Kitabı oku: «L'ofensiva contra belchite»

© Hereus de Lluís Capdevila, 2020

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

c/ Mallorca, 348

08013 Barcelona

nuvol.com

Disseny: Laia Serch Muni

ISBN: 978-84-17455-30-9

@nuvol_com

@nuvol_com

@elnuvol

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

La Batalla de Belchite, segons Lluís Capdevila

«Bon amic meu, bon republicà, em demana unes paraules de pròleg. Em posa en un compromís perquè jo no recordo haver escrit mai un pròleg per a un llibre, una cosa tan inútil com el pròleg per a un llibre». Així comença la introducció del president Companys al recull de cròniques parlamentàries de Lluís Capdevila. Prop de noranta anys després, i trobant-me davant una situació similar, em veig obligat a donar-li la raó. És per això que, posats a parlar del personatge, seria bo començar amb una breu introducció biogràfica, exercici senzill i il·lustratiu que sempre ve de gust fer i que, a més, servirà per explicar la història d’un individu excepcional que sovint és obviat per les veus més respectades de la nostra literatura.

Nascut el 1893 a la ciutat que, un lustre abans, havia estat seu de l’Exposició Universal, Lluís Capdevila i Vilallonga va viure en primera persona l’època daurada de la bohèmia barcelonina. Després d’un autoimposat exili parisenc, el jove literat va tornar a casa per entregar-se a una existència plena d’excessos: «Vivíem el present. Ni l’ahir ni el demà no havien estat fets per a nosaltres. Escrivíem sense parar, en els més infectes diaris i revistes que et puguis imaginar. Entre tango i tango, menjàvem alguna cosa. Damunt de la taula, en un full de paper de barba, hi teníem dos o tres grams de cocaïna. Rèiem, parlàvem alt, fumàvem les nostres pipes i cigarretes. La cambra feia pudor de tabac, amb regust de perfumeria barata i de sexe malalt».

Va ser en aquells dissoluts temps que Capdevila va començar a lluir el símbol que l’hauria d’identificar durant la resta de la seva vida: un monocle que, pel que es veu, s’anava fent més i més menut a força de caure a terra, cosa que, pel que diuen, passava sovint. El seu aspecte, menut i magre, el feia tenir un aire «muy del siglo dieciocho», segons explica Jaume Passarell a les seves memòries. Si a això li sumem la seva vinculació amb mitjans allunyats de l’elit cultural del moment —L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia o Los Miserables, entre d’altres—, no és d’estranyar que, des de les pàgines de La Publicitat o El Be Negre, se’l caricaturitzés de manera habitual. Un exemple del que ell anomenava «les sagnants guerres del nostre petitíssim i asfixiant món literari». Sembla que res hagi canviat gaire…

Malgrat tot, l’animadversió que el nostre protagonista pogués sentir per figures cabdals del periodisme català com Josep Maria Planes, Eugeni Xammar o Josep Pla no ens ha d’impedir veure allò que, més enllà de disputes puntuals, els unia a tots: l’estima per Catalunya. I és que un dels més destacats amors de Capdevila va ser, sense marge per al dubte, la seva pàtria. Desenes de llibres —molts d’ells oblidats— i més de quaranta peces teatrals van ser l’arma emprada per a la realització d’una de les tasques que més l’enorgullien: promoure el català entre les classes populars. A diferència de la dels seus contemporanis, molts d’ells vinculats a l’Ateneu —«una de les nostres capelletes»—, l’obra de l’home del monocle es compon d’un seguit de relats protagonitzats per prostitutes tuberculoses, artistes fracassats, madames geriàtriques i pagesos estrambòtics. Tot amb la intenció que «el català regnés al Paral·lel en lloc de Lerroux».

D’entre les seves creacions d’aquells anys hi destaca Cançó d’amor i de guerra, una sarsuela estrenada el 1926 que, malgrat ser titllada de carrinclona i cursi per part de la intelligentsia nacional, va ser representada més de 14.000 cops. Un altre èxit —pel que fa al públic, la crítica sempre va ser-li més o menys hostil— va ser la novel·la Memòries d’un llit de matrimoni, que va vendre prop de 35.000 exemplars. Aquesta popularitat, ja esvaïda, s’explica en part per l’estil lleuger dels seus textos, de característiques similars a les de les comèdies screwball americanes dels anys trenta.

Així van seguir les coses fins a l’arribada de la República, moment en el qual, l’antic bohemi, reconvertit en periodista d’èxit, va rebre l’encàrrec de dirigir La Humanitat, diari afí a Esquerra Republicana del qual va estar al capdavant fins que la publicació va quedar suspesa després dels fets del 6 d’octubre de 1934. Això no va suposar un impediment per a Capdevila, que va seguir vinculat al mitjà fins a la caiguda total de règim democràtic. Després vindria l’exili, primer a França i, posteriorment, a Andorra, des d’on, entre llibres i esborranys, passaria els seus darrers dies, vivint del record d’una terra a la qual només retornaria en comptades ocasions. Com ell mateix deia: «l’exili no és una llar», sinó «una estació a la qual arribàrem en un viatge d’anada i ens hi hem quedat».

Però aquí no hem vingut a parlar de l’exili, sinó d’allò que el va precedir: la guerra. Poc després de l’inici del conflicte, Capdevila va decidir allistar-se com a combatent, ho va fer «per fàstic i per indignitat de la rereguarda, no pas per heroïcitat». D’aquesta convulsa faceta de la seva vida, la que el va dur al front d’Aragó, neix el llibre que us disposeu a llegir. Som a Belchite, a finals de l’estiu del 37. Per primer i últim cop en el transcurs de les hostilitats, l’exèrcit roig avança. Els camps de la província de Saragossa i les seves petites localitats s’omplen de sang i mort mentre el nostre protagonista s’esforça per esquivar la censura militar i explicar-nos allò que va passar en un poble que, encara avui, segueix en runes. «S’ha fantasiejat molt sobre la presa de Belchite, tothom ha dit la seva, però la veritat no ha estat dita més que en part. Hi ha la consigna de no fer política i, malauradament, hom segueix fent política, no molt intel·ligent les més de les vegades».

Quan deia, línies enrere, que em sentia en la mateixa posició que Companys, no estava exagerant. Tot i que el contingut dels articles a prologar és diferent, la prosa de Capdevila fa seva aquella frase del militar prussià Carl von Clausewitz: «La guerra és la continuació de la política per altres mitjans». Així doncs, hom no nota gaire diferència entre com s’expliquen les rebequeries dels diputats de la Lliga al Parlament i les destrosses causades pel darrer atac de l’aviació mussolininana. Amb trets o amb paraules, la política és política, i tot es narra a través d’una mateixa veu literària, basada en el desequilibri constant, capaç de portar-nos del riure al plor i de l’espant a la ràbia, passant per l’estupefacció més profunda.

Entre pernils que cauen del cel, esglésies que vomiten metralla i cadàvers en descomposició, Capdevila, el seu monocle i la seva pipa se sumen a l’esforç bèl·lic, tant en la batalla física com en la intel·lectual. El bohemi romàntic reneix amb esperit de guerriller i, sempre que el combat li deixa un petit descans, es dedica a transformar en paraules —a vegades iròniques i d’altres rabioses— el seu odi cap als enemics de la pàtria, els traïdors que acabarien sepultant una Catalunya que mai ha pogut tornar a ser aquell «país normal» pel que tants i tants van lluitar i morir.

Es tracta del mateix país que Quim Torra va intentar dibuixar en el seu Viatge involuntari a la Catalunya impossible, on resta transcrita la carta que Capdevila va enviar a Just Cabot després de la seva mort l’any 1961. Aprofitant que Cabot no podia respondre, l’autor de L’art de fumar en pipa explica la seva història en forma de confessió laica. Un relat que és també el de la Barcelona del primer terç del segle passat, aquella societat moderna, dandi i frenètica que, abans de la desfeta del 39, va intentar construir una Catalunya moderna, il·lustrada, radiant. La Catalunya de Josep Maria de Segarra i Alexandre Plana, la Catalunya de Capdevila, una Catalunya que no té previst tornar.

Potser el més tràgic de llegir La batalla de Belchite és el fet de saber que, malgrat l’optimisme i la convicció que poden transmetre determinats paràgrafs, la desfeta era inevitable. I no parlo tan sols de la derrota republicana, sinó de la d’una Catalunya que, des de l’inici del conflicte, se sabia condemnada. Entre el salvatgisme de la FAI i la brutalitat feixista, una societat com aquella, amb pretensions intel·lectuals i allunyada dels dogmatismes totalitaris que regnaven en l’Europa prebèl·lica, no tenia res a fer.

En un fragment de la carta al difunt Just Cabot, Capdevila es pregunta si existeix alguna possibilitat que la seva obra i la dels seus companys de feina sigui recordada en un futur. «Quina tristesa parlar avui de tots aquests periodistes, Cabot! Ningú no els pot llegir avui en la Catalunya emmordassada. Els llegiran demà? Sabran algun cop que en aquell país nostre van existir alguns dels millors periodistes europeus?». Espero que aquest pròleg i les pàgines que l’acompanyen ajudin al lector a poder respondre amb un «sí» les preguntes anteriors. Ha de ser una afirmació contundent, valenta, segura. Si una cosa necessita la nostra literatura i el nostre país, és, sens dubte, una elevada dosi d’autoestima.

Joan Simó