Kitabı oku: «L'horror de Rèquiem»

5
De cosins, falsos detectius i metges en soterranis

Una avinguda llarga i diàfana de graveta amb obscurs xiprers imponents a banda i banda, que mena fins a un casalot de parets arrebossades i ornamentació marina (petxines, cloïsses, estrelles de mar, anelles de llaunes de refresc, brics de llet desnatada amb la marca esvaïda pel sol i la sal), acollidora i amenaçant, d’on surten repentinadíssims infermers musculosos d’uniforme blanc amb els botons creuats, passejant pacients de mirada absent en cadires de rodes. Una papallona blanca traça un vol erràtic entre els rosers de carmí intens com una esquitxada de sang. Una silueta s’escuda rere la finestra de les golfes, qui sap quins secrets guarda. Un vell Royce s’atura a la placeta de la font, un tritó de pedra d’on brollen dos rajos d’aigua cristal·lina que fan ballar les carpes entre guspires de llum. El xofer s’afanya a baixar del vehicle i obrir la porta al passatger que duu en el seient posterior, un home encorbat amb guants de seda i bastó de cap d’ivori, que protegeix el rostre sota un bufanda de caixmir.

Tot això és el que en Rèquiem no es troba a Can Ruti.

Dos edificis com dues capses de cereals gegantines, assetjats per aparcaments mastodòntics, en una lloma atapeïda de pins, roures, merles, pit-rojos, cruising, senglars i paquets buits de tabac.

En Rèquiem hi arriba a primera hora de la tarda, després d’acabar el torn i travessar odisseicament en transport públic d’horari estival (èpica combinació de Ferrocarrils de la Generalitat, metro, autobús i semàfors en ambre) una Barcelona xafogosa dominada per hordes de turistes, sirenes carteristes i ciclops en patinet elèctric. Va xop de suor i el contrast amb l’aire condicionat de temperatures àrtiques un cop travessa les portes automàtiques el deixa mig garratibat. S’adreça a recepció i demana pel doctor que tractava la Lynette Santes Creus.

—Qui és vostè?

—Un amic de la família —improvisa.

L’atén un noi imberbe, molt jove, amb tota probabilitat un estudiant de preescolar en pràctiques. Per compensar l’aparença infantil, el noi es pentina com si volgués ocultar una calvície inexistent i vesteix una rebequeta de punt per sota la bata. Guarda una ampolla de sèrum rehidratant amb gust de nou de macadàmia sota el taulell. En Rèquiem s’haurà d’afanyar abans que al recepcionista no li vinguin ganes de pixar o arribi a l’adolescència i li canviï l’humor.

—Si no és de la família, no puc derivar-lo al metge. Per la llei de protecció de dades.

—Aleshores soc de la família.

—Ja m’ho havia semblat. És vostè el pare? Un germà? No, esperi, deixi-m’ho endevinar: és un cosí. Té vostè tota la pinta de cosí.

—Només volia fer una consulta ràpida.

—És molt bonica la relació que hi ha entre cosins. De vegades, més forta que entre germans. La meva cosina, per exemple. Ens ho expliquem tot: la seva primera menstruació, la contrasenya de l’streaming, la tercera desaparició del seu nòvio en circumstàncies inquietants...

—Em pregunto si podria avisar el metge i jo ja hi parlo.

—És vostè cosí per part de pare o de mare?

En Rèquiem ha de prendre una decisió en mil·lèsimes de segon. Qui sap quina és la resposta correcta.

—És més complicat que això.

—Ja ho veig —el recepcionista agafa el telèfon i el sosté a mig camí de la cara, però es resisteix a callar—. Les famílies ja no són com les d’abans, oi? Pare, mare, dos fillets i gos. Tothom volia tenir la parelleta, oi? De fet, jo soc el petit de dos germans i la mama esperava que fos una nena. Quan li van dir que a l’ecografia hi veien un penis el disgust va ser tan gran que només arribar a casa va intentar avortar amb una agulla de fer punt, un assumpte molt tèrbol. El papa la va aturar a temps i li va comprar una gosseta.

La cua rere en Rèquiem creix com una tènia descontrolada.

—Pot avisar el metge, sisplau?

—Ara mateix.

Però no ho fa. Es queda quiet, l’auricular al puny com una promesa a Déu poso per testimoni, l’esguard aquós fixat en en Rèquiem, tot ell un aparell electrònic en mode avió, viu i absent.

—Hola?

Com si tornés el corrent elèctric després d’una apagada, el recepcionista es reinicia.

—I tant. —I marca una extensió al telèfon—. La mama no volia saber res de mi, sap? Per això em van criar els meus oncles. Però ells tampoc no m’estimaven gaire, així que vaig haver de fer-me passar per la meva cosina, moltes vegades, perquè em donessin menjar. Al final vaig ser una mica la nena que la mama volia. Sí? Hola? Doctor Gisbert, miri, tinc aquí el cosí de...

—Lynette Santes Creus.

—El cosí de la Lynette Santes Creus, que demana per vostè. Sí, d’acord.

Penja.

—Què li ha dit?

—Que és morta.

—Però m’atendrà o no?

—Sí: diu que l’espera al soterrani, a la sala de calderes. —Però el noi ja no el mira quan parla, més pendent de la cua que s’ha format, amb l’anhel que algun dia hi sigui la mare per abraçar-lo, omplir-lo de petons i dir-li fill, que equivocada estava, hauria d’haver anat a una clínica especialitzada en avortaments—. Següent, per favor.

El despatx del doctor Gisbert és un parlament d’ombres preternatural, parapetat al cap d’un passadís de brunzits i làmpades titil·lants, escortat per la respiració purulenta de calderes i generadors. Les parets palpiten pesadament. Una rata pàl·lida corre espaordida i desapareix en la penombra, a través del formigó podrit. Plana en l’ambient una pestilència plúmbia. La porta del psiquiatre fa pinta de pesada, d’una presència prehistòrica. Està parcialment oberta i de l’interior en surt una resplendor pictòrica.

En Rèquiem pica a la porta.

—Passi —prega la veu de l’especialista.

A poc a poc, en Rèquiem empeny la fusta, que es resisteix a plegar-se a la seva presència.

El psiquiatre l’examina perspicaç des de darrere del pupitre. És un home prim, pelut i imponent, de perfil punxegut i aire pedant, plenament empoderat del seu paper primordialment paternal, però principalment pedagògic.

—Podríem parar de parlar amb la puta pe, sisplau? —prega en Rèquiem en silenci.

—Perdoni?

—No parlava amb vostè.

—Perfecte. Parli.

—Prou.

Com un vampir a qui no han convidat a entrar, en Rèquiem no passa de la porta. El gabinet és tan petit que si hi entra haurà de lubricar-se el cos per sortir-ne. Amb prou feines hi caben la taula (un pedestal de portafolis, carpetes d’anelles, arxivadors, llapis escapçats i un ordinador antediluvià), les prestatgeries curulles d’arxivadors, fetus enformolats dins de pots de vidre (quin psiquiatre no en necessita almenys mitja dotzena?), el pèndol de Newton reglamentari, màscares rituals de màgia negra guineana, el títol de llicenciat en Psiquiatria per la Universitat de Pratdip, una col·lecció d’intervius de 1986 i un parell de fotografies emmarcades d’un jovencell doctor Gisbert (en una hi surt posant en un moll amb una canya de pescar i un amfibi antropomorf de dimensions aberrants, en l’altra passa el braç per sobre l’espatlla de la Maña). El doctor Heribert Gisbert, alopècic a jornada completa, ulleres de sol i bigotet franquistes, dentadura groga i bata blanca (combinació vaticana), es disculpa per rebre’l en un despatx que assegura que no és l’habitual.

—És provisional —matisa—. El meu està en obres perquè fa una setmana s’hi va calar foc el reposador de la màquina de vènding. Com un bonze, una cosa molt desagradable. El tercer, des de principi d’any.

—Ho entenc.

—El sutge costa de marxar.

—No cal que es justifiqui.

El psiquiatre s’alça i li ofereix la mà. En Rèquiem encaixa amb fermesa i li trenca dues falanges. Per sort, el metge és esquerrà i enfunda la mà dreta de nou a la butxaca, amb els dits inflats i retorçats com una girafa feta amb globus per un pallasso begut.

—M’ha dit el noi que volia informació sobre la Lynette Santes Creus.

—Exacte.

—Que és vostè el seu cosí.

En Rèquiem agafa una targeta de visita del metge de la pila que hi ha sobre l’escriptori i la guarda a la butxaca dels texans.

—No és ben bé així. Soc detectiu privat. Estic investigant-ne el suïcidi. —Abans per impuls que per cap fred, a en Rèquiem li sembla més adient fer-se passar per investigador que per cosí.

—Què vol saber? Ella va escapolir-se quan encara era viva. D’altra manera, hauria estat més complicat. No impossible, però sí més difícil.

—La família troba a faltar una joia que ella duia a sobre: un anell —s’arrisca.

—Tenia entès que tota la seva família havia mort.

—Sí? Vull dir: sí. I tant. És una família diferent.

—Com de diferent?

—Uns cosins. Uns cosins tercers.

—Cosins detectius?

—No. Cosins de tercera. Van anar al dipòsit a reconèixer el cadàver i els va costar perquè feia temps que no la veien i l’última vegada ella encara respirava.

—La mort canvia molt les persones. La majoria no tornen a ser les mateixes.

—Exacte. Els cosins... llunyans van trobar a faltar un anell.

—O sigui que feia temps que no la veien però van detectar que li faltava un anell.

—Són una branca de la família amb un vincle emocional escàs, però molt gasius.

—I per què m’explica tot això?

—Em preguntava si la Lynette tenia l’anell quan estava aquí tancada.

—Aquí no tenim a ningú tancat.

—Ja m’ha entès.

—No recordo cap anell.

—Un anell negre, amb una lletra hac ben visible.

—Tampoc no recordo aquest anell.

—Però recorda la Lynette.

—Esclar, home. Tinc l’expedient per aquí. —Rebusca entre papers i finalment n’extreu una carpeta amb el logo de l’hospital, que desplega com pot sobre la taula. La llum de la bombeta titil·la—. S’ha d’arxivar, perquè dubto que hi parli més, amb la Lynette. Vejam: trastorn paranoide de la personalitat. Delirava. Es pensava que conspiraven contra ella. Que li volien fer mal.

—I per això es va suïcidar.

—Irònic, oi?

—Qui?

—Qui, què?

—Qui li volia fer mal?

La llum se’n va unes mil·lèsimes de segon i, quan torna, en Rèquiem té el doctor Gisbert a tocar, sostenint la carpeta verda. Pot ensumar-li la flaire de rapè. De fet, encara té una mica de tabac d’esnifar enganxat als pèls aràcnids que li pengen dels narius.

—Tothom. Desconfiava de tothom. De mi el primer. Feia uns crits horribles quan m’hi atansava, i després es quedava calladeta, els ulls fora d’òrbita, els llavis tremolosos, encongida com un cadellet indefens...

—Ja me’n faig al càrrec.

—Ho va passar molt malament, arran de l’incendi a la Mansió Santes Creus.

—Expliqui’m això de l’incendi.

—La família tenia una casa a Sant Feliu de Llobregat. La mala combustió d’una estufa catalítica va cremar-la fins als fonaments, amb tots els parents a dins, menys ella.

—Potser la mania persecutòria venia d’aquí. Potser algú sí que va intentar matar-la.

—Per què ho diu?

—Potser volien matar tots els Santes Creus i ella va sobreviure.

—No hi havia pensat. —El doctor Gisbert es posa la mà sana al mentó i se’l grata. L’altra mà li palpita i té un aspecte preocupant.

—No hi havia pensat?

—Però no tots són morts, no? Vostè treballa per a uns cosins!

El metge fa el gest d’acompanyar-lo a la sortida. De cua d’ull, en Rèquiem guipa un llimac escolant-se entre la paperassa de la taula. La llum se’n va de nou i quan torna en un brunzit ja són a les escales que menen a recepció, malgrat que en Rèquiem juraria que no ha fet ni un pas.

—Que siguis paranoic no vol dir que no et persegueixin —diu en Rèquiem en un somriure forçat, provant d’allargar la conversa.

—Qui li ha dit això? —L’Heribert Gisbert arrufa el front.

—Ningú. Vull dir que són coses que es diuen.

—No en faci cas. Digui als cosins que la Lynette no tenia cap anell com el que vostè m’ha descrit. I digui’ls que se n’oblidin, que no busquin fantasmes.

—No he parlat de fantasmes —diu en Rèquiem mentre és amablement empès escales amunt pel doctor.

—Així m’agrada, la parapsicologia no porta enlloc més que a la bogeria. I ja tinc prou pacients. Passi-ho bé.

Ara podríem seguir en Rèquiem i acompanyar-lo al bany, que fa una estona que la bufeta marca el dipòsit ple. El veuríem creuar la mirada amb el recepcionista, que plora desconsoladament davant la trista història del familiar d’un pacient (un cosí, amb tota probabilitat) que ha perdut el tiquet del pàrquing. Observaríem com busca la Mansió Santes Creus al mòbil i en troba l’adreça, un parell de vincles a diaris digitals, un anunci de cases d’apostes virtuals i un article del Time Out sobre les cases encantades més misterioses de l’àrea metropolitana. Però ens quedarem una estona amb el doctor Heribert Gisbert, que retorna al despatx i s’embena la mà lesionada, esquinça l’esparadrap a queixalades i marca de memòria un número en un telèfon de dial amb els dits de la mà bona.

—Mestre? (L...) Magister, sí. Perdó. Magister. (...) Acabo de rebre una visita al despatx preguntant per la Lynette. (...) Que és al Paradís, ara? (…) Ah, el prostíbul, esclar. Però pot parlar? (…) Sí, sí. (…) No, no. No li he dit res. (...) I tant, i tant. (...) Demanava per l’anell. (...) No ho sé. No m’ha dit res de cap medalla, no semblava olimpista. (...) He dinat al menjador de l’hospital, un desastre: tot reescalfat, com sempre. (...) M’està repetint, però em prendré un antiàcid. (...) Sí. (...) Sí, sí, sí. (...) No. (...) No m’ha interessat mai la lluita grecoromana, però miraré si queden entrades. (...) Un detectiu. (...) Sí. (...) Un cosí, que és detectiu. (...) D’acord. (...) Quedem així. (...) Vinga, dios, dios.

Clic.