Kitabı oku: «Les Corts valencianes de Felip III»

LES CORTS VALENCIANES

DE FELIP III

M. Lluïsa Muñoz Altabert

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2005

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, foto­químico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el per­miso previo de la editorial.

© M. Lluïsa Muñoz Altabert, 2005

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Correcció: Pau Viciano

Il·lustració de la coberta: Al·legoria dels tres braços de les Corts valencianes (detall),

Arxiu del Regne de València, Reial Cancelleria, 695, f. 1r.

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 84-370-6156-3

A Laura i Albert

A ma mare

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

CITA

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

INTRODUCCIÓ

PRIMERA PART- LES CORTS DE 1604

I. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS

EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA

L’AMBAIXADA A LA CORT

CONVOCATÒRIA I CONVOCATS

II. L’OBERTURA I ELS TREBALLS DE CORT

LES PRIMERES PRÒRROGUES I EL CANVI DE SEU

EL SOLI D’OBERTURA A VALÈNCIA

HABILITACIONS, PRECEDÈNCIES I ELECCIONS DE CÀRRECS

PETICIONS DE NATURALITZACIÓ I LEGITIMACIÓ

III. DE LA PARTICIPACIÓ DEL BRAÇ MILITAR

IV. EL SOLI DE CLAUSURA I LA PUBLICACIÓ DELS FURS

LA CONCESSIÓ DEL SERVEI

LES PETICIONS DE PERDÓ

PUBLICACIÓ DELS FURS

SEGONA PART- LES LLEIS VALENCIANES PACTADES

V. ELS CAPÍTOLS DE CONTRAFUR

VI. OBSERVANÇA I COMPILACIÓ DE LA LEGISLACIÓ VALENCIANA

COMPLIMENT I RESPECTE ALS FURS

NOU INTENT DE COMPILAR LES LLEIS

NATURALS DEL REGNE

VII. FURS I ACTES DE CORT SOBRE LES INSTITUCIONS DEL REGNE

LA REIAL AUDIÈNCIA

CAPITANIA GENERAL

GOVERNACIÓ

BATLLIA

GENERALITAT

EL CAP I CASAL

ALTRES MUNICIPIS

VIII. LA DEFENSA DE LA COSTA I LA JUNTA DELS CINQUANTA-QUATRE

L’ORGANITZACIÓ DE LES GALERES

FINANÇAMENT DE LA DEFENSA COSTANERA

IX. LEGISLACIÓ SOBRE L’ORDRE PÚBLIC I ALTRES QÜESTIONS

L’ORDRE PÚBLIC

LA QÜESTIÓ MORISCA

QÜESTIONS SENYORIALS

ELS INTERESSOS DEL BRAÇ ECLESIÀSTIC

DRET CIVIL

RETRIBUCIONS I PETICIONS D’OFICIS

EPÍLEG: EL PAGAMENT DEL SERVEI

ELS PROBLEMES DEL REPARTIMENT DEL TERÇ DEL SERVEI ORDINARI

EL PAGAMENT DEL SERVEI

CONCLUSIONS

APÈNDIX DOCUMENTAL

ÍNDEX DE MATÈRIES CONTINGUDES EN LA LEGISLACIÓ

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓ

Ja el 1933, al si del Congrés Internacional de Ciències Històriques que tingué lloc a Varsòvia, es va cridar l’atenció sobre la importància de les Corts. Després d’un temps en què la tendència historiogràfica sorgida als anys cinquanta era decantar-se pels estudis de tipus econòmic i social, arraconant la història de les institucions i la política, els treballs institucionals han ressorgit amb força, encara que amb un caire més novedós, en emmarcar-se en l’estudi del poder i les relacions que s’hi estableixen. Ara per ara, el seu estudi constitueix un dels temes clau per a la historiografia, tal i com ho prova l’interès i la preocupació creixents pel coneixement d’aquesta institució a fi de desvetllar tots els aspectes relatius a la seua evolució, molt lligada a l’avanç del poder de la monarquia. Mostra d’aquesta inclinació historiogràfica, d’altra banda no exclusiva del nostre país, són els darrers congressos monogràfics que s’han celebrat sobre el tema, dels quals cal mencionar els realitzats a Castella i Lleó en 1986-1987, el celebrat a Catalunya el 1988, el d’Aragó el 1991, així com el seminari d’estudis sobre el Parlament sard el 1984, el col·loqui sobre les assemblees representatives de l’Antic Règim, celebrat a Polònia el 1991, o la ja encetada publicació de les actes de les Corts de Navarra.

A la dècada del setanta, sota el magisteri de Joan Reglà i Campistol, i en la línia de recerca per ell oberta, un grup d’investigadors –E. Belenguer Cebrià, E. Salvador Esteban, R. García Carcel, E. Císcar Pallarés, D. de Lario Ramírez i Lluís Guia Marín–, va fer possible que el Departament d’Història Moderna de la Universitat de València publicàs, en edició facsímil, els furs i actes de Corts amb un estudi preliminar de cada una de les convocatòries realitzades al llarg de l’època foral moderna. De totes elles, sols les convocatòries de 1626 i 1645 reberen un tractament molt més exhaustiu, que anava més enllà del mer contingut legislatiu i s’endinsava en els processos de Corts i altra documentació complementària. En aquest sentit, l’anàlisi acurada de l’única convocatòria de Corts celebrada al Regne de València durant el regnat de Felip III, ha intentat omplir un buit historiogràfic i completar alhora l’estudi detallat d’aquesta institució al segle XVII valencià.

D’altra banda, des de les tendències historiogràfiques més actuals, un estudi d’aquest tipus no pot oblidar l’anàlisi sociològica del grup de poder, és a dir el tractament exhaustiu de la presència del braç militar, el grup quantitativament i qualitativament més important. Mitjançant la seua assistència, no sols és possible conèixer i definir el grup polític més actiu, sinó, fins i tot, els seus interessos socials, econòmics i polítics; aquesta és una de les aportacions més rellevants i fins ara no realitzada. Des que iniciàrem la investigació, volíem conèixer quines eren aquelles persones que, en un moment important per al regne, es congregaven per a manifestar protestes i aspiracions. Donat que la documentació no ens permetia assabentar-nos de les actuacions particulars de cada un d’ells, pararem esment en la magnífica, encara que esgotadora, font dels llistats d’assistència a les reunions del braç militar, sistemàticament registrats a l’inici de totes les sessions parlamentàries. Sols la possibilitat de poder intentar definir aquest grup polític, quantitativament i qualitativament més important, ens va fer superar la treballosa i tediosa tasca d’organitzar una multitudinària participació tot al llarg de les 58 reunions que hi hagué durant el període parlamentari; tasca no exempta d’entrebancs, conseqüència de la reiteració de noms i d’una absoluta manca de normalització dels mateixos. No contents, però, amb conèixer nom i cognom dels participants, així com la seua assiduïtat a les reunions, volguérem saber qui, malgrat gaudir del dret d’assistència, no va participar, la qual cosa va ser possible mitjançant el llistat d’habilitats a les Corts. Així doncs, en una primera relació de 554 persones que havien fet acte de presència, s’hi foren afegint més i més noms que desbordaven qualsevol previsió, puix que obtinguérem com a resultat una relació de 814 membres del braç militar, que creiem de gran interés per al coneixement dels integrants de la noblesa valenciana a inicis del Disset.

Pel que fa a l’àmbit legislatiu, ens interessava obtenir una percepció global i coherent de les preocupacions del Regne. Donada l’àmplia tasca legislativa i la gran diversitat temàtica de les Corts de 1604, es requeria un treball de classificació i d’interpretació laboriós i meditat. Optàrem, com a primer pas, per la lògica separació dels contrafurs, furs i actes de cort, i van decidir donar un tractament conjunt a aquests últims, a fi d’evitar possibles reiteracions. Agrupàrem la legislació en grans blocs de continguts que d’alguna manera ens semblava que assenyalaven cada una de les barnilles que composen el ventall legislatiu de les Corts de 1604. Un d’aquestos gran blocs té com a fil conductor les institucions, tant les delegades de la monarquia –Reial Audiència, Capitania General, Governació o Batllia–, com les pròpies del Regne –Generalitat i institució municipal, aquesta última desglossada en el Cap i Casal i la resta de municipis de reialenc– i dins de cada una es tracten les qüestions de funcionament, socials, polítiques i econòmiques. En altres grans apartats, se sondegen les preocupacions e interessos dels valencians d’aleshores relatius a dret civil o política defensiva i d’ordre públic, i també es recullen interessos més específics com són els del braç eclesiàstic o de l’àmbit senyorial. A més a més, totes aquestes qüestions queden reflectides en un índex de matèries on es pot trobar amb facilitat la seua ubicació en la publicació facsímil.

Si per alguna cosa pot ser singularitzada la present convocatòria, és, si més no, pel primmirat intent de solucionar el problema de la defensa costanera, la qual s’amplia a la circumscripció marítima, amb la dotació de quatre galeres. De la seua organització i de fer possible el seu finançament, fou encarregada una junta de 54 membres, que a més a més fou comissionada el darrer dia de les Corts per a fer-se càrrec del pagament del servei, i es constituí així, a més de com a Junta de la Costa, com a Junta del Servei.

De tota la documentació consultada –força abundant, molt variada i dispersa, i sovint incompleta– fou la relativa al pagament del servei la que es presentà com més fragmentària, contradictòria i confusa. D’una banda perquè ens trobàrem amb una lluita legal, fruit de les dissensions en el repartiment del terç del servei que per costum es destinava al desagreujament; i d’altra per suposar submergir-nos en l’embolica i desorganitzada documentació comptable de l’època foral, a tot el qual s’afegia la certesa de no posseir el conjunt dels documents adients. A grans trets, no caminaren a l’uníson les ordres reials de lliurar determinades quantitats a compte del servei, amb les disponibilitats del Regne per a fer-les efectives. El pagament, que es va iniciar ja endarrerit, va anar perllongant-se en el temps, fins que Felip IV, com hereu del problema, hagué de negociar-ne la finalització.

* * *

En gran mesura haig d’agrair les directrius i consells de dues admirables i molt estimades persones: Carme Pérez Aparicio i Amparo Felipo Orts. L’atenció i el suport humà que en tot moment m’han oferit, el seu contagiós entusiasme, els inapreciables consells i directrius, han tingut com a fruit tot el millor d’aquest treball. El més sincer agraïment. També he d’expressar la meua gratitud a Lluís Guia Marín, per la seua col·laboració posant al meu abast les fonts de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A Carme Muñoz, pel seu assessorament lingüístic, i a Maria Creu i Beni pel seu recolzament.

INTRODUCCIÓ

Cap a la fi del segle XV, les monarquies europees inicien un procés de concentració territorial i de consolidació de la seua autoritat, en un intent de superar l’atomització del poder que va caracteritzar l’etapa medieval. La unió d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó en 1469 és considerada com a punt de partida d’aquesta dinàmica de consolidació i concentració del poder que continuaran els seus successors.

La unió de les dues corones, l’aragonesa i la castellana, fou plantejada, però, des del punt de vista merament dinàstic i de cap manera territorial. De fet, els distints regnes peninsulars s’integraven confederadament en una monarquia que només es projectaria com a una unitat d’acció cap a l’exterior, ja que a l’interior no es va preveure cap canvi ni en l’estructura ni en la forma de govern. La mateixa Corona d’Aragó posseïa una estructura confederal, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó i València. Aquest nou ordre constitucional que establiren els Reis Catòlics va ser el que heretaren els Àustria i el que es va mantenir fins el final de la dinastia. Suposava el manteniment del diàleg ja existent entre el rei i els regnes, així com fer front a l’ofensiva reial cap a l’autoritarisme, l’avanç del qual donarà lloc a crisis i confrontacions, que es resoldran positivament per als postulats monàrquics, encara que sense atrevir-se a desarticular l’entramat constitucional.

De reis, en serien en cadascun dels regnes, i prevaldria el respecte a les llibertats regnícoles i als privilegis corporatius, cadascun conservaria els seus furs, costums, institucions, llengua, moneda, fronteres, duanes... La major diferència entre les dues corones residia en la concepció mateixa del poder reial: la concepció pactista, enunciada i defensada per juristes catalans com Francesc Eiximenis, es mantindria als regnes de la Corona d’Aragó, cosa que suposava una limitació del poder de la monarquia, ja que el rei ho era en funció d’un pacte pel qual es comprometia a respectar les lleis i els costums del regne, i aquest a donar-li fidelitat i acatament. Aquesta concepció ja no es mantenia a la corona castellana des que la recepció del dret romà va obrir pas a la idea de la plenitud del poder del príncep, tal i com la va recollir Alfons X el Savi en la II Partida; una supremacia del poder reial que entrava en contradicció amb la concepció pactista.

El pactisme caracteritzà la vida política i institucional de la Corona d’Aragó, i la institució que l’encarnava millor eren les Corts, representació màxima dels regnes. Generals o particulars, aquestes condicionaven el servei –prestació econòmica a la monarquia– a la sanció reial dels acords dels braços en Cort, sense la qual no aconseguien el rang de llei. En la mesura que això suposava un fre per a les aspiracions de les noves monarquies, aquestes intentaven reduir les convocatòries i acudien a altres sistemes de recaptació com préstecs o donatius. Els reis a Castella ja havien assumit la plenitud legislativa, amb la utilització de pragmàtiques sense passar per les Corts, i la facultat de derogar qualsevol ús, costum o privilegi del sistema normatiu, per la qual cosa les funcions de les Corts ja havien quedat reduïdes al jurament de l’hereu i a les necessitats de recaptació fiscal. Així, l’ideal de la nova monarquia estava més consolidat a Castella, i la seua major governabilitat pel que respecta a l’autoritarisme, la va configurar com a paradigma a seguir en els territoris no castellans.

A la Corona d’Aragó, la trajectòria autoritària de la monarquia experimentà un significatiu impuls en el segle XV. L’entronització de Ferran II (1479) afegirà una nova empenta per organitzar un sistema de govern més supeditat als interessos reials i assentat territorialment a la Corona de Castella, cosa que allunyava el monarca dels seus territoris patrimonials. La política centralista que s’inaugura farà que, als regnes no castellans, s’instauren uns mitjans d’acció depenents i al servei directe del monarca. Van desenvolupant-se així òrgans de govern delegats de la monarquia com el virregnat, la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, institucions totes elles que es configuren com a instruments bàsics en l’ampliació i consolidació del poder autoritari. L’absentisme monàrquic durà a potenciar la figura del lloctinent general, institució medieval com la del portantveus de general governador, per a suplir l’absència reial a tots els territoris. El virrei assumeix la representació del monarca al regne com el seu alter ego, per això el nomenament havia de recaure en familiars directes del rei, premissa que a poc a poc deixarà de complir-se, com també que fossen naturals del regne, cosa que provocava el recel i les protestes dels regnícoles. Recel que també es manifestà pels amplis poders amb què fou investida la institució, entre altres la convocatòria i presidència de les Corts. El 1494 Ferran II reorganitzà el Consell d’Aragó per assessorar el rei en tot allò concernent al govern d’aquesta corona. Era ensems consell per la seua funció d’assessorament, cancelleria perquè s’hi emetien pragmàtiques, privilegis, provisions per als distints territoris, i tribunal per actuar com a instància suprema de les causes que li arribaven en apel·lació. L’absentisme va justificar també, com hem dit adés, l’entrada en funcionament d’una altra de les institucions depenents directament de la monarquia, la Reial Audiència. Posada en marxa al Regne de València el 1506 amb la presidència del lloctinent, es convertirà en el màxim instrument d’administració de justícia, i intentaria posar fi als problemes de competències jurisdiccionals.

L’absència del monarca dels seus territoris patrimonials donava peu a una situació perillosa per a l’autoritarisme monàrquic, com era un major protagonisme de les institucions representatives dels regnes: les juntes d’estaments, la Generalitat i els municipis de reialenc. S’imposava, doncs, establir mecanismes que permetessen exercir el màxim control polític i econòmic sobre les institucions forals, a fi d’acomodar-les als interessos de la monarquia. Pel que respecta a la Generalitat i als municipis de reialenc, la fórmula més efectiva era controlar l’elecció dels càrrecs, i pel que fa a les Corts, eludir-les. Tot això encara que a les Corts de 1301 va ser estipulada una assiduïtat triennal, tot i que cap monarca de l’època foral moderna va respectar l’acord.[1]El fet que la convocatòria fos prerrogativa reial, que els sobirans poguessen optar per obtenir ajuts econòmics mitjançant altres alternatives de recaptació, com préstecs i donatius, i que les Corts fossen ensems tribuna del manteniment de l’organització politicoadministrativa del regne i exponent del pactisme legislatiu, tot alhora féu que la Corona defugís convocar-les.

De tots els regnes de la Corona d’Aragó, Aragó fou el que més refractari es va mostrar a l’autoritat monàrquica i on la noblesa va ser prou més turbulenta. Saragossa va veure segrestada per ordre reial l’elecció dels seus jurats, la Diputació va perdre el nomenament dels seus oficials, les Corts de Saragossa de 1488 assistiren a la suspensió temporal del privilegi de manifestació dels seus representants, i la noblesa aragonesa es va trobar davant una germandat aragonesa similar a la castellana; així de contundent responia el Catòlic a l’assassinat de l’inquisidor Pere de Arbués i al xoc amb l’autoritat dels jurats. Els catalans també sofriren en nom del «redreç» la suspensió de les eleccions a la Generalitat i al Consell de Barcelona, i el monarca va designar-ne els administradors. Així mateix, les eleccions a la Diputació de València es veieren suspeses sine die en favor de funcionaris reials.[2]

També al Regne de València, el poder reial hi va anar en augment, la qual cosa es va veure afavorida pel fet que la Diputació no hi va arribar a assumir completament el seu vessant polític –com si que ho féu la Diputació catalana–; els representants dels braç reial en la Diputació estaven molt controlats, ja que la seua carrera política s’havia fet al cap i casal, i el Consell executiu sempre va ser dominat pel monarca mitjançant el racional. Encara que els estaments valencians es mostraren molt actius en la defensa dels interessos polítics del regne davant el control reial sobre la Generalitat.

Durant un temps després de la mort d’Isabel de Castella (1504), l’ordre constitucional existent va estar en escac per la qüestió de l’herència. La mort de Ferran II i la instauració dels Habsburg sancionarà definitivament la unió dinàstica de les dues corones. Els primers anys de regnat de Carles I es presentaren tibants: la imperícia política del monarca i el seu desconeixement de les llengües peninsulars, el malestar per la presència d’una cort estrangera acusada de rapinyaire, els interessos imperials, les tensions provocades per l’avanç de l’autoritarisme en temps del Ferran II, tot a l’hora es va projectar contra Carles I en forma de rebel·lia inicial, i ben aviat esclatarien dues crisis de no poca envergadura, les Comunitats a Castella i les Germanies als regnes de València i Mallorca. L’error polític del rei pel que fa al Regne de València fou no convocar-hi Corts, com ja havia fet a Castella, a Catalunya i a Aragó, per complir així el precepte de jurar els Furs, sense la qual cosa no hi havia reconeixent com a sobirà i els seus actes mancaven de valor jurídic. La feblesa política del rei va ser aprofitada per la ciutat de València per prendre la iniciativa perduda en l’etapa anterior. Com a primer pas, el Consell Secret va restaurar el sistema d’elecció de càrrecs per sorteig, en substitució del de la ceda imposat per Ferran d’Aragó; com a segon, es va recuperar el nomenament de racional per part del Consell General.

El moviment agermanat, que va esclatar la primavera del 1519, manifestava el descontent de les classes populars i menestrals per la corrupció i la mala administració dels jurats, els abusos dels privilegiats i una justícia discriminatòria en favor dels poderosos. No es va presentar com un moviment antimonàrquic, sinó de lluita social, i per les peticions, reformes i canvis en el govern municipal, com un rebuig a la pràctica autoritària de l’etapa anterior. La gran jugada de l’aristocràcia fou implicar el rei en la seua causa, fet que palesa la seua incapacitat per a fer front al conflicte i la seua dependència del monarca; el gran desencert dels agermanats rau en les contradicions en què incorregueren. Mentre que era el mateix estament militar qui recordava al rei el precepte foral de convocar Corts, els agermanats, considerant contraproduent per als seus interessos la presència del rei al regne, li oferien la possibilitat de ser jurat mitjançant un representant, proposta insòlita i aliena al procediment jurídic, més favorable als interessos de la política autoritària. El fracàs de les Germanies, a l’igual que el de les Comunitats, va suposar una clara dependència de l’aristocràcia respecte a la monarquia, i «no sols es frustaren les aspiracions de les classes populars, sinó que, a més a més i sobretot, es validà el camí de l’autoritarisme dibuixat per Ferran el Catòlic, reforçat ara amb l’aliança rei-noblesa».[3]

Després de les tensions inicials i la llarga i cruenta repressió de Na Germana de Foix, s’inicia un període més relaxat en les relacions entre el regne i el poder reial, tal i com ho corrobora el govern no massa conflictiu dels lloctinents generals, l’escassa problemàtica plantejada en Corts i la freqüència amb què el monarca va convocar-les, sis vegades front a les dues de Ferran el Catòlic, encara que sempre com a Corts Generals de la Corona d’Aragó celebrades a Montsó. Una disposició parlamentària que hem de relacionar amb les necessitats econòmiques que li ocasionaven les diverses empreses imperials. Els serveis, que al llarg del segle XVI es mantingueren en 110.000 lliures, van suposar, per la freqüència de les reunions, una contribució important del Regne de València a les necessitats econòmiques de la monarquia. Però de tots els regnes de la Corona, era Castella el que suportava el major pes contributiu: als serveis extraordinaris votats en Corts, les rendes ordinàries i regalies, els ingressos de gràcia procedents de fonts eclesiàstiques, s’afegia l’alcabala i els terços reials. Encara que Castella ho va suportar durant la primera meitat del XVI, per trobar-se en plena expansió econòmica i demogràfica, ja a finals de segle va mostrar signes d’esgotament a mesura que es caminava cap a l’estancament demogràfic, l’empobriment camperol, el col·lapse artesanal i el debilitament comercial. Aquest major pes contributiu anirà creant un corrent d’opinió favorable a una major aportació dels regnes no castellans a la monarquia.

Amb el regnat de Felip II (1555-1598), les relacions rei-regne tornen a un clima de crispació, que té molt a veure amb tres qüestions veritablement conflictives: el bandolerisme, molt arrelat a l’àrea mediterrània; la qüestió morisca, derivada de la no assimilació i relacionada amb l’ideal d’unitat religiosa, i la tercera, la defensa de la costa, donada la inseguretat del litoral pels atacs de la pirateria nord-africana. Començant per aquesta última qüestió, des del regnat de Carles I, els atacs s’havien fet sistemàtics; en la memòria de tots estava Barbarossa, Dragut, Salah Rais, l’assalt de Cullera en 1550, atacs que palesaven la vulnerabilitat del litoral i els problemes de seguretat del regne. Això va fer que els estaments demanassen al rei la revisió del sistema defensiu, i donà lloc al desenvolupament i perfeccionament de l’organització de la defensa costanera, la qual suposarà, d’una banda, una major integració del regne en la defensa de la monarquia, encara que les actuacions es limitaren a les fronteres del territori propi; d’una altra, provocà tant l’augment de l’aportació econòmica com d’una contribució en homes, mitjançant l’organització del «batalló de la milícia efectiva», format per deu mil homes encarregats de fer front a qualsevol atac exterior. Al perill dels atacs turcobarbarescos, però, s’afegia la por que aquestos entrassen en connivència amb els moriscos, considerats com a «quinta columna otomana», fet que augmentava les tensions entra la població cristiana vella i la morisca.

Al clima d’inseguretat i preocupació, s’afegia el del bandolerisme, el qual, diferenciat ja de la delinqüència comuna, es va desenvolupar tant en la forma habitual de la Mediterrània, l’aristocràtic i el popular, com en la més característica de les terres valencianes, el morisc i el rural. La seua proliferació fou aprofitada per la monarquia a fi de guanyar terreny en detriment de la normativa foral, i donà lloc a l’enfrontament entre els oficials reials i els estaments.

D’ençà el «viratge filipí», la política reial va decantar-se cap a una major rigidesa i provocà una topada oberta amb els regnes de la Corona d’Aragó. La crisi de 1568, el contacte dels hugonots francesos amb el bandolerisme català i aragonès; la rebel·lió de las Alpujarras a partir de la reial pragmàtica de 1567 contrària als costums dels moriscos, i l’alçament als Països Baixos, foren tots a l’hora els causants del viratge. Va ser el virrei Don Francisco de Montcada, comte d’Aitona, durant els seus successius virregnats (1580-1595) al Regne de València, l’encarregat d’executar la política rigorosa del monarca. Hi havia dos objectius ben definits en el seu punt de mira: l’un el desarmament i control dels moriscos, donada la malfiança generalitzada que planejava sobre ells; l’altre, l’eradicació del bandolerisme. La seua política es mostrà obertament antiforal, i el ressò n’arribà a les Corts de 1585 amb la denúncia dels braços per les contínues transgressions al cos legislatiu. Tanmateix, si bé Felip II hi acceptà les denúncies de contrafur més evidents, també s’hi negà a qualsevol concessió que empenyoràs o afeblís la prossecució encaminada a reprimir i posar fi al desordre públic. Així, segons S. Garcia Martínez, la clausura de les Corts suposà una mena de xec en blanc per a una nova escomesa repressiva, clau de la qual fou una pragmàtica que es va fer pública a València el 7 de juny, en què s’establien clàusules contra encobridors, acollats i oficials negligents. A les darreries de 1586, els objectius de la política repressora no s’havien assolit, i les directrius seguides pel comte d’Aitona, fins que morí en 1594, se centraren en el manteniment de les disposicions adients. Van ser anys durant els quals hi hagué nous intents d’aconseguir la instrucció dels moriscos, de l’empenta a favor del cors cristià perquè defensàs el litoral i barràs les fugides dels cristians nous a Berberia, així com algun ensurt com la confabulació de l’antic secretari Antoni Pérez i Enric IV de França, amb la col·laboració d’Isabel d’Anglaterra, per avalotar els moriscos valencians descoberta, però, a temps.[4]

L’ofensiva antiforal desplegada en temps de Felip II farà que, donades les escasses convocatòries de Corts –1564 i 1585, totes dues a Montsó–, els estaments practiquen un mecanisme de protesta reglamentat pels Furs encara que no ben rebut, quan no obstruït, pel monarca, com són les ambaixades al rei, que constituïen una evidència de dissensions entre el monarca i el regne. Però si la denúncia de contrafur mitjançant ambaixada podia ser desoïda per la monarquia, les reclamacions que es feien en Corts exigien una resposta si es volia percebre el servei. No obstant això, en temps de Felip II, el regne va contribuir dues vegades de forma extraordinària i fora de Corts a les necessitats econòmiques de la monarquia; foren dues contribucions de 100.000 lliures cadascuna que en 1574 i 1592 obtingueren els virreis Mondéjar i Aitona sota el pretext de fortificar el regne.

Durant els virregnats del marquès de Dénia (1595-1597) i del comte de Benavente (1598-1602), el bandolerisme, amansit en el ferri virregnat d’Aitona, reviscolava amb més força i presentava ara una nova cara, la de les bandositats, a més dels ja clàssics bandolerismes morisc, aristocràtic i popular. Força arrelades a la Ribera del Xúquer, les bandositats es mostraven com un tipus de bandolerisme prou més enrevessat, cosa que feia estèrils les mesures adreçades a apavaigar-lo. La situació s’anava complicant amb les escomeses episòdiques dels corsaris nord-africans i, sobretot, amb un desassossec que esclatà al regne en 1596, quan, a conseqüència de la guerra de la monarquia hispànica amb la coalició de Greenwich, es va creure en una possible connexió dels moriscos valencians amb els anglesos primer, i després amb els turcs. Aquest afer donà lloc a l’establiment d’una estreta vigilància dels cristians nous i féu que el marquès de Dénia iniciàs les disposicions adients per assolir la defensa del regne, que es materialitzaren un any després (1597) en la pragmàtica de la milícia efectiva.[5]

Al setembre de 1598, Felip III accedia a la Corona. La mort de Felip II tan-cava una dura i difícil època amb conseqüències en les relacions de la monarquia amb els regnes de la Corona d’Aragó. La concentració del poder en la persona mateixa del monarca, el pes de la raó d’Estat en totes les decisions de govern, la lentitud dels últims temps de malaltia del rei, van suscitar esperances de canvi amb el nou jove monarca, que donava una imatge de resolució i d’iniciativa que va durar poc; una imatge que tenia més a veure amb una reacció biològica fruit de l’ànsia d’ocupar-se d’allò que fins al moment li havia estat vedat, que amb la personalitat pròpia del monarca.[6]Efectivament, si hi ha un tret que caracteritzà el regnat de Felip III (1598-1621), fou el fet d’iniciar el costum de delegar les funcions de govern en mans de persones de confiança, conegudes com privats o favorits (validos), els quals no només concentraven el poder sinó també les influències, de manera que es trencava així el sistema d’equilibri entre faccions característic d’etapes anteriors. La «nissaga de poder» la va iniciar el Don Francesc de Sandoval i Rojas, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma des de 1599, que va saber fer-se lloc en l’ànim de Felip III quan era príncep, malgrat els intents de Felip II d’allunyar-lo de la seua influència, atesa l’afición que el príncep mostrava dia a dia pel marquès. De fet, el 1595 envià el marquès a València com a virrei, encara que alguns s’estimaven més haver-lo destinat al Perú. Rellevat del seu càrrec de virrei en l’octubre de 1597, Sandoval retornà a la cort i per voluntat de l’hereu se l’anomenava cavallerís major del príncep. L’accés al tron de Felip III li obria definitivament les portes al valiment i des d’aquest a moure els fils del govern, encara que més en benefici propi que en el de la monarquia.[7]Les actuacions inicials del privat s’encaminaren així cap al seu afiançament, i això feia necessari controlar l’àmbit més pròxim al monarca, la cort, centre de poder polític, administratiu i de distribució de patronatge. Qui volgués acostar-se a Felip III, hauria de passar primer per Sandoval. Va fer fora tots els servidors fidels de Felip II que no li eren afins, com Cristóbal de Moura, que va perdre el seu ofici de «sumiller de corps», càrrec que ocupà el mateix duc de Lerma, ja que això suposava assumir totes les tasques relacionades amb el servei personal del monarca, uns afers d’importants conseqüències polítiques; Rodrigo Vázquez de Arce –president del Consell de Castella–, Juan de Portocarrero –inquisidor general–, García de Loaisa –antic preceptor del rei– o Diego Fernández de Córdoba, marquès de Chinchón, entre altres, també van ser foragitats. Per a assegurar-se el recolzament i estendre el seu poder, va promoure el nomenament de persones afins, ja fossen familiars o clients, una pràctica d’altra banda no desconeguda a l’època, però que ara omplia el govern de mediocres i venals que entenien el poder només com a guany personal, i tot açò alhora que «las mejores cabezas» eren allunyades de la cort i col·locades en virregnats, governacions, ambaixades; el mateix Moura fou enviat de virrei a Portugal. A més de la seua posició política, un altre aspecte que va controlar fou el seu propi prestigi social i econòmic, i per extensió el del seu llinatge: en 1599 va obtenir el títol de duc de Lerma, títol castellà que desplaçava a un segon lloc el valencià de marquès; i el complementava amb la política matrimonial de casar els seus fills amb llinatges importants, com els Enríquez –almiralls de Castella–, els Mendoza –ducs de l’Infantado– o amb els ducs de Medina Sidonia.

Un dels objectius del duc de Lerma fou aïllar el monarca d’influències de la cort que no li resultassen favorables, i aprofitant la predisposició viatgera del rei, li planificava viatges i estades en ciutats i viles pertanyents a la seua senyoria o relacionades amb ell com València, Ventosilla o Lerma, on es podia practicar la cacera, una activitat a què Felip III era prou aficionat. El trasllat de la cort a Valladolid el 1601, durant sis anys, tingué molt a veure amb l’interès d’aïllar el rei d’un ambient crític cap a la figura del favorit, a més de fer-se pagar a preu d’or els trasllats que tant interessaven a les dues ciutats rivals, Madrid i Valladolid. I tot açò, al mateix temps que allunyava el monarca de la influència que hi exercia l’emperadriu Maria. L’autoritat del favorit es fa palesa també en l’elecció de la ciutat de València com a lloc de celebració d’un doble enllaç: el de Felip III amb Margarida d’Àustria, i el de la infanta Isabel Clara Eugènia amb l’arxiduc Albert. I això malgrat que a Barcelona se li havia promès celebrar-hi les núpcies i per això hi havien començat els preparatius, a més d’haver prestat obediència, encara que no hi estiguessen obligats fins després que el rei hagués fet el jurament acostumat. La mà de Lerma en l’elecció de València es fa palesa si considerem les veus en contra que sorgiren a la cort respecte al viatge del rei per rebre la seua esposa, ja que el moment no era favorable: hi havia fam, es patia un brot de pesta a Madrid i altres ciutats, les arques estaven exhaustes... Així i tot, es va fer una consulta al comte de Chinchón, el qual va manifestar-se en contra del viatge, i per iniciativa del privat es consultà Juan de Idiáquez, que s’hi mostrà favorable, i va ser aquest dictamen el que es portà endavant. El duc de Lerma satisfaria la seua vanitat rebent el rei en la seua pròpia senyoria, alhora que mostraria públicament el seu protagonisme i el favor reial. Al febrer, el rei ja era a València; la ciutat s’omplia de grans d’Espanya i de noblesa titulada, i mentre s’esperava l’arribada de la reina, el temps es consumia en festes, caceres per l’Albufera i oficis de devoció. Diumenge 18 d’abril, per la porta dels Serrans, entrava la reina Margarida a la ciutat, on en l’església major, el nunci Camilo Caetani anava a ratificar les esposalles celebrades a Ferrara mig any abans.[8]Amb bous, torneigs, justes i tot tipus de jocs festejaren durant vuit dies les noces. El cap i casal hi va fer despesa de 30.000 lliures, encara que amb la promesa de restitució.

Abans de tornar a Castella, Felip III va celebrar Corts a Barcelona, davant les pressions que hi rebia del Principat; el mateix virrei, el duc de Feria, havia manifestat que els ànims s’hi trobaven alterats. Concloses aquestes, i amb un servei d’un milió de lliures, tornà de nou a València i a Dénia, per anar després a Saragossa, on el reclamaven els aragonesos. Allí va concedir el perdó general per a tots excepte tres dels implicats en els esdeveniments de 1591, va jurar els Furs a la Seu, però no va celebrar-hi Corts en tot el seu regnat malgrat la insistència amb què se li demanava. Hom diu que va mantenir un gran desinterès pel Regne d’Aragó i els seus assumptes, encara que, en la línia autoritària, va controlar totes aquelles manifestacions en contra seua i tots els aspectes de govern mitjançant institucions i persones. No tornà el rei a València fins la celebració de les Corts en 1604 i, concloses aquestes, mai més no va visitar la Corona d’Aragó, i aquesta va patir les conseqüències de l’absentisme reial.

Com assenyala C. Seco Serrano,[9]la figura del duc de Lerma ha esta condemnada per la historiografia tradicional fonamentalment perquè va moure la maquinària política sense obeir un programa de govern que oferís solucions als problemes de la monarquia, i per la corrupció i ambició sense mesura del mateix Lerma i dels seus promocionats, alguns dels quals arribaren a ser processats per corrupció, com fou el cas de Ramírez de Prado i de Don Pedro Franqueza, comte de Vilallonga i secretari del Consell d’Estat. Per a Francesc Tomás y Valiente, els favorits es van situar per damunt de la figura dels secretaris d’Estat, eclipsant la importància que aquesta figura havia tingut amb Carles I i Felip II. A diferència del secretari d’Estat, el favorit posseïa «ambición de mando, alta categoría nobiliaria y la inicial y profunda amistad con el rey, disfrutada antes de que el príncipe llegara a rey», i per això no es conformaven amb la simple influència, sinó amb el reconeixement i el títol jurídic i polític. El valiment fou l’intent de la aristocràcia cortesana «de asaltar de modo pacífico los escalones políticos administrativos del poder, situándose por encima de todos ellos en la dirección del Estado».[10]

D’altra banda, amb la Corona, Felip III va rebre una herència llastada: un ampli imperi amb un gran nombre de regnes i territoris cadascú amb lleis i privilegis propis; una situació financera crítica amb unes arques reials exhaustes;el declivi del prestigi a l’exterior, i unes relacions tibants amb els regnes no castellans, conseqüència del rigor que caracteritzà l’últim terç del regnat de Felip II. L’estat ja havia conegut tres fallides –1557, 1576 i 1596–, molt relacionades amb la manca d’una política econòmica coherent i una política exterior molt cara que obligava a l’ús constant del crèdit i la recaptació d’impostos. A tot això s’afegia la disminució de l’arribada de metall americà i l’onada de pesta que, sobretot a Castella, tingué lloc entre 1597 i 1602, amb una considerable disminució de la població. Era una situació econòmica crítica que portà Felip III a iniciar una pràctica que havia estat refusada pels dos avantpassats seus i que sovint continuaria el seu successor, les alteracions monetàries. Va iniciar-la en 1599, retirant el poc argent que tenia la moneda de billó; tres anys després, en 1602, la reduirà de pes mantenint el seu valor, mentre que en 1603 ressegellava les monedes duplicant-ne el valor nominal, i cap a la fi del seu regnat, emetrà una gran quantitat de moneda. Aquest col·lapse financer posarà de manifest la necessitat d’imposar una política pacifista, i així, després de signada la pau a Vervins amb França en 1598, poc abans de la mort de Felip II, Felip III continuarà signant la pau amb els altres dos integrants de la coalició de Greenwich: Anglaterra, signada a Londres en 1604, i la Treva dels Dotze Anys amb Holanda en 1609.

El desenvolupament del bandolerisme va prosseguir al llarg del regnat. Durant el virregnat del comte de Benavente (1598-1602), Don Joan Alfons Pimentel, una onada de criminalitat i desordre públic va ensenyorir-se del Regne de València. El seu govern hi va resultar inoperant, ja que les mesures adoptades s’hi mostraren incapaces de fer-li front. El va succeir Joan de Ribera, arquebisbe de València, i per tant primera veu de l’estament eclesiàstic del regne. El virregnat de l’arquebisbe fou breu, sols catorze mesos, però va ser d’una tal energia que aconseguí aturar l’escalada del bandidatge, encara que amb el cost de transgredir els Furs. Des d’un principi, es va guanyar la malvolença dels estaments valencians, la qual cosa es féu palesa en la reunió de l’estament militar del 6 de setembre de 1603, on es consideraren les queixes constants que havien sorgit des de feia temps, donat que l’arquebisbe, per la seua condició de virrei, no podia ser present al braç eclesiàstic. Apuntaven també que la reparació dels greuges es feia molt dificultosa i gairebé impossible per trobar-se en mans seues les jurisdiccions eclesiàstica i secular. De l’esmentada reunió isqué el ferm propòsit d’aconseguir del rei «enviar virrei seglar y de capa y espada».[11]Així doncs, per a S. García Martínez, l’esmentada malvolença, els seus intents de dissuadir el rei de celebrar Corts, un possible acte de nepotisme del duc de Lerma, i el no respecte a la legislació valenciana, dugueren com a conseqüència que el rei no el tingués en compte a l’hora de designar un nou virrei, i acabà així la seua trajectòria política.[12]

Malgrat tot, i comparant amb les tensions que hi hagué durant el regnat de Felip II, i més en concret des dels últims anys del segle XVI, les relacions del Regne de València amb la monarquia de Felip III van ser prou relaxades. Almenys no es van plantejar conflictives, tot i que l’expulsió dels moriscos podia haver donat peu a un punt de fricció. El mateix Lerma havia mantingut una actitud fluctuant en aquest respecte; com a marquès de Dénia, i per tant un més de l’estament militar del regne, compartia les preocupacions dels senyors per les pèrdues econòmiques que la mesura suposava, per la qual cosa en 1582 es va oposar al projecte. Però com a duc de Lerma i favorit del rei, reunida una gran fortuna amb l’acumulació de càrrecs i prebendes, i amb la solució d’indemnitzar els senyors que es veiessen perjudicats, no va tenir inconvenient a sancionar l’expulsió. D’altra banda, Lerma va saber jugar amb la suposada predilecció del monarca pel Regne de València –recordem que tres vegades va visitar el rei les nostres terres, fet sense precedents que no era altra cosa que la influència que Lerma exercia sobre el rei–, unes atencions reials que es compensaren amb importants contribucions econòmiques del regne. Així, a les 100.000 lliures que es van oferir extraordinàriament durant el virregnat del duc, se n’afegien poc més de 387.075 de servei voluntari el 1602, servei que, com més endavant veurem, fou recaptat entre les ciutats, viles, llocs, prelats, particulars, Generalitat i moriscos. Poc després el regne es va comprometre en 400.000 lliures (100.000 de servei ordinari i 300.000 més d’extraordinari) oferides a les Corts de 1604, a més de 62.095 lliures per pagar als qui havien treballat en aquesta assemblea parlamentària, de les quals 15.000 lliures anirien a les butxaques de Lerma. Però si quantiós era el muntant econòmic, de més envergadura era el projecte aprovat a les Corts de dotar el regne de quatre galeres per a la defensa de la costa, que la monarquia volia estendre més enllà de les aigües del litoral. En aquest sentit, la jugada sembla que fou doble: si d’una banda el monarca no va acceptar el capítols que no li eren favorables, per l’altra, el regne, encara que sí que va imposar el drets destinats a les galeres, tal vegada no va posar massa interès a executar un projecte que hauria desembocat en una contribució permanent a la monarquia i a la defensa de la costa valenciana.

Del 9 de gener al 20 de febrer de 1604, els tres braços del Regne de València, reunits al convent de Sant Domènec de la ciutat, tractaren i presentaren a Felip III els furs i actes de Cort acordats en les sessions dels braços. Es presentaren també un total de 28 denúncies de contrafur, un nombre elevat que evidencia la política antiforal de les institucions delegades de la monarquia, i la defensa del regne davant l’augment de l’autoritarisme reial. Tots els capítols van rebre el seu decret reial, i no hi ha constància de cap irregularitat en el procediment. La participació fou àmplia, sobretot la del braç militar, que va veure’s molt recompensat. El rei va obtenir l’objectiu pel qual va accedir a la convocatòria: un bon servei, que el poble va interpretar com una traïció dels seus representants.

[1] S. Romeu Alfaro: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 37.

[2] E. Belenguer Cebrià: El Imperio hispánico, 1479-1665, Barcelona, 1995, p. 56.

[3] C. Pérez Aparicio: «Foralisme i centralisme al País Valencià modern», dins I Congrés d’Administració Valenciana: De la Història a la Modernitat, València, 1992, p. 141.

[4] S. Garcia Martínez: Valencia bajo Carlos II. Bandolerismo, reivindicaciones agrarias y servicios a la monarquía, Villena, 1991, pp. 84 i 85.

[5] Ibidem, pp. 103-110.

[6] C. Seco Serrano: «Aproximación al reinado de Felipe III: una época de crisis». Pròleg a Ciriaco Pérez Bustamante, La España de Felipe III, en Historia de España dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, 1983.

[7] C. Pérez Bustamante: Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950, p. 39.

[8] Ibidem, pp. 64-70.

[9] C. Seco Serrano: op. cit.

[10] F. Tomás y Valiente: Los validos en la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1983, pp. 54-55.

[11] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 403.

[12] S. Garcia Martínez: op. cit., pp. 118-119.

PRIMERA PART

LES CORTS DE 1604

I. LA CONVOCATÒRIA DE LES CORTS

EL SERVEI DE 1602: EL PUNT DE PARTIDA

Ja en abril del 1599, aprofitant la vinguda de Felip III per celebrar les seues noces amb Margarida d’Àustria, els estaments li suplicaren sense èxit la convocatòria de Corts. Tampoc l’obtingueren pocs mesos després, el setembre del mateix any, quan per mitjà de Don Baltasar Mercader, li fou feta una petició semblant a Saragossa, on es trobava el rei celebrant-hi Corts.[1]Sens dubte, davant la manca de resposta, els estaments decidiren esperar una ocasió millor per reiterar el prec, i aquesta no va tardar molt a presentar-se. Efectivament, a les darreries del 1601, les necessitats financeres de Felip III el portaren a haver de demanar al Regne de València un donatiu que pal·liàs el fort destret en què es trobaven les arques reials. Els deutes heretats del seu pare i les despeses constants de la monarquia, exigien uns ingressos majors i més continus, que resultaven insuficients amb l’estancament dels recursos americans, i amb la sola aportació de la Corona de Castella sotmesa a una pressió contributiva més forta. La desigualtat es feia força patent i calia remeiar-la, sobretot davant la resistència que mostraven els regnes perifèrics a les exigències del govern central. Però com que es tractava d’una tasca en gran mesura malmirada, tant el rei com el seu privat, el duc de Lerma, van defugir-la amb la clara intenció de no excitar l’opinió pública. Per altra banda, el fet que a la Corona d’Aragó les Corts fossen utilitzades com a plataforma de manteniment de la seua organització politicoadministrativa front a la trajectòria centralista-absolutista de la monarquia, feia que la seua convocatòria fos eludida en la mesura que la situació financera i les pressions dels regnes ho permetien. Altres alternatives de recaptació, com els préstecs i els donatius, podien resultar molt més rendibles, tenint en compte que no calia «pactar» amb els regnes cap tipus de reivindicació que se’n pogués formular, a més de tenir l’avantatge de no haver de patir les incomoditats d’un viatge i una estada que sempre solia ajornar-se més del que era desitjable a la part reial. En contrapartida, la possibilitat d’aconseguir serveis fora de Corts podia suposar un afebliment del règim foral, per la impossibilitat d’adequar la legislació als nous canvis.

Era necessari, per tant, eixir de l’entrebanc i fer front a les exigències immediates. Aquest és el sentit del donatiu que llavors es va demanar, i per això, es revestia amb els apel·latius de graciós i voluntari: graciós perquè es feia sense cap contrapartida de la part reial, i voluntari perquè no s’estipulava cap contribució, i aquesta es deixava a la lliure voluntat de les ciutats, viles i particulars del regne. Conegut com a servei de 1602, anava a ser el primer i l’únic servei amb les característiques de voluntari i fora de Corts que es féu durant el regnat de Felip III. El precedent més immediat era el de 100.000 lliures realitzat en temps del virregnat del marquès de Dénia (1595-1597), ja que la despesa de 30.000 lliures que el Regne de València havia fet amb motiu de les noces reials de Felip III i Margarida d’Àustria –celebrades com ja hem dit a València el 1599–, no les podem considerar com a tal, ja que hi havia la promesa d’ésser reintegrades a la ciutat.[2]Tal i com es plantejava aquest servei, i pel seu caràcter de voluntari, no es coneixeria el seu muntant fins que els fils del govern central anassen movent-se pel regne i, salvades les possibles dificultats, els regnícoles s’hi pronunciassen. Per tant, calia diligència, brevetat i, per damunt de tot, buena maña, a fi d’aconseguir un servei substanciós.

El primer contacte que al respecte tingué el virrei, comte de Benavente, està datat l’11 d’octubre de 1601.[3]Des de Castrocarbón, el rei exposava la necessitat en què es trobava de demanar a la Corona d’Aragó una subvenció que mitigàs la greu estretor que patien les finances reials. Justificava la demanda no sols per la difícil situació en què el seu pare deixà la hisenda reial, sinó també per les moltíssimes i inexcusables despeses a què havia hagut de fer front des de la seua arribada al govern,[4]i més, per altra banda, quan les contribucions ofertes pels regnes de Castella resultaven insuficients. Per tant, forçosament havia de recórrer als seus fidels vassalls de la Corona d’Aragó, esperant que llur inclinació vers el seu servei no fos menor que la d’altres regnes, «si·[e]n ella se buscan, con el cuydado y diligencia que es menester y yo lo espero, los medios necessarios para poderme prevaler luego de alguna relevante suma...». Per aplanar les possibles dificultats i facilitar la tasca de recaptació, s’apuntaven algunes idees persuasives. Això no obstant, es deixava la porta oberta a qualsevol altre tipus de procediment que servís a tal fi, ja que el virrei hauria de reunir-se amb la Junta Patrimonial i la Reial Audiència per a estudiar de quines altres coses es podria hechar mano, i negociar tot seguit amb el poble, els particulars i els estaments del regne, intentant-hi esbrinar el que de tots ells es podria extraure.

El que a la monarquia li semblava negociable i, per tant, apuntava com a possibilitat fou el desig d’alguns pobles de convertir-se en universitats i viles, així com les viles que s’alegrarien de fer-se ciutats, com era el cas de Morella, Castelló, Ontinyent i Gandia, entre altres. Confiaven que d’aquestes qüestions podrien traure’s bones quantitats, si les plantejaven de forma que fossen els pobles mateixos els que ho demanassen, ja que així oferirien més. Per altra banda, també podrien ser venudes algunes jurisdiccions, com les de Nules, Antella i altres pobles granados que hi havia en termes de viles i ciutats principals. On la jurisdicció estigués incorporada a la Corona, es podria concedir aquesta amb títol de portantveus del governador «inter suos et inibi delinquentes», com ja les tenien Alaquàs i Estivella. A més, com que a les viles de Benicarló i Vinaròs el mer i mixt imperi es trobava en litigi amb Peníscola i, per tant, la jurisdicció segrestada en poder del governador, podria tractar-se que, servint a Sa Majestat, se’ls concedís la jurisdicció desmembrant-la de Peníscola. Açò hauria de negociar-se amb molt bona manya i per persones que ho sabessen encaminar, perquè servissen voluntàriament amb «alguna quantitad aumentada». També es pensà que la vila d’Onda de bona gana compraria la jurisdicció alfonsina, pagant-la bé, atès que aquesta era possessió del comanador de l’Orde de Montesa, ja que sent Onda comanda d’aquest orde, el comanador també eixiria beneficiat, perquè s’estalviaria plets, i, possiblement, el mateix podria fer Vilafamés, per trobar-se en idèntica situació; tot hauria de fer-se amb autoritat apostòlica i mitjançant les vies de l’orde. A més, calia tractar d’imposar algun dret sobre els naips i augmentar tant com fos possible drets reials, com ara els del peatge, lleuda, crema, italià, alemany, savoià i altres. Podria tornar-se a imposar el dret dels nou diners, ja que, tal com se’ls donà la facultat de llevar-lo, la tenien per a imposar-lo de nou. Per últim, hauria d’intentar-se que els estaments fessen algun servei extraordinari sense esperar que hi haguessen Corts, tal i com es va fer en el temps del virrei marquès de Dénia.[5]Podem adonar-nos que totes aquestes indicacions estaven dirigides a induir no sols a l’acceptació de la demanda, sinó també a la recaptació d’un bon servei; els mots venda, concessió, imposició, eren els termes que, com en el joc de naips, es barallaven estratègicament encaminats a obtenir-lo.

En resposta a una sol·licitud del virrei, li van ser trameses lletres datades el 10 i el 15 de novembre, destinades als jurats, diputats, estaments del regne, així com a les diferents viles i ciutats,[6]perquè en fes l’ús que cregués més convenient. En totes elles i en termes semblants, el monarca exposava la necessitat que hi havia de recórrer als seus súbdits a causa de les grans i contínues despeses i pel destret en què es trobava la Reial Hisenda. Els requeria que donassen crèdit a tot el que digués i demanàs el virrei, amb l’advertiment que hi haurien de disposar amb la major brevetat.[7]

En ser conegut al regne el desig reial, van tenir lloc les diferents reunions dels estaments per a tractar el tema. El 28 de gener de 1602 fou la primera reunió de l’estament militar, amb l’objectiu de llegir la carta on es feia la demanda. La sessió va ser infructuosa, ja que alguns dels assistents protestaren perquè certes persones que hi eren presents no tenien provada llur condició de militars, per la qual cosa la reunió es prorrogava fins l’endemà i, d’aquesta manera, es guanyava temps per a examinar els drets dels assistents.[8]Al dia següent, la protesta restà anul·lada, la carta reial fou llegida en veu alta i la reunió es va prorrogar al proper 5 de febrer.[9]Hem de ressaltar la gran assistència que hi hagué a totes les reunions i la gran quantitat d’hores emprades en quasi totes elles, sessions que es perllongaven més enllà de les dotze de la nit, fins i tot durant quatre dies consecutius, com és el cas de la començada el 26 de març i prolongada fins al 30 del mateix mes, aspecte que ens pot indicar una manca de l’enteniment i la unanimitat necessaris per arribar a un acord. Prosseguint amb la seqüència temporal de les reunions de l’estament militar, atès que són les que més ens aproximen a com es desenvolupaven alhora que constitueixen la documentació més rica, el 5 de febrer es decidí l’elecció de quatre persones, dues de nobles i dues de cavallers, perquè, juntament amb els elegits pels altres estaments, poguessen «veure, mirar y regonèxer» les disponibilitats de la Generalitat.[10]El resultat va ser llegit el 18 de març del mateix any 1602[11] i tampoc en aquesta ocasió s’acordà cap determinació.

La lentitud en les negociacions d’aquest servei voluntari per part de l’estament militar degué inquietar el monarca, ja que decidí d’enviar-los una carta que, datada a Valladolid el 13 d’abril de 1602, fou llegida per l’estament el dia 24 del mateix mes, en la qual el rei els exhortava a una ràpida resolució, esperant d’ells que llur comportament exemplar servís de model a tots els altres.[12]En aquesta reunió va sorgir un assumpte força curiós: s’havien assabentat «per certes vies» que el rei havia estat «sinistrament informat» que, en totes les reunions realitzades per l’estament en la negociació del servei a les quals havia assistit don Paulo Sanoguera, aquest era del parer o havia impedit que se servís al rei. Com que hi havia testimonis que tal cosa no era certa i veritable, i per tant, era just que així es reconegués, decidiren d’anar en ambaixada al virrei i exposar-li la situació, a fi que don Paulo restàs limpio. Aquell mateix dia l’ambaixada s’entrevistà amb el virrei, el qual, tranquil·litzant-los, els digué que sabia perfectament que Sanoguera no havia impedit res i que el rei estava satisfet d’ell, per la qual cosa no estimava necessari escriure-li defensant-lo. Si tal vegada hi hagué algun bri de veritat en aquest afer, fins ara no ho hem sabut, ja que la documentació no recull els detalls de les reunions. A més, possiblement, donada la necessitat que tant el rei com el virrei tenien d’agilitzar les negociacions, haurien pogut deixar de banda qualsevol investigació que pogués, no tan sols alterar la negociació, sinó també entrebancar aquesta finalitat.

L’1 de maig va arribar-se a un acord. Determinaren servir amb 100.00 lliures, les quals pagarien amb els diners de la Generalitat en un termini de deu anys, de manera que el primer pagament començaria en acabar-se de satisfer el que restava de serveis anteriors. Per carta datada el 2 de maig de 1602, feien sabedor al rei de llur determinació a servir-lo, encara que sense notificar-li la quantitat.[13]

L’estament eclesiàstic prengué, el 28 de març de 1602,[14]la resolució de servir, encara que no fou fins el 2 de maig quan elegiren els seus representants que, juntament amb els dels altres estaments, haurien d’assenyalar la suma oferta, tenint en compte que no excedís el total de les 100.000 lliures, i amb les mateixes condicions esmentades adés.[15]

Pel que fa a l’estament reial, també prengué la determinació, el 2 de maig, d’oferir les 100.000 lliures i en les mateixes condicions;[16]cosa que sembla indicar que tant el reial com l’eclesiàstic no decidiren la quantitat fins a conèixer la resolució del militar, que, com hem dit anteriorment, tingué lloc l’1 de maig.

Una vegada presa la decisió cadascun dels estaments, els seus representants s’havien de reunir amb els diputats i els diferents oficials (comptadors, clavaris, administradors, assessors, síndic, escrivà i secretari) de la casa de la Diputació o Generalitat. Aquesta reunió conjunta tingué lloc el 29 de maig del mateix any, i després de ser llegida la lletra que el rei dirigia als diputats, tots ells, juntament, decidiren servir amb les 100.000 lliures, a pagar dels diners de la Generalitat, durant un termini de 10 anys, tal i com hem detallat abans, la qual cosa no hauria de causar cap perjudici o canvi en els tractes previs que els deutors de la Generalitat tinguessen, i també s’establia la impossibilitat d’introduir al regne cap imposició nova o en desús. Així mateix, es declarava tot aquest assumpte com a cas inopinat, terme que suposava una disposició més ràpida dels diners de la Generalitat i una agilització del pagament del servei.[17]

La petició d’un donatiu no anava dirigida solament als estaments del regne, sinó, com hem vist, també a les diferents viles i ciutats. Curiosament, fou el 2 de maig quan es reuniren els jurats, síndics i prohoms del quitament de la ciutat de València per tractar del servei que demanava el rei, i sembla que llavors sí que hi hagué una quantitat fixada en la petició, perquè, després d’exposar-se la greu situació que el monarca deia tenir, es diu: «Sa Magestat demana y encarrega a la present ciutat la vulla voler servir y socórrer en cent sinquanta mília lliures en aquesta ocació tan urgent...». La ciutat no anava a ser tan generosa i, emparantse en les difícils condicions econòmiques per les moltíssimes despeses passades, oferia unes discretes 30.000 lliures dels fons de la claveria comuna, i sense que causassen precedent.[18]En una reunió posteior, del 4 de maig, va ser designat Miquel Joan Diego, notari, perquè pogués entrar a la Taula i lliurar l’esmentada quantitat a Sa Majestat,[19]cosa que succeí el dia 21 del mateix mes.[20]

Un total de setanta-una ciutats i viles, a més de la de València, respongueren a la petició del monarca. Alacant ho va fer amb l’oferiment de 16.000 lliures,[21]Oriola amb 12.000 lliures, mentre que les viles de Castelló de la Plana i Morella n’oferiren 7.000 cadascuna, quantitat que ens fa suposar que en aquestes darreres dues viles tingué èxit una de les mesures de persuasió que apuntava el rei, com era el desig de fer-se ciutats, ja que uns serveis com aquests deurien haver suposat un gran esforç per a viles de la seua categoria. El mateix es pot dir d’Ontinyent, que va oferir 6.000 lliures, mentre que Gandia no contribuí en cap quantitat tot i que era una de les al·ludides per a negociar en aquest sentit. També foren ofertes 6.000 lliures per les viles de Morvedre, Vila-real i Alzira. L’oferiment de la vila d’Alcoi fou de 5.000 lliures, i respongueren amb 4.000 la ciutat de Xàtiva, així com les viles de Borriana, Sant Mateu, Llíria, Onda, Xèrica, Betxí i la universitat de Callosa. La vila de Xixona va servir amb 3.500 lliures, i Traiguera, Alpont, Carcaixent, Algemesí i Cullera ho feren amb 3.000. Les restants quantitats oscil·len entre les 2.500 lliures, de la vila de la Jana, i les 100 lliures dels llocs de Xert o Salzedella; la quantitat més freqüent fou de 2.000 lliures, donades per deu viles i universitats.[22]Així doncs, 71 ciutats, viles, universitats i llocs del regne serviren amb un total de 205.400 lliures, una quantitat que suposava més de la meitat del total del servei recaptat.

Encara que a les reunions deliberatòries del servei consta una nombrosa assistència de components de l’estament militar, són pocs els nobles que contribueixen al servei. A la relació d’aportacions de particulars no s’esmenten moltes cases de gran importància i prestigi del regne que, altrament, sí que apareixen a les reunions prèvies. Un total de vint-i-sis noms formen la llista de prelats i particulars que voluntàriament decidiren servir al monarca, i recaptaren, en conjunt, un total de 21.675 lliures i 10 sous, de les quals 15.000 lliures foren ofertes per l’arquebisbe Joan de Ribera, una quantitat seguida immediatament per les 1.437 lliures i 20 sous servides pel bisbe d’Oriola, o les 1.000 lliures del bisbe de Sogorb. Les altres sumes fluctuen entre les 600 i les 50 lliures, i és nombrosa l’aportació de 100. En aquesta quantitat general hi ha els oferiments del comte del Real amb 500 lliures, les 400 de don Gaspar Mercader i les 100 de don Joan Maça i Francesc Vallterra, respectivament; tots ells romandrien deutors durant molts anys, com més endavant veurem. La resta de particulars feren efectius els oferiments abans del setembre de 1603.

Així doncs, es va respondre a les demandes reials amb un donatiu de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals 100.000 lliures eren ofertes per la Generalitat, 205.400 lliures per ciutats, viles i llocs del regne, 21.675 lliures i 10 sous de prelats i particulars, i 60.000 lliures que s’adjudicaren als moriscos, sense que conste quins criteris foren utilitzats per fixar aquesta quantitat.

Des de l’abril de 1602 al setembre de 1603, la recaptació anava fent-se a poc a poc. L’encarregat d’organitzar-la va ser Jaume Bertran, recaptador de la Batllia General del Regne, que tenia l’ordre que les quantitats que arribassen fossen dipositades en la Taula de València, en un compte a part, i que no se’n pogués disposar sense un manament previ. El rei, per a facilitar la recaptació, havia disposat que als més reticents i retardats en el pagament no se’ls «hiciese costas», sinó que se’ls anàs sol·licitant amb cura i suavitat, només permetent que fossen executats amb un sol porter i amb la dieta assignada.[23]Puntualment, Jaume Bertran notificava al monarca les entrades al compte de la Taula i també les eixides, ja que, en execució de la cèdula reial del 28 d’abril de 1602, havia de pagar tot el que li ordenàs el comte de Benavente pel preu dels bastiments que el rei li havia manat proveir a la seua armada, la qual cosa féu un muntant de 67.276 lliures i 13 sous.[24]A més, Jaume Bertran havia d’informar de les quantitats que, en un primer moment, rebia Pablo de Castro, procurador de Sinibaldo Fiesco (sic) i de Joan Baptista Justiniano (segons cèdula reial del 20 de novembre de 1602) i més tard (segons cèdula reial del 31 de gener de 1603) Erculiano Pustela, procurador d’Octavio Centurion,[25]quantitats que ascendiren a 76.657 lliures i 2 sous, i 31. 500 lliures, respectivament.[26]També fou registrat com a eixida el pagament de 154 lliures i 12 sous que la vila d’Alpont, per manament del comte de Benavente, havia realitzat als agutzils i altres persones que van acompanyar el doctors Vicent Pau Pellicer i Felip Tallada en les seus comeses de procurar que les viles servissen.

En tot moment el monarca era coneixedor del desenvolupament de la recaptació.[27]Si bé fins a principi de 1603 tot semblava indicar un cobramen ràpid del servei, ja que tant les viles com els particulars anaven aportant parts o el total de les ofertes, a mitjan mes de març pot apreciar-se com fluixegen les anotacions d’entrades a la Taula: al mes d’abril no hi hagué cap recaptació, el maig n’hi hagueren dues, en juny i juliol tres i una respectivament, mentre que a l’agost se’n registren cinc i el 6 de setembre la relació es talla amb un sola entrada.[28]I és que la percepció dels donatius trobava algunes dificultats. Així, per exemple, el 2 d’agost de 1603 Jaume Bertran informava el rei com ell mateix havia tractat amb el virrei sobre quins serien els mitjans més adients per agilitzar el cobrament. Al virrei li va semblar que el doctor Monterde era la persona apropiada per tractar amb els jurats i consellers de la zona d’Alacant, i que don Felip Tallada ho fes amb els d’Alzira, Ontinyent, Ibi i Xixona, mentre que don Ramon Sans s’encarregaria de Xàtiva i de les universitats que li vinguessen de camí, ja que hi tenia molts deutes a cobrar.[29]

Les dificultats sorgides impedien a Jaume Bertran pagar a Octavi Centurión una quantitat superior a les 34 lliures, 14 sous i 7 diners, que és el que hi havia en aquell moment al compte de la Taula,[30]la qual cosa es justificava perquè ni les diligències que havia fet el comte de Benavente ni les del Patriarca havien tingut l’efecte desitjat de cobrar el total dels oferiments. No es podria comptar amb el servei de 100.000 lliures ofert per la Generalitat fins 1609, i pel que fa a les 60.000 lliures dels moriscos, segons deien, hi havia molts «romanços», ja que per a no pagar-les al·legaven que el comte de Benavente acordà que el servei no tingués efecte si tots els llocs de nous convertits no hi concorrien, i llavors faltaven per «obligar» 92 llocs. Segons el parer del virrei Ribera, s’hauria de parlar amb els seus senyors a fi que, mitjançant ells, se’ls obligàs a la contribució.[31]El cobrament també presentava problemes en algunes universitats, en unes per no haver-hi diners, en altres per no aconseguir-ho de cap manera o perquè estaven «muy pesadas en imbiar los sindicados», com era el cas d’Alzira, que encara no havia fet cap oferiment, malgrat confiar-se que ho faria.[32]

Sens dubte, les dificultats preocupaven al rei, tant en relació amb el servei dels moriscos com pel retard que suposava el cobrament del donatiu ofert per la Generalitat. El recaptador intentà tranquil·litzar-lo, expressant-li la confiança que tenia que el virrei aplanaria les dificultats «per la molta prudència que té» i perquè el seu desig s’encaminava al fet que el monarca fos ben servit. Les seues negociacions es dirigien, per una banda, a parlar amb els síndics dels moriscos i, per l’altra, a tractar amb la ciutat, com a únic remei d’agilitzar el pagament del servei de la Generalitat. En aquest sentit, la tasca es facilitaria molt si els estaments accedissen a destinar les 18.000 lliures anuals que estaven consignades a pagar les 70.000 lliures que la ciutat havia donat de bestreta al rei,[33]per a pagar el servei de la Generalitat de 100.000 lliures, perquè d’aquesta manera s’agilitzaria força la recaptació.[34]

Els comptes de la Taula, el 10 de setembre de 1603, eren els següents: la totalitat del servei ofert per ciutats, viles i particulars del Regne de València era de 387.075 lliures i 10 sous, de les quals se n’havien fet efectives quasi la meitat, 175.949 lliures i 7 sous, i en restaven a cobrar 211.125 i 13 sous (les 100.000 de la Generalitat, les 60.000 dels moriscos, i 49.950 lliures i 13 sous de les ciutats, i 1.175 lliures dels particulars). Pel que fa a les eixides del compte de la Taula, se n’havien pagat 175.588 lliures, segons el desglossament següent: 67.276 lliures i 13 sous destinades a fer front al proveïment de l’armada reial, per manament del comte de Benavente; 154 lliures i 12 sous pagades per la vila d’Alpont, en concepte de despeses de recaptació; 76.657 lliures i 12 sous lliurades al procurador de Sinibaldo Fiesco i Joan Baptista Imperial, segons la cèdula reial del 20 de setembre de 1602; i 31.500 lliures al procurador d’Octavio Centurión, en acatament de la cèdula reial del 31 de gener de 1603. Per tant, al compte de la Taula de València, aleshores, restava la quantitat efectiva de 361 lliures.[35]

A partir d’aquesta data, hi ha un buit informatiu en la documentació consultada, fins el 2 d’octubre de 1618, quan Bernardí Sanoguera, mestre racional, tramet a la corona una «Memòria de les cantitats que resten devent a sa Magestat del servei graciós que les ciutats, viles i locs y particulars persones del Regne de València feren a sa Magestat en lo any 1602».[36]En aquesta relació, a més del lloc o persona que resta en deute, hi consta algun comentari al respecte. Així, es diu que la universitat de Guardamar i la de Monfort havien ofert servir en 500 lliures cadascuna, per la qual cosa les haurien de posar a censals. Però com que no hi trobaven qui volgués donar-les, no podien fer-les efectives, i restaven totes en deute. La vila d’Alzira va oferir 6.000 lliures,[37]de les quals n’havia pagat 4.855 i en devia 1.145, amb la pretensió de deduir-se’n 1.115, 17 sous i 8 diners, per despeses en dues companyies de soldats que havia reclutat en temps de d’expulsió dels moriscos, i que el reis els havia fet la mercè de poder-se-les deduir; per tant, només devia 30 lliures, 17 sous i 8 diners.[38]La vila de la Iessa contribuí al servei amb 1.000 lliures, de les quals tan sols n’havia pagat 550. Aquesta vila havia suplicat al rei que se li fes mercè de les 450 que faltaven pagar, i per carta del 17 de juliol de 1610, el monarca comunica al virrei, marquès de Caracena, que aquesta vila no fos executada per l’esmentada quantitat fins que se li manàs una altra cosa. A la ciutat d’Alacant, li restaven 3.154 lliures, 18 sous i 10 diners pendents de pagament, de les 16.000 lliures que oferí, i la universitat de Callosa era deutora de 2.937 lliures de les 4.000 amb què contribuïa.

Per altra banda, cinc particulars apareixien com a morosos: don Lluís de Calatayud, comte del Real i lloctinent de general governador del Regne de València, que devia 500 lliures; Francesc de Vallebrera, senyor d’Agost, 100 lliures; don Gaspar Mercader, senyor de Bunyol i batlle general, 400 lliures, don Joan Vilaragut, senyor d’Olocau, altres 400 lliures;[39]i don Pere Maça, olim don Joan Maça, 100 lliures. Totes les quals lliures fan un muntant de 1.500 en deutes de particulars. Es notifica al monarca com resulta d’injustificable que tant don Lluís Calatayud com don Joan Vilaragut no haguessen fet efectius els seus deutes. Per una part, perquè llurs contribucions incloïen tant les pròpies com les dels llocs de moriscos vassalls seus, per la qual cosa aquests llocs no pagaven conjuntament amb l’oferta feta pels moriscos, i sens dubte li sembla a Sanoguera que tant l’un com l’altre degueren cobrar als seus vassalls la part amb què ells haurien de contribuir. Altrament, el recaptador Jaume Bertran hauria pogut cobrar-los el que oferien, com també el que havia ofert don Gaspar Mercader, ja que tant aquest últim com don Lluís Calatayud rebien dels ingressos de la Batllia General el seus salaris de lloctinent de governador i de batlle general; encara que se’ls devien alguns salaris: a don Lluís 200 lliures de l’any 1603 i 95 lliures de prorrata des de gener de 1594 fins al 24 de juny següent en què deixà l’ofici pel de virrei de Sardenya, i a don Gaspar Mercader se li devia el salari de 1602 i la part de 1603 fins al dia que va morir, «y per ventura aquestos dos deixaren de cobrar estes quantitats perquè feyen compte de pagar a Sa Magestat de sos propis salaris lo que offerien servir». Don Joan Vilaragut encara tenia menys disculpa, perquè fins que morí rebia la mercè de 420 lliures de la Batllia General, i com que hi era gratuïta tenia més obligació d’haver pagat.[40]Aquesta memòria deixa ben palès com setze anys després d’haver-se demanat el servei encara no se n’havia finalitzat el pagament. L’any 1630, Felip IV va sol·licitar que la Generalitat li lliuràs tot el que li devia dels serveis i donatius oferts al monarca entre les Corts de 1585 i les de 1604, la qual cosa ens fa pensar que molt possiblement encara no s’havia finalitzat el pagament del servei de 1602.[41]

La recaptació d’aquest elevat servei de 1602 havia anat refredant-se amb el pas del temps, i allò que tal vegada s’esperava que fos un cobrament ràpid es capgirà en una recaptació més lenta, encara que el caire de les dificultats sorgides no poden fer-nos emprar el mot de dificultosa. Des de la comunicació al regne de les necessitats reials (novembre de 1601), a la concessió del servei per part dels estaments (maig de 1602), passaren sis mesos. Un temps bastant dilatat que ens parla de la calma amb què els estaments es prengueren l’assumpte, parsimònia que es podria traduir com una certa resistència al desig reial d’una subvenció graciosa i sense contrapartides. Altrament, si les 387.075 lliures suposaven un servei important per la seua quantia, no anava a estar a disposició immediata del monarca en la seua totalitat. Les 100.000 lliures ofertes per la Generalitat no començarien a fer-se efectives fins el 1609, un espai de temps prou dilatat, i el seu pagament no finalitzaria fins deu anys després, amb les últimes 10.000 lliures en què es dividia aquest servei. Les 60.000 lliures ofertes pels moriscos serien de recaptació difícil, d’acord amb dels primers problemes sorgits amb les comunitats dels conversos, com hem vist, i de fet el seu pagament no restaria clos fins el 1609. Tot això fa que 160.000 lliures, quasi la meitat del servei, es deturassen durant un espai de temps prou extens com per obstaculitzar-ne la cancel·lació. De les 205.400 lliures servides per les ciutats, al setembre de 1603 se n’havien satisfet 155.445. La resta s’aniria pagant després, fins el 1618, quan es comptabilitzen 7.572 lliures, 16 sous i 6 diners en deutes de les ciutats. Pel que fa als particulars, en la mateixa data de setembre de 1603, les 21.675 lliures constituïen, pensem, la quantitat real de què el monarca podria disposar per a fer front a les seues urgències.

El servei de 1602 hauria de relacionar-se amb el desig d’un regne que feia disset anys que no celebrava Corts, i com a instrument de persuasió perquè la convocatòria fos acceptada. La mateixa documentació ho confirma, ja que, en decidir el estaments la concessió del servei en les seues reunions, tot seguit va votar-se l’organització d’una ambaixada al rei a fi de suplicar-li la celebració de Corts. Tema aquest que va ser tractat en una reunió conjunta dels representants dels estaments i els diputats de la Generalitat el 17 de juny de 1602, on s’anomenà ambaixador don Cristòfol Sanoguera, moment en què es va engegar el mecanisme d’organització d’ambaixades per obtenir aquest fi.[42]Així, el perill que podria suposar-li al regne l’oferiment d’un important servei fora de Corts com aquest, restava compensat amb la celebració posterior d’aquesta assemblea representiva.

Relació de l’oferta feta per ciutats, viles, llocs, prelats i particulars al servei voluntari de 1602[43]

[44] [45] [46]

L’AMBAIXADA A LA CORT

El juliol de 1602 don Cristòfol Sanoguera ja es trobava a la cort per demanar la convocatòria. Davant la petició del regne, el rei va sol·licitar «consulta» al Consell d’Aragó, el parer del qual fou que tots els reis predecessors havien acostumat a celebrar Corts, i que si bé hi havia furs que prefixaven la convocatòria triennal, aquestos, però, no obligaven si existia impediment legítim. Eren moltes les raons per fer-hi la mercè de la convocatòria, entre altres, la gran fidelitat i amor que tenien al rei, i zel amb què atenien el seu servei, el

que estos dias han hecho a Vuestra Magestad de tanta consideración como se vee (pues ha passado de quatrocientos mil ducados) y la voluntad con que es tan de servir con mas, que las haziendas ençierra tantas que qualquiera dellas, dexadas aparte las obligatorias de la conservacion y govierno del Reyno, es sufficiente para merescer que Vuestra Magestad se incline a hazelles este favor.

A més a més, la convocatòria era convenient, ja que la Generalitat es trobava en destret pels serveis extraordinaris i les necessitats del regne. D’altra banda, el nou imposito in termino no bastava a sostenir la guarda marina, que assegurava la tranquil·litat del regne. Tot l’esmentat, i d’altres assumptes que llavors s’hi deixaven de dir, no podien solventar-se fora del marc de les Corts, per la qual cosa no sols era convenient, sinó necessari que es fes aquesta mercè. Així mateix, el Consell d’Aragó adverteix al rei que el moment és favorable, –«fuerças de gentes y hazienda estan tan en su punto quanto lo estuvieron jamás»– i fins i tot, des de la convocatòria a la proposició podien passar tres o quatre mesos, temps que es podia acurtar o perllongar tot el que es volgués. I en cas que el rei no pogués donar una resposta concreta, sí que podia donar-ne una de general. Amb aquesta disposició, el regne restaria complagut i Sanoguera podria tornar-se’n.[47]Així doncs, la resolució del Consell d’Aragó no sols era favorable, sinó que, a més a més, induïa el rei a acceptar la demanda del regne, fent-li veure que el moment era propici per realitzar la convocatòria.

Malgrat apuntar-se la possibilitat de donar una resposta general sense cap compromís, arribà gener sense que el monarca contestàs la petició del regne. Sanoguera, que aleshores portava ja set mesos en la cort, es mostrava impacient i amb pretensions de tornar-se’n amb l’excusa de les grans despeses que la seua estada a la cort suposaven per al regne. Hi era retingut pel vicecanceller Covarrubias en espera de la resposta que no aplegava, i per tal cosa es lamentava Covarrubias al duc de Lerma, que Sanoguera «esta resentido de mi», y li semblava molt convenient al vice-canceller oferir una resposta general.[48]Finalment, aquesta va arribar, i tal i com ho havia apuntat el Consell d’Aragó, es tractava d’una contestació general amb un marcat caràcter dilatori, on el rei no es comprometia a cap data:

Con el particular amor que tengo al Reyno de Valencia y a sus naturales, me he detenido en responder a esta consulta deseando que mis muchas ocupaciones me dieran lugar para tenerles cortes como he deseado. Y ya que agora no puedo, lo aré quanto más presto pudiere desenbaraçarme para ello. Y assí se responda y diga de mi parte a don Cristóval Zanoguera, y escríbasse a aquel reyno en respuesta de la carta que él me trajo, agradeciéndoles el zelo que tienen a mi servicio y del bien de aquel Reyno. Y con esso se despache a don Cristóval.[49]

En setembre de 1603 no havia aplegat al regne cap altra notícia sobre l’afer, d’ençà que Sanoguera arribà amb la resposta reial confirmada, pel que sembla, per un carta datada des de Valladolid el gener d’aquell any. La impaciència dels estaments anava in crescendo, i donat els greuges que s’havien anat acumulant, era necessari insistir en la súplica. Aquest fou el sentit de la reunió dels representants dels estaments celebrada el 18 de setembre, quan determinaren l’organització d’una nova ambaixada a la cort, alhora que pregaven a l’arquebisbe Ribera, aleshores virrei, la seua intercessió.[50]Fins el 27 d’octubre no hem trobat constància de cap altra reunió; en aquesta va votar-se l’elecció d’un ambaixador que trametria la súplica al rei. Es féu, però, sense acudir a la casa de la Diputació ni ajuntar-se amb els seus oficials. La manca dels vots suficients, va tenir com a conseqüència que no es prengués cap resolució en aquest sentit. Davant el resultat de la primera votació, s’introduí un canvi d’estratègia: mitjançant una nova votació es resoldria si la súplica es feia per via de continuació i prossecució de l’ambaixada de Sanoguera. D’un total de disset vots, onze es pronunciaren a favor de la continuació, tres ho van fer en contra, mentre que dels tres restants, dos eren de l’opinió que caldria consultar un advocat per a veure si l’ambaixada es considerava conclosa pel fet d’haver-se’n tornat Sanoguera; l’altra fou una abstenció que se sumaria a la majoria. Novament, no hi feren cap acte, ja que el fet que cinc dels presents isquessen de la junta (sense especificar-ne el motiu) donà lloc que no hi hagués el nombre suficient de persones. No obstant això, establiren que, per via de provisió, la dita ambaixada fos prosseguida i continuada per don Cristòfol Sanoguera. Les instruccions que els electes dels tres estaments donaren a don Cristòfol van ser molt precises: dipositar la lletra del regne a les mateixes mans reials alhora que, de paraula, li suplicaria allò mateix que aquesta contenia; repartir les lletres adreçades al duc de Lerma, al vicecanceller i a don Pedro Franquesa, als qui hauria de remarcar que el regne confiava molt que la seua intercessió servís com a mitjà per a l’acceptació de celebrar les Corts; a més, i de paraula, suplicaria al rei que, feta la dita mercè, fossen «presents e intervinguen en aquelles tots los doctors del Supremo Consell de Aragó conforme se ha acostumat». Com a darrera instrucció, havia de mantenir-los informats de les negociacions, i no tornar al regne sense l’ordre expressa dels electes. Tot el que restava es deixava a l’enteniment del dit Sanoguera.[51]

El 30 de novembre d’aquell any 1603, el virrei ja tenia la resolució reial tramesa després d’haver escoltat l’ambaixada de Sanoguera, i el primer de desembre comunicava als estaments la celebració de Corts a la vila de Dénia, sense especificar-ne la data exacta. Dues cartes datades en El Pardo, el 23 de novembre de 1603, adreçà Felip III al regne: una als jurats de la ciutat de València, i l’altra als estaments. En la dirigida als jurats, els comunicà la seua intenció d’anar a principi de desembre amb el propòsit de passar la Pasqua a València, per la qual cosa, els advertia de tenir previngut i ben disposat tot el necessari, tant «en materia de posadas y bastimentos», com en tot l’adient a les coses accessòries.[52]En l’altra, dirigida als estaments del regne, el rei fa una referència a la petició de celebrar Corts que li van fer aquests quan ell hi estigué després de tornar de Barcelona, recordant-los que llavors li oferiren acabar les Corts en vint dies. S’hi al·ludeixen també, les dues ambaixades de Sanoguera, les moltes ocupacions seues i la gran fidelitat del regne.[53]Tot seguit, els estaments van enviar el rei una carta d’agraïment per l’acceptació de celebrar Corts.[54]

CONVOCATÒRIA I CONVOCATS

Mitjançant una carta del 4 de desembre de 1603, els tres estaments van ser convocats a la celebració de Corts que havia de tenir lloc a la vila de Dénia el 2 de gener de 1604.[55]Aquestes lletres constituïen la prova que la maquinària de les Corts anava a engegar-se després de dinou anys d’espera. Com era costum, les lletres de convocatòria eren trameses al batlle general, el qual s’encarregava de distribuir-les mitjançant els verguers. Les despatxades als membres dels braços eclesiàstic i reial eren adreçades, l’una al càrrec principal, i l’altra a la vila o ciutat amb vot en Corts, respectivament. Les del braç militar eren nominals, és a dir, dirigides a cadascun dels nobles, generosos i cavallers. La impossibilitat de conèixer el nom de tots ells feia que algunes d’aquestes fossen trameses al batlle amb el nom en blanc, i era ell qui les adreçaria al seu destinatari.[56]Per la banda de l’estament eclesiàstic, reberen cartes de convocatòria l’arquebisbe de València, els bisbes de Sogorb i Tortosa, el lloctinent general de l’Orde de Montesa, els capítols de les seus de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, els abats de la Valldigna, Benifassà i Poblet, tots ells de l’Orde del Císter, el prior de San Miquel dels Reis, de l’Orde de Sant Jeroni, el comanador de l’Orde de la Mercè, el prior de l’Orde de Calatrava, el comanador de Torrent, de l’Orde de Sant Joan, i el comanador de Museros, de l’Orde de Sant Jaume.[57]Al signum del procés apareixen reflectides les signatures dels disset convocats, ja siga com a titulars, com en el cas de l’arquebisbe Joan de Ribera, encara que per incompatibilitat –era un dels presidents de les Corts– no va participar personalment a les reunions del braç eclesiàstic, i per això fou don Miquel Vich, sagristà i canonge de la seu de València, qui ho va fer en nom de l’arquebisbe;[58]o com a procuradors, com en el cas de don Lluís Calataiud i Toledo, que va actuar com a procurador de fra Joan de Quintanilla, prior de l’Orde de Calatrava.[59]Tot i això, el fet que apareguen les seues signatures no pot entendre’s com una assistència sistemàtica de tots a les reunions del braç.[60]I és que no feia falta perquè, per a constituir-se com a braç, tan sols es necessitava la compareixença de deu d’ells, tal i com s’aprovà a la sessió del 10 de gener.[61]Sylvia Romeu[62] resumeix en dos punts la justificació que dóna Mateu[63] de la presència del braç eclesiàstic a les Corts: «pel fet que sent senyors temporals de vassalls, calga la seua presència en l’assentiment de les contribucions que les Corts puguen establir, confirmant-se en nom i en lloc d’aquests vassalls».

Per l’estament reial foren trameses 25 cartes de convocatòria a les ciutats i viles següents: ciutats de València, Xàtiva, Oriola i Alacant; les viles de Morella, Alzira, Castelló de la Plana, Ontinyent, Alcoi, Llíria, Biar, Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xixona, la Vila Joiosa, Castellfabib, Ademús, Cullera, Onda, Xèrica, Borriana, Vila-real i Cabdet.[64]Totes elles apareixen al signum final de les Corts, a més de les de Corbera, Vilanova de Castelló, la Iessa, l’Olleria, Carcaixent i Benigànim, tot i que aquestes sis darreres viles no reberen carta de convocatòria, possiblement per no haver intervingut anteriorment en cap celebració de Corts. El braç reial estava integrat per un total de trenta-una ciutats i viles, la qual cosa va suposar la representació del regne més concorreguda a les Corts de l’època foral moderna. Si resseguim el quadre elaborat per Sylvia Romeu[65] veurem com les Corts de 1528 contenen una participació de setze ciutats i viles, en 1533 n’hi estigueren presents dinou, en 1537 n’hi concorregueren vint, en 1585 la representació en fou de sols catorze, en 1626 va ser de vint-i-set i en 1645 de vint-i-vuit. Aquesta ampla participació hem de relacionar-la amb el fet de celebrar-se les Corts dins del Regne de València, i amb la consegüent reducció de les despeses de viatges, estipendis i estatges dels síndics. I per tant es donava la possibilitat que les viles amb menys mitjans poguessen enviar els seus delegats.

Pel que fa a l’estament militar o nobiliari, foren trameses 151 cartes de convocatòria, entre les quals destaquen les dels ducs de Gandia, Lerma, Infantado, marquesos de Terranova, Llombai, Guadalest, comtes d’Albaida, Sinarcas, Vilallonga... a més d’unes altres trameses amb el títol de baró, cavaller o generós.[66] Signaren les Corts 311 entre nobles i cavallers, quantitat que sols representa poca cosa més de la meitat dels participants a les reunions, ja que foren molts més els que hem pogut comptabilitzar com a assistents.

El 23 de desembre el rei arribà a València. Porcar, al seu dietari, ho recull d’aquesta manera:

Vinguda tercera del senyor rei Felipe III / Dimats a 23 de deembre 1603, vingué a València lo catòlic rei i senyor nostre Felip III i aposentà en lo monastir de Sant Sebastià a les set hores i allí se aturà aquella nit fora lo portal de Quart i féu crida la ciutat de València com tots se apercibiren per a la entrada que a l’endemà volia fer a les nou hores del matí. Vingué per a tenir Corts a dit Regne en Dénia, i esta nit no tocà la queda.

Entrada del senyor rei a tenir Corts que no ho devieran / Dimecres a 24 de deembre 1603, a les deu hores del matí, entrà la gran majestat del dit senyor rei per lo portal de Quart a la Bolseria. Portava tres nebots seus, fills de la seua germana duquessa de Savoia; lo primer de tots li semblava i els altres dos eren morenos, la cara tirada; i darrere dit senyor rei venia lo duc de Lerma, dit marquès de Dénia. I estant davant de San Martí dit senyor rei se llevà la gorra i parlava ab lo jurat N. Sant Joan de Aguirre, jurat en cap dels cavallers, i dit senyor rei se va riure y saludà ab gran alegria i entrà en lo Real a les 12 hores.[67]

Uns dies després, el Consell General del cap i casal del regne inicià els preparatius relacionats amb l’elecció dels cinc síndics que participarien en les Corts. Així doncs, es nomenaren els següents: Pere Miravet –ciutadà i jurat en cap dels ciutadans–, Marc Ruiz de Bàrzena –ciutadà racional–, Jeroni Valleriola –advocat ordinari–, Francesc Marc –síndic de la cambra–, i Miquel Joan Casanova –síndic del racionalat. Donat que la celebració de Corts tindria lloc fora de la ciutat, el Consell aprovà la concessió de les següents dietes i ajudes de costa: 5 lliures de dietes i 100 lliures d’ajuda de costa a cadascun d’ells per a despeses, sense incloure-hi el lloguer de casa i les «estrenes» que s’haurien de donar a alguns dels criats de Sa Majestat. El mateix salari s’adjudicava al notari escrivà de la sala del Consell, Francesc Jeroni Eximeno, i 15 sous per a cadascun dels dos verguers.[68]

[1] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 353r-v. En altres documents es fa referència a la petició que li feren al seu pas per València en tornar de les Corts celebrades a Barcelona, i no pas a Saragossa.

[2] Fur LXIII de les Corts de 1604: «Item, suppliquen los dits tres Braços a vostra Magestat, sia servit provehir i manar, que la promesa que·s féu de que·s passarien en les primeres Corts generals les trenta mília lliures del torneo que·s féu en la present ciutat al temps del casament de vostra Magestat, sia ab tot effecte posada en execució: y que la Generalitat del present Regne se puga carregar tants censals sobre los béns de aquella, com seran menester per a pagar a la ciutat de València, axí les vint-y-nou mília y docentes lliures que dita Ciutat se carrega a censal per a dit effecte, com totes les pensions discorregudes del dia dels carregaments dels dits censals que ha pagat, y tindrà obligació de pagar dita ciutat fins al dia de la real solució y paga de dita quantitat. Plau a sa Magestat».

[3] ACA/CA, llig. 1.353, exp. 2/212.

[4] Des de la mort del seu pare i en un any, Felip III havia despès al voltant de nou milions de ducats entre les seus noces, viatges, donatius i armades. C. Pérez Bustamante: Felipe III. Semblanza de un monarca y perfiles de una privanza, Madrid, 1950.

[5] ACA/CA, llig. 1353, exp. 2/212.

[6] S’envien cartes per a les viles i ciutats següents: Oriola, Xàtiva, Alzira, Cullera, Ontinyent, Alcoi, Penàguila, Biar, Cabdet, Xixona, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, la Vila Joiosa, Onda, Morella, Castelló de la Plana, Morvedre, Bocairent, Xèrica i la seua tinença de Pina i les Barraques, l’Olleria, Carcaixent, Vilanova de Castelló, Borriana, Peníscola, Guardamar, Llíria, Vilafamés, Agullent, Ibi, Algemesí, Guadassuar, la Iessa, Mutxamel, Sant Joan i Benimagrell, Almoradí, Callosa i Montfort. ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/2. A la relació, no consta la ciutat de València, per haver-se escrit als jurats, a més d’estar aquesta inclosa en l’estament reial tal i com es justifica a la documentació.

[7] AMV, Cartes Reials, H3-8, f. 129r-v.

[8] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, ff. 308v-310v.

[9] Ibidem, ff. 310v-312v.

[10] Ibidem, ff. 314r-317v.

[11] ARV, Generalitat, 3070, ff. 330r-v, 345r i ss: «Memoria dels deutes entra y exida de la Casa de la Generalitat del Regne de València, fet per los elets dels tres staments del dit regne en lo any 1602».

[12] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, ff. 336v-340r.

[13] Ibidem, ff. 345r-349r.

[14] ARV, Generalitat, 3070, f. 123 r-v.

[15] Ibidem, ff. 124r-125v.

[16] AMV, Manuals de Consells, A-128, f. 565v.

[17] ARV, Generalitat, 3070, ff. 119r-121v.

[18] AMV, Manuals de Consells, A-128, ff. 560v-562r.

[19] Ibidem, f. 576r-v.

[20] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/12-13.

[21] Amb la particularitat que ho feia amb deutes que tenia consignats.

[22] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/12-13.

[23] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/220.

[24] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/15.

[25] La notificació del canvi va ser tramesa pel duc de Lerma mitjançant una carta datada a Ventosilla, 17 de gener de 1603. ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/20.

[26] Ibidem, exp. 1/12.

[27] Ibidem, exp. 1/3. Jaume Bertran, recaptador de la Batllia General de València, comunicà al rei per carta, datada a València el 24 de gener de 1603, el gran interés amb què el virreiarquebisbe havia pres l’assumpte, esperant tots ells que el servei es recaptàs en menys temps que es pensava.

[28] Ibidem, exp. 1/12 a 1/16, 1/18 i 1/21.

[29] Ibidem, exp. 1/7

[30] Ibidem, exp. 1/19.

[31] Ibidem, exp. 1/17.

[32] Ibidem, exp. 1/19 i 1/10

[33] La ciutat, en algun moment que no consta a la documentació, avançà al rei dues quantitats, 20.000 lliures per a Cartagena i 50.000 lliures que havia tret de la Taula, les quals s’acabarien de pagar al maig de 1604.

[34] Ibidem, exp. 1/10.

[35] Ibidem, exp. 1/15.

[36] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/220.

[37] Alzira fou una de les viles que tardaren més a fer la seua oferta, ja que en setembre de 1603 encara estaven negociant-la.

[38] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/221. A la documentació donen la quantitat aproximada «restarà devent per lo menys 20 lliures, 2 sous, 4 (diners)».

[39] Aquest no apareix a la relació de particulars de 1603.

[40] ACA/CA, llig. 1357, exp. 3/221. A la documentació donen la quantitat aproximada: «restara devent per lo meyns 29 lliures, 2 sous, 4 (diners)».

[41] A. Felipo Orts: El centralismo de nuevo cuño y la política de Olivares en el País Valenciano, València, 1988. pp. 86 i ss.

[42] ARV, Generalitat, 3070, f. 354r.

[43] ACA/CA, llig. 1353, exp. 1/12-13.

[44] A la documentació consta com «vila de Ichert».

[45] Reproduïm aquest topònim tal i com consta a la documentació per desconèixer a quin lloc pot fer referència.

[46] Reproduïm aquest topònim tal i com consta a la documentació per desconèixer a quin lloc pot fer referència.

[47] ACA/CA, llig. 1357, exp. 19-3. «Sobre lo que supplica el Reyno de Valencia en materia de Cortes». 28 de julio de 1602.

[48] Ibidem, exp. 19-1.

[49] Ibidem, exp. 19-3 (sense data).

[50] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 407.

[51] Ibidem, ff. 413-417. «Instructions dels elets dels tres estaments, ecclesiàstich, militar y real, de la Ciutat y Regne de València, pera don Christòfol Sanoguera, cavaller de la religió de Sant Joan de Hierusalem, embaixador tramès a Sa Magestat per lo dit Regne per a supplicar-li sia servit tener y celebrar Corts als regnícols de aquells» (doc. núm. I).

[52] AMV, Lletres Reials, h3-8, f. 134v. «Carta de la venguda de Sa Magestat a esta ciutat y per a tenir Corts» (doc. núm. II).

[53] ACV, 4.849, s. f. (doc. núm. III).

[54] ARV, Reial Cancelleria, Corts per Estaments, 526, f. 416v (doc. núm. IV).

[55] ARV, Reial Cancelleria, 517, f. 1 (doc. núm. V).

[56] L. Mateu i Sanz: Tratado de la celebración de Cortes generales del Reino de Valencia, Madrid, 1677, p. 24.

[57] ARV, Reial Cancelleria, 516 bis, ff. 3r-4v.

[58] ACV, 4.849, s. f., 10 de gener de 1604.

[59] Ibidem, 12 de gener de 1604.

[60] El seguiment de les assistències del braç eclesiàstic, així com les del reial, a les seues respectives reunions, no s’ha pogut fer per no aparèixer a la documentació les llistes d’assistència de forma sistemàtica.

[61] ACV, 4.849, s. f., 10 de gener de 1604.

[62] S. Romeu: Les Corts valencianes, València, 1985, p. 96.

[63] L. Mateu i Sanz: op. cit., pp. 36 i 37.

[64] ARV, Reial Cancelleria, 516 bis, ff. 7v-8r.

[65] S. Romeu: op. cit., p. 73.

[66] ARV, Reial Cancelleria, 516 bis, ff. 4v-7r.

[67] J. Porcar: Coses evengudes en la ciutat y regne de Valencia. Dietari, 1589-1628. (Antologia). Selecció, transcripció i pròleg de Ferran Garcia Garcia, València, 1983, p. 48.

[68] AMV, Manuals de Consells, A-130, ff. 391r-397r. L’elecció de Jeroni Valleriola es degué a l’impediment existent sobre Jaume Margarit i Vicent San Joan de Aguirre, ja que tots dos el precedien per antiguitat; no obstant això, al braç reial no li convenia l’elecció d’aquests dos per ser militars.

II. L’OBERTURA I ELS TREBALLS DE CORT

LES PRIMERES PRÒRROGUES I EL CANVI DE SEU

Tal i com estava previst en la convocatòria, el 2 de gener van iniciar-se els actes d’obertura de Corts a la vila de Dénia. Entre les tres i les quatre de la vesprada, el pregoner Alfonso Sánchez, anava per cada un dels carrers de la vila, recordant als convocats que havien de comparèixer a l’església parroquial de l’Assumpció de Nostra Senyora, que era el lloc destinat per al soli d’obertura. Només setze persones comparegueren a l’esmentada església, a més a més del doctor Josep Pérez de Bañatos –conseller i regent de la Reial Cancelleria de València–, don Felip Tallada –conseller reial–, i don Joan Vich –batlle general ultra Sexona. Tenint en compte que s’havien tramès vora 192 lletres de convocatòria, i que al llarg de la durada de les Corts s’hi comptabilitzen més de 600 assistents, en certament no pot qualificar-se de nombrosa aquesta primera reunió.[1] Les raons per a una concurrència tan reduïda podrien estar relacionades amb el l’escàs èxit que el lloc destinat per a celebrar Corts havia tingut entre els estaments valencians. Si parem esment que l’elecció de Dénia responia a la influència de què gaudia el duc de Lerma en les decisions reials, la quasi total absència dels representants del regne podria traduir-se en una demostració de menyspreu al favorit, la prepotència del qual els imposava la seua senyoria com a lloc de celebració. Així mateix, la previsible incomparecència reial el dia fixat per al soli d’obertura, pogué ser la causa que molts dels convocats es retraguessen d’anar-hi a fi d’evitar les despeses que el viatge a Dénia els ocasionaria.[2]

Paral·lelament, a València, els representants dels estaments es trobaven immersos en una reunió, pel que sembla tibant i tumultuosa, amb la finalitat de tractar el canvi de seu. A la matinada del 3 de gener, s’aplegà a un acord: demanar al rei la celebració de les Corts a la ciutat de València. Tot seguit, sense esperar que es fes de dia, presentaren la súplica al monarca sota el pretext dels grans inconvenients, incomoditats i despeses que Dénia suposava. La inclemència de l’oratge d’aquells dies –pluja i fang per tot arreu– els va afavorir per acabar d’arrodonir el cúmul d’inconveniències que li presentaren. El rei va accceptar, a codició que s’assenyalàs un termini fix per concloure les Corts. Els estaments no hi oposaren resistència i, agraïts, van deixar a la voluntat del monarca la designació del termini, el qual va determinar que fos de trenta dies. En cas que fossen ells els encarregats de fixar-lo, tenien determinat que no fos menor de quaranta dies.[3]La peculiar visió de Porcar recull d’aquesta manera tots els fets:

Corts en València / Dit dia de divendres (2 de gener 1604) s’ajustà lo braç militar per a que si tendria Sa Majestat Corts en València o en Dénia i diuen que contradiren lo senyor de Bicorb i lo comte de Sinarques, però a les tres de la matinada es resolgueren que es tingueren en València. I anaren dita hora al senyor rei a dir-li la resolució, de la qual, segons s’entén, folgà molt dit senyor rei, i donà’ls trenta dies de plaço i que si més eren menester també.[4]

Tornant als actes desenvolupats a Dénia, iniciat l’acte, pròrroga i protestes se succeïren. Abans que se’n fes cap acte, els síndics dels tres estaments: Cristòfol Frigola, síndic del braç eclesiàstic, Marc Antoni Bou olim Penarroja pel militar, i Miquel Joan Casanova pel reial, van presentar a Francesc Pau Alreus, escrivà de manament i lloctinent en l’ofici de protonotari en nom de Jeroni Gassol, una súplica demanant rebre acte públic de la seua compareixença, a tots els efectes en què aquella pogués aprofitar. El doctor Josep Pérez de Bañatos –regent de la Reial Cancelleria a la ciutat i Regne de València– era portador d’un poder reial per a prorrogar les Corts en cas de la no compareixença del rei en la data fixada. Donat que aquesta circumstancia es va produir, va ser llegida la cèdula de prorrogament per la qual les Corts s’ajornaven fins al setè dia d’aquell mes, en la mateixa vila i lloc. Tot seguit, els síndics protestaren per la forma en què s’havia fet la pròrroga, ja que aquesta, tal i com s’assenyalava als Furs, sols podia ser realitzada pel monarca o pel seu primogènit, i no per cap altra persona per molts poders que aquesta tingués. Amb la resposta del regent, dient que remetria les protestes a Sa Majestat es donava per conclosa la reunió; i amb la crida anunciant la pròrroga, els actes d’aquell primer dia de Corts a Dénia. El 7 de gener, tornaren a reproduir-se la pròrroga i les protestes, hi hagué una assistència molt més reduïda: sols vuit persones hi feren acte de presència.[5]

EL SOLI D’OBERTURA A VALÈNCIA

El matí del 9 de gener, aquesta vegada a València, el trompeta públic Pere Pi, juntament amb altres trompeters, tabalers i ministrers de la ciutat, van fer crida solemne als convocats perquè a les tres de la vesprada estiguessen a l’església del convent i monestir de Predicadors de l’Orde de Sant Domènec, lloc elegit per al soli. Davant l’altar major s’havia disposat el «cadafal de fusta ab grades» on, sota el baldaquí, estava emplaçat el tron reial. Davant d’aquest, s’hi arrengleraven els bancs del braç reial, a la dreta els de l’eclesiàstic, i a l’esquerra els del militar. Els oficials reials seien a les grades del cadafal. Amb molt més d’auditori, s’iniciava la cerimònia, ja que foren al voltant dels dos-cents els assistents que s’hi ajuntaren. Una vegada van estar tots asseguts, va fer acte de presència el sobirà, i després de donar ordre que tots fossen coberts, va donar al seu secretari Domingo Ortiz la propositio perquè fos llegida. Tanmateix, abans d’açò els síndics dels tres braços s’acostaren al rei i cadascun d’ells va presentar la seua protesta per les prorrogacions fetes. Les tres queixes eren formulades en els mateixos termes: s’insistia i perseverava per la forma en què s’havien fet les pròrrogues, i per raons semblants s’havia dissentit de les pròrrogues dels dies 2 i 7 de gener, a fi que els aplaçaments no causassen cap perjudici als Furs, privilegis, usos i bons costums. Demanaven també que les protestes restassen inserides en el procés de Corts per haver-ne memòria en el futur.[6]

En la proposició, el monarca començava assenyalant les grans demostracions d’amor i d’inclinació que li tenia al regne. Feia referència a les dues vegades en què anteriorment havia vingut a visitar-los. La primera amb motiu de les seues noces, quan va deixar de banda uns altres llocs on s’hauria pogut celebrar el seu casament amb més comoditat; la segona, quan retornava de les Corts catalanes abans d’emprendre el camí de Castella. Per a endolcir més el discurs, ple d’agraïments, fa menció de les tres armades proveïdes per fer front als moros d’Alger, com a prova fefaent que els duia en la seua pensa. Per poder fer la present i tercera trobada havia deixat moltes ocupacions, i el fet de celebrar-se a la pròpia ciutat era digne de menció, ja que anteriorment ni el seu pare Felip II, ni el seu avi Carles I, mai no ho havien fet. Continuava dient que les mostres de la seua estima al regne sempre li havien estat ben agraïdes, i ara ell estava desitjós de fer-ne de majors. Amb motiu del seu maridatge, s’hi havien fet despeses a la mida d’un ocasió tan gran: subveniren «ab tan número que ans faltaren vexells a hon cabre». Reconeixia que l’havien servit amb més donatius que als seus antecessors: cent mil ducats en «nom i veu de regne» –100.000 lliures de servei gracioso durant el virregnat del marquès de Dénia–, «y en altra a part tan llarga i copiosament que pot restar per memorable eixemple als esdevenidors y als altres mes poderosos regnes de mos estats» –referència al servei extraordinari de 1602. Felip III en cap moment no demanà explícitament una quantitat. No obstant això, pot ser significatiu que es faça menció del servei de divuit milions concedit per les Corts castellanes en 1598, així com de l’armada de quaranta naus grosses, amb set mil homes, que fou establerta per fer front als corsaris infidels, i protegir-hi la carrera d’Índies. De manera que aquest servei castellà deixat caure en el discurs bé podria servir d’exemple del que, més o menys, s’esperava rebre del regne.

Per finalitzar, els feia la demanda que s’ajustassen al temps prefixat –trenta dies–, ja que «mes no·n seria possible de tenir-ne», així com no consumir el temps en assumptes lleugers, deixant els interessos particulars per a acudir-hi al comú.[7]En general, quasi totes les proposicions contenen moltes semblances, com l’estima del sobirà vers als seus súbdits, les moltes ocasions en què ho va deixar sentir, i com, malgrat les mombroses obligacions, trobava temps per a reunir-se amb els seus fidels vassalls. Així ens ho fa saber Emilia Salvador, qui lamentant l’escassa atenció que aquest tipus de documents han rebut, ens fa adonar-nos que els discurs reials «constituyen, con frecuencia, un expresivo y sintético balance de los principales acontecimientos, sobre todo de política exterior, acaecidos desde la clausura de la asamblea inmediatamente anterior».[8]Ara bé, en aquest sentit, la proposició de les Corts de 1604 poca cosa reflecteix sobre la política exterior de la monarquia en els darrers anys, amb l’excepció de la construcció de tres vaixells per a combatre els moros d’Alger. Aquest buit al voltant dels esdeveniments de política exterior –esdeveniments que, per altra banda, sovint esgotaven bona part dels serveis de Corts–, podria deure’s al fet que aleshores la conjuntura internacional de la monarquia hispànica no es trobara en un dels seus moments més conflictius, com ho foren els darrers anys del regnat de Felip II, amb la coalició de Greenwich (1596) entre Anglaterra, França i Holanda; ja que el 1598, mitjançant el Tractat de Versalles, s’aconseguí la pau amb França, i el mateix 1604, pel Tractat de Londres, amb Anglaterra –amb la qual es tenien millors relacions des de l’entronització dels Stuart–, de manera que els Països Baixos eren l’únic focus que romania encès. Tanmateix, encara que la situació pogués qualificar-se de «relaxada», la proposició ben bé prodria haver contingut alguna menció a la tan propera i compromesa posició de la monarquia. Al capdavall, el regnat de Felip III, que tot just s’inciava, va heretar del desgavell econòmic provocat pels anteriors esforços bèl·lics. Per això creiem que, si la proposició de 1604 evidenciava les mostres d’afecte vers el regne i la generositat d’aquest vers la monarquia, amb una successió no gens menyspreable de donatius, va ser perquè els consellers reials així ho estimaren, tal i com el Consell d’Aragó ho féu veure en la consulta que li va ser demanada. El significat fonamental d’aquestes Corts per a la Corona, doncs, era aprofitar el que es considerava un bon moment per aconseguir una nova contribució econòmica del regne. No anaren mal encaminats els qui així ho preveieren, si considerem el servei que es va oferir.

Finalitzada la lectura de la proposició, fou llegida per l’arquebisbe Joan de Ribera la resposta dels tres braços. Molt curta i gens comprometedora, tal i com ho palesen les paraules següents: «offrecemos lo que podemos, que es procurar con summo cuydado y diligentia que en estas cortes se attienda al mayor servicio de nuestro señor y de vuestra Magestat, y al beneficio universal del Reyno...».[9]

El soli d’obertura conclogué amb la presentació, per part dels síndics, d’una nova protesta i dissentiment en termes semblants a l’anterior, i amb l’acusació de contumàcia per als absents per part de Domingo Ortiz. Als contumaços, el rei els va concedir quatre dies de gràcia especial a fi que poguessen incorporar-se. Després de la qual cosa les reunions s’ajornaren fins el 12 de gener.

HABILITACIONS, PRECEDÈNCIES I ELECCIONS DE CÀRRECS

Fins ara hem tractat tot allò referent a la convocatòria de Corts, parant esment en el fet que la voluntat dels estaments per celebrar-les els féu utilitzar el servei extraordinari de 1602 com a vehicle de persuasió i, alhora, de contrapunt a les demandes reials. L’objectiu dels següents fulls és capbussar-se en el quefer, dia a dia, de les reunions dels braços a fi d’esbrinar el que soterradament hi pogués haver. Dissortadament, la informació continguda en els processos de Corts és molt limitada, tal vegada per l’oficialitat mateixa dels documents. Sols així ens expliquem l’excessiva quantitat de reunions que, sobretot en el cas del braç militar, es clouen sense cap acord ni cap informació més enllà de la llista d’assistents, o bé l’escassesa de les matèries debatudes que hi queden reflectides. I encara la forma com s’hi recullen, amb només un apuntament del tema de deliberació, sense esmentar la manera com es desenvolupaven les discussions. Es a dir, manca tot allò que ens permetria aprofundir en la problemàtica interna. Si bé l’existència del nemine discrepante al si del braç militar podria ser una raó d’aquest exasperant buit informatiu, creiem que no podia ser l’única: podem sospitar una possible malfiança a deixar enregistrat al paper qualsevol cosa que pogués fer malbé la viabilitat d’una recompensa reial.

Abans de fer qualsevol acte, el primer pas al si de cada braç era l’habilitació de llocs, dies i hores de reunió. El mateix 9 de gener, en acabar-se la cerimònia del soli d’obertura, el braç militar encetà les seues juntes en la capella dels Reis del convent de Sant Domènec. Donades les pèssimes condicions que la capella reunia, un dels primers acords va ser formular una queixa per la incomoditat del lloc. El fet que fos una capella de volta, i que al bell mig hi hagués un sepulcre amb túmul de pedra, feia que l’acústica fos molt dolenta i no s’hi poguessen escoltar les veus amb claredat. Efecte de la protesta fou la inhabilitació de la capella i la designació del refectori del convent com a nou lloc de juntes, on hi hauria sessions diàries de set hores, tant els festius com els feiners. S’establia la necessitat d’una assistència mínima de quaranta persones en cadascuna de les reunions, perquè els acords tinguessen validesa com si es tractàs del braç militar al complet.

De no ser així, els acords serien declarats nuls i sense efecte. En cinc hores, habilitats també els festius, s’establí la jornada diària per al braç eclesiàstic, amb una compareixença mínima de deu veus. Pel que fa al braç reial, s’habilità la capella anomenada Capítol, i sis hores de reunió dels dies feiners.[10]

Dins de cada braç, el síndic actuava com a figura organitzadora de les sessions, i s’encarregava de convocar, proposar, dissoldre i prorrogar-les. Pel braç eclesiàstic actuava com a síndic el «capítol de la Metropolitana», aleshores Cristòfol Frigola, i pel braç reial el síndic del racionalat, Miquel Joan Casanova. En el braç militar, donat que no hi havia cap precedència entre els seus membres, qualsevol, fos noble o cavaller, elegit entre els qui formaven el braç podia actuar com a síndic, en aquest cas Marc Antoni Bou olim Penarroja. A més a més, el síndic del braç militar tenia una funció important, la de comandar el vot per evitar confusions o possibles alteracions. Segons Mateu, el síndic del braç militar no tenia vot en les Corts, com tampoc fora d’elles, malgrat que en podia tenir a les juntes d’electes si expressament se li concedia; tal vegada per a garantir la seua imparcialitat, donat que la presidència de les assemblees era a les seues mans. Tanmateix, els síndics del braç eclesiàstic i del reial sí que tenien vot, i l’emetien quan els hi aplegava el torn.[11]

Resolent qüestions de precedències es consumiren les primeres hores del braç eclesiàstic i del reial. El bisbe de Sogorb, Feliciano de Figueroa, protestà pel seient que ocupava, situat més endarrere del que posseïa el mestre de Montesa, Francesc Crespí. Segons deia, hi havia un plet obert, i Crespí, sols pel fet que el precedís, no havia d’adquirir-hi cap dret. No fou consentida la protesta i, per tal de no perdre temps en aquests problemes de seient i vot, així com per no causar perjudici a ningú en els seus drets, decidiren quines serien les cinc primeres veus adoptant el mateix ordre d’inscripció que hi havia a la Diputació.[12] Mentre que aquest braç va cloure ràpidament la qüestió, aquesta es presentava al reial molt més conflictiva. Foren nombroses les protestes per precedència que es presentaren, totes amb el mateix mecanisme: protesta de la ciutat o vila pel seient adjudicat, deliberació del braç –amb l’absència del síndic autor de la queixa– examinant, si calia, els exemplars de Corts passades quan l’argument defensat pel síndic es referia a l’ocupació d’un lloc preferent. Comunicant-li al interessat la resolució adoptada, i amb la demanda d’aquest de rebre acte públic de la seua protesta, es finalitzava l’assumpte. De totes queixes les presentades, només li fou reconegut a Cullera el seient precedent a Penàguila, per la qual cosa el seu vot aniria darrere del de Borriana. També presentaren protesta: Morella, que considerava que el seu vot hauria d’anar darrere de Xàtiva i per tant abans d’Oriola; Alzira demanava seient davant de Morella; Borriana volia tenir preferència sobre la resta de viles del regne; Xixona s’oposava a Peníscola; Cabdet a la Vila Joiosa; Biar a Ontinyent i Oriola a Xàtiva. Aquesta última, la d’Oriola, va ser la protesta més conflictiva. Els arguments donats pel seu síndic, Jaume Bou, són força singulars. Al·ludien a la no subordinació que Oriola tenia respecte València, la governació de la qual sols arribava fins a Xixona, i així, el portantveus de general governador d’Oriola tenia les mateixes preeminències que el de València, sense cap subordinació a ell, i el mateix es podia dir respecte del batlle general. Aquesta governació diferent existia des de la seua incorporació al Regne de València per Jaume II, fent-hi constar que la conquesta d’Oriola no fou realitzada per Jaume I sinó pel rei de Castella. Un altra diferencia d’Oriola era que, segons la disposició foral, la Reial Audiència no hi podia intervenir en les causes de primera instància; i a més a més, Oriola tenia seu i bisbat, de les quals coses mancava Xàtiva. Al llarg d’un gran panegíric, Bou defensà per als oriolans la condició de conqueridors, ja que en els temps del rei Roderic els veïns d’Oriola romangueren en un raval «a hon se conservaren y propagaren», i foren ells els qui ajudaren, amb gran valor, a conquerir la ciutat. Per això, els oriolans havien de ser tinguts com els conqueridors de la seua «patria», perquè sense ells hauria estat impossible la conquesta d’una plaça tan forta i inexpugnable. I encara ho fou més «en temps dels infidels» tenint-la molt ben fortificada i «torrehada», tota voltada de muralles. Després de la unió d’Oriola al regne, aquests mateixos conqueridors feren notoris serveis al rei d’Aragó, tal i com ho posava de manifest el privilegi reial del 18 de juliol de 1380, on es feia referència al servei prestat en la guerra mantinguda amb Pere de Castella. De tot l’exposat, res no podia arrogar-se’n Xàtiva, motiu que el duia a suplicar que li fos atesa la seua demanda, i se li atorgàs seient darrere la ciutat de València. Tot seguit, el síndic de la ciutat de Xàtiva, Gaspar Martí, replicà al d’Oriola. Per a ell no eren ni l’ocasió, ni el moment més propicis de pretensions d’aquesta mena, i si volia una cosa diferent de l’establerta, hauria hagut d’haver-ho demanat en una altra instància. A més, Xàtiva havia estat la primera de la conquesta, i el seu síndic, en totes les Corts passades, havia precedit en seient al d’Oriola, per la qual cosa s’havia de mantenir d’aquesta manera. La posició d’Oriola va endurir-se, ja que volia la paralització del braç, impedint que s’hi fes cap acte fins que no s’acceptàs la seua pretensió. Davant el caire que adoptava l’afer, el braç va demanar als dos síndics la seua absència de la reunió fins que fossen reclamats. Finalitzada la deliberació, decidiren de mantenir el seient darrere València a Xàtiva, reservant els drets de les parts en un juí peritori. S’admetria qualsevol protesta feta per Oriola, a excepció d’aturar els actes del braç. Malgrat tot, el síndic d’Oriola es va mantenir en la determinació de no acceptar cap altre veredicte que no fos situar el seu vot davant del de Xàtiva, i per això demanà que aquesta resolució fos apel·lada a Sa Majestat perquè s’hi pronunciàs. Denegada l’apel·lació pel braç, la insistència del síndic es feia exasperant, i per dues vegades més el braç hagué de deliberar. Ja farts, li denegaren no sols les demandes d’apel·lacions ja fetes sinó, fins i tot, totes les que pogués presentar, i a més, no es paralitzarien els actes. Davant la ferrenya postura del braç, el síndic d’Oriola acabà per acceptar el seient següent al de Xàtiva, encara que perseverant en les protestes, que no entenia com a denegades.[13]

L’elecció dels habilitadors encarregats d’examinar les acreditacions dels síndics del braç reial, les veus de l’eclesiàstic i els drets dels assistents del braç militar, fou la següent tasca realitzada. Els examinadors elegits haurien de jurar imparcialitat i discreció. Al braç militar l’elecció es féu de forma molt acurada: dintre de dos barrets –un per als nobles i l’altre per als cavallers– introduïren tots els noms, i de cascun d’ell sortirien les quatre persones encarregades d’introduir-hi de nou els noms dels qui considerassen amb la suficiència de ser possibles candidats. D’aquests, se n’elegirien sis, tres nobles i tres cavallers, els quals serien nomenats habilitadors. Sis foren també els elegits al braç reial, mentre que l’eclesiàstic va anomenar-ne quatre.[14] El procés del braç reial ens assabenta no sols de les viles que foren impedides d’intervenir, sinó fins i tot els motius que s’adduïren. Així, ens trobem amb la inhabilitació dels síndics d’Alpont, Onda, Corbera i Vilanova de Castelló. El síndic d’Alpont, Cosme Guimerà, ho fou per no ser ni natural, ni domiciliat, ni resident de la dita vila, requisit imprescindible segons els Furs, malgrat que dies després quedà habilitat Jaume Polo, en presentar un acte de «sindicat i poder» signat pel Consell d’Alpont a fi de poder-hi intervenir. Les viles de Corbera i Vilanova de Castelló van ser inhabilitades, perquè no presentaren cartes de convocatòria ni cap altre document que les acreditàs com a viles incorporades al Reial Patrimoni, no obstant això, la inhabilitació perduraria fins ser examinades les credencials que les viles poguessen aportar amb aquesta finalitat. Així doncs, el 20 de gener fou habilitat Baptista Garcia, síndic de Corbera, després que els habilitadors estimassen la documentació aportada aquell mateix dia mateix (privilegis reials de Pere II i d’Alfons III, sentències de la Reial Audiència del 1580, posteriorment confirmades pel Consell d’Aragó, on constava la vila de Corbera inclosa al Reial Patrimoni), de manera que li fou concedit a Corbera l’últim seient. Vilanova de Castelló no fou habilitada fins el 19 de febrer, dia en què se li concedí el seient següent al de Castellfabib. Aquesta última ho va ser el 10 de febrer, mitjançant l’aportació d’un mandat de Sa Majestat, amb data del 9 de febrer, pel qual ordenava que pogués intervenir, ja que malgrat haver estat contumaç, justes causes i raons li havien impedit d’assistir-hi. Un cas diferent va ser el de la vila d’Onda, inhabilitada perquè ja a les Corts de Montsó de 1585 ho fou, per no haver intervingut mai en cap reunió de Corts, tot i posseir lletres de convocatòria. A més, segons deien, no pertanyia al Reial Patrimoni sinó a l’Orde de Montesa. El síndic considerà que, amb aquesta provisió, la vila resultava agreujada i en conseqüència defensà la seua pertinença a la Corona pel que feia a la jurisdicció criminal, mer i mixt imperi, i presentava privilegis i «recaptes» demostratius, a més de la carta de convocatòria. Després de deliberar i examinar el cas, es decidí de mantenir-li la inhabilitació, i solament acceptaren corregir que on ara es consignava «Orde de Montesa», consignarien «comanda de Montesa». A l’igual que el síndic d’Alpont, el d’Ademús, Bartomeu Ximenes, tampoc no aportava la documentació adient, ja que en examinar-la veieren que el sindicat havia estat fet per persones que representaven el Consell particular de la dita vila, quan pels Furs es deia que aquestos consells no eren suficients a fer els sindicats, per la qual cosa fou impedit fins que aportàs els requisits necessaris. La habilitació li fou realitzada uns pocs dies després. El 12 de gener s’habilità al síndic de Xèrica, Joan Benedito, i el 15 d’aquell mes el de Bocairent, Pau Belda. Ja en l’últim dia de les reunions, el 19 de febrer, foren habilitades les viles de la Iessa, l’Olleria, Carcaixent i Benigànim. Totes quatre reberen la concessió, seguint el mateix ordre, dels seients consecutius al de Vilanova de Castelló. Entre elles, l’Olleria i Carcaixent presentaren les cartes de convocatòria datades a València el 24 de desembre de 1603; però, com que s’havien incorporat el darrer dia de les Corts, es deixava ben clar que no podrien concórrer al repartiment dels diners que s’anava a fer pels treballs realitzats.[15]