Kitabı oku: «100 grans dones de la història»

M. Àngels Cabré

(Barcelona, 1968) és escriptora i crítica literària. Ha publicat una biografia de Gabriel Ferrater, dos volums de poesia, uns quants relats i la novel·la El silencio, portada al cinema per Jordi Cadena amb el títol de L’amant del silenci.

És autora de diversos assaigs com Leer y escribir en femenino, A contracorriente. Escritoras a la intemperie del siglo XX, Miralls creuats: Roig/Capmany (Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2016) i El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya. També ha recollit els textos feministes de Montserrat Roig a Som una ganga.

Dedicada al feminisme cultural, ha estat docent del Màster Gènere i Comunicació de la UAB i dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere, dedicat a impulsar la cultura feta per dones.

Les dones són aquí des dels inicis de la humanitat, però la seva visibilitat ha estat inversament proporcional a l’excessiva visibilitat dels homes. Aquest mal invent anomenat patriarcat, encara ben viu, les ha condemnat als espais privats. Per sort, les dones són desobedients i, amb no poc esforç, han ocupat progressivament els llocs que se’ls negaven. De manera que, a banda d’escriure la història en minúscula, han acabat escrivint també la Història amb majúscula.

Aquest llibre recull les vides de 100 grans dones que han fet de la Història un lloc una mica més femení del que el patriarcat hauria volgut. Dones de la política, la música, les arts plàstiques, la literatura, la filosofia, la ciència, el cinema... Dones privilegiades i dones humils, heroiques en les seves històries de superació. Dones que han deixat empremta. Dones, en definitiva, que avui són referents per a moltes altres dones.

100 grans dones

de la història

• Col·lecció De Cent en Cent – 65 •

100 grans dones
de la història

M. Àngels Cabré

Primera edició: març del 2021

© M. Àngels Cabré

© de l’edició:

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 x Tres

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-1356-105-9

ÍNDEX

Introducció

1. Aspàsia de Milet (c. 470 aC – c. 400 aC)

2. Cleòpatra (69 aC – 30 aC)

3. Hipàtia (355/379–415/416)

4. Egèria (s. IV)

5. Ermessenda de Carcassona (973–1058)

6. Hildegarda de Bingen (1098–1179)

7. Elisenda de Montcada (1292–1364)

8. Joana d’Arc (c. 1412–1431)

9. Isabel de Villena (1430–1490)

10. Isabel la Catòlica (1451–1504)

11. Teresa d’Àvila (1515–1582)

12. Artemisia Gentileschi (1593–1654)

13. Juliana Morell (1594–1653)

14. Luisa Roldán (1652–1706)

15. Marianna de Copons (1687–1757)

16. Agustina d’Aragó (1786–1857)

17. Mariana Pineda (1804–1831)

18. Dorotea de Chopitea (1816–1891)

19. Concepción Arenal (1820–1893)

20. Louise Michel (1830–1905)

21. Helena Blavatsky (1831–1891)

22. Amalia Domingo (1835–1909)

23. Dolors Monserdà (1845–1919)

24. Emilia Pardo Bazán (1851–1921)

25. Dolors Aleu (1857–1913)

26. Emmeline Pankhurst (1858–1928)

27. Ángeles López de Ayala (1858–1926)

28. Blanca Catalán (1860–1904)

29. Clotilde Cerdà (1861–1926)

30. Teresa Claramunt (1862–1931)

31. Carme Karr (1865–1943)

32. Pepita Teixidor (1865–1914)

33. Marie Curie (1867–1934)

34. Carmen de Burgos (1867–1932)

35. Alexandra David-Néel (1868–1969)

36. La Bella Otero (1868–1965)

37. Caterina Albert (1869–1966)

38. Maria Montessori (1870–1952)

39. Francesca Bonnemaison (1872–1949)

40. Natividad Yarza (1872–1960)

41. Rosa Sensat (1873–1961)

42. Lluïsa Vidal (1876–1918)

43. Àngela Graupera (1876–1940)

44. Virginia Woolf (1882–1941)

45. Dorothy Levitt (1882–1922)

46. Elena Jordi (1882–1945)

47. Coco Chanel (1883–1971)

48. Tecla Sala (1886–1973)

49. Clara Campoamor (1888–1972)

50. Margarida Xirgu (1888–1969)

51. María Luz Morales (1889–1980)

52. La Argentina (1890–1936)

53. Caridad Mercader (1892–1975)

54. Aurora Bertrana (1892–1974)

55. Carme Montoriol (1893–1966)

56. Madronita Andreu (1895–1983)

57. Conxita Supervia (1895–1936)

58. Lola Anglada (1896–1984)

59. Dolores Ibárruri, La Pasionaria (1895–1989)

60. Amelia Earhart (1898–1937)

61. María Moliner (1900–1981)

62. Margaret Mead (1901–1978)

63. Maria Dolors Bargalló (1902–1980)

64. María Laffitte (1902–1986)

65. Maruja Mallo (1902–1995)

66. María Zambrano (1904–1991)

67. Frederica Montseny (1905–1994)

68. Hannah Arendt (1906–1975)

69. Anna Maria Martínez Sagi (1907–2000)

70. Frida Kahlo (1907–1954)

71. Mercè Rodoreda (1908–1983)

72. Pilar Careaga (1908–1993)

73. Remedios Varo (1908–1963)

74. Simone de Beauvoir (1908–1986)

75. Enriqueta Gallinat (1909–2006)

76. Carme Serrallonga (1909–1997)

77. Rita Levi-Montalcini (1909–2012)

78. Irene Polo (1909–1942)

79. Jean Batten (1909–1982)

80. Simone Weil (1909–1943)

81. Ángeles Santos (1911–2013)

82. Matilde Ucelay (1912–2008)

83. Chien-Shiung Wu (1912–1997)

84. Mari Pepa Colomer (1913–2004)

85. Rosa Parks (1913–2005)

86. Carmen Amaya (1913–1963)

87. Dolors Canals (1913–2010)

88. Mary Santpere (1913–1992)

89. Neus Català (1915–2019)

90. Ángeles Alvariño (1916–2005)

91. Maria Aurèlia Capmany (1918–1991)

92. Teresa Rebull (1919–2015)

93. María Casares (1922–1996)

94. Victòria dels Àngels (1923–2005)

95. Alícia de Larrocha (1923–2009)

96. Victòria Sau (1930–2013)

97. Joana Biarnés (1935–2018)

98. Montserrat Roig (1946–1991)

99. Maria-Mercè Marçal (1952–1999)

100. Christa Leem (1953–2004)

INTRODUCCIÓ

Qui explica la història? Qui l’escriu? No pas les dones, no pas les que més dificultats han tingut per formar-ne part. No pas les que han volgut cancel·lar i esborrar. No pas elles, les integrants d’aquell continent negre de què parlava Freud.

Les dones són aquí des dels inicis de la humanitat, però la seva visibilitat ha estat inversament proporcional a l’excessiva visibilitat dels homes. Aquest mal invent anomenat patriarcat, encara ben viu, les ha condemnat al llarg dels segles als espais privats. Que no tenien dret a ocupar els espais públics? Que no eren també seus? A excepció de santes, reines i alguna heroïna, sembla que haguessin amagat les dones rere cortines on la llum no les pogués il·luminar.

Però els temps canvien i el patriarcat es debilita a passos gegantins amb la globalització i gràcies a sacsejades com el moviment Me Too, que denuncia les agressions sexuals que les dones han patit i pateixen. I el que ahir servia, avui ja no serveix. Com a bones desobedients, amb no poc esforç les dones han anat ocupant progressivament els llocs que se’ls negaven. De manera que, a banda d’escriure la història en minúscula, han acabat escrivint també la Història amb majúscula.

Aquest llibre recull les vides de 100 grans dones que han fet de la història un lloc una mica més femení del que el patriarcat hauria volgut. Dones de la política, la música, les arts plàstiques, la literatura, la filosofia, la ciència, el cinema… Dones privilegiades i dones humils, heroiques en les seves històries de superació. Dones que han assolit els seus somnis amb grans dosis de passió i compromís. Dones que han deixat empremta. Dones, en definitiva, que avui són referents per a moltes altres dones.

Des d’Aspàsia de Milet —que va viure uns quants segles abans de Crist— fins a Christa Leem —mite eròtic dels anys setanta del segle XX—, trobem la pionera de l‘estudi de l’orgasme femení (Hildegarda de Bingen), la primera dona que es va doctorar a Europa (Juliana Morell), la primera anarquista (Louise Michel), la primera metgessa del país (Dolors Aleu) o la primera corresponsal de guerra catalana (Àngela Graupera). També la gran reina d’Egipte Cleòpatra, la pintora Artemisia Gentileschi, l’escriptora Dolors Monserdà, la viatgera Alexandra David-Néel, la pedagoga Maria Montessori, Virginia Woolf, Clara Campoamor, Margarida Xirgu, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir, Victòria dels Àngels, Joana Biarnés… I, per descomptat, les valentes Mariana Pineda, Emmeline Pankhurst, Amelia Earhart o Rosa Parks. Són el que el feminisme anomena “les mares simbòliques”, les que ens fan més fortes.

La poeta nord-americana Adrienne Rich pensava que per fer valdre l’experiència femenina feien falta “uns ulls nous, sota parpelles noves”. Afortunadament ja tenim uns ulls nous i mirem més enllà del relat androcèntric que ens han venut. Ara sabem que la història explicada per homes i per als homes era una pura invenció. Perquè les dones sempre hem estat allà on les coses han succeït. Que a partir d’ara no ens expliquin contes. Elles, nosaltres, també hem estat i som protagonistes d’excepció.

01 / 100
ASPÀSIA DE MILET (c. 470 aC – c. 400 aC)

Era el que se’n diu una sàvia i va ser la dona més important de la Grècia clàssica. A la ciutat grega de Milet —a l’actual Turquia—, la seva saviesa causava sensació. S’havia format llegint els filòsofs i els poetes perquè la bona situació de la seva família l’hi havia permès. Tot i que, en honor a la veritat, s’ha de dir que en aquells temps a la Grècia clàssica els nens i les nenes rebien a l’escola la mateixa educació; era el que avui s’anomena coeducació.

Es parla de la seva bellesa i que els seus cabells eren rossos com l’or. A la seva ciutat havia fet fortuna dirigint un bordell que li havia proporcionat considerables ingressos. És a dir que era una hetaira o una prostituta de luxe, com es vulgui. Va deixar, però, aquesta rendible ocupació quan el dramaturg Sofroni li va parlar d’Atenes, un lloc on podria desenvolupar millor les seves capacitats intel·lectuals. I cap allà se’n va anar. Tenia, diuen, vint anys.

A Atenes va fundar una escola de filosofia i declamació per a joves. La fama no va trigar a arribar-li i la van admirar des d’Eurípides fins a Sòcrates, que déu-n’hi-do. Però el que es va corprendre més va ser Pèricles, que era la màxima autoritat política de la ciutat. Pèricles la va deixar embarassada. Va ser la seva companya i es diu que fins i tot li escrivia els discursos. Per això sembla encetar la llarga llista de dones especialment brillants que van fer brillar encara més els seus companys de llit fent-los la feina des de l’ombra.

També es va envoltar dels intel·lectuals més destacats, com Plató, Aristòfanes o Anaxàgores. En aquella Atenes del segle V en part tan envejable, Aspàsia va tenir-hi un gran pes, com ben poques dones el van tenir en aquell temps. Els sectors més conservadors no la podien ni veure, perquè amb el seu exemple animava les dones a viure més enllà del paper que se’ls havia adjudicat i a emancipar-se.

Per acabar-ho d’adobar, posseïa coneixements científics, encara que no els va deixar per escrit. En aquest camp, va tenir un interès especial en l’estudi de l’embaràs, ja fos per prevenir-ne els riscos o per pal·liar les molèsties del postpart. I també, per rematar l’antipatia que sentien per ella els més convencionals, en les estones de lleure que li deixava la seva dedicació al pensament, li agradava organitzar grans festes que duraven dies, regades amb bon vi i on confraternitzaven ni més ni menys que milers de convidats.

En una ocasió se la va acusar d’haver ofès els déus, un delicte que era molt greu, i va haver de sotmetre’s a un tribunal ciutadà, del qual pel que sembla va ser absolta segurament gràcies a la seva brillant eloqüència. Pel mateix delicte, més tard Sòcrates seria condemnat a mort. Quan Pèricles va morir a causa de la pesta, Aspàsia es va casar de seguida amb un ric atenenc i amb ell va tenir un altre fill. A la mort d’aquest, es va retirar de la vida pública i va tornar a la seva antiga ocupació. Va fundar una Acadèmia d’Eloqüència i Art Amatori, no se sap si per a les aspirants a hetaires o per a les aspirants a filòsofes.

S’ha de dir que les seves dates de naixement i de mort són aproximades, i que part de la seva vida ha estat reconstruïda gràcies a testimonis posteriors. Col·laboren a desdibuixar la veritat els calumniadors que li van voler mal i aquells que històricament s’han dedicat sense treva a malparlar de les dones que excel·leixen.

02 / 100
CLEÒPATRA (69 aC – 30 aC)

La darrera reina d’Egipte —que va néixer a la ciutat d’Alexandria— pertanyia a la dinastia ptolemaica i el seu pare va ser Ptolemeu XII. A la mort d’aquest i amb només divuit anys, va ocupar el tron, cosa que li va valdre l’enfrontament amb el seu germà, que li va declarar la guerra. Però no van ser les lluites internes les que la van fer mundialment cèlebre, sinó les seves estretes relacions amb l’imperi Romà, on en aquells anys governava Juli Cèsar. De la seva unió amb l’emperador va néixer Cesarió. Quan Juli Cèsar va ser assassinat, el va substituir Marc Antoni, tant en el comandament de Roma com al llit de Cleòpatra. Amb ell va tenir tres fills.

A Egipte, Marc Aureli va protagonitzar una guerra contra el seu gran enemic, Octavi. En aquest conflicte va ser on tots dos, Cleòpatra i el seu amor, van perdre la vida. Hi ha molta literatura sobre aquest final. Alguns creuen que l’emperador es va suïcidar quan li van comunicar la notícia de la falsa mort de la reina, mentre que altres diuen que va ser Cleòpatra qui, en saber que Octavi —el futur emperador August— la volia mostrar a Roma com a trofeu, es va llevar la vida abans deixant que la mossegués una serp verinosa.

Aquesta és la història explicada breument, però hi ha molt més, demostrat o engreixat pel poder captivador de la llegenda. Cleòpatra era molt bella, però també molt intel·ligent, i, a banda d’intel·ligència, va demostrar que era una dona amb criteri propi. Aquesta suma d’elements és la que va captivar tant Juli Cèsar com Marc Antoni, que quan la van conèixer estaven tots dos feliçment casats. Contràriament, no agradava gens a aquells que van escriure la història de l’imperi Romà, per això van difondre d’ella una imatge de femme fatale de la qual avui encara no s’ha desempallegat. Molt diferent és la imatge que ha quedat d’ella en la tradició islàmica, en la qual se la recorda per les seves virtuts i no per la seva capacitat de seducció. Ben al contrari, se la recorda com una erudita que robava cors amb la seva conversa brillant i les seves capacitats intel·lectuals.

Hi ha una cosa, però, de la qual s’ha parlat poc. Cleòpatra era d’origen grec i no egipci, però a còpia de generacions no se sap quantes barreges la van precedir, de manera que no se sap del cert a quina raça va pertànyer. Educada en la cultura hel·lènica, se li adjudica el domini de set o vuit llengües i d’una vasta cultura general en diversos camps, de les matemàtiques a l’astronomia, passant per les ciències polítiques.

Era molt ambiciosa i també capriciosa. En la seva curta vida, que va tenir lloc en anys convulsos i més que trepidants, va tenir temps de viure moltes intrigues, exilis, crims, atacs i retirades, i anades i vingudes d’Egipte a Roma. Va governar durant vint-i-un anys i amb ella l’Egipte faraònic va recuperar el prestigi que temps enrere havia tingut. Amb ella es tancava una tradició de reines fortes, que ho van ser encara més a causa de la feblesa dels seus marits. És el cas, per exemple, de Nefertiti. La darrera reina del Nil va expirar en el seu llit daurat, amb el vestit reial i les joies que feien resplendir encara més la seva exòtica bellesa, fos de la raça que fos. Tenia trenta-nou anys.

03 / 100
HIPÀTIA (355/379–415/416)

Tots els personatges de la història remota no deixen d’estar envoltats d’una boira de llegenda. Hipàtia no n’és una excepció. Aquesta egípcia originària d’Alexandria va destacar sobretot en ciències exactes i en matemàtiques. Havia tingut la sort de créixer en un ambient culte i que incentivava la curiositat per disciplines diverses. Filla del filòsof Teó, que treballava a la Biblioteca d’Alexandria, va ser hereva de les idees de Plató i Plotí. I ja com a mestra neoplatònica va tenir a càrrec seu la responsabilitat de l’educació de futurs alts càrrecs.

És la primera matemàtica de la qual es té notícia. Estudiosa així mateix de l’astronomia, entre les seves aportacions trobem el perfeccionament dels astrolabis destinats a fixar el lloc exacte on es troben les estrelles al firmament. Es va dedicar també a estudiar l’àlgebra i la geometria, fins a superar el seu propi pare. És també la inventora del densímetre, instrument que calcula la densitat dels líquids.

No es va quedar pas a Egipte, sinó que va viatjar a Atenes i Roma per ampliar els seus coneixements. En el canvi del segle IV al segle V esdevingué la cap indiscutible del neoplatonisme a la seva ciutat natal. No ensenyava pas a l’escola, sinó a casa seva mateix, on acudien deixebles de llocs diversos. Casa seva va convertir-se en un dels centres neuràlgics del saber, un centre que acollia la diversitat cultural i també religiosa, on les lliçons consistien en diàlegs al voltant de la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia, etc.

Va viure en l’ascetisme, de manera que, tot i haver-se casat amb un filòsof anomenat Isidor, va romandre verge i allunyada dels perills de la carn. Que destaqués per sobre dels filòsofs del seu temps demostra que, allà on les dones excel·lien, hi havia qui les sabia apreciar, contràriament al que ens han volgut fer creure esborrant el rastre de tantes dones valuoses que van brillar en el seu temps. Són els seus deixebles els que ens han permès saber d’ella i de les seves contribucions. El més destacat va ser Sinesi de Cirene.

Hipàtia sempre va mantenir la tesi heliocentrista, model astronòmic segons el qual la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol. I es creu que Copèrnic va tenir accés a les seves teories. Per això estaríem en disposició de considerar-la una influència en la revolució copernicana.

El saber sempre desperta recel, i Hipàtia va morir de manera violenta, a mans d’una turba de cristians, quan tornava a casa seva en un carruatge. La van arrossegar per tota la ciutat fins arribar al temple d’August, llavors la catedral d’Alexandria. Allà, després de despullar-la, la van lapidar fins a la mort. Segurament va ser assassinada per romandre fidel al paganisme en un moment de creixent catolicisme, germen de la religió catòlica que regnaria després a l’imperi Romà. És per aquesta raó que se l’ha considerat també una màrtir de la ciència, perquè va morir defensant allò que es pot demostrar enfront d’allò que no es pot demostrar. La seva tragèdia és també un dels exemples del pas del raonament clàssic a l’obscurantisme medieval.

04 / 100
EGÈRIA (s. IV)

El seu nom s’ha recollit de diverses maneres: Aetheria, Echeria, Etheria, Heteria, Eiheriai o Egeria. Ens quedem, però, amb Egèria. D’ella se sap, tot i la distància temporal, que procedia d’Hispània, concretament de la regió de la Gal·lècia (segurament a l’actual comarca d’El Bierzo). Se sap també que inevitablement va ser noble, perquè només les dones de noble bressol podien assolir en aquell temps la cultura de què va fer gala. I se la coneix sobretot per haver estat la nostra primera viatgera.

Va viatjar fins als llocs sagrats (Palestina, Egipte, Mesopotàmia…) i va plasmar les seves experiències en un llibre escrit en llatí vulgar, Itinerarium ad Loca Santa. Va arribar a Constantinoble l’any 381 (la data és segura). Seguia el curs de les calçades romanes i anava aturant-se als monestirs que l’acollien o, en el seu defecte, a les cases de postes que hi havia més o menys cada 30 quilòmetres, tot i que entremig es podien fer petites parades. Ah, oblidava mencionar que no era pas monja, encara que durant temps se l’hi va considerar, bàsicament perquè en aquell temps no existien les monges pròpiament dites. El que potser li va facilitar el viatge va ser algun salconduit que li permetia recórrer territoris hostils, a peu o al llom d’animals, perquè no hi havia cap altre sistema.

Egèria va sortir pels Pirineus, va travessar França, va descendir per Itàlia i va solcar el mar Adriàtic. D’allà a Jerusalem. I de Jerusalem i les terres santes a Egipte, fins a arribar al Sinaí. Aquesta mig gallega no es cansava de fer quilòmetres. En realitat, el seu llibre és una suma de cartes dirigides a les seves amigues sedentàries que li servien com a diari de viatge. Falten fulls d’aquest viatge que va durar uns quants anys i durant el qual la viatgera va recórrer tot el que llavors es coneixia del món, perquè per a la gent del seu segle el món pràcticament s’acabava en aquells límits i s’ignorava què hi havia més enllà.

En els darrers anys de l’imperi Romà, s’havia posat de moda que les dones d’alta nissaga viatgessin. La culpable va ser santa Helena, la mare de l’emperador Constantí, que va voler veure amb els seus propis ulls els escenaris de la vida i la passió de Crist. Terra Santa, doncs, va esdevenir el lloc de vacances més ambicionat pels rics, si se’m permet dir-ho així.

Es calcula que quan Egèria va realitzar el seu llarg pelegrinatge no era ni gaire gran ni gaire jove. No era gaire gran perquè el viatge hauria estat massa dur per a ella. I no era gaire jove perquè llavors no hauria pogut anar acompanyada de tota la cohort de viatgers masculins que surten al seu text (soldats, sacerdots…). Era, doncs, una aventurera de mitjana edat, amb l’energia suficient per aguantar aquell periple. El seu testimoni va ser trobat per un erudit a la biblioteca d’Arezzo a mitjan segle XIX.

Pionera d’una ja llarga tradició de dones viatgeres que van de Lady Montagu a Ida Pfeiffer, la darrera cosa que sabem és que al final del seu trajecte volia anar a Efes. Se li perd la pista i no sabem ni quan ni com li va arribar la mort.

05 / 100
ERMESSENDA DE CARCASSONA (973–1058)

Tot i que el poder mai ha estat cosa de dones, ella ha estat una de les que ha atresorat més poder polític en la història de Catalunya, també mentre va compartir el govern amb el seu net, Ramon Berenguer. Abans havia governat amb el seu marit, Ramon Borrell, comte de Barcelona. I a la mort d’aquest, sola, fins que el fill va complir la majoria d’edat. La mort prematura d’aquest va fer que el poder que no quedava a les seves mans passés al net.

A Ermessenda de Carcassona, anomenada així perquè va néixer allà, la va agafar de ple la revolució feudal. Se li van aixecar en armes uns quants barons que, desafiant-la i volent manar sobre els seus respectius territoris, li complicaren l’existència. Com a filla primogènita del comte Roger I de Carcassona, no es va casar per amor, sinó per servir els interessos polítics del pare. Va tenir tres fills i va participar activament en el govern del seu marit, també pel que fa a l’aspecte estratègic. De fet, se suposa que Borrell va morir l’any 1017 en una campanya militar i li va deixar la responsabilitat de governar mentre visqués.

Les diferències amb el fill van ser notables i gens fàcils de conciliar, fins que l’any 1935 el problema va desaparèixer amb ell. També va tenir diferències amb el net. Ella volia que es casés amb una dona del seu entorn i de la seva confiança, però ell va repudiar l’escollida i va casar-se amb una altra, una dona considerada adúltera. Aquest fet va portar Ermessenda a aconseguir del papa l’excomunió del net. Segurament per aquesta falta d’afinitat, perquè l’havia de vigilar de prop, no va voler abdicar del poder abans d’hora i es va mantenir al seu costat, vigilant. Finalment, el seu net es va fer càrrec dels seus comtats —Barcelona, Girona i Osona, és a dir, Vic— i ella es va retirar al castell de Santa Maria de Besora.

Es parla d’ella com d’una dona de caràcter però bondadosa i molt generosa amb l’Església catòlica, amb qui mantenia vincles estrets, ja que li corresponia a ella nomenar els grans càrrecs eclesiàstics. El seu germà Pere va ser nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba, de Ripoll, era un dels homes de la seva confiança. Va regalar terres i diners per fundar monestirs, i també va fer substancioses donacions per a la construcció de la catedral de Girona. Podem dir, doncs, que va tenir un paper rellevant en la revitalització de la vida monàstica, en aquells temps força afeblida.

Durant tres segles, les restes d’aquesta dona que va manar en un món d’homes van romandre en un sarcòfag situat a la part exterior de la catedral gironina que té com a decoració unes franges de color vermell i daurat, que s’han volgut entendre com un antecedent de les quatre barres, fins que Pere el Cerimoniós les feu col·locar a l’interior, en un sepulcre gòtic que va fer construir.

06 / 100
HILDEGARDA DE BINGEN (1098–1179)

Les imatges que d’ella han quedat la mostren consagrada a la tasca d’escriure sobre unes tauletes de cera, sigui sola o al costat de Volmar, el monjo que li feia de secretari i que durant llargs anys va ser el seu copista. Vesteix l’hàbit de l’orde benedictí i llueix el bàcul que assenyala la seva condició d’abadessa. Polifacètica —poeta, compositora i mig metgessa—, pertany a la tradició de les místiques i se la coneix sobretot per haver plasmat per escrit les seves experiències visionàries. Sense perdre el sentit, Hildegarda veia una gran llum amb formes i colors, sovint acompanyada d’una veu i, en alguns casos, amb acompanyament musical.

Hildegarda va portar una vida reclosa, en diàleg permanent amb ella mateixa i amb el coneixement. Nascuda a la vall del Rin, pertanyia a una família noble d’origen germànic que als catorze anys la va fer ingressar en un convent amb només unes rudimentàries nocions de llatí. Arrossegava una constitució malaltissa i molts mals de cap, que van ser l’origen de les seves visions, que en realitat eren teofanies. Passats els anys, quan ja havia complert els quaranta, va rebre l’ordre sobrenatural d’escriure-les, però com que llavors no era costum que les dones escrivissin —recordem que som al segle XII— va haver de demanar permís papal. De manera que el papa de Roma va enviar una comissió de teòlegs al monestir on vivia i la va autoritzar a agafar la ploma. En la seva primera obra, Scivias (Coneix els camins), va deixar constància de les seves visions i va començar llavors, també, a intercanviar correspondència amb diverses personalitats, inclosa Elionor d’Aquitània.

En un temps en què la clausura no era gens estricta, Hildegarda va realitzar diversos viatges per predicar, cosa que no era tampoc tan usual, i menys encara si en els seus parlaments aprofitava per denunciar la corrupció eclesiàstica. Però, com deia, la seva vida la va viure sobretot de portes endins. Acompanyada d’una vintena de monges, va fundar un monestir femení, el de Rupertsberg, a prop de la localitat de Bingen. Ja erigida en abadessa, se la coneixia com la sibil·la del Rin i la visitaven personatges coneguts, també reis, que li demanaven consell i buscaven en ella respostes a les seves preguntes, perquè li atribuïen capacitats endevinatòries. Uns quants anys després va fundar un segon monestir, que visitava setmanalment.

Hildegarda es va interessar per les ciències naturals i per la medicina, i, tot i la seva virginitat, destaca per haver tractat en les seves obres la sexualitat femenina. En aquest camp va fer una cosa que fins llavors no s’havia fet: descriure l’orgasme femení, aquest gran desconegut encara avui. Una invitació en tota regla al gaudi de les dones i un gest clarament protofeminista. Només per això la podien haver cremat, com feien llavors amb algunes dones amb massa curiositat. Ella va saber negociar amb el poder i es va estalviar les sospites d’aquells que la creien més bruixa que santa.

Quan va morir, ja octogenària, diuen les cròniques que va aparèixer al cel una creu lluminosa de colors brillants. Un bon final per a una dona que en vida va veure tantes coses que no succeïen en la realitat, sinó només dins el seu cap.

07 / 100
ELISENDA DE MONTCADA (1292–1364)

La nostra Hildegarda de Bingen, la nostra Teresa d’Àvila, es va dir Elisenda de Montcada i no va ser monja, sinó reina, reina consort de la corona d’Aragó. Aquesta lleidatana era filla de nobles molt propers a la monarquia —concretament de Pere II de Montcada i Elisenda de Pinós— i, quan Jaume II va enviudar de la seva tercera dona, la van casar amb ell. Evidentment, ella era molt més jove, un costum que els homes han seguit cultivant. I a sobre ell estava força xacrós, que no se sap si és millor o pitjor en un matrimoni forçat.

Elisenda era una dona cultivada i molt devota, que va escollir com a residència el palau Reial Major de Barcelona, a la plaça del Rei, tot i tenir-ne altres a la seva disposició. Entre els somnis de la reina n’hi havia un en què el rei la va poder complaure: la creació d’un monestir de religioses als afores de la ciutat. La reina es va fixar en la branca femenina de l’orde dels franciscans, les clarisses, i va demanar permís al papa Joan XXII. A Pedralbes hi havia una pedrera de pedra blanca molt adequada per a la construcció, i allà es va fundar el monestir. Es creu que una abadessa, catorze monges i quinze novícies van estrenar l’any 1327 el monestir de Santa Maria de Pedralbes.

I un bon dia la reina va quedar vídua i s’hi va instal·lar sense fer vots de clausura, i no dins el monestir, sinó en un palauet adjacent que havia fet aixecar. Avui aquest no hauria d’existir, perquè va ordenar que a la seva mort es desmantellés, però sembla que no li van fer cas i es troba a l’angle nord-oest del monestir. Amb els anys ha fet altres funcions. El sepulcre de la reina es troba literalment entre l’església i el claustre, i allà descansa des del segle XIV. Obra del gòtic català, la seva tomba la mostra duplicada i jacent: en una banda de la paret, la del presbiteri de l’església, vestida i guarnida com una reina, evidentment coronada; a l’altra, la del verd i bell claustre, abillada humilment com una penitent. Són les dues vides que ella va fer, la de portes enfora i la de portes endins.

S’hi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge d’aquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia d’un permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada d’algunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.

La reina brodava amb fil d’or, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix l’escut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.

08 / 100
JOANA D’ARC (c. 1412–1431)

Se la coneix com la donzella d’Orleans i ens ha quedat a la memòria sobretot el seu final: condemnada per heretgia, va ser cremada viva a Rouen. Però què va succeir abans? Com va arribar a ser presa de les flames? Nascuda a la campanya francesa, va ser educada en la devoció religiosa. La petita era un model de bondat i se li va ficar al cap que volia ser santa.

França era llavors un camp de batalla permanent i, enmig de les lluites intestines entre diverses monarquies, es va produir la divisió de la reialesa francesa en dues faccions. D’aquest enfrontament va resultar el setge d’Orleans. Mentrestant, sense cap altra preocupació que créixer en un entorn natural, transcorria la infantesa de Joana. Més tard declarà que als tretze anys va començar a sentir la veu d’alguns sants —com ara santa Caterina o santa Margarida— i després la veu de Déu. La veu li deia que havia d’anar a alliberar Orleans, que estava a punt de caure en poder del que segles més tard seria anomenada la pèrfida Albió. La veu va seguir insistint i, tot i que, com és lògic, va costar que li fessin cas, al final Joana va aconseguir que li posessin una escorta per anar-hi. Les visions havien transformat el seu destí humil en un destí heroic.

Se suposa que tenia disset anys quan el rei, després d’haver-la fet entrevistar per alguns teòlegs, la va creure i, potser ja desesperat, la va posar al capdavant de cinc mil soldats, guiant l’exèrcit reial francès. Joana d’Arc va recuperar la ciutat d’Orleans, amb gran alegria del monarca. La victòria també la va acompanyar en les decisives batalles en què va participar després, durant la guerra dels Cent Anys (en la qual es van enfrontar al primogènit de França, Carles VI, i Enric VI d’Anglaterra). Aquella guerra fou una de les més cruentes de la història i va causar milions de morts. En aquells temps, Anglaterra havia anat guanyant territori francès i aquest, de mica en mica, es va anar recuperant gràcies en bona part a les habilitats guerreres de la jove. La seva inestimable ajuda feu també possible la coronació del monarca, Carles VII.

En la darrera batalla, intentant conquerir la capital, París, quan ja tenia pensat tornar a casa perquè havia deixat de sentir veus i es disposava a reprendre la vida tranquil·la, va ser capturada pel duc de Borgonya i venuda a l’exèrcit anglès. Davant de la Inquisició, va cometre el greu error d’admetre que sentia veus, tant dels sants com de la màxima divinitat. Naturalment, va ser acusada de bruixeria. Es diu que el monarca francès poc va fer per salvar-la. Avui dia és la patrona de França, un símbol nacional i també un exemple de valentia femenina que, tot i així, no cal emular. L’Església catòlica la va santificar.

Joana d’Arc mai va aprendre a llegir ni a escriure, però la ploma i l’espasa ja se sap que són dos llenguatges. Mai va ferir ningú, perquè a les batalles es limitava a animar els altres a lluitar. Així i tot —o precisament per aquesta raó—, va ser ferida en diverses batalles. Empresonada, la van humiliar fins a no poder més. Acusar-la de bruixeria va ser ben senzill, perquè aquella va ser durant anys i panys l’excusa per eliminar totes les dones que cometien el sacrilegi de sortir del corrent general.

09 / 100
ISABEL DE VILLENA (1430–1490)

Mentre ningú ho rebati, Isabel de Villena serà considerada la primera escriptora en llengua valenciana i una protofeminista de cap a peus, perquè en resposta a llibres com Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, va defensar les del seu sexe, que havien estat expulsades a les perifèries de l’interès públic.

Era filla natural del rei Enric d’Aragó i de Castella, home inclinat a les lletres. Òrfena des de petita, la va educar a la cort la seva cosina Maria de Castella, que era la dona d’Alfons el Magnànim. Als quinze anys la van fer ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat de València, governat per les clarisses. Allà va prendre els hàbits i va prendre també el nom de sor Isabel de Villena (el seu nom real era Elionor Manuel de Villena). Ja a la trentena, va ser nomenada abadessa.

No ha estat, però, per la seva vida monacal pel que ha passat a la història, sinó per haver escrit la seva particular Vita Christi, seguint el model de la d’Eximenis. Lamentablement, no va tenir temps d’enllestir-la i aquesta va veure la llum pòstumament l’any 1497, per iniciativa de l’abadessa que la va substituir, Aldonça de Montsoriu, que va creure que una obra com aquella no podia ser enterrada amb la seva autora.

La seva Vita Christi és diferent de totes les que es publicaven en aquella Europa. No la va dedicar a Jesucrist, com Eiximenis i tota la resta, sinó a les dones de la vida d’aquest, començant per la Verge Maria. És, doncs, una Vita Christi profundament desobedient, una de les peces literàries més rellevants del segle XV i, per extensió, del segle d’or valencià. Els seus coetanis la van respectar intel·lectualment, cosa que queda palesa en diverses dedicatòries i pròlegs de l’època, que són una bona manera de mesurar la fama que un autor o una autora va tenir en el seu temps. Perquè la història ja se sap que l’expliquen els vencedors i gairebé mai és vertadera.

Destacava les dones per sobre dels homes, desafiava les convencions i plantava cara a la misogínia del seu temps. Reclamava per a elles més consideració i afirmava, en definitiva, que la superioritat moral era seva i no d’ells. Des del segle XIII, en la cultura catalana s’havia produït un debat a favor o en contra de les dones, que a Europa va durar també uns quants segles. Es va conèixer com la querella de les dones. Isabel de Villena no només es va posicionar sense embuts, sinó que va donar una bona plantofada a la cultura patriarcal. Si diem que va tenir més èxit que el mateix Tirant lo Blanc potser algú no s’ho creurà, però així va ser. De la seva obra se’n van fer moltes edicions, cosa que és també una prova fefaent de fins on va arribar el seu prestigi. Per cert, un altre llibre seu, Tractat de la passió, va ser erròniament atribuït a Francesc Eiximenis.

Una epidèmia de pesta de les que hi havia en aquell temps i que arrasaven amb tot se la va emportar, a ella i a molts altres més, és clar.

10 / 100
ISABEL LA CATòLICA (1451–1504)

Sobre alguns personatges històrics s’ha fet molta literatura. És el cas d’Isabel la Catòlica, una de les protagonistes del final de l’edat mitjana. Se la coneix sobretot per haver estat l’artífex del descobriment d’Amèrica, cosa que no vol dir que fos ella la que la descobrís personalment, sinó que va ser qui econòmicament va fer possible un esdeveniment tan decisiu. El cert és que aquesta reina no estava destinada a ser-ho, però la seva unió amb Ferran d’Aragó la va proclamar reina de Castella. Sota el seu govern, a més, va augmentar substancialment el prestigi del seu regne.

Era filla d’Isabel de Portugal i Joan II de Castella, per això va rebre l’educació pròpia d’una princesa. De fet, va gaudir d’una formació humanística privilegiada, amb tutors de molta alçada. Quan, en morir el pare, la mare va perdre el cap, va ser confinada en un castell amb els seus fills. Després, Isabel es va comprometre amb el seu cosí. La consanguinitat va fer que necessitessin una butlla papal. Tot i la conveniència evident, el seu va ser un matrimoni per amor, cosa que en aquella època no era gens usual. El seu gest va significar la unió de Castella i Aragó, un panorama inèdit en la geopolítica d’aquell temps, ja que el que hi havia abans era una suma de regnes que no tenien ni la mateixa direcció política, ni el mateix exèrcit. Podem dir, doncs, que ella i el seu marit van ser els que van unificar Espanya.

Sota el seu regnat també es va assolir una altra fita rellevant: la fi de la Reconquesta. Els Reis Catòlics van instaurar la Inquisició, van expulsar els jueus del país —els altres regnes europeus els havien expulsat abans— i van instaurar un ordre nou basat en el poder de la corona, un ordre que va durar fins a les darreries del segle XVII. Ells mateixos van cultivar el seu propi mite de parella poderosa i les seves inicials sempre apareixien juntes, també a les monedes. Van ser ells també, però, els que van facilitar el començament del Renaixement. Dèiem que va ser ella qui va finançar Cristòfor Colom, descobridor d’Amèrica l’any 1492. Un descobriment que va transformar el mapa del món i que va suposar el començament de l’imperi Espanyol, en primera instància fruit del repartiment del nou món entre Espanya i Portugal.

Isabel també va ser mare de cinc fills, entre els quals Joana la Boja. I, depèn de qui miri la història, surt una Isabel la Catòlica o una altra. Hi ha qui la veu com una dona plena de virtuts —siguin humanes o polítiques—, mentre que altres li atribueixen una gran capacitat de manipulació, falta d’escrúpols i un gran domini de les intrigues de palau.

11 / 100
TERESA D’ÀVILA (1515–1582)

Una desobedient, una dissident, això va ser. Si es pogués endevinar el futur que li espera a una nena veient fins a quin punt la mouen els desitjos de llibertat, en el cas de Teresa d’Àvila —coneguda també com santa Teresa de Jesús— seria evident que en la infantesa ja atresorava la força necessària per emprendre grans gestes, d’aquelles que necessiten gran valentia i tenacitat. No només llegia amb gran arravatament, sinó que fins i tot va fugir de casa amb el seu germà amb la intenció de lluitar contra els moros i cristianitzar-los. S’ha parlat molt de la imaginació que tenia Teresa d’Àvila, ja present en les seves aventures primerenques. També del seu sentit de l’humor.

El seu nom real era Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Era filla de conversos, va perdre la seva mare en l’adolescència i es va fer monja carmelita als vint anys. Vint-i-cinc anys després de tancar-se al convent, la vida conventual que portava no la satisfeia —massa laxa, massa còmoda— i va voler fundar una petita comunitat molt més austera: un Carmel descalç, humil i callat, on el silenci fos gairebé permanent. Aquell fou el primer d’una llarga llista de convents i monestirs. La seva aventura faria enrenou. En el seu recorregut destaca la relació que va mantenir amb sant Joan de la Creu, que va ser una gran ajuda en la reforma de la branca masculina de l’orde del Carmel.

Pel que fa a l’escriptura, Teresa d’Àvila va enfrontar-se als seus propis dimonis i a la seva relació amb Déu. La pregunta que ens fem és: quan escrivia, si tenia una vida tan atrafegada, saltant de convent en convent i de poble en poble de la nostra geografia? Resulta que, en les pauses de la seva moguda activitat, reclamava l’arquella on guardava els seus papers, que deixava sempre a Àvila en lloc segur. Santa Teresa tenia visions i no va ser per supèrbia, sinó per mandat del seu confessor, que va agafar la ploma, amb l’objectiu d’alliberar-se de les seves sacsejades interiors. Si la reforma del Carmel va ser un camí col·lectiu, el de l’escriptura va ser el seu particular camí de perfecció. Inevitable que en el procés topés amb la jerarquia eclesiàstica, de manera que la seva gran obra, l’autobiografia Vida, va entrar al purgatori de l’índex de les obres prohibides per l’Església catòlica. Heretgia o simple desobediència? També va escriure Camino de perfección, Moradas del castillo interior i Libro de las fundaciones.

L’any 1580 es va produir la separació de les dues branques del Carmel, la calçada i la descalça. Poc després, Teresa va morir. Les seves despulles es troben a Alba de Tormes. La mala sort va voler que el dictador Francisco Franco l’escollís com a mostra del seu fanàtic catolicisme i la seva mà incorrupta va romandre anys i panys a la tauleta de nit del dictador, per a oprobi de la santa. Era tanta la devoció que sentia per ella el Generalísimo que fins i tot se l’emportava de viatge com si fos un coixí per a les cervicals. Va ser canonitzada l’any 1622 i l’any 1970 va ser nomenada doctora de l’Església.

Queda el Carmel i queda la seva obra literària, que fa d’ella una pionera en parlar amb veu de dona de tot allò que és més esperit que cos. No fa falta cap sentiment religiós per gaudir de les seves paraules i posar-se en la pell d’aquella nena aventurera que no va venir al món a passar desapercebuda, malgrat que el seu confessor li devia insistir molt perquè cultivés la discreció. Per les seves obres la coneixereu.

12 / 100
ARTEMISIA GENTILESCHI (1593–1654)

Pinzells, espàtules, teles, cavallets. Instruments llargament reservats a la masculinitat que des de temps immemorials les dones han volgut fer també seus. Aquest va ser el cas de la filla del pintor Orazio Gentileschi, exponent de l’escola romana de Caravaggio. Artemisia va créixer entre vapors de trementina, o el que fos que s’usés al segle XVII per diluir la pintura. I va signar el seu primer quadre als disset anys. Que fos atribuït llargament al seu pare ja ens indica que el seu reconeixement com a artista no va ser fàcil.

No va ser, però, només el reconeixement el que li va costar assolir a la jove Gentileschi, sinó directament el seu dret a ser dona sense ser importunada per ser-ho. Quan el pare li va oferir casa seva al seu col·lega pintor Agostino Tassi, poc s’imaginava el que li esperava a la filla. Tassi es va convertir en el preceptor privat de la noia, que no podia anar a aprendre a cap acadèmia artística perquè estaven reservades exclusivament als homes. I, aprofitant l’avinentesa, la va violar.

Artemisia tenia divuit anys i sabem exactament com va ser l’episodi perquè ella mateixa el va relatar amb pèls i senyals. Mentre que ell només va ser allunyat —en la línia de les ordres d’allunyament que es dicten ara—, ella va haver de patir un judici que la qüestionava i la violentava. Van dubtar del seu testimoni i aquesta taca la va acompanyar tota la vida, tot i que això no va impedir que fos la primera dona a ingressar a l’Acadèmia de les Arts de la Florència dels Mèdici (on més tard es va traslladar en companyia del seu marit, també pintor).

Pintora talentosa, va esdevenir una cotitzada pintora de la cort i això li va fer recórrer Itàlia pintant encàrrecs: Gènova, Venècia, Nàpols… Fins i tot va passar per Londres, on la van saber apreciar. Una de les seves aportacions va ser que, als seus quadres, va voler que les dones fossin protagonistes. Per això és considerada la primera pintora de la història de l’art que reivindica les dones. Ho va fer retratant figures femenines com Betsabé, Judit o la mateixa Cleòpatra, reina d’Egipte. De la mateixa manera que en els seus autoretrats, pintant-se a si mateixa amb els pinzells a la mà i amb actitud enèrgica, reivindicava el seu dret a pintar.

Ara la situem als orígens de les arts plàstiques com una pionera d’alçada, però hem de pensar que fins a l’any 1916 no va ser redescoberta pel crític d’art italià Roberto Longhi, que va destacar la seva capacitat de pintar la llum. Perquè fins fa quatre dies la història l’han escrit els que volien deixar les dones a l’ombra, haguessin o no triomfat en el seu moment.

13 / 100
JULIANA MORELL (1594–1653)

Morell o potser Morella, no se sap del cert. I Juliana pel sant del dia que va arribar al món. Aquesta monja dominica que va néixer al barri del Raval de Barcelona descendia de jueus conversos. Va ser una nena superdotada amb una més que inusual capacitat d’aprenentatge. Va quedar òrfena de mare i el seu pare, que era banquer, la va portar a viure a França en veure’s involucrat en un homicidi. Tot i que potser també perquè no podia demostrar la puresa de la seva sang —és a dir, que eren cristians vells i no espúries barreges— en uns moments històrics en què això podia significar la diferència entre la vida i la mort.

Al país veí, concretament a la ciutat dels papes, Avinyó, i després d’anys de vuit hores diàries de profitós estudi amb professors i preceptors particulars, Juliana es va doctorar en lleis amb summa cum laude davant d’una selecta i nombrosa audiència que es va rendir als seus peus, era la primera dona que es doctorava a Europa. Es va formar en disciplines tan diverses com les matemàtiques, l’astronomia, la música o la filosofia. Especialment dotada per a les llengües, es creu que als disset anys en parlava, llegia i escrivia catorze. Ni en aquell temps s’havia vist una poliglota com ella ni després se n’han vist gaires.

Va esdevenir tota una atracció i el pare la passejava i organitzava debats dialèctics en els quals l’enfrontava a homes savis davant d’un públic que no donava crèdit. Tants coneixements van tenir una utilitat pràctica: li van servir per rebutjar el marit ric que el seu pare li tenia preparat, cosa que va fer amb la inestimable ajuda de la comtessa de Comté, que la va prendre sota la seva protecció. També preferí prosseguir amb la seva formació entrant a un convent dominic a la seva ciutat d’adopció, el de Santa Pràxedes. Tres anys més trad, n’era la priora. El convent era per a ella i per a tantes altres dones l’espai de la llibertat i la manera d’alliberar-les del fatídic destí femení.

Juliana Morell no es va moure d’allà i allà està enterrada. Van ser seixanta anys d’estudi i escriptura. Una vida molt estàtica però també molt profitosa, perquè va marxar d’aquest món amb les alforges plenes de coneixements. Pocs anys després de la seva mort, Gabriela de Vellay li va dedicar una molt elogiosa biografia. Ella i Teresa de Jesús són les úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona.

A banda de la seva pròpia formació —que mai va abandonar—, al convent es va dedicar a la formació de les novícies i, entre altres tasques literàries, va traduir del llatí al francès gran part de l’obra de sant Vicent Ferrer, el dominic valencià que va recórrer el món predicant i fent miracles. Autora de poesia i de prosa, va escriure també obres de tipus espiritual.

Queda clar que aquesta humanista que va viure entre els segles XVI i XVII, i que es va consagrar a l’erudició, estava enamorada del saber. Lope de Vega, contemporani seu, parla d’ella en un dels seus poemes i diu que era la quarta Gràcia i la dècima Musa. Per cert, el seu pare sempre es va atribuir part del seu èxit i creia que era a ell a qui es devia la brillantor de la seva formació. Ja se sap que les dones soletes no saben fer res, oi?

14 / 100
LUISA ROLDÁN (1652–1706)

Ens volen fer pensar que en el passat les dones no van fer més que parir fills, cuidar-los i cuinar, i no és veritat. Les dones van ocupar en el passat molts camps professionals, encara que en molts fossin veritables excepcions. Luisa Roldán, coneguda popularment com la Roldana, va ser la primera escultora del barroc espanyol i, a falta de la seva data de naixement, tenim la del seu bateig, gràcies a la troballa del document.

Nascuda a Sevilla, la vocació li va venir per línia paterna, ja que el seu pare era escultor. Va ser al seu taller on de petita va agafar afició a les figures, gairebé sempre religioses, i al seu costat va fer d’aprenenta avantatjada. La negativa del pare que es casés amb un dels seus dauradors li va donar l’excusa perfecta per instal·lar-se pel seu compte. Que es casés sense el permís patern ens parla de la seva fermesa de caràcter i del seu esperit independent.

La seva contribució a la imatgeria religiosa amb la introducció del fang cuit la va fer famosa, i, després de passar un parell d’anys treballant a Cadis, va aterrar a Madrid, llavors Villa y Corte, amb el marit i els dos fills de la parella. Allà li va ser atorgat el títol d’escultora de cambra de Carles II i Felip V. Sona molt bé, però lamentablement aquesta distinció no implicava cap seguretat econòmica. Eren uns anys de dificultats i de poca liquiditat, fins i tot dins la família reial, que li va assignar un pagament anual que no arribava mai. Però Luisa Roldán no va voler tornar a la seva ciutat natal i es va quedar a Madrid, defugint la prosperitat del taller patern, on tenia feina assegurada. Va fer igual que Artemisia Gentileschi, que va preferir desenvolupar la seva carrera lluny del seu pare pintor; emancipació artística, en podríem dir.

En les seves escultures, s’havia ocupat de ser molt perfeccionista amb les mans i els trets facials, que han quedat com una de les seves característiques distintives. Es dedicava sobretot a fer figures de mida natural destinades a sortir en processó, naixements o bé grups escultòrics per als convents. D’ella ens han arribat alguns grups escultòrics avui molt valuosos, com Los desposorios místicos de Santa Catalina, datats cap al 1691 o el 1692, que van ser anys fecunds en la seva trajectòria. I entre les seves obres són famosos també dos caps tallats, el de Sant Pau i el de Sant Joan Baptista. Pel camí de la seva atzarosa carrera, qui sap quantes obres s’han amagat sota l’anonimat, mentre que altres s’atribueixen al taller que tenia amb el seu marit, però sense cap certesa de qui les va fer.

Passat el temps, la Roldana ha superat en importància el seu pare i les seves obres es cotitzen més. La història acaba posant les dones al seu lloc.

15 / 100
MARIANNA DE COPONS (1687–1757)

Els homes fan les guerres i les dones les pateixen, és el que acostuma a passar. Sempre que no estiguin entretingudes col·laborant amb algun dels bàndols enfrontats. Aquí va haver-hi una espia que va ajudar a guanyar una guerra, la guerra de Successió, en què van enfrontar-se, al primer tram del segle XVIII, els partidaris de la dinastia borbònica amb els partidaris de la dinastia austríaca.

Aquesta Mata-Hari nostra, a qui la documentació de l’època bateja com Maria Anna, era una dama aristocràtica que residia a la bella població d’Alella, al Maresme. Hi vivia tranquil·lament fins que, fent servir les arts femenines, va aconseguir una valuosa informació d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort i que es deia Le Querchois. Va evitar una bona ensarronada a les tropes dels seus. Es diu que va salvar tres-cents homes d’una emboscada a Mataró i va evitar una pèrdua estratègicament rellevant.

Mariana era filla de Ramon Copons, senyor de Llor i baró de Tosal. I el seu cunyat era el propietari de la finca de les Quatre Torres, una règia i bella construcció del poble. Se suposa que va ser allà on va poder intimar amb el való que es va deixar treure la valuosa informació, perquè la propietat havia estat confiscada per l’enemic. L’episodi va succeir l’any 1714 i la informació va ser obtinguda pel que sembla al bell mig d’un berenar camperol, en el transcurs del qual el coronel va rebre l’ordre de marxar i es va excusar davant la dama, que no va parar fins que va aconseguir que li mostrés el paper amb les indicacions que havia rebut. Va saber aprofitar l’avinentesa, aquesta noia llesta i sense por, i això l’ha fet passar a la història.

Després de la citada guerra, que va ser llarga, es va casar amb un tinent d’infanteria que es deia Nicolás de Quirós i evidentment era borbònic. Com gairebé totes les guerres, aquella també va alterar el mapa geopolític. Concretament, aquesta guerra de Successió va suposar la desaparició de la corona d’Aragó i va malmetre el patrimoni i la posició de les famílies benestants que la van defensar.

Poc sabem de la vida de Marianna de Copons excepte que va acabar els seus dies vídua, pobra i malvivint en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona gràcies al subsidi que rebia de la seva pròpia família. Un final poc heroic per a una dona que va arriscar-se a perdre la vida quan podia haver-se quedat perfectament al marge d’una guerra feta, com totes les guerres, per homes.

16 / 100
AGUSTINA D’ARAGÓ (1786–1857)

Totes les dones odien la guerra perquè a la guerra hi moren els seus pares, els seus marits, els seus germans i els seus fills, però si no hi ha més remei, s’hi impliquen de valent. Li va succeir a Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènec, coneguda com Agustina d’Aragó, que arribà a ser l’artillera més famosa del segle XIX, concretament per la seva defensa de Saragossa durant la guerra d’Independència, també anomenada guerra del Francès.

Originària del barri de la Ribera de Barcelona, encara que es creu que potser va néixer a Reus, sí que se sap amb certesa que va ser batejada allà, a la basílica de Santa Maria del Mar. De família d’origen lleidatà, es va casar molt jove —als setze anys— i ho va fer a l’església del Pi. També se sap que va tenir un fill que va morir prematurament. Amb l’esclat de la guerra contra els veïns francesos, havia seguit al camp de batalla el seu marit, Joan Roca, que era sergent d’artilleria, amb qui va defensar la ciutat assetjada per les tropes de Napoleó Bonaparte.

Sembla que Agustina formava part d’un destacament de voluntàries que avituallaven els soldats en combat. Morts els companys que defensaven el canó del baluard del Portillo, justament ella arribava en aquell moment a portar-li el dinar al seu marit i, en veure el panorama, s’hi va posar al capdavant i va fer foc. Dies després, els francesos van haver d’aixecar el setge. Pel seu coratge, el general Palafox, que era el responsable màxim de l’exèrcit en aquell indret, li va concedir el grau d’oficial i la va deixar entrar al cos d’artillers. Aquí va començar la seva fama.

En un segon setge, la ciutat va caure en mans dels francesos i Agustina va ser feta presonera. La van alliberar gràcies a un intercanvi de presoners i ella, en lloc de marxar a casa i dedicar-se a tasques menys arriscades, li va agafar gust al fum dels canons i va seguir lluitant en altres ciutats, sempre al costat del marit. Anava de front a front convertida en un personatge cada cop més conegut, per això allà on anava era molt celebrada. La darrera batalla en què va participar va tenir lloc a Vitòria. El mite abandonava els escenaris bèl·lics per replegar-se.

Casada en segones núpcies, va tenir una filla. Passats els anys, no gaudia pas d’una bona situació econòmica quan el rei llavors al tron, Ferran VII, va voler conèixer-la i li va atorgar una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta, on residia. I pel seu propi desig li van posar l’uniforme de capità d’artilleria de l’exèrcit, que era el rang que havia assolit.

A Saragossa, on van ser traslladades més tard les seves despulles, se la considera un símbol de resistència contra l’ocupació dels francesos. En un dels gravats de Goya de la sèrie “Els desastres de la guerra”, una guerra de la qual ella va poder sortir airosa, hi surt encenent la metxa d’un canó. I fins i tot Lord Byron li va retre homenatge en un poema. Decidida i enèrgica, disposada a batre l’enemic, les imatges que la representen són emblema de coratge i de feminitat en lluita.

17 / 100
MARIANA PINEDA (1804–1831)

Heroi és una paraula que es fa servir molt; heroïna, ben poc. A què es deu que Mariana Pineda ho fos? Va aturar una guerra, vèncer una batalla, salvar la vida d’algú? Va brodar una simple bandera, vet aquí el seu acte heroic. Un acte heroic que la va portar a la mort. Va ser executada al garrot i convertida en màrtir. Fins avui.

A Mariana Pineda se la considera un emblema de la llibertat, fins al punt que alguns diputats van exigir que es passés una pensió als seus fills. El seu cas va despertar l’interès del poeta Federico García Lorca, també gran amant de la llibertat, que li va dedicar una obra teatral que du el seu nom. La gran Margarida Xirgu la va interpretar, posant-hi tot el cor i tot el seu esperit republicà. Era l’any 1927 i els decorats els va fer ni més ni menys que Dalí.

Nascuda a Granada, era filla il·legítima d’un capità de vaixell i d’una jove de procedència humil. Es va casar —o, millor dit, la van casar— als quinze anys i va quedar viuda i amb dos fills als divuit. Eren els anys de la restauració de la monarquia de Ferran VII i aquesta jove es va posicionar al costat dels liberals, contraris al rei i al govern absolutista. Es veu que s’estava organitzant un aixecament en terres andaluses i que ella participava en el complot a favor de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa. Va ser detinguda, però aquell cop va ser absolta. Dos anys després, però, van tornar a detenir-la. La prova del seu delicte: una bandera a mig brodar trobada al seu domicili.

Volien que delatés els seus còmplices, cosa que ella no va fer, i tres dies després va aconseguir escapolir-se. Es veu que la seva funció era aconseguir documents falsos per als que fugien de la justícia, donar-los aixopluc si calia i també fer arribar correspondència als exiliats. Agafada un altre cop per participar en l’intent de fuga d’un pres polític condemnat a mort, la van confinar al convent de Santa Maria Egipcíaca, on anaven a parar dones de les anomenades “de mala vida”. Condemnada a mort, tot i les protestes d’algunes persones influents, va ser executada al Camp de Triomf de Granada. Tenia només vint-i-sis anys. Aquesta heroïna esdevenia així màrtir. Voleu saber què hi havia brodat a la bandera que la va portar al cadafal? Doncs “Llei, Llibertat, Igualtat”. El fons era morat, duia un triangle verd i les lletres estaven escrites en vermell sang.

De boca a orella va viatjar la història de Mariana Pineda i aviat va protagonitzar cançons i romanços de cec, d’aquells que s’explicaven de poble en poble i feien volar la imaginació de la gent. “En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida”, diu la Mariana lorquiana.