Kitabı oku: «Scrap mortal»

Ludmilla Lacueva Canut

Yazı tipi:

Ludmilla Lacueva Canut

Scrap mortal

Per al Ramon, Lydia i Christian, els meus puntals a la vida amb qui comparteixo moltes alegries

Edició: Apostroph

Correcció / serveis linguístics: Tutivillus

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

ISBN digital: 978-84-122005-2-2

Primera edició: març 2020

Primera edició digital: març 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La seva autora, Ludmilla Lacueva Canut, i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Índex de personatges

Agent Arboleda: policia

Mireia Baldi: investigadora del Grup de Delictes Contra les Persones i scraper

Aina Blanc: scraper-blogger catalana

Geneviève de Fouchard: scraper-blogger francesa

Abby Jones: assistent de l’Stacy Morgan

Gínjol: gos de raça golden de la Marga i en Joan

Agent Gómez: policia

Ventura Gràcia: policia en formació a Quantico (Estats Units)

Pere Griu: investigador del Grup de Delictes Contra les Persones

Wendy Harris-Smith: dona de Jack Smith i mare de la Gwen

Llamp: gos del Grup Caní de la policia

Cerni Llop: comissari de policia

Marga i Joan: passejants pel llac d’Engolasters

Manel Martí: sotsoficial del Grup de Delictes Contra les Persones

Climent Masoliver: antic batlle d’Andorra i avi d’en David Masoliver

David Masoliver: batlle d’Andorra

Stacy Morgan: scraper-blogger nord-americana

Steven Morgan: pare de l’Stacy

Gus Pino: jugador nord-americà del Bàsquet Club d’Andorra

Xavier Pinyol: secretari judicial del batlle David Masoliver

Tim Redright: cònsol nord-americà a Barcelona

George Robban: president comunitat anglesa a Andorra

Àngel Rubio: carterista

Maria Sastre: forense i presidenta del Club d’Scrapbooking d’Andorra

Bianca Scatola: scraper-blogger nord-americana

Dolly Serrano: co-organitzadora del congrés d’scrapbooking d’Andorra

Gwen Smith: scraper

Jack Smith: pare de la Gwen

Jaume Solé: organitzador d’esdeveniments

Anna Vila: membre del TEDAX

Quim, Toni, Pep i Narcís: membres d’Identitat Judicial

Diu la llegenda que al fons del llac d’Engolasters hi havia un poble que va desaparèixer amb tots els seus habitants en no donar caritat a un home famolenc. L’única persona que va salvar la vida va ser una minyona que es va apiadar i li va donar de menjar. Seguint els consells del pobre desgraciat, va marxar en sentir el primer tro. Una tempesta esfereïdora va descarregar una tromba d’aigua que va engolir sense pietat aquells vilatans cobdiciosos i sense ànima. En dies de pluja, hom diu que se senten veus llastimoses que demanen ajuda...

Aquell matí, el llac d’Engolasters era tot quietud amb la resplendor del sol que s’anava estenent. Una agradable olor de pi es desprenia per la zona on només el cant del gall d’una borda propera trencava el silenci. Però vet aquí que ara hi surava un cos. Era esfereïdor pensar com podien canviar les coses d’un dia per l’altre i d’una manera tant tràgica. Ella creia que ho tenia tot: bellesa, diners, poder, però en una fracció de segon tot se n’havia anat en orris. De què havia servit tanta ambició, dolenteria i prepotència? Alguns pensaran que s’ho mereixia.

Sempre havia estat orgullosa de la seva cabellera rossa, llarga i brillant que exhibia en nombroses campanyes publicitàries. Tots els tractaments eren pocs per tal de lluir-la i sentir-se poderosa. Ara, els seus cabells suraven en aquella aigua verd fosc on s’emmirallaven els pins que encerclaven la depressió glacial i enfosquien la seva superfície. Un paratge de bellesa continguda que ella no havia pogut gaudir. Una turbina, situada en un extrem del llac, deixava anar intermitentment un doll d’aigua que formava un corrent que balancejava suaument aquell cos jove i musculat, mancat d’ànima.

La seva vida havia estat plena d’èxits i, tot i així, plena d’inseguretats. Tenia tot el que hom podia desitjar però sempre apareix una mà que no vol que vagis més enllà i trenca els teus somnis.

El Centre termolúdic Caldea s’havia vestit de gala per rebre l’elit de l’scrapbooking1 internacional. La Maria Sastre, presidenta del Club d’Scrapbooking d’Andorra, estava un pèl nerviosa. Scrapers, proveïdors i seguidores s’havien donat cita per primera vegada a Andorra.

Sort n’havia tingut de comptar amb l’ajuda del català Jaume Solé, gerent d’una empresa d’esdeveniments. Pensaven que seria un congrés petit però al saber-se que la famosíssima scraper nord-americana Stacy Morgan assistiria a la trobada va fer que es disparessin les inscripcions. A hores d’ara, la Maria encara al·lucinava que hagués acceptat venir a Andorra sense que això suposés cap despesa per a l’organització. L’única condició que posava era anar a veure un partit de l’equip de bàsquet nacional. Una demanda que els va sorprendre però que era molt fàcil d’aconseguir.

En Jaume estava molt rodat en organitzar esdeveniments però mai n’havia fet cap d’scrapbooking i va haver de recórrer a la Dolly Serrano, famosa als Estats Units com a organitzadora d’aquesta modalitat. També l’havia sorprès la seva acceptació. Si hagués estat a Barcelona o a alguna gran capital hauria entès el seu entusiasme però era un petit país entre muntanyes de menys de cinc-cents quilòmetres quadrats; no era home de donar-li mil voltes a les coses i l’únic que li interessava era que tot sortís bé.

La Maria rebia, a peu de terrassa, els convidats i participants; l’ajudaven unes companyes de la Policia que també eren aficionades a l’scrap. L’Anna Vila treballava al TEDAX2 i la Mireia Baldi era investigadora del grup de delictes contra les persones. Les havia conegut en començar a treballar com a forense i ben aviat les va arrossegar a la seva passió per les manualitats. En Josep, la Nelly i la M. Carme, de la revista andorrana Dona Secret, també eren presents i feien fotografies de tots els assistents. En aquella nit càlida la terrassa estava plena de gom a gom i seria l’acte social per excel·lència d’aquella setmana.

Els ulls de la Maria van brillar en veure aparèixer en Cerni.

—Estàs molt elegant aquest vespre! —va dir la Maria mentre es feien un petó.

—I tu estàs impressionant amb aquest vestit!

La Maria estava radiant i aquest moment de dolça intimitat va ser interromput per la impaciència de l’ex-batlle Climent Masoliver que exclamava que no era el moment de fer-se moixaines. La Maria va aixecar les celles. Aquest sí que no estava previst que vingués. En David Masoliver va avançar-se per saludar-la i excusar-se perquè el seu padrí havia volgut venir tant sí com no. La Maria no va contestar i va fer una llambregada al vestit del Climent que havia fet esforços per mudar-se. Li va semblar que portava un escuradents a l’orella però va preferir no dir-li res.

Una noia de llarga melena rossa i cos escultural va fer la seva aparició aixecant murmuris i desencadenant flaixos de les càmeres i els mòbils dels allí presents. L’Stacy Morgan caminava amb pas segur i duia un vestit vermell cenyit que va deixar bocabadats els assistents. La Maria va pensar que era encara més bonica que a les fotografies i que era molt elegant. Va apressar-se a saludar-la i aquesta li va agrair que l’hagués convidat. La Maria es va emocionar per la calidesa de les seves paraules. La seguia la seva ajudant, l’Abby Jones. En Cerni no va poder estar-se de remarcar-li a en David la cara de pomes agres que feia la noia i com alçava els ulls quan l’Stacy reia per tonteries. Tots dos van estar d’acord que no devia ser fàcil treballar per una famosa scraper i blogger com l’Stacy. No va trigar gaire en mostrar-se capritxosa, ordenant de mala manera a l’Abby que li anés a buscar un còctel mentre saludava alguns dels seus patrocinadors.

Van anar arribant els companys d’Identitat Judicial, instal·lant-se prop d’una de les piscines exteriors per prendre cava i assaborir els excel·lents canapès que servien els cambrers.

En Climent no es perdia res i semblava passar-s’ho prou bé amb la música del grup andorrà que amenitzava la vetllada.

—I això del crafbaken, quina collonada és? —va preguntar mentre engolia una gamba arrebossada i es llepava matusserament els dits.

—Es diu scapbooking! —va exclamar la Mireia mentre agafava una copa i s’aguantava el riure. És el que tota la vida s’ha dit manualitats.

—Ah! Avui en dia ho han de complicar tot! Vaja, quina pèrdua de temps i diners!

La Mireia, acostumada a les sortides de to del Climent, no li va fer cas; va mirar en Cerni i en David que feia cara de resignació però es va eixorivir quan li van presentar l’Aina Blanc, una scraper de Barcelona. La Mireia va explicar-los que era tot un referent a Catalunya i a tots els països de parla castellana. Tenia milions de seguidors i era molt activa. De seguida la van trobar simpàtica i molt xerraire. Tot i ser famosa, era molt planera i es deixava fotografiar amb tothom qui li demanava. En Climent va pensar que era un pèl superficial però li va caure bé. No se li va escapar que en David no havia quedat gens indiferent a l’encant de la jove. Quan li agafava aquell riure beneit volia dir que ja havia caigut al pot.

La festa era en el seu punt àlgid quan la Maria va pujar a l’escenari per donar la benvinguda a tothom i agrair la nombrosa assistència a aquest esdeveniment del món de l’scrapbooking que s’organitzava per primera vegada a Andorra.

—Desitjo que gaudiu d’aquests dies d’activitats amb les millors scrapers del món i vull agrair especialment la vinguda de les nord-americanes Stacy Morgan i Bianca Scatola, de la catalana Aina Blanc i de la francesa Geneviève de Fouchard. És tot un honor tenir-vos entre nosaltres i demano un fort aplaudiment per elles.

L’Stacy va mirar de mala gana a la Bianca que saludava als assistents efusivament. Com a noia de família rica, l’Stacy estava acostumada a ser el centre d’atenció i no li agradava gens ni mica que una perdulària de Brooklyn li prengués el protagonisme. Segur que s’havia apuntat a la trobada en saber que ella hi aniria. Quina oportunista.

No s’ho va pensar gaire i va pujar a l’escenari per prendre-li el micròfon a la Maria que, sorpresa i contenta alhora, li va fer lloc. Va fer riure a tothom amb una broma sobre l’intent de cercar on es trobava Andorra al mapa i la magnífica oportunitat que havia tingut de venir a un país tant bonic tot i que encara li quedava molt per descobrir. Però la situació es va tornar incòmoda quan l’Stacy va començar a dir que les altres scrapers no tenien fusta i només es limitaven a copiar-la i, com diuen, “mai segones parts són bones”. La Maria, astorada, no sabia on posar-se i va buscar amb la mirada en Jaume Solé. Estava clar que l’Stacy anava una mica passada de copes i que calia fer quelcom ràpidament.

En aquell moment van arribar diversos jugadors del Bàsquet Club d’Andorra i a ningú se li va escapar l’excitació de l’Stacy Morgan que va donar ràpidament les gràcies i va baixar de la tarima enfilada en els seus vertiginosos talons de color carn dirigint-se directament cap al jugador estrella, en Gus Pino, nord-americà, d’origen porto-riqueny, tot just arribat al país feia sis mesos. L’Stacy se li va enganxar al coll i li va plantar una morrejada davant la sorpresa dels assistents. La Maria va entendre de seguida per què havia vingut a Andorra i se li va escapar un mig somriure. Ves per on, sortia amb el jugador de bàsquet.

En Gus va quedar-se parat uns segons però va reaccionar de seguida separant-se d’ella abruptament. No va tenir temps de dir cap improperi: la Dolly Serrano, co-organitzadora de l’esdeveniment, va clavar a l’Stacy un mastegot que va deixar tothom bocabadat.

—Ni se t’acudeixi apropar-te a la meva parella! Pendó!

Ara sí que la cosa s’estava caldejant i anaven de sorpresa en sorpresa. Les dues dones van començar a insultar-se i a esbatussar-se. En Cerni i en Jaume Solé van mirar de separar-les. Desenes de mòbils gravaven l’escena i els reporters gràfics s’hi delien. La Maria va demanar als músics que continuessin tocant i va animar la gent a ballar. Després es va apropar al grupet i va demanar-los que es calmessin. En Gus no la va ni mirar, es va dirigir a l’Stacy i li va demanar que el deixés en pau; la seva xicota era la Dolly. Ells ja havien acabat i no volia saber res més d’ella.

—No em deixaràs! Ho hauràs de fer sobre el meu cadàver!

L’Anna i la Mireia, que s’havien apropat, esguardaven silencioses en Gus que amb prou feines contenia la seva ira. Ja en tenia prou i va decidir que no s’estaria un minut més sofrint la presència de l’Stacy. Abans, però, va enllaçar la Dolly i li va fer un petó apassionat. L’Stacy no va suportar la mirada satisfeta de la noia i va escridassar l’Abby.

—No hi ets mai quan et necessito! Ets un zero a l’esquerra! Vinga, anem cap a l’hotel!

L’Stacy va marxar deixant una concentrada olor de perfum i un ambient tens mentre en Jaume estirava el braç de la Dolly i se l’enduia ben lluny.

La Maria va començar a sentir un migranya persistent i es va posar la mà al front. En Cerni li va agafar mà i van reunir-se amb els amics.

—Bé, no pensava que m’ho passaria tant bé! —va exclamar sorneguer en Climent— No hi ha com una baralla d’enamorats per posar una mica de picant a la vida! Au, vinga Maria, alegra aquesta cara i pren una copa de cava. En aquest món hi ha coses pitjors

—Mira, Climent, no estic d’humor per sentir les teves brometes poca-soltes. Quin desastre de nit!

—No ho crec pas, nena. He vist moltes noies fent fotos i gravant. Segur que tot plegat et farà una bona publicitat i vindrà més gent a la trobada. La xafarderia empeny a les masses.

En David va interrompre el seu padrí, no fos cas que en digués alguna de grossa i va demanar a l’Aina si coneixia personalment l’Stacy. Aquesta va assentir: s’havien trobat en algun esdeveniment però sempre posava distància. Només feia la pilota a qui pensava que podia ser-li útil o susceptible de fer-li guanyar diners. Sempre menyspreava les companyes.

—Pobra, la seva assistent! Heu vist com l’ha tractada?

—Això no és res, Mireia, en comparació amb la bronca que li ha caigut aquesta tarda —va explicar l’Aina mentre baixava la veu— tinc l’habitació al costat de l’Stacy i he sentit com amenaçava l’Abby de destruir-la si marxava i muntava el seu negoci —va fer una pausa— no vull que us penseu que soc una xafardera però amb els crits que feia l’Stacy era inevitable sentir-ho.

1 L’scrapbooking és una tècnica manual per crear àlbums, targetes i altres presentacions amb retalls i fotografies que conformen records familiars i altres.

2 Tècnics Especialistes en Desactivació d’Artefactes eXplosius.

La Geneviève de Fouchard era l’elegància personificada i vestia amb molt de gust. Els seus cabells negres pentinats a l’estil bob posaven en valor els seus ulls blaus. Portava molt bé el prototip de parisenca chic i els modals de noia criada en el sí d’una família aristocràtica vinguda a menys. Sovint li passava que la gent confonia ser educada amb ser pallussa i que li podien prendre el pèl. A França agradava el seu estil i mentre l’Stacy perdia el temps barallant-se amb les altres scrapers ella anava fent feina. Sempre havia estat pragmàtica i volia aprofitar el congrés per fer contactes amb proveïdors nord-americans amb ganes d’expandir-se al mercat francès. Això li suposaria una morterada de diners; li costava reconèixer-ho però anava força necessitada. Era l’ocasió de la seva vida.

Aquell matí havia estat de les primeres en arribar per tenir l’oportunitat de fer-se conèixer pels proveïdors i altres persones relacionades amb aquest món. El Comú d’Escaldes-Engordany havia cedit la sala polivalent del complex esportiu del Prat del Roure per a la celebració del congrés. Sobre el migdia rebrien la visita de les autoritats.

La Dolly Serrano, amb un gran somriure, va atansar-se per saludar-la.

—És un immens plaer comptar amb tu en aquesta trobada de scrapbooking. La veritat és que admiro molt la teva feina i el teu estil chic francès que auguro aviat tindrà molt èxit al meu país.

—El plaer és compartit. També he sentit molt a parlar de tu i del teu bon gust i originalitat per muntar tallers i trobades d’scrap. Ahir vaig voler saludar-te però anaves molt atabalada.

—És cert, em sap greu no haver pogut compartir una estona amb tu. Només em va faltar el numeret de l’Stacy —va xiuxiuejar llençant una mirada còmplice— Si pogués l’escanyaria i la faria desaparèixer d’aquest món en un tres i no res.

La Geneviève va riure a cor què vols i li va donar la raó.

—Ves amb compte que els teus desitjos no es facin realitat!

—Tant de bo!

Totes dues van continuar amb la broma fins que l’Stacy va arribar amb la seva assistent. A mesura que avançava pel passadís, nombroses seguidores li feien fotos i l’aturaven. Ella s’hi prestava de bona gana i feia broma tot pensant que eren clientes potencials i la pela era la pela. En tot moment feia publicitat del seu gènere i demanava que publiquessin les fotos amb el hashtag #StacyMorganDream. L’Stacy tenia clar que ella mateixa era un producte i anava vestida de manera exuberant amb un vestit escotat de color fúcsia i la magnífica cabellera rossa que remenava tota l’estona. Les grans marques de manualitats li feien la gara-gara i si alguna d’elles volia treballar amb una altre scraper aleshores les amenaçava de trencar el contracte.

En Jaume Solé va aparèixer delitós de donar-li la benvinguda. L’Stacy va esguardar-lo des de l’alçada d’unes espardenyes de plataforma que encara estilitzaven més les seves cames quilomètriques. Trobava ridícul aquell home calb amb ulleres de pasta negra que bavejava sempre que la veia. Des de petita l’havien ensenyat a no demostrar el que sentia i li responia amb un somriure que mostrava les seves dents perfectes. La imatge era el més important i ella hi posava tots els mitjans que calguessin. Volia ser la princesa d’Amèrica i per això calia guanyar diners i més diners. L’omplia de satisfacció que tothom s’arrossegués als seus peus.

En Jaume augurava que aquella primera jornada seria tot un èxit de participació. Havien rebut quatre-centes inscripcions entre nacionals i foranes, la majoria catalanes. Diversos periodistes s’havien acreditat seguint, sobretot, l’Stacy, la majoria de la premsa rosa. En Jaume es fregava les mans amb la publicitat gratuïta i va afalagar-la amb paraules buides que la Dolly i la Geneviève escoltaven amb fàstic.

No van trigar gaire a aparèixer l’Aina i la Bianca que també tenien les seves seguidores, felices de poder parlar amb elles. L’Stacy les mirava de cua d’ull quan va arribar la Maria Sastre.

—Bon dia, espero que hagis passat bona nit. No saps com t’agraeixo que hagis vingut al primer congrés que s’organitza a Andorra d’scrapbooking. És un honor tenir-te amb nosaltres.

L’Stacy somreia a la Maria mentre aquesta l’elogiava però la seva mirada estava constantment pendent de les altres noies.

—No m’imaginava que hi hagués tant ambient! Ens hem vist desbordats per tantes inscripcions i estem molt contents també de comptar amb l’assistència de la Bianca, l’Aina i la Geneviève.

L’Stacy la va esguardar fredament i va fer un gest de menyspreu. Darrere seu, la seva assistent, l’Abby, es mossegava els llavis. L’Stacy va respondre secament:

—Si no fos per mi, aquestes estúpides no tindrien cap oportunitat de comptar amb seguidores a la xarxa. M’ho han copiat tot, no tenen cap idea original i a sobre van al darrera dels meus proveïdors per treure’m les marques. Són unes desgraciades.

La Maria la mirava perplexa i no sabia on posar-se. Sortosament, en Jaume va interrompre aquest moment incòmode.

—Estimadíssima, ja és hora d’encetar les xerrades. Serà un plaer acompanyar-te a l’escenari. L’Stacy va tornar a posar-se la màscara de noia simpàtica i alegre.

L’iniciaven l’Stacy Morgan, la Geneviève de Fouchard, l’Aina Blanc i la Bianca Scatola. Sobre la tarima havien col·locat unes butaques de colors molt adients amb el món de les manualitats. La Maria feia de moderadora i va començar presentant-les a totes. A les pantalles es mostraven fotografies i vídeos on parlaven dels seus tallers i dels seus llibres, autèntics best-sellers. Ja dalt de l’escenari, l’Stacy va transformar-se, exercint de reina mare, nom que li havien donat despectivament les seves competidores. No perdia ocasió d’interrompre les altres scrapers que feien esforços per tenir el seu moment d’intervenció i no deixar-se trepitjar. La xerrada estava sent un èxit i les seguidores estaven exultants fent fotos i exclamant-se amb les ocurrències de cadascuna. El públic no semblava adonar-se’n però la Maria estava al·lucinada de la competitivitat ferotge que destil·laven les convidades. En Jaume li explicaria més tard que era força normal perquè hi havia molts diners en joc i la lluita era exacerbada.

En un moment donat l’Stacy va començar a mosquejar-se en veure l’èxit de públic de la Bianca Scatola. No podia ser que una dona de Brooklyn li estigués trepitjant el camí. Era urgent trencar-li el ritme de la xerrada i va provar d’humiliar-la tant com podia. Això sí, molt finament i sempre amb el somriure als llavis. La Bianca havia crescut en un barri difícil i aquella estirada no li faria perdre els nervis. Més aviat va trobar que era bona senyal i que estava seguint el camí que calia per fer-se un forat en aquell món i donar una millor vida a la seva família.

La idea també era que el públic participés i tot fos més interactiu. Per mitjà de cartolines, les assistents escrivien preguntes per les diferents scrapers; tant aviat anava de com fer una postal a coses més íntimes de la seva vida voltant pel món.

La Maria va fer tot el que va poder perquè hi hagués bona harmonia i, sobretot, preguntes per a les quatre convidades. No era qüestió de focalitzar-ho tot en l’Stacy. Va respirar alleugerida quan va anunciar que la xerrada s’havia acabat i emplaçava tothom a consultar els horaris dels tallers.

L’Stacy va ser la primera en aixecar-se amb un gest brusc cap a la seva assistent, l’Abby Jones, que pujava corrent a la tarima per treure-li el micròfon. Un cop fet, la Bianca va apropar-se lentament a l’Stacy i li va xiuxiuejar quelcom a l’oïda. Les scrapers van veure com es tornava lívida i mirava amb ulls desorbitats a la Bianca, que semblava gaudir del moment. Va fer mitja volta empenyent l’Abby, que intentava resistir-s’hi.

Totes es delien per saber què li havia dit però no s’atrevien a demanar-li. L’Aina va fer el primer pas.

—Què li has dit que l’has espantada?

—Mira, me n’he afartat d’aguantar-la tota l’estona i no se m’ha ocorregut una altra cosa que dir-li que el meu pare és un mafiós conegut de Brooklyn i que si tornava a humiliar-me a mi o a la meva família, ell s’encarregaria de donar-li una bona lliçó.

La van esguardar una mica esfereïdes i l’Aina li va demanar si era veritat que el seu pare era un mafiós.

—És clar que no! M’ho he inventat per acollonir-la! No em direu que no ha estat un moment divertit?

Totes van riure i l’ambient es va relaxar. La Maria va moure el cap. Quina manera de divertir-se tenien aquestes nord-americanes. Les seves companyes de la Policia i ella mateixa feien scrap perquè els agradava i s’ho passaven bé. Era un moment d’esbarjo per relaxar-se i fugir dels problemes de la feina. Només faltaria que haguessin de competir entre elles. L’scrap havia enfortit la seva amistat i ara eren inseparables.

Havia arribat el moment de fer un tomb pels diferents estands. Al llarg de la sala hi havia instal·lades diverses taules llargues per poder fer tallers. Les marques, amb l’ajuda de les scrapers, mostraven les últimes novetats i feien classes pràctiques de washi tape, pom pom, targetes, agendes, àlbums, utilització de màquines com les pistoles de cola i no faltava la presentació de nous dissenys de papers, segells, cúters i altres estris indispensables per crear tot allò que es pogués imaginar.

Els representants de marques també eren a l’aguait per fer nous contactes i mantenir els que tenien signats amb les scrapers. N’hi havia que no miraven amb gaires bons ulls l’Stacy Morgan. Alguns estaven molestos amb ella perquè els havia promès que representaria la seva marca a Europa i no ho havia fet. La seva ajuda els hauria anat molt bé. La Geneviève de Fouchard i la Bianca Scatola no perdien ocasió de fer-los la rosca i els volien convèncer de signar amb elles. Detectaven algunes reticències, ells volien la reina de l’scrap, però no es descoratjaven. Tant l’una com l’altra eren perseverants i sabien que tard o d’hora ho aconseguirien. Però també hi havia qui l’havia finançada en els seus inicis, quan ningú la coneixia de res, li havien regalat material i donat l’oportunitat de créixer. Ara que ja era famosa els havia deixat per altres fabricants que li pagaven més diners, causant una gran baixada de vendes. El ressentiment que sentien era gran i estaven desitjosos de parar-li els peus. Escoltaven amb interès les ofertes que les scrapers presents els oferien.

L’única condició que l’Stacy Morgan havia posat per venir a Andorra era assistir a un partit de l’equip de bàsquet andorrà i ara ja sabien per què. En Jaume Solé havia pensat que seria una bona idea convidar també a les altres scrapers i així fer més ressò a les xarxes.

El poliesportiu de la capital estava de gom a gom i s’hi respirava un ambient d’expectació per veure el partit dels tricolors que lluïen amb orgull els colors de la bandera andorrana, blau, groc i vermell. L’equip estava fent una bona temporada i això animava encara més l’afició.

Les scrapers van entrar al pavelló lluint modelets fora del comú en aquest tipus d’actes que van fer les delícies dels presents, àvids de veure cares noves. Semblava que les noies estaven desfilant per una passarel·la de Nova York.

Com era diumenge, s’hi podia veure també força famílies amb nens. La Bombonera era un cúmul de xivarri i música a tot volum que hauria encès els ànims de qualsevol.

Mentre les scrapers s’asseien a la zona especialment reservada per elles, van fer cap en Cerni, en David i els quatre membres d’Identitat Judicial. L’Aina Blanc va aixecar-se immediatament i va alçar la mà perquè en David la veiés. La Maria amb prou feines va aguantar el riure, només hagués faltat que pugés damunt de la cadira per atreure la seva atenció. No va fer falta perquè el batlle, en arribar, l’havia buscat amb la mirada i se li va posar cara de corder en trobar-la. Això és el que va pensar en Climent Masoliver que acompanyava el seu nét.

La Maria va saludar-los amb alegria sorneguera.

—Vaja, Climent, no em dirà ara que li ha agafat el gust a acompanyar els joves. Ja podrà amb aquest ritme de festa i disbauxa? S’ha de cuidar la salut, no fos cas que tingués algun ensurt.

––Mira nena, als vuit anys ja anava amunt i avall amb el carretó carregant palla i estris. No hi ha dubte que estic fort com un roure i puc amb tot el que calgui!

La Maria no podia suportar que li digués nena i va optar per no contestar-li amb l’excusa d’anar a saludar una coneguda.

En David els va abandonar i va seure a la fila de darrera amb l’Aina. En Climent va prendre lloc entre el Cerni i el Quim d’Identitat Judicial. A l’esquerra del comissari hi havia un seient buit per la Maria.

El cap de comunicació de l’equip de bàsquet va sortir a pista per animar l’afició i escalfar l’ambient. En breu començaria el partit i la música a tota bufa es feia sentir a tots els racons de la Bombonera.

—Collons, quin soroll que fan! Serà així tot el partit? —va queixar-se en Climent mentre es tapava les orelles de manera ostentosa i feia ganyotes— Saps què? Vaig a demanar que abaixin el volum, això és insuportable!

Es va aixecar i se’n va anar sense que en Cerni pogués fer res per dissuadir-lo. Es va girar per comentar-ho amb en David però aquest ni se n’havia adonat i estava absort als braços de l’Aina.

Al cap de cinc minuts va tornar en Climent rondinant.

—Què? Ja li han fet cas? Segur que baixaran el volum, oi? —va preguntar en Cerni, irònic, mentre treia un paquet de caramels de la butxaca.

—M’han engegat a dida sense cap contemplació! Quin poc respecte per la gent gran! Així va la joventut, en els meus temps aquestes coses no passaven —en Cerni i en Quim el miraven fotetes mentre en Climent regirava les butxaques de la seva jaqueta.

De cop, els dos nois van mirar-se estranyats en veure que l’ex-batlle treia una ràdio i uns auriculars.

—Però què fa, home?

—Seguiré el partit per Ràdio Nacional d’Andorra. Com no hi entenc res, prefereixo escoltar els comentaris i així no em perdo res.

Ara sí que els havia deixat sense paraules. Un cop de botzina va indicar l’inici del partit. Els cinc tricolors, entre ells en Gus Pino, eren en posició per començar a atacar. La Maria va seure ràpidament a la seva cadira i va mirar en Cerni assenyalant amb un cop de barbeta en Climent. En Cerni va fer-li un gest que més valia que no preguntés.