Kitabı oku: «Els culpables»

Marc Quintana

Neix al Pont de Suert el 1977 i passa la infantesa i l’adolescència a la Vall de Boí. Cursa estudis de Biologia i Bioquímica a Barcelona, on viu fins que es trasllada a la Selva marítima.

Home de poques paraules i gran lector, és un apassionat dels viatges i de la cuina. Va quedar entre els deu finalistes al Premi Planeta 2012 amb El bosque y los árboles i va guanyar el Premi Armand Quintana amb Lluc (Cal Siller 2019).

«Pep Palacín Farré, anomenat Tallaferro, sap que morirà. Jeu sobre el terra humit i fred del seu celler i li arriben els bafs alcohòlics dels barrils de vi, l’olor humida de les patates i la fortor coent de les cebes. No sent dolor. Per a comprovar les ferides, posa les mans sobre l’abdomen i nota el tacte mucós dels budells càlids. [...] Tallaferro lamenta la seva mala fortuna però no es plany. Sap que per molt que cridi, maleeixi o plori, ningú l’escoltarà. El dolor i la por han desaparegut i accepta sense resistència l’arribada de la mort. [...] —I vostè creu que aquesta és manera de morir? —La mort no entén d’afalacs ni de miraments.»

Pep Palacín, àlies Tallaferro, és a punt de morir dessagnat i esbudellat. En aquest lent trànsit de la vida a la mort, és a temps de repassar algunes vivències i records dels pintorescos personatges que habiten el seu poble, Saurri, al Pirineu, prop d’Andorra. I mentre va rememorant aquest tapís grotesc de persones i fets insòlits, Tallaferro intentarà descobrir qui, d’entre tots ells, és qui l’ha assassinat.

Amb només tretze famílies, a Saurri s’hi congreguen totes les passions i les malvestats imaginables: uns volen fer diners fàcils amb el contraban o les terres comunes; uns altres es barallen per aconseguir un home, una dona o un fill; uns tercers són víctimes de la seva innocència, o la mala sort... Sovint una ira atàvica i incontenible tenyeix les relacions personals, fins al punt que costa triar els possibles culpables de la mort de Tallaferro.

Els culpables

Narratives

133

El jurat del XXXI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler (2021), convocat per l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, el formaven Xavier Aliaga, Lluís-Anton Baulenas, Pere Guixà, Marina Porras, Vicenç Villatoro i Joan Chavarria com a secretari.

© 2021 Marc Quintana Llevot

© Tierfotoagentour / Alamy Stock Photo,

per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: setembre de 2021

ISBN: 978-84-18197-99-4

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Per a la meua mare

Pep Palacín Farré, anomenat Tallaferro, sap que morirà. Jeu sobre el terra humit i fred del seu celler i li arriben els bafs alcohòlics dels barrils de vi, l’olor humida de les patates i la fortor coent de les cebes. Submergit en la penombra, mira les teranyines atapeïdes en el sostre de fusta.

No sent dolor.

Per comprovar les ferides, es posa les mans sobre l’abdomen i nota el tacte mucós dels budells càlids. En constatar que s’escampen més enllà del seu cos i es vessen fins a terra, els intenta arreplegar, però al moment desisteix. El fàstic no es pot vèncer quan es fa palès que no s’és més que una víscera palpitant.

Tallaferro lamenta la seva mala fortuna però no es plany. Sap que per molt que cridi, maleeixi o plori, ningú l’escoltarà. El dolor i la por han desaparegut i accepta sense resistència l’arribada de la mort. Ara només resta la placidesa de la resignació i el tràfec d’imatges.

—I vostè creu que aquesta és manera de morir?

—La mort no entén d’afalacs ni de miraments.

—I cal aquest tuf a merda?

—Ja saps que en aquest món la necessitat i la futilitat van de bracet, fins i tot en els moments més tràgics i transcendentals.

Aprofita la veu dels moribunds per navegar per la seva vida sense ordre ni concert i viatja de record en record, demorant-se, de tant en tant, en algun desig o llegenda que creia haver oblidat. L’onada de pensaments és immensa i desconcertant, però el temps apareix tan dilatat que admet tota l’afluència.

Tallaferro respira amb ronquera, però compassadament. Els seus records són tan nítids que gairebé es converteixen en present.

Martina de Casa Coc diu que els morts no parlen. També assegura, amb encert, que els moribunds parlotegen durant hores sense pauses. Es veu que el temps se’ls allarga i xiuxiuegen lletanies indesxifrables. Martina ho sap perquè va veure morir la dona que la va segrestar entotsolada en una oració sense fi.

Martina ha tingut dues mares, encara que a una d’elles la titlli de bruixa, de mala puta o de qualsevol altre insult més gruixut i apropiat que no ve al cas.

Té raó quan afirma que els morts vagaregen silenciosos, o si més no, ben esquerps. Ni se senten les seves veus, ni s’escolten els seus parers ni tampoc s’aprecien les seves sensacions. Bé es podria assegurar que han desaparegut entre cucs carnívors que després es podreixen en una massa mineral tan muda com els mateixos morts.

Martina de Casa Coc no creu en déu ni en la verge maria perquè, a part de la infàmia i les angoixes sofertes durant la seva infància, no pot concebre que una dona quedi prenyada sense mascle que hi correspongui.

alguna cosa havia d’amagar, aquella dona.

Tampoc entén com un mort pot aixecar-se eixerit i impol·lut després de tres dies de podridura, ni comprèn la multiplicació dels pans ni altres faules similars. Són afers que no li caben al cap.

Martina no creu en miracles ni en mons més enllà del que trepitgen els seus peus. La seva ferma incredulitat li evita supersticions, pors i malsons, i dorm sense desvetllar-se durant tota la nit. Cap mal record la pertorba i jeu immòbil, sense cap sotrac, amb una respiració assossegada i cadenciosa.

És una delícia dormir amb ella al mateix llit.

Saurri es troba al cul-de-sac d’una vall del Pirineu de Lleida. És un poble de tretze famílies, sense escola i sense botigues. Els seus vilatans es mouen impel·lits pel motor de la quotidianitat, sense reparar en il·lusions ni proeses, en mig de l’ensopiment de l’existència. Les seves ments s’allunyen dels somnis i van d’una tasca a una altra per costum. Si per un moment s’aturessin a contemplar el paisatge que els envolta, quedarien enamorats de tanta bellesa i meravella, però com ja se sap, la rutina espanta la poesia i danya el misticisme.

Els seus homes, de pell resseca i mans sarmentoses, són eixuts i de temperament sanguini, propensos a la crítica grollera, i les seves dones, de cames eqüestres i avesades a tot tipus de tasques, són descarades i displicents.

Els saurriencs viuen ancorats en conductes atàviques, d’esquena al tripijoc de les ciutats i, fins i tot, del país. El pas clandestí de contraban els ha ensenyat a callar, i els hiverns llargs i l’absència de comoditats com la llum elèctrica, l’aigua corrent i el telèfon els han ensinistrat per valer-se per si mateixos.

nosaltres, amb una llesca de pa, dues patates, quatre grans d’arròs i una dotzena de caragols, cuinem ranxo per a mitja dotzena de comensals.

A Saurri impera l’austeritat i preval l’acumulació sense dispendi. El ric no es diferencia del pobre excepte per la supèrbia i el posat arrogant. S’accepta que els rics són rics gràcies als seus ancestres i que els pobres són pobres per la gràcia de déu. La riquesa es mesura per caps de bestiar i mossos assalariats, la resta són modes de ciutats esbojarrades. Si en alguna cosa coincideixen tots els vilatans de Saurri és en la creença que el que és foraster mai superarà el que és propi, i si algú creu el contrari, viu enganyat.

També és costum arrelat no aplaudir, sinó repartir crítiques a tort i a dret. L’error es magnifica i l’encert es tolera, i encara gràcies.

L’obstinat aïllament ha accentuat les enveges i les desconfiances, i l’aspresa ha transformat l’admiració, si mai n’hi va haver, en enveja malsana. Els rancors s’han anat esmolant i les picabaralles entre cases enemigues són el pa de cada dia. Els vilatans viuen entre odis, insults i alguna amenaça.

això, algun dia, acabarà malament.

En aquests paratges muntanyencs no hi ha druides, ni meigues gallegues, ni tampoc encantàries pirinenques, aquí tot el mal prové de l’home quotidià, el menat pels afanys de poder, riquesa, exclusivitat i salacitat.

a mi ningú em convencerà que els esperits no existeixen.

calmi’s, pilar, qualsevol diria que ha ensopegat amb un.

ensopegar, ensopegar, no, però bé que n’he netejat les restes.

Pilar de Casa Negret sap moltes rondalles del país i no desaprofita cap ocasió per narrar-les. Parla amb traça i parsimònia, però també amb desmesura. És una vella amable i espavilada, que encara es manté forta i, com tan a gust propala, sense les xacres de la senectut. Arregla l’hort amb perícia i sembra i planta durant la primera mirva de bon temps, i mai, en cap cas, durant lluna creixent, i cada any recull llustroses hortalisses i frondosa verdura.

tal com tu tractes la terra, la terra et tractarà a tu.

Pilar va quedar vídua durant el seu tercer embaràs i presumeix, amb un somriure de resignació, que ha criat els seus tres fills sense ajuda de marit ni ànima caritativa.

i això que un m’ha sortit ximple, el pobret.

No vol enganyar ningú i admet que més d’una vegada van patir fam.

ni l’hort dona per a tot l’hivern ni les gallines ponen sempre que una vol.

No s’amaga de confessar que més d’una vegada ha furtat alguna de les gallines de Casa Ballador amb l’esperança d’arrambar una bona ponedora.

és que quan la fam estreny, ho fa amb ganes.

Un dels seus fills, Joan, el petit, va tocar el dos a Arensui i es va fer paleta. Amb els primers calerons, li va arreglar la cuina i, mitjançant una instal·lació de mànegues i canonades, va conduir l’aigua del barranc fins a la pica.

i no creguis, amb aixeta i tot. aquest sí m’ha sortit com déu mana, tant com el gran.

Els seus fills, agraïts per tan sacrificada mare, la cuiden i l’afalaguen. Volen saldar les seves privacions pretèrites amb escreix, i prou sembla que ho aconsegueixen. Fins i tot van instal·lar un vàter a la primera planta de la casa, amb desguàs al corral. Va ser la primera tassa de porcellana vista a Saurri, i també l’última.

Qui podia imaginar que tan celebrada tassa era també cagadora d’esperits? Cada matí, Pilar es topava amb una cagarada surant entre les aigües del vàter.

no fallava, tots els matins, sens falta.

Era un cagarro lluent i solemne, de persona de bon menjar i millor evacuar. Va amonestar Martinet, el seu fill innocent, però les deposicions van continuar sense interrupcions.

martinet serà ximple, però té bona voluntat i és obedient com un angelet.

La pobra dona, farta de tan desagradable espectacle matinal i després de precaucions i vigilàncies vanes, va buscar la resposta en llegendes d’encantàries i diablorins, per concloure que l’obsequi provenia d’un esperit caganer i desconsiderat.

i no creus que la bonyiga d’un esperit seria més espectral?

ni espectral, ni invisible ni punyetes. a més, fot una ferum que et fa caure de cul.

No es pot considerar que Pilar de Casa Negret sigui curta de gambals, ans al contrari, que té dots de vident i va pronosticar amb encert que Gregori de Casa Coma moriria sense prendre brou de gallina i va endevinar que Rita de Casa Ribot no es casaria a Saurri.

i no creguis, que al cel també hi ha estacions i hiverns dolents, i van de bracet amb els d’aquí.

què dius ara!

el que sents: caga ossos de cirera a l’estiu i merda fosca en època de cols, i en els hiverns més crus, la quantitat escasseja.

doncs anem llestos.

Pilar s’ho pren de broma. No és per a menys, no tothom gaudeix de la visita d’un ésser del més enllà. A més, després del que ha patit, la dona té dret a riure de la mort, de la vida i del que sigui.

—Et noto una mica escatològic, fill.

—Tan escatològic com qualsevol ésser que erra pel món.

—És una llàstima que pensis això.

—Deixi’m fer, pare. Sé prou que els fantasmes estan més morts que els morts, perquè ni es podreixen ni es manifesten.

—Doncs és una llàstima.

Tallaferro s’enllita amb Martina de Casa Coc sense passió ni remordiments. El prostíbul cau lluny i els calés, de moment, no abunden. Tallaferro té un cervell just i matemàtic, però obeeix als dictats del seu cor. No és aficionat a tasques domèstiques i ha assalariat Martina de Casa Coc com a criada.

Martina, mossa diligent i eixerida, cuina la vianda amb destresa i guisa amb perícia els caragols, el conill amb el seu rajolí de conyac i les cols amb patata i cansalada. Li falta experiència, o potser fortuna, amb l’estofat d’isard. La picada se li resisteix, i quan no li falta xocolata o pell de taronja, li sobren ametlles.

Martina de Casa Coc és de tracte fàcil i agradable. Cantusseja mentre frega i remena els malucs quan escombra. No té pèls a la llengua i contesta a la mínima insolència. Té mamelles abundants i una mica caigudes, però els seus mugrons són durs com una pedra. S’arronsa amb sonores rialles al primer frec i es caragola com una anguila quan se’ls roseguen. Al llit és elàstica i s’esmuny com una truita de riu. És una amant desacomplexada i juganera, però conté els xiscles mossegant-se els llavis en els moments àlgids.

Per evitar males llengües, fa veure que no es queda a dormir a Casa Tallaferro i a mitja tarda va a Casa Coc per encendre la xemeneia. Quan ja és negra nit, surt per la porta del corral amb la manta com a caperó i travessa el poble allunyada de la finestra de Casa Cremat, on Emília albira com tota bona tafanera. Entra a Casa Tallaferro per la porta del paller i entre bromes i rialles acaba rebolcant-se amb Tallaferro mentre la xemeneia de Casa Coc encara fumeja.

Des dels dos malaurats assassinats, Martina creua el poble a l’aguait i amb passos ràpids i cautelosos. Tot i que la foscor l’empara, sent inquietud i arriba a Casa Tallaferro amb l’alè sufocat.

aquesta por és com una malaltia, se t’enganxa al cor i no hi ha manera de treure-te-la.

Martina de Casa Coc lamenta les dues morts dels vilatans, però deplora encara més el mal final de l’acordió. I és que Gregori de Casa Coma tocava com un professional. Tot Saurri acabava taral·lejant els seus pasdobles, les seves polques, i també alguna masurca. La veritat és que es troba a faltar. L’altre mort, tant se val, algunes dones de carns descarades potser l’enyoren, però no molts més.

Aquesta nit, Martina no es pot adormir després dels jocs de la carn i se sumeix en la penombra. No es pot defugir dels successos que es claven al cor.

abans a saurri no es matava ni qui volia matar-se.

Martina es refereix a Ramon de Casa Ballador, que va voler penjar-se i a mitja asfíxia va tallar la corda.

Martina s’equivoca sense saber-ho. No coneix les males morts dels confiats jueus ni la dels tres maquis, ni tampoc vol recordar l’assassinat de Casa Ribot. Aquesta nit és millor no recordar-s’ho, ja hi ha prou infortunis per fer compungir el cor.

Ramon de Casa Ballador és reservat i covard. Passeja capcot, immers en els seus pensaments, i s’espanta quan algú li dirigeix la paraula. Des que la seva germana es va casar amb Evaristo, cabaler de Casa Rita, viu en un suplici.

Evaristo, de mala fe, es mofa d’ell i li llança guitzes al cul mentre es fa un fart de riure. Tots els de Casa Rita són de mala mena, a qui no li dona per la roïndat li dona per la gelosia, i van de vilesa en vilesa fins a arribar a les mans. No és el primer cop, ni serà l’últim, que acaben a cop de punys al bordell d’Orús.

Mercè, la germana de Ramon, no el defensa, i es diu que riu tant com el seu marit en veure la cara de por i desconcert del seu germà. Mercè de Casa Ballador, sap greu dir-ho, és una pocavergonya. A part de ser bastant brètola, va calenta com una mala cosa. Li couen els baixos com a un home i sempre busca Evaristo per apaivagar la picor. Evaristo mai s’hi nega, i, d’animalot que és, aquí t’enxampo, aquí et peto. No són poques les ocasions que han sorprès la parella en ple deliri, ja sigui al mig d’un prat, a l’hort, al galliner o fins i tot al cementiri.

La mare de Ramon, Pepita, és una vella esbalaïda i ingènua. Sembla que passeja en un altre món i no repara en res. Cada matí, plogui, nevi o pedregui, cap a les nou del matí, deixa anar les gallines perquè vagin al seu aire per tot el poble, i a la tarda, les crida tita-tita per tornar-les a tancar; que n’hi hagi una més o una menys, tant li fa. Evaristo l’ha reprès en més d’una ocasió pel seu estúpid costum, però Mercè per aquí no passa.

a mon germà d’acord, que és un cap de suro, però a ma mare, res de res, que és una santa.

Ramon de Casa Ballador parla amb la seva mare com amb ningú, sense entrebancs ni rubors, i s’embrollen en una mena de conversa que bé passaria per dos monòlegs inconnexos.

ves a saber de què parlen, aquests dos.

del temps, del mandongo i de l’hort, com tothom.

D’ençà que Evaristo va convèncer Ramon per robar dos sacs de ciment d’unes obres d’Arensui, el té atemorit. Li repeteix fins a l’extenuació que la guàrdia civil el detindrà un dia d’aquests i aquesta vegada no riu, el molt cabró, se’n guarda les ganes per a després, i Ramon, hereu de la simplicitat de la seva mare, s’ho creu a ulls clucs. I és clar, una nit de sever hivern, Ramon de Casa Ballador, fart d’entreveure perills tricornes per tot arreu, aconsegueix una soga i se’n va als prats d’Aspret com ànima en pena.

Hores després les campanes repiquen la veu d’alarma i tot el poble acaba buscant-lo. Hi ha qui diu que la seva germana ha escoltat com s’acomiadava de la seva mare i ha lligat caps; i Mercè pot ser una bandarra, però un germà és un germà, i el busca més amoïnada que mai.

ai, ànima de càntir, què has fet? què has fet?

És ben entrada la matinada quan Blas de Casa Regalat el troba en els prats d’Aspret. Pep Palacín és el següent d’arribar i es topa amb Blas encenent una foguera i Ramon arrecerat sota un gran roure, amb la navalla a la mà i la soga laxa al coll; Ramon té els ulls tancats i el semblant afable i morat pel fred.

està encarcarat com un caramell, càgon déu, no hi ha déu que el mogui.

però és viu?

això sembla.

A Ramon se li han gebrat la cara i els cabells, i del nas li pengen dos mocs congelats que prou passarien per columnes corínties, però un alè famèlic sorgeix de la seva boca mig oberta. Blas arrenca els dos petits caramells tot rient. El seu bon humor no s’apaga ni en les situacions més angoixants i compromeses. Entre la calor de la foguera i els abrics que el cobreixen, Ramon de Casa Ballador va tornant a la vida.

vols dir que això no és el que va fer crist amb el lázaro aquell?

doncs no és tan difícil, això de ressuscitar.

Evaristo arriba fatxenda i menjant-se el món. Aparta la comitiva a cops de colze i, en veure’l, llança un somriure despectiu.

bé podries haver provat amb una escopeta.

Ningú ignora d’on prové el mal viure de Ramon, però la gent tendeix a callar i deixa rodar el món en pau, i també en guerra, si cal. No obstant això, Pep sent que el món pot millorar i no s’acolloneix davant cacics ni malparits.

si provessis tu amb l’escopeta, no hi hauria sogues per tallar.

Evaristo el mira amb ulls irats. No està acostumat a les rèpliques i avança un pas superb i desafiant, però Pep li sosté la mirada i s’estira per posar-se en tensió. La bravata no va a més, perquè Ramon ressorgeix dels gels i parla per primer cop, gairebé sense moure els llavis.

feia mal i m’estava ofegant.

Pep Palacín no ho sap, però amb la demostració de fermesa i valentia ha aconseguit el respecte de la majoria del poble i s’ha guanyat el nom de la casa. A partir d’ara, serà nomenat Tallaferro, llevat tendres excepcions.

La primera imatge que irromp en la loquacitat moribunda de Tallaferro és la mirada de Mateu Palacín Parache, el seu pare. Són uns ulls tristos, trèmuls i humitejats que el miren des d’una proximitat desconcertant.

no te’n vagis al poble.

ja es veurà, pare.

jura-m’ho.

no li prometo res.

el salvatgisme cec és per a bèsties, no per a homes justos.

no exageri, pare, no serà per a tant.

no diguis això, no m’ho diguis.

no es faci mala sang, és millor que torni a adormir-se.

Mateu Palacín Parache és un home digne i amb el valor suficient per obeir el seu cor. Amb un bon matrimoni concertat amb Rosalia de Casa Ribot i contra els propòsits del seu pare, es compromet amb Rosita Farré, filla de Casa Fornxic. El seu pare, contrariat i enfurismat, el deshereta, i Mateu escapa amb la seva promesa a Orús, on contrauen matrimoni i treballa a la serradora.

El seu pare, l’avi Tallaferro, nomena hereu el germà petit de Mateu, Narcís, però Narcís elucubra altres pretensions i acaba anant-se’n a viure a Andorra, on amb el temps estableix una immobiliària i es fa d’or.

Mateu Palacín és benèvol i defuig de les controvèrsies. D’ençà que ha fugit de Saurri, ha descobert que les discòrdies, els convencionalismes i el caciquisme no tenen per què regir els comportaments humans i se sent lliure i alegre. Diu sovint que la seva dona el va ajudar a obrir els ulls i l’estima igual o més que el primer dia.

la teva mare és més sàvia que marx i jesús junts.

És afí al comunisme però no ho diu en públic ni tampoc en carrers deserts. No obstant això, no se sent coartat, perquè assegura que els ideals d’un home equànime mai podran ser empresonats. Alguns cops, quan li insisteixen, deixa entreveure les seves opinions, però sempre en un to distès.

potser déu és de dretes, però ningú pot negar que al seu fill l’atrau més l’esquerra.

Mateu Palacín és aficionat a la lectura i, com que els diaris el neguitegen, es lliura a la literatura. Li agrada la poesia i també li encanta parafrasejar grans clàssics. De vegades recita poemes sencers de memòria i insta el seu fill a memoritzar-los, però Pep és inquiet, li agrada passejar i difícilment es concentra davant d’un paper. Una altra devoció de Mateu és la pesca de la truita. Es coneix que és un expert, confecciona les seves pròpies mosques i llança el fil com ningú. Ha guanyat diversos tornejos de la comarca i exhibeix els trofeus a la prestatgeria del seu petit taller. Detesta la gent que enforquilla les truites en temporada de fresa i arrasa el riu amb xarxes i aparells similars. El seu fill Pep, tan esquerp en les qüestions literàries, l’acompanya encantat durant les jornades de pesca i segueix els seus consells amb afany i passió. I és que el nen ha sortit una mica feréstec, tendeix a les salvatjades i a la intempèrie, i s’apassiona, amb el mateix fervor que el seu avi, amb les egües fermes i rogenques enmig dels prats verds.

el meu fill tira cap a la muntanya, com les crabes.

Mateu Palacín és culte, no vol excedir-se en privar la llibertat de ningú ni pecar d’intransigent i no impedeix la inclinació de Pep cap a Saurri. I és que el seu fill s’entesta a estiuejar, almenys una quinzena, al poble, al costat del seu avi. Sort en té de la seva tieta, que es va casar amb l’hereu de Casa Gargall, i del fill d’aquests, Pau, que es porta bé amb el seu fill i són bons amics. I és que el seu pare, l’avi Tallaferro, és una mala influència. És intolerant, groller i una mica brut, i renega contra déu, contra els sants, contra la verge i contra totes les santíssimes putes amb assiduïtat i a plens pulmons.

l’avi deu cagar molt, perquè té empastifats tots els sants.

Mateu Palacín Parache endevina a edat avançada que el seu fill no es mou per una afecció, sinó per una idealització convertida en aspiració cap a la vida campestre, i encara que li insisteix que els estius a Saurri no són com els hiverns, i que les vacances són més indulgents que el treball, no el pot convèncer.

Està malalt i en un llit quan el seu pare, l’avi Tallaferro, mor. Pep parla amb Narcís, el seu oncle, al mateix enterrament i arriben a un acord. Al cap de tres dies viatja a Andorra i signa els documents en què el seu oncle li cedeix els drets de la casa i les terres. Aquest mateix dia vetlla vora el seu pare, que mor al cap de dues nits. A la setmana següent, Pep Palacín es trasllada a Saurri sense lligams ni remordiments.

—I sap quantes imatges més em visitaran?

—Sis més.

—Quines?

—Tingues paciència. Temps al temps.

—Doncs no sembla que vagi gaire sobrat.

—Hi haurà temps de sobres.

—I em visitarà la mirada del meu assassí?

—Aquesta no.

—Llàstima.

Nanroi és el més gran fill de puta que ha trepitjat aquesta terra. És un home pervers que es creu infal·lible.

—Aquest també l’he de veure?

—En la majoria dels casos, el penediment no condueix al perdó.

El seu caràcter dominant li ha permès convertir-se en hereu de Casa Nanroi quan és el quart de sis germans. Passa per sobre de tots i, si escau, els trepitja sense contemplacions.

El seu despotisme, reforçat per llegendes heroiques sobre la seva família, ha agreujat el caciquisme de Casa Nanroi, i també ha aconseguit apoderar-se del control del contraban fronterer. La pista que puja al port d’Iscaran, tocant a Andorra, passa per l’esquerra del bosc Aubac i travessa terres de Nanroi. Això és suficient excusa per aturar el pas dels combois furtius i exigir-los un peatge. S’ha d’admetre, de mala gana, que és home agosarat. No s’intimida ni amb els canons d’una escopeta a un pam del nas, ni tampoc davant el contrabandista que més meritòriament s’ha guanyat la seva mala fama, el Portuguès.

Quan no s’embutxaca un feix de bitllets, que ningú ha tingut oportunitat de comptar, Nanroi rep ampolles de licor, cartons de tabac o algun automòbil atrotinat que acaba abandonat allà on s’avaria i diu prou. El fraudulent negoci li és tan pròsper que s’ha desfet de tots els caps de bestiar i viu ben folgat, sense més preocupació que la vigilància del pas clandestí.

En la seva megalomania, creu que afavoreix la prosperitat del poble, però l’encega la vanitat i no entén que procura un altruisme tacat, on no es coneix la solidaritat sense afany de lucre.

La pista que comunica Saurri amb Arensui, la van promoure Nanroi i Rosendo de Casa Ribot, l’altre cacic, mitjançant un contracte amb una empresa serradora on es va pactar que el poble cediria a canvi quaranta mil pins pagats a duro i quaranta mil més de gratuïts. La pista es va esplanar i els pins es van talar, però entre Nanroi i Ribot, sense cap explicació, es van adjudicar una comissió excessiva i injusta.

i tan injusta, jo no he vist ni un duro.

doncs jo tampoc.

ni jo.

doncs en alguna butxaca han acabat.

la cobdícia coneix millor la butxaca del ric que la butxaca del pobre.

quina raó tens, fill, quina raó.

doncs a saurri només hi ha dues butxaques tan amples.

Nanroi és tan malparit que ha deixat la seva mare en una residència d’Orús perquè la pobra dona solia parlar-li com parla la consciència, i des d’aleshores viu sol i fa el que li sembla. No dona feina a cap criada ni se li coneix cap amant. S’acontenta amb el seu poder i la seva riquesa.

Com que el poble sencer s’ha afartat de la seva grandiloqüència, s’acosta als forans per explicar-los els seus èxits i els seus projectes. Sovint cedeix les seves pastures i bordes a rodamons que l’escolten i li fan companyia. Nanroi viu per a les seves maquinacions. La solitud i l’absència d’amor no l’afecten i quan l’avorriment el consumeix, viatja a Andorra per promoure negocis, a Tremp per comparèixer en litigis o a Barcelona per parlar amb el seu advocat i desfogar-se amb putes. Mai matina, i surt de casa quan el sol està alt. En eixir, infla els pulmons i s’estira fins que li cruixen totes les juntures, conquistant amb els braços una bona porció de món; després es desinfla i fa petar la llengua amb un gest de satisfacció i domini. Es creu amo i senyor d’aquestes terres, i amb això ja en té prou.

Damià l’Andorrà és el seu últim soci. Pretenen vendre la muntanya de Saurri a uns anglesos per construir-hi unes pistes d’esquí. Però la muntanya de Saurri no és comunal. Els vilatans de finals del segle passat, advertits per un notari de l’entrada en vigor d’un nou codi civil, la van convertir en propietat privada de la Sociedad de Codueños de Saurri. Tots els saurriencs són amos del condomini de la seva muntanya.

Però ja se sap, els cacics també es creuen amos d’allò dels altres i fan i desfan a parer seu. Nanroi, Rosendo i Damià l’Andorrà han signat un contracte amb els anglesos sense demanar anuència als altres vilatans; com que Rosendo és el president de la Sociedad de Codueños, va falsejar les actes anuals per usurpar els poders sense consulta ni acord.

quan no hi havia papers, la paraula anava a missa i tots érem decents.

en aquest poble no et pots fiar ni de ta mare.

Damià l’Andorrà va estalviar els seus bons calés sent el braç executor, fosc i brutal de les famílies poderoses d’Andorra, i ara, gràcies als seus contactes, anhela prosperar amb rapidesa i sense entrebancs. Afalaga Nanroi i Rosendo i assegura que amb el contracte signat, els altres no tenen res a fer per molt que protestin. Creu en la llei del més fort, i Nanroi i Rosendo, acostumats a la plutocràcia, estan convençuts que es faran milionaris.

doncs van llestos, a la primera construcció que vegi per aquí, la destrosso en un no res.

encara pretendran, els molt malparits, que les vaques i les eqües pugin en telecadira.

En aquest món indiferent i caòtic hi ha certa tendència, semblant a un equilibri just, a destinar un mal final als fills de puta.

—Això creus?

—Ho vull creure.

Nanroi ostenta dues coronetes, que és el més fidel senyal del fill de puta, i per això acabarà com acabarà.

Alfons de Casa Ribot és propens a la contemplació i sovint puja als bancals més alts per abastar amb la mirada el poble de Saurri i els seus tràfecs. La seva contemplació no és la contemplació beatífica dels profetes, sinó la de l’ànim moix i mirar feréstec que sembra la llavor de la ira indòmita al cor.

Alfons de Casa Ribot viu a l’ombra de la seva dona, Rosalia, una matriarca manaire que el treu de polleguera. Alfons ranqueja i parla amb el seu gos quan passeja. De vegades, fastiguejat dels retrets de la seva esposa, llança puntades i insults a la pobra bèstia, però el gos endevina que no és el blanc real de les seves injúries i es guarda els grunyits per allunyar-se amb la cua entre les cames. Una mica de raó té Rosalia en queixar-se del seu marit, ja que Alfons és gandul i no té empenta. Li lluiria més el pèl si el germà de Rosalia, Sebastià, no s’hagués entossudit a fer les Amèriques en sortir del seminari.

al meu pare, en pau descansi, li van vendre gat per llebre. hauria d’haver sabut que els esquerrans vesteixen la pell del diable gandul.

A Casa Ribot, qui talla el bacallà és Rosalia, filla gran de la casa, i ensenya al seu primogènit, Rosendo, a menysprear son pare.

sort que rosendo, encara que també sigui esquerrà, ha sortit a mi.

Alfons de Casa Ribot, davant les constants recriminacions, calla i abdica. Endevina que, tant com la calma precedeix la tempesta, amb paciència i fermesa, la tempesta també precedeix la calma. Les constants queixes no esquerden el seu silenci ni la seva droperia. Quan Sebastià, el germà seminarista de Rosalia, envia diners amb instruccions per plantar pollancres a Pedregana o arreglar la teulada de la casa, Alfons no fa cas i s’apropia bona part dels diners per polir-se’ls en un parell de visites als bars d’Arensui.

Sebastià de Casa Ribot és home de món, valent i amb les idees clares, i torna al poble amb la intenció d’acabar amb la ronseria del seu cunyat. Però a Alfons tant li fa que els renys provinguin de la seva dona, del seu cunyat o del mateix papa, i invariablement es tanca en el seu mirar adust i deixa parlar. Només de tant en tant, quan la tenacitat flaqueja, el seu gos rep un parell de renecs que no van més enllà d’un cop de peu. Però Alfons no és ximple i copsa, amb encert, les intencions de la seva dona i el seu cunyat. Llavors viatja a Orús per aconseguir el permís d’armes i quan l’obté es compra una escopeta de dos canons al mercat legal.

i tu per què vols una escopeta, home de déu?, si amb la punteria que tens no encertaràs ni un isard a quatre passes.

Aconsella al seu fill Rosendo que amagui la seva escopeta il·legal i l’endemà forada un tauló concret del terra de la seva habitació, just a sota del llit de matrimoni. Quan al cap d’una setmana Rosalia prepara al seu germà el seu esmorzar favorit, fretxinat i mostillo de mel, Alfons agafa l’escopeta, la carrega amb dos cartutxos de postes, puja a la seva habitació i retira el llit. Després treu l’ull pel forat i distingeix la coroneta bruna del seu cunyat, que es delecta amb les vísceres i la sang de corder. Sense pressa, encaixa el canó de l’escopeta en el forat i dispara amb el primer gallet. Sense mirar, torna a ajustar el canó, desencaixat pel retrocés, i prem el segon gallet.

Sebastià mastega un bon tros de fetge quan sent una punxada al genoll i, gairebé alhora, percep la primera detonació. S’ajup instintivament pel dolor i el segon tret li obre el cap.

—Deu ser una benedicció morir així, gairebé sense adonar-se’n.

—No és cap benedicció, és un alleujament.

—Si vostè ho diu...

—Les benediccions estan reservades per als immortals, que ni senten ni pateixen, i també per als eterns, que ni tan sols pensen.

Alfons de Casa Ribot baixa les escales amb els seus passos ranquejants i entra al menjador. Davant dels rostres desencaixats de Rosalia i Rita, la seva filla petita, deixa l’escopeta sobre la taula, a tocar del cap obert i caigut sobre el plat de vísceres. No diu paraula ni mostra torbació mentre contempla el cadàver del seu cunyat. Rosalia no arriba a dir res de l’espant, ni tampoc és capaç de sostenir la mirada triomfal que li llança el seu marit abans de marxar.

El mostillo de mel ningú se’l menja.

Alfons de Casa Ribot agafa el camí de la cinglera i arriba a Arensui ben entrada la tarda. Irromp a la caserna de la guàrdia civil i confessa.

no impliquin ningú més. s’ha perpetrat amb la meva escopeta i amb les meves mans.

El condemnen i el tanquen a la presó de Lleida. Rosalia no cuinarà mai més fretxinat i a Rita sempre la fastiguejarà el mostillo.

i què se’n va fer, d’alfons?

doncs crec que ja l’han deixat anar.

i on està?

algú va dir que cuida i muny les vaques de la mateixa granja de la presó.

en tot cas, per aquí no se l’ha vist ni crec que se’l vegi.

Rosendo de Casa Ribot agafa les regnes de la casa, sempre amb la supervisió de la seva mare, i prosperen fins a convertir-se de nou en la casa poderosa que eren. Excepte pels plats de fretxinat que no s’han cuinat i els mostillos de mel que mai més s’han degustat, ningú lamenta el succés.

Damià l’Andorrà té una panxa prominent, una papada tremolenca i uns ullets de ratolí que van d’un costat a l’altre i que, de tant en tant, es claven fatus als ulls del seu interlocutor. Vesteix amb elegància, però una contínua suor li amara el coll de la camisa, just al doblec de la papada.

S’acosta a gambades, una mica gronxadís i inclinat cap endavant, com temorós del seu equilibri. Va acompanyat de Nanroi i el seu guardaespatlles, un homenot babau de mirada perversa. Nanroi, llarg i prim, camina capalt, amb les mans a les butxaques de la jaqueta. Tallaferro els mira de cara i somriu per sota el nas. Desentonen en un poble tan rústic uns subjectes tan elegants, on Damià l’Andorrà sembla circumscrit entre dos parèntesis massa llargs.

Tallaferro porta la veu cantant de la resistència. La seva sagacitat, la seva oratòria i la convicció dels seus ideals justos han convençut el poble que ha de ser el portaveu per protegir els seus interessos. Tallaferro ha redactat un nou llibre d’actes, paral·lel al falsejat per Rosendo de Casa Ribot, que tots els veïns en contra de les pistes d’esquí signen. Així s’han pogut mantenir els contractes d’ús forestal i ramader de la muntanya de Saurri i s’han aconseguit frenar les pretensions dels cacics.

La nit passada, un cop finalitzades les obres dels paletes de Damià a l’antic col·legi, Tallaferro, Blas de Casa Regalat, Pau de Casa Gargall i Gregori de Casa Coma van enderrocar envans, van fer miques el lavabo i van trencar tots els vidres.

Ara Tallaferro espera les represàlies amb dignitat i sense por. Un tènue somriure nerviós se li dibuixa a la cara. Només se sent la remor del riu i l’acordió llunyà de Gregori de Casa Coma. Els tres homes s’aturen a dos passos d’ell i Tallaferro distingeix l’ombra d’una pistola sota la jaqueta de Damià.

Damià l’Andorrà va per feina. Té una veu atiplada i molesta, que s’acobla sovint perquè no arriba a la velocitat dels seus pensaments.

tu vols trenta milions?

home, així, de cop i volta, doncs sí.

doncs deixa’t de malifetes i signa el contracte.

Damià l’Andorrà fa un gest al seu guardaespatlles perquè lliuri a Tallaferro un paper plegat en dos doblecs. Tallaferro, amb una lentitud deliberada, el desplega per llegir-lo amb parsimònia. Després el torna a doblegar.

i els altres veïns?

ells estan a part.

a part de què?

de tot.

doncs et pots quedar amb el paperet.

Damià l’Andorrà no es digna a agafar el contracte que li estén Tallaferro i li sosté la mirada. Tallaferro somriu perquè adverteix com li tremola la papada.

pensa-t’ho millor.

ja està ben pensat.

Tallaferro lliura el paper al guardaespatlles, després es fica les mans a les butxaques i s’alça.

n’estàs segur?

sí.

no saps pas on et fiques.

Tallaferro s’arronsa d’espatlles. No té por de les amenaces i el diverteixen les cares greus dels seus oponents, interpretant un paper que els va massa gran. Nanroi fa petar la llengua i arrufa les celles mentre somriu i remena el cap amb incredulitat despectiva.

deixem-lo, ell s’ho perd.

Damià l’Andorrà es tomba i comença a allunyar-se. El seu guardaespatlles el segueix. Nanroi espera una estona, a l’aguait de les intencions de Tallaferro, però al final desisteix i, amb un altre espetec de llengua, se’n va. Tallaferro torna a sentir la polca de l’acordió de Gregori i la remor de riu. Agafa aire, deixa de somriure i es diu que no n’hi ha hagut per a tant.

Salvador de Casa Rita camina neguitós i recelós perquè sospita que la seva dona l’enganya. No és home d’intuïcions ni tampoc un observador sagaç, però alguna cosa deu haver sentit per suposar que porta banyes.

Les sospites, per a personatges violents com Salvador de Casa Rita, són justificació suficient per repartir cops de puny a dojo. No és el primer cop, ni serà l’últim, que malmet una vaca a bastonades ni que aixeca per la pitrera algun insolent. Amb la seva dona no s’atreveix a excedir-se, que la Berta té el seu caràcter i sap que, sense ella, acabaria sent un malaurat. Bé que Salvador, esperonat més per la vergonya que per la gelosia, l’espia i concep paranys per enxampar-la amb les mans al plat, però no hi ha manera d’aconseguir-ho.

bé li està, que déu només dona al que li dona.

Salvador de Casa Rita és feligrès practicant i garrepa. La seva garreperia no ve motivada per l’estalvi, que bé es gasta els calés en cigarrets i també en putes quan l’ocasió ho demana. Cada vegada que passa l’escolà amb la canastreta per l’ofrena, el molt miserable deixa caure trossets de ferradura.

Salvador fuma com un carreter i encén els cigars amb la burilla de l’anterior. Gasta cigarrets Celta i expulsa el fum amb altivesa i plaer. Li agrada la imatge del guerrer amb l’espasa en alt i la contempla sovint. Potser porta barba per mimetisme i es deixa traslladar a segles pretèrits, on la seva crueltat seria una virtut lloable.

i també et vestiries amb faldilla?

no veus que porta pantalons? fixa-t’hi bé, ben posats els porta.

potser sí, però la faldilla tampoc l’hi treu ningú.

Salvador de Casa Rita és caçador. Dispara amb el cigarret fumejant a la comissura esquerra dels llavis mentre inclina la galta dreta sobre la culata. Estima l’escopeta com estima la seva dona, i li dedica la mateixa deferència i el mateix temps. En més d’una ocasió l’ha utilitzat per redreçar algun cap de ruc.

El seu germà Evaristo, casat amb Mercè de Casa Ballador, no va trigar gaire a convèncer-lo per disparar a una de les gallines de Pepita de Casa Ballador i alliçonar la vella una vegada per totes. Salvador va desmembrar la gallina a perdigonades, sense escrúpols i entre riallades, i després va penjar la massa informe de plomes i carn a l’entrada de Casa Ballador, on la pobra Pepita la va trobar amb tota la sang regalimant. Però Pepita pertany a un món més càndid, i l’endemà, sense recordar el mal tràngol, va deixar anar altre cop les gallines al seu albir.

Salvador de Casa Rita també se serveix de l’escopeta quan algun forà trepitja les seves terres o ronda alguna de les seves bèsties. Se’ls acosta amb l’escopeta oberta, col·locada en equilibri amb el braç fent nansa, com qui no vol la cosa, i després els amenaça amb un extens somriure, perquè si les coses es torcen pugui escapar al·legant una mofa o un malentès.

Salvador de Casa Rita camina amb despreocupada fatxenderia, i tracta els altres d’idiotes quan es vanta de fantasioses anècdotes on ell és el personatge impàvid i astut. Un dia, Blas de Casa Regalat s’afarta de la seva ostentació i, enmig de la plaça, li deixa anar que està com un toro. Salvador somriu satisfet.

sí, la veritat és que em sento més fort que mai.

no, no ho deia pas per això.

I Blas de Casa Regalat alça els ulls per mirar-li la part més alta del cap, amb un somriure que ho diu tot. Salvador de Casa Rita es crispa, però després s’hi repensa i no sap on caure mort. Pot ser un gallet, però ningú és tan ruc com per enfrontar-se a Blas de Casa Regalat, i Salvador fa veure que no l’ha sentit.

com dius?

res, res, que estàs ben fort.

A Salvador de Casa Rita se li humitegen els ulls de pura còlera però suporta el calvari amb una simulada tranquil·litat. S’ha adonat que si el riu sona, aigua porta, i que deu córrer cabalós quan els altres en senten el brogit. A la setmana següent va al bordell d’Orús i es dirigeix directament a la senyora Concha.

vull una contagiada.

aquí no en tenim, d’aquestes.

no em vingui amb mandangues i obeeixi, que pagaré com per una sana.

li repeteixo que aquí totes estan netes.

no em foti, senyora concha; si vol, li pago el doble.

a veure què puc aconseguir-li.

Va tornar a Saurri amb lladelles perquè no va trobar sífilis, que ben a gust s’hauria contagiat. Dos mesos més tard, va descobrir Gregori de Casa Coma gratant-se les parts pudendes.

Gregori de Casa Coma és un acordionista amb talent i bon gust. Cada tarda, sigui estiu o hivern, toca l’instrument una estona, i sempre està disposat a amenitzar les festes. Té ànima didàctica i ensenya Martinet de Casa Negret a tocar l’acordió, però l’aprenent no és massa perspicaç i encara que hi posa voluntat, totes les tonades les deixa a mitges.

Gregori de Casa Coma professa un altre art menys poètic però molt més pràctic, i també l’exerceix amb mestria: mata el porc d’una ganivetada neta i precisa. El porc deixa anar un raig abundant i fumejant sense que les sacsejades ni els xiscles es perllonguin, i bé es pot dir que el marrà no té temps d’assabentar-se de la seva mort. La carn queda ben dessagnada i el forat de la ganivetada no és més ample que el gruix d’un polze.

Com tot bon artista, Gregori de Casa Coma és supersticiós. Esmola els ganivets mentre resa el parenostre, se senya abans de punxar l’animal amb el ganxo i fa el senyal de la creu a la panxa del porc abans de pelar-lo. Com Pilar, també va d’acord amb les fases de la lluna. Mata a disgust en lluna creixent i no tolera cap matança el dia de canvi de lluna. També assegura que l’alfals sembrat en mirva no infla els animals, i que a l’hora de talar, depèn de la naturalesa dels arbres: manté que els de fulla perenne s’han de talar en lluna creixent, i els de fulla caduca, en mirva.

Un cop mort i pelat el porc, Gregori es desentén del mandongo, però sempre s’apunta a tastar el tastet, primer en cru i després passat per la paella. El seu paladar és agut i fiable, i sol recomanar el condiment amb encert. No consent la utilització de salnitre, perquè diu que encara que dona bon color a l’embotit, no millora el gust i no deixa de ser un verí. Gregori de Casa Coma mata el porc a gairebé totes les cases de Saurri, només Casa Rita i Casa Ballador declinen el seu mestratge. Gregori és home just i a les cases riques mata el porc a preu elevat però no excessiu; a les cases mitjanes, el degolla a bon preu, i a les pobres, ni tan sols cobra, que es conforma amb l’esmorzar i els glops de vi, i potser també amb un xoriç o dos quan el porc està curat.

li ho dic de veritat, edelmira, que no cal.

insisteixo, gregori, agafa el xoriç i no em facis un lleig.

però dona, si no em costa res.

va, agafa’l d’una vegada o l’any que ve no comptem amb tu.

bé, si es posa així, l’hi acceptaré.

Des del litigi de les pistes d’esquí, Gregori de Casa Coma no s’acosta ni a Casa Nanroi ni a Casa Ribot, perquè dona fe que la dignitat i la justícia valen més i surten més a compte que els diners de les matances.

i com s’ho fan?

què sé jo, suposo que salvador de ca de rita se’ls mata.

Gregori de Casa Coma juga a cartes amb sobrietat, es pren el seu temps i no és el primer cop que els seus companys de joc l’amonesten o es burlen de la seva lentitud. En la botifarra, si les coses no es torcen, sol ser company de Blas de Casa Regalat, mentre que Pau de Casa Gargall i Tallaferro formen l’altra parella.

Gregori de Casa Coma riu com els altres i mai diu mala paraula de ningú, i només pateix una grolleria venial i excusable, ja que un bon percentatge de les seves frases les accentua amb cony, ja sigui al principi, al final o, fins i tot, al mig.

amb tant cony a la boca, deus tenir contenta inés.

I és que Gregori de Casa Coma és home inclinat a veure el costat bo de les coses, és alegre i honrat, i no es molesta ni tan sols quan els seus companys freqüenten el bordell i ell es nega a acompanyar-los, no per falta de ganes sinó per respecte a la seva dona. No hi ha manera de comprendre com Salvador de Casa Rita va poder sospitar d’ell i pegar-li un tret, i és que la brutalitat i la idiotesa solen anar de la mà, i si no, que s’ho diguin al pobre Gregori, que mai més tornarà a tocar l’acordió, ni tampoc a guanyar-nos a la botifarra amb un capot com déu mana.

Pilar de Casa Negret parla més del que pensa, però pensa millor del que es creu. Sosté que l’únic que va sortir mal parat va ser Gregori de Casa Coma, i que els altres, qui més qui menys, s’ho tenien merescut; unes per lleugeres, un altre per anar massa calent i els altres dos, per bèsties. Explica que Inés de Casa Coma, l’esposa de Gregori, no en sabia de la missa la meitat, però que bé s’havia obert de cames davant del malparit que va pagar la seva luxúria amb un tret al cap.

i és que les dones han de ser més curoses que els homes.

doncs tampoc els homes surten gaire ben parats.

i el millor parat aquest santiago, que com diu emília, ni se’n va adonar.

gregori, el pobre, sí que se’n va adonar, que mirava amb uns ulls que et trencaven el cor.

això no hi ha déu que ho perdoni.

Pilar de Casa Negret no comprèn com la voluptuositat pot ofuscar tant la gent. Pilar, sense creure’s virtuosa ni santa, recalca que no ha conegut més home que el seu marit, que va morir fa més de trenta anys, i que mai ha sentit la necessitat de ficar ningú més al llit.

i és que el jovent d’ara pensa amb altres caps.

Pilar de Casa Negret assegura que si Inés no hagués sigut tan discreta, les coses haurien anat d’una altra manera.

i encara millor haurien anat si berta hagués estat tan discreta com inés.

bona raó tens, filla meva, bona raó.

Qui havia de pensar que Inés, tan bona ella, s’entengués amb Santiago, l’aragonès lasciu, quan tenia un marit que era un sol.

ben penedida està, la pobreta.

pobra dona, no aixecarà el cap en la seva vida.

Pilar de Casa Negret repeteix que ja es temia una desgràcia d’aquest tipus, que quan s’ajunta l’ambició amb la brutalitat, qualsevol excusa és bona per convertir una baralla en una atrocitat.

aquesta muntanya serà el mal del poble, quan hauria de ser el seu bé més preuat.

Pilar de Casa Negret tracta de covard Salvador de Casa Rita per haver escapat com un esperitat després del tret i sobretot per disparar sense avisar, sense cap amenaça ni cap mala mirada.

i sense dir res, el molt malparit. que si gregori ho adverteix, l’obre en canal abans que li dispari.

Pilar de Casa Negret es queixa que morin els joves i romanguin els vells, i assegura que el món ha capgirat els torns i això és de mal auguri.

Santiago Marín Garuz, aragonès de soca-rel, és mosso de Casa Coma. Els guarda les ovelles durant l’estiu, i els hiverns es busca la vida a Arensui, a Orús o allà on convingui.

vale más un mal gitano, que un aragonés y un buen valenciano.

A Santiago no li agrada estar sol i busca companyia per distreure’s i distreure. Mai es nega a un glop de vi, ni tampoc a un gotet de ratafia ni a un reconfortant raig de conyac. Després de beure, mastega fulles de menta o un branquilló de julivert perquè no li faci mala olor l’alè. Santiago Marín és presumit, i quan baixa de les ovelles o de qualsevol altra feina es renta al riu amb minuciositat i despullat del tot, passi per allà déu nostre senyor o qualsevol altri. Després es posa colònia Varón Dandy i marxa més pinxo que ningú.

Recull flors silvestres per a les dones i els en regala petits rams. Fins i tot ha assajat un reguitzell líric per afalagar-les. Els recita que les margarides són per a cors ferits, les violetes per a cors escarmentats, les clavellines per a cors esperançats, les roselles per a cors solitaris, les pimpinelles per a cors preparats i el dent de lleó, millor no agafar-lo, que deixa anar una llet fastigosa i amarga. Algunes dones pensen que és amariconat, però són excepcions, la majoria creu que és home atent i servicial, i algunes afirmen que és un trobador.

Santiago Marín porta al cinturó un matxet de pam i mig que no es treu ni per dormir.

i per cardar?

sí, llavors sí que se’l treu.

Assegura que l’altra eina que l’acompanya s’assembla al seu matxet al llarg, però en l’aigua freda del riu se li encongeix com als altres i es queda en res. No es pot comparar, de cap manera, amb el portent de Roman de Fornxic, que gasta un aparell de dimensions demoníaques.

Santiago Marín és enamoradís i es desviu per les dones, i ha aconseguit allitar-se amb més d’una. Curiosament, tot i la vehemència dels seus amors, cap marit l’ha descobert. Només el desemmascaren, amb el temps, uns paràsits tan sigil·losos com ell. Santiago apaivaga la coïssor fregant-se amb fulles de menta, però per molt que les atrapi i les rebenti entre les ungles, les bestioles tornen a aparèixer.

aquests són els polls del diable, no se’n van ni amb aigua freda ni amb aigua calenta i piquen fins a fer-te sagnar.

i no se’n van amb la colònia?

a aquests mals bitxos els importa un rave la bona olor.

El dia de Sant Antoni de Pàdua, un succés infaust acaba amb més lladelles que qualsevol remei de menta, farigola o julivert. Santiago Marín Garuz paga pels seus pecats, però no en mans d’un marit venjador, sinó en mans d’un poca-solta beneit a qui no ha sentit pronunciar paraula.

Els seus galanteigs, alhora famosos i secrets, s’interrompen per una bala que li travessa el front i li rebenta el cervell. Mor sense deixar vídua, però moltes desemparades ploren la seva pèrdua amb deliri i discreció, tal com ell les va estimar.

Tallaferro no es ven a suborns, s’encoratja davant les amenaces i cala els altres d’un sol cop d’ull. Sap que les injúries acarnissades de Damià no aniran més enllà de l’enrabiada i contempla l’índex desafiant de l’andorrà amb un mig somriure.

em teniu fins als collons. fins als mateixos...

Damià l’Andorrà de vegades s’ofega i agafa aire a glopades, com una truita fora de l’aigua. Quan recobra l’alè, torna al seu reguitzell de renecs. El seu guardaespatlles, impertèrrit, treu pit perquè es noti la silueta de la seva pistola. Tallaferro deixa que l’andorrà es desfogui, i calla sense callar, que de vegades una arrufada del front o un somriure sorneguer diuen més.

el contracte està signat, no podeu fer res, res.

A Damià l’Andorrà li agafa un atac de tos i esquitxa amb una pluja de saliva els seus interlocutors.

no cal que ens bategis.

enterra’us faré, fills de puta.

sense faltar, company.

Gregori de Casa Coma és educat i no insulta ni es deixa insultar.

tu millor calles.

Salvador de Casa Rita manté els ulls clavats en Gregori de Casa Coma. Li pengen dues perdius del cinturó i porta l’escopeta penjada a la mà dreta. Amb el braç esquerre es fica un cigarret a la boca i l’encén després de guardar el paquet de Celtas a la butxaca de la camisa. Els pèls de la barba que li voregen la boca han adquirit el color groguenc de la nicotina.

tu sí que ens toques els collons, va i ara t’ajuntes amb els cacics.

Salvador de Casa Rita no contesta, ni tan sols mira Pau de Casa Gargall, tampoc Santiago Marín ni Tallaferro; manté la mirada fixa en la camisa de quadres de Gregori de Casa Coma, immers en pensaments incerts.

Damià l’Andorrà es recompon de l’atac de tos i es posa tan dret que la papada s’infla en aixafar-se entre la mandíbula i el coll. Observa els quatre homes que té al davant amb la supèrbia dels seus ulls escrutadors i després es posa la mà al pit.

potser algun dia haurem de posar-nos seriosos.

Damià l’Andorrà aixeca lleument el vol de la pitrera per mostrar la pistola i Tallaferro endevina que l’amenaça no anirà a més, però Santiago Marín desembeina el seu matxet i l’enarbora a dos pams de la cara de Damià l’Andorrà.

Transcorre un segon de tensa quietud, en què Salvador de Casa Rita es col·loca el cigarret a la comissura esquerra dels llavis, el guardaespatlles es remou i es desentumeix les mans, Damià dibuixa un somriure per fotre’s de Santiago, i llavors, just llavors, Salvador de Casa Rita, amb el cigarret al costat esquerre de la boca, encanona Gregori de Casa Coma des del maluc i li dispara un tret al pit.

Després d’un instant de desconcert i de reaccions instintives, Santiago Marín aixeca el seu matxet disposat a protegir-se, i a l’instant rep un tret al cap. El guardaespatlles, en veure caure el cos de Santiago, queda estupefacte, amb la pistola enlaire, fumejant. Tallaferro s’ajup per socórrer Gregori de Casa Coma i Pau de Casa Gargall escapa a tot córrer. Salvador de Casa Rita ho fa caminant. Enmig de la desgràcia, Damià l’Andorrà torna a trobar la seva veu.

mata’l! mata’l!

Tallaferro alça la mirada i endevina que el guardaespatlles no el matarà. En els ulls estovats de l’homenot predomina el penediment. Damià l’Andorrà queda amb els braços oberts, mirant de fit a fit el seu escuder, indecís. Finalment, imita la fugida de Salvador de Casa Rita i s’allunya amb passos abatuts i posant-se les mans al cap. El guardaespatlles, ajupit, abraça el cap de Santiago Marín.

què t’he fet? què t’he fet?

Gregori de Casa Coma, encara viu, murmura paraules indesxifrables i mira amb ulls d’espant i incredulitat, buscant al cel una cosa que no pot trobar. Tallaferro li parla, però no sap si Gregori l’escolta. La sang fosca s’estén per terra, temptant els gossos, que no es decideixen a satisfer la set.

Gregori de Casa Coma mor al cap d’un quart d’hora. L’única paraula comprensible del seu soliloqui desesperat és cony.

aquesta nit abraça’m, si us plau.

acosta’t.

no se’m passa l’ensurt.

Al llit, Martina de Casa Coc desprèn una calor d’estufa. És de cor ardent i de carns substancioses i no es defuig quan Tallaferro emboteix els peus freds entre els seus panxells. No és que li agradi el fred ni tampoc que sigui insensible, però és dona servicial i s’alegra quan procura per als altres.

gràcies a déu encara pots abraçar-me.

Martina de Casa Coc no creu en déu però sovint li agraeix la seva bona fortuna. Tallaferro viu aquesta vetllada amb un laconisme suscitat per la incredulitat, la pena i l’horror. S’empara en el silenci però li agrada sentir la veu tendra de Martina.

Tallaferro, de vegades, es penedeix de no demanar-li matrimoni, però tendeix a obeir el cor i no és Martina qui ocupa el seu.

Martina de Casa Coc lamenta les morts ocorregudes, però no és el primer cop que ànimes malignes com la de Salvador de Casa Rita entorpeixen el seu benestar, i s’ho pren amb cert aplom.

La dona que la va segrestar encara ressona en el fons dels seus records, però Martina ha après a silenciar-la, i quan no la pot silenciar, s’esforça per no escoltar-la, emparant-se en l’alegria per cobrir la veu de la mala bruixa.

Martina de Casa Coc és molt més ponderada del que aparenta la seva alegria infantil i ha ajudat a amortallar el cadàver de Santiago Marín.

se li ha quedat una careta d’àngel dissecat.

i el forat?

pilar li ha ficat paper de sac, però després hem decidit tapar-lo amb una gorra.

Martina de Casa Coc sosté que el més lògic era vetllar el pobre Santiago a Casa Coma, on el tenien assalariat i, a més, es podia aprofitar la visita per al condol de Gregori i així matar dos pardals d’un tret.

no crec que aquesta sigui l’expressió més convenient, martina.

tu ja m’entens.

Però Inés de Casa Coma s’ha enfurismat en proposar-l’hi.

no els vull junts, cridava, no els vull junts. i després se n’ha anat amb un cop de porta que encara ressona. com si el pobre santiago li hagués fet algun mal.

Però és clar, tampoc és dia per a insistències ni per contrariar la vídua recent, així que al final el cos de Santiago Marín ha acabat a la sala de Casa Tallaferro.

avui no farem res, no em sembla bé amb el cos de santiago a casa.

no et preocupis, tampoc en tinc ganes.

Martina de Casa Coc s’acobla al cos de Tallaferro i s’hi abraça molt fort. Li fa un petó en una mà i després a l’altra, perquè les desgràcies clarifiquen els sentiments i obren els cors.

t’estimo.

Martina de Casa Coc ho diu molt fluix, amb una miqueta de por. Tallaferro calla. També l’estima, però no de la manera que Martina l’estima a ell. Tallaferro l’estreny i li fa un petó al front, pensant en la cabellera pèl-roja de Rita de Casa Ribot.

La segona imatge que interromp la facúndia esmorteïda de Tallaferro és la de la seva fillola, Eulàlia de Casa Gargall.

—N’estàs segur, fill?

—La veritat és que no.

Tallaferro fuig d’una imatge que li farà canviar la percepció que té de si mateix: la imatge implorant de Nanroi. Però tard o d’hora haurà d’encarar-s’hi.

—Encara no, si us plau.

—Tot arribarà.

La segona imatge que es clava al moll de l’os de l’ànima de Tallaferro és la mirada d’Eulàlia de Casa Gargall, la seva fillola.

—Així millor.

La mirada d’Eulàlia de Casa Gargall és fràgil i desemparada, i reflecteix el seu caràcter apocat i feble.

segur que no et passa res, nena?