Kitabı oku: «Memòries»

MALA MEMÒRIA

A Joaquim Horta

per les coses que jo sé i les que ell sap,

però sobretot per la lectura que ha fet d’aquestes

pàgines, tan acurada que ningú no hi tindrà res a dir.

MALA MEMÒRIA

No sé encara per què se m’ha acudit començar unes memòries. Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai. Sempre m’ha agradat més parlar de mi per procuració, és a dir, a través d’uns personatges inventats i d’uns llocs que no he vist mai, d’unes èpoques llunyanes en què ni tan sols m’hauria agradat viure. El món que em volta —les coses que passen, fins i tot les que em passen— no és fàcil d’entendre i llavors em tranquil·litza fer unes passes enrere i mirar-m’ho tot, com si jo fos una altra i per tant no m’hagués d’afectar tant tot això que veig. Així doncs, m’agrada parlar del món que conec com si jo fos una jove suïcida o una vella xaruga aferrada a l’existència o una paridora prolífica o una bona mestresseta de casa vestida amb la petite robe noire i el collaret de perles i l’anell de brillants al dit anular de la mà dreta. M’agrada molt fer comèdia i escriure m’ha semblat sempre una manera de fer comèdia. Com aquell personatge de la comedieta que Shakespeare introdueix a El somni d’una nit d’estiu, que vol fer tots els papers de l’entremès sobre els amors de Píram i Tisbe, a mi també m’agradaria fer tots els papers, sense deixar de ser jo. Quan me’n devia adonar que era jo? I, quin interès podia tenir per a mi mateixa si el que m’agrada és disfressar-me i semblar un altre, encara que fet i fet m’enfadi quan em prenen per altri o simplement s’imaginen que soc com jo no soc en realitat?

Però, de sobte, l’estiu passat vaig agafar una ploma i una llibreta i em vaig posar a escriure sobre els meus records, amb un desig puríssim de no disfressar-los ni una mica, amb una especial complaença per trobar un detall exacte, per trobar l’antecedent just que m’explicarà per què ara soc aquí, al llindar de la vellesa, posseïdora d’una bona dosi de felicitat. Potser és això el que m’empeny a escriure’m i a descriure el món que he viscut; és a dir, perquè soc, avui, feliç i perquè estimo i soc estimada la vida s’ha tornat especialment fràgil, especialment trencadissa i em corre pressa entendre-la una mica. Què m’ha conduït fins aquí? Quin tombant decisiu, quina elecció m’ha portat on soc ara? Hauria estat jo si no hagués elegit en un moment determinat? Hauria estat jo, si el pare i la mare no haguessin estat el meu pare i la meva mare? Quan era petita i em feien aquesta broma i em deien imagina’t que el pare no s’hagués casat amb la mare, el cor se m’estrenyia i em venien unes ganes terribles de plorar i sentia una lleu impressió de vertigen com si m’aboqués al buit.

Mentre escric no puc deixar de preguntar-me: pot ser útil a algú que jo expliqui com soc i com he viscut? En Jaume sol dir: «No parlis de tu, perquè ets atípica». No soc com la majoria de gent de la meva ciutat, ni la meva gent, tan dolorosament estimada, era com el veïnat, ni com els estiuejants, ni com els homes i les dones que omplien el Palau de la Música o el quart pis del Liceu. El que jo expliqui no pot servir d’exemple a ningú. La immensa majoria dels meus conciutadans no ha rebut la meva educació, ni han tingut uns pares com els meus, ni uns avis, que m’han deixat per tota herència munts i munts de papers empolsats i muntanyes de llibres. Però, tanmateix, per què han de ser útils unes memòries? Ni tan sols puc prendre aquell to moralitzador de les novel·les en primera persona que et volen dir: fixa-t’hi bé i no et deixis enredar. Però és que a mi no em van enredar.

De segur que és la vívida consciència del moment present allò que m’empeny a explicar els orígens. Potser perquè soc en el clímax de la meva vida. Mai no havia tingut aquesta impressió de seguretat, de saber on soc i el que vull i què soc capaç de fer. Només una cosa em preocupa ara que ja he decidit explicar com he viscut, i és que, si bé jo soc invulnerable, incombustible, que en diuen ara, qui m’assegura que els altres ho són? Com m’ho faré per escriure sense fer mal? Com ho faré per parlar de mi mateixa sense implicar els altres, sense usar-los, sense fer-ne uns personatges dependents de mi, i a més canviants segons jo canviava i desapareixent per l’horitzó per descuit o empesos al no-res per malvolença? Però és que si m’aturo a pensar en els altres no emprendré mai aquestes memòries. No m’atreviré a tocar-los, els uns perquè se’m desfaran als dits com mòmies de cendra, els altres perquè elsnoto massa vulnerables i tinc por que es posin a cridar i a xisclar, com m’ha passat sempre quan he parlat d’algú que tanmateix m’estimava. M’hauré de decidir a parlar-ne amb noms inventats o bé amb lletres o números, perquè el que jo vull és parlar de mi per entendre com m’ho he fet per arribar aquí mateix, ara. I tinc dret a fer-ho, tanmateix, perquè no soc res més que la meva memòria. Una memòria dolenta, atrabiliària, emotiva, minuciosa i distreta, dolorosa molt sovint, com una pinçada al cor, una memòria rancorosa i fidel i de vegades trapella i malintencionada, malintencionada en la mesura que he guardat aquella susceptibilitat infantil que et fa dir quan un gran tracta d’enredar-te: mentida! Amb quin goig criden les criatures mentida!, quan un gran les diu o distret o deliberadament.

El que no seran aquests records és nostàlgics, perquè no enyoro res. M’agradaria que els meus morts fossin vius i poder-los explicar què em passa i en què penso ara, però no m’agradaria tornar a ser com jo era quan ells vivien. Em van fer molt de mal morint-se, però no era culpa d’ells. Que em perdonin, doncs, si parlo de gent que no li agrada gens haver-me conegut o que ni s’ha preocupat d’haver-me conegut i que no sap que em pertany o simplement que no s’imaginava que les seves opinions de mi tinguessin una resposta. La memòria dels altres i la meva s’haurien d’enllaçar en algun moment o en algun punt. Tots tenim dret a recordar, no tenim altra manera de viure. Em moriré definitivament quan ja no pugui recordar.

He dit que no enyoro res, però m’agrada mirar enrere i descobrir noves clarors a cada mirada. És graciós, de tant en tant, mirant enrere, se m’acut la paraula: llàstima!, però no em penedeixo de res. M’agrada descobrir aquella criatura rebeca i molt estimada. Rebeca perquè molt molt aviat va descobrir que la gent, les coses, no cedien a la seva voluntat. He d’anar més lluny d’aquella criatura per descobrir-la. Aquella pregunta que jo feia: i si el pare no hagués conegut la mare, i si no s’haguessin casat, i si el pare s’hagués casat amb una altra dona o la mare amb un altre home? Com seria jo? M’explicaven que, si aquell Aureli i aquella Maria no s’haguessin unit i, per exemple, l’Aureli s’hagués enamorat d’una altra dona que s’hagués dit Teresa i la Maria hagués acceptat la proposta de casori amb un altre tal Ramon, jo no hauria existit, tal com era, petita, rodona, pell blanca i ulls molt oberts, jo, la Maria Aurèlia que a més portava els seus dos noms casats, tan ben lligats que fins m’era difícil entendre que hi havia pares que es deien Joan i mares que es deien Teresa. I m’aturava a pensar: i si no hagués existit mai?, i em produïa vertigen, és a dir, una impressió de forat negre on no pots deixar d’abocar-te. Potser és d’aquesta primitiva intuïció del forat negre que prové la vivència de la por o més ben dit de la basarda, d’alguna cosa que hi ha més enllà del radi de la teva mirada i que no pots dominar. I molt aviat devia descobrir que només hi ha una manera de defensar-se d’aquest forat negre on t’empeny el vertigen, i és no deixar de saber, no deixar de pensar, no deixar de voler, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so, cada olor, estar alerta sempre. Penso que és per això que se’m van fer els ulls tan grans.

Aquesta és també la raó de la meva pressa a saber, de les preguntes impertinents, de la meva admiració per tot el que no era jo. Molt sovint no tenia temps d’aprendre’m ben bé el que volia saber i m’ho inventava, i m’embadalia escoltant i explicant històries d’una altra gent que no eren jo. És clar que hi anava posant retallets de jo, en cada història, un jo disfressat, d’una manera més o menys lúcida, però tanmateix un jo.

Per això havia dit tan sovint que no escriuria mai les meves memòries, de fet, ja existien camuflades en les meves novel·les, que no eren pas autobiogràfiques. Mai no vaig escriure aquella primera novel·la autobiogràfica on el novell novel·lista ho vol explicar tot. La primera novel·la que vaig publicar, que no era pas la primera que vaig escriure, va ser Necessitem morir. Un amic, amb una dosi migpartida de simpatia i mala voluntat, em va dir:

—És ben bé autobiogràfica aquesta novel·la.

No ho era. Ni el lloc on l’havia instal·lat, al País Basc, que no coneixia, ni els personatges, ni les vicissituds tenien res a veure amb mi. Excepte que hi havia un avi, un avi de cabells blancs. Però ell, l’amic, va insistir-hi, a més amb una rialleta de complicitat:

—Ho dic perquè t’has inventat un marit per a la protagonista que és exactament el marit que tu desitjaries: que et seduís, que se n’anés de viatge, que et vingués a veure molt de tant en tant, però que no exercís de marit present i amb una reconeguda autoritat.

L’amic malintencionat parlava de mi, no de la novel·la, però no anava tan errat com això.

Novel·lar és una manera d’explicar la teva vida falsejant-la, però, qui em diu que no falsejaré la meva vida tractant d’explicar-la? No he estat mai d’aquelles persones que diuen la veritat a tots els vents. Vaig dir mentides molt aviat, i vaig continuar mentint tota la vida. M’és fàcil. Després, la vida pública que ens va imposar el general Franco va refinar la meva facultat de tergiversar el sentit de les respostes. En Jaume, que és un home que diu la veritat com respira, em va dir un dia fet una fúria:

—M’has de prometre que no mentiràs mai més.

—Et prometo que et mentiré sempre, aquesta és la meva única sinceritat. Et mentiré per evitar un disgust immediat, et mentiré perquè no t’enfadis, et mentiré per instint, però no et costarà gaire saber la veritat.

El que més em preocupa en el moment d’emprendre aquesta història, que és la meva, és que no sé fins on arribarà el meu sentit del secret, fins on arribarà, no ja la capacitat de mentir, sinó de transformar tot el que conto. El que és segur és que explicaré la meva història a la defensiva, negant-me absolutament a admetre la més lleugera ombra de culpa. És una manifestació primària de susceptibilitat, és la manifestació de l’orgull a flor de pell, d’un sentit del quedar bé davant dels altres del tot infantil. Allò que fa dir a les criatures:

—Jo no he sigut —abans no tinguis temps de preguntar-los el que fa al cas. Tot això ja ho sé. El que és cert és que és un instint de defensa que es va fer visible en un dels primers interrogatoris de la meva vida.

Això devia ser entre els sis o set anys. Era prou llesta per saber-me de memòria les oracions de rigor, prou espavilada per contestar sense dubtes les preguntes inintel·ligibles de la Doctrina. Allò de «Quants déus hi ha?», etc., etc. Mestres, pares i el capellà del col·legi van decidir que ja podia fer la primera comunió. Recordo exactament que em vaig trobar a l’esglesieta fosca, davant un enreixat de fusta espessa, i que una veu profunda em va preguntar, seductora i coercitiva:

—Quants pecats has fet?

—Cap —vaig contestar sense vacil·lar ni una mica. La veu es va fer més persuasiva:

—Cap? Cap ni un? N’estàs segura?

—Cap —vaig dir sense que la veu em flaquegés ni una mica.

—A veure! —va fer dúctil la veu—. No has fet enfadar mai el pare i la mare?

—No.

—No has desobeït mai ni el pare ni la mare, ni la mestra, ni ningú que et manés alguna cosa?

La pregunta era prou entenedora.

—No, mai —vaig contestar.

—No has dit mai cap mentida? —va fer la veu amb una punta d’indignació.

—No, mai! —vaig insistir amb una seguretat absoluta.

El capellà, que era el que ara en diríem un capellà progressista i que no usava la por com a mètode, devia perdre la paciència. Va sortir de la cofurna del confessionari, em va agafar la maneta, em va portar davant de la mestra i li va dir, com qui torna un menjar cru:

—A aquesta nena no li han ensenyat a confessar-se.

Potser me’n van ensenyar, el que és cert és que no en vaig aprendre mai. Mal inici per començar unes memòries. El cert és que no m’ha agradat mai la veritat nua. M’agradaven les històries inventades. En tenia avidesa, de rondalles, no en tenia mai prou, i en tota hora i tot moment empaitava les ties o la mare o qui fos perquè em contés una història. La mare, burleta, perquè sabia ja la meva reacció, començava:

—Vet aquí que una vegada hi havia una nena que es deia Maria Aurèlia...

I jo cridava indignada:

—Que sigui veritat no! Que sigui veritat no!

Per què em produïa aquella profunda impressió de trampa, d’estafa, l’oferta de la realitat quotidiana i, per acabar-ho d’adobar i fer-ho del tot inútil, amb la meva presència?

La resposta immediata seria dir que la meva realitat no m’agrada. Potser no m’agradava jo mateixa, ni la meva casa, ni els meus pares, ni tota la gent que hi havia al meu voltant. Però això és dir poc, car en tot cas aquella realitat no m’agradava perquè jo ja havia començat a fabular, a construir paisatges on jo era la protagonista. I sobretot no m’agradava per ser contada, per viure era una altra cosa, car, si vull ser justa amb les vivències que em queden de la meva primera infància, aquestes m’expliquen una adherència decidida al tacte, a les olors, als gustos, a les veus, a les paraules, i l’única cosa que temia era la foscor i la son.

UNA CASA GUERXA

De la casa on vaig néixer, no en tinc cap record. Sé que era a casa l’avi Farnés, amb les tietes, la Julita i la Mercè, amb la presència del matrimoni i la meva aparició meravellosa. L’únic record que en tinc és que per a la meva mare va ser un paradís perdut i que ella no va perdonar mai a ningú que li haguessin fet abandonar la llar paterna. Aquest era el seu problema, però també va ser el meu. De fet, era un pis a la Ronda de Sant Pere, on havien viscut anys i anys l’avi Farnés, ja viudo, amb les seves quatre esplèndides filles: Maria, la gran, la bella, la nina dels ulls del pare, la que exercia de mestressa de casa; la Julita, l’antagonista, i les dues petites, la Mercè i la Clemència. Jo havia de creure que aquell paradís li havia estat arrabassat a la meva mare per culpa d’una mala voluntat, d’una injustícia, d’un absurd de l’existència. En conseqüència, aquest paradís inconegut també m’havia estat arrabassat a mi, quan encara no tenia dos anys i la meva consciència no havia deixat anar encara aquell regueró de pólvora que aniria cremant i cremant, i dominant amb la seva lluïssor tota la resta del món. La casa de la Ronda no era un record, era un forat a la consciència, es perdia en la memòria dels altres, tan difícil d’atrapar i tan desitjada. Però jo en podia percebre tanmateix un atenuat reflex, car aquell cercle màgic, ara només poblat per la presència de l’avi i les dues ties, jo el vivia a Canet de Mar, el meu paradís particular ben tangible, que no hauria existit mai si no s’hagués enderrocat aquella casa de la meva mare. Enderrocat és un dir, perquè l’edifici continua existint a la Ronda de Sant Pere. En una carta de la meva mare dirigida a l’avi, plena de retrets com solien ser totes les cartes de la meva mare, no sols es lamentava del seu abandó a la casa de la Rambla de les Flors, la casa de l’Aureli Capmany, la del seu marit, la de la seva sogra, que exercia, és clar, de mestressa de casa, no sols es lamentava, dic, del seu propi abandó sinó que hi exposava l’enyorança que jo, criatura amb prou feines de dos anys, demostrava dia a dia.

La casa del pare sí que és present al meu record, peça per peça, racó per racó, olor i tacte. Jo recordo la casa del pare com un refugi propici i alhora com un entorn hostil. Com ho va fer la meva mare per crear al voltant d’ella mateixa el refús de tot el que li pertanyia: la casa, el marit, les germanes... i com s’ho va fer per transmetre aquella vivència d’intempèrie, de continuada provisionalitat, d’estada atzarosa en un món que no era ben bé el seu i que per tant tampoc no era el nostre? Mai no vaig ser possessora d’aquella incertesa infantil que exigeix la infal·libilitat dels pares, que fixa com un palau resplendent les parets de la infància. La riquíssima abundància d’imatges que són tan difícils d’endreçar, la coloració canviant d’aquestes imatges són el meu estat d’esperit present i segons el caprici puc treure lliçons de tot. M’indiquen que hi vaig ser feliç, però no com una gràcia gratuïtament obtinguda sinó com una conquesta diària, com una sorpresa constant, com una meravella descoberta i que m’anava preparant per a tot el sol i serena que hauria d’entomar. El cert és que la meva mare em va preparar per viure contra corrent. Ella havia tingut un bon mestre, en Sebastià Farnés. La Maria Farnés s’assemblava molt al seu pare, era burleta, agressiva, ràpida en la rèplica, enginyosa i malintencionada. Era temible i creava al seu voltant adhesions incondicionals i odis ferotges.

En aquest viatge a través del meu temps em trobaré sovint amb la Maria Farnés, que era de passada la meva mare. Tallava la respiració a la gent amb el seu verb punxant i divertia els comensals mentre no fossin el blanc de la seva burla. Vet-ne aquí un exemple:

—Ara vegi —deia la mare—, en Fulano de Tal no em saluda.

—Però, com vols que et saludi, mare, si l’altre dia li vas dir imbècil?

—És que no l’hi vaig dir per ofendre’l, l’hi vaig dir perquè ho és.

Mai no va exercir la més petita ombra de cofoisme i la cosa que detestava més del món era aquesta beateria de taulell que explica que no hi ha al món res millor que la gent catalana. Quan jo representava el paper de la Bijou Fontrodona, a la Ronda de mort a Sinera, i travessava l’escenari, bo i guarnida amb un vestit de gasa preciós que m’havia regalat la senyora Monjo i amb un barret de Vogue, propietat de la Montserrat Sunyer, tot dient «Soc la millor! Soc la millor! Soc la millor!», molt sovint pensava en ella, que ja no hi era per aplaudir-me, i com s’hauria divertit de la burla contra la gent tan convençuda de la pròpia excel·lència. M’hauria aplaudit, és clar, però s’hauria entretingut a enumerar tots els defectes, tots els errors, totes les possibilitats de millorament:

—Si et decidires a fer les coses amb els cinc sentits i no barrip-barrap...

Hi havia unes quantes coses que la Maria Farnés detestava: que la gent no fes les coses posant-hi els cinc sentits, que mentís, que fes gala de religiositat d’estampa i a més catalanista. El nacionalcatolicisme dels Pomells de Joventut, els feijoistes i d’altres agrupacions ungides d’ortodòxia la indignaven un no dir. Va viure indignada contra el nacionalcatolicisme espanyol de la postguerra i ara detectaria amb aprehensió la versió catalana d’aquesta amalgama de Déu i interessos de classe. Ella havia viscut de prop el cas Verdaguer i havia vist l’home acorralat per tota la beateria barcelonina. Acorralat per la dreta i defensat per l’esquerra, i ell al bell mig sense cap ganes de dirimir el conflicte, perquè era d’ell mateix que es tractava i no dels bàndols en acció. I vet aquí que Verdaguer no ha mort i torna a ser la presa fàcil de la beateria dretana. S’han apoderat altre cop del seu cadàver com ho va fer Cambó, una nit de llamps i trons, quan se’l va endur al Saló de Cent perquè l’esquerra no li fes un enterrament en benefici propi. Ara el motiu ha estat l’adquisició per part de la Corporació Metropolitana de la Vil·la Joana i el propòsit de rehabilitar l’edifici i usar-lo de passada, sense treure el museu casa Verdaguer, per al patronat de Collserola. I, de sobte, ha sorgit un grup de verdaguerians il·luminats que s’han erigit en defensa del poeta nacional i ens acusen als socialistes de voler profanar aquell lloc sacrosant, on, de fet, no queda cap presència fugaç de mossèn Verdaguer. En realitat, s’hi debat un problema polític a la vigília de la batalla electoral. Una dama il·luminada, un rector de Vallvidrera, uns quants ingenus i uns quants intellectuals entabanats reclamen, ara, al cap de tants anys, un museu Verdaguer digne de Verdaguer. La discussió es fa naturalment per damunt del cadàver del poeta, que no interessa, que amb prou feines si es coneix. És com si el temps s’hagués aturat i visquéssim a la Barcelona de principi de segle, amb els mateixos tabús, els mateixos prejudicis, els mateixos rancors. I veiem aparèixer d’una manera vergonyant, però tanmateix incisiva, un nou catolicisme que tracta de reunir els fidels purs i separar-los de tota contaminació dels dubtosos. Com si no hagués passat tot el moviment d’un catolicisme progressista, com si mai no hagués existit aquell estat d’esperit que emergia de les classes d’en Xavier Zubiri, home practicant i d’una fe tossuda que plantejava la religió positiva com una de les formes del que ell en deia religio, és a dir, l’essencial disposició humana de sentir-se inclinat a una petició de transcendència.

A casa nostra, a la casa dels Capmany que van instal·lar-se a la Rambla de les Flors cap allà els anys setanta del segle passat, on la meva mare va viure sempre una mica a precari, no es parlava de religió. A casa venien capellans, però no com a capellans sinó com a amics del meu pare. Solíem complir el cicle pasqual, però no se sabia ben bé si per adequat costum, si per afinitats estètiques o per algun sentiment religiós que es mantenia sense fer escarafalls. El pare no anava a missa, però cantava cant gregorià en no sé quina esglesiola; la mare anava a missa de tant en tant, però em va ensenyar a seguir la missa en el seu missal, un missal boniquíssim, en francès, que li havia regalat l’avi Farnés. La religió era la religió i no tenia res a veure amb la moral i menys encara amb les prohibicions i amb les condemnes. Tot feia joc, suposo, amb la nostra casa guerxa. No era —les definicions negatives sempre són molt útils, ja ho diuen els filòsofs—, no era, dic, una casa burgesa amb vitralls modernistes. Era una casa menestral a la Rambla de les Flors número 11, entre el carrer de la Petxina i el carrer de l’Hospital. Era una botiga semblant a qualsevol botiga de la Ciutat Vella, un ample espai dedicat a la venda, amb un taulell al fons. Darrere del taulell una porta corredora, que molt sovint s’encallava, donava pas a la rebotiga. Baixaves un graó i et trobaves amb un espai prou ample que feia de menjador, de rebedor, de sala d’estar. En un cantó una taula plegable que es podia obrir en dos batents, un ample armari bufet, dos armaris raconers i cadires de boga arrambades a les parets. Si seguies per un exigu passadís, tenies a l’esquerra una cambra sense finestres, que servia de mals endreços, amb un racó, endreçat, on hi havia els alambins que el meu pare feia servir per fer la ratafia. A la dreta el pati del celobert, amb un safareig gran i profund de pedra i al seu costat el vàter, que amb el temps es va desplaçar i va deixar lloc a una dutxa. He de consignar aquí de passada que la meva mare tenia una especial predilecció per les dutxes fredes, pràctica a la qual donava un sentit ètic, evidentment molest per als que no compartíem aquest gust. Si seguies el corredor, topaves amb el final de la casa, és a dir, amb la cuina, prou ampla i a l’antiga, fogons de carbó i una aigüera de pedra.

De la cuina, en naixia una escala que portava a l’entresol i en el sotaescala hi havia un recambró, hermèticament tancat, que en dèiem l’ensofrada. A l’ensofrada, hi disposaven els cistells i les paneres de vímet i una cassoleta de sofre que cremava amb una flama blavíssima mentre emblanquia la feina que els treballadors portaven per la botiga. Quan la família va abandonar definitivament la producció cistellera, va desaparèixer el recambró i es va ampliar l’espai de la cuina. Durant la guerra el sotaescala va adquirir una notable importància i ha quedat vivament unit als meus records, car es va decidir, no sé pas sota quina autoritat, que era el lloc més adient com a refugi dels bombardeigs. En un bombardeig molt pròxim que trencà vidres i escalabornà parets, sota l’escala de l’antiga ensofrada vaig sentir un gust de terra a la boca que em certificava que continuava vivint. Aquella meravellosa consciència de vida em deixava entre les dents unes partícules amb consistència de vidre que produïa una estranya esgarrifança que recorria tota la pell.

Escales amunt arribaves a dues estances prou amples, que en el meu record més persistent vessen de llibres i caixes plenes de papers. Hi dominaven els llibres que el pare havia anat comprant al llarg de la seva vida i les estibes de cançoner, paquets i paquets de cançons i de clixés per anar reeditant els volums que faltaven, amb una varietat de qualitat de paper i fins de mida dels quadernets. Va continuar existint aquell llibre extraordinàriament útil per a tothom, fins i tot per als que el van saquejar sense escrúpols però amb bon gust. En altres temps que no puc recordar les cambres havien estat usades com a dormitoris, sobretot la més avançada, la que donava a la botiga, amb un petit balconet amb replà i baranes de fusta. Allí havien dormit, allí havien viscut i allí havien mort els avis Capmany. En Pau Capmany, l’any 1889, quan el meu pare comptava uns vint-i-un anys, i la Maria Farnés, la seva muller, cap allà l’any vint, quan jo tenia uns dos anys i el meu germà Jordi estava a punt de néixer. Quedaven d’aquell endreç de vida botiguera alguns mobles, una gran calaixera isabelina, amb una vitrina de vidre que contenia un Nen Jesús de Praga, anomenat, és clar, Nyinyu Quessús per antonomàsia, molt ben guarnit amb un vestit de setí vermell, amb uns raigs daurats que li emmarcaven el caparró i aquell posat que, segons deien, a mi m’encaterinava. El Nen Jesús tenia a mà la bola del món i alçava els dos ditets de l’altra amb gest de poder i de benedicció. Em devia agradar molt aquell posat, car, segons deien, imitar-lo era una de les meves gracietes.

—Què fa el Nyinyu Quessús, Maria Aurèlia?

I jo col·locava la mà amb gest de contenir-hi la bola del món i amb l’altra amenaçava amb dos dits estesos i el puny clos. No puc interioritzar aquesta habilitat teatral, que s’esdevenia abans no comencés a utilitzar el llenguatge però ja amb prou capacitat de córrer desaforadament. Aquesta habilitat imitativa me la devia ensenyar la criada o potser l’àvia, car la mare detestava totes aquestes imatges, inclòs un Sant Pere molt gris sobre un fons amarronat, car les trobava de molt mal gust i a més típiques de la menestralia botiguera. El Nyinyu Quessús va seguir dominant el món sobre la calaixera, que abandonava només en el període de fer el pessebre. La mare potser alguna vegada va pensar fer desaparèixer aquell símbol de la devoció de la sogra, que detestava, però per respecte al pare se’n va estar, tot i que aprofitava qualsevol ocasió per explicar una anècdota que demostrava la poquíssima intel·ligència de l’àvia difunta i el pare es feia el distret, es guardava d’evocar amb tendresa qualsevol record, només solia invocar amb to burleta quan alguna cosa no li agradava: «Això en temps de l’altra dona no passava...».

El pare no ho va explicar mai, però potser sí que enyorava els seus bons temps de fill de viuda. Recordo que algú, potser una criada, em va recitar aquests versets d’una corranda amb més o menys bona intenció, el cas és que em van quedar a la memòria:

De los hijos de viuda

no te enamores,

aunque tengas más años que un jardín flores.

Porque son muy queridos

y sus madres los tienen

como maridos.

El Nen Jesús de Praga, Sant Pere i uns quants sants més van resistir el pas del temps fins que van desaparèixer fets miques. Un dels primers mesos de la guerra civil, devia ser per octubre o novembre, car jo anava a l’Institut, uns revolucionaris espontanis van fer un registre a casa nostra, van trinxar tot el que els va semblar i se’n van endur el pare. Com es pot comprendre, a la mare la desaparició del testimoni devot de la sogra no li va atorgar cap alegria. Molts i molts anys més tard, en la meva visita clandestina a Praga vaig voler veure l’original del Nen Jesús de la nostra calaixera. Em va semblar més petit i més bonic que el nostre, potser perquè l’envoltava la penombra de l’església, la claror groga dels ciris. Tanmateix, el triomf bolxevic no havia destronat aquella imatge de l’Infant de Majestat.

M’agradaria saber explicar com era d’abundant la nostra casa, però sense cap luxe. A la botiga i rebotiga que he descrit, s’hi feia vida diürna. Per anar a dormir ens traslladàvem al carrer de la Petxina, allí teníem el pis amb els dormitoris. Els pares havien llogat aquell pis quan les ties i l’avi havien abandonat la casa de la Ronda de Sant Pere per anar-se’n a viure a Canet de Mar. Allí al tercer pis del carrer de la Petxina número 1 hi havia la cambra dels pares amb mobles sòlids i bonics, les nostres petites cambres, la d’en Jordi i meva, i dues cambres més minúscules per a les criades, un vàter, una dutxa, freda també, i una cuina que no s’utilitzava. Només la cambra dels pares tenia claror abundant, car era l’única que donava al carrer de la Petxina, un carrer quiet i animat alhora, a tocar del mercat de la Boqueria. Hi havia una taverna que posseïa entre altres qualitats un cor d’en Clavé, que assajava sovint i quan feia bon temps ens amenitzaven les nits tant sí com no. Hi havia, a més, un dipòsit de gel, una gallinaire, una torradora de cafè i un llauner famós per les seves habilitats. Les criatures del veïnat jugaven al carrer, petit, gairebé un atzucac, sense gens de trànsit, però per entrar en aquests jocs jo m’havia d’escapolir car hi havia una prohibició tàcita d’aquest esbarjo. Hi havia dues prohibicions no pas formulades però no per això menys conegudes: jugar al carrer i parlar amb la senyora del principal, que per cert anava molt ben vestida i era sempre molt amable. Una nit, quan el vigilant ens obria la porta del carrer a la mare, a mi, a les criades, una d’elles amb en Jordi a coll, el vigilant va comentar que la tal senyora devia ser molt rica car tenia unes finques de regadiu al carrer de les Tàpies. La meva mare va tallar el comentari i va renyar la Sofia, que es feia un tip de riure. Jo no vaig poder aclarir de què reia tant la Sofia, ni per què la mare s’enfadava, però alguna cosa devia persistir, subratllant la frase obscena en la meva memòria, car allí es va quedar aïllada, sense sentit, durant anys i anys, fins que vet aquí que vaig pensar: és clar!, i vaig comprendre la indignació de la meva mare i les rialles de la Sofia.

El pis era fred i mentre ens despullàvem la criada planxava els llençols i encenia sobre les rajoles un bassiol d’esperit de vi per escalfar l’ambient. La claror blava de les flames de l’alcohol em produïa un plaer difús, una estranya seguretat. Allí hi havia la mare, alta, esponjosa, blanca, seguríssima. Aquella era la manera de fer, d’actuar, de parlar de la Maria Farnés.

Quan me’n vaig adonar, i això devia ser en el moment més fràgil de la meva adolescència, no em va agradar gens tenir una mare tan original, tan atípica. Era l’època en què a mi m’hauria agradat tenir una mare tòpica, pentinada de perruqueria, i un pare empleat i un pis a l’Eixample, amb rebedor, menjador i galeria. Com a la immensa majoria de gent jove, insegura i esporuguida, em feia por l’originalitat i a fe que la Maria Farnés ho era, d’original, i no tenia por de res. Semblava que anés dient pel món: soc la Maria Farnés, què passa? Era la Maria Farnés, la filla gran d’en Sebastià Farnés, la més bella, la més intel·ligent, la més estimada de les germanes, que s’havia casat quan ja ningú no la feia casadora —devia tenir uns vint-i-set o vint-i-vuit anys— amb un home quasi vint anys més gran que ella i que a més l’havia convertida en botiguera, una venedora de cistells. I ella feia de botiguera amb convicció i orgull, car tenia el costum de no penedir-se de res, però al mateix temps establia distàncies i, si a algú se li acudia dirigir-se-li en el més pur estil menestral, dient-li:

—Escolti, senyora Maria...

Li contestava:

—La senyora Maria és la meva sogra. Jo soc la senyora Capmany...

Quan li explico aquests detalls irrellevants de la meva primera experiència, en Jaume Vidal protesta, perquè, diu, aquests matisos no s’entenen gens. Es nega a admetre la importància que podia tenir que a una dona barcelonina se l’anomenés senyora Maria o senyora Capmany. I a mi em costa fer-li entendre que era importantíssim i que era importantíssim fa quatre dies. En certa mesura en Jaume té raó i ara és difícil detectar aquests matisos en el teixit barceloní actual, però és que la ciutat ha canviat i molt, s’han confós els estrats del llenguatge, s’ha perdut el concepte d’honorabilitat ciutadana, s’ha perdut la idea de prestigi i, si bé en certa mesura encara es pot parlar de les cinc famílies barcelonines, els límits de la seva influència són molt difícils de determinar, els botiguers barcelonins continuen sent conservadors i porucs però ja no tenen l’orgull del gec. Estar endeutat ha deixat de ser una vergonya i viuen al dia sense respecte al futur.

Durant aquests últims temps hem viscut sota l’obsessió del processament possible d’un exbanquer, president de la Generalitat. Tots els polítics han estat d’acord que era millor per a tots esquivar aquesta possibilitat. Com s’ho han fet els juristes per passar de llarg davant la possible responsabilitat del nostre president en una fallida que ha afectat un gran nombre de ciutadans, ni ens ho han explicat ni hem fet res per saber-ho. No hi ha procés i tots hem respirat. Des del punt de vista polític ho entenc perfectament, car jo mateixa m’he sentit alleugerida. Uf!, ja ha passat. Però el que sí que m’ha sorprès ha estat l’adhesió que la botigueria barcelonina ha mostrat envers un home o un grup d’homes que els havien fet perillar els cabals. Quan la Banca Vilumara va fer fallida rere del daltabaix del Banc de Barcelona, en Pepe Vilumara, cosí de la meva mare, ni sortia al carrer per por que li neguessin la salutació. És possible que el diner tingui avui un altre valor o simplement que la gent ha perdut la vergonya i la majoria està tan i tan entrampada que admira un no dir el que se’n surt per la porta falsa. L’altre dia comentàvem que a l’edat mitjana al banquer que feia fallida li tallaven el cap, tan important eren el diner i la responsabilitat del que el guardava; a l’època de la gran embranzida capitalista, en ple segle XIX, el banquer que feia fallida se suïcidava, tan greu era la conseqüència del fracàs; avui no sols no es planteja cap d’aquestes solucions dràstiques, cosa que em sembla un gran benefici per a la humanitat, sinó que l’acusat de fallida es pot presentar com una víctima de la malvolença del veïnat.

Però en Jaume té raó, la meva experiència no és vàlida perquè és atípica, els únics que devien ser típics eren els avis Capmany, però jo no vaig viure sota el seu regne, el meu pare se n’havia evadit molts anys abans de néixer jo i el cas és que, en aquella casa guerxa de la meva infància, jo hi devia ser feliç, malgrat la tendència a l’autocompassió de la mare i l’absència del pare, que no anava de criatures i, com els homes del segle XIX, continuava fent de solter amb tots els avantatges del casat. Però la casa tenia tota la calidesa de niu propici, el braser feia olor de taronja; a la cuina, la Vicenta, vellíssima i arrugada, i la Sofia, pèl-roja i atrevida, no paraven de xerrar, tot desgranant pèsols, tot triant llenties. No hi havia pors, ni càstigs, ni deures excessius i a més com sempre vaig tenir bona gana, ni tan sols m’havien d’obligar a menjar. L’única cosa que vaig haver d’engolir prou desagradable va ser l’oli de fetge de bacallà. L’oli de ricí va ser impossible. Em contaven que una vegada que metge, criada i mare van intentar fer-me’l engolir van acabar tots empeguntats d’aquella llefiscositat nauseabunda. Ho van deixar córrer. No hi havia res d’agressiu ni de dolorosament obligat al nostre entorn. La religiositat era també fluctuant i amable. Potser per això m’he preguntat tan sovint sobre la meva disponibilitat per a la fe. L’ambient de casa no va ser mai especialment hostil a la pràctica religiosa, jo diria que més aviat al contrari, però, un fet concret, no tothom anava a missa o no hi anava sempre. Hi anaven les tietes, la mare de tant en tant, el pare i l’avi gens ni mica. Vaig tenir un ensenyament catòlic com la majoria de criatures del meu temps, amb l’additament tan útil de la Història Sagrada, que no enteníem ni poc ni molt, però que era tan atractiva com una rondalla. Dominava, doncs, a casa una respectuosa permissivitat que no privava de viure amb eufòria les celebracions religioses. Hi convivien, doncs, l’ateisme combatiu de l’avi Farnés, la religiositat minuciosa però no ostentosa de les filles i la tebior pintoresca del meu pare, que confonia deliberadament pràctica religiosa amb atavisme folklòric. No anava a missa, perquè no tenia temps d’anar-hi, s’esquitllava de funerals i enterraments perquè no estava d’humor, però no es descuidava dels panellets de Sant Roc perquè ens alliberessin de la pesta i cada any em teixia una palma perquè l’anés a beneir. Ell, que havia abandonat l’ofici de cisteller als vint-i-un anys, acte que considerava el més important de la seva vida. Tan important que, deia, havia començat a viure a partir dels vint-i-un anys, just quan el seu pare havia mort i l’havia deixat lliure per escollir el rumb de la seva pròpia existència. Doncs bé, aquest home que refusava el seu origen de bon artesà i ni de lluny s’ocupava del que s’esdevenia a la botiga i de si els treballadors lliuraven a temps cistells i paneres, cada any ocupava una estona llarga a teixir una palma ufanosa i barroca perquè jo l’anés a beneir. La que ens portava a beneir la palma i el palmó d’en Jordi era la mare. Sortíem de casa endiumenjats i anàvem a beneir a Betlem. Solíem arribar-hi tard, perquè la mare tenia un especial ritme apressat en totes les coses que feia, però, no sé com, aconseguia sempre arribar a misses dites.

LES OLORS DE LA RELIGIÓ

Associo la religió de la meva infància a les olors, olors benignes com per exemple la qualitat una mica àcida de la palma, que sortia tan blanca de l’ensofrada i que el recargolament dels brins hàbilment trenats feia més intensa, o les olors de la Setmana Santa amb la farigola que vessava pertot arreu, o la terra molla dels camins de Sant Feliu, o simplement les olors de l’església, sempre una mica rància car s’hi barrejaven les flors músties, la cera fosa i la suor de la gent, sobretot a l’estiu en plenes vacances. I si érem a Canet l’olor de sorra molla i de mar, i si l’olor de mar era molt molt intensa: tindrem una Pasqua aigualida, perquè plourà, les orenetes volen baixes, i si pujàvem a la Misericòrdia l’olor i encara més el gust aspre de les cireres d’arboç en sortir de l’església.

Totes les palmes i palmons feien olor el Diumenge de Rams, però penso que la meva palma majestuosa, plena de fruites i coronada amb un llaç de les quatre barres era més olorosa encara i pesava un no dir. A mi aquesta palma privilegiada i pesant m’agradava i no m’agradava gens. M’agradava perquè em marcava amb una aurèola de singularitat, perquè el pare, aquell personatge tan llunyà, l’havia fet per a mi, perquè despertava al meu entorn una admiració que m’afalagava, però al mateix temps la detestava perquè per culpa d’ella tothom em mirava. I jo mirava i admirava al meu voltant els xicots armats de palmons, picant a terra per tal de fer escombra i a veure qui feia més, i encara envejava més les noies de la meva edat, que ja s’havien emancipat de la palma i lluïen palmons com els xicots i fins i tot portaven el cabell curt à la garçon, mentre jo lluïa els tirabuixons a banda i banda com una nena modernista. És molt possible que no cantéssim mai la coneguda cançoneta, l’Obriu, obriu, que volem entrar,

a les portes de l’Església

venen bacallà...

car no crec que la mare aconseguís arribar mai abans no obrissin les portes de l’església.

Al costat d’aquest costum religiós, que no és altra cosa que el teixit ben tramat d’una cultura heretada, que no es qüestiona, que no significa ni tan sols una deliberada elecció personal, hi havia un altre factor que ja no és tòpic i que sorgia d’una lliçó explícita de la meva mare. Era una religiositat marcada per una exigència ètica, de tal manera que les ensenyances del cristianisme eren per a ella molt més un paradigma per recolzar un comportament que no pas l’entrega d’una opció de fe pura i nua. Hi havia un no sé què d’heterodox en la seva lectura directa dels Evangelis i l’acceptació dels rituals contenia una punta d’atrevida ironia. La religió era per a ella una crossa per recolzar-hi amb major fermesa un comportament exemplar que ella mateixa es dictava. Això la feia en certa manera tolerant però també orgullosa i despectiva, acceptant amb reticència tota la faramalla de la religió popular que tant agradava al meu pare. Em va fer aprendre les oracions exigint de mi consciència del que les paraules deien i em va ensenyar a seguir la missa en un petit missal molt bell que li havia regalat el seu pare, un missal llatí, editat a França amb bells gravats, belles orles i unes tapes de pell verd fosca, amb rivets daurats. Em va ensenyar totes les oracions de rigor, és clar, però va fer evident que la seva oració predilecta era el Parenostre i que molt poc o quasi gens el Jo pecador. Encara avui m’és fàcil resar en veu alta el Parenostre i em sembla que ja he oblidat el Jo pecador. Ella em volia a mi segura i neta de tota vilesa i m’insistia perquè entengués plenament el cant a la felicitat que expressaven les paraules de l’introit a la missa: Introibo ad altare Dei, ad Deum qui laetificat juventutem meam. Detestava la beateria, la intolerància, la hipocresia, el tuf d’una religiositat acomodatícia, de missa i olla, i en el moment que li va semblar que jo reproduïa amb el meu comportament aquella religiositat que detestava es va posar furiosa i potser la seva fúria es desencadenava perquè intuïa que la meva nova religiositat naixia de la por. Ella detestava la gent poruga.

I jo era poruga. No sé quan va començar realment la meva por. No puc suposar-la efecte de cap repressió externa, no hi ha en el teixit dels meus records infantils ni històries de dimonis ni càstigs, ni amenaces. En un moment determinat, però, la por es va disparar. Sé que en un moment determinat vaig començar a tenir por, por de les fosques, por del son, por de les mirades de la gent que no coneixia, por d’una agressió que havia d’arribar sense que jo la pogués preveure, de trascantó. «No has de ser poruga», em deien, i jo sabia que no havia de ser poruga, però ho era. La mare no sols no respectava la meva por sinó que a més s’hi posava furiosa. Però, de què tens por? Quina beneiteria! Jo sabia que era una beneiteria i me n’avergonyia, de tenir por, però en tenia. La tieta Mercè, en canvi, la respectava, la meva por; allà on era ella, uns coixins invisibles m’impedien xocar contra la basarda del buit desconegut. Ella deixava que m’adormís de cap a la taula, podia dormir amb el llum encès i mai no havia d’anar a buscar res a un lloc sense llum ni havia de topar-me amb molta gent desconeguda.

Puc escollir de l’univers de la meva infància olors plaents o foscors angoixoses, no puc fer-ne però un paradís perdut. De tant en tant i potser per descarada influència literària, em sentia temptada d’escriure a partir d’aquell tòpic tan agraït i tan femení que comença dient: quan jo era petita... però m’adonava de seguida que el dolç llagrimeig que intentava provocar era comèdia pura. És clar que també m’agradava fer comèdia i em sentia impel·lida a inventar la meva infància segons el meu estat d’esperit. Qui podia impedir-me de reclamar un episodi, o un gest, una situació amb una distribució d’espais i una certa col·locació de personatges? Fins i tot podia dilatar o reduir el rastre que unes determinades vivències havien deixat. I, per què no?, podia inventar-me una infància de cap i de nou, una infància que mai no havia tingut. Però després d’haver escrit L’altra ciutat, on descrivia una infància que m’era absolutament aliena, vaig decidir que ja n’hi havia prou d’inventar històries, que volia capbussar-me en el magma de la meva pròpia experiència per arrencar-ne tot el coneixement sobre mi mateixa i el món. D’allí, n’havia de sortir la meva pròxima novel·la. És clar que la decisió provenia de la més pura i decisiva realitat literària. En aquells temps, parlo dels anys quaranta, jo m’havia submergit en la lectura de Proust. La manera com el narrador provocava la presència de les imatges llunyanes de la infància, aquell gust especial que li omplia la boca amb el poder d’actualitzar una vivència llunyana de tal manera que deixava de ser record per esdevenir present, present més sòlid i tangible que el mateix present aleatori, em va seduir. Jo també! Jo també!, em deia feliç per la lliçó apresa. Només em calia bescanviar la magdalena sucada amb qualsevol altra cosa que em fos familiar, podia ser l’ou passat per aigua, però ningú no m’oferia ous passats per aigua el 1940... I, per què no canviar de sentit? És a dir, en lloc de cercar un excitant en les papil·les gustatives —cal dir que allò que menjàvem en els temps de restriccions dels anys quaranta no era cap bona referència als berenars amb torrades amb mantega i confitura dels anys vint-i-tants. Però hi havia les olors, això sí, l’olor de l’estació de França, la fumerola del tren, el xiulet, l’esbufec de la locomotora, el ritme de les travesses i el llarg carrer de mar i de cases que em projectava cap a Canet de Mar. I així vaig iniciar la novel·la Betúlia en el marc deliberat, amb la presència poderosa, actualitzada, de Canet de Mar, és a dir, de Guardiet. Partiria del clap de llum que encerclava el cap bellíssim de l’avi Farnés i en ones concèntriques, des de la casa angular com un petit vaixell ancorat a la riera de Gavarra, i arrencaria d’aquell passat lluminós tota la història de frustració i derrota que havia de ser Betúlia.

Aviat em vaig adonar que no em creia aquella farsa, car jo no volia fer present el passat, tot esborrant l’instant insuportable que vivia, jo no volia fer present, a través de la lluminosa eclosió d’un perfum-gust-esgarrifança-plaer, aquella infància feliç i irresponsable. Entre altres coses perquè el temps que em tocava viure era tan urgent, tan imperiós, tan divers que de res no m’havia de servir el passat. El temps passat només em podia servir per entrellucar com m’havia anat fent, com havia esdevingut aquella persona derrotada que jo era. En tot cas havia d’anar a la meva infància per preguntar, per saber, per trobar les raons i en tot cas sense cap mena de confiança en una esplèndida puresa. No hi havia cap plaer pur de la meva infància que em pogués servir de bàlsam de les ferides actuals. I, a més, perquè m’adonava que fins i tot fent veure que em fiava dels sentits, del rastre que remots estímuls havien deixat en els meus sentits, els records gustatius del menjador de Canet venien acompanyats de tota mena d’escenes que s’imposaven atropelladament amb un sens fi de paraules, converses sobreposades, rondalles meravellosament repetides, cançons i fins i tot si volia repetir la cerimònia de l’ou passat per aigua, ni cru, ni cuit, ni massa calent, ni fred, que se m’oferia per contribuir a la meva salut i al meu plaer. Picava amb la cullereta la closca bruna de l’ou, ben instal·lat a l’ouera de porcellana, i pronunciava les paraules rituals i burletes que potser per conjurar la meva possible desgana m’havia ensenyat la tieta Mercè:

—Pom! Pom! Qui hi ha? Obriu si us plau! Com ho faré si no tinc clau? Doncs jo obriré de bat a bat i ho deixaré net i pelat!

Enllà d’enllà del meu record hi ha les paraules, en forma rimada, o de cançó, o de crit. Probablement, potser, més enllà de la història documentada hi havia la prehistòria de la carícia, del sabor, del tacte, de les olors, però no hi havia manera de separar-ho de les paraules. Vaig parlar aviat i sense entrebanc, diuen, i amb aquella fúria meravellosa dels infants mai no em saciava d’aprendre, i portava paraules de tot arreu, de la botiga, dels visitants, paraules útils i paraules absolutament inservibles però que jo pronunciava amb aire de triomf, enamorada del so. Un bon dia em van sentir remugar feliç de la descoberta: «Vota-ramon..., vota-ramon..., vota-ramon...». Van tardar a descobrir que l’origen era el vatua el món! que deixava anar sovint el dependent de la botiga, el senyor Leandro. És un petit renec de botiguer que ja no s’usa. I amb les paraules allunyava les ombres d’aquella foscor d’on provenia. Tot havia de ser dit i per tant pensat i per tant raonat. Com si la raó fos l’impuls que m’obligava a néixer, com si el crit que vaig fer, i diuen que va ser poderós i enèrgic, com si em despertessin a deshora, fos d’acceptació i de protesta alhora, i jo arribés a aquest món raonant encara que no posseís totes les paraules. Aquell per què, per què, per què reiteratiu dels infants era la meva arma, raonar, és a dir, encadenar pensaments fins a obtenir una certesa lluminosa, fins a descobrir el dibuix exacte sota el vel de la calcomania, fins a allunyar tot allò que fos tèrbol, o fosc, o indecís. Devia ser per això que molt aviat em vaig aguantar dreta i molt aviat vaig enraonar i molt aviat vaig llegir pel meu compte. Em fiaria dels sentits i refusaria tossudament l’embriaguesa i l’èxtasi. El tacte, el gust, l’esgarrifor de la pell, el ritme del plaer em produirien sempre un estat d’alerta. La infància devia ser, doncs, una difícil sortida del regne de les tenebres, com en els somnis, com el sortir dels abismes de l’aigua cap al cercle de llum. La infància no era un lloc a on retornar, ni l’esclat de sensacions plaents que em podrien il·luminar aquest instant d’ara. La infància era més aviat un trànsit, on s’acumulaven olors, gust de llàgrimes, alternances de llum i de foscor, tebior de llit mullat, carícies tossudament reclamades, mentre lluitava desesperadament per sortir-ne, per saltar endavant, per esdevenir persona, amb tot el poder del món, amb tot aquell poder que, n’estava segura, tenien els grans.

Canet de Mar, la casa de l’avi, el seu cap bellíssim meravellosament blanc dins el cercle de llum, Guardiet, o sigui el meu Balbec, no em seria mai útil. L’evocació no serveix de res, no prologa la història de Betúlia, la més dolorosa que he escrit mai, escrita en l’època més dolorosa de la meva vida. I quan ho comento amb en Jaume em diu ràpid i carregat de raó: «És que el pròleg a Guardiet a Betúlia no hi fa més que nosa». I vet aquí que així opinava també l’Espriu, que m’havia repetit més d’una vegada: «Treu-ho d’aquí, no hi fa res, és inútil...». I amb tot tossudament no ho vaig treure. Com si fos una petita excursió que em permetia, fruit de ganes de sortir, de viatjar en una època en què era prohibitiu qualsevol viatge. Fruit d’unes ganes de sortir d’allà on soc. Per tornar, naturalment. En el fons ganes de descobrir alguna cosa que encara no sé i que em fa una certa basarda i que quasi m’imposo a mi mateixa. Com el viatge que acabo de realitzar a NY i a Washington.

Quina feresa em feia aquest viatge!

Des de la meva arribada a la casa gran aquest viatge em temptava i em produïa a la vegada un sentiment de refús. NY m’havia enamorat des del meu primer viatge amb en Jaume i en Pep Codina. Fet i fet hi vam anar perquè en Pep Codina va proposar-s’ho. Això era més o menys cap a l’any 72. En Pep ens va apuntar a un viatge que calia pagar a terminis i de sobte ens vam trobar que ja teníem pagat el viatge a NY. No cal dir que havíem tingut temps i motius per elaborar totes les fòbies contra els Estats Units. A mi m’agradava creure, com ho cantava la Giovanna Marini: L’America è una grande malattia... una taca que s’estén. Malgrat l’era Kennedy, l’Amèrica dura, poderosa, pètria, petulant, conqueridora, formava un espès magma repel·lent de què només se salvaven quatre novel·les, un parell o tres de pel·lícules, quasi tota la novel·la negra. Tanmateix no era qüestió de llençar per la borda tot el que havíem despès per a tal viatge i així ens vam disposar a emprendre el llarg viatge en avió, que a mi em feia una condigna feresa. En Jaume estava tant o més perplex que jo. Per cultura adquirida, per convicció ferotgement arrelada, no se sentia gens atret a emprendre el camí d’Occident. Tampoc el llunyà Orient no és clar. El seu món és la llatinitat i la seva segona pàtria Itàlia. Sigui com sigui, ens vam trobar encaixonats a la panxa d’un d’aquests avions immensos. I, au, sis o set hores lligats de peus i mans.

VOLAR

La meva relació amb el transport aeri ha estat des dels inicis ambivalent. No sé per quin motiu l’impuls del vol m’agrada, l’arrencada de terra em produeix un autèntic plaer, cosa que no em priva de tenir por, sobretot una por prèvia quan he decidit comprar el bitllet. Per altra banda, els meus primers viatges amb avió em portaven a una situació tan angoixant per si mateixa que el menys important era la manera d’arribar-hi. El primer viatge que vaig fer a la meva vida va ser anar a Madrid a declarar davant d’un tribunal que m’acusava de fer propaganda il·legal i d’atemptar contra les lleis fonamentals de l’Estat. La idea de l’interrogatori que m’esperava a Madrid trivialitzava el fet del vol i els seus perills. El segon vol va ser de Zuric a Praga, on havia d’arribar sense passaport, sense el meu nom i només em preocupava que algú m’obligués a ensenyar el passaport i m’hi estampés un segell comprometedor. El fet de volar més amunt i més avall i rebre una ignominiosa sacsejada era també trivial. I el tercer vol era el de Praga a Varsòvia, amb un nom fictici i papers ficticis, amb gent que parlaven llengües que jo no entenia i l’únic rostre amable i comprensible, un home de color negre que parlava francès i que em va dir que es deia Amílcar Cabral però que no m’ho vaig creure. També allò que m’havia de trobar a l’altre cantó del vol era més important que el vol mateix.

El cert és que cada vegada que la poderosa nau es desenganxa de terra sento una caloreta d’eufòria, una lleugera felicitat, com si m’alliberés de no sé què, i em veig a mi mateixa, des de fora, protagonista d’aquelles imatges dels films d’espionatge o de guerra, quan l’heroi o l’heroïna escapen d’un pèl de la persecució gràcies a la perícia del pilot que els allibera dels malvats.

Aquesta primera vegada travessava el mar de les tenebres per desembarcar a NY tan ben acompanyada, amb en Jaume sobretot, i amb en Pep Codina, que és com una pantalla poderosa que et priva de totes les impertinències que et puguin esdevenir. La bellesa que s’obria davant dels meus ulls des del moment de l’aterratge em va deixar bocabadada. Era cap al tard i veia un immens teixit fosc, color de pell d’elefant, gruixut, ondulat, ple de mirallets i pedres precioses, amb el domini dels daurats i de la blancor estrident del diamant: era NY. Mai no en veuré aquella imatge que el cinema ens ha fet habitual, amb el perfil dels gratacels com un decorat al fons. Jo veia, contra el sol ponent, una superposició de volums, com si, per damunt d’unes estranyes muntanyoles, s’hi hagués deixat caure aquell tapís oriental. Aviat em submergiria en un dels barris més atractius de la ciutat: Times Square. El nostre hotel, que portava el nom de Carter, era al carrer 43 i era evident que en un temps molt llunyà havia estat un hotel de luxe, ho evidenciaven les portes de bona fusta, un cert estil vuitcentista de sumptuós edifici solidíssim. Tronat, vell, tenia, a més, dos defectes greus: el robatori a mansalva i els escarabats. L’entorn era d’allò més barris baixos, però no barris baixos suburbials, sinó autèntic barri baix al cor de la ciutat, aquell cor de la ciutat que les classes altes abandonen i deixen presa de la pobrissalla, dels marginats i d’uns quants meravellosos teatres que no abandonen el lloc de privilegi antic i resisteixen com fars a la nit. Era com si haguéssim anat a viure a l’Hotel Oriente, però sense toreros, era el meu barri, és a dir, que m’hi sentia com a casa, però amb els ulls ben oberts.

Però aquesta vegada hi anava amb un rol de luxe i amb responsabilitats, i el que és més important, amb una secretària, la Natàlia Izard, que segons ella m’explicava, amb el seu utilíssim anglès, actuava d’assistenta. Ingènua de mi, li deia que secretària em semblava un títol més important que assistenta, però és que la meva ignorància de l’anglès m’havia fet creure en els valors canviats. Una secretària és només qui rep ordres, l’assistenta és qui organitza la vida del personatge. La Natàlia ha estat una eficaç assistenta.

Jo em sentia com aquell personatge de Nabokov, el professor Pnin, que ha de donar una conferència en una universitat i s’equivoca de tren. Però jo no m’equivocaria de tren perquè allí hi havia la Natàlia atenta als horaris, als taxis, a la gent que havíem de veure i als títols que ostentaven. És curiós com rebrota la meva antiga timidesa quan em trobo en circumstàncies inhabituals. Allí els tenia a la petita sala de l’Spanish Institute. Gent diversa, americans addictes a la cosa espanyola, convertits de sobte en curiosos d’una estranya ciutat que és Barcelona, i per això que no saben ben bé què és un personatge, un arquitecte que es diu Gaudí. Un arquitecte, un moviment, un crit d’avantguarda avant la lettre. Jo els havia d’explicar, entre doctes savis en matèria arquitectònica, quin teixit social de la Barcelona a cavall entre els dos segles havia fet possibles la florida del modernisme i l’expansió de la pedra porosa i torturada d’un Gaudí.

Parlar del modernisme té per a mi un especial atractiu i al mateix temps em produeix un cert vertigen. Em sembla que és la barreja de llunyania i proximitat que ho determina. El cert és que jo vaig néixer entre decorats modernistes. Devia tenir uns quatre anys quan em van dur per primera vegada al Palau de la Música, tinc el vague record de pujar a quatre grapes per les escales de fusta del galliner i no perquè no sapigués caminar dreta sinó perquè era una manera de moure’m que m’agradava, era una manera de possessionar-me de l’espai. Els grafismes que corrien pel meu voltant eren modernistes, ho eren les il·lustracions de La Rondalla dels Dijous, els anuncis, els programes, fins i tot la coberta del Cançoner del pare lluïa una senyora modernista, tan plena de cabells ondulants, tan vinclada, tan etèria com toca a tot gràfic femení. Penso que les dones mai no han tornat a ser tan femenines com en aquells temps. Les revistes que poblaven els meus períodes de convalescència eren plenes de dibuixos modernistes. I no sols perquè era una època de bons dibuixants i les edicions de tot eren acurades, sinó per una raó de l’estil del temps, i la ciutat era una esponja i les formes i els colors de la middle Europa inundaven el nostre espai vital. De tal manera que l’expressionisme alemany m’ha recordat sempre la meva infància i l’èxit recent a la nostra ciutat de la pintura de Münch m’ha inundat els ulls d’aquells vermells ennegrits com si no fossin reals sinó producte de la meva memòria. I se m’han fet presents uns petits àlbums que hi havia a casa de les ties, format postal, plens de tota mena de postals acolorides, on es barrejaven les rebudes, en què sovint campaven els paisatges, amb les altres no usades, comprades sens dubte per inventariar els pintors de l’època, amb aquell afany que tenien les ties bibliotecàries de reunir, inventariar, conservar. Però aquest magatzem de colors i formes esdevé tota una altra cosa quan he d’aplicar-hi l’atenció que ara desvetlla. Vivim una època tan neuròticament històrica, tan hiperestèsica al pas del temps que ens aboquem a fer història, amb pretensions de ciència, de moments que són a tocar, com si ens remetéssim a dades prehistòriques. L’aleatòria i desbaratada documentació periodística és manipulada sense ordre ni concert.

I vet aquí que la història que tu has viscut, el teu paisatge, la gent, les imatges impreses, les que han quedat en el fons de la teva retina, es converteix en un relat estrany que algú intenta explicar-te, i si aquest algú és un apassionat descobridor d’aquell bocí d’història i ve de lluny, d’Amèrica o d’Anglaterra, per tractar d’explicar-te-la et trobes al davant dels teus ulls un joc d’imatges superposades, un joc de dissonàncies, altament incòmodes i atractives a la vegada, i et preguntes: era ben bé això l’escala de valors per on jo transitava?

Ja sé, ja sé... no tothom que té els objectes de valor davant les nines dels ulls les veu en la seva justa dimensió. Vaig acostumar-me a les Valquíries del Palau de la Música i a la Nina, asseguda sota del salze, molt abans que es desenvolupés en mi la capacitat de sorpresa i d’adhesió. Molt abans de saber si m’agradava o no m’agradava l’obra monumental de Gaudí, ja en coneixia una munió d’anècdotes malintencionades, de burles, i n’havia vist caricatures en les revistes de la convalescència. Per altra banda, les burles que sonaven a casa nostra contra l’ornamentació modernista, dir per exemple del Palau de la Música Catalana, el Palau de la Pisa Casolana, per retreure a Domènech i Montaner la seva afecció a la rajola, provenien no pas de nous models noucentistes sinó de sensatíssims esperits de la Renaixença que no veien gens clar aquell esclat d’originalitat.

I vet aquí que jo havia d’explicar a l’auditori de NY per què Barcelona era una ciutat modernista.

Per què aquella ciutat que naixia al modest impuls d’una modesta revolució industrial s’havia atorgat a si mateixa aquella faramalla de l’ornamentació excessiva i petulant, amb totes les rodoneses deliqüescents, amb la coloració de retaule gòtic i la textura dels castells de sorra que fan les criatures a la platja? Per què aquells mediocres burgesos que no havien tingut temps d’acumular el capital inicial de què parla Galbraith s’havien deixat temptar per aquella festa de colors i formes noves? Eren ells mateixos prou atrevits i audaços? Jo crec que no. Eren simplement una gent acabada d’arribar, sense antecedents, sense antigues arrels que els asseguressin la continuïtat. Tot era nou, el seu petit poder, les seves aspiracions, fins i tot la seva consciència de classe dominant i responsable. No sabien ben bé què eren i s’havien de buscar de pressa una disfressa perquè se’ls tingués en compte. No tenien cap model a imitar. A Anglaterra els burgesos tenien tota mena d’estils per escollir i podien omplir els barris residencials de cases discretament luxoses, fins podien dissimular rere les façanes poc ostentoses la riquesa d’un concepte nou: la comoditat. Els francesos, més fastuosos i sense el més mínim sentit del ridícul, reproduirien hotels, manoirs amb la mirada fixa a la grandeur perduda. Els barcelonins, en canvi, qui podien imitar? Si el segle XVIII hagués estat més calmat, més clement, si el comerç amb Amèrica hagués durat un parell de segles més, si... El cert és que els barcelonins havien de demostrar de pressa que havien arribat, que s’instal·laven i que es disposaven a construir un país nou. Quin país? No crec pas que ho sabessin, però tant se valia. Els Güell, uns dels sobrevinguts poderosos, acceptarien sense parpellejar, però no pas sense rondinar, la tossuderia genial de Gaudí. És clar que Gaudí per incòmode que fos els satisfeia. Significava grandesa, recuperació d’un prestigi remot, medievalós, amb un cert punt de cova protegida. Tot allò era estrany si voleu, i incòmode, i potser car i tot, però del que podien estar segurs és que era admirable i demostrava poder.

I així va ser que aquella racional quadrícula de l’Ildefons Cerdà es va omplir de badalls i giravolts de ballarines, i grutes i rajoles de color de rovell i vidres de molts colors. I és bonic pensar que aquell instant d’una burgesia inestable, gairebé un moment comparat amb la llarga història de la burgesia del nord d’Europa, va deixar un rastre tan atractiu com per encaterinar els estudiosos i sobretot per a la gent universitària que cerca amb deler el tema per a tesis i tesines i de sobte es troba amb un camp aparentment verge, i en un lapse de temps tan breu, tan significatiu i tan ben conservat. També el tema de la seva conservació és prou atractiu, car un es pregunta, com és que la ciutat que ho ha destruït tot va conservar tan bé aquelles façanes arrogants que van terroritzar Don Miguel de Unamuno? La raó n’és ben senzilla i és que els noucentistes que els succeïen no van tenir ni temps ni diners per enderrocar-ho. Els noucentistes es van defensar del verdet de podridura amb oblit, menyspreu i burla. I el cert és que a mi m’hauria tocat per edat, per situació generacional, ser una adepta del noucentisme, però no va ser així. Vaig viure la meva infància i fins i tot la meva adolescència en el respecte de tots aquells valors estètics que el noucentisme procuraria desmitificar. Vaig fer meva tota l’herència remota dels renaixentistes, tanmateix contemporanis de l’avi Farnés, que va continuar sent fins a la mort, l’any 34, el cap de casa indiscutible i era meu aquell decorat ple de lliris i dames de cabells voleiants, de faldilles prisades i afectades de remolins i rostres pàl·lids i ulls immensos, amb tot el ròssec d’una ideologia postromàntica, és clar: una protesta apassionada contra totes les injustícies del món, unes propostes d’absolut contra la mediocritat de la vida quotidiana. Així em vaig saltar, sense adonar-me’n, el bloc sencer de l’ortodòxia noucentista, malgrat haver fruït a primera fila del mestratge d’en Fabra, amb el seu aire anglesat, amb aquell posat condescendent de repartidor benèfic de les normes ortogràfiques.

El cert és que m’ho passo molt bé explicant totes aquestes coses al meu auditori, amanides, és clar, amb dades que porto apuntades en una targeta. Procuro dir unes quantes dades concretes per evitar una condemna definitiva de la frivolitat. Vivim un temps tan pedant que una conferència amable, riallera, encara que sigui aguda, produeix desconfiança. Amb tot, la meva gent, en Solà-Morales, en Xavier Güell, la mateixa Judith Rowre, em segueixen amb una adhesió gens fingida. Els hispanòfils no sé si acaben d’entendre ben bé què explico amb el meu castellà estantís, però els sedueix la meva veu i, com diu més tard en Xavier Rubert, la meva força, la meva resolució.

A l’hora del dinar ve en Fernando Morán. Crec que és un home intel·ligent i encara que ens hem vist poques vegades s’ha establert una clara sintonia. Com si ens entenguéssim més enllà de les frases que intercanviem. En aquest univers en què tothom s’assembla i tothom aspira a assemblar-se aquest home és absolutament irrepetible, quin alè!

També és a la conferència la Lluïsa Duran Reinals, però ella és tota una altra cosa. La vaig conèixer una mica a Barcelona quan vam presentar la biografia d’en Duran Reinals. Ja llavors em va enamorar, va donar-nos una conferència en català, en el més pur estil anglès, en la qual l’afer dels virus era una de les coses més divertides i atractives del món que va seduir l’auditori. La Lluïsa ens ha invitat a en Pep, a la Natàlia i a mi a sopar a les Torres Bessones. No sé què és més gratificant, si l’espai de llum que tenim als peus o la conversa amb la Lluïsa. Barreja amb una absoluta eficàcia la intel·ligència i una certa ingenuïtat de qui ha usat anys i anys un llenguatge científic i a més en anglès. Em diu que per primera vegada ha entès el prestigi d’en Gaudí a la nostra ciutat, car mai no havia comprès com ningú li havia fet confiança i li havia permès omplir la ciutat d’aquells horrors que res no tenen a veure amb l’esperit català, mesurat, racional, pràctic, tocant de peus a terra. Em fa molta gràcia el seu judici perquè aquí, a NY, presentem l’exposició Gaudí sota el títol de L’esperit català, cosa que demostra que l’esperit català serveix per a tot.

Aprofito aquests comentaris de la Lluïsa el dia que inaugurem l’exposició Gaudí a la Fundació Cooper Hewitt. Em trobo que he de fer un discurs, un altre, per la senzilla raó que en Josep M. Cullell l’ha vingut a inaugurar també i porta a més d’un acompanyament considerable, l’assessor d’imatge d’en Julio Iglesias, un equip de TV3 i sobretot un discurs en anglès que ha de llegir. En Pep Subirós se m’ofereix per fer-me un discurset en anglès perquè el llegeixi. Déu ens en lliuri! He decidit d’anar pel món parlant català. Si els russos poden anar pel món parlant rus que no entén ningú, per què jo no puc anar parlant català que tampoc no entén ningú? Només cal que m’ho tradueixin, i així ho fem. Jo parlo breument, com m’han ensenyat a fer els russos, procurant no fer oracions subordinades que enreden la troca, i en Pep tradueix. En Pep hi afegeix de la seva collita explicant de fet qui soc jo i què representem. M’agrada i adverteixo el públic que tinc un traductor tan perfecte que, a més de traduir el que dic, tradueix el que penso. Aquest to agrada als ianquis que omplen la casa de la fundació, bonica però no massa gran, i que a més, com els anglesos, no estan acostumats als discursos dels vernissatges. Mai no és bo llegir un plec de quartilles davant de tot de gent a peu dret, però, si a més es fa amb poca traça i amb una llengua que no és la teva, és fatal, l’auditori resisteix malament el discurs Cullell.

Quina felicitat, però, tornar a casa, al cercle de llum de casa, amb les bones olors. Cert que de vegades la meva gent em feia enfadar o em decepcionava o em sentia víctima d’una injustícia. De fet la injustícia només podia existir sent-ne jo la víctima. En certa mesura vaig aprendre a confessar-me i a repassar el decàleg per fer examen de consciència. Era com portar els comptes, tants de recordar-me de Déu Nostre Senyor, tants de fer que la mare cridés com una esperitada, tants de dir mentides sobre els meus poders a una companya d’escola que s’ho creia tot, tants i tants i tants i després, neta del tot, a fer la Primera Comunió.

No hi ha cosa més anodina que una primera comunió, els angelets de Déu tot vestits de blanc, la innocència avançant cap al gran misteri i els papàs endiumenjats i llagrimejant i després xocolata amb nata, o maduixes amb nata, o el que sigui amb nata car la nata sembla la continuïtat dessacralitzada de la rodoneta de pa àzim. Jo, tanmateix, tenia el meu protagonisme, era la més jove de la colla, amb prou feines amb els set anys fets, i la mare m’havia vestit amb un bon gust meticulós, el vestit sencer de roba prisada, que fa pensar en les robes del Fortuny jove, i en la foto teatral que em van fer es pot endevinar la moda del temps, car porto sobre el front, dominant el vel, una cinta de roses petitíssimes. Inclino el cap, uneixo les mans amb un moviment que no és ben bé de pregària car hi acosto la galta amb un petit gest d’abandó i miro fixament, sense veure-hi gaire —aquell mateix any em posaven les ulleres— i, en el rostre emmarcat pels espessos tirabuixons, s’hi endevina una nova sensualitat visible ja en les aletes del nas massa dibuixades, en el mentó arrodonit, encara que ningú no diria que he començat a tenir por.

També les olors inunden el meu món fins al límit del mareig, les flors de l’altar, les estones que passem a l’església de Santa Clara, les olors del maig, que són unes olors que sempre fan plorar. Recordo que la mare va plorar molt a l’entorn de la primera comunió. Devia coincidir amb una de les crisis més fortes, però no en vaig treure l’entrellat. Probablement, sense proposar-m’ho, jo en defugia l’evidència. La mare em va escriure una llarga carta en aquella ocasió. Jo admirava molt la lletra de la mare, una lletra inclinada, a l’anglesa, molt elegant i claríssima, no com la meva, que no se sabia si anava a la dreta o a l’esquerra i sempre contenia una taca o altra. La llarga carta m’hauria de fer molta impressió car la mare hi deia que es moriria aviat i em feia tota mena de recomanacions. No en recordo ni una. Recordo, això sí, que em deia que es moriria aviat i que per això jo havia fet la primera comunió tan petita, perquè ella hi pogués ser, i encara això potser ho recordo perquè en algun moment d’entesa amb la mare en vam parlar de passada, sense donar-hi més importància, és a dir, la veig somrient, amb una expressió dolça que agafava de tant en tant, acceptant el seu error, perquè evidentment no s’havia mort com temia. La carta la devia llegir, llavors, però no la recordo mai més, ella la devia fer desaparèixer. Era temps de flors i d’olors intensíssimes i tenia una saludable impres-sió de ser bona, bonica, neta i de donar aquesta imatge exacta. La nit abans, de segur, m’havia rentat a la cuina, amb el cubell de zinc ple d’aigua tèbia i bona esponja i bon sabó. Tenia, doncs, la pell i l’ànima netes, però alguna cosa trontollava sota els meus peus i em dirigia, ja, al gran fracàs.

EL GRAN FRACÀS

Jo he fracassat moltes vegades a la meva vida. A la gent no els agrada que els parlis de fracàs ni tan sols per atribuir-te’l. Penso que la moral ianqui ha penetrat profundament en el teixit de la nostra gent. Si alguna vegada em surt espontani de dir: «He fracassat, malgrat que el projecte...», no em deixen acabar. «No diguis això», em diuen. Com si hagués esmentat un mal lleig, i llavors s’ha de dir ràpid la jaculatòria: Sant Sebastià Gloriós... caigui en terra! (el mal, no el sant, és clar). No sé si hi ha una jaculatòria de cara al fracàs però hi hauria de ser, la gent es quedaria més tranquil·la si pogués dir: caigui en terra!

El cert és que jo vaig tenir el més gran fracàs de la meva vida a l’entorn dels nou anys i que aquest fracàs va repercutir en la resta de la meva existència d’una manera beneficiosa, car, si jo no hagués suspès l’ingrés a batxillerat, si no s’hagués decidit que jo no servia per estudiar, no hauria tingut la gran fortuna d’anar a parar a l’Institut Escola i sobretot no hauria madurat com vaig fer-ho, cap endins, sense normativa estricta, esdevenint en certa mesura adulta abans de ser pròpiament adolescent.

Em sembla que no és gens difícil d’entendre per què vaig fracassar. M’havien portat a una escola catalana i força revolucionària, s’havia esperat de mi la llei del mínim esforç, s’havia fet tot el que calia per cultivar la meva sensibilitat, la meva capacitat per esbrinar la diferència entre la impressió que produïa, al tacte, un pedaç de seda o un pedaç de vellut, se m’havia fet creure que el centre del món era allà on jo era i que no calia fer res més que obrir bé els ulls per ser estimada i admirada. La meva memòria així conreada era especialment selectiva, fixava fidelment tot allò que li era agradable, rebutjava tot el que no oferia el més mínim interès, una ganyota despectiva podia ferir-me fins a deixar-me sense son i una ordre rotunda podia lliscar sense que me n’adonés. De sobte havia de començar una cursa per aconseguir un èxit, havia d’escriure, en castellà, sense faltes d’ortografia, havia d’aprendre’m les regles d’aquesta ortografia, sumar, restar, multiplicar i dividir, quatre estampes històriques i uns bocins d’Història Sagrada. Això últim era l’única cosa que em veia capaç de fer, més ben dit; ni tan sols sabia què era capaç de fer. Vaig jugar sempre amb les cartes equivocades. Res del que jo sabia fer va tenir cap valor i el que havia de fer m’era absolutament impossible. Per exemple, m’era absolutament impossible saber si haver s’havia d’escriure haber, àber o aver, i no diguem de la suma, m’era absolutament impossible saber de pressa i amb seguretat quant feien set més tres, més dos, més sis, em calia comptar amb els dits i encara no estava massa segura dels resultats. Quan podia sortir-me per la tangent i fent marrada arribar a un resultat, dissimulava la meva inèpcia, però no sempre era possible. Per exemple, com que em sabia les taules de multiplicar de memòria, quan em donaven una suma llarga, ordenava les quantitats iguals i llavors multiplicava. Amb l’ortografia ja es veu que aquest estratagema era impossible. Encara recordo que molts anys més tard, als exàmens ja universitaris, em deien: «Quan tinguis un dubte, escriu la paraula en les diverses formes que et creen el dubte; en veure-les escrites, triaràs sense remei la bona». Mai no em va servir el sistema, per què ha de ser més perfecte quan que cuan? Per què ha de ser més convincent humanitat que umanitat? Als nou anys llegia desaforadament però no m’adonava de com eren escrites les paraules dels llibres; tot devorant els llibres de la Biblioteca de L’Avenç, que era la meva guia de lectura, ni tan sols m’adonava que quasi a cada volum l’ortografia canviava. Si aconseguia escriure un dictat sense cap falta, era per una simple qüestió d’atzar. A més, hi havia la qüestió de la llengua. Jo entenia molt malament el castellà, més aviat l’interpretava. Era capaç de llegir-hi una novel·la, per exemple les novel·les per terminis que llegia la Sofia i que la meva mare em tenia prohibit de llegir. Recordo perfectament l’emoció que em va produir el fulletó Abandonada en su noche de bodas, però els textos breus que s’usaven per fer el dictat eren un conjunt de paraules sense il·lació. Quan molts molts anys més tard vaig llegir, amb tant i tant plaer, el Quixot, vaig recordar l’estrany efecte que m’havien causat els dictats que es feien amb els seus fragments. Sonaven encara a les meves orelles el grup de paraules inintel·ligibles: «En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...». No havia entès res, no sabia què volia dir «un lugar de la Mancha...» i menys cuyo, i ni tan sols si cuyonombre era una sola paraula o dues. Em devien ajudar molt per passar aquell escull difícil, però amb un resultat cada cop més deplorable. Com més insegura em sentia, més pintoresc era el resultat; les hacs dansaven sense control pel text, les paraules s’unien i les síl·labes se separaven, la lletra era cada cop més difícil d’entendre, com si volgués deliberadament dissimular les paraules errades, i les taques semblaven fluir, a través del plomí, del tinter a la pàgina en blanc. Vaig demanar que em deixessin fer els dictats amb llapis, però es veu que no era possible.

Després del fracàs de juny i de setembre la qüestió es va complicar més perquè em van canviar d’escola. Els pares solen fer-ho amb la més bona fe del món. La meva mare devia pensar: és impossible que la meva filla (amb quina barreja d’amor i d’ira els pares pronuncien aquests mots: la meva filla, el meu fill) fos incapaç d’aprovar una cosa tan senzilla com l’ingrés a batxillerat; la culpa era, per tant, de l’escola i dels mètodes de donya Mercè Climent. Em van portar a l’Institut Feminal, i allí vaig passar el curs més amarg de tota la meva vida, encara ara no puc passar pel carrer Comtal sense sentir una opressió al pit, reflex de tota aquella tristesa, dolor, vexació, inutilitat de l’existència que allí vaig experimentar i que arrossegava pel carrer Comtal quatre vegades cada dia, amb el desig que m’atropellés un cotxe, sense que em matés, tanmateix, però que m’atropellés prou per excitar la compassió i l’agombolament de tots els que jo volia que m’estimessin.

L’Institut Feminal era un bon col·legi, pensat per servir les noies d’una classe mitjana lletraferida i sobretot catalanista. Tenia bona fama merescuda i trobareu comentaris sobre l’útil pedagogia de l’Institut a les revistes més nostrades, a Feminal, sens dubte, a Or i Grana i potser fins i tot a La Revista de Catalunya. Formava part d’aquell moviment de prudent feminisme que es proposava dotar les noies de la nova Barcelona d’un cert bagatge intel·lectual que les alliberés de la seva ancestral ignorància. L’Institut Feminal volia ser refinat i potser ho era i estic segura que moltes de les noies que s’hi van educar en deuen tenir un bon record. Jo hi vaig anar a parar perquè el pare hi feia classes, hi ensenyava a ballar ballets populars i hi feia sessions de rondalles. Hi ha una foto molt bonica del pare explicant, bo i assegut en una poltrona, mentre als seus peus noietes embadalides se l’escolten. La directora era la senyoreta Furnó, que tenia una gran admiració pel meu pare i es lamentava, quan m’havia de renyar, que un home tan savi i tan ben educat tingués una filla tan desastre com era jo. Suposava, per tant, que totes les meves males inclinacions provenien del cantó de la meva mare.

He de creure que l’Institut Feminal no tenia cap sistema especialment repressiu per educar les dametes del futur. Els càstigs eren de mena suau, però a mi el que m’esborronava és que fossin simplement càstigs. Per exemple, si la llibreta dels deures era bruta, tacada o deixada, te la lligaven al cap com si fos un barret i així t’havies de passejar tot el dia pel col·legi. Si arribaves tard o et descuidaves la bata o te la tacaves, calia que et giressis el vestit de l’inrevés i havies d’anar per vergonya teva ensenyant-ne les costures. En una personeta de més bon humor del que en aquell temps jo tenia, potser tot això hauria pogut resultar divertit, a mi no em divertia. Un dia em devia negar a fer qualsevol cosa d’aquestes. No recordo si va ser per culpa de les costures del meu vestit o per un quadern tacat, el cas és que la meva rebel·lió va ser castigada amb una expulsió immediata. No hi vaig tornar. Vaig acabar el curs en una acadèmia que tenia fama de fer aprovar tothom, amb l’única excepció que devia ser jo, i al final es va decidir que si la noia no servia per estudiar no hi havia cap necessitat de turmentar-la. Només puc dir en defensa pròpia que els exàmens d’ingrés a batxillerat eren facilíssims però tanmateix malintencionats, en un d’ells el dictat era simplement: Aré quanto pude; naturalment no em vaig adonar que es tractava de llaurar, no de fer, i vaig col·locar-hi triomfant l’hac inadequada.

Molts anys més tard, exactament l’any 40, en un dels exercicis de l’examen de conjunt que llavors existia a la carrera de Filosofia i Lletres vaig deixar anar dues faltes d’ortografia que van commoure l’esperit ordenat del doctor Font i Puig. Vaig escriure trobadores i no trovadores, i vaig plantificar una hac de més a exhuberancia. Com que les faltes d’ortografia en aquella convocatòria a frec de la guerra civil devien ser més abundants del compte, el doctor Font va optar per una rectificació honorable a l’examen oral. Tots els convictes de faltes d’ortografia van confessar nerviosisme, distracció, influència de l’educació catalana. Quan em va tocar a mi, vaig justificar de manera insensata els meus errors. En primer lloc, vaig dir, no era influència de la meva educació catalana, car feia tantes faltes d’ortografia en castellà com en català. Per altra banda, si trobador s’escrivia en be alta en català i en be baixa en castellà, significava que ni una ni altra tenien massa importància. Decidit a salvar-me, el doctor Font i Puig em va dir, per demostrar-me que exhuberancia no s’escrivia amb hac: «Pero, por favor, señorita, ¿usted escribiría ubres con hache?». Jo vaig contestar amb una absoluta necessitat de ser honesta: «¡Pues a lo mejor, sí!».

Ja cap al final de la carrera, el doctor Font i Puig solia explicar que en aquell trànsit la «Diosa Filosofía me había salvado». Jo crec que, a més, la seva immensa curiositat, car es devia preguntar, després del meu examen de filosofia, que em sembla que va ser parlar dels presocràtics, com redimoni podia anar unida una ment desperta i aguda (ell en deia «una mente masculina») amb la decisió repatània d’escriure hubres amb hache.

Bé, tot això són compensacions que jo mateixa em busco i que són fàcils de trobar en el meu anecdotari particular. Fins i tot em puc permetre el luxe de pensar que la falla immensa que es produïa en el meu primer aprenentatge m’ensinistrava en l’art d’anar la resta de la meva vida contra corrent, de no deixar-me temptar mai per l’autoritat pel sol fet de ser-ho. Però no és més que una excusa, que una coartada per poder-me sentir innocent d’aquell primer crim de lesa intel·ligència. I, més encara, seria compensatori a posteriori, car en aquell moment exacte vaig renunciar a examinar-me perquè el terror que em produïa, el dolor físic que se’n derivava, el descontrol que en seguia, la secreció de saliva, de suor, de llàgrimes, era un preu massa alt i vaig acceptar covardament el coixí de la benevolència familiar. No t’agrada? Doncs deixem-ho córrer. El més greu era que m’agradava, però no ho vaig dir a ningú.

Algun observador prou despert em diria segurament: això vol dir que en aquests temps eres ja una tímida neuròtica —inútil redundància car la timidesa és ja una neurosi—. Jo em creia més aviat que la meva timidesa desaforada havia començat com a conseqüència del meu fracàs. Timidesa que em va durar ben bé fins als quaranta anys, amb els seus alts i baixos, i que encara emergeix de tant en tant quan em trobo en una situació que no tinc temps de preveure. En Jaume es parteix de riure veient la cara que faig quan una persona desconeguda m’atura per dir-me que em té simpatia i que llegeix els meus llibres. M’afalaga que m’ho diguin, però no sé on posar les mans quan m’ho diuen i miro al meu entorn, per si algú em pot ajudar.

El cert és que la meva vida va canviar, em vaig convertir en una noieta casolana que ajudava a fer les feines de casa, que tenia hores i hores de lleure per conrear la imaginació, que se li feia llarga l’espera per convertir-se en una noia gran, que fabulava sobre amors heroics, que anava a classe de taquigrafia de la mare a l’Ateneu Barcelonès i a un curs del mateix Pompeu Fabra, no sé a on, potser al Casal del Metge. I allí estic a la fotografia de final de curs amb tot de gent gran, jo criatura amb el cap baix i unes idíl·liques trenes. Fotografia que jo no he conservat, però que vaig trobar al despatx d’en Josep Ribalta, quan ell era gerent de l’iniciat Avui. I per sobre de tot i per damunt de tot m’avorria, cosa que m’empenyia més i més cap endins de mi mateixa, i tot el que venia de fora em semblava una agressió i, per un no res, una burla. Obrir la porta d’una botiga, entrar, demanar el preu d’una cosa em costava un esforç immens, i aquest esforç era tan gran per qualsevol cosa que m’acostumava a vèncer-lo fent una sortida endavant amb una innecessària fúria. I el que és més divertit és que m’he arribat a fer una fama de decidida a base de tota aquesta energia que em cal acumular per traspassar el límit de la quotidianitat. És gairebé una sensació de vertigen a la qual ja estic acostumada.

Amb aquesta sensació de vertigen em vaig enfilar a l’aparell que m’havia de dur al Japó. Ja l’any passat m’havia excusat d’anar-hi. Em va ser fàcil dir-li a en Pep Subirós: «Hi aneu per feina, per resoldre els petits i grossos problemes que l’exposició porta. Haureu de fer tractes amb la gent del diari de Kobe, que fa d’espònsor, tu i en Daniel us hi entendreu més bé i us moureu amb més agilitat sense mi». Era una bona excusa, aquesta vegada en canvi no en tenia cap a mà. Al contrari, es tractava d’assistir a una inauguració i, a més, com a única representant de l’Ajuntament. És clar que podia dir: «No hi vaig i en paus!», però sabia que era una covardia, perquè, a més, desitjava anar-hi. I havia de vèncer moltes coses per anar-hi, en primer lloc una certa aprensió, un refús per un país que sempre se m’ha explicat com l’exemple més genuí de la violència i el conreador de les fórmules més externes de la civilitat. No hi manca qui te’n fa el panegíric, però els elogis que se’n deriven són més sospitosos que els anatemes. Per altra banda, l’Orient com a tal Orient, prometedor de delícies culturals, no ha estat mai temptador per a mi. Si, a més, hi afegeixo la cara de consternació d’en Jaume, que no entén que m’embarqui en un viatge tan llarg i que a ell no li agrada ni poc ni molt...

El cert és que no me n’he penedit, malgrat les quasi trenta hores de viatge entre pujada i baixada, malgrat la pèrdua de noció de dia i de nit, de son i de vetlla, de romandre lligada a la butaca. Val a dir que la sensació de pujar cap al sostre del món resseguint les muntanyes blanques de Groenlàndia, amb la xarxa dels rius blaus com si endevinessis el teixit venós d’aquesta closca que t’ofereix un dibuix en fuga, que quasi et permet endevinar l’anelleta daurada que lliga la seva rodonesa a alguna altra realitat més poderosa, justifica l’empresonament de l’avió.

Quan baixem a Alaska descobreixo una vegada més com una paraula meravellosa pot contenir un no-res d’una vulgaritat aclaparadora. És la ja admesa homogeneïtat del món, en el domini dels aeroports. Alaska era un nom màgic amb corrues de gossos que traginaven trineus, amb esplèndids ossos blancs, amb extensions de glaç de tots colors, però l’aeroport d’Anchorage està instal·lat en un espai pla amb neu mal repartida, voltada d’arbres esquàlids i el free shop s’assembla a qualsevol Sepu. L’única cosa que hi pots comprar són pells que el nivell de la nostra butxaca no admet ni de lluny. També podríem comprar-hi un salmó a bon preu i en Pep m’explica la història d’un salmó que un bon dia es va comprar l’Umberto Eco i les vicissituds del pobre salmó entrant i sortint de la nevera, plena de whiskys de la cambra d’hotel. Renunciem a les pells i al salmó i, perquè no sigui dit, jo compro un agafador de cassoles i olles que és exactament un os blanquíssim. Després baixem del cim del món cap al mar del Japó. El sol no s’ha post, el cel ha estat blavíssim tot el viatge, que el Japó és el país del sol ixent sí que no cal dubtar-ne. Per fi es fa fosc quan anem, en cotxe, d’Osaka a Kobe.

Ens han rebut a l’aeroport d’Osaka un sens fi de japonesos tal, que no arribo a destriar els que representen el Museu de Kobe i els que representen el diari de Kobe que finança l’exposició, i el jesuïta Fray Vicente Arribas, que fa pensar en un dels jesuïtes de la novel·la Shogun. Malgrat l’intercanvi de targetes, cerimònia obligada al Japó, em sembla que no ens hem fet gaire càrrec de qui som els uns i els altres. El nostre intèrpret jesuïta em temo que no acaba de discernir quins som de la Generalitat i quins de l’Ajuntament. Jo procuro aclarir-li les idees dient-li que soc de l’Ajuntament i per a més senyes socialista. Em penso que la paraula socialista l’alarma suficientment per recordar-ho.

Al matí següent, després d’esmorzar a l’americana, ens n’anem cap a la Prefectura de Hyogo. Ens hi reben el governador i el president del diari Kobe Shimbun, que, ens diuen, tira vuit milions d’exemplars, com per fer dentetes a qualsevol dels diaris europeus, i que a més no és el més important del Japó. El governador demostra en el seu discurs l’habitud d’usar elements poètics en les més corrents de les recepcions. Ens diu que se sent molt honorat de la nostra vinguda, però que està trist perquè ahir va ploure, la pluja se n’ha endut uns quants pètals dels cirerers en flor i no els veurem en tota la seva esplendor. Jo no em vull quedar curta pel que fa a les evocacions poètiques i recordo Lucul·le, i de com el bon ciutadà romà va fer aclimatar els cirerers al Mediterrani, i reclamo com a exemple de les relacions d’Orient i Occident la bellesa de les flors i la dolçor de les cireres. Però resulta que no sé encara que els cirerers que veurem omplint de tonalitats rosades els jardins, els vessants de les muntanyoles, emergint de petits patis, no fan cireres, són cirerers bords únicament decoratius. Confesso que sento una certa desil·lusió.

Ens invita a dinar el Kobe Shimbun. La taula parada a la moda occidental, en un cantó els japonesos, a l’altre els catalans. Els japonesos són el president del diari, el redactor en cap, el cap d’activitats culturals, que sembla el més modest i callat. Tots tenen l’aire dels homes d’afers occidentals però més tallats, més ben dibuixats, més de pedra viva. M’adono del que ja serà un tòpic de la nostra descoberta del Japó, tòpic que ja ve de lluny i que ja ens ha estat explicat d’avançada: el fracàs hi està prohibit. Els discursos que intercanviem són naturalment eufòrics. Jo m’adapto ràpidament i començo amb elogis per a un diari que no fa cas de la sentència horrible que avui priva a la premsa: «només una mala notícia és una bona notícia» (els japonesos riuen quan els tradueixen l’eslògan i penso que el món de la premsa escrita és petitíssim, malgrat els tiratges milionaris). I elogio el Kobe Shimbun perquè creu que oferir l’art més allunyat, més desconegut, l’art que obre fronteres, és la millor notícia que pot donar un diari. Dic que som a l’entorn de la taula els representants del que serà la cultura del futur: les ciutats que s’uniran per damunt de les fronteres de l’Estat i els diaris que transmetran la vida quotidiana, amb la creativitat cultural d’aquestes ciutats.

Sense temps ni de canviar-nos les sabates, ens n’anem cap al museu que pertany a la Prefectura de Hyogo. Els japonesos inauguren les exposicions amb un concert de discursos, com nosaltres, en això no han après la lliçó dels americans. Davant una gentada a peu dret se succeeixen els discursos, que procuren ser breus, menys el de l’Esteve March, representant de la Generalitat, que llegeix un discurs inacabable on explica la història del catalanisme, on no s’oblida d’exaltar la figura de Prat de la Riba i comentar les lluites socials. Els japonesos són pacients, però, i aguanten, esperant que tallem la cinta, amb un silenci ple de respecte. No se sent ni un sospir d’impaciència. Ens acostumem al silenci que plana sobre les multituds, a inclinar-nos sense allargar la mà per estrènyer-la, cosa que fan si tu t’avances a la salutació però que, endevines, no els agrada pas. La meticulosa demostració de respecte és una manera també de marcar distàncies. Jo cometo un sens fi d’incorreccions, en primer lloc m’he descuidat les targetes de visita, cosa que complica molt la presentació, car han d’explicar qui soc. Tanmateix, quan veuen el meu nom imprès al llibre Retrobar Barcelona que els regalem, la cara se’ls il·lumina. Una altra incorrecció és que no em miro amb prou detenció la tarja que tota persona t’ofereix en el moment de ser presentada. La tarja està impresa en japonès i a l’altre cantó en anglès, la segona llengua, la llengua universal que donen per suposat que tot occidental domina. Totes aquestes incorreccions em són perdonades i em somriuen, si és que un somriure vol dir un somriure, car hai, que vol dir «sí», no vol dir «sí», vol dir «escolto», «segueixi si us plau», «me’n faig càrrec», «digui, digui», però no vol dir mai «sí».

A la nit em toca l’exercici més temut, seure a terra a sopar. En Pep em deixa triar, però, ja que hi som! Tanmateix no pot ser que tots els japonesos tinguin les panxes primes i, si ells seuen a terra, per què no jo? Arribem al restaurant a la part alta de la ciutat. Deixem les sabates a la porta, deixem les sabatilles que ens hem posat al passadís i entrem a peu descalç a la sala menjador, amb el trespol cobert pels tatamis, o sigui per les estores de ràfia. Em porten en honor de la meva categoria d’occidental i de persona grassa un respatller a l’estil dels que es lloguen al Teatre Grec a l’estiu. L’olla bull al centre de la taula a ran de terra i la cambrera va coent i servint el shamu-shamu, mena de bullit de carn i verdures tot sucat amb ou batut, realment bo.

L’Eulàlia, en Pep i jo ja hem perdut la resta de la caravana, només de tant en tant ens acompanya la Irene Martin, que malgrat el nom és una japonesa ianqui. Abans d’anar a dormir fem un drink, com deien els superferolítics els anys seixanta, un còctel per ser més primfilats. Jo demano un Tom Collins, perquè me’l va descobrir en Jaume, perquè hi penso, perquè refereixo tot el que veig als comentaris que ell en faria, molt més decidit que jo a rebutjar-ho. És clar que és una beneiteria voler jutjar un país al cap d’unes hores de ser-hi. Cal molt de temps per estimar un país, amb prou feines tens temps d’estimar el teu i acceptar-lo tal com és, sense rectificacions imaginàries. Però, com pots quedar-te a viure en un país si no l’estimes? Això preguntava jo als meus amics de París, que s’havien instal·lat voluntàriament en aquella ciutat i es passaven la vida dient-ne pestes. Per això descobries que les ciutats són com les persones, les unes et venen imposades per la vida mateixa, les altres o les esculls o en la teva elecció t’equivoques com en els apassionats enamoraments. Jo he vist gent vivint, apassionada, en una ciutat, però furiosa al mateix temps contra aquesta ciutat, sigui Madrid o París o la mateixa Barcelona. Jo ja veig que no m’enamoraré de cap ciutat japonesa. Que consti que accepto aquest ritual de la comunicació que és una manera de donar fluïdesa al tracte. És evident que és un acord tàcit per suportar-se. Sento, però, que a l’altra banda hi ha més que una indiferència, i que s’endevina una duresa que no m’explico. Pel que fa a la indiferència, en tenim un exemple evident així que s’acaba la cerimònia inaugural de l’exposició. El tracte acurat tenia un límit concret; en arribar aquest límit, ens hem trobat deixats de la mà de Déu. Sort que la Irene ens recull i ens fa de guia de nou. Penso en l’heroïna de la novel·la Shogun i com explica aquest ritual enfarfegat que preserva la profunda i intocable vida íntima i no puc evitar de pensar en S. E. i el seu tracte meticulós que feia servir per salvar la seva intimitat, que per altra banda assegurava que no tenia, tan profundament guardada era. El pensament d’E em vindrà a trobar de nou quan contemplaré el jardí zen, el jardí de pedres del temple Ryōan-ji. Penso que no coneixeré mai aquest país, perquè no me n’enamoraré i és impossible conèixer si no es produeix la prèvia calidesa de l’enamorament.

Tot recorrent l’exposició exhibida a Kobe, que no és altra cosa que una ampliació de la que hi havia a la Virreina, que no era altra cosa que la repetició de l’exposició de Londres, l’Homenatge a Barcelona que va pensar i construir apassionadament la Marylin Mac Cully, m’adono de la diferència. La Marylin es va enamorar d’una certa imatge de Barcelona, des de l’esclat del modernisme, passant per l’art d’entreguerres, fins al límit de la guerra civil. L’exposició explicava una història ben travada, que en el fons era la història del seu enamorament. I és per això que havia tingut tant èxit a Barcelona mateix, malgrat els auguris que ningú no s’interessaria per reconèixer tot el que ja sabia. Tot al contrari, la gent barcelonina es deixava seduir per aquesta història de formes i de colors. Aquí s’ha volgut fer una mostra més àmplia, més esplèndida, se li ha canviat el nom, se li ha dit Homenatge a Catalunya-Barcelona ciutat d’art i s’ha ampliat la presència de la tríada dels grans —Picasso, Miró, Dalí—, però el resultat és una certa fredor, més pomposa, perquè explica menys. No dubto que tindrà un gran èxit i que el Kobe Shimbun rendibilitzarà publicitàriament la seva inversió i que els japonesos resseguiran atentament una història inintel·ligible, encara que n’absorbeixin uns espais de bellesa.

Hem entrat per fi al cor del Japó, la ciutat de Kyoto, que té entre altres privilegis el de no haver estat mai ni bombardejada ni cremada. Hi anem en tren i ens hostatgem en un hotel d’estil occidental. Per als turistes refinats, Kyoto ofereix hotels que reprodueixen minuciosament l’antiquíssima vida japonesa, que els japonesos d’avui ja no tenen. Per un preu absolutament inaccessible, em parlen de cinquanta mil pessetes diàries, pots dormir a l’estora, amb un coixí al clatell, seure a terra i contemplar el teu propi jardí. Pots entrar si vols a la vida del Japó per la porta gran i pots sentir-te com el capità de Madame Butterfly. Nosaltres en tenim un petit tast, d’aquest món antic, car dinem en un restaurant asseguts sobre el tatami, amb la llum filtrada per les parets de paper, amb portes corredisses, i ens porten el menjar en unes capses de laca de diversos sostres. Els japonesos no trituren el menjar com els xinesos i, per tant, és molt més fàcil caçar els trossets de peix i les fines llesques de carn amb els palets de laca. Tota la sala és per a nosaltres, per a la comissió sencera, representants de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’Eulàlia n’ha fet fotos i se m’hi veu ben instal·lada, amb les cames encreuades, cosa que una dona com cal no ha de fer mai, però renuncio a seure sobre les pantorrillas i a la foto no es veu el petit respatller que el Japó concedeix als occidentals massa grassos. Em pregunto si no hi ha japonesos grassos o potser la panxa japonesa creix, gràcies a l’exercici, amb una altra ductilitat.

A la tarda ens passegem pels carrers, amples i estrets, que es creuen amb un traçat absolutament quadriculat. És una ciutat vella però no abandonada, amb abundància de botigues i parades de menjar, amb restaurants per a tots els gustos i entrades amb fanalets vermells, com si et suggerissin tota mena de pecats orientals, i ens topem de cara amb dones vestides amb quimonos llampants que no les deixen caminar i avancen a passets petits, adelerats; porten la cara molt enfarinada, sense cap expressió, com si els haguessin aplicat una careta. Per la ciutat nova, a les cases de pisos hi ha una lluminària d’anuncis, llargues tires de coloraines que pengen. Tot plegat em produeix no sé per què una tristesa dolça i amable, que potser prové del riu quiet, endreçat, amb ànecs o cignes que llisquen. Ens dediquem a fer turisme i veiem temples a dojo i el palau de l’emperador, més ben dit el palau o castell de Nijō. És el castell que va ser construït pel shogun Tokugawa el 1603 perquè servís de residència a l’emperador quan fes les seves visites a Kyoto. Comprens que els arquitectes racionalistes s’enamoressin d’aquest sentit de l’espai, de la mesura, del ritme que assoleixen les diverses mampares i la decoració de les parets, que no envaeix el buit. Mies van der Rohe no és comprensible si no penses en aquest art refinat i incòmode, on tens la impressió que no t’hi podràs refugiar mai, com si la construcció s’hagués pensat de tal manera que no hi ha dins, que tot queda a fora, a l’encant de totes les intromissions externes. Els mobles no creen un nou espai dins les parets, car són irrellevants i es treuen i es posen segons les necessitats. No hi ha alcova d’intimitat. Tot l’espai, per luxós que sigui, està pensat per a una vida col·lectiva sense individualitats. Penso que Occident va viure molts segles abans de descobrir l’existència de l’individu. L’home era també a Occident un element d’un clan, d’una casta, d’una família, d’un gremi; l’individu no existia i, si existia, era per ser rebutjat i llavors no era ningú. És la liquidació del món medieval que topa de nas amb aquest home o amb aquesta dona i tracta d’explicar-los. I el dolor i la mort i l’amor esdevenen una aventura personal i apareixen els retrats, el d’aquella persona concreta amb el seu gest, amb aquella ganyota concreta que només fa ell. Per això m’agrada tant el Sant Jordi de l’Huguet, perquè està enfadat, trist, i inclina el cap no sabem ben bé per què, però podem suposar que alguna cosa li passava al model concret que el pintor explica. I no és estrany que la llegenda suggereixi que es tracta del príncep de Viana, el príncep desgraciat, perseguit, perquè el seu rostre ens parla d’una tragèdia molt personal. Zubiri solia dir que en arribar al Renaixement «el hombre se queda solo, sin mundo y sin Dios», ell ho explicava com l’argument d’una tragèdia i jo pensava: «Que bé!». Hem abominat l’individualisme i hem tractat de trobar l’escalfor de la col·lectivitat, però em sembla que no valorem prou bé el que significa la conquesta de l’individu impossible de definir i que és una descoberta que aquest món oriental no ha fet encara.

De la bellesa neta, diàfana, controlada per la llum, com per la protecció de la llum, passem al temple, que ens rep amb una foscor espectacular. El temple de Sanjusangedo, fundat el 1.164 per l’emperador Goshirakawa, ens reserva una sorpresa impressionant. Segurament, instal·lar 1.001 estàtues de Buda a peu dret, un batalló de Budes, amb el cap aureolat de punxes, tot d’un color daurat fosc, tenia com a propòsit explicar-te el camí de Buda cap a l’infinit; ell mateix repetit 1.001 vegades és una manera de dir-te que ell concretament s’ha transcendit a si mateix i encara més si al bell mig del batalló de Budes, Buda mateix assegut, amb les cames encreuades, presideix la seva transgressió.

Després d’aquest exercici cap a l’infinit ens n’anem al temple Ryōan-ji i ens asseiem dòcils davant el jardí zen, dic al davant, car, al jardí zen, no hi pots penetrar, ha estat fet per contemplar-lo des de fora, hi entres, en tot cas, deixant el teu soma assegut a la vora. És un espai no pas molt gran ple de sorra grisa, on s’han traçat ratlles i cercles, com si es tractés d’un feble baix relleu. Hi ha, distribuïdes, com si fos a l’atzar, unes quantes pedres de diversos tamanys, d’un to fosc d’acer, amb unes pinzellades de molsa que contribueixen a donar relleu a les pedres. I ja està. En un paper imprès en japonès i en anglès, per a ús de turistes, t’expliquen què has de fer davant d’aquest jardí. Cal sobretot que no busquis cap referència a una altra cosa i sobretot que no intentis trobar-hi un significat simbòlic. Soami el va pensar i el va realitzar allà el segle XV i ha estat considerat com una de les realitzacions més pures de l’estètica zen: «Seu tranquil·lament i contempla aquest jardí de sorra i pedres. No calen paraules ni preceptes per comprendre’n el missatge d’infinit».

La paraula zen té per a mi ressonàncies domèstiques i divertides. A part de l’afició que tenia el doctor Font i Puig de parlar-nos de la filosofia oriental, va ser l’Alexandre Cirici qui, amb aquells entusiasmes sobtats que el prenien i el feien tan comunicatiu, ens havia fet l’apologia del pensament zen. Si no recordo malament, va batejar amb el nom de Zen una empresa de publicitat o una cosa semblant. Ben segur que l’atreia de la branca budista zen el que tenia de transgressió de la raó, de salt endavant per damunt de la quotidianitat i de la sensatesa. No crec que s’hagués imposat el llarg exercici de quietud que la meditació zen reclama, perquè en Cirici no coneixia la quietud.

Ens hem assegut, doncs, davant aquest jardí tan perfecte on no es pot entrar, on no hi ha la més lleugera mobilitat, tan lluny i tan a prop, que tens la impressió de veure-ho rere un vidre. En Pep em tradueix les instruccions. El missatge és senzill, has de mirar i res més i oblidar-te de tu que mires fins que la mirada retorna a tu mateixa, un tu mateixa despullada de tota circumstància i de tota eventualitat, de tot projecte, de tot propòsit i així arribaràs a poc a poc al No-res. I, és clar, no puc deixar de pensar en els místics d’Occident, i en la cita del Mestre Eckehart que encapçala el llibre El final del laberint d’en Salvador Espriu. El llibre és una meravella, però aquell camí d’ascesi que oferia em deixava perplexa. Jo me’l creia, és clar, era al principi de la nostra amistat, cap allà els anys 55 o 56, però al mateix temps m’era difícil seguir-lo emotivament per aquell camí. Procurava traduir aquella invitació a la transcendència, aquella fuga endavant, aquell impuls per sortir del laberint de la vida, perquè donava per suposat que ell se sentia presoner en un món que no li agradava. Em semblava que quedava ben clar i escandit en el pròleg: «La pietat i el càntic són per al presoner (minotaure-Teseu) l’única sortida del laberint, i el cant dreça l’alliberament a través del temps i dels quatre elements, al darrer repòs en la silenciosa unitat, en el pur no-res, on es resolen en identitat tots els contraris». Cloïa el llibre amb unes precises paraules tancades dins l’armadura d’un vers curt i aspre:

Salvo el meu maligne

nombre en la unitat.

Enllà de contraris

veig identitat.

Sols, sense missatge,

deslliurat del pes

del temps, d’esperances,

dels morts,

dels records,

dic en el silenci

el nom del no-res.

Pensava en ell i pensava que probablement ell s’hauria comunicat més bé que jo amb el jardí del senyor Soami. Encara que ell va deixar la proposta en el «dic en el silenci...», dic, en primera persona del singular, sense explicar que ho deia però no que ho feia. I el cert és que el pròxim llibre significava una girada abrupta, em refereixo, és clar, a La pell de brau, que va inquietar tothom i va indignar-ne molts, els uns perquè es referia a Espanya, paraula obscena, quasi prohibida, i sobretot perquè el poema esdevenia vehicle de pensament i els partidaris d’allò que en deien la «poesia pura» van començar a posar cara trista i a dir, en veu baixa, «Quines coses que fa l’Espriu...!», i encara més perquè era un llarg poema per ser dit en veu alta i arribava, pels viaranys de l’emoció, que no té normes, a una nova generació que tenia entre vint i vint-i-cinc anys. Encara ara no li ho han perdonat i, mentre l’acusen d’haver estat seduït per l’èxit, afirmen amb una absoluta incoherència que, d’èxit, no en va tenir mai.

La presència de la gent que has estimat et ve de sobte, sense que els cridis, tan intensament que m’agradaria preguntar-li: tant t’agrada aquest jardí on no pots entrar, ni olorar, ni collir-ne res, on res no es pot marcir? Estic segura que li haurien agradat unes quantes coses d’aquesta proposta. La quietud, la netedat, la seguretat d’uns límits. Probablement també li haurien agradat d’aquest món que intentem comprendre el concepte de l’honor, la importància de l’opinió dels altres. Però si tracto d’imaginar-me explicant-li aquest viatge, sé que li advertiria: «No fa per a tu». El món japonès exemplificat per aquestes tres o quatre pedres rivetejades de molsa no coneix l’individu. Ningú no hi existeix si no forma part d’una col·lectivitat, d’una classe, d’un gremi, d’una família. L’individu en aquesta illa remota no ha aparegut encara.

Tant que rondinem acusant-nos els uns als altres d’individualisme i sovint oblidem que la consciència d’individualitat és una conquesta de la civilització. Me n’adono ara, aquí, aquesta tarda d’abril, davant el jardí de l’infinit, el jardí del No-res, el jardí de la unitat de contraris, on sé que no entraré mai, car em trobo bé dintre la meva pell, cuiro ja gastat però tanmateix tibant, perquè estic massa grassa. I encara més, sé que una societat sense individus amb qui poder-te-les tenir fa basarda. Tot és possible si l’únic agent és la col·lectivitat i l’única virtut la immolació. Ja sé que no estic preparada per entendre això, que jo vaig néixer i créixer en la més decidida proposta individualista. Érem una família sense muralles, sense prestigi de clan, sense incondicionals respectes, érem una colla de persones, qui més gran qui més petita, enfrontades i sovint posades d’acord. Mai no vaig sentir a dir els Capmany som així o els Farnés sempre hem estat així... El pare i la mare es barallaven sempre i s’estimaven per damunt de les baralles. La mare causava les grans sorpreses despotricant contra el marit i els seus fills, amb el seu verb acolorit que produïa la rialla, però també una certa incomoditat. El pare no se’n fiava gens, de la família, potser perquè se n’havia hagut de desprendre per ser una mica ell mateix i en un moment determinat va pagar molt cara aquesta desconfiança. El cert és que no hi havia res absolutament segur al meu voltant, tot era discutible i factible de canvi. Per això no em va costar gens sortir de casa, i sobretot fer camí cap a l’escola, cosa que vaig fer molt aviat i va ser una llarga temporada d’alegria.

UNA ESCOLA ENTRE EL TINELL I EL CAMPANAR DE SANT IU

Una de les coses que més m’agradava quan anava a col·legi i plovia era situar-me sota el raig violent d’una de les gàrgoles de la catedral. Suposo que ens agradava a tots. Les criatures del temps anàvem guarnides amb unes capes impermeables, que en dèiem xubasqueros, proveïdes de caputxes. Calçàvem uns xanclos negres i lluents que ens permetien salvar tots els bassiols. Situar-te sota la gàrgola que espetegava sobre la caputxa era una de les coses més divertides del món. Durava poc, perquè l’acompanyanta corria a treure-te’n, però aconseguies arribar a l’escola regalimant aigua per totes bandes. M’agradava molt anar a l’escola Montessori de donya Mercè Climent. De bon matí, primer jo tota sola, després amb l’afegitó d’en Jordi, ens venia a buscar l’acompanyanta i pel camí (travessar la Rambla, carrer de la Boqueria, carrer del Call, travessar la plaça de Sant Jaume, carrer de la Llibreteria, carrer de la Freneria, fins a la porta de l’escola entre el campanar de Sant Iu i el Tinell, que no era el tinell, sinó l’església del convent de les Clarisses) anàvem recollint quatre o cinc criatures més. L’ofici d’acompanyant o acompanyanta ha desaparegut dels àmbits de la pedagogia. Ara les pobres criatures pugen mortes de son a un autocar i arriben mortes de son a casa, al cap d’un dia llarguíssim. Jo pertanyo a la generació que feliçment va anar a escola sempre a peu. En Puig i Ferreter explica en algun dels seus llibres, no recordo quin, el turment de l’acompanyant que ha de bregar amb una colla de criatures mala pell. La nostra acompanyanta era una dona gran, carregada de paciència, i potser sí que li fèiem la vida impossible, corrent més del compte, amagant-nos dins una botiga o esbatussant-nos sense raó de cap mena. Els cinc o sis personatges minúsculs que ella recollia no devíem ser especialment rebecs, ni ella va produir mai cap problema. S’esborra en el record i l’única imatge que me’n queda és d’una dona alta, sense edat i molt abrigada.

L’escola Montessori era una escola privada, petita, catalana, sens dubte amb voluntat de pedagogia d’avantguarda, car donya Mercè havia treballat amb la doctora Montessori, quan la pedagoga havia estat a Barcelona. L’escola tenia aquell aire casolà que han tingut a la nostra ciutat moltes escoles privades, car donya Mercè vivia a la mateixa escola, amb el seu marit que era pintor i un fill que probablement era un noi jove però que a mi em semblava tan gran com el pare. La Maria Montessori va tenir un èxit d’estima entre el catalanisme progressista. No sé fins a quin punt donya Mercè era fidel a les tesis montessorianes, però el que sí és cert és que l’escola era tendra, sense cap exigència d’esforç, sense arestes. Apreníem a llegir, sense esforç, lentament, sense presses i perquè tot es produís sense cap trauma apreníem els sons i avançàvem cap a la lectura de la paraula, com si, de fet, encara no sapiguéssim parlar. Resseguíem les lletres consonants, passant els dits sobre el dibuix format amb tires de paper de vidre, mentre aconseguíem el so pur de la consonant. Així, repetíem fffffffffff i rrrrrrrrrrrr fins que ja amb l’ajuda de les vocals arribàvem a la perfecció i podíem dir i reconèixer al mateix temps la grafia de ferre. El cert és que mentre a l’escola anava fent amb plàcida obediència el sorollet de les consonants mmmmmmmmm, sssssssss, pel meu compte, tot imitant la lectura dels de casa, jo m’aprenia les paraules senceres, de tal manera que un bon dia donya Mercè va descobrir que jo llegia frases senceres. Es va enfadar molt, perquè ho va trobar una manca de respecte al mètode, però la culpa no era pas dels meus pares, eren simplement la meva pressa i el meu constant: «Què diu aquí?». Tanmateix em va deixar passar al sil·labari i aviat al llibre ple de manuscrits, on podies llegir tota mena de lletres fetes a mà, a quina més bonica. Tot aquest clima benigne i flonjo va durar fins que es va produir el gran fracàs. No recordo grans conflictes, fora que recitava massa de pressa els poemes que m’aprenia de memòria, o la meva afecció a explicar fetes que no existien, i, el més greu, la meva facilitat a fer barates, cosa que la meva mare va descobrir amb indignació. Un dia vaig arribar a casa amb una medalleta i una cadena d’or. La mare va voler indagar d’on ho havia tret i va arribar a esbrinar que havia fet barates. No sé què havia donat jo a canvi, però la mare em va portar cap a escola i m’ho va fer tornar. Va ser un daltabaix considerable perquè jo vaig tenir la impressió que allò no era just i que, a més, en certa mesura era vexatori.

Però les meves parets, les més propícies, amb aquella qualitat de flonjo, semblant a l’edredó que cobria el meu llit, el lloc exactament fet a la meva mesura, era a casa de l’avi a Canet de Mar.

LA CASA DE TOTES LES VACANCES

La casa de Canet era la casa que ens havia estat arrabassada. Existia, separada de nosaltres, però tanmateix propícia. Jo era el pont entre la casa guerxa de la Rambla i la casa esvelta, com una proa de vaixell, de la riera de Gavarra. Era de tal manera la més estimada que a mi se’m confiava la protocol·lària petició d’anar a passar els Nadals a casa de l’avi. Una postal, amb la meva lletra oscil·lant i els inevitables rastres de massa tinta, quan jo devia tenir sis o set anys, és el testimoni de la meva importància. La postal, d’aquelles que es compraven a l’estanc, com ja no n’existeixen, ha tornat a mi a través de la devoció col·leccionista de les ties. Jo em dirigeixo a l’avi amb tot el respecte i li anuncio i alhora li faig la petició d’acollir-nos com cada any a passar el Nadal a Canet. Parlo en nom de tota la família, la mare, el pare, en Jordi i la Sofia, que hi vindrà per alleugerir la feina de les tietes, sobretot de la tieta Julita, que és qui té cura de la casa. L’avi Farnés va ser sempre el cap de casa, un cap de casa displicent però indiscutible. La mare sentia pel seu pare una adoració rancorosa, com si ell fos el responsable que ella s’hagués casat contra el seu parer amb l’Aureli Capmany. El pare, que era el dolent de la comèdia en aquelles celebracions dels Nadals i algun sant escadusser, s’ho prenia amb una serenitat admirable. L’excisteller autodidacte sentia per en Sebastià Farnés una admiració sense límits, li suportava totes les impertinències i admetia totes les distàncies que el vell rancorós exigia. Quan l’avi es dignava a rebre’l al despatx i podia passar una llarga estona de conversa amb ell, era feliç. El defensava sempre a peu i a cavall i, quan algú acusava en Farnés d’agressiu, d’intemperant, d’home afeccionat als insults més destructius, més barrocs, explicava que el verb despietat de l’avi era conseqüència de la seva feblesa visual. L’avi hi veia molt poc i, per tant, explicava el pare, no s’adonava de l’efecte que produïen en l’interlocutor els seus judicis severs, de tal manera que, en lloc de cedir oportunament o suavitzar la diatriba, intensificava l’agressió verbal fins a obtenir la rialla de l’auditori i, és clar, l’enemistat de la víctima per sempre més. L’Aureli Capmany s’havia introduït a casa dels Farnés a la Ronda de Sant Pere una mica per la porta falsa. Havia aprofitat una circumstància tràgica i el dol de tot un any com llavors es feia. La Clemència, la petita de les quatre germanes, havia mort del tifus l’any 14. Tinc el retrat de la tieta Clemència al meu despatx, emmarcat amb un marc isabelí color d’or vell. És la carona d’una noia d’uns setze o disset anys, amb una tofa de tirabuixons i un serrellet, una carona de pòmuls alçats, nas arrodonit i boca molsuda. No és tant el meu homenatge a la tieta morta com la repetició del despatx de l’avi, primer a Canet, després a Barcelona, al carrer Ample.

Durant les tristíssimes i llarguíssimes tardes d’hivern, l’Aureli Capmany arribava puntual, disposat a passar la tarda escoltant i pidolant instruccions per al seu gran projecte: inventariar les parèmies del Tirant lo Blanc.

És molt possible que en aquell moment l’Aureli Capmany tingués el propòsit de treballar de ferm i recollir el tresor paremiològic de la gran novel·la i així contribuir al treball que anava fent, incansable, en Farnés. El cert és que no ho va fer, que es va enamorar de la filla gran, la Maria, i que no va parar fins que va casar-s’hi. L’avi no l’hi va perdonar mai. En primer lloc perquè la Maria no s’havia de casar. Ja era gran, ja li havia passat el temps, era de fet la mestressa de la casa des que en Farnés s’havia quedat viudo. Eren les petites les que s’havien de casar, encara que ell ja les havia preparat perquè es poguessin mantenir soletes, l’una bibliotecària, l’altra mestra. En segon lloc perquè en Capmany no li agradava. No li agradaven la seva manca de rigor, la seva murrieria, el seu hedonisme de bon vivant, la seva paciència, la seva manca de sentit de l’honor. Hi havia una altra raó, encara, era vell. Si la Maria ja era una dona massa gran per casar-se, tenia uns vint-i-sis o vint-i-set anys, l’Aureli li portava quasi vint anys. Entre els arguments que va anar esgranant en contra de la boda, n’hi havia un rotund: «Et quedaràs viuda en quatre dies». Però la Maria, tossuda, va decebre’l totalment, es va casar i se’n va anar a fer de botiguera a la Rambla.

L’avi era per a mi l’exemple vivent de la perfecció. En primer lloc, era d’una bellesa estranya, amb aquella blancor excessiva dels cabells que semblava recollir tota la claror de l’entorn i els pòmuls netament dibuixats i el nas recte i la ratlla dels ulls, que només molt de tard en tard descobries que eren blavíssims, i l’autoritat sense esforç que no admetia dubtes.

Hi ha una imatge que no s’ha esborrat mai i que de tant en tant ha emergit en les meves novel·les i és el cap blanc, noble, bell, de l’avi, inclinat sobre un paper on escriu o un llibre que llegeix. Per escriure i sobretot per llegir se serveix d’una lupa i això li fa inclinar el cap d’una manera especial, com si al mateix temps que persegueix allò que està escrivint o llegint escoltés una remota melodia. Si llegeix un llibre, no el té col·locat sobre la taula com qualsevol lector corrent, el situa horitzontalment perquè així li és més fàcil destriar-ne les lletres, que s’uneixen per formar una línia contínua, impossible de destriar, car l’avi és astigmàtic, astigmatisme que jo he heretat, afortunadament no tan intens.

El despatx de l’avi era endreçat i feia olor de tabac i de llibres que cobrien totes les parets. A la taula de treball, piles de paperets, fitxes sens dubte del corpus paremiològic que en aquells temps de després de la meva naixença havia cregut que començaria a publicar. Esperança absolutament inútil car ell era allí, a Canet, lluny de tot i de tothom, pràcticament barallat no amb tot el que significava el gran poder, sinó fins i tot el petit poder de la política catalanista, amb la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis i la secció d’Etnologia i Folklore que dirigia en Tomàs Carreras i Artau.

A les tardes d’hivern em deixava entrar al seu despatx, en part perquè era l’habitació més càlida de la casa i també perquè sentia per mi un excedent de tendresa. El braser encès feia olor de taronja i molt aviat vaig ser destra a atiar la muntanya de pinyola, que era tot un art. Calia empènyer pels costats de tal manera que el cràter vermellíssim s’anés obrint a poc a poc i el turonet negre es convertís en un pla de cendres sense haver produït ni una filigrana de fum. Jo m’instal·lava sota la finestra, que tenia un graó comodíssim. La finestra donava a la riera de Gavarra i recollia tota la claror de la posta, i el despatx adquiria una tonalitat groga tirant a ambre. Jo reunia al meu entorn els meus tresors, nines, papers, llapis, pastels, botons, cintes... No sé què podia arribar a endevinar des del meu graó sota la finestra ni fins a quin punt podia copsar la seva solitud dintre d’aquell silenci que tothom respectava. No vaig créixer prou de pressa ni ell va viure prou per esperar-me i he d’imaginar per què es col·locava lluny de tot el tragí de l’existència, de les baralles de les seves filles, de la bona fe pocatraça del seu gendre, de tot aquell món xaró que detestava.

Però Canet no era únicament el patrimoni de l’avi, allí hi havia, i tant, la tia Mercè i la tia Julita, cada una d’elles ben explícites i amb capacitat de crear un univers al seu voltant. La més gran, la Julita, era l’antagonista de la mare. Si la Julita hagués viscut ara, hauria estat una dona bellíssima, però es va equivocar de temps i li van fer creure que era irremissiblement lletja. Era alta, de peus grans, d’amples espatlles i pits petitíssims. Era molt miop i havia de portar ulleres o arriscar-se a anar a parar sota un cotxe. Tenia el nas curt, la boca molsuda i la pell bruna, és a dir, impresentable!, que van decidir en la seva jovenesa. Sempre vaig pensar que l’amable follia de la tieta Julita, que es resolia en una mitomania pintoresca, era el resultat de la seva convicció de ser definitivament lletja. La Julita tocava el piano, havia exercit de mestra i feia frivolité. A l’època de la meva infància es cuidava de la casa i aprenia a tocar el violí. El piano arribava a sonar poc o molt, el violí es va negar a proferir cap so coherent. Recordo especialment una petita sonata per a piano que es titulava La primera pena. Sona a la meva orella, amb els entrebancs que trobava la tieta després de confegir la primera melodia. Puc cantar aquest primer tros que lliscava fins a trobar no sé pas quin obstacle. Ella no s’immutava, tornava a començar tantes vegades com calgués. Amb el temps, quan la meva capacitat de raonar va acceptar els concebuts axiomes de l’A és A i no és no A, vaig poder descobrir que la tieta Julita sovint delirava. Quan era només una criatura al seu costat, no em costava gens seguir-li les fantasies, només que si li contestava amb el mateix principi del non-sens, ella, de sobte, esdevenia d’una sensatesa extraordinària, empesa potser per la por de perdre’m.

Jo, per exemple, procurava escapar-me i córrer a la riera descalça, on em trobava amb altres criatures del veïnat. La tieta Julita m’explicava que no ho havia de fer perquè qui sap quins perills m’assetjaven. Jo em disculpava amb una sabuda història. «No he estat jo —li deia—, ha vingut l’home del sac i se m’ha endut i em pegava, i deia: canta, sarró; si no, et donaré un cop de bastó». La tieta Julita es tornava d’una sensatesa exemplar.

—Però, Niní —em deia, la tia Julita va intentar endebades que jo em deixés dir Niní—, això que dius és una mentida.

Jo insistia tossuda en la meva veritat inventada.

La tieta Julita, molts molts anys més tard, ens va obsequiar amb un testament que no era vàlid. Al testament explicava que era divorciada i que havia tingut onze fills. Quan el notari va descobrir que ni era divorciada ni els fills podien aparèixer ni morts ni vius, va declarar el testament nul. La tieta Mercè es va enfadar molt. «Els notaris són uns impertinents —va dir—. Si ella diu que ha tingut onze fills, ens l’hem de creure».

La tieta Mercè era, però, en el temps de la meva infància la capsa del bon seny. Era precisament la que frenava les intemperàncies de la Maria i les fantasies desenfrenades de la Julita. D’altra banda, la tieta Mercè havia substituït la germana gran en la regència de la casa de l’avi i a més amb l’autoritat que li donaven el seu títol, el seu càrrec i la possessió d’uns diners mensuals absolutament propis. La tieta Mercè era un model d’aquelles donetes que havia produït, dintre la classe mitjana barcelonina, un incipient i cautelós feminisme. Havia estudiat el batxillerat, després la carrera de bibliotecària, era directora de la Biblioteca de Canet i sabia nedar. Jo l’admirava tant que aspirava a ser amb el temps exactament igual que la tieta Mercè.

La Biblioteca de Canet, a mig camí del passeig de la Misericòrdia, era, i és encara, un edifici modèlic sorgit del projecte cultural de la Mancomunitat. És un edifici bonic, que evoca un templet neoclàssic, polit, endreçat, com escau a l’esperit noucentista. La tieta se m’enduia a les tardes a l’olor dels llibres, de la fusta blanca dels calaixets plens de fitxes, del màstic groc que soldava les juntures dels vidres de la galeria que coronava l’edifici, talment un petit templet del saber i de la bona criança. La tieta, a més, pujava al terrat del templet i controlava un minúscul servei meteorològic, apuntava d’on venia el vent, quanta aigua deixava anar la pluja i la temperatura exacta del fred de l’hivern i de la calor de l’estiu. També hi posava i hi treia la bandera segons les circumstàncies. Aquest posar i treure la bandera exigia una certa astúcia, car érem en temps de la dictadura de Primo de Rivera i mai no es podia estar segur de res. Entre els seus papers vaig trobar no fa gaire una carta del doctor Rubió en què li donava unes ordres sibil·lines sobre aquest ús de la bandera. En la postdata li deia que destruís la carta. De primer em va sorprendre que no ho hagués fet, però em vaig adonar de seguida que la lletra era de la tieta Mercè i no la del doctor Rubió. L’astuta bibliotecària havia obeït, però havia copiat l’ordre, del seu puny i lletra, pel que pogués ser. Aquesta decisió la definia: amiga de la veritat i molt desconfiada. De totes les germanes era la que tenia el rostre més rodó, amb els pòmuls alçats i els ulls petits i vius, la que havia heretat els trets dels pagesos murris de Sant Feliu de Codines.

I encara hi havia un altre espai meravellós de Canet, probablement el que deixaria un rastre més profund en la meva capacitat de plaer, la meva capacitat d’entrar a fons dins els plaers de l’existència, és a dir, el mar. Hi havia molt poca platja en aquells temps a Canet, un clap de sorra, entre roques, amb unes casetes de fusta d’olor salada i una corda que anava des del centre de la platgeta fins a una bota, fita llunyana que molt aviat vaig poder assolir. M’agradava tant el mar, que me n’hi anava de quatre grapes i me n’havien de treure perquè no m’hi ofegués. Les veig totes dues, amb uns vestits de bany blau marí enrivetats de gris, amb la forma d’unes túniques que les cobrien fins a mitja cama, quasi la túnica breu de la Diana caçadora. Embolicaven el cabell amb un mocador impermeable i es guardaven del sol sota el toldo de canyes. La tieta Mercè em va ensenyar a nedar, de primer deixant-me arrapar a les seves espatlles i després, ja lliure, amb l’exemple dels seus moviments lents, suaus, rítmics, deixant anar el cos com si el trobés en un sofà flonjo, el braç esquerre allargat, el cap enlaire, amb el braç dret remant i les cames ben teses fent tisora. D’això se’n deia en aquells temps braça marinera i, si bé després he imitat els més bons nedadors amb el crol i la braça sense acabar de fer-ho bé, quan estic cansada o simplement em submergeixo sense anar enlloc, torno a recolzar de gairell el meu cos en el llit de l’aigua i continuo imitant la tieta Mercè.

Tornaré a Canet perquè no puc prescindir de la seva existència, però no per fer-lo present, car el present omple el meu horitzó amb molta més força. Tinc al davant la batalla de Barcelona i refuso amb tota l’ànima la possibilitat que la classe mitjana catalana descapitalitzada guanyi la partida, la sento com l’enemiga declarada de tota la gent que he respectat i que he estimat i que estimo, la responsable de l’exili i la solitud d’en Sebastià Farnés, la responsable dels exilis reals de la postguerra, la responsable de totes les renúncies i de totes les misèries. Tinc al davant un futur més tranquil, de cara a la meva màquina d’escriure, amb el compromís de les dues novel·les començades i, per acabar-ho d’adobar, m’he quedat bòrnia de pit.

AMAZONA, PERÒ ESQUERRANA

És un tema que ens empaita, a les dones. La medicina, amb aquest gust per la profilàctica agressiva, ens adverteix constantment: «Vigila, toca’t els pits, una operació a temps pot ser decisiva». I, efectivament, uns dies després de Pasqua Florida vet aquí que descobreixo, al pit esquerre, aquell nòdul, aquella minova que has de témer. I ja hi som. Aviadíssim descobreixo que sí, que s’ha d’operar, que sí que pot ser cancerós. Com sempre que et trobes en una situació límit, se t’acut una pregunta definitivament vulgar: per què a mi? Em llanço endavant i començo el pelegrinatge de radiografies, anàlisis, consultes. En Joan Clos m’empara i decidim que l’operació serà a l’Hospital del Mar. No sabria explicar per què he triat l’Hospital del Mar, potser simplement perquè està de cara a mar, de cara al nou passeig i a la nova platja conquerida, potser perquè aquest Hospital Municipal, hereu del vell hospital d’infecciosos, té tot el meu respecte. Hi topo amb una gent càlida, com si fossin amics d’antic, que em miren amb una certa sorpresa, una mica de curiositat i alhora amb una tendra simpatia. El doctor Pascual, el cirurgià, em fa saber de seguida, amb paraules explícites, que l’operació no serà tan senzilla com jo havia imaginat i, sobretot, desitjava. Em diu amablement que veu possible i potser necessària l’oblació del pit, però que, si jo no ho vull, procurarà evitar-ho, que soc jo qui ha de triar. Li dic rient que ni parlar-ne, que és ell qui té l’autoritat. Si fos pel meu gust no em faria ni el més lleuger senyal amb el bisturí. Ningú no et podrà explicar mai per què una persona que tens al teu davant per primer cop pot produir-te aquesta impressió d’autoritat, de seguretat, de confiança. Però és així.

Se m’acuden en aquell breu instant de la conversa totes les raons profundes, totes les negatives viscerals a acceptar una mutilació de la més expressiva mostra de la meva condició de dona. Soc jo, una part meravellosa del meu jo, un element decisiu de la meva vida eròtica. Eren petits, ben col·locats, desitjats, acariciats amb destresa. Fins als quaranta anys no vaig portar sostenidors, perquè no calia, i n’estava orgullosa, m’agradava la mirada embadalida que despertaven. Ara, però, jo i ells hem canviat. Se m’acut dir: «Per què no me’ls talla tots dos i així quedarà simètric?». No ho dic, és clar. No tinc ganes de fer-me l’excèntrica i, a més, si he de ser sincera, tinc por. He de plantar cara a la por i decidir de quina mena és i en què es fonamenta.

No sé per quins set sous aquests últims mesos m’he sentit esporuguida, com si tingués davant dels meus ulls l’acabament de la meva existència. Un somort, remot, quasi convincent: això s’acaba... Potser, de fet, tot sorgia del canvi de vida que jo mateixa m’anunciava. Deixo el càrrec, aquesta esgotadora vida pública, aquesta necessitat de sortir al pas de tota crítica, que exacerba la meva endèmica susceptibilitat o potser perquè en mi ja es coïa un estat físic nou, una entrada a la vellesa. El cas és que pensava sovint en la mort, no era un pensament directe, més aviat un pensament distret, allà al fons, mig amagat entre les coses que realment pensava. Em trobava dient: «Aquest viatge al Japó serà el meu...», i evitava dir el que anava a dir: «El meu últim viatge». La frase volia ser simplement l’afirmació que seria el meu últim viatge oficial com a regidora-consellera de Cultura, però la paraula últim-viatge em produïa una remota angoixa supersticiosa. I el que és més divertit és que la meva obsessió no anava pas dirigida a un càncer sinó a la fallada del cor, i llavors em seguia la tristesa dels ulls d’en Jaume perquè jo no hi era: «Jo tem la mort per no ser-vos absent...», canta en Raimon amb lletra d’Ausiàs March. I de sobte l’atzar, aquell gest que ja fas maquinal: toca’t el pit i vigila... I allí era sota la suavitat del pit, una gla, una oliva grossa. I a partir d’aquí tot es precipita. En Ramon Quintana ja tracta de mentalitzar-me sobre la possibilitat de perdre el pit pel camí. Tracto de fer-hi broma: «Vet aquí que seré una amazona esquerrana». Però en el fons penso que pot ser veritat. I ho és.

Un cop decidit, he de descobrir què és el que més em fa por. No em costa gaire esbrinar-ho. De tot el que em venia a sobre el que més em terroritzava era pensar que m’haurien d’adormir. Mai no m’ha agradat adormir-me, és a dir, passar de la vigília al son. Entrar en el son m’ha produït no sé des de quin instant de la meva existència la impressió de la mort, de quedar si més no a la mercè d’algú altre, la interrupció de la meva voluntat i la meva capacitat de decisió. Per altra banda, em sentia tensa, alerta, en el moment més sòlid de la meva vida. Anava a enfrontar-me a allò que em feia més terror. Com seria? S’assemblaria a algun altre moment de terror ja viscut? Però l’experiència és cada vegada única. Ni quan les bales xiulaven al meu voltant, aquell 21 o 22 de juliol, i jo pensava: «Si em maten, quin disgust s’emportarà la mare, pobra dona!». Ni quan sentia l’estrèpit de les bombes i la trencadissa dels vidres m’advertia que continuava vivint, o quan vam estar a punt de caure a l’abisme, en el cotxe d’en Ricard, i vaig tenir temps de pensar: «Ja no cal que et preocupis més...».

Però aquesta vegada és diferent, el doctor anestesista brega contra mi per fer-me entrar al forat negre. Lluita contra els meus pulmons bronquítics, contra el meu coll curt, qui ho havia de dir, potser contra la meva voluntat. Faig esforços per desitjar desitjar-ho i penso que algú pot desitjar entrar al no-res. Estimat Espriu, realment ho desitjaves, en algun moment, almenys quan ho escrivies... «I dic en el silenci el nom del no-res...»?

No té res a veure amb el son, ni amb el somni, ni amb el fet de dormir. Allà baix, reblada al llit, sense possibilitat de moure’m, vaig viure l’aturada del temps. Obria els ulls allà mateix i de sobte vaig veure unes carones que em miraven, la Tineta, la Carmen, la Maria Mercè, vestides amb unes absurdes bates verdes.

—Quina hora és? —vaig preguntar. Reien—. Les quatre...

Les quatre, mare meva, eren les deu quan m’empenyien cap al silenci.

—I no m’han operat? —descobria, és clar, que sí, que m’havien operat mentre jo no hi era.

Tota la resta era ben suportable, encara que em sentís una mica atordida. Amb el gota a gota en una mà i el drenatge a l’altra com si m’hagués dut aquest estrany equipatge de l’excursió al buit. Jo hi era, amb una ferida llarga en lloc del pit, pensant però que la imatge era més dolorosa per a en Jaume, que em contemplava amb expressió tendra i trista i una mica perplexa, ja refet de la por passada, però amb la petita angoixa que produeix la mutilació sagrada. Seria més greu no tenir un peu o no tenir un ull, però els pits són, per als nostres amics els homes, una font de vida i de plaer. Va ser el pit malalt, ves a saber si cancerós, d’una dona desitjada, la imatge que va girar la vida de Ramon Llull de cap per avall. Un pit malalt, i no diguem un pit extirpat, dona idea de càstig, d’oblació, de renúncia, de viatge cap a la mort des de l’essència de la vida. Quanta literatura que ha produït aquesta autocompassió que acompanya la història de la dona, moltes vegades explicada pel mascle que no acaba d’entendre ben bé si val la pena de ser dona i molt sovint també per la dona mateixa que accepta, sense protestar-ne, aquesta imatge tristíssima de la immensa ferida que és ser una dona.

I aquesta profunda certesa de la castració de què parlem tant les dones, ara reeixirà? Les glàndules de secreció interna han conformat el meu tarannà, qui en dubta, però en quina mesura condicionaran ara el meu estat d’esperit? El doctor Planas m’explica que no em caldran cures externes, però sí unes pastilletes per controlar la producció d’hormones, que, segons sembla, les meves glàndules suprarenals continuen fabricant i intentaran col·locar al meu pit inexistent. Les glàndules suprarenals fabricant hormones em fan riure. La naturalesa hauria de jubilar la producció d’hormones a la meva edat, trobo que la naturalesa és molt malgastadora. El doctor Planas m’insinua divertit que tanmateix les hormones són útils. Just perquè no em surti bigoti, dic jo.

El que passa és que el sexe no és únicament qüestió d’hormones, és tot el teu univers, les paraules que dius, la persona que estimes. No oblidaré mai els ulls d’en Jaume i el petó, quan jo lliscava corredor enllà i els nostres caps es van unir, capiculats, anellats, com si no haguessin de desprendre’s, i vaig dir-me: «Vull tornar a veure’l. Això és tot».

Veure una persona, no perdre-la de vista, saber on és, què fa, què pensa, tenir-la a mà, tocar-la. No poder imaginar la vida sense aquesta persona. I, entre un o a tot estirar dos amors de veritat, tota mena d’enamoraments aleatoris, de vegades una visió ràpida d’algú, com en aquell joc que jugàvem a Sant Feliu de Codines i que en dèiem «canpitolet».

CANPITOLET

Jugàvem a canpitolet per tota la casa gran, pel jardí, pel celler buit, per les golfes. El joc consistia en el següent: tothom s’amagava i el que s’havia quedat a parar havia de descobrir algú. No calia que l’agafés, o que el toqués ni tan sols, només calia que digués «canpitolet Joan!», i en Joan parava.

El període de temps que vam estiuejar a la casa dels Farnés a Sant Feliu va ser força més llarg que el període de Canet. Canet es va acabar l’any 32, quan l’avi i les tietes van venir a viure a Barcelona, carrer Ample número 6. El temps de Sant Feliu va durar fins a l’esclat de la guerra, quan la FAI es va quedar la casa i entre molts disbarats va col·locar una caixa de cabals a la cambra dels pares. Amb tot, Sant Feliu no va ser mai el lloc de les meves autèntiques vacances. Tinc bons records de Sant Feliu i m’agradava anar-hi, però va ser escenari d’un jo més complicat i contradictori que el que havia existit a Canet. La casa era bonica, val a dir-ho, la més bonica i ampla del carrer de Vic. Quan, acabada la guerra, en començar el curs per l’octubre del 39, vaig descriure-la, amb un cert orgull, davant un tribunal de depuració que havia de decidir qui es mereixia fer cursos intensius, és a dir, de qui es podien considerar com a vàlids els estudis cursats en la zona roja, ja no tornaria a ser com abans. En aquell moment la tenia Falange. Calia, per aconseguir aquest privilegi, ser persona addicta al Movimiento i demostrar que els rojos t’havien tractat malament. Vaig passar l’interrogatori molt malament. No hi havia manera de trobar res que em fes de bon veure al tribunal.

—¿Ningún caído? —em preguntaven.

—No.

—¿Cárcel?

—No, tampoco.

—¿No os quitaron nada?

Llavors vaig recordar la casa de Sant Feliu.

—¿Cómo es?

Era una casa de dues portalades, l’una per a l’entrada a la casa pròpiament dita i l’altra que donava pas als cellers i al jardí. Tenia dos pisos i unes golfes, i, per part de darrere, les galeries porxades donaven a un jardí, que a mi em semblava gran, amb una pomera, una perera, un nesprer, un gran llorer i un boix tan vell que havia esdevingut un arbre frondós.

—¿Y nada más? —em va preguntar l’inquisidor.

—No teníamos nada más —vaig haver de confessar.

—Pues es muy poco, no vale.

La casa l’havia fet construir en Miquel Farnés, l’hereu. La va heretar no sé per quins viaranys de les herències l’avi, i l’avi en un moment determinat en va fer donació a la mare. Jo no recordo haver vist mai en Sebastià Farnés a Sant Feliu, a la casa que l’havia vist néixer, tanmateix la seva casa pairal. Jo crec que l’odiava i crec que va ser per això que en va fer donació en vida a la seva filla Maria; era desprendre’s de tota herència familiar. La mare, en canvi, hi tenia una passió i explicava sempre la història dels Farnés com si fos una novel·la. Abans de construir aquesta casa al mig del poble, els Farnés vivien en una masia, no massa lluny, camí de Vidrà, més enllà de les Roques Planes i de l’ermita de la Verge de la Llet. La masia tenia per nom Ca la Rossa. La mestressa n’era la pubilla —sembla que a la família havia existit més d’una pubilla— i, a més, a la casa s’havia repetit també el fenomen dels cabells blanquíssims, és a dir, d’albins. La tal pubilla de cabells blancs va viure per vida d’hereus i es va dedicar a fer la vida impossible als seus fills, excepte a un d’ells, el segon, en Joan, per qui tenia una flaca. Segons la tradició familiar era tan dolenta, aquesta pubilla Farnés, que va robar els estalvis que havia fet l’hereu, en Miquel, i els va donar a en Joan perquè se n’anés, ben proveït, a Barcelona, a fer fortuna. En Miquel havia estalviat per construir-se una casa al poble, així és que va haver de tornar a començar. La feina de recollir diners devia ser llarga, car semblava que tirés per conco i va ser durant molt temps l’únic habitant de la masia, junt amb la mare tan poc amiga.

Segons deien, en Miquel era un home sorrut, de poques paraules, molt treballador. Com la majoria dels homes de poca terra s’ajudava amb un ofici. En Miquel treballava la fusta i es va fer famós perquè feia unes llançadores perfectes. Com que al poble hi havia molts tallers i aviat s’hi va instal·lar una fàbrica, la destresa de l’hereu era rendible. L’activitat fabril va donar al poble aquell mateix aire híbrid que tenen molts dels pobletans de la nostra terra, de conreador en camp propi i assalariat a fàbrica d’altri. Sant Feliu de Codines n’era un exemple claríssim. És un poble bonic, distribuït al llarg d’una carena, entre boscos de pins i alzines i un sotabosc frondós d’argelagues i gatoses. Des del fons del pla del Vallès puges cap a Sant Feliu i, en arribar-hi, se t’ofereix a l’altra banda, la davallada cap als camps fèrtils de la Garriga i cap als dolls d’aigua del riu Tena, que es vessa per Sant Miquel del Fai. Seguint amunt vas trobant els pobles més frondosos i més rics d’aigua: Sant Quirze Safaja, Castellterçol, Moià. De tots ells la fama de pobresa pertany a Sant Feliu, la dita popular ho explica: «A Moià són sargantanes, a Castellterçol mussols i a Sant Feliu sac i ganxo, que sempre el porten a coll».

L’explicació n’és clara, la gent de Moià era tan i tan temorega que així que arribava un foraster s’amagaven com les sargantanes entre les pedres del bancal. Els de Castellterçol, una mica més civilitzats, no fugien, però es quedaven embadocats davant el desconegut que s’atrevia a entrar al poble, sense ser capaços de dir-li res. l els de Sant Feliu? Doncs els de Sant Feliu eren tan pobres, tan pobres que no tenien altra collita que els pinyons i per això anaven sempre amb el sac i el ganxo per fer caure les pinyes.

En Miquel, però, dali-dali, va tornar a omplir el bossot que li havia buidat la mare. Va fer la casa, va desfer-se de la masia i, encara que tard, va decidir casar-se, perquè conco i hereu eren dues qualitats incompatibles. Es casava, doncs, amb una noia molt més jove que ell, de nom Emerenciana, una de les petites del Mas Badó.

El Mas Badó és ara un hotel extraordinàriament agradable, situat al planell de la muntanya, entre Puigdolena i l’avenc del riu Tena, que dibuixa meandres i gorgs fins a arribar a la gran cascada de Sant Miquel del Fai. Cal dir que l’expressió «gran cascada» prové dels records. Vaig anar a refer-me d’un constipat mal guarit al Mas Badó, per recomanació d’en Ramon Quintana, i va ser en obrir les finestres, l’endemà de la meva arribada, que em vaig adonar d’on era. Vet aquí que el paisatge que s’obria davant meu, que és d’una extraordinària bellesa, en dono fe, era el mateix horitzó que havia contemplat la meva besàvia, abans d’anar-se’n a casar amb l’hereu Farnés. Vaig tenir ocasió de constatar que els Badó, propietaris de l’hotel d’avui, són directes descendents dels Badó del Mas i que, per tant, som parents, cosa que ens va produir, a ells i a mi, una satisfacció molt típicament pobletana. Fa poc temps l’Anna Torres, viuda d’en Lluís Badó, em va enviar un arbre genealògic, amb aquesta bonica llegenda a les arrels: «El Mas Badó existia i és documentat des del MCCCIII, quan pagava cada any el tribut de II lliures i V sous, al benefici del Corpus Christi de la catedral de Vic». Com a bona barcelonina que ha perdut els lligams de parentiu que formen el teixit de la vida pobletana, sento aquest petit orgull de tenir una cama a pagès, per altra banda orgull típic i contradictori de tot bon barceloní.

Sigui com sigui, l’Emerenciana Badó va deixar rastre a la nostra família, entre altres coses pel seu nom difícil, que es va convertir per obra i gràcia dels santfeliuencs en Valenciana, sense que a la família existís cap mena de relació amb el regne de València. Tema divertit per a en Moreu-Rey i els seus toponomòlegs. Deien que era bella, de caràcter fort, que va viure per vida d’hereus, mai tan ben dit com en el seu cas, car viuda d’en Miquel es va casar amb en Joan, el que havia anat a fer diners, i sembla que en va fer, a Barcelona.

Una història romàntica gira a l’entorn de la boda d’en Miquel Farnés, que ves a saber si és certa, però que tal com me l’han contada la conto:

Un bon dia de primavera, quan en Miquel anava de Sant Feliu cap a Sant Quirze, va trobar a la riba dreta del riu Tena, que baixava ple com sol fer a la primavera, una nena que plorava a raig fet perquè no es veia amb cor de passar el buc. La va agafar d’un braçat, els Farnés eren alts i cepats, i va ser al bell mig del buc, amb l’aigua fins als genolls, l’aigua vermella i espessa de l’argila dels cingles, que se la va mirar amb atenció i la va trobar molt bonica. Quan la va deixar a peu sec a l’altra banda li va preguntar qui era.

—Em dic Emerenciana i soc del Mas Badó —li degué dir ella.

En Miquel Farnés va decidir que es casaria amb aquella noieta, que esperaria que es convertís en una dona, cosa que per altra banda li permetria acabar la casa del carrer de Vic. Una cosa així com aquella història tan bonica de La filla del Carmesí:

Petiteta l’han casada, la filla del Carmesí,

de tan petita que n’era,

no se’n sap calçar i vestir.

L’Emerenciana ja se sabia calçar i vestir quan l’hereu Farnés se n’enamorava. Però van passar uns anys abans que en Miquel tingués feta la casa i es decidís a pujar al Mas Badó a demanar-la en matrimoni.

L’Emerenciana va tenir cinc fills d’aquest seu primer matrimoni, el petit dels quals era en Sebastià. Un cop viuda, es va casar amb el seu cunyat, en Joan, ja viudo de la Paula, que a més de posar deu fills al món havia tingut cura, amb molta eficàcia, de la botiga del carrer de la Freneria, i, del nou matrimoni, en van néixer tres fills més. Devia ser per arrodonir el compte que se’n van afillar dos, propparents, els Puigdomènech.

L’avi Farnés en contava moltes coses, de la seva infància a la casa gran de Sant Feliu, coses que a mi em semblaven pintoresques i que m’il·lustraven sobre l’absoluta indefensió en què vivien les criatures en aquells pobles de Déu. En Sebastianet, com el van anomenar sempre, era albí, i no n’hi veia dos en un ruc. D’aquest petit detall, no se’n va adonar ningú. Anava a escola i aprenia les lletres del tablero sense veure-les, però va arribar a saber el nom de les taques borroses, gràcies a la inclinació del puntero, a la seva aplicació i als mastegots que rebia del mestre, i també de sentir-les recitar als altres. Quan li van concedir la cartilla, va descobrir amb satisfacció el dibuix exacte de cada lletra. Quan el van enviar a la casa de Barcelona a fer el batxillerat va veure que hi havia gent que anava pel món amb uns vidrets davant dels ulls. Va investigar i va ser el noi gran, és a dir, l’hereu, qui li va proporcionar les primeres ulleres i per tant la primera visió del món que el voltava.

Hi ha homes que es converteixen en personatges originals perquè tenen una vista agudíssima, allò de: a on posa els ulls posa la bala. L’avi, n’estic segura, va ser un home fora de sèrie perquè no va veure mai res a simple vista. Per veure-hi, s’havia d’acostar molt a l’objecte i llavors sota la seva mirada tensa, amb els ulls mig clucs, amb l’ombra de les celles molt poblades, blanquíssimes, ho veia com l’investigador veu el preparat al microscopi.