meu millor amic, en Geir. Tenia els ulls blau clar.

–Estic supernerviós –vaig dir, asseient-me a la cadira de davant seu.

–Però ¿què et fa estar nerviós? –va dir–. Saps que només hi ha cinc, sis alumnes per classe, oi?

–Sí, sí –vaig dir–. Però igualment.

Va somriure.

–¿Vols que ens intercanviem? No ens saben distingir. Així jo seré en Karl Ove i tu en Nils Erik.

–No és mala idea –vaig dir–. Però ¿què farem quan ens hàgim de tornar a intercanviar?

–¿Tornar a intercanviar? ¿I per què?

–No, ja ho pots ben dir –vaig dir donant un cop d’ull per la finestra. Els alumnes estaven en grupets a fora. Alguns corrien amunt i avall. Entre ells també hi havia algunes mares. Els seus fills anaven tots mudats.

I esclar que hi anaven. Alguns eren allà per primera vegada. El seu primer dia d’escola.

–¿I d’on sóc, jo? –vaig dir.

–De Hokksund –va dir–. ¿I jo?

–De Kristiansand.

–Bé! –va dir.

Vaig negar amb el cap.

–No, aquí t’equivoques –vaig dir.

Em va mirar amb picardia.

–Això ho dius ara –va dir–. Però espera’t d’aquí uns anys.

–¿Què passarà, d’aquí uns anys? –vaig dir.

En aquell moment va sonar el timbre.

–D’aquí uns anys, la teva ciutat et semblarà un paradís –va dir.

Però ¿què coi saps, tu, sobre això?, vaig pensar. Però no vaig dir res, només em vaig aixecar, vaig agafar la tassa de cafè amb una mà, la pila de llibres amb l’altra i vaig acostar-me a la porta.

–Bona sort! –va dir al meu darrere.

A setè hi tenia cinc alumnes. Quatre noies, un noi. A part d’ells, també era responsable dels tres que anaven a cinquè i a sisè. O sigui, vuit alumnes en total.

Quan em vaig col·locar davant de la tarima i vaig deixar les meves coses, estaven tots asseguts, mirant-me. Tenia els palmells de les mans xops, el cor em bategava fort. Em tremolava la respiració.

–Hola –vaig dir–. Em dic Karl Ove Knausgård, sóc de Kristiansand i seré el vostre tutor aquest curs. He pensat que podríem començar passant una mica de llista. Tinc els vostres noms aquí, però encara no sé qui és qui.

Mentre parlava, es miraven de cua d’ull, dues de les noies reien una mica. L’atenció amb la qual m’envoltaven no era perillosa, me’n vaig adonar de seguida. Era infantil. Eren criatures.

Vaig treure el full amb els seus noms. Me’l mirava, els mirava.

Vaig reconèixer la noia de la botiga. Però la que tenia més carisma era una noia amb els cabells vermellosos i ulleres negres. Era escèptica, vaig intuir. Els altres no em tenien cap recel.

–Andrea? –vaig dir.

–Aquí –va dir la noia de la botiga. Ho va dir amb la mirada baixa, però quan va haver-li sortit la veu, va aixecar la mirada cap a mi.

Li vaig somriure per dir que no era perillós.

–Vivian?

La noia del seu costat va fer una rialleta.

–Sóc jo!

–Hildegunn?

–Sí –va dir la noia amb ulleres.

–Kai Roald?

Era l’únic noi de setè. Assegut i vestit amb uns pantalons texans i una jaqueta texana, jugava amb un bolígraf.

–Aquí –va dir.

–Live? –vaig dir.

Una noia amb el cabells llargs, la cara rodona i ulleres va somriure.

–Sóc jo, sí –va dir.

I després hi havia el noi i la noia de sisè i la noia de cinquè.

Vaig deixar el full i em vaig asseure a la taula del professor.

–O sigui, que us tindré a noruec, matemàtiques, religió i naturals. ¿En sabeu molt o què?

–No gaire –va dir la dels cabells vermells i ulleres–. Sempre hem tingut professors del sud sense formació que només es queden un any.

Vaig somriure. Ella no va somriure.

–¿I quines assignatures us agraden?

Es van mirar una mica. No semblava que ningú volgués respondre.

–¿I a tu, Kai Roald?

Es va regirar a la cadira. Un rubor suau se li va estendre per les galtes.

–No ho sé –va dir–. Fusteria, potser. O gimnàstica. Noruec segur que no!

–¿I a tu? –vaig dir fent un moviment amb el cap a la noia de la botiga mentre consultava la llista–. Andrea?

Havia encreuat les cames sota la taula, seia inclinada cap endavant i dibuixava alguna cosa en un paper.

–No tinc cap assignatura favorita –va dir.

–¿T’agrada tot igual de molt o igual de poc? –vaig dir.

Va aixecar la mirada cap a mi. Als ulls hi vaig veure una espurna.

–Poc! –va dir.

–D’acord –vaig dir–. Però el cas és que hem d’estar aquí totes aquestes hores tant si us agrada com si no. Així que ben mirat podem intentar treure’n el màxim possible. ¿Hi esteu d’acord?

Ningú va respondre.

–Ja que no sé res de vosaltres, he pensat que podríem fer servir les primeres hores per conèixer-vos millor i després descobrir què és el que hem de treballar.

Em vaig aixecar, vaig fer un glop de cafè, em vaig eixugar la boca amb el dors de la mà. En un racó de l’altra punta de l’edifici algú va començar a cantar. Una veu alta, clara, havia de ser la Hege, i després unes veus infantils s’hi van unir.

Eren els de primer!

–Així que he pensat començar donant-vos un exercici –vaig continuar–. Heu d’escriure una presentació de vosaltres mateixos d’una pàgina.

–Oh no, hem d’escriure! –va dir en Kai Roald.

–¿Què és una presentació? –va dir la Vivian.

La vaig mirar. La seva barbeta feia un arc tan suau que la cara gairebé semblava quadrada. Però això no la feia dura, hi tenia un deix suau, com de cadell. Els seus ulls blaus gairebé desapareixien quan somreia, i ho feia sovint, ja es veia.

–Has d’escriure qui ets –vaig dir–. Imagina’t que has d’explicar qui ets a algú que no et coneix. ¿Què és el primer que escriuries?

Va canviar de posició a la cadira i va prémer fort els seus genolls de xaiet, l’un contra l’altre.

–¿Que tinc tretze anys, per exemple? ¿I que vaig a setè a l’escola de Håfjord?

–Sí, això està bé –vaig dir–. ¿I potser que ets una noia?

Va fer una rialleta.

–Sí, això ho hauria de saber, sí –va dir.

–Però d’acord –vaig dir–. Escriviu una pàgina sobre vosaltres mateixos. O més, si voleu.

–¿Ho llegiràs en veu alta? –va dir la Hildegunn.

–No –vaig dir.

–¿I on ho escrivim? –va dir en Kai Roald.

Em vaig picar el front.

–És veritat! No us he donat les llibretes!

Van riure una mica, eren criatures, aquestes coses els semblaven divertides. Vaig anar corrents a la sala de professors, vaig agafar una pila de llibretes, les vaig repartir i aviat ja van estar tots escrivint, mentre jo era davant la finestra i mirava els cims de les muntanyes de l’altra banda del fiord, on semblava que es cargolessin cap a dalt del cel, tan fredes i negres contra el cel suau i lleuger.

Quan va sonar el timbre i vaig recollir els meus papers, tenia una sensació borbollant, gairebé entusiasta. Havia anat bé, no calia tenir-los por. I després de dotze anys d’escolarització continuada, aquest moment –obrir la porta i entrar a la sala de professors– va ser un plaer especial; havia creuat la línia, era a l’altra banda, adult i responsable de la meva pròpia classe.

Vaig deixar les coses al meu lloc, vaig posar-me cafè a la tassa, em vaig asseure al sofà i vaig mirar els altres professors. Era als camerinos, vaig pensar, però el que d’entrada era un pensament bonic de seguida es va convertir en tot el contrari, perquè això no era el que volia, collons, era mestre, ¿hi podia haver alguna cosa més trista? Als camerinos hi havia grups de música, dones, beguda, gires, fama.

Però això tampoc era el que volia. Només era una passa en el camí.

Vaig fer un glop de cafè i vaig mirar cap a la porta, que en aquell moment es va obrir. Era en Nils Erik.

–¿Com ha anat? –va dir.

–Ha anat bé, sí –vaig dir–. Res a témer, de fet.

Al seu darrere va sorgir la que es deia Hege.

–Són tan macos –va dir–. Tan petits i dolços!

–¿Karl Ove? –va dir una veu des del racó que feia de cuina. Vaig mirar cap allà; l’Sture era dret amb una tassa de cafè a la mà, mirant-me.

–Jugues a futbol, oi?

–Doncs sí –vaig dir–. Però no sóc gaire bo, eh. Jugava a cinquena divisió fa dues temporades.

–Aquí tenim un equip –va dir–. Jo sóc l’entrenador. És de setena divisió, o sigui que no tindràs problema per aguantar el ritme, em sembla a mi. ¿Et ve de gust apuntar-t’hi?

–Esclar –vaig dir.

–En Tor Einar hi juga. ¿Oi, Tor Einar? –va dir mirant cap a la sala amb les taules de treball.

–¿Ja tornes a malparlar de mi? –es va sentir des d’allà dins.

–En Tor Einar jugava a quarta divisió de júnior –va dir l’Sture–. Però malauradament no té cap altre talent.

–Jo com a mínim no he perdut els cabells –va dir en Tor Einar, entrant–. Així que m’estalvio deixar-me barba per conservar la meva dignitat masculina, com fan altres.

–¿I tu de què jugues? –va dir.

–Central –vaig dir–. ¿I tu?

–Recuperador de pilotes al centre del camp –va dir, picant l’ullet.

–Ah, un terrier del mig del camp –vaig dir–. A mi em deien «l’ant», quan jugava. Suposo que això ho diu tot...

Va riure.

–¿Per què «l’ant»? –va dir la Hege.

–Per la manera de córrer –vaig dir–. Passes llargues, inestables, sense cap canvi de ritme.

–¿Hi ha més tipus d’animals al camp de futbol? –va dir ella.

–Sí, oi? –vaig dir mirant en Tor Einar.

–Sí. Hi ha el davanter, que és fort com un roure i que fica la pilota a la porteria amb el cap.

–I després hi ha el tigre –vaig dir–. El salt del tigre del porter. I també hi ha un general al mig camp.

–¿Què és això?

–Un que sempre sap on són els altres, i que sap servir les passades més selectes en el moment precís.

–És increïblement infantil! –va dir la Hege.

–I un portador d’aigua –va dir en Tor Einar.

–I sovint carn i ungla al davant. I després el llop solitari, naturalment.

–Us heu oblidat de l’àrbitre –va dir en Nils Erik–. L’àrbitre és un ase.

–I això ho feu voluntàriament –va dir la Hege.

–Jo no –va fer en Nils Erik.

–Però vosaltres dos, sí –va dir mirant-me.

Va sonar el timbre. Em vaig aixecar per anar a buscar els llibres de l’hora següent. L’Sture em va posar la mà a l’espatlla.

–Ara tindràs la meva classe, oi? –va dir.

Vaig assentir.

–A anglès.

–Vigila amb un noi que es diu Stian. Potser intentarà prendre’t el pèl. Però no li facis cas i tot anirà bé, d’acord?

Vaig arronsar les espatlles.

–Espero que sí –vaig dir.

–Intenta no acorralar-lo i no serà un problema.

–D’acord –vaig dir.

L’anglès era la meva pitjor assignatura, i només tenia dos anys més que els alumnes més grans, així que quan vaig anar a l’altre edifici on hi havia les seves aules de vuitè i novè, la panxa se’m va tornar a regirar dels nervis.

Vaig deixar la pila de llibres a la taula del professor. Els alumnes estaven asseguts darrere de les taules com si hi haguessin estat llançats per una centrifugadora. Tots feien veure que jo no existia.

–Hello class! –vaig dir–. My name is Karl Ove Knausgård, and I’m going to be your teacher in English this year. How do you do?

Ningú no va dir res. La classe la formaven quatre nois i cinc noies. Un parell em van mirar, els altres guixaven alguna cosa, una feia punt de mitja. Vaig reconèixer el noi de la cuina de carrer, portava una gorra i seia balancejant la cadira mentre em mirava amb un somriure despectiu als llavis. Devia ser l’Stian aquell.

–Well –vaig dir–. Now I would like you to introduce yourselves.

–Parla noruec! –va dir l’Stian. El noi del seu darrere, una figura notablement llarga i prima, més alta que jo, i jo feia 1,94, va riure en veu alta. Algunes de les noies van fer una rialleta.

–If you are going to learn a language, then you have to talk it –vaig dir.

Una de les noies, de cabells foscos i pell blanca, amb uns trets regulars, una mica grassoneta i els ulls blaus, va aixecar la mà.

–Yes? –vaig dir.

–Isn’t your English a bit too bad? I mean, for teaching?

Vaig notar que em posava vermell. Vaig fer unes passes cap endavant mentre somreia per dissimular.

–Well –vaig dir–. I have to admit that my English isn’t exactly perfect. But that isn’t the most important thing. The most important is to be understood. And you do understand me?

–Sort of –va dir ella.

–So –vaig dir–. What’s your name then?

Va mirar enlaire resignada.

–Camilla –va dir.

–Full sentences, please?

–Oh. My name is Camilla. Happy?

–Sí –vaig dir.

–You do mean yes? –va dir ella.

–Yes –vaig dir, tornant-me a posar vermell.

»So, what’s your name? –vaig dir mirant la noia que estava asseguda darrere la Camilla.

Va aixecar el cap i em va mirar.

Ostres, ostres.

Que guapa que era!

Ulls blaus i suaus que s’empetitien quan somreia. La boca gran. Els pòmuls alts.

–My name is Liv –va dir rient una mica.

–Camilla, Liv. And you? –vaig dir, donant un cop de cap en direcció a l’Stian.

–Jo em dic Stian –va dir.

–Well –vaig dir–. What will that be in English?

–Stian! –va dir.

Tothom va riure.

Quan va sonar el timbre i vaig sortir de la classe, estava esgotat. Hi havia tantes coses per rebatre, tantes per fer entendre, tantes per ignorar, tantes per reprimir. La que es deia Camilla havia badallat i estirat els braços per sobre del cap mentre em mirava directament. Duia només una samarreta de màniga curta, i els seus pits, que eren grossos i rodons, s’havien dibuixat amb tota la precisió possible sobre la roba blanca. Vaig trempar, em va ser impossible evitar-ho, per més que intentés pensar en una altra cosa amb totes les meves forces. Vaig estar content d’estar assegut darrere la taula en aquell moment! Per si no fos prou, la que es deia Liv era tan encantadora com guapa, com si fos tímida i extravertida alhora, i tenia un aire lleugerament salvatge, principalment per la seva cabellera castanya i per la gran quantitat de polseres sorolloses que duia, però també per la contradicció entre el seu llenguatge corporal reprimit i l’espurna dels seus ulls. Se’m feia impossible no pensar en ella quan era a classe. I després hi havia l’Stian, que tota l’estona jugava amb una navalla mentre aprofitava qualsevol moment per enriure’s de mi, i que no volia fer res del que jo deia que havien de fer, i el seu amic, l’Ivar, que li reia totes les gràcies, un riure buit, ximple, que cada vegada anava acompanyat de breus mirades cap a mi. A ell el podia guanyar, un parell de vegades també havia somrigut de coses que havia dit jo.

A la sala de professors em vaig deixar caure al sofà. Una tal Vibeke es va aturar i em va somriure. Tenia dinou anys, tenia un cos gros i alt i la cara rodona i somrient, els ulls blaus i alegres, el cabells arrissats amb la permanent, clars.

–¿Com va tot? –va dir.

–Bé –vaig dir–. ¿I tu?

–Bé, sí –va dir–. Però no hi ha tantes coses noves per mi com per tu, em sembla. Jo vaig anar a aquesta escola quan era petita.

No se’m va acudir cap resposta, i va tornar a somriure abans de continuar cap a la sala de treball. Al meu costat hi havia la Jane, ella també era del poble, en tenia vint-i-pocs i també era grossa: els seus braços potser eren el doble de gruixuts que els meus. Tenia el nas llarg i recte, gairebé romà, les galtes planes, els llavis prims en una boca que sovint tenia les comissures cap avall, com si no volgués agafar ni amb pinces res del que tenia al davant. Els seus ulls tenien una expressió enfadada, en realitat la seva actitud general era de disgust. Però un parell de vegades l’havia vist riure i aleshores revifava. El canvi era absolut, havia tingut problemes per deixar de riure i havia estat un plaer veure-la lluitant per intentar recuperar el control.

A més de tots els substituts joves, hi havia una dona gran que formava part del claustre, l’Eva. Li faltava poc per als cinquanta, però semblava més gran, feia les classes de treballs manuals i de cura de la llar. Era menuda, prima, amb una cara allargada, els cabells fins i rossos i una veu penetrant. En aquest precís moment estava asseguda a la cadira de l’altra banda de la taula fent punt de mitja. Em mirava amb escepticisme, era evident per com em mirava i feia veure que no em veia. I amb raó, perquè ¿què hi feia jo, aquí? ¿Què en volia treure, d’aquesta feina?

Quan vaig tornar a entrar després de la classe d’anglès, va aixecar la mirada cap a mi i vaig creure que entenia quines sensacions m’omplien.

Era impossible, però ho vaig pensar igualment.

A l’hora del pati del menjador, vaig baixar a correus, a l’altra punta del poble. Els vessants de les muntanyes eren d’un verd intens il·luminats pel sol. El mar, d’un blau profund. Alguna cosa de la claror o potser el punt de frescor que vaig intuir en l’aire, per sota de la calor del sol, tan típic del mes d’agost, va desfermar els sentiments que tenia sempre quan començava l’escola després de les vacances: l’emoció, l’esperança que aquell curs passaria alguna cosa increïble.

Al turó just darrere de l’última filera de cases hi havia una espurna de groc entre el verd. La tardor arribava més d’hora, aquí, òbviament. Vaig fer un gest amb el cap a un cotxe que passava. La conductora, que semblava una de les mares, em va tornar el gest i vaig baixar el pendís de terra fins a correus, que era a la planta baixa d’una casa normal. Al passadís hi havia els apartats de correus, a dins hi havia el taulell, cartells a les parets i expositors amb postals i sobres.

La dona de darrere el taulell devia tenir cinquanta anys. Tenia els cabells fins i vermellosos i s’hi havia fet la permanent. Duia ulleres i un collaret prim d’or. Un home amb un caminador s’estava dret rascant una butlleta amb una moneda sobre la petita taula de sota la finestra.

–Hola! –vaig dir a la dependenta i vaig posar els sobres damunt el taulell–. Només volia enviar aquestes cartes.

–Això ho podem arreglar –va dir ella–. Per cert, ja t’ha arribat una carta.

–¿Ah sí? –vaig dir–. No està malament!

Mentre ella pesava les cartes i treia els segells, vaig obrir el meu apartat amb la clau. La carta era de la Line.

Vaig entrar i pagar, vaig obrir la carta i la vaig començar a llegir mentre pujava pel camí de terra.

Escrivia que estava asseguda a la seva habitació i que pensava en mi. Que jo li agradava molt, que ens havíem divertit molt plegats, però que mai havia estat realment enamorada de mi, així que ara que vivíem en llocs diferents havia pensat que el millor i més sincer seria que talléssim. Esperava que m’anés bé a la vida, em va animar a prendre’m l’escriptura seriosament, com ella ho faria amb el dibuix, i també esperava que no estigués enfadat amb ella, però que la nostra vida nova començava ara, quan estàvem lluny l’un de l’altra. L’endemà viatjaria fins a l’escola superior i jo ja hauria arribat al poble on anava a treballar, i mentre ella sentís les coses com les sentia i no m’estimés, qualsevol altra cosa que no fos tallar seria una traïció cap a ella mateixa. Però jo era una bona persona, això m’havia de quedar clar, que no era per mi. Els sentiments no els pots dirigir, van com van.

Faig ficar-me la carta en una de les butxaques de la gavardina.

Jo tampoc havia estat mai enamorat de la Line, tot el que ella deia de mi ho podria haver dit jo d’ella, però igualment em vaig posar trist i també em vaig emprenyar una mica amb ella quan vaig llegir el que havia escrit. Jo volia que ella m’estimés! I encara que no volia estar amb ella i estava content que s’hagués acabat, hauria d’haver tallat jo. Ara era ella la que estava per sobre meu, que em deia que no a mi, i que probablement estava convençuda que jo n’estava enamorat i que la seva carta m’havia destrossat.

En fi.

A la planta processadora de peix hi havia molta activitat. Hi havia uns quants vaixells al moll, dos toros anaven amunt i avall pel formigó i entraven en el que semblava una nau fosca. Uns homes amb botes d’aigua grosses anaven d’aquí cap allà, un grup de dones vestides amb bates blanques obertes i gorres blanques estaven fumant a fora, a l’extrem de la nau, i l’espai sobre els seus caps era ple de gavines que planaven i cridaven. Vaig passar per la botiga i vaig comprar uns quants panets, un tall de formatge, un paquet de margarina i un litre de llet, vaig saludar el dependent, que em va preguntar si ja m’havia instal·lat, «sí, sí», vaig dir-li, tot havia anat bé. No tenia classe la propera hora, així que després d’haver-me cruspit els dos panets i d’haver posat el menjar a la petita nevera de la sala de professors, vaig seure al meu lloc per planificar els pròxims dies. Als professors substituts ens havien posat un pedagog a la nostra disposició, passaria un cop per setmana per l’escola perquè li comentéssim els problemes i les dificultats que poguéssim tenir. També aniríem a un curs la setmana següent, a Finnsnes, amb tots els altres professors substituts del districte. Perquè n’hi havia molts; era poc habitual que la gent d’aquí que estudiava per ser mestre tornessin quan acabaven la carrera. S’havien posat en marxa tota mena de mesures per canviar-ho, era un problema seriós, naturalment. Allà on vivia el meu pare ara donaven grans avantatges fiscals, i aquest era un dels motius pels quals ell i l’Unni s’hi havien instal·lat. Tots dos treballaven en un institut; és a dir, de moment només treballava el pare, perquè esperaven una criatura. L’últim cop que els havia vist, feia unes setmanes, a la casa aparellada que havien comprat a Sørlandet i que els esperava per quan se’ls haguessin acabat els contractes que tenien al nord del país, l’Unni feia una bona panxa.

Va ser aleshores quan vaig tenir la idea de venir aquí. Estàvem asseguts al balcó, el pare amb el tors nu, moreno com una nou, amb una cervesa en una mà i un cigarret a l’altra, jo amb la creu penjant de l’orella i les ulleres de sol posades, quan el pare em va preguntar què faria a la tardor. La seva mirada era a qualsevol lloc menys a prop meu, també quan em va fer la pregunta, amb la seva veu somnolenta i desinteressada, una mica tèrbola per totes les cerveses que s’havia begut des que havia arribat, i per això vaig contestar mig indiferent, encara que em feia mal al cor. Vaig arronsar les espatlles i vaig dir que de cap manera volia estudiar ni anar a fer la mili. Treballar en alguna banda, vaig dir. Un hospital o alguna cosa així.

Es va inclinar endavant i va apagar el cigarret al cendrer gros que hi havia a la taula entre nosaltres. L’aire estava carregat de pol·len, pertot arreu brunzien les vespes i els borinots. ¿Que no pots fer de mestre?, va dir, i va deixar-se caure pesadament altre cop a la cadira, amb uns vint quilos més que l’última vegada que l’havia vist. Al nord de Noruega et donen feina d’un dia per l’altre, saps. Mentre tinguis el batxillerat et rebran amb els braços oberts. Potser sí, vaig dir. Si vols una altra cervesa ja saps on és la caixa. Sí, per què no, vaig dir entrant al menjador, que estava fosc com una gola de llop després de la claror aspra que hi havia a l’exterior, i vaig entrar a la cuina, on l’Unni estava asseguda llegint el diari. Em va somriure. Duia uns pantalons curts de color caqui i una samarreta ampla grisa. M’agafo una altra cervesa, vaig dir. Fes, fes, va dir. Estem de vacances. Sí, vaig dir. ¿Tens un obridor en alguna banda? Sí, n’hi ha un damunt la taula, va dir ella. ¿Tens gana? No gaire, vaig dir. Amb aquesta calor... Però et quedaràs a dormir, no?, va dir ella. Sí, vaig dir. Llavors podem esperar una mica, va dir ella. Vaig tirar el cap enrere i vaig fer un glop llarg. Hauria d’haver treballat una mica al jardí, va dir. Però fet i fet fa massa calor. Sí, vaig dir. I la panxa anirà fent nosa. Sí, vaig dir. Sí que me’n farà. ¿No vols banyar-te a l’estany de baix? Sembla que hi ha un munt de gent, avui. Vaig fer que no amb el cap. Ella va somriure, jo vaig somriure i vaig tornar a sortir a on era el pare. Ja te n’has trobat una, va dir. Sí, vaig dir tornant-me a asseure. Temps enrere el pare hauria estat treballant al jardí, ara. I si no hagués estat treballant al jardí, hauria estat atent a tot el que l’envoltava, encara que només fos un cotxe aturant-se i un home jove inclinant-se cap a la finestreta que s’abaixava. Però tot allò havia desaparegut. A la seva mirada hi havia indiferència i desinterès. Però no sense ambigüitats, perquè quan el mirava i la seva mirada s’encreuava amb la meva, intuïa que ell encara hi era, aquella cosa dura, freda, amb què havia crescut i que encara temia.

Es va inclinar endavant i va deixar l’ampolla buida a terra, en va agafar una altra i la va obrir amb l’obridor que duia al clauer. Sempre anava a buscar-ne tres o quatre, per estalviar-se haver de córrer tota l’estona cap a la cuina, com deia ell. La va aixecar fins als llavis, va fer uns glops llargs. Bé, doncs, va dir. S’hi està bé, al sol. Sí, vaig dir. Com a mínim m’he posat moreno!, va dir. Sí, vaig dir. Jo també. I ara!, va dir rebufant. ¿Saps què?, va dir inflant les galtes, ens hem comprat un solàrium, allà al nord. És necessari, allà dalt, amb aquella foscor. Sí, vaig dir. Ja el vaig veure quan hi vaig ser. Sí, potser sí que el vas veure, va dir. Va fer un nou glop, llarg, va deixar l’ampolla buida a terra, al costat de l’anterior, va liar-se un cigarret, el va encendre, va obrir una altra ampolla. ¿Quan voldràs sopar?, va dir. Tant me fa, vaig dir. Com vulgueu. A mi la calor em treu la gana, va dir, i va agafar el diari, que era a la taula. Vaig posar el braç a la barana i vaig mirar avall. La gespa de sota el balcó estava totalment cremada, més groga i marró que verda. El carrer grisós estava totalment buit. En aquesta banda hi havia una zona de terra polsosa; més enllà, uns arbres, i al darrere, les parets i els terrats de les cases. No hi coneixien ningú, aquí, ni entre els veïns ni tampoc al poble. Un petit avió d’hèlix va passar ben amunt pel cel blau. De dins el menjador vaig sentir l’Unni trepitjant pesadament el terra. Una altra col·lisió frontal a l’E-18, va dir el pare. Turisme contra camió. ¿Ah, sí?, vaig dir. Gairebé tots els accidents són suïcidis encoberts, va dir. Es foten de cara contra un camió o contra la muntanya. Ningú no pot saber si ho han fet expressament o no. Així es deslliuren de la vergonya. ¿Tu creus?, vaig dir. I tant, va dir. I també és efectiu. Va aixecar el diari cap a mi. No hi ha gaires possibilitats de sobreviure a això, oi?, va dir. La fotografia representava un cotxe que estava totalment aixafat. No, vaig dir aixecant-me, vaig baixar per l’escala i vaig entrar al lavabo. Em vaig asseure a la tassa. Anava una mica borratxo. Em vaig tornar a aixecar i em vaig mullar la cara amb una mica d’aigua freda. Vaig estirar la cadena, per si de cas algú estava atent a aquella mena de detalls. Quan vaig tornar a sortir al balcó, ell havia deixat el diari. Estava assegut amb el colze damunt la barana i vaig pensar que acostumava a seure així quan conduïa el cotxe a l’estiu, amb el colze sortint per la finestreta oberta. ¿Quants anys deu tenir?, vaig pensar mentre comptava. Quaranta-tres, en faria ara al maig. I vaig pensar en els seus aniversaris, com sempre li regalàvem el mateixa aftershave verd Mennen, i com jo sempre pensava que què en devia fer, si duia barba. Vaig somriure. Es va aixecar tentinejant, va aturar-se per recuperar l’equilibri. Després va entrar al menjador amb les seves passes llargues mentre s’apujava els pantalons curts per darrere.

La idea que ell m’havia plantat a dins de treballar de mestre al nord de Noruega es va anar fent més i més forta després. De fet, tot eren avantatges: 1) viuria lluny, molt lluny de tot i tothom que coneixia i seria totalment lliure, 2) guanyaria els meus propis diners en una feina de debò, 3) podria escriure.

I ara estava aquí assegut, vaig pensar mirant altra vegada la pàgina del llibre que tenia al davant. Al final del passadís que duia a la sala de professors, on hi havia els nostres lavabos, va aparèixer la Torill. Va somriure però no va dir res, va inclinar-se endavant i va treure una petita carpeta del seu prestatge.

–Que bé això de fer de mestre! –vaig dir.

–Espera’t!... –va dir, somrient-me breument i tornant a sortir. A fora, en Nils Erik pujava envoltat dels meus alumnes.

Feia cinc anys jo tenia la mateixa edat que ells. I d’aquí cinc anys tindria la mateixa edat que ell.

Oh, ja hauria debutat i ja viuria en una gran ciutat en alguna banda, escrivint, vivint i bevent. Tindria una nòvia guapa, prima i esvelta amb els ulls foscos i els pits grossos.

Em vaig aixecar i vaig entrar a la sala de professors, vaig aixecar el termos i el vaig sacsejar una mica. Era buit. Vaig omplir d’aigua la gerra de la cafetera, la vaig buidar al dipòsit de la màquina, vaig posar un filtre, vaig mesurar cinc cullerades i vaig engegar tota la parafernàlia, amb el borbolleig i els estossecs, el lent augment de líquid fosc a la gerra i l’ull petit, vermell i lluminós.

–¿Ha anat tot bé, fins ara? –va dir una veu inquietantment a prop. Em vaig girar. Era en Richard, que estava dret mirant-me amb ulls intensos i un somriure ample. ¿Què acabava de passar? ¿Es podia moure per l’escola sense fer soroll?

–Sí, diria que sí –vaig dir–. És emocionant.

–Sí, sí que ho és –va dir–. Ser mestre és una feina bonica i especial. I plena de responsabilitat, no cal dir-ho.

¿Per què m’ho deia? Potser es pensava que jo necessitava sentir precisament allò, que era una gran responsabilitat, i si era així, ¿per què? ¿Que potser projectava irresponsabilitat, jo?

–Hmm –vaig dir–. El meu pare és mestre, de fet. Una mica més al nord.

–No fotis! –va dir en Richard–. ¿Que és de Nordland, ell?

–No, se n’hi va anar per temes d’impostos.

En Richard va riure.

–¿En vols una tassa? –vaig dir–. Estarà de seguida.

–Posa’l al termos, no pateixis. Ja me’n posaré una mica més tard.

Va desaparèixer igual de silenciosament com havia arribat. No sabia què havia estat pitjor: «Posa’l al termos» o «no pateixis». T’ho miressis com t’ho miressis, era paternalista. Només perquè tenia divuit anys no volia dir que m’hagués de tractar com un alumne, no? Jo era un treballador, com ell.

Just després va sonar el timbre, i els mestres van entrar d’un en un, alguns silenciosos, d’altres amb petites frases enginyoses per a tothom. Havia posat el termos damunt la taula i estava dret al costat de la finestra amb una tassa plena a la mà. Els alumnes ja corrien per allà fora. Vaig intentar posar noms a les cares, però l’únic que recordava era en Kai Roald, el noi de setè, potser perquè hi havia simpatitzat, la reticència del seu cos contrarestada amb certa brillantor d’interès, fins i tot d’entusiasme, als ulls. I la Liv, aquella noia guapa de novè, esclar. Estava dreta amb les mans a les butxaques del darrere recolzada a la paret, duia posada una jaqueta beix com d’anorac, texans blaus i vambes d’un gris gastat, mastegava xiclet i en aquell moment s’apartava els cabells que el vent li havia posat a la cara. I l’Stian, esclar, allà dret, espatarrat amb les mans a les butxaques parlant amb el seu amic alt com un Sant Pau.

Em vaig girar altre cop cap a la sala. En Nils Erik em va somriure.

–¿On vius? –va dir.

–Just a sota d’aquí –vaig dir–. En una planta baixa.

–A sota meu –va dir la Torill.

–¿I tu on has anat a parar? –vaig dir.

–A la part de dalt del poble. També en una planta baixa.

–Sí, a sota meu! –va dir l’Sture.

–O sigui que és així com s’ho munten –vaig dir–. Als que tenen experiència els donen pisos amb vistes i als substituts ens donen els baixos, oi?

–Val més que ho vagis aprenent d’entrada, tot això –va dir l’Sture–. Tots els privilegis s’han de merèixer. Jo vaig patir tres anys de magisteri. Per collons m’ho han de reconèixer.

Va riure.

–¿També us hem de portar les bosses, o què? –vaig dir.

–No, no us donarem tanta responsabilitat. Però cada dissabte a la tarda s’espera que vingueu a fregar-nos la casa –va dir picant-me l’ullet.

–Vaig sentir que feien una festa a Hellevika el cap de setmana –vaig dir–. ¿Hi ha algú d’aquí que hi vagi?

–Si que t’has integrat de pressa –va dir en Nils Erik.

–¿Qui t’ho ha dit? –va dir la Hege.

–He sentit que algú ho deia –vaig dir–. Estava pensant si anar-hi. Però sol no té cap gràcia.

–No estàs mai sol, de festa, aquí –va dir l’Sture–. Això és el nord de Noruega.

–¿Tu hi aniràs? –vaig dir.

Va fer que no amb el cap.

–Tinc família –va dir–. Però et puc donar un parell de consells. Si vols.

Va riure.

–Jo pensava acostar-m’hi –va dir la Jane.

–I jo –va dir la Vibeke.

–¿I tu? –vaig dir mirant en Nils Erik.

Va arronsar les espatlles.

–Potser. ¿És divendres o dissabte?

–Divendres, em sembla –vaig dir.

–Potser no és mala idea –va dir.

Va sonar el timbre.

–Ja en parlarem després –va dir aixecant-se.

–Perfecte –vaig dir, deixant la tassa a la cuina, recollint els llibres de la meva taula i entrant a classe. Vaig seure darrere la taula i vaig esperar que arribessin els alumnes.

Quan vaig baixar al pis després de l’escola, les caixes de la meva mudança eren al rebedor. Era tot el que tenia, i no era gaire: una caixa de discos, una amb un equip estèreo miserable, una amb estris de cuina i una amb cosetes vàries que m’havia endut de la meva vella habitació, junt amb alguns dels llibres de la mare. En qualsevol cas, quan vaig portar-ho al menjador em sentia com si m’haguessin fet un gran regal. Vaig muntar l’equip estèreo, vaig posar els discos recolzats a la paret, vaig mirar-me’ls, vaig triar My Life in the Bush of Ghosts, de Brian Eno i David Byrne, un dels meus favorits absoluts, i amb el disc ressonant a tot volum per l’habitació vaig començar a desar les altres coses al seu lloc. Tot el que m’havia endut de casa quan ens vam mudar; les cassoles, els plats, les tasses i els gots que teníem des que era petit i vivíem a Tybakken. Plats marrons, gots verds, una olla gran amb una sola nansa, gairebé negra per sota i una mica pels costats. La fotografia de John Lennon que vaig penjar al darrere de la màquina d’escriure l’havia tinguda a la meva habitació durant tot el batxillerat. L’enorme pòster del Liverpool FC de la temporada 79-80, que ara va trobar el seu lloc a la paret de darrere el sofà, l’havia tingut penjat des dels onze anys. Era potser la millor alineació de tots els temps. Hi havia Kenny Daglish, Ray Clemence, Alan Hansen, Emlyn Hughes, Graeme Souness i John Toshack. El pòster de Paul McCartney ja se m’havia quedat petit, el vaig deixar enrotllat damunt l’armari del dormitori. Quan tot va ser a lloc, vaig tornar a mirar-me els discos mentre imaginava que era algú altre, algú que no els havia vist mai abans, i especulava sobre què pensaria aquesta persona de la col·lecció, o més ben dit, sobre la persona que tenia aquesta col·lecció, o sigui, sobre mi. Hi havia una mica més de cent cinquanta LPs, la majoria dels dos últims anys, perquè havia fet crítica de discos al diari local alhora que em gastava gairebé tots els diners que tenia comprant-ne de nous, sovint tota la discografia dels grups que m’agradaven. Cada un d’aquells discos era un petit món. Tots expressaven actituds, emocions i estats d’ànim concrets. Però cap dels discos era una illa, es relacionaven entre ells i estenien les seves branques pertot arreu. Brian Eno, per exemple, va començar a Roxy Music, va treure discos en solitari, va produir U2, va col·laborar amb Jon Hassel, David Byrne, David Bowie, Robert Fripp, i Robert Fripp va tocar a l’Scary Monsters de Bowie, Bowie va produir Lou Reed, que venia de la Velvet Underground, i Iggy Pop, que venia dels Stooges, mentre que David Byrne era dels Talking Heads, que pel seu millor disc, Remain in Light, van fitxar el guitarrista Adrian Belew, que al seu torn va tocar en diversos discos de Bowie i durant molt de temps va ser el seu guitarrista favorit per als directes. Però les ramificacions i les relacions no només s’establien entre discos, també s’estenien fins a la meva vida. La música s’entrelligava amb gairebé tot el que havia fet, cap disc estava lliure de records. Tot el que havia passat els últims cinc anys es condensava com el vapor d’una tassa quan els escoltava. No en forma de pensaments i raonaments sinó en estats d’ànim, confessions, espais. Alguns de generals, altres de més específics. Si els meus records estaven apilats dins la motxilla que era la meva vida, la música era els cordills que ho lligaven tot i ho mantenien a lloc.

Però això no era el més important. El més important era la música en ella mateixa. Quan posava per exemple Remain in Light, com feia molt sovint des de vuitè sense cansar-me’n mai, i arribava la tercera cançó, «The Great Curve», amb el seu acompanyament vibrant i complex, ple de capes diferents i a vessar d’energia, i entraven els instruments de vent, i després les veus, era impossible no moure’s, impossible, atrapava cada part del meu cos. Jo, el jove de divuit anys més arítmic del món, em trobava de sobte movent el cos com una serp, endavant i endarrere, i havia de posar la música més forta, la posava a tot drap, i aleshores, ja dret, era qüestió de ballar, si estava sol. I després, cap al final, per sobre de tot això, com un petit caça per sobre d’un petit poble dansant, entra la guitarra distorsionada d’Adrian Belew i oh, oh Déu, ballo i la felicitat m’omple i només desitjo que duri, que el solo continuï i continuï, que l’avió no aterri mai, que la vida no s’acabi mai.

O Heaven Up Here d’Echo and the Bunnymen, el contrari de Talking Heads, perquè aquí el ritme i l’empenta no són la qüestió principal sinó el so i l’estat d’ànim, aquest so majestuós, tota la nostàlgia i la bellesa i l’obscuritat que creixen i s’apaguen amb la música, no, que són la música. I encara que entenc moltes de les coses sobre què canta, encara que he llegit un munt d’entrevistes seves, com de gairebé totes les bandes de qui tinc discos, tot aquest coneixement queda anul·lat per la música, la música no vol saber-ne res, perquè en la música no hi ha significat, no hi ha explicacions, no hi ha persones, només veus, totes amb el seu tret característic, com si aquest tret fos el tret essencial, sense cos ni personalitat, sí, una mena de personalitat sense persona, i en cada disc hi ha una infinitat d’aquestes empremtes d’un altre món, que et trobes cada vegada que l’escoltes. No vaig arribar a entendre mai què em posseïa quan la música em posseïa, excepte que sempre en volia més.

A més, em feia sentir que era algú, naturalment, amb l’ajuda de la música em convertia en algú que sobresortia, algú a qui s’havia d’admirar, no tant com s’havia d’admirar a qui feia la música, d’acord, però com a escoltador jo estava a l’avantguarda. Aquí al nord segurament no ho veuria ningú, com gairebé ningú ho havia vist a Kristiansand, però hi havia cercles on això es veia i s’apreciava. I era cap aquells cercles on jo volia encaminar-me.

Vaig ordenar els discos una estona, els vaig posar arrenglerats perquè reforcessin la impressió que feien individualment i potser provoquessin associacions noves i sorprenents a qui se’ls mirés, i després vaig baixar a la botiga i vaig comprar cervesa i un plat precuinat congelat, pasta a la carbonara. També vaig comprar un colinap, una coliflor, pomes, prunes i raïm, que faria servir a la classe de naturals amb els de tercer i quart l’endemà per il·lustrar-los sobre el cosmos, cosa que se m’havia acudit quan m’havia mirat el seu pla d’estudis el dia abans.

Quan vaig tornar a casa, vaig posar el plat preparat al forn i me’l vaig menjar directament de la safata a la taula de la cuina mentre bevia cervesa i llegia Dagbladet. Tip i satisfet, em vaig estirar al llit per descansar una horeta. Imatges de professors i alumnes i interiors d’edificis escolars van agitar-se durant una estona llarga per la meva consciència fins que finalment em vaig adormir. Al cap d’una hora i mitja em va despertar algú que picava a la porta. Jo ja no sabia què esperar-me, qualsevol picava al meu timbre, i vaig apressar-me a creuar l’habitació cap a la porta, al final del passadís, amb una barreja de son i nervis.

A fora hi havia tres de les noies de classe. Una, l’Andrea, somreia atrevida i va preguntar si podien entrar, l’altra, la Vivian, va fer una rialleta i es va posar vermella, i la tercera, la Live, em va mirar descarada rere les seves ulleres grans i gruixudes.

–Esclar que sí –vaig dir–. Passeu!

Van fer com els altres visitants, van mirar al seu voltant quan van entrar al menjador. Estaven dretes, molt juntes, es donaven empentetes, feien rialletes i es posaven vermelles.

–Vinga, seieu, va! –vaig dir fent un gest amb el cap en direcció al sofà.

Van fer com els deia.

–¿I doncs? –vaig dir–. ¿Què us porta fins aquí?

–Només volíem veure com estaves. Ens avorrim molt, saps? –va dir l’Andrea.

¿Era una mena de líder? No m’ho havia semblat gaire, a l’escola.

–Aquí no hi ha res a fer –va dir la Vivian.

–Res –va dir la Live.

–Vaja, això no està bé –vaig dir–. Però aquí tampoc hi passa gaire res, malauradament.

–No, és un forat –va dir l’Andrea.

–¿El meu pis? –vaig dir.

Es va posar vermella com un tomàquet.

–No, home, el poble! –va dir.

–Marxaré d’aquí de seguida que acabi novè –va dir la Vivian.

–Jo també –va dir la Live.

–Sempre vols fer el mateix que jo –va dir la Vivian.

–¿Ah, sí? ¿I què? –va dir la Live.

–«¿Ah, sí? ¿I què?» –va dir la Vivian en una imitació perfecta que va incloure també el petit tic de la Live; dues arronsades curtes de nas, sota les ulleres.

–Ooooh! –va dir la Live.

–No pots tenir el monopoli de marxar del poble quan en facis setze –vaig dir mirant la Vivian, que va somriure i va mirar a terra.

–Parles molt estrany, Karl Ove –va dir l’Andrea–. ¿Què vol dir monopoli?

Que fes servir el meu nom em va agafar tan desprevingut que jo, que l’estava mirant perquè era ella qui parlava, em vaig sufocar i vaig abaixar els ulls.

–Que algú sigui l’únic que pot fer alguna cosa –vaig dir, tornant-la a mirar.

–Ah, síiiii –va dir, com si de sobte estigués a punt de desmaiar-se d’avorriment. Les altres dues van riure. Jo vaig somriure.

–Teniu molt per aprendre, ja ho veig –vaig dir–. Heu tingut sort que jo hagi vingut.

–Jo no –va dir l’Andrea–. Jo ja sé tot el que necessito.

–Excepte conduir –va dir la Vivian.

–Sé conduir! –va dir l’Andrea.

–Sí, però no tens el carnet. Això és el que volia dir.

Hi va haver una pausa. Les vaig mirar somrient, i segurament amb condescendència, perquè l’Andrea va empetitir els ulls i va dir:

–O sigui, tenim tretze anys. No som criatures, per si t’ho pensaves.

Vaig riure.

–¿Per què m’ho hauria de pensar? Feu setè, això ja ho sé. Fins i tot recordo quina sensació feia.

–¿El què?

–Començar l’institut. Avui era el vostre primer dia d’institut, no?

–Ui sí, com si ho notéssim gaire –va dir la Vivian–. Potser és més avorrit que sisè i tot.

El so del timbre va creuar l’apartament. Les tres noies es van mirar. Em vaig aixecar per anar a obrir.

Era en Nils Erik.

–Hola, tu –va dir–. ¿Convides un vell company a una tassa de cafè?

–¿Que no preferiràs una cervesa?

Va aixecar les celles i va fer cara de perplexitat, o potser d’escepticisme.

–No, gràcies, que després haig de conduir, val més que fem les coses ben fetes.

–Endavant –vaig dir.

Les tres noies el van mirar quan es va aturar al mig del menjador.

–O sigui que és aquí on passeu les tardes –va dir.

–¿Encara no han anat a casa teva? –vaig dir.

Va fer que no amb el cap.

–Però han vingut uns quants de quart, aquesta tarda. Mentre cuinava mandonguilles de peix.

–És que ens avorrim tant –va dir la Live.

Les altres dues se la van mirar empipades. Després es van aixecar.

–Bé –va dir l’Andrea–. Serà millor que anem passant.

–Adéu –vaig dir–. I torneu un altre dia!

–Ha! –va dir la Vivian des del passadís abans que la porta es tanqués de cop.

En Nils Erik va somriure. Just després les vam veure baixant cap a la botiga.

–Pobres nens –vaig dir–. Han d’estar molt desesperats si la seva manera de divertir-se consisteix a anar a veure els mestres.

–Potser ets algú emocionant per ells, no? –va dir en Nils Erik.

–¿I tu no? –vaig dir.

–Jo? No! –va dir bufant–. Però escolta, pensava anar a fer un tomb en cotxe. ¿Tens ganes d’acompanyar-me?

Vaig arronsar les espatlles.

–¿A l’altre costat del fiord, potser? ¿O a Hellevika?

–A Hellevika em faria gràcia –vaig dir–. L’altra banda ja la veiem des d’aquí.

En Nils Erik va resultar ser un home d’aire lliure. Havia demanat feina aquí per la natura, va dir. Portava tenda de campanya i sac de dormir i pensava fer excursions cada cap de setmana, si volia el podia acompanyar.

–No cada setmana, esclar –va afegir mirant-me somrient mentre el seu cotxe groc avançava a pas de tortuga fiord enllà.

–No és ben bé el meu estil –vaig dir–. Em sembla que passaré.

Va assentir.

–Ja m’ho pensava –va dir–. Però ¿què va fer que un urbanita de gran ciutat vestit de negre pugés aquí dalt?

–Vull escriure –vaig dir.

–Escriure? –va dir–. ¿El què? Formularis? Sol·licituds? ¿Notes a tu mateix de coses que no has d’oblidar? Cartes? ¿Rodolins per Nitimen? ¿Cartes al director?

–Estic escrivint una col·lecció de relats –vaig dir.

–Relats! –va dir–. La Fórmula 1 de la literatura!

–¿Se’n diu així? –vaig dir.

–No –va dir rient–. De fet no. Crec que és a la poesia que n’hi diuen així. La Guerrilla Poètica, els coneixes? Algú d’ells va dir una cosa així.

No ho sabia, però no vaig dir res.

–Però pots venir d’excursió igualment, no? Un parell de caps de setmana, com a mínim. Hi ha una reserva natural fantàstica a només una hora d’aquí.

–No ho crec. Si n’ha de sortir alguna cosa, haig de treballar-hi.

–Però la natura, noi! La creació deliciosa de Déu! Tots els colors! Totes les plantes! Has d’escriure sobre tot això!

Vaig riure despectivament.

–No crec en la natura –vaig dir–. És un clixé.

–Aleshores ¿sobre què escrius?

Vaig arronsar les espatlles.

–Acabo de començar. Però pots llegir-ho, si vols.

–Oh, i tant!

–Doncs ja t’ho portaré demà.

Vam tornar al poble cap a les vuit del vespre. Era tan clar com si fos de dia. El cel sobre el mar era tan majestuós que vaig quedar-me davant del rebedor mirant enfora durant uns minuts abans d’entrar. Estava buit, no hi havia res allà dalt, però vaig pensar que semblava suau i amistós com si volgués el millor per a les persones que hi vivien a sota. ¿Potser perquè les muntanyes en contrast eren tan dures i ermes?

Vaig sopar, vaig encendre’m un cigarret i vaig beure te mentre repassava l’exercici que els meus alumnes havien entregat.

Em dic Vivian i tinc tretze anys. Visc en una ciutat que es diu Håfjord. Hi estic bé aquí. Tinc una germana que es diu Liv. El papa es pescador i la mama cuida la casa. La meva millor amiga es diu Andrea. Fem moltes coses plegades. L’escola es aburrida. De tant en tant treballem a la planta processadora de peix. Tallem les llengües de bacallà. Amb els diners em compraré un equip estèreo.

Així que la Vivian i la Liv eren germanes!

Per un motiu o altre això em va animar. Tenia alguna cosa de desemparada que m’entendria. ¿O potser era la transparència?

No vaig corregir-li res, seria massa desmoralitzador, en lloc d’això vaig escriure un petit comentari en vermell a sota.

Bé, Vivian! Però intenta escriure «és» en comptes d’«es», i «avorrida» en comptes d’«aburrida»!

Després vaig obrir la llibreta següent.

El meu nom es Andrea. Soc una noia de tretze anys que viu a l’extrem d’una illa del nord de Noruega. Tinc un germà que té deu anys i una germana que en té cinc. El pare pesca a rem i la mare és a casa amb la Camilla. M’agrada escoltar música i veure pel·lícules. La meva favorita és Champ. Pel que fa la resta volto pel poble amb les meves amigues, la Vivian i la Hildegunn i la Live. Aquest lloc és una mica avorrit, però segurament serà millor quan siguem prou grans com per anar de festa!

Justament havia pensat en l’Andrea i la Vivian com dues peces del mateix teler, amb prou feines les havia pogut distingir les dues vegades que les havia vist, però per les seves redaccions vaig entendre que estaven molt lluny l’una de l’altra. ¿O era només que una tenia més confiança en l’expressió escrita que l’altra?

Vaig escriure un comentari semblant a la llibreta de l’Andrea, vaig llegir els tres últims, que s’assemblaven molt als dos primers, els vaig comentar, vaig posar la pila a la bossa, vaig posar «My Bag» de Lloyd Cole i vaig mirar el poble mentre la música m’eriçava els pèls dels braços. A poc a poc em vaig començar a moure seguint el ritme, primer només un moviment de braç aquí i una passeta allà, però ara, després d’haver apagat el llum perquè ningú em pogués veure, vaig ballar alliberat mentre tancava els ulls i cantava en veu alta de felicitat.

Aquella nit vaig escorre’m. Una onada de plaer em va inundar, em va arrossegar cap a la superfície, cosa que no volia de cap de les maneres i que finalment no va passar, perquè just abans de prendre consciència de mi mateix, feliç, vaig tornar a enfonsar-me en un son profund i pesant, on em vaig quedar fins que va sonar el despertador i vaig obrir els ulls en una habitació plena de claror i amb els calçotets enganxifosos de semen.

Primer vaig tenir mala consciència. Vés a saber què havia somiat. Llavors, quan em vaig adonar d’on era i què estava fent, va tornar aquella pressió a l’estómac. Em vaig aixecar i vaig entrar al lavabo mentre em deia a mi mateix que no hi havia cap motiu per estar nerviós, que la classe era petita, els alumnes criatures, però no ajudava, era com si hagués de sortir a un escenari i no em sabés el paper. Vaig intentar recuperar l’estat d’ànim que tenia el vespre anterior, com m’ho havia passat de bé amb els exercicis dels alumnes i com havia gaudit de la sensació que em produïa fer de mestre, el fet de veure’ls, de planificar el que s’havia de fer per ajudar-los, però tot allò havia desaparegut i ara estava allà dret, envoltat de vapor i eixugant-me, perquè no era mestre, ni tan sols era adult, només era un adolescent ridícul que no sabia res de res.

–Oh, merda! –vaig cridar. Vaig eixugar el baf del mirall amb la tovallola i vaig estudiar-me la cara els pocs segons que el vidre va trigar a tornar-se a cobrir d’humitat.

Feia una pinta collonuda, jo.

Ja era alguna cosa.

M’havia tallat els cabells llargs del clatell just abans de marxar. Ara creixien de punta en una capa espessa d’uns tres centímetres per tot el crani, tallats esglaonadament cap a les temples i al clatell. A l’orella dreta hi duia una creu.

Vaig somriure.

Tenia les dents blanques i ben posades. Tenia una espurna als ulls que m’agradava veure, fins que la indignitat de la situació, un paio somrient al mirall que per poc es pica l’ullet a si mateix, va fer que se’m tornés a fer un nus a l’estómac.

Merda.

Em vaig posar la samarreta de Dream of the Blue Turtles, els Levis negres, un parell de mitjons de bàsquet blancs i em vaig quedar una estona davant del mirall amb la jaqueta militar fineta verda i la jaqueta texana blava alternativament, i finalment vaig triar la primera. Vaig intentar combinar-hi la boina: no quedava bé, i vaig pujar trotant amb el cap descobert pel pendís de l’escola duent una bossa de cafè Ali plena de llibres i material escolar.

Tercer i quart, ajuntats en una sola classe a totes les assignatures, consistia en dotze alumnes, cinc nenes i set nens. Semblaven més, perquè sempre s’aixecaven, corrien i cridaven i mai seien en silenci. Quan finalment aconseguien seure a les seves cadires hi havia cames que es regiraven cap aquí i braços que es regiraven cap allà, i les seves ments estaven constantment en moviment, com gossos nerviosos.

A mi no m’havien tingut abans, només n’havien sentit a parlar i havien vist alguna cosa des de la distància, així que quan vaig entrar a la seva classe, em van seguir tots plegats amb la mirada.

Vaig somriure i vaig deixar la bossa sobre la taula.

–¿Què hi portes a dins? –va dir un–. ¿Què hi portes a la bossa?

El vaig mirar. Pell blanca, una mica com de cadell, ulls marrons, cabells molt curtets.

–¿Com et dius? –vaig dir.

–Reidar –va dir.

–Jo em dic Karl Ove –vaig dir–. I hi ha una cosa que val més que aprengueu com més aviat millor: que heu d’aixecar la mà abans de dir alguna cosa.

En Reidar va aixecar la mà.

O sigui que era un murri.

–Sí? –vaig dir.

–¿Què hi dus a la bossa, Karl Ove?

–És un secret –vaig dir–. Ja ho veureu més endavant. Primer haig de saber com us dieu.

El noi de darrere en Reidar, un nyicris amb cabells clars i ulls blau cel, durs per a la seva edat, va aixecar la mà.

–¿Com et dius? –vaig dir.

–Stig –va dir–. ¿Ets molt estricte, tu, o què?

–Estricte, no! –vaig dir.

–La mare diu que ets gairebé massa jove per ser mestre! –va dir, mirant al seu voltant.

Tots van riure.

–Com a mínim sóc més gran que vosaltres –vaig dir–. Així que segur que anirà bé.

–¿Per què portes una creu a l’orella? –va dir en Reidar–. ¿Ets cristià?

–¿Què acabo de dir sobre aixecar la mà?

–Ui! –va dir rient. Va aixecar la mà.

–No, no sóc cristià –vaig dir–. Sóc ateu.

–¿I això què és? –va dir en Reidar.

–¿I la teva mà? ¿On és?

–Ah!

–Un ateu és algú que no creu en Déu –vaig dir–. Però ara m’heu de dir com us dieu. Començarem per aquesta punta d’aquí.

Un per un van dir els seus noms.

Vibeke

Kenneth

Susanne

Stig

Reidar

Lovisa

Melanie

Steve

Endre

Stein-Inge

Helene

Jo

Vaig connectar amb alguns dels nens de seguida i els recordaria a partir d’aquell moment –la que era tan fràgil i tenia pinta de nina des dels trets de la cara fins al cos i la vestimenta, el de la cara rodona, el nyicris que semblava enfadat, el del cap gros i els ulls càlids, el fatxenda, la nena dels cabells clars amb dues trenes que semblava tan objectiva i assenyada–, altres eren difusos i van mostrar-se massa poc perquè pogués situar-los.

–Així que vosaltres sou tercer i quart! –vaig dir–. ¿Com es diu el poble on viviu?

–Home, Håfjord! –va dir en Reidar.

No vaig dir res, només els vaig mirar. Aleshores se’ls va encendre la bombeta a dos o tres, que van aixecar la mà. Vaig assenyalar la nena que semblava una nina.

–Lovisa? –vaig dir.

–Håfjord –va dir.

–¿Com es diu el comtat on és Håfjord?

–Troms.

–¿I el país?

Ara van aixecar tots les mans. Vaig assenyalar el grassonet.

–Noruega –va dir.

–¿I el continent?

–Europa –va dir.

–Bé! –vaig dir, i ell va somriure.

–Però ¿com es diu el globus terrestre? ¿Hi ha algú que ho sàpiga? Sí, Reidar?

–Món?

–Sí, en certa manera. Però té un altre nom. Un nom de planeta.

Em vaig girar i vaig escriure tota la tirallonga a la pissarra. HÅFJORD, TROMS, NORUEGA, EUROPA, TERRA. Em vaig girar cap a ells.

–¿I on és la Terra?

–A l’espai –va dir l’Stian.

–Sí –vaig dir–. És en un sistema solar d’una galàxia que es diu...

A la pissarra vaig escriure VIA LÀCTIA.

–¿Ho heu sentit algun cop?

–Sí! –van cridar uns quants.

–Per nosaltres aquesta galàxia és enorme. Però amb relació a la resta de l’espai és petiteta, petiteta, petiteta.

Els vaig mirar.

–¿I què creieu que hi ha per fora de l’espai?

Em van mirar desconcertats.

–¿No hi heu pensat mai? Endre?

L’Endre va sacsejar el cap.

–¿Hi ha alguna cosa, a fora?

–Bé, això no ho sap ningú –vaig dir–. Però no pot ser que no hi hagi res, oi? Hi ha d’haver alguna cosa.

–¿Què posa al llibre? –va dir en Reidar.

–No hi posa res –vaig dir–. Com que no hi ha ningú que ho sàpiga...

–Ningú?

–No.

–¿Doncs per què ho hem d’aprendre? –va dir.

Vaig somriure.

–Heu d’aprendre coses sobre el lloc on viviu. I és l’univers. Si ens ho mirem així, en general. L’espai. El que veieu quan alceu la vista per mirar les estrelles, al vespre. O no, que vosaltres sou petits i ja us en heu anat a dormir.

–Noooo. No som petits!

–Feia broma –vaig dir–. Però les estrelles que podeu veure quan es fa fosc. I la Lluna i els planetes. Aprendrem coses sobre això.

Em vaig girar i vaig escriure UNIVERS a la pissarra.

–D’acord –vaig dir–. ¿Hi ha algú que sàpiga el nom d’algun dels planetes del nostre sistema solar?

–La Terra! –va dir en Reidar.

Alguns van riure.

–¿Cap més?

–Plutó!

–Mart!

–Bé! –vaig dir. Com que no van arribar més propostes, vaig dibuixar tot el sistema solar a la pissarra.

SOL

MERCURI

VENUS

TERRA

MART

JÚPITER

SATURN

URÀ

NEPTÚ

PLUTÓ

–Aquí sembla que són un al costat de l’altre. Però entre els planetes hi ha una distància infinita, trigaríem anys i anys a viatjar a Júpiter, per exemple. He pensat que us podria ensenyar com n’estan, de lluny. Així que poseu-vos la roba i sortirem a fer un tomb pel camp de futbol.

–Sortir? ¿Durant la classe?

–Sí. Vinga. Poseu-vos les jaquetes i marxem.

Van saltar dels seus llocs i van anar als penjadors. Jo em vaig quedar dret al costat de la porta amb la bossa penjant de la mà.

M’envoltaven quan vam anar pel camp de futbol. Em sentia una mica com un pastor, tan infinitament diferent d’aquestes petites criatures salvatges.

–Ens aturarem aquí! –vaig dir, traient una pilota de la bossa. La vaig posar a terra–. Això és el Sol. D’acord?

Em van mirar una mica insegurs.

–Vinga! Continuem!

Vam caminar uns vint metres enllà abans que m’aturés i posés la pruna a terra.

–Això és Mercuri, el planeta que és més a prop del Sol. ¿Veieu el Sol, allà?

Tots van mirar cap a la pilota que projectava una petita ombra sobre la sorra. Van assentir amb el cap.

Després vaig posar dues pomes, dues taronges, la colinap, la coliflor i finalment, a dalt on hi havia la porta del casal, el gra de raïm que representava Plutó.

–¿Enteneu l’enorme distància que hi ha entre els planetes? –vaig dir–. El Sol petitet, petitet, és allà lluny, i Mercuri, que és com una pruna, ni tan sols el podem veure des d’aquí. I això –vaig dir mirant-los mentre les seves mirades buides baixaven pel camp de futbol– és només una part petita, petita, petita de l’espai! Petiteta, petiteta, petiteta! ¿No és estrany? Que la Terra, on vivim, sigui a desenes de milions de quilòmetres dels altres planetes?

Uns quants s’hi trencaven les banyes. Els altres miraven cap al poble o fiord enllà.

–Però ara tornem a entrar –vaig dir–. Vinga! Anem-hi corrents!

A la sala de professors vaig treure un exemplar del meu relat, vaig grapar-ne les planes i el vaig passar a en Nils Erik, que estava assegut al sofà llegint la Revista Popular de Troms.

–Aquí tens el relat de què et parlava –vaig dir.

–Que emocionant! –va dir.

–¿Quan creus que te’l podràs llegir? ¿Aquest vespre?

–¿Que s’hi cala foc? –va dir-me somrient–. Aquesta tarda pensava anar cap a Finnsnes. Per cert, ¿per què no véns amb mi?

–Sí, bona idea.

–Així puc llegir el relat per demà i el comentem, d’acord?

Comentar, això era universitat i ciència, l’època d’estudiant, noies i festes.

–Molt bé –vaig dir, anant a buscar una tassa de cafè.

–¿Què feies allà fora amb els nens? –va dir en Nils Erik al meu darrere.

–Res d’especial –vaig dir–. Els hi volia il·lustrar l’espai.

Quan vaig entrar a la classe per a l’hora següent, tres de les noies estaven dretes davant de la finestra xerrant excitades. Quan jo vaig entrar, no les va afectar gens, pel que semblava.

–No us podeu quedar allà dretes xerrant! –vaig dir–. La classe ja ha començat! ¿Qui us penseu que sou? Sou alumnes, heu de seguir les normes i fer el que manen els professors!

Es van girar ràpidament cap a mi. Quan van veure que somreia, van continuar com si res.

–Ei! –els vaig dir–. Seieu!

Van anar als seus llocs, amb una calma que més tard aquell mateix dia em va semblar refinada perquè els seus moviments es van tornar sorprenentment sofisticats i la seva matusseria es va transformar en elegància femenina.

–Ja he llegit les vostres respostes –vaig dir començant a repartir les llibretes–. Estaven molt bé. Però hi ha un parell de coses que podem establir des d’ara i que són per tots.

Van obrir les llibretes per saber què hi havia escrit.

–¿No ens poses nota? –va dir la Hildegunn.

–No en un exercici tan curt –vaig dir–. L’objectiu era ferme una idea de vosaltres.

L’Andrea i la Vivian van comparar els seus comentaris.

–Però si gairebé has escrit el mateix! –va dir la Vivian–. ¿Ets així de mandrós?

–Mandrós? –vaig dir somrient–. Ja tindreu notes que marcaran el nivell de cadascú prou aviat. No estic segur que això sigui una bona cosa per vosaltres.

La porta es va obrir al meu darrere. Em vaig girar. Era en Richard. Va entrar i es va asseure en una taula recolzada a la paret mentre em feia un gest amb la mà perquè continués.

¿Què era això? ¿Em venia a supervisar?

–El primer que hem d’abordar és el vostre dialecte –vaig dir–. No podeu escriure en dialecte. Està totalment prohibit. Heu d’escriure jeg i no ae. Hvordan i no koss.

–Però així és com ho diem! –va dir la Vivian, retorçant una mica el cos assegut a la cadira mentre llançava una mirada cap a en Richard, que s’estava allà de braços plegats sense moure ni un múscul–. ¿I per què hem d’escriure jeg quan en realitat diem ae?

–En Harrison va dir l’any passat que podíem escriure així –va dir la Hildegunn.

–Deia que era millor escriure alguna cosa que escriure correctament –va dir la Live.

–L’any passat fèieu primària –vaig dir–. Ara sou a l’institut i la vostra llengua ha de ser estàndard. És així per tothom a tot el país. Podeu parlar com vulgueu, però quan escriviu ho heu de fer en noruec estàndard. No cal ni discutir-ho. Si no voleu que les vostres redaccions estiguin plenes de tinta vermella i si no voleu suspendre, ho heu de fer.

–Buf! –va dir l’Andrea mirant-me primer a mi i després a en Richard. Els altres van fer una rialleta.

Els vaig demanar que agafessin el llibre i quan tots el van tenir obert per la mateixa pàgina, vaig demanar a la Hildegunn que comencés a llegir. Al costat de la paret, en Richard es va aixecar, em va fer un breu cop amb el cap i va desaparèixer per la porta.

A l’hora del pati vaig anar a picar a la porta del seu despatx.

Va aixecar el cap de la taula quan vaig entrar.

–Hola, Karl Ove! –va dir.

–Hola –vaig dir–. Només em preguntava per què havies entrat a la meva classe.

La seva mirada era en part inquisitiva, en part plena de curiositat. Després va somriure i va mossegar-se el llavi inferior, cosa que ja havia observat que tenia per costum, fent que se li avancés la barbeta i donant-li un aire de boc.

–Només volia veure com te’n sorties, a classe –va dir–. Ho faré de tant en tant. Molts de vosaltres no teniu cap formació. Necessito fer-me una idea de com us en sortiu. No és fàcil ensenyar, saps?

–Et prometo que t’avisaré quan tingui problemes –vaig dir–. Pots confiar en mi.

Va riure.

–Ja ho sé, no es tracta d’això. Vinga, vés a fer la teva pausa.

Va abaixar la mirada cap als papers que tenia al davant. Era un truc autoritari i durant uns segons no m’hi vaig voler doblegar, però no hi havia gaire a fer, no tenia res més a dir i res del que havia dit era escabellat, o sigui que al final em vaig girar i vaig entrar a la sala de professors.

Hi havia tres cartes a la meva bústia quan vaig anar a correus després de les classes. Una d’en Bassen, que havia començat la universitat a Stavanger, una d’en Lars, que se n’havia anat a viure amb la seva nòvia a Kristiansand, i una de l’Eirik, que havia començat a estudiar a l’Institut Tecnològic de Trondheim.

En Bassen m’explicava un episodi que havia passat just abans de marxar de casa. Havia acompanyat una noia a casa, o més ben dit una dona, perquè en tenia vint-i-cinc, i mentre anaven per feina, tal com ho deia, a ella li havia agafat una mena d’atac. Ell s’havia mort de por. Era com si li estiguessin aplicant electroxocs, escrivia, el seu cos s’estremia i tremolava. Ell s’havia pensat que era epilèpsia, se’n va apartar i es va aixecar.

Estava mort de por, Karl Ove! No sabia si trucar a una ambulància o què. Imagina’t si es mor! Ho vaig arribar a pensar. Però aleshores va obrir els ulls i em va estirar avall altra vegada i em va preguntar que què coi feia. Segueix!, va cridar. ¿T’ho pots creure? Només havia tingut un orgasme! És la manera de fer de les dones madures!

Jo reia mentre llegia la seva carta, però també notava la fiblada d’alguna altra cosa, perquè mai me n’havia anat al llit amb ningú, mai havia tingut relacions sexuals, en altres paraules: era verge, i no només em feia molta vergonya que durant dos anys m’hagués inventat una quantitat d’experiència sexual que segurament en Bassen i uns quants més s’empassaven, sinó que me’n moria de ganes, de ficar-me al llit amb una noia, qualsevol noia, de fet, i poder viure el que en Bassen i els meus altres amics vivien regularment. Cada vegada que m’explicaven les seves aventures era com si el desànim i el desig se’m repartissin per dins a parts iguals, parts iguals de debilitat i poder, perquè com més temps passava abans d’anar-me’n al llit amb algú, més por em feia. Sempre tenia algú amb qui podia parlar de tots els altres problemes que tenia, i desfogar-me, però això no ho podria explicar a ningú. Mai. A ningú, sota cap circumstància, i cada vegada que hi pensava, que era sovint, potser diverses vegades en una hora, era com si m’omplís una foscor pesant, una foscor desesperançada, de vegades passatgera com un núvol que passa per davant del sol, de vegades més duradora, però fos quina fos la forma que agafava aquesta desesperança no me’n podia deslliurar, tenia tants dubtes i turment. ¿Ho sabria fer? ¿En sabria? Si contra tot pronòstic aconseguia maniobrar fins a la posició correcta i em trobava en una habitació sol amb una noia despullada, ¿sabria anar-me’n al llit amb ella? ¿Aconseguiria portar-ho a terme?

El secretisme i el doble joc que envoltava el tema no m’ho posava gens fàcil.

–¿Saps què hi posa a la punta dels condons? –va dir en Trond mirant-me una vegada al pati, aquella primavera. Estàvem en un grup a la gespa de fora l’escola, passant l’estona.

Em mirava a mi.

¿Per què? ¿Sospitava que mentia sobre les noies, que exagerava sobre el sexe?

Em vaig posar vermell.

¿Què podia dir? ¿Que no i quedar al descobert? O que sí, i que em fes la pregunta evident: ¿i què hi posa?

–No, ¿què hi posa? –vaig dir.

–O sigui que la teva titola és tan petita, eh? –va dir.

Van riure.

Jo també, infinitament alleugerit.

Però ¿oi que l’Espen se m’havia quedat mirant com fent-se el savi i disfrutant-hi?

Dos dies després, al vespre, em va portar a casa en cotxe, havíem estat junts a casa d’en Gisle.

–¿Tu quantes te n’has follat, Karl Ove? –va dir quan pujàvem pel pendís suau al costat de Krageboen amb cases velles i desgastades als dos costats de la carretera.

–¿Per què m’ho preguntes? –vaig dir.

–Per curiositat –va dir, llançant-me una mirada abans de tornar a mirar cap a la carretera. Feia un somriure murri.

Vaig arrufar les celles i vaig fer veure que em concentrava.

–Eeeeeh –vaig dir–. Sis. No, espera, cinc.

–Qui?

–¿Ets de la inquisició o què?

–No-o. Però bé ho has de poder contestar, no?

–La Cecilie, ja saps, la d’Arendal, amb qui estava sortint –vaig dir.

Vam deixar enrere la vella botiga on havia pispat tantes coses bones al llarg dels anys. Ja feia temps que l’havien tancada. L’Espen va posar l’intermitent.

–Sí? –va dir.

–I la Marianne –vaig dir.

–¿Vas follar amb la Marianne? –va dir–. Això no ho sabia! ¿Per què no ho havies dit?

Vaig arronsar les espatlles.

–Bé haig de tenir una mica de vida privada, també.

–Tu! Però si no hi ha ningú que conegui de qui sàpiga menys coses! Però només en portem dues.

L’home gran amb la panxa gegant i la boca permanentment oberta estava dret al costat de la tanca i ens va mirar quan passàvem.

–Quina família –vaig dir.

–No t’escaquegis ara –va dir l’Espen–. Te’n falten tres. Jo et diré les meves després, si ho resisteixes.

–D’acord. Hi va haver una noia islandesa que treballava en una parada de gelats al meu costat l’estiu passat, quan venia cintes al carrer, a Arendal. La vaig acompanyar a casa una nit.

–Islandesa! –va dir l’Espen–. Sona deliciós.

–Sí que ho va ser –vaig dir–. I després hi ha dos rotllos d’una nit aquí a la ciutat. Ni tan sols sé com es diuen.

Vam baixar l’últim pendent. Els arbres de fulla caduca s’alçaven atapeïts com un mur cap al riu. A baix de tot s’obrien. Vaig mirar prat enllà i fins al camp de futbol petit, on hi havia tres siluetes menudes xutant contra una quarta que era a la porteria.

–¿I les teves, què? –vaig dir.

–Ara no tenim temps per això –va dir–. Ja hi som.

–Vinga, va –vaig dir.

Va riure i va aturar el cotxe.

–Fins demà! –va dir.

–Maleït fill de puta –vaig dir obrint la porta i pujant cap a casa. Mentre sentia el so del seu cotxe retallant-se pendís avall per desaparèixer tot seguit vaig pensar que havia estat massa detallat quan li havia contestat, que hauria valgut més que li hagués dit que no era assumpte seu. És el que hauria dit ell.

¿Per què ell tenia èxit i jo no?

Ell no valorava tant les noies com jo, aquest era un motiu. No era que li agradessin menys que a mi, ni de bon tros, però potser no pensava que eren millors que ell, tant per sobre d’ell que no era possible parlar-hi o fer coses normals amb elles. Per a ell eren iguals o potser fins i tot ell hi estava per sobre, perquè si alguna cosa tenia era confiança en si mateix. Això volia dir que li eren igual, i quan elles ho veien, ell es convertia en algú que volien conquerir. Jo les veia com criatures absolutament inabastables, sí, com una mena d’àngels, me n’agradava tot, des de les venes sota la pell dels canells fins al plec de les orelles, i si veia un pit sota una samarreta o una cuixa nua sota un vestit d’estiu era com si tot el meu interior es desfés, com si tot comencés a rodar i el desig poderós que després s’hi aixecava era lleuger com la llum, lleuger com l’aire, i en ell hi havia la idea que tot era possible, no només aquí, sinó a tot arreu, i no només ara, sinó de cara al futur. Alhora que se’m despertava tot això, un tornado de sentit comú es disparava des de sota, era pesant i fosc, era la rendició, la resignació, la debilitat, el món que es tancava al meu voltant. Era la incomoditat, caminar a les palpentes, el silenci, els ulls espantats. Era el rubor i la gran inquietud.

Però també hi havia altres raons. Hi havia una cosa que sabia i no podia fer i una cosa que no entenia. Hi havia secrets i hi havia foscor, hi havia deshonestedat i un riure que ho feia ballar tot. Oh, m’ho imaginava, però no en sabia res. Res.

Vaig ficar-me la carta d’en Bassen a la butxaca i vaig apressar-me pendís amunt. En Nils Erik em vindria a buscar al cap de mitja hora i abans havia de menjar una mica.

Un parell d’hores més tard vam entrar pel carrer principal de Finnsnes. Quan hi havia arribat venint d’Oslo i de Tromsø m’havia semblat un lloc petit de no res, però ara, només al cap de cinc dies i venint de Håfjord, em va semblar un lloc gran, inabastable i gairebé urbà, ple de possibilitats.

En Nils Erik va aparcar davant del supermercat gran i després vam caminar per trobar la licoreria. Vaig comprar una ampolla de vodka Koskenkorva per a la festa, quatre ampolles de vi blanc i una de mig de whisky per tenir a casa. En Nils Erik va agafar tres ampolles de vi negre, cosa que no em va sorprendre, ell era de vi negre, ni de cervesa ni de licor. Després d’haver deixat les ampolles al maleter vaig aconseguir que entrés en una botiga d’electricitat i electrodomèstics que també venia equips de música. El meu era massa dolent, feia temps que ho pensava, i ara que ja tenia feina fixa vaig decidir-me a fer-hi alguna cosa.

A la botiga només hi tenien racks, no era el millor, però ja em compraria un equip de debò més endavant, vaig pensar mentre buscava un dependent.

Hi havia un home d’esquena darrere del taulell obrint una gran caixa de cartró amb un obridor de cartes. Vaig acostar-m’hi.

–¿Que em pot ajudar? –vaig dir.

Amb prou feines va girar el cap.

–Un moment només –va dir.

Em vaig tornar a col·locar a la paret dels racks. Vaig fer un gest cap al Nils Erik, que estava mirant una caixa amb discos.

–¿Quin et compraries? –vaig dir.

–Cap –va dir–. Racks és una merda.

–Hi estic d’acord –vaig dir–. Però segurament és l’única cosa que tenen aquí. I només el penso tenir mentre sigui aquí.

Em va mirar.

–¿Que cagues diners o què? ¿O els Knausgård són una família d’armadors? No me n’havies dit res!

–Es pot pagar a terminis. Mira. Costa 3.499 corones. Només serien unes tres-centes o quatre-centes corones al mes.

El dependent es va incorporar i em va buscar amb la mirada. Un home prim amb panxeta, ulleres de muntura metàl·lica, pentinat de cortina.

Vaig assenyalar el rack de Hitachi.

–Vull aquell –vaig dir–. Es pot pagar a terminis, oi?

–Només si tens feina –va dir.

–Treballo de mestre a Håfjord –vaig dir.

–Ah, aleshores sí. Només has d’omplir uns papers, així que si m’acompanyes al taulell...

Mentre estava escrivint va entrar al magatzem i va anar a buscar l’equip.

–¿Estàs segur que és una bona idea? –va dir en Nils Erik–. Pagant-ho a terminis al final et surt gairebé el doble de car. I són diners que amarguen d’anar pagant. El nostre sou tampoc és tan bo que diguem.

El vaig mirar.

–¿Ets la meva mare o què? –vaig dir.

–Val, val, és cosa teva –va dir, anant altre cop cap als discos.

–Sí, és cosa meva –vaig dir.

Aleshores va tornar el dependent del magatzem amb una caixa enorme als braços. Me la va passar i l’hi vaig aguantar mentre comprovava els papers i la identificació i, quan tot va estar en ordre, la vaig portar al cotxe i la vaig col·locar al seient del darrere.

La propera i última etapa del programa era el supermercat. Amb un carretó cadascun vam voltar agafant els productes que no trobàvem a la botiga del poble. El primer que vaig agafar van ser dos paquets de cigarrets. Al fons de l’establiment, al costat de la secció de fruita, mentre en Nils Erik era a la secció de la pasta, em vaig ficar els paquets a la jaqueta, un a cada butxaca i vaig continuar omplint el carretó com de costum. Sempre robava cigarrets quan comprava als supermercats grans, i era boníssim, mai m’havien agafat. Per a mi això de robar tenia a veure amb la llibertat, cagar-se en tot i fer el que em rotava, no el que em tocava fer. Era un acte de rebel·lia, d’inconformisme, alhora que empenyia la meva personalitat cap a un dels llocs on jo volia que fos. Robava. Jo era un dels que robaven.

Sempre anava bé, però igualment estava nerviós quan vaig empènyer el carretó cap a la petita illa on seia el dependent. No hi havia res de remarcable en la seva mirada, i no hi havia cap home que s’acostés discretament des de cap lloc, així que vaig posar els productes d’un a un sobre la cinta amb les meves mans suades, vaig pagar, vaig ficar els productes a la bossa i vaig caminar de pressa, però no massa, cap a fora, em vaig aturar, vaig encendre’m un cigarret i vaig esperar en Nils Erik, que va arribar al meu costat un parell de minuts més tard, amb dues bosses pesants i voluminoses a les mans.

Els primers quilòmetres vam conduir en silenci. Encara estava emprenyat amb ell per la moralina a la botiga d’estèreos. Odiava la gent que es ficava en el que feia, ja fos la meva mare, el meu germà, el meu professor o el meu millor amic: no volia saber-ne res. Ningú m’havia de dir el que havia de fer.

De tant en tant em llançava miradetes mentre conduíem. A fora, el paisatge s’havia aplanat. Arbres baixos, brull, molsa, petits rierols poc profunds d’aigües negres i a la llunyania, serralades amb cims alts i punxeguts. Havia omplert el dipòsit just als afores de Finnsnes, encara feia olor de benzina al cotxe, això em feia venir basques.

Em va tornar a mirar.

–¿Et faria res posar una mica de música? Hi ha algunes cintes a la guantera.

La vaig obrir i em vaig posar la pila de cintes a la falda.

Sam Cooke. Otis Redding. James Brown. Prince. Marvin Gaye. UB40. Smokey Robinson. Stevie Wonder. Terence Trendt D’Arby.

–¿Ets un home de soul? –vaig dir.

–Soul i funk –va dir.

Vaig posar l’única que havia sentit abans, Prince, Parade. Em vaig inclinar endarrere al seient i vaig aixecar la vista cap a les muntanyes, que estaven cobertes de verd allà al fons, una catifa arrissada de matolls i arbrets, i més amunt, de molsa i brull, que també eren verds.

–¿Per què has robat aquests cigarrets? –va dir en Nils Erik–. O sigui, no és que n’hagi de fer res. Per mi pots fer el que vulguis. Només tinc curiositat.

–¿Ho has vist? –vaig dir.

Va assentir.

–Perquè tens diners –va dir–. No és que els agafessis per necessitat, oi?

–No –vaig dir.

–¿I si t’haguessin enxampat? ¿Com hauria quedat? Com a mestre, vull dir.

–¿Que m’han agafat?

–No.

–No? Aleshores és una qüestió hipotètica –vaig dir.

–No cal que en parlem –va dir.

–Esclar que en podem parlar –vaig dir–. Tu vés parlant.

Va riure breument.

La pausa que va venir a continuació va ser llarga, però no incòmoda. La carretera era recta, les muntanyes boniques, la música bona i en Nils Erik un home d’aire lliure que no m’importava gens.

Però aleshores l’humor se’m va girar. Era com si hagués estat caminant molt lluny en una direcció i ara comencés a tornar perquè hi havia alguna cosa no resolta, en Nils Erik, no m’havia fet res, no em volia cap mal, només era curiós i potser una mica insistent. I aquí, on no coneixia a ningú, potser això no era mala cosa del tot.

Vaig taral·lejar «Sometimes it Snows in April».

–¿Has escoltat el nou disc de Prince? –vaig dir–. ¿Love sexy?

Va fer que no amb el cap.

–Però si ve a Noruega o Suècia aquest estiu, l’aniré a veure. Està fent uns concerts fantàstics, ara. He parlat amb uns que van veure la gira de Sign o’the Times. Deien que havia estat el millor que havien vist mai.

–A mi també m’agradaria –vaig dir–. Però està bé, aquest, o sigui l’últim. No tan bo com Sign o’the Times, però... De fet, vaig ressenyar-lo per la revista Fædrelandsvennen quan va sortir i vaig estar a punt de cometre un gran error.

El vaig mirar.

–En alguna revista musical anglesa havia llegit que Prince era analfabet, i vaig estar a punt d’escriure-ho, saps, va faltar poc perquè basés tot l’article en això, en el fet que Prince no sabia llegir, però afortunadament em va semblar que era força estrany, i ho vaig deixar córrer. Després em vaig adonar que potser era música el que no sabia llegir. Però no ho sé. I no està bé, tota la informació imprecisa que tenim, coses que a un li semblen, però que no són així en absolut. Quan es diuen fa una mica de vergonya, però quan un ho escriu i surt en un diari l’endemà és molt pitjor.

–Creia que els diaris anaven d’això –va dir en Nils Erik somrient, amb la mirada posada a la carretera.

–Ja ho pots ben dir –vaig dir.

Allà davant hi havia la carretera a Håfjord, una petita ratlla grisa que es dirigia cap a un forat negre a la muntanya.

–Dimarts vaig rebre una carta llarga de la meva nòvia –vaig dir.

–I? –va dir.

–Sí. Bé, nòvia, el que es diu nòvia... vam sortir junts aquest estiu. Es deia Line...

–¿Es deia? ¿Ha mort aquesta setmana?

–Per mi, sí. Aquest era el tema. Ha tallat. Em va escriure que jo era molt bona persona i bla, bla, bla, però que mai havia estat enamorada de mi, i que era un bon moment acabar-ho tot ara que m’havia mudat aquí.

–Així que estàs lliure –va dir en Nils Erik.

–Exactament –vaig dir–. Això anava a dir.

Del túnel en va sortir un cotxe, negre i petit com un escarabat, però es va fer gran ràpidament; portava una velocitat considerable.

El conductor ens va saludar en passar, en Nils Erik li va tornar la salutació, va reduir la velocitat i va girar cap a l’últim tros de carretera cap al poble.

–És estrany, no? –vaig dir–. Que tothom sàpiga qui som nosaltres, mentre que nosaltres no sabem qui és ningú.

–Sí –va dir–. El lloc on hem anat a parar és veritablement intimidant.

Va girar una de les varetes que hi havia al volant per posar les llums llargues i va aixecar l’altra per engegar els eixugaparabrises. Les gotetes espetegaven contra el capó, el vidre i el sostre. Les parets de la muntanya retornaven el soroll del motor, que ens envoltava com una closca que ens va caure al damunt just quan vam sortir a l’altra banda i el fiord es va obrir amb la seva blavor davant nostre.

–¿I tu estàs lliure? –vaig dir.

–Oh, i tant –va dir–. Estic molt lliure, de fet. Fa molts anys que no tinc nòvia.

¿Era gai?

Oh no, no em diguis que sí!

Home, de fet era una mica raret. I aquelles galtes vermelletes...

–No hi ha gaire varietat, aquí –va dir–. Però tampoc tanta competència. O sigui que una cosa val per l’altra...

Va riure.

«No gaire competència». ¿Què havia volgut dir? ¿Que no hi havia gaires gais per aquí?

Em vaig quedar assegut, glaçat, mirant enfora cap a la superfície blava i mat del mar.

–La Torill està molt bé –va dir.

La Torill!

Falsa alarma!

El vaig tornar a mirar. Tot i que tenia la mirada posada en la carretera, m’estava prestant part de la seva atenció.

–Però si és vella –vaig dir.

–Vella, i ara! –va dir–. Si hagués de fer una aposta diria que en té vint-i-vuit. Trenta com a molt, potser. Però, en primer lloc, això no és vella! I en segon lloc és sexi. Sí, molt sexi.

–No se m’havia acudit en absolut –vaig dir.

–No tinc divuit anys, Karl Ove. En tinc vint-i-quatre. I vint-i-vuit no és vell. O inabastable.

Va riure una mica.

–Que ella potser és inabastable per mi és un altre tema.

Vam circular a poc a poc per la carretera atrapada sota la muntanya. Els conductors locals conduïen per aquí tan de pressa com a qualsevol altre lloc, però en Nils Erik no, ell era un tipus una mica caut i assenyat, ja me n’havia adonat.

–¿I tu què? –va dir–. ¿En tens alguna a la vista?

Vaig somriure.

–Hi havia una noia a l’autobús que em va portar fins aquí, de fet. Va a l’institut a Finnsnes. Viu a Hellevika.

–Ahà!

–Ja ho veurem. Però si no, no ho sé.

–La Vibeke és una noia formosa –va dir.

–¿Vols dir grassa?

–No, però saps... és guapa de debò. Una mica pleneta, potser, però ¿què importa? I la Hege, és... bé, no és fàcil de tractar, em sembla. Però guapa ho és, no?

–¿A tu t’agraden totes o què? –vaig dir.

–Les dones són dones. És el meu lema.

Després vam arribar al poble. Es va aturar a la porta del meu apartament, va entrar les bosses mentre jo agafava la caixa enorme amb l’equip estèreo, va dir adéu i va continuar amunt cap a casa seva. Vaig muntar l’equip, vaig posar Sulk dels Associates, un disc totalment histèric que vaig escoltar mentre estava tirat al sofà. Al cap d’una estona vaig començar a escriure cartes, les feia curtes per poder-ne fer moltes, i el més important no era el que escrivia sinó el relat que enviava amb totes les cartes.

L’endemà, durant una de les estones de pati se’m va acostar l’Sture.

–¿Puc parlar amb tu un moment? –va dir, rascant-se el cap.

–Sí, i tant –vaig dir.

–De fet és només un petit consell que et vull donar –va dir–. Sobre tercer i quart. Em van dir que els vas presentar tot l’univers ahir...

–Sí? –vaig dir.

–Són molt petits, saps, potser no seria mala idea que comencessis per l’altra punta. Fes un mapa de l’escola, per exemple. I després del poble. I després un de l’illa. Entens? Començar des del terreny conegut i d’allà anar cap enfora, a Noruega, Europa i el món. I després potser podràs pensar en l’espai, si encara hi ets, esclar.

Va riure una mica i em va picar l’ullet, per fer-ho més amistós que autoritari. Però no era un consell, era una correcció. Quan em vaig trobar amb la seva mirada em va bullir la sang.

–Hi pensaré –vaig dir. Em vaig girar i vaig marxar.

Estava furiós alhora que avergonyit, perquè vaig veure que tenia raó. Eren molt petits. Segurament no havien entès res i el que havia estat emocionant per a mi quan tenia deu anys no era necessàriament emocionant per a ells.

A la sala de professors no vaig voler parlar amb ningú, així que em vaig asseure al meu lloc i vaig fer veure que llegia fins que va sonar el timbre i vaig poder sortir a trobar-me amb els meus alumnes.

Era estrany, vaig pensar quan em vaig aturar davant la taula esperant que entressin desmenjats, era estrany que em sentís més a casa amb els alumnes a classe que entre els professors a la sala de professors.

Però ¿on s’havien ficat?

Vaig acostar-me a la finestra. No hi havia ni una ànima a fora entre els dos edificis. ¿Que potser eren al camp?

Vaig aixecar la vista cap al rellotge. Ja feia cinc minuts que havia tocat el timbre. Devia haver passat alguna cosa, vaig pensar sortint al passadís, cap a la porta. De l’altre costat en va sortir l’Sture caminant amb passes ràpides. Va obrir la porta i va sortir, vaig seguir-lo, i vaig veure que començava a córrer.

Hi havia una baralla. Dos nens s’agafaven amb els braços, un va caure a terra, es va tornar a aixecar. Al seu voltant hi havia un grupet d’alumnes que miraven. Estaven totalment en silenci. Al seu darrere hi havia el poble, i darrere el poble, les muntanyes i el mar.

Jo també vaig començar a córrer, més que res pel què diran. Vaig entendre que l’Sture ho arreglaria i me n’alegrava.

Els que es barallaven eren l’Stian i en Kai Roald. L’Stian era el més fort, va ser ell qui va tirar en Kai Roald a terra. Però en Kai Roald no es rendia i el tornava a atacar.

Es van aturar quan va arribar l’Sture. Va agafar l’Stian per la part de darrere de la jaqueta i el va mantenir apartat mentre l’esbroncava. L’Stian va abaixar el cap com un gos. Això no ho hauria fet amb mi, segur.

Em vaig aturar al seu davant.

En Kai Roald mirava a terra. Tenia els genolls dels pantalons i els camals bruts, i els ulls humits de llàgrimes.

–¿Què coi fots? –vaig dir–. ¿T’estàs barallant?

–Au va, deixa’m en pau –va dir.

Vaig posar-li la mà a l’espatlla. Es va apartar.

–Vinga, entrem –vaig dir. Vaig mirar els altres nois de la classe.

–I vosaltres! –vaig dir–. ¿Què feu aquí fora?! Ni tan sols us heu barallat!

En Kai Roald em va mirar ràpidament com si s’hagués esperat un càstig però ara entengués que no n’hi hauria cap.

–Vine –vaig dir–. Marxem. Kai Roald, vés al lavabo i arregla’t una mica. Fas una fila espantosa.

La classe de l’Sture ja era al costat de la porta.

–¿És sang? –va dir.

–No –vaig dir–. Només porqueria i mocs.

Vam parlar una mica del que havia passat; quan en Kai Roald va entrar, li vaig dir que es podia barallar tant com volgués sempre que no ho fes a l’escola.

–Els caps de setmana pots barallar-te des que et llevis fins que te’n vagis al llit, i a les tardes també –vaig dir–. Però a l’escola no. ¿Creus que ho aconseguiràs? –vaig dir.

Va fer que no amb el cap.

–Ha estat el coi de l’Stian que ha començat –va dir.

–D’acord –vaig dir–. Doncs arregla-ho amb ell quan arribis a casa. Però aquí no. Si torna a passar estaré obligat a castigar-te. Ho entens, oi? I no val la pena. Espera’t unes hores i podràs fer el que vulguis. Però ara hem de començar la classe, que també heu d’aprendre alguna cosa. Especialment vosaltres –vaig dir–, que no sabeu res!

Les quatre noies em van mirar amb cara d’emprenyades.

–Res! –vaig dir–. O sigui que obriu els llibres.

–I tu saps un colló de coses, no? –va dir la Hildegunn.

La Vivian i l’Andrea van riure

Vaig aixecar el dit índex.

–Res de dir paraulotes! No en vull sentir, aquí dins.

–Però tothom diu paraulotes, al nord de Noruega –va dir la Vivian.

–El mateix val per les paraulotes que per les baralles –vaig dir–. A casa renegueu tant com vulgueu. Però aquí no. Va de debò. Ho dic seriosament. Podeu continuar amb els exercicis de l’altra vegada. Pàgina tretze i següents. Us ajudaré si ho necessiteu. Al començament de la pròxima hora repassarem els problemes que hagin anat sorgint. D’acord?

Vaig acostar-me a la finestra, em vaig recolzar al marc i vaig plegar els braços sobre el pit. Vaig sentir la veu d’en Nils Erik a l’altra banda de les aules, fent anglès amb els de quart. Vaig pensar en l’Stian, em vaig imaginar el seu somriure descarat. I les noies de la classe, les mirades que li feien. L’admiraven, això ho havia entès. Potser fins i tot hi somiaven.

Segurament hi somiaven.

Aquella idea em burxava una mica. Si només era una merdeta.

Vaig acostar-me a la taula, vaig mirar cap a la Hege, que havia portat els seus alumnes a la petita biblioteca que hi havia al racó i tots seien sobre coixins al seu voltant mentre llegia.

Va notar la meva mirada, es va girar i em va somriure. Vaig tornar-li el somriure, em vaig asseure darrere la taula i vaig fullejar una mica el llibre de text per veure què podíem fer durant l’hora següent.

Quan vaig tornar a aixecar la vista, em vaig trobar amb la de l’Andrea. Un núvol de sang se li va enfilar per les galtes. Vaig somriure. Va aixecar el braç i va abaixar els ulls cap a la taula. Em vaig aixecar i m’hi vaig acostar.

–¿Amb què necessites ajuda? –vaig dir.

–Aquesta part d’aquí –va dir assenyalant-ho–. ¿Ho he fet bé?

Em vaig inclinar endavant i vaig repassar el que havia escrit. S’estava asseguda immòbil seguint amb els ulls el meu dit movent-se pel full. Emanava un perfum suau de poma. Havia de ser el xampú que feia servir, vaig pensar, notant una lleugera tremolor que se m’estenia pel pit. La seva respiració, els cabells que li queien a la cara, els ulls. Tot tan a prop.

–No-o –vaig dir–. Sembla del tot correcte, no?

–Sí? –va dir, aixecant la mirada cap a mi. Quan les nostres mirades es van trobar, vaig incorporar-me.

–Sí –vaig dir–. Continua.

No hi havia ningú a la sala de professors quan hi vaig entrar després de la classe. Quan em vaig asseure hi vaig descobrir la Torill, dreta al racó que feia de cuina, preparant-se un entrepà.

–¿Has tingut una hora lliure? –vaig dir.

Va fer que sí i va queixalar el pa, aixecant un dit enlaire mentre mastegava i s’empassava el mos.

–Sí –va dir–. Però no he tingut festa, eh! He estat preparant les classes.

–Justament –vaig dir, i vaig agafar el diari que hi havia a la taula. Mentre el fullejava, era conscient dels moviments d’ella. La llesca de pa que pujava i baixava cap a la boca, de pressa.

Es va inclinar endavant i va obrir la porta de la nevera. Vaig aixecar la mirada. Portava unes malles negres. Vaig mirar-li les cuixes, que es marcaven clarament, i el cul. Era ample, però no massa, al contrari, tenia un aspecte totalment femení en les seves corbes i en la seva plenitud.

La sang va començar a bategar al meu membre, i vaig encreuar les cames sense moure la mirada. Que fantàstic seria jeure amb ella, notar aquelles cuixes i aquell cul contra el meu cos. Oh, Déu. Penetrar-la. Oh, Déu meu senyor. Oh. Els seus pits a les meves mans! Oh, només la pell! Oh, només la cara interna de les seves cuixes!

Vaig empassar-me saliva i vaig mirar al sostre. Allò no podria passar mai. Encara que contra tot pronòstic arribés al llit amb ella o amb algú com ella, no podria ser. Ho sabia.

Es va alçar amb un cartró de llet a la mà. El va obrir i va començar a omplir-ne un got, al mateix temps que em llançava una curta mirada. Quan els nostres ulls es van trobar, va somriure.

Ho havia notat tot.

Vaig posar-me vermell i vaig tornar-li el somriure mentre intentava febrilment pensar en alguna cosa que apartés la seva atenció del color de les meves galtes i de tot el que acabava de veure i pensar.

Va tirar el cap enrere i va beure’s la llet d’un sol glop. Va eixugar-se el bigoti blanc amb el dors de la mà i em va tornar a mirar.

–¿Vols un cafè, Karl Ove? Fas cara de necessitar-ne un!

¿Què havia volgut dir? ¿Per què feia cara de necessitar un cafè?

–No, gràcies –vaig dir.

Però un «no» atrauria la seva atenció!

–O sí, millor –vaig afegir–. Sí, gràcies!

–Llet?

Vaig sacsejar el cap. Va omplir dues tasses i va portar-les, me’n va donar una i es va asseure al meu costat fent un petit sospir.

–Sospires? –vaig dir.

–¿Acabo de sospirar? –va dir–. És que és tard. He dormit una mica malament aquesta nit.

Vaig bufar sobre la superfície negra i impenetrable coberta de petites bombolles marró clar, i vaig fer-ne un glop.

–¿Em sentiu gaire, o què? –vaig dir–. Música o alguna cosa, vull dir.

Va negar amb el cap.

–Home, sento que hi ets –va dir–. Però no em fa res.

–¿N’estàs segura?

–Sí, i tant.

–Només m’ho heu de dir, si és massa fort.

–I tu, ¿sents alguna cosa del nostre pis? –va dir.

–No, ben poca cosa. Només les passes.

–És només perquè en Georg és fora, pescant –va dir–. Sóc molt més silenciosa quan estic sola.

–¿Que serà molt de temps fora?

–No, de fet tornen dissabte.

Va somriure i vaig pensar que els seus llavis eren tendres i vermells, i mòbils contra les dents, dures i blanques.

–Exacte –vaig dir aixecant la vista, perquè a la punta de l’habitació es va obrir la porta i van entrar en Tor Einar seguit de la Hege i en Nils Erik.

–Mira-te’ls, tots en batalló –vaig dir.

–Sí, nosaltres respectem la llargada de les classes –va dir en Nils Erik–. Sabem que cada minut és important per la vida futura dels alumnes així que no podem, repeteixo, no podem acabar les classes tres minuts abans que soni el timbre. Això seria profundament irresponsable. Sí, de fet m’atreveixo a dir que imperdonable.

–Sí, és una càrrega feixuga, aquesta de ser professor d’assignatures i prou –vaig dir–. ¿Per què no et vas fer tutor com jo? Així podries decidir més sobre el teu temps, saps?

–El meu objectiu és ser director sense formació, al final –va dir en Nils Erik–. No és tan habitual, i no serà fàcil, però és el que m’he posat al punt de mira.

Es va fregar les mans i va convertir la cara en una caricatura de la cobdícia.

–Ara les llesques de pa sequíssim amb un una mica de formatge marró dur seran exquisides!

Per la porta van entrar la Vibeke, la Jane i l’Sture. Em vaig aixecar per deixar lloc als que havien de menjar. Em vaig posar davant la finestra i vaig mirar enfora amb la tassa a la mà.

El cel era gris, però lleuger. Les noies de la meva classe estaven dretes vora la paret de l’altre costat, parlant. Vuitè i novè podien quedar-se a dins si volien, que era gairebé sempre, especialment les noies. Els de primària acostumaven a ser a l’altra banda, al costat del camp de futbol.

Jo encara no havia tingut cap guàrdia a l’hora del pati.

Em vaig girar cap als altres.

–¿Qui té guàrdia ara? –vaig dir.

–Deixa’m fer una suposició agosarada: tu –va dir l’Sture. Estava dret amb l’espatlla recolzada al marc de la porta i un braç estirat.

Vaig acostar-me a la llista que hi havia a la paret. I sí, era jo.

–Hòstia, me n’havia oblidat del tot –vaig dir sortint al passadís, agafant la jaqueta d’una revolada i posant-me-la mentre sortia disparat.

Una figura petita i corpulenta se m’acostava des del porxo. Era un que es deia Jo. Vaig fer veure que el no veia, vaig anar-me’n per l’altre costat, on tota una munió de nens corrien amunt i avall davant d’una de les porteries amb una pilota grisa i pesant.

Em van descobrir i van aturar el joc.

–¿Vols jugar? –van dir.

–I tant –vaig dir–. Almenys una miqueta.

–Aleshores ets tu contra tots!

–D’acord –vaig dir.

Van donar la pilota al porter, que la va xutar a la colla. Eren molts, però les seves cames eren curtes, així era relativament senzill agafar la pilota i mantenir-la. De tant en tant n’empenyia algun fins que queia, ells cridaven demanant falta i jo els cridava que eren uns petits covards, ells agafaven noves forces i m’anaven a la cacera. Un parell de vegades els vaig deixar que agafessin la pilota, només per mantenir-los motivats, però al final vaig córrer cap a dins de la porteria i vaig xutar més enllà del porter i vaig cridar que jo guanyava i que el partit s’havia acabat. «No, no te’n vagis», cridaven, «t’enfonsarem en la misèria!». Alguns dels més petits m’estiraven els pantalons. Me’n vaig alliberar i vaig haver de córrer unes passes per poder-me’n escapolir. Vaig veure que altra vegada quedaven absorbits pel joc i vaig començar a caminar per veure què feien els de l’altra banda.

Recolzat a la paret amb el gorro tristament abaixat sobre el front hi havia en Jo, tot sol.

–¿No vols jugar a futbol amb els altres? –vaig dir de passada.

Va fer unes passes cap a mi i em vaig haver d’aturar.

–No m’agrada el futbol –va dir ploriquejant.

–Però pots jugar igualment! –vaig dir.

–No –va dir–. ¿No puc estar amb tu, millor?

–¿Amb mi? –vaig dir–. Però si jo només pul·lulo per aquí.

Em va agafar de la mà i em va mirar somrient.

–D’acord –vaig dir–. Si és el que vols.

¿Que no entenia quina pinta feia allò per als seus companys de classe, que voltés agafat de la mà del seu mestre?

Clarament no.

Amb aquell nen petit i grassonet a remolc vaig travessar el pati fins a l’altre costat, on els alumnes de la meva classe havien rebut visita dels de vuitè i novè.

–Ahir vaig quedar-me fent més deures dels que tocava –em va dir tornant a aixecar la mirada cap a mi.

–¿Ah sí? –vaig dir–. Això està molt bé. ¿I en vas entendre alguna cosa?

–Crec que sí –va dir–. Almenys una mica.

–Però si no t’agrada el futbol, ¿què t’agrada?

–Dibuixar –va dir–. Dibuixar m’agrada molt.

–¿Res a l’aire lliure?

–M’agrada una mica anar en bicicleta. Amb l’Endre, esclar.

–¿És el teu millor amic?

–De vegades.

Vaig abaixar la vista per mirar-lo. La seva cara era totalment neutral.

O sigui, que era un pobret sense amics.

Els seus ulls es van trobar amb els meus, i la seva cara es va estovar amb un somriure. Vaig posar-li la mà a l’espatlla i em vaig ajupir a la seva altura.

–¿No vols que sortim a jugar a futbol junts? –vaig dir–. Tu i jo faríem equip, sí?

–Però no en sé, de jugar a futbol –va dir.

–Bah –vaig dir–. Esclar que en saps. Només és qüestió de córrer i xutar la pilota! T’ajudaré. Vinga, ens hem d’afanyar si volem que ens doni temps. Aviat sonarà el timbre.

–D’acord –va dir, i vam córrer amb passes curtes cap a la porteria.

M’hi vaig aturar al davant i vaig aixecar la mà.

–Torno a jugar –vaig dir–. En Jo és al meu equip, així que som en Jo i jo contra tots. D’acord?

–Però si en Jo és molt dolent! –va cridar en Reidar.

–Sou tots igual de dolents –vaig dir–. Vinga, va!

La veritat és que era molt dolent. Si li passava la pilota amb prou feines aconseguia xutar-la. Però voltava amb un somriure als llavis i afortunadament el timbre va sonar un parell de minuts després.

–Tu agafa la pilota, Jo, i deixa-la a la sala de professors. ¿D’acord?

–Sí! –va dir corretejant amb la pilota sota el braç. Vaig caminar de pressa al seu darrere, esperava poder veure de reüll la Liv, la noia de novè, abans que entrés.

I hi vaig arribar just a temps. Caminava al costat de la Camilla, va llançar-me una mirada ràpida i una mica provocadora quan va tombar pel passadís. Vaig mirar-li el cul esvelt i tibant, tan perfecte, i una mena de desguàs se’m va obrir a dins.

Després de l’última classe em vaig quedar a la sala de professors esperant que els altres marxessin a casa, en part perquè volia estar sol d’una manera diferent de com ho estava al meu pis, i en part perquè volia fer unes trucades.

Al final només quedava el cotxe d’en Richard a l’aparcament de fora. Seia tancat al seu despatx, però en qualsevol moment podia entrar, així que em vaig quedar fullejant una enciclopèdia mentre esperava que ell també recollís les seves coses i marxés a casa.

Durant les últimes hores la coberta de núvols s’havia anat enfosquint i mentre era allà assegut les primeres gotes van començar a repicar contra les finestres. Em vaig girar i vaig veure com d’entrada queien sobre l’asfalt sense deixar rastre, com si no estigués passant res, i després, al cap d’uns segons, quan es van obrir les portes del cel, la fosca humitat s’estenia pertot arreu. La pluja queia, raig rere raig tallava l’aire, amb tanta força que les gotes rebotaven amunt quan tocaven el terra. L’aigua va començar a sortir en cascada pels tubs del canaló i baixava pel terra al llarg de la paret de l’edifici del davant. Un soroll dur i repicant venia de les finestres i del sostre al meu damunt.

–Quin mal temps s’ha aixecat! –va dir en Richard. Estava dret a la porta i em somreia vestit amb un anorac verd i un ganivet al cinturó.

–Sí, i no s’hi posa per poc –vaig dir.

–¿Treballes una mica extra? –va dir entrant.

–Psi –vaig dir–. Pensava fer-ho, almenys.

–¿I com has estat aquí la primera setmana?

–Ha anat bé, crec –vaig dir.

Va assentir.

–Divendres que ve podràs parlar amb la Sigrid. La pedagoga, ja saps. No és cap ximpleria apuntar-te les preguntes i els dubtes que tinguis abans de trobar-t’hi. I després aprofitar l’ocasió i treure’n alguna cosa de profit.

–Ho faré –vaig dir.

Es va mossegar el llavi inferior i va tornar a semblar un boc.

–Sí, sí –va dir–. Doncs bon cap de setmana!

–Bon cap de setmana –vaig dir.

Mig minut més tard va aparèixer a fora, corrent avall cap al cotxe amb la cartera de documents sobre el cap.

Claus a fora, porta oberta, al seient.

Els fars del cotxe es van encendre, i jo tenia fred a l’esquena. Els fars vermells del darrere brillaven sobre l’asfalt mullat i negre, i els llums grocs del davant van projectar els seus dos túnels de llum directament cap a la paret, que era com si les escampés enllà, al mateix temps que s’encenia.

La pluja crepitava, les amples ves baixes d’aigua corrien pendís avall, la cascada sortia dels canalons.

Ah, això era el món i jo hi vivia de ple.

¿Què podia fer, ara? Tenia ganes de picar amb els punys contra les finestres, córrer per la sala rugint, llançar taules i cadires al meu voltant, perquè estava ple d’energia i vida.

IT’S THE END OF THE WORLD AS WE KNOW IT! Cantava tan fort com podia dins la sala de professors.

IT’S THE END OF THE WORLD AS WE KNOW IT!

AND I FEEL FINE!

AND I FEEL FINE!

Quan el cotxe d’en Richard va haver desaparegut pel pendent vaig fer una volta per l’edifici escolar per veure si, contra tot pronòstic, hi havia algú. El bidell, per exemple, si voltava per allà per arreglar una cosa o altra. Però estava tot buit i, quan me’n vaig haver assegurat, vaig entrar a la petita sala amb el telèfon i vaig marcar el número de la mare.

No va contestar.

Potser havia treballat de tarda, potser havia passat per un supermercat pel camí, si no és que sopava fora.

Vaig trucar a l’Yngve. El va agafar de seguida.

–Hola? –va dir.

–Hola, sóc en Karl Ove –vaig dir.

–Estàs al nord de Noruega, oi?

–Sí, esclar. ¿Com va tot?

–Home, per aquí bé. Just acabo d’arribar de classe. Volia relaxar-me una mica aquí a casa i després segurament sortiré a fer un tomb.

–¿I on aniràs?

–A Hulen, pensava.

–Quina sort.

–Vas ser tu qui va marxar al nord. Podries haver-te mudat a Bergen, ja ho saps.

–Sí.

–¿Com va tot per aquí dalt? ¿T’han donat pis i tota la pesca?

–Sí, és bonic. Dimarts vaig començar a fer classe. De fet és força divertit. Jo també sortiré aquest vespre. Però no a Hulen, precisament. A un casal del poble del costat.

–¿Algunes ties bones, per allà dalt?

–Mmmm... N’hi ha una que vaig conèixer a l’autobús. Potser en sortirà alguna cosa. La resta han marxat de casa. Les que queden sembla que són alumnes o mestresses de casa.

–Doncs tocarà una alumna, no?

–Ha, ha.

Es va fer una breu pausa.

–¿Vas rebre el meu relat? –vaig dir.

–Sí.

–¿L’has llegit?

–Sí, però només per sobre. Vaig fer-ne una lectura ràpida. Vaig pensar que te n’escriuria alguna cosa. Una mica difícil dir-ho per telèfon.

–Però ¿t’ha agradat o no? Potser no és fàcil de dir.

–Sí, m’ha agradat bastant. La història és vital i bonica. Però ja en parlarem després, com t’he dit, eh?

–D’acord.

Nova pausa.

–¿I el pare què? –vaig dir–. ¿En saps res?

–Res. ¿I tu?

–Tampoc, res. Pensava trucar-lo ara.

–Doncs saluda’l de part meva. Així m’estalviaré de trucar durant un parell de setmanes.

–D’acord –vaig dir–. T’escriuré una carta la setmana entrant.

–Perfecte –va dir–. Ja parlarem!

–Sí, ja parlarem –vaig dir, penjant el telèfon. Vaig anar a la sala de professors i em vaig asseure al sofà amb els peus a la taula. Alguna cosa de la conversa amb l’Yngve m’havia fet sentir trist, però no sabia ben bé el què. Potser era el fet que ell se n’anés a Hulen, a la gran ciutat de Bergen, amb tots els seus amics, mentre jo me n’anava de festa a un poblet a prendre pel cul on no coneixia a ningú.

O potser era allò de «bastant».

«Sí, m’ha agradat bastant», havia dit.

¿Bastant?

Havia llegit un relat de Hemingway. Tractava d’un noi que acompanyava el seu pare, que era metge, a una reserva índia. Hi havia algú que havia de parir, no anava gaire bé, pel que podia recordar, potser fins i tot es moria algú. Però igualment, després d’haver estat allà tornaven a casa altra vegada, i punt final. Tot fil per randa. El meu relat era igual de bo que aquell, n’estava segur. L’entorn era diferent, però era perquè Hemingway ho va escriure en una altra època. Jo escrivia en el nostre temps, i aleshores sortia així.

Però ¿què sabia l’Yngve, de fet? ¿Quants llibres havia llegit? ¿Havia llegit Hemingway, per exemple?

Em vaig aixecar i vaig tornar a entrar a l’habitació del telèfon, vaig treure la nota de la butxaca i vaig marcar el número del pare. Era millor passar el tràngol.

–Sí, hola? –va dir. La veu esquerpa. Almenys la conversa seria curta.

–Hola, sóc en Karl Ove –vaig dir.

–Ah, hola tu –va dir.

–Bé, ja estic instal·lat aquí dalt –vaig dir–. I he començat a treballar.

–Això està bé –va dir–. ¿Hi estàs a gust?

–Sí.

–Això està bé.

–¿Com esteu vosaltres?

–Bé, aquí va tot com sempre, ja ho saps. L’Unni és a casa i jo acabo de tornar de la feina. Ara menjarem una mica. Però és agradable que hagis trucat.

–Dóna-li records a l’Unni, eh!

–Ho faré. Adéu.

–Adéu.

El xàfec violent s’havia acabat quan vaig baixar cap al pis, però encara plovia prou perquè els meus cabells estiguessin xops quan vaig obrir la porta de casa. Vaig eixugar-me’ls amb una tovallola al bany, vaig penjar la jaqueta, vaig posar les sabates al costat del forn i el vaig encendre. Vaig fregir unes patates, una mica de ceba i una salsitxa gruixuda que vaig tallar a trossets. Vaig menjar-m’ho tot assegut a la taula del menjador mentre llegia el diari del dia abans, vaig ficar-me al llit i em vaig adormir al cap de pocs minuts, com embolcallat amb la crepitació de la pluja contra els vidres.

Em vaig despertar perquè picaven a la porta. A fora no només havia deixat de ploure, com vaig veure quan em vaig aixecar per obrir, el cel sobre el poble era blau.

Era en Nils Erik.

Tenia els braços separats del cos com dos parèntesis. Estava dret amb els genolls flexionats, un somriure de boig i els ulls rodons com dues boles.

–¿És aquí on hi ha una festa? –va dir amb la veu aguda d’un home vell.

–Sí –vaig dir–. És aquí. Endavant!

Es va quedar quiet.

–¿Hi ha alguna... alguna... algunes noies jovenetes? –va dir.

–¿Com de joves?

–¿Tretze anys?

–I tant! Però entra ja, que m’estic fotent de fred!

Vaig donar-li l’esquena i vaig entrar. Vaig treure l’ampolla de vi blanc de la nevera i la vaig obrir.

–¿Vols vi blanc? –vaig cridar-li.

–El meu vi ha de ser roig com la sang de les noies joves! –va grinyolar allà fora.

–Quin ímpetu! –vaig dir. Va entrar a la cuina amb una ampolla de vi negre a la mà i la va posar sobre el banc. Li vaig allargar el llevataps.

Portava una camisa blava de la marca Poco Loco, una corbata de cuir negre i uns pantalons de cotó vermells.

Almenys no tenia por de la impressió que feia a la gent, vaig pensar somrient. Segurament era una part important del seu caràcter, que no li importava gaire el que els altres opinessin d’ell.

–Haig de dir que vas molt colorit, aquest vespre –vaig dir.

–Es tracta d’agafar l’oportunitat al vol quan es presenta –va dir–. I he sentit que s’ha d’anar vestit així aquí dalt si es vol tenir èxit amb les dones.

–¿Precisament així? ¿Vermell i blau?

–Exacte!

Es va col·locar l’ampolla entre els genolls i va estirar el tap fins que va fer plop.

–Un so deliciós!

–Em dutxo en un segon, ¿et sembla bé? –vaig dir.

Va fer que sí.

–Naturalment. Mentrestant posaré una mica de música, d’acord?

–I tant.

–Ningú no dirà que no som uns homes joves educats –va dir rient.

Vaig entrar al bany, em vaig despullar de pressa, vaig obrir l’aixeta i vaig posar-me sota el raig, em vaig rentar breument les aixelles i entre les cames, després els peus, vaig tirar el cap enrere mullant-me els cabells abans de tancar l’aixeta, eixugar-me, posar-me una mica de gel als cabells, embolicar-me la tovallola a la cintura i sortir al menjador, passant pel costat d’en Nils Erik, que estava assegut amb els ulls estratègicament clavats al sofà escoltant David Sylvian, fins al dormitori, on em vaig posar calçotets i mitjons nets, una samarreta blanca i uns pantalons negres. Quan em vaig haver cordat la camisa, em vaig posar la corbata i vaig tornar a entrar on era ell.

–Però si és exactament així com diuen que no s’ha d’anar! –va dir–. Si un vol tenir èxit. Camisa blanca, corbata amb àliga i pantalons negres.

Vaig intentar rumiar una resposta enginyosa, però no me’n vaig sortir.

–Ha, ha –vaig dir, omplint-me el got fins dalt amb vi blanc i bevent-me’l en glops llargs.

El gust era el de les nits d’estiu, el de les discoteques plenes, galledes plenes de gel sobre les taules, ulls brillants, braços nus i morenos pel sol.

Em vaig esgarrifar.

–¿No estàs acostumat a beure? –va dir en Nils Erik.

El vaig mirar despectivament i vaig tornar-me a omplir el got.

–¿Has sentit l’últim d’en Chris Isaak? –vaig dir.

Va fer que no. Vaig anar a posar-lo.

–És boníssim –vaig dir.

Ens vam quedar asseguts una estona sense dir res.

Em vaig liar un cigarret i el vaig encendre.

–¿Has pogut mirar-te el relat?

Va assentir. Em vaig aixecar i vaig baixar una mica el volum.

–Me l’he llegit abans de sortir. Està molt bé, Karl Ove.

–¿De debò?

–Sí. Està narrat amb molta vida. Però tampoc tinc gaire cosa més a dir-ne. Tampoc és que jo sigui un literat o un escriptor.

–¿Alguna cosa que t’hagi agradat especialment?

–Res en concret, no. És regular i bonic. Està ben travat.

–Que bé –vaig dir–. ¿Què et sembla el final en relació amb la resta?

–El final és fort.

–És això el que busco, saps? –vaig dir–. Que allò del pare arribi de sobte.

–Doncs ho aconsegueixes.

Es va omplir el got. El seus llavis ja estaven vermells del vi.

–Escolta, ¿has llegit Beatles? –va dir.

–Sí, collons, i tant. És la meva novel·la favorita. Va ser quan la vaig llegir que em vaig decidir a escriure. Aquesta i Hviteniggere d’Ambjørnsen.

–Ja m’ho pensava –va dir.

–¿Ah, sí? ¿S’hi assembla?

–Sí, em temo que sí.

–¿Massa o què?

Va somriure una mica.

–No, no, no ho crec. Però es nota que t’ha inspirat.

–¿I què et sembla allò de la sang? ¿Allò que surt més o menys per la meitat? ¿Que el temps verbal de la narració passa a present?

–Em sembla que d’això no me’n vaig adonar.

–És que això és del que estic més orgullós. Descric que veu la sang i les venes i la carn i els lligaments d’en Gordon. És bastant intens, això del mig.

En Nils Erik va assentir i va somriure.

Es va tornar a fer el silenci.

–Escriure és molt més fàcil del que m’havia imaginat –vaig dir–. És el primer relat que he escrit. Abans havia escrit una mica a diaris i coses d’aquestes, però això és una altra cosa. Aquest és una mica el motiu pel qual vaig pujar fins aquí, només volia intentar escriure un llibre. I vaig començar, i... bé, només calia escriure. Cap truc de màgia, precisament.

–No –va dir–. ¿Penses dedicar-t’hi?

–Sí, sí, això ho és tot, per mi. Pensava escriure un nou relat aquest cap de setmana. Per cert, ¿has llegit Hemingway?

–Sí, esclar. És lectura obligada.

–Doncs una mica així, saps. Directe al tema. Simple i planer. Amb molta força.

–Sí.

Vaig tornar-me a omplir el got i el vaig buidar d’un glop.

–¿T’has imaginat com serien les coses si haguéssim demanat plaça en una altra escola? –vaig dir.

–¿Què vols dir?

–O sigui, és pura sort que ens toqués justament Håfjord. Podria haver estat a qualsevol altra banda. Aleshores ens relacionaríem amb els que haguessin viscut allà, no?, i ens passarien coses totalment diferents de les que ens passaran aquí.

–I aquí hi hauria dues persones diferents escoltant el vi i bevent Chris Isaak. O a l’inrevés. Vi a l’escolta i Chris Isaak a la beguda. Ostres, ¿però què estic dient? ¿O era què dic estant? M’estic embarbussant! M’embarbussic estant! Sigui com sigui surt malament!

Va riure.

–Salut!, Karl Ove, i gràcies per ser precisament tu el que està assegut aquí i no un altre!

Vam brindar.

–Tot i que si hagués estat un altre li hauria dit el mateix, no?

Just en aquell moment, van trucar a la porta.

–Ha de ser en Tor Einar –vaig dir aixecant-me.

Estava mirant enfora, d’esquena a mi, quan vaig obrir la porta. La llum grisosa d’agost flotava entre les parets de la muntanya, revelant clarament una natura diferent de la de la llum que il·luminava el cel, que era blava i lluent com el metall.

–Hola, tu –vaig dir.

En Tor Einar es va girar lentament i teatralment cap a mi. Vet aquí un home que tenia temps.

–Hola –va dir–. ¿Puc entrar?

–Endavant.

Ho va fer de la mateixa manera precisa i melindrosa que li havia observat des del primer moment que el vaig veure. Era com si tingués estudiats tots els seus moviments una i dues vegades abans de fer-los. Tot amb un somriure als llavis.

Va aixecar la mà i va saludar en Nils Erik.

–¿De què parlàveu? –va dir, en dialecte marcat.

En Nils Erik va somriure.

–Parlàvem de peix –va dir en el seu dialecte.

–De peix i de conys –vaig dir jo en el meu.

–¿Peix salat i conys frescos, o peix fresc i conys salats? –va dir el Tor Einar.

–Quin coi de diferència hi ha. ¿M’ho pots explicar? –vaig dir.

–Sí, ara mateix: un peix carboner salat o un carboner salat, no és el mateix. Tampoc ho són el peix i el cony. Però s’assemblen. S’assemblen molt.

–¿Carboner salat? –vaig dir.

–Oi? Ho acabes de dir!

Va riure i es va estirar els camals dels pantalons agafant-los per damunt dels genolls abans d’asseure’s al costat d’en Nils Erik.

–¿I ara? –va dir–. ¿Heu repassat la setmana o què?

–És just el que estàvem fent, sí –va dir en Nils Erik.

–Semblen una bona colla –va dir en Tor Einar.

–¿Parles dels mestres? –vaig dir.

–Sí –va dir–. De fet els conec a tots d’abans, excepte vosaltres dos.

–Però tu no ets d’aquí, oi? –va dir en Nils Erik.

–La meva àvia viu aquí. Hi he passat cada estiu i cada Nadal des que era petit.

–Tu també tot just has acabat el batxillerat, no? –vaig dir–. ¿A Finnsnes?

Va assentir.

–¿No deus conèixer una noia que es diu Irene? –vaig dir–. De Hellevika.

–La Irene, i tant –va dir mentre la cara se li encenia en un somriure–. No tan bé com m’agradaria, esclar. ¿Per què? ¿Tu la coneixes?

–Home, dir conèixer seria exagerar –vaig dir–. Però ens vam trobar a l’autobús de camí cap aquí. Semblava bona tia.

–¿La veuràs aquest vespre? ¿Aquest és el teu pla?

Vaig arronsar les espatlles.

–Ella ja sortia igualment –vaig dir.

Al cap de mitja hora vam pujar el pendís de fora l’apartament. Anava trompa d’aquella manera clara i feliç que fan les borratxeres de vi blanc, els pensaments xoquen com bombolles l’un contra l’altre i quan rebenten el que en surt és plaer.

Érem a casa meva, pensava, i aquest pensament m’omplia de plaer.

Érem col·legues i ens estàvem fent amics, vaig pensar.

I havia escrit un relat collonut.

Plaer, plaer, plaer.

I després hi havia aquella llum, que brillava tènue entre els humans i les coses humanes, temperada per una foscor neta que s’hi barrejava sense dominar-la ni controlar-la, suavitzant-la, mentre que allà dalt al cel era neta i clara, brillant.

Plaer.

I hi havia aquell silenci. El soroll que venia de baix al mar, les nostres passes per sobre la terra i un o altre soroll que venia d’alguna altra banda, quan algú obria una porta o feia un crit, tot envoltat de silenci, que semblava pujar del terra, pujar de les coses, i ens envoltava d’una manera que jo no formulava com originària, però la intuïa com a tal perquè pensava en el silenci allà fora a Sørbøvåg els matins d’estiu quan hi anava de petit, el silenci sobre el fiord, sota la poderosa paret de la muntanya Lihesten, parcialment oculta per la boirina. El silenci del món. També era aquí, per on caminava amunt, borratxo, amb els meus nous amics i, tot i que el silenci o la llum que ens envoltaven no eren el més important de la nit, hi tenien un paper.

Plaer.

Divuit anys i anant cap a una festa.

–Allà és on viu ella –va dir en Tor Einar, assenyalant la casa que havia vist passant feia uns dies.

–Una casa gran –va dir en Nils Erik.

–Sí, viu en parella –va dir en Tor Einar–. Es diu Vidar i és pescador.

–¿Quina altra cosa podia ser? –vaig dir aturant-me davant la porta i aixecant la mà cap al timbre.

–Aquí només s’ha d’entrar –va dir en Tor Einar–. Som al nord de Noruega!

Vaig obrir la porta i vaig entrar. Se sentien veus i música del pis de dalt. El fum surava en l’aire de damunt l’escala. Ens vam treure les sabates en silenci i vam pujar. El pis de dalt era diàfan, amb la cuina just al davant, un menjador al fons a l’esquerra i probablement dormitoris al fons a la dreta.

Un grup de potser deu persones estava assegut al fons del menjador parlant i rient, atapeïts al voltant d’una taula plena d’ampolles i gots, paquets de tabac i cendrers. Tots eren forts, molts duien bigoti i devien tenir entre vint i quaranta anys.

–Aquí hi ha els mestres, sí –va dir un d’ells.

–Potser ens quedarem castigats aquest vespre, doncs –va dir un altre.

Tots van riure.

–Hola, gent –va dir en Tor Einar.

–Hola –va dir en Nils Erik.

La Hege, l’única dona que hi havia allà dins, es va aixecar i va anar a buscar algunes cadires de la taula del menjador al costat de la finestra.

–Seieu, nois –va dir–. Si necessiteu gots n’hi ha a la cuina.

Vaig entrar-hi, em vaig quedar dret allà sol mirant la muntanya de darrere la casa mentre em posava una copa amb suc de taronja i vodka. Em vaig quedar un moment dret a la porta mirant la colla al voltant de la taula, pensant que semblaven una mena de bruixots allà asseguts amb les seves pocions de diferents colors, depenent de què barrejaven amb el vodka: xarop, suc, sprite, coca-cola; els seus paquets de tabac, d’on es liaven contínuament cigarrets; els seus bigotis, els seus ulls foscos i les seves múltiples històries. M’imaginava que venien de tot arreu i se citaven aquí una vegada a l’any per poder expressar la seva estranyesa entre afins.

Però aquí era a l’inrevés. Ells eren la regla i jo l’excepció, el mestre entre els pescadors. Així que ¿què hi feia jo aquí? ¿No m’hauria d’haver quedat a casa escrivint en lloc de ser aquí?

Havia estat un error anar sol cap a la cuina. En Nils Erik i en Tor Einar ja havien dit totes les frases de presentació i estaven allà asseguts entre els pescadors amb tota naturalitat, jo també ho hauria hagut de fer, anar a rebuf dels meus col·legues i barrejar-m’hi sense que es notés.

Vaig fer un glop i vaig entrar.

–Aquí tenim l’escriptor! –va dir un d’ells, que vaig reconèixer de seguida, era el que havia passat per casa meva el primer dia, en Remi.

–Hola, Remi –vaig dir, allargant-li la mà.

–¿Has anat a algun curset d’aquests de recordar noms o què? –va dir agafant-me la mà. La va sacsejar amunt i avall com feien als anys cinquanta.

–Ets el primer pescador que he conegut –vaig dir–. Esclar que m’enrecordo del teu nom.

Va riure. Estava content d’haver begut abans que marxéssim, si no potser hi hauria passat pel davant sense dir-li res.

–L’escriptor? –va dir la Hege.

–Sí, el tipus aquest escriu. Ho he vist amb els meus propis ulls!

–Això no ho sabia –va dir–. ¿Tu tens aquestes dèries?

Em vaig asseure i vaig assentir amb el cap mentre somreia, mig disculpant-me i traient el paquet de tabac de la butxaca de la camisa.

Durant l’hora següent no vaig dir res. Em liava cigarrets, me’ls fumava, bevia, somreia quan els altres somreien, reia quan ells reien. Mirava en Nils Erik, que anava bastant borratxo i era com si formés part del to bromista sense ser-ne. Ell era diferent, tenia un aire lleuger i d’Østlandet, sempre estava fora de joc. No era que el rebutgessin, perquè no ho feien, però les seves bromes eren essencialment diferents i el deixaven en evidència. Feia jocs de paraules, ells no. Feia diferents papers, feia ganyotes i alçava i abaixava la veu, ells no. Quan reia ho feia amb excitació, amb histèria, vaig pensar, i això també l’allunyava dels altres.

En Tor Einar era més proper, coneixia els tons i tenia confiança amb tothom, però vaig adonar-me que tampoc era un d’ells. No estava a dins, era més aviat un investigador del folklore, que coneixia prou bé el seu material d’estudi per imitar-lo perquè li agradava molt, i potser era justament això: que li agradava el to mentre que per a la resta el to era aquell i punt. Mai s’havien plantejat si els agradava o no.

En Tor Einar es picava les cuixes quan reia, jo no ho havia vist enlloc abans, excepte a les pel·lícules. També es fregava les cuixes amb les mans, amunt i avall, quan parlava.

La prefesta, com en deien, excloïa les discussions. No sorgia cap pregunta relacionada amb política, dones, música o futbol. Es tractava d’explicar anècdotes. Una anècdota donava pas a la següent, el riure onejava sobre la taula, i se les anaven traient de la màniga com bruixots. Totes eren del poble i de la gent del poble, que malgrat les seves dimensions modestes semblava ser una font inacabable d’anècdotes. Hi havia la del pescador de seixanta anys que havia estat marejat tota la vida i que encara avui només havia de baixar a la coberta de la seva barca per posar-se malalt. Hi havia la del grup de pescadors que després d’una bona temporada havien llogat la suite de l’hotel SAS de Tromsø i s’havien gastat una xifra astronòmica durant uns dies intensos de festa. Explicaven d’un que es deia Frank, que tenia la cara infantil i carnosa, que havia cremat vint mil corones, i va passar una estona fins que vaig entendre que «cremar» era literal, que els havia calat foc. Un altre havia cagat a l’ascensor, van explicar, i també allà va passar una estona abans que entengués que s’havia d’interpretar literalment; que estava tan borratxo que s’havia cagat a sobre. A jutjar per la conversa, passava tot sovint. Especialment en Frank, s’emborratxava fins a tal punt que això de despertar-se enmig de la seva pròpia merda no era una excepció, pel que vaig entendre. La seva mare, que era la mestra gran de l’escola, les passava magres, perquè en Frank encara vivia a casa. Les històries de la Hege eren diferents, però no menys humanes, com la de l’amiga que havia tingut pànic als exàmens i que ella havia portat al bosc per pegar-la amb un bat perquè tingués una absència justificada. En aquell moment me la vaig mirar. ¿Ens estava prenent el pèl? No ho semblava. Va trobar-se amb la meva mirada i va fer un somriure ample, va empetitir els ulls i va arrufar una mica el nas, i després va tornar-los a obrir, somrient i apartant la mirada. ¿Què significava? ¿Era una cosa equivalent a una picada d’ull o volia dir que no m’havia de creure tot allò que sentia?

No només es coneixien bé, es coneixien del dret i del revés. Havien crescut i anat a escola junts, treballaven junts, anaven de festa junts. Es veien pràcticament cada dia, i ho havien fet com aquell qui diu tota la vida. Coneixien els pares i els avis els uns dels altres, molts eren cosins o cosins tercers. Un podria concloure que allò era molt avorrit, sí, insuportablement avorrit a la llarga, perquè no hi havia mai res de nou. Tot el que passava ho feia entre les dues-centes cinquanta persones que vivien aquí, i que es coneixien els secrets i les rareses mútues. Però no semblava que fos així, al contrari, semblava que tot plegat els divertia molt, i si hi havia alguna cosa que caracteritzava l’ambient entre ells eren l’alegria i la despreocupació.

Mentre seia allà, pensava de tant en tant frases de les cartes que havia d’escriure i enviar cap al sud. «Tots duien bigoti! És totalment cert! Tots!», per exemple. O: «¿Saps quina música escoltaven? Bonnie Tyler! I Dr. Hook! ¿Quants anys feia que havia sonat aquella música a qualsevol lloc del món? ¿En quin lloc deixat de la mà de Déu havia anat a parar?». I: «Aquí, amic meu, l’expressió cagar-la és literal. Say no more...».

Quan finalment em vaig aixecar per anar al lavabo m’havia begut una mica més d’una tercera part de l’ampolla de vodka, i vaig topar amb el que estava assegut al meu costat i que portava un got a la mà. Una mica del contingut es va vessar.

–Per... perdó –vaig dir, redreçant-me i avançant pel menjador.

–Un és parlador i l’altre és bevedor! –va dir al meu darrere, rient.

Devia referir-se a en Nils Erik i a mi.

En el moment que vaig agafar una mica de velocitat el meu equilibri va millorar.

Però ¿on coi era el vàter?

Vaig obrir una porta. A dins hi havia un dormitori. El dormitori de la Hege, vaig pensar tancant la porta tan ràpid com vaig poder. Si hi havia alguna cosa en què no m’agradava ficar el nas era el dormitori dels altres.

–El quarto de bany és a l’altra banda –va dir una veu procedent de la cuina al meu darrere.

Em vaig girar.

Un home d’ulls marrons, cabells foscos espessos i llargs amb un bigoti que li penjava ben avall pels dos costats de la boca, em mirava. Devia ser en Vidar, la parella de la Hege. Ho feia la naturalitat amb què s’estava allà dret.

–Gràcies –vaig dir.

–De res –va dir–. Mentre no pixis a terra ja estarà bé.

–Intentaré no fer-ho –vaig dir, entrant al quarto de bany. Vaig recolzar-me a la paret mentre pixava. Em somreia a mi mateix. Tenia pinta de baixista d’un grup dels anys setanta. Els Smokie o algun d’aquests. I era increïblement robust.

¿Què hi feia, ella, amb un macho com aquest?

Vaig estirar la cadena i em vaig quedar dret tentinejant davant del mirall, tornant-me a somriure.

Quan vaig sortir del lavabo, havien decidit marxar. Parlaven d’un autobús.

–¿Hi ha autobusos, a aquesta hora? –vaig dir.

En Remi es va girar cap a mi.

–És el bus de la nostra banda –va dir.

–¿Hi ha un grup aquí? ¿Hi toques?

–I tant. Ens diem Autopilot. Toquem al ball dels casals de per aquí.

El vaig seguir escales avall. Això només feia que millorar.

–¿I què hi toques? –vaig dir quan em vaig posar la gavardina a baix al passadís.

–La bateria –va dir.

Vaig posar-li la mà a l’espatlla.

–Jo també. O més ben dit, tocava. Fa dos anys.

–No fotis –va dir.

–Sí –vaig dir, fent enrere la mà, inclinant-me endavant i intentant posar-me una sabata. Vaig caure cap algú. Tornava a ser en Vidar.

–Perdona –vaig dir.

–No passa res –va dir–. ¿T’has recordat d’agafar les teves begudes?

–Oh, no, merda –vaig dir.

–Era aquesta d’aquí, oi? –va dir aguantant una ampolla de vodka al seu davant.

–Si! –vaig dir–. Moltes gràcies! Moltíssimes gràcies!

Va somriure, però tenia els ulls freds i impassibles. No era problema meu. Vaig deixar l’ampolla a terra i em vaig concentrar en les sabates. Quan van estar posades, vaig sortir a rodolons cap a la nit clara, avall fins a la carretera, on la colla esperava. L’autobús estava aparcat en un caminet uns cent metres enllà. Un d’ells va obrir la porta i es va asseure al seient del conductor, els altres ens hi vam enfilar i vam anar a la part del darrere. Hi havia sofàs i taules i armaris de bar, tot de pelfa i fullola, semblava. Ens vam asseure, el xofer va engegar el motor esbramegant i va ser qüestió de treure les ampolles i baixar a la carretera, i vam anar fent a batzegades el camí al llarg del costat del fiord amb una copa en una mà i un cigarret a l’altra.

Era una aventura.

Jo cantava «salsitxaire, salsitxaire, on t’has ficat» a plens pulmons mentre movia els braços intentant que els altres em seguissin. L’autobús m’havia fet pensar en aquella pel·lícula en què en Leif Juster feia de xofer d’autobús i pensar en Leif Juster m’havia portat a «El salsitxaire desaparegut».

Tot just una hora després l’autobús va fer el tomb per entrar al casal. Vaig baixar-ne d’un salt i vaig desaparèixer dins l’atapeïda sala.

Quan em vaig despertar, al principi no recordava res.

Tot estava en blanc.

No sabia qui era, o on era. L’única cosa que sabia era que m’havia despertat d’alguna cosa.

Però l’espai era conegut, era el dormitori del meu pis.

¿Com hi havia arribat?

Em vaig asseure, i vaig notar que encara estava trompa.

¿Quina hora devia ser?

¿Què havia passat?

Vaig posar-me la cara entre les mans. Havia de beure alguna cosa. Ara. Però no tenia forces per anar fins a la cuina, i vaig tornar a enfonsar-me al llit.

Havia anat a aquella prefesta, en aquell autobús. I havia cantat. Cantat!

Oh, no. Oh, no.

I li havia posat la mà a l’espatlla. Com de col·legues. Però no érem pas col·legues. Si jo ni tan sols era un home. Només un idiota del sud que ni tan sols sabia fer un nus. Amb els braços prims com canyetes de refresc.

Ara sí que necessitava alguna cosa per beure.

Em vaig asseure. El cos em pesava com el plom i no volia col·laborar, però vaig arrossegar els peus fins a terra, vaig animar-me mentalment i em vaig empènyer fins a posar-me dret.

Collons.

Les ganes de llit eren tan grans que vaig haver de mobilitzar tota la voluntat que tenia per no tornar-m’hi a ficar. Les poques passes fins a la cuina em van esgotar, vaig haver de recolzar-me al banc una bona estona abans de tenir prou forces per omplir-me un got d’aigua i beure-me’l. I un altre, i un altre. I la distància fins al dormitori se’m feia tan llarga, que en comptes d’anar-hi em vaig aturar a mig camí i vaig estirar-me al sofà.

No havia fet res malament, oi?

Havia ballat, sí. Sí, havia ballat amb tothom.

¿No hi havia també una dona d’uns seixanta anys? ¿A qui vaig somriure i amb qui vaig ballar? ¿A qui em vaig arrambar?

Sí, i tant, sí.

Collons. Oh, collons.

Oh, collons, merda.

Després va ser com si la pressió a dintre meu augmentés, però sense que existís cap punt dolorós, tot era dolorós, i el dolor pujava i pujava, era insuportable, i els músculs de la panxa era com si ho recolzessin. Vaig empassar, vaig aconseguir posar-me dempeus i vaig intentar retenir-ho mentre anava a ensopegades cap al lavabo. La pressió augmentava més i més, era l’únic que existia. Després vaig aixecar la tapa d’una revolada, em vaig agenollar, vaig abraçar la tassa i vaig vomitar una cascada d’un verd grogós amb tanta força sobre l’aigua que em va esquitxar la cara. Però no hi feia res, res importava, ja. Era tan deliciós poder-me buidar, tan fantàsticament deliciós.

Em vaig deixar caure sobre el terra del lavabo.

Déu meu, que bé.

Però aleshores va tornar a venir. Els músculs de la panxa es retorçaven com serps. Buf, collons. Em vaig tornar a inclinar sobre la tassa. Vaig veure de cua d’ull un pèl púbic al costat de l’avantbraç que reposava sobre la porcellana, mentre les rampes fugien per la panxa buida, i vaig obrir la boca mentre gemegava: aaaaaaaaaahhhh, aaaaaaaaaahhhh, aaaaaaaaaahhhh, sense que en sortís res.

Però aleshores, sense preavís, va sortir expulsat un petit glop de bilis. Va baixar lliscant per la porcellana blanca, en penjava una mica de la comissura dels llavis també, i m’ho vaig eixugar i em vaig estirar sobre el terra del bany. ¿Era l’últim? ¿Ja havia passat tot?

Sí.

De sobte hi havia tanta pau com en una església. Em vaig estirar en posició fetal allà a terra i vaig gaudir de la pau que se m’havia instal·lat al cos.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.

Türler ve etiketler

Yaş sınırı:
0+
Litres'teki yayın tarihi:
22 ekim 2025
Hacim:
572 s. 4 illüstrasyon
ISBN:
9788412438291
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi: