Kitabı oku: «La senda dels lladres», sayfa 3

Capítol 2
L’IMPACTE DE LA GUERRA DEL FRANCÉS
DESORDRE PÚBLIC I CAOS EN TEMPS DE MOVIMENT REVOLUCIONARI

A l’octubre de 1807, entraven en territori espanyol les tropes franceses, amb el pretext de participar en la conquesta de Portugal, que s’oposava a abandonar la seua tradicional aliança amb Anglaterra.¹ En el fons, però, l’objectiu estratègic de França era un altre ben diferent. Realment, Napoleó planejava apropiar-se la corona espanyola.

A Madrid, mentrestant, es vivien moments crítics quan era descobert el complot del príncep Ferran per derrocar son pare, el rei Carles IV. Al novembre de 1807, era emprés el procés de l’Escorial contra el príncep d’Astúries, qui finalment era perdonat pel sobirà. Al gener de 1808, concloïa el juí amb l’absolució dels còmplices de Ferran de Borbó en la conspiració.

El 17 de març de 1808, soldats, llauradors i servidors del palau reial protagonitzaven un motí a Aranjuez, que va provocar la destitució de Manuel Godoy, el favorit de la reina, per Carles IV.² Dos dies després, el monarca abdicava i el príncep Ferran ocupava el tron reial.

El mateix mes de març de 1808 continuaven operant, per aquestes terres, quadrilles de roders que perpetraven tota classe de delictes. Per la dita raó, la Sala del Crim de l’Audiència de València trametia una carta ordre a les localitats de la governació, on manava la formació de rondes per assolir la presó i l’extermini dels bandits.

De fet, un mes abans havien ocorregut robatoris de consideració pels voltants en el termini de pocs dies. A Miramar, a la primeria de febrer i de matinada, uns lladres trencaven les portes de la casa de Salvador Escoto i, en acabant, s’apoderaven de 160 pesos en metàl·lic i de 222 lliures de seda basta. Pocs dies més tard, a Orba i de nit, una gavella de trabucaires disparava tirs contra l’habitatge d’un tal Riera el Povil, llaurador, i, després d’introduir-se en l’immoble amb amenaces, arramblaven més de mil lliures i una porció de seda fina i altres efectes.³ El grau d’inseguretat era tan alt que, el 14 de febrer de 1808, la justícia i l’Ajuntament d’Ondara es dirigien a la Sala del Crim per expressar la situació extremadament compromesa que es vivia al partit, a causa dels assalts que homes molt encoratjats executaven en algunes poblacions. Des d’Ondara, comunicaven impotents i resignats:

[...] a cuya fuerza no hay resistencia en los vecindarios, y que si la hicieren seguramente había de irritarles y ensangrentarles más; [...] pudiendo decir que todos, y cada uno de estos habitantes cree, que mientras no se saquean sus casas, es un favor, y un préstamo que le hacen tantos forajidos de sus mismos bienes, y aún se extrañan que partida de veinte y más hombres armados de todas armas, e instrumentos se incitan en cometer los lances de noche, cuando ni aún de día pudiera oponérseles resistencia, careciendo de tropa, fusileros, ni dependientes. [...]⁴

El 29 de març de 1808, i després de rebre notícies idèntiques de l’alcalde ordinari de Sanet, la Sala del Crim prenia la determinació següent:

[...] Líbrese certificación al corregidor de Denia para que despache orden circular a todas las justicias de su partido, a fin de que cada una por su parte procure con actividad la prisión, o exterminio de los malhechores, armando gentes honradas, con exclusión de las prohibidas, con cuyo auxilio formen rondas y batidas, y tomándole de las partidas de fusileros que existen por aquellos pueblos, dando los avisos correspondientes al oficial, sargento, o cabo comandante para que de acuerdo con los mismos pueda lograrse tan importante objeto, hasta que las actuales circunstancias permitan otros medios menos gravosos, sin perder de vista la formación de causas sobre los delitos que cometen, de que darán cuenta a la Sala. [...]⁵

Les forces invasores avançaven fins a estacionar-se a Madrid. A l’abril de 1808, era creada la Junta de Govern en representació de Ferran VII, qui, reclamat per Napoleó, se n’anava a Baiona, on acudien tot seguit els altres membres de la família reial. I així arribava el dos de maig i l’inici de la guerra, mentre que en territori francés la dinastia borbònica renunciava en cadena els seus drets sobre la corona espanyola. Unes abdicacions que van desembocar en la proclamació del germà de Napoleó, Josep I, com a rei d’Espanya. El muntatge napoleònic es completava, a més, amb la Constitució de Baiona, aprovada per l’Assemblea de Notables.

A la governació, les reiterades ordres de la Sala del Crim per capturar els bandits no donaven els resultats esperats. A l’abril de 1808 s’esdevenia una mort arrabassada a Bellreguard i, al començament de maig, un home i el seu fill de dotze anys morien de desgràcia fora del recinte emmurallat d’Oliva.⁶

Les notícies provinents de la capital i de Baiona preparaven l’ambient d’alçament popular al País Valencià. Eren moments de desconcert i calia organitzarse per fer resistència a l’exèrcit imperial. Les autoritats tradicionals, acusades de col·laborar amb els francesos, eren substituïdes per un nou òrgan col·legiat. D’aquesta manera, es constituïa a València la Junta Suprema de Govern.⁷ A continuació, sorgien juntes pertot arreu. La Junta de Govern, no obstant això, només va reconéixer com a legítimes les juntes establides als deu caps de partit (Alzira, Xàtiva, Alcoi, Xixona, Oriola, Alacant, Dénia, Castelló de la Plana, Peníscola i Morella).

Als darrers dies de maig de 1808, la Junta emetia una ordre d’allistament, on recalcava que no s’obeïra cap norma del govern francés, i ordenava que:

[...] se visiten las cárceles de cada pueblo, que todos los reos que no lo fueren de delitos feos sean alistados para el glorioso servicio del ejército valenciano y que no se saquen de las cárceles hasta el momento de ser entregados al oficial u oficiales [...].⁸

Quan va esclatar la guerra, l’exèrcit espanyol es trobava en un bon destret. Es tractava d’una organització anacrònica, descompensada en tots els nivells, escassa d’efectius i amb poca dotació de cavalleria, i on abundaven els soldats amb preparació i disciplina insuficients i els oficials sense la formació adequada. L’exèrcit, en canvi, comptava amb infinitat de comandaments. Era, en definitiva, un exèrcit deficientment equipat i sense una planificació logística que assegurara la coordinació de les operacions en camp obert. Un exèrcit regular que, a banda d’això, gaudia de poca simpatia i prestigi entre la població civil des de temps enrere. La milícia, sotmesa a dures condicions de vida i desarrelada dels seus llocs d’origen, procedia dels sectors més deprimits de la societat i era dirigida per uns comandaments elitistes i de provinença nobiliària. I la urgència de les mesures preses per fer front als francesos no va millorar la situació. L’increment d’efectius abastat mitjançant la mobilització general va portar, a part dels consegüents contratemps d’inserció en les unitats de la tropa regular, més deficiències en l’entrenament, l’equipament i la coordinació. Les desercions i, a voltes, les dispersions completes es produïen per actes d’indisciplina o d’insubordinació, com també per malaltia o per dificultats en el socors i l’alimentació. La crisi no passava de llarg. El 24 de maig de 1808, les autoritats militars informaven el governador de Dénia que Vicent Aras i Antoni Bufante, tots dos de Benipeixcar; Joaquim Blasco i Joaquim Blai, ambdós del Real de Gandia; Josep Herrera, de Benirredrà; i el benisser Joaquim Pérez havien desertat del Primer Batalló del Regiment d’Infanteria de Savoia.⁹

Aquests, però, no eren els únics problemes de l’Exèrcit durant la contesa bèl·lica. Segons com avançava la guerra, apareixien uns altres. Els episodis de pillatge i saqueig protagonitzats per una milícia faltada de recursos alimentaven el desprestigi de l’Exèrcit i també el desenvolupament de les tensions amb la població civil, a tota hora víctima dels incidents. El 8 de juny de 1808, dies després de la matança xenòfoba de francesos consumada a València,¹⁰ la Junta de Govern publicava un ban per tal de garantir l’ordre públic:

1º Que se imponga pena de la vida, ejecutada por las cuadrillas de gente honrada que salen a este fin con autorización de la misma Junta, a cualquier individuo que encontraren armado con armas de fuego o blancas sin autoridad competente de la justicia, forzando, robando, o insultando a qualesquiera (sic) vecino honrado en sus casas o en la calle, y especialmente a las rondas de religiosos, nobles, y particulares que con heroicidad se comprometen en tan distinguido servicio. [...]

3º Que el Regimiento de Caballería patrulle para sostener el orden, haciendo fuego contra cualquier reunión de gentes, que exceda de cuatro individuos, que encontraren sin autoridad para ello, y que después de requeridos tres veces no se separen. [...]¹¹

La Junta de València justificava l’esmentat ban per contindre els excessos que intentaven «destruir l’ordre, introduir la confusió, i tacar la noblesa de la causa» que motivava l’allistament. La Junta, tanmateix, rebia queixes dels abusos comesos per veïns o paisans armats que impedien el trànsit lliure, desarmaven oficials de graduació, saltejaven qualsevol persona i s’apropiaven els efectes i els diners amb amenaces de mort. Davant açò, la Junta, en una carta enviada el 4 de juliol de 1808 al governador de Dénia, instava les justícies i els ajuntaments a no permetre reunions de gent armada:

[...] pues a la menor queja que se reciba de que se repite algún exceso de esta especie se hará comparecer ante la Junta las justicias y ayuntamientos del territorio donde se cometan como responsables que son de que se eviten para dar cuenta de su conducta a la misma Junta y además se inpondrán a los que cometieren tales desórdenes las penas más severas hasta la del último suplicio según la gravedad del caso y sus consecuencias [...].¹²

Dies enrere, tropes invasores comandades pel general Moncey havien intentat de conquistar, sense èxit, la ciutat de València. Els habitants de la Ciutadella van resistir l’atac de Moncey amb insuficients armes i amb el recolzament d’escassos efectius de tropa.¹³

L’exèrcit regular estava ocupat en la guerra contra els francesos i el tema de l’ordre públic estava bastant abandonat. Als municipis del territori es perpetraven desordres, venjances, robatoris, assassinats i morts violentes com la que s’enregistrava a Potries a mitjan juliol de 1808.¹⁴ Unes accions delictuoses que van impulsar la creació de partides armades de veïns honrats ací i allà, amb la missió principal d’empresonar i exterminar qualsevol quadrilla de lladres. Aquestes partides auxiliaven l’Adminitració de justícia i estaven autoritzades, si calia, a tirar a matar a la menor resistència dels bandits. Més endavant, la Junta de Govern publicava un ban on manava la instal·lació, en cada cap de partit, del patíbul per al garrot i la forca.

Ban de la Junta Suprema de Govern de València. Font: AHD, Governació 419, Veredes 30, Vereda de 4 d’agost de 1808.

Al maig de 1808, la Junta havia decidit de traure de les càrcers tots aquells reclusos que no eren de delictes lletjos, a fi d’allistar-los en l’exèrcit valencià. Mesos després es veien els resultats de la mesura. Al setembre de 1808, la Junta de Govern donava un termini de vuit dies perquè es presentaren davant el tinent del rei de València tots els presos incorporats als regiments de l’Exèrcit que havien fugit. En cas contrari, eren tractats com si foren vertaders desertors i no els valia l’indult. Transcorregut el dit termini, les justícies locals tenien l’encàrrec d’empresonar-los.¹⁵

Havien passat els primers mesos de la guerra i el Govern i l’Administració seguien en mans de les diferents juntes provincials, sorgides per raó de la rebel·lió contra els francesos. El desenvolupament de les hostilitats, això no obstant, exigia un comandament únic de direcció política i militar del territori. Al setembre de 1808 naixia la Junta Central, com a òrgan suprem de govern durant l’absència de Ferran VII, per tal de dirigir la lluita contra l’exèrcit napoleònic. Per a l’estructuració del comandament sobre els cossos de l’Exèrcit es va nomenar la Junta General Militar, adjunta a la Junta Central. Al cap de tres dies de constituir-se la Junta Central, l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar, brigadier i general d’artilleria de Marina de Cartagena i també comissari general d’artilleria de Marina, era elegit secretari de la Junta Militar.¹⁶

LA INSTRUMENTALITZACIÓ DE LA GUERRILLA

Les primeres victòries de l’exèrcit regular sobre les forces d’ocupació van provocar que el mateix Napoleó intervinguera personalment en les operacions militars a fi de restablir la situació. Poc després, l’exèrcit espanyol era vençut en tots els fronts en camp obert.¹⁷ Una cadena de derrotes que va posar de manifest les mancances, les necessitats i també la ineptitud i el desentrenament de les nostres tropes.

Amb aquest panorama, la Junta Central acordava la creació de les partides de guerrilla. L’acceptació de la guerra de guerrilles era una forma de reconéixer la superioritat de l’enemic en els enfrontaments armats en camp obert.¹⁸ A partir d’aqueix moment, el paisatge es convertia en un element més del combat. I ausades que la guerrilla va saber traure’n profit. Els guerrillers provenien de totes les capes socials, però la majoria eren llauradors que coneixien pam a pam paratges, sendes, viaranys, dreceres, gorges, passos estrets entre muntanyes, valls, barrancs, tossals, amagatalls i coves. Altrament, els francesos, desconeixedors del terreny, mancaven d’uns plantejaments tàctics adequats al nou escenari.

Al gener de 1809, des de València demanaven al governador del partit la primera relació d’individus allistats i també d’aquells que desitjaven de fer-ho en les partides i les guerrilles de gent armada.¹⁹ A banda dels cinc batallons de l’exèrcit regular emplaçats a la governació de Dénia, hi havia guerrilles en la majoria de les localitats de la zona, totes d’infanteria, 28 de les quals estaven coordinades per Josep Calduf.²⁰ Calia, però, formar més partides de cavalleria per adquirir notícies sobre la proximitat d’efectius de l’exèrcit imperial, segons ordenava la Instrucció de 2 de març de 1809. Oliva comptava amb una companyia de cavalleria. Gandia, al contrari, no podia crear-ne cap, puix que no disposava amb suficients voluntaris a l’agost de 1809, tal com informava Lluís Castillo, capità de la Primera Companyia d’Infanteria de Gandia.²¹

En l’endemig, la governació continuava patint problemes de seguretat i d’ordre públic. A la primeria de gener de 1809, des de València s’advertia a les justícies de la zona més intensitat en l’acaçament dels bandolers i els desertors de l’Exèrcit, dels quals feia mèrit «trobar-se infestada Oliva i la seua rodalia» i, una setmana més tard, s’exigia més precaució i vigilància sobre els forasters que viatjaven sense passaport, per tal d’impedir que es cometeren abusos contra persones que pogueren ser innocents. Posteriorment, a l’abril de 1809, un veí d’Oliva apareixia mort al camp i, tot seguit, era conduït a l’hospital de la població

per ordre de la justícia.²²

A pesar de les insistents ordres comunicades per a la persecució i l’extermini dels roders, els camins eren territori dels lladres, on molts passatgers eren assaltats i on ningú no podia transitar sense confiança, temor i esglai. Per combatre les susdites dificultats, hi havia el recurs de les milícies locals. La Junta Central, a consulta del Consell Suprem de Guerra i Marina, resolia al juliol de 1809 que cada població havia de vigilar, sense parar, el seu terme a fi d’evitar qualsevol excés, i si es detectava la presència de bandits o gent sospitosa, aleshores calia fer eixir immediatament:

[...] una o más partidas según se pueda de la Milicia honrada y vecinos que generosamente quieran hacer este buen servicio, para perseguirlos a viva fuerza, pasándose avisos oportunos a los pueblos inmediatos para que hagan lo mismo, y combinando, en fin, la expedición de aprehenderlos o que desaparezcan, de modo que no haya parte alguna donde no se encuentren envueltos, cogidos u obligados a mudar de vida [...].²³

Al setembre de 1809, les autoritats de València reconeixien que en tota la província s’havien aconseguit progressos en la matèria, gràcies al paper jugat pels guerrillers. Al mateix temps, però, feien una altra comanda a les partides de guerrilla: la persecució i la detenció dels lladregots que furtaven els fruits i les collites del camp per processar-los i castigar-los amb tot rigor.

Les partides de guerrilla funcionaven malgrat els entrebancs en l’assignació d’armament, tot i que en un principi s’havia determinat que tots els voluntaris havien de posseir fusell o escopeta. Es donava el cas d’allistament de voluntaris sense arma o de voluntaris amb més d’una, i també es donava el cas de propietaris d’armes que, per motius d’edat o altres circumstàncies, estaven impedits de contribuir a la defensa activa. Sent així, la Junta Superior d’Observació i Defensa de València publicava un ban al gener de 1810 on prevenia:

[...] a todos los que tuviesen las referidas armas que las distribuya cada uno entre aquellos sujetos de su satisfacción, que estando alistados en los Cuerpos patrióticos de defensa estuviesen imposibilitados de practicarla por falta de armas. [...]²⁴

De conformitat amb aquesta disposició, la guerrilla de Gandia rebia un primer lliurament d’escopetes al març de 1810, un segon a l’abril del mateix any i un tercer al gener de 1811. Els beneficiats per la mesura eren els guerrillers Joaquim Forés, Antoni Boix, Josep Romaguera, Antoni Vicent Grau, Lluís Bonet, Joan Sancho de Joan, Manuel Lloret, Josep Gomar de Valentí, Francesc Ferrer, Pasqual Jordi, Salvador Reyes, Francesc Forés, Joan Baptista Seguí, Vicent Martí de l’Alqueria de la Comtessa, Pasqual Mora, Llorenç Meló, Francesc Sanxis i Francesc Llorens.²⁵

Mentrimentres, l’1 de gener de 1810, la Junta Central aprovava, abans de dissoldre’s, la convocatòria d’unes Corts Generals i Extraordinàries i, a la fi de mes, transferia tots els poders al Consell de Regència, compost per cinc membres.²⁶ Al febrer es feia pública la llista dels electors valencians per a diputats a Corts. Per la governació de Dénia, eren elegits el prevere Josep Feliu, Lluís Castillo, Francesc Ciscar i Ciscar, Carles Ciscar i Ignasi Vives. A mitjan febrer, eren nomenats els disset diputats valencians, entre els quals hi havia l’oliver Francesc Ciscar, capità de navili de l’Armada i germà de Gabriel Ciscar.

A la darreria de febrer de 1810, forces d’ocupació procedents d’Aragó feien un segon setge sobre la capital del País Valencià. En aquesta ocasió, l’atac era comandat pel mariscal Louis Gabriel Suchet, qui, després de sis dies d’assetjament, desistia i tornava a Aragó. L’esvaïment de Suchet es devia, en part, a les facultats acreditades per les partides honrades de guerrilla, llavors dirigides pel general en cap Francesc Samper, el Manc. Un total de 50.000 guerrillers d’infanteria i cavalleria eren mobilitzats. Els de la governació de Dénia, juntament amb els de les zones d’Alzira, Xàtiva i l’Horta, eren els primers a respondre a la crida i a fer foc contra l’enemic i desallotjar-lo dels punts que havia pres.²⁷

Algunes partides de guerrilla, així i tot, eren resistides per les quadrilles de bandits i contrabandistes i diversos voluntaris havien caigut ferits o morts. A l’abril de 1810, les directrius marcades per les autoritats de València eren clares: tot lladre i contrabandista capturats, després de fer resistència amb qualsevol classe d’arma, seria castigat rigorosament amb la pena de mort. Les dites pautes no frenaven l’espiral de violència imperant a la governació i els entorns. Al principi de març de 1810 havia aparegut un cos sense vida a Planes; a l’acabament d’octubre, Blai Balbastre Garcia moria de desgràcia a Alfauir; al desembre era soterrat un confrare de Palma, per ordre de la justícia, després de ser trobat mort prop de la baronia i mesos més tard, al setembre de 1811, ocorria una mort arrabassada a Xaló.²⁸

En 1811, la Reial Audiència resolia dues actuacions que l’alcalde major de Gandia havia mamprés per morts i robatoris. El tribunal superior condemnava, al febrer, Josep Herrera i altres tipus per la mort de Pasqual Iznardo i, al juliol, Vicent Pla i Vicent Navarro per l’assalt perpetrat a la casa molí de Joaquim Peiró, al Real de Gandia.²⁹ Mesos enrere, al juliol de 1810, el mateix capità general havia mostrat bastant preocupació, ja que feia molt de temps que una quadrilla de bandolers s’abrigava per l’Horta de Gandia, on cometia els excessos més escandalosos, i manava que «[...] sin demora alguna dentro del preciso término de 8 días sean aprendidos (sic) muertos, o presos [...]».³⁰ Concretament, la susdita gavella estava integrada per disset individus, tots ells amb el títol de contrabandistes, entre els quals hi havia sis d’Oliva, dos de l’Alqueria de la Comtessa, dos de Potries, un de Piles, un altre del Verger, de cognom Castellano, tres d’Altea i dos de Xàbia.

En aquells moments, els establiments penitenciaris de la ciutat de València³¹ es trobaven en un destret a causa del freqüent i l’incessant ingrés de reus. Aqueixa circumstància va provocar que les autoritats determinaren, mitjançant Reial Ordre de 10 de setembre de 1810, que no s’enviaren més presos a l’esmentada destinació, pel poc efecte que produïa el seu càstig al territori vulnerat. En tot cas, els inculpats havien de ser jutjats i sentenciats als paratges de les detencions, a excepció dels casos en què el Ministeri de la Guerra reclamara expressament el seu trasllat.