Kitabı oku: «Records de la darrera carlinada», sayfa 2
Des que havia entrat en campanya, no feia més que anar de sorpresa en sorpresa. Un moment en què vaig sortir a fora, arribava un grup d’allò més original. El vell coronel d’artilleria venia fent contorsions i visatges, muntat a cavall d’un pagès que corria a salt de ca i traient mig pam de llengua. El seguien algunes persones, corrent també, que a penes podien bleixar. Em vingué a la memòria l’espectacle estúpid que havia presenciat algunes vegades en les places de toros, en què el públic passeja a collibè el torero predilecte. També recordava haver llegit dels abissinis del rei Teodor, que mentre garrotejaven desapiadadament els artillers que no feien blanc, passejaven pel campament, portant-lo a coll, l’afortunat que aconseguia posar una bona bala en el campament dels anglesos. Aquests records, evocats per l’original espectacle que tenia al davant, em feren preguntar a mi mateix: quina gran proesa haurà portat a cap aquest home, que li hagi valgut els honors de semblant apoteosi?
En ser més a prop, vaig observar que la seva cara era traspassada, cadavèrica i acusant un viu sofriment, al mateix temps que del seu cos brollava un doll de sang que, regalimant per la punta de la bota, anava marcant un rastre tot al llarg de la carretera fins on arribava la vista.
Ja enfront dels Prínceps, es llevà la boina i, amb veu més potent del que podia esperar-se donat el seu aspecte, donà un crit de ¡Viva el Rey! Els presents ens descobrírem amb respecte davant d’aquella sagnant ruïna, no podent jo menys de reflexionar sobre la proximitat del ridícul amb el sublim, proximitat que havia de tenir ocasió de comprovar amb alguna freqüència en el decurs de la campanya en què acabava d’entrar.
Per la resta, la xocolatera anava tronant de bo i millor. Un dels Forts es rendí aquella nit; l’altre prolongà la resistència fins al migdia de l’endemà, esperant un auxili que no venia, perquè en Martínez Campos, que l’hi portava des d’Olot, arribà a misses dites, és a dir, quan ja, havent-se rendit tothom, havíem desocupat la vila, i per més que vingué sobre nosaltres a Campdevànol, li férem cara i, fos perquè considerés ja fracassada l’operació o per altra causa, el cas és que, en lloc d’avançar, retrocedí sobre els seus passos, anant nosaltres trepitjant-li els talons fins a les tàpies de Ripoll.
Proesa consemblant es reproduïa al cap de poc a Berga, amb millor èxit encara, i s’hauria repetit a Puigcerdà, de no ser que l’intrèpid Cabrinetty, a qui en Vila del Prat no aconseguí deturar, ens ensopegà amb la feina a mig fer, guanyant-se aquell dia l’estàtua que més tard li aixecà la capital de la Cerdanya.
D’això, se’n seguí una reacció de l’enemic que portà un retrocés en la nostra causa. La xocolatera hagué de ser endreçada, tornant a aparèixer molt rarament, ja que més tard l’enemic ens proporcionà excel·lents canons de diversos sistemes, i alguns bons oficials procedents de la cèlebre cuestión Hidalgo.
BATEIG DE FOC
A l’atac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot el més, com a sanitari. L’endemà, havent-se recollit una bona quantitat d’armes i municions, es repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren s’armaren els novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan en Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, se’ns tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en el cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla d’uns quatre pams d’alt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes n’havia sentides xiular el dia abans, mes eren bales perdudes, d’aquelles que, havent mancat el primer blanc, anaven per mont enllà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, pel xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre l’aire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.
Ignoro si tots els que per primera volta es troben en consemblant cas experimenten iguals sensacions, però m’afiguro que aquestes poden variar en la forma segons els distints temperaments, però en el fons conceptuo que tothom deu anar a parar a igual ordre de reflexions. Quant a mi, he de confessar que els pocs minuts que transcorregueren des de la vista de l’enemic fins a rompre el foc, em foren summament anguniosos i em semblaren eterns. Sols podria comparar-los amb el trànsit del reu en capella: la idea de la mort se’m representava amb tota la seva nuesa, convidant-me a resar credos i fer confessió general, de la qual a la millor me’n distreia no sé quina mena de curiositat per l’inconegut, que em portava a desitjar el mateix que em feia formiguejar la pell de por, obligant-me a prendre nota dels més petits detalls, admirant-me de no trobar-hi sempre la deguda relació amb el que allí es preparava i que, als meus ulls, prenia les proporcions d’una gran tragèdia. Aquesta falta de relació o de concordança que notava entre el món exterior i el meu estat d’ànim em produïa les més xocants sensacions i em suggeria reflexions d’un gènere ben innocent. ¿Per què (semblava preguntar-me a mi mateix) si a mi el cap em bull, si el cor se’m desboca com un cavall sense brida, si ja sofreixo totes les angoixes de l’agonia i pressento totes les amargures del trànsit mortal i tot el trastorn de la naturalesa quan passa del ser al no ser (i aquí confonia la naturalesa universal amb la individual), per què aquesta naturalesa no s’associa amb mi en aquesta crisi que es prepara? ¿Per què el sol joguineja encara amb els brancatges dels arbres, amb les floretes dels prats i les blanques parets de les cases, inundant-ho tot amb els seus més daurats raigs de la posta? ¿Per què l’aigua del riu llisca arrissada i platxeriosa, reflectint com sempre les verdes riberes, i els ocells canten i saltironen per les branques, i fins aquell escamot d’eugues pastura tranquil·lament per la prada entre tiris i troians sense fer-ne altre estat?
Veritat és que ens trobàvem al cementiri, que sota els nostres peus jeien infinitat de cossos que ens havien precedit en el camí de l’Eternitat; però precisament això que, en aparença, havia de casar-se millor que res més amb la meva situació d’esperit, no em parlava tan fort ni em preocupava tant com la indiferència de la resta. Aquest gènere d’impressió no m’era pas ben nou: recordo haver sentit quelcom per l’estil, d’estudiant, per exemple, en temps d’exàmens, en què em fixava més en la indiferència dels a qui res els hi anava, o l’alegria dels qui havien sortit de penes, que no amb les cares llargues dels qui, igual que jo, esperaven l’hora de la justícia.
Dels meus companys n’hi havia que ben segur estaven com jo, si bé que, com a més foguejats, tenien major domini de si mateixos; altres es manifestaven del tot indiferents, i alguns fins es permetien riure i bromejar.
Així, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se l’enemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com que les municions no abundaven gaire, se’ns donà ordre d’estalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. L’enemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem, per fi, atraient sobre nosaltres el principal foc de l’enemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i dels xiprers i desmais se’n desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes les meves anteriors idees, portant-me’n de noves, més confoses i ràpides. Els sons aïllats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagarós com d’una caldera en desvaporació, mentre que l’espetec de les escopetades es fonia en una mena de tronada sorda com braó de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de les nostres orelles. Llavors em semblava sentir dintre de mi com dues personalitats diferents i fins antitètiques. Per una part, l’instint animal, l’arrapament a la vida amb tots els seus terrors i debileses; per altra, l’atractiu del que és nou, gran, heroic, amb totes les seves cobejances i fantasies. Es comprèn que de la lluita d’aqueixos dos sentiments, de la supremacia de l’un o de l’altre, en resulta el valor o la covardia de l’individu. El sentiment de l’honor, el compliment d’un deure, l’abnegació del sacrifici en pro d’una causa justa i santa, poden entrar per molt en la formació de valents i d’herois; però l’afany de notorietat, la set de glòria, la vanitat, el respecte humà en fi, s’ha de reconèixer que són també factors importantíssims per ofegar l’instint de conservació. Per això, jo poso el valor del torero, que lluita davant de milers de testimonis que han de premiar-lo o vituperar-lo sobre el camp, cent colzes per sota del valor de l’infeliç soldat que, en les darreres guerrilles o fos entre la massa anònima de l’entitat numèrica, lluita sense testimonis, sense esperança de glòria, ni de premi, ni tan sols d’agraïment.
Perdoni-se’m aquesta digressió, no massa oportuna, que m’ha suggerit el record d’aquells moments, en què rebia la primera investidura de la milícia, el bateig de foc, com es diu en llenguatge militar.
Però, amb tot, em sorprenia que de tot aquell terratrèmol, de tot aquell cruiximent, d’aquella pluja de bales, en fi, no en resultessin les immediates i deplorables conseqüències que jo m’havia imaginat sempre. Ni les files enemigues s’aclarien, ni nosaltres, llevat d’algun gemec que se sentí files enllà, en sofríem majors danys. A la fi, el meu immediat company, un home d’uns trenta-cinc anys que, posseït d’una mena d’exaltació, no es cansava d’animar-se i animar-nos, reptant en castellà l’enemic i invocant els lemes de la bandera que de-fensàvem, s’enfilà damunt del petit parapet que ens emparava, a l’objecte, sens dubte, de fer-se sentir millor, caient a l’instant, el pobre, part de dintre del cementiri, causant-me una terrible impressió. Corregueren alguns a alçar-lo, però no es tenia, ni parlava, ni es queixava. Mentre el palpaven vaig sentir que un deia: “Té la bala al sagí: mala ferida.” El recolzaren a la soca d’un xiprer, i el capellà del batalló acudí, començant a recitar-li, tot aguantant-lo per les espatlles, les recomanacions de l’ànima, veient que no hi havia lloc per a la confessió. L’infeliç, amb la cara traspassada, d’un color verd cendrós, dirigia al sacerdot mirades de gairell amb els ulls entelats i mig en blanc, en què semblava notar-s’hi encara una resta d’intel·ligència. La boca, mig badada i torçada com d’un aireferit, dibuixava una mitja rialla estúpida, i per les boqueres li baixaven dos fils de verdosa bava.
Vaig apartar la vista d’aquell espectacle, perquè em feia mal, procurant distreure’m amb la feina. Quan poc després vaig tornar-me a girar, el ferit ja era difunt, i ningú es cuidava d’ell. Recolzat encara contra la soca, amb les cames tan estirades que quasi em tocava els talons, i la cara tapada amb el seu propi mocador de butxaca, semblava dormir, tal com ho fan els pagesos a la migdiada per preservar-se de les mosques.
El foc minvava, i l’enemic, en lloc de decidir-se a passar el pont, semblava disposar-se a la retirada. En aquells moments recorria la fila el nostre capità dient:
—Apa, minyons, que ara els emprendrem a la baioneta!
—Vós anireu al davant! —digueren alguns familiarment.
—Ja sabeu que allà on va la companyia jo vaig sempre al davant—contestà ell amb el mateix to.
I, en efecte, sortírem en mitja formació per la porta del cementiri i arrencàrem rostos avall a la desfilada, sense ordre ni concert, cridant com esperitats, mentre que les cornetes eixordaven amb el toc de paso ataque i un escamot de cavalleria donava una falconada per la carretera, rodant algun cavall per la pols.
Nosaltres, corrent i cridant sempre, passàrem el pont i, travessant la carretera, emprenguérem la costa del davant. Aquesta nova fàcies de la lluita m’engrescà més que l’altra, perquè era més animada, i el mateix moviment permetia reflexionar menys. L’enemic es retirava escalonadament i amb ordre, guardant sempre una regular distància que no poguérem disminuir gran cosa. Veritat que acabàrem aviat el pit, perquè no era pas tot u córrer costa avall que costa amunt. El seguírem, no obstant, picant-lo de ferm, fins a les envistes de Ripoll, sense poder-lo arribar a desbaratar.
Jo vaig sortir bastant satisfet de la jornada, semblant-me que ja havia fet quelcom. No obstant, no havia de tardar a convèncer-me que allò no havia estat gaire més que un joc de nois. En aqueixa mena de guerres, únicament en el cas d’una defensa obstinada de posicions, en els assalts de poblacions, o en sorpreses ben combinades, es fan baixes. En els altres casos, de cada mil bales a penes una fa blanc.
Un detall. Les eugues de què he fet menció abans, a pesar d’ocupar el centre del camp de batalla, ni es mogueren, ni pararen un moment de pasturar. Únicament se’n fugiren quan un cavall, que havia caigut travessat de part a part, s’alçà de nou i, com si res tingués, anà galopant a buscar-los les pessigolles.
EPISODI DOLORÓS
No sé com s’ho féu per trobar-nos, perquè feia dies que, per eludir la persecució, caminàvem de fosc i jèiem de clar, aclatats dins d’un bosc o tancats en alguna masia, però el cert és que ens arribà un propi anunciant-nos que a la família hi havia greus novetats.
Obtinguda llicència, ens dirigírem, el meu germà i jo, a Camprodon i, en arribar-hi, una persona estimadíssima estava de cos present en una cambra d’una casa on provisionalment vivia hostatjada la família.
Sempre és una desgràcia la mort d’una mare jove i enfillada, mes les circumstàncies especials en què es trobava la nostra parentela, desterrada i fugitiva, feien l’esdeveniment cent voltes més complicat i desesperant. Però encara no havíem tingut prou temps per fer-nos càrrec de la immensitat de la desgràcia, quan entrà el Comandant d’armes de la vila, invitant-nos a fugir perquè teníem a sobre una columna.
L’escena que llavors es desenrotllà em fa mal encara de recordar-la. El marit de la difunta, que també estava en armes, es negava inconscientment a partir, essent necessaritreure’l de la cambra i de la casa quasi arrossegant, obligats nosaltres mateixos a la crueltat de no permetre-li ni dirigir un darrer adéu a l’esposa que no havia de veure mai més.
Sortírem de la vila a l’escampada, les poques i disperses forces que allí es trobaven, quan la columna ja entrava per l’indret oposat. Nosaltres, pel nostre compte, fugírem per la part de Molló, portant sempre a remolc l’infortunat vidu, a qui ningú tractava de donar consol, preocupats per la gravetat de les circumstàncies i perquè, quan l’infortuni revesteix certes proporcions, sols s’alimenta de la seva pròpia grandesa, i tot intent d’alleujament pren el caràcter d’una profanació. Els mateixos consols de la resignació cristiana no ens acudeixen, sinó quan l’ànima ha entrat ja en repòs.
Les cornetes de l’enemic espignetaven pels carrers de la vila, i s’oïen algunes escopetades que engegaven les avançades als reressagats que, per diferents punts, creuant camps i prades, saltant marges i recs, fugien pertot arreu. Entre ells hi havia algunes dones, amb les faldes trossades, carregades de paquets i fardells, o portant criatures al coll, o donant-los la mà. Era la impedimenta de les forces actives, persones més o menys compromeses o emparentades amb aquelles, que s’havien arrecerat a la vila, enganyades per una aparença de relativa seguretat.
Formant corrua, plorant i sanglotant uns, esverats i preocupats altres, anàvem nosaltres fent penosament via costa amunt. De vegades el nostre cunyat es tirava per terra, negant-se a seguir, i llavors calia que, amb precs i renys i agafant-lo per les aixelles, l’obliguéssim a caminar. Alguns fugitius, que ens passaven pel costat, contemplaven un moment, admirats, la nostra dolorosa processó. En les seves cares es veia dibuixar-se la llàstima i el condol, però seguien la seva ruta, avançant-nos, sens dir paraula.
Així arribàrem a Molló i entràrem en una masia, propietat d’un dels presents. Allí podíem descansar amb relativa seguretat, almenys per alguns moments. Pelat com és el país igual que el pla de la mà, bastava posar un guaita per poder ser avisats, com a mínim amb mitja hora de temps, de l’aproximació de qualsevol força, que si era enemiga no podia venir sinó per baix, ja que a dalt teníem la frontera francesa.
Arraulits entorn de la llar, on cremaven miserables argelagues, únic combustible que dóna aquell país, ens trobàvem passant les hores, sense que cap de nosaltres tingués pla ni idea del que ens calia fer. A la imaginació sols teníem aquella darrera escena de crits, desmais, llàgrimes, corredisses i escopetades, i allí, al fons d’una cambra, envoltada per quatre ciris i sense més companyia que un estol de dones i criatures espantades, ella, la germana, la jove esposa, erta i freda, insensible ja a les misèries de la vida i a la dissort del grapat de fills que deixava, que tots plegats podien abrigar-se sota un davantal.
La nostra posició no resultava gens segura. Se’ns digué que era la nostra desgràcia allò que precisament havia atret d’una manera tan imprevista la columna sobre Camprodon, o sigui l’esperança de donar un bon cop de mà, trobant reunida la nostra parentela, i essent així i trobant-nos a la vista de tothom, sense defensa, en un país absolutament hostil, com ho és arreu la ratlla fronterera, tot era de témer.
Però on havíem d’anar! En altres circumstàncies no era difícil determinar-ho, però en aquells moments, aclaparats, desconcertats i amb un home que no podia ni volia caminar, la cosa era més complicada.
Per sort, Déu ens deparà una segona providència, i aquesta fou la masovera de la casa, dona d’uns quaranta-cinc anys, llesta i determinada com ella sola.
—Aquí, no s’hi poden quedar —ens digué rodonament—; a hores d’ara ho saben ja a Camprodon, i si hi ha en Martí de can França, com diuen, no mancarà aquesta nit aquí.
I, veient que res determinàvem, s’emprengué ella mateixa la resolució. Ens arreglà quelcom de sopar, que ningú tastà, i, closa la nit, ens féu sortir, després de prevenir els dos mossos o assistents que, sense entretenir-se gaire, anessin a dormir a una pallissa que els indicà, mig amagada en una closa. Per camins tortuosos i doblant la distància, ens portà a una altra masia, on trobàrem regular acolliment. Llavors s’acomiadà, i nosaltres dormírem... o no dormírem, perquè recordo que tota la nit la vaig passar en una mena d’exaltació i sentint gemecs i sanglots ofegats.
A punta de sol tornava a ser amb nosaltres la masovera, però traspassada i decaiguda com si li haguessin tirat deu anys a sobre. Amb poques paraules ens assabentà de l’ocorregut.
De tornada a casa per camins excusats, ja la trobà envaïda per la patuleia d’Olot. El seu marit i els dos assistents, que, desobeint les ordres rebudes, havien romancejat més del convenient, estaven presos i agarrotats. Igual sort li tocà a ella, essent comminada a descobrir immediatament l’amagatall dels amos. Ja, abans, el marit i els assistents havien sofert igual interrogatori, veient-se amenaçats de ser afusellats en peus a l’era mateixa de la casa. Ells no ho sabien: malament ho podien descobrir. Però la mestressa fou obligada encara més seriosament.
—Vós sabeu on són els amos; vós els descobrireu o us hi va la vida.
—Jo no ho sé, pobra de mi! Sols els he acompanyats fins al cap de l’hort.
—Doncs on heu estat tot aquest temps?
—Sóc anada a espiar la regada de la closa de baix, i després he collit una braçada de lletissons pels godalls.
En portava la falda plena. Però el quefe no era pas tan llec per deixar-se enganyar.
—Vós ho pagareu! —li digué.
Intentà el mitjà de la seducció. Li féu grans promeses: fins li explicà la manera de ser traïdora, quedant sincerada als ulls de tothom. Ella descobriria l’amagatall, després registrarien molts indrets i figurarien fer el descobriment per llurs propis esforços.
Veient que, per aquest cantó, no avançava feina, tornà el quefe a emplear el terror, simulant tota la maniobra de l’afusellament, fins a fer-la agenollar; però la dona continuà mentint piadosament.
Per fi, convençut o cansat el quefe i no tenint, segurament, ordre ni ànim d’extremar la cosa o, tal volta, poc tranquil d’estar tantes hores separat de la columna, essent ja la matinada, decidí marxar, emportant-se’n sols els dos assistents com a presoners de guerra.
Escoltàrem, consternats, aquella relació que la dona ens féu amb paraula ràpida i senzilla, i fugírem prompte d’aquella casa, perquè ens afegí que es temia que realitzessin el propòsit manifestat de recossiar totes les cases dels encontorns.
En ser al caire d’un serrat, veiérem una tirallonga de gent armada que desfilava per un caminet. Encara que la distància era gran, es produí entre nosaltres un moviment de terror que, amb prou feines, pogué la reflexió dominar tant era el que anàvem esparverats. Ens aclatàrem a terra, única ma-nera d’amagar-se en un país en què les muntanyes són rodones i llises com clepsa de frare, i deixàrem passar el perill.
A ningú s’acudia la determinació que calia prendre. Desitjàvem trobar un lloc segur, no lluny de les nostres famílies, que havíem deixat en circumstàncies aterradores i sense cap empara. La persecució, aquells dies, anava de valent, i ens trobàvem aïllats i desconcertats per resistir-la. Estàvem a quatre passos de la frontera, i el més prudent era passar-la; però si quèiem en mans de la gendarmeria francesa, que la vigilava, no ens afusellaria pas, però ens internarien a Chateau-Roux o a la frontera de Bèlgica, la qual cosa no deixava de ser ben desesperant en les circumstàncies especials en què ens trobàvem.
Per fi, mon germà segon exposà una idea. En una de les seves excursions botàniques havia fet coneixença, al Coral, amb un francès fronterer, el propietari del mas Queroses, casat amb una espanyola. Havien simpatitzat i, en acomiadar-se, aquell li digué:
—Som molt complascut de la seua coneixença. Si mai esdevingués que pogués dar-li servei, m’excusi pas.
Poca cosa era això. D’oferiments d’aquesta mena, a ciutat en donem i rebem deu cada dia, però entre muntanyencs i en certes circumstàncies tenien algun més valor. Com, per altra part, no hi havia de què més poder triar, resolguérem temptejar el que allò pogués donar de si.
Ens aproximàrem més a la ratlla, i des d’allí despatxàrem al meu dit germà, encara que sols per l’orientació de les muntanyes coneixia la situació de la casa on es dirigia i en la qual no havia estat mai. Sabia que era part damunt la carretera de la Presta a Prats, i poca cosa més. Marxà sol, perquè no era pas cosa de passar la frontera formant quadrilla i buscant la perduda, fent-nos més visibles als duaners i gendarmes, i els altres ens quedàrem aclatats, passant el dia sense menjar ni beure, després d’haver-nos acomiadat amb tristesa del missatger, amb la consigna que, si no tenia cap encontre, tornaria amb una resposta o altra; si no tornava abans del vespre, prendríem la resolució que tinguéssim per convenient.
De segur que en tot el dia no canviàrem una dotzena de paraules. A cosa de mitja tarda, el que estava de guaita avisà que, per la part de la frontera, venia un individu desconegut. Com que anava sol i sense armes, no dubtàrem a fer-nos visibles, i ell, que feia estona semblava que busqués quelcom, s’encaminà resoltament a nosaltres. Jove de bigoti ros, com d’uns vint-i-vuit anys, alt i fornit, prompte fórem entesos. Era el propietari del mas Queroses, que venia en persona a recollir-nos.
—Lo vostre company està fort cansat, i jo n’hai pas volut que marxés més —ens digué el brau home.
Ens semblà que vèiem el cel obert. A gosar, fins li hauríem besat les mans.
Acabàrem d’arribar a la frontera, esperant que entrés la vesprada per anar amb més seguretat. El mas distava encara dues hores, que, marxant per camins excusats, es convertiren en tres. Però, de la fatiga, en fórem llargament rescabalats per la manera amable com fórem rebuts i atesos, en especial per la nostra compatrícia, la mestressa. La millor cambra fou per a nosaltres, i per a nosaltres també el millor bocí de la taula.
Avui, que a la irreflexió dels pocs anys s’ha sobreposat la maduresa del judici que em permet acabalar el valor de les grans accions, que tan poc abunden, comprenc tot l’heroisme d’aquella bona dona que, amb el seu sacrifici, ens salvà d’una catàstrofe, si són certs els indicis que vaig recollir més tard sobre les ordres o intencions que portava la guerrilla que ens buscava, com també de la bondat d’aquella simpàtica família que ens proporcionà franc i graciós acolliment. Degut a la seva protecció, poguérem refer-nos del nostre aclaparament moral, posant-nos de nou en contacte amb les nostres respectives desolades famílies.
Als pocs dies, altre cop en campanya.
Un detall per completar el quadre. Quan el dol, compost sols de dones, tornava de donar cristiana sepultura a la nostra volguda germana, es topà amb una força que duia lligats com uns malfactors els nostres infeliços assistents.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
