Kitabı oku: «Contra la inèrcia»
M M
M
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Primera edició: novembre del 2019
© del text: hereves de Maria-Mercè Marçal
© dels paratextos: els respectius autors
© de la traducció dels textos d’ A Nosa Terra: Pere Comellas Casanova
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2019
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Maquetació: Eduard Vila
Producción de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-18857-19-5
Projecte de recerca «Trànsfugues i pàries modernes»,
FEM2017-83974-P MINECO/AEI/FEDER, UE
L’autoria de la fotografia de portada ens ha estat impossible d’identificar.
Agrairíem qualsevol informació i avancem les disculpes.
Amb el suport del Departament de Cultura
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
MARIA-MERCÈ MARÇAL
—
CONTRA LA INÈRCIA
TEXTOS POLÍTICS (1979-1980)
Edició i notes a cura
d’Helena González i Pere Comellas
Pròleg de David Fernàndez
TAULA
No ens ho creurem... (David Fernàndez)
Una feminista killjoy (Helena González Fernández)
Aquella olor: traduir Maria-Mercè Marçal (Pere Comellas Casanova)
A NOSA TERRA: CRÒNICA POLÍTICA DELS PAÏSOS CATALANS
• Diada de 1979: El sorgiment de dues dinàmiques
• Mestres per a l’escola estatal
• Posicions davant del referèndum
• El president ataca: al fons, eleccions al Parlament
• Diada de 1979: la consciència nacional valenciana creix
• L’estatut: ni entusiasma, ni mobilitza
• Altra vegada Tarradellas. Gran jugada per al Parlament
• Pujol vol la presidència
• Sobre el valencià
• Una alternativa nacional i popular
• La perspectiva electoral
• Estatuts i mobilitzacions
• La cerimònia de la confusió
• Els partits en la campanya electoral (I)
• Els partits en la campanya electoral (II)
• Després de la campanya electoral
• La reconversió electoral
• La constitució del Parlament
• València contra Pujol
• L’esquerra parlamentària contra Pujol
• Diada Nacional dels Països Catalans. L’orgull gai
• L’esquerra d’alliberament nacional a la cruïlla
• De la diada al primer debat al Parlament
• Debat al Parlament català
• Arriba Melià, augmenta la repressió
• Tensions Suárez-Pujol
LLUITA: POLÍTICA FEMINISTA I ALLIBERAMENT NACIONAL
• El partit i l’alliberament de la dona
• Vuit de març
• El repte feminista
• Reflexions a l’entorn de la doble militància (1)
• La doble militància (i 2)
• Campanya feminista pel divorci
• Nosaltres també hem avortat voluntàriament
ALTRES TEXTOS: «UNA XARXA ENTRE NOSALTRES I LES DONES»
• Per què l’assemblea de dones NE?
• ...El punt de les dones
• L’afusellament de Companys
• Més enllà de la igualtat
• Dona i nació: feminisme i nacionalisme
NO ENS HO CREUREM...
DAVID FERNÀNDEZ
Fosca hereva del foc que no es consum.
Amor violent del desert: coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela rebel,
sense cap cel per perdre ni guanyar.
Només d’atzur tibant,
l’interrogant en cingle.
Maria-Mercè Marçal
...o d’entrada, incrèduls, no ens ho acabarem de creure; i, en canvi, ho haurem d’assumir si volem bandejar el cinisme, esmicolar la hipocresia i defugir l’autoengany. No us penseu, al capdavall i rere la perplexitat inicial, ens ho creurem de grat i amb agraïment. I encara més: tindrem la radical necessitat de voler-ne cada dia un xic més per continuar obrint portes i finestres. Ja ho veureu, ja ho viureu, ja ho llegireu des de bon començament: al principi, article rere article, anireu llegint i consultant la data de publicació amb sorpresa, astorament o commoció. Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada? I aleshores ens ho repreguntarem altre cop: quant varien les coses realment en quatre dècades? Què canvia i què roman? Què muta i què es camufla? Què en queda i què s’ha esvaït? Què es disfressa encara i què perviu dissimulat? Cop de porta sec: com costa —i quant de temps— transformar la realitat? Com rutlla, aleshores, la tirania estàtica del cronos? Som sempre al mateix lloc, en bucle i déjà-vu?
Sal oberta, la lectura de Contra la inèrcia no deixarà indiferent ningú que vulgui descodificar el passat per entendre el present i albirar altres futurs no programats per la màquina-maquinària del poder. Les preguntes incessants s’anotaran en les tangents d’aquestes pàgines noves que parlen del vell que no marxa i del nou que no arriba enmig d’un mentrestant que sempre dura massa. Mirall del temps, aquesta recopilació d’articles de la Maria-Mercè Marçal, la més periodista, la més activista, la més política —a cavall de la crònica sense excuses i la reivindicació sense embuts—, ens retrotransportaran altra vegada al perquè de tot plegat. Al primer origen, als dies inacabats i les nits encara no closes.
Primera empremta. Si el mitjà també és el missatge, la tria d’on van ser publicats mai va ser casual. N’era causal en el fil de la causa llibertat: premsa política, avui quasi desapareguda d’arreu excepte de l’hemeroteca, que va des dels escrits polítics a l’històric Lluita del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), escissió esquerrana de l’FNC que va segellar la indissociabilitat d’alliberament nacional, social i personal, fins a la impagable troballa recuperada per l’Helena González: les col·laboracions periòdiques de la MMM a l’A Nosa Terra, ineludible capçalera de referència esquerrana de la raó democràtica de la llibertat gallega, germana de la catalana i cosina de tantes altres. Tota una retrobada republicana, lila i roja, de quan es travessava —altra vegada també— la cruïlla incerta entre el frau i l’esperança. 1978 de nou, compassos d’immobilisme i retrunys de desig de canvi, quan ja aleshores s’intentava obrir per baix quasi tot el que es va acabar tancant per dalt. Mai no hi ha història sense contrahistòria, és cert, i aquestes pàgines us parlaran de l’altra: la que mai se’ns va explicar i ens ha arribat quasi esparracada però mai muda. S’hi retrobaran aquell «tres voltes rebel», esdevingut divisa i traduït en anàlisi política del moment, farcell d’articles i motxilla d’esperances mai no vençudes: dona, de classe baixa i nació oprimida; desigualada, desclassada, desplaçada.
Copsareu el pes del pas del temps. I com semblaria que algunes coses resten seculars. Dones perseguides per exercir el dret al propi cos, manifestacions per la qualitat d’una escola pública precària, crisis socials esbotzant barris i perifèries, atacs a la unitat de la llengua, compromisos ecologistes davant les destrosses —ni fum ni fam ni fems— del territori, continuïtats franquistes sense interrupció, vella política camuflada com a nova i divisions en el si de l’esquerra catalana. Tan lluny i tan a prop. Perplexitat sense ingenuïtat, quatre dècades després.
Més encara. Un dels objectius centrals del franquisme va ser el de destruir la nostra memòria com a poble. Llegit avui, impacta i compacta. Mot a mot, dempeus contra la inèrcia, retrobem la mateixa voluntat marçaliana inscrita en cada poema: voluntat d’anar al fons de les coses i fins al fons del pou de la tragicomèdia, esbocinant la lògica de tota rapinya i qualsevol dominació i fugint dels debats llampec, viscerals o superficials, tan consubstancials a la política mascle alfa que controla el tinglado i ens controla a nosaltres. Tot alhora, mirall del temps que passa i que no passa endebades, és sobrer recordar allò més obvi: podent escollir va triar, socialment i políticament, l’opció més arriscada, el camí més tancat, la militància menys còmoda. La que ho qüestionava tot en els paràmetres emancipadors i transformadors de l’esquerra d’alliberament nacional, nascuda en el tèrbol atzur del 1968 de les llavors del que la urpada del 1939 no es va endur i que aleshores era incipient encara, renaixent altre cop de les cendres, la runa i els dubtes, que és des d’on sempre reconstruïm.
Pàtria, patriarca, patriarcat, la Marçal va escollir la complexa simultaneïtat de les lluites —el trinomi feminisme, independència i socialisme— i el necessari burxar en les contradiccions entre elles, tan sovint tan poc harmòniques. Sempre la mateixa perspectiva alliberadora —contra els sostremorts de tot poder— ja fos en la qüestió social, en la qüestió nacional o en la perspectiva de gènere. Crítica amb l’esquerra quan s’autoesguerra, punxó hiperrealista als punts foscos de la tradició marxista i premonitori avís de la incapacitat del moment —hem avançat?— per copsar la interrelació directa entre capitalisme i patriarcat. L’enemic, diguem-ho com ho diu ella, no només és fora: és dins i sobretot és a dins de nosaltres mateixos. Escrit el 1979 i fa quaranta anys, podria ser avui una piulada a Twitter: «Mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que sí que va assumint en la teoria». Mot a mot, va surant la revolució sense model que és el feminisme, per dir-ho en les justes paraules de l’estimada Fina Birulés: una llibertat que s’ha d’anar construint enmig de la polseguera i assumint-ne tots els costos. No són pocs. Una evidència, una experiència, revisitada: que el procés de canvi no està exempt de trauma, que carreguem totes les contradiccions que ens travessen i que el cos és un camp de batalla. El risc de la dolorosa transformació cap a la llibertat. O bé l’anul·lació, la marginació, la mort en vida.
Sotraga —roman— el dubte sobre la metamorfosi gattopardiana, els girs de 360 graus i les façanes que muten sense mutar cap fonament ni estructura. El parany era aquest? Sempre és el mateix? És a dir, com canvien els embolcalls —o els aparadors de les vanitats on ens empresonen— i com les relacions —les de poder i les interpersonals— muden de pell però no d’esquelet. Com els valors sexuats i els rols de gènere imposats prenen noves fesomies que aixequen altres murs, reixes distintes i dualitats permanents, i com la violència masclista, manada a manada, omple cada dia cada telenotícies, cotitza a l’alça en la devastació antropològica de les xarxes socials i banalitza cada humiliació sexista.
Com arrenca un compromís de per vida?1 Un dia sura el dubte i comença a eixamplar-se. Tots tenim un jorn que és punt d’inflexió quan a les entrelínies de la foscor s’escola, imprevist i inesperat, un llumí. Contra aquella por atàvica de la llibertat en què les adoctrinaven, un dia un professor de Segòvia desobeeix la dictadura i els obre a l’institut la clau que obre tots els panys: la biblioteca perduda, prohibida i, com la llengua, abolida. Les rescata totes dues, llengua i biblioteca, per descobrir que no som d’eixe món, per aprendre a llegir-se «les unes a les altres» i comprendre que alguna cosa relliga tots els pilars del règim: la indissoluble unidad de la patria, la inqüestionabilitat papal del patriarcat i la infranquejable dominació del mercat en temps de crisi capitalista. Independentista, feminista, socialista. Tres voltes rebel i d’allà, directament, a la cultura de la clandestinitat. One more time, Maria-Mercè Marçal.
Escrits de ranvespre, paraules recuperades i silencis esbotzats. I tornen les bruixes que mai no van poder cremar. Hereves de dones escarnides. Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostres el carrer i la nit. Consciència serena i severa de no ser les úniques ni les primeres. Rellegir-ho avui, ara i aquí, collapsa. El juny passat el macabre comptador escopia la xifra de mil feminicidis a l’Estat des del 2003. Mil dones mortes. Assassinades. Però abans del recompte oficial, quantes van ser les bruixes de tantes fogueres? Res no canviarà mai si abans no canviem nosaltres també. El moll de l’os del feminisme, allò que ens ha sabut transmetre, allò que provem d’aprendre: pràctica quotidiana contra la bilis de la violència i l’hybris de la dominació, alternativa diària de la transformació personal i l’emancipació social, ja indestriables. «El punt de les dones», escrit el 1991, com a clau de volta, programa i principi: Si no volem que la revolució ens neixi morta.
Contra tots els reialmes del patriarcat —val a dir, contra tota imposició i cada desigualtat—, topareu amb paraules compartides a «Dona i nació», enfocades a les II Jornades Catalanes de la Dona (1982). Com si fos avui quan no ens serveixen les avaries que ens venen com a solució; «perquè pensem que no ens serveix tampoc el concepte de política i de nacionalisme». Ni cap dimensió que reprodueixi, maquilli o amagui el darrer privilegi. Unitat familiar, unitat de la pàtria, unitat de mercat: «En primer lloc cal establir que de la mateixa forma que feminisme no és un masclisme a la inversa, el nacionalisme d’una nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu d’Estat». Sense obviar riscos, avís remot per a navegants contra les males còpies de funestos originals, perquè, si no, «aquest nacionalisme perpetuaria en la nació els mateixos esquemes que la nació opressora». «Per canviar-ho tot», es podia llegir al carrer, fertilitat marçaliana, la vigília del primer dia d’octubre.
Opció antiga també —i, per tant, sòlida i arrelada— per un independentisme conseqüent. Com si fos avui també, maldestrament: «Per uns altres eixos de treball i de mobilització i per unes altres formes d’acció, més que per les reduïdes actuacions parlamentàries que l’Estatut sucursalista pugui permetre. L’independentisme no es pot perdre en estèrils triomfalismes parlamentaris quan la política real dels nostres opressors ja té el seu lloc fora d’aquests organismes». De nou, el vell torna nou contra cada desigualtat: o ens en sortim més lliures o ens engabiarem més esclaus. Com escrit ahir nit de nou: «Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena, avancem a poc a poc però sense aturall. Tirar a terra la muralla».
Mots directes, al gra i sense giragonses que també basteixen, rememoren i projecten una crònica sentimental i enxarxada dels Països Catalans que giraven els setanta i entraven als vuitanta. Falta de places de mestres, sí —i una morterada per a la privada concertada—; mobilitzacions pel dret a l’avortament —empresonaments inclosos— i el dret al divorci; un Estatut ribotat entre Sau i la Moncloa —passat present—; el dinamisme de base dels Consells de Cultura Popular Catalana; la cantarella Tarradellas; trens d’urani que encara surten avui des de Vandellòs; els intents lerrouxistes roïns de sempre; grups feixistes al 9-O de València agredint autoritats i cremant eufòricament ninots de Pujol trenta-cinc anys abans que esclatés la deixa andorrana. I fins i tot un rector, universitari irònic, afirmant: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil». Ahir o avui? La UCD contra la unitat de la llengua i encara la Reial Acadèmia sortint a defensar-la. La transició en l’espiral de la tesi del fatal mal menor, punt de partida per a una denúncia inequívoca dels «límits de la tan pregonada democràcia espanyola», quan la llei mordassa —setge i cotilla— existeix des d’aleshores.
Contra tot mite fundacional, aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora. On el dilema neuràlgic no era què faria l’Estat sinó com resistiríem nosaltres i si llauraríem la pròpia renúncia —hi tornarem avui?—. Mirall del temps replicant realitats: «La unitat de les forces d’alliberament nacional de cara al Parlament es presenta en aquests moments tan necessària com problemàtica». I intentar-ho sempre: els cinc punts fundacionals de Nacionalistes d’Esquerra i l’intent d’introduir el 1984 —aquell any tan orwel·lià— un «tascó electoral» que encara trigaria tres dècades a irrompre al Parlament. Vint-i-vuit anys. És massa agosarat escriure-ho, però voldria creure que va ser així, amb tots els errors i defectes i algun encert improvisat. Perquè em sorprèn que, sense haver llegit aquests articles, la tardor de 2012 empràvem el mateix concepte —tascó, cavall de Troia, un peu del carrer allà dins— i els mateixos raonaments, prescripcions i alertes. Aquell cop el tasconet sí que va acabar entrant i es va fer el que es va poder. Després —abans fou la Rodoreda o la Bertrana— han tornat excepcions, garrots i presons i dones engarjolades —Dolors, Carme— i dones exiliades —Anna, Marta, Clara, Meritxell. Cau de llunes, bruixes de dol.
La Maria-Mercè narra la història com qui la resisteix en rigorós directe, de forma viscuda i militant. S’hi trobaran, en un país petit, una àmplia galeria de personatges i camaleons: Sànchez Carreté, Folchi o Barrera, per dir-ne tres. Un va passar de l’extrema esquerra a assessor fiscal de Pujol; l’altre acabà condemnat en la tupinada de Gran Tibidabo, quan l’oasi català ja feia fetor de femer, i després en el macrofrau del cas Hisenda; del tercer no es recorda tot i s’oblida massa que va ser un ferotge antiesquerranista de visceral anticomunisme enmig de la freda guerra cantonal. Reviuran els dies de com va ser la història no mistificada del primer Parlament recuperat a la dictadura. 1980: «Per una Generalitat sense aventures», reblava la UCD contra un hipotètic govern protocomunista, acompanyada de la campanya de Foment en què convidava el personal a allunyar-se de les «vel·leïtats marxistitzants». A propòsit del paper —mite i realitat— de les fundacions europees, recordo la confessió relativament recent de Manuel Milián Mestre recordant que ell duia alguna maleta de diners de Foment cap a ERC. Passeu i ho veureu, al costat d’una lúcida dissecció de la dispersió dels mapes hiperdividits de les esquerres —la confusionista, la consensual, la rupturista estatal, la d’alliberament nacional— quan la Marçal ja sospitava que ens podíem estar italianitzant políticament —entre el PSUC i CDC— al país on la marededeu és negra i el goril·la era blanc.
Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire d’un capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i —pareu l’orella, obriu els ulls— «l’efecte tralla» d’aleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de l’odi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, l’avui s’assembla massa a l’ahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.
Testimoni privilegiat d’època i alertadora premonitòria de per on ens enxamparia el pujolisme —«nacionalisme patrimoni de la dreta»— confonent país i partit, cartera i bandera, el seu bisturí analític ho clava i els retrata. No —cou i dol—, no podem dir que la Marçal no ens havia avisat. Pocs van descodificar la transició tal com venia dissenyada des de la fàbrica de la dictadura: no, no era un sòl des d’on construir —un punt de partida— sinó un sostre —punt d’arribada— del qual pretenien —pretenen— que no puguem escapolir-nos. El preu el sabem ara, nascuts sota la democràcia lobotòmica de l’amnèsia i ara el més complicat de la transició és explicar-ho a la mainada. I allà, ella, resistint el pas de l’oca dels temporals de la història: en les excepcionalitats de l’època, neutralitat zero i de resignació, cap. Actitud, militància i compromís. Veritats balbucejades i introspeccions cap enfora, per recordar que els drets humans mai no passen de paper mullat i que una igualtat tan esbombada i gastada resta encara lluny de ser real. Sàvia en la lluita, invencible en cada derrota, ens deia: «Tot optimisme simplista és il·lusori». La memòria té a veure sempre amb el passat, memòria ferida i memòria cicatriu, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència, amb el futur. Catalunya és encara un procés obert, quaranta anys després d’aquests escrits, contra la pulsió del forrellat que ens vol muts i a la gàbia.
Fa vint-i-cinc anys crec que eren unes poques mans les que feien un mural de la MMM a l’estrenada Facultat de Ciències Polítiques de la UAB. En fa menys, a la plaça de Santa Maria de Ripoll, que un grupet de dones s’hi anaven trobant cada 8 de Març per vindicar, vindicar-se i reinventar-se. No eren més de vint, acordió en mà, recitant i cantant «Cançó de fer camí». Era l’hivern del 2010. En perspectiva, en la barqueta precària de la llibertat fràgil, penso que si algú els hagués dit que només vuit anys després aquest país viuria la vaga general feminista més important del país, segur que no s’ho haurien cregut. La lluita val la pena i el més difícil és sempre tornar a començar, resistint la frustració i en unes contrades d’atrotinada dignitat on ho hem hagut de fer, gairebé sempre, això de tornar-ho a intentar altre cop. Concomitàncies ancestrals, fils liles i país d’insubmissions, aquella vaga general feminista del segle XXI es produïa en el centenari de les revoltes del carbó a Barcelona, protagonitzada per les dones obreres subalternes, precursores de la vaga de la Canadenca.
Apunt final. Itineraris i brúixoles, mapes i estris. Maria-Mercè Marçal va pujar un estiu del 1975 a la Universitat Catalana d’Estiu. Va enfilar amunt amb idees properes al PSUC i en va baixar decidida a entrar al PSAN. Amb vint-i-quatre anys i quan ja prenia part en el projecte editorial Llibres del Mall. Una entre tantes, a recer de les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976, van aconseguir el 1978 que el partit, abans de deixar-lo enmig de l’enèsima escissió, creés el Front de Dones —«voldria evadir-me del món absurd, agressiu, on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins»—. Obrint pas, el 1979 impulsa la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Tot es complica, com la vida, i arriba també la Marçal candidata: a les legislatives al Congrés dels Diputats del 1979, com a cap de llista per la Lleida natal i en la candidatura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), que encapçalava Xirinacs. Només un mes després, al Sant Boi del Baix Llobregat on exercia de mestra de català, serà la número 6 de la coalició PSAN-LCR a les primeres municipals. I un any després, temps de doloroses divisions i dualitats irresoltes en la mirada —curtes, immediatistes, simples; o fondes, llargues i amples—, anirà a la llista electoral per Lleida de Nacionalistes d’Esquerra (NE) a les primeres autonòmiques del 1980, malgrat que una part de l’independentisme de combat sostenia que anar a les eleccions sota el signe de Sau no pagava ni la pena ni el frau. L’apunt: els articles gallecs de la Marçal s’ubiquen enmig de tot aquest interval, de més implicació partidària i que s’esgota un orwel·lià 1984, desencantada amb la institucionalització del moviment, uns resultats més aviat magres i una dispersió desgavellada en sigles i retrets.
Llistes electorals on va concórrer Maria-Mercè Marçal, del PSAN i de NE.
Sí, cada generació té la seva desil·lusió. El propi desencís. Tantes mudes, diria la Mireia Calafell. «Però, guaita, ¿t’adones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta». Mai deixar un partit significa deixar la política. Mai. A penes saber que un estri s’ha rovellat, esgotat o espatllat i que cal cercar-ne d’altres. La literatura, escriu l’amic i aliat Jordi de Miguel, fou la continuïtat de la política per altres mitjans i la saba de Renée Vivien va irrompre com esperó vital fins a l’illa de Lesbos. La seva companya de lluites i fatigues Tona Gusi2 xiuxiueja i parla per totes dues: «Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa […], estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més». A la retina de la memòria quedaran les assemblees, els grups de dones, les renovacions pedagògiques, l’ecologisme, l’antimilitarisme o el batibull dels moviments populars de quan tot semblava possible, urgent i necessari.
Acabo, ara sí. No hi ha llibre confegit amb cura que no requereixi agraïments. A l’Helena González, per aquest esforç impagable de recuperar el que donàvem per perdut i que hem tornat a guanyar; a en Pere Comellas —el traductor, l’escriptor més lleial i el meu insubmís empresonat de referència—, i a l’equip de Comanegra, avui tocats de coma lila, per posar-nos a l’abast «la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent»3. A l’Helena també, per facilitar-me el primer recull d’articles per poder intervenir a les jornades biennals marçalianes de l’hivern del 2018 a Lleida. Me’ls va fer arribar, com una descoberta, com un tresor perdut, i guardo amb cura els apunts presos d’on han acabat sortint aquestes paraules: «la no renúncia contra la llei del silenci», «doncs sí, és ella», «lucidesa sense excuses en temps difícils», «crònica intravenosa», «saber-se explicar», «mirada lila per qüestionar tot poder», «cultura antídot», «barricada memòria», «aprendre a dir no», «feminització/humanització de les militàncies sociopolítiques», «la paraula com a territori alliberat». I només em quedava, a penes, un dubte tècnic i tecnològic de com enviava els articles abans de la revolució digital que ens engabia i incomunica avui: per fax, per correu, dictats per telèfon? En Pere Comellas, teoria general del record i insubmissió contra tot oblit, ens ho resol a la seva nota.
Vulnerabilitats insurrectes en la terra de mai, dilema final i pregunta oberta per cloure. Estem a l’altura del llegat? Resposta incerta, desigual i fractal; però si no ho estem, sempre podrem posar-nos-hi. Què fa el poder sempre? Repetir-se com l’all. Què hem de fer nosaltres? Repetir-nos també. Reiterar-nos. Insistir-hi. Perquè cada cop que ens repetim —en la solidaritat entre iguals, en el suport mutu recíproc, en l’ètica de la resistència, en el somni de les justes— interrompem breument la seva comptabilitat patriarcal, criminal i assassina.
Raó del cos, escola de rebel·lia entre l’atzur i l’atzar, algú va dir que les grans batalles es guanyen per tossuderia. Desglaç. Foc que no es consum, foc que no és consum. El de les bruixes, com diu una vella samarreta, d’ahir, avui i demà als Països Catalans. Des de les nits lliures, la barqueta de la Marçal no ha deixat mai de solcar totes les aigües de cada contradicció, contra les aigües glaçades del càlcul egoista. Al capdavall, és la barqueta en què hem crescut i en què creiem: la barqueta des d’on resistim encara. Per sort marçaliana, uns quants —menys dels que voldríem, moltes més dels que voldrien— ens en vam anar cap als marges i allà, perduts en la intempèrie i cercant l’altra història, la vam retrobar. Aquests plecs de la memòria resistent d’ahir ens ho recorden avui, solcant un demà on poder reteixir llibertats, caminar els dies i cuidar les vides. Tant com declinar ara i aquí, i poema a poema, l’altre futur marçalià —el que ens queda per fer— que ens espera.
Gràcies, MMM.
Gràcies sempre.
David Fernàndez, aprenent.
En algun indret dels Països Catalans,
en un ranvespre estrany
d’un juliol convuls
enfront d’un 2019 incert
__________________
1 Julià, Lluïsa: Maria-Mercè Marçal: una vida, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2017.
2 De Miguel, Jordi; Maria-Merçè Marçal, la revolta permanent, Sentit Crític, 12 de novembre del 2017.
3 Ibarz, Mercè; Maria-Mercè Marçal en present continu, Barcelona Metròpolis, octubre del 2018.
UNA FEMINISTA KILLJOY
HELENA GONZÁLEZ FERNÁNDEZ
Maria-Mercè Marçal, cronista política i en gallec? Com va arribar a publicar vint-i-sis cròniques al setmanari independentista A Nosa Terra entre 1979 i 1980? Què aporten aquests textos perduts a la comprensió de la trajectòria política i intel·lectual de Marçal, llavors col·laboradora habitual a Lluita, revista del PSAN? En quin sentit trastoca el relat de les relacions polítiques entre Catalunya i Galícia? Què documenta i per què eixampla el relat polític del postfranquisme? Des de quina posició ressegueix les tensions existents entre independentistes —part dels quals havien defensat la lluita armada en un marc global de descolonització dels pobles—, constitucionalistes del 1978 i autonomistes del 1979? En quins termes es va produir el debat sobre l’anomenada «doble militància» que van obrir les feministes independents? Encara espurneja aquest debat? La figura autoral que s’albira en els textos polítics de Marçal en la premsa independentista gallega i catalana es correspon a la feminist killjoy de Sara Ahmed? Anem a pams.
El 25 de juliol de 1979 Marçal participa, com a representant del PSAN, en el Día da Patria Galega. La diada reivindica la pàtria i no pas la nació per tal de refermar, des del pensament fort, el nacionalisme i l’independentisme envers la idea de nació del galleguisme. Aquell dia la catedral separa dues concepcions divergents de Galícia: per davant, des de la Praza do Obradoiro, s’accedeix a la catedral per a la litúrgia oficial, amb refermament monàrquic; per darrere, la Praza da Quintana s’omple per al míting polític de l’esquerra independentista. Hi ha encara dues manifestacions més convocades a Compostel·la.
El 1979 la Unión do Povo Galego (UPG), l’Asamblea Nacional-Popular Galega (AN-PG) i el Bloque Nacional-Popular Galego (BN-PG) organitzaven la diada no unitària de l’esquerra independentista. La UPG i el PSAN-p mantenien contactes des de 1974, un moment marcat per l’agonia del franquisme, ETA i aquella espurna de felicitat que va provocar la Revolução dos Cravos del 25 d’abril entre els partits d’esquerra. Una revolució que barrejava la pèrdua de les colònies portugueses, la victòria contra la dictadura militar, l’aliança entre exèrcit i ciutadania, la flor als fusells i la utopia de l’alliberament socialista i popular vinguda d’un Portugal precari.
La crònica fotogràfica que fa Xan Carballa aquell 25 de juliol brinda una imatge desconeguda fins ara: Maria-Mercè Marçal porta una pancarta a la manifestació prèvia al míting de la Praza da Quintana, al costat de representants del Frente Sandinista, l’OLP, Herri Batasuna (HB) i Herriko Alderdi Socialista Irautzalea, IPC o el bolivià MPLN. En el reportatge gràfic que Pablo Viz i Xurxo Fernández fan per A Nosa Terra (2/08/1979) al fons de la Praza da Quintana destaquen l’estelada i la pancarta del PSAN, que portava escrit «INDEPENDÈNCIA». I a l’escenari, Josep Guia, del PSAN, comparteix parlaments amb l’històric dirigent basc Telesforo Monzón, que en aquell moment milita a HB, i Bautista Álvarez per la UPG, entre d’altres.
Una mica més tard, a la romaría de San Domingos de Bonaval, Margarita Ledo Andión (Castro de Rei, 1951), que va ser dirigent de la UPG i era llavors directora d’A Nosa Terra, li proposa a Marçal (Ivars d’Urgell, 1952) col·laborar en la secció «Estat». Són dues dones amb experiència en els òrgans de partits per l’alliberament, amb una idea formada sobre el feminisme i alè literari. Marçal accepta i, de diada —de Galícia— a diada —de Catalunya—, el primer text que dicta és la crònica de l’Onze de Setembre, marcat també per la divisió davant dels estatuts, «molles caigudes de la Puerta del Sol». Així els anomenava Telesforo Monzón el 25 de juliol. La secció «Estat» resseguia des del primer número, l’activitat del nacionalisme a Euskadi i els Països Catalans, però el 1979 s’hi produeix un canvi: passa de les col·laboracions de to periodístic per entendre l’actualitat política catalana de dreta a esquerra, a les cròniques posicionades de Marçal, fetes des de l’independentisme, i fins i tot com a candidata a les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva incessant activitat situa Marçal en un lloc molt interessant per fer crònica de la campanya electoral, del joc d’escacs que durà cap a la primera legislatura del Parlament en democràcia. Com a independentista de l’alliberament valora les estratègies dels sectors autonomistes i les friccions entre les organitzacions d’esquerres, configurant una constel·lació canviant de partits i coalicions. També la creació de Nacionalistes d’Esquerra, amb la seva Assemblea de Dones, i l’obertura de l’independentisme cap als moviments socials.
A «Països Catalans» escriuen també el periodista Emilio Prado —signava Emilio Veiga—, el director de Lluita, Xavier Romeu, que entra per proposta de la Maria-Mercè, i, de tant en tant, apareixen comunicats i declaracions de diversos sectors de l’independentisme sobre les eleccions, les diades o els presos independentistes catalans detinguts, com ara un article d’Eva Serra sobre l’anomenat cas Batista i Roca. Afonso Eiré, Pucheiro, director molts anys d’A Nosa Terra, suggereix que la secció Catalunya servia per informar a Galícia de l’actualitat als Països Catalans però també per participar per via indirecta en el debat nacionalista a Catalunya. Com argumento en el meu capítol al quadern de les VII Jornades Marçalianes que publica la Fundació Maria-Mercè Marçal (en premsa), la sospita d’Eiré és certa. A Barcelona es rebia el setmanari per subscripció, intercanvi —aquest és el cas d’Eva i Blanca Serra— o es comprava a quioscos i llibreries barcelonines, com la desapareguda Sargadelos, al carrer Mallorca.
La darrera crònica de la Maria-Mercè, del 7 de novembre de 1980, just abans del naixement de la seva filla, se centra en les tensions entre Adolfo Suárez i Jordi Pujol. Després encaminarà el seu activisme cap al feminisme independent, la defensa de la llengua, el pacifisme o la creació d’organitzacions feministes, com ara el Comitè d’Escriptores del PEN Club català. Totes aquestes passions apareixen en aquests escrits polítics de 1979 i 1980.
Malgrat que en la xeira galega Marçal s’ocupa sobretot de la política de partits o el confrontament electoral i pot semblar allunyada, doncs, del seu activisme feminista, una lectura atenta, com ara la de Lluïsa Julià a les VII Jornades Marçalianes, permet comprovar que les cròniques gallegues completen i refermen els textos sobre política feminista de l’autora a Lluita en un període clau per als nacionalismes, els feminismes i la trajectòria ideològica de l’autora. I encara més. A A Nosa Terra s’esmenten debats que es desenvolupen als seus articles a Lluita, com ara la doble militància feminista, l’avortament —encara una prioritat feminista pel persistent totalitarisme gestacional— o l’emergència del moviment organitzat gai i lèsbic.
Aquesta coherència no amaga, però, la diferència en el to i la temàtica. Que potser les cròniques gallegues, centrades en l’actualitat política, responen a la lògica del «paraigua totalitzador» de la nació? O només es deu a un condicionant formal, que tenia a veure amb els continguts que s’esperaven de la secció «Estat» del setmanari? Justament en aquest període Marçal és ben conscient de la doble, o més ben dit, la triple militància feminista que prioritza com a assumpte «de tots» l’agenda pàtria envers la democràcia i l’alliberament nacional i posterga les reivindicacions «de part», en aquest cas les dones, relegades a la simple condició de minoria. Algunes de les reivindicacions feministes s’anaven recollint en el nou marc legal, ja que eren una prova de modernitat imprescindible per a la democràcia postfranquista, com ara l’abolició de l’adulteri, la consecució de drets civils per a les dones, el divorci... L’avortament, sempre el dret més fràgil, arribaria més tard, i en aquests textos tenim la crònica d’un moment fonamental en la seva legalització: la campanya arran del judici de «les onze de Bilbao».
Marçal, doncs, obre escletxes feministes en la crònica política amb mencions puntuals a l’activisme feminista i d’altres moviments socials, però també, subratllo, amb la força de l’autoria: ella, com a dona, era «autora» d’opinió en una secció en la qual només s’esperava el punt de vista masculí. I, reforçant el poder del cos com a lloc d’afirmació, una de les seves col·laboracions portava foto seva. Cap altre col·laborador de qualsevol secció del setmanari en va tenir en aquella època! Marçal, fins i tot, va entrar al consell de redacció d’A Nosa Terra. És clar que A Nosa Terra, el principal mitjà informatiu nacionalista gallec, era un setmanari singular. Tenia com a directora Margarita Ledo, periodista, escriptora i cineasta, mediadora entre Galícia i Catalunya en els àmbits polític i cultural, amb un perfil públic i polític contundent. Dirigent de la UPG exiliada a Portugal poc després de la Revolução dos Cravos, més tard farà el disseny de la revista de referència del feminisme independent (FIGA), Festa da Palabra Silenciada, però també col·laborarà a Andaina, la revista del nacionalisme feminista.
Per tal de fer un retrat integral del posicionament polític de Maria-Mercè Marçal, en aquesta edició dels seus escrits polítics s’aplega i es posa en diàleg la xeira galega amb set articles a Lluita del 1979 i 1980, i es completa amb altres textos que permeten entendre més bé el perfil polític i activista en un període en què la política catalana viu un gir fonamental. L’objectiu d’aquest volum, Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980), és deixar que Marçal parli des dels seus textos per tal de no caure en un retrat polític esbiaixat. I potser, a més a més, aquest llibre ofereix arguments per a un debat no resolt. En un moment transicional com l’actual, en què els partits i organitzacions que lluiten pels alliberaments —per dir-ho amb Marçal— defugen la lògica del paraigua totalitzador i alhora encaren l’embat de la reacció misògina i homòfoba, com han canviat els dilemes que afronten els feminismes, dits en plural? ¿Com ha permeat el feminisme radical l’espectre polític independentista i nacionalista? ¿Quina posició cal ocupar per fer avançar l’agenda dels feminismes i el moviment LGTBQ+: dins dels partits o en organitzacions independents?
Els textos polítics de Marçal de 1979 i 1980, permeten albirar una feminista killjoy. Una embrutasopars per a l’independentisme, per causa d’un feminisme que començava a anar més enllà de la igualtat, i alhora per al feminisme pel seu independentisme. «Una lluita constant contra la inèrcia».
Manifestació del Dia de la Pàtria Gallega. Santiago de Compostel·la, 25 de juliol de 1979. Al centre, Maria-Mercè Marçal. Fotografia de Xan Carballa.
AQUELLA OLOR: TRADUIR MARIA-MERCÈ MARÇAL AL CATALÀ
PERE COMELLAS CASANOVA
Jorge Luis Borges, en una nota a peu de pàgina del famós conte «Pierre Menard, autor del Quijote», diu que s’atribueix al simbolista francès una «versión literal de la versión literal que hizo Quevedo de la Introduction à la vie dévote de san Francisco de Sales», cosa que ell desmenteix perquè «en la biblioteca de Menard no hay rastros de tal obra». Aquest conte és moltes coses, entre les quals una broma enjogassada: Borges se’n fot de la traducció, o si més no d’una manera molt habitual d’entendre-la, aquella que creu que el text traduït ha de ser una còpia al més exacta possible de l’original, una rèplica idèntica, i com que això no s’arriba a assolir mai, tota traducció és per definició un fracàs més o menys escandalós.
Si Pierre Menard hagués fet una traducció al francès de la traducció literal al castellà que Quevedo va fer d’una obra en francès, i traduir fos efectivament replicar exactament, el resultat hauria de ser forçosament, fins a l’última coma, el text original. I per tant, es confondria perfectament amb l’original: no hi hauria «rastros de tal obra», perquè tal obra seria exactament el que ja va escriure sant Francesc de Sales. Però qualsevol que hagi provat de retraduir a la llengua original un text ja traduït sap perfectament que el resultat mai no serà un text idèntic. Potser si és un text de sintaxi senzilla, i la traducció és entre llengües pròximes, s’hi acostarà força, però sempre hi haurà diferències. Això, que sovint s’ha considerat la prova del fracàs inevitable de qualsevol traducció, és per a Borges i per a molta gent justament la gràcia de traduir, la característica clau que converteix aquesta operació en un acte creatiu, en un gènere literari més. Tot gènere té les seves normes i les seves restriccions; la més important pel que fa a la traducció és que ha d’aconseguir fer creure —malgrat l’evidència que ni una sola paraula hi coincideix— que de fet allò que llegim és l’original. Quan diem «he llegit Tolstoi» o «he llegit Safo» no diem cap mentida, simplement acceptem la convenció segons la qual una traducció és (tot i saber perfectament que no ho és) Tolstoi o Safo.
Per què tota aquesta xerrameca? Perquè traduir els articles que Maria-Mercè Marçal va publicar en gallec al setmanari A Nosa Terra entre 1979 i 1980 m’ha semblat en certa manera una operació molt borgiana. D’entrada, traduir Marçal al català ja sembla allò que potser no va fer Menard amb la versió castellana de sant Francesc de Sales, és a dir, traduir un text a la seva llengua original. Traduir al català la Maria-Mercè! Això sol ja em semblava una trapelleria que tan aviat feia venir vertigen com feia pixar de riure. Em preguntava què n’hauria pensat, ella. I m’estimava més no contestar.
Tanmateix, l’excentricitat no s’acaba aquí. De fet, la Maria-Mercè no va escriure mai aquests textos en català. La versió gallega no és una traducció d’escrits fets en català, sinó en castellà! Marçal dictava aquestes cròniques per telèfon als redactors d’A Nosa Terra, que traduïen directament al gallec. En aquella època, l’autora va anar a viure uns mesos a casa d’un dels seus grans amics, en Josep Parcerissa, que s’estava en un pis compartit al passeig Picasso de Barcelona. També hi vivia en Josep Illa, un altre bon amic seu, que se’n recorda perfectament, d’haver vist la Maria-Mercè parlant per telèfon amb la redacció del setmanari gallec.
Ara bé, que potser no es podria dir, coneixent l’obra de la Maria-Mercè, que ja el mateix text que dictava en castellà era una traducció del català, la llengua en què pensava i escrivia? No és ben versemblant que la mateixa Maria-Mercè pensés en català uns textos que parlaven de la situació política i social dels Països Catalans d’aquell moment? Potser és un prejudici, però llegint els textos en gallec hi ha moments en què m’ho semblen, una traducció del català (però bé, Borges deia que quan llegia El Quixot en espanyol li semblava veure-hi calcs de l’anglès).
Sigui com sigui, aquests textos de Maria-Mercè Marçal publicats en gallec mai no van tenir una versió en català més enllà de la que es devia formar dins del pensament de la seva autora, i això si acceptem la idea que els pensava en català tot i escriure’ls en castellà. Tampoc no hi ha rastre de la versió escrita castellana: és molt probable que un cop dictats, no en guardés les notes.
Com en tota traducció, doncs, els textos traduïts del gallec que es poden llegir en aquest llibre són i alhora no són de la Maria-Mercè Marçal, amb la particularitat estranya que això passa tot i estar escrits en la seva llengua. A mi em sembla un detall important, perquè pot provocar a qui els llegeixi reaccions gairebé oposades. D’una banda, qui sempre es miri les traduccions amb desconfiança, amb la impressió que li estan aixecant la camisa, que és davant d’una falsificació, veurà confirmades les pitjors sospites: llegir Marçal en persa o en iucatec al capdavall no enganya ningú del tot; però llegir-la en català i que no siguin les seves paraules, això ja és una estafa sense pal·liatius. D’altra banda, a qui s’estima més deixar-se endur per la paradoxa del ser i alhora no ser, qui accepta que llegeix Virginia Woolf encara que no llegeixi ni una sola de les frases que ella va escriure, com se’n recordarà, de recordar que aquelles paraules no les va escriure qui hi figura com a autora? Com serà capaç d’entreveure en tot moment una altra veu si la traducció com a tal s’ha tornat completament invisible?
Com deia, una cosa la sabem segur: Marçal no hauria escrit aquests textos en català exactament com ara surten publicats. Com que el trànsit s’ha produït entre llengües molt semblants —de castellà a gallec, de gallec a català—, és probable que no fossin tan diferents, és clar. Però qui sap si Marçal hauria triat aquí un «amb tot» en comptes d’un «tanmateix»? D’entrada vaig pensar que seria interessant fer un inventari de connectors discursius, de vocabulari i de recursos sintàctics habituals en els seus textos per mirar de fer-los servir. Però em preguntava si realment calia imitar la seva llengua d’aquesta manera, si no acabaria fent un pastitx. Per què no traduir aquells esdeveniments de manera que m’ajudessin a comprendre’ls i a comprendre qui els relatava?
L’any setanta-nou jo tenia catorze anys i vivia a Cal Rosal, una colònia industrial del Berguedà en plena crisi econòmica. Fins allà arribaven els ecos de l’agitació política, de l’entusiasme i la decepció d’un moment en què tot semblava possible. Recordo els cartells de Nacionalistes d’Esquerra i les expectatives que va aixecar entre gent una mica més gran del nostre voltant. En Josep Parcerissa —que també és de Cal Rosal— ens explicava què passava a Barcelona, i també qui era la Maria-Mercè Marçal (de qui s’havia fet amic a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu). Per a mi tot el que explica Marçal en aquests articles és al mateix temps llunyà i familiar. Molts dels detalls m’eren desconeguts; d’altres els havia oblidat, o els coneixia vagament. Però el clima, l’olor del moment, sí que m’és familiar. Aquesta olor és el que voldria transmetre amb la meva traducció.
A NOSA TERRA: CRÒNICA POLÍTICA DELS PAÏSOS CATALANS
DIADA DE 1979:
EL SORGIMENT DE DUES DINÀMIQUES
NÚM. 73 — 14-20/09/1979
El triomfalisme de les forces parlamentàries, tant de dreta com d’esquerra, al voltant de l’«Estatut de la Moncloa»,1 i la repressió dels actes independentistes convocats per organitzacions clarament contràries a l’autonomia regionalista: aquests són els eixos principals entorn dels quals ha girat la celebració de l’Onze de Setembre d’enguany. Dues concepcions cada vegada més antagòniques de la Diada s’hi han fet evidents, si no del tot en la forma, sí en el fons. I així ho va demostrar l’actuació del Govern Civil i de la policia, que van deixar ben clara la seva intenció d’actuar amb el màxim de rigor per aïllar l’esquerra d’alliberament nacional i frenar-ne l’avenç. I això amb el consentiment dissimulat, o si més no amb l’actuació ambigua, de les forces de l’esquerra parlamentària.
Tant l’Onze de Setembre com a dia de lluita per la plena recuperació de les llibertats nacionals com la Diada com a festa nostàlgica van tenir lloc, malgrat que ni tan sols va ser possible que deixés de ser dia feiner. La Diada com a «afermament de l’Estatut» negociat a Madrid, i la Diada com a denúncia de les insuficiències d’aquest Estatut, «molles caigudes de la Puerta del Sol», com va dir Telesforo Monzón2 a Santiago el 25 de juliol. Dues dinàmiques que semblen enterrar per sempre el mite de la unitat antifranquista, i que marquen clarament la línia divisòria entre els qui tenen la dèria de la consolidació i/o la reforma de l’Estat espanyol, i els qui des d’una perspectiva socialista el que busquen és la ruptura.
La repressió al Fossar de les Moreres
Van ser precisament els independentistes els qui van començar els actes commemoratius de la Diada el matí del diumenge dia 9, amb la ja tradicional concentració al Fossar de les Moreres, on reposen els patriotes catalans caiguts el 1714 en defensa de Barcelona contra l’exèrcit borbònic. L’acte significa també des de fa dos anys una clara afirmació de la unitat nacional dels Països Catalans, tant per la presència solidària de representants del País Valencià i de les Illes com pel fet que també hi ha enterrats els voluntaris valencians i els illencs que el 1714 van acudir a defensar les llibertats nacionals comunes.
La concentració d’aquest any de seguida es va presentar problemàtica, tant per la dificultat d’acord entorn del manifest —en l’últim moment se’n va fer enrere el Front Nacional de Catalunya3 per causa del seu desacord amb el rebuig frontal que s’hi feia de l’Estatut— com per les amenaces dels grups feixistes, que van anunciar la seva presència, o per l’estira-i-arronsa que hi va haver amb el Govern Civil per aconseguir el permís legal. El Bloc Català dels Treballadors, el BEAN, IPC i el PSAN4 en van ser, al final, els principals organitzadors, amb el suport de col·lectius de menys entitat. L’assistència al Fossar va superar les previsions, si tenim en compte que les dificultats assenyalades van impedir fins i tot l’existència de cartells de convocatòria de l’acte. Tot i les provocacions de la ultradreta, i de la més aviat neguitejadora presència de la policia pels voltants, en jeeps i a cavall, la concentració va aplegar 5.000 persones. I és ben clar que l’acte no es va poder dur a terme fins al final per l’actuació sospitosament coordinada dels uns i dels altres. Tot just acabava la lectura del text unitari i començava la d’un missatge que des de la Model havien fet arribar els patriotes catalans que hi són tancats,5 la policia va donar ordre d’acabar l’acte i, sense deixar temps de desallotjar el lloc, va carregar contra els assistents —amb l’ajuda dels elements feixistes suposadament incontrolats— amb una contundència que posa de manifest els límits de la tan pregonada democràcia espanyola. Diverses manifestacions espontànies van sorgir pels voltants amb el lema de «Fora les forces d’ocupació». Les organitzacions convocants han fet públics diversos comunicats denunciant la connivència entre les forces d’ordre públic i els provocadors, en què s’exigeixen explicacions sobre els fets, així com la dimissió del governador, i s’anuncia la decisió de prendre mesures per aclarir l’actuació de la policia. L’exsenador Xirinacs va anunciar també en un acte organitzat aquella mateixa tarda pel BEAN l’inici d’una vaga de fam. La solidaritat de les altres nacions oprimides per l’Estat espanyol va ser un element present a la diada independentista. A Girona, el Govern Civil va prohibir un acte organitzat per les Assemblees Populars en què havien d’intervenir representants del BN-PG i el diputat basc Letamendia.6 Tanmateix, es va celebrar clandestinament a porta tancada. Un acte semblant va organitzar el PSAN a Barcelona, amb l’assistència d’un miler de persones el dilluns dia 10, amb la intervenció de Lope Martín7 pel Bloc de Galícia, i representants de les Canàries i d’Euskadi. Hi va haver altres actes independentistes, a diverses comarques del Principat, molts encapçalats, com a la comarca d’Osona, pels regidors de l’esquerra d’alliberament nacional.
El que va ser el dia 11
Les forces parlamentàries, igual que la Generalitat, van convertir la seva Diada en una festa per l’Estatut, presentat en general com «un èxit», o com «un pas al qual cal donar suport», tot i que se li va intentar donar un matís reivindicatiu. La provocació neolerrouxista de Rojas-Marcos8 els va donar una bona oportunitat per a l’exaltació de l’«unitarisme» entorn de l’Estatut pactat. «Afermem l’Estatut» i «Més que mai, un sol poble» van ser les consignes dominants. L’acte central convocat pels parlamentaris, la manifestació del dia 11, es va preparar els dies anteriors amb altres concentracions menors de suport a l’Estatut, organitzades pels diversos ajuntaments de Catalunya, en un intent de crear un clima d’expectació esmorteït. El monument a Rafael Casanova, conseller en cap en el moment de la desfeta, va polaritzar els actes del dia 11. Per davant seu van desfilar la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, nombrosos partits polítics i organitzacions ciutadanes, com també les dues manifestacions programades per a la tarda. Una, la dels independentistes, convocada per BCT, BEAN i PSAN, per rebutjar aquest Estatut, prohibida pel Govern Civil i tossudament desautoritzada per la ràdio i la televisió, i que, tot i això, va aplegar uns quants milers de persones. L’altra, encapçalada pels parlamentaris, que la premsa va qualificar de suport massiu a l’Estatut, i que malgrat la notable baixa d’assistència en comparació amb els anys anteriors —es calcula que hi havia cap a 200.000 persones— va ser considerada un èxit important per part dels líders de la dreta i l’esquerra espanyoles.9 Dues dinàmiques que cal preveure que cada vegada seran més divergents en l’etapa a què ens portarà l’aprovació de l’Estatut. Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons.
MESTRES PER A L’ESCOLA ESTATAL
NÚM. 74 — 21-27/09/1979
El conflicte provocat pel Ministeri d’Educació i Ciència (MEC) per la reducció de places de mestre a les escoles públiques, que afecta en diferent mesura diversos punts de l’Estat, ha esclatat a Catalunya-Principat amb una força especial, sobretot a les comarques de l’entorn barceloní i durant el dilluns 17, dia que havia de començar el curs escolar.
Enmig del clima preestatutari, mentre la tercera via, representada per Obiols, s’imposa en el PSC davant del congrés del PSOE; mentre Carrillo parla a la festa de Treball, òrgan del PSUC, fa pública la candidatura de Benet a la presidència del Parlament futur i demana el «sí» per a l’Estatut pactat,10 mentre Reventós s’entrevista amb el president Tarradellas per valorar els preparatius del referèndum; mentre en el camp independentista Xirinacs posa fi a la vaga de fam davant la perspectiva d’un acte de desgreuge al Fossar, i el PSAN anuncia l’abstenció com a manera de rebutjar l’Estatut de la Moncloa, la situació caòtica de l’ensenyament ha polaritzat l’actualitat política del Principat. L’ensenyament s’ha convertit entre el poble català en la pedra de toc que demostra que han canviat molt poques coses en la política de Madrid, i que tot el que hagi de canviar caldrà arrancar-l’hi a còpia de mobilitzacions populars. En aquesta qüestió han confluït per primera vegada les accions dels nous ajuntaments democràtics, en general d’esquerres, les organitzacions populars de mestres i pares i la Generalitat, que ha donat a conèixer un comunicat molt dur contra la política del MEC. Aquests organismes han dut a terme una planificació realista de les necessitats escolars de Catalunya i han calculat com a necessàries cap a 2.500 places noves de mestres basant-se en les possibilitats dels diferents ajuntaments i atenint-se a un mínim de condicions que no converteixin l’ensenyament públic en un magatzem de criatures. Però el Ministeri, aliè a la realitat del país, ha considerat que amb tres-centes places per a la «província» de Barcelona ja n’hi havia prou, i fins i tot s’ha permès reduir-ne el nombre respecte de l’any passat a les de Lleida i Tarragona. Davant de la reacció popular, el Ministeri ha passat de les promeses demagògiques a enviar uns «superinspectors», en la línia de la més pura tradició imperialista, perquè comprovessin si les necessitats que havien valorat els organismes catalans es corresponien amb la realitat. Pel que sembla, aquests senyors han opinat que el Ministeri fins i tot havia estat massa generós amb la seva oferta, i que encara calia retallar-la.
La reacció popular no s’ha fet esperar. Manifestacions, amb assemblees, segudes, boicot als nomenaments i endarreriments en l’inici del curs escolar en bona part dels centres de l’entorn industrial de Barcelona. Cinc-centes associacions de pares han enviat telegrames de protesta a Madrid, i una bona colla d’ajuntaments han decidit en plens extraordinaris demanar la dimissió del ministre, el senyor Otero Novas.11 Un fet que pesa en la indignació popular és la política decidida del Ministeri, fins i tot anunciada en unes declaracions publicades del senyor Otero, d’impulsar l’ensenyament privat (hi ha destinats més de cinc-cents nous milions de subvenció a aquest camp), alhora que es regategen els mestres necessaris per a una mínima qualitat de l’ensenyament públic i així se’n provoca, conscientment o inconscientment, l’estancament interior.
La Generalitat també protesta
Un comunicat oficial molt dur ha sortit a la llum pública de part del Consell Executiu de la Generalitat, celebrat el dia 17 amb aquest únic tema a l’ordre del dia. En el comunicat es denuncia que pel que fa a aquest punt el Ministeri acaba de trencar els acords a què havia arribat el conseller a primers de mes, en el sentit que no es reduirien les places fins ara existents en cap activitat del servei docent, i que es crearien totes les necessàries per a les noves unitats d’EGB i preescolar. «El MEC», diu la nota, «continua desconeixent en la seva planificació el dèficit crònic de l’escola estatal a Catalunya» i recorda que els esforços per a la dotació de centres estatals d’EGB han estat els més baixos de totes les nacions de l’Estat (el percentatge d’escolarització no estatal és en el conjunt de l’Estat d’un 62%, que es redueix a Catalunya a un 47%, i encara baixa més a la comarca del Barcelonès). «Catalunya no busca, doncs, cap tracte de favor», conclou la Generalitat, i subratlla un cop més la seva preocupació per la greu situació plantejada insistint en la necessitat de procedir amb urgència als nomenaments de tots els mestres necessaris. En aquest moment el conflicte continua viu. Un conflicte plantejat en termes nous, que potser per primera vegada en aquests temes ha adquirit connotacions nacionals i que posa damunt de la taula el tema candent de l’autonomia en una qüestió com la de l’ensenyament, afectat per problemes ja crònics.
POSICIONS DAVANT DEL REFERÈNDUM
NÚM. 75 — 28/09-04/10/1979
Quan falta un mes per al referèndum de l’Estatut —fixat ja per al 25 d’octubre tot i que el decret llei que així ho dictamina està pendent d’aprovació pel Congrés— i mentre es discuteix la participació institucional de la Generalitat en la campanya, el conflicte a l’ensenyament, del qual informàvem la setmana passada, continua a la primera pàgina de l’actualitat política catalana. Alhora sorgeixen rumors, procedents de fonts ben informades, sobre una possible candidatura de nacionalistes independents al futur Parlament.
El clima preestatutari
A un mes del referèndum no es pot dir que hi hagi un clima de gaire expectació sobre els resultats. Tothom considera l’Estatut ja aprovat. Les veus de la dreta que es van alçar a favor del «no» gairebé han deixat de sentir-se. I l’oposició a l’Estatut per part dels partits nacionalistes d’esquerra s’ha concretat en una posició abstencionista que per tant no en pot afectar el resultat. El que realment resulta una incògnita és el percentatge del cens electoral que anirà a les urnes, ja que hi ha hagut, des que va començar la reforma, un progressiu augment de l’abstenció, el desencís, que difícilment deixarà de sumar-se a l’abstencionisme més conscientment polític.
El «sí» crític
Alhora, cal subratllar que en nombrosos sectors el «sí» comportarà una forta dosi de crítica. Sectors pròxims a Esquerra Republicana de Catalunya o, fins i tot, algun grup independentista moderat com el Front Nacional de Catalunya, s’han manifestat a favor del «sí» crític. «En el referèndum només podrem dir sí o no, però el poble català hi té molt a dir». Un eslògan no definitori és el de les assemblees populars que impulsen una campanya «per una autonomia real dels Països Catalans». Una posició clarament crítica, sense concretar tampoc sobre el vot, és també la que va fer pública l’Assemblea de Regidors de l’esquerra d’alliberament nacional. D’altra banda, les declaracions que en el seu dia va fer el president de la Generalitat sobre les retallades efectuades a Madrid en el ja limitat projecte d’Estatut de Sau han contribuït a augmentar el recel popular davant del triomfalisme inicial de la majoria de parlamentaris, que fins i tot s’han vist obligats a admetre, en àmbits no oficials, el que ha quedat pel camí entre Sau i la Moncloa. Un cop aprovat el decret llei pel Parlament, la dinàmica de la preparació del referèndum passarà a la Generalitat, que d’acord amb el Govern haurà de posar-hi tots els mecanismes tècnics per a la celebració. Alhora que es dona pràcticament per fet que la campanya oficial s’encetarà el 3 d’octubre, es debat en aquests moments si el Consell Consultiu de la Generalitat s’ha de pronunciar a favor del «sí» o si la seva posició s’ha de mantenir en una certa ambigüitat. D’altra banda, circulen insistents rumors que s’està forjant una candidatura nacionalista per al futur Parlament de Catalunya, propiciada segons sembla per personalitats independents vinculades al Club Ramon Muntaner, d’ideologies molt diverses a semblança del que pugui ser Unidade Galega.12 Aquest sector, que no ha participat fins ara en el procés polític, ha declarat que farà pública la seva posició precisament en la campanya estatutària, en la qual demanaran un «sí» de «combat i reivindicatiu».
El conflicte de l’ensenyament
Hi ha convocada una jornada de lluita amb el suport de partits, centrals sindicals, associacions de pares i altres entitats, per al dijous dia 28 amb el lema «Per l’escola a Catalunya». Aquesta jornada es concreta, per a CCOO, CSUT, USTEC i altres sectors, en una vaga general a l’ensenyament que, «juntament amb les accions empreses per treballadors d’altres rams, forci el Govern a solucionar les necessitats escolars del poble de Catalunya». Des que va començar el conflicte, la mobilització ha estat contínua en les diferents poblacions de l’entorn barceloní, amb una envergadura sense precedents. Tanmateix, la posició de la Generalitat ha canviat sensiblement des d’aleshores, ja que ha arribat a un acord amb el Ministeri d’Educació per a la creació d’una comissió mixta que ha de dictaminar sobre els fets, cosa que fa preveure una reducció considerable de places de mestres sobre les previsions inicials. Allunyant-se de la seva posició de força inicial, el Consell Executiu ha donat a conèixer un comunicat en què crida els més directament afectats «a no comprometre el procés de normalització de la vida escolar». Aquesta posició ha significat una divisió d’objectius en els sectors mobilitzats. Per a uns, la jornada de lluita de dijous constitueix un suport a les negociacions del conseller d’Ensenyament, mentre que altres han criticat durament l’actuació de la Generalitat com a amortidora del conflicte i anuncien la seva intenció de continuar la lluita fins a aconseguir les 2.500 places de mestres.
És general, però, l’exigència d’un traspàs urgent a la Generalitat de les competències i recursos financers necessaris en matèria d’ensenyament, ja que es fa evident que aquest tema, juntament amb l’orientació del programa econòmic del Govern i la protecció de l’ensenyament privat, és el teló de fons de la posició del Ministeri pel que fa a l’ensenyament públic a Catalunya.
EL PRESIDENT ATACA: AL FONS, ELECCIONS AL PARLAMENT
NÚM. 76 — 05-11/10/1979
L’acord del Consell Executiu de la Generalitat de demanar explícitament el «sí» a l’Estatut durant la campanya del referèndum va posar fi a la situació creada després de les manifestacions que va fer el president Tarradellas en el transcurs de l’últim ple de la Diputació de Barcelona, el divendres dia 28 de setembre. A l’esmentada sessió el president no va consentir que l’organisme es pronunciés en sentit afirmatiu sobre la campanya estatutària i va indicar que es limités a donar suport a la participació en el referèndum.13 Aquesta actitud del president s’afegeix a les manifestacions crítiques que va fer en el seu dia sobre el text de l’Estatut que va sortir de la Moncloa, tot i que en aquella ocasió es va referir a les limitacions del contingut, i ara l’argumentació se centra en el procediment, en el sentit que l’Estatut es va fer al marge de les diputacions, de la Generalitat i de la Comissió de Traspassos i Serveis, i que no se’l consultés a ell, ni els dos milions d’emigrants, ni els catalans en general.
Aquestes declaracions van crear un cert clima de tensió al si del Consell Executiu i fins i tot s’ha parlat de dimissions a les files de l’esquerra parlamentària en cas que no arribin a l’acord esmentat a favor de l’Estatut.14
L’oportunisme preelectoral del president
Sense entrar en el contingut de les afirmacions del president Tarradellas, el que sembla clar és que cal inscriure la seva actuació en el clima preelectoral al Parlament de Catalunya.
Les darreres setmanes la figura de Tarradellas ha agafat un considerable protagonisme, avalada per la firma de transferències a la Generalitat i certes competències en matèria d’agricultura, cultura, sanitat i treball. En el transcurs de l’acte que es va celebrar al Palau de la Generalitat amb l’assistència del ministre d’Administració Territorial de l’Estat, aquest va destacar la importància de Tarradellas en la Generalitat provisional i en la restauració de l’autonomia, i va subratllar el fet que s’hagin produït traspassos abans de l’aprovació de l’Estatut.
En el marc de les, efectivament, no gaire cordials relacions de Tarradellas amb els partits polítics catalans, sobretot d’esquerres, aquests elements semblen apuntar cap a una potenciació de la figura del president en un intent d’aprofitar amb finalitats electorals el desencant davant de l’Estatut i davant de la seva negociació a Madrid per part dels parlamentaris, patent en sectors importants del poble de Catalunya. I en aquest mateix sentit s’ha d’interpretar la seva al·lusió als emigrants. Aquesta operació electoral, en el dubtós cas que assolís els seus objectius, podria posar les coses no gens fàcils a l’esquerra pel que fa al futur Govern de la Generalitat.
La candidatura d’independents
D’altra banda, s’han confirmat els rumors sobre la candidatura nacionalista promoguda per independents vinculats de prop, com ja anunciàvem, al Club Ramon Muntaner. Jordi Carbonell, popular líder del que va ser en altres temps l’Assemblea de Catalunya,15 podria ser el cap de llista, tot i que no es descarta la possibilitat, improbable, que el senador Benet es decidís a jugar aquesta carta. Juntament amb Jordi Carbonell figuren com a impulsors Max Cahner, Miquel Sellarès i Josep Maria Espinàs,16 amb el suport, pel que es diu, d’importants figures del sector artístic i intel·lectual. S’ha desmentit, tanmateix, que aquesta candidatura —com a tal— faci campanya pel «sí» a l’Estatut, ja que entre les persones vinculades al projecte hi ha diversitat d’opinions. Dins del clima preelectoral cal destacar, també, que l’acte de desgreuge al Fossar promogut pel BEAN i Xirinacs, amb escassa assistència, es va celebrar el cap de setmana passat. En acabar l’acte un portaveu dels organitzadors es va manifestar en contra de la candidatura dels independents, que va qualificar d’elitista.
Així, ara mateix semblen configurar-se dues candidatures a l’espai de l’esquerra d’alliberament nacional, tot i que encara és una incògnita quina posició adoptaran altres grups polítics de l’espectre independentista com el PSAN o el Front Nacional de Catalunya. El primer sembla decidit a defensar la idea d’una candidatura d’unitat independentista, que ara com ara sembla improbable. Una opció d’aquesta mena potser podria decidir al seu favor el Front i posar fi a l’ambigüitat tradicional d’aquest grup, sempre a cavall entre l’independentisme i Esquerra Republicana de Catalunya.
DIADA DE 1979: LA CONSCIÈNCIA NACIONAL VALENCIANA CREIX
NÚM. 77 — 12-18/10/1979
La celebració de la Diada del País Valencià va tenir dues parts ben diferenciades i de signe oposat. La primera, el diumenge dia 7, en què es va demostrar a la pràctica la consolidació i l’avenç de la consciència nacional del País Valencià, i que va estar protagonitzada per centenars de milers de persones i per la bandera de les quatre barres, comuna a la resta dels Països Catalans. La segona, el mateix dia 9, aniversari de l’entrada a València del rei Jaume I, i que va estar tristament protagonitzada pels grups feixistes, que van agredir les primers autoritats valencianes sense que les forces de l’ordre públic hi intervinguessin en cap moment. I com a teló de fons, la polèmica sobre la franja blava de la senyera, a favor de la qual ja només s’hi defineix la dreta, i que el búnquer barraqueta aprofita per sembrar la confusió entre la gent poc informada, amb el fantasma pel mig del suposat «imperialisme català».17
País Valencià, Països Catalans
Més de 30.000 persones es van aplegar el matí de diumenge a la Plaça de Bous de València, en el 20è Aplec del País Valencià. La convocatòria anava firmada per quatre partits polítics —PSAN, LCR, MCPV i Socialistes del País Valencià—, a més d’altres entitats culturals, i es va començar amb l’eslògan de «Per les llibertats nacionals i el socialisme».18 Aquest aplec, que un petit nombre de persones van iniciar fa vint anys, en ple franquisme, a uns quilòmetres de València l’últim diumenge del mes d’octubre, aquest any passat es va decidir fer-lo coincidir amb la Diada i dur-lo a la mateixa ciutat de València, caldo de cultiu principal de l’anticatalanisme del búnquer barraqueta.19 «Guanyem la ciutat» era un dels eslògans.
La defensa de la unitat nacional dels Països Catalans, que ha sigut tradicional en aquests aplecs, es va manifestar en la configuració de l’acte. Les intervencions van anar a càrrec d’un representant de Catalunya-Principat, Jordi Carbonell, dos representants del País Valencià, Vicent Ventura i Pilar Trenzado, i un representant de les Illes, Isidor Marí, així com de Robèrt Lafont, d’Occitània, que va parlar en nom de totes les nacions oprimides d’Europa, la majoria de les quals van enviar adhesions a l’acte.20 Amb la intervenció d’aquest últim orador va quedar clar que el nacionalisme d’esquerra és sempre internacionalista.
La nombrosa assistència, que va superar de molt els anys anteriors, és molt significativa, perquè s’ha reduït el nombre de les organitzacions convocants, i perquè es va donar a l’acte un clar contingut de classe que no havia tingut altres vegades; i malgrat que no puguem dir que totes les organitzacions polítiques convocants siguin realment nacionalistes —només podem situar en el camp independentista el PSAN, i amb bona voluntat els Socialistes del País Valencià—, l’acte ha adquirit realment aquesta connotació. «Independència» i «País Valencià, Països Catalans» van ser, sens dubte, els crits més seguits; l’entusiasme nacionalista va assolir el zenit amb les cançons d’Al Tall i de Lluís Llach. Amb la intervenció del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, es va tancar un acte que ratificava les paraules que Jordi Carbonell va pronunciar, amb accent valencià, en el seu decurs: «Malgrat el monstre de la reacció, tenim el nostre nom de Països Catalans que va imposar un gran valencià, Joan Fuster, i que és símbol d’una nació lliure».
Mig milió contra el blau a la senyera
La manifestació de la tarda de diumenge, convocada pels partits de l’esquerra parlamentària, pel PNPV,21 les centrals sindicals i altres partits d’esquerra que els van donar suport, va aplegar, segons els organitzadors, al voltant de 500.000 persones. La convocatòria va ser entorn del lema «Volem l’Estatut ara», i la nota unitària que cal destacar va ser la gran proliferació de senyeres, i ni una amb la franja blava. Els partits convocants de l’Aplec del matí també hi van aparèixer, amb consignes pròpies.
La manifestació la van encapçalar líders dels partits convocants i les primeres autoritats del País Valencià: el president del Consell, el de la Diputació Valenciana, el nou alcalde de la ciutat i alcaldes d’altres ciutats importants del País Valencià.22 Cal subratllar l’absència de la UCD, a la qual els manifestants van dedicar una bona colla d’invectives.
Resumint, podem dir que en contra de les previsions més pusil·lànimes, que preveien una diada descafeïnada, una diada de desengany, els actes del dia 7 van ser una mostra palpable que la consciència nacional del País Valencià es consolida dia rere dia.
L’agressió dels ultres: abans moros que catalans
Les paraules que Vicent Ventura va pronunciar a la Plaça de Bous —«Els antivalencianistes d’ahir són els anticatalanistes d’avui, i els feixistes de sempre»— van quedar tristament evidents el dia 9, en el decurs de la tradicional processó cívica que trasllada la senyera històrica des de l’Ajuntament al monument a Jaume I. La processó es va veure interrompuda per l’acció violenta de grups d’ultradreta portadors de la bandera amb la franja blava i que van manifestar que «preferien ser moros abans que catalans». Després de cremar les tres banderes del Consistori —segur que l’espanyola va ser per error— van agredir l’alcalde, un munt de consellers, el president de la Diputació i el rector de la Universitat de València, entre d’altres, davant de la inacció de la policia.
L’alcalde, Ricard Pérez Casado, era al primer acte públic al qual assistia després de prendre possessió. El rector, Joaquim Colomer,23 va dir amb ironia: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil».
No cal subratllar la gravetat dels fets, davant dels quals el president del Consell, Albinyana, no té cap més alternativa que «fer un referèndum per decidir definitivament la bandera del País Valencià, i poder assolir després l’Estatut del consens».
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
