Kitabı oku: «L'illa de la infantesa»

LA MEVA LLUITA

3

L’ILLA DE LA INFANTESA

KARL OVE KNAUSGÅRD

L’ILLA DE LA INFANTESA

LA MEVA LLUITA 3

Traducció del noruec d’Alexandra Pujol Skjønhaug

Publicat amb l’ajuda de NORLA.

Títol original: Min Kamp. Tredje bok © Forlaget Oktober as, Oslo, 2009

© Fotografia de la primera pàgina: Astrid Dalum

Primera edició: maig del 2015

© per la traducció: Alexandra Pujol Skjønhaug, 2015

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-124790-2-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Un dia suau i ennuvolat de l’agost de 1969, serpentejant al llarg d’una carretera estreta a l’extrem d’una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com en un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avançava un autobús. Pertanyia a la naviliera Arendal i com tots els autobusos de la companyia estava pintat en dos tons de marró, clar i fosc. Va travessar un pont, al llarg d’un braç de mar, va posar l’intermitent dret i es va aturar. Les portes es van obrir, en va baixar una petita família. El pare, un home alt i prim vestit amb camisa blanca i pantalons clars de tergal, portava dues maletes. La mare, amb un abric beix i un mocador blau cel cobrint-li els cabells rossos, aguantava un cotxet amb una mà i donava l’altra a un nen. El fum greixós i gris del tub d’escapament es va quedar suspès un moment damunt l’asfalt després que l’autobús hagués marxat.

–S’ha de caminar un bon tros –va dir el pare.

–¿Ja podràs, Yngve? –va dir la mare mirant cap al nen, que va assentir amb el cap.

–Esclar que sí –va dir.

Tenia quatre anys i mig, els cabells rossos, gairebé blancs, i la pell morena després de tot un llarg estiu al sol. El seu germà, que amb prou feines tenia vuit mesos, estava estirat al cotxet mirant al cel, sense saber ni on eren ni cap on anaven.

A poc a poc van començar a pujar el pendent. El camí era de terra, ple de petits i grans clots deixats pels xàfecs. A totes dues bandes hi havia camps de gra. Al final d’un tros pla d’uns cinc-cents metres hi havia un bosc que se submergia cap a les platges de còdols, i els arbres eren baixos, com si el vent del mar els premés cap avall.

A la dreta hi havia una casa construïda feia poc. A banda d’això no es veia cap construcció més.

Les molles grans del cotxet grinyolaven. El nadó va acabar tancant els ulls, bressolat cap al son pels deliciosos moviments gronxants. El pare, que tenia els cabells curts i foscos i una espessa barba negra, va deixar una de les maletes per eixugar-se la suor del front amb la mà.

–Quina xafogor que fa –va dir.

–Sí –va dir ella–. Però potser farà més fresca quan siguem més a prop del mar.

–Esperem que sí –va dir ell, tornant a agafar la maleta.

Aquesta família totalment normal, de pares joves, com gairebé tots els pares d’aquella època, i dos fills, com tenia gairebé tothom en aquella època, s’havia mudat des d’Oslo, on durant cinc anys havien viscut al carrer Therese, just al costat de l’estadi de Bislett, fins a l’illa de Tromøya, on s’estaven construint una casa en una urbanització. Mentre esperaven que l’acabessin, en llogarien una d’antiga a Hoveleir. A Oslo, ell estudiava durant el dia, anglès i noruec, i a la nit treballava de vigilant, mentre que ella anava a l’escola d’infermeria d’Ullevål. Encara que ell no havia acabat la carrera, havia demanat feina –i l’hi havien donat– de professor a l’institut de Roligheden, i ella treballaria a l’hospital psiquiàtric Kokkeplassen. S’havien conegut a Kristiansand quan tenien disset anys, ella s’havia quedat embarassada als dinou i s’havien casat als vint, a la petita granja de Vestlandet on ella s’havia criat. Ningú de la família d’ell havia anat al casament, i encara que somriu a totes les fotografies que es van fer, hi ha una aura de solitud al seu voltant, es nota que no pertany del tot allà entre els germans i les germanes d’ella, les tietes i els oncles, els cosins i les cosines.

Ara tenen vint-i-quatre anys, i la vida real la tenen al davant. Feines pròpies, casa pròpia, fills propis. Són ells dos, i el futur que trobaran és només seu.

¿O potser no?

Van néixer el mateix any, el 1944, i van ser part de la primera generació de la postguerra, que de tantes maneres representava una cosa nova, perquè van créixer en un moment en què per primera vegada en aquest país hi havia una societat planificada a gran escala. Els anys cinquanta van ser els anys del creixement de les entitats –entitats escolars, entitats sanitàries, entitats socials, entitats d’infraestructures– i també de les agències i companyies, en una centralització de gran envergadura que en el transcurs d’un temps sorprenentment curt va tenir conseqüències en la manera com la gent vivia la seva vida. El pare d’ella, nascut a principis del segle XX, provenia de la granja on ella havia crescut, a Sørbøvåg, a la zona d’Ytre Sogn, i no tenia cap formació. El seu avi patern provenia d’una de les illes de mar endins, com el besavi, i el rebesavi també, probablement. La seva mare venia d’una granja a Jølster, a uns cent quilòmetres, ella tampoc tenia cap formació, i les seves arrels allà es remuntaven al segle XVI. Pel que feia a la família d’ell, estaven més amunt en l’escala social, en el sentit que tant el seu pare com els germans del seu pare tenien formació superior. Però ells també vivien al mateix lloc que els seus pares, és a dir Kristiansand. La seva mare, que no tenia cap formació, era d’Åsgårdstrand, el seu pare era timoner, i a la seva família també hi havia policies. Quan va conèixer el seu marit, es van mudar a la ciutat natal d’ell. Aquest era el patró. El canvi que va tenir lloc als anys cinquanta i seixanta va ser una revolució, tot i que no va tenir la violència i la irracionalitat habituals en les revolucions. No només van començar a anar a la universitat els fills dels pescadors i dels petits agricultors, dels treballadors de les fàbriques i de les botigues, per convertir-se en mestres i psicòlegs, historiadors i treballadors socials, sinó que molts també van marxar a viure lluny dels llocs d’origen de les seves famílies. Que ho fessin amb la naturalitat més gran del món diu molt de la força d’esperit d’aquesta època. L’esperit dels temps ve de fora, però fa efecte per dins. Afecta a tothom, però no de la mateixa manera. Per a la jove mare dels anys seixanta seria un pensament absurd haver-se de casar amb un noi de les granges veïnes i viure-hi tota la vida. Ella volia marxar! Volia tenir la seva vida! El mateix servia per al seu germà i per a les seves germanes, i així funcionava a les famílies de tot el país. Però ¿per què ho volien? ¿D’on venia aquesta forta convicció? Sí, ¿d’on venia això nou? A la seva família no hi havia cap tradició de res semblant; l’únic que havia marxat era el Magnus, germà del seu pare, i se n’havia anat a Amèrica a causa de la pobresa que hi havia a casa, però la vida que havia viscut allà, durant molt de temps, havia estat igual a la que havia viscut a Vestlandet. Per al jove pare dels seixanta tot era diferent, a la seva família s’esperava que tingués una formació, però potser no que es casés amb la filla d’un petit agricultor de Vestlandet i visqués en una urbanització als afores d’una petita ciutat del sud del país.

Però allà els tenim, un càlid i ennuvolat dia d’agost de 1969, anant cap a la seva nova llar, ell arrossegant dues maletes pesants, plenes de roba dels seixanta, ella empenyent un cotxet dels seixanta amb un nadó vestit amb roba de nadó dels seixanta, és a dir, blanca amb moltes blondes, i entre ells, saltironejant d’un costat a l’altre, content i curiós, emocionat i ple d’il·lusions, el seu fill gran, l’Yngve. Van caminar per un tros pla, van travessar un petit cinturó de bosc, fins a la porta, que era oberta, i van entrar a la urbanització. A la dreta hi havia un taller mecànic, propietat d’un tal Vraaldsen, a l’esquerra uns barracons grans i vermells al voltant d’una esplanada de sorra i, més enllà, una pineda.

A un quilòmetre cap a l’est hi havia l’església de Tromøya, era de pedra i datava de l’any 1150, però hi havia parts més antigues i probablement era una de les esglésies més antigues del país. Estava situada en un petit turó i des de temps immemorials era un punt de referència per als vaixells que passaven, estava marcat a totes les cartes de navegació. A Mærdø, una petita illa de l’arxipèlag, hi havia una casa antiga propietat d’un capità que atestava l’època daurada de la zona, entre el 1700 i el 1800, quan el comerç amb el món exterior, especialment de fusta, estava en plena efervescència. A les excursions escolars al museu d’Aust-Agders ensenyaven antics objectes holandesos i xinesos de l’època, i de més enrere, també. A Tromøya també s’hi trobaven plantes rares i exòtiques que havien arribat amb vaixells que buidaven l’aigua del llast, i a l’escola d’allà s’explicava que va ser a Tromøya on es van cultivar les primeres patates de Noruega. A les sagues de Snorri l’illa es mencionava diverses vegades, sota la terra de camps i cultius es podien trobar puntes de fletxa de l’edat de pedra i entre les pedres rodones de les llargues platges de còdols hi havia fòssils.

Però quan la petita família acabada d’arribar caminava a poc a poc pels camps oberts amb les maletes i les bosses no eren els segles X o XIII, ni els segles XVII o XIX els que havien deixat la seva empremta als voltants. Era la Segona Guerra Mundial. La zona havia estat utilitzada pels alemanys durant la guerra; les casernes i moltes de les cases les havien construït ells. Al bosc hi havia búnquers baixos de totxo, completament intactes, i a dalt dels penya-segats que es desplomaven sobre les platges hi havia molts emplaçaments d’artilleria. Fins i tot hi havia, a prop, un camp d’aviació alemany.

La casa on viurien l’any següent s’alçava tota sola al mig del bosc. Estava pintada de vermell, amb els marcs de les finestres blancs. Des del mar, que no es veia, però que només era uns centenars de metres més avall, se sentia un murmuri regular. Feia olor de bosc i aigua salada.

El pare va deixar les maletes, va treure la clau i va obrir la porta. A dins hi havia un passadís, una cuina, un menjador amb una estufa de llenya, un bany i un safareig junts, i al segon pis, tres habitacions. Les parets no estaven aïllades, la cuina era senzilla. Ni telèfon, ni rentavaixelles, ni rentadora, ni televisor.

–Doncs ja hi som –va dir el pare, i va portar les maletes a l’habitació mentre l’Yngve corria de finestra en finestra mirant enfora i la mare aparcava el cotxet amb el nen adormit al porxo, a l’altre costat de la porta.

Naturalment, jo no recordo res d’aquella època. És del tot impossible que m’identifiqui amb el nadó a qui els meus pares feien fotografies, és tan difícil que gairebé sembla incorrecte utilitzar la paraula jo per referir-me a allò que està estirat sobre el canviador, per exemple, de pell anormalment vermella, amb els braços i les cames estesos i la cara retorçada en un crit del qual ningú recorda la causa, o sobre una estora a terra, vestit amb un pijama blanc, encara amb la cara vermella, uns ulls grans, foscos, una mica estràbics. ¿És aquell ésser el mateix que està aquí assegut a Malmö escrivint? I aquest ésser que està aquí assegut a Malmö escrivint, de quaranta anys, en un dia ennuvolat de setembre en una habitació plena del soroll del trànsit de fora i el vent de tardor que udola a través del sistema de ventilació antic, ¿és el mateix que el vell gris i marcit que d’aquí quaranta anys potser estarà assegut, tremolant i bavejant, en una residència en alguna banda dels boscos de Suècia? Per no parlar del cos que algun dia estarà estirat en una llitera al dipòsit de cadàvers. Encara en diran Karl Ove. ¿I no és de fet increïble que un simple nom comprengui tot això? ¿Comprèn el fetus a la panxa, el nadó al canviador, l’home de quaranta anys darrere l’ordinador, el vell a la cadira, el cadàver a la llitera? ¿No seria més natural operar amb diferents noms, ja que la seva identitat i autopercepció se separen fins aquest punt? ¿Que el fetus es digués Jens Ove, per exemple, i el nadó Nils Ove, i el nen d’entre cinc i deu anys Per Ove, el noi dels deu als dotze anys Geir Ove, dels tretze als disset Kurt Ove, dels disset als vint-i-tres John Ove, dels vint-i-tres als trenta-dos Tor Ove, dels trenta-dos als quaranta-sis Karl Ove i etcètera, etcètera? Aleshores el nom representaria la peculiaritat de cada edat, el segon nom representaria la continuïtat, i el cognom, la pertinença familiar.

No, no recordo res d’aquesta època, ni tan sols sé en quina casa vivíem, encara que el pare me la va ensenyar una vegada. Tot el que sé d’aquella època ho he tret del que m’han explicat els meus pares, i de les fotografies que he vist. Aquell hivern la neu es va acumular fins a uns quants metres d’altura, com pot passar a Sørlandet, i el camí cap a la casa era un congost estret. Per allà ve l’Yngve empenyent un cotxet amb mi a dins, allà se’l veu sobre els seus esquís curts, somrient al fotògraf. A dins de casa, assenyalant-me i rient, o jo dret, tot sol, aguantant-me al llit de barrots. Li deia «Aua», va ser la meva primera paraula. Ell també era l’únic que entenia el que jo deia, segons m’han explicat, i ho traduïa a la mare i al pare. També sé que l’Yngve anava tocant els timbres de les cases veïnes preguntant si hi vivia algun nen. L’àvia sempre explicava aquella història. «¿Que hi viu algun nen, aquí?», deia ella fent veu infantil, i reia. I sé que vaig caure per les escales, i que vaig tenir una mena de xoc, vaig deixar de respirar, se’m va posar la cara blava i vaig tenir espasmes, la mare va córrer amb mi als braços fins a la casa més propera que tenia telèfon. Es pensava que era un atac d’epilèpsia, però no ho era, no era res. I també sé que el pare estava a gust fent de mestre, que era un pedagog competent, i que un d’aquells anys va anar amb la seva classe d’excursió per la muntanya. Hi ha fotografies d’aquell dia, se’l veu jove i content en totes, envoltat d’adolescents vestits a l’estil informal típic de principis dels anys setanta. Jerseis de punt, pantalons amples, botes d’aigua. Duien els cabells llargs, no tan llargs i crepats com als seixanta sinó llargs i flonjos caient-los sobre les suaus cares adolescents. La mare va dir una vegada que segurament no havia estat mai tan content com en aquella època. I també hi ha fotografies de l’àvia per part del pare, de l’Yngve i meves –dues de les quals fetes davant d’un llac gelat, tant l’Yngve com jo anàvem vestits amb jaquetes grans de llana, fetes per l’àvia, la meva groc mostassa i marró– i dues més fetes a la terrassa de casa seva a Kristiansand, en una ella té la galta enganxada a la meva, és a la tardor, el cel és blau, el sol està baix, estem mirant la ciutat, dec tenir uns dos o tres anys.

Algú pot pensar que aquestes fotografies representen alguna mena de records, que són reminiscències, però el «jo» de què parteixen normalment els records no hi és, i la pregunta és, evidentment, quin sentit tenen, aleshores. He vist incomptables fotografies de la mateixa època de les famílies dels amics i les parelles, i són completament iguals. Els mateixos colors, la mateixa roba, les mateixes habitacions, les mateixes activitats. Però no relaciono res amb aquestes fotos, no tenen significat per a mi, i això encara és més clar quan miro fotografies de generacions anteriors; només són un grup de persones, vestides amb roba estrafolària, fent alguna cosa que per a mi és inescrutable. És l’època, el que retratem, no les persones, elles no es poden atrapar. Ni tan sols les persones del meu cercle més pròxim. ¿Qui era aquella dona que estava posant davant la cuina del pis de Theresesgate, amb un vestit blau cel, un genoll contra l’altre i els panxells separats, en una postura típica dels anys seixanta? ¿La dels cabells crepats? ¿Els ulls blaus i el somriure suau, que era tan suau que gairebé no era ni un somriure? ¿La que tenia agafada la nansa de la cafetera cromada amb tapadora vermella? Sí, ella era la meva mare, la mare en persona, però ¿qui era? ¿En què pensava? ¿Com veia la seva vida, la que havia viscut fins aleshores, i la que l’esperava? Això només ho sap ella, i d’això la fotografia no en diu res. Una dona estranya en una habitació estranya, això és tot. I l’home que al cap de deu anys està assegut en el pendent d’una muntanya bevent cafè directament de la mateixa cafetera amb la tapa vermella, ja que no s’ha recordat d’agafar tasses de cafè abans de marxar, ¿qui era, ell? ¿El de la barba negra retallada i els cabells negres i espessos? ¿El dels llavis delicats i els ulls alegres? Ah, sí, era el meu pare, era el pare en persona. Però qui era ell per a si mateix, en aquell moment, com en tots els altres moments, ja no ho sap ningú. I és així amb totes aquestes fotografies, també amb les fotografies on surto jo. Estan totalment buides, l’únic sentit que se’n pot treure és el que li ha donat el temps. De totes maneres, aquestes fotografies són una part de mi i de la meva història més íntima, com les fotografies dels altres ho són de la seva. Plenes de significat, buides de significat, plenes de significat, buides de significat, és l’ona que passa per la nostra vida i conforma la seva tensió bàsica. Tot el que recordo dels primers sis anys de la meva vida i tot el que hi ha de fotografies i objectes d’aquella època ho absorbeixo, són una part important de la meva identitat, omplen la perifèria d’aquest «jo», que d’altra manera seria buit i sense records, de sentit i continuïtat. A partir de totes aquestes peces i fragments m’he construït un Karl Ove, un Yngve, una mare i un pare, una casa a Hove i una casa a Tybakken, els avis paterns, els avis materns, un veïnat i un munt de nens.

Aquesta construcció incompleta, com feta de barracons, és el que jo anomeno la meva infància.

La memòria no és cap dimensió fiable a la vida. I no ho és per la senzilla raó que la memòria no anteposa la veritat. No és mai l’exigència de veracitat el que determina si la memòria reprodueix un esdeveniment de forma correcta o no. Ho determina l’interès propi. La memòria és pragmàtica, és insidiosa i astuta, però no d’una manera hostil ni malèvola; al contrari, fa el que sigui per satisfer el seu amfitrió. Hi ha una cosa que empeny un record cap al gran buit de l’oblit, una cosa que el distorsiona fins a fer-lo irreconeixible, una cosa que el distorsiona del tot, una cosa –i aquesta cosa és insignificant del tot– que l’evoca amb claredat, nitidesa i precisió. Allò que recordem amb precisió no ho decidim mai nosaltres.

Pel que fa a mi, els records dels meus primers sis anys són pràcticament inexistents. No recordo gairebé res. No tinc ni idea de qui em cuidava, què feia, amb qui jugava; és com si tot s’ho hagués emportat el vent, els anys 1968-1974 són un gran buit en la meva vida. El poc que recordo no val gaire cosa: estic sobre un pont de fusta en un bosc poc espès d’alta muntanya, a sota meu corre un rierol, l’aigua és verda i blanca, salto amunt i avall, el pont es gronxa, i jo ric. Al meu costat hi ha en Geir Prestbakmo, un nen del veïnat, i ell també salta amunt i avall mentre riu. Estic assegut al seient del darrere d’un cotxe, ens aturem en un semàfor, el pare es gira i diu que som a Mjøndalen. Anem a un partit de l’Start, m’han explicat, però no recordo ni el viatge cap allà, ni el partit, ni el viatge de tornada. Pujo pel turó del costat de casa i empenyo un camió gros de plàstic, és groc i verd i tinc una sensació fantàstica de riquesa i benestar i felicitat.

Això és tot. Això són els meus sis primers anys.

Però aquests són els records canònics, consolidats ja en el nen de sis-set anys, la màgia de la infància: el primer que recordo! Hi ha, però, una altra mena de records. Els que no estan fixats i que no es deixen revelar per la voluntat, però que de tant en tant es deixen anar i pugen a la consciència tots sols i hi suren amunt i avall com una mena de meduses transparents, despertades a la vida per una olor determinada, un gust determinat, un so determinat... Sempre les acompanya una immediata i intensa sensació de felicitat. I llavors hi ha els records lligats amb el cos, en el moment en què fas alguna cosa que solies fer: aixecar la mà per protegir-se del sol, atrapar una pilota a l’aire, córrer per un prat amb la corda d’un estel a la mà i els fills als talons. Són els records que acompanyen els sentiments: la ira sobtada, el plor sobtat, la por sobtada, i et trobes allà on eres, llançat dins de tu mateix, propulsat a través dels anys a una velocitat salvatge. I també hi ha els records lligats al paisatge. Perquè el paisatge de la infantesa no és igual que els paisatges que vénen a continuació, aquests estan carregats d’un sentit totalment diferent. En aquell paisatge cada pedra, cada arbre, tenia un significat, i com que tot ho veies per primera vegada i ho veies tantes vegades, ha quedat arrelat al fons de la teva consciència, no de manera vaga i indefinida com el paisatge de fora de casa que un adult, si tanca els ulls, reimagina, sinó d’una manera monstruosament precisa i detallada. Dins del meu cap només necessito obrir la porta i sortir perquè les imatges flueixin cap a mi. La grava del camí d’accés a casa, que als estius era gairebé de color blavós. Oh, amb això n’hi ha prou, les entrades per als cotxes de quan era petit! I els cotxes dels anys setanta que hi havia aparcats! Els Volkswagen Escarabat, els Citroën DS 21, els Ford Taunus, Granades, Consuls, els Opel Ascona, Kadetts, Lada, els Volvo Amazons... Sí, d’acord, sobre la grava, al llarg de la tanca marró, per sobre la rasa poc profunda que s’obria entre el nostre carrer, Nordåsen Ringvei, i el carrer Elgveien, que travessava tota la zona i creuava dues urbanitzacions més a banda de la nostra. El pendent de terra fosca i fèrtil que baixava des de la vora del camí fins al bosc! La manera com petites tiges primes i verdes havien començat a brotar-hi de seguida: fràgils i aparentment soles en aquesta nova extensió negra, i la multiplicació brutal de l’any següent, fins que el pendent va estar cobert del tot d’arbustos densos i exuberants. Arbres petits, herba, didaleres, dents de lleó, falgueres i arbustos que van esborrar completament el que abans era una separació molt clara entre camí i bosc. Pujant el pendent, al llarg del camí amb una vorera estreta de pedra, i, oh, l’aigua que gotejava i fluïa i inundava tot allò quan plovia! El corriol de la dreta, una drecera al nou supermercat B-Max. La petita torbera del costat, no més gran que un parell de places de pàrquing, els bedolls que hi penjaven assedegats a sobre. La casa dels Olsen a dalt de tot del turó, i el camí que s’hi retallava al darrere. Grevlingveien, es deia. A la primera casa a mà esquerra hi vivien en John i la seva germana Trude; estava edificada en una parcel·la que era més aviat un rocall. Sempre tenia por quan havia de passar per davant d’aquella casa. En part perquè en John de vegades tirava pedres o boles de neu als nens que passaven i en part perquè tenien un pastor alemany... Aquell pastor alemany... Oh, ara ho recordo. Quina maleïda bèstia era aquell gos. Estava lligat a la terrassa o a l’entrada, bordava a tots els que passaven, trescava amunt i avall per l’espai que li permetia la corretja, mentre udolava i cridava. Era prim, amb els ulls grocs i malalts. Una vegada baixava galopant cap a mi, amb la Trude encalçant-lo i arrossegant la corretja darrere seu. Havia sentit que no s’ha de córrer quan un animal et persegueix, per exemple un ós al bosc, es tractava de quedar-se totalment quiet i fer com si res, així que això és el que vaig fer: aturar-me en sec quan vaig veure que s’acostava. Això no va ajudar gens ni mica. Li importava ben poc que em quedés immòbil, va obrir la boca i em va clavar les dents a l’avantbraç, just al costat del canell. La Trude el va atrapar de seguida, va agafar la corretja i va estirar tan fort que el gos va haver de recular. Jo plorava mentre m’apressava a continuar. Tot el que estava relacionat amb aquell animal m’espantava. Com bordava, els ulls grocs, la bava que li queia del musell, les dents rodones i punxegudes que ara duia marcades al braç. A casa no vaig explicar res del que havia passat, tenia por que m’esbronquessin, perquè un incident d’aquesta mena obria moltes possibilitats de rebre retrets. No hauria d’haver estat allà en aquell moment precís, no hauria d’haver plorat, un gos, ¿quina por podia fer un gos? A partir d’aquell dia la por em travessava quan veia aquell gos. I això era fatal, perquè no només havia sentit que t’havies de quedar quiet quan un animal perillós t’atacava, sinó que també havia sentit que un gos podia ensumar la por. No sé qui ho deia, però era una de les coses que es deien i que tothom sabia: els gossos podien ensumar la por. Llavors s’espantaven o es tornaven agressius i atacaven. Si no tens por, no et faran res.

Com rumiava en tot això! ¿Com podien ensumar la por? ¿Quina olor feia la por? ¿I es podia fer veure que no es tenia por de manera que els gossos ensumessin allò i no ensumessin el sentiment real que hi havia just a sota?

Els Kanestrøm, que vivien dues cases més amunt que nosaltres, també tenien gos. Era un golden retriever, es deia Àlex i era bo com un xai. Seguia el senyor Kanestrøm anés on anés, però també anava darrere de tots i cadascun dels quatre fills, si podia. Ulls amables i moviments suaus i amistosos. Però fins i tot aquell em feia por. Perquè quan et feies visible al cim del turó i t’acostaves per tocar el timbre, bordava. No uns lladrucs cautelosos, amistosos o perplexos, sinó poderosos, profunds i rotunds. Aleshores m’aturava.

–Hola, Àlex –li deia si no hi havia ningú a la vora–. No et tinc por, saps. No és això.

Si hi havia algú, havia de continuar, fer com si res, com si m’obrís camí a través dels lladrucs, i, quan el tenia allà just davant meu amb el morro obert, m’inclinava i li donava un parell de cops al flanc mentre el cor em botava al pit i tots els músculs em tremolaven de pànic.

–Calla, Àlex! –deia aleshores en Dag Lothar, quan pujava corrent pel petit camí de terra que sortia de la porta del soterrani, o de la porta d’entrada–. Estàs espantant en Karl Ove amb els teus lladrucs, gos ximple.

–No m’espanta –deia jo llavors. En Dag Lothar se’m quedava mirant amb un somriure congelat, com dient que no s’ho creia gens.

Després marxàvem.

On marxàvem?

A dins el bosc.

Baixàvem a Ubekilen.

Baixàvem als molls flotants.

Pujàvem al pont.

Baixàvem a Gamle Tybakken.

Fins a la fàbrica de barques de plàstic.

Pujàvem a la muntanya.

Ens endinsàvem fins a Tjenna.

Pujàvem al B-Max.

Baixàvem a la Fina.

Si no ens dedicàvem només a donar voltes pel carrer on vivíem, o ens quedàvem a fora d’una de les cases de per allà, o sèiem als marges o a dalt del cirerer, que no era de ningú.

Això era tot. Això era el món.

Però quin món!

Una urbanització no té arrels en el passat, tampoc cap branca que entri al cel del futur, com havien tingut els suburbis en el passat. Van arribar com una resposta pragmàtica a una pregunta pràctica, ¿on viuran tots els nouvinguts?, ah sí, allà al bosc, regularem unes parcel·les i les posarem a la venda. L’única casa que hi havia d’abans pertanyia a una família anomenada Beck, el pare era danès i l’havia construït amb les seves pròpies mans, enmig del bosc. No tenien cotxe, ni rentadora, ni televisor. Cap jardí, només un pati de terra trepitjada entre els arbres. Piles de llenya sota plàstics i, a l’hivern, una barca de cap per avall. Les dues germanes, Inga Lill i Lisa, anaven a l’institut i ens cuidaven a l’Yngve i a mi els primers anys que vam viure allà. El seu germà es deia John, tenia dos anys més que jo, anava vestit amb roba estrafolària, feta a casa, no li interessava res del que ens interessava a nosaltres, tirava cap a una altra banda, no sabíem quina. Es va construir la seva pròpia barca amb dotze anys. No com les nostres, aquells rais que intentàvem ajuntar amb somnis i ganes d’aventura, no, una barca de rems de debò, real. Ens podríem haver rigut d’ell, però no ho fèiem, la distància era en certa manera massa gran. No era un de nosaltres i tampoc volia ser-ho. El pare, el danès ciclista, que potser desitjava viure tot sol al mig del bosc des de la seva època a Dinamarca, es devia horroritzar quan els plans de la urbanització es van presentar i aprovar i les primeres màquines van arribar al bosc, just al costat de casa seva. A la casa de l’altre costat del camí hi vivien els Gustavsen, ell era bomber, ella mestressa de casa, eren de Honningsvåg, els fills es deien Rolf i Leif Tore. A la casa de sobre nostre hi vivien els Prestbakmo, ell era mestre d’institut, ella era cuidadora, eren de Troms, els fills es deien Gro i Geir. A sobre d’ells hi vivien els Kanestrøm, ell treballava a correus, ella era mestressa de casa, venien de Kristiansand, els fills es deien Steinar, Ingrid, Anne, Dag Lothar i Unni. A l’altra banda, els Karlsen, ell era mariner, ella dependenta, era del sud, els fills es deien Kent Arne i Anne Lene. Sobre d’ells, els Christensen, ell mariner, l’ofici d’ella no el sabia, les filles es deien Marianne i Eva. A l’altra banda hi vivien els Jacobsen, ell era tipògraf, ella mestressa de casa, tots dos de Bergen, els fills es deien Geir, Trond i Wenche. Més amunt, els Lindland, del sud, els fills es deien Geir Håkon i Morten. Per allà començava a perdre’m, com a mínim amb els noms dels pares i a què es dedicaven. Bente, Tone Elisabeth, Tone, Liv Berit, Steinar, Kåre, Rune, Jan Atle, Oddlaug, Halvor era com es deien els nens d’aquella banda. La majoria tenien la meva edat, els més grans tenien set anys més que jo, els més petits en tenien quatre menys. Cinc d’ells anirien a la meva classe.

Ens hi vam instal·lar l’estiu de 1970. Aleshores la majoria de les cases encara estaven en construcció. La sirena estrident que sonava abans d’una explosió era un so habitual de la meva infantesa, i aquella sensació extraordinària d’apocalipsi que sentia quan l’ona expansiva de l’explosió es propagava pel sòl i feia que el terra de casa tremolés, era una sensació habitual. Que hi hagués connexions per sobre la superfície era natural –camins i cables elèctrics i boscos i mars–, però que també n’hi hagués sota terra era més inquietant. Allà on ens aguantàvem drets ¿no havia de ser totalment inamovible i impenetrable? Al mateix temps, totes les obertures a la terra exercien una atracció particular sobre mi i sobre els nens amb qui vaig créixer. No poques vegades ens reuníem al voltant d’un dels molts forats que s’excavaven al veïnat, ja fos per fer-hi passar les canonades o els cables d’electricitat, o per construir-hi un soterrani, i miràvem cap al fons, groc on era de sorra, negre, marró o vermellós on hi havia terra, gris on era de fang, i tard o d’hora el fons sempre s’acabava cobrint d’una impenetrable capa d’aigua d’un gris grogós, la superfície trencada de vegades per una o dues roques. Per sobre del forat s’alçava una excavadora groga o ataronjada, no gaire diferent d’un ocell, amb la pala com un bec a la punta del coll llarg, al costat un camió aparcat, els fars del qual semblaven ulls, la calandra una boca i la lona de darrere, una esquena. Si es tractava de projectes més grans, també hi podia haver buldòzers o bolquets, normalment grocs, amb rodes gegants en què els solcs tenien la profunditat de les nostres mans. Si teníem sort, trobàvem manyocs de fil de detonar dins o a la vora del forat, els agafàvem, perquè el fil de detonar era molt valuós a l’hora d’intercanviar-lo o utilitzar-lo. D’altra banda sempre trobàvem bobines, de l’alçada d’un home, construccions semblants a carrets de fil de fusta d’on desenrotllaven cable, i piles de tubs de plàstic relliscosos, d’un marró vermellós, amb un diàmetre com el del nostre braç. Més enllà, piles de tubs de ciment i pous de ciment prefabricats, tan rugosos i bonics, una mica més alts que nosaltres, perfectes per enfilar-s'hi; i llargues, inamovibles catifes de pneumàtics vells tallats, que es feien servir durant les explosions; piles de pals de telèfon de fusta, de color verd pel conservant que els havien aplicat; caixes amb dinamita; barraques on els treballadors es canviaven i menjaven. Si hi eren, ens manteníem a una distància respectuosa i miràvem el que feien. Si no hi eren, ens ficàvem al forat, ens enfilàvem a les rodes dels bolquets, fèiem equilibris sobre les piles de tubs, comprovàvem les portes de les barraques i tafanejàvem per les finestres, ens despenjàvem pels pous de ciment, intentàvem fer rodar les bobines, ens omplíem les butxaques de bocins de cable tallats, mànecs de plàstic, cable per detonar. En el nostre món, ningú era més respectat que aquests treballadors, cap feina semblava tenir més importància que la seva. Els detalls tècnics que la componien no m’interessaven, com tampoc m’interessava la marca de la maquinària de les obres. Per a mi el que era més rellevant, a banda dels canvis que provocaven en el paisatge, eren els rastres de vida personal que els acompanyaven. Quan treien una pinta de la granota taronja i blava o d’aquells pantalons massa amples, per exemple, i es pentinaven, amb el casc sota el braç, enmig del soroll i l’activitat de la maquinària, o el moment misteriós, gairebé incomprensible del tot, en què sortien de la barraca a la tarda, vestits amb roba normal, i es ficaven al seu cotxe i se n’anaven com homes totalment normals.

També hi havia altres treballadors a qui seguíem amb atenció, incansablement. Si apareixia algú de Televerket per allà, la notícia corria com la pólvora entre els nens. Allà hi havia el cotxe, allà hi havia el treballador, un muntador de telefònica, i allà hi havia les seves FANTÀSTIQUES sabates per enfilar-se als pals! Amb aquelles sabates i un cinturó d’eines al voltant de la cintura, ajustava un arnès que l’envoltava a ell i el pal, i després, amb moviments lents i ben calculats, però que per a nosaltres eren totalment INCOMPRENSIBLES, començava a enfilar-se cap amunt. ¿Com era POSSIBLE? Amb l’esquena recta, sense cap esforç aparent, sense cap ús visible de força, LLISCAVA fins a dalt de tot. El miràvem amb uns ulls com unes taronges mentre treballava allà dalt, ni parlar-ne d’anar-se’n d’allà, perquè aviat tornaria a baixar, igual de fàcilment, sense esforç, incomprensiblement. Imagina’t tenir unes sabates com aquelles, amb aquella barra de metall amb forma de trompa que abraçava el pal, ¿què no podies arribar a fer?

I també hi havia els que treballaven al clavegueram. Els que aparcaven el cotxe al costat d’una de les moltes clavegueres de la carretera, ja fossin a l’asfalt asfalt o sobresortissin pels costats, i que, després de posar-se unes botes que els arribaven a la CINTURA!, obrien amb una palanca la tapa de metall rodona i enormement pesant, la posaven a un costat i començaven a baixar. Primer desapareixien els tous de les cames dins el forat sota la carretera, després les cuixes, després la panxa, després el pit, i després finalment el cap... ¿I què hi havia a sota, si no era un túnel? ¿Hi corria l’aigua? ¿S’hi podia caminar? Oh, allò era fantàstic. Potser l’home estava just allà, al costat de la bicicleta d’en Kent Arne, que estava tirada damunt la vorera a uns vint metres, però ell era sota terra! ¿O potser aquelles clavegueres només eren una mena d’estacions, com uns pous, des d’on es podien controlar les canonades i agafar aigua quan hi havia un incendi? Ningú ho sabia, sempre ens deien que ens quedéssim ben lluny quan baixaven. Ningú s’atrevia a preguntar-los-ho. Ningú era prou fort per aixecar les pesants tapes metàl·liques tot sol. Així que va continuar sent un misteri, com tantes altres coses d’aquella època.

Fins i tot abans de començar a anar a l’escola, teníem llibertat per anar on volíem, amb dues excepcions. Una era la carretera principal, la que anava del pont i s’allunyava cap a la Fina. L’altra era el mar. No baixis mai sol al mar!, ens inculcaven els adults. Però, de fet, ¿per què no? ¿Que pensaven que cauríem a l’aigua? No, no era això, va dir un quan estàvem asseguts en una roca, al costat del petit prat on de tant en tant jugàvem a futbol, mirant l’aigua que es precipitava des del vessant de la muntanya, uns trenta metres per sota. Era el monstre del mar. S’emportava els nens.

–¿Qui ho diu això?

–La mama i el papa.

–¿I és aquí?

–Sí.

Vam mirar avall cap a la superfície grisosa d’Ubekilen. No semblava improbable que hi hagués alguna cosa a sota.

–¿Només aquí? –va dir un–. Doncs anem a un altre lloc. ¿A Tjenna?

–¿O al petit Hawaii?

–Allà hi ha altres monstres. Són perillosos. És veritat. La mama i el papa ho diuen. Agafen els nens i els ofeguen.

–¿Pot pujar fins aquí?

–No ho sé. No, no ho crec. No. És massa lluny. És a la vora que és perillós.

Després d’allò vaig tenir por dels monstres, però no tanta com en tenia de les guineus, pensar-hi m’horroritzava, i si veia que es movia un arbust o sentia alguna cosa que l’agitava, aleshores havia de córrer a lloc segur, un espai obert al bosc, o pujar pel veïnat, on les guineus no s’atrevien a venir. Sí, tenia tanta por de les guineus que l’Yngve només havia de dir «Sóc una guineu, ai que vinc» des d’on era, a la llitera de dalt, amb mi a sota, perquè em quedés glaçat de pànic. No, no ets cap guineu, li deia jo. Sí, deia, i s’inclinava pel costat del llit i intentava colpejar-me amb la mà. Encara que ell fos així, encara que m’espantés de tant en tant, el vaig trobar a faltar quan vam tenir habitacions pròpies i de sobte vaig haver de dormir sol. Va anar bé, era a dins de casa, la nova habitació, també, però no era tan bo com tenir-lo allà, a la llitera just a sobre. Llavors només havia de preguntar, per exemple: «Yngve, ¿tens por ara?», i ell contestava «Nooooo, ¿per què n’hauria de tenir? No hi ha res a témer aquí», i jo sabia que ell tenia raó i em tranquil·litzava.

La por de les guineus em va marxar cap als set anys. El buit que va deixar, però, es va omplir ràpidament amb altres coses. Un matí vaig passar per davant de la televisió, estava encesa sense que ningú la mirés, feien una pel·lícula matinal, i allà, oh no, oh no, allà un home sense cap pujava per una escala! Aaaaaah! Vaig córrer cap a la meva habitació, però no em va servir de res, allà estava igual de sol i indefens, així que tocava buscar la mare, si era a casa, o l’Yngve. La imatge de l’home sense cap em perseguia, i no només en la foscor, com altres imaginacions meves. No, l’home sense cap se’m podia aparèixer a ple dia i, si estava sol, no m’ajudava gens que fes un dia assolellat o que els ocells cantessin, el cor em bategava i la por se’m disparava fins a la punta del nervi més petit. Era pitjor que aquesta foscor també aparegués a la llum del dia. De fet, el que realment m’espantava era aquesta foscor a plena llum. I el pitjor de tot era que no hi podia fer res. No m’ajudava cridar algú, no m’ajudava quedar-me enmig d’un espai obert, no m’ajudava arrencar a córrer. I també hi va haver aquella portada d’un còmic de detectius que el pare em va ensenyar una vegada, un còmic de quan ell era petit, on hi havia un esquelet amb un home a l’espatlla, i l’esquelet tenia el cap girat i em mirava directament amb les conques buides. També em feia por aquell esquelet, també sorgia en tots els contextos possibles i impossibles. També em feia por l’aigua calenta al bany. Quan obries l’aigua calenta, un so agut ressonava per les canonades, i després, si no la tancaves de seguida, començaven a repicar amb força. Aquests sorolls, tan estrepitosos i tan forts, m’horroritzaven. Hi havia una manera d’evitar-ho, s’havia d’obrir primer l’aigua freda, i després mirar de fer sortir l’aigua calenta i temperar-ho. La mare, el pare i l’Yngve ho feien així. Jo ho havia intentat, però el so agut que perforava les parets, seguit dels cops que augmentaven de freqüència gradualment, com si alguna cosa s’estigués enfurismant allà baix, començava en el mateix moment que obria l’aixeta de l’aigua calenta, la tancava tan de pressa com podia i sortia corrents, amb la por bategant per tot el cos. Així que, al matí, o em rentava amb aigua freda o aprofitava l’aigua bruta però tèbia de l’Yngve.

Els gossos, les guineus i les canonades d’aigua eren amenaces concretes i físiques, ja me les coneixia: o hi eren o no hi eren. Però l’home sense cap i l’esquelet que feia ganyotes pertanyien als morts, i no es podien mantenir al seu lloc de la mateixa manera, podien ser a tot arreu, a l’armari si l’obria quan era fosc, a l’escala quan pujava o baixava, al bosc, fins i tot a sota el llit o al bany. El meu propi reflex a les finestres el relacionava amb aquestes criatures de la mort, potser perquè només sorgien quan era fosc a fora, però era un pensament horrible veure la pròpia imatge allà en la negra finestra i pensar que la imatge no era jo, sinó un mort que em mirava de fit a fit.

L’any que vam començar l’escola, cap de nosaltres creia en monstres, follets ni trols, ens enrèiem dels que ho feien, però les imatges de fantasmes i aparicions encara hi eren, potser perquè no ens atrevíem a prescindir-ne; malgrat tot, les persones mortes existien, ho sabíem tots. Altres creences que teníem, que venien del mateix món estrany, el de la mitologia, eren més alegres i innocents, com la del tresor amagat al final de l’arc de Sant Martí. Fins i tot aquella tardor, quan fèiem primer curs, encara hi crèiem prou per anar-lo a buscar. Devia ser un dissabte de setembre, la pluja havia rajat tot el matí, jugàvem al carrer sota la casa on vivia en Geir Håkon, o més ben dit, a la rasa inundada d’aigua. En aquell punt el carrer passava pel costat d’una roca que havien volat amb explosius, i des del cim cobert de molsa, herba i terra baixava l’aigua regalimant i gotejant. Anàvem amb botes d’aigua, pantalons gruixuts de goma i impermeables de colors clars, amb les caputxes lligades al voltant del cap, de manera que tots els sons es desviaven; la pròpia respiració i els moviments del cap, quan les orelles fregaven l’interior de la caputxa, se sentien en tot moment alt i clar, mentre que tots els altres sons quedaven esmorteïts com si fossin molt lluny. Entre els arbres a l’altra banda del camí i al cim de la muntanya al damunt nostre, la boira era densa. Les teulades taronges que hi havia a tots dos costats del carrer lluïen opaques sota la llum grisa. Per sobre del bosc, al peu del pendís, el cel era com un ventre voluminós, penetrat per la pluja que regalimava i crepitava dèbilment contra la caputxa i les orelles hipersensibles.

Vam fer un dic, però la sorra que apilàvem amb les pales s’escorria tota l’estona, i quan vam veure el cotxe dels Jacobsen que pujava no ho vam dubtar, vam llançar les pales i vam baixar corrents cap a casa seva, on el cotxe s’aturava en aquell mateix instant. Un fil de fum blavós surava en l’aire just al darrere del tub d’escapament. D’una banda en va sortir el pare, prim com un clau, amb una burilla a la comissura dels llavis, es va inclinar, va pujar el mànec de sota el seient i el va empènyer cap endavant, de manera que els seus dos fills, el Geir gran i en Trond, poguessin sortir-ne, mentre que la mare, petita i primeta, pèl-roja i pàl·lida, deixava sortir la seva filla, Wenche, pel seu costat.

–Hola –vam dir.

–Hola –van dir en Geir i en Trond.

–¿On heu estat?

–A la ciutat.

–Hola nois –va dir el pare.

–Hola –vam dir nosaltres.

–¿Voleu saber com es diu set-cents setanta-set en alemany? –va dir.

–Sí.

–Siebenhundert-und-siebundsiebsich! –va dir amb la seva veu ronca–. Ha, ha, ha!

Nosaltres també vam riure. El seu riure es va convertir en tos. –Bé –va dir quan va haver passat, va ficar la clau al pany de la porta i la va girar. Un tic li estirava un costat dels llavis i un ull.

–¿On aneu? –va dir en Trond.

–Ni idea –vaig dir jo.

–¿Puc venir amb vosaltres?

–I tant.

En Trond tenia la mateixa edat que en Geir i jo, però era molt més petit. Els seus ulls eren completament rodons, el llavi inferior gruixut i vermell, el nas petit. Damunt d’aquesta cara de nino, els cabells li creixien rossos i mig arrissats. El germà era del tot diferent; tenia els ulls junts i astuts, el somriure era sovint burleta, els cabells llisos i castany rossencs, el pont del nas era pigat. Però ell també n’era, de petit.

–Posa’t un impermeable, doncs–va dir la mare.

–Vaig a buscar l’impermeable –va dir en Trond, tot entrant corrents a casa. Ens vam quedar esperant sense dir res, amb els braços abaixats com els pingüins. Havia deixat de ploure. Un vent suau feia que les puntes dels pins alts i esvelts que hi havia als jardins es gronxessin. Un petit rierol baixava per la vora del carrer, emportant-se petits grapats d’agulles de pi, les ves baixes o cames grogues que estaven escampades arreu.

Al cel darrere nostre els núvols s’havien obert. El paisatge al nostre voltant, amb totes les teulades, gespes, grups d’arbres, llomes i pendents, estava revestit ara amb una mena de resplendor. Del turó que hi havia per sobre de casa, que en dèiem «la muntanya», en sortia un arc de Sant Martí.

–Mireu –vaig dir–. L’arc de Sant Martí!

–Apa! –va dir en Geir.

A dalt, a la casa, en Trond sortia tancant la porta darrere seu. Va arrencar a córrer cap a nosaltres.

–Hi ha l’arc de Sant Martí a la muntanya! –va dir en Geir–. ¿Anem a buscar el tresor?

–Sí, som-hi! –va dir en Trond.

Vam baixar corrents. A la gespa dels Karlsen hi havia l’Anne Lene, la germana petita d’en Kent Arne, seguint-nos amb la mirada. Duia un arnès, estava fixat a una corda perquè no s’escapés. El cotxe vermell de la seva mare estava aparcat a l’entrada. La llum d’un fanal de paret brillava. Quan vam passar per davant de casa dels Gustavsen, en Trond va reduir la velocitat.

–Segur que en Leif Tore vol venir –va dir.

–No crec que sigui a casa –vaig dir.

–Preguntem-ho igualment –va dir en Trond, i va passar entre els dos pilars de ciment que feien de portal, però que no tenien cap portaló, motiu pel qual el meu pare acostumava a riure-se’n, i va pujar pel camí d’accés. Damunt els pilars hi havia enganxada una esfera buida de metall de la qual sortia una fletxa, tot carregat per un home despullat amb l’esquena doblegada. Era un rellotge solar, i el meu pare també se’n fotia, perquè ¿quina era la gràcia de tenir dos rellotges solars?

–Leif Tore! –va cridar en Trond–. Surts?

Ens va mirar. Llavors vam cridar tots tres.

–Leif Tore! Surts?

Van passar uns segons. Aleshores es va obrir la finestra de la cuina d’allà dalt, i la seva mare va treure el cap.

–Ara ve. Només s’ha de posar la roba per la pluja. No cal que crideu més.

Jo tenia una idea preconcebuda sobre la naturalesa del tresor. Una olla gran i negra amb tres potes, plena de coses lluents. Or, plata, diamants, robins, safirs. N’hi havia al peu de cada banda de l’arc de Sant Martí. Ja l’havíem buscat una vegada, sense sort. Era qüestió d’afanyar-se, els arcs de Sant Martí no solien durar gaire.

En Leif Tore, que durant una estona havia estat una ombra darrere el vidre groc de la porta, va obrir-la finalment. Una bafarada d’aire calent va sortir amb ell. Sempre hi feia molta calor, a casa seva. Vaig notar una flaire suau d’alguna cosa alhora acre i dolça. Era l’olor que feia a casa seva. Totes les cases excepte la nostra tenien la seva pròpia olor, aquesta era la seva.

–¿Què fem? –va dir, i va tancar la porta de cop al seu darrere, fent vibrar el vidre.

–Hi ha l’arc de Sant Martí a la muntanya, anem a buscar el tresor –va dir en Trond.

–Au, vinga! –va dir en Leif Tore, arrencant a córrer. Vam seguir-lo corrents, baixant l’últim tros del pendent i cap al carrer que pujava a la muntanya. Vaig veure que la bicicleta de l’Yngve encara no hi era, però sí l’Escarabat verd de la mare i el Kadett vermell del pare. La mare estava passant l’aspiradora quan vaig sortir, era espantós, odiava aquell soroll, era com una paret que es premia contra mi. I obrien les finestres quan netejaven, l’aire a dins era gelat, i era com si aquell fred es transmetés a la mare també, no tenia espai per a res més quan estava inclinada sobre el cubell de fregar retorçant el drap, o quan empenyia l’escombra o l’aspiradora pel terra, i ja que només quan li sobrava espai a dins hi havia lloc per a mi, jo també em tornava fred aquells dissabtes al matí, tan fred que la fredor m’entrava fins al cap i fins i tot feia difícil que pogués estar estirat llegint còmics al llit, cosa que en altres ocasions m’encantava, de manera que al final no tenia cap altra opció que vestir-me i sortir corrents esperant que a fora hi passés alguna cosa.

Tant la mare com el pare netejaven, a casa nostra, no era del tot normal; pel que jo sabia no hi havia cap altre pare que ho fes, potser amb l’excepció dels Prestbakmo, però no l’havia vist fer-ho mai i en realitat dubtava que es dediqués a aquesta mena de coses.

Però aquell dia el pare havia anat a ciutat i havia comprat crancs al moll dels pescadors, després havia estat assegut al despatx, fumant cigarrets i potser corregint redaccions, potser llegint circulars, potser dedicant-se a la seva col·lecció de segells, potser llegint Fantomet.

Fora de la nostra tanca del jardí pintada de negre, on començava el corriol que portava al B-Max, l’aigua d’una claveguera havia inundat el fons del bosc. En Rolf, el germà d’en Leif Tore, havia dit feia uns dies que era responsabilitat del pare. «Responsabilitat» no era una paraula que ell fes servir, així que vaig entendre que ho havia sentit del seu pare. El meu pare estava al consell municipal, eren els que decidien coses a l’illa, i era això el que volia dir en Gustavsen, el pare d’en Leif Tore i en Rolf. El pare havia d’avisar de la inundació perquè poguessin enviar algú per arreglar-ho. Quan pujàvem i jo altra vegada vaig mirar cap a la quantitat anormal d’aigua entre els arbres prims, on de tant en tant també surava un tros de paper de vàter blanc, vaig decidir que l’hi diria si se’m presentava l’ocasió. Que n’havia d’informar a la reunió de dilluns.

Era allà mateix! Va tombar la cantonada de casa amb el seu impermeable blau, sense la caputxa, els texans blaus que es posava quan havia de treballar al jardí, i les botes verdes fins als genolls. Caminava una mica de gairell perquè portava una escala a les mans amb la qual feia equilibris pel jardí, i aleshores la va plantar a terra, la va redreçar i la va recolzar contra la teulada.

Em vaig girar i vaig augmentar la velocitat per encalçar els altres.

–L’arc de Sant Martí encara hi és! –vaig cridar.

–Nosaltres també el veiem! –va cridar en Leif Tore.

Els vaig atrapar on començava el corriol, caminava just darrere de l’esquena groga d’en Trond entre els arbres, dels quals queien gotes cada vegada que algú n’apartava una branca, passant per la casa marró d’en Molden. No tenia fills, només un adolescent amb els cabells llargs, ulleres grans, roba marró i pantalons de pota d’elefant. Ni tan sols sabíem com es deia, així que li dèiem Molden.

El millor camí cap al cim de la muntanya passava pel seu jardí, i per allà pujàvem ara, a poc a poc, perquè era costerut, i l’herba llarga i groga que hi creixia relliscava. De tant en tant m’agafava a un petit arbre per poder continuar. Just sota el cim, la muntanya quedava pelada i penjava cap enfora, era impossible pujar-hi, almenys quan tot era tan moll com ara, però a la vora hi havia una esquerda entre la muntanya i un petit sortint on es podien posar els peus i que feia fàcil pujar els últims metres fins a dalt.

–Però ¿on és? –va dir en Trond, el primer en arribar al cim.

–Si era allà! –va dir en Geir assenyalant alguns metres més endins de la petita plataforma.

–Oh, no –va dir en LeifTore–. És allà baix. Mireu!

Tots ens vam girar i vam mirar avall. L’arc de Sant Martí era sobre el bosc, molt avall. Una punta era damunt els arbres de sota de casa dels Beck, l’altra més o menys al prat d’herba que baixava al braç de mar.

–¿Hi baixem o què? –va dir en Trond.

–Però potser el tresor encara és aquí –va dir en Leif Tore–. El podem buscar una mica, almenys.

–No hi és –vaig dir–. Només pot estar on acaba l’arc de Sant Martí.

–¿Qui el deu haver tret, doncs? Això m’agradaria saber a mi –va dir en Leif Tore.

–Ningú–vaig dir –. ¿Ets burro o què? Tampoc no hi ha ningú que el porti, si és això el que et penses. És l’arc de Sant Martí.

–El burro ets tu –va dir en Leif Tore–. No pot desaparèixer tot sol.

–I tant que pot–vaig dir.

–No –va dir en Leif Tore.

–Sí –vaig dir–. Busca’l, a veure si el trobes!

–Jo també vull buscar-lo –va dir en Trond.

–Jo també –va dir en Geir.

–Jo no –vaig dir.

Van fer mitja volta i van començar a allunyar-se, mirant a banda i banda. Jo notava que tenia ganes d’anar amb ells, però ara ja no ho podia fer. En lloc d’això, vaig mirar el paisatge. Era el millor punt de tots per guaitar. Es veia el pont quasi enlairant-se per sobre les capçades dels arbres, es veia l’estret per on sempre passaven vaixells, i es podien veure els enormes dipòsits de gas, de color blanc, que eren a l’altra banda. Es veia Gjerstadholmen, la carretera nova, el pont baix de formigó per on passava, es veia també l’Ubekilen per dins i es veia la urbanització. Totes les teulades vermelles i taronges entre els arbres. La carretera. El nostre jardí, el jardí dels Gustavsen; la resta quedava amagada.

El cel sobre la urbanització era gairebé tot blau, ara. Els núvols que corrien cap a la ciutat, blancs. Mentre que a l’altra banda, al darrere d’Ubekilen, encara eren grisos i pesants.

Podia veure el pare allà baix. Una figura molt, molt petiteta, no més gran que una formiga, a dalt de tot de l’escala recolzada a la teulada.

¿Em podria veure aquí dalt?

Va venir un cop de vent.

Em vaig girar per mirar els altres. Dues taques grogues i una de verd clar que es movien endavant i endarrere entre els arbres. L’altiplà de roca era gris fosc, més o menys com el cel d’allà lluny, amb herba groga gairebé blanca que creixia a les esquerdes. Hi havia una branca recolzada en moltes branquetes, de manera que el tronc principal no tocava a terra. Tenia un aspecte peculiar.

No havia anat gairebé mai al bosc que tenia davant. El més lluny que havia anat per aquell camí era fins a un arbre gran, arrencat d’arrel, potser uns trenta metres endins. Des d’allà es veia un pendent on no creixia res més que bruc. Amb pins alts i prims als dos costats i uns avets més espessos, com una paret al fons, semblava una habitació gran.

En Geir va dir que havia vist una guineu una vegada. Jo no me’l vaig creure, però no es fa broma amb les guineus, així que per seguretat ens vam emportar el menjar i les ampolles de suc fins al vessant de la muntanya, on teníem tot el món conegut als peus.

–És aquí! –va cridar en Leif Tore–. Hòstia! El tresor!

–Hòstia! –va cridar en Geir.

–A mi no m’enganyeu! –vaig respondre cridant.

–Uau, uau! –va cridar en Leif Tore–. Som rics!

–Hòstia puta! –va cridar en Trond.

I es va fer el silenci.

¿L’havien trobat de debò?

No. Intentaven enganyar-me.

Però el peu de l’arc de Sant Martí havia estat justament aquí.

¿I si era veritat el que havia dit en Leif Tore, que l’olla no desapareixia amb l’arc de Sant Martí?

Vaig avançar unes passes i vaig intentar mirar on eren, darrere de les ginebres.

–Uau! Mireu això! –va dir en Leif Tore.

Em vaig decidir de sobte, i vaig apressar-me cap endins del bosc, mig corrent entre els troncs i més enllà dels arbustos, em vaig aturar.

Em miraven.

–T’hem enganyat! Ha, ha, ha! T’hem enganyat!

–Ho he sabut tota l’estona –vaig dir–. Només us venia a buscar. L’arc de Sant Martí desapareixerà si no ens afanyem.

–Ja –va dir en LeifTore–. T’hem enganyat. Reconeix-ho.

–Vine, Geir–vaig dir–. Anem a buscar el tresor allà baix.

Va mirar en Leif Tore i en Trond, no li agradava la situació. Però era el meu millor amic i va venir. En Trond i en Leif Tore van venir al darrere al trot.

–Haig de pixar –va dir en Leif Tore–. ¿Fem una competició? ¿Pixem pel precipici? Serà un raig ben llarg!

¿Pixar a l’aire lliure quan el pare era allà baix i ho podia veure?

En Leif Tore ja s’havia abaixat els pantalons impermeables, i estava enfeinat amb la cremallera de la bragueta. En Geir i en Trond s’havien col·locat als dos costats, abaixant-se els pantalons remenant el cul.

–Jo no tinc ganes de pixar –vaig dir–. Ho acabo de fer.

–No és veritat –va dir en Geir, i va girar-se cap a mi mentre s’agafava la tita amb les dues mans–. Hem estat junts tot el dia.

–He pixat quan vosaltres estàveu buscant el tresor –vaig dir.

Al cap d’un segon el vapor de la pixera els va envoltar. Vaig fer unes passes endavant per veure qui guanyava. Sorprenentment, era en Trond.

–En Rolf s’ha tirat enrere la pell de la titola –va dir en Leif Tore apujant-se la bragueta altra vegada–. I ha pixat molt més lluny.

–L’arc de Sant Martí ha desaparegut –va dir en Geir, sacsejant-se la tita una última vegada abans de tornar-se-la a ficar.

Tots vam mirar avall.

–¿Què farem, ara? –va dir en Trond.

–No ho sé–va dir en Leif Tore.

–¿Baixem al cobert dels vaixells? –vaig dir.

–¿I què hi farem, allà? –va dir en Leif Tore.

–Enfilar-nos a la teulada, per exemple–vaig dir.

–Bona idea! –va dir en Leif Tore.

Vam baixar travessant el pendís escarpat, ens vam obrir camí a través del bosc espès d’avets i al cap de cinc minuts vam sortir a la carretera de terra que resseguia el braç de mar. Sobre la baixada d’herba que hi havia a l’altre costat acostumàvem a esquiar-hi, a l’hivern. A l’estiu i a la tardor hi anàvem poc, ¿què hi hauríem d’anar a fer? El braç de mar era poc profund i molt fangós, no ens hi podíem banyar, el moll que hi havia estava mig en ruïnes, i el petit illot de l’altre costat estava cobert de merda procedent de la colònia de gavines que hi havien fet niu. Quan voltàvem per allà, normalment era sense cap objectiu concret, com aquest matí. A dalt de tot, entre el camp inclinat i la vora del bosc, hi havia una casa blanca, vella, on vivia una dona vella de cabells blancs. No en sabíem res. Ni com es deia, ni què hi feia, allà. De vegades espiàvem dins la casa, posàvem les mans a la finestra i aixafàvem la cara contra el vidre. Sense cap motiu concret, tampoc per curiositat, simplement perquè ho podíem fer. I vèiem un saló amb mobles vells, o una cuina amb coses velles. Al costat de la casa, a l’altra banda del camí de terra estret, hi havia un graner vermell que semblava que s’hagués d’enfonsar d’un moment a l’altre. I a baix de tot, al costat del rierol que sortia del bosc, hi havia un vell cobert per a vaixells, sense pintar, amb cartó enquitranat al sostre. Al llarg del curs del rierol hi creixien falgueres i plantes que, comparades amb les fines tiges, tenien unes fulles enormes; si les apartaves amb les mans, fent el típic moviment de natació que fa la gent per separar coses, el terra semblava despullat, com si les plantes ens enganyessin, fent veure que era frondós i verd, mentre que en realitat, sota les fulles espesses, gairebé només hi havia terra. Més avall, al costat de l’aigua, la terra o el fang o el que fos era vermellós, més o menys com l’òxid. De tant en tant s’hi enganxaven coses, un tros de bossa de plàstic o un condó, però no en dies com aquell, en què l’aigua brollava de la canonada de sota la carretera amb gran força, i només amainava quan arribava a la zona en forma de delta, on l’aigua es dispersava abans d’arribar al braç de mar.

El cobert s’havia tornat gris pel pas del temps. En alguns punts els taulons havien cedit tant que podíem ficar-hi la mà, així sabíem com era per dins, sense que cap de nosaltres hi hagués entrat mai. Després de mirar per les escletxes una estoneta, ens vam fixar en la teulada, volíem intentar pujar-hi. Per aconseguir-ho havíem de trobar alguna cosa per poder-nos-hi enfilar. Res del que hi havia al voltant ens servia, així que vam trescar cap amunt, cap al graner, i vam buscar per allà. Primer ens vam assegurar que no hi havia cap cotxe a dalt, perquè de vegades n’hi havia algun, el propietari era un home, potser el fill de la vella, de tant en tant ens impedia passar per allà quan esquiàvem, cosa que ella no feia mai. Així que amb ell anàvem una mica amb compte.

Cap cotxe.

Unes garrafes blanques arrambades a la paret. Les reconeixia de la granja dels meus avis materns; era àcid fòrmic. Un bidó rovellat. Una porta despenjada de les frontisses.

Ep, allà! Un palet!

El vam aixecar. Gairebé havia arrelat a la terra. Ple de porquets de Sant Antoni i petits insectes aràcnids que van córrer cap a totes bandes quan el vam aixecar. Després el vam portar entre tots a través del prat fins al cobert. El vam col·locar inclinat contra la paret. En Leif Tore, conegut com el més valent entre nosaltres, va ser el primer d’intentar-ho. Dret sobre el palet va poder posar un colze sobre el sostre. Amb l’altra mà va agafar amb força la vora de la teulada, i va llançar una cama enlaire. Va aconseguir posar-la sobre la vora, durant un instant va estar damunt la teulada, però en el moment que va augmentar el pes corporal, li va relliscar la mà i va caure com un sac, a plom, sense possibilitat d’agafar-se. Va aterrar de costat sobre el palet inclinat, i després va relliscar fins a terra.

–Au! –va dir–. Au, collons! Auuuuuuuu. Au! Au! Au!

Es va aixecar a poc a poc, mirant-se les mans, fregant-se una de les natges.

–Au, quin mal! Ara que ho provi un altre!

Em mirava a mi.

–Jo no tinc prou força als braços –vaig dir.

–Jo ho puc intentar –va dir en Geir.

Si en Leif Tore era conegut per ser valent, en Geir era conegut per ser un salvatge. No per ell mateix –perquè, si fos per ell, estaria ficat a casa tot el dia, dibuixant i tirant-se pets–, sinó quan se l’animava. Potser era una mica fàcil enganyar-lo. Aquell estiu ell i jo havíem construït un cotxe amb un caixó de fusta amb l’ajuda del seu pare, i quan va estar acabat vaig aconseguir que l’empenyés amb mi a dins només dient-li que això el faria fort. Fàcil d’enganyar, però també temerari, de vegades els límits deixaven d’existir per a ell i aleshores era capaç de qualsevol cosa.

En Geir va triar un mètode diferent del d’en Leif Tore. Dret sobre el palet, va agafar-se a la vora sortint de la teulada amb les dues mans i va intentar caminar unes passes pujant per la paret, amb tot el pes als dits. Era una bestiesa. Si ho hagués aconseguit, s’hauria quedat dret en posició horitzontal sota la teulada, una posició clarament pitjor de la que tenia de sortida.

Els dits li van relliscar i va caure de cul, primer sobre el palet i després va picar-hi amb el cap.

Va deixar anar un petit grunyit. Quan es va aixecar, vaig veure per la seva cara que s’havia donat un bon cop. Va fer unes passes amunt i avall, enfadat, va tornar a grunyir. Ngggh! I va tornar a pujar. Aquesta vegada va fer servir el mètode d’en Leif Tore. Quan va posar la cama per sobre la vora, era com si un conjunt de descàrregues elèctriques el travessessin, la cama va topar contra el cartó enquitranat, el cos se li va retorçar, i tatxan!, ja estava de genolls allà dalt mirant-nos de fit a fit.

–Que fàcil –va dir–. Vinga! Us puc estirar cap amunt!

–No pots. No ets prou fort –va dir en Trond.

–Com a mínim ho podem provar –va dir en Geir.

–Hauràs de baixar –va dir en Leif Tore–. De totes maneres, haig de tornar a casa aviat.

–Jo també –vaig dir.

Però no semblava decebut, allà dalt. Més aviat decidit.

–Doncs baixaré d’un salt –va dir.

–¿No és una mica alt? –va dir en Leif Tore.

–No gens –va dir en Geir–. Només m’haig de concentrar una mica.

Va estar una estona llarga ajupit mirant cap al terra mentre inspirava i expirava profundament, com si anés a capbussar-se sota l’aigua. Durant un moment va desaparèixer tota la tensió del seu cos, devia haver canviat d’idea, però aleshores es va tornar a endurir, i va saltar. Va caure, rodar, rebotar com una ploma, i es va començar a espolsar la cuixa per demostrar tranquil·litat gairebé abans de posar-se dret.

Si hagués estat jo l’únic que hagués aconseguit pujar a la teulada, hauria estat un gran triomf. En Leif Tore no s’hauria rendit mai. Encara que hagués de passar tota la nit enfilant-se i caient, hauria continuat intentant-ho per redreçar el desequilibri que s’hauria mostrat tant de sobte. Però amb en Geir era diferent. Feia coses increïbles, com saltar des de cinc metres d’altura per l’aire i caure dins d’una pila de neu a l’hivern, cosa que no s’atrevia a fer ningú més, i no l’afectava gens. No tenia una importància real. En Geir era en Geir, fes el que fes.

Vam pujar el pendís sense dir res més. En alguns llocs l’aigua s’havia emportat parts de la carretera, en d’altres s’hi havien fet esvorancs. Vam aturar-nos una estona i vam enfonsar els talons en una zona especialment tova, la sorra mullada s’enfilava per la vora de les botes, era una bona sensació. Tenia una mica de fred a les mans. Quan me les premia, els dits deixaven marques blanques sobre el vermell. Però les berrugues, tres en un dels polzes i dos en l’altre, una al dit índex, tres al dors de la mà, no canviaven de color, eren del marró pàl·lid i vermellós de sempre, i amb petits granets que es podien arrencar rascant. Llavors vam entrar a l’altra banda del prat, la que acabava en un marge de pedra i el bosc de darrere; era com si estigués emmarcat per una cresta de muntanya bastant escarpada, d’uns deu metres d’alçada, plena d’avets, i on de tant en tant despuntava un tros de roca pelada. Quan caminava per aquí, o per llocs semblants, m’agradava pensar que els prats s’assemblaven al mar. Que el prat era la superfície del mar d’on sortien muntanyes i illots.

Qui pogués navegar amb un vaixell pel bosc! Qui pogués nedar entre els arbres! Això sí que seria fantàstic!

De vegades anàvem en cotxe fins al cap de l’illa quan feia bo, aparcàvem al vell camp de tir i baixàvem fins a les roques, al nostre lloc habitual no gaire lluny de la platja de Spornes, on naturalment jo hauria preferit estar, ja que hi havia sorra i podia ficar-me fins a la profunditat que m’anés millor. Arran de les roques es feia fondo de cop. Sí que hi havia una petita cala, una mena d’escletxa estreta que s’omplia d’aigua, allà s’hi podia baixar, t’hi podies banyar, però era petita, i el fons era irregular, cobert de peus de cabrit, algues i petxines. Les onades picaven contra les roques i l’aigua de dins pujava, a vegades fins al coll, i els trossos de porexpan de l’armilla de salvament que portava s’aixecaven fins a les orelles. Les parets escarpades augmentaven els remolins i esquitxos de l’aigua i tot es tornava buit. Jo m’horroritzava, allà dret, i de cop era incapaç de respirar d’una altra manera que no fos panteixant exageradament, tremolant. Igual de terrible era quan les onades es retiraven i el nivell d’aigua d’allà dins baixava fent un soroll de xarrup. Quan el mar estava en calma, passava que el pare inflava el matalàs de goma groc i verd i m’hi deixava estirar, surant just al costat de terra, i jo, amb el pit nu enganxat al plàstic mullat i amb l’esquena eixuta i calenta del sol que cremava, xipollejava pels voltants ajudat per petits moviments de la mà dins l’aigua fresca i salada, mirava les algues que s’ondulaven lànguidament, endavant i endarrere al llarg de les roques on estaven enganxades, buscava peixos o crancs, seguia un vaixell a la llunyania amb la mirada. A la tarda entrava el ferri de Dinamarca, el podíem veure a l’horitzó quan arribàvem, i era just als afores de l’estret quan marxàvem, imponentment blanc i poderós entre els illots baixos i els esculls. ¿Era el Venus? ¿O era el Christian IV? Els nens de tota la banda sud i oest de l’illa, i segurament també els nens que vivien a l’altra banda de l’estret de Galte, en la desconeguda per nosaltres illa de Hisøya, acostumaven a banyar-se quan arribava, perquè les onades de la seva estela eren grans i cèlebres. Una tarda d’aquestes en què estava estirat remant sobre el matalàs de goma, les ones sobtades em van fer quedar mig assegut, i vaig caure a l’aigua. Em vaig enfonsar com una pedra. Hi havia una fondària d’uns tres metres. Vaig agitar els braços i les cames, cridava presa del pànic, m’empassava aigua, cosa que m’augmentava la por, però no devia durar més de vint segons perquè el pare ho havia vist tot. Es va tirar a l’aigua i em va arrossegar fins a terra. Vaig regurgitar una mica d’aigua, tenia una mica de fred, i vam marxar cap a casa. No hi havia hagut perill en cap moment, i no em va deixar cap seqüela més enllà de la sensació que em va omplir quan vaig arribar a casa i vaig pujar el camí per explicar a en Geir el que havia passat: el món era una cosa sobre la qual jo caminava, era impenetrable i dur, impossible de travessar, encara que pugés muntanyes escarpades o caigués en valls profundes. Òbviament ja ho sabia, però no ho havia percebut abans, que caminàvem damunt d’una superfície.

A pesar d’aquest episodi i de la incomoditat que sentia quan em banyava a l’esquerda estreta, sempre vaig apreciar molt aquestes excursions. Seure sobre una tovallola al costat de l’Yngve mirant el mar blau clar, com un mirall que es perdia en l’horitzó, per on sempre passaven grans vaixells lliscant a poc a poc com les agulles d’un rellotge, o els dos fars a Torungen, que es dibuixaven esmolats de color blanc sobre el cel blau intens: no hi havia gaire res millor que això. Beure gasosa que havia estat a la nevera portàtil de quadres vermells, menjar galetes, potser seguir el pare amb els ulls mentre caminava fins a la vora de les roques, amb la pell morena i musculós, i al cap d’un segon es tirava al mar, dos metres per sota seu. La manera en què sacsejava el cap i s’apartava els cabells dels ulls, quan sortia, les bombolles al seu voltant, una brillantor de felicitat als ulls, molt poc habitual, quan entrava nedant amb les seves braçades pesants i lentes, gronxant-se en les onades. O caminar fins a les dues marmites de gegant a la muntanya d’una mica més enllà; una de les quals de la fondària d’un home, amb clares marques d’espiral que baixaven per la pedra, plena d’aigua de mar salada, coberta per plantes de mar verdes i amb cúmuls d’algues al fons; l’altra més planera, però no menys bonica. O fins als estanys plans, extraordinàriament salats i càlids que omplien les depressions de la roca, i que només rebien aigua nova quan hi havia tempesta, amb la superfície coberta de petits insectes i el fons cobert d’algues grogues d’aspecte malaltís.

Un dia d’aquests va ser el que va triar el pare per ensenyar-me a nedar. Em va demanar que el seguís fins a la vora de l’aigua. D’allà sortia una petita roca llisa i coberta d’algues, potser mig metre per sota d’on jo m’havia d’estar dret. Va nedar fins a un escull que estava a uns quatre o cinc metres de la costa. Es va girar cap a mi.

–Ara neda fins a mi –va dir.

–Però és molt profund! –vaig dir. Perquè ho era, el fons entre els dos esculls amb prou feines es podia veure, potser tenia tres metres de fondària.

–Sóc aquí, Karl Ove. ¿No creus que et podria salvar si t’ofeguessis? Vinga, neda. No és gens perillós! Sé que pots. Tira’t endavant i fes els moviments. Si ho fas, sabràs nedar, ho entens? Aleshores sabràs nedar!

Em vaig ajupir a l’aigua.

El fons lluïa verdós, molt cap avall. ¿Seria capaç de flotar sobre allò?

El cor només em bategava tan fort com ara quan tenia por.

–No puc! –vaig dir.

–I tant que pots! –va cridar el pare–. Si és molt fàcil! Només llisca enfora, fes un parell de braçades i seràs aquí.

–No puc! –vaig dir.

Em va mirar. Aleshores va sospirar i va passar nedant.

–D’acord –va dir–. Nedaré al teu costat. Puc aguantar-te amb la mà sota la panxa. Aleshores no podràs enfonsar-te!

Però jo no podia fer-ho. ¿Per què no ho entenia?

Vaig començar a plorar.

–No puc –vaig dir.

La profunditat era dins del meu cap, i dins del meu pit. La profunditat era als braços i a les cames, als dits de les mans i dels peus. La profunditat m’omplia del tot. ¿Se suposava que me n’havia d’oblidar?

Ara ja no hi havia més somriures per a mi. Amb una expressió ombrívola es va enfilar fins a terra, va anar on teníem les coses i va tornar amb la meva armilla salvavides.

–Doncs posa’t això –va dir, llançant-me la–. Així no podràs enfonsar-te encara que ho intentis.

Me la vaig posar, encara que sabia que no canviaria res.

Va tornar a sortir nedant. Es va girar cap a mi.

–Vinga, ara! –va dir–. Fins aquí on sóc jo!

Em vaig ajupir. L’aigua m’arribava per sobre el banyador. Vaig avançar els braços per sota de l’aigua.

–Així, molt bé!–va dir el pare.

Només calia inclinar-se cap endavant al mar, fer unes braçades, i ja hauria passat.

Però no podia. Mai de la vida seria capaç de lliscar sobre aquella profunditat.

Les llàgrimes em regalimaven per les galtes.

–Vinga, ara, noi! –va cridar el pare–. No tenim tot el dia!

–NO PUC! –vaig cridar–. ¿QUE NO HO SENTS?!

Es va posar rígid i em va mirar amb uns ulls sobtadament furiosos.

–¿Estàs sent impertinent? –va dir.

–No –vaig dir, i no vaig poder evitar sanglotar. Els braços em tremolaven.

Va passar nedant, em va agafar fort del braç.

–Vine aquí –va dir. Intentava estirar-me cap enfora. Vaig retorçar el cos cap a la riba.

–No vull! –vaig dir.

Va deixar-me anar i va respirar fondo.

–Queda clar que no –va dir–. Ara ja ho sabem.

I va pujar fins on teníem les coses, va agafar la tovallola amb les dues mans i se la va fregar contra la cara. Em vaig treure l’armilla salvavides i vaig seguir-lo, vaig aturar-me a uns metres de distància. Va aixecar un braç i va eixugar-se’l per sota, després ho va fer amb l’altre. Es va inclinar cap endavant i es va eixugar les cuixes. Va llançar la tovallola, va recollir la camisa, que va botonar-se mentre mirava el mar en calma. Quan ho va haver fet, es va posar els mitjons i va ficar els peus a les sabates. Eren un parell de sabates marrons de pell sense cordons, que no combinaven ni amb els mitjons ni amb el banyador.

–I tu, ¿què esperes? –va dir.

Em vaig posar per sobre el cap la samarreta blau cel de Las Palmas que m’havien donat els meus avis paterns, em vaig lligar les vambes blaves. El pare va llançar les dues ampolles de gasosa buides i les peles de taronja a la nevereta, se la va penjar a l’espatlla i va començar a caminar, amb la tovallola molla arrugada a l’altra mà. No va dir res en tot el camí de pujada cap al cotxe. Va obrir el maleter, va ficar-hi la nevereta, va treure’m l’armilla salvavides de les mans i la va posar al costat de la seva tovallola. No va semblar passar-li pel cap que jo també duia una tovallola, i en qualsevol cas jo no tenia cap intenció de molestar-lo amb això.

Encara que havia aparcat a l’ombra, el cotxe estava al sol. Els seients negres cremaven i feien mal a les cuixes. Vaig pensar breument a posar la tovallola molla al damunt. Però se n’adonaria. En lloc d’això, vaig posar els palmells de les mans sobre el seient i m’hi vaig asseure a sobre, tan a prop de la vora com vaig poder.

El pare va engegar el cotxe i va començar a moure’s, a velocitat de caminar; tota aquella esplanada de terra que anomenaven camp de tir estava plena de pedres grosses. A més a més, el camí per on va tombar després estava ple de forats grossos, o sigui que el va recórrer igual d’a poc a poc. Branques verdes i arbustos acariciaven el capó i el sostre, de tant en tant se sentia un cop més fort quan una branca picava contra el cotxe. Encara em coïen els palmells de les mans, però ara menys. Només aleshores vaig pensar que el pare estava assegut en pantalons curts sobre un seient que cremava. Li vaig mirar ràpidament la cara al retrovisor. Era ferrenya i tancada, però no se li notava gens que les cuixes li cremessin.

Quan vam sortir a la carretera sota l’església, va accelerar amb força i va conduir molt per sobre del límit de velocitat els cinc quilòmetres fins a casa.

–Té pànic a l’aigua –va dir a la mare aquella tarda. No era veritat, però no vaig dir res. Tampoc era idiota, jo.

Més o menys al cap d’una setmana ens van venir a visitar els avis materns. Era la primera vegada que ens visitaven a Tybakken. A la granja a Sørbøvåg no estaven gens fora de lloc, allà encaixaven perfectament, l’avi amb les seves granotes blaves i negres, les gorres amb ala curta, les botes de goma llargues i marrons i el seu constant escopir de tabac. L’àvia amb els seus vestits de flors gastats però nets. Els cabells grisos i el cos ample, sempre amb les mans lleugerament tremoloses. Però quan van sortir del cotxe a l’entrada davant de casa nostra, després que el pare els anés a buscar a Kjevik, vaig veure de seguida que no encaixaven. L’avi portava el vestit de mudar, camisa blau cel i un barret gris, a la mà agafava la seva pipa, no pel broquet, com ho solia fer el pare, sinó amb els dits envoltant la cassoleta. Utilitzava el broquet per assenyalar, vaig veure, quan més tard els vam ensenyar el nostre jardí. L’àvia portava un abric gris clar, sabates gris clar, i al braç hi duia penjada una bossa. Ningú es vestia d’aquesta manera, aquí. Tampoc a la ciutat es veia a ningú vestit així. Era com si vinguessin d’una altra època.

Van omplir les habitacions amb la seva raresa. També la mare i el pare es comportaven de sobte de manera diferent, sobretot el pare, que ho feia exactament com per Nadal. Els seus «no» constants es convertien en un «¿per què no?», la seva mirada vigilant sobre nosaltres es tornava amistosa, fins i tot arribava a passar que una mà es posés de passada sobre la meva espatlla o la de l’Yngve com la d’un col·lega. Però encara que parlés interessadament amb l’avi, vaig veure que de fet no hi tenia cap interès, hi havia sempre instants que apartava la mirada, i els seus ulls tendien a estar sense vida. L’avi, alegre i entusiasta, però en certa manera més petit i més desprotegit del que estava a casa seva, mai no va semblar adonar-se d’aquesta característica del pare. O potser senzillament no en feia cas.

Un dels vespres que van ser a casa, el pare va comprar crancs. Per a ell era el menjar de festa per excel·lència, i tot i que acabava de començar la temporada, hi havia carn en els que havia aconseguit trobar. Però els avis no en menjaven, de crancs. Si a l’avi li sortien crancs a les xarxes de pescar, els tornava a llençar a mar. El pare en parlaria després, d’això, ho veia com una cosa còmica, una mena de superstició, que els crancs poguessin ser menys nets que els peixos només perquè corrien pel fons i no nedaven lliurement per l’aigua de la superfície. Els crancs podien menjar cadàvers, perquè mengen tot el que cau al fons, però quina possibilitat hi havia que justament aquells crancs haguessin ensopegat aquell vespre amb algun mort allà baix, a les profunditats de Skagerrak?

Una tarda havíem estat asseguts al jardí bevent cafè i suc, i jo després vaig anar a la meva habitació, em vaig estirar al llit llegint còmics, i vaig sentir l’àvia i l’avi pujar les escales caminant. No deien res, trepitjaven pesadament els graons, van entrar al menjador. La llum del sol que tocava la paret de la meva habitació era daurada. La gespa de fora tenia grans zones grogues i fins i tot marrons, encara que el pare engegava l’aspersor al mateix minut en què l’ajuntament hi donava permís. Tot el que jo podia veure carrer amunt, totes les cases, tots els jardins amb mobles de jardí i joguines, tots els cotxes i totes les eines recolzades a les parets i als llindars, jeien com si dormissin, se’m va acudir. El pit suat se m’enganxava incòmodament a la funda de l’edredó. Em vaig aixecar, vaig obrir la porta i vaig sortir al menjador, on l’àvia i l’avi estaven asseguts cada un en una cadira.

–¿Que voleu veure la tele? –vaig dir.

–Sí, ¿no fan les notícies aviat? –va dir l’avi–. És que ens interessa, saps.

Vaig acostar-m’hi i vaig engegar la televisió. Van passar uns segons fins que va arribar la imatge. La N del telenotícies es va fer més i més gran alhora que el senyal senzill i xilofònic sonava, ding-dong-ding-dooooong, primer fluixet, després més i més alt. Vaig fer una passa enrere. L’avi es va inclinar endavant sobre la cadira amb el broquet de la pipa apuntant des de la mà.

–Així –vaig dir.

De fet jo no tenia permís per encendre sol la televisió, tampoc la ràdio gran que hi havia al prestatge gran de la paret. Havia de preguntar a la mare o al pare si me’ls podien encendre si hi havia alguna cosa que volgués mirar o escoltar. Però ara ho vaig fer per als avis, d’això no podria dir-ne res ningú.

De sobte la imatge va parpellejar violentament. Els colors es van retorçar. Va haver-hi una fogonada de llum, es va sentir un pof! i la pantalla es va quedar negra.

Oh no.

Oh no, oh no, oh no.

–¿Què ha passat amb la televisió? –va dir l’avi.

–S’ha espatllat –vaig dir amb els ulls plens de llàgrimes.

Jo l’havia espatllat.

–Són coses que passen –va dir l’avi–. I de fet són les notícies de la ràdio les que ens agraden més d’escoltar.

Es va aixecar de la cadira i va caminar amb les seves petites passes a través de la sala fins a la ràdio. Jo vaig entrar a la meva habitació. Paralitzat pel terror, amb l’estómac que se’m regirava, em vaig estirar al llit. La funda de l’edredó estava freda contra la meva pell calenta i nua. Vaig agafar un còmic de la pila que hi havia a terra. Però no podia llegir. Aviat entraria, aniria cap a la televisió i l’encendria. Si s’hagués espatllat mentre jo estava sol, potser podria haver fet com si res, de manera que cregués que s’havia espatllat sola. Però probablement fins i tot llavors hauria entès que havia estat jo, perquè podia ensumar aquestes coses, només calia una mirada sobre mi per saber que alguna cosa havia anat malament, i sumar dos i dos. De totes maneres ara ja no podia fer com si res, perquè l’àvia i l’avi havien estat allà, ells explicarien el que havia passat, i si aleshores intentava ocultar-ho, ho faria tot molt, molt pitjor.

Em vaig asseure al llit. Tenia un nus a l’estómac, però no tenia la calidesa i la suavitat de quan estava malalt, era fred i dolorós i tan endins que cap llàgrima al món podria desfer-lo.

Durant una estona vaig quedar-me assegut plorant.

Si l’Yngve hagués estat a casa. Podria haver estat amb ell a la seva habitació el màxim de temps possible. Però ell era fora banyant-se amb l’Steinar i en Kåre.

La sensació que el tindria a prop si entrava a la seva habitació, encara que estigués buida, va fer que m’aixequés. Vaig obrir la porta, vaig caminar amb compte pel passadís i vaig entrar a la seva habitació. El llit estava pintat de blau, el meu de taronja, de la mateixa manera que les portes del seu armari estaven pintades de blau i les meves de taronja. Hi feia olor d’Yngve. Vaig acostar-me al llit i m’hi vaig asseure.

La finestra estava entreoberta!

Era més del que m’havia atrevit a desitjar. Podria escoltar les seves veus a la terrassa sense que ells sabessin que era allà. Si la finestra hagués estat tancada, m’hauria delatat en obrir-la.

La veu del pare pujava i baixava de la manera pausada de quan estava de bon humor. De tant en tant sentia la de la mare, més clara, més suau. Des del menjador se sentia la ràdio. Per algun motiu em va semblar que l’àvia i l’avi estaven dormint, asseguts cada un en una cadira amb la boca oberta i els ulls tancats, potser de vegades s’estaven asseguts així a Sørbøvåg quan els anàvem a veure.

A fora repicaven les tasses.

¿Estaven desparant taula?

Sí, perquè just després es va sentir el repic de les sandàlies de la mare quan donava la volta a la casa.

La podria tenir per a mi sol! Aleshores l’hi podria dir a ella jo primer!

Vaig esperar que la porta de baix s’obrís. Llavors, en el moment que la mare va pujar l’escala amb una safata plena de tasses i plats i gots i la cafetera cromada amb tapa vermella, posada en una corona de pinces d’estendre que l’Yngve havia fet al taller de manualitats, vaig sortir al passadís.

–¿Ets aquí dins amb aquest bon temps? –va dir.

–Sí –vaig dir jo

Anava a passar, però es va aturar.

–¿Que passa res? –va dir.

Vaig mirar a terra.

–¿I doncs?

–La tele s’ha espatllat –vaig dir.

–Oh no –va dir–. Quina mala sort. ¿L’àvia i l’avi són a dins?

Vaig assentir.

–Pensava anar-los a buscar. Fa un vespre fantàstic. Surt tu també, vinga. Pots prendre una mica més de suc, si vols.

Vaig sacsejar el cap i vaig entrar altre cop a la meva habitació. Em vaig aturar just després d’haver creuat la porta. ¿Potser el més intel·ligent era acompanyar-los a fora? Ell no faria res amb els altres allà, encara que s’adonés que havia espatllat la televisió.

Però això també el podia fer emprenyar més. L’última vegada que havíem estat a Sørbøvåg estàvem tots asseguts al voltant de la taula del dinar, i en Kjartan havia explicat que l’Yngve s’havia barallat amb en Bjørn Atle, el nen de la granja veïna. Tots havien rigut, també el pare. Però quan la mare va anar amb mi a la botiga i els altres feien la migdiada, i l’Yngve s’havia estirat a llegir còmics al llit, el pare havia entrat, l’havia aixecat d’una estrebada i l’havia llançat contra la paret per haver-se barallat.

No, el millor seria quedar-se aquí. Si l’avi o la mare deien que la televisió estava espatllada, potser li passaria l’enuig mentre estava assegut amb ells.

Em vaig tornar a estirar al llit. Una tremolor em corria incontrolada pel pit, una nova cascada de llàgrimes em va baixar regalimant.

Ooooh. Ooooh. Ooooh.

Ara aviat vindrà.

Ho sabia.

Aviat vindria.

Em vaig posar les mans sobre les orelles i vaig tancar els ulls intentant fer veure que no existia res. Només aquesta foscor i aquesta respiració.

Però aviat em va colpejar la indefensió d’aquest fet, i vaig fer tot el contrari, em vaig posar de genolls al llit mirant per la finestra, veient la inundació de llum que queia sobre el terra, les teules roents i les finestres brillants.

La porta de baix es va obrir i es va tancar de cop.

Vaig mirar frenèticament al meu voltant. Em vaig aixecar, vaig enretirar la cadira de l’escriptori, m’hi vaig asseure.

Se sentien passes a l’escales. Eren pesants, era ell.

No podia estar assegut d’esquena a la porta i em vaig tornar a aixecar, em vaig asseure a la vora del llit.

Va obrir la porta d’una estrebada. Va fer una passa endins i es va aturar, em mirava.

Em va mirar amb els ulls entretancats, els llavis serrats.

–¿Què fas, noi? –va dir.

–Res –vaig dir, abaixant la mirada.

–Mira’m quan em parlis! –va dir.

El vaig mirar. Però no podia, vaig tornar a abaixar la mirada.

–¿Que no hi sents? –va dir–. MIRA’M!

El vaig mirar. Però la seva mirada, no me la podia trobar.

Va travessar l’habitació amb tres passes ràpides i em va agafar per l’orella, la va retorçar mentre m’aixecava.

–¿Què he dit sobre encendre la televisió? –va dir.

Vaig sanglotar sense aconseguir respondre.

–QUÈ HE DIT? –va dir, retorçant més fort.

–Que jo... que jo n...n...no ho haig de fer –vaig dir.

Va deixar-me anar l’orella, em va agafar els dos braços i em va sacsejar.

–MIRA’M ARA! –va cridar.

Vaig aixecar el cap. Les llàgrimes gairebé l’esborraven.

Els seus dits van prémer més fort.

–¿Que no t’he dit que has de mantenir-te lluny de la televisió? Eh? ¿Que no ho he dit? Ara hem de comprar un televisor nou, ¿i d’on traurem els diners per això? ¿M’ho pots dir?

–No...o...o...o –vaig sanglotar.

Em va llançar al llit.

–Ara et quedaràs a la teva habitació fins que t’avisi. Entesos?

–Sí –vaig dir.

–Estàs castigat aquest vespre i estaràs castigat demà.

–Sí.

I ja no hi era. Jo seguia plorant, així que no vaig poder sentir on anaven. La meva respiració era entretallada, com si pugés per una escala. El pit em tremolava, les mans em tremolaven. Vaig estar-me allà estirat plorant potser vint minuts. I es va anar acabant. Aleshores em vaig agenollar al llit i vaig mirar per la finestra. Les cames encara em tremolaven, i les mans em tremolaven, però la tensió s’anava calmant, ho notava, era com si hagués entrat en una habitació en silenci després d’una tempesta.

Des de la finestra podia veure la casa dels Prestbakmo i tota la part davantera del seu jardí, que limitava amb el nostre, la casa dels Gustavsen i la part davantera del seu jardí, una mica de la casa dels Karlsen i una mica de la dels Christensen a dalt de tot. Veia el camí fins a les bústies. El sol, que es tornava més espès a les tardes, estava penjat al cel per sobre els arbres de dalt del turó. L’aire estava totalment aturat, ni un arbre ni un arbust es movien. Ningú seia mai al jardí de davant la casa, això era «estar a l’aparador», com deia sovint el pare sobre el fet de ser visible per a tothom. Era al darrere de les cases on hi havia tots els mobles d’exterior i les barbacoes del veïnat.

De sobte va passar alguna cosa. En Kent Arne va sortir per la porta de dalt de cal Karlsen. Només li veia el cap per damunt del cotxe aparcat, amb els cabells blancs lluents voleiant com els d’un titella en un teatre de titelles. Durant uns segons va desaparèixer, i després va tornar a estar a la vista damunt de la seva bicicleta. Estava dret sobre els pedals, frenant a batzegades, va tombar cap al carrer i va agafar una velocitat bastant bona abans de frenar de cop i girar cap a dins la casa dels Gustavsen. Havia perdut el seu pare feia dos anys, havia estat mariner, jo amb prou feines el recordava, de fet només en tenia una imatge, una vegada que vam baixar el pendent plegats, feia fred i sol, però no hi havia gens de neu, a la mà jo portava els petits patins taronges amb tres fulles i corretges per lligar-los a les sabates, així que devíem estar de camí a Tjenna. També recordo quan em vaig assabentar que era mort. En Leif Tore estava assegut damunt la pedra que separa els dos carrers, just a fora de casa nostra, i havia dit que el pare d’en Kent Arne era mort. Mentre ho deia vam mirar cap a casa seva. Havia intentat treure algú d’un dipòsit que estaven netejant, era ple de gas i ell també s’havia desmaiat i havia mort. Mai parlàvem del seu pare quan en Kent Arne hi era, tampoc parlàvem de la mort. Un altre home acabava de mudar-se a casa seva, i curiosament també es deia Karlsen.

Si en Dag Lothar era el número u, en Kent Arne era el dos, encara que tenia un any menys que nosaltres i dos menys que en Dag Lothar. En Leif Tore era el tres, Geir Håkon el quatre, en Trond el cinc, Geir el sis i jo el set.

–¿Leif Tore, que surts? –va cridar en Kent Arne davant la casa. Just després va sortir, vestit només amb uns shorts texans i vambes, es va asseure a la bicicleta d’en Rolf, i van desaparèixer de la vista, pendent avall. El gat dels Prestbakmo romania immòbil al tros pla entre les propietats dels Gustavsen i dels Hansen.

Em vaig tornar a estirar al llit. Vaig llegir alguns còmics, em vaig aixecar i vaig posar l’orella a la porta per sentir si passava res a la sala, però ni un soroll, encara eren a fora. L’àvia i l’avi eren de visita, era impensable que no em donessin sopar. ¿O potser no?

Una mitja hora després van pujar per l’escala. Un d’ells va entrar al quarto de bany, paret amb paret amb la meva habitació. No era el pare, això ho sabia per les passes, que eren més lleugeres que les seves. Però si eren la mare, l’àvia o l’avi no ho podia distingir, fins que el xiuxiueig del vàter va venir seguit d’uns cops forts a les canonades de l’aigua calenta, cosa que només podien haver provocat l’àvia o l’avi.

Ara tenia gana de debò.

Les ombres que queien sobre el terra a fora eren tan llargues i estaven tan deformades que gairebé no tenien res en comú amb les formes que els donaven vida. Com si creixessin per dret propi, com si existís una realitat paral·lela de foscor, amb tanques-de-foscor, arbres-de-foscor, cases-de-foscor, poblades per persones-de-foscor, com si estiguessin encallats a la llum, on semblaven tan deformes i indefenses, igual de lluny del seu medi com un escull amb algues i petxines i crancs quan l’aigua s’enretira, podies imaginar. Oh, ¿no és per això que les ombres es tornen més i més llargues al vespre? S’allargassen per atrapar la nit, la marea de la foscor, que inunda la terra i durant unes hores acompleix els anhels més íntims de les ombres.

Vaig mirar el rellotge. Passaven deu minuts de les nou. Al cap de vint minuts seria l’hora d’anar a dormir.

A la tarda, el pitjor d’estar castigat era que no podies sortir, i t’estaves a la finestra i veies tots els altres a fora. Al vespre el pitjor era que no hi havia una separació clara entre les diferents fases habituals d’un vespre. Després d’estar-me a dalt una estona, simplement em treia la roba i em ficava al llit. La diferència entre aquells dos estats, que normalment era gran, durant el càstig gairebé quedava esborrada, i això em feia veure’m a mi mateix amb una claredat que normalment no tenia. Era com si aquell que jo era, mentre feia el que feia, com sopar, rentar-me les dents, rentar-me la cara, posar-me el pijama, no només sortís a la llum sinó també m’omplís del tot, com si de sobte no hi hagués res més. Que jo era exactament el mateix quan estava assegut al llit amb la roba posada que quan era dins el llit amb la roba treta. Que de fet no hi havia cap separació ni transició.

Era una sensació molesta.

Vaig acostar-me a la porta i hi vaig tornar a posar l’orella. D’entrada hi havia silenci, després vaig sentir algunes veus, i després va tornar a fer-se el silenci. Vaig plorar una mica, vaig treure’m la samarreta i els pantalons curts i em vaig ficar al llit amb l’edredó estirat fins a la barbeta. El sol encara lluïa contra la paret de l’altra banda. Vaig llegir alguns còmics, després els vaig deixar a terra i vaig tancar els ulls. Que no havia estat culpa meva va ser l’últim pensament que vaig tenir abans d’adormir-me.

Em vaig despertar, vaig mirar el rellotge de polsera. Les dues serps lluents mostraven les dues i deu. Em vaig quedar estirat totalment immòbil per intentar descobrir què m’havia despertat. A banda del pols que em bategava xiuxiuejant contra l’orella, tot estava en silenci. Cap cotxe pels carrers, cap vaixell a l’estret, cap avió volava al cel. Cap passa, cap veu, res. Tampoc dins de casa nostra.

Vaig aixecar una mica el cap de manera que les orelles no toquessin amb res, i vaig aguantar la respiració. Després d’uns segons vaig sentir un soroll procedent del jardí. Un soroll tan alt i agut que d’entrada no l’havia sentit, però que en el mateix moment en què el vaig sentir em va sembla terrorífic.

Iiiiii-iiiii-iiiiiii-iiiii. Iiiiii-iiiii-iiiiiii-iiiii. Iiiiiii.

Em vaig posar de genolls al llit, vaig apartar les cortines a un costat i vaig mirar per la finestra. La gespa estava banyada per una llum dèbil: la lluna era plena al damunt de la casa. Un cop de vent feia que es veiés com si la gespa fugís enllà. Una bossa de plàstic blanca que s’havia enganxat a la punta de la bardissa s’agitava, i vaig pensar que algú que no sabés que existia el vent hauria pensat que era la bossa, que es movia sola. Com si em trobés a una gran altura, em formiguejaven les puntes dels dits dels peus i de les mans. Al pit el cor em bategava de pressa. Els músculs de la panxa se’m van tensar, vaig empassar-me saliva un parell de vegades. La nit era l’hora dels fantasmes i les aparicions, la nit era l’hora de l’home sense cap i de l’esquelet que feia ganyotes. I només me’n separava una paret prima.

Altre cop aquell soroll!

Iiiii-iiiiiiii-iii-iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii-iii-iiiiiiiiii.

Vaig deixar córrer la vista per la gespa grisa de fora. Al costat de la bardissa, a uns cinc metres, vaig veure el gat dels Prestbakmo. Estava estirat a la gespa i colpejava alguna cosa amb la pota. El que colpejava, una bola com de pedra o fang de color gris, va ser projectat uns metres més a prop de la finestra. El gat es va aixecar i ho va seguir. La bola restava immòbil a la gespa. El gat la va empènyer amb compte amb la pota unes quantes vegades, va acostar-hi el cap i la va com empènyer amb el morro, abans d’obrir les mandíbules i agafar-la amb la boca. Quan va tornar a començar a xisclar, vaig entendre que es tractava d’un ratolí. El so sobtat va semblar confondre el gat. Sigui com sigui, va fer un cop amb el cap i va llançar el ratolí enllà. Aquesta vegada no es va quedar ajagut, sinó que va sortir corrents tan ràpid com va poder travessant la gespa. El gat estava dret, immòbil, seguint-lo amb la mirada. Gairebé semblava que volia deixar anar el ratolí. Però aleshores, en el moment que el ratolí va arribar a les flors de davant de la tanca que donava al jardí dels Prestbakmo, hi va anar al darrere. Tres salts, i ja l’havia tornat a atrapar.

A l’habitació del costat de sobte va sonar la veu del pare. Era baixa i murmurava, com si no tingués principi ni final, com sonava habitualment quan parlava en somnis. Al cap d’un moment algú es va aixecar del llit. Per la lleugeresa de les passes que van seguir vaig entendre que era la mare. A fora el gat havia començat a saltar amunt i avall. Semblava una mena de ball. Un nou cop de vent va fer que la gespa onegés enllà. Vaig aixecar la mirada cap al pi i vaig veure les branques tendres gronxar-se, negres i escarransides contra la lluna groga i pesant. La mare va obrir la porta del bany. Quan vaig sentir que baixava l’anella del vàter, vaig posar-me les mans a les orelles i vaig començar a taral·lejar. Els sons que sortien d’ella en aquell moment, una mena de xiulet, com si deixés anar vapor, eren de les pitjors coses que coneixia. També intentava silenciar el xipolleig bombollejant del pare, encara que no era tan difícil de suportar com el xiulet de la mare. Aaaaaaaaaaaaaaaaaaa, deia mentre comptava fins a deu i seguia el gat amb els ulls. Aparentment cansat del joc va agafar el ratolí amb la boca i va escapolir-se a través de la bardissa, va creuar el carrer i es va ficar pel camí d’accés dels Gustavsen, i el va deixar a terra davant de la caravana. Durant una estona se’l va quedar mirant. El ratolí estava tan quiet com ho podia arribar a estar cap animaló. El gat va enfilar-se d’un salt al mur i va fer equilibris cap a un dels rellotges de sol amb forma de globus terraqüi de damunt d’un dels pilars del portal, al fons. Vaig apartar-me les mans del cap i vaig deixar de taral·lejar. Al bany la cisterna xiuxiuejava. El gat es va girar de cop i va mirar cap al ratolí, que s’estava igual de quiet. El raig d’aigua esquitxava la porcellana de la pica. El gat va baixar d’un salt del mur, va sortir al carrer i es va estirar com un petit lleó. Just en el moment que la mare baixava el mànec de la porta i l’obria, un espasme va travessar el ratolí, com si el soroll hagués alliberat un impuls en ell, i a l’instant estava altre cop fugint desesperadament del gat, que visiblement també havia comptat amb aquesta possibilitat, ja que només va emprar una fracció de segon a canviar l’estat de repòs pel de cacera. Però aquesta vegada va fer tard. Una planxa d’asbest que estava tirada al jardí va ser la salvació del ratolí, que va aconseguir esmunyir-s’hi abans que arribés el gat.

Era com si els ràpids moviments dels animals continuessin dins meu; molt després que m’hagués tornat a ficar al llit, el cor em bategava de pressa dins el pit. ¿Potser perquè també era un animaló? Al cap d’una estona vaig canviar de posició altra vegada, vaig posar el coixí als peus del llit i vaig apartar les cortines una mica cap a un costat, de manera que podia estar ajagut mirant al cel esquitxat d’estrelles, tan semblants a grans de sorra, una platja on el mar picava contra una costa invisible per a nosaltres.

Perquè ¿què hi havia més enllà de l’univers?

En Dag Lothar deia que no hi havia res. En Geir deia que hi havia flames. Era el que pensava jo, també, allò del mar era més perquè el cel estrellat semblava el que semblava.

A l’habitació de la mare i el pare hi tornava a haver silenci. Vaig passar la cortina i vaig tancar els ulls. Ple lentament del silenci i la foscor de la casa, al cap de poc dormia profundament.

Quan em vaig llevar al matí, l’àvia i l’avi seien amb la mare al menjador prenent cafè. El pare caminava per la gespa amb l’aspersor a la mà. El va posar al límit de la gespa, de manera que els prims rajolins d’aigua, que semblaven una mà que saludava, no només queien sobre l’herba, sinó també a l’hort de baix. Els rajos de sol, a l’altre costat de la casa, sobre el bosc de l’est, inundaven el jardí. L’aire semblava estar igual d’immòbil que el dia abans. El cel duia un vel, gairebé sempre en duia, als matins. L’Yngve estava assegut davant de la taula parada de la cuina, menjant. Els ous blancs dins els gotets de color marró em van recordar que era diumenge. Em vaig asseure al meu lloc.

–¿Què va passar ahir? –em va dir l’Yngve en veu baixa–. ¿Per què estaves castigat?

–Vaig espatllar la tele –vaig dir.

Em va mirar interrogant, aguantant la llesca de pa a la mà, just a sota de la boca.

–Sí, només la vaig encendre per l’àvia i l’avi. I va fer poff. ¿No han dit res?

L’Yngve va clavar una gran queixalada a la llesca, on havia posat formatge amb comí, i va sacsejar el cap. Vaig picar l’ou amb el ganivet, vaig obrir-ne la punta com una tapadora, vaig treure la clara tova de dins amb la cullera, em vaig estirar per agafar el saler i el vaig picar amb el dit índex perquè en caiguessin uns grans de sal. Vaig untar una llesca de pa amb margarina, em vaig servir un got de llet. A baix, el pare va obrir la porta. Em vaig menjar la clara i vaig enfonsar la cullera dins l’ou per veure si era dur o passat per aigua.

–També estic castigat, avui –vaig dir.

–¿Tot el dia? ¿O només al vespre?

Vaig arronsar les espatlles. L’ou era dur, el rovell groc es va esmicolar contra el cantell de la cullera.

–Tot el dia, crec –vaig dir.

A fora, el carrer era buit, lluent al sol. Però a la rasa, sota les branques espesses dels avets, era fosc i ple d’ombres.

Una bicicleta anava llançada a tota velocitat pendent avall. El noi que la duia devia tenir quinze anys, tenia una mà al manillar i l’altra en un dipòsit vermell de benzina que havia lligat al portapaquets. Tenia els cabells negres i voleiaven al vent.

A l’escala se sentien les passes del pare. Em vaig redreçar a la cadira, vaig llançar una mirada ràpida per la taula per veure si tot estava bé. Una mica d’ou havia caigut fora del gotet, ho vaig arrossegar per la vora de la taula fins a la mà, i ho vaig dipositar al plat. L’Yngve va esperar fins que gairebé va ser massa tard a apropar la cadira a la taula i redreçar-se, però només gairebé, perquè quan el pare va entrar per la porta, ja estava assegut amb l’esquena dreta i els peus plantats a terra.

–Agafeu les vostres coses per banyar-vos, nois –va dir–. Anirem d’excursió a Hove.

«¿Jo també?», anava a dir jo, però m’ho vaig guardar a dins, perquè podia ser que hagués oblidat que estava castigat, i aquella pregunta l’hi hauria fet recordar. També si ja ho recordava, però havia canviat d’idea, seria millor no mencionar-ho, ja que podia entendre’s com si ahir s’hagués equivocat, com si hagués fet alguna cosa malament, i jo no volia que pensés una cosa així. Vaig anar a buscar el banyador i una tovallola de la corda d’estendre del soterrani, ho vaig ficar en una bossa de plàstic juntament amb les ulleres de bussejar, que serien d’utilitat si anàvem a una de les dues platges de Hove, i vaig anar a seure a l’habitació per esperar el moment de marxar.

Quan mitja hora més tard anàvem en cotxe fins al cap de l’illa, en el que devia ser el dia més bonic de l’any, el mar estava tan calmat que amb prou feines emetia un so, i feia que l’entorn, les roques ja de per si silencioses i el bosc ja de per si silenciós, adquirís una aparença irreal, que cada passa sobre les roques i cada dringadissa de les ampolles sonessin com si fos la primera vegada, i el sol, que cremava allà dalt del cel en el seu zenit, es presentava com una cosa profundament primitiva i forana, aquell dia, que veies el mar arrissar-se i desaparèixer a les profunditats més enllà de l’horitzó, sobre el qual el cel surava lleuger amb la seva boira blavosa, clara i suau: i l’Yngve, i jo, i la mare, i el pare ens vam posar els banyadors i cadascun a la nostra manera vam deixar que l’aigua tèbia embolcallés els nostres cossos calents pel sol, mentre l’àvia i l’avi estaven asseguts amb la roba elegant, com impassibles a l’entorn i a tot el que hi passava, com si els anys cinquanta i l’oest del país d’aquests avis meus no només fos una cosa que els caracteritzés superficialment, en la manera de vestir, en les formes i en el dialecte, o sigui, com una cosa de fora cap endins, sinó ben al contrari, que vingués des de dins, del fons de les seves ànimes respectives, de l’interior del seu caràcter respectiu. Era tan estrany veure’ls allà, asseguts a les roques, aclucant els ulls cap a la llum intensa que ens arribava de tots els angles, era molt extraterrestre.

L’endemà van marxar cap a casa seva. El pare els va portar fins a Kjevik, i va aprofitar l’avinentesa per visitar els seus pares. La mare ens va dur a mi i l’Yngve d’excursió al llac de Gjerstad, la idea era banyar-nos i menjar galetes i passar-ho bé, però primer la mare no va trobar cap camí cap a l’aigua, així que vam haver de caminar una llarga tirada a través d’un bosc ple de matolls i esbarzers, i segon la part del llac on vam arribar era verda d’algues i les roques eren relliscoses i traïdores, i tercer va començar a ploure gairebé en el mateix instant que vam deixar la nevereta i el cistell amb les galetes i les taronges a terra.

Vaig sentir llàstima per la mare, ella volia portar-nos a fer una bonica excursió, però no se’n va sortir. No hi havia cap manera d’expressar-l’hi. Formava part d’aquelles coses que un havia d’oblidar tan ràpidament com fos possible. I no era gens difícil, ens esperaven moltes coses insòlites, aquelles setmanes. Aviat començaria l’escola, i per tant un munt d’objectes nous serien meus. Especialment la motxilla, que vaig acompanyar la mare a comprar a ciutat el dissabte següent al matí. Era quadrada, l’exterior blau era lluent i brillant, les corretges blanques. A dins hi havia dos compartiments, de seguida hi vaig posar l’estoig taronja que també m’havien comprat, amb un llapis, un bolígraf, una goma i una maquineta, i una llibreta, amb quadrets marrons i taronges a la portada, just com els que l’Yngve tenia a la seva, a més d’alguns còmics que hi vaig posar per omplir-la. Allà, arrambada a la pota de l’escriptori, s’estava cada vespre quan me n’anava a dormir, no sense provocar-me una mica d’angoixa, perquè encara faltaven dies perquè jo, amb gairebé tots els altres que coneixia, comencéssim primer. Ja havíem estat a l’escola un dia, hi vam anar a la primavera, vam poder saludar la que seria la nostra mestra, i vam seure i dibuixar una mica, però això era una altra cosa, això no era de mentida, això era seriós. Hi havia els que deien que odiaven l’escola, sí, gairebé tots els nens més grans deien que odiaven l’escola, i en realitat sabíem que nosaltres també l’hauríem d’odiar, però alhora era tan temptador, el que estava a punt de passar, en sabíem tan poc i n’esperàvem tant, a banda del fet que començar l’escola ens ascendia a la mateixa divisió dels nens més grans, d’un dia per l’altre, de cop ens tornàvem com ells, i aleshores segurament ens podríem permetre odiar l’escola, però ara no... ¿Parlàvem de cap altra cosa? Gairebé no. A l’escola que ens pertocava, Roligheden, on treballaven tant el meu pare com el d’en Geir, i on anaven tots els nens més grans, no hi havia places per a nosaltres, massa nens per any, massa nouvinguts, així que aniríem a una escola de la banda est de l’illa, a uns cinc o sis quilòmetres, amb tots els nens desconeguts d’aquella banda, i ens hi portarien amb autobús. Era un gran privilegi i una aventura. Cada dia vindria un autobús a buscar-nos!

També vaig rebre uns pantalons blau clar, una jaqueta blau clar i un parell de vambes blau fosc amb ratlles blanques sobre la llengüeta. Moltes vegades, quan el pare era fora, em posava la roba nova i sortia al mirall del passadís, de tant en tant també amb la motxilla a l’esquena, de manera que quan finalment va arribar el dia, i em vaig posar sobre la grava a l’altre costat de la porta perquè la mare em fes una fotografia, no era només l’emoció i la incertesa que em feien pessigolles a la panxa, sinó també aquella sensació diferent, gairebé triomfant, que tenia quan duia roba especialment bonica.

El vespre abans m’havia banyat, i la mare m’havia rentat els cabells, i quan em vaig despertar al matí, ho vaig fer en una casa silenciosa, dorment, amb un sol que encara s’estava enfilant rere els avets carrer avall. Oh, quina felicitat va ser finalment treure la roba nova de l’armari i posar-me-la! A fora cantaven els ocells, encara era estiu, sota el tel de boirina el cel era blau i majestuós, i les cases que ara romanien callades als dos costats carrer amunt aviat bullirien d’impaciència i expectació, a l’estil del Disset de Maig. Vaig treure els còmics de la motxilla, me la vaig penjar a l’esquena, vaig ajustar-ne les corretges, la vaig tornar a posar al seu lloc. Em vaig apujar i abaixar la cremallera de la jaqueta especulant: quedava millor amb la cremallera apujada, però llavors no es veia la samarreta de sota... Vaig entrar al menjador, vaig mirar per la finestra el sol, d’un groc vermellós i flamejant rere els arbres verds, vaig entrar a la cuina, sense tocar res, vaig mirar cap a la casa dels Gustavsen, no s’hi veien senyals de vida. Em vaig col·locar davant del mirall del passadís, vaig apujar i abaixar la cremallera de la jaqueta unes quantes vegades... la samarreta també era bonica, seria una llàstima que no es veiés...

Rentar-me les dents sí que ho podia fer!

Cap al bany, agafar el raspall de dents del got, una mica d’aigua i el dentifrici blanc. Vaig raspallar-les enèrgicament molta estona mentre em mirava al mirall. El soroll del raspall contra les dents era com si omplís tot el cap des de dins, així que no em vaig adonar que el pare s’havia llevat abans que ell obrís la porta. Només portava uns calçotets.

–¿Et rentes les dents abans d’esmorzar? ¿Quina ximpleria és aquesta? Deixa-ho immediatament i torna-te’n a la teva habitació!

No havia posat el peu sobre la moqueta vermella del passadís quan va tancar de cop la porta darrere seu i va començar a pixar xipollejant al vàter. Em vaig agenollar al llit i vaig mirar cap a la casa dels Prestbakmo. ¿Eren dos caps, el que veia en la foscor de la finestra de la cuina? Sí, ho havien de ser. Ja s’havien llevat. Ara hauria d’haver tingut un walkie-talkie, així hauria pogut parlar amb en Geir! Hauria estat perfecte!

El pare va sortir del bany i va entrar al dormitori. Vaig sentir la seva veu, i després la de la mare. O sigui que estava desperta!

Em vaig quedar a l’habitació fins que es va haver llevat i anava cap a la cuina, on el pare ja havia trastejat una estona. A l’abric de la seva esquena em vaig asseure al meu lloc. Havien comprat cornflakes, no en teníem gairebé mai, i després que m’hagués donat un plat de sopa i una cullera, i jo vaig haver abocat la llet sobre els flocs daurats, lleugerament perforats i irregulars, vaig arribar a la conclusió que era quan els cereals estaven cruixents, és a dir, abans que la llet hagués arribat a xopar-los, que eren més bons. Però quan ja n’havia menjat una estona i començaven a estar tous, com plens del seu propi gust i del de la llet, a més del gust de sucre, que s’havia escampat pertot arreu, vaig canviar d’opinió; llavors sí que estaven en el seu punt millor.

¿O no?

El pare va sortir cap al menjador amb una tassa a la mà, no acostumava a esmorzar, seia allà fora fumant i bevent cafè. Va entrar l’Yngve, es va asseure a la cadira sense dir res, va posar-se llet i cereals, hi va espolsar sucre al damunt, i va començar a menjar.

–¿Et fa il·lusió? –va dir al cap d’una estona.

–Una mica –vaig dir.

–No hi ha cap motiu per il·lusionar-se –va dir.

–Sí que n’hi ha, bé ho pots entendre, tu –va dir la mare–. A tu et va fer il·lusió quan vas començar l’escola. Ho recordo bé. ¿Te’n recordes?

–Síííí –va dir l’Yngve–. De fet, suposo que sí.

Ell anava en bicicleta a l’escola, sovint una estoneta abans que el pare sortís amb el cotxe, tret que el pare hagués de fer feina abans de començar la primera hora, cosa que passava de vegades. Era impensable per a l’Yngve anar amb ell en cotxe, excepte en dies especials, com per exemple si havia nevat un munt a la nit, perquè no havia de tenir cap privilegi només perquè el seu pare fos professor a l’escola.

Quan es va haver acabat l’esmorzar i ells ja havien marxat, vaig seure una estona amb la mare a la cuina. Ella llegia el diari i jo parlava.

–¿Creus que a primera hora escriurem, mare? –vaig dir–. ¿O primer hi ha dibuix, normalment? En Leif Tore diu que dibuixarem perquè al començament ens ho prendrem amb una mica de calma, i no tots saben escriure encara. O calcular. De fet només en sé jo. Que jo sàpiga, almenys. En vaig aprendre quan en tenia cinc i mig. ¿Te’n recordes?

–¿Si recordo que vas aprendre a llegir? ¿Què vols dir? –va dir la mare.

–Aquella vegada fora de l’estació d’autobusos, quan vaig llegir el que hi posava. «Cafè-feteria»? Llavors tu vas riure. I l’Yngve també va riure. Ara ja sé que es diu cafeteria. ¿Et llegeixo alguns titulars?

La mare va assentir. Jo vaig llegir. Una mica entrebancat, però tot era correcte.

–Te n’has sortit molt bé –va dir–. Te’n sortiràs bé, a l’escola.

Es rascava l’orella mentre llegia, d’aquella manera que només feia ella, s’aguantava l’orella entre els dits i els movia increïblement de pressa amunt i avall, com un gat.

Va deixar el diari i em va mirar.

–¿Et fa il·lusió? –em va dir.

–No t’ho pots ni imaginar –vaig dir.

Va somriure i em va acaronar el cap, es va aixecar i va començar a desparar taula. Jo vaig anar a la meva habitació. L’escola no començava fins a les deu, ja que era el primer dia. Però malgrat això vam acabar tenint poc temps, cosa que sovint passava, amb la mare, era bastant distreta amb coses com aquesta. Des de la finestra vaig veure l’excitació escampar-se a les cases on hi havia nens que començaven l’escola, és a dir a les famílies d’en Geir, en Leif Tore, en Trond, en Geir Håkon i la Marianne, es pentinaven cabells, es posaven bé els vestits i les camises, es feien fotografies. Quan jo li somreia a la mare, amb una mà protegint-me del sol, que ja s’havia desplaçat molt per sobre de les capçades dels avets, tots havien marxat ja. Érem els últims i de sobte anàvem tard, així que la mare, que s’havia agafat festa per a l’ocasió, em va apressar, vaig obrir la porta de l’Escarabat verd, vaig empènyer el seient cap endavant i em vaig asseure al darrere, mentre ella treia la clau de la bossa de mà i la posava al contacte. Va encendre un cigarret, va fer marxa enrere després d’haver llançat una mirada ràpida per sobre l’espatlla, va posar primera uns metres més enllà al pendent i va començar a baixar. El so gairebé ronc del motor va ressonar contra els murs de pedra. Em vaig posar al mig, des d’on podia mirar entre els dos seients del davant. Els dos dipòsits blancs de l’altra banda de l’estret, el cirerer silvestre, la casa vermella de la Kristen, després el camí que baixava cap al moll de les barques, per on no passàvem gairebé mai, al llarg d’una ruta en la qual durant els sis anys següents em familiaritzaria amb cada petit clar i cada marge de pedra, fins els petits racons a l’est de l’illa, que la mare no coneixia, cosa que l’estressava una mica.

–¿Era baixant per aquí, Karl Ove? ¿Te’n recordes? –va dir apagant la burilla al cendrer mentre mirava pel retrovisor.

–No me’n recordo –vaig dir–. Però crec que sí. En qualsevol cas era cap a l’esquerra.

Allà baix hi havia una botiga al costat d’un moll i un grup de cases que l’envoltaven; cap escola. El mar era blau fosc, gairebé negre sota l’ombra dels edificis, com intacte malgrat les altes temperatures, una opacitat que el distingia de tots els altres colors del paisatge, que semblaven aigualits després de l’onada de calor de les últimes setmanes. Groc i marró i verd pàl·lid eren els colors amb els quals contrastava la superfície blau fred del mar.

Ara la mare conduïa per un camí de terra. La pols s’arremolinava al nostre darrere. Quan es va fer més estret i no semblava que hagués d’aparèixer res significatiu, va fer mitja volta i va tornar enrere. A l’altra banda, avall al llarg de l’aigua, hi havia un nou camí que va provar. Aquell tampoc acabava en cap escola.

–¿Fem tard? –vaig preguntar.

–Potser –va dir–. Mira que no agafar un mapa!

–¿Que no hi has estat abans? –vaig dir.

–Sí –va dir–. Però no recordo les coses tan bé com tu, ja ho saps.

Vam pujar el camí que havíem baixat deu minuts abans, i vam tornar a girar per la carretera principal, just al costat d’una capella. A cada senyal i a cada cruïlla reduïa la velocitat i s’inclinava endavant.

–És allà, mare! –vaig cridar, assenyalant amb el dit. Encara no la podíem veure, però recordava l’esplanada d’herba al costat dret; a dalt de tot del pendís suau que hi havia l’escola. Hi arribava un camí de terra estret al llarg del pendent, on hi havia aparcats un munt de cotxes, i quan la mare hi va entrar vaig arribar a veure que el pati estava ple de persones, i que hi havia un home dret gesticulant sobre el petit turó, sota el pal de la bandera, a qui tots miraven.

–Ens hem d’afanyar! –vaig dir–. Han començat! Mare, han començat!

–Sí, ja ho sé –va dir la mare–. Però hem de trobar un lloc per aparcar primer. Allà, potser. Sí.

Havíem anat a parar a baix de tot al costat de la sala polivalent de gimnàstica i fusteria, un edifici gran i blanc dels antics, i a fora, en una plaça asfaltada, la mare va deixar el cotxe. No coneixíem gaire la zona, així que en lloc d’anar fins a la punta i agafar la drecera creuant el camp de futbol, vam seguir el camí a l’altra banda pujant fins al pati. La mare mig corria amb mi a remolc. La motxilla em picava deliciosament contra l’esquena mentre corria, cada cop em recordava el que duia penjant a l’esquena, brillant i lluent i de seguida la resta, els pantalons blau clar, la jaqueta blau clar, les sabates blau fosc.

Quan finalment vam arribar a dalt al pati, la gentada s’estava movent cap a dins de l’edifici baix de l’escola.

–Em sembla que ens hem perdut la cerimònia de benvinguda –va dir la mare.

–No passa res, mare –vaig dir–. Vine!

Vaig veure en Geir i la seva mare, vaig córrer cap a ells amb la mare de la mà, es van saludar somrient, i vam pujar l’escala enmig de la multitud de pares i nens. La motxilla d’en Geir era exactament igual que la meva, i com la de quasi tots els nens, mentre que les nenes en tenien moltes de diferents, pel que vaig veure de passada.

–¿Que saps on anem? –va dir la mare a la Martha, la mare d’en Geir.

–No, no ho sé –va dir la Martha, rient–. Seguim la seva mestra.

Vaig mirar en la direcció que indicava. I ves per on, allà hi havia la Mestra. Es va aturar davant de l’escala, va dir que tots els que eren de la seva classe havien de baixar per allà, i en Geir i jo vam precipitar-nos escales avall, entre tota la gent, i passadís enllà fins al fons. Però la Mestra es va aturar davant d’una aula que hi havia just després de l’escala, així que no hi vam arribar els primers, com havíem pensat, sinó gairebé els últims.

L’espai era ple de nens mudats i les seves mares. A través de les finestres es veia un prat estret; més enllà el bosc era espès. La Mestra es va posar darrere de la seva taula, al damunt d’una petita tarima; a la pissarra de darrere seu hi posava BENVINGUDA CLASSE 1B en lletres roses i amb una sanefa de floretes al voltant. A la paret, a sobre de la tarima hi penjaven mapes i gràfics.

–Hola a tots –va dir la Mestra–, i benvinguts a l’escola primària de Sandnes! Em dic Helga Torgersen, i seré la vostra tutora. I no sabeu quina il·lusió que em fa! Aquí farem moltes coses xules. ¿I sabeu què? No sou només vosaltres que sou nous aquí avui. Jo també sóc nova. Vosaltres sou la meva primera classe!

Vaig mirar al meu voltant. Tots els adults somreien. Gairebé tots els nens miraven al seu voltant i miraven de reüll els altres. Coneixia en Geir Håkon, en Trond, en Geir, en Leif Tore i la Marianne. I aquell nen que solia tirar-nos pedres, i que tenia aquell gos horrible. Els altres no els havia vist mai.

–Ara passarem llista –va dir la Mestra allà dalt–. ¿Algú sap què és això de passar llista?

Ningú no va dir res.

–Crides un nom, i la persona que té aquest nom contesta –vaig dir.

Gairebé tots em miraven. Vaig fer un somriure ample amb les meves dents sortides.

–Correcte! –va dir la Mestra–. I començarem amb la lletra A, que de fet és la primera lletra de l’abecedari. Això ja ho anireu aprenent més endavant. A veure, la A. Anne Lisbet!

–Sí –va fer una veu de nena, i tots es van girar cap al so, també jo.

Una nena prima de cabells negres i lluents era la que havia contestat.

Gairebé semblava una índia americana.

–Asgeir? –va dir la Mestra.

–Sí! –va dir un nen amb les dents grans i els cabells llargs.

Quan ja havíem passat llista ens vam asseure cadascú en una taula, mentre els pares s’estaven arrenglerats a la paret. La Mestra va repartir una flauta dolça per a cadascun, una llibreta per passar a net i una d’esborranys, un horari on hi havia impreses les nostres classes, a banda d’una guardiola i un prospecte amb una fotografia d’una formiga groga d’una caixa d’estalvis local. Després ens va explicar algunes coses que passarien durant la tardor, entre d’altres un curs de natació que faríem en una piscina d’una escola de l’altre costat de l’estret, ja que no hi havia cap piscina a Tromøya. Va repartir un full ciclostilat en què hi havia un formulari que es podia omplir i retornar si s’hi estava interessat. Després vam dibuixar una mica, mentre els pares seguien allà mirant, i després es va acabar. No era fins l’endemà que la cosa començava de debò, no era fins l’endemà que agafaríem l’autobús sols i estaríem allà tres hores sense tenir els pares a l’esquena.

Quan vam sortir de classe, encara estava excitat per totes les novetats i les coses desconegudes, i aquesta sensació va romandre mentre tots els de la nova classe pujaven als cotxes respectius amb els pares, normalment només era el 17 de maig que hi havia tant moviment de cotxes, que tants nens marxessin d’un lloc alhora, però quan vam començar la tornada, la decepció em va caure al damunt, i m’entristia més i més com més a prop ens trobàvem de casa.

No havia passat res.

Jo sabia tant llegir com escriure, i havia comptat que tindria l’oportunitat de demostrar-ho el primer dia. Almenys una mica! I havia tingut moltes ganes de tenir pati, que sonés el timbre per entrar i per sortir. De fer servir l’estoig i les butxaques de la motxilla nova.

No, el dia no havia estat a l’altura de les expectatives que hi tenia posades, i la roba que em quedava tan bé me l’hauria de treure i l’hauria de penjar al seu lloc a l’armari, a l’espera d’altres ocasions solemnes. Durant una estona em vaig quedar assegut al tamboret de la cuina parlant amb la mare mentre ella feia el dinar, era poc freqüent que la tingués per a mi tot sol al migdia, fins i tot havia estat amb mi en el moment més important, així que vaig gaudir de l’estona tant com vaig poder, i xerrava pels descosits.

–M’agradaria que tinguéssim un gat per poder-hi jugar –vaig dir–. ¿Per què no en podem tenir un?

–Estaria bé –va dir la mare–. M’agraden els gats. Fan molta companyia.

–¿És al pare a qui no li agraden, doncs?

–No ho sé –va dir la mare–. Senzillament no li interessa tant, crec. I deu pensar que és massa feina, també.

–Però el puc cuidar jo –vaig dir–. Cap problema.

–Això ja ho sé –va dir la mare–. Ja ho veurem.

–Ja ho veurem, ja ho veurem –vaig dir–. Però si l’Yngve també vol, llavors seríem tres que volem el gat, no?

La mare va riure.

–No és tan senzill –va dir–. Però t’hauràs d’armar de paciència. Qui sap què passarà.

Va deixar la pastanaga acabada de pelar damunt la fusta de tallar i va començar a picar-la, va aixecar la fusta de tallar i va deixar que tot caigués dins l’olla grossa on ja hi havia ossos grans i trossos de carn. Vaig mirar per la finestra. A través de la multitud de petits forats a la cortina taronja que la mare havia fet de ganxet, vaig veure que el carrer estava buit, ho estava gairebé sempre al migdia.

De sobte feia una forta olor de ceba, i em vaig girar cap a la mare, que amb els ulls plens de llàgrimes en pelava una amb els braços estirats.

Quan em vaig tornar a girar, vaig veure que en Geir venia corrents pendent avall. Ell també s’havia posat la roba normal. Un segon després, el cruixit de les seves passes va sonar per la finestra mig oberta mentre passava per la grava de l’entrada.

–Karl Ove, ¿que surts? –va cridar.

–Surto una estona –vaig dir a la mare i vaig relliscar de la cadira.

–Molt bé –va dir ella–. ¿On aneu?

–No ho sé.

–No aneu lluny, eh.

–Que no –vaig dir, i em vaig apressar avall, vaig obrir la porta perquè en Geir no cregués que la casa era buida i marxés, vaig dir hola i em vaig posar les vambes.

–Tinc una capsa de mistos –va dir baixet, picant-se la butxaca dels pantalons curts.

–No! –vaig dir igual de baixet–. ¿D’on els has tret?

–De casa. Eren al menjador.

–¿Els has robat?

Va fer que sí amb el cap.

Em vaig aixecar i vaig sortir, tancant la porta.

–Hem d’encendre alguna cosa –vaig dir.

–Sí –va dir ell.

–¿Però què?

–Tant és, home. Busquem qualsevol cosa. La capsa està ben plena. Podem encendre moltes coses.

–Però hem d’anar a algun lloc on ningú pugui veure el fum –vaig dir–. Dalt del turó, potser?

–Molt bé.

–I hem de tenir alguna cosa per apagar el foc –vaig dir–. Espera un moment. Vaig a buscar una ampolla d’aigua.

Vaig tornar a obrir la porta, em vaig treure les sabates d’una estrebada i vaig pujar a dalt, on hi havia la mare, que es va girar cap a mi quan vaig entrar.

–Anem d’excursió –vaig dir–. Necessito una ampolla d’aigua.

–¿No prefereixes suc? Te’n puc donar, si vols. Encara és el teu primer dia d’escola!

Vaig dubtar. Havia de ser aigua. Però podia ser que sospités, perquè jo sempre posava el suc per davant de l’aigua. Així que la vaig mirar i vaig dir:

–No, en Geir porta aigua, així que jo també en vull.

El cor em bategava ràpid dins el pit mentre ho deia.

–Com vulguis –va dir.

Va trobar una ampolla de suc buida a l’armari de sota la pica, d’un vidre verd fosc, gairebé opac, que va omplir amb aigua, la va tapar i me la donar.

–¿Vols unes llesques de pa, també?

M’ho vaig rumiar.

–No –vaig dir–. O sí. Dues amb paté.

Mentre treia el pa i començava a tallar-lo, vaig empènyer la finestra per obrir-la més i vaig treure el cap.

–Ara torno! –vaig cridar. En Geir va mirar cap a mi amb ulls seriosos i va assentir.

Quan va haver untat les llesques i les va haver embolicat en paper vegetal, les vaig posar amb l’ampolla en una bossa de plàstic i vaig córrer cap a ell altra vegada. Aviat vam estar pujant. La calor havia estovat les vores del carrer i a trossos, si picaves l’asfalt, el ciment s’esmicolava. Per on passaven els cotxes era més dur. De tant en tant ens estiràvem sobre l’asfalt com gats i deixàvem que l’escalfor ens cogués. Però ara teníem altres coses a fer.

–¿Me’ls ensenyes? –vaig dir.

En Geir es va aturar i va rebuscar la capsa dins la butxaca i la va treure. La vaig agafar i la vaig sacsejar una mica. Totalment plena. Després la vaig obrir. Tots els mistos eren vermells.

Encendre, encendre.

–Si està nova –vaig dir tot tornant-l’hi–. ¿No s’adonaran que l’has agafat?

–No ho crec –va dir–. I si se n’adonen, simplement ho negaré. No ho poden demostrar.

Havíem arribat fins a la casa dels Molden i vam entrar al corriol. L’herba estava seca i groga, marró en algunes clapes. A casa d’en Geir era la mare que era estricta i el pare que era bo. A casa d’en Dag Lothar eren igual de bons tots dos, potser el pare lleugerament més estricte. Però cap era tan estricte com el meu pare, això segur.

En Geir es va aturar i es va inclinar amb la capsa de mistos a la mà. Va treure’n un i estava a punt d’encendre’l fregant-lo contra el lateral.

–Però què fas! –vaig dir–. Aquí no! Que ho podria veure tothom!

–Que no –va esbufegar. Però es va incorporar, va ficar el misto altre cop a la capsa i va continuar.

Al cim del turó ens vam girar i vam mirar cap al mar, com sempre. Vaig comptar quatre petits triangles blancs a l’estret. Un vaixell més gran amb una cosa que s’assemblava a una excavadora a la coberta. Al recer de Gjerstadholmen hi havia dues barquetes amarrades.

Encendre un foc, encendre un foc.

Mentre seguíem entrant al bosc, l’estómac em tremolava d’excitació. Els rajos del sol reposaven sobre el bosc com petits animalons tremolosos de llum entre les ombres de les branques. Ens vam aturar al darrere de la gran arrel de l’arbre tombat, vaig treure l’ampolla d’aigua de la bossa i la tenia preparada mentre en Geir s’inclinava cap endavant, encenia un misto i aguantava la flama petita i gairebé invisible arran d’una de les tiges esfilagarsades d’herba que creixien allà. Es va encendre immediatament. Va incendiar les tiges dels voltants. Quan la flama s’havia tornat ampla com una mà d’adult, hi vaig ruixar aigua. Una petita tira de fum va surar a l’aire, solitària, independent del que acabava de passar feia un moment.

–¿Creus que algú ho deu haver vist? –va dir en Geir.

–El fum es pot veure a distàncies increïbles –vaig dir–. Els indis veien els senyals de fum a desenes de quilòmetres de distància.

–Ha cremat de pressa. ¿Ho has vist?

Va somriure, passant-se una mà ràpidament pels cabells. –Sí –vaig dir.

–¿Tornem a provar-ho en un altre lloc?

–Sí, però ara el vull encendre jo.

–Ok –va dir, i em va passar la capsa de mistos mentre mirava al seu voltant buscant un nou lloc adient.

En Geir sempre estava impacient quan anticipava un esdeveniment, i estava totalment absort quan s’hi trobava immers. D’entre els nens que coneixia, era a qui la fantasia tenia més ben atrapat. Quan jugàvem a alguna cosa, a exploradors, mariners, indis, pilots de carreres, astronautes, lladres, contrabandistes, prínceps, micos o missatgers secrets, per exemple, podia estar-s’hi durant hores, al contrari d’en Leif Toreo en Geir Håkon, que ràpidament s’avorrien i volien fer una altra cosa, completament aliens als esclats de llum amb què la imaginació podia il·luminar-ho tot, però en Geir en tenia prou amb l’objecte mateix, ja fos el cotxe sinistrat que hi havia entre el grup de salzes estrets a l’esplanada entre la zona de jocs i el camp de futbol, amb els seients, volant, palanca de canvi, pedals, tauler de control, guantera i portes encara intactes i on jugàvem sovint, i fèiem veure que era un cotxe, perquè ho era, pitjàvem l’embragatge, estiràvem la palanca de canvi, giràvem el volant, regulàvem els miralls retrovisors trencats, saltàvem amunt i avall als seients per fer-nos la il·lusió que teníem velocitat mentre en Geir es deixava temptar per tot allò que hi podia afegir, per exemple que estàvem fugint després d’atracar un banc, i que les finestretes trencades, que encara estaven escampades en bocins per sobre les catifes de goma negra sobre el terra, les havien rebentat a trets; llavors un podia conduir i l’altre sortir arrossegant-se a través de la finestra i enfilar-se al sostre per un cop allà disparar als perseguidors, un joc que es podia allargar fins que aparcàvem el cotxe en un garatge i sortíem per repartir-nos el botí, o encara més, perquè ¿i si els perseguidors eren a la vora mentre ens esmunyíem entre els arbres de camí cap a casa sota la resplendor del sol ponent? O potser estàvem en un cotxe lunar i el paisatge que ens envoltava era en realitat un paisatge lunar, sobre el qual, quan sortíem del cotxe, érem incapaços de caminar normal i havíem d’avançar saltant –o potser només era un dels rierols que ens envoltaven, i jo sabia que només en Geir, de tots els nens, tindria ganes de remuntar-lo fins a trobar-ne l’origen. El que fèiem més sovint era sortir a la recerca de llocs nous, o anar a un dels llocs que ja havíem trobat. Podia ser un roure vell i gros amb una cavitat al tronc; un gorg o un rierol; un soterrani ple d’aigua en una casa inacabada; els fonaments de formigó de l’enorme pilar del pont o els primers metres de cables de metall gruixuts que sortien d’un dispositiu d’ancoratge al bosc i pujaven amunt, i t’hi podies enfilar; un cobert rònec amb taulons relliscosos i foscos de putrefacció entre Tjenna i la carretera de l’altra banda que per ara era el lloc més allunyat on havíem arribat amb les nostres peregrinacions, més enllà no hi havíem anat mai; els dos cotxes sinistrats, el petit estany amb tres illes no gaire més grans que una mata d’herbotes, una d’elles coberta gairebé del tot per un arbre, on l’aigua era tan negra i profunda tot i estar al costat d’un terraplè; la roca blanca i cristal·lina de la qual podies treure trossos a cops de martell, al costat de la Fina; la fàbrica de barques a l’altra banda del pont, al costat de Gamle Tybakken, tots els pavellons que hi havia, els bucs dels vaixells, els blocs i les màquines rovellades, l’olor d’oli i quitrà i mar salada que era tan bona. Gairebé cada dia resseguíem la zona, que s’estenia un o dos quilòmetres en totes direccions, i la gràcia de tot el que hi trobàvem o visitàvem era que era secret, i que era nostre. Amb els altres nens jugàvem a vippepinne o al pot, xutàvem una pilota o esquiàvem; quan estàvem sols buscàvem llocs que tinguessin alguna cosa que els fes atractius. Les coses eren així entre el Geir i jo.

Però aquest dia la màgia estava en el que fèiem, no en el lloc on érem.

Encendre un foc, encendre un foc.

Vam anar fins a un avet uns metres més enllà. Les branques que en penjaven just damunt del terra eren grises i sense agulles, i semblaven infinitament velles. Vaig trencar-ne un tros entre el polze i l’índex. Era cruixent i fàcil d’esmicolar. Al petit turó al cim del qual hi havia l’arbre, hi creixia herba, també primeta, entre zones de terra seca i una miríada d’agulles d’avet resseques, gairebé taronges. Em vaig agenollar, vaig fregar el cap vermell del misto sobre la superfície negra, vaig ficar la flama entre les herbes, que es van encendre de seguida. Al principi la flama era invisible, només una tremolor per sobre la tija, que es va arrugar de seguida. Però aleshores va calar el floc en si, i d’allà la flama va escampar-se enfora, ràpid i a poc a poc alhora, com un grup de formigues espantades que es mouen ràpidament si te les mires d’una a una, i lentament si les contemples com a conjunt. De sobte les flames m’arribaven a la cintura.

–Apaga’l! Apaga’l! –vaig cridar a en Geir.

Va sacsejar l’ampolla sobre el foc, que crepitava i s’encongia, mentre jo picava amb el palmell de la mà les flames més baixes.

–Buf! –vaig dir al cap d’un moment, quan ja havia passat tot.

–Pels pèls! –va dir en Geir rient–. S’ha encès de debò, tu!

Em vaig aixecar.

–¿Creus que s’ha pogut veure? ¿Anem al barranc a veure si algú mira cap aquí?

Sense esperar resposta vaig córrer a través del bosc, sobre la molsa flonja i el bruc. La por sobtada em regirava les entranyes, i cada vegada que el pensament tornava al que acabava de passar, era com si s’hi obrís un desguàs. I no tenia fons. Oh, ¿què passaria ara? ¿Què passaria ara?

A la vora de la muntanya em vaig aturar i vaig posar-me la mà al front fent visera. El cotxe del pare estava aparcat al camí d’accés. A ell no se’l veia. Però podria haver estat a fora i haver entrat. En Gustavsen caminava per la gespa. Ell podria haver-ho vist i haver-ho dit al pare. O potser l’hi diria després.

Només de pensar en el meu pare, en el fet que existís, feia retronar la por dintre meu.

Em vaig girar cap a en Geir, que s’acostava caminant amb la meva bossa de plàstic penjada en una mà. Un nen que semblava el germà petit d’en Geir Håkon estava assegut a la sorra, al costat de les barreres de ciment entre els carrers d’allà baix, jugant. Un cotxe pujava pel pendís, tancat sobre si mateix com un insecte, el parabrisa negre del davant era com uns ulls buits, va girar a l’esquerra i va desaparèixer.

–No podem baixar de seguida –vaig dir–. Si algú ha vist el fum, sumaran dos i dos.

¿Per què ho havíem fet? Oh, ¿per què, per què?

–Ens poden veure aquí també –vaig dir–. Vine!

Vam baixar el pendent arbrat que teníem a sota. Quan vam arribar a baix, vam córrer cap a casa a través del bosc, a uns deu metres del camí. Ens vam aturar al costat de l’avet gros amb l’escorça plena de resina enganxifosa, d’un color no gaire diferent del del sucre cremat, i d’una olor intensa que venia de les ginebres del costat del rierol poc profund, ample i fangós, on tots els colors eren verds i tèrbols. Entre les branques primes de les moixeres de guilla d’allà a prop podíem veure casa nostra. Em vaig mirar les mans per veure si hi tenia sutge. Res. Però feien una olor suau de socarrim, així que les vaig ficar a l’aigua i me les vaig eixugar als pantalons.

–¿Què faràs amb la capsa de mistos? –vaig preguntar.

En Geir va arronsar les espatlles.

–Amagar-la, naturalment.

–Si et descobreixen no diguis res sobre mi –vaig dir–. Sobre el que hem fet.

–Esclar que no –va dir en Geir–. Per cert, aquí tens la bossa.

Vam començar a pujar cap al camí.

–¿Encendràs res més avui? –vaig dir.

–No ho crec –va dir.

–¿Ni tan sols amb en Leif Tore?

–Potser demà –va dir. Es va il·luminar de sobte–. ¿I si m’emporto els mistos a l’escola?

–¿Estàs sonat?

Va riure. Vam arribar al carrer, el vam travessar.

–Adéu! –va dir corrents carrer amunt.

Vaig passar per davant de l’Escarabat de la mare, aparcat sobre una clapa de gespa socarrada i groga, i vaig arribar a la sorra. La por se’m va despertar de nou. El cotxe del pare brillava vermell sota la llum esmolada. Vaig abaixar els ulls, no volia trobar-me amb la mirada que potser m’esperava a dalt, a la finestra de la cuina. Només de pensar-hi, la desesperació m’estremia per dins. Quan vaig arribar al porxo i ja estava fora de l’abast de les finestres del segon pis, vaig entrellaçar els dits i vaig tancar els ulls.

Estimat Déu, vaig pensar. No deixis que passi res, i et prometo que mai més faré res dolent. Mai, mai més, ho prometo solemnement. Amén.

Vaig obrir la porta i vaig entrar.

Feia més fred al passadís que a fora, que després de l’aspra llum del sol estava gairebé a les fosques. L’olor d’estofat pesava en l’aire. Em vaig inclinar i vaig deslligar-me els cordons, vaig posar les sabates curosament arran de la paret, vaig pujar l’escala mentre intentava aconseguir que la meva cara tingués l’aspecte de sempre, vaig aturar-me dubtant al passadís de dalt de tot. ¿Què hauria fet, normalment, entrar de seguida a la meva habitació, o entrar a la cuina per veure si el dinar ja estava a punt?

Veus, soroll de coberts sobre plats.

¿Arribava tard?

¿Estaven dinant, ja?

Oh no, oh no.

¿I ara què faria?

La idea de girar-me, sortir tranquil·lament, pujar al turó i endinsar-me al bosc, per no tornar mai més, em va venir com un alegre toc de trompeta enmig de tota l’angoixa.

Aleshores sí que se’n penedirien, sí.

–¿Ets tu, Karl Ove? –va cridar el pare des de dins.

Vaig empassar-me saliva, vaig sacsejar una mica el cap, vaig parpellejar uns quants cops seguits i vaig inspirar.

–Sí –vaig dir.

–Estem dinant! –va cridar–. Vinga, entra ja!

Déu havia escoltat la meva pregària i havia fet el que li havia demanat. El pare estava de bon humor, això ho vaig veure de seguida que vaig entrar, estava assegut amb les cames obertes a la cadira, recolzat cap enrere, l’espai entre els braços era gran, i els ulls murris.

–¿Què has estat fent, que no vigiles l’hora? –va dir.

Em vaig asseure al costat de l’Yngve. El pare estava assegut al cap de taula de la dreta, la mare a l’esquerra. La taula de fòrmica, amb un estampat com de marbre gris i blanc i una tira grisa al voltant de la vora, amb les potes cromades i topalls de goma grisa a baix de tot, estava parada amb els plats de dinar marrons, els gots verds al fons dels quals hi deia Duralex, un cistell amb pa cruixent i una olla grossa de la qual sortia una cullera de fusta.

–Era a fora amb en Geir –vaig dir, i em vaig inclinar endavant per procurar que hi hagués un tros de carn a la cullerada que m’acabava de servir.

–¿I on éreu? –va dir el pare, aixecant la forquilla cap a la boca. Un tros petit d’un groc pàl·lid, potser de ceba, se li havia quedat enganxat a la barba, a la barbeta.

–Al bosc.

–¿Ah, sí? –va dir, mastegant unes quantes vegades i empassant, mirant-me directament tota l’estona–. M’ha semblat veure-us pujant el turó.

M’estava assegut, paralitzat.

–No érem nosaltres –vaig dir finalment.

–Ximpleries –va dir–.¿Quina malifeta hi fèieu, allà dalt, ja que no vols reconèixer que hi heu anat?

–Però si no hi hem anat, al turó –vaig dir.

La mare i el pare es van intercanviar mirades. El pare no va dir res més. Jo tornava a poder moure les mans, vaig omplir-me el plat i vaig començar a menjar. El pare es va servir una altra vegada, encara amb moviments oscil·lants. L’Yngve ja havia acabat de menjar i es va asseure al meu costat amb la mirada clavada davant seu, una mà descansant sobre la cuixa i l’altra a la punta de la taula.

–I doncs, ¿com ha anat el primer dia de l’alumne? –va dir el pare–. ¿Us han posat deures?

Vaig sacsejar el cap.

–¿La mestra és bona?

Vaig assentir.

–¿Com era que es deia?

–Helga Torgersen –vaig dir.

–Això! –va dir el pare–. I viu... ¿Us ho ha dit?

–A Sandum –vaig dir.

–Semblava molt bona –va dir la mare–. Jove i contenta de ser allà.

–Però he arribat tard –vaig dir, alleujat pel tomb que havien pres els esdeveniments.

–¿Ah, sí? –va dir el pare mirant la mare–. Això no m’ho has explicat, eh?

–Ens hem equivocat de camí –va dir ella–. O sigui que hem arribat uns minuts tard. Però crec que ens hem assabentat del més important. ¿Oi que sí, Karl Ove?

–Sí –vaig murmurar.

–No parlis amb la boca plena –va dir el pare.

Vaig empassar.

–D’acord –vaig dir.

–¿I tu, Yngve? –va dir el pare–. ¿Alguna sorpresa el primer dia?

–No –va dir l’Yngve. Es va incorporar una mica a la cadira.

–Tens entrenament de futbol avui, ¿oi que sí? –va dir la mare.

–Sí –va dir l’Yngve.

Havia canviat d’equip, havia marxat del Trauma, que era l’equip de l’illa on jugaven tots els seus amics, amb una equipació fantàstica, samarreta blava amb una ratlla blanca en diagonal, pantalons blancs i mitges blanques i blaves, al Saltrød, un club d’un petit poble que estava situat més o menys a l’altra banda de l’estret. Avui era el seu primer entrenament allà. Creuaria el pont amb la bicicleta tot sol, això no ho havia fet mai, i tot el camí fins al camp d’entrenament. Cinc quilòmetres, havia dit que hi havia.

–¿No ha passat res més a l’escola, Karl Ove? –va dir el pare.

Vaig assentir i empassar.

–Anirem a nedar –vaig dir–. Sis vegades. A una altra escola.

–Mira que bé –va dir el pare, passant-se el dors de la mà per la boca, però sense treure’s el tros de ceba de la barba–. Això no és cap ximpleria. No pots viure en una illa sense saber nedar.

–I és gratis –va dir la mare.

–Però necessito un gorro –vaig dir–. Tots n’hem de tenir un. ¿I potser un banyador nou? No uns pantalons curts, però un d’aquells... bé.

–Això del gorro ho podem arreglar. Però els pantalons curts hauran de fer el fet –va dir el pare.

–I ulleres de natació –vaig dir.

–¿Ulleres també? –va dir el pare, mirant-me amb ulls burletes–. Ja ho veurem. Va empènyer el plat i es va inclinar a la cadira.

–Gràcies pel menjar, mare, estava boníssim! –va dir.

–Gràcies pel menjar –va dir l’Yngve, i va escapolir-se. Cinc segons després es va sentir la porta de la seva habitació que es tancava.

Em vaig quedar assegut una estona més, per si el pare volia parlar més amb mi. Es va quedar mirant per la finestra una estona, cap als quatre nens que penjaven sobre les barres de les seves bicicletes a la segona cruïlla, després es va aixecar, va deixar el plat a la pica, va agafar una taronja de l’armari i va baixar a l’estudi amb el diari sota el braç, sense dir res més a ningú. La mare va començar a desparar taula, i jo vaig entrar a l’habitació de l’Yngve. Estava preparant la bossa. Em vaig asseure al seu llit mirant-lo. Tenia botes de futbol de debò, un parell d’Adidas negres amb tacs que es cargolaven, uns pantalons curts de futbol Umbro i un parell de mitges grogues i negres de l’Start. La mare li havia comprat primer unes mitges del Grane, blanques i negres; però no les va voler, així que aquelles me les vaig quedar jo. Però el millor que tenia era el xandall Adidas, blau amb ratlles blanques, d’un teixit brillant i llis, no aquell mat, com de crep, elàstic i de material de gimnàstica de què estaven fets tots els xandalls de l’època. De tant en tant l’ensumava, enterrava el nas en aquell material lliscós perquè feia una olor fantàstica. Potser m’ho semblava perquè jo desitjava tant tenir-ne un que l’olor estava impregnada del meu propi desig, potser m’ho semblava perquè l’olor, totalment sintètica, no em recordava cap altra cosa, i per tant era com si no pertanyés a aquest món. Com si en certa manera portés la promesa d’un futur. A més d’aquest xandall també tenia un conjunt impermeable Adidas blau i blanc, que es posava quan plovia.

No va dir res mentre preparava la bossa. Va tancar la cremallera gran i vermella, i es va asseure a l’escriptori. Va mirar l’horari que hi havia allà.

–¿Us han posat deures? –vaig preguntar.

Va negar amb el cap.

–A nosaltres tampoc –vaig dir–. ¿Has forrat els llibres, ja?

–No. Tenim tota la setmana per fer-ho.

–Jo ho faré aquest vespre –vaig dir–. La mare m’ajudarà.

–Doncs bé per tu –va dir, aixecant-se–. Foto al camp. Si no he tornat abans de mitjanit és que se m’ha menjat l’home sense cap. M’agradaria veure com ho fa!

Va riure i va baixar les escales. El vaig seguir amb la mirada per la finestra del bany, primer com posava un peu al pedal, empenyia amb l’altre i passava la cama per damunt la barra, i després pedalava tant com podia amb la marxa més pesada, fins que va arribar a la baixada a tanta velocitat que podia deixar-se caure fins a la cruïlla.

Quan va desaparèixer, vaig sortir al passadís i em vaig quedar quiet un moment per localitzar la mare i el pare. Però tot estava en silenci.

–Mare? –vaig cridar baixet.

Cap resposta.

Vaig entrar a la cuina, allà no hi era, després al saló interior, allà tampoc hi era. ¿Podia haver anat a la seva habitació?

Vaig anar cap allà, em vaig quedar dret un moment a la porta.

No.

¿Al jardí, potser?

Des de diferents finestres vaig mirar els quatre costats del jardí, sense veure’n ni rastre enlloc.

¿I el cotxe estava aparcat a fora, oi?

I tant.

El fet de no saber on era segons com em feia perdre el lligam a la casa, que es revelava d’una manera confusa, gairebé inquietant, i per afrontar-ho vaig entrar a la meva habitació i vaig asseure’m al llit a llegir còmics, quan de cop em vaig adonar que òbviament era a baix, al despatx del pare.

Allà jo no hi posava gairebé mai els peus. Les poques vegades que ho feia era per preguntar alguna cosa, per exemple si podia estar llevat veient un programa de televisió determinat, després de picar primer a la porta i esperar que ell digués endavant. Em costava molt picar en aquella porta, tant que sovint preferia anar-me’n a dormir sense veure el programa. Un parell de vegades ens havia dit que hi entréssim, quan ens volia ensenyar o donar alguna cosa, per exemple sobres amb segells. Els posàvem a la pica de la cuina petita, que, pel que jo sabia, només es feia servir per a això, de manera que la cola es deixava anar i nosaltres, després d’assecar-los un parell d’hores, els podíem posar als nostres àlbums.

Altrament no hi entrava mai. Fins i tot quan estava sol a casa no se m’acudia entrar-hi. El risc que ell ho descobrís era massa gran, s’adonava de tot el que era anòmal, ho ensumava d’una manera o altra, per molt bé que jo ho intentés amagar.

Com allò del turó durant el dinar. Encara que no havia vist res, només que anàvem cap allà, sabia que havíem fet alguna cosa dolenta. Si no hagués estat perquè estava de tan bon humor, hauria tret l’entrellat de tot plegat.

Em vaig estirar de bocaterrosa i vaig començar a llegir un Tempo. Era de l’Yngve. L’hi havia deixat en Jan Atle, ja me l’havia llegit moltes vegades. Era per a nens més grans, i per a mi tenia una aura intensa de pertànyer a un món llunyà però esplendorós. No distingia entre els ambients on passaven les històries: si era la Segona Guerra Mundial, com a Titans de l’aire o Gestes bèl·liques, el segle XIX nord-americà com a Tex Willer, Jonathan Hex o Blueberry, l’època d’entreguerres anglesa com a Paul Temple o les realitats purament fantàstiques com a L’home emmascarat, Superman, Batman, Els Quatre Fantàstics i tots els personatges de Disney que hi apareixien, però els sentiments envers ells eren diferents, despertaven coses diverses en mi, com algunes de les històries de Tempo, per exemple la que passava en una pista de carreres, o algunes de les que sortien a Buster, per exemple Johnny Puma i Benny Gullfot, eren especialment atractives, potser perquè estaven més a prop de la realitat que jo coneixia. A l’estiu vèiem motoristes vestits de cuir i els cascos amb visera dels pilots de Fórmula 1, i cotxes baixos amb alerons a la televisió, que de tant en tant xocaven contra la tanca o contra un dels altres cotxes, feien voltes de campana i s’encenien, de manera que el conductor o bé s’incendiava i moria o bé s’aixecava enmig de les restes flamejants i marxava tranquil·lament.

Normalment aquestes històries m’absorbien del tot, sense pensar-hi, l’objectiu era precisament no pensar, o en tot cas no amb els teus pensaments sinó seguint l’acció.

Aquella tarda, però, vaig deixar el còmic de banda bastant aviat, per algun motiu no em podia estar assegut, i no era gaire més tard de les cinc, així que vaig decidir anar a fer un tomb altra vegada. Em vaig aturar a l’escala, cap soroll, ella era encara allà baix. ¿Què hi devia estar fent? Si no hi era gairebé mai, allà baix. I menys en aquesta hora, vaig pensar, inclinant-me per buscar les sabates al rebedor i cordant-me-les. Després vaig trucar a la porta de l’estudi del pare. És a dir, la porta que conduïa a un passadís d’on sortien tres habitacions: el bany, el despatx i la cuina amb el petit rebost al fons. De fet era una part que es podia llogar, però mai hi havia viscut ningú altre.

–Surto a fer un volt! –vaig cridar–. A dalt a cal Geir!

Això m’havien dit, que sempre havia d’avisar quan sortia, i dir on anava.

De totes maneres la veu del pare, que es va sentir després d’uns segons de silenci, va sonar irritada des de dins del despatx.

–D’acord, d’acord! –va cridar.

Van passar uns segons silenciosos.

Després va sonar la veu de la mare, més amistosa, com per corregir la del pare.

–Molt bé, Karl Ove!

Vaig escapolir-me enfora, tancant la porta amb compte darrere meu i vaig córrer cap a cal Geir. Vaig estar dret a fora una estona cridant fins que la seva mare va tombar la cantonada de la casa. Duia posats uns guants de jardineria i anava vestida amb uns pantalons curts de color caqui, una camisa blava i un parell d’esclops negres. A la mà hi portava una pala de jardí de color vermell.

–Hola, Karl Ove –va dir–. En Geir ha sortit amb en Leif Tore fa una estona.

–¿On anaven?

–No ho sé. No m’ho ha dit.

–D’acord. Adéu!

Em vaig girar i vaig sortir a poc a poc pel camí d’accés amb els ulls plens de llàgrimes. ¿Per què no havia trucat a casa meva?

Em vaig aturar davant les pedres entre els dos camins. Vaig estar-me una estona totalment en silenci buscant-los amb l’oïda. Cap so. Em vaig asseure sobre una de les pedres. El formigó rugós em segava les cuixes. A la rasa de baix hi creixien dents de lleó, estaven totalment grises de pols. Al costat hi havia una graella, rovellada, amb un paquet de cigarrets destenyit pel sol atrapat entre les barres.

¿On podrien haver anat?

¿Havien baixat a Ubekilen?

¿Havien baixat als molls?

¿Fins al cap i el parc?

¿Que potser en Geir s’havia endut en Leif Tore a un dels nostres llocs?

¿Dalt del turó?

Vaig mirar cap amunt. Cap rastre d’ells, allà. Em vaig aixecar i vaig començar a baixar. A la cruïlla amb el cirerer hi havia tres camins que podies triar si volies anar als molls flotants. Vaig agafar el de la dreta, a través de la tanca, al llarg del corriol, cobert de terra i branquillons sota les ombres profundes de les capçades dels grans roures, fins al prat on acostumàvem a jugar a futbol encara que feia pendent cap als dos costats, i que sobre l’herba que arribava a l’altura dels genolls, ja aixafada al començament de la primavera, també hi creixien arbrets, i passat el barranc amb les roques grises, cobertes de vegetació baixa aquí i allà però majoritàriament pelades, i bosc a través fins al camí. A l’altra banda hi havia el port d’embarcacions de lleure, construït fent explotar les roques, amb tres molls idèntics: tots amb passos de vianants coberts de fusta i pontons taronges.

Tampoc eren allà. Però vaig baixar a un dels molls igualment. Un esquif acabava d’amarrar a la punta, era dels Kanestrøm, i vaig sortir per veure què passava. En Kanestrøm estava sol a bord i va aixecar el cap quan vaig aturar-me al costat de la proa.

–¿Que hi fas per aquí, tu? –va dir–. He sortit a pescar una mica, ¿ho veus?

El sol se li reflectia al vidre de les ulleres. Duia bigoti, cabells curts, tenia una petita calba. Portava uns texans blaus curts i una camisa de quadres. Als peus hi duia sandàlies.

–¿Vols veure-ho?

Va aixecar una galleda vermella cap a mi. Estava plena de verats prims i lliscosos, blavosos i lluents. Alguns s’estremien, el moviment era com si es traspassés cap a la resta de cossos, que eren tan a prop els uns dels altres que es podria haver tractat d’un sol ésser.

–Uau! –vaig dir–. ¿Has pescat tots aquests?

Va assentir.

–En uns minuts. Hi havia un banc gran just aquí a fora. Ara tenim dinar per uns quants dies!

Va posar la galleda en l’estret pas de vianants. Va aixecar un vell dipòsit de gasolina i el va posar al costat. Després uns palangres i un pot amb hams i esquers. Tota l’estona taral·lejava una vella cançó.

–¿Saps on és en Dag Lothar? –vaig dir.

–No, ho sento –va dir–. ¿Que el busques?

–Sí, d’aquella manera –vaig dir.

–¿Vols que et porti una estona en barca?

Vaig fer que no amb el cap.

–No, millor que no. Tinc bastantes coses a fer, saps?

–Ah, doncs si és així... –va dir, i va pujar al moll. Es va ajupir i va agafar les seves coses. Vaig anar endins ràpidament per no anar a parar al seu costat. Vaig travessar corrents l’aparcament ple de pedres i vaig fer equilibris sobre el marge de pedra de tot el carrer, fins a arribar a la carretera principal, on un corriol bastant abrupte queia bosc avall. Anava fins a Nabben, el lloc per banyar-se que feien servir tots els del veïnat, on et podies tirar des d’un penya-segat de dos metres d’altura i nedar fins a Gjerstadholmen, que era a l’altra banda d’un canal d’uns deu metres d’ample. Encara que l’aigua era profunda i jo no sabia nedar, hi anava de tant en tant perquè hi passaven moltes coses.

Ara se sentien veus que venien del bosc. Una veu infantil aguda i una veu juvenil una mica més greu. Al cap d’un moment vaig veure en Dag Lothar i l’Steinar entre els troncs tacats de sol. Tenien els cabells molls i portaven cadascun la seva tovallola sota el braç.

–Hola, Karl Ove! –va cridar en Dag Lothar quan em va veure–. Acabo de veure un escurçó!

–¿De debò? –vaig dir–. On? Aquí?

Va assentir i es va aturar davant meu. L’Steinar també va aturar-se, però amb un posat que deixava ben clar que no tenia pensat quedar-se parlant, que volia continuar endavant com més aviat millor. L’Steinar anava a l’institut, a la classe del pare. Tenia els cabells llargs, foscos i una ombra fosca de pèls al llavi superior. Tocava el baix i tenia la seva habitació al soterrani, amb entrada pròpia.

–Jo baixava corrents, oi? –va dir en Dag Lothar assenyalant el corriol–. Tan ràpid com podia, i quan he girat el revolt hi havia un escurçó al mig del camí. Per poc no aconsegueixo aturar-me!

–¿I què ha passat? –vaig dir.

Si hi havia alguna cosa que em fes por en aquest món eren les serps i els cucs.

–S’ha esmunyit com un llamp entre els arbustos.

–¿Estàs segur que era un escurçó?

–Sí, del tot. Tenia una ziga-zaga al cap.

Em va mirar somrient. Tenia una cara triangular, els cabells clars i suaus, els ulls blaus, l’expressió sovint intensa i entusiasta.

–¿Què, no t’atreveixes a baixar ara?

–No ho sé –vaig dir–. ¿En Geir i els altres són allà baix?

Va negar amb el cap.

–Només en Bjørn i el seu germà petit, i el pare i la mare de l’Eva i la Marianne.

–¿Puc pujar amb vosaltres? –vaig dir.

–Esclar que sí –va dir en Dag Lothar–. Però no puc jugar, ara, he d’anar a dinar.

–Jo també haig d’anar a casa –vaig dir–. Haig de forrar els llibres.

Quan vam arribar a dalt del carrer de casa i en Dag Lothar i l’Steinar van continuar cap a casa seva, no vaig entrar, em vaig quedar una estona buscant amb la mirada en Geir i en Leif Tore. No es veien per enlloc. Dubtant una mica, vaig començar a caminar. El sol, que era just al damunt del turó, em cremava les espatlles. Vaig mirar carrer avall per últim cop per si de cas en sortien, i després vaig córrer cap dins el corriol de darrere de casa. La primera part passava al llarg de la tanca del nostre jardí, l’altra part al llarg de la tanca de pedra dels Prestbakmo, mig amagat entre la multitud de pollancres trèmols, prims i joves que hi creixien, que durant tot l’estiu tremolaven a les tardes quan arribava la marinada. Després el corriol i la urbanització partien peres, el corriol anava per una zona coberta de molts arbres joves, entrava en un aiguamoll, al final del qual hi havia un petit prat sota un faig enorme que creixia tort sortint del pendent i deixava a l’ombra tot el que hi havia al voltant.

Era estrany com tots els arbres tenien la seva pròpia personalitat, expressada a través de les formes úniques que tenien, i la resplendor dels troncs i les arrels, de l’escorça i de les branques, la barreja de llum i d’ombra. Era com si parlessin. No amb veus, naturalment, sinó amb el que eren, com si s’estiressin cap a qui els mirava. I només parlaven d’això; del que eren, res més. Anés on anés de la urbanització o dels boscos dels voltants sentia aquestes veus, o sentia l’impacte d’aquestes figures de creixement infinitament lent. Hi havia el pi al costat del rierol de sota de casa, increïblement gruixut a la banda baixa del tronc, però al mateix temps d’escorça humida i arrels com bobines gruixudes que es feien visibles més lluny. La manera com les branques queien en formes piramidals, de lluny aparentment espesses i llises però de prop plenes de petites agulles de forma perfecta i color verd fosc. Totes aquelles branques eixutes, de color gris clar i poroses, que podien créixer per dins del sostre de pinassa, que no era gris sinó gairebé negre. El pi de la parcel·la dels Prestbakmo, llarg i prim com un pal de vaixell, amb una escorça que flamejava vermella i flocs d’agulles petites, verdes i de fàcil moviment al final de les branques, que no començaven a créixer fins gairebé a dalt de tot. El roure de darrere el camp de futbol, amb la part de baix del tronc, semblava més fet de pedra que de fusta, però no tenia l’aspecte compacte de l’avet perquè les branques del roure s’obrien enfora i formaven una cúpula prima de fulles caduques sobre el fons boscós, tan lleugera que mai podries creure que no només hi havia una connexió entre la part inferior del tronc i les branques primes exteriors, sinó que de fet n’eren l’ascendència i l’origen. Al mig del tronc hi havia una cosa que semblava una caverna, com si l’arbre hagués vessat una protuberància de forma ovalada, suau però dura i nuosa, amb l’interior tan gran com un cap petit. I les fulles, com totes les fulles creixessin on creixessin, repetien els mateixos bells patrons, mig arquejats mig dentats, tant si penjaven de les branques, verdes, gruixudes i llises, com si estaven esteses al fons del bosc uns mesos més tard, vermelloses i trencadisses. Al voltant d’aquest arbre el sòl sempre estava cobert d’una catifa de fulles a la tardor, de groc i vermell flamejants al començament, i més fosc i tou a mesura que passava el temps.

I després hi havia l’arbre del pendent davant l’aiguamoll. No sabia de quin tipus era. No era tan compacte com els altres arbres grans, més aviat al contrari: creixia en quatre troncs iguals que sortien enfora com serps, d’escorça d’un gris verdós plena de solcs llargs, i abastava la mateixa superfície que el roure o el pi però la impressió no era tan solemne, era més subtil. En una de les branques hi havia una corda amb un tauló de fusta, probablement posada pels nens del carrer de dalt; ells vivien tan a prop d’aquí com nosaltres. No hi havia ningú, ara, i vaig pujar pendent amunt sota les branques, em vaig agafar al tauló de fusta amb les dues mans i em vaig llançar endavant. Ho vaig fer dues vegades. Després em vaig quedar una estona sota l’arbre pensant què podia fer. A la casa de dalt del pendent, on vivien una parella amb una criatura petiteta petiteta, s’hi sentien veus i soroll de coberts. No podia veure res, però vaig entendre que havien d’estar fora al jardí. A la llunyania se sentia soroll d’un avió. Vaig fer unes passes per l’aiguamoll dessecat mentre mirava cap al cel. Un petit hidroavió entrava des del mar, volava força baix, el sol brillava a la carlinga blanca. Quan va desaparèixer rere els turons, vaig tornar a arrencar a córrer, cap a l’ombra del turó de l’altre costat, on l’aire era un pèl més fresc. Vaig mirar cap a la casa dels Kanestrøm i vaig pensar que segur que devien estar menjant verat en aquest moment, perquè no hi havia ningú a fora, i vaig baixar la mirada cap al corriol, on coneixia cada pedra, cada clot, cada mata i cada talpera. Si s’hagués organitzat una cursa aquí, all llarg del corriol des de casa nostra pujant cap al B-Max, no m’hauria pogut batre ningú. Podria córrer per tot aquell corriol amb els ulls clucs. No necessitava aturar-me mai, sabia sempre què hi hauria darrere del següent revolt, sabia sempre on era millor posar els peus. Quan corríem pel carrer, guanyava en Leif Tore cada vegada, però aquí guanyaria jo, ho sabia. Era un bon pensament, una bona sensació, i vaig intentar mantenir-la el màxim de temps possible.

Molt abans d’arribar al camp de futbol, vaig sentir les veus que en venien, la cridòria, l’esvalot i les rialles que de lluny, a través del bosc, tenien alguna cosa simiesca. Vaig aturar-me a la clariana. Al camp davant meu hi havia un eixam de nens de totes les edats, a molts amb prou feines els havia vist abans, la majoria s’arremolinaven al voltant de la pilota que tots intentaven xutar, de manera que el tumult es movia endavant i enrere tota l’estona en petites estrebades i empentes. El camp era de terra fosca, estava situat al mig del bosc, s’inclinava lleugerament cap a un dels costats, on creixien unes quantes arrels. A cada punta hi havia una porteria gran de bigues de fusta, sense xarxa. Un dels costats llargs quedava notòriament escurçat per una penya sortida, mentre que l’altre s’estenia per una zona irregular amb grans mates d’herba rígida. Gairebé tots els meus somnis naixien aquí. Córrer per aquí era una gran felicitat.

–¿Puc jugar? –vaig cridar.

Cada xut a la pilota retornava un so sord des del pendís del turó.

En Rolf, que estava a la porteria, es va girar cap a mi.

–Pots posar-te de porter aquí, si vols –va dir.

–D’acord –vaig dir, i vaig córrer cap a la porteria que en Rolf abandonava a poc a poc i balancejant-se.

–En Karl Ove està a la porteria del nostre equip! –va cridar.

Em vaig col·locar convenientment entre els pals i vaig començar a seguir el joc, destriant de mica en mica els que eren del meu equip, em vaig inclinar cap endavant, estava preparat quan la pilota s’acostava, i quan va arribar el primer tret, una pilota lliure arran de terra, em vaig ajupir i la vaig agafar, la vaig botar tres vegades contra el terra i vaig treure amb el peu. La pilota va cedir una mica al peu, era grossa, tova i gastada, semblava del color de la terra eixuta pel sol. Per una escletxa se’n podia veure l’interior taronja. L’arc que va descriure a l’aire no era alt, però va arribar lluny igualment, va botar enllà pel costat dret, i era una joia veure la munió de nens córrer-hi al darrere. Porter era el que volia ser. Em posava a la porteria sempre que en tenia l’oportunitat, res podia comparar-se amb la sensació de tirar-te contra un xut i aturar-lo. El problema era que només em sabia llançar cap a un costat, l’esquerre. Tirar-se cap a la dreta semblava contra natura, no aconseguia obligar-m'hi, així que si la pilota arribava per allà, havia d’estirar la cama en comptes de llançar-me.

Els arbres projectaven ombres llargues dins el camp, i zones flamejants d’ombra seguien els nens que corrien, que es fonien i separaven en grups tota l’estona. Però més d’un havia començat a caminar per allà en comptes de córrer. Alguns estaven inclinats endavant amb les mans als genolls, i per a decepció meva, vaig entendre que el joc s’acostava al final.

–No, jo me n’haig d’anar cap a casa –deia un.

–Jo també –deia un altre.

–Continuem una mica més –va dir un tercer.

–Jo també haig de marxar.

–¿Fem equips nous o què?

–Jo guillo.

–Jo també.

En un parell de minuts s’havia dissolt tot l’escenari, i el camp va quedar buit.

El paper per folrar que la mare havia comprat era blau i mig transparent. Sèiem a la cuina, jo en desenrotllava un tros i el tallava; si la vora quedava massa irregular i dentada, la mare la corregia. Després hi posava el llibre al damunt, obria les tapes com si fossin ales, hi doblegava el paper a sobre i hi posava cinta adhesiva a les cantonades. La mare ajustava el que necessitava ser ajustat durant el procés. Si no, seia teixint el que seria un jersei per a mi. L’havia triat jo mateix de les seves revistes de punt de mitja, un jersei blanc amb vores marró fosc, una mica especial perquè el coll era totalment recte i hi havia una obertura a cada costat, a baix de tot, de manera que gairebé penjava com una mena de tapall. M’agradava molt aquest aire indi, i jo seguia amb molta atenció fins on havia arribat a cada moment.

La mare es dedicava sovint a les manualitats. Les cortines del menjador i de la cuina les havia fet de ganxet, i les cortines blanques de les nostres habitacions, les de l’Yngve amb la vora marró i flors marrons, les meves amb vora vermella i flors vermelles, les havia cosit ella. També feia jerseis i gorros amb punt de mitja, sargia mitjons i posava pedaços als pantalons i a les jaquetes. Quan no s’hi dedicava, feia menjar i rentava els plats, o bé feia pa, o llegia. Teníem tot un prestatge ple de llibres, això no ho tenia cap altre pare. També tenia amics, al contrari que el pare, majoritàriament dones de la seva mateixa edat de la feina, a qui visitava de tant en tant, si no venien elles aquí. M’agradaven totes. Hi havia la Dagny, el fill i la filla de la qual, Tor i Liv, havien anat a l’escola bressol amb mi. Hi havia l’Anne Mai, que era grassa i feliç i sempre ens portava xocolata, conduïa un Citroën i vivia a Grimstad, on jo l’havia anat a veure una vegada amb l’escola bressol. I hi havia la Marit, que tenia un fill, en Lars, que tenia la mateixa edat que l’Yngve, i una filla, la Marianne, que tenia dos anys menys. No venien sovint, al pare no li agradava, però potser una vegada al mes venien una o l’altra; aleshores em deixaven seure amb elles una estona i aprofitar el seu escalf. I de tant en tant algun vespre anàvem al taller de Kokkeplassen, que era la mena de lloc on podies fer de tot. Allà també venien fills d’altres treballadors, i era allà que fèiem els nostres regals de Nadal.

La cara de la mare era agradable però seriosa. Es va posar els cabells llargs darrere de les orelles.

–Fa un moment en Dag Lothar ha vist un escurçó! –vaig dir.

–¿Ah sí? –va dir–. ¿I on, si es pot saber?

–Al camí que va a les roques. De poc no el trepitja! Per sort tenia tanta por com ell i s’ha esmunyit entre els matolls.

–Sort per ell! –va dir.

–¿Hi havia escurçons quan tu eres petita?

Va fer que no amb el cap.

–No hi ha escurçons a Vestlandet.

–¿Per què no?

Va riure una mica.

–No ho sé. ¿Potser perquè hi fa massa fred?

Jo movia les cames que em penjaven i tamborinejava amb els dits mentre taral·lejava kisses for me, save all your kisses for me, bye, bye, baby, bye, bye.

–En Kanestrøm ha pescat un munt de verats, avui –vaig dir–. Ho he vist jo mateix. M’ha ensenyat la galleda. Estava plena fins dalt. ¿Creus que tindrem barca aviat?

–Sí que estàs llançat, avui –va dir–. Barca i gat! Hi podem pensar. Però aquest any no, això segur. ¿Potser l’any que ve? Val diners, ja ho saps. Però l’hi pots preguntar al pare.

Em va tornar a donar les tisores.

Sí, ja, preguntar-l’hi al pare, vaig pensar, però no ho vaig dir, vaig intentar que la tisora llisqués, sense moure-la amunt i avall per tallar, però s’aturava, jo baixava el mànec, i hi feia una estripada.

–Si que fa tard l’Yngve –va dir, mirant per la finestra.

–Està en bones mans –vaig dir.

Em va somriure.

–Suposo que sí –va dir.

–El paper –vaig dir–. El curs de natació. ¿El pots emplenar ara?

Va fer que sí amb el cap. Em vaig aixecar i vaig travessar corrents el passadís, vaig entrar a l’habitació, vaig trobar el ciclostil dins la motxilla, i anava a tornar corrents quan la porta de baix es va obrir i jo, amb un batec extra al cor, em vaig adonar del que acabava de fer.

Les passes pesants del pare sonaven a les escales. Estava immòbil davant del bany quan la seva mirada va arribar a la meva des del replà.

–No corris dins de casa! –va dir–. ¿Quantes vegades ho haig de dir? Se senten els cops i tremolors per tota la casa. Entesos?

–Sí.

Va pujar i em va passar pel costat amb la seva esquena ampla i la seva camisa blanca. Quan vaig veure que entrava a la cuina, tota la felicitat em va abandonar. Però jo també hi havia d’entrar.

La mare seia com abans. El pare estava dret mirant per la finestra. Vaig deixar la fotocòpia amb compte damunt la taula.

–Aquí –vaig dir.

Quedava un llibre. Em vaig asseure i el vaig començar a fer. Només es movien les meves mans, tota la resta estava en silenci. El pare mastegava alguna cosa.

–¿No ha tornat a casa, l’Yngve? –va dir.

–No –va dir la mare–. Estic començant a patir.

El pare va baixar la mirada cap a la taula.

–¿Què és això que has portat? –va dir.

–El curs de natació –vaig dir–. La mare l’anava a signar.

–A veure –va dir, i va aixecar el full, el va llegir. Després va agafar el bolígraf de la taula i va escriure-hi el seu nom. Me’l va passar.

–Aquí ho tens –va dir, assentint en direcció a la taula–. I ara agafes tot això i ho portes a la teva habitació. Ho pots acabar de fer allà. Ara hi hem de sopar, aquí.

–Sí, pare –vaig dir. Vaig deixar els llibres en una pila, vaig enrotllar el paper i me’l vaig posar sota el braç, vaig agafar les tisores i la cinta adhesiva amb una mà, els llibres amb l’altra i vaig sortir.

Mentre estava assegut a l’escriptori tallant el folre per a l’últim llibre, una bicicleta va rodar per la grava de fora. Just després es va obrir la porta de l’entrada.

El pare estava dret esperant-lo al passadís quan va pujar per les escales.

–¿Quina hora et sembla que és, aquesta? –va dir.

La resposta de l’Yngve va ser massa fluixa per poder-la sentir, però havia de ser bona, perquè al cap d’un moment el van deixar pujar a la seva habitació. Vaig posar el llibre al damunt del paper que havia retallat, i el vaig doblegar, vaig posar un altre llibre a sobre per fer de pes mentre intentava obrir la cinta adhesiva, que s’havia enganxat totalment al rotlle. Quan finalment vaig poder agafar-ne la punta i vaig començar a estirar-la, es va esquinçar i vaig haver de començar de nou.

Darrere meu es va obrir la porta. Era l’Yngve.

–¿Què estàs fent? –va dir.

–Estic forrant els llibres, ¿no ho veus? –vaig dir.

–Ens han donat brioixos i gasosa després de l’entrenament –va dir l’Yngve–. A la seu del club. I hi havia noies a l’equip. Una d’elles era bona de veritat.

–Noies? –vaig dir–. ¿Es pot?

–Es veu que sí. I en Karl Fredrik és bon tio.

Per la finestra oberta se sentien veus i passes pendent amunt. Vaig enganxar el tros de cinta adhesiva que tenia penjant al dit sobre el paper i vaig acostar-m’hi per saber qui era.

Eren en Geir i en Leif Tore. Es van aturar al camí d’accés de casa en Leif Tore i reien d’alguna cosa. Després es van acomiadar, i en Geir va córrer el curt tros amunt fins a la seva entrada. Va girar per entrar-hi, i per primera vegada li vaig poder veure la cara, tenia un petit somriure als llavis. La mà la tenia en forma de puny a dins de la butxaca dels pantalons curts.

Em vaig girar cap a l’Yngve.

–¿I tu, de què jugaràs?

–No ho sé –va dir–. Segurament defensa.

–¿De quins colors és l’equipament?

–Blau i blanc.

–¿Com el Trauma?

–Gairebé –va dir.

–A sopar! –va cridar el pare des de la cuina. Quan hi vam entrar, hi havia un plat amb tres llesques de pa i un got de llet als nostres llocs. Formatge amb comí, formatge de cabra marró i melmelada. La mare i el pare estaven asseguts al menjador mirant la televisió. El carrer a fora estava gris, gairebé ho estaven també les branques dels arbres als costats del carrer, mentre que el cel per damunt dels arbres a l’altra banda de l’estret encara era blau i obert, com si s’aixequés per sobre d’un altre món, diferent d’aquell on estàvem asseguts.

L’endemà em vaig despertar quan el pare va obrir la porta de l’habitació.

–Amunt i crits, petit dormilega! –va dir–. El sol brilla i els ocellets canten!

Vaig enretirar l’edredó i vaig posar els peus a terra. A banda de les passes del pare, que es perdien passadís endins, la casa estava completament en silenci. Era dimarts. La mare començava a treballar d’hora i l’Yngve també començava d’hora a l’escola, mentre que el pare no començava fins a la segona hora.

Vaig anar a l’armari i vaig rebuscar entre les piles de roba. Vaig triar la camisa blanca, que era la més bonica que tenia, i uns pantalons blaus de pana. Però la camisa segurament era massa elegant, vaig pensar, segur que se n’adonaria, potser em preguntaria per què m’havia mudat, potser em demanaria que me la tragués. Millor amb la samarreta blanca Adidas.

Amb la roba sota el braç, vaig entrar al bany. Per sort l’Yngve s’havia recordat de deixar l’aigua a la pica. Vaig tancar la porta darrere meu. Vaig aixecar la tapa del vàter i vaig pixar. El pipí era d’un verd grogós, no groc fosc com de vegades era als matins. Encara que vaig procurar que totes les gotes encertessin dins el marc de la tassa, quan em vaig espolsar algunes van caure a terra, petites gotes transparents d’humitat sobre el linòleum blau grisós. Vaig eixugar-les amb una tira de paper de vàter que vaig llençar a la tassa abans d’estirar la cadena. Amb el soroll de fons em vaig posar davant la pica. L’aigua tenia un color lleugerament verdós. Hi suraven flocs petits, gairebé transparents, d’una cosa que no sabia ben bé què era. Vaig posar les mans en forma de petit bol, les vaig omplir d’aigua, vaig inclinar el cap endavant i me’l vaig mullar. L’aigua estava una miqueta més freda que jo. Un calfred em va baixar per l’espinada. Em vaig ensabonar les mans, me les vaig fregar ràpidament per la cara mentre tancava els ulls, me les vaig esbandir i em vaig eixugar les mans i la cara amb la tovallola de bany groga marronosa que estava penjada al meu ganxo.

Llest!

Vaig enretirar les cortines i vaig mirar a fora. Els arbres del bosc, per on s’acabava d’enfilar el sol, projectaven ombres fosques i profundes sobre l’asfalt. Després em vaig vestir i vaig sortir a la cuina. Hi havia un plat soper de cereals en flocs al meu lloc, al costat d’un cartó de llet. El pare no hi era.

¿Havia baixat a l’estudi a preparar-se les coses?

No. El sentia moure’s al menjador.

Em vaig asseure i vaig posar-me la llet als cereals. Vaig ficar-hi la cullera i me la vaig acostar a la boca.

Ecs, quina merda.

La llet estava passada, i el gust, que m’omplia tota la boca, em va enviar una basca a través del pit. Vaig empassar-me-la, perquè en aquell moment venia el pare. Va entrar, va travessar la cuina, va acostar-se al marbre i s’hi va recolzar. Em va mirar i va somriure. Només de pensar en el gust que m’esperava, se’m regirava l’estómac. Però respirava per la boca i m’ho empassava després de mastegar un parell de vegades.

Ecs, merda.

El pare no feia cap gest de marxar, i jo vaig seguir menjant. Si hagués baixat al despatx, hauria pogut llençar els cereals a les escombraries i cobrir-los amb altres deixalles, però mentre fos a la cuina, o a dalt al segon pis, no tenia alternativa.

Al cap d’una estona es va girar i va obrir la porta de l’armari, va treure’n un plat del mateix tipus que el meu, va trobar una cullera al calaix i es va asseure a l’altra banda de la taula.

Això no ho feia mai.

–Jo també me’n posaré uns quants –va dir. Va espolsar els cereals daurats i cruixents del cartó del gall verd i vermell, i es va estirar per agafar la llet.

Vaig deixar de menjar. Sabia que això portava directament a la catàstrofe.

El pare va ficar la cullera al bol i, plena fins dalt de llet i cereals, se la va ficar a la boca. Tan bon punt va tenir-la a dins, la cara se li va contraure. Va escopir al bol sense mastegar.

–Puah! –va dir–. Si la llet està passada! Quin fàstic!

Després em va mirar. Recordaria aquella mirada tota la vida. Els seus ulls no estaven enfadats, com m’havia esperat, sinó estranyats, com si mirés alguna cosa que no podia entendre en absolut. Sí, com si em mirés per primer cop a la vida.

–¿T’has pres els cereals amb la llet passada? –va dir.

Vaig assentir.

–Però això no ho pots fer –va dir–. Et donaré un altre cartró de llet, ¿no ho saps?

Es va aixecar, va llençar la llet passada a la pica movent molt els braços, sacsejant el cartó, va esbandir-lo, el va doblegar, el va deixar a les escombraries de sota la pica, i va buscar un nou cartó de llet de la nevera.

–Mira –va dir, em va agafar el plat, va esbandir-ne el contingut a la pica, va fregar-lo uns quants cops amb l’escombreta de fregar plats, el va tornar a esbandir i el va posar a la taula al meu davant–. Així –va dir–. Ara et poses més cereals i llet d’aquest cartró nou. D’acord?

–Sí –vaig dir.

Ell va fer el mateix amb el seu plat, i després ens ho vam acabar en silenci.

Tot a l’escola era nou, aquests dies, però tots els dies tenien la mateixa forma, i ens hi vam fer tant que només van caldre unes setmanes perquè res ens sorprengués. El que es deia des de la tarima era veritat, i el fet que es digués des d’allà feia fins i tot que el més improbable fos probable. Que Jesús havia caminat sobre les aigües era veritat. Que Déu es va mostrar en forma d’esbarzer cremant davant els peus de Moisès era veritat. Que les malalties eren causades per bitxos que eren tan petits que ningú no els podia veure era veritat. Que totes les coses, també nosaltres, estaven formades per petits grans que eren encara més petits que els bacteris era veritat. Que els arbres vivien de la llum del sol era veritat. Però no només ens preníem així el que deien els mestres, també acceptàvem el que feien sense més. Molts dels mestres que teníem eren vells, nascuts abans o durant la Primera Guerra Mundial, treballant des dels anys trenta o quaranta. De cabells grisos i amb trajo, no s’aprenien mai els nostres noms, i el que tenien per oferir quant a coneixement i saviesa no ens va arribar mai. Un d’ells es deia Thommesen i ens llegia un llibre una vegada a la setmana durant l’esmorzar, amb el cap cot rere la tarima, amb la veu una mica gangosa, i la pell de la cara pàl·lida, gairebé groga, amb uns llavis blauvermellosos. El llibre que llegia tractava sobre una dona gran enmig del no-res, impossible d’entendre, així que aquella estona que ell devia considerar agradable, com un gest amistós cap als joves alumnes, per a nosaltres era una tortura i una plaga, perquè havíem d’estar asseguts i quiets mentre ell estossegava i murmurava durant aquella història incomprensible.

Un altre mestre de cinquanta llargs es deia Myklebust i provenia d’algun lloc de Vestlandet, vivia a Hisøya, i imposava una disciplina fèrria. A les seves classes no tan sols havíem de formar i entrar marcant el pas a l’aula; quan hi entràvem, també havíem de posar-nos a un costat de la taula, i després ell, dret al costat de la tarima, ens mirava de fit a fit fins que la classe estava en silenci. Aleshores es posava de puntetes, feia un cop amb el cap i deia «Bon dia, classe» o «Bona tarda, classe», cosa a la qual responíem amb el corresponent «Bon dia, mestre» o «Bona tarda, mestre». No s’estalviava de donar una bufetada als alumnes en moments d’excitació o tirar-los contra la paret. Sovint es burlava dels que no li agradaven. Les seves classes de gimnàstica eren veritables instruccions. Hi havia algunes mestres de la mateixa edat. També eren estrictes i formals, envoltades d’una aura que no coneixíem però que respectàvem automàticament i, no poques vegades, temíem. Recordo que una d’elles em va aixecar una vegada pels cabells quan vaig dir una cosa fora de lloc. Pel que fa a la resta, es conformaven a enviar notes a casa, ja que això de quedar-se després de classe o arribar abans no era possible a causa de l’autobús. Juntament amb aquesta cohort de gent gran, alguns dels quals havien treballat allà tota la vida, també hi havia una nova generació de mestres, de l’edat dels nostres pares o fins i tot més joves. La nostra senyoreta, Helga Torgersen, era d’aquests. Era de les que en dèiem «bones», o sigui que mai no castigava amb duresa les irregularitats, no s’enfadava mai, no cridava mai, no pegava mai ni t’estirava els cabells, sinó que sempre resolia els conflictes parlant, de forma controlada i tranquil·la, i implicant-se com a persona més que no pas adoptant el paper de professora, de manera que hi havia poca diferència entre la persona que era en privat, quan estava amb els amics o a casa amb el marit, amb qui feia poc que s’havia casat, i la persona que era a classe. No era l’única, tots els mestres joves eren així, i eren els que ens agradaven. El director de l’escola pertanyia als joves, es deia Osmundsen, i tenia més o menys trenta anys. Portava barba i era fort, no gaire diferent del pare, però a ell li teníem por, potser més que a tots els altres. No per res del que feia, sinó per qui era. El seu despatx era on anaves a parar quan havies fet alguna cosa greu. Que no participés en el dia a dia de les classes però estigués a l’escola com una mena d’ombra, no disminuïa el nostre temor. També era llegendari per un altre motiu. L’any anterior havien trobat un vaixell d’esclaus només uns metres enllà de les roques del costat est de l’illa, hi havia embarrancat el 1768. La troballa va ser mencionada a tots els diaris i fins i tot va sortir per la televisió. El director Osmundsen era un dels tres bussejadors que l’havien trobat. Per a mi, que posava el busseig per davant de tot, excepte potser de la navegació a vela, era la persona més admirable que em podia imaginar. Era com tenir un director que fos astronauta. Quan dibuixava, a banda de velers i vaixells enfonsats, dibuixava peixos i taurons, full rere full. Quan veia un dels programes de natura que feien a la televisió d’aquella època sobre busseig als esculls de corall o busseig en gàbies antitaurons, en parlava durant setmanes. I ve-te’l aquí, l’home barbut que havia trencat la superfície de l’aigua l’any anterior amb una dent d’elefant a les mans d’una de les poques restes de vaixells d’esclaus que s’han trobat.

Va entrar a la classe el segon dia per explicar-nos coses sobre l’escola i quines regles hi havia, i quan va haver marxat la mestra va dir que un dia al cap de no gaire tornaria per parlar del vaixell enfonsat que havia ajudat a trobar. Havia estat dreta al costat de la finestra amb les mans a l’esquena i somrient tota l’estona que el director havia estat allà, i va fer això mateix quan el director va tornar al cap de dues setmanes, tal com havia promès. Jo estava excitadíssim amb el que ens havia explicat, però també una mica decebut quan vaig saber que el vaixell estava a pocs metres de profunditat. Això desmereixia molt la gesta. M’havia esperat potser uns cent metres de profunditat, amb bussejadors que s’havien d’aturar en una corda per respirar quan pujaven cap a dalt, que hauria durat fins a una hora en total, a causa de les altes pressions d’allà baix. Una foscor poderosa, llums oscil·lants de les lots, potser fins i tot un petit submarí o una batisfera. Però ¿arran de costa, just a sota dels peus dels que es banyaven, a l’abast de qualsevol noi amb aletes i ulleres de bussejar? Per altra banda va ensenyar fotografies de la troballa: tenien un vaixell de bussejadors que estava fondejat una mica endins de la cala, portaven vestits de neoprè i bombones, i tot havia estat planejat amb exactitud i a fons, amb mapes vells, documents i tota la pesca.

El pare gairebé havia sortit per televisió una vegada, li havien fet una entrevista i tot, era sobre alguna cosa de política, però quan estàvem asseguts mirant el telenotícies, no va sortir mai la seqüència, i tampoc l’endemà, quan també ens vam reunir per veure-ho. Una vegada, però, havia sortit a la ràdio, el van entrevistar amb relació a una exposició de segells, cosa que vaig oblidar i quan vaig arribar a casa ja l’havien fet i em va esbroncar.

Molts dels mestres es feien un embolic amb el meu nom, al principi. Eren col·legues del meu pare i creien que m’havien posat el nom d’ell, i el fet que em coneguessin per ser fill del meu pare m’agradava. Des del primer dia vaig donar el millor de mi a l’escola, sobretot per ser el millor de la classe però també perquè tenia l’esperança que arribés a orelles del pare com n’era de llest.

M’encantava anar a l’escola. M’encantava tot el que hi passava i els espais on passava.

Les nostres cadires, baixes i velles, fetes de tubs de ferro amb una planxa de fusta per seure i una per recolzar-hi l’esquena; les nostres taules, plenes de picades i tinta de tots els que hi havien estat asseguts abans. La pissarra, els guixos i l’esponja; les lletres que creixien del guix a les mans de la mestra, una O, una U, una I, una E, una Å, una Æ, sempre blanques, com li quedaven les mans al cap d’una estona. L’esponja seca, polsosa, que s’enfosquia i s’expandia quan l’esbandia a la pica, la bona sensació que feia quan després ho esborrava tot amb aquella empremta molla, que romania durant uns minuts, fins que la pissarra era neta i verda com abans. M’encantava la mestra, que parlava el dialecte de Karmøy, duia unes ulleres grans i els cabells curts, portava bruses i faldilles, m’encantava tot el que explicava i ens preguntava. Havíem d’aprendre a no parlar tots alhora, i també a no parlar espontàniament, sinó només quan havíem aixecat la mà i quan ens havia assenyalat amb el dit o fet un copet amb el cap en la nostra direcció. Perquè al començament hi havia un bosc de mans que s’aixecaven a classe, que s’agitaven impacients d’un costat a l’altre. Alguns cridaven a mi, a mi, a mi, perquè no preguntava coses difícils, només les que tothom podia contestar. Després hi havia les hores de pati, tot el que passava, tots els nens que hi havia, com sorgien i desapareixien grans acumulacions, com esclataven i s’esmorteïen les activitats. Els penjadors al passadís fora de la classe on penjàvem les jaquetes, l’olor de deu anys de neteja amb sabó de resina natural, l’olor de pixum als lavabos, l’olor de llet als armaris de la llet, l’olor de vint entrepans de diferents coses que s’obrien alhora en una classe. El sistema d’encarregats, en què cada setmana un alumne tenia la responsabilitat de repartir el que s’hagués de repartir, eixugar la pissarra després de classe i anar a buscar els cartons de llet a l’hora de dinar. La sensació que provocava ser l’escollit. I la sensació tan especial de caminar pels passadissos quan tots estaven asseguts a classe, quan estaven del tot buits, amb les jaquetes penjant als penjadors al llarg dels dos costats, el murmuri baixet que sortia de les aules quan passaves per davant, la llum de fora que feia que el terra de linòleum brillés suaument i, si feia sol, milers de partícules de pols que lluïen també, com una Via Làctia en miniatura. Una porta que s’obria, un nen que sortia corrents, podia modificar l’atmosfera de tot el llarg passadís, absorbir tota l’atenció i tot el significat: de sobte només comptava ell. Com si xuclés totes les olors, tota la pols, tota la llum, totes les jaquetes i tots els murmuris, com si fos un cometa a dalt del cel que absorbís tot el borrissol i polsim d’allà per on passava amb la seva cua llarga, pàl·lida en contrast amb el seu centre lluminós.

M’encantava el moment en què en Geir picava el timbre de casa i pujàvem amunt fins al supermercat, la competició diària que ja s’havia instaurat que consistia a arribar al punt de trobada ben d’hora i deixar la motxilla tan endavant de la fila com fos possible per poder triar el millor lloc a l’autobús. M’encantava quedar-me davant la botiga mirant els altres nens que arribaven de tot arreu. Alguns vivien a dalt de tot a les urbanitzacions de darrere la botiga, d’altres venien de més avall, de Gamle Tybakken, uns altres venien de l’esplanada a l’altra banda del turó. M’encantava especialment veure l’Anne Lisbet. No només tenia els cabells negres, brillants, també tenia els ulls foscos i una boca grossa i vermella. Sempre estava contenta, reia tant, i els ulls, a més de foscos, li brillaven com si tingués tanta alegria a dintre seu que sempre n’estaven plens. La seva amiga pèl-roja es deia Solveig. Eren veïnes i sempre anaven plegades, com en Geir i jo. La Solveig era pàl·lida i tenia pigues, no deia gaire res però els seus ulls eren amables. Vivien a la urbanització de dalt de tot a Tybakken, una zona on només havia anat un parell de cops i on no coneixia a ningú. L’Anne Lisbet tenia una germana un any més petita, va explicar quan li va tocar el torn per parlar d’ella mateixa a classe, i un germà quatre anys més petit. Un altre nen de la classe també vivia allà dalt, es deia Vemund, era una mica gros i lent, potser una mica curt de gambals i tot. Era el més lent de tots quan corríem, el més dèbil, llançava pilotes com una nena, era dolent jugant a futbol i no sabia llegir, però li agradava dibuixar i també la majoria de les coses que podies fer assegut a l’interior. La seva mare era una dona grossa, forta i enèrgica, d’ulls enfadats i veu estrident. El seu pare era prim, pàl·lid i anava amb crosses. Tenia una mena de malaltia muscular, i era hemofílic, va explicar en Vemund, orgullós. Quan el pare es fereix i comença a sagnar, no s’atura mai, només sagna i sagna, i ha de prendre un medicament o anar a l’hospital, si no, es mor.

El veïnat de l’Anne Lisbet, de la Solveig i en Vemund, on vivien molts altres nens un parell d’anys més petits o més grans que nosaltres, va passar a ser part del nostre món quan vam començar a l’escola. El mateix valia per a tots els altres veïnats dels nens de la classe. Era com si es corregués una cortina, i el que ens semblava que era tot l’escenari va resultar ser només la part de davant. La casa del costat de la muntanya, amb un jardí pla que podíem veure des del cim, i que feia equilibris sobre una paret blanca que es desplomava uns cinc metres avall, amb una reixa verda a dalt de tot, ja no era, per exemple, només una casa, sinó casa de la Siv Johansen. Cinquanta metres més enllà, darrere el bosc espès, hi acabava un carrer al llarg del qual vivien l’Sverre, en Geir B. i l’Eivind. Just a sota, però en una zona totalment diferent, un món totalment diferent, hi vivien la Kristin Tamara, la Marian i l’Asgeir.

Tots tenien els seus llocs, tots tenien els seus amics, i tot es va obrir per a nosaltres durant les setmanes del final de l’estiu. Era alhora nou i conegut, ens assemblàvem, fèiem les mateixes coses i estàvem oberts els uns als altres. Al mateix temps, cadascú tenia alguna cosa única. La Sølvi era tan tímida que gairebé no sabia parlar. L’Unni treballava a la plaça amb els seus pares i germans cada dissabte, hi venien verdures que cultivaven ells mateixos. El pare d’en Vemund anava amb crosses. La Kristin Tamara duia ulleres amb un pegat en un ull. En Geir Håkon, que sempre havia estat tan atrevit, de sobte estava dret retorçant-se avergonyit davant la pissarra. En Dag Magne feia rialletes tota l’estona. A en Geir li havien fet l’extremunció quan va néixer perquè es pensaven que es moriria. L’Asgeir sempre feia una lleugera olor de pixat. La Marianne era forta com un nen. L’Eivind sabia llegir i escriure i jugava bé a futbol. En Trond era petit i rapidíssim. La Solveig era molt bona dibuixant. El pare de l’Anne Lisbet era submarinista. I en John tenia més oncles que cap altre.

Un dia que havíem estat a l’escola les tres primeres hores, i l’autobús ens havia deixat al supermercat cap a les dotze, en Geir i jo vam acompanyar en John a casa. El sol brillava, el cel era blau, el camí era sec i polsós. Quan vam arribar a casa d’en John, ens va preguntar si volíem pujar i beure una mica de suc. Sí que volíem. Vam seguir-lo fins al balcó, vam deixar les motxilles i ens vam asseure a les cadires de plàstic que hi havia. Va obrir la porta de casa i va cridar:

–Mama, volem suc! Tinc convidats de la classe!

La mare va treure el cap per la porta. Anava vestida amb un biquini blanc, tenia la pell morena del sol, i els cabells llargs i castanys. Unes grans ulleres de sol li cobrien tota la part superior de la cara.

–Que bé –va dir–. Vaig a veure si tenim una mica de suc per vosaltres.

Va entrar al menjador i va desaparèixer per una porta. Hi havia com una buidor, en aquella sala. S’assemblava al nostre menjador, però hi havia menys mobles, i no hi havia cap fotografia a les parets. Dues de les nenes de la classe van passar pel carrer de sota. En John es va inclinar sobre la barana i els va cridar a l’esquena que semblaven micos.

En Geir i jo vam riure.

Les noies no en van fer cas i van continuar baixant pel carrer. La Marianne era més alta que tots els nens, tenia el front ample, els pòmuls elevats, els cabells llargs i clars que li queien llisos com cortines a cada costat de la cara. De tant en tant, quan estava indignada o angoixada, se li arrugava el front i dels seus ulls en sortia una mirada especial, que m’agradava veure. També sabia enfadar-se i venjar-se com cap altra nena.

La mare d’en John va sortir amb una safata amb tres gots i un gerro de suc, va posar un got davant de cadascun de nosaltres i els va omplir fins dalt. Els glaçons flotaven frec a frec a dalt de tot del suc vermell. La vaig mirar quan va tornar a entrar. No era guapa, però de totes maneres tenia alguna cosa que cridava l’atenció i feia que te la miressis.

–¿Mires el cul de ma mare? –va dir en John, rient en veu alta.

No vaig entendre què volia dir. ¿Per què hauria de voler mirar el cul de la seva mare? Era violent, també, perquè ho havia dit tan alt que ella ho devia haver sentit.

–No, no, què dius! –vaig dir.

Va riure més.

–Mama! –va cridar–. Vine aquí un moment!

Va venir, encara en biquini.

–En Karl Ove t’estava mirant el cul! –va dir.

Ella li va clavar una bufetada a la galta.

En John va continuar rient. Vaig mirar en Geir, que mirava enlaire tot xiulant. La mare d’en John va tornar a entrar a dins. Vaig buidar el got de suc d’un sol glop.

–¿Voleu veure la meva habitació? –va dir en John.

Vam fer que sí i vam seguir-lo a través del menjador fosc i fins a la seva habitació. Hi havia un pòster d’una moto en una paret, i d’una dona gairebé despullada, de pell taronja pel sol, a l’altra.

–És una Kawasaki set i mig –va dir–. ¿Voleu més suc?

–Em sembla que no –vaig dir–. Jo haig d’anar a casa a dinar.

–Jo també –va dir en Geir.

El gos ens va grunyir quan sortíem. Vam baixar pel camí sense dir res. En John s’acomiadava amb la mà des del balcó. En Geir va tornar-li la salutació.

¿Per què hauria de mirar-li el cul a la mare d’en John? ¿Hi havia alguna cosa de què no m’havia adonat? ¿Per què m’ho havia dit cridant? ¿Per què l’hi havia dit a ella? ¿Per què ella li havia pegat? ¿I per què collons havia continuat rient després, ell? ¿Com podies riure quan la teva mare t’havia pegat? ¿O quan qualsevol persona t’havia pegat?

Havia mirat la seva mare, i havia tingut un remot sentiment de culpa quan ho feia perquè estava gairebé despullada, però no li havia mirat el cul, ¿per què ho hauria de fer?

Era la primera vegada que estava a casa d’en John, i seria l’última. Amb en John jugàvem a futbol o ens banyàvem, però no era dels que ens convidaven a casa seva. Tots li tenien una mica de por, perquè encara que dèiem que es feia el gallet, que no era tan valent, tots sabíem que en realitat ho era. Buscava els nens de classes superiors a les nostres, era l’únic de nosaltres que es ficava en baralles, i era l’únic que podia oposar-se als mestres i negar-se a fer el que li deien. Tenia son als matins perquè el deixaven estar llevat fins quan volia, i quan explicava coses de casa seva a classe, com fèiem tots, sempre hi havia algun oncle que hi vivia en aquell moment. Ni ell ni nosaltres fèiem preguntes sobre la condició d’aquells homes, i ¿per què ho hauríem de fer? En John tenia més oncles que ningú altre que coneguéssim, era així.

Uns dies més tard, un dissabte de començaments de setembre, un d’aquells primers dies de tardor que l’estiu ha envaït i omplert del tot, que els camps són polsosos i càlids, el cel blau profund i les primes fulles marcides s’arremolinen gairebé contra natura per l’aire, perquè el vent encara és suau i totes les cares que veus brillen de suor, en Geir i jo anàvem d’excursió urbanització amunt. Portàvem la nostra carmanyola i una ampolla de suc. Havíem pensat seguir un camí que coneixíem que entrava a mà esquerra al final de l’esplanada gran, més o menys on començava el corriol de la Fina. Per arribar-hi havíem de passar per la parcel·la d’una casa de la qual sabíem poca cosa, a banda que el seu propietari s’emprenyava fàcilment perquè un diumenge d’aquella primavera una colla havíem estat jugant a futbol al prat del final de la seva propietat, limitada d’una banda per unes roques i de l’altra per un rierol, i al cap d’una mitja hora havia arribat caminant amb passa ràpida i ens havia començat a esbroncar i amenaçar amb el puny fins i tot abans que poguéssim sentir-lo. Vam sortir corrents. Però ara no anàvem a jugar a futbol, ara només anàvem a travessar la propietat, al llarg del rierol i fins al camí, que de fet era un petit camí ple de pedres petites, planes i majoritàriament blanques. Hi havia una tanca, la vam enretirar i ens vam trobar en un lloc on no havíem estat mai. Queia una ombra espessa sobre el corriol, hi havia arbres alts a les dues bandes, i era gairebé com entrar en un túnel. Una mica més avall el camí girava i hi havia un bloc de roques guspirejants a la llum del sol. Havia de ser d’on sortien les pedres sobre les quals caminàvem. Ens hi vam aturar al davant. No era penyalosa i mig podrida, per dir-ho d’alguna manera, com algunes roques més poroses després de fer-les explotar, ni tampoc era gens suau i pedregosa, com les roques i algunes de les penyes que et trobaves al bosc, no, aquest penyal era completament llis, gairebé com el vidre, i estava fet de molts plans inclinats. ¿Havíem ensopegat amb una veta de pedres precioses? Gairebé ho semblava. I alhora estava massa a prop de la urbanització per ser-ho, no hi havia cap possibilitat que haguéssim descobert alguna cosa que ningú altre no hagués descobert abans, ho sabíem, però igualment vam omplir les motxilles de pedres. I vam continuar baixant pel corriol. El rierol seguia el camí, a dalt de tot rajava a les profunditats d’un gorg en forma d’embut, més avall, on començava el pendent, queia degotant en petites terrasses. Allà on el rierol corria més o menys a la mateixa altura que el camí, vam intentar fer-hi una presa. Carregàvem pedra rere pedra fins allà, cobrint les escletxes entre les pedres amb molsa, i potser després de mitja hora havíem aconseguit que l’aigua s’escampés pel corriol. De sobte, vam sentir uns trets. Ens vam mirar. Després ens vam posar les motxilles i vam començar a córrer avall. Trets, ¿podien ser caçadors? Després d’uns centenars de metres el camí es tornava més pla. Corria en una profunda ombra negra verdosa, causada per fileres espesses d’avets grans que creixien endins. Potser cent metres més enllà vam entreveure un camí asfaltat, i ens vam aturar, perquè els trets sonaven més clars ara, i venien de l’esquerra. Vam caminar entre els arbres, sobre la coberta flonja de les nabineres, els brucs i la molsa, vam pujar un pendís suau i, davant nostre, potser vint metres més avall, hi havia una clariana plena d’escombraries banyades pel sol.

Un abocador!

Un abocador al bosc!

Algunes gavines volaven sobre el costat més allunyat. Cridaven i donaven voltes sobre les escombraries com si fossin un mar. L’olor dolça però alhora forta ens molestava els narius. Es van tornar a sentir els trets. No sonaven forts, els cops eren secs, com una mena d’espetec. A poc a poc vam anar baixant al vessant de l’abocador, i allà, a la vora, vam veure dos homes, un dret al costat d’un cotxe sinistrat, l’altre ajagut al costat. Tots dos tenien escopetes que apuntaven cap a l’abocador. Disparaven a intervals de dos segons. El que estava ajagut es va aixecar i després van sortir cap a l’abocador amb les escopetes a les mans. Vam acostar-nos cap al lloc d’on sortien. Entre les muntanyes de deixalles que pujaven i queien com turons i serres, hi havia un passadís que ells anaven seguint. Anaven vestits com caçadors de debò, amb botes i guants. Eren adults, però no vells. Al seu voltant vaig veure cotxes sinistrats, neveres, congeladors, aparells de televisió, armaris i calaixeres. Vaig veure sofàs, cadires, taules i llums. Vaig veure esquís i bicicletes, canyes de pescar, làmpares d’aranya, pneumàtics de cotxe, capses de cartó, caixes de fusta, caixes de porexpan i piles i piles de sacs de plàstics greixosos i voluminosos. El que teníem al davant era un paisatge d’objectes llençats. Gran part d’aquest paisatge consistia en bosses amb restes de menjar i embalatge, coses que la gent portava al contenidor cada dia, però allà on érem, i per on caminaven aquells dos homes, potser una cinquena part de la superfície total, hi havia objectes més grans.

–Disparen a les rates –va dir en Geir–. Mira allà!

S’havien aturat. Un d’ells va aixecar una rata per la cua. Tenia tot un costat fet miques, semblava. La va fer girar i la va deixar anar, de manera que va volar pels aires i va aterrar sobre unes bosses, entre les quals va relliscar. Van riure. L’altre va clavar una puntada de peu a un altre cadàver, posant la punta de la bota a sota i fent-la sortir disparada.

Tornaven caminant. Amb els ulls aclucats pel sol clar, ens van saludar. Semblaven germans.

–¿Aneu d’excursió, nois? –va dir un. Tenia els cabells arrissats pèl-rojos sota una gorra de color blau, cara ampla, llavis amb un bigoti espès a sobre, que també era vermellós.

Vam assentir.

–D’excursió a l’abocador! Vaja, quines coses –va dir l’altre. A banda dels cabells, que eren rossos, gairebé blancs, i el llavi superior, que duia afaitat, era gairebé com una fotografia del primer–. Us menjareu l’entrepà per aquí, oi? ¿Dalt d’aquella pila de deixalles d’allà?

Van riure. Nosaltres també vam riure una mica.

–¿Voleu mirar com disparem a unes rates? –va dir el primer.

–Sí, ens encantaria –va dir en Geir.

–Llavors us heu de posar darrere nostre. És important. Entesos? I estigueu-vos totalment quiets, per no molestar-nos.

Vam assentir.

Aquesta vegada es van ajeure a terra tots dos. Van estar molta estona immòbils. Vaig intentar veure el que ells veien. Però només quan van esclatar els trets vaig veure la rata, arrencada del terra, com per un cop de vent sobtat i violent.

Es van aixecar.

–¿Voleu venir a veure-ho? –va dir un.

–No hi ha gaire cosa a veure, no –va dir l’altre–. Una rata morta!

–Jo la vull veure –va dir en Geir.

–Jo també –vaig dir.

Però la rata no era morta. Era a terra retorçant-se. La part posterior gairebé havia desaparegut amb el tret. Un dels homes li va donar un fort cop al cap amb la culata, es va sentir un so tou, amb prou feines cruixent, i es va quedar estesa tranquil·la. Va mirar amoïnat la culata.

–Aix, ¿per què ho he fet, això? –va dir.

–Potser volies fer-te una mica el gallet –va dir l’altre–. Vine, que marxem. Ho pots netejar al cotxe.

Van decidir plegar veles altra vegada, amb nosaltres dos trotant al darrere.

–¿Ja ho saben els vostres pares, que sou aquí? –va dir l’un.

–Sí –vaig dir jo.

–Bé –va dir ell–. Llavors us deuen haver dit que no heu de tocar res del que hi ha aquí, oi? Està ple de bacteris i altres merdes, ja ho sabeu.

–Sí –vaig dir.

–Bé! Adéu, nois!

Uns minuts més tard va engegar un cotxe a la carretera, i ens vam quedar sols. Durant una estona vam estar corrent donant voltes, mirant coses, buidant sacs, tombant armaris per veure si hi havia alguna cosa bonica al darrere, mentre ens cridàvem l’un a l’altre el que trobàvem. Una bossa amb revistes bones, que estaven gairebé noves, va ser la meva gran troballa, hi havia Tempo i Buster, un llibre de butxaca d’en Tex Willer, i també algunes de les petites i allargades revistes de cowboys dels anys seixanta. En Geir va trobar una llanterna plana, un petit brodat d’un cérvol i dues rodes de cotxet. Quan ens vam cansar de buscar, ens vam asseure als brucs amb les nostres troballes i ens vam menjar els entrepans.

En Geir va arrugar el paper i el va llençar enllà, tan lluny com va poder. La idea devia ser que anés a parar al mig de l’abocador més o menys, però es va trobar amb un cop de vent en el mateix moment, i com que era molt lleuger ni tan sols va arribar al començament, va aterrar sobre el bruc.

–¿Caguem o què? –va dir.

–Per què no –vaig dir–. On?

–No ho sé –va dir arronsant les espatlles.

Vam caminar una mica pels voltants del bosc buscant un lloc adient. Cagar a l’abocador en certa manera no era escaient, es tractava d’alguna cosa bruta, vaig pensar, i era estrany, ja que estàvem parlant d’escombraries. Però les escombraries eren bosses de plàstic lluents i cartons, electrodomèstics condemnats i piles de diaris. Les coses toves i enganxoses estaven embolicades, a l’abocador. Així que havíem de sortir al bosc per fer-ho.

–Mira aquell arbre! –va dir en Geir.

Era un pi gran, tombat, uns deu metres enllà. Vam enfilar-nos al tronc, ens vam abaixar els pantalons i vam treure el cul mentre ens agafàvem cadascun a una branca. En Geir va remenar el cul just en el moment que sortia la merda, de manera que va sortir impulsada cap a un costat.

–¿Has vist això? –va dir rient.

–Ha, ha, ha! –vaig riure mentre intentava fer el contrari, deixar-la anar avall com una bomba llançada des d’un avió sobre una ciutat. Era una sensació deliciosa quan sortia més i més enfora, l’instant que quedava penjant i movent-se i el final, quan es deixava anar i s’esclafava contra el terra.

De tant en tant m’aguantava dies i dies per aconseguir-ne una de ben gran i perquè era agradable. Quan de debò havia de cagar, tant que gairebé no aconseguia mantenir-me dret, i m’havia d’inclinar cap endavant, em recorria una sensació fantàstica per tot el cos si no cedia, i premia els músculs del cul tant com podia i com si diguéssim empenyia la merda perquè tornés al seu lloc. Però era una cosa perillosa, perquè si ho feia massa vegades, la caca es feia tan enorme que al final era gairebé impossible cagar-la. Oh, collons quin mal podia fer quan un d’aquells supercagarros havia de sortir! De fet era inaguantable, era com una explosió de dolor, AAAAAAAHHHHHH!!!!, cridava aleshores, AAAAAAHHHH, i en aquell moment, quan semblava que no podia ser pitjor, de sobte, era fora.

Déu meu, que bo que era allò!

Quina sensació més fantàstica m’omplia aleshores!

El dolor havia passat.

La merda al vàter.

Tot jo era pau i tranquil·litat. Sí, gairebé tan ple de tranquil·litat que no tenia ganes d’aixecar-me i eixugar-me, sinó que només volia quedar-me assegut allà.

¿Però valia la pena?

Durant dies podia tenir por d’una d’aquelles grans caques. No volia anar al lavabo perquè feia molt de mal, però si no hi anava només em faria cada vegada més mal.

O sigui que al final no tenia cap altra opció que fer-ho. Sabent que em faria un mal de collons!

Una vegada em feia tanta angúnia que vaig intentar trobar una altra manera de fer sortir la merda. Em vaig aixecar una miqueta i vaig ficar-me el dit al cul, tan endins com vaig arribar. Allà! Allà era la caca. Dura com una pedra! Quan va estar localitzada, vaig començar a remoure el dit endavant i endarrere, en un intent de fer el passatge més ample. Alhora premia una mica, i així, a poc a poc, vaig poder remolcar la merda fins a la vora. Oh, encara feia mal alliberar l’últim tros, però no tant de mal.

Havia trobat un mètode!

Que el dit es quedés ben marró tant era, es podia rentar. Pitjor era l’olor, perquè encara que me’l vaig fregar i refregar hi quedava una tènue olor de merda tot el dia i tota la nit. Sí, fins i tot l’endemà la podia olorar quan em vaig llevar.

Calia sospesar els pros i els contres.

Quan en Geir i jo vam haver acabat, ens vam eixugar amb una fulla de falguera cadascun, i després vam anar a veure el resultat. La meva tenia un tint verdós, i era tan tova que ja s’havia escampat una mica per terra. La d’en Geir era marró clar, amb una zona negra en una de les puntes, que era més dura i amb més forma de boletes.

–¿No és curiós que la meva faci bona olor mentre que la teva fa pudor? –vaig dir.

–És la teva que fa pudor! –va dir en Geir.

–No és veritat –vaig dir.