Kitabı oku: «Lítica», sayfa 2

MAPES
I

«Has de controlar el canell, quan dibuixes no et pots permetre el luxe de tremolar.»

Aquell dia no va anar a classe. Va sortir de casa com sempre, amb la llibreta i els pinzells. No va trucar al professor per avisar-lo que no hi aniria i va gaudir pensant en la seva inútil espera, en la llargària del temps feta espiral al voltant de la tela. Va travessar dos carrerons i després va començar la pujada al turó.

«Si sona una balalaica és que m’estimen, si només hi ha silenci és que pels altres ja he mort.»

En els retrats no importa que els colors es puguin destenyir ni que la imatge quedi amb un negatiu massa negre encallat per darrere. No importa que el taüt sigui més gran que la mort ni que no sigui certa la proporció que estableix les mesures d’una cua de sargantana. Mai no podrem ser fidels a la realitat ni fer transparents els records. «No hi lluitis», li deia el professor.

Ella pujava i notava com s’eixamplava el silenci contra el cruixit dels pinzells que xocaven entre ells. «Ara el professor tindrà un caragol de temps aferrat al coll, bavant-li la pitrera.» Pujava lenta acaronant el paisatge.

«Si dibuixes és que has decidit valorar la vista i desacreditar l’oïda.»

Trepitjava fort, amb plaer, i s’embrutava les botes.

«No t’estimo i, si cal, et passaré una balança per destriar el pes d’una afirmació engreixada a cops de no i no.»

A Ella li agradava caminar tota sola, el punt de vista únic d’una matèria grisa segregada dins del cervell, però esquitxada de verd. A vegades li pareixia bo que cadascú tingués un món propi a dins. Intentava separar les coses en bones i dolentes per simplificar-ho tot i per simplificar-se a si mateixa. Li hauria semblat bo del tot si hagués pogut matar el desig d’habitar el món dels altres. Si el sentir-se incompleta s’hagués pogut agafar amb dos dits d’entre els cabells i després aixafar com un poll. Tothom condemnat a un destí d’assassí.

Es va palpar les butxaques, però no hi va trobar cap cigarret.

«El fum pertany als clarividents.»

Massa fils per embastar. Ho deia aquell poeta: «El fil descosit d’una prenyada». A Ella els poetes, com a molt, aconseguien fer-li arribar la son i convèncer-la dels efectes col·laterals de la llet que engolia cada nit amb el llençol ja posat per damunt. Dos glops decidits, quatre o cinc frases posades en vers i bona nit a la Verge de les Neus penjada al capçal. Després els somnis esquitxaven les parets de l’habitació i degotaven sobre les fulles d’heura. Cada matí ens embrutàvem els peus en sortir del llit. A la cambra, els somnis baixaven fins a terra: eren feixucs i massa terrenals per ser compartits. Ella odiava els calcetins: sempre ensumaven incendis desapercebuts dins la fosca.

En tenir tot el poble als propis peus, es retrobà enmig del clar de bosc.

II

De nines havíem sigut inseparables perquè Ella era com jo. La mare treia a fora el balancí i ens vigilava mentre corríem amunt i avall davant de casa, tan a prop del bosc i encara sense saber-ho ni pensar-hi. Ella corria més ràpid, però quan agafàvem la corda per botar, jo aconseguia saltar molt més amunt. «Es compenetren», aquella era la frase que repetien a la mare les dones que passaven pel carrer. «Que boniques, aquestes nines es compenetren.» Però en realitat ens compensàvem sense compenetrar-nos i per això tot es va espanyar. En créixer, ningú ja no s’aturava a parlar amb la mare, que quasi no treia el cap fora de casa per ocupar-se de la padrina. Érem una prova evident de la falta de proporcions correctes d’aquest món, una bufetada a la vida plana i agraciada del poble. Les ombres se’ns multiplicaven a les parets quan la sang va rajar de la germana per primera vegada. Ho recordo. La mare airejava la casa mentre Ella es refregava la roba interior amb insistència, però l’aire sempre quedava a fora, enmig dels altres, i les bragues a ratlles sempre romanien tacades.

Aquell any es van fer grans alhora, Ella i l’heura, i Ella i jo ens vam distanciar definitivament. La planta va aconseguir aixecar les rajoles de l’habitació fins a infiltrar-se entre les canonades de la casa, mentre nosaltres dues vam perdre a poc a poc la gràcia que sorgeix de la vida vinclada en dos, on cada una observa i protegeix l’altra, en qualsevol moment.

«No t’hauria agradat néixer en un lloc i un temps diferents?», li deia a vegades i llavors Ella em dibuixava el mapa del poble en un full, amb una ganyota estranya a la cara, i s’enfotia de mi, però sense deixar-me entendre si la crueltat emanava directament d’Ella o de les idees que els altres s’havien forjat sobre nosaltres.

Amb l’adolescència, es tornà més opaca i la conversa se’ns moria.

III

Al poble la vida havia estat sempre feliç. Emboirada i feliç. Ho deia la padrina amb els ulls fosos i ho deia la mare amb el ventre flàccid i l’esquena carregada de rancor. Feia molt que la gent havia deixat de pujar al turó, perquè a baix ho tenia tot. Les altures ja s’havien convertit en un joc infantil de nenes massa mimades i només la germana hi seguia anant. Quan la mare m’enviava a comprar, a vegades em demanaven per Ella, que com estava, que feia molt que no la veien voltar per la plaça, que si s’havia fet gran i ja tenia promès. Llavors tot el que contestava a fora s’estenia com una taca d’oli a dins, perquè mentre deia que la germana estava bé, uns dits em pitjaven els ulls dient que no i quan responia que sí que s’havia fet gran, un crit em comprimia els pulmons i sense pietat em replicava que tan sols s’havia tornat estrangera.

Les ànimes del poble volien saber i escoltar lo bo perquè la cara dolenta de les coses ja se l’haurien inventada entre elles xafardejant després, o això ens pareixia a nosaltres que vivíem a la frontera entre el poble i el camí del bosc i que per això, segons la germana, érem diferents.

«Si la veritat fos un lloc habitable, tothom hi viuria», murmurava la padrina, lúcida per un instant o encara més boja que quan callava, entre els píxels tremolosos de la tele que sempre ressonava dins de l’habitació on l’abandonàvem al balanceig de la seva cadira, amb els ulls de metall, talment una altra pantalla.

IV

Del tocadiscos una melodia ascendia vertiginosa mentre la germana es gronxava a la porta de la cuina. Gael, capcot, tancà el calaix dels coberts i, amb l’altra mà, allunyà una revista amb la reproducció barata d’una nit fosca de Van Gogh. Feia setmanes que el temps entre ells s’havia encallat. L’aigua, al foc, trigava molt a bullir i el poal s’omplia sense descans.

«La vida és un poal de brossa orgànica.» Cada vegada que sortia de casa de Gael, la germana el baixava al contenidor del carrer. Les primeres vegades ell s’hi havia oposat, però després havia deixat que complís amb aquell estúpid desig de netejar-ho i buidar-ho tot. Amb la porta entreoberta Ella s’acomiadava, i ell li menjava la boca enmig de la pudor que supurava de baix. La meva germana somreia cada vegada que marxava, amb aquell somriure decidit que no tenia en arribar.

«La vida és una destral, però el mànec és de sucre.»

Després de sopar, exigia el seu cafè amb dues culleretes plenes de dolçor que feien ressonar el líquid dins de la circumferència de ceràmica. La relació ja pareixia confondre’s amb la boira del poble, però, justament per això, es reequilibrava dins la nit. La teràpia de la neteja amb sucre no reeixia del tot, el mànec s’havia de xuclar massa vegades.

Gael tenia una cicatriu al front per una ferida que li havien cosit malament en caure amb la bici de petit. La germana solia passar-hi els dits després de fer l’amor. Quan ho feia li pareixia ajuntar el passat amb el present i poder-se eixamplar de cop dins del temps. Cardar ja era eixamplar-se dins l’espai. Tot tenia una segona lectura, tot era un sortir de si mateixa per mirar-se des de fora, i per això es marejava. Gael es quedava una estona llarga amb els ulls tancats després de l’orgasme. A les fosques i amb els dits de la seva parella palpant-li la memòria a la pell, ell ja era feliç.

V

La germana desviava la mirada cada vegada que veia un bassiot: «Aquesta natura cobdiciosa que crea miralls». No li agradaven els reflexos i tampoc li agradava mirar-me. Badava els ulls cada vegada que parlàvem de la mare i el pare. Amb les dents closes deia: «M’estimaria més ser filla d’un quiròfan». Llavors el reflex dels pares es tornava arenós i s’escolava entre els dits.

Feia poc que havia estat el seu aniversari i la mare i jo vam anar al forn a comprar-li un pastís. La mare va triar el de xocolata i crema, amb un cel estrellat de sucre per damunt, i la germana, abans de bufar les espelmes, va enfonsar amb els dits cada estel del decorat. La padrina ja feia temps que no ens parlava i, des del balancí, tan sols va fer el gest de bufar ella també sobre una coca inexistent.

«Estic cansada», em va dir Ella aquell vespre arrugant els llençols, amb la capsa ben amagada sota el llit. M’hi vaig apropar i amb els palmells vaig fer desaparèixer anys, cràters i arrugues de les seves flassades. Abans de tancar els ulls, va acaramullar un tros de llençol dins del puny: «És una abstracció, però fa mal».

Ella m’ho contava tot, però sense interpel·lar-me, com si jo fos ningú. Recordo totes les seves paraules, com si just ara me les acabés de dir, aquelles frases que em feien ganes de perdre el món de vista i de quedar-me tota sola al seu costat, o d’estrenar-ne un de nou només per a nosaltres dues. Les seves paraules tenien la mateixa consistència de les llàgrimes, i degotaven. Una transparència de radiografia opaca o una lluentor de vestigi prim, i mullaven. Era antiga, la meva germana. Líquida al cony i líquida a l’aigua soma dels ulls. Tota ella feta d’un metall massa fos.

«Que et banyin almenys, que si no com sabràs que ets viva?»

El desig era l’única guspira que romania encesa durant la nit.

LLEIXIU
(La germana seu damunt l’herba, als peus del Noi de Marès)

«He d’anar a explicar a la padrina per què mor si jo encara no m’he casat. Per a ella, el vestit blanc dicta la diferència. He obert el pot de lleixiu i he començat a refregar totes les fotografies que tinc. Amb una esponja petita, anar i tornar sobre la roba que, cada vegada, duc. No acaba de funcionar. És difícil ser purs. A la padrina cada dia se li omplen els ulls de llàgrimes. Aprofita l’atac de plor fins que no sigui de cor, li dic. Agonitza al llindar de cada habitació de la casa. Arrossega els peus descalços, sense esma per triar entre els models de calçat passat de moda, i després jeu durant hores al balancí. Jo em poso unes sabates de tacó només per passar al seu costat; en sortir de casa, trec de la motxilla les botes de sola plana i deixo els tacons amagats entre els testos de la mare. La padrina és així: li creix l’amor amb el renou de tacons i amb el somni d’unes noces fastuoses de fons. Ja és massa tard per explicar-li que la seva mort no farà frisar el temps.

Me n’he d’anar. A casa els llindars de les habitacions s’esquerden en protesta. La fusta rebenta i la mare no diu res, abaixa els ulls cercant les restes del passatge. Creu que l’atac de cor que s’emportarà la padrina ja es passeja per la casa. També té por que s’equivoqui d’habitació i que se l’emporti a ella. L’avantsala de la mort sempre fa gust d’egoisme. La mare plora la padrina i la fusta alhora. Quan l’atac de cor esmicoli la situació que portem incrustada, haurà de pagar la feina extra del fuster: un taüt senzill i els marcs de cada porta.

Estan unides pel cap la mort i la vida, com dues bessones siameses. Abans creia que hi havia més possibilitats de fusió, més renglons subterranis per on escapar-se sense sentir-se culpable, fins i tot degustant la connivència legítima amb un estat de rebel·lia. Demà tornaré amb les fotografies destenyides i destriarem qui pertany a qui. Si no vinc, pots estar segur que serà perquè la padrina ha mort. He deixat el pot de lleixiu a la taula. Si vinc, és que l’atac de plor encara pot més que el de cor. A vegades les llàgrimes no ens ofeguen i ens deixen surant com a vegetals. La padrina fa anys que sura dins del trontoll de la seva cadira. Hem de regar els batecs o el cor se’ns morirà massa prest. Fer-nos jardiners abans d’estudiar anatomia.

Beneït siguis tu que no tens pensament. Pels segles dels segles: amén.»