Kitabı oku: «Del llatí al català (2ª Edició)»

1. EL CANVI MORFOSINTÀCTIC

—Sènyer ermità –dix Fèlix–, prech-vos que m digats si àngel ha peraula; car si ·I· àngel parla ab altre, molt ma’n dó gran meravella, com sia cosa que peraula no·s convenga a nulla cosa, mas tan solament a cosa que hage bocha e lenga ab què moga l’aer en lo qual sia formade peraula (Llull, Meravelles, I, p. 147).

1.1 El canvi lingüístic i els conflictes de naturalitat

L’objectiu immediat i bàsic de tota gramàtica històrica consisteix, òbviament, a delimitar el conjunt de canvis esdevinguts en la gramàtica d’una llengua, i a establir la cronologia d’aquests canvis aportant, si és possible, una datació concreta (cronologia absoluta) o, en cas contrari, situant cada canvi per relació als altres canvis (cronologia relativa). Aquest objectiu bàsic i particular per a cada llengua no pot menystenir, però, un altre objectiu més general que remet a la mateixa naturalesa del canvi: per què es produeix un canvi concret? I de manera més general, per què canvien les llengües?¹ La resposta a aquests interrogants està condicionada, certament, per la perspectiva teòrica que s’adopti. Tot i amb això, es pot rastrejar un cert rerefons comú en les diferents concepcions lingüístiques. Centrem-nos en els tres corrents lingüístics que han tingut una influència més decisiva en la lingüística moderna: l’escola dels neogramàtics, l’estructuralisme i el generativisme. Per als neogramàtics, el canvi està determinat per tres tipus de lleis universals: d’una banda, les lleis fonètiques, que tenen un caràcter regular i estan condicionades físicament (acústicament i articulatòria), i d’una altra, l’analogia i els manlleus, que estan condicionats, respectivament, per factors psicològics i socials, i justifiquen les excepcions de les lleis fonètiques. Per als estructuralistes, són les anomalies del sistema (caselles buides, caselles superplenes, oposicions aïllades i poc rendibles, etc.) i l’economia lingüística (dir el màxim amb el mínim esforç) les que provoquen les reestructuracions. Els generativistes, finalment, se centren en la competència lingüística i justifiquen el canvi com a modificacions produïdes en la gramàtica del parlant nadiu; modificacions que provoquen la reanàlisi de constituents, la morfologització de regles fonològiques, la generalització de regles ja existents en la gramàtica, el canvi d’ordenació de les regles i l’aparició o la supressió de regles.²

Sota les diferents concepcions subjeu, doncs, la idea del caràcter terapèutic dels canvis lingüístics: millorar les condicions articulatòries, optimitzar les oposicions dins el sistema lingüístic, generalitzar regles, etc. Aquesta concepció, tanmateix, deixa obert un altre interrogant: per què no s’assoleix mai un estadi lingüístic estable i ideal, un estadi en el qual no siguin necessàries més innovacions? per què el canvi és un factor intrínsec i definidor de les llengües? La resposta a aquestes preguntes té a veure, evidentment, amb la mateixa naturalesa dels elements que condicionen el canvi. En aquest punt són els estructuralistes els qui han tractat de donar una resposta més explícita al problema, tot i que també des de les altres dues perspectives s’han apuntat idees ben interessants. Per als neogramàtics, les lleis fonètiques milloren l’articulació dels sons, però introdueixen opacitats morfològiques i al·lomorfies, que es resolen amb uns canvis analògics i uns manlleus que, al seu torn, introdueixen irregularitats fonètiques i nous problemes articulatoris. Per als estructuralistes, l’estat permanent de canvi té una doble justificació. En primer lloc, el canvi d’un element dins el sistema provoca canvis sobre els altres elements (cadenes de tracció i de propulsió), que alhora repercuteixen sobre altres elements, i així successivament. En segon lloc, l’economia del llenguatge presenta una contradicció intrínseca que es pot exemplificar com segueix: la tendència al mínim esforç afavoreix l’escurçament dels mots, mentre que les necessitats comunicatives i expressives fan preferibles els mots llargs i polisíl·labs. Des d’una òptica generativista, finalment, el dinamisme ha estat a vegades atribuït al grau d’opacitat que és capaç de mantenir una llengua i, concretament, al fet que determinades modificacions de la gramàtica fan més complexes les derivacions (i allunyen l’estructura profunda de la superficial) i al fet que, com a reacció sovint catastròfica, es produeixen canvis que malden per recuperar part de la transparència perduda.

Una idea resulta bastant clara després d’aquesta petita introducció: el canvi lingüístic, que té un caràcter terapèutic o optimitzador d’algun aspecte o nivell lingüístic, pot provocar desajustaments en uns altres aspectes o nivells. Dit amb unes altres paraules: allò que és òptim des d’una determinada perspectiva o en un determinat nivell lingüístic pot no ser-ho des d’una altra perspectiva o nivell. Més encara, la llengua mateixa, el sistema lingüístic té un component clarament dinàmic i està sotmès a forces diverses, sovint contradictòries, que, d’una banda, hi aporten l’estabilitat i la fixació que exigeixen les necessitats comunicatives, però que, d’una altra, introdueixen variacions constants.³

1.2 Modalitats de canvi

La majoria dels canvis morfosintàctics que s’analitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents; es tracta, concretament, dels processos de morfologització, de la gramaticalització i de l’analogia. Els processos de morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com a regles morfològiques. En l’altre extrem cal situar els processos de gramaticalització, que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de l’ús discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a fusionar-se amb un altre element. L’analogia, finalment, és un procediment que té a veure estrictament amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de cadascuna d’aquestes modalitats de canvi.

1.3 La morfologització de regles fonològiques

L’actuació de les regles fonològiques (o de les tendències fonètiques regulars, utilitzant la terminologia més tradicional) provoca l’aparició de variacions formals en els paradigmes flexius. Aquestes variacions poden interpretar-se fonològicament sempre que s’associen a un context fònic ben delimitat. Tot i amb això, l’actuació de noves regles fonològiques pot alterar el context fònic originari i provocar que allò que era una variació fonològica (una al·lofonia) sigui reanalitzada com a variació morfològica (una al·lomorfia).⁴

Aquest procés de morfologització pot ser exemplificat amb les diferències formals existents en català medieval, i en el valencià i el baleàric actuals, entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu d’un verb com ara plànyer; això és, entre les formes planc i plany, provinents respectivament de les formes llatines PLANGO i PLANGIT. En llatí vulgar, el radical d’aquestes formes comença a diferenciar-se per la progressiva palatalització de les consonants velars seguides d’una vocal palatal. A causa d’aquesta tendència, en la tercera persona, el grup velar ng es converteix en el segment nasal palatal: planyet. En aquest moment, l’alternança del radical es pot delimitar mitjançant regles fonològiques, ja que el verb presenta l’al·lomorf amb el grup ng originari seguit d’una vocal no palatal, però assumeix l’al·lomorf amb nasal palatal seguit d’una vocal palatal:

(1) plango vs. planye(t)

Aquesta motivació fonològica, tanmateix, desapareix –es fa opaca– en el moment que intervé una altra regla fonològica com és la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/:

(2) plango > planc

planye > plany

Efectivament, en aquest moment la variació del radical ja no depèn del context fònic de cada forma sinó de la categoria morfosintàctica: totes dues persones presenten desinència zero però es diferencien pel fet que la primera persona té un al·lomorf acabat en nasal velar i la tercera un al·lomorf acabat en nasal palatal.

1.4 L’analogia
1.4.1 La concepció neogramàtica: aspectes formals de l’analogia

El canvi morfològic per naturalesa és l’analogia. A grans trets, l’analogia es pot definir com la tendència a modificar determinades formes d’un paradigma a partir del model d’una o unes altres formes. Com s’ha apuntat al començament d’aquest capítol, l’analogia assolí un paper explicatiu ben important en els estudis de gramàtica històrica desenvolupats pels neogramàtics. L’analogia, concretament, era concebuda com un dels motors del canvi lingüístic i es justificava a partir de condicionaments psicològics (la capacitat humana de percebre semblances i d’establir-ne de noves). L’analogia, d’altra banda, apareixia definida per oposició a l’altre gran motor del canvi lingüístic: les lleis fonètiques regulars. Efectivament, les lleis fonètiques, que actuen de manera regular i sense excepcions lèxiques, introdueixen tota una sèrie de variants al·lomòrfiques i formes opaques que desdibuixen una bona part de les regularitats paradigmàtiques; l’analogia, per contra, permet justificar determinades excepcions lèxiques de les lleis fonètiques i introdueix un cert grau de regularitat en els paradigmes.⁵

Malgrat aquesta concepció del canvi lingüístic, en els estudis realitzats pels neogramàtics, o concebuts a partir dels principis neogramàtics, s’insisteix molt més a delimitar els elements que funcionen com a base de l’analogia i justifiquen l’extensió d’una forma que no les causes que provoquen el canvi. En aquest sentit, és important assenyalar que devem als neogramàtics la formalització del mecanisme que explica una bona part dels canvis analògics. Es tracta, concretament, de la delimitació del canvi analògic a partir de relacions proporcionals del tipus:

(3) A : B = A’ : X

En aquesta proporció, els elements A i B s’identifiquen amb la base de l’analogia (els mots a partir dels quals es produeix l’extensió d’una forma); la incògnita X, per altra part, s’identifica amb el mot que, sotmès al canvi analògic, assolirà la forma B’. Aquestes relacions proporcionals poden exemplificar-se fàcilment a partir del canvi provocat en la primera persona del present d’indicatiu del verb deure. Etimològicament, aquesta persona presenta el resultat deig (< DEBEŌ), perfectament documentable en els textos medievals. Aquest resultat etimològic, tanmateix, fou desplaçat per la forma analògica dec a partir de relacions proporcionals del tipus:

(4) diu : dic = deu : x

Això és, diu és a dic el que deu és a dec. Òbviament, el fet que el canvi analògic es pugui delimitar d’aquesta manera no el converteix en una operació matemàtica. Es tracta, simplement, d’una forma clara i senzilla d’explicitar la manera com actuen possiblement els parlants a l’hora de generalitzar una determinada forma. Aquesta concepció proporcional de l’analogia planteja, tanmateix, diversos problemes. El més evident té a veure amb el fet que el canvi sovint està induït per més d’un element i no resulta fàcil delimitar quin és el que es comporta com a model. Tornem a l’exemple del verb deure. En aquest cas, hi ha diferents verbs que tenen, etimològicament, una consonant velar en la primera persona del present d’indicatiu i una semivocal velar en la tercera, i que, consegüentment, podrien haver participat en el procés:

(5) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac

Per fer més restrictiva la possible base de l’analogia, normalment s’accepta que el canvi analògic requereix una certa semblança semàntica i fonètica (anomenada focus de l’analogia) entre els elements de la proporció. Partint d’aquesta idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la forma dic, ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb la consonant d i amb una vocal palatal. El fet d’establir el focus de l’analogia no resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple d’aquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de (6).

(6) ear : hear = eye : x

A partir d’aquesta proporció, on els termes presenten una clara proximitat formal i semàntica, no és possible crear analògicament la forma *heye. L’analogia, doncs, requereix que entre els mots relacionats també s’estableixin determinades condicions estructurals i gramaticals.

1.4.2 L’aportació estructuralista de Kuryłowicz

Segurament, l’intent més important de delimitar l’analogia des d’una posició estrictament teòrica va ser el realitzat per Jerzy Kurylowicz. El lingüista polonès assumeix en general la concepció proporcional de l’analogia però estableix tota una sèrie de restriccions gramaticals i estructurals que permeten preveure la manera o l’itinerari que segueixen la majoria de canvis analògics. Per a Kuryłowicz (1949, entre d’altres), concretament, l’analogia no es pot produir entre qualssevol parells de termes; perquè sigui viable, cal que aquests termes mantinguin algun tipus de relació gramatical. Més encara, l’analogia es pot produir entre categories gramaticals i no únicament entre mots. Tornant a l’exemple de la velarització que estem comentant, l’analogia s’estableix entre les terceres persones (amb semivocal) i les primeres (amb consonant velar).

Dins d’aquesta concepció general d’establir fortes restriccions al canvi analògic i de postular les condicions estructurals en què es produeix, Kurylowicz delimita sis lleis o tendències generals del canvi. Tot seguit repassarem a grans trets aquelles que poden tenir un major interès per a l’estudi de la morfologia verbal. La més important de les lleis és, sens dubte, la segona, on es delimita la relació que ha d’existir entre els dos termes de cada costat de la proporció. Aquesta llei, concretament, estableix que l’analogia ha de seguir una clara direccionalitat, per tal com ha de relacionar formes bàsiques amb formes derivades o fundades. Dit amb unes altres paraules, perquè sigui admissible la proporció A : B = A’ : X, cal que hi hagi una relació de fundació del tipus A → B. En general, es pot considerar que les formes bàsiques són les més simples i les menys predictibles formalment, enfront de les derivades que són més complexes i tenen una forma fàcilment predictible a partir de les anteriors. Tornant a l’exemple que estem analitzant, les formes de tercera persona són les més bàsiques, puix estan mancades de marca flexiva i tenen una forma més irregular (deu, mol, pren); les formes de primera persona, per contra, són més complexes i, en aquest cas, es construeixen afegint la consonant velar a la forma de tercera persona, a vegades amb alguns canvis en el segment final (dec, molc, prenc).

La resta de lleis, amb excepció de la darrera, remeten a aspectes més puntuals del canvi analògic. La primera llei fa referència a la tendència a substituir els marcadors simples per marcadors dobles, fet que pot ser exemplificat amb la forma vares cantar, que en alguns parlars s’utilitza en lloc de vas cantar. En aquest cas, el valor de pretèrit apareix marcat tant per la perífrasi amb l’auxiliar anar més infinitiu com per l’afix -re-. La cinquena llei, d’altra banda, remet a l’existència de distincions més importants que d’altres i al fet que a vegades la llengua abandona distincions més marginals per tal de recuperar distincions centrals. En català medieval, per exemple, la forma cantam tenia el valor de present d’indicatiu i de pretèrit perfet (CANTĀMUS i CANTĀVIMUS > cantam). La quarta persona del pretèrit, però, es reconstruí analògicament a partir de la sisena persona (CANTĀVĒRUNT > cantaren i per analogia cantam >> cantàrem), malgrat que aquest canvi provocava una nova homofonia ara amb el condicional en -ra procedent de l’antic plusquamperfet d’indicatiu (CANTĀVERĀMUS > cantàrem). La distinció temporal entre el present i el passat ha prevalgut sobre la distinció modal existent entre l’indicatiu i el condicional (imperfet de subjuntiu després en valencià).

La darrera llei, la sisena, és més una declaració de limitacions que no pas una llei pròpiament dita, puix que indica que els canvis analògics han de seguir necessàriament les direccions assenyalades per les cinc lleis prèvies però constata que no és possible saber amb certesa quan es produirà el canvi: «il en est comme de l’eau de pluie qui doit prendre un chemin prevu… une fois qu’il pleut», assenyala metafòricament Kurylowicz (1949: 37).⁶

1.4.3 L’analogia i els processos psicolingüístics

Un altre pas important dins el panorama d’interpretació teòrica de l’analogia correspon als intents generativistes de donar compte dels factors psicolingüístics que intervenen en els canvis analògics, molt especialment en les etapes d’adquisició de les llengües (Kiparsky, 1978). Dins la lingüística catalana, aquesta perspectiva psicolingüística ha estat adoptada per Wheeler en diferents treballs sobre la morfologia verbal dels dialectes catalans (Wheeler, 1984, 1985 i 1986). D’acord amb Wheeler, els canvis analògics es justifiquen per la necessitat d’alleujar algun dels problemes psicològics o psicolingüístics que els paradigmes flexius plantegen al parlant de l’idioma. Aquestes dificultats es poden classificar en tres grups a partir de l’escissió del subjecte en tres papers diferents: el subjecte parlant, l’oient i l’aprenent de l’idioma. A cadascun d’aquests subjectes, o a cadascuna d’aquestes facetes del subjecte, se li plantegen uns problemes diferents, cosa que permet justificar per què a vegades un canvi analògic alleuja una dificultat psicolingüística però n’agreuja una altra que correspon a un altre aspecte de la comunicació.

Per al subjecte en tant que parlant, la dificultat més greu té a veure amb l’al·lomorfisme, ja que l’obliga a triar formes equivalents en l’expressió d’un concepte. L’analogia, per tant, es justificarà en alguns casos a partir de la conveniència d’evitar la variació al·lomòrfica. Retornant a l’exemple de la velarització, en català medieval hi havia tota una sèrie de verbs provinents de la tercera conjugació llatina que tenien una forma acabada en consonant palatal o sibilant en la primera persona del present d’indicatiu: deig, vall, plaç. Aquestes formes han estat substituïdes en el català modern per unes altres que presenten regularment una consonant velar: dec, valc i plac. Per al subjecte en tant que oient, la dificultat més important té a veure amb l’ambigüitat i el sincretisme, problemes que sovint tractarà d’evitar mitjançant canvis analògics. En català medieval, el sincretisme existent entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu en formes com ara mou, creu o mol, s’evita atorgant una forma velar a la primera persona: moc/mou, crec/creu, molc/mol. Finalment, per al subjecte en tant que aprenent de l’idioma, a més de les dificultats que té com a parlant per expressar-se i com a oient per comprendre allò que li diuen, se li planteja el problema d’aprendre una classificació purament arbitrària dels paradigmes que regeix la flexió correcta. A causa d’això, qualsevol ambigüitat en l’expressió de les categories morfosintàctiques pot induir a error; error que consistirà a realitzar generalitzacions abusives i a introduir les formes pròpies d’una determinada classe morfològica en una altra classe. La velarització, típica d’un grup de verbs amb vocal temàtica e, s’ha estès en el valencià col·loquial als verbs amb vocal temàtica i originant formes de primera persona com ara dorc o muic. De manera molt més esporàdica, la velarització afecta en alguns parlars valencians fins i tot els verbs de la primera conjugació originant formes com ara càntec.

Com assenyala Wheeler, la tendència a evitar o reduir la sinonímia, l’ambigüitat o l’arbitrarietat, pot provocar una innovació analògica en la parla de qualsevol individu, però resulta especialment efectiva en la parla de l’aprenent de l’idioma, això és, en la parla infantil. La majoria d’aquests canvis són corregits i esborrats; n’hi ha alguns, però, que arriben a consolidar-se i a integrar-se en el sistema gramatical d’una llengua.

Els estudis basats en les dificultats psicolingüístiques dels parlants d’un idioma comporten un important avanç en la delimitació teòrica de l’analogia, puix que tracten d’establir les causes concretes que justifiquen el canvi. Aquesta perspectiva estrictament psicolingüista planteja, però, dues mancances: d’una banda, el fet que no té en compte que determinats canvis estan condicionats per les peculiaritats tipològiques de cada llengua; d’una altra, el fet que no permet delimitar clarament quins problemes resulten més greus i quins prevalen quan es produeix un conflicte entre la conveniència d’evitar un problema i la d’agreujar-ne un altre.

1.4.4 L’analogia i els principis de naturalitat morfològica

Els intents més importants d’encarar els problemes esmentats suara han estat realitzats des dels plantejaments teòrics de l’anomenada Morfologia Natural. Entre els treballs més destacats realitzats des d’aquests pressupòsits es poden citar els de Dressler (1987), Mayerthaler (1987) o Wurzel (1989), i, pel que fa al català, els de Wheeler (1993a, 1993b i 1995). La Morfologia Natural parteix dels conceptes funcionals i de la teoria del marcatge de l’Escola de Praga i, a grans trets, té com a objectiu explicar les tendències universals en l’estructuració interna dels mots, els processos de formació de mots i els canvis analògics a partir de principis cognitius generals, anomenats principis de naturalitat. Centrant-nos en l’analogia, el pressupòsit bàsic es basa en la idea que els paradigmes tendeixen a evitar situacions marcades i a optimitzar-ne l’estructura. Els principis d’optimització morfològica es classifiquen en dos grans grups segons que facin referència a tendències dependents de cada sistema lingüístic o a tendències independents dels sistemes lingüístics. Pel que fa a aquestes darreres, cal diferenciar els principis que remeten a l’anomenat universal de Humboldt i el que remet al marcatge de les categories morfosintàctiques. Els principis relacionats amb l’universal de Humboldt ja han estat comentats en l’epígraf anterior. Concretament, es tracta de principis que fan referència a la tendència general a establir una relació biunívoca entre la forma i la funció de les unitats lingüístiques. Tenint en compte la doble direccionalitat d’aquesta relació, es poden diferenciar dos subprincipis, el de transparència i el d’uniformitat:

(7) a. Principi de transparència: afavoreix els paradigmes sense ambigüitats ni fusions (cada forma té una única funció).

b. Principi d’uniformitat: afavoreix els paradigmes sense variants al·lomòrfiques (cada funció s’expressa amb una única forma).

Aquests dos subprincipis ja han estat exemplificats en l’epígraf anterior i no cal, per tant, retornar-hi. El tercer principi independent té a veure, com s’ha dit, amb les diferències de marcatge funcional existents entre les categories morfosintàctiques i amb la tendència, molt generalitzada, que aquestes diferències de marcatge funcional es tradueixin en diferències de marcatge formal. Des d’un punt de vista semàntic i funcional, les categories no marcades es diferencien de les marcades perquè tenen un significat més bàsic (són definides per l’absència d’algun tret), perquè presenten una major freqüència d’ús, perquè tenen un caràcter extensiu (poden aparèixer a vegades en lloc de les marcades) i perquè s’assoleixen abans en el procés d’aprenentatge lingüístic. Des d’un punt de vista formal, d’altra banda, les formes no marcades presenten sovint la desinència zero, enfront de les marcades, que solen tenir desinències fonèticament realitzades i posseeixen una major regularitat. La relació existent entre el marcatge funcional i el formal queda recollida en l’anomenat principi d’iconicitat construccional (o diagramàtica en la terminologia de Charles S. Peirce):

(8) Principi d’iconicitat construccional: afavoreix els paradigmes en els quals els elements marcats formalment s’identifiquen amb els marcats morfosintàcticament.

D’acord amb aquesta tendència, és bastant habitual en les llengües del món que el singular no tingui desinència i el plural, sí (p. ex. prat vs. prats); que el masculí no presenti desinència i el femení, sí (p. ex. noi vs. noia); que el present no tingui desinència i el pretèrit i el futur, sí (p. ex. bat vs. baté, batrà); que l’indicatiu no presenti desinència i el subjuntiu, sí (p. ex. bat vs. bati). Hi ha contextos, tanmateix, en els quals aquestes tendències no es respecten. Per donar compte d’aquestes situacions i establir les diferències de naturalitat existents entre els distints tipus d’oposicions formals, es pot postular la següent jerarquia d’iconicitat (cfr. Wheeler, 1993a: 98, i les referències que s’hi citen):

(9) a. Màxima iconicitat (construccional o diagramàtica): la categoria marcada s’obté afegint una desinència a la no marcada (el plural petits s’obté afegint la desinència -s al singular petit).

b. Mínima iconicitat (metafòrica): la categoria marcada té una forma diferent de la no marcada (el femení emperadriu té una desinència diferent del masculí emperador).

c. Manca d’iconicitat (sincrètica): la categoria marcada té la mateixa forma que la no marcada (dilluns pot ser singular o plural).

d. Contraiconicitat (substractiva): la categoria marcada té una forma més reduïda que la no marcada (el singular currículum té més cos que el plural culte currícula).

No cal dir que els canvis analògics, sovint substitueixen oposicions baixes en la jerarquia per d’altres de més altes, com mostren, per exemple, els plurals analògics col·loquials dillunsos i currículums.

Pel que fa als principis dependents, cal assenyalar, en primer lloc, el fet que estan directament relacionats amb les propietats gramaticals o formals característiques de cada sistema lingüístic: de cada família de llengües, de cada llengua o de cada dialecte. Aquests principis tenen a veure amb la congruència del sistema lingüístic i amb l’estabilitat de les classes flexives. El primer pot ser caracteritzat com segueix:

(10) Principi de congruència del sistema: afavoreix els paradigmes organitzats d’una manera uniforme i sistemàtica d’acord amb els paràmetres morfològics de la llengua.

Els paràmetres morfològics d’una llengua es poden delimitar a partir de preguntes com les següents:

(11) a. Quines categories presenta la llengua i quins trets posseeix cada categoria?

b. Les formes bàsiques, tenen marca formal o no?

c. Els trets categorials s’expressen de manera separada, com en les llengües aglutinants, o conjunta, com en les flexives?

d. Quin grau de distinció hi ha entre les categories, o quin grau de sincretisme o d’ús múltiple de marcadors s’hi dóna?

e. Quin tipus de marca s’hi empra (prefixos, sufixos, modificació del radical)?

f. Hi ha classes flexives? quantes?

A grans trets, la morfologia verbal catalana presenta els paràmetres següents:

(a) En català hi ha les categories de persona i nombre (amb sis persones diferents), de temps i aspecte (amb formes anteriors, simultànies i posteriors organitzades en un sistema de formes absolutes i un altre de formes relatives), de mode (amb la distinció entre l’indicatiu, el subjuntiu, l’imperatiu i les formes no personals) i, segons el tipus de verbs, de veu (amb la distinció entre activa i passiva).

(b) Les formes bàsiques (les de la tercera persona, el present, l’indicatiu i la veu activa) no tenen cap marca formal (no tenen cap desinència particular).

(c) En general, els trets de persona s’expressen de manera separada, però els de temps, mode i aspecte apareixen fusionats.

(d) El grau de sincretisme és en general baix. Tot i amb això, s’admet sense gaire problemes el sincretisme entre la primera i la tercera persona en les formes relatives d’indicatiu i en el subjuntiu (p. ex. cantava, cantaria, cantés, etc.) i el sincretisme entre l’indicatiu, el subjuntiu i l’imperatiu en les persones quarta i cinquena (p. ex. cantem i canteu).

(e) El procediment emprat és la sufixació, tot i que en alguns casos les categories de temps (i aspecte) s’expressen per mitjans perifràstics (p. ex. vaig cantar, he cantat).

(f) Hi ha tres conjugacions verbals (cantar, perdre i dormir) i en alguns casos es poden diferenciar subclasses (la segona conjugació, a més de diferents verbs irregulars, té un submodel velaritzat bastant important, i la tercera té una classe pura i una altra classe incoativa).⁷

Els paràmetres morfològics d’una llengua poden veure’s alterats a causa dels canvis experimentats per les formes flexives. En llatí, per exemple, la forma bàsica de tercera persona tenia la marca t, mentre que en català no té cap marca flexiva. Allò més normal, però, és que les formes que no respectin alguns dels paràmetres es vegin sotmeses a canvis morfològics. En català, per exemple, la primera i la tercera persona tendeixen a diferenciar-se en els temps absoluts d’indicatiu i aquest paràmetre permet justificar determinats canvis experimentats en les formes de primera persona; concretament, canvis com ara la velarització de moc, molc o crec (cfr. 4.5.2) o l’adopció de la desinència -o en el català del Principat (cfr. 8.5).

L’últim principi, el de l’estabilitat de les classes flexives, es pot formular com segueix:

(12) Estabilitat de les classes flexives: afavoreix les classes flexives motivades independentment i els paradigmes organitzats a partir de sistemes implicatius generals.

L’estabilitat està directament relacionada amb la regularitat de les classes. Hi ha casos, però, en què determinades formes irregulars s’han mantingut estables sigui pel fet que tenen una alta freqüència d’ús, sigui pel fet que les irregularitats (o les particularitats formals) estan organitzades de manera implicativa. Pel que fa a la primera possibilitat, és interessant constatar que el verb més freqüent en català, el verb ésser, és també el més irregular i que els quatre verbs següents en grau de freqüència són també irregulars (haver, poder, tenir, anar, per aquest ordre).⁸ Les classes amb irregularitat poden també ser estables si aquestes irregularitats són sistemàtiques i s’organitzen de manera implicativa. Tornant a la classe de verbs velaritzats, l’aparició de les formes amb consonant velar respon en la majoria de casos a la jerarquia de (13), segons la qual si una de les categories té forma velar també tenen aquesta forma les categories situades més a la dreta.

(13) participi → imperfet de subjuntiu i pretèrit perfet d’indicatiu → present de subjuntiu i primera persona del present d’indicatiu

Des d’aquesta perspectiva, es poden delimitar tres subgrups de verbs amb formes velaritzades: (a) els verbs que sols velaritzen la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu (p. ex. escriure); (b) els verbs que velaritzen, a més, l’imperfet de subjuntiu i el pretèrit perfet (p. ex. dir, cloure), i (c) els verbs que velaritzen totes les formes (p. ex. creure, deure). Pel que fa als canvis analògics, aquesta ordenació jeràrquica permet explicar el procés de velarització que han assolit en valencià col·loquial verbs com ara dormir. La velarització comença per la primera persona, que es diferencia, així, de la tercera (dorc enfront de dorm) i s’estén ràpidament al subjuntiu (dorga). Aquesta és la situació que es manté en la major part del valencià. En alguns parlars, però, el procés ha avançat i, d’acord amb la jerarquia, també ha afectat l’imperfet de subjuntiu (dorguera o dorgués) i el perfet simple (dorguí).

1.4.5 Conflictes de naturalitat

Com s’ha assenyalat més amunt, els diferents principis d’optimització poden entrar en conflicte: un determinat canvi pot optimitzar un aspecte de l’organització dels paradigmes flexius però pot provocar un resultat no desitjable pel que fa a un altre aspecte. Els principis, consegüentment, no tenen la mateixa importància (o no la tenen sempre) i poden ser jerarquitzats de manera que permetin predir l’evolució més probable quan s’estableixen conflictes de naturalitat. En general, s’accepta que els principis dependents del sistema ocupen les posicions més altes de la jerarquia. Efectivament: determinades opacitats o al·lomorfies sovint es mantenen a causa de les propietats idiosincràtiques de les llengües (recursivitat o freqüència de l’al·lomorfia, sistematicitat de l’opacitat, etc.). Dins d’aquests principis, d’altra banda, el de congruència sembla ser més rellevant que no el d’estabilitat.

Més complexa resulta la jerarquització dels principis independents, i això per diferents raons. En primer lloc, perquè alguns d’aquests principis, com el d’iconicitat, presenten situacions ben diferents que no tenen la mateixa importància: no és igualment anòmala, per exemple, la manca d’iconicitat que la contraiconicitat. En segon lloc, perquè molts canvis no es justifiquen per la intervenció d’un únic principi, sinó per la interacció de diferents principis. Finalment, perquè els principis no tenen la mateixa validesa per a totes les categories morfosintàctiques: hi ha categories, per exemple, que admeten més fàcilment l’opacitat que d’altres i hi ha oposicions de marcatge que són més clares que d’altres. Totes aquestes remarques són certament importants i s’hauran de tenir ben presents al llarg d’aquest treball. Tot i amb això, en molts canvis històrics del català, la jerarquia que té un valor explicatiu més alt és la següent: iconicitat → transparència → uniformitat. La iconicitat sembla ser el factor més important i la uniformitat, el menys important.⁹

1.5 La gramaticalització
1.5.1 La unidireccionalitat semàntica

La darrera modalitat de canvi que analitzarem és la que té a veure amb els processos de gramaticalització, amb els processos que transformen d’una manera progressiva i contínua el significat lèxic de determinades unitats en un significat de caràcter gramatical. A grans trets, es pot afirmar que la gramaticalització té una marcada unidireccionalitat tant pel que fa al canvi semàntic i funcional experimentat per l’element gramaticalitzat com pel que fa a uns altres factors de caràcter més formal (el grau de regularitat o el nombre de síl·labes, per exemple). La unidireccionalitat semàntica, concretament, fa referència al fet que els elements que es gramaticalitzen assoleixen significats cada vegada més abstractes i generals. Hi ha hagut diferents propostes per delimitar aquesta unidireccionalitat semàntica. Per als objectius que ens hem plantejat en aquesta obra, segurament la més explicativa és la formulada per Elisabeth C. Traugott, d’acord amb la qual la unidireccionalitat dels processos de gramaticalització provoca una subjectivització creixent de la unitat o de la construcció lingüística, segons la qual la unitat perd contingut lèxic però assoleix un major valor pragmàtic. L’autora ha realitzat diferents propostes per delimitar aquest procés, cada vegada més globalitzadores i genèriques. En algunes de les més recents (Traugott, 1989, 1995a; Traugott i Konig, 1991), la subjectivització es caracteritza a partir de les tendències recollides en (14).

(14) Tendència 1. Dels significats basats en la situació descrita de manera externa als significats basats en la percepció cognitiva interior: per exemple, la percepció de l’espai és menys interioritzada que la del temps, i per això molts termes de referència temporal parteixen de referències espacials.

Tendència 2. Dels significats basats en la situació descrita (externa o interna) als que es basen en la situació textual o metalingüística: unitats significatives referencials o perceptuals que passen a adquirir un valor metadiscursiu i/o una funció com a estructuradors del text.

Tendència 3. Els significats tendeixen a basar-se progressivament en l’actitud subjectiva del parlant, en les seves creences respecte a la situació descrita, en les relacions interpersonals establertes amb l’oient: modalització de l’enunciat, expressió d’expectatives o contraexpectatives, valoracions, etc.

La tendència 1 es pot exemplificar fàcilment amb el pretèrit perfet perifràstic (p. ex. vaig cantar), format a partir d’un auxiliar que originàriament tenia un valor espacial. La tendència 2 resulta difícil d’exemplificar amb elements verbals, però és fàcilment exemplificable amb tota una sèrie de connectors discursius que provenen d’adverbis espacials o tempoaspectuals (per exemple, construccions amb l’adverbi aspectual encara del tipus encara més, encara que, etc). La tendència 3, finalment, es pot exemplificar amb l’evolució semàntica del verb deure. Aquest verb, que en un principi tenia un valor deòntic d’obligació (p. ex. deus fer això), s’ha convertit en el català modern en un modal epistèmic per un procés de subjectivització creixent (p. ex. deuen ser a casa).¹⁰

1.5.2 El mecanisme del canvi lingüístic: metàfora o metonímia discursiva?

Un aspecte controvertit dels processos de gramaticalització té a veure amb el mecanisme concret que justifica el canvi semàntic i funcional experimentat per la forma gramaticalitzada. De manera general, i simplificant una mica el debat existent a hores d’ara sobre aquest tema, es poden delimitar dues grans perspectives teòriques. Els autors vinculats a l’anomenada Lingüística Cognitiva justifiquen generalment els canvis a partir de processos metafòrics que projecten el significat de la unitat lingüística des d’un determinat domini cognitiu (el domini font) a un altre de més abstracte i interioritzat (el domini meta).¹¹ La metàfora, des d’aquesta perspectiva, no és una simple figura retòrica, sinó un recurs omnipresent en el llenguatge quotidià, un recurs de naturalesa mental que permet entendre un domini d’experiència en termes d’un altre domini. Una perspectiva diferent adopten els autors vinculats a perspectives funcionalistes per a qui els processos de gramaticalització es produeixen bàsicament a partir de metonímies discursives i, concretament, a partir de la convencionalització o la rutinització de determinades inferències que emergeixen en contextos morfosintàctics i discursius molt concrets.¹²

El procediment metafòric resulta adequat per explicar, per exemple, que els noms que designen parts del cos humà puguin designar també una part d’un objecte inanimat (p. ex. el peu d’una muntanya) o que els verbs de moviment puguin assenyalar aproximació temporal (p. ex. ja s’acosta Sant Josep). No resulta, tanmateix, adequat quan la gramaticalització és intensa i l’element gramaticalitzat experimenta canvis categorials: quina pot ser, per exemple, la metàfora que justifiqui que el verb de possessió habeo s’hagi convertit en un modal deòntic (p. ex. he de cantar) i en un marcador de futur (p. ex. cantaré)? Una explicació basada únicament en canvis metafòrics no recull el fet que, en casos com aquests, la gramaticalització es produeix d’una manera contínua (i no catastròfica, com semblen suggerir les transformacions metafòriques).¹³ Més encara, molt sovint es produeix a partir de la progressiva fixació de determinades inferències que emergeixen de l’ús discursiu de construccions morfosintàctiques molt delimitades (cfr. Hopper, 1987, 1991). Pensem, per exemple, en el perfet perifràstic català. El procés de gramaticalització d’aquesta construcció s’inicia en discursos narratius i en oracions en què el verb anar es combina amb un infinitiu amb valor final i no s’explicita la destinació (o la meta) del moviment; oracions, per exemple, del tipus: Lo comte {va/anà} visitar lo rei. Únicament en aquest tipus de contextos, fou possible que la idea de moviment s’afeblís i que el verb anar comencés a desenvolupar un valor secundari de marcador narratiu.

1.5.3 La unidireccionalitat del canvi sintàctic

La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions clarament sintàctiques que afecten tant el lexema que es gramaticalitza com el conjunt de la construcció sintàctica en què s’insereix aquest lexema. Si ens fixem fonamentalment en el lexema que es gramaticalitza, la unidireccionalitat sintàctica pot ser descrita com un contínuum de descategorització:

(15) categoria lèxica major → categoria lèxica menor → categoria funcional

D’acord amb aquest procés, les categories lèxiques majors, pertanyents a classes obertes, es converteixen en categories lèxiques menors, o classes tancades però amb un nombre relativament important d’elements; aquestes, finalment, tendeixen a convertir-se en categories funcionals, o classes tancades amb un reduït nombre d’elements. Pel que fa a la gramaticalització de lexemes verbals, el procés de descategorització segueix normalment el contínuum de (16).

(16) verb principal → verb auxiliar → adjunt verbal → desinència flexiva

En la majoria de casos, el procés de descategorització s’atura en l’estadi segon o en el tercer. El verb anar, per exemple, s’ha convertit en un auxiliar de temps en la perífrasi de pretèrit perfet. En alguns casos, però, el verb gramaticalitzat pot arribar a fusionar-se totalment amb el verb principal i convertir-se en una simple desinència verbal. Un exemple prototípic, i citat sempre que es parla de processos de gramaticalització, és l’evolució històrica del verb habeo en la construcció d’infinitiu final cantare habeo, a partir de la qual es recrea el futur en la major part de les llengües romàniques. En llatí clàsic el verb habeo és un verb principal amb semantisme ple (p. ex. dīcere hoc habeo ‘tinc coses a dir’), que es converteix en el llatí vulgar en un verb modal amb valor deòntic (p. ex. dīcere habeo ‘he de dir’). En català medieval, el derivat d’aquest verb es comporta com un adjunt verbal de futur que admet l’enclisi dels pronoms personals febles (p. ex. dir-t’ho-he). En català modern, finalment, ha esdevingut una desinència totalment fusionada al verb (p. ex. t’ho diré).

La gramaticalització, com s’ha apuntat, no sols afecta el lexema que es descategoritza sinó el conjunt de la construcció sintàctica en la qual s’insereix. Des d’aquesta perspectiva, més globalitzadora i realista que no l’anterior, la construcció experimenta un procés de reanàlisi sintàctica, que molt sovint elimina nodes sintagmàtics i trasllada les unitats gramaticalitzades cap a posicions estructurals més altes i de major abast sintàctic. Com s’indica en (17), el verb anar, en convertir-se en auxiliar de passat, es trasllada des de la posició de nucli del SV a la posició de Flexió. Aquest trasllat provoca l’elisió de determinats nodes sintagmàtics i transforma la construcció bioracional originària en una construcció amb una única oració.

1.5.4 Altres canvis

La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions en altres àmbits de la gramàtica i, fins i tot, de la pragmàtica. De manera general, es pot afirmar que les formes gramaticalitzades presenten una major fixació morfosintàctica, una major freqüència d’ús, un menor cos fonètic i una major regularitat formal que no les formes lèxiques de les quals procedeixen. Pensem, per exemple en el verb anar. La freqüència de l’auxiliar anar és molt més alta que no la del verb lèxic anar. Aquest, d’altra banda, presenta formes supletives i bisil·làbiques en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu (anem i aneu), que han estat substituïdes per formes regulars monosil·làbiques quan es comporta com a auxiliar (vam i vau). Tots aquests aspectes estan íntimament interrelacionats i actuen de manera paral·lela. Fins a cert punt, per tant, es pot considerar que la gramaticalització té un caràcter icònic, ja que els canvis semàntics i funcionals normalment mantenen una estreta relació amb els canvis de caràcter més aviat formal. Aquesta iconicitat i els diferents aspectes que intervenen en la gramaticalització se sintetitzen en l’esquema de (18).

Aquest esquema, que amb petites modificacions reprodueix el que Cuenca i Castellà (1995), seguint Bybee (1993), apliquen a l’estudi de les preguntes confirmatòries en català, permet caracteritzar la gramaticalització com un contínuum entre el lèxic i la gramàtica en el qual tots els nivells d’anàlisi lingüística segueixen una evolució paral·lela.

1. Notem, però, que la pregunta també es podria invertir: és cert que les llengües canvien, però per què no canvien més? per què després de cinc segles encara reconeixem com a català, com un català relativament pròxim al nostre, la llengua utilitzada pels escriptors clàssics?

2. Per a un estudi més aprofundit de les diferents concepcions del canvi lingüístic i dels debats existents al voltant d’aquest tema, vegeu, entre d’altres, Coseriu (1977b: cap. 7), Arlotto (1981), Aitchison (1991), Ridruejo (1989), McMahon (1994) i Viaplana (1996c: cap. II.3).

3. Diferents models lingüístics actuals han atorgat un caràcter central a aquests conflictes o divergències d’optimitat. Ens referim, concretament, a la Teoria de l’Optimitat, que ha tingut una especial incidència en els estudis de fonologia, i a la Morfologia Natural. D’acord amb els pressupòsits d’aquests models, no sols els canvis provoquen conflictes de naturalitat o d’optimitat, sinó que el canvi es justifica sovint pel fet que determinades tendències triomfen sobre unes altres de contràries o pel fet que determinats canvis sovint són aturats o alentits a causa d’aquests conflictes.

4. Des de la perspectiva generativista adoptada per Kiparsky (1973), el procés de morfologització seguiria l’itinerari següent: regles fonològiques transparents → regles fonològiques opaques → regles morfològiques. Les regles fonològiques transparents es converteixen en opaques a causa de l’actuació de noves regles. Per tal de simplificar la gramàtica, les regles fonològiques opaques es reanalitzen com a regles morfològiques. Dressler (1985a), per la seva banda, diferencia tres tipus de regles, les fonològiques, les morfofonològiques i les morfològiques. L’estatus de les segones regles no sempre resulta fàcil de delimitar. Per als propòsits del present treball és suficient establir únicament la distinció entre regles fonològiques i regles morfològiques, o variants formals justificades fonològicament (al·lòfons) i variants estrictament morfològiques (al·lomorfs).

5. Aquests dos aspectes apareixen explícitament recollits en les gramàtiques històriques de Moll (1952: 144) i de Badia (1951: 267).

6. Dins la línia teòrica encetada per Kuryłowicz, se situen també els treballs de Man@czak (1958, 1978), on es formulen diverses hipòtesis sobre el canvi morfològic, la validesa de les quals és avaluada mitjançant el contrast de fenòmens evolutius de diferents llengües occidentals.

7. En aquest treball, però, parlarem de quatre conjugacions (seguint la gramàtica llatina) per tal d’explicar els canvis produïts del llatí al català: cantar, voler, perdre i dormir.

8. Aquestes dades han estat extretes de Rafel (dir.) (1996).

9. Vegeu, sobretot, Wheeler (1993a i 1995) i les referències que s’hi citen. És evident, d’altra banda, que la gramàtica històrica, igual que moltes disciplines humanístiques, no pot aspirar a adoptar un mètode radicalment hipoteticodeductiu, però sí un mètode probabilístic, que s’ha mostrat altament productiu en molts camps de la investigació científica.

10. Heine et alii (1991) adopten una explicació diferent a partir de la clàssica hipòtesi localista. Aquests autors postulen una jerarquia que ordena diferents dominis cognitius segons el grau d’abstracció cognitivoperceptiva que presenten; concretament: persona → objecte → espai → aspecte → temps → qualitat. D’acord amb aquesta jerarquia, un element que pertanyi a un determinat domini cognitiu pot assumir nous significats relacionats amb un domini més baix i més abstracte, però mai no a l’inrevés. Aquesta jerarquia resulta bastant adequada per explicar les extensions semàntiques experimentades per noms que denoten parts del cos humà o, en general, per molts noms i verbs que tenen un valor locatiu i assumeixen un valor aspectual o temporal. Tot i amb això, és ben poc aclaridora a l’hora de delimitar els canvis en què intervenen nocions de caràcter modal, tempoaspectual o relacions discursives.

11. Dins d’aquesta concepció són paradigmàtics els estudis realitzats a la Universitat de Berkeley per George Lakoff, Eve Sweetser i els seus deixebles. Sobre aquest tema, vegeu, per exemple, Lakoff i Johnson (1980), Lakoff (1987), Sweetser (1990) i, en català, Salvador (1994) i Hilferty (1995).

12. Dins d’aquesta concepció, destaquen, a més dels treballs citats de Traugott, els de Dahl (1985), Hopper (1979, 1987 i 1991), Haiman (1985 i 1994) i Bybee et alii (1994).

13. En aquest punt adoptem una perspectiva semblant a la de Bybee et alii (1994), segons la qual el mecanisme de canvi pot ser diferent en cada cas i la metaforització es presenta fonamentalment en els primers estadis de gramaticalització.

2. LES CONJUGACIONS VERBALS I L’INFINITIU

—Ramon –dix l’ermità–, com poríem mover / lo Papa e los cardenals e lo fait obtener? / Car en tan noble fait vull tots temps remaner / e a ell a tractar vull far tot mon poder, / car fait és on lo món porà molts mais valer; / e car eu ans no el vi hai-ne gran desplaer, / car si eu ans lo vis, res no pogra tener / que eu no apresés arabesc e lo vostre saber, / per anar als sarraïns e la fe mantener / senes paor de mort, e gran plaer haver / en morir, per Jesús honrar e car tener, / car mais val per Ell morir que per si vida haver (Llull, Poesies, p. 99).

2.1 Les conjugacions llatines

La classificació dels verbs llatins en classes conjugacionals no ha comptat amb un consens generalitzat entre els gramàtics llatins ni entre els romanistes que s’han ocupat de la reestructuració de les conjugacions en les diferents llengües romàniques. Aquesta situació no ha de resultar sorprenent, puix que tota classificació verbal té un punt de convencionalitat, tant pel que fa al nombre de models establerts (quin és el límit entre les classes i les subclasses verbals?) com pel que fa a les propietats o a les formes que s’han de fer prevaler en la classificació.

En les classificacions verbals llatines, s’han tingut en compte bàsicament les formes imperfectives (les formes del tema de present) i s’han distingit, segons el criteri adoptat, tres conjugacions o quatre. No plantegen problemes els verbs que tenien una vocal temàtica llarga en l’infinitiu i en la segona persona del present d’indicatiu: ĀRE-ĀS (cantarecantās), ĒRE-ĒS (valere-vales) i ĪRIE-ĪS (dormīre-dormīs). Molt més problemàtics resulten els verbs que tenien una vocal temàtica breu en aquestes formes: ERE-IS (crēdere-crēdis). Atenent a la marca i, aquests verbs s’han classificat, a vegades, juntament amb els verbs del tipus ĪRE-ĪS, malgrat la diferència de quantitat existent entre les vocals temàtiques de les dues classes.¹ Atenent a la confluència que es produí en les llengües romàniques amb els verbs del tipus ĒRE-ĒS, alguns romanistes han considerat que tots dos grups de verbs constitueixen dues classes d’una mateixa conjugació.² Tot i amb això, el criteri més generalitzat, almenys des de Priscià (segle VI), consisteix a diferenciar totalment aquesta conjugació de les altres i a establir una classificació quadripartida. D’acord amb aquesta classificació, i tenint en compte l’infinitiu, la primera conjugació s’identifica amb els verbs en -ARE, la segona amb els verbs en -ĒRE, la tercera amb els verbs en -ERE i la quarta amb els verbs en -ĪRE.

Aquesta classificació quadripartida no està exempta, tanmateix, de problemes, puix que dins els verbs de la tercera conjugació hi ha dues subclasses ben diferenciades: la que té una i breu entre el radical i les desinències flexives en la primera persona del present d’indicatiu (capio), en el present de subjuntiu (capiam, capias…) i en el futur (capiam, capiēs…), i la que no té cap vocal i en aquestes formes (credo; credam, credas…; credam, credes…). Tenint en compte aquestes diferències i, sobretot, alguns canvis produïts en romànic, distingirem, dins la tercera conjugació, la subclasse A, tipus credo, de la subclasse B, tipus capio.³ Les semblances i les diferències formals entre les conjugacions a què ens hem referit suara es poden constatar fàcilment en els paradigmes de (1), on s’arrepleguen les desinències del present d’indicatiu i de subjuntiu.⁴

(1) a. present d’indicatiu

b. present de subjuntiu

2.2 Canvis fonètics i analògics en el llatí tardà

L’evolució de les conjugacions des del llatí a les llengües romàniques està condicionada bàsicament per dos factors: d’una banda, per l’evolució fonètica regular de les formes del tema de present i pels canvis analògics experimentats per alguna d’aquestes formes; de l’altra, per la productivitat –i la vitalitat– de les diferents conjugacions. Pel que fa a aquest darrer factor, les quatre conjugacions llatines no comptaven amb el mateix nombre de verbs ni amb la mateixa capacitat de formar-ne de nous. La primera i la tercera tenien un nombre bastant elevat de verbs enfront de la segona i la quarta, molt més reduïdes. De les quatre, d’altra banda, solament la primera era realment productiva i ha mantingut la vitalitat en les llengües romàniques (cfr. Lloyd, 1993: 162). Les altres tres conjugacions no eren productives i, en el pas del llatí al romànic, sovint experimentaren pèrdues i desplaçaments de verbs d’una conjugació a una altra.⁵

Quant a l’evolució fonètica regular, cal tenir en compte dos canvis ocorreguts en el llatí tardà que desdibuixaren part de les oposicions formals existents entre les conjugacions segona, tercera i quarta. El primer està relacionat amb la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i amb l’obertura compensatòria de les vocals breus; el segon, amb l’evolució de les vocals temàtiques e i i en hiat. La pèrdua de distintivitat de la quantitat vocàlica i l’obertura de les vocals breus provocà que la vocal temàtica de la tercera conjugació convergís amb la de la segona conjugació (puix que i > e): credes (< CREDIS) igual que vales, per exemple. Tot i amb això, les dues conjugacions encara mantenien algunes formes diferenciades, a causa de la fonologització de l’accent de mot. Com és sabut, en llatí, l’accent de mot era redundant i, en general, requeia sobre la penúltima síl·laba si aquesta era pesant (això és, si contenia una vocal llarga, un diftong o una coda consonàntica) o sobre l’antepenúltima si la penúltima era lleugera (en cas contrari). Quan es produí la desfonologització de la quantitat vocàlica, l’accent es fixà seguint les tendències anteriors. Totes les conjugacions tenien formes rizotòniques (fortes o amb accent en el radical) en les persones del singular i en la sisena del plural del present d’indicatiu. Les formes del present d’indicatiu del verb canto poden servir d’exemple:

(2) cánto, cántas, cántat, cántant

La tercera conjugació, però, es diferenciava de la resta en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, i en l’infinitiu: la tercera tenia formes rizotòniques i les altres formes arizotòniques (febles o sense accent en el radical). Heus aquí les diferències accentuals, fent abstracció del canvi vocàlic:

Les persones quarta i cinquena dels verbs de la tercera conjugació acabaren assumint el patró accentual de la resta de conjugacions i es convertiren en arizotòniques. Aquest canvi es pot constatar en les formes de (4), on s’han tingut en compte també els canvis fonètics regulars experimentats en llatí tardà:⁶

(4) a. crédimus >> credémos

b. créditis >> credédes

Els infinitius forts, per contra, es mantingueren en la majoria de llengües romàniques. Sobre aquest punt, que requereix una anàlisi més detallada, tornarem més avall en analitzar la forma dels infinitius.

L’altre factor fonètic que també contribuí a desdibuixar els límits entre algunes conjugacions fou l’evolució de les vocals temàtiques e i i en aquells contextos en què apareixien seguides d’una desinència vocàlica. Com és ben sabut, aquestes vocals es convertiren en una iod –una semivocal palatal– i provocaren la igualació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu dels verbs de les conjugacions segona, tercera B i quarta (cfr. § 3.3):

(5) a. VALEŌ > valjo, CAPIŌ > capjo, DORMIŌ > dormjo

b. VALEAM > valja, CAPIAM > capja, DORMIAM > dormja

Aquestes evolucions formals, sens dubte, contribuïren al fet que diferents verbs es desplacessin d’unes conjugacions a unes altres. En els paràgrafs que segueixen, ens centrarem en aquests canvis a partir bàsicament de la forma dels infinitius. Com s’ha fet fins ara, es parlarà sempre de quatre conjugacions, i no de tres com és habitual en les gramàtiques del català modern.

2.3 La primera conjugació

La primera conjugació era la més productiva en llatí i ha mantingut aquest caràcter en totes les llengües romàniques, de manera que s’ha convertit en la conjugació per excel·lència. A més dels nombrosos verbs que en llatí pertanyien a aquesta conjugació (p. ex. 6a), s’hi afegiren alguns préstecs germànics acabats en -on i esporàdicament en -jan (p. ex. 6b) i uns quants verbs procedents d’altres conjugacions (p. ex. 6c).

(6) a. CANTĀRE > cantar, PENSĀRE > pensar, COLLOCĀRE > colgar, PLORĀRE > plorar, VIGILĀRE > vetllar (/vetlar)

b. BRUTON > brotar, WARDON > guardar, RAUBON > robar, WADANJAN > guanyar

c. torrar (cl. TORRERE), minvar (cl. MINUERE)

Aquesta conjugació, d’altra banda, s’ha incrementat amb tota una sèrie de verbs de formació romànica, sobretot denominals i deadjectivals: per exemple, les formacions parasintètiques (agranar, agenollarse), els verbs causatius amb el sufix -ific- o -itz- (planificar, normalitzar), els reiteratius amb -ej- (voltejar, ploriquejar), etc.

2.4 La segona conjugació

Sens dubte, la reestructuració més important es produí entre els verbs de la segona i la tercera conjugació que, com s’ha indicat, s’havien igualat formalment en la majoria de formes del tema de present, tot i que es mantenien perfectament diferenciats en els infinitius: febles en els verbs de la segona (valére) i forts en els de la tercera (crédere, cápere). És interessant constatar que els dos tipus d’infinitius comptaven amb un factor que contribuïa a atorgar-hi estabilitat: els infinitius febles formaven un grup bastant reduït però eren congruents amb els infinitius de la primera i la quarta conjugació; els forts, per contra, no eren congruents amb els altres infinitius però constituïen un grup molt més nombrós. En llengües com el castellà i el portuguès, la congruència accentual dels infinitius de la segona provocà que tots els verbs de la tercera acabessin adoptant les formes arizotòniques pròpies d’aquella conjugació (p. ex. CRĒDERE >> creer). En la resta de llengües romàniques, en canvi, els dos tipus d’infinitius s’han mantingut i s’han produït freqüentment canvis d’una classe a l’altra, tot i que el model que ha prevalgut és el de la tercera. Analitzem de manera més detallada, els infinitius de la segona conjugació.

En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a l’evolució posterior, es poden establir quatre grups diferents d’infinitius:

(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:

(7) a. DEBERE > dever

b. HABERE > haver

(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:

(8) a. CALERE > caler

b. DOLERE > doler

c. SOLERE > soler

d. VALERE > valer

(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:

(9) a. TENERE > tener

b. REMANERE > remaner/romaner

(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -C^e, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient:⁷

(10) a. IACERE > jaser > jaer

b. LICERE > leser > leer

c. PLACERE > plaser > plaer

d. SEDERE > seser > seer

e. VIDERE > veser > veer

Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà l’infinitiu en llatí tardà:

(11) a. *POTERE > poder

b. *VOLERE > voler

Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever. La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12).⁸

(12) a. *SAPERE (cl. SAPERE) > saber

b. *CADERE (cl. CADERE) > caser > caer

c. *TRACERE (cl. TRAHERE) > traser > traer

d. *CAPERE (cl. CAPERE) > caber

Com veurem en l’epígraf següent, la majoria dels verbs de la segona conjugació han modificat la forma d’infinitiu originària. El canvi més general ha consistit a adoptar formes rizotòniques d’acord amb el model de la tercera conjugació en un procés que s’ha mantingut viu fins a l’actualitat (cfr. § 2.5.2). A causa d’aquest canvi analògic, en català modern únicament es mantenen sis verbs amb la desinència -er tònica: haver, voler, poder, saber, soler i valer.⁹ Notem que la majoria d’aquests verbs són auxiliars i modals, i tenen, per tant, una alta freqüència d’ús que, sens dubte, ha contribuït a atorgar estabilitat a les formes arizotòniques.

2.5 La tercera conjugació

La tercera conjugació, com s’ha indicat més amunt, era bastant més nombrosa que no la segona i no ha deixat d’incorporar verbs procedents de la segona conjugació al llarg de la història del català. Els infinitius d’aquests verbs es poden classificar formalment en tres grups: els acabats en -re, en -er i en -r.

2.5.1 Infinitius acabats en -re

Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re. Aquesta desinència respon a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics.¹⁰ Partint d’aquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:

(a) Els verbs que tenien en llatí un radical acabat en les consonants -V-, -D- O -C^e. Aquestes consonants, com se sap, es vocalitzaren en [w] després de la síncope de la vocal posttònica:¹¹

(13) a. CREDERE > creure

b. RĀDERE > raure

c. VĪVERE > viure

d. *AUCIDERE (cl. OCCIDERE) > ociure/auciure

e. *COCERE (cl. COQUERE) > coure

f. *MOVERE (cl. MOVERE) > moure

g. *NOCERE (cl. NOCERE) > noure

h. *RIDERE (cl. RIDERE) > riure

(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:

(14) a. BATT(U)ERE > batre

b. CONCIPERE > concebre

c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre

d. REDDERE > (redre/) retre¹²

(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:

(15) a. ATTENDERE > atendre

b. FUNDERE > fondre

c. PRENDERE > p(r)endre

d. INCENDERE > encendre

e. RUMPERE > rompre

f. PERDERE > perdre

(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de l’obertura de la síl·laba següent:

(16) a. PREMERE > prembre

b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre

c. *TIMERE (cl. TIMERE) > tembre

Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona (prémer i témer) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació (redimir). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat, VIII: 382-383).

(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n. Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:

(17) c. COLERE > colre > coldre

b. MOLERE > molre > moldre

c. TOLLERE > tolre > toldre

d. PŌNERE > ponre > pondre

Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI).¹³ En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model d’alguns dels infinitius del grup (c).

(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NC^e i -RC^e:

(18) a. VINCERE > vençre

b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre

Com en el cas anterior, la bategant d’aquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.

2.5.2 El canvi analògic /’er/ >> /re/

Com s’ha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació s’han convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a l’actualitat. L’escàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència d’ús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.

El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present d’indicatiu: veu, seu, deu, etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals s’obtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure, noure, riure o coure, als quals ja ens hem referit en l’epígraf anterior,¹⁴ i una mica més tardà en deure (per l’etimològic dever), en haure (variant transitiva del verb haver) i en els infinitius del tipus veer, que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més l’avantatge d’evitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència:

(19) a. veer >> veure

b. plaer >> plaure

c. seer >> seure

d. caer >> caure

e. jaer >> jaure

f. leer >> lleure

Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present d’indicatiu acabada en [w] s’han mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de l’infinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per l’antic remaner). Quant als verbs amb radical acabat en l, el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota l’edat mitjana i la forma analògica caldre s’imposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer, soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques.¹⁵ Pel que fa als verbs amb radical acabat en b, el canvi de cabre per l’antic caber ja devia ser bastant normal a la fi de l’edat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles d’esquivar vocables. Molt més resistent s’ha mostrat la forma saber, a causa, sens dubte, de l’alta freqüència d’ús.¹⁶

Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs (haver, voler, poder, saber, soler i valer). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció d’auxiliar perfectiu s’ha mantingut durant més temps.¹⁷

2.5.3 Infinitius acabats en /-er/

El segon grup d’infinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er. Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal d’evitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NG^e i -SC^e):

(20) a. ATTINGERE > atènyer

b. CRESCERE > créixer

c. CURRERE > córrer

d. PLANGERE > plànyer

e. STRINGERE > estrènyer

En català primitiu també s’integren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):

(21) a. AFFIGERE > afíger

b. CORRIGERE > corrèger

c. ELIGERE > elèger

d. FRĪGERE > fríger

e. FUGERE > fúger

f. LEGERE > líger

g. REGERE > règer

(22) a. CINGERE > cínyer

b. COLLIGERE > cúller

c. JUNGERE > júnyer

d. TINGERE > tènyer

Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals.¹⁸

2.5.4 Infinitius amb desinències no vocàliques

Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir, dur, fer (o l’arcaic far) i trer (que alterna en català medieval amb traer). L’origen d’aquestes formes no s’ha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat d’infinitius vulgars abreujats a causa de l’alta freqüència d’ús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat, III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de l’imperatiu sense desinència d’aquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1):¹⁹

(23) a. DĪCERE > *dire > dir

b. DICERE > *dure > dur

c. FACERE > *fare > far

L’antic infinitiu trer, en canvi, respon a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: TRAHERE > traire > trer. A partir d’aquest infinitiu, d’altra banda, segurament es creà l’infinitiu fer (< *faire), extret del participi factum d'acord amb el model de traire / tractum: *faire >fer.²⁰

Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser. Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser. A la primera ja ens hem referit al final de l’epígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical (seré i seria, per exemple) i de l’analogia exercida pel verb fer. Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi (essent > sent), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.

2.5.5 Infinitius acabats en -rre

Un cas especial presenten també uns quants verbs que, en català medieval, tenen infinitius acabats en -rre, juntament amb les variants en

-ir, que s’han imposat en el català modern. Es tracta, concretament, dels verbs oferre, soferre i querre (i els derivats conquerre i requerre). El verb querre i els derivats responen a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: QUARERE > querre. Els altres dos verbs, per contra, són cultismes que reprodueixen la forma irregular que aquests verbs tenien en llatí clàssic (OFFERRE i SUFFERRE), tot i que ja havien adoptat les formes regulars en -ire en el llatí tardà.

2.6 La quarta conjugació

Amb l’excepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i. La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat d’augmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents:

(24) a. AUDĪRE > oir

b. DORMĪRE > dormir

c. SENTĪRE > sentir

d. VENĪRE > venir

e. *MENTĪRE (cl. MENTĪRI) > mentir

Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en l’epígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre. Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir, ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). L’infinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.

Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental s’han mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir, pels antics fúger i cúller. El canvi conjugacional –i l’existència posterior dels geosinònims– es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull, fuig, llig, etc. (cfr. 5.2.1).²¹

2.7 Els infinitius analògics vindre i tindre

Els verbs venir i tenir tenen unes fortes peculiaritats dins la conjugació catalana, puix que en unes formes adopten la vocal temàtica de la tercera conjugació (p. ex. tingué, tingués, etc.) però en d’altres la de la quarta conjugació (p. ex. tenir, tenim, etc.). La vinculació parcial d’aquests verbs a la tercera conjugació explica, sens dubte, l’aparició dels infinitius forts vindre i tindre, formats de manera regressiva a partir del futur i el condicional:

(25) a. vindré/vindria → (venir >>) vindre

b. tindré/tindria → (tenir >>) tindre

Aquestes formes analògiques són predominants en el nord-occidental i en el valencià, i no són totalment desconegudes en la resta del domini amb l’excepció del baleàric (Segarra, 1985: 135).

2.8 Conclusions

Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: d’una banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de l’altra, per l’evolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que s’ha convertit en la conjugació catalana –i romànica– per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, s’incrementà amb alguns verbs que procedien d’altres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.

La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i l’obertura d’un grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e) i la regularització analògica de l’accent en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també l’infinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) s’imposà el model de la segona conjugació, on l’infinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat d’incorporar nous verbs de la segona conjugació des d’època preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta d’una forma analògica.

En alguns casos el canvi es produí en el català preliterari, en d’altres en el català de la fi de l’edat mitjana i en d’altres encara en el català modern. Producte d’aquest dilatat procés, els infinitius arizotònics de la segona conjugació han quedat reduïts en l’actualitat a uns quants verbs auxiliars o semiauxiliars (haver, voler, poder, saber, soler i valer).

1. Per exemple, la classificació de Varró, basada en la segona persona del present d’indicatiu.

2. Per exemple, la classificació Meyer-Lübke (1900: §§ 124-127).

3. Cfr. Ernout (1953: § 171) i Lloyd (1993: 160-161).

4. Com es pot constatar en aquests paradigmes, les vocals temàtiques llargues de totes les conjugacions excepte les de la tercera, i la vocal del subjuntiu en totes les conjugacions, es converteixen en breus en alguns contextos a causa de factors fonològics. Concretament, el fet que les vocals llargues s’abreugen quan formen hiat amb una altra vocal (p. ex. valēmus però valeō, dormīmus però dormiō) o quan la síl·laba conté una consonant o un grup de consonants diferents de s en la coda (p. ex. valēs però valet i valent).

5. També és productiva la classe de verbs incoatius inclosos en la conjugació de verbs amb vocal temàtica i. A aquesta classe de creació romànica ens referirem en el capítol sisè.

6. Tot i amb això, les formes fortes originàries s’han mantingut en romanès (amb l’excepció del romanès de Macedònia i Ístria) i en alguns dialectes llombards. De manera molt excepcional, d’altra banda, reapareixen formes fortes en diferents llengües romàniques en alguns verbs molt freqüents i d’una importància excepcional. El cas més estès és el de FACITIS (català antic faits, occità antic faitz o faites, castellà antic feches, engadinès fais); molta menys extensió tenen FACIMUS (francès antic faimes, engadinès fain), _dĪCITIS (francès dites) i TRAHITIS (sols documentada en francès antic). Sobre aquest tema, vegeu Lausberg (1962: § 878) i Coromines (1971: 270-271).

7. Aquestes consonants, com s’ha indicat, es relaxaren i caigueren posteriorment. Generalment s’assumeix que la velar -_ce experimentà un procés d’avançament i d’afebliment fins que confluí amb el derivat de -_d- en el so fricatiu interdental [D], que apareix representat com a <d>en textos primitius i com a <s> a partir del XIII. Aquest procés seguiria, doncs, l’evolució següent: -ke > dZ > dz > D. Amb posterioritat, aquest so encara es relaxà més en posició d’obertura de síl·laba tònica i acabà perdent-se, tot i que en algun cas pogué canviar a [z] (cfr. Coromines, 1971: 210; Rasico, 1982: 135-144).

8. Tots aquests verbs tenien, com HABĒ^re, un radical amb la vocal a. Els verbs (12a i b), que pertanyien originàriament a la conjugació tercera A, també compartien amb els verbs etimològics de (10) la consonant final del radical. Els verbs (12c i d), finalment, pertanyien a la conjugació tercera B i, en aquest cas, el canvi degué estar afavorit per la confluència de les vocals temàtiques _e i _i en hiat a què ens hem referit més amunt (§ 2.2).

9. Sobre aquest tema, vegeu Segarra (1985: cap. 4).

10. Com es veurà tot seguit, són inestables els contextos en què la bategant en posició d’obertura de síl·laba està precedida d’una consonant en posició de coda de la síl·laba anterior. En aquests casos o bé s’inserí una consonant epentètica o bé es produí la vibrantització de la bategant.

11. Les consonants -D- O -C^e s’afebliren en [D] i es vocalitzaren en [w] en quedar en posició de coda: RADERE > raDre > raure. La vocalització ja es documenta des del segle XI i es generalitza a la fi del XII (cfr. Rafel, 1963-1968, i Gulsoy, 1993: cap. B.3). Alguns d’aquests infinitius, d’altra banda, es documenten en textos rossellonesos amb la variantire (p. ex. raire, coire). Es tracta, sens dubte, de formes manllevades a l’occità, llengua on es produí la vocalització en [j], i no en [w] com en català, de les consonants -D- i -C^e (p. ex. *COCERE > coDre > coire).

12. En aquesta forma cal pressuposar un ensordiment de la consonant geminada paral·lel al de GIBBA > gepa (Coromines, DECat, VIII: 290-291).

13. La forma molre, per exemple, és documentada per Coromines (DECat, V: 737) a la ruralia mallorquina, al català nord-occidental i tot al llarg dels Pirineus fins a Cardós i Vall Ferrara i la resta de Pallars i la Ribagorça. Els verbs amb radical acabat -ND de (15) també es documenten sense d, d’acord amb la reducció general de nd en n (p. ex. MANDĀRE > manar), i en aquest cas s’assimilen als verbs del grup (e). En català antic, per exemple, trobem alternances entre pendre i penre, encara que el primer és més habitual: «E d’altra part veem que ell és estat així malvat home que ell no es volrà confessar ne penre algun sagramant de l’esgleia» (Decameró, I, p. 73). Les formes sense d, a més, es mantenen en rossellonès i en algun parlar occidental.

14. L’infinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme –o arcaïsme occitanitzant– justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat, V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser.

15. Malgrat aquesta vitalitat també es documenta a vegades el canvi analògic. Aquest canvi és bastant estès en el cas de valdre que Alcover i Moll (1929-32: II: 168) documenten, normalment en covariació amb valer, en diferents localitats valencianes i, més esporàdicament, en localitats d’altres dialectes. Molt més esporàdic és el canvi analògic en els altres dos verbs; fet i fet, les formes soldre i voldre es limiten a algunes localitats de la Ribagorça i de l’extrem occidental.

16. Tot i amb això, dialectalment també existeix la forma sabre (o sebre). Aquesta forma té un ús bastant general al català insular i, en menor mesura, a l’antic bisbat de Girona i no deu ser desconeguda a la franja extrema del català occidental (Coromines, DECat, VIII: 555-556).

17. No analitzarem ara les formes velars que molts dels infinitius que han mantingut les formes arizotòniques han assolit en diferents parlars (p. ex. sapiguer, volguer, etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).

18. En aquest dialecte, aquest tipus d’infinitius no sols s’ha mantingut sinó que s’ha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer, grúnyer, búller –pels generals eixir, grunyir, bullir.

19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que l’infinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). L’infinitiu far, d’altra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que l’infinitiu general és fer. La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).

20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er, i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE d’acord amb el model de la segona conjugació. Des d’aquesta perspectiva, l’evolució completa d’aquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser) > faer > fer. Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer, així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er) i l’evolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire, el francès faire, o l’italià fare).

21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere).

3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL

En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles, I, p. 133).

3.1 Variacions al·lomòrfiques

En el capítol anterior s’han delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de l’accent en les formes d’infinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval –i sovint en català modern– unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori d’una part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig, veu; dic, diu, patesc, pateix. De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix, eixim; cull, collim. En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, s’analitzaran les variacions de caràcter vocàlic.

3.1.1 Al·lomorfies i relacions implicatives

Com acabem d’assenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau d’irregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i s’han mantingut al llarg de la història del català i d’altres, per contra, s’han vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, d’antuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència d’una determinada propietat morfològica en una forma s’associa amb l’aparició d’aquesta propietat en unes altres formes del paradigma.

Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa –i icònica– entre la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:

(1) a. partesc → partesc + a

b. dic (/dig/) → dig + a

c. planc (/plang/) → plang + a

d. vull → vull + a

e. vaig → vaj + a

f. puix → puix + a

g. faç → faç + a

h. muir → muir + a

Una relació també important –tot i que no tan sistemàtica com l’anterior– s’estableix entre la tercera persona del present d’indicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars:¹

(2) a. plany → plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en

b. vol → vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en

c. pot → pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en

d. mor → mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en

Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu, d’una banda, i el gerundi i l’imperfet d’indicatiu, de l’altra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica –o additiva– sinó substitutiva:

(3) a. cos + im, cos + its → cos + int, cos + ia

b. eix + im, eix + its → eix+ int, eix + ia

c. co + em, co + ets → co + ent, co + ïa

d. cobr + im, cobr + its → cobr + ia

e. an + em, an + ets → an + ant, an + ava

L’organització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau d’autonomia i d’independència lèxica a partir de les quals es deriva la resta de formes. Per delimitar el concepte d’autonomia, les dues lingüistes utilitzen tres criteris diferents. Les formes autònomes solen identificar-se amb categories no marcades (criteri morfosintàctic) i normalment tenen una alta freqüència d’ús (criteri distribucional). L’autonomia, finalment, es veu afavorida pel grau d’irregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades d’altres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. D’acord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical s’organitzen en català medieval –i en alguns casos en català modern– a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present d’indicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència d’ús) i la primera persona del present d’indicatiu (marcada respecte a l’anterior però també amb una altíssima freqüència d’ús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de l’imperfet i el gerundi. Un verb com ara coure, per exemple, té les formes bàsiques coc, cou i coem (o coets), a partir de les quals s’obtenen, per addició o substitució de desinències, tota la resta de formes del paradigma.

3.1.2 Al·lomorfia i oposicions de persona

L’organització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a l’estabilitat d’alguna d’aquestes al·lomorfies. En el capítol 7 s’analitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present d’indicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb l’evolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, l’actuació d’aquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, provocant l’homofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:

(4) a. (PERDŌ >) perd vs. (PERDIT >) perd

b. (DORMIŌ >) dorm vs. (DORMIT >) dorm

Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en l’extensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:

(5) a. (DĪCŌ >) dic vs. (DĪCIT >) diu

b. (PLANGŌ >) planc vs. (PLANGIT >) plany

c. (*VOLEŌ >) vull vs. (*VOLET >) vol

d. (PATĒSCŌ >) patesc vs. (PATĒSCIT >) pateix

No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

3.2 L’origen fonètic de les al·lomorfies

Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica d’aquesta variació. Per tal d’encarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: d’una banda, els verbs en què l’al·lomorfia estava provocada per l’efecte de la iod flexiva (la iod provinent de l’evolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); d’altra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, l’origen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització d’una variació motivada inicialment per l’evolució fonètica regular (cfr. § 1.3).

En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de l’evolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de l’evolució de les consonants -D- i -C^e (§ 3.5); (d) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver, fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).

3.3 Al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod flexiva
3.3.1 La formació de la iod flexiva

Com ja s’ha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant

b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant

La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod. Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:²

(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant

Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb l’excepció de la sisena persona del present d’indicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod d’origen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present d’indicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.

L’aparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular –amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal d’evitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en l’assibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig.³

3.3.2 Processos de palatalització i d’assibilació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu

A causa d’aquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod.⁴ Molts d’aquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja s’inicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de l’evolució fonètica regular.

En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés d’assibilació següent:

(8) -kj> k^j > t∫ > ts > s⁵

Heus aquí la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren aquesta evolució:

(9) a. FACIO > faç, FACIAM > faça

b. PLACEŌ > plaç, PLACEAM > plaça

Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d. Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés d’elevació que es pot esquematitzar com segueix:

(10) a. -bj- > d: > d >

b. -dj- > d: > d >

Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu.

(11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja

b. HABEŌ > haig (però he), HABEAM > haja

c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja

d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja

e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja

f. *CADEAM > caja

Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l, n i s. En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:

(12) a. lj >

b. nj >

c. sj > ∫

Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:

(13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla

b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla

c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa

En els dos darrers casos, la iod, a més d’alterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després d’un procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final (tenir i venir).⁶ En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).

(14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya

b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya

Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès (venho, tenho) i l’italià antic (vegno, tegno), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga. Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.

3.4 Manteniment de la velar en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu

L’al·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida d’una vocal o bé de n o s:⁷

(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.

b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.

c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.

En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia –com a sorda o sonora, segons el context fònic– quan el radical estava seguit d’una vocal no palatal; això és, en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

(16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues…

b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues…

c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques…

En els verbs en què la velar estava precedida d’una consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit d’una vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present d’indicatiu excepte en la primera:

(17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen

b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen

Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué d’acord amb les tendències fonètiques que s’analitzaran en l’epígraf següent.

3.5 evolució de les consonants -D- i -C^e,i
3.5.1 Verbs de les conjugacions segona i tercera

Com s’ha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -C^e,i (a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -C^e,i avançà el punt d’articulació i s’afeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental []:

(18) -k^e,i > dZ > dz >

A partir d’aquest punt, l’evolució del segment [] varià segons la posició dins la síl·laba i la posició respecte a l’accent: en posició d’obertura de síl·laba tònica, el segment [] es relaxà encara més i caigué (p. ex. LAUDARE > lloar, PLACERE > plaer); en posició de coda sil·làbica, després de la síncope de vocals posttòniques diferents de /a/, es vocalitzà en [w] (p. ex. CRĒDERE > creure, DECE > deu); finalment, en posició d’obertura de síllaba posttònica es mantingué com a /z/ (p. ex. ALAUDA > alosa, INCUDINE > enclusa).⁸

Tenint en compte aquesta evolució fonètica s’explica fàcilment que els verbs del tipus vidēo i dīcō tinguessin, a més dels al·lomorfs de radical analitzats fins ara, un al·lomorf amb la semivocal [w] en les persones segona i tercera i un al·lomorf sense consonant final en el radical, en les persones quarta i cinquena:⁹

(19) a. VIDĒS > veus, VIDET > veu; DĪCIS > dius, DĪCIT > diu

b. VIDĒMUS > veem, VIDĒTIS > veets; DĪCIMUS > deïm, DĪCITIS > deïts¹⁰

Per a la sisena persona cal postular una evolució analògica, exercida per les altres persones del plural, ja que el resultat fonèticament esperable hauria de ser un radical acabat en /z/ i no el radical amb la caiguda consonàntica, propi del català medieval:

(20) DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen

3.5.2 Una nota sobre les persones quarta i cinquena

Les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs que estem analitzant presentaven un hiat entre la vocal del radical i la vocal temàtica, provocat per la caiguda de la consonant final del radical. En la major part del català s’hi ha inserit una [j] antihiàtica en aquells casos en què el radical tenia una vocal a o e:

(21) creem > creiem, veem > veiem, caem > caiem

Aquesta inserció, tanmateix, no s’ha produït en el valencià general, que manté les formes amb hiat. En el català insular, d’altra banda, aquestes persones han adoptat unes formes ben particulars que tenen el seu origen en les persones quarta i cinquena del verb dir i dels imperfets forts. Efectivament, el hiat de les formes deïm i deïts, igual que el de l’imperfet de verbs com ara dir o creure, s’eliminà traslladant l’accent de la desinència al radical i convertint en [j] la vocal temàtica /i/. En la cinquena persona, de més a més, es produí una reducció del grup consonàntic de la coda:¹¹

(22) a. deïm > deim, deïts > deis

b. deïa > deia, creïa > creia

Les formes rizotòniques es consolidaren al llarg del XIV però foren substituïdes per les formes analògiques diem i diets (després dieu) en tot el català peninsular. En el baleàric, per contra, les formes rizotòniques del verb dir, no sols es mantingueren sinó que s’han generalitzat a altres verbs.¹² En aquest dialecte, la pressió analògica exercida per les formes rizotòniques del verb dir, i la conveniència d’evitar el hiat, explica que s’hi hagi generalitzat posteriorment aquest model en les persones quarta i cinquena dels verbs que també tenen formes rizotòniques en l’imperfet (cfr. 11.5):

(23) a. creem, creets >> creim, creis

b. caem, caets >> queim, queis

c. duem, duets >> duim, duis

Com es pot constatar en els exemples anteriors, aquesta solució ha afectat els verbs que tenien un radical amb e o amb a (que s’ha tancat en e amb la diftongació, com en faena > feina), i el verb dur.

3.6 Evolució de la consonant labial sonora

De manera semblant al que passa amb els verbs anteriors, els verbs que tenien un radical acabat en labial sonora vocalitzaren aquesta consonant en [w] en aquelles persones en què la labial quedà en posició de coda sil·làbica després de la caiguda de les vocals àtones finals; això és, en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu i en la primera (si la labial no era seguida de iod):

(24) a. *MOVŌ (cl. MOVEŌ) > mou, MOVĒS > mous, MOVĒT > mou

b. SCRĪBŌ > escriu, SCRIBIS > escrius, SCRIBIT > escriu

c. DĒBĒS > deus, DĒBET > deu

Aquests verbs mantenen, en canvi, la consonant labial en la resta de formes del present, inclosa la sisena persona:

(25) a. MOVĒMUS > movem, MOVĒTIS > movets, MOVENT > moven

b. DĒBĒMUS > devem, DĒBĒTIS > devets, DĒBENT > deven

Al final d’aquest capítol, tornarem sobre les formes de sisena persona i sobre el canvi analògic que substituí la consonant labial per la semivocal labiovelar: p. ex. deven >> deuen.¹³

3.7 Els verbs haver, fer i anar

Els verbs fer, haver i anar, que d’acord amb els seus ètims haurien de respondre a les al·lomorfies delimitades en els epígrafs anteriors, presenten, tanmateix, algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica que han experimentat per l’alta freqüència d’ús. Tots tres verbs tenen al·lomorfs palatals o sibilants en el present de subjuntiu i en la primera persona del present d’indicatiu, amb l’excepció del verb haver, que en la primera persona del present d’indicatiu sols manté la palatal quan té valor deòntic –i no en tot el domini:

(26) a. *VADEŌ > vaig, VADEAM > vaja

b. HABEŌ > he/haig, HABEAM > haja

c. FACIŌ > faç, FACIAM > faça

No tenen, en canvi, formes amb la semivocal [w] en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu ni formes bisil·làbiques en la sisena persona:

(27) a. VA(DI)S > vas, VA(DI)T > va, *VA(DE)NT > van

b. HA(BĒ)S > has, HA(BE)T > ha, HA(BE)NT > han

c. FA(CI)S > fas, FA(CI)T > fa, *FA(CE)NT > fan

Les persones quarta i cinquena d’aquests verbs també presenten algunes particularitats, com es pot observar en les formes de (28).

(28) a. *AMNAMUS > anam (>> -em), *AMNĀTIS > anats (> -au >> -eu)

b. HABĒMUS > havem > hem, HABĒTIS > havets (> -eu) > heu

c. FACIMUS > faem > fem, FACITIS > fac’tis > faits (> -eu)

El verb anar presenta formes supletives derivades d’un hipotètic *amnare, producte de la reducció del clàssic AMBULARE. El verb haver té formes bisil·làbiques en català medieval però ha adoptat formes monosil·làbiques en la major part del domini, a causa, com s’ha assenyalat, de l’alta freqüència d’ús. El verb fer, finalment, també ha experimentat el mateix procés de reducció, com es pot constatar en l’evolució de la quarta persona. Quant a la cinquena persona, aquest verb presenta unes propietats ben excepcionals. La forma antiga faits s’ha d’explicar a partir del manteniment excepcional de l’accentuació del llatí clàssic (cfr. 2.2). Aquesta forma, paral·lela a la francesa faites, a l’occitana antiga faitz i a la castellana antiga feches, es convertí en fets (i després en feu) durant el XIV, per analogia amb altres formes en e del paradigma.

3.8 El verb ésser

El verb ésser és un verb excepcionalment irregular: el més irregular de tota la conjugació verbal catalana i el més irregular ja des del llatí clàssic. A diferència del que passa amb altres verbs irregulars del llatí, en aquest cas s’han mantingut tota una sèrie d’al·lomorfies a causa de l’altíssima freqüència d’ús. Pel que fa al present d’indicatiu, en català medieval es mantenen els tres al·lomorfs que ja existien en llatí, i únicament es produeix un canvi analògic en la cinquena persona, que regularitzà el radical seguint el model de les altres dues persones del plural. Pel que fa a la primera persona, la forma som es manté en l’actualitat en el baleàric, però en la resta del territori es produí la caiguda de la nasal, d’acord amb la tendència fonètica regular a eliminar aquest segment en posició final. Heus aquí l’evolució de les formes del present d’indicatiu:

(29) SUM > som/son > só

ES > és

EST > és

SUMUS > som

ESTIS >> sots > sou

SUNT > són

En el present de subjuntiu també es mantingué el radical irregular del llatí clàssic si, però ara amb la desinència a del subjuntiu, introduïda en el llatí tardà: p. ex. SIM >> siam > sia.

Tot i l’estabilitat de les irregularitats d’aquest verb, en algunes de les formes del sistema de present s’han produït innovacions morfològiques que s’analitzaran en altres epígrafs; concretament, es tracta de dues innovacions relacionades amb la velarització analògica de la primera persona i el present de subjuntiu (cfr. § 4.5.3), i amb la necessitat d’evitar l’homofonia entre la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (cfr. § 7.5).

3.9 Més enllà dels canvis fonològics

Les diferents al·lomorfies analitzades fins ara han tingut una sort ben diferent al llarg de la història del català. Fet i fet, les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu han augmentat considerablement el seu domini tant pel que fa al nombre de verbs on apareixen com pel que fa a la distribució dins el paradigma d’aquests verbs. Per contra, les variants palatalitzades (o amb sibilant) pròpies de les mateixes categories morfosintàctiques s’han vist sovint substituïdes per formes velaritzades. Aquest procés d’extensió analògica inter i intraparadigmàtica requereix un estudi detallat a causa de la diversitat de factors que hi intervenen i de les diferències dialectals. Tenint en compte aquest fet, l’analitzarem de manera detallada en el pròxim capítol.

Un altre procés analògic menys complex, i per tant més fàcilment delimitable, és el que té a veure amb les formes amb semivocal velar en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (p. ex. dius, diu). L’estabilitat d’aquestes formes explica que la semivocal s’hagi generalitzat en altres formes del paradigma. Més amunt ja ens hem referit al fet que diferents infinitius que originàriament seguien el model de la segona conjugació (i tenien, per tant, una forma arizotònica) han assolit formes rizotòniques amb semivocal velar a partir d’un procés analògic que es pot exemplificar com segueix: «viu : viure / veu : x». D’acord amb aquest tipus de relació proporcional, on intervé la tercera persona del present d’indicatiu i l’infinitiu, l’antic infinitiu ve(s)er fou substituït pel modern i analògic veure. Aquest canvi no és, però, l’únic en què intervenen les formes amb semivocal. Aquestes formes s’han generalitzat igualment en la sisena persona d’aquest tipus de verbs que, com s’ha pogut comprovar, no tenia cap segment consonàntic en alguns casos (dien, veen, etc.) o presentava la consonant v en uns altres (deven, beven, etc.). Aquest canvi, iniciat al XV i generalitzat una mica més tard (Coromines 1971: 317, DECat, IX: 320), està motivat pels mateixos factors que s’han adduït per justificar el canvi en els infinitius; concretament: (a) la tendència a reduir les variants al·lomòrfiques; (b) la tendència a organitzar els paradigmes a partir de relacions implicatives en les quals intervé la forma bàsica de tercera persona (relacions del tipus diu → diu + en), i (c) la conveniència d’evitar el hiat en formes com ara dien o veen: dien >> diuen, veen >> veuen.

3.10 Conclusions

Molts verbs de les conjugacions segona i tercera presenten unes variacions al·lomòrfiques en el tema de present, que responen a la morfologització de tendències fonètiques regulars i que, en molts casos, segueixen uns patrons recurrents organitzats de manera implicativa. D’acord amb aquests patrons, hi ha verbs que tenen dues variants del radical, que s’identifiquen amb les formes bàsiques de primera i tercera persona del present d’indicatiu: el radical de la primera persona reapareix en el present de subjuntiu (p. ex. vull → vulla, vulles, etc.) i el de la tercera persona en la resta de formes del tema de present (p. ex. vol → vols, volem, etc.). Un grup més petit de verbs tenen una tercera variant que apareix en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, en l’imperfet i en el gerundi. La recurrència i el caràcter implicatiu d’aquestes variacions explica que en molts casos s’hagin mantingut estables fins a l’actualitat i que s’hagin produït alguns canvis analògics que han atorgat més regularitat a les variacions.

Com s’ha assenyalat, aquestes variacions s’originen a partir de la morfologització de tendències fonètiques regulars i, en la majoria de casos, estan relacionades amb dues tendències concretes: amb la palatalització, o l’assibilació, de la consonant final del radical provocada per la iod flexiva en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (p. ex. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla, però VOLES > vol, etc.), i amb l’assibilació i la caiguda, segons el context fònic de -C^e,i- i -D- (p. ex. DĪCES > dius, DĪCIMUS > deïm, però DĪCŌ > dic, DICAM > diga, etc.)

Els verbs irregulars haver, fer i anar segueixen en molts casos aquest tipus de variacions formals però també presenten algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica experimentada per l’alta freqüència d’ús. També està directament relacionada amb la freqüència d’ús la variació al·lomòrfica especial del verb ésser. En aquest cas, les al·lomorfies no segueixen els patrons recurrents delimitats suara i l’estabilitat de les variants formals cal relacionar-la, com s’ha indicat, amb la freqüència d’ús.

1. En aquest cas la casuística és més complexa, ja que en alguns verbs la regularitat sols afecta la segona i la sisena persona (p. ex. parteix → parteix + es, parteix + en però partim, partits), i en uns altres únicament la segona persona, tot i que més tardanament també s’hi afegí analògicament la sisena (p. ex. diu → diu + s però diem, diets, dien).

2. En aquest darrer cas, podem pressuposar primer un tancament –una elevació– de la vocal mitjana alta i una semivocalització posterior, això és: e > i > j. Sigui com sigui, ja a les inscripcions de Pompeia es troba perfectament documentat el canvi en formes com ara valia per valeat o abia per habeat (Väänänen, 1967: §§ 95-100).

3. Hi ha, encara, dues solucions diferents: la metàtesi de la iod si la consonant era bategant (p. ex. *MORIŌ > muir) o la caiguda de la iod (p. ex. DORMIAM > dorma). Excepcionalment la iod es manté en alguns casos (p. ex. SAPIAM > sàpia).

4. Per a un estudi general sobre els processos de palatalització, vegeu Bhat (1978).

5. La pèrdua de la pronúncia africada i la conversió en el fonema sibilant alveolar s’esdevingué, segons Coromines (1976, I: 16-17), primer al segle XIII al llarg de la costa, des del Rosselló fins a València, i avançà progressivament cap a l’oest, de manera que al XV ja devia ser molt general, amb l’excepció de la zona situada sota els Pirineus i al voltant de la Seu d’Urgell. En l’actualitat únicament en dues petites zones frontereres amb el castellà el resultat no és el de /s/ sinó el de /θ/

6. Aquest procés es pot esquematitzar com segueix: [v@ljo] > [vwójo] > [vúj] > [vú]. Cal tenir en compte, però, que no existeix un total acord entre els lingüistes sobre si aquest tancament es produí, com s’ha comentat, per un procés de diftongació o per la inflexió directa de la iod. La tesi de la diftongació ha estat defensada per Fouché (1924a: 43-44), Coromines (1971: 247-248) i Rasico (1982: 47-59). En un article recent, però, Batlle (1997) ha defensat la hipòtesi de la inflexió directa a partir de les puntualitzacions realitzades per Badia (1951: §§ 48 i 51).

7. Pertanyen també al segon grup, els verbs amb bategant seguida de velar, com ara spargere o er(i)gere, i el verb col(l)igere, amb lateral seguida de velar. Es tracta, però, de verbs aïllats, que o bé desaparegueren aviat o bé regularitzaren el radical en català general. Sigui com sigui, en català medieval es documenten formes velaritzades semblants a les que analitzarem tot seguit; per exemple, formes com ara rederga (< REDERIGAT) del verb redèrger i, en textos rossellonesos, cúllega (< COLLIGAT) de collir.

8. El pas de [D] a [w] es documenta ja des dels primers anys del segle XI tot i que no es generalitza fins a la fi del XII. Sobre aquestes formes, vegeu Rafel (1963-1968) i Gulsoy (1993: cap. B.3). Vegeu també els comentaris que sobre aquest tema es fan en l’epígraf 2.5.1. Sobre aquest tema, vegeu, Badia (1951: 187-189 i 191-192), Coromines (1971: 210) i Rasico (1982: 139-140).

9. Les mateixes regles fonètiques expliquen que verbs com ara riure, creure i caure tinguin també un radical en [w] en la primera persona del present d’indicatiu: per exemple, CRĒDŌ > creu. Les formes en [w] reapareixen per les mateixes raons en la primera persona i en les formes del singular del present de subjuntiu d’alguns verbs de la primera conjugació; per exemple, CONFIDŌ > confiu, PRETIŌ > preu.

10. Les persones quarta i cinquena del verb dir presenten en català medieval un canvi en la vocal temàtica (i en lloc de la e pròpia dels verbs de la tercera conjugació) i una dissimilació en la vocal del radical semblant a la que es produeix en VĪCĪNU > veí. Sobre les causes que motivaren aquest canvi vocàlic, vegeu més avall l’epígraf 5.2.1.

11. En català medieval, les formes amb hiat generalment es grafiaven amb una h entre la vocal del radical i la vocal temàtica (p. ex. dehim, dehits); per contra, es tendia a utilitzar la grafia y per indicar el caràcter semivocàlic de la i. Coromines (1971: 270, n. 26) assenyala que les formes diftongades comencen a aparèixer des de la fi del segle XIV. Miralles (1984, I: 274), però, considera que aquestes formes ja devien existir en mallorquí a mitjan segle XIV. Colomina (1996: 200), així mateix, apunta que el procés, documentat des de la fi del segle XIII, es degué generalitzar a la primeria del XIV. Cal pressuposar una cronologia paral·lela per a les formes analògiques i anivelladores diem i diets (després dieu) que s’han imposat en el català peninsular.

12. Com apunta Coromines (1971: 271), en aquest procés d’extensió potser també contribuïren les formes fortes de cinquena persona del verb fer i traure (antic trer) documentades en català medieval: vós feyts i vós treyts. En el cas del verb fer es tracta del manteniment de la forma rizotònica etimològica (FACITIS > fac’tis > faits), mentre que en el cas de traure es tracta d’una forma analògica (cfr. 2.2).

13. Pel que fa a aquestes formes de sisena persona, Coromines (1971: 317, DECat, IX: 320) mostra, amb encert, que la grafia u utilitzada per la majoria d’editors medievals per a la sisena persona d’aquest tipus de verbs no és correcta i respon únicament a la igualació gràfica existent entre la u i la v. Com a prova que aquestes formes es devien pronunciar amb /v/ i no amb /w/ addueix el fet que a l’Espill de Jaume Roig deven encara rima amb lleven (< LEVANT). Heus aquí un dels casos on apareix aquesta rima: «mengen e beven;/ aprés se lleven, / per l’aire volen, / entren on volen / sens obrir portes» (Roig, Espill, 147.9-11).

4. LA CLASSE DELS VERBS VELARITZATS

No res menys, entre persones de bon ingeni e experièntia, fàcilment se coneix dits vocables ésser de Empurdà, o de Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acustumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors (Regles, p. 11).

4.1 Introducció

En el capítol anterior s’ha pogut comprovar que en català medieval hi havia una sèrie de verbs de la tercera conjugació que tenien un radical acabat en una consonant velar etimològica en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu. A partir d’una sèrie de canvis analògics, aquestes formes han confluït amb les formes velars etimològiques dels antics perfets forts en -UĪ (p. ex. DĒBUIT > dec >> degué) i s’han generalitzat a tota una sèrie de verbs de les conjugacions segona i tercera. Com a resultat d’aquests complexos canvis analògics, el català modern posseeix una subclasse de verbs velaritzats bastant nombrosa i regular dins la segona i la tercera conjugació. Prenent com a model el verb beure, es pot afirmar que la majoria dels verbs d’aquesta subclasse presenta formes velaritzades en la primera persona del present d’indicatiu (bec), en el pretèrit perfet simple (begué), en el present de subjuntiu (begui), en l’imperfet de subjuntiu (begués), en la quarta persona de l’imperatiu (beguem) i en el participi (begut). Col·loquialment, les formes velaritzades també s’utilitzen en el gerundi (beguent pel normatiu bevent), en la cinquena persona de l’imperatiu (begueu pel normatiu beveu) i, més esporàdicament, en la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu (beguem i begueu pels normatius bevem i beveu) i en l’infinitiu d’alguns verbs.¹ Aquestes formes velaritzades, d’altra banda, contrasten amb les no velaritzades de la resta del paradigma. En el cas del verb beure, aquestes formes presenten un radical acabat en /b/ o /v/, segons els dialectes, (bevem, bevia, etc.), que esdevé [w] en posició de coda sil·làbica (beu, beuen, beuré, beuria, etc.).

L’existència d’aquestes variacions no és, però, un fet insòlit dins la Romània. L’occità, per exemple, té un comportament molt semblant al català tant pel que fa al nombre de verbs amb formes velaritzades com pel que fa a la distribució de les formes velaritzades, que coincideix amb la del català amb l’excepció de la primera persona (on s’ha generalitzat una desinència vocàlica i s’ha regularitzat el radical). Tornant al verb beure, l’occità general té formes velaritzades en el present i l’imperfet de subjuntiu (bega, beguèsse), el pretèrit perfet simple (beguèri) i el participi (begut). El castellà i l’italià, d’altra banda, també presenten formes velaritzades; aquestes formes, però, tenen un domini molt més restringit, puix que apareixen en un nombre més limitat de verbs i sols en formes del tema de present: en castellà únicament en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (vengo, venga; digo, diga); en italià també en la sisena del present d’indicatiu (vengo, vengono, venga; stringo, stringono, stringa). Un últim grup de llengües està format pel portuguès i el romanès. En aquestes llengües, la velarització és més limitada –té un caràcter purament etimològic– i presenta una distribució semblant a la de les llengües anteriors: en portuguès apareix en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu (digo, diga); en romanès, en la primera i la sisena del present d’indicatiu, en el present de subjuntiu i en el gerundi (strîng, strîng, strîng, strîngînd). Les diferències pel que fa a l’extensió dels verbs amb formes velaritzades es poden constatar fàcilment en el quadre següent:

En aquest quadre, les formes velaritzades apareixen en cursiva i les llengües es troben jerarquitzades segons la major o menor extensió de la velarització. D’acord amb aquest quadre, el primer lloc de la jerarquia correspon al català i a l’occità, per aquest ordre, i el darrer, al portuguès i al romanès. No presenten formes velaritzades, i per això no s’han inclòs en el quadre, el francès, el retoromànic i la major part del sard.

4.2 El valor morfològic del segment velar

Des d’un punt de vista estrictament teòric, les formes velaritzades del català plantegen problemes pel que fa a l’estatus morfològic que desenvolupen. Aquests problemes es poden constatar fàcilment en els mateixos estudis dedicats a la morfologia verbal i, concretament, en el fet que el segment velar no hi ha tingut un tractament teòric homogeni. Comptat i debatut, mentre que alguns lingüistes i gramàtics tendeixen a considerar que es tracta del segment final d’un dels al·lomorfs del radical (Roca Pons, 1968: 231; Mascaró, 1983: 155-194; Badia, 1994: 574-578), D’altres defensen que és un element morfològicament pertinent i independent del radical i dels afixos flexius (Malkiel, 1974; Viaplana, 1984, Perea 1993; Wheeler 1993b: 196), i d’altres, encara, que és un morf buit (DeCesaris, 1988) o una epèntesi consonàntica lèxicament condicionada (Hualde, 1992: 410).

Aquesta heterogeneïtat en el tractament de la velar es deu en bona mesura al fet que existeixen arguments importants que permeten donar suport a les diferents perspectives teòriques. Des d’un punt de vista històric o etimològic, per exemple, la solució no és unitària, ja que la consonant velar prové en uns casos del segment final del radical (DICO > dic, per exemple) i en uns altres d’un element flexiu (VALUI > valc >> valguí, per exemple). La solució tampoc no resulta unitària si es parteix de criteris estructurals i es tracta de segmentar els diferents constituents de les formes velaritzades. En casos com bec, begui, etc. tendiríem a considerar que la velar forma part del radical (de l’al·lomorf velaritzat del radical), puix que /’bεg-/ s’identifica amb l’estructura canònica dels radicals verbals en català (l’estructura CVC) i la velar es troba en distribució complementària amb una altra consonant que sí que pertany clarament al radical (la consonant /b/ de l’al·lomorf /’bεb/). Per contra, en casos com molc, molgui, etc. tendiríem a considerar que la velar és un element independent que s’afig al radical amb estructura canònica /’mɔl-/. La solució, finalment, tampoc no sembla fàcil des d’una perspectiva morfosintàctica: si bé és cert que en català estàndard el segment /g/ no té cap valor semàntic concret, també és cert que la presència o l’absència d’aquest segment no depèn de factors fonològics (molc i mol, per exemple, sols es diferencien fonològicament per la presència o l’absència de la velar).

Tot i les dificultats assenyalades, hi ha alguns arguments que, al nostre parer, fan preferible la idea que el segment velar és un element morfològicament pertinent; un element, almenys, amb un valor morfològic semblant al de l’extensió incoativa dins els verbs de la quarta conjugació (la tercera catalana). Notem, en aquest sentit, que la velar està condicionada per factors lèxics i morfosintàctics, ja que s’utilitza en una sèrie de formes verbals perfectament delimitada i predictible d’una subclasse de verbs ben definida (cfr. Viaplana, 1984: 406 i 1996b). Més encara: la velar permet establir oposicions semàntiques entre determinades formes del paradigma, com ara les de (1), pròpies de tot el català, o la de (2), pròpia del valencià i, en part, del nord-occidental.

(1) a. bec vs. beu (1a pers. vs. 3a pers.)

b. beguem vs. bevem (subj. vs. ind.)

c. begueu vs. beveu (subj. vs. ind.)

(2) beguen vs. beuen (subj. vs. ind.)

Una altra dada en favor d’aquesta pertinença morfològica, l’ofereixen diferents dialectes catalans on aquest segment ha assolit un valor morfosintàctic precís: concretament, el de marca de primera persona i el de marca de subjuntiu. Sobre aquests valors dialectals tornarem més avall; allò que convé remarcar ara és el fet que aquesta funció morfosintàctica dialectal, s’explica fàcilment si es parteix de la idea que, en català general, el segment velar és morfosintàctictament pertinent, però no si es considera que és la consonant final d’un dels al·lomorfs del radical.

Tenint en compte aquests fets, assumirem, doncs, que la consonant velar és una «extensió» o un «interfix» que separa de manera precisa el radical verbal dels afixos flexius.² Aquesta extensió, tot i estar mancada d’un contingut semàntic concret, té una clara funció morfosintàctica, puix que caracteritza una classe de verbs (la classe velaritzada dels verbs de la segona i la tercera conjugació) i funciona com a índex o marcador de determinades categories morfosintàctiques (Wheeler, 1993b: 196).

4.3 L’origen històric de les formes velaritzades

En els epígrafs anteriors ja s’han apuntat algunes dades que permeten constatar la complexa formació històrica de la classe de verbs amb formes velaritzades. A grans trets, aquesta complexitat cal atribuir-la als factors següents:

(a) La majoria de llengües amb formes velaritzades circumscriuen aquestes formes al tema de present; el català i l’occità, per contra, formen un bloc clarament separat, ja que presenten formes velaritzades que provenen tant del tema de present llatí (la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu) com del tema de perfet (el pretèrit perfet simple, l’imperfet de subjuntiu i el participi).

(b) En el tema de present les formes velaritzades tenen en uns casos un origen etimològic (DĪCŌ > dic) i en uns altres un origen analògic (DĒBEŌ > deig i, en català modern, dec). En els verbs on la velar és etimològica, aquesta s’identificava originàriament amb el segment final del radical (DĪC -Ō).

(c) En el tema de perfet, la velar també té en uns casos un caràcter etimològic (DĒBUIT > dec >> degué) i en uns altres un caràcter analògic (DĪXIT > dix i, en català modern, digué). En els verbs amb velar etimològica, aquesta prové del reforçament de la desinència aspectual dels perfets forts en -UĪ (w > g_w > g).

La diversitat de factors que intervenen en el procés històric de formació de les formes velaritzades fa que el seu estudi sigui difícil en un treball com aquest, ja que inevitablement s’ha de fer referència a fets que s’han d’analitzar separadament. Per respectar al màxim l’estructura global del treball, ara ens centrarem bàsicament en les formes velaritzades del tema de present i sols remetrem a les formes de perfet en aquells casos en què sigui necessari per a l’argumentació.

En el capítol anterior, ja s’han analitzat les variacions al·lomòrfiques existents en els verbs de les conjugacions no primeres. En aquest capítol, es delimitarà el procés d’extensió analògica de les formes velaritzades i el conjunt de factors que expliquen aquesta generalització. En primer lloc, ens centrarem en les causes generals, això és, en les causes que afecten la velarització tant en el tema de present com en el tema de perfet. Tot seguit, analitzarem els factors que tenen a veure directament amb l’extensió analògica en el tema de present (§ 4.5). Finalment es considerarà l’extensió de les formes velaritzades a altres formes del paradigma que es constata en l’actualitat en el català col·loquial (§ 4.6).

4.4 La velarització analògica: causes generals
4.4.1 L’estabilitat de les classes flexives

Un dels factors que més afavorí el procés de velarització analògica té a veure amb l’estabilitat de les classes flexives i, més concretament, amb la tendència a organitzar els paradigmes flexius a partir de relacions implicatives que permetin preveure la distribució de les propietats morfològiques de cada classe i que en facilitin l’aprenentatge; relacions, doncs, que es poden formular com segueix: si la categoria C_i presenta el marcador M_i, aleshores, la categoria C_j presentarà el marcador M_j.

En català medieval les classes amb formes velaritzades comptaven amb una escassíssima estabilitat. Aquests verbs tenien en comú el fet de pertànyer a la segona i a la tercera conjugació i el fet de tenir algunes formes velaritzades dins el seu paradigma. Tot i amb això, la distribució d’aquestes formes era molt irregular i difícilment predictible, ja que, com hem vist més amunt, la consonant velar s’utilitzava en uns casos en el tema de present (p. ex. dir, dur), en uns altres en el tema de perfet (p. ex. deure, creure) i en uns altres, encara, en tots dos temes (p. ex. estrènyer, coure). És indubtable que una generalització analògica de la consonant velar en els dos temes de tots els verbs tenia un caràcter clarament optimitzador del sistema. Aquesta generalització, es pot esquematitzar amb el diagrama següent:

Com es pot constatar en aquesta figura, el procés d’extensió analògica de la velar té un caràcter complex i presenta relacions interparadigmàtiques (les relacions de verb a verb, simbolitzades amb les fletxes horitzontals) i relacions intraparadigmàtiques (relacions dins el paradigma de cada verb, simbolitzades amb les fletxes verticals). Les relacions intraparadigmàtiques tendien a augmentar l’extensió de les formes velaritzades dins el paradigma dels verbs que presentaven aquestes formes sigui en el tema de present (dir) o en el tema de perfet (deure). Les interparadigmàtiques tendien a augmentar l’extensió de la classe verbal velaritzada. Aquesta doble pressió explica, doncs, tant l’extensió analògica de la velar del verb deure, produïda en el tema de present, com la del verb dir, produïda en el tema de perfet:

(4) a. deig >> dec, deja >> dega

b. dix >> diguí, dixés >> digués, dixera >> diguera

4.4.2 La iconicitat i l’estructuració de la classe dels verbs velaritzats

Un altre factor general íntimament relacionat amb l’anterior té a veure amb la tendència a organitzar de manera icònica i composicional els paradigmes flexius. Pel que fa a aquesta tendència, és interessant constatar que els canvis analògics que estem considerant dotaren la classe dels verbs velaritzats de dues marques formals diferents: l’extensió velar, d’una banda, i les desinències flexives, de l’altra. Partint de la presència o l’absència d’aquestes dues marques formals, la classe de verbs velaritzats assolí un sistema d’oposicions formals ben definit, en el qual les formes més bàsiques o simples són aquelles que presenten menys marques formals i, per contra, les formes més complexes o derivades són aquelles que compten tant amb l’extensió velar com amb alguna desinència flexiva. Esquemàticament:

Com s’indica en aquest esquema, la consonant velar tota sola permet establir una clara oposició entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu: la primera (més marcada semànticament) es construeix amb l’extensió velar i la tercera (menys marcada) sense l’extensió. Aquesta oposició és màximament icònica i composicional en verbs com ara moldre o prendre i, en alguns dialectes, córrer, on la primera persona s’obté afegint el segment velar a la forma de tercera persona:

(6) a. mol + c → molc

b. pren + c → prenc

c. corre + c → córrec

En la resta de verbs de la subconjugació, la consonant velar de la primera persona alterna en la tercera amb una altra consonant (p. ex. conec vs. coneix) o amb la semivocal [w] (p. ex. bec vs. beu). L’oposició, però, continua sent icònica, malgrat que ara no s’estableix mitjançant l’addició d’un segment sinó mitjançant el canvi en el segment final.

Un sistema d’oposicions paral·lel al que s’estableix entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu es retroba en la resta de formes del paradigma. Totes aquestes formes són derivades d’una de les dues anteriors pel fet que es construeixen afegint determinades desinències flexives o bé a la forma de la primera persona o bé a la de la tercera persona. La selecció de l’una o de l’altra també reprodueix parcialment diferències de marcatge semàntic, ja que, com ha assenyalat explícitament Wheeler (1993b: 196), les formes que seleccionen la consonant velar es caracteritzen perquè pertanyen a categories morfosintàctiques marcades: el subjuntiu (marcat modalment respecte a l’indicatiu), el pretèrit perfet (marcat temporalment respecte al present i al futur) i en molts casos els participis (marcats aspectualment respecte als infinitius).

És indubtable que aquesta estructuració icònica de les categories morfosintàctiques contribuí, en bona mesura, a la ràpida generalització analògica de la consonant velar en els dos sistemes en què apareixia originàriament de manera separada.

4.5 els canvis analògics en el tema de present

Juntament amb aquests factors generals, n’hi ha d’altres més particulars que afavoreixen la velarització de determinats grups de verbs. De manera general, es poden considerar tres tipus de verbs: (a) els verbs que posseïen al·lomorfs de radical acabats en consonant palatal o sibilant alveolar en el tema de present; (b) els verbs amb problemes d’homofonia entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, i (c) els verbs amb formes de subjuntiu amb hiat.

4.5.1 La velar com a signe de despalatalització

En el capítol anterior ja ens hem referit al fet que en català medieval hi ha tota una sèrie de verbs que presenten al·lomorfs de radical amb formes palatals o amb sibilant alveolar producte de l’actuació de la iod flexiva sobre la darrera consonant del radical (p. ex. DĒBEŌ > debjo > deig). En molts d’aquests verbs, les formes etimològiques han estat substituïdes per formes analògiques velaritzades.

La causa d’aquest canvi analògic té a veure amb els factors generals esmentats més amunt però també amb un de particular d’aquest grup de verbs. Ens referim al fet que en tots aquests casos, la velarització analògica introduí un major grau d’uniformitat i de sistematicitat interparadigmàtica i permeté atorgar un tractament més unitari als diferents al·lomorfs del radical que aquests verbs presentaven en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu. Comptat i debatut, la velar es convertí en un signe claríssim de despalatalització (i en menor mesura d’elisió de la sibilant alveolar) i substituí tota una sèrie de variants consonàntiques en el final del radical per una de sola basada en la velar obstruent:

(7) Uniformitat interparadigmàtica:

/--, --, -S-, -Z-, -s-/ >> /-(cons.) + g-/

La tendència uniformadora no presenta, tanmateix, la mateixa cronologia ni la mateixa intensitat en tots els casos. Aquestes diferències es poden explicar fàcilment si tenim en compte les formes de pretèrit perfet de cadascun d’aquests verbs. La velarització primerenca de tenir i venir, per exemple, es degué segurament a l’estranyesa, dins la conjugació verbal catalana, d’una oposició basada en el caràcter palatal o no de la nasal del radical (*tiny i *viny enfront de ten i ven), però també al fet que les diferències vocàliques en el radical permetien establir una certa oposició entre la primera persona del present d’indicatiu i la primera i la tercera persona del pretèrit perfet:³

(8) a. *viny >> vinc (present) vs. venc (pretèrit)

b. *tiny >> tinc (present) vs. tenc (pretèrit)

En verbs com ara deure, valdre o plaure, per contra, la velarització únicament es pogué produir a partir del segle XIV; això és, a partir del moment en què els perfets forts velaritzats començaren a convertir-se en febles (cfr. § 13.10.1.):

(9) a. Vall >> valc (present) vs. Valc >> valguí (pretèrit)

b. deig >> dec (present) vs. Dec >> deguí (pretèrit)

c. plaç >> plac (present) vs. Plac >> plaguí (pretèrit)

Finalment, algunes de les excepcions del procés de despalatalització i de pèrdua de la sibilant alveolar es relacionen també amb el tema de perfet. Aquest és el cas dels verbs fer, veure i anar, que no tenien perfets forts velaritzats⁴ i que han mantingut en català estàndard les formes palatals o alveolars originàries: faç (o l’analògica faig), faci… en el verb fer; veig, vegi… en el verb veure, i vaig, vagi… en el verb anar. Tot i amb això, la tendència despalatalitzadora i uniformadora fou i continua sent molt forta, com demostren els abundants exemples dialectals de velarització de tots els verbs anteriors.⁵