Kitabı oku: «Bluets»

Bluets

MAGGIE NELSON

BLUETS

Traducció de Míriam Cano

Barcelona

Títol original: Bluets

© Maggie Nelson, 2009

Primera edició: novembre del 2021

© de la traducció: Míriam Cano, 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-123925-7-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

I encara que fos vertader no creiem

que la filosofia en conjunt es mereixi

ni una sola hora de dedicació.

BLAISE PASCAL, Pensaments*

* Pascal, B. Pensaments. Barcelona: Ara Llibres, 2015 (traducció de Miquel Costa).

1

Posem per cas que comencés dient que m’he enamorat d’un color. Posem per cas que en parlés com si fos una confessió; posem per cas que esmicolés el meu tovalló mentre parlem. Va començar a poc a poc. Una apreciació, una afinitat. Aleshores, un dia, es va tornar més seriós. Aleshores (mirant una tassa de te buida, amb el cul tacat amb un excrement marró i prim, cargolat en forma de cavallet de mar) d’alguna manera va esdevenir personal.

2

De manera que em vaig enamorar d’un color –el color blau, en aquest cas– com si caigués sota un encanteri, un encanteri amb què tan aviat lluitava per quedar-m’hi com per fugir-ne.

3

Bé, i què? Podries dir que és un miratge voluntari. Cada objecte blau podria ser un arbust en flames, un codi secret adreçat a un agent en particular, una x en un mapa massa borrós per desplegar-lo del tot però que conté tot l’univers cognoscible. Com podrien tots els parracs de bosses d’escombraries blaves enganxats als esbarzers, o els tendals de color blau lluent voleiant damunt de cada barraca o parada de peix del món, ser, en essència, les empremtes de Déu? Miraré d’explicar-ho.

4

Admeto que puc haver estat sola. Sé que la soledat pot provocar fiblades de dolor encès, un dolor que, si es manté prou calent durant prou temps, pot començar a estimular o a provocar –tu tries– una aprehensió del diví. (Això hauria de fer-nos sospitar.)

5

Però, en primer lloc, considerem una mena de cas contrari. El 1867, després d’una llarga temporada de soledat, el poeta francès Stéphane Mallarmé va escriure al seu amic Henri Cazalis: «Aquests darrers mesos han estat terrorífics. El meu pensament s’ha pensat a ell mateix i ha arribat a una Idea Pura. El patiment que la resta de mi ha experimentat durant aquesta llarga agonia és indescriptible».* Mallarmé descrivia la seva agonia com una batalla que es lliurava a l’«ala ossuda» de Déu. «Vaig lluitar amb aquella criatura de plomatge malvat i antic –Déu– a qui finalment vaig derrotar i llançar a la terra», va explicar a Cazalis amb una satisfacció exhausta. Finalment, Mallarmé va començar a substituir le ciel per l’Azur als seus poemes, en un esforç per esbandir de connotacions religioses les referències al cel. «Afortunadament», va escriure a Cazalis, «ara estic força mort».

6

El semicercle d’oceà de color turquesa encegador és l’escena primigènia d’aquest amor. Que aquest blau existeixi fa que la meva vida sigui important, només pel fet d’haver-lo vist. Haver vist aquestes coses precioses. Trobar-se a un mateix allà al mig. Sense triar-ho. Vaig tornar-hi ahir i, de nou, vaig quedar-me dreta damunt les muntanyes.

7

Però quina mena d’amor és, realment? No t’enganyis i en diguis sublimitat. Admet que vas mirar una petita pila de pigment ultramarí en pols dins d’un vas de vidre en un museu i vas sentir una fiblada de desig. Però de fer què? D’alliberar-lo? De comprar-lo? D’ingerir-lo? N’hi ha tan poc, de menjar blau, a la natura –de fet, el color blau a la natura tendeix a assenyalar el menjar que cal evitar (floridura, baies verinoses)– que els experts en cuina recomanen, generalment, evitar la llum blava, la pintura blava i els plats blaus per servir el menjar. Però tot i que el color blau apaivaga la gana en el sentit més literal, l’obre en d’altres. Pot ser que vulguis tocar la pila de pigment i remenar-la, per exemple, primer embrutant-te’n els dits i, després, embrutant el món. Pots voler diluir-lo i nedar-hi, pots voler escampar- te’l pels mugrons, pots voler fer-lo servir per pintar el vel d’una verge. Però, tot i així, no estaries accedint al seu blau. No exactament.

8

No cometis, tanmateix, l’error de pensar que tot desig és anhel. «Ens agrada contemplar el blau, no perquè avanci cap a nosaltres, sinó perquè ens empeny a seguir-lo», va escriure Goethe, i pot ser que tingués raó. Però no anhelo viure en un món en què ja visc. No vull desitjar coses blaves i Déu em guarda de qualsevol «blavor». Per sobre de tot, vull deixar d’enyorar-te.

9

De manera que, sisplau, para d’escriure’m per parlar-me de coses blaves boniques. Si he de ser honesta, aquest llibre tampoc te’n parlarà. No dirà, No trobes que x és bonica? Aquestes exigències són letals per a la bellesa.

10

El que més vull és mostrar-te el final del meu dit índex. La seva mudesa.

11

És a dir: no em fa res, si no té color.

12

I sisplau, no em parlis de «les coses tal com són» canviant per culpa d’una «guitarra blava». El que una guitarra blava pot canviar no ens interessa, aquí.

13

En una entrevista de feina a la universitat, tres homes seuen davant meu, a l’altra banda d’una taula. Al meu currículum hi diu que ara mateix estic treballant en un llibre sobre el color blau. He estat dient això durant anys sense escriure ni una sola paraula. És, potser, la manera que tinc de sentir que la meva vida «progressa» en lloc de ser aquell bri de cendra que cau d’un cigarret encès. Un dels homes pregunta, Per què, el blau? M’ho pregunten sovint. Mai no sé què respondre. No escollim què o qui ens estimem, tinc ganes de dir. No tenim elecció, senzillament.

14

M’ho he passat bé explicant a la gent que estic escrivint un llibre sobre el color blau sense estar-ho fent. Passa sovint, en aquests casos, que la gent t’explica històries, o et dona pistes, o et fa regals i aleshores pots jugar amb tot això en lloc de fer-ho amb les paraules. Durant els darrers deu anys m’han regalat tintes blaves, quadres, postals, tints, braçalets, roques, pedres precioses, aquarel·les, petjapapers, copes i caramels. M’han presentat un home que s’havia canviat una de les dents del davant per una de lapislàtzuli, només perquè li agradava la pedra, i un altre que té tanta devoció pel color blau que no menja cap aliment blau i, al jardí que envolta l’antiga catedral blava on viu, només hi planta flors blaves i blanques. He conegut un home que és el principal productor d’indi orgànic del món, i un altre que canta Blue, de la Joni Mitchell, en un número drag corprenedor, i encara un altre, amb cara de rodamon, a qui els ulls, literalment, li regalimaven blau, i vaig batejar-lo com el príncep del blau, que, de fet, era el seu nom.

15

Penso en tota aquesta gent com els meus corresponsals blaus, que tenen la missió d’enviar-me, des del terreny, informes de color blau.

16

Però parles de tot això amb lleugeresa quan, de fet, és més aviat com si haguessis tingut una malaltia mortal i aquests corresponsals t’enviessin notícies blaves com si fossin l’última esperança perquè et curessis.

17

Però què hi passa, dins teu, en el moment en què et refereixes a un color com a cura quan encara no has dit quina malaltia tens.

18

Una tarda càlida de principis de primavera, a Nova York. Vam anar a follar a l’Hotel Chelsea. Encabat, des de la finestra de la nostra habitació, vaig veure un tendal blau onejant al vent en un terrat a l’altra banda del carrer. Tu dormies, de manera que va ser el meu secret. Era una clapa de quotidianitat, una volva de color blau brillant enmig de tota la providència freda i humida. Va ser l’única vegada que em vaig escórrer. Era, en essència, una representació de les nostres vides. Era escruixidor.

19

Mesos abans d’aquella tarda vaig tenir un somni. Hi apareixia un àngel i em deia: Has de dedicar més temps a pensar en allò diví i menys a imaginar-te com li descordes els pantalons al príncep de blau a l’hotel Chelsea. Però, i si els pantalons descordats del príncep de blau són allò diví, vaig al·legar. Que així sigui, va dir ella, i em va deixar somicant, amb la cara contra el terra de pissarra blau.

20

Follar ho deixa tot tal com està. Follar no interfereix de cap manera en l’ús real del llenguatge. Perquè tampoc no pot aportar-li cap fonament. Ho deixa tot tal com està.

21

Un somni diferent, de la mateixa època: a l’exterior d’una casa a la costa, un paisatge majestuós. S’hi estava fent un ball, en una sala de caoba, on ballàvem d’aquella manera que balla la gent quan s’estan dient que volen fer l’amor. Després va ser el moment de la màgia bruta. Per dir l’encanteri m’havia de posar cadascun dels objectes blaus (dues bales, una ploma petiteta, un resquill de vidre blau, un enfilall de lapislàtzulis) a la boca i quedar-me’ls dins mentre deixaven anar una llet insuportable. Quan vaig aixecar la vista, estaves fugint en una barca, proscrit tot d’una. Vaig escopir els objectes, que s’havien convertit en una pasta blava i serpentejant i em vaig oferir a la llanxa de la policia per buscar-te, però em van dir que els corrents eren massa estranys, de manera que em vaig quedar al darrere i vaig acabar sent coneguda com la dama que espera, la repudiada trista del poble a qui els cabells li fan olor d’animal.

22

Certes coses, tanmateix, canvien. Una membrana es pot desprendre de la teva vida, com una capa de pintura solidificada que s’arrenca de la tapa de la llauna. Recordo nítidament aquell dia: em van trucar per telèfon. Una amiga havia tingut un accident. Potser no sobreviuria. Li quedava poca cara i s’havia trencat la columna per dos llocs. Encara no l’havien mogut; el metge la va descriure com un «còdol dins l’aigua». Vaig passejar per Brooklyn i vaig adonar-me que la vinca esblanqueïda de la benzinera abandonada de la cantonada havia florit, sobtadament. A les dutxes del meu gimnàs de color groccaca-de-nadó, on de tant en tant la neu s’escola per les finestres esquerdades, vaig fixar-me que la pintura groga s’estava escrostonant a clapes i un blau polit i industrial intentava lliscar cap a dins. Al fons de la piscina, vaig veure com la llum blanca d’hivern feia lluentons al blau ennuvolat i vaig saber que, plegats, eren Déu. Quan vaig entrar a l’habitació d’hospital on era la meva amiga, els seus ulls eren d’un blau punyent i pàl·lid i l’única part del cos que podia moure. Vaig tenir por. Ella també. El blau bategava.

23

Goethe va escriure Zur Farbenlehre [Teoria dels colors] en un període de la seva vida que un crític va descriure com «un llarg interval, marcat per no haver fet res destacable». El mateix Goethe descriu aquell període com un en què «un estat de calma i recolliment era impensable». Goethe no és l’únic que va recórrer al color en un moment especialment difícil. Pensem en el cineasta Derek Jarman, que va escriure el llibre Chroma mentre s’estava quedant cec i morint-se de sida, una mort que ja va pronosticar al cinema com una «fosa a blau». O en Wittgenstein, que va escriure Remarks on colour [Observacions sobre el color] durant els darrers divuit mesos de la seva vida, mentre es moria d’un càncer d’estómac. Ho sabia, que s’estava morint; podria haver escollit treballar sota el sol en qualsevol altre problema filosòfic, però va voler treballar sobre el color. Sobre el color i el dolor. Molts d’aquests textos són urgents, opacs i atípicament avorrits. «Això que escric tan tediosament pot resultar obvi per a algú amb una ment menys decrèpita», va escriure.

24

«Tenint en compte que l’explicació del color de Goethe no té cap sentit físic», va apuntar recentment un crític, «podríem preguntar-nos per què és escaient reeditar la traducció a l’anglès». Wittgenstein ho va dir d’aquesta manera: «Entenc que una teoria física (com la de Newton) no pot resoldre els problemes que van motivar Goethe, quan ni ell mateix els va poder resoldre». I doncs, quins eren els problemes de Goethe?

25

Goethe va interessar-se pel cas «d’una dama que, després d’un accident en què va fer-se mal en un ull, veia tots els objectes, però especialment els blancs, brillant en colors fins a un extrem insuportable». Aquesta és només una de les moltes històries que Goethe explica sobre persones amb la visió malmesa o alterada i que aparentment mai no es van recuperar, fins i tot quan la causa de la lesió era de natura psicològica o emocional. «Això indica l’extrema debilitat de l’òrgan, la seva incapacitat de recuperar-se per ell mateix», observa.

26

Després de l’accident de la meva amiga, vaig començar a pensar més sovint en aquella dama de l’ull ferit i en els objectes blancs brillants. Podria estar-me passant el mateix a mi, amb el blau, per empatia? He sentit a dir que una disminució de la visió dels colors és, sovint, un símptoma de depressió, tot i que no tinc ni idea de com o per què això és neurològicament possible. Així doncs, de què seria un símptoma començar a veure colors –o encara més estrany, un sol color– de manera més viva? Mania? Monomania? Hipomania? Xoc? Amor? Dol?

27

Però, fet i fet, per què preocupar-se dels diagnòstics, si un diagnòstic no és altra cosa que una reformulació del problema?

28

Va ser pels volts d’aquella època que vaig pensar-hi per primer cop: follem bé perquè ell és un actiu passiu i jo una passiva activa. Mai no ho vaig dir en veu alta, però hi pensava sovint. No sabia encara com de cert seria, o com de dolorós, més enllà del sexe.

29

Si un color no pot curar, pot almenys infondre esperança? El collage blau que vas enviar-me des d’Àfrica fa molt de temps, per exemple, em fa tenir esperança. Però no, si soc sincera, és pels seus blaus.

30

Si un color pot donar esperança, també pot causar desesperació? Puc pensar en tantes vegades en què el blau m’ha fet sentir sobtadament esperançada (girar en un revolt esquerp en un precipici i trobar, abruptament, l’oceà; prémer l’interruptor del lavabo d’un desconegut esperant que sigui blanc i que sigui, de fet, blau de closca d’ou; trobar-me una col·lecció d’ampolles blau marí encastades al ciment al pont de Williamsburg, o una muntanya brillant de vidres blaus trencats fora d’una fàbrica de vidre de Mèxic), però ara com ara no puc pensar en cap moment en què el blau m’hagi provocat desesperació.

31

Fixem-nos, tanmateix, en el cas del Sr. Sidney Bradford, a qui van extirpar les opacitats corneals quan tenia cinquanta-dos anys. Després de recuperar la visió, estava inesperadament desconsolat. «Va trobar que el món era gris i el molestaven la pintura escrostonada i altres imperfeccions. Li agradaven els colors brillants, però es deprimia quan s’esblaimaven». No gaire després de recuperar la visió i veure el món en color va «morir-se infeliç».

32

Quan dic esperança no vull dir esperança per a res en concret. Suposo que em refereixo a pensar que val la pena tenir els ulls oberts. «Què són totes aquelles / coses borroses d’allà fora? / Arbres? Doncs mira, n’estic cansada»: les últimes paraules de l’àvia anglesa de William Carlos Williams.

33

He d’admetre que no tots els blaus em fascinen. No m’interessa del tot la pedra mat de la turquesa, per exemple, i un blau indi tebi i esblaimat acostuma a deixar-me freda. De tant en tant em preocupa que, si alguna cosa blava no em commou, pugui estar completament desesperada o morta. Altres vegades m’angoixa no poder explicar-ne la profunditat.

34

Acianoblèpsia: no-percepció del color blau. Un cercle de l’infern, segur —tot i que es podria corregir amb viagra, ja que un dels seus efectes secundaris es veure el món tenyit de blau. M’ho va explicar l’expert en la menopausa dels peixos guppy que té el despatx just al davant del meu. Diu que té a veure amb una proteïna del penis que té alguna similitud amb una proteïna de la retina, però no el puc seguir, més enllà d’això.

35

És més blau, el món, des d’uns ulls blaus? Segurament no, però vull pensar que sí (autoenaltiment).

36

Goethe descriu el blau com un color viu però mancat d’alegria. «Podria dir-se que pertorba més que anima». Estar enamorada del blau és, aleshores, estar enamorada de la pertorbació? O l’amor mateix és la pertorbació? I quina mena de bogeria és, sigui com sigui, estar enamorat d’una cosa constitucionalment incapaç de correspondre’t?

37

N’estàs segur –voldríem preguntar–, que no pot correspondre’t?

38

Perquè ningú no sap què és el color, on és, fins i tot si és. (Pot morir-se? Té cor?) Pensem en una abella, per exemple, volant camps de roselles a través: veu la boca badada d’una violeta allà on nosaltres hi veiem una flor taronja i assumim que és taronja, que som normals.

39

L’enciclopèdia no ajuda. «Si normalment la nostra percepció del color implica “una consciència falsa”, quina és la manera correcta de pensar en els colors?», pregunta. «En el cas dels colors, a diferència d’altres casos», conclou, «la falsa consciència hauria de ser un motiu de celebració».

40

Quan parlo de color i esperança, o color i desesperació, no parlo del vermell del senyal d’estop, o de la línia blavosa a l’oval de feltre blanc d’una prova d’embaràs, o d’una vela negra que penja del pal d’un vaixell. Miro de parlar de què vol dir el blau, o què vol dir per a mi, més enllà del significat.

41

La vigília del mil·lenni, conduint a través de la Vall de la Lluna. A la ràdio, un DJ punxava els millors àlbums del segle i, en algun lloc, crec que al voltant del número trenta, hi havia el Blue de la Joni Mitchell. El DJ va posar «River», i va dir que la seva grandesa raïa en el fet que cap dona no ho havia dit abans, tan clarament i sense demanar disculpes: soc difícil de tractar, soc egoista i estic trista. Progrés!, vaig pensar. I aleshores va sonar el vers següent de la cançó: I ara me n’he anat i he perdut el millor amor que he tingut mai.

42

Asseguda al meu despatx abans de fer una classe de prosòdia, intentant no pensar en tu, en haver-te perdut. Però com pot ser? Com pot ser? Estava massa trista per tu? Estava massa trista. Miro les meves notes de lectura: Heártbréak [desamor] és un espondeu. Aleshores poso el cap damunt la taula i començo a plorar. –Per què no serveix de res?

43

Abans d’una reunió de la facultat, parlant de nou amb l’expert en la menopausa dels peixos guppy. Què en pensen, els biòlegs, de la pregunta sobre si existeix el color?, pregunto. Està clar, respon. Un peix guppy mascle que busca parella no es preocupa de si el color existeix. Un guppy mascle només es preocupa de ser taronja per atreure una parella. Però podríem dir que per al peix guppy és important ser taronja?, pregunto. No, admet. El guppy mascle senzillament és taronja. Per què taronja?, pregunto. S’arronsa d’espatlles. Davant d’algunes preguntes, em diu, els biòlegs només poden abandonar el camp.

44

Aquesta conversa en concret amb l’expert en la menopausa dels peixos guppy té lloc un dia en què, a la tarda, un terapeuta em dirà: Si no t’hagués mentit, seria una persona diferent de la que és. Està mirant de fer-me veure que tot i que estimava aquest home, del tot, per qui era, en realitat era incapaç de veure l’home que en realitat era, o és.

45

Això em fa molt de mal. Ella m’esperona a dir-li per què; soc incapaç de respondre-li. En lloc d’això, dic alguna cosa sobre com la psicologia clínica obliga a portar tot el que anomenem amor a allò patològic, o il·lusori, o biològicament explicable, que si el que sentia no era amor, aleshores em veig obligada a admetre que no sé què és l’amor o, senzillament, que estimava un mal home. Com buiden l’amor de blau, aquestes definicions, fins que l’únic que queda és un peix horrible i descolorit, sacsejant-se damunt d’una fusta de tallar al marbre d’una cuina.

46

Rebuig, diu el silenci.

47

Hi ha algun trampós de bona pasta?, em pregunto, mentre condueixo pel bosc de tanques publicitàries gegantines, a través de palmeres espectrals i avingudes lleugerament aplanades que s’han convertit en la meva vida.

48

Imagina’t, per exemple, algú que folla com una puta. Algú que sembla expert follant, professional. Algú a qui encara puguis veure follant-te, al mirall, sempre al mirall, follant-te salvatgement un metre enllà, en un pis il·luminat amb llum blava, mai per la llum del sol. Aquest algú sempre et folla des del darrere amb llum blava i tots dos sembleu bons, follant. Entregats i perduts, com si no hi hagués cap altra activitat en aquesta terra que Déu ens ha donat més enllà de follar i ser follat així, sota aquesta llum tènue i blava, davant d’aquest mirall. Com en diries, d’algú que folla així?

49

Hi ha un color, dins del follar, però no és el blau.

50

La confusió sobre què és el color, on es troba o si existeix perviu malgrat els milers d’anys de fer pressió sobre el fenomen. Pressió, literalment: en el seu afany, a la «cambra fosca» de la seva habitació al Trinity College, Newton, de tant en tant, es ficava barretes o pals de ferro als ulls per produir i després analitzar les seves percepcions cromàtiques. Se sap que els nens que han patit danys a la vista premen els ulls amb els dits per recrear les sensacions cromàtiques que han perdut. (Aquest és l’esperit!)

51

També podries fer com si els colors fossin dins dels objectes, diu l’enciclopèdia. –Bé, com vulguis. Però quin sentit tindria fer-ho d’una altra manera?

52

Prova, si pots, de no parlar com si els colors sorgissin d’un sol fenomen físic. Tingues presents els efectes de les diverses superfícies, volums, fonts de llum, pel·lícules, extensions, graus de solidesa, solubilitat, temperatura i elasticitat sobre el color. Pensa en la capacitat d’un objecte per emetre, reflectir, absorbir, transmetre o escampar la llum; pensa en «l’efecte de la llum sobre una ploma». Pregunta’t: de quin color és, un bassal? El teu sofà encara és blau quan hi ensopegues anant cap a la cuina per anar a beure aigua a mitja nit? Quinze dies després de néixer, comencem a distingir els colors. Durant la resta de les nostres vides, llevat de les persones cegues o amb la vista malmesa, ens trobem, tot d’una, cara a cara amb aquest fenomen i de tot el batibull en diem «color». Podria dir-se, fins i tot, que és problema de l’ull generar formes acolorides del que és, essencialment, lluentor. Així «anem» pel món. Algú també podria dir que és l’origen del nostre patiment.

53

«Suposem, generalment, que la qualitat experiencial de l’objecte n’és una qualitat intrínseca» –el que en diuen il·lusió sistemàtica del color. Potser també ho és de l’amor. Però no vull anar cap aquí –encara no. Creia en tu.

54

Molt abans de pensar en ones o partícules, alguns (Pitàgores, Euclides, Hiparc) creien que els nostres ulls emetien alguna mena de substància que il·luminava, o «sentia», allò que vèiem. (Aristòtil va assenyalar que aquesta hipòtesi no se sosté durant la nit, ja que els objectes es fan invisibles, malgrat els suposats poders dels ulls.) Altres, com Epicur, van proposar el contrari –que els objectes mateixos projecten una mena de raig que es dirigeix a l’ull, com si ens estiguessin mirant (i segur que alguns ho fan). Plató va marcar la diferència i va postular que «un foc visual» crema entre els nostres ulls i allò que veuen. Fins i tot això sembla prou raonable.

55

Una imatge de l’intel·lectual: un home que perd la visió no per vergonya (Èdip) sinó per pensar amb més claredat (Milton). Sempre miro d’evitar les generalitzacions pel que fa a les qüestions de gènere, però, honestament, he d’admetre que no puc concebre de cap manera una versió d’intel·ligència femenina que defensés una cosa així. Un «avortament de la ment, aquesta puresa» (W. C. Williams).

56

Hi ha, tanmateix, moltes històries de dones –santes, sobretot– que s’enceguen per conservar la castedat, per demostrar que «només tenen ulls» per Déu o per Crist. Prenguem, per exemple, la llegenda de santa Llúcia, patrona dels cecs, el nom de la qual vol dir «clara, radiant, comprensible». El que sembla clar és que l’any 304 la Llúcia fou torturada i assassinada per l’emperador romà Dioclecià i, per tant, martiritzada pel seu cristianisme. El que no està del tot clar és per què apareix a les pintures gòtiques i renaixentistes sostenint un plat daurat des d’on els seus ulls blaus miren d’una manera estranya. Alguns diuen que van arrencar-los-hi del cap mentre la torturaven; altres, que se’ls va treure ella mateixa després de ser sentenciada per l’emperador pagà a ser deshonrada en un bordell. Encara són més incertes les llegendes bessones de santa Medana (d’Irlanda) i santa Triduana (d’Escòcia), dues princeses cristianes que van ser perseguides per amants cristians indesitjables –amants que es van declarar incapaços de viure sense els preciosos ulls blaus de les seves estimades. Per desfer-se d’aquella atenció indesitjada, Medana, suposadament, va arrencar-se els ulls i els va llançar als peus del seu pretendent; Triduana va ser una mica més creativa: es va treure els seus amb una espina i els va enviar al seu pretendent en forma de fermall.