Kitabı oku: «Crònica i memòria. Textos històrics de Martí de Viciana el Vell»
Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
Aquesta edició s’ha desenvolupat dins el marc del projecte d’investigació
FF12017-83960-P «La cultura literaria medieval y moderna
en la tradición manuscrita e impresa (VI)»,
finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.
© Joan Iborra Gastaldo, 2018
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018
Il·lustració de la coberta: «Batalla de Nájera»,
Manuscrit de les Cròniques de Jean Froissart (segle XV).
Biblioteca Nacional de França.
Disseny de la col·lecció: J.P.
Maquetació: Inmaculada Mesa
ISBN: 978-84-9134-403-2
Cròniques, cataclismes i memòria local
Quan transcrivíem el Libro tercero de Martí de Viciana, una anotació indicativa de la font usada en la llegenda carolíngia de la divisió del principat de Catalunya passà a formar part inconscient de la memòria subjectiva: «Y según una historia antigua catalana está repartida la tierra en esta manera». Temps avenir hi tornaria de forma intermitent. L’apunt hi sojornà llarg temps fins a desenvolupar-se amb fermesa.
L’any 1979 José Hinojosa edità una crònica breu pertanyent al fons de l’Arxiu de la Seu de València, ms. 676, sota el títol Crònica de Pere Maça, d’evident relació amb els textos cronístics de Martí de Viciana el Vell que editem ara.1 El 1983, Josep Perarnau escriví un breu article sobre les condicions de la unió d’Aragó i Catalunya amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó a partir d’un document relligat en un còdex de la Real Biblioteca de San Lorenzo de El Escorial.2 En aquest escrit, Perarnau observava un paral·lelisme evident entre la redacció que Martí de Viciana feia a la seua crònica de la divisió de Catalunya en dotzenes i el contingut d’un text manuscrit del códex escurialenc d.III.2 que podem relacionar amb l’anotació descrita.3 Dins el mateix any, Maria Luisa Cabanes edità uns Anales valencianos, transcripció d’un text anònim servat a la Biblioteca Gregori Maians del Reial Col·legi del Corpus Christi de València, ms. BAHM. Segons l’autora es tracta de la còpia d’uns annals originals que es conservaven dins la biblioteca maiansiana, els quals «debió escribir entre 1455 i 1481».4 Fora d’aquest context cronístics, dos autors s’aproximaren des d’àrees distintes al manuscrit escurialencs per editar dos textos continguts dins d’aquest còdex. Es tracta d’Antoni Ferrando Francés que estudià el Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, un text traduït del llatí al català per l’avi de l’historiador Martí de Viciana, i Jaume Riera i Sans, que transcriví i edità el Llibre de virtuoses costums, copiat tot seguit al comentari aristotèlic anterior.5
Inspeccionat el còdex i coneguts els antecedents anteriors, la revisió de la crònica de Martí de Viciana el Vell s’imposà perquè obria un ventall de possibilitats historiogràfiques que s’allunyaven força del tòpic amb què Hinojosa qualificà la historiografia valenciana baixmedieval: «escasa y poco original».6 Certament que no atenyia la qualitat i excepcionalitat de les cròniques medievals catalanes, però durant el segle XV es produí a València una prolixa circulació de materials històrics i llegendaris de la qual és exemple el còdex de Viciana el Vell, la Crònica de Melcior Miralles i d’altres manuscrits avui encara inèdits.7 Atesa la complexitat dels documents cronístics que contenia aquest còdex, obrírem un període de reflexió a fi de valorar la possibilitat d’editar els textos més adients. Tanmateix, vist que el còdex es divideix en tres seccions, una en llengua castellana que obri el manuscrit, una altra en llengua catalana i una part final escrita en llatí, probablement unida per l’enquadernador, optàrem per editar i estudiar tots els textos escrit en català amb la intenció de publicar-los conjuntament dins d’una mateixa obra.
Aquest còdex ha estat objecte d’una polèmica historiogràfica causada perquè diversos tractadistes de la família i l’obra de Martí de Viciana havien atribuït la crónica a l’historiador de Borriana en un evident anacronisme. Antoni Ferrando, a l’hora d’estudiar i publicar el Comentari a l’Esconòmica d’Aristòtil, s’adonà de la confusió i posà ordre en aquell garbuix de contradiccions sobre ambdós autors i la crònica manuscrita de l’Escorial, a l’hora que demostrava documentalment que l’autoria de la traducció aristotèlica corresponia a Martí de Viciana el Vell, avi del cronista.8 Anteriorment, José Maria Torres havia arribat a la conclusió que l’únic Viciana que podia haver traduït l’Econòmica d’Aristòtil era Martí de Viciana el Vell, autoria adoptada per d’altres autors.9
Entre els diversos papers relligats dins el mateix volum s’aprecia la voluntat de materialitzar la idea d’anotar les experiències viscudes, narrades per altri o bé conegudes a través dels escrits, a fi de tenir una còpia més o menys fidel del món en què havia viscut l’autor o els seus antecessors. Tanmateix, ens confessem incapaços d’inferir si la intenció de l’autor o de l’escrivent consistia a divulgar la copia públicament o es reservava exclusivament per a un ús familiar, com sembla desprendre’s d’aquest còdex. És tot just aquest darrer punt el més aproximat al propòsit del redactor perquè, a partir del regnat d’Alfons el Magnànim, assistim a una incursió en la vida política de la ciutat i regne de València amb anotacions cada vegada més relacionades amb el batec quotidià, en la línia expressada per Escartí de partir d’interessos universals per acabar informant de notícies de caràcter local o regnícola.10 El dietari anota prioritàriament les notícies de qualsevol matèria que arribaven a la ciutat, majoritàriament procedent de les activitats bèlliques i diplomàtiques d’Alfons el Magnànim. Llavors, València havia esdevingut ‘cap e mare de tot lo regne’ i destinatària de correus i missives importants que afectaven el govern del regne i de la corona.11
Cal prende certa cautela davant aquests apunts perquè, tot i pertànyer a la mateixa mà, narra uns fets anteriors al naixement de Martí de Viciana, amb especial dedicació al temps en què la guerra amb Castella, l’any 1429, adquiria un gran bel·licisme. El cronista escriu amb una fidelitat al relat històric realment sorprenent.12 De fet l’autor detalla en un apunt que: «Lo primer fill agué nom don Alfonso, lo qual es huy rey d’Aragó per eser mort lo pare, lo rey don Ferando», de la qual afirmació deduïm que el dietari fou escrit en temps del regnat d’Alfons el Magnànim. Aquesta circumstància fa pensar en l’existència d’un altre manuscrit d’autoria inconeguda del qual aquest seria una simple còpia vist que els apunts s’interrompen bruscament l’any 1437, quan Martí de Viciana el Vell probablement encara no havia nascut. Verdaderament no ens sentim capaços de detectar la idea preconcebuda de transcendir l’espai merament personal per encastar-se dinàmicament en l’interès oficial de conservar la memòria històrica de la ciutat i regne.13 Més aïnes semblen una sèrie d’anotacions de caire historicista copiades o fetes copiar per Martí de Viciana el Vell amb la intenció de formar un volum amb aquells documents que per vies diferents havien arribat a la família i transmetre’ls als descendents. Almenys això és el que entenem de la nota autògrafa de Martí de Viciana amb què principia el manuscrit: «A 19 de juny de 1535, yo, Rafel Martí de Viciana, haguí lo present libre de la senyora dona Ysabel Pasqual e de Viciana» de la qual es desprén l’existència, almenys, de tres generacions de possessors.
ELS TESTIMONIS MANUSCRITS
A. Ms. d-III-2. San Lorenzo del Escorial. Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo del Escorial. Títol: M. COMPEN. MORA. PHIL. H. Lletra del segle XV. Enquadernació del Escorial, ff. 203 (= I + 2 + 1-197 + III), 278 × 208 mm. Escrit de diverses mans del s. XV (ff. 1-148) i cursiva per una mà del s. XVI, personal i notarial (ff. 149-197); foliació moderna a tinta amb restes d’altres numeracions antigues. Textos en català, castellà i llatí.14
Bibliografia
ANTOLÍN, Guillermo (O.S.A.): Catálogo de los códices latinos de la Real Biblioteca del Escorial, vol. I, Madrid, Imprenta Helénica, 1910-1923, p. 463.
BITECA: manid 2064, [en línia], <http://pb.lib.berkeley.edu/saxon/SaxonServlet?source=BITECA/Display/2064MsEd.xml&style=BITECA/templates/MsEd.xsl&gobk=http%3A%2F%2Fpb.lib.berkeley.edu%2Fxtf%2Fsearch%3Frmode%3Dphilobiteca%26city%3Dbarcelona%26text-join%3Dand%26rmode%3Dphilobeta%26browseou>.
BENAVENT, Júlia: Biblioteca dispersa. Manuscrits i incunables valencians dels segles XIV al XVII, València, Diputació de València, 2007, p. 358.
FERRANDO FRANCÉS, Antoni: «De la tardor medieval al Renaixement: aspectes d’una gran mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana», Caplletra, 34 (2003), pp. 31-52, [en línia], <http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/12715530801386074198846/210351.pdf>.
MARTINES, Tomàs: «Remarques a l’edició a cura de dues traduccions de Martí de Viciana», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 1 (1990), pp. 87-94 [en línia], <http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/4973/dues_traduccions.pdf?sequence=3&isAllowed=y>.
SÉNECA: Llibre de virtuoses costums: traducción del «Liber de moribus», per Martí de Viciana (segle XV), edició a cura de Jaume Riera i Sans, Barcelona, Edicions del Mall, 1987.
VICIANA, Martí de: Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, edició a cura d’Antoni Ferrando Francés, Barcelona, Edicions del Mall, 1982, pp. 6-9.
ZARCO CUEVAS, Julián (O.S.A.): Catálogo de los manuscritos catalanes, valencianos, gallegos y portugueses de la Biblioteca de El Escorial, Madrid, 1932, pp. 25-29, núm. 34-53.
— Catálogo de los manuscritos castellanos de la Real Biblioteca de El Escorial, Madrid, 1924, t. I, pp. 113-114.
B. Ms. 13208. Madrid. Biblioteca Nacional. Títol: Copia de varios manuscritos catalanes de la Biblioteca San Lorenzo de El Escorial. Any 1779. Paper, enquadernació holandesa, llom de pell amb nervis, ff. 275, 315 × 215 mm. Còpia feta per Francisco Pérez Bayer; textos en català, notes del copista en castellà.
Bibliografia
BITECA, manid 2091, [en línia], <http://pb.lib.berkeley.edu/saxon/SaxonServlet?source=BITECA/Display/2091MsEd.xml&style=BITECA/templates/MsEd.xsl&gobk>=
DOMÍNGUEZ BORDONA, Jesús: Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, Biblioteca Nacional, Madrid, 1931, pp. 84-85.
VICIANA, Martí de: Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, edició a cura d’Antoni Ferrando Francés, Barcelona, Edicions del Mall, 1982, pp. 6-9.
CONTINGUT I SELECCIÓ
El còdex d.III.2 consta de diversos textos relligats que es relacionen històricament amb la Corona d’Aragó, dels quals se n’han editat tres, Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, editat per Antoni Ferrando Francés; el Llibre de virtuoses costums, a cura de Jaume Riera i Sans i els «Capítols fermats entre lo compte de Barchinona e la infanta dona Patronil·la, reyna d’Aragó», transcrit per Josep Perarnau.15 Hi apareixen escrits uns ‘motius’ atribuïts a Pere el Cerimoniós que foren copiats per dos tractadistes, Romeu Figueras i Gabriel Llabrés, que abordaren el text a partir de la còpia que en féu Pérez Bayer.16 La resta dels documents ha romàs inèdita fins avui. Vista la importància dels textos inclosos dins el manuscrit i l’elevat interés historiogràfic que mantenen, hem optat per editar els documents escrits en català inclosos al còdex que no havien estat objecte d’estudi anterior perquè servaven informació destacada de l’època. Hem d’assenyalar que l’edició dels textos l’hem ajustada a l’ordenació existent al còdex d’ençà que fou relligat, malgrat que hi aparega certa dissonància cronològica. Els escrits que editem, encapçalats per una nota autògrafa de l’historiador Rafael Martí de Viciana, són els següents:
I. Senyals del cel: eclipsis i cometes, ff. 115v-116r. Una relació dels fenò-mens astronòmics apareguts durant un període de vuitanta anys establert entre 1408 i 1488.
II. Senyals de dapnació i reprovació de Remigi, f. 122r. Fragment molt breu d’una obra piadosa atribuïda a Remigio di Girolami.
III. Dotalia de Catalunya, ff. 123r-125v i 126r-129r. Una variant de la llegenda dels nou barons de la fama que transcriu un document de donació del principat de Catalunya a Ramon Berenguer, seguit d’una extensa enumeració de nobles, territoris, ciutats, rius i cases de paratge la relació de les quals apareix al manuscrit fragmentat en diverses parts. Es tracta d’un text reproduït per diverses cròniques baixmedievals.
IV. El Libre de Cidrach, ff. 125v-126r. Una espurna extremadament concisa del Libre de Sidrach, una mena de tractat oriental que tingué molta difusió durant els segles catorze i quinze.
V. Ordenació feta en les corts generals de Monçó, f. 126r. Un extracte lacònic d’un probable acord de les corts realitzades a Monçó l’any 1362 o 1376.
VI. Motius que foren fets per Pere el Cerimoniós f. 129r. Una sèrie de textos paremiològics que s’han atribuït sense fonament al rei Pere el Cerimoniós inclosos dins la poesia popular satírica que es dediquen els habitants de localitats veïnes.
VII. La cerimònia que·s fa com lo comte de Barchanona se va coronar a Çaragoça, ff. 129v-130v. Es tracta d’una versió del ceremonial usat pels reis aragonesos en la coronació saragossana que divergeix del ritual descrit a la Crònica de Ramon Muntaner per a Alfons el Benigne però que s’acosta al relat fet per Carbonell de la coronació de Martí l’Humà a Saragossa.
VIII. De les corts generals e de sa ordenació, f. 130v. L’ordre en què seuen els tres braços durant la realització de les corts generals de la Corona d’Aragó.
IX. Capítols fermats entre lo compte de Barchinona e la infanta dona Patronil·la, reyna d’Aragó, ff. 130v-131r. Probablement és un testimoni sense pairó de les capitulacions matrimonials pactades entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, pendents encara d’estudi.
X. En nom de Jesuchrist, ff. 131r-138r. Una crònica medieval que d’acord amb la tendència historiogràfica del moment, comença amb la creació del món per a finir durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Centrada bàsicament en la Corona d’Aragó, reporta unes informacions inèdites sobre la ciutat de València i el regne entre 1417 i 1437.
XI. Aquestes són les canòniques de tots los reys d’Aragó, ff. 138r-144r. Relació dels monarques que regnaren al regne d’Aragó i després a la Corona d’Aragó des d’Ènnec de Navarra fins a Alfons el Magnànim dividit en dues parts, el regnes compartits entre Navarra i Aragó fins al regnat de Sanç Garcés III i els reis d’Aragó des de Ramir I fins a Alfons el Magnànim.
XII. Qüestió moguda entre los embaixadós del rey de Castella e los misatgés o enbaixadós del rey d’Aragó, ff. 144v-145r. Comparació dels bisbats i arquebisbats de la Corona d’Aragó i de Castella en temps del concili de Constança, 1414-1418, on fou deposat Benet XIII, el papa Luna.
XIII. Abadiats i priorats de Catalunya, ff. 145v-146r. Inventari dels abadiats i priorats del principat de Catalunya.
XIV. Ordres i nobles de Castella, ff. 146v-147r. Una relació dels mestres, priors, ducs, marquesos, comtes, cases i oficis del regne de Castella.
XV. Ciutats i cavallers que anaren a Valladolid a retre homenatge a Carles I, ff. 146v-147v. Una taula molt posterior en el temps als altres escrits amb les ciutats i nobles que acudiren a Valladolid l’any 1518 amb algunes anotacions a peu de pàgina sobre l’acte, mutilades immisericordement per l’enquadernació.
XVI. Grans d’Aragó i de València, f. 147v. Una relació de les famílies nobles més importants dels regnes d’Aragó i València.
ELS ESCRITS HISTORIOGRÀFICS
La major part dels textos inclosos en aquesta edició pertanyen a fragments d’altres documents escrits o a traduccions que hem ressenyat a peu de pàgina en cadascun d’ells, per la qual cosa resulta sobrer repetir la pertinença a l’original o a la còpia. Tanmateix, dins el còdex hi coexisteixen tres textos històrics en forma d’annals que cronològicament i de forma molt succinta relaten uns esdeveniments molt concrets d’un període de la història, especialment dedicats a la Corona d’Aragó, que s’estenen des de la dotalia de Carlemany a Alfons el Magnànim. Es tracta de tres documents exempts, sense connexió interna entre ells, tret d’anar relligats dins el mateix volum, els dos darrers copiats un a continuació de l’altre.
El primer text, que ocupa els ff. 123r-129r, és una variant de la llegenda dels nou barons de la fama, de la qual tan sols es relata la divisió de Catalunya per Lluís el Piadós. S’hi inclou un document apòcrif recollit per diverses cròniques medievals que dóna Catalunya a un Ramon Berenguer, nebot de Carlemany al text, datat l’any 808. S’hi relacionen les ciutats, els comtats, els vescomtats, els rius «capdals», els territoris, les vegueries, les baronies, les cases dels comdors i una llarguíssima relació de cases de paratge, d’acord amb un model resseguit per les cròniques citades.17 La relació s’interromp bruscament a mitan del f. 125v per transcriure un brevíssim fragment del Libre de Cidrac, continua l’enumeració de cases de paratge i es torna a interrompre per incloure el fragment d’una ordenació feta a les corts de Monçó per a protegir reis i prínceps. Al f. 126v continua la relació de cases de paratge fins a la primera columna del f. 129r on es clou la llista.18
A meitat del foli 131r s’inscriuen, sota l’epígraf «En nom de Jesuchrist», uns annals històrics que s’inicien amb el començament del món fins arribar al regnat d’Alfons el Magnànim. La primera part es tracta d’una còpia, directa i quasi literal del Cronicó de Perpinyà que s’estén fins a l’any 1265 quan, segons el cronista, Jaume I prengué la ciutat de Múrcia.19 A partir d’aquesta data, ambdues cròniques se separen temàticament. El Cronicó de Perpinyà s’estén fins a l’any 1284 mentre que el manuscrit escurialenc continua la introducció d’apunts fins a 1437.20
En aquesta part s’hi troben escrites algunes anotacions coetànies que no apareixen al Cronicó, com la fundació de l’orde del Cister, datada el mes d’abril de 1109 a les 12 hores, la mort de Violant d’Hongria o l’epidèmia de disenteria de 1270 que sentencià les tropes de la vuitena croada. Als apunts que segueixen, l’autor introdueix uns aclariments a les succintes anotacions que amplien la informació aportada per la font, com el cas de la mort de Pere el Gran, a qui anomena «lo petit Alexandre». La crònica no segueix una línia cronològica continuada sinó que s’obvien alguns regnats o bé tan sols s’hi escriu alguna anotació esparsa. De fet, en set apunts s’hi ateny el Compromís de Casp amb una interessant referència a la batalla del Codolar, decisiva per al devenir del casal de Barcelona.
Amb una primera i llarga notícia datada el 23 de març 1417, Dimecres Sant, sobre l’ambaixada que Catalunya féu al rei Alfons el Magnànim, que llavors sojornava a València, a fi de tractar la insatisfacció catalana derivada de les corts de 1416, assistim a l’inici d’un dietari polític, de vegades succint, de vegades expressiu, amb notícies abundants sobre els fets que afectaven al regne i a la ciutat de València. Aquesta part dels annals acull un període de temps proper als vint anys, des de 1417 fins a 1437, any en què romperen les corts catalanes a Molins de Rei. Una circumstància que ens du a la memòria la seqüència estroncada del capítol de Tomic dedicat a aquest tema.21 El dietari recull algunes notícies, bàsicament polítiques, especialment les procedents de la guerra amb Castella del bienni 1429-1430, en què les incursions valencianes en terres castellanes, i a l’inrevés, causaven nombroses morts, danys materials i ocupacions de places i castells.
Una preocupació latent dins els escrits del cronista fou resseguir les accions marítimes d’Alfons el Magnànim i les tenses relacions mantingudes amb Gènova. L’autor dedica una amplia informació a tractar la derrota de Ponça, de la qual relaciona els cavallers captius distribuïts pels territoris de procedència, les naus preses pels genovesos i les que pogueren escapar de la desfeta de l’estol reial.
A continuació, dins el mateix foli en què fineixen els anals anterior, f. 138r, s’inscriu una crònica numerada dels reis compartits per Navarra i Aragó i posteriorment una altra numeració amb la llista dels reis del regne d’Aragó i posteriorment, a partir de Ramon Berenguer IV, de la Corona d’Aragó que s’allarga fins el f. 144v. El text s’aixopluga sota un epígraf ben descriptiu: «Aquestes són les canòniques de tots los reys d’Aragó» i pretén ordenar numèricament els monarques d’ençà de la creació del regne d’Aragó fins al rei Alfons Magnànim. Més aïnes es tracta d’una mena de recordatori de qui eren els reis, les esposes que prengueren i els fills que en descendiren. El cronista copia l’estil maldestre de les cròniques resumides, tot i que ocasionalment hom aporta alguna informació complementària. Cada capítol indica el número que ocupa en la dinastia reial, el nom del monarca, l’esposa o esposes, alguna gesta si s’escau, els noms dels fills, l’hereu de la corona, la data de la mort i el lloc de soterrament. Una forma de relatar aquests regnats molt similar a d’altres cròniques baixmedievals que podem comprovar fàcilment als Gesta comitum, a la Crònica de Sant Joan de la Penya o a Pere Tomic i les Històries e conquestes. Fins al regnat de Pere el Cerimoniós podem afirmar que es tracta d’una còpia bastant fidel de la nòmina de reis d’Aragó escrita per Melcior Miralles amb certs empelts explicatius. A partir del rei Pere, la crònica vicianesca se’n desvincula i segueix un altre relat fins al rei Alfons el Magnànim, un capítol ben curt escrit en present, senyal que fou redactat durant aquest període històric. Hem d’indicar que tot i la còpia del text de Miralles és molt aproximada, tots dos textos difereixen en la numeració dels monarques. Viciana comença el còmput amb Ènnec I de Pamplona, el fineix amb el rei Sanç Garcés, el reinicia amb Ramir I i el fineix amb el Magnànim sense interrupcions, mentre que Miralles diferencia entre reis d’Aragó ante-unionem fins a Ramir el Monjo, desé rei, els comptes de Barcelona fins a Ramon Berenguer IV, darrer compte, i els reis d’Aragó, per a la relació dels quals reprén la numeració a partir de l’onzè rei, és a dir, Alfons el Cast, segons el seu compte.
Aquests tres textos mantenen un contacte molt elevat amb la Crònica de Melcior Miralles perquè se serveixen d’un material històric similar, tot i que no guarden la mateixa ordenació textual. De fet, amb certes variants, ambdós còdex comparteixen contingut en la dotalia de Catalunya, la coronació dels reis, l’ordre com deuen seure en corts, els reis d’Aragó i una taula comparativa dels arquebisbats i bisbats de les terres de la Corona d’Aragó i de Castella relacionada amb el concili de Constança.22
CRITERIS D’EDICIÓ
Per a realitzar la transcripció dels textos seleccionats del manuscrit d.III.2 de la biblioteca del Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial hem seguit els següents criteris d’edició: hem respectat escrupolosament el text i les vacil·lacions ortogràfiques típiques de l’època. Hem regularitzat l’ús de c davant les vocals <e>, <i> i ç davant <a>, <o> i <u>, d’acord amb la normativa actual. Les consonants dobles a principi de mot les transcrivim senzilles, enmig del mot les respectem. Els numerals els hem reproduït en xifres romanes o aràbigues, d’acord amb el recurs usat al text. Suprimim els punts que precedeixen i tanquen les xifres. Les majúscules i les minúscules les regularitzem d’acord amb la normativa actual. La unió i separació de mots segueixen les regles acadèmiques. Hem seguit les pautes habituals en l’ús de la puntuació. La dièresi i l’accent les apliquem d’acord amb les regles de la gramàtica normativa, fins i tot els mots en què l’aparició de la lletra <h> indicava l’existència del hiat, excepte quan aquest signe devia recaure sobre la grafia <y>. Hem usat el parèntesi ( ) per assenyalar les addicions inadequades i els claudàtors [ ] per indicar les addicions que no s’hi troben al text. El canvi de full s’indica amb dues línies verticals paralel·les amb el número corresponent volat, <||>, seguit de la lletra <v> per al verso i sense cap indicació per al recto. Assenyalem l’inici de la segona columna amb una doble barra <||>. Si a la mateixa pàgina hom barreja la línia tirada i la doble columna, assenyalem l’inici de la segona columna amb una única barra inclinada </>. Quan a final de columna o de foli algun mot es divideix, l’hem transcrit sencer i hem traslladat la numeració després de la síl·laba final.
BIBLIOGRAFIA
ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure. Sequeres i riuades al País Valencià en l’edat moderna, València, PUV, 2010.
AMETLLER Y VINYAS, José: Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del siglo XV, i, Girona-Sant Feliu de Guíxols, 1903-1928, pp. 480-481.
Anales valencianos, estudi preliminar, edició i índex de María Luisa Cabanes Catalá, Saragossa, Anubar, 1983.
BECCADELLI EL PANORMITA, Antonio: Dels fets e dits del gran rey Alfonso. Versió catalana del segle XV de Jordi de Centelles, edició a cura d’Eulàlia Duran, Barcelona, Editorial Barcino, 1990.
BELLOT, Pedro: Anales de Orihuela: siglos XIV-XVI; estudio, edición y notas de Juan Torres Fontes, Alacant-Múrcia, Institut de Cultura Juan Gil-Albert-Real Academia de Alfonso X El Sabio, 2001.
BOFARULL Y MASCARÓ, Próspero: Los condes de Barcelona vindicados, ii, Barcelona, 1836.
BOHIGAS, Pere: «Petita contribució a l’inventari d’obres catalanes de pietat popular anteriors al segle XIX», Analecta sacra tarraconensia: Revista de ciències historicoeclesiàstiques, 28 (1955).
CADENAS Y VICENTE, Vicente de: Diario del emperador Carlos V: itinerarios, permanencias, despacho, sucesos y efemérides, Madrid, Hidalguía, 1992.
CARBONELL, Pere Miquel: Cròniques d’Espanya, edició crítica d’Agustí Alcoberro, Barcelona, Editorial Barcino, 1997.
CARRILLO DE HUETE, Pedro: Crónica del Halconero de Juan II; edició i estudi de Juan de Mata Carriazo, presentació de Manuel González Jiménez, estudi preliminar de Rafael Beltrán, Granada, Editorial Universidad de Granada, 2007.
CERONE, Francesco: «A proposito di alcuni documenti sulla seconda spedizione di Alfonso V contro l’isola Gerba», Anuari IEC, MCMIX-X (1911), pp. 51-89.
CESARE CASÙLA, Francesco: Il Regno di Sardegna. 2 Il consolidamento, Càller, ed. Logus mondi interattivi, 2012.
CIFUENTES I COMAMALA, Lluís: La ciència en català a l’Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona-Palma, Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears, 2006.
CINGOLANI, Stefano: Historiografia, propaganda i comunicació al segle XIII: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva crònica, Barcelona, IEC, 2006.
— La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques, Barcelona, Editorial Base, 2007.
COLL I ALENTORN, Miquel: La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, Barcelona, 1958.
— Llegendari, Barcelona, PAM, 1993.
La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso il Magnanimo: I modelli politico-istituzionali. La circolazione degli uomini, delle idee, delle merci, Gli influssi sulla società e sul costume / XVI Congresso di storia della Corona d’Aragona, Napoli-Caserta-Ischia, 18-24 settembre 1997, edició a cura de Guido D’Agostino, Nàpols, Giulia Buffardi, 1997.
Crónica de don Álvaro de Luna, condestable de los reynos de Castilla y de León, maestre y administrador de la orden de Santiago, Madrid, 1784.
Crònica de Pere Maça, edició, introducció, notes i índex de José Hinojosa Montalvo, València, Universitat de València, 1979.
DEL ESTAL, Juan Manuel: Conquista y anexión de las tierras de Alicante, Elche, Orihuela y Guardamar al Reino de Valencia por Jaime II de Aragón (1296-1308), Alacant, Caja Ahorros Provincial de Alicante, 1982.
— El Reino de Murcia bajo Aragón (1296-1305), Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1990.
Dietaris de la Generalitat de Catalunya 1411-1714, Barcelona, 1994.
ESCARTÍ, Vicent: «El manuscrit 212 de la BUV i les cròniques de Joan I, Martí l’Humà i Ferran I», Caplletra, 15 (1993), pp. 31-48.
— «Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del segle XIV al XIX», Manuscrits, 28 (2010), pp. 181-205.
ESCOLANO, Gaspar: Decada primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, València, Pedro Patricio Mey, 1610.
FACHS, Bartomeu: De rebus gestis ab Alfonso primo neapolitanorum rege commentariorum, Nàpols, 1719.
FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Manuel: Carlos V: el césar y el hombre, Madrid, Editorial Espasa-Calpe, 1999.
FERRANDO FRANCÉS, Antoni: «De la tardor medieval al Renaixement. Breu radiografia d’una mutació soliolingüística i cultural a través dels Viciana lletraferits», dins Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el V centenari del seu naixement 1502-2002. Borriana-València, Ajuntament de Borriana-Biblioteca Valenciana, 2003, pp. 21-35.
FLUVIÀ, Armand de: Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya: cronologia de comtes i vescomtes, Barcelona, pròleg per Josep M. Salrach, Enciclopèdia Catalana, 1989.
FOGLIETTA, Uberto: Dell’Istorie di Genova, Gènova, 1597.
FORNER TICHELL, Vicente: Familia de los Viciana. Borriana-València, Ajuntament de Borriana-Biblioteca Valenciana, 2002.
FORT I COGUL, Eufemià: La llegenda del rescat de sant Esteve, Salou, Vila-seca, 1973.
FURIÓ, Antoni: «Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana», Revista d’història medieval, 8 (1997), Monogràfic sobre Les senyories medievals. Una visió sobre les formes del poder feudal, pp. 109-152.
— Història del País Valencià, 2a ed., València, Eliseu Climent, 2001.
— «València, “mare e cap de tot lo regne”», Afers: fulls de recerca i pensament, 30 (2015), pp. 149-179.
GARCÍA FITZ, Francisco: Las Navas de Tolosa, Barcelona, Ariel, 2005.
GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente: La jerarquía de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Valencia bajomedieval, València, Diputació de València, 1993.
GARCIA-OLIVER, Ferran: Cor d’acer, cor de carn, cor de fusta. El cavaller Ausiàs Marc, Gandia, Ajuntament de Gandia, 1998.
GARRIDO I VALLS, Josep-David: Jaume I i el Regne de Múrcia, Rafael Dalmau, Barcelona, 1997.
Gestes dels Comtes de Barcelona i Reis d’Aragó, edició a cura de Stefano Cingolani, València, PUV, 2008.
GIUSTINIANI, A.: Castigatissimi annali della Repubblica di Genova, Gènova, 1537.
GONZÁLEZ MARRERO, J. E.: «La medición en la historia medieval: San Isidoro de Sevilla y Beda», dins Actas del X congreso Internacional de Estudios Clásicos, Madrid, 2001, pp. 121-126.
GUAL CAMARENA, Miguel: Las treguas de Majano, Buenos Aires, Ed. Facultad de Filosofia y Letras.
GUINOT, Enric: Els límits del Regne: el procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500), València, Edicions Alfons El Magnànim, 1995.
HINOJOSA MONTALVO, José: «Actividades judías en la Valencia del siglo XIV», En la España medieval, 7 (1985), pp. 1547-1567.
HUICI MIRANDA, Ambrosio: Estudio sobre la campaña de las Navas de Tolosa, València, Instituto Nacional de Segunda Enseñanza, 1916.
IBORRA, Joan: «Aragó i Catalunya ante unionem a la Crònica de València de Martí de Viciana. Notes per a l’estudi de les fonts historiogràfiques», dins El (re)descobriment de l’edat moderna. Estudis en homenatge a Eulàlia Duran, Barcelona, PAM/Universitat de Barcelona, 2007, pp. 171-196.
IBORRA, Joan: «Entre la coronació de Ramon Berenguer IV i la dotalia de Catalunya. Edició crítica del ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya», Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 5 (2015), pp. 105-121.
Libre de memòries de la ciutat e regne de València, edició a cura de Salvador Carreres Zacarés, València, 1930.
Libre dels reis, edició a cura de Stefano Maria Cingolani, València, PUV, 2008.
Il Libro di Sidrac, versione catalana, edició de Vincenzo Minervini, Cosenza, Lerici, 1982.
LLABRÉS, Gabriel: «Motius del rei en Pere (iv)», Boletín de la Sociedad Arqueológica Lulilana, octubre (1891), pp. 143-144, reproduït a La veu de Catalunya, 42 (1891), pp. 545-546.
Llibre de les Solemnitats de Barcelona, edició a cura d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre, Barcelona, Institució Patxot, 1930-1947.
LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos: Nobleza y poder político, València, PUV, 2005.
Manual de novells ardits, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1892.
MARQUILLES, Jaume: Comentaria Jacobi de Marquilles super Usaticis Barchinone, Barcelona, 1505.
MARTÍN PASQUAL, Llúcia: «La tradició poètica i moralitzant del cérvol», dins Estudis de Llengua i Cultura Catalanes. Homenatge a Josep Gulsoy, 2, Barcelona, PAM, 2007, pp. 73-106.
MARTINES, Tomàs: «Remarques a l’edició a cura de dues traduccions de Martí de Viciana», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 1 (1990), pp. 87-94.
MIRALLES, Melcior: Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, edició a cura de Mateu Rodrigo Lizondo, València, PUV, 2011.
MONSALVO ANTÓN, José María: Teoría y evolución de un conflicto social. El antisemitismo en la Corona de Castilla en la Baja Edad Media, Madrid, Siglo XXI, 1985.
MORALES TALERO, Santiago de: «Don Fadrique de Castilla y Castro, Duque de Arjona», Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, 40 (1964), pp. 17-36.
MORAN I OCERINJÁUREGUI, Josep: Cronicó de Perpinyà (segle XIII), Barcelona, PAM, 1998.
MUNTANER, Ramon: Crònica, dins Ferran SOLDEVILA (ed.): Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta, 1983.
NARBONA VIZCAÍNO, Rafael: «El trienio negro: Valencia, 1389-1391», En la España Medieval, 35 (2012), pp. 177-210.
OLIVERA LLORET, Carme; Esther REDONDO GARCÍA, J. LAMBERT, A. RIERA MELIS i A. roca: Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006.
PALACIOS MARTÍN, Bonifacio: La coronación de los reyes de Aragón 1204-1410. Aportación al estudio de las estructuras medievales, Saragossa, Universitat de Saragossa, 1975.
PEDRALS I COSTA, Xavier: El rescat de les cent donzelles, Bagà, 1990.
PERARNAU I ESPELT, Josep: «Les condicions de la unió d’Aragó i Catalunya en un manuscrit del valencià Rafael Martí de Viciana», Arxiu de Textos Catalans, 2 (1983), pp. 357-361.
PEREA MANERA, Hèctor: «Falles actives i perillositat sísmica al marge nordoccidental del solc de València», memòria doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2006.
PÉREZ DE GUZMÁN, Fernán: Crónica del señor rey don Juan II, segundo de este nombre en Castilla y en León, València, 1779.
PERROY, Edouard: La guerra de los 100 años, Madrid, Akal, 1982.
PLAZA PICÓN, Francisca i J. Antonio GONZÁLEZ MARRERO: «El vocabulario del cómputo en el temporibus liber de Beda», Minerva, Revista de Filología Clásica, 17 (2004), pp. 125-137
PUIGPARDINES, Berenguer de: Sumari d’Espanya, edició a cura de Joan Iborra, València, PUV, 2000.
PUJADES, Geroni: Crònica Universal del Principat de Catalunya, vol. VIII, Barcelona, 1609.
QUER I AIGUADÉ, Pere: «L’adaptació catalana de la Historia de rebus Hispaniae de Rodrigo Jiménez de Rada: textos i transmissió (segles XIII-XV)», vol. II, tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2000.
RIERA I SANS, Jaume: Los tumultos contra las juderías de la Corona de Aragón en 1391, Saragossa, Instituto Jerónimo Zurita, 1977.
RIQUER, Martí de: La leyenda de Galceran de Pinós y el rescate de las cien doncellas, Barcelona, 1944.
ROMEU I FIGUERAS, Josep: Corpus d’antiga poesia popular, Barcelona, Barcino, 2000.
RUBIO VELA, Agustín: «Urgellistas valencianos. Sobre la oposición a Fernando I de Tratámara», Anuario de Estudios Medievales, 33/1 (2003), pp. 191-261.
RYDER, Alan: Alfonso el Magnánimo. Rey de Aragón, Nápoles y Sicilia (1396-1458), València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995.
SÁIZ SERRANO, Jorge: Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, València, PUV, 2008.
SALRACH, Josep M.: Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714, I, Barcelona, Edhasa, 1980.
— Catalunya a la fi del primer mil·leni, Vic, Eumo, 2004.
SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (ed.): La corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana, Barcelona: CSIC, 2005.
SANDOVAL, Prudencio de: Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V, Pamplona, 1618.
SCHRAMM, Percy E.: «Ramon Berenguer IV», dins E. Bagué, J. Cabestany i Percy E. Scharamm: Els Primers Comtes-Reis, Barcelona, Vicens Vives, 1985.
SEVILLANO COLOM, Francesc: El «Centenar de la Ploma» de la ciutat de València 1365-1711, Barcelona, Dalmau editors, 1966.
SÈNECA: Llibre de virtuoses costums, edició a cura de Jaume Riera i Sans, Barcelona, Edicions del Mall, 1987.
SOBREQUÉS, Santiago: Els grans comtes de Barcelona, Barcelona, Vicens Vives, 1980.
SOLDEVILA, Ferran: «Pere el Gran: “El desafiament amb Carles d’Anjou”», EUC, IX (1915).
— Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta, 1983.
— Pere el Gran. Primera part: l’Infant, Barcelona, IEC, 1995.
STEPHENSON, F. Richard: Historical Eclipses and Earth’s Rotation, Cambrigde, Cambridge University Press, 1997.
SUENAGA PORTUGUÈS, Kay: «Guerra i Pau a l’Edat Mitjana la Corona d’Aragó en la Baixa Edat Mitjana», tesi doctoral inèdita, Palma, Universitat de les Illes Balears, 2012.
TASIS I MARCA, Rafael: Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona, Vicens Vives, 1994.
TOLDRÀ, Maria: «La prosa històrica» i «Historiadors del segle XV», dins Àlex Broch (dir.), Història de la literatura catalana, III: Lola Badia (dir.), Literatura medieval (III). Segle XV, Barcelona, Enciclopèdia Catalana-Barcino-Ajuntament de Barcelona, 2015, pp. 163-190.
TOLRÀ PARÉS, Monserrat: «La reina Maria, dona d’Alfons el Magnànim: vida i obra de govern (1401-1458)», tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.
TOMIC, Pere: Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya, edició crítica a cura de Joan Iborra, Catarroja-Barcelona, Afers, 2009
TORRES FONTES, Juan: Fajardo El Bravo, Múrcia, Universidad de Murcia, 1944.
— La muerte de Alonso Fajardo, Barcelona, AEM, 1967.
VICENS VIVES, Jaume: Els Trastàmares (segle XV), Barcelona, Vicens Vives, 1980.
VICIANA, Martí de: Crónica de la ínclita i coronada ciudad de València, estudi preliminar de Sebastián García Martínez, València, Universitat de València, 1983.
— Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, edició a cura de Joan Iborra, València, PUV, 2002.
VIDAL Eliseo: Valencia en la época de Juan I, València, Universitat de València, 1974.
VITAL, Laurent: Relación del primer viaje de Carlos V a España, traducción de Bernabé Herrero, Madrid, 1958.
ZURITA, Jerónimo: Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Dormer, 1670.
¶ 1 Crònica de Pere Maça, edició, introducció, notes i índex de José Hinojosa Montalvo, Universitat de València, València, 1979. En realitat aquesta crònica és fragmentària i pertany a una crònica universal probablement valenciana de la primera meitat del segle XV, inèdita encara, conservada a la Biblioteca Nacional de Madrid sota la signatura ms 17711, cf. Maria TOLDRÀ: «La prosa històrica» i «Historiadors del segle XV», dins Àlex BROCH (dir.), Història de la literatura catalana, III: Lola Badia (dir.), Literatura medieval (III). Segle XV, Barcelona, Enciclopèdia Catalana-Barcino-Ajuntament de Barcelona, 2015, pp. 163-190. ¶ 2 Josep PERARNAU I ESPELT: «Les condicions de la unió d’Aragó i Catalunya en un manuscrit del valencià Rafael Martí DE VICIANA», Arxiu de Textos Catalans, 2 (1983), pp. 357-361. ¶ 3 i Martí de viciana: Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, edició a cura de Joan Iborra, València, PUV, 2002, p. 63.
¶ 4 Anales valencianos, estudi preliminar, edició i índex de Maria Luisa Cabanes Catalá, Saragossa, Anubar, 1983, pp. 5-6. ¶ 5 Martí DE VICIANA: Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, edició a cura d’Antoni Ferrando, Barcelona, Edicions del Mall, 1982 i Llibre de virtuoses costums, edició a cura de Jaume Riera i Sans, Barcelona, Edicions del Mall, 1987. ¶ 6 Crònica de Pere Maça..., op. cit., p. 9. ¶ 7 El ms 17711 de la Biblioteca Nacional de Madrid és un bell exemple d’aquesta circulació que conté elements de contacte amb les cròniques valencianes del segle XV. Actualment treballem en l’edició i estudi d’aquest manuscrit. ¶ 8 Martí DE VICIANA: Comentari..., op. cit., pp. 9-12. Tot i que encara no s’ha escrit una biografia de Martí de Viciana el Vell, hi existeixen una sèrie d’autors que s’han aproximat al personatge, potser des d’una òptica escariada, a través del seu nét l’historiador Martí de Viciana, autor de la Crónica de la ínclita i coronada ciudad de Valencia..., op. cit., cf. Joan RODRÍGUEZ CONDESA: Rafèl Martí de Viciana (Estudi biobliográfich), València, 1911, Borriana, 2003; Vicente FORNER TICHELL: Familia de los Viciana, València, 1922, Borriana, 2002; Ángel SÁNCHEZ GOZALBO: Els Viciana i la nostra literatura, València, Publicacions dels cursos de Llengua i Literatura Valenciana de lo Rat Penat, núm. 12, 1963; José María DOÑATE SEBASTIÁ: «Aportación al estudio de los Viciana, Saitabi, XV (1965), pp. 59-72, Martí DE VICIANA: Crónica de la ínclita i coronada ciudad de València, estudi preliminar de Sebastián García Martínez, València, Universitat de València, 1983, vol. 1. Antonio Ferrando Francés és potser l’autor que més s’ha acostat a la biografia d’aquest personatge, cf. Martí DE VICIANA: Comentari..., op. cit., pp. 9-12; «De la tardor medie val al Renaixement: aspectes d’una gran mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana», Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el V centenari del seu naixement 1502-2002, Borriana, Ajuntament de Borriana, 2002, pp. 21-35 i Caplletra, 34 (2003), pp. 31-53. ¶ 9 J. M. TORRES: «Advertencia al lector», Segunda parte de la Crónica de Valencia, València, Sociedad Valenciana de Bibliófilos, 1881, pp. XIII-XIV, reimpressa per Librerías París-Valencia, València, 1980. Tomàs Martines repassa la trajectòria d’aquesta confusió i confirma l’autoria del copista Blay per a dues obres, l’Econòmica d’Aristòtil i el Llibre de bones costums de Sèneca, cf. Tomàs MARTINES: «Remarques a l’edició a cura de dues traduccions de Martí de Viciana», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 1 (1990), pp. 87-94. ¶ 10 Vicent Josep ESCARTÍ: «Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del segle XIV al XIX», Manuscrits, 28 (2010), p. 187. ¶ 11 En temps de redacció del dietari, durant el Quatrecents valencià, la ciutat ressaltava com un dels centres més importants del Mediterrani, amb un port d’intensa activitat i relacions marítimes importants, cf. Antoni FURIÓ: «València “cap e mare de tot lo regne”», Afers. Fulls de recerca i pensament, 80/81 (2015), pp. 149-179. ¶ 12 Martí de Viciana degué nàixer abans de 1440-1445, cf. Comentari..., op. cit., p. 9.
¶ 13 Cf. Vicent Josep ESCARTÍ: «Notícia sobre la literatura memorialística...», op. cit., pp. 181-205. ¶ 14 D’aquest manuscrit s’han publicat tres textos íntegres, cf. Martí de VICIANA: Comentari..., op. cit.; una traducció del Liber de moribus, de Sèneca feta per Martí de Viciana, cf. SÈNECA: Llibre de virtuoses costums..., op. cit. i un petit fragment inclòs al manuscrit que tracta escadusserament els capítols matrimonials entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, cf. Josep PERARNAU I ESPELS: «Les condicions de la unió d’Aragó i Catalunya...», op. cit.
¶ 15 Cf. Martí DE VICIANA: Comentari a l’Esconòmica..., op. cit.; SÈNECA: Llibre de virtuoses costums..., op. cit. i Josep PERARNAU I ESPELS: «Les condicions de la unió d’Aragó i Catalunya...», op. cit. ¶ 16 Cf. Josep ROMEU I FIGUERAS: Corpus d’antiga poesia popular, Barcelona, Barcino, 2000, p. 68 i Gabriel LLABRÉS: «Motius del rei en Pere (IV)», Boletín de la Sociedad Arqueológica Lulilana, octubre de 1891, pp. 143-144, reproduït a La veu de Catalunya, 42 (1891), pp. 545-546.
¶ 17 Molt similar amb algunes variacions a la relació continguda a Berenguer DE PUIGPARDINES: Sumari..., op. cit., pp. 88-89 i a Melcior MIRALLES: Crònica i dietari..., op. cit., p. 101. ¶ 18 Cf. Miquel COLL I ALENTORN, Llegendari..., op. cit., pp. 7-50 i Pere QUER I AIGUADÉ: «L’adaptació catalana de la Historia de rebus Hispaniae...», op. cit., pp. 365-372. ¶ 19 Cf. Cronicó de Perpinyà..., op. cit., pp. 10-17. Tant el Cronicó com el text editat coincideixen en la data de 1265 per anotar l’entrada de Jaume I a Múrcia, d’acord amb l’estil florentí de l’any de l’Encarnació. Data que es correspon a l’any 1266 del nostre còmput. ¶ 20 Els Anales arriben fins a l’any 1248 a partir de la qual data s’introdueix una «Genealogia dels reis de la Corona d’Aragó», Anales..., op. cit., pp. 12-13.
¶ 21 Cf. Pere TOMIC: Històries e conquestes..., op. cit., p. 283.
¶ 22 Cf. Melcior MIRALLES: Crònica..., op. cit., pp. 96-120.
Textos històrics de Martí de Viciana el Vell
[NOTA AUTÒGRAFA DE MARTÍ DE VICIANA]
||115 A 19 de juny de 1535, yo, Rafel Martí de Viciana, haguí lo present libre de la senyora dona Ysabel Pasqual e de Viciana.
1.
[SENYALS DEL CEL]
||115v Los senals del cel, no obstant sien alguns naturals, enperò quant alguns vénen ab major que sa natura los inclina,1 deuen molt tembre la gent, com nostre Senyor nos los aja donats per seyal de la fi del món. E lo bon cristià, tenint ho portant per títol lo capítol lo dit de l’Avangeli «estote parati &»,2 deu aquels, no obstant, com dit he sien o puxen ésser naturals, enperò deu tembre e pensar, donchs, per aquels al temps que aparexen se seguex algun cas e gran deu ésser3 lo [e]cripsi del sol.4 L’any mil CCCCXXXXVIII tro a l’any MCCCCLXXVIII se són seguits e vists per mi los senals següents:5
Primerament, a [...]6 de agost en l’any MCCCCXXXXVIII fonch eclipsi de sol, del qual s’escorí més de la mitat o prop.7 En aquel temps se féu ligua del turch ab genovesos, de hon se segueix que a pocs dies que hun genovés vené al traydor del turch Gostantinoble, que no pasaren V o VI anys de l’aclipsi principià fer guerra a la cristiandat.8
En l’any mil [CCCC]LV en Espaya avia una cometa envés ponent ab un gran rag ves orient que a mil anys no·s lig altra, tal se mostrà’s tal ne tamaya.9 Aquel any morí l’arquebisbe de Çaragoça don Dalmau de Mur,10 Déus aga, lo qual era causa de tota la pau de Aragó e singular prelat.11 Enaprés morí lo rey don Alfonso, de grandísima memòria, e la reyna dona Maria, sa muler.12
A tant de setenbre any MCCCCLII, en lo regne de Castella, veren exir una bara de foch del cel esent lo dia molt clar, a ora de vespres, la qual ora se tornà súbitament molt escura y espantable e era entre dos vents la dita bara, segons se pot arbitrar de miga legua, e tornà-se’n en lo cel. E darere aquella, fent són matex curs, lo segí lo fum en forma de fina de serp, exí mateix se tornà o entrà en lo cel. Fonch gran espant en la gent e a pocs dies escapçaren lo mestre de Santiago don Álvaro de Luna, que s’era senyor de aquella villa, e tantost lo rey13 de Castella don Johan morí dins l’any.14
||116 A XXVIIII de joliol, en l’any MCCCCLXXVIII, fonch un eclipsi de sol tant gran que de quatre parts del sol s’escoriren les tres; e més, fonch lo món escur, que15 no és la prima nit, tan que no avia qui conegués un diner de quina moneda era; en lo qual any foren morts per tot lo món generals.16
En aquest temps se són amostrades de luna infinits [e]clipsis e molt grans, tant que més de les tres parts de la luna, la una eclipsi cobrí,17 Déus aga mercè de nossaltres.18
2.
[SENYALS DE DAPNACIÓ I REPROVACIÓ DE REMIGI]
||122 Segons recita Remigi, diu que gran senyal de dapnació e reprobació en l’ome són los següents e açò sobre aquella paraula de sent Johan octavo que diu «ex Deo non estis».19
Grandísima supèrbia, presumir molt de si matex e viure ventós o ponposament.
Mal viure e tostemps prosperar.
Seguir en totes cosses la pròpia voluntat a la inclinació.
Amar a si mateix desordenadament, a totes les cosses mundanes e deligentment totes cosses inquirir, ço és, les mundanals.
Demostrar-se molt cruell e rigorós en les coses que ha de fer e seyaladament ab los súbdits e persones humils e de poch estat.
Endurir-se en los pecats e oblidar-se aquels pig[n]orant la vida sens fer provesió a la mort.
No voler conportar la coreció ne lo corector.
Fredament fer aqueles cosses que són de Déu e tostemps ab enug, tostemps ocupant-se en les cosses mundanes e ennugant-se de les paraules de Déu e no voler hoyr aquelles.20
3.
[DOTALIA DE CATALUNYA]
||123 Açò fonch fet en l’any [D]CCC cents VIII21 que Carles Maynes féu la dotalia a·n Ramon Berenguer, nebot seu, del comptat de Barcelona.
Carles Mayles, per la gràcia de Déu enperador de Roma, de Alamanya, (la) de tota Spanya, rey de França, do a tu, Ramon Berenguer, car nebot nostre, lo comptat de Barcelona, principat de Catalunya, ço és, dotze22 comptes, dotze bescomptes, dotze ciutats, dotze bisbats, dotze rius navals23 o capdals, e cetanta-e-dos barons, e quatre-[centes] cases de vervesós e mil e set-centes cases que dins lo comptat havem de paratge. Emperò aturam-nos-hi les potestats [e] que siats tengut de venir a nostres corts.24
Aquestes són les ciutats e comptats [e] vescomptats qui antigament eren en lo principat de Catalunya e los rius capdals.
Primerament la ciutat de Heuna, lo compte és de Roselló, lo vescompte és de Castellnou e lo riu25 és Tet. La segona ciutat és Besalou, lo compte és de Besaldú,26 lo vescompte és de Bas, lo riu és Fluvià. La terça ciutat és Jherona, lo compte és d’Ampúries, lo vescompte és de Roquamartí, lo riu és Hoyeran.27 La quarta ciutat és Vich, lo compte és de Osona, lo vescompte és de Centelles, lo riu és Ter. La cinquena ciutat és de Barcelona, lo compte és de Barà, lo bescompte és de Cardona, lo riu és Lobregat. La sisena ciutat és Tarragona, lo compte és de Prades, lo bescompte és d’Entensa, lo riu és Francolí. La setena ciutat és Tortosa, lo compte és de Tortosa, lo vescompte es de Semenat, lo riu és Ebro. La huytena ciutat és Balaguer, lo compte és d’Urgell, lo bescompte és d’Àger, lo riu és Segre. ||123v La novena és la ciutat de la Seu d’Urgell, lo compte és de Palàs, lo vescompte és de Vilamur, lo riu és Noguera Palares[a]. La dehena ciutat és Roda, lo compte és de Ribagurça, lo bescompte és de Peralta, lo riu és Noguera Rabagurçana. La honsena ciutat és Vilaffranca de Confle[n]t, lo compte és de Serdenya, lo vescompte és de Vilaplana, lo riu és Flecet.28 La dotzena ciutat és Vilacarles, lo compte és de Baronés,29 lo vescompte és de Castellbò, lo riu és Belliera.30 Enaprés de aquestes ciutats y ha una ciutat que·s nomena Leyda.
Los terretoris que són dins lo principat de Catalunya:
Primo, Roselló, Vallspir, Enpurdà, Geronès, Valeres,31 Lobregat, Penedès, Almaresme, lo cap de Taragona, ma[r]quesat de Tortosa, Terra d’Orta, Prades, Comalats, Litera, Urgell, Sadarra, Pallars, Paridà, Vall d’Anan, Vall d’Aran, Vall d’Andora, Cerdanya, Capsir, Confle[n]t, Ca[m]predon, Vall de Ribes, Ripollès, Bergadà, Munyaneres, Osona, Baches.
Aquestes són les vegueries que són dins lo Principat de Catalunya:
Primo, Perpinyà, Castelló d’Anpúries, Gerona, Besaldú, Valleres, Barcelona, Vilaffranca de Penedès, Taragona, Tortosa, Falset, Leyda, Balaguer, Pons, Agramunt, Tàrrega, Monblanch, Cervera, Aygualada, Manressa, Vich, Berga, Ripoll, Campredon, Tremp, Puigcerdà, Vilaffranca de Confle[n]t, Capsir.
Cases de barons e nobles hòmens en la manera del Gran Costum de Catalunya com sehen axí en corts com en tinell ||124 del compte de Barcelona, segons sa ordinació:
Primo, Muncades; segon, Servelons; tercer, Anglesoles; quart, Ribelles; quint, Castellets; sisè Cruhïlles; setè, Vilaraguts; huytè, Centelles; novè, Senctapau; dehè, Cabenys; honzè, Pinós; dotzè, Abella; tretzè, Ballera; quatorzè, Edil;32 quinzè, Horcau; setzè, Mur; desetè, Queralt; dihuytè, Servià; denovè, Senestra; vintè, Caramany; vint-y-hu, Perellós; vint-y-dos, d’Ortasà;33 vint-y-tres, d’Omps; vint-y-quatre, Roses; vint-y-cinch, Cireres;34 vint-y-sis, los Daçó; vint-y-set, los de Pestrecà.
Aquestes són les cases dels vervesors que foren ordenades ho feytes per l’enperador Carles Manyes, les quals cases no sehen ab los nobles e barons sinó dere[r]s,35 emperò tenen bandera redona, axí com los nobles, mas han gran privilegi car si vervesor serà en la cort, lo rey ha per costum que un cavaller seu a taula. Si lo vervesor y és, lo cavaller se n’a levar36 si lo vervesor y vol mengar.37 Més, que si lo vervesor serà en camp de batalla, la bandera ho horiflama deu portar lo vervesor per son dret o premenència. E són quatre cases sens pus car no poden ésser més. Com lo vervesós hagués cent fills no y pot haver vervesor sinó lo qui és cap de la casa, los altres romanen cavallers. E són les cases dels vervesós quatre, s[eg]ons se segueix:
Primo, Viladamany, en Usona; segonament Buxadós, en Bages; tercerament, Foxà, en la Pineda; quartament, Torelles, en38 Pallarès. ||124v
Aquestes són les baronies que són en lo dit Principat:
Primo, baronia de Muncada en Valeres; baronia de Muncada en Lobregat; baronia de Muncada en Jheronès; baronia de Muncada en Osona; baronia de Muncada en Bages; baronia de Muncada en Tortosa; baronia de Muncada en Fraga;39 baronia de Muncada, de Miquinença e de Serrós.
Segon, baronia de Cervelló en Lobregat; baronia de Cerveló de Vilademàger; baronia de Cerveló de Querol; baronia de Cervelló de Vall Spinosa; baronia de Cervelló de Muntagut.
Terç, baronia de Anglesola de la honor de Bellpuig; baronia de Anglesola de la vila de Anglesola; baronia d’Anglesola de Miralcamp.
Quart, baronia de Ribelles de la honor de Ribelles; baronia de Ribelles de la honor de Riab;40 baronia de Ribeles de Artesa.
Quint, baronia de Castellet de la honor; baronia de Castellet del Venrell; baronia de Castellet de Caldera de Bosastre e de Sent Oliva.41
Sisè, baronia de Cruïlles de la honor; baronia de Rupit de Conillés; baronia de Pestrecà de Cruïlle[s], ara d’en Barates.
Setè, baronia de Vilaraguts de Sobirats de la honor; baronia de Vilaraguts de Sent Martí de Fox.
Huitè, ||125 baronia de Centeles de la honor.
Novè, baronia de Sentapau de la honor.
Dehè, baronia de Cabrenchs de la honor.
Onzè, baronia de Pinós de la honor de la Bagà; baronia de Pinós de Sagàs e de Marlés; baronia de Geronella de Pinós; baronia de Pinós de la Vall de Ribes, ara del rey.
Dotzè, baronia de Ballera, baronia de Eranbe42 e de Spona43 de Ballera; baronia de la Vilanova de la Aguda de Ballera.
Tretzè, la baronia de Bella de la honor.
Quatorzè, baronia de Horill44 de la honor.
Quinzè, baronia de Recau de la honor.
Setzè, baronia de Mur de la honor de l’Albi; baronia de Mur en Pallarès.
Desetè, baronia de Queralt45 de la honor; baronia de Queralt de Canories,46 ara d’en Sentelles; baronia de Queralt de Palerolles.
Dihuitè, baronia de Servià de la honor.
Denovè, baronia de Senestra de la honor.
Vintè, baronia de Caramany de la honor.
Vint-y-hu, baronia de la honor de Perellós.
Vint-y-dos, baronia de la honor de Ortafà.
Vint-y-tres, baronia d’Omps de la honor.
Vint-y-quatre, baronia de Puigvert.
Vint-y-cinch, baronia de Concabella47 de mossèn Jacme Sirera.
Vint-y-sis, baronia d’Asó de la honor.
Vint-y-set, baronia de Pestrescà de Gruïlles, ara de Barutell.
Vint-y-vuit, baronia de Manclús48 de Cabrera.
Vint-y-nou, baronia de Monsoriu de Cabrera.
Trenta, baronia de Arguimon de Cabrera.
Trenta-hu, baronya de Masanet49 de Cabrera. ||125v
Trenta-dos, baronia d’Orpí de Cardona.
Trenta-tres, baronia de Claramunt de Cardona.
Trenta-quatre, baronia de Castellfollit de Cardona.
Trenta-cinch, baronia de Torà de Cardona.
Trenta-sis, baronia de Castellaulí de Cardona.
Trenta-set, baronia d’Òdena de Cardona.
Trenta-huyt, baronia de Sent Lorenç de Murullo de Cardona.
Trenta-nou, baronia de [O]lèrdula50 del rey.
Quaranta, baronia de Castellví de Martorell, ara de Barn.
Quaranta-hu, baronia de Castellví de la Marcha, del vescomte de Castellbò.
Quaranta-dos, baronia de Cubells.
Quaranta-tres, baronia de Mala[n]y.
Quaranta-quatre, baronia de Besora.
Aquestes són les cases dels condors, que són majors que barons, que foren ordenades e feytes per lo emperador Carles Maynes, les quals cases sehen ab los nobles e barons que, emperò, sehen primers:
Primo, Berenguer de Sent Vicent de Vilasar; segon, Roger de Sent Vicent de Matharó; terç, Ramon de Sent Vicent de Premià; quart, Alamany de Sent Vicent de Mogoda.51
4.
[EL LIBRE DE CIDRACH]
La qüestió que demana lo rey a Cidrach dient en quants anys féu Nohè l’archa. Indrach respòs que cent anys.52
Lo rey demanà quants cohes53 hac l’archa de lonch. Respòs Cidrach que trecents cohes, qui són dels nostres cohes, any mil huit cents.
Lo rey demanà quals foren les bèsties que no foren ||126 en l’archa e visqueren. Cidrach respòs que los pexs d’aigua e los diables.
Lo rey demanà a Cidrach si jagué Nohè ab sa muller en l’archa carnalment. Respòs Cidrach que no pas.54
[DOTALIA DE CATALUNYA]
Aquestes són les cases de paratge que són dins lo Principat e condat, segons la dotalia de Carles Manyes [sic], partides per55 ducats, comdats, marquesats, bescompdats.
Primo, casa del compte de Roselló; casa del vescompte de Castellnou, ara de Canet y Dellà; casa de Perelós; casa de Seret; casa d’Èvol; casa d’Assó; casa de Cabrenchs; casa d’Ortafa; casa d’Omps; casa de Bages; casa de Totso; casa de Pere Perpetusa; casa de Rupià; casa de Pere Albert; casa dels Garrigues; casa de Balnes;56 casa de Bisayes; casa dels Olivés;57 casa de Peres Tortes; casa de Pau; casa de Trullays;58 casa de Castell Raynes de Roquamartí.59
5.
[ORDENACIÓ FETA EN LES CORTS GENERALS DE MONÇÓ]
Ordenació feta en les corts generals de Monçó que negún rey, ni príncip ni primogèn[i]t de Aragó no puixa entrar en camp de batala sens les condicions e forma ordenades:60
Primo, que ell entre ab XII semblants d’ell, ço és, ab cavalls, e arnesos, e sobrevestes e senyal real.
Ítem més, que ell vaja al mig dels XII ab la espasa en la mà e no isqua del mig de aquells per ço com no fos61 sen[s] cuyda perdre en Cerdenya.
Item més, que los XII que hiran ab ell no aporten lances sinó espases en la mà, per ço que lo rey no sia conegut entre ells.62 ||126v
[DOTALIA DE CATALUNYA]
Casa del comte Besaldú; casa del vescomte de Bas; casa de Pere Galceran de Rocabertí; casa de Cornells, casa de Corneylls, casa de d’Espenc; casa de Calabuig; casa de Navata; casa de Cantalops; casa de Sent Lorenç de Cadins; casa de Bestrechà; casa dels Guixas; casa de n’Esquirer; casa de la Viladenules; casa dels Gallinés; casa de Vilamarins; casa de Sancta Maria; casa dels Maloques; casa de Batet; casa de la bastida d’Envern; casa d’en Loret de Geronells; casa de Sent Martí.
Ducat de Gerona e vegueria
Primo, casa del duch; casa de Muncada de casa e Lagostera; casa d’en Ramon Xammar; casa de Vilaffrezer; casa de Pontons; casa de Maçanet; casa d’en Muntconp ||; casa d’en Munt;63 casa d’en Romaguera; casa d’en Caçà; casa de Sent Martí; casa de Santapau; casa dels Ortonedes; casa d’Uriols, ara de n’Avellaneda; casa de mossèn Ramon de Boxols; casa de mossèn Gispert de Camplonch; casa de les Scales de Salrà;64 casa d’en Teyala; casa d’en Ramon Juyà.
Casa del comte d’Ampúries e vegueri[a]65
Casa del vescomte de Roquabertí; casa de Caramany; casa d’en Senestram; casa de Foxà; casa d’en Simó d’Ampúries; casa d’en Blanes de les Scales; casa de Palou; casa de Sentmorí; casa dels Ortals de Siurana; casa de Servià; casa de Junyà; casa de Crueles de Pere Tallada; casa de Crueles de Calonge; casa d’en Taverner; casa d’en Buaces; casa de Castell d’Anpurdà; casa de mossèn Ubert Çatera; casa d’en Sort de Vilanova; casa de Viladamany de Ampurdà; ||127 casa d’en Güells; casa d’en Labià; casa de Burdils; casa de Vilarigs; casa d’en Sart d’Ulastre; casa d’en Ramon Gallat Doltremort;66 casa de Banyulls; casa de mossèn Ramon Çagariga; casa de Vilarama; casa d’en Ribera de Torrela de Muntgriu; casa de Vilaguts; casa de Fortià; casa de Palafrugell; casa d’en Camós de Vèrgens; casa de mossèn Luís de Pontons Amunells; casa d’en Sent Feliu a Castelló; casa d’en Sent Feliu d’Ullestret; casa d’en Perles del Far; casa d’en Lançà de la honor, ara de Sent Pere Rodes; casa Begur, ara de Cruelles; casa dels Aranyons; casa de Vallguornera; casa de mossèn Guerau de Flasà.
Casa del compte d’Osona67
Casa dels Planells; casa dels Malles; casa de Vilaleons; casa de Altariba; casa de mossèn Gisbert de Canet; casa de Masay; || casa d’en Besora; casa d’Uriz; casa d’en Brull; casa dels Todoyans; casa de Muntesquiu; casa de mossèn Alamany de Belpuig; casa de Sixà; casa d’Espareguera dels Cudines; casa de Vilanova de Sent Romà de Sahu; casa d’en Sau Demer; casa de n’Arimany de Roda; casa d’en Puig de Roda; casa d’en Barra de Sent Ginís; casa de Vilademany de Taradell; casa d’en Gurb; casa de Viladamany Dezpinxolla;68 casa de Tornamira; casa de Vilaraguts; casa d’en Soler.
El vescomdat de Cabrera
Primo, lo vescomte; casa de Pallafolls, ara de Cabrera; casa de Blanes, ara de Cabrera; casa de Galba del monestir de Sent Cugat; casa de Muntnegre del monestir de Sant Cugat; casa dels Callars; casa de Pineda, ara de Cabrera; casa de Camors; casa de Manola; casa de n’Alberich de Pallafolls; casa de mossèn Bernat de Pineda; casa d’en Sala d’Arenys; casa de Sotariba de Mathara; casa de Vallgorguina; casa de Mont Tens, ara de Cabrera; casa de Riuderenes; casa de Senata dels Gardies; casa de Maçanet de Cabrera; casa de Palau del monestir de Sent Cuga[t]. ||127v
Casa del comte de Barchenona
Casa del vescompte de Cardona; casa d’en Ramon de Sent Vicent; casa d’en Berenguer de Sent Vicent; casa d’en Roger de Sent Vicent; casa de Queralt de Canevas; casa de Centelles; casa de Cornet de la Casta; casa de Sentmenats de la onor; casa de Castell Çapera de Sentmenat;69 casa de Vilalba de la Serra; casa de Sentmenats de cap Centelles; casa de Sentmenat de Sentiga; casa de Bell-loch; casa dels Corberes Delmars; casa de Montorners; casa dels Fars; casa de Cartayà; casa de Dorrius; casa de Vilardel; casa de Vilalba de Cardedeu; casa de Capellades de Perdrechs; casa de Raxach de Muntcada; casa d’en Maratha; casa d’en Hostalrich; casa d’en Marquet de Palou; casa de n’Argentona de Valbona; casa de Sent Marçal d’en Marimon; casa de Tagamanent;70 casa de Torrela de Palau; casa de Randors de Taya;71 casa de Clasquerí; casa dels Colomés; casa de Rosa-nes en Vallés; casa de Biguns; casa de Rosanes en Granullés; casa de Plegamans; casa de Corberans en Granullés; casa dels Gasius; casa de Vilanova de la Casta; casa de Viladamay de Caulés;72 || casa de Rendors de Caulés; casa de Sent Martí; casa de Tagores de Sabadel; casa d’en Franchés Tagores; casa d’en Pere Arnau Marquès; casa d’en Lançà del Far; casa d’en Barberà; casa dels Rossents; casa de Uguet de Requesens en Sabadell; casa Madrona; casa de Castellet; casa de Jàfer; casa de Guarraf; casa d’en March d’Avinyó; casa de Montclar; casa de la Bisbal; casa de [O]lèrdula; casa dels Sent Just;73 casa de Santa Augènia; casa de Canyells; casa de Canal; casa de Sent Vicent; casa d’en Venrel; casa de Santa Olivera.
Comdat e vegueria de Taragona
Primerament la casa del comte, ço és, ara de Prades; casa del vesconte, és d’Entença; casa d’en Queralt d’en Callar; casa d’en Queralt de Vespella; casa de Montoliu; casa d’Altafulla; casa de la torra d’en Barà, hara de mossèn Ycart; casa de mossèn Luys de Requesens; casa dels Domechs donzells e de la casta de Manresa; casa d’en Montbrú; casa de Canyells; casa de mossèn Bernat de Montoliu; casa de mossèn Berenguer d’Olzinelles; casa d’Altafulla de Requesens; casa de mossèn Bernat de Requesens de Vilasequa; casa de Jorba; casa de Borxadors de Sanou; casa de Vallmoll de Cardona; ||128 casa de Tamarit; casa de Scornalbou; casa de Ull de Molins; casa de Gratalops; casa de la Argentera; casa de Cornu-della; casa de Porrera; casa de l’Aleixar.74
Casa del comte de Tortosa
Casa del besconte Semmenat; casa dels Garidells; casa d’en Ramon de Tora; casa dels Talades; casa de Camarlles, ara de mossèn Mateu Cardona; casa de Mayals; casa de Flix, ara de Barchenona; casa d’Ascó, ara del Spital; casa del Promell; casa de Cap Purrines, ara del Spital; casa de Xerta, ara de Tortosa.
Ducat de Monblanch
Primerament, la casa del duch; casa de l’Alalbi; casa de Vilamarí; casa de Cabra; casa de Queralt de la honor; casa de Montergull; casa de Montclar; casa de Montleó; casa d’en Vilafrancha; casa de Tèrmens; casa d’en Miquel de Bordelló; casa dels Alamanys; casa d’en Guillem de Puiggròs; casa d’en Uguet d’Angle-sola; casa d’en Jaume de Térmens; casa de Conesa; || casa de Santa Perpètua; casa de Salmena; casa de Ciutadila; casa de Guimerà.
Casa del comte d’Urgel
Casa del vescomte d’Àger; casa de Muncada de la honor; casa de Ribelles; casa d’en Guillem Ramon de Rosa de Puigvert; casa de Monsonís; casa d’Espenç; casa de la Braçarola; casa d’en Brul; casa dels Sent Climents; casa de Montagut; casa d’Arbequa; casa de Castelldàsens; casa dels Comes; casa de Canporrells; casa de Roles; casa de Peramola; casa d’Alzinelles; casa de mossèn Bernat de la Tor.
Marquesat de Camarasa
Primo, lo marquès; casa de Ribelles de Bellestar; casa d’en Anthoni d’Alòs; casa de mossèn Ferrer de Bella; casa de mossèn Johan de Bella; casa de mossèn Ramon Çacirera de Cubells; casa d’en Ramon de Ribelles a Vilanova; casa de Berenguer de Ribelles de Bellstar; casa d’en Jaufrer Doménech, donzel.
Casa del comte de Pallàs
Casa del vescomte de Vilamur; casa d’Abella; casa d’Orchau; casa d’Amur; ||128v casa de Bellera; casa de Erill; casa d’en Cerni; casa d’en Roger de Pallàs; casa d’en Jaume de Pallàs; casa d’en Bort Lonch; casa de Salevinera; casa d’en Luis de Mur; casa d’en Simó Deroles; casa de Perves; casa de Pere Meya; casa de Ramon de Sallas; casa d’en Guillem de Comenge Somada;75 casa de mossèn Bernat de Peramola; casa de Talarn; casa de Toralles; primo, casa del comte de Pujalt.
Ell vescomdat de Cardona
Primo, casa del vescomdat; casa d’en Ramon de Boixadós; casa de mossèn Matheu Caldes; casa de mossèn Jacme Çariera; casa d’en Rochabruna; casa d’en Ramon de Castellaulí; casa de Jorba; casa de Copons; casa de la Manreans; casa de mossèn Bernat de Boxadós; casa de mossèn Johan de Montboy; casa d’en Ramon d’Òdena; casa de n’Armeric de Belvehí;76 casa d’en Ramon de Claramunt; casa d’Orpí; casa de Castellaulins; casa d’Aldorells; casa de mossèn Berenguer de l’Antorn; || casa del comte de Ribagurça; casa del vescomte de Peralta; casa d’en Felip de Castro; casa dels Bardaxins.
Vegeria d’en Bages
Primo, Rajadells; casa de Talamanques; casa d’en Dalmau Sestoriens; casa de mossèn Bernat Esmerich de la Casta; casa de Caldes; casa d’en Ramon de Paguera; casa de mossèn Simó de Paguera; casa de mossèn Andreu de Paguera; casa de Castellbell; casa de Castellgalí; casa de Mura; casa de Servera; casa de Sent Lorenç, ara del monestir de Sent Lorenç; casa de Castell Çapera, ara de Semmenats.
Casa del comte de Cardona
Casa del vescomte de Vilaplana, ara d’Èvol; casa d’en Pere Galceran de Pinós, ara de Domench; casa d’en Guillem Galcerà de Pinós; casa de mossèn Bernat de Pinós; casa dels Cadells; casa de Ribes, ara del rey; casa dels Tragurans; casa de Betet; casa de mossèn Ramon de Pujoltorts; casa de mossèn Galceran d’Ortigués; casa dels Niubons; casa d’en Ramon de Merles; casa d’en Gregori de Merles; casa d’en Ramon d’Enveig; casa de la honor de la Portella.
Comdat e vegueria de Cervera ||129
Primo, casa del comte; casa del vescomte Vilamur; casa d’en Ramon d’Anglesola; casa d’en Berenguer d’Anglesola; casa d’en Benet d’Anglesola; casa dels Eluges Sobirans; casa dels Jusanés; casa dels Cireres; casa de mossèn Gisbert de Guimerà; casa de Monçonís; casa del Castel de Mediona; casa de mossèn Johan de So de Talavera e de Pavia; casa de Ciutadia;77 casa de Queralt de Pallerols; casa d’en Ramon de Pallàs e de Belpuig; casa de Robinat; casa d’en Ramon de Robinat; casa d’en Ramon de Copons; casa d’en Ponç de Belluces; casa de mossèn Jaume Çanzaza;78 casa dels Eluges, jusans; casa d’en Guerau de Sanahuja; casa d’en Arnau de Vergós; casa d’en Gabriel de Vilafrancha; casa d’en Ramon Pere; casa d’en Berenguer de Torrafeyta; casa d’en Ramon de Torramocha; casa d’en Ramon de Torramorell; casa de Muntergull.
Casa del comte de Barones, ara la val d’Antonà
Casa del vescomte Doménego; casa del vesconte Cornet; casa del vescomte Castelbò; casa d’en Armeles d’en Jou; asa d’en Johan Armeles e de Cornet. ||
6.
[MOTIUS QUE FOREN FETS PER PERE EL CERIMONIÓS]
Motius79 que foren fets per lo noble don Pedro d’Aragó, pare que fon del rey en Johan e del rey en Martí
Déus te guar de paret fesa e de hom de Manresa.
De pasera redona e d’om de Girona.80
De soquerat d’Urgel e de bufó de Leyda.
De mandra de Palàs e de sart de Cerdenya.
De güelfo e gebellís, fals e mestre81 e bon guasanyador de Roseló.
De falsari de Malorques e de juh[eu]82 de Barchenona.
De cunchagat83 de Tortosa, de lépol d’A[m]posta.
D’entrecuydats de València e d’eni...84 de Aragó e de usurer de Morella.
De encauats de Xàtiva e d’enpeguntats85 d’Alzira e de sobreleals de Morvedre.
Altre motiu de aquell príncep mateix contra les dones ho en ajuda d’elles
Catives de Perpinyà e serven[tes]86 de Gerona.
Dones de Barchanona e senyor[es]87 de València.
E companyones de Xàtiva.88 ||129v
7.
LA CERIMÒNIA QUE·S FA COM LO COMTE DE BARCHANONA SE VA CORONAR A ÇARAGOÇA
Com lo comte de Barchenona se va coronar a la ciutat de Çaragoça, tantost com entràs en la ciutat, ell se n’anà [sic] a la Seu, ço és, a Sant Salvador. E com és a la porta, descavalca e la mula és del archipest de Sent Salvador. E deu vetlar tota la nit davant l’altar. E com ve lo matí, ell deu estar abocat davant l’altar. E lavós, lo justícia de Aragó ve denant lo altar hon està lo dit comte e deu dar les pa[ra]ules següents: «Sus, levats, en Ramon Berenguer, comte de Barchenona!», tres vegades; e lavós, lo comte se leva e va-se’n a la preycadora hon se diu lo Evangeli, e aquí lo comte preyca tot de art de caveleria. E com à preycat, lo comte devala-se’n e torna-se’n davant l’altar, e aquí estaven abocats axí com d’abans. E lavós, l’arquebisbe se revist ab sos vestiments axí com si deya misa e aparella crisma per untar lo dit comte. E abans d’açò, lo justícia d’Aragó ve davant lo comte e diu «Levau, en Ramon Berenguer, comte de Barchenona», tres vegades, «e fer-vos em rey d’Aragó!». E lavós, lo dit comte se leva e hagenola’s davant l’altar. E lavós, l’archebisbe procehix son hofici. E lavós, l’archebisbe ab lo justícia coronen-lo, ell stant ab son manto faderical, com a comte de Barchenona. E descobre lo manto e visten-li una dalmàtica ab son senyal propi, ço és, groig e vermel.
Ítem, aprés hix de la dita Seu e cavalca en un bel caval blanch, lo qual caval amenen per lo fre los ciutadans de Çaragoça e los ciutadans de Barchenona [e los de València], ço és, los de Çaragoça a la part de[s]tra e los de Barcelona a la esquera [e los de València la una part e a l’altra]. E aquests van vestits de or, ço és, de broquat los uns e los altres.89
Ítem, aprés parteix del dit fre dos senyals en què van los autres90 ciutadans e viles reals per orde, axí dell real com del comdat e Principat. Aprés com lo rey serà en la Aljaferia, les taules aparelades, e lo dit senyor deu seure alt ab gran tinell, co és, ab qualque rey ho ab infans fills de rey.
Ítem, aprés segueixen los prelats aquel dia e tots los altres segueixen segons l’ordenació de nostra cort. E com lo rey haurà menjat, leve’s91 de taula e lo metropolità qui aurà consagrat lo rey diga la benedictió, la ||130 qual és acostumada de dir al levant de la taula. E lavors, lo rey prenga lo ceptre en la mà dreta e lo pom en la mà esquera e ab la corona al cap vaja-se’n al palau ho sala, la qual li sia aparellada per a star. Aprés menge ab los infants fills de reys, nobles, prelats e altres gents sues, lo qual serà aparelat92 en la forma següent:
Primerament li sia aparellat un siti real en alt, en guisa que per tots sia vist estant en lo dit palau. En les spalles, ço és, en la paret, sia fermat un drap d’or e de velut vermel demostrant lo nostre senyal estés, ço és, les armes del comte de Barchenona, lo qual és groig e vermel, e sia pus rich que lo del palau. E sobre aquel sia posat un sobretel de aquell senyal mateix. E aprés, tot lo dit palau sia encortinat per les parets de bells e preciosos draps. E per lo sòl del palau sien estesos tapits he altres draps los quals són acostumats estendre per terra. E aquí lo rey pos lo ceptre e lo pom e tinga solament la corona al cap. E lavós, sia dat del vi al rey e a tots los altres ab confits.
Ítem, aprés lo rey entresen en la sua cambra la qual sia ornada93 en la forma següent: e primerament, li sia aparelat un lit ab cubertor ab corones e cortines acabades de bells e richs draps de un hobratge tot. Enaprés, la dita cambra sia encortinada per les par[e]ts94 dels pus bells e richs draps de la dita sala ho palau. E axí mateix en lo sòl de la cambra sien estesos tapits e draps los pus bells e pus honorables que no los de la sala ni del palau. E aprés, entre ab vestidures de drap d’or en la capella de la Algaferia. E aquell dia lo rey no cavalque.
E aquel dia lo rey e l’altre tinga tinel a tothom. E aquests dos dies deuen servir los infants e nobles, segons que·s segueix, car, si hi a dos infants fills de reys, la hu, ço és, lo major, servisca aquells dos dies de hofici de majordom e l’altre de hofici de camarlench. E los altres nobles e barons seguesquen sos hoficis del palau daval escrits, és a saber, de coper, sobrecoch, de boteler, de raboster, de panicer, de talar, de portar davant lo rey lo plat de la sua vianda e de vental en qualsevulla temps que sia. ||130v
Com aprés lo matrimoni del dit en Ramon Berenguer, comte de Barchenona, e de dona Patrunilla, reyna d’Aragó, se mogués qüestió e debat entre los aragonesos e los catalans, com los aragonesos altercases que ells no devien perdre nom ni senyal com ells fosen cap de regne; e los cathalans al·legaven que sia falsia, en tal cas com ells fosen de part de fembra e los catalans fosen de part de hom. Lo segon, car més val lo comdat ab lo principat que no fa lo realme. Sí, lo comte en Ramon Berenguer, comte de Barchenona e príncep de Catalunya, los hoferí metre en compromés en poder seu. Sí que ell declarà e sentencià que en tota escaramuça, bregua ho batala, fos or he flama ho bandera sua pròpia, ço és, groig e vermell, e lo bram ho crit fos dells aragonesos per rahó de lur senyora «Aragó, Aragó, Aragó», tres vegades per honor de la Sancta Trinitat.95
8.
DE LES CORTS GENERALS E DE SA ORDENACIÓ
Com lo rey té corts generals a Monsó ho en altres lochs acostumats:
Primerament, seu la Sglésia a man dreta, ço és, Taragona e aprés Çaragoça e los atres bisbes e abats e priors e altres eclesiàstich[s].
Segonament, sehen a la part esquera lo braç militar, ço és, los comtes, vescomtes, barons, nobles, vervesós, cavallers e gentillshòmens.
Tercerament, davant lo rey, les ciutats e villes reals.
Primerament parla Çaragoça, aprés Barçahona,96 aprés Malorques, aprés València e les altres ciutats, per grau e viles reals. Emperò los de Barchenona97 e de Çaragoça estan entremesclats en un banch.98
9.
CAPÍTOLS FERMATS ENTRE LO COMPTE DE BARCHINONA E LA INFANTA DONA PATRONIL·LA, REYNA D’ARAGÓ
Primerament, que con fos debat entre ells sobre los furs, que dihen que si lo rey trencara furs e privileges, que en tal cas los aragonesos poguessen deposar al rey e fer-ne altre, si·s vol moro ho juheu. Perquè, sia revocat en tal cas, si lo matrimoni volen que pase.99 Emperò dix100 ||131 que li plau que sia entre ell y ells huna presona que conega dels101 grehuges.
Lo segon, que neguna fembra puscha possehir lo regne sinó home. He sia de leal matrimoni e fill de benedictió.
Lo segon e terç capítol, que negun bort no pugua posehir lo regne, segons la dotalia de Carles Manyes, emperador.
Lo quart, que·l seu senyal, ço és groig e vermell, sia per tots sos regnes e terres.
Lo quint, que·l seu archiu de tot102 los regnes seus sien en Barchinona.103
Ordenació feta en l’Estudi de Leyda, fermat per lo comte e príncep de Catalunya en Ramon Berenguer, que la hun any sia lo rector de l’Estudi, aragonés, e los dos anys següents, català. E açò no·s mude per res.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
