Jo et donaré ales

Quan jo el vaig conèixer, el Dani, s'havia passat mitja vida entre reixes, entrant i sortint, segons el seu comportament. La primera vegada era poc més que un adolescent… Quant va sortir definitivament de la presó, tenia més de trenta anys i en feia set,que no se n'havia mogut. I aquí va acabar la nostra relació epistolar!Veig que tu, Dani, ets optimista i positiu en el fons; jo també ho sóc. Penso que mai ens hem de donar per vençuts, perquè per més que ensopeguem amb els entrebancs que la vida ens ha deixat al mig del pas mentre fem camí, sempre podrem veure, si ens hi esforcem, una llumeta que ens farà de far i ens ajudarà a arribar a bon port, per molt forta que sigui la turbinada o per molt negra que sigui la nit.Segur, segur que, com dius, encara et queden moltes coses importants per fer…Encara que suposo que la gent no us ho posa massa fàcil, per aquesta mania que tenim de jutjar els altres. Hi ha una frase molt maca dels antics indis americans sobre aquest tema. La frase diu: «Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins.» (Parlant de lluna, avui hi ha lluna plena, però la tapen els núvols).