Kitabı oku: «Un diàleg imaginari», sayfa 2

II

Jo volia escriure, això ho vaig tenir clar des de petit, però estava molt menys segur de voler ser escriptor en el sentit de dependre de la literatura per guanyar-me la vida, i sobretot en el sentit d’adoptar la figura pública de l’escriptor, una cosa que em fascinava o em feia angúnia segons el moment. Quan hi pensava a l’edat en què es fan aquestes coses em venia una mena de pudor provocat per alguns dels escriptors en actiu d’aquest país i d’altres països. En tot cas, aquestes especulacions van resultar del tot gratuïtes perquè, quan va arribar el moment de triar, el meu marge de decisió era estretíssim: d’una banda no disposava de patrimoni familiar, com alguns coneguts meus que havien decidit dedicar-se a la literatura, i d’altra banda la meva paternitat precoç i fervent descartava una hipotètica vida de bohèmia com a escriptor jove i sense ingressos, o molt pocs. Potser per això m’agradava tant llegir les biografies d’escriptors que no havien tingut aquestes traves, com Flaubert i Proust, que van poder dedicar-se a escriure sense preocupar-se pels diners ni per l’èxit, o bé les vides dels escriptors més bohemis, com ara Stendhal, Baudelaire i Rimbaud, que em regalaven unes fantasies que podríem relacionar amb les revoltes juvenils dels setanta somiades per un jove pare de família molt formal i estudiós.

aquest idiota de Stendhal

—Gustave FLAUBERT

per a Stendhal la literatura no és més

que el succedani d’una vetllada amb un bon licor

—Marcel PROUST

De la primera frase s’ha de deduir que Flaubert no sentia gaire simpatia per Stendhal. A més d’aquesta andanada, l’autor de Madame Bovary també va escriure: “Trobo [El roig i el negre] mal escrit i incomprensible pel que fa a caràcters i intencions. (...) Quant a Beyle, després d’haver llegit El roig i el negre no he entès mai l’entusiasme de Balzac per un escriptor així.”

Pot semblar estranya aquesta incomprensió d’El roig i el negre per part d’un home intel·ligent i culte, autor, a més, de L’educació sentimental, una novel·la que té analogies evidents amb algunes obres de Stendhal; i si atribuíssim aquest menyspreu flaubertià a la coneguda incúria estilística de Stendhal, que no es preocupava gaire de corregir els seus textos i que, segons va deixar escrit i s’ha repetit moltíssim, tenia com a ideal de prosa el Codi Civil napoleònic, llavors hauríem de recordar que el mateix Flaubert va dir de Balzac en una carta molt citada: “Quin home hauria estat Balzac si hagués sabut escriure! Només li va faltar això. Però un artista no hauria fet tant, no hauria tingut aquesta amplària.”

És a dir, que aquesta mena d’absolució que Flaubert atorga al mal estil de Balzac, la nega a Stendhal.

Pel que fa a Proust, la citació informa més sobre la seva versatilitat que sobre el seu gust literari, perquè la realitat és que ell sí que va apreciar Stendhal, i molt, i al recull d’assaigs titulat Contre Sainte-Beuve hi apareix com un dels escriptors més injustament tractats pel crític que dona títol al recull. En realitat, Proust tenia Stendhal en gran estima i va escriure pàgines molt agudes i boniques a propòsit d’aquesta novel·la tan estranya, tan genial i tan poc compresa que és La cartoixa de Parma. Per exemple, el Narrador de la Recherche diu:

El nom de Parma, una de les ciutats on més desitjava anar des que havia llegit La cartoixa, se m’apareixia compacte, llis, malva i suau, si algú em parlava d’una casa qualsevol de Parma on seria rebut, em causava el plaer de pensar que viuria en una residència llisa, compacta, malva i suau que no tenia relació amb les cases de cap ciutat d’Itàlia, ja que me la imaginava únicament amb l’ajuda d’aquesta síl·laba pesant del nom de Parma, on no circula cap aire, i de tot allò que li havia fet absorbir de dolçor stendhaliana i de reflex de violetes.

Una frase on el sintagma català “dolçor stendhaliana” tradueix molt imperfectament el francès douceur stendhalienne, una expressió de Proust que ha fet fortuna, i amb tota la raó, però que el traductor veu atrapada sense sortida en les particularitats del lèxic francès.

Però el fet és que Flaubert i Proust van escriure les frases citades, i ara, en un intent de comprendre aquestes reaccions, aventuraré una hipòtesi temerària, indemostrable, potser una teoria-ficció, i a més una mica gamberra si es vol, però em penso que no del tot insensata: la hipòtesi que Flaubert no va entendre Stendhal, i Proust sí, però que potser tots dos sentien certa aversió per Henri Beyle, independentment de com valoressin la seva obra, pel fet que Stendhal representava una actitud davant de la literatura, o l’escriptura, que era radicalment contrària a la d’ells dos, i la frase de Proust citada més amunt seria una formulació molt aproximada d’aquesta hipòtesi meva i gamberra.

M’explico: ja anirem veient al llarg d’aquest llibre que Flaubert va concebre la vida i la creació literària com dues esferes d’activitat imaginàriament separades i excloents, i va fer una opció radical, absoluta: va renunciar a viure per escriure. Pel que fa a Proust, contràriament al que diu la llegenda, no va renunciar mai del tot a viure per escriure, però sí que va concebre la vivència com a material brut que té per valor principal el d’enriquir l’Obra, portadora de salvació, i per tant justificació final de l’ofici de viure.

En canvi, en aquest aspecte Stendhal va prendre’s les coses de tota una altra manera, i va declarar repetidament que la seva principal ocupació era «la chasse au bonheur», la caça de la felicitat; que a ell, que era un home del segle XVIII, el que li agradava més era anar al teatre a sentir òpera i mirar els escots de les senyores, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes (se’l considera un dels inventors del turisme, tothom té un mal moment) i llegir cròniques italianes antigues, i que si escrivia era per matar l’avorriment, o potser, i això no ho va dir, que jo sàpiga, però em sembla evident, perquè no podia estar-se’n. Hi ha una frase de Proust a Contre Sainte-Beuve que sembla confirmar aquesta diferència entre els dos escriptors pel que fa a la relació jeràrquica entre literatura i vida: “[Stendhal] situava la literatura per sota no sols de la vida, de la qual és, al contrari, la culminació, sinó de les distraccions més ensopides.” És la formulació literal de la manera tan diferent com valoraven el viure i l’escriure aquests dos genis de la novel·la.

Proust, en canvi, o el seu Narrador, pensava que «Le bonheur est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit», és a dir que la felicitat és saludable per al cos, però les penes estimulen les forces de l’esperit.

D’altra banda, i una vegada més a diferència de Flaubert, Stendhal no va tenir por de l’amor, sinó que va llançar-s’hi amb tot l’ímpetu de què era capaç, tot i saber que el seu físic poc afavorit i una sífilis contreta molt prematurament no li facilitarien gaire les coses en el terreny de les relacions íntimes amb les dones, que li agradaven molt.

Per això va poder escriure pàgines extraordinàries sobre l’amor i va triar aquell epitafi magnífic que figura a la seva tomba:

ARRIGO BEYLE MILANESE SCRISSE AMO VISSE

Podem trobar estrany que es faci dir Arrigo un senyor que al Registre Civil consta com a Henri, i és perfectament fals que fos milanès, però el que és una veritat com un temple és que va escriure, que va estimar i que va viure. I el que és interessant, i encara més per comparació amb els dos altres escriptors mencionats, és que triés aquests tres verbs per definir-se, ell que trobava tan difícil coneixe’s, i que va deixar escrit: “Jo no sé com soc: bo, dolent, intel·ligent, ximple. El que sé perfectament són les coses que em causen pena o plaer, el que desitjo o el que odio.” És una manera molt hàbil i molt moderna de presentar-se: evitar les categories morals i psicològiques, sempre dubtoses i amb data de caducitat potser imminent, i definir-se mitjançant els gustos i els impulsos, perquè les primeres procedeixen del llenguatge i la consciència, i en canvi els segons escenifiquen el desig. És com si digués: “Les etiquetes amb què ens caracteritzem resulta que són màscares: si em voleu conèixer llegiu el que he escrit, perquè allà hi ha el que estimo i el que odio, i això és el que jo soc.”

La vida íntima de Marcel Proust, a pesar d’uns quants amors intensos i algun de prou durable, no va ser precisament un pom de flors i violes, i sembla que va patir d’aquella dissociació entre amor i sexe tan empipadora per a qui la viu, que era molt habitual, i encara ho és bastant però menys, entre alguns homosexuals. S’expliquen anècdotes bastant truculentes sobre les seves litúrgies eròtiques i tenia una tendència irrefrenable a donar quantitats desorbitades de diners a nois guapos a canvi de no res, com si fos una d’aquelles grans dames que posa en escena Tennessee Williams, a les quals és molt fàcil aplicar el mecanisme descodificador que ens ensenya Proust, i veure-les com gais crepusculars. Potser es podria relacionar aquest hàbit malbaratador amb algun malestar íntim provocat pels propis apetits sexuals. Hi ha qui redimeix els pecats amb parenostres, hi ha qui se’ls fa perdonar amb dòlars.

Si parlem de Gustave Flaubert, ell sempre va afirmar que el seu únic amor veritable va ser Elisa Schlesinger, una dona casada que va conèixer i de qui es va enamorar quan ell tenia quinze anys i ella vint-i-sis, i amb qui va mantenir una relació intermitent i sempre llunyana, fins que Elisa va ser ingressada en un manicomi, on va morir vuit anys després que Flaubert.

Pel que fa a la seva amant més coneguda i segurament de més llarga durada, Louise Colet, Flaubert sempre la va mantenir a distància. No volia que l’anés a veure a Croisset, posant com a excusa la mare, Madame Flaubert, i una vegada que Louise va dir-li que podria estar embarassada (se suposa que d’ell), la reacció de Flaubert va ser espectacular, olímpica i molt lletja: “Un fill meu, oh, no, no, no! Que desaparegui tota la meva carn i que no transmeti a ningú l’ensopiment i les ignomínies de l’existència!”

Pobra Louise Colet!

En canvi, Stendhal, al començament de la seva autobiografia titulada Vida d’Henri Brulard, recordant les seves relacions amb les dones, escriu aquesta pàgina magnífica:

Però l’altre dia, somiant en la vida pel camí solitari que passa damunt del llac d’Albano, vaig trobar que la meva vida es podia resumir en aquests noms i vaig escriure’n les inicials a la pols, com Zadig, amb el bastó, assegut al banc que hi ha darrere de les estacions del Via Crucis dels Minori Osservanti

(...)

Virginie (Kubly),

Angela (Pietragrua),

Adèle (Rebuffel),

Mélanie (Guilbert),

Mina (de Griesheim),

Alexandrine (Petit),

Angeline, que no vaig estimar mai (Bereyter),

Angela (Pietragrua),

Métilde (Dembowski),

Clémentine,

Giulia. I en fi, durant un mes com a molt, Madame Azur, de qui no recordo el nom i, imprudentment, ahir, Amalia (Bettini).

La majoria d’aquestes persones encisadores no em van honrar amb els seus favors; però han ocupat literalment tota la meva vida. A elles han succeït les meves obres. Realment jo no he sigut mai ambiciós, però el 1811 em creia ambiciós.

L’estat habitual de la meva vida ha sigut el d’amant desgraciat, perquè he estimat la música i la pintura, és a dir, gaudir dels productes d’aquestes arts i no practicar-los amb mala traça.

Afegeixo unes notes de filòleg autumnal i una conclusió:

1. El paràgraf va acompanyat d’un dibuixet encantador on es veu la paret del convent, el camí, un arbre, el llac.

2. Stendhal, o Henri, declara que l’ordre de successió és: primer les dones i després les obres. No queda clar si aquesta ordenació és cronològica, afectiva o genètica.

3. Quan fa balanç i cita les dones que ha estimat, n’afegeix una que havia conegut el dia abans i estimat “imprudentment” (¿què deu ser, això?), i una altra que no va estimar mai.

4. A l’últim paràgraf, quan explica per què es considera un “amant desgraciat”, inesperadament passa de parlar de dones a parlar de música i pintura.

Conclusió: llegint Stendhal entens què és realment la sorpresa en literatura.

I ara, tornant a la meva hipòtesi, o fantasia si es vol, i formulant-la d’una manera una mica bèstia, donades les respectives actituds dels tres novel·listes que comentem pel que fa a les crides de la creació artística i les de la vida, podríem comparar la reacció de Flaubert davant del personatge de Stendhal amb la d’algú que ha pagat una quantitat elevadíssima a canvi d’un producte i veu que una altra persona l’obté gratuïtament o quasi: Flaubert renuncia a viure per escriure i aquell descarat, l’idiota de Stendhal, viu i escriu, i a més a més té la impertinència de declarar-se intermitentment feliç i d’escriure unes novel·les com a mínim molt interessants. Perquè ¿hem de creure que realment Flaubert trobava El roig i el negre mal escrit i incomprensible? Mal escrit, passi, però ¿incomprensible? Jo no m’ho empasso.

D’altra banda, sembla que podríem afegir una altra raó a la possible enveja de Flaubert envers Stendhal (aquest argument no és aplicable a Proust): Gustave Flaubert, directament a les seves cartes i indirectament a les seves ficcions, no para de queixar-se de l’època que li ha tocat viure. L’horroritzaven tant, aquells anys, que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase “Déu meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!”, que expressa molt bé l’opinió de Flaubert sobre aquell moment en què les fantasies de la Revolució Francesa havien quedat esclafades pels esdeveniments del 1830 i el 1848 i s’havien substituït pels valors prosaics, agressius i cínics de la burgesia triomfant, tant en la vida social, moral i política com en l’art, cosa molt més cruel per a Flaubert.

Stendhal, en canvi, va viure una època innegablement més interessant, ni que sigui pel to heroic a l’antiga, encarnat en Napoleó, i ell no va queixar-se gaire, o gens, del temps que li havia tocat. Va fer seus els ideals revolucionaris i a la Vie de Henri Brulard explica que l’any 1793, quan el seu pare, destrossat, va comunicar a la família l’execució a la guillotina de Lluís XVI, el petit Henri va “ser presa d’un dels moviments d’alegria més intensos que he experimentat a la vida. Potser el lector pensarà que soc cruel, però tal com era als deu anys, així mateix soc als cinquanta-tres”. (Per cert, aquesta última frase, amb aquest però que sembla que hauria de portar-te en una direcció i en canvi t’envia molt lluny de la conclusió previsible, em sembla un exemple típic del funcionament discursiu de l’autor. Segons com, fa pensar en algunes frases musicals de l’últim Beethoven.)

Més endavant, com molts altres ciutadans de la seva generació, Stendhal va veure encarnats en Napoleó els ideals revolucionaris i es va allistar a la Grande Armée. I després, també com molts altres, la política de Bonaparte, convertit en emperador i casat amb una princesa austríaca, li va causar un fort desengany, que en altres desembocaria en actituds tràgiques o melancòliques, però no en Stendhal, que, quan anaven mal dades, se n’anava a Itàlia a sentir òpera, empaitar senyores, contemplar el paisatge i llegir cròniques antigues, cultivant així la seva passió principal, que va ser, ja ho hem dit, la recerca de la felicitat.

En tot cas, no oblidem que aquest tombant de segle, entre el XVIII i el XIX, quan estima, viu i escriu Stendhal, és un dels moments més brillants de la història de la cultura europea, tant o més que l’altre fin-de-siècle, el vienès, per dir-ho així, que va estar tan de moda fa uns anys. El pas del XVIII al XIX és el moment en què estan en actiu Goethe, Schiller, Hölderlin, Kleist, Kant, Hegel, Byron (que Stendhal va conèixer), Shelley, Keats, Mozart, Haydn, Beethoven, Schubert, Rossini o Goya, per citar només els més grans, i sense oblidar que, segons conta Calvino, el 1832 Stendhal va conèixer a Florència un dels més grans poetes europeus moderns, Giacomo Leopardi. I dins l’àmbit francès, Stendhal va ser contemporani de Laclos, a qui admirava; de Chateaubriand, a qui tenia una mania ferotge però que és, ho sento, un escriptor extraordinari; de Germaine de Staël i Benjamin Constant, autors interessantíssims, i de Prosper Mérimée, recordat entre nosaltres per la famosa Carmen, que va ser amic seu i que en alguns aspectes es pot veure com un Stendhal menor.

Pel que fa a Rossini, que Stendhal tant admirava i a qui va dedicar estudis i biografies, era deu anys més jove que ell, però comparteix alguns trets amb l’autor d’El roig i el negre, entre altres aquesta barreja d’epicureisme en la vida i d’exigència en la producció artística, l’humor moltes vegades aplicat a la pròpia producció, un desdoblament discursiu que és omnipresent en els escrits de Stendhal, però també detectable i molt d’agrair en la producció musical de Rossini, i sempre, en tots dos, una exuberància creativa que sembla un miracle. Stendhal i Rossini eren uns liberals perduts en l’Europa de la Restauració borbònica, però no van deixar que això els amargués la vida, i no sembla cap disbarat considerar les òperes de Rossini com a peces stendhalianes per l’humor, l’alegria intel·ligent, la lucidesa de pensament i el control de les tècniques narratives. No continuo la comparació perquè segur que és un tema molt estudiat.

El pobre Flaubert, en canvi, va viure i va narrar totes les decepcions postrevolucionàries, la presa del poder per part de la burgesia mercantil, industrial i financera, envejosa, puritana i amb un gust pèssim; va patir i explicar la crisi de l’estètica romàntica, que havia començat com una aventura radical i viscuda i havia derivat en una moda decorativa, kitsch i sentimentaloide, de la qual es burlarà repetidament i de diverses maneres, i per acabar-ho d’arreglar va veure el seu estimat terroir normand envaït per l’exèrcit prussià el 1870. Davant d’una situació equivalent, l’entrada a París de les tropes aliades contra Napoleó el 1815, Stendhal va anar-se'n a Itàlia, per si de cas.

En resum, que també des d’aquest punt de vista Flaubert tenia raons per envejar aquell extravagant Beyle, que no se sabia ben bé qui era i què feia, ni com es deia, però que havia escrit una novel·la que vessava intel·ligència, energia i lucidesa —i això, insisteixo, és impossible que Flaubert no ho percebés.

I ja que estic trepitjant aquest terreny pantanós i amè de les hipòtesis psicològiques, em ficaré de quatre potes a l’estany de Narcís per dir que de vegades se m’ha acudit imaginar que si hagués conegut Gustave Flaubert segurament no m’hauria caigut gaire bé, massa atrabiliari, carca i arrogant; si hagués conegut Marcel Proust, l’admiro tant, i es veu que era tan brillant en societat, que m’hauria sentit cohibit, insegur, acovardit; però en canvi quan llegeixo les novel·les, els diaris i els textos autobiogràfics de Stendhal, tinc la sensació que hauria pogut passar tardes molt agradables amb ell, prenent cervesa en algun cafè de Roma i discutint de literatura i de música, per exemple sobre Cimarosa, un compositor que Stendhal té la mania d’equiparar a Mozart, Haydn i Rossini, però que a mi i a molts altres ens sembla bastant més fluix.

Ja sé que tot plegat és una bestiesa i que parlàvem de literatura, no de fantasies més o menys egotistes (que diria Stendhal) d’un professor jubilat, desvagat i amb poca salut. Però espero que se m’entengui, perquè les relacions que establim amb els fantasmes dels escriptors que estimem formen part, penso, de les relacions que ens lliguen a la seva obra. Si no ho pensés, no estaria escrivint aquest llibre.

I ara parlarem de mares: Flaubert i Proust van viure amb les mares respectives fins que van morir (les mares), i aquesta pèrdua els va provocar una pena molt intensa. A la novel·la de Proust, les pàgines en què el Narrador descriu la mort de la seva àvia i els sentiments que li provoca, diversos i espaiats en el temps, formen una secció absolutament magistral. Els crítics solen apreciar aquestes pàgines com una de les millors troballes de la novel·la i afirmen unànimement que evoquen la mort no pas de l’àvia, sinó de la mare de Marcel Proust, esdevinguda el 1905.

Afegirem que els biògrafs de Proust coincideixen a afirmar que el novel·lista, per posar-se a escriure el projecte de novel·la que tenia més o menys embastat, va esperar que morís la seva mare, perquè no podia suportar la idea que maman sabés que el seu fill adorat i superdotat escrivia sobre unes activitats sexuals molt poc ortodoxes, que sens dubte haurien esgarrifat la mare, i cobert de sospita el fill.

Pel que fa a Henri Beyle – Stendhal, va perdre la mare quan ell tenia set anys, i en un dels llibres més fascinants que va escriure, o potser que s’han escrit mai, la ja citada autobiografia titulada Vie de Henri Brulard, explica:

La meva mare, Madame Henriette Gagon, era una dona encantadora i jo estava enamorat de la meva mare.

M’apresso a dir que la vaig perdre als set anys.

Estimant-la als sis anys, potser (1789), jo tenia el mateix caràcter que el 1828 estimant amb fúria Alberthe de Rubembré. La meva manera d’anar a la caça de la felicitat en el fons no havia canviat gens ni mica, amb aquesta única excepció: jo, pel que constitueix el físic de l’amor, era com seria Cèsar si tornés al món, per l’ús del canó i les armes petites. Si ho hagués après molt de pressa, això no hauria canviat res en el fons de la meva tàctica.

Jo volia cobrir la meva mare de petons i que no hi hagués roba. Ella m’estimava amb passió i em besava i abraçava moltes vegades, jo li tornava els petons amb tal ardor que moltes vegades es veia obligada a anar-se’n. Jo sentia una gran aversió pel meu pare quan venia a interrompre els nostres petoneigs. Jo sempre els hi volia fer al pit. Que el lector es digni recordar que la vaig perdre, a conseqüència d’un part, quan jo encara no tenia set anys.

Estava una mica plena, tenia una frescor perfecta; era molt bonica i em sembla que només era una mica baixeta. Tenia una noblesa i una serenitat perfecta en les faccions; morena, viva, amb una cort autèntica, i moltes vegades s’oblidava de donar ordres a les tres criades que tenia, i solia llegir la Divina Comèdia de Dante en la versió original, molt més tard en vaig trobar cinc o sis volums en edicions diferents a la seva habitació, que va quedar tancada quan va morir.

Se’n va anar a la flor de la joventut i la bellesa, el 1790, devia tenir uns vint-i-vuit o trenta anys.

Allà comença la meva vida moral. La meva tia Séraphie va gosar retreure’m que no plorés prou. Que jutgi el lector la meva pena i tot el que vaig sentir! Però jo em pensava que la tornaria a veure l’endemà: no comprenia la mort. Així, fa quaranta-cinc anys que vaig perdre allò que més estimava al món.

La meva mare no es pot ofendre de la llibertat que em prenc si revelo que l’estimava; si alguna vegada la tornés a trobar, li ho tornaria a dir. D’altra banda, ella no va participar per res en aquest amor. (...) Pel que fa a mi, era tan criminal com és possible, estimava els seus encants amb furor.

Una nit que per alguna casualitat m’havien posat a dormir a la seva habitació, a terra, en un matalàs, aquella dona vivaç i lleugera com una daina va saltar per damunt del meu matalàs per arribar més de pressa al seu llit.

Stendhal va declarar repetidament que ell escrivia per al futur, que esperava ser llegit el 1900 o que no seria comprès fins al 1935 (això ho va escriure el 1835), que ell pensava en els lectors del segle XX. Doncs bé, ara aquests lectors del segle XX i XXI, freudians tant si volen com si no, tant si ho saben com si no, es troben que un dels escriptors més rics i més profunds, una de les intel·ligències més despertes i implacables que s’han pres la molèstia d’escriure, proclama amb tota la tranquil·litat del món que ell sap molt bé tot el que se suposa que no hauria de saber: que estava enamorat de la seva mare i volia omplir-la de petons al pit, que recorda com el seu pare, un home eternament odiat, volia impedir aquestes manifestacions d’amor, que la fúria amb què estimava la seva mare és la mateixa amb què va estimar una de les seves amants, incloent en la comparació, per si no quedava prou clar, la llargada de les armes, i per coronar la fantasia recorda perfectament com la seva mare va saltar com una daina per damunt d’ell i del seu matalàs. Si en comptes d’imaginar-nos una daina ens imaginem una dona jove i àgil, la veurem saltant no pas amb les cames juntes, com fan les daines i les cabres, sinó separades en una àmplia gambada, com fan les persones.

¿Conclusió? Continuarem llegint.

Beyle, que en política era liberal i antimonàrquic, es va allistar a l’exèrcit napoleònic el 1800. Va assistir a la invasió de Rússia del 1812. Va ser l’únic escriptor que hi va participar, però, estranyament, ell que estava afectat d’una autèntica grafomania i escrivia pels descosits —literalment, perquè de vegades escrivia als punys de les camises i en altres peces de roba—, no ens ha deixat cap document sobre aquella gesta fabulosa. O potser és que va destruir el que va escriure. En tot cas, els crítics solen considerar que l’escena en què Fabrice del Dongo, el protagonista de La cartoixa de Parma, assisteix a la desfeta de Waterloo sense saber-ho i se n’ha d’assabentar l’endemà per la premsa, aquell passatge, un dels cims indiscutibles de la narrativa europea del segle XIX, Stendhal el va escriure recordant les seves experiències a la catastròfica campanya de Napoleó a Rússia.

El 1814 cau Napoleó, i Stendhal, o Henri Beyle, o Henri Brulard, comenta: “Jo vaig caure amb Napoleó l’abril del 1814. Qui ho hauria dit! Pel que fa a mi, personalment, aquella caiguda em va causar plaer.”

Per si de cas, quan les potències aliades van entrar a París, ocupada per forces estrangeres per primera vegada a la història, Beyle se’n va anar a Itàlia. Allà, a Milà, finalment, Stendhal es posa a escriure. “Escric durant el matí, per matar l’avorriment”, explica en una frase que en recorda una altra de Josep Pla: “La literatura sembla ser el gran remei contra l’avorriment.” Per cert, Josep Pla va ser un escriptor molt stendhalià, segurament el més stendhalià dels escriptors catalans, o potser l’únic. Pla considerava Stendhal “un escriptor francès sense enfarfegament, quina delícia!”, i un dia de desànim va anotar: “Stendhal, Stendhal, aquest és el camí.”

Escriure per no avorrir-se és l’actitud més oposada a les de Flaubert o Proust, que esperaven de la literatura alguna mena de salvació transcendent. És també una actitud que pot semblar molt simpàtica i molt poc moderna, i podria ser que fos aquest camí antiromàntic el que va permetre a Pla continuar vivint i escrivint després de tot i malgrat tot.

Stendhal va ser un enciclopedista nedant en les aigües olioses del segle romàntic, i això es manifesta d’una manera exemplar i molt divertida en la mania que té de classificar les coses i les dones que va estimar, o que li van agradar. Cito aquest paràgraf, procedent de l’ineludible Henri Brulard, en l’original francès, val la pena:

Quant à l’esprit, Clémentine l’a emporté sur toutes les autres. Métilde l’a emporté par les sentiments nobles, espagnols; Giulia, ce me semble, par la force du caractère, tandis que, au premier moment, elle semblait la plus faible; Angela P. a été catin sublime à l’italienne, à la Lucrèce Borgia, et Mme Azur, catin non sublime, à la Du Barry.

Pel que fa a la intel·ligència, Clémentine les superava a totes. Métilde era la primera pel que fa als sentiments nobles, espanyols; Giulia, em sembla, era la que tenia més força de caràcter, tot i que en un primer moment semblava la més feble; Angela P. va ser una catin sublime a la italiana, com Lucrècia Borgia, i Madame Azur una catin no sublim, com la Du Barry.

No he traduït catin sublime, la categoria més excelsa de totes al catalogo stendhalià i un problema terrible per al traductor. Ara m’agradarà aturar-me un moment en aquesta expressió, un simpàtic oxímoron, que em sembla que és una troballa de Stendhal, en tot cas és una troballa, i molt bona. En francès, catin és un derivat del nom Catherine i va passar a significar primer ‘criada’ i després ‘prostituta’. Però els francesos —bé, per ser més precís, la llengua francesa— tracten les prostitutes amb delicadesa, de vegades fins i tot n’hi diuen filles, que, com tothom sap, també vol dir ‘filla’, i de vegades ‘noia’.

Diré de passada que aquesta paraula, fille, en algunes ocasions causa uns problemes de traducció complicadíssims, perquè ni el català ni el castellà reserven aquest tracte tan bondadós a les prostitutes. Així, fa anys, traduint un llibre interessantíssim que inclou textos teòrics de Charles Baudelaire i que porta el títol (metonímic i comercial) de Consells als joves escriptors, em vaig trobar que un capítol portava el títol: Les femmes et les filles. Baudelaire sostenia que els artistes només podien tenir o bé una femme, preferentment tonta i en funcions de minyona, o bé alguna fille de tant en tant per desfogar-se (els comentaris, un altre dia). No cal que enumeri en detall les equivalències que em proposaven els diccionaris per a aquesta paraula tan tendra, fille. Totes eren insults. La conclusió hauria de ser que les llengües catalana i castellana (absoldrem els seus parlants) no poden esmentar les prostitutes sense insultar-les.

El problema de les filles el retrobem en aquesta esplèndida expressió de catin sublime, que a l’obra de Stendhal designa, no ho oblidem, un dels grans amor d’Henri Brulard. La paraula no pot ser gaire insultant, perquè anys abans que naixés Stendhal, Denis Diderot, al començament de Le Neveu de Rameau, escrivia aquesta frase estupenda: «Mes pensées sont mes catins.» És a dir, que compara els seus pensaments amb les catins que els joves empaiten als jardins del Palais Royal mentre ell, que ja no està per orgues, s’estima més empaitar idees.