Kitabı oku: «Els argonautes»

Yazı tipi:

“Una de les escriptores nord-americanes més electrificants d’avui en dia … Fusionant el que, en altres mans, podrien ser teories espesses i confessions sentimentals, Nelson crea un llenguatge poderós” —Olivia Laing, The Guardian

“A Els argonautes, Maggie Nelson converteix el fet de “fer públic allò privat” en un somni humit, romàntic i intel·lectual. Un llibre meravellós, atrevit, imaginatiu i ple d’ànima” —Kim Gordon, Sonic Youth

“Els argonautes de la Maggie Nelson té el seu propi univers. La meva primera reacció després de llegir-lo va ser un silenci d’admiració, com el que s’esdevindria si et trobessis davant d’algun fenomen paranormal enlluernador. Nelson és una escriptora i una pensadora tan òbviament magistral que Els argonautes sembla que es mogui en una dimensió astral on les normes de la física s’han suspès. El seu llibre és elegant, poderós, una exploració profundament discursiva del gènere, la sexualitat, el fet de ser queer, l’embaràs i la maternitat, tot exposat amb un llenguatge que és intel·lectualment potent i poèticament expressiu” —Michael Lindgren, The Washington Post

“A cavall entre l’autobiografia i la teoria interrogativa, Els argonautes parla de desig, amor i família i és una exploració superba del risc i l’excitació de canviar de sexe. Pensar i sentir són, per a Nelson, processos mútuament necessaris, i el resultat és un retrat excepcional tant d’una relació romàntica com de la col·laboració entre el cap i el cor de Nelson” —The New Yorker

“A Els argonautes, Maggie Nelson es carrega les idees preestablertes de gènere, matrimoni i sexualitat amb un lirisme elegant, gran desimboltura intel·lectual i una honestedat innegociable” —Vanity Fair

“El radicalisme de Nelson s’assembla a un sentit comú del futur... Un llibre molt especial” —Vulture

“Un llibre intel·ligent, atrevit, preciós. Nelson ha creat una cosa essencial, una guia dels primers anys del segle XXI queer, i un himne a l’amor en totes les seves formes” —The Gay & Lesbian Review

“L’escriptura de Nelson és fluida, llegir la seva història és deixar-se endur pels seus pensaments... Analitza magistralment la manera com parlem de sexe i gènere” —Huffington Post

“En una cultura que encara va massa ràpid a l’hora de demanar a la gent que triïn una banda —ser mascle o femella, ser un assimilarista o un revolucionari, ser del tot heterosexual o del tot gai, plenament heteronormatiu o plenament homonormatiu—, el llibre de Maggie Nelson és una reflexió meravellosa apassionada i commovedorament intel·ligent sobre què vol dir no acceptar el binarisme i improvisar una vida individual que digui “sí, i què” sense cap por” —Chicago Tribune

Els argonautes

MAGGIE NELSON

ELS ARGONAUTES

Traducció de Marina Espasa

Títol original: The Argonauts

Tots els drets reservats, incloent-hi els drets de la reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Primera edició: gener del 2020

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-122064-8-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Per a Harry

Octubre, 2007. El vent de Santa Anna arrenca l’escorça dels eucaliptus en llargues tires blanques. Amb una amiga, desafiem el perill mortal de les branques seques que volen i dinem en una terrassa i, durant el dinar, em diu que em tatuï LA DIFÍCIL als dits com a recordatori dels fruits que pot donar aquesta actitud. En lloc d’això, és t’estimo el que em brolla de la boca com un mantra la primera vegada que em folles pel cul, jo amb la cara esclafada contra el terra de ciment del teu pis de solter humit i ple d’encant. Tenies Molloy al costat del llit i una pila de polles en una dutxa fosca que no feies servir. ¿Es pot tocar més el cel? ¿Què t’agrada?, em vas preguntar, i et vas quedar amb mi per sentir la resposta.

Abans que ens coneguéssim, m’havia passat la vida adorant la idea de Wittgenstein que l’inexpressable està contingut –inexpressablement!– en l’expressat. Aquesta idea no té tanta fama com l’altra, la més reverenciada Sobre allò de què no es pot parlar, val més no dir-ne res, però crec que és una idea més profunda. La paradoxa és, de forma bastant literal, per què escric, o què és el que em fa sentir-me capaç de continuar escrivint.

Perquè no alimenta ni exalta cap angoixa que puguis sentir davant de la incapacitat d’expressar amb paraules el que les paraules no poden atrapar. No castiga el que es pot dir per culpa del que, per definició, no es pot dir. Ni tampoc sobreactua imitant una veu engolada: Oh, el que diria, si les paraules fossin prou bones! Les paraules són prou bones.

No treu cap a res culpar una xarxa perquè té forats, diu la meva enciclopèdia.

Per això pots tenir la teva església buida amb el terra de sorra net de brutícia i també un vitrall espectacular que brilla a través de les bigues del sostre de la teva catedral, les dues coses. Perquè res del que diguis es carregarà l’espai que és de Déu.

Ja he explicat això en alguna altra banda. Però provo de dir una altra cosa, ara.

Aviat vaig descobrir que tu també t’havies passat la vida amb l’íntima convicció que les paraules no són prou bones. No només no prou bones, sinó corrosives per a tot el que és bo, que és real, que flueix. Vam discutir i discutir sobre aquest tema, enfervorits, sense malícia. Un cop posem nom a una cosa, vas dir, ja no la tornem a veure mai igual. Tot el que és innominable es derrueix, es perd, s’assassina. Vas anomenar-ho la funció «emmotlla-galetes» de les nostres ments. Vas dir que ho sabies no per haver defugit el llenguatge, sinó de tant submergir-t’hi: a la pantalla, durant les converses, sobre l’escenari, a la pàgina. A partir de l’argument de Thomas Jefferson i les esglésies jo vaig defensar la plètora, el desplaçament calidoscòpic, l’excés. Insistia que les paraules fan més que anomenar. Et vaig llegir en veu alta el començament de les Investigacions filosòfiques. Llosa!, vaig cridar, llosa!

Durant un temps, vaig pensar que jo havia guanyat. Vas admetre que podia haver-hi un ésser humà passable, un ésser humà animal passable, fins i tot que aquest animal humà fes servir el llenguatge, fins i tot que aquest ús del llenguatge en definís, en certa manera, la humanitat... encara que aquesta humanitat volgués dir embrutar i cremar aquest planeta preciós i divers amb el seu futur, el nostre.

Però jo també vaig canviar. Vaig començar a mirar-me les coses innominables d’una altra manera, o si més no les coses l’essència de les quals és el parpelleig, el flux. Vaig tornar a obrir la porta a la tristesa que em produeix la nostra possible extinció, i la injustícia que significa que nosaltres extingim els altres. Vaig parar de repetir amb suficiència Tot el que es pot pensar es pot pensar de manera clara i em vaig tornar a fer la pregunta de si es pot pensar tot.

Ludwig Wittgenstein

I tu: discutissis el que discutissis, mai no imitaves una veu engolada. De fet, em portaves una volta d’avantatge, i deixaves anar una estela de paraules rere teu. Com podia atrapar-te mai (i amb això vull dir, ¿com pot ser que em volguessis?).

Un o dos dies després de la meva declaració d’amor, salvatgement vulnerable, et vaig enviar el fragment de Roland Barthes per Roland Barthes en què Barthes explica que el subjecte que pronuncia la frase «T’estimo» és com «l’Argonauta que va renovant el vaixell al llarg del viatge sense canviar-li mai el nom». De la mateixa manera que les parts de l’Argo es poden anar canviant amb el temps però el vaixell continua dient-se Argo, cada vegada que l’enamorat pronuncia la frase «T’estimo», el significat s’ha de renovar, perquè «la veritable tasca de l’amor i del llenguatge és donar a la mateixa frase inflexions sempre noves».

Em va semblar que el fragment era romàntic. Tu el vas llegir com una possible retractació. Vist amb perspectiva, devien ser les dues coses.

Has perforat la meva soledat, et vaig dir. Havia estat una soledat útil, construïda al voltant d’una sobrietat recent, passejades llargues d’anada i tornada al YMCA a través dels carrers amagats de Hollywood, sòrdids i coberts de buguenvíl·lees; anades en cotxe amunt i avall de Mulholland Drive als vespres per matar les nits massa llargues i, és clar, atacs maníacs d’escriptura, l’aprenentatge de no dirigir-me a ningú. Sento que t’ho puc donar tot sense donar-te’m jo, et vaig xiuxiuejar al llit del teu soterrani. Si vius bé la teva soledat, aquest n’és el premi.

Uns quants mesos més tard, passàvem el Nadal junts en un hotel del centre de San Francisco. Havia fet la reserva per internet, amb l’esperança que aquesta reserva i el temps que hi passaríem junts faria que m’estimessis per sempre. Va resultar que era un hotel tan barat perquè estava en plena reforma integral i perquè estava entaforat al barri de Tenderloin, ple de fumadors de crac. Cap problema: teníem altres temes de què ocupar-nos. El sol es filtrava a través de les persianes tronades que amb prou feines ocultaven els treballadors de la construcció que martellejaven allà a fora mentre nosaltres ens dedicàvem a nosaltres mateixos. No em matis, deia jo mentre et treies el cinturó de pell i reies.

Després de Barthes, ho vaig tornar a intentar, aquesta vegada amb un fragment d’un poema de Michael Ondaatje:

Et petonejo a l’estómac

Et petonejo el vaixell de pell

cobert de cicatrius. La història

és allò amb què has viatjat

i que t’enduus.

Als dos ens han petonejat l’estómac

tot de desconeguts

per a l’altre

i pel que fa a mi

beneeixo tothom

que t’ha fet petons aquí.

No et vaig enviar el fragment perquè hagués arribat al seu nivell de serenor, de cap de les maneres. Te’l vaig enviar amb l’esperança de poder-hi arribar algun dia, el dia que la gelosia em deixés respirar i fos capaç de mirar sense rebuig ni distància els noms i les imatges d’altra gent inscrits a la teva pell. (Al principi havíem fet una visita romàntica al Doctor Tattoff, a Wilshire Boulevard, captivats per la idea d’esborrar-te tots els tatuatges i començar de zero. Vam sortir-ne deprimits pel preu, la impossibilitat d’erradicar mai del tot la tinta.)

Després de dinar, l’amiga que m’havia suggerit el tatuatge LA DIFÍCIL em convida a la seva oficina, on s’ofereix per buscar-te a Google. Vol veure si internet ens descobreix el pronom personal que prefereixes perquè, tot i que, o potser precisament pel fet que passem tot el temps lliure que tenim al llit i que ja estem parlant d’anar-nos-en a viure junts, no m’atreveixo a preguntar-te’l. Per compensar-ho, m’he convertit en una experta en l’art d’evitar pronoms. La clau és entrenar l’oïda perquè no li faci res sentir el nom d’una persona una vegada i una altra. Has d’aprendre a ocultar-te en culs-de-sac gramaticals, a relaxar-te enmig d’una orgia d’especificitat. Has d’aprendre a tolerar una instància més enllà de Dos, just quan estàs intentant representar una parella, una unió nupcial, fins i tot. Els casaments són el contrari de la parella. Ja no hi ha màquines binàries: pregunta-resposta, masculí-femení, home-animal, etc. Una conversa podria ser això: res més que l’esbós d’un esdevenir.

Gilles Deleuze & Claire Parnet

Per molt experta que sigui en certs tipus de conversa, encara avui em resulta quasi impossible reservar un bitllet d’avió o negociar amb el departament de recursos humans en nom de tots dos sense moments de vergonya o d’atabalament. No és que sigui culpa o atabalament meus... és més aviat que sento vergonya per (o m’emprenyo amb) la persona que no para de fer presumpcions equivocades i a qui s’ha de corregir, però no es pot corregir perquè les paraules no són prou bones.

¿Com pot ser que les paraules no siguin prou bones?

Malalta d’amor, estirada al terra de l’oficina de la meva amiga, la miro de reüll mentre ella fa lliscar davant dels ulls una tirallonga d’informació il·luminada que no vull veure. Vull el tu que no pot veure ningú més, el tu tan proper que no calgui mai fer servir la tercera persona. «Mira, aquí hi ha una cita de John Waters que diu: “Ella és molt guapa”. És a dir que potser hauries de fer servir “ella”. Vull dir, és John Waters». Fa anys d’això, i giro els ulls en blanc des de terra. Les coses poden haver canviat.

Quan rodaves la teva pel·lícula d’amigues butch, By Hook or By Crook, tu i la teva coguionista, Silas Howard, vau decidir que els personatges butch es dirien «ell» quan parlessin entre ells, però que, en el món de fora, el de les botigues i les figures d’autoritat, la gent s’hi referiria com a «ella». I no per la idea que si el món exterior fos reeducat adequadament sobre els pronoms que prefereixen els personatges tot aniria com una seda. No, perquè si els desconeguts els haguessin anomenat «ell», hauria estat una altra mena d’«ell». Les paraules canvien segons qui les pronuncia. No hi ha remei. La solució no és només introduir paraules noves (boi, cisgènere, andromarica) i llavors treballar la reïficació dels significats (encara que fer-ho té poder i és pragmàtic, això segur). També hem d’estar alerta davant la quantitat d’usos possibles, la varietat de contextos, les ales amb les quals cada paraula pot volar. Com quan xiuxiueges, No ets més que un forat que em deixes que ompli. Com quan jo dic marit.

Poc després de començar a estar junts, vam a anar a una festa on una dona (aparentment hetero, o si més no casada amb un home) que coneixia Harry de feia temps em va dir, «¿Has estat amb altres dones abans de Harry?». Em vaig quedar de pedra. Sense parpellejar, va continuar: «Les dones heteros sempre es posen calentes amb Harry». ¿Harry era una dona? ¿Jo era una dona hetero? ¿Què tenien en comú les meves relacions passades amb «altres dones» amb aquesta? ¿Per què havia de pensar en altres «dones hetero» que es posaven calentes amb Harry? ¿La seva potència sexual, que ja em començava a semblar immensa, era com un encanteri que m’havia embruixat, i del qual em despertaria un dia abandonada, amb ell lluny, disposat a seduir més dones? ¿Per què em parlava així aquella dona que jo gairebé no coneixia? ¿Quan tornaria Harry del lavabo?

Hi ha gent allà a fora a qui li molesta que Djuna Barnes, més que identificar-se com a lesbiana, preferís dir que «només estava enamorada de la Thelma». Sembla que Gertrude Stein deia coses semblants, tot i que no en els mateixos termes, sobre l’Alice. Entenc per què pot ser políticament irritant, però també ho he trobat sempre una mica romàntic: el romanticisme de permetre que una experiència individual de desig agafi més preeminència que una categoria. La història em recorda la defensa que fa l’historiador de l’art T. J. Clark del seu interès pel pintor del segle XVIII Nicolas Poussin davant d’interlocutors imaginaris: «Dir que un interès en Poussin és nostàlgic o elitista és com dir que l’interès que un pugui tenir en, per exemple, la persona que més estima, és un interès hetero- (o homo-) sexista, o exclusiu, o de propietat. Sí, pot ser que sigui així, que aquests siguin els paràmetres, més o menys, i són lamentables, però aquest interès pot ser més complet i més humà –pot carregar més possibilitat humana i més compassió– que els interessos no contaminats per cap d’aquests afectes o compulsions». Aquí, com en altres casos, la contaminació aprofundeix més que no desqualifica.

A més, tothom sap que Barnes i Stein van tenir relacions amb altres dones més enllà de la Thelma i l’Alice. L’Alice ho sabia, també: es veu que es va posar tan gelosa quan va descobrir que la novel·la primerenca de Stein, Q. E. D., explicava en codi la història d’un triangle amorós que incloïa Stein i una certa May Bookstaver, que l’Alice –que també era l’editora i la mecanògrafa de Stein– va trobar tota mena de maneres esmunyedisses d’ometre cada aparició de la paraula May o de l’auxiliar may quan va passar a màquina Stanzas in Meditation de Stein, de manera que va esdevenir una col·laboradora involuntària.

A partir de febrer ja conduïa per tota la ciutat mirant un pis rere un altre, provant de trobar-ne un de prou gran per a nosaltres i per al teu fill, a qui encara no coneixia. Al final vam trobar una casa dalt d’un turó amb terres de fusta fosca i resplendent i vistes a una muntanya, i un lloguer massa alt. El dia que ens en van donar les claus vam dormir junts en un atac de vertigen sobre una manta prima estesa al terra de fusta del que seria el nostre primer dormitori.

Aquella vista. Potser era un protuberància de matolls aspres amb un bassal d’aigua estancada al damunt, però durant dos anys seria la nostra muntanya.

I llavors, en un tancar i obrir d’ulls, estava plegant la robeta del teu fill. Acabava de fer tres anys. Quins mitjons més petits! Quina roba interior més petita! Me’n meravellava, li feia xocolata calenta cada matí amb la quantitat de cacau en pols que cap a la punta d’una ungla, jugàvem al Soldat Caigut hores i hores. Al Soldat Caigut ell es deixava caure a terra amb tota la disfressa a sobre: el barret de cota de malla, l’espasa, l’escut i una cama masegada a la batalla amb un mocador que li tapava la ferida. Jo era la Bruixa Blava bona que li havia d’escampar la pols blava màgica que el faria ressuscitar. Tenia una bessona dolenta: era qui l’havia enverinat amb la pols blava verinosa. Però ara hi era jo per curar-lo. S’estava allà estirat, immòbil, amb els ulls tancats, un somriure mínim a la cara, mentre jo recitava el meu monòleg: Però ¿d’on pot haver sortit aquest soldat? ¿Com ha arribat tan lluny de casa? ¿Està malferit? ¿Com serà, amable o ferotge, quan es desperti? ¿Sabrà que soc bona, o em confondrà amb la meva bessona dolenta? ¿Què puc dir que el pugui fer ressuscitar?

Durant tota aquella tardor, cartells grocs amb la frase SÍ A LA LLEI 8 apareixien per tot arreu, sobretot clavats en una muntanya abans pelada i preciosa davant de la qual passava cada dia anant cap a la feina. Al cartell hi havia quatre ninots de pal amb les mans aixecades enlaire, en un paroxisme d’alegria: l’alegria, suposo, de l’heteronormativitat, indicada aquí pel fet que un dels ninots porta una faldilla en forma de triangle (¿Què és aquell triangle, de totes maneres? ¿El meu cony?). PROTEGIU ELS NENS I NENES DE CALIFÒRNIA!, cridaven els ninots de pal.

Eileen Myles

Cada vegada que passava per davant del cartell clavat a la pobra muntanya, pensava en la performance de Catherine Opie, Self-Portrait/Cutting, de 1993, en la qual Opie es va fotografiar l’esquena tatuada amb el dibuix d’una casa i dos ninots de pal agafats de les mans que eren dues dones (dues faldilles de triangle!), al costat d’un sol, un núvol i dos ocells. Es va fer la foto mentre el dibuix encara regalimava gotes de sang. «Opie, que acabava de tallar amb la parella, es moria de ganes de crear una família, i la imatge irradia totes les contradiccions doloroses inherents a aquell desig», explica Art in America.

No ho entenc, li vaig dir a Harry. ¿Qui vol la versió en pòster de la Llei 8, però amb dues faldilles de triangle?

Potser la Cathy, va dir Harry mentre s’arronsava d’espatlles.

Una vegada vaig escriure un llibre sobre la domesticitat en la poesia d’homes gais (Ahsbery, Schuyler) i de dones (Mayer, Notley). Vaig escriure’l quan vivia a Nova York en un àtic petitíssim i tòrrid en un carrer principal de Brooklyn per on passava la línia F del metro. Tenia un forn inservible ple de caques seques de ratolí, una nevera buida excepte un parell de cerveses i barres Mars amb gust de iogurt, cacauets i mel, un futon sobre una peça de fusta contraxapada que s’aguantava en equilibri precari sobre cartrons de llet que em feia de llit, i un terra a través del qual sentia la cantarella del metro tancantportes al matí, al migdia i a la nit. Em passava unes set hores al dia estirada al llit en aquell pis, quan hi era. La majoria de vegades dormia en algun altre lloc. Escrivia gran part del que escrivia i llegia gran part del que llegia en espais públics, com escric això ara.

Vaig ser molt feliç vivint de lloguer a Nova York durant tant temps perquè viure de lloguer –o si més no com hi vivia jo, que volia dir sense aixecar ni un dit per millorar res del meu entorn– permet que tot caigui literalment a trossos al teu voltant. I llavors, quan la cosa ja arriba a un límit excessiu, te’n vas a una altra banda.

Moltes feministes han escrit a favor del declivi de l’element domèstic com una esfera separada i inherentment femenina i han reivindicat la domesticitat com una ètica, un afecte, una estètica i un espai públic. No estic segura de què vol dir aquesta reivindicació exactament, però crec que el meu llibre anava una mica per aquí. Però ja aleshores sospitava que ho feia perquè no tenia un espai domèstic, i m’agradava que fos així.

Susan Fraiman

M’agradava jugar al Soldat Caigut perquè em regalava temps per aprendre’m la cara del teu fill en repòs absolut: ulls ametllats grossos, la pell plena de piguetes incipients. I clarament havia descobert un plaer nou i relaxant en el fet d’estar-se allà estirat, protegit per una armadura imaginària, mentre algú que era pràcticament una desconeguda però que ràpidament s’estava fent família li aixecava cada extremitat i la girava, buscant la ferida.

No fa gaire, una amiga va venir a casa i va agafar una tassa que m’havia regalat la meva mare. És una d’aquelles tasses que es poden comprar online a Snapfish, amb la foto que vulguis impresa. Em vaig quedar horroritzada quan la vaig rebre, però és la tassa més grossa que tenim, i per això la conservem, per si a algú li ve de gust un tassot de llet calenta o alguna cosa així.

Uau, em va dir l’amiga, mentre l’omplia. No havia vist una cosa tan heteronormativa en ma vida.

A la foto de la tassa hi ha la meva família i jo, tots mudats per anar a veure El Trencanous per Nadal, un ritual que era important per a la meva mare quan jo era petita, i que hem ressuscitat amb ella ara que hi ha nens a la meva vida. A la foto estic prenyada de set mesos del que acabarà sent l’Iggy, porto una cua alta i un vestit estampat de lleopard. Harry i el seu fill porten trajos negres a joc, i estan superelegants. Som davant de la xemeneia a casa de la meva mare, i de la lleixa pengen tot de mitjons monocolors. Semblem feliços.

Però ¿què té de tan heteronormatiu? ¿Que la meva mare fes una tassa en una empresa cursi com Snapfish? ¿Que estiguem tots participant, o accedint a participar, en una llarga tradició de famílies que es fan fotografiar durant les vacances amb les millors gales? ¿Que la meva mare m’hagués fet la tassa, en part per demostrar que reconeix i accepta la meva tribu com a família? I què hi ha del meu embaràs: ¿és inherentment heteronormatiu? ¿O més aviat és que la suposada oposició entre allò queer i la procreació (o, per filar més prim, la maternitat) és més l’acceptació reaccionària de com han canviat les coses per a les persones queer que la marca d’alguna veritat ontològica? ¿Com més criatures tinguin les persones queer, més es difuminarà aquesta suposada oposició? La trobareu a faltar?

¿Hi ha alguna cosa d’inherentment queer en l’embaràs, en la mesura que t’altera profundament l’estat «normal», i provoca una intimitat radical amb el –i una alienació total del– teu cos? ¿Com pot ser que una experiència tan radicalment estranya i salvatge i transformadora també simbolitzi o representi el súmmum de la conformitat? ¿O som davant d’una altra desqualificació de tot allò que està massa lligat a l’animal femella per part dels privilegiats (en aquest cas, la no-conformitat o radicalitat)? I què hi ha del fet que Harry no sigui ni mascle ni femella? Soc un especial, un dos per u, diu el seu personatge Valentina a By Hook or By Crook.

¿Quan o com els nous sistemes de parentesc imiten les dinàmiques de nucli familiar més antigues i quan o com les recontextualitzen radicalment de manera que passen a constituir una nova manera de pensar el parentesc? ¿Com ho podem distingir o, més aviat, qui ho distingeix? Digue-li a la teva nòvia que es busqui un altre nen per jugar a papes i a mames, et va dir la teva ex quan ens vam posar a viure junts.

Judith Butler

Afirmar que tu ets la real mentre suggereixes que els altres representen un paper, s’hi apropen o són una imitació pot fer-te sentir bé. Però totes les reivindicacions de realitat, sobretot si van lligades a la identitat, tenen un punt de psicosi. Si un home que pensa que és un rei és boig, un rei que pensa que és un rei no ho és gaire menys.

Jacques Lacan

Potser és per això que la noció de «sentir-se real» del psicòleg D. W. Winnicott m’emociona tant. Una pot aspirar a sentir-se real, o pot ajudar els altres a sentir-s’hi, i una mateixa pot sentir-se real, una sensació que Winnicott descriu com la sensació més primària i serena de la vitalitat: «la vitalitat dels teixits del cos i el funcionament de les funcions del cos, incloent-hi l’activitat del cor i la respiració», cosa que fa possibles els gestos espontanis. Per a Winnicott, sentir-se real no és reactiu a estímuls externs, ni una identitat. És una sensació, una sensació que s’expandeix. Entre altres coses, fa que vulguem viure.

Hi ha gent que troba plaer a ajustar-se a una identitat, com a You make me feel like a natural woman, una frase que va fer famosa Aretha Franklin i, més tard, Judith Butler, que va fixar-se en la inestabilitat que provoca el símil. Però també pot provocar horror identificar-se, per no dir que pot ser impossible. No es pot viure vint-i-quatre hores al dia impregnada de la consciència del teu sexe. Afortunadament, la consciència de gènere és inconstant.

Denise Riley

Un amic diu que veu el gènere com un color. El gènere comparteix certa indeterminació ontològica amb el color: no és del tot correcte dir que un objecte és un color, ni que l’objecte té un color. El context també el canvia: tots els gats són grisos, etc. Ni és voluntari, el color, gens. Però cap d’aquestes formulacions vol dir que l’objecte en qüestió no tingui color.

Les males lectures [de Gender trouble] fan més o menys així: puc llevar-me al matí, mirar l’armari i decidir quin gènere vull ser avui. Puc agafar una peça de roba i canviar de gènere: estilitzar-lo, i llavors al vespre el puc tornar a canviar i ser un cosa radicalment diferent, és a dir que resulta que hi ha una mena de productivitat del gènere, i la concepció d’adoptar un gènere com una mena de consumisme... Quan el que jo volia dir era que la formació del subjecte, l’autèntica formació de les persones, pressuposa el gènere d’una manera determinada, i que aquell gènere no es pot triar i aquella «performativitat» no és una tria radical i no és voluntarisme... La performativitat té a veure amb la repetició, molt sovint amb la repetició de les normes de gènere opressives i doloroses per fer-les significar una altra cosa. Això no és llibertat, sinó una qüestió de com fer funcionar la trampa on estem atrapats sense remei.

Judith Butler

Hauries d’encarregar una tassa de resposta, cavil·lava la meva amiga mentre es bevia el cafè. ¿Què tal una tassa on hi surti el part de l’Iggy, amb ell tot ple de sang? (Li havia dit abans que m’havia sabut greu que la meva mare no hagués volgut mirar les fotos del meu part. Harry em va recordar que gairebé ningú no vol veure les fotos del part de ningú, sobretot les més gràfiques. I vaig haver d’admetre que els meus sentiments del passat sobre fotos de parts d’altra gent confirmaven aquella afirmació. Però, en la confusió del meu postpart, sentia que haver parit l’Iggy era un èxit tan gros, i ¿no està sempre superorgullosa dels meus èxits, la meva mare? Va plastificar la pàgina del New York Times on sortia jo dins de la llista de guanyadors de la Beca Guggenheim, per Déu! Incapaç de llençar la pàgina de plàstic Guggenheim (ingratitud), però sense saber què fer-ne, l’he posada des d’aleshores sota la trona de l’Iggy, per recollir el menjar que cau. Ja que la beca va servir per pagar-ne la concepció, cada vegada que en netejo grumolls de farina o branquetes de bròquil, sento una vaga sensació de justícia.)

Durant les nostres primeres incursions en el món exterior com a parella, em posava vermella tot sovint, m’embriagava de pensar en la sort que tenia, era incapaç de contenir la sensació d’explosió que em proporcionava el fet d’haver obtingut finalment el que sempre havia volgut, tot el que hi havia per obtenir. Atractiu, brillant, enginyós, articulat, ple de força, tu. Ens passàvem hores i hores al sofà vermell, morts de riure, La policia de la felicitat vindrà a detenir-nos si continuem així. Ens arrestaran per massa bona sort.

¿I si allà on soc és el que necessito? Abans de tu, sempre havia pensat en aquest mantra com una manera de fer les paus amb una situació pesada o fins i tot catastròfica. No em vaig imaginar mai que es pogués aplicar a l’alegria, també.

Deborah Hay

A The Cancer Journals, Audre Lorde maleeix l’imperatiu d’optimisme i felicitat que va descobrir en el discurs mèdic que envolta el càncer de pit. «¿Estava lluitant contra l’efecte de les radiacions, contra el racisme, els assassinats de dones, la invasió química dels nostres aliments, la pol·lució del medi ambient, l’abús i la destrucció psíquica dels nostres joves, només per evitar abordar la meva responsabilitat principal i més important: la de ser feliç?», escriu Lorde. «Anem a buscar la “felicitat” més que no pas menjar de debò i aire net i un futur més sa en un planeta habitable! Com si la felicitat i prou ens pogués protegir dels resultats de l’obsessió pel benefici».