Kitabı oku: «Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino»

Libro Segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

fonts històriques valencianeS 8.

Martí de Viciana: Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Edició a cura de

Joan Iborra

fonts històriques valencianes

Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

Aquesta edició s’emmarca dins el projecte de la Universitat de València. Departament de Filologia Catalana «La cultura literaria medieval y moderna en la tradición manuscrita e impresa IV» (FF12009-14206) finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació.

© Joan Iborra Gastaldo, 2013

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2013

Il·lustració de la coberta: Rafael Martí de Viciana,

Segunda parte de la Crónica de Valencia, València, 1564.

Disseny de la col·lecció:J.P.

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-370-9320-8 Edició digital

Armes, fets, llinatges Introducció a la Crònica de València

Durant els primers anys del segle XVI, la societat valenciana es trobava en un punt de vera consolidació de les destacades manifestacions literàries del segle XV alhora que la insatisfacció social es manifestava enèrgicament a través de nombroses alteracions populars. La importància assolida per les lletres en la centúria anterior es veia sotjada per les tensions culturals procedents del intercanvi italià mentre la pesta mantenia una presència recurrent i activa. La successió d’episodis epidemiològics adquirí un compàs temporal calamitós durant el primer terç de segle i assoliren un abast determinant en la gènesi de les Germanies. Malgrat aquesta deriva històrica, el clima estètic i ideològic provinent del Segle d’Or es mantenia íntegre alhora que s’albirava una barreja versàtil d’influències, de coneixements, d’utopies i d’afanys, en la qual ja eren presents els moviments socials que assenyalen i ajuden a explicar alguns dels camins històrics seguits posteriorment. En tot cas, aquesta classe d’oscil·lacions civils formaven part de la vitalitat creativa del País Valencià de llavors, tal com sol ocórrer a d’altres països i llengües.

Martí de Viciana és un historiador imbuït del seu temps i bon coneixedor de la historiografia grega i llatina. Sap usar les aportacions de la historiografia europea més pròxima, com la francesa i la italiana, alhora que aplica l’herència dels autors més importants de la cronística catalana medieval, tot i queixar-se de la manca d’antecedents cronístics valencians. Les històries de Jaume I, Ramon Muntaner, Pere el Cerimoniós, Bernat Desclot, Pere Tomic o Pere Antoni Beuter tenen una extensa cabuda dins la seua obra, així com d’altres cronicons menors. La Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia ocupa una bona part del protagonisme historiogràfic de la segona meitat del segle XVI al País Valencià i a la resta de la Corona d’Aragó. L’historiador escriví una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’ dividida en quatre volums amb la intenció de posar al dia els coneixements historiogràfics a partir d’obres escrites per auctores de gravedad y auctoridad com Tomic, Carbonell, Beuter o Marineu Sícul, entre d’altres historiadors.¹ El fraccionament de la història en llibres especialitzats tenia per missió editar una opera general que presentés el País Valencià des d’una visió historiogràficament novedosa: la història del ‘cap e mare’ del regne d’ençà de la fundació, és a dir, la ciutat de València; la noblesa dominant —a l’entorn de tres-centes famílies— amb descripció d’orígens, gestes, possessions, títols, etc.; la crònica històrica stricto sensu des de Garcia Ximénez, primer rei d’Aragó, fins a Felip I d’Aragó, fill de l’emperador Carles V, i finalment un volum especialment dedicat a la revolta social que somogué tot el País Valencià, Mallorca, Aragó i Múrcia: la Germania, un text que recollia, traduïts al castellà, més de doscents documents originals de la insurrecció, molts d’ells avui desapareguts, tant dels agermanats com dels mascarats. Segons manifesta l’historiador en las Alabanzas de las lenguas, editada l’any 1574, tota la crònica fou escrita originàriament en valencià i traduïda posteriorment al castellà.² Aquesta afirmació ha estat qüestionada els darrers anys per diversos autors entre els quals Germà Colón fa de notar que Viciana «en la seua producció, ha pensat i escrit directament en castellà», segons ho tractarem dins el capítol dedicat a la intencionalitat de l’autor.³

A més de la crònica històrica, Viciana és autor d’altres textos com el Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones, cosa que es desprèn de les referències incloses al Libro segundo de la crònica; el Libro de recreación de los días calurosos de agosto, del qual hom desconeix altra referència que la feta pel propi autor, i finalment el llibre de las Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. De tota aquestes obres tan sols han sobreviscut tres llibres de la crònica històrica i l’opuscle de les Alabanzas de las Lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana y Valenciana adreçat als jurats de la ciutat de València.⁴

Els llibres que forneixen la Crónica de Valencia esdevenen una font importantíssima d’informació històrica que cal valorar detalladament i positiva. Viciana pretén trametre la seua visió de l’univers que sorgeix a la llum durant el segle XVI, historiar la dinastia de Carles I, carament estimat pel cronista, de l’avi Ferran el Catòlic i del successor, Felip II, per als quals manté una lloança permanent que en el cas de l’emperador esdevé autèntica idolatria fins a fer-li escriure que «como el orden desta chrónica consiste en tratar un poco de cada uno, perdonará don Carlos por la breve summa que dél y de su vida escriviré, pues mis entrañas y devoción para su servicio son tales que Carlos tienen embuelto en mil partes».

La Crònica de València escrita per l’escriptor Rafael Martí de Viciana es una peça clau i indiscutible per entendre la història del País Valencià des d’una talaia privilegiada i distant, situada al darrer terç del segle XVI. Una llarga i densa obra necessitada de molts estudis que calibren bé la labor historiogràfica d’aquest autor.

APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA A L’HISTORIADOR MARTÍ DE VICIANA

Rafael Martí de Viciana nasqué a Borriana el 24 d’octubre de l’any 1502 al si d’una família de la petita noblesa. Era nét de l’humanista Martí de Viciana el Vell, d’antiga tradició de servei a la corona i portantveus de general governador del riu d’Uixó ençà, altrament coneguda com governació de la Plana.⁵ D’aquest antecessor heretà, no només la seua afecció a la lectura de llibres d’Història, segons relata el mateix cronista, sinó també la seua biblioteca, o almenys una part dels manuscrits. Un llegat que contenia, entre d’altres còdexs, cròniques històriques del segle XV i traduccions catalanes d’Aristòtil, Aretí i Sèneca, atribuïdes al mateix Martí el Vell, conservats avui a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la de l’Escorial.⁶

La tradició historiogràfica apuntava cap a uns orígens familiars lligats al bon rei Jaume I i a la conquesta del regne de València, segons la qual constaria l’arrelament a la vila de Borriana d’ençà de la conquesta cristiana. Joan II d’Aragó concedí el grau de noblesa a l’avi del cronista, Martí de Viciana el Vell, segons consta en un privilegi datat a Calataiud el 28 de setembre 1461, confirmat el 15 de setembre 1542 per Carles I a les corts de Montsó. Posteriorment fou conseller i coper de Ferran el Catòlic.⁷ Segons Garcia Martínez, aquesta vocació de servei li permeté obtenir el nomenament de lloctinent de governador del regne de València de la governació del riu Uixó ençà, càrrec que en finar recaigué en el seu fill Rampston de Viciana, oncle carnal del cronista.⁸ L’ambient procliu als clàssics i la proximitat als esdeveniments polítics d’un dels càrrecs més important del regne exerciren una influència decisiva en el devenir del cronista.⁹ Fos com fos que es produís la seua declarada afecció a la història, ha deixat documentada aquesta inclinació al pròleg del llibre tercer: «Desde mi infancia naturaleza me convidó a leer y entender en libros de aprovados scriptores, e vine por ello a afficionarme a la historia, de la qual propuse tratar y hazer otra». Llarga tasca la d’aquest historiador que ocupà más de quarenta seis años de la seua vida per a escriure l’obra completa. Alguns historiadors, tanmateix, han posat en dubte la veracitat d’aquestes afirmacions en observar que els llibres segon i tercer contenen una gran quantitats de referències corresponents als anys 1560 i 1564 en què esmenta la seua presència per aconseguir la documentació necessària per a la redacció de la crònica. Estranyament, n’apareixen ben poques anteriors a aquesta etapa. Tot i això, el mateix cronista contribueix a dotar de certesa la seua afirmació a l’epíleg a tota l’obra, contingut al final del llibre quart, en què manifesta que inicià els treballs el 1517, als quinze anys, i l’enllestí el 1566, el mateix dia en què s’acabà la impressió del Libro quarto:

Para referir las devidas gracias a nuestro señor Dios, que me ha conservado y porrogado los días de mi vida, con que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MD e XVII, propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda.

Malgrat que ha estat qüestionada aquesta afirmació de Viciana, almenys resulta evident que una bona part de la seua vida corregué paral·lela a l’avenir culte, literari i de servei a la corona conreat per la família.¹⁰

Intitulat «magnífic senyor de Carabona», l’ascendència nobiliària dels Viciana es remunta com a molt lluny a aquesta data del segle XV, malgrat les aspiracions de l’escriptor que perseguia el reconeixement de la jurisdicció alfonsina per a la propietat de l’alqueria de Carabona, vist que l’ordre de Sant Jordi d’Alfama exercia la jurisdicció civil i criminal, exceptuada la pena de mort i la mutilació de membres. L’alqueria fou comanda de l’ordre per donació de Jaume I i les rendes ascendien a prop dels 2.000 sous reials de València. D’acord amb aquests antecedents Martí de Viciana plantejà un plet de jurisdicció que li fou negat per l’audiència de València el 1533 i el deixà tan sols amb la percepció de rendes o senyoria útil. La insistència en aquest dret li suposà la destitució del càrrec d’escrivà de Borriana i l’expulsió del terme municipal l’any 1549. Finalment, «endeutat i amargat», com el descriu Vicent Gil, vengué l’alqueria al senyor de Nules.¹¹ Les darreres recerques proven un probable origen aragonès vinculat a la ciutat de Terol, col·legit a partir d’un contracte de venda d’un violari de 10 de setembre 1467 on figura com a venedor «el noble Martí de Veciana, habitador de la ciutat de Terol».¹²

Segons alguns historiadors, Rafael Martí de Viciana fou titulat doctor en ambdós drets, circumstància que no apareix documentada als llibres d’actes de l’Estudi General de València. Probablement realitzà algun curs de lleis abans de l’esclat de la Germania, tanmateix, la graduació en Dret no era obligatòria a l’època foral per exercir la professió de notari.¹³ Residí a la ciutat de València entre 1519 i part de 1520. Fou testimoni presencial de la Germania en el bàndol reialista, vora el seu oncle Rampston de Viciana, successor de Martí de Viciana el Vell, avi del cronista, en el càrrec de portantveus. En esclatar la Germania es posà en contacte amb el seu oncle, responsable de reprimir la revolta a les comarques del nord del País Valencià. Posteriorment es traslladà a Dénia per ordre del governador, on residia el virrei, el comte de Melito, per a lliurar-li un memorial amb els detalls de les negociacions amb les poblacions antiagermanades. El nou de setembre de 1520 travessà les línies agermanades per arribar a Dénia en el qual viatge hagué de sortejar tota mena de dificultats si hem de creure la narració del cronista: «En este viage los trabajos y peligros que passé no fueron menores que si entrara a regonocer exército de los enemigos, porque a cada passo topava con hombres que preguntavan, ¿quién sois y a dónde vais? y assí fue bien necessario el favor de Dios y saber dissimular la respuesta para salvar la vida.»¹⁴

Al pròleg del Libro tercero adreçat a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, el cronista narra la mort del seu pare a l’església d’Alcanyís el dia de l’Ascensió de 1522 durant la celebració de la missa, a causa d’unes pertorbacions promogudes por los comuneros alterados, circumstància que el marcà profundament i el predisposà encara més contra els agermanats.¹⁵ Derrotada la Germania l’any 1522, s’assentà a la seua ciutat natal de Borriana on exercí la professió de notari i escrivà del batle de la vila entre 1533 i 1534. Documentalment, s’ha contrastat l’exercici d’aquesta activitat durant els anys 1554 a 1573 i 1576.¹⁶ Participà activament en la repressió de l’alçament dels moriscos d’Espadà de 1526, d’acord amb la redacció del Libro tercero: «Vi, a XXVI de julio año de MDXXVI, matar a mi lado, en el lugar de Villaelín, a mosén Joan de Ciurana, cavallero y capitán de Morella.»¹⁷

Participà en les corts de Montsó de 1542 com a síndic de Borriana, Vila-real i Ademús, on fou elegit taxador pel braç reial, encarregat pel general del Regne de l’administració d’un servei pecuniari fet al rei en aquelles corts. A les corts de 1557, realitzades a la mateixa ciutat, acudí de síndic en representació de Borriana. Fou elegit per examinar els recursos de la Generalitat, nomenat comptador per rebre raó de les percepcions dels clavaris i per assentar el dret del general de la sal. Diversos documents revelen la residència a Borriana del cronista en l’exercici del notariat, tot i que sovintejava els viatges a la recerca de notícies i subvencions per a redactar i imprimir la seua obra. Es casà dues vegades. La primera esposa fou Narcisa Tarragó, amb qui tingué vuit fills i de qui enviduà l’any 1559. Deu anys més tard, l’any 1569, maridà amb Àngela Uxor o Àngela Viciana, vist que el cognom de la segona esposa no roman clar documentalment. D’aquest matrimoni no hi hagué descendència, almenys contrastada. Viciana morí a Borriana durant el mes de maig de 1582, probablement el dia 21.

TRADICIÓ BIBLIOGRÀFICA I MANUSCRITA DE LA CRÒNICA DE VALÈNCIA

Els volums que integren la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino ens han pervingut malgrat els entrebancs i les dificultats històriques patides per a reeixir exitosament, amb excepció del Libro primero, del qual no disposem de cap prova tangible que permetés asseverar-ne l’existència. De la crònica tan sols hi romanen aquests tres llibres dels quatre teòricament editats. El Libro primero, dedicat suposadament a la ciutat de València d’ençà que fou erigida, és conegut a través de les nombroses al·lusions incloses per Viciana als altres tres llibres cronístics. Tan sols hi existeix una referència de primera mà escrita per un escriptor català coetani de Viciana, Lluís Ponç d’Icard, autor del Libre de las grandesas i cosas memorables de la antiquíssima, insigne i famosa ciutat de Tarragona, atès que aquí es perd el rastre bibliogràfic de la primera part. Amb uns arguments similars als usats per Viciana, Ponç d’Icard justifica vanament l’opció lingüística castellana per a la traducció de la seua obra, segons es desprèn de les afirmacions de l’autor contingudes al pròleg de l’edició castellana. Tanmateix, entre ambdues cròniques hi existeix una diferència substanciosa perquè d’Icard es conserva íntegre el manuscrit català original, editat l’any 1984 per Eulàlia Duran, que ja féu notar aquesta circumstància.¹⁸ Al Libre de las grandesas Lluís d’Icard descriu els bisbats de la diòcesi de Tarragona i en arribar al de València apunta:

El obispado de Valencia también fue sacado de la subjección que tenía al de Tarragona y hecho arçobispado por el papa Calixto el año del Señor MCCCCLV a suplicación del rey don Alonso de Aragón, y el obispado de Mallorca también fue sacado de la subjeción del arçobispado de Tarragona y puesto en la del arçobispado que se hizo de Valencia. Del arçobispado de Çaragoça lo escrive el obispo de Gerona, en el libro primero, capítulo de la descripción de España mediterránea y Pedro Alcocer en el dicho capítulo XXXV. Y del arçobispado de Valencia muy largamente lo escrive Martín de Veciana en la primera parte de la Historia de Valencia, donde ha puesto la bula de la nueva erection.¹⁹

Tret d’aquest esment, no s’ha localitzat cap document complet o fragmentari, ni imprès ni manuscrit, que reproduïsca qualsevol text del Libro primero, mancança que contrasta força amb les nombroses còpies manuscrites del Libro segundo dedicat a la noblesa, malgrat haver sigut el llibre més perseguit de la producció vicianesca.²⁰ La inexistència absoluta d’exemplars del Libro primero ha presentat dubtes raonables i fonamentats sobre si verament s’hi arribà a editar. Des de ben aviat fou un document cercat i cobejat pels estudiosos que esmerçaren un especial esforç per aconseguir alguna informació veraç sobre les dades d’edició, contingut, extensió, etc. Des de les primeres temptatives de reconstrucció, frustrades, de Josep Rodríguez al final del segle XVII fins al bibliògraf Borrull, que realitzà l’estudi de l’obra íntegra al segle XIX, cap iniciativa ha significat la recuperació del Libro primero ni la reconstrucció entera del Libro segundo, ni s’ha trobat cap document que confirme l’escriptura catalana dels manuscrits originals. Gregori Maians i el seu germà Joan Antoni ocuparen molt de temps i esforç per aconseguir els quatre volums de la Crònica de València de Viciana i només obtingueren una edició incompleta del Libro segundo i un exemplar del Libro quarto.²¹

Del Libro segundo es coneixen si més no, dues edicions originals i un quadern fragmentari encastat dins l’edició primera (1564, 1568, 1578), a més d’una represa de la segona estampació, feta a final del segle XVII o principi del XVIII. Hem convingut a designar aquestes quatre impressions amb les lletres a, b, c i d, d’acord amb la seriació tradicional de l’obra. Hi hem localitzat vint còpies manuscrites i quatre de fragmentàries, totes en versió castellana. En edicions impreses modernes, hi ha una reimpressió del segle XIX (1881), un facsímil de l’estampa de 1881 imprès l’any 1970, una altra còpia facsimilar universitària de la tercera i quarta edició feta l’any 1972, un facsímil de l’edició de 1881 impresa el 1980, una altra de fragmentària sobre Gandia de 1980 i una d’actual de 2007. Sebastià Garcia qualificava d‘angustiosa la mancança d’exemplars del Libro segundo i això que hom comptava amb quatre edicions i un reguitzell de còpies manuscrites, majoritàriament del segle XVIII.²² Malgrat l’existència d’aquestes edicions, ni tan sols a través dels còdexs manuscrits coneixem a hores d’ara l’edició completa, tot i haver obtingut una difusió considerable, principalment a partir de còpies manuscrites del divuit.²³ Aquesta fortuna bibliogràfica, però, manté encara avui moltes zones ocultes, enigmes irresolts, dificultats de mena per reconstruir la trajectòria editorial i una manca atípica d’estudis sobre la matèria que incideix en la recerca negativament.

Del Libro tercero disposem d’una única edició de l’època (1564), d’una reimpressió moderna (1881), d’una de facsímil (1972), d’una reimpressió facsimilar de l’estampació de 1881 (1980), d’una edició de bibliòfil que conté el facsímil i la transcripció (1986), d’una fragmentària (1970), d’una edició crítica recent (2002) i tan sols dues còpies manuscrites.

Diferent fortuna seguí l’edició del Libro quarto, del qual només tenim notícia de l’edició barcelonina (1566), de dos estampacions en facsímil (1972, 1990), de quatre còpies manuscrites del segle XVII i d’una edició crítica actual (2005).²⁴

Molts i diversos autors han tractat del decurs bibliogràfic d’aquesta obra i des de ben antic. Nicolás Antonio ho féu a finals del segle XVII i continuaren la recerca d’altres autors pertanyents al brillant i efímer moviment de l’escola valenciana il·lustrada, al capdavant del qual s’hi trobava Gregori Maians, ajudat pel seu germà Joan Antoni. Onofre Esquerdo, Rodríguez, Borrull, Torres, Forner, Doñate, Sebastià Garcia Martínez, etc. han dedicat estudis al tema, a més d’una llarga nòmina d’autors i d’historiadors interessats pel devenir d’aquesta extensa i enigmàtica crònica.²⁵ A hores d’ara resulta evident que la labor de recerca realitzada al llarg de les centúries ha permès que se’n feren moltes còpies manuscrites, atesa la dificultat intrínseca d’obtenir cap exemplar de l’obra impresa de qualsevol dels quatre volums. La gran quantitat de còdexs arribats del Libro segundo potser podria atendre a l’interès de nobles, erudits i bibliòfils del període il·lustrat per aconseguir una còpia estampada o manuscrita d’aquest llibre, sabuda la seua raresa i per tant l’elevat valor bibliogràfic i, lògicament, econòmic.²⁶

Fóra possible que la popularitat i difusió aconseguida per la crònica de Martí de Viciana, sobretot pel Libro segundo, signifique l’existència de més còpies manuscrites no descrites aquí. La nostra intenció ha estat elaborar un inventari de les edicions i manuscrits coneguts fins avui, amb la certesa absoluta que en aquesta recerca resta encara molt per dir i analitzar. Descrivim a continuació les edicions i manuscrits que hem entès a localitzar:

LIBRO SEGUNDO

1 a Libro segundo de la Chrónyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martín de Vicyana: y endereçada al Illustríssimo señor don Carlos de Borja Duque de Candía, Marqués de Lombay, &... Al frontis: «Impressa con licencia de la Sancta Inquisicion. Año de MDLXIIII». Primera edició. Fins ara s’havia pensat que l’any 1564 era la data d’impressió real atès que aquest és l’any figura al frontis, tanmateix, no hom havia reparat en la inclusió d’una referència documental, dins el capítol de la família Cervelló, relacionada amb la venda de la torre del Rei d’Orpesa, datada el nou de febrer de mil cinc-cents seixanta-nou. Aquest factor obliga a qüestionar la informació inicial i retardar la data de impressió a dates posteriors a febrer de 1569. 56 ff., lletra gòtica o de tortis. Escuts d’armes de les famílies historiades, alguns d’ells en blanc i d’altres capítols sense espai per a l’escut. Imprès a dues columnes excepte els ff. 2r-5r i 14r-15r que contenen, en el primer grup de folis, respectivament, la censura inquisitorial, el sonet d’Almudéver, la dedicatòria a Carles de Borja, dos sonets més, d’Oliver i Almudéver. El segon grup comprèn el pròleg al «Tractado de las armas». F. 1, a la part superior «Segunda parte», enmig l’escut d’armes dels Borja i a sota «Libro segundo de la Chrónyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martín de Vicyana: y endereçada al Illustríssimo señor don Carlos de Borja Duque de Candía, Marqués de Lombay, &. En el qual son contenidas todas las familias o linages militares de la ciudad y reyno, por estilo moderno y muy verdadero. Impressa con licencia de la sancta Inquisición. Año de .M.D.LXIII. Con privilegio Real, según se contiene en la primera parte desta Chrónyca»; f. 2, «Censura y licencia del santo oficio»; f. 3, «Al Illustríssimo señor don Carlos de Borja...». Comença en la família Borja, f. 5, que s’estén fins el f. 15r, separada de la resta de llinatges pel contingut del tractat d’armes. La relació de famílies continua alfabèticament a partir del foli 20 amb els llinatges d’Aguilar, Arrufat, Aragó... fins a un total de 61. Acaba amb el capítol de Cervelló, estroncat bruscament al foli 56v.²⁷

2 b Libro segundo de la Chrónyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martín de Vicyana: y endereçada al Illustríssimo señor don Carlos de Borja Duque de Candía, Marqués de Lombay, &... sense data, probablement impresa l’any 1575.²⁸ Segona edició. 50 ff., lletra gòtica o de tortis. Imprès a dues columnes excepte el f. 11. Mancada del frontis i dels 10 primers folis. Escuts d’armes de les famílies historiades, alguns d’ells en blanc i d’altres capítols sense. Comença al f. 11 amb el «Prólogo del auctor en el libro de Cavallería en el qual se da inteligencia de toda la obra...»; f. 12, llinatge Aragón, f. 24, Cárdenes... En aquesta impressió s’elimina el tractat d’armes que en la primera separava el Borja de la resta de llinatges. Comença per la família Aragón i posteriorment continua, amb l’ordre alfabètic establert al pròleg de la primera impressió romput, amb el capítol de la família Cárdenes, Coloma, Aguilar, Crespí... Acaba sobtadament al foli 50, a la quarta columna del qual s’inscriu la rúbrica «De la familia de Viudes» i a l’extrem inferior de la 4a col. un reclam de quadern amb el mot ‘Mossen’. El pròleg d’aquesta edició es diferent de l’anterior, de la família Arciniega es facilita informació datada posteriorment a l’any 1568.²⁹

3 c Libro segundo de la Chrónyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martín de Vicyana: y endereçada al Illustríssimo señor don Carlos de Borja Duque de Candía, Marqués de Lombay, &... Fragment d’una hipotètica impressió que ocupa un quadern imprès a dues columnes comprès entre els ff. 17-24 de la primera estampa. Històricament s’ha estimat que pertanyia a un volum diferent, valorat pels estudiosos com la tercera edició. Comparteix el tipus de lletra gòtica o de tortis i la doble columna amb la primera edició a. Presenta una redacció més sintètica del tractat d’armes present a la primera edició; addiciona catorze nous casos de traïdoria i tres famílies no enregistrades anteriorment: Alabiano, ff. 22r-22v; Alçamora, ff. 22v-23r i Albiçu; ff. 23v-24r. Hom pot pensar que aquest quadern fou imprès entre el 9 de novembre de 1568, data citada d’un privilegi de la família Alabiano, i el mes d’octubre de 1578, quan morí Joan d’Àustria, perquè Viciana inclou Joan Lluís Alçamora en exercici del càrrec de secretari del fill de Carles I. Als exemplars existents a la Biblioteca Universitària de València i a la Biblioteca Nacional, aquest fragment s’inclou entre els folis 16 i 25 de la primera edició a amb les característiques següents: porta els escuts d’armes de les famílies historiades, un d’ells en blanc, el d’Ayala; f. 17r, «De quien y como pueden traher armas». Fineix a la 2a columna del f. 24v en forma de fletxa per a enllaçar amb la descripció i l’escut familiar de la família Açagra del f. 25r de la primera edició.³⁰

4 d Sense títol. És una còpia maldestra de la segona impressió.³¹ Quarta edició, per tant, sense data, sense impressor, possiblement editada entre l’últim any del segle XVII i els primers del segle XVIII. Lletra ordinària, de calderilla o rodona, 26 folis numerats del 57 al 82, dos índexs.³² Espais en blanc disposats a les columnes amb la finalitat de dibuixar els escuts d’armes. F. 57, «tan solamente era para ofender a aquellos que era de servicio de su rey...»; f. 61, «De la Familia de Albión»; ff. 66, «De la Familia de Gómez de Villamayor». Fineix al f. 82v «y fue obispo noveinta en orden y murió peleando contra los moros, que en aquel tiempo infestavan a Cathaluña». Segueix una «Tabla de las familias y linajes que contiene este libro: Y segunda parte de la Chrónica de Valencia» que ocupa tot el f. 83 i la meitat del f. 84r.³³

5 Segunda parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Publícala nuevamente la Sociedad Valenciana de Bibliófilos, Impremta de Manuel Alufre, València, 1881. Foli, 198 pp., lletra rodona o de tipus elzevirians. És una transcripció de les edicions tercera i quarta amb l’addició de tres apèndix que contenen correlativament les famílies afegides per Onofre Esquerdo, pel cronista Agustí Sales i pel canonge Joan Antoni Maians i una introducció del cronista José María Torres.³⁴ Els escuts foren reproduïts per Sancho Rayón i escurçats proporcionalment per a una edició en 4t que, per raons editorials, es convertí en foli. Porta una introducció de José María Torres, llavors cronista de València.

6 Segunda parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Reimpressió facsímil de la tercera i quarta edició,³⁵ València, Universitat de València, 1972.

7 Segunda parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Publícala nuevamente la Sociedad Valenciana de Bibliófilos, 198 pp. Reimpressió facsímil de l’estampa de 1881, València, Librerías París-Valencia, 1980.

8 Páginas de historia de Gandia (Segunda parte de la Crónica de Valencia año de MDLXIIII), editorial Castell de Bairén, Gandia, 1980, 48 pp. P. 6, breu ressenya de la vida de Martí de Viciana; pp. 7-26, facsímil fragmentari de la tercera edició que inclou la dedicatòria a Carles de Borja, els sonets d’Oliver i Almudéver i l’apartat de la família dels Borja en facsímil, ff. 5v-13v. Transcripció en lletra rodona: pp. 27-47. Probablement aquesta transcripció es tracta d’una còpia de l’edició facsimilar de París-València de 1980.

9 Libro segundo de la cronyca de la inclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, A Corunya, editorial Órbigo, 2007, 82 ff. amb il·lustracions.

Manuscrits

1 Biblioteca Nacional de Madrid, Ms. 1.374. Libro segundo de la Crónica de Valencia. Lletra del segle XVII. Paper: 101 fulls més 21 fulls en blanc, (10+11), en la descripció codicològica s’indica que són guardes,³⁶ escriptura d’una sola mà a dues columnes, 335 × 230 mm. Enquadernació en pasta espanyola, talls jaspiats amb dibuixos d’aigües. Al llom, teixell sobre fons roig: VICIANA. CRÓNICA DE VALENCIA; sobre fons verd: PARTE II. El primer full de les guardes pertany a l’enquadernació, al qual segueixen 8 fulls de «guarda» en blanc. Guarda 10, «Viciana. Crónica y linages de Valencia». Des d’aquest foli s’inicia la numeració original del manuscrit. F. 1r «Censura y licencia del santo officio», f. 101v «A daquellos que era de servicio de su rey defendelles vencelles y en lo que era de su voluntad en todo obedecelles. Las armas son las siguientes». Segueix un espai en blanc i al final del full la inscripció: «Finis coronat opus» i una signatura.³⁷

2 Museu Britànic de Londres. Ms. Eg. 410. Chrónica de la ynclita y coronada Ciudad de Valencia y de su Reyno, compilada por Martín de Vicyana. Segle XVII. Paper. Foli. 146 ff. F. 146 «Adición á la segunda parte de la Chronica de Vicyana, de las familias nobles del Reyno de Valencia.³⁸

3 Biblioteca de Catalunya. Ms. 3.482. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. Lletra del segle XVIII. Paper: 169 folis, 3 f. prel. + f. 1-162 amb numeració antiga + 3 folis en blanc, 308 × 215 mm. Els ff. 9-162, a dues columnes. Escuts il·luminats. Enquadernació antiga de pergamí. Al llom: «Vician[a]. Familia[s] de la conquist[a] de Valenci[a]. 2». Procedeix de la biblioteca del comte d’Alcúdia l’any 1937. F. 1, l’escut dels Borja coronat amb un àngel a cada costat, a sota: «Libro segundo de la Chrónica de la ynclita y coronada ciudad de Valencia y su reyno, copilada por Martín de Viciana y enderezada al Yllmo. Señor don Carlos de Borja, Duque de Gandía, Marqués de Lombay, etc., en el qual son contenidas todas la familias o linages Militares de la Ciudad y Reyno, por estilo Moderno y muy verdadero. Impresa con licencia de la Sta. Ynquisicion. Año 1564. Con Privilegio Real según se contiene en la primera parte de esta Chrónica»; f. 2 «Censura y licencia del Sto. Oficio de la Inquisición»; f. 2v Onofre Almudévar en alabanza de toda la Chrónica, a modo de epílogo»; ff. 161-162v, incip. «Los linajes de que hace mención Viciana en esta 2a parte son los siguientes». segueix, a dues columnes, l’índex de llinatges, explic. «Zapata». Al final de la segona columna les inicials J. Y. H.³⁹

4 Biblioteca Universitària de València. Ms. 2.390. Lletra del segle XVIII. Paper: 178 folis, el primer en blanc, paginació 1-347, a dues columnes, 300 × 211 mm, caixa escriptura 280 × 154 mm. Escuts a color fets a ploma i il·luminats a l’aigua. Enquadernació en pergamí. F. 2, escut que sostenen dos àngels, a sota, «Libro Segundo de la Chrónica de la Ínclita y coronada Ciudad de Valencia y su reyno; Copilada por Martín de Vicyana: y enderezada al Ill.^mo Sr. D. Carlos de Borja, Duque de Candía, Marqués de Lombay, &c, en el qual son contenidas todas las familias o linages Militares de la Ciudad y Reyno, por estilo moderno y muy verdadero. Impressa con licencia de la Santa Inquisicion. Año M.D.LXIII. Con privilegio Real según se contiene en la primera parte»; f. 3, «Censura y licencia del oficio de la Inquisición». Procedeix de la llibreria de Vicente Hernández Máñez.⁴⁰

5 Biblioteca Nacional de Madrid. Ms. 9.978. Lletra del segle XVIII. Paper: 152 folis, 310 × 210 mm. Una sola mà. Enquadernació en cartró. Escuts dibuixats a ploma. 1 guarda a color que correspon a l’enquadernació i 6 ff. en blanc al final del còdex. Al llom, dividit per 6 nervis: HISTORIA DE VALENCIA / TOM... II. F. 1, «Libro segundo de la Chrónica de la ínclita, y coronada ciudad de Valencia y su reino, en el qual son contenidas todas las familias y linages militares de la ciudad y Reino, copilada por Martín de Viciana»; ff. 150-152, inclou una taula de llinatges militars. No incorpora còpia de la quarta edició.⁴¹

6 Biblioteca Universitària de Barcelona. Ms. 1.389. Lletra de la segona meitat del segle XVIII. Volum II: 1 f. prel + 1-125. Numeració moderna discontínua en llapis sobre una d’antiga. Paper, 305 × 210 mm. d’una sola mà a ratlla tirada. Hi ha espais en blanc per al dibuix dels escuts de les famílies. Enquadernació en pergamí. Al llom: «Viciana. Tomo II». F. 1, escut de Carles Borja a tinta, a sota: «Libro segundo de la Chrónica de la ynclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, copilada por Martín de Viciana y enderesada al illustríssimo señor don Carlos de Borja, duque de Gandía, marqués de Lombay, etc, en el qual son conferidas todas las familias o linages militares de la ciudad y reyno por estilo moderno y muy verdadero»; f. 2, «De la Chrónica de Valençia. Censura y lisençia del santo ofisio de la Ynquisisión de Valencia para imprimirse y venderse la presente obra»; f. 125 «esta familia se hunió en la de Folch de Cardona, por hija de don Juan Ruís de Liori, hijo del sobred[i]cho».⁴²

7 Biblioteca Nacional de Madrid. Ms. 10.128. Lletra del segle XVIII. Paper, 505 pàgines més 2 folis de guarda de paper distint. 320 × 220 mm. Escriptura de diverses mans. Títol, censura de la Inquisició, sonets d’Almudéver i pròleg de l’autor sense numerar, excepte al foli 10r que porta el número X a llapis. Enquadernació en pergamí. Al llom: M.S. N° 12 CRONICA DE VALENCIA. Numeració en tinta a partir de l’origen de la familia Borja. És còpia de la tercera i quarta edicions seguides. Escuts dibuixats a ploma només en la còpia de l’edició del XVI. La reproducció manuscrita de la quarta edició, com l’original, no porta els escuts dibuixats. Inclou un índex dels llinatges.⁴³

8 Biblioteca Nacional de Madrid. Ms. 10.130. Lletra del segle XVIII. Paper: 141 folis, 320 × 210 mm, 3 fulls de guarda de paper diferent al del manuscrit. Escrita d’una sola mà, a doble columna. Aquest còdex inclou dos manuscrits diferents. El primer manuscrit comença la numeració amb el núm. 57 —tinta i lletra idèntica al ms.— i arriba fins al núm. 86 + 4 fulls de taula de llinatges, la qual enclou al darrer full, al recto i al verso, anotacions sobre errors observats en la descripció dels escuts, amb indicació de la pàgina i la correció que caldria fer. Aquesta part s’ha numerat modernament a llapis fins al foli 34r; hi segueixen 19 fulls de paper en blanc que separen els dos manuscrits, el paper dels quals és el mateix que el del segon manuscrit. El segon manuscrit s’inicia amb el títol del llibre, la censura, etc. Escrita d’una sola mà, a ratlla tirada. Són dos manuscrits diferents units per obtenir la crònica sencera, amb la salvetat que conté la còpia de la quarta edició al principi del còdex i la còpia de la tercera després. Ff. 57-90 (de la numeració antiga), contenen des de la família d’Aragó a la família Vives inclosa, a més d’una «Tabla de las familias y linajes que contiene este libro y segunda parte de la Chrónica de Valencia», segueixen 19 fulls en blanc. F. 1 del segon mss., «Libro segundo de la Crónica de Valencia. Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno. Segunda parte copilada por Martín de Viciana». Acaba amb una «Tabla de las familias o linages militares que se contienen en esta segunda parte de la Chrónica de Valencia por el orden del ABC». Al foli 34^v de la numeració moderna del còdex hi la següent inscripció: «Faltan otras noticias de Alegre. Falta (...) C. Albión, no falta Duart porque haze dos Duart y Vhaset. El mío tiene de más García, (...) Jofré, Loares, Miquel, Moreno y le falta Mendoza. El mío tiene de más Núñez, Pallarés, Pérez Calvillo, Ruiz de Assín, Romeu, Servera, Valda, Xavier, Zaydía. La familia de Ruiz de Cascant pone el de Monsoriu dos veces».⁴⁴

9 Biblioteca Valenciana. Fons Bas Carbonell. València. Ms. 671. Lletra del segle XVIII. Paper: 199 folis, 295 × 205 mm. Escriptura d’una sola mà, a línia tirada. Numeració de l’època en xifres aràbigues al recto del full (ff 1-188). Dibuix dels escuts de totes les famílies fets a ploma. Algun nom propi subratllat amb tinta d’altra època. No presenta caplletres ni inicials. Notes al marge que indiquen els noms dels llinatges. Enquadernació posterior en cartró revestit de tela amarronada sense ornamentació. Al llom, en lletres daurades: «VICIANA. LIBRO SEGUNDO DE LA CRONICA DE VALENCIA. Manuscrito s. XVIII». El darrer possessor abans de la incorporació a la biblioteca fou el bibliòfil Manuel Bas Carbonell. Presenta signes de restauració. F. 1, «Libro segundo de la Crónica de la ynclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, copilada por Martín de Viciana y enderezada al Yltmo. Sr. Dn. Carlos de Borja, Duque de Gandía, Marqués de Lombay, etc., en el qual son contenidas todas las familias o linages militares de la ciudad y reyno por estilo moderno y muy verdadero»; f. 2, «De la Chrónica de Valençia. Censura y lisençia del santo ofisio de la Ynquisisión de Valencia para imprimirse y venderse la presente obra» [Signada per Miguel de Carrança, o. CARM.]; f. 125, «esta familia se hunió en la de Folch de Cardona, por hija de don Juan Ruís de Liori, hijo del sobred[i]cho».

10 Biblioteca Seminari Diocesà de l’Assumpció. Tortosa. Manuscrit sense signatura. Lletra molt bella i clara, probablement de la segona meitat del segle XVIII. Paper: 392 folis sense numerar a línia tirada. 145 × 101 mm i 23 línies. Enquadernació en pergamí. F. 1, una làmina fixada al paper que representa a sant Tomàs de Villanueva amb la llegenda: VERA EFFI^S S TOMAE A UILLANOU(A), reproducció d’un quadre d’Espinosa, a sota d’altres inscripcions. En una cartel·la en forma de roll de pergamí, «Despersit, dedit pauperibus; institia eius manat in saeculum saeculi. Psal. III. Los Yllmos Ss. Obispos de Tricomi y Segorbe concⁿ. 40 días Indul^a cada uno rez^o un pa^e N^o y Ave M^a con G. P. Em^el Bru Deli^t et scupsit 8 d 1763. Extela depicta â Hya° Hyero^a de Espinosa, et asservata in atrio ingressus ad Con^m Baetae (Baetae) Ma^a de Succursu extra Moenia Civits Valentiniae»; f. 2, incip. «De la choronica de la Ínclita y Coronada Ciudad de Valencia y su reyno, recopilada por Martín de Viciana y enderesada al Illmo. Sor. Dn. Carlos de Borja, Duq.^e de Gandia, &.», explic. «Impresa con licencia de la Santa Inquisición año 1565. Con Privilegio Real según se contiene en la 1^a parte»; f. 3 «Censura y licencia del santo oficio de la Inquisición». Al f. 392 s’inicia un índex de les famílies incloses al còdex. Procedeix de la biblioteca de Josep Mariano Ortiz.⁴⁵

11 Biblioteca Municipal de València. Fons Serrano Morales. Ms. 3.491. Sense datació, probablement de finals del segle XVIII. Paper: 233 folis numerats de l’època a ratlla tirada. 291 × 202 mm i 250 × 140 mm de caixa i 34 línies. Guardes en blanc 2+3, el primer i el darrer de colors que corresponen a l’enquadernació. Lletra humanística corrent. Tinta negra oxidada amb tendència al color amarronat. F. 1, una miniatura a tinta, còpia de la portada del llibre imprés que es troba solta darrere del primer foli de guarda. Numeració 1-225, el frontis no va numerat. F. 226-228, índex de llinatges, f. 228^v-229, en blanc. Segueix mig foli de paper diferent que porta un índex de tota l’obra, segons sembla de mà del propi Serrano Morales. Inclou còpia també de la quarta edició. Enquadernació valenciana del segle XIX amb superlibris del vescomte de Bétera al bell mig de la coberta.⁴⁶ Coberta de cartró folrada amb pergamí ornamentada. Les vores dels fulls són daurades. Al llom: «Viciana/ Chrónyca/ de/ Valencia/ Segunda parte», a sota, «1564». Escuts maldestres en totes les famílies que conté, inclosos aquells que no apareixen a les diverses edicions. S’acaba amb les families de Valda i Zaydía. Frontis: «Libro segundo de la chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, copilada por Martín de Vicyana y endereçada al illustríssimo señor don Carlos de Borja, duque de Candía, marqués de Lombay, etc., en el qual son contenidas todas las familias o linages militares de la ciudad y reyno, por estilo moderno y muy verdadero»; f. 1 «Censura y licencia del libros junto a San Martín, a honrra y gloria de la Sacratíssima Virgen María y de Nuestro Señor Jesuchristo el qual virrey regna por todos los siglos de los siglos. Amén/ Laus Deo a Beatae Virgini Maria».⁴⁷

12 Biblioteca Nacional de Madrid. Ms. 2760. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su Reino. Libro segundo. Segle XVIII. Paper, 151 folis + 7 ff. de guardes (3+4), 315 × 215. A dues columnes, 32 lín. i a línia tirada. Teixell: «VICIANA CRON. DEL R.° DE VAL. M. S». Enquadernació holandesa amb nervis. Procedeix de la biblioteca del marqués de la Romana.

13 Real Academia de la Historia de Madrid. Ms. 9-166. Anterior 9-2-1-B-52. Segunda parte. Libro II de la Crónica de Valencia y su reino. Segle XVIII. Paper. Foli, enquadernació en pergamí.⁴⁸

14 Biblioteca Nacional de París. Ms. 501. Libro segundo de la chronica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su reyno copilada por Martin de Viciana y enderezada al illustrissimo s^or don Carlos de Borja, duque de Gandia, marques de Lombay, etc. en el qual son contenidos todas las familias o linaes militares de la ciudad y reyno, por estilo moderno y muy verdadero. Impresa con licencia de la santa Inquisición, año de MDLXIIII. Con privilegio real, segun se contiene en la primera parte desta cronica». Segle XVIII. Paper, 244 folis, 308 × 205. F. 241 «Tabla de todas las familias o linages militares que se contienen en esta segunda parte de la chronica de Valencia por el orden del ABC»; f. 243 «Los linages de que hace mención Viciana en esta segunda parte». Fou adquirit per al fons bibliotecari l’any 1872.⁴⁹

15 Biblioteca Britànica de Londres. Ms. 10.242. Llinatges Il·lustres de València i seu Regne. Escrit per don Martín Viciana. Afegit Per Rafael Soler i Byquert. Any 1786.

16 Biblioteca Universitària de València. Ms. 2.391. Lletra del segle XIX a dues columnes. Paper: 186 folis. 295 × 208 mm, caixa escriptura 235 × 160 mm. Numeració: I a XI i 1 a 177. Escuts a ploma ben dibuixats. Enquadernació en pasta. Procedeix de la llibreria d’Onofre Soler. Segons Gutiérrez del Caño, Salvá posseïa un altre manuscrit d’aquesta segona part. F. 1, escut d’armes, a sota: «Libro segundo de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su reyno: copilada por Martín de Viciana. Y enderezada al Illmo. S. D. Carlos de Borja, Duque de Candía, Marqués de Lombay, &, en el qual son contenidas las familias o linages Militares de la Ciudad y Reyno; por estilo moderno y muy verdadero. Ympreso con licencia de la Santa Ynquisición año de 1564».⁵⁰

17 Museu Britànic de Londres. Ms. Eg. 409. Libro segundo de la Chrónica de la ynclita y coronada Ciudad de Valencia y de su Reyno, compilada por Martín de Vicyana. Còpia de l’original imprès a València, Joan Navarro, 1564. Paper. Foli. 147 ff.⁵¹

18 Biblioteca Nacional de Madrid. Ms. 11.592 (H.71R.-84R). [Papeles varios]Juan Alonso de Guerra [De los grandes de CASTILLA, sus estados, por qué se han cubierto, casas y apellidos]. Segle XVII, any 1654, 14 ff. 320 × 230. Ff. 71-85. «Gandia: Descripción de esta ciudad, noticias de su fundación, universidad y colegio de jesuitas por VICIANA, Martín, de. Aprobación de la segunda parte de la Crónica de Valencia». Volum fragmentari que conté només algunes parts. Enquadernació desordenada. Distribució per fulls: f. 71r: «Censura y licencia del Sancto Officio de la Inquisición de Valencia para imprimirse y venderse la presente obra»; f. 71v, dedicatòria a Carles de Borja; f. 72v sonets d’Oliver i d’Almudéver i part del pròleg de l’autor f. 73, continuació del pròleg; f. 74, descripció de Gandia; f. 76, comença la descripció de la casa de Borja fins al full 84r; f. 84r: «casas de vasallos y recibo de renta ordinaria en cada un año 320 ducados e aun tiene». Fora de la caixa, a l’extrem inferior dret: «Aquí está truncado» f. 100r-110r «Relación de las cosas del reino de Sicilia»; f. 110v, horitzontalment a mode de títol: «Memoria sobre la monarquia de Sicilia». Dedicat al duc de Gandia, València, 6 de setembre 1654.⁵²

19 Biblioteca Nacional de Madrid. Mss. 3.390. Genealogía varia. 9. «De la familia Cerveró por Martín de Viciana», ff. 161-171. Segle XVII, 12 setembre 1652. Volum compilatori sobre els orígens de diverses famílies: Ceva, Grimaldi, Branciforti, etc. El fragment de Viciana és una còpia del capítol dedicat a la família Cervelló de la primera edició a. Presenta canvis en la redacció del text, poc importants, amb supressions i addicions per fer-lo més entenedor. Al final de la còpia realitza una aportació d’una altra font que es remunta a Otget Cataló per a documentar la fundació de la família. Continua amb el relat dels fets i actes més importants dels antecedents familiars fins arribar a Pere de Cervelló el 1569. És una còpia signada pel notari de la ciutat de València Antonio Jayme Pons, datada el XII de setembre de MDCLII. El còdex fou comprat per Juan de Iriarte per a la Biblioteca Nacional el 1741 procedent de la biblioteca de Juan Isidro Yáñez Fajardo.

20 Biblioteca Universitat de Saragossa. Ms. 305. Lletra de finals del XVII o principi del segle XVIII a línia tirada. Paper: 16 ff., 200 × 150 mm. Sense numeració. F. 1, escut d’armes, a sota: «Tratado de las armas e insinias [sic] militares». El text és una còpia amb lleugeres variants lèxiques del «Tratado de armas» inclòs a la primera edició a del Libro segundo. A les dues pàgines finals hom incorpora una taula amb els colors heràldics i el següent text: «Las figuras humanas que sostienen los escudos de (f. 16v) armas se dicen denantes y las de animales, soportes. Las figuras que se ponen sobre los coroneles o coronas y yelmos o celadas, cimeras, y las plumas u ojas, lambrequines o lamequines. Y las piezas sobrepuestas que los segundo y tercero génitos y sus descendientes ponen en los escudos de su familia para distinguirse de los primogénitos y gefes a su[s] familias se llaman brisuras. Véase a Avilés, Ciencia Heroyca del blasón en el segundo tomo. Las celadas y coronas, se llaman timbres, cuya voz se puede tomar como genérica a todos los adornos exteriores de las armas».⁵³

LIBRO TERCERO

1 Libro tercero de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martín de Viciana, natural de la villa de Buriana del mismo reino, dedicado al muy esclarecido y Reverendíssimo señor don Fernando de Aragón, digníssimo Arzobispo de Çaragoça, su señor... València, Joan Navarro, 1564, 14 d’abril. Foli, imprès a dues columnes. Lletra gòtica o de tortis.⁵⁴ Primera variant. Els cinc primers folis, sense numerar, contenen, f. A, dins d’un escut orlat, «Las insignias y armas primeras de los siempre vencedores reyes de Aragón», tres escuts i a sota «Libro tercero de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (...) dedicado al muy esclarecido y Reverendíssimo señor don Fernando de Aragón...»; f. B «Censura y licencia del sancto officio de la Inquisición de Valencia: para imprimirse y venderse la presente obra»; f. Bv, sonet d’Onofre Almudéver en lloança de «toda la chrónica»; f. C, «Al Reverendíssimo y Illustríssimo señor don Fernando de Aragón...»; f. Cv-4 «Ex vetustate novum. Comiença el libro tercero...» f. D, un gravat orlat; f. Dv Sonet d’Onofre Almudéver en honor de Ferran d’Aragó. Libro tercero de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martín de Viciana, natural de la villa de Buriana del mismo reino, dedicado al Illustre don Giner Rabaça de Perillós, señor del castillo de Madrona y varonía de Dos Aguas... València, Joan Navarro, 1564, 14 d’abril. Segona variant. Dos folis inicials sense numerar. F. a, escut amb les armes dels Perellós, a sota, «Libro tercero de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (...) dedicado al Illustre don Giner Rabaça de Perillós...»; f. b, «Al muy Illustre señor don Giner Rabaça de Perillós...»: f-1-9 «De la origen de la casa de Perillós»; f. 10, «De la orden que se ha de tener en el proseguir de la historia». A partir del foli 10^r s’hi extingeixen les variants.⁵⁵

2 Tercera parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Publícala nuevamente la Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881, Impremta de Manuel Alufre. Foli, 420 pp. Lletra rodona o de tipus elzevirians. Imprès a dues columnes excepte les pp. 7-9. Reprodueix les dues variants de la impressió inicial.

3 Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, València, Joan Navarro, 1564, 14 d’abril, 372 pp., 210 × 150 mm. Reimpressió facsímil de la primera edició, reprodueix les dues variants de la impressió inicial, Universitat de València, Departament d’Història Moderna, València, 1972.

4 Tercera parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Publícala nuevamente la Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881. Impremta de Manuel Alufre, Foli, 428 pàgines, 8+420. Lletra rodona o de tipus elzevirians. Imprès a dues columnes excepte les pp. 7-9. P. 7-8, incip. «Advertencia. No había Viciana acabado de escribir por completo la tercera parte de la Crónica de Valencia»; explic. «fue el asunto común para ellos, terminando todos con un mismo colofón». Pp. I-VIII sense numerar, excepte la p. VIII. Reimpressió facsímil, València, París-València, 1980.

5 III parte de la Crónica del Reyno de Valencia del año 1564, Borriana: 1986, 2 volums. Pròleg de Vicent García Edo, transcripció de María Rosario Ferrer Gimeno i José María Bullón Torres, Ediciones Histórico Artísticas D. L. El primer volum conté la reproducció fascímil de la impressió feta per Joan Navarro l’any 1564 i l’altre la transcripció del text.

6 Alicante en la «Crónica de la ínclita y Coronada ciudad de Valencia y su reino de Martín de Viciana (a cura de Vicent Martínez Morellà), Alacant, 1970. Edició del capítol del Libro tercero sobre Alacant.

Manuscrits

1 Biblioteca Universitària de Barcelona, Ms. 1.390. Lletra de la segona meitat del segle XVIII d’una sola mà. Paper: 225 folis a dues columnes, exceptes els ff. 1-3, 305 × 210 mm, f. 4, 210 × 155 mm. Numeració moderna discontínua en llapis sobre una d’antiga; f. 1-220 (f. 5-224 de l’anterior) + 1 f. en blanc. Alguns escuts i il·lustracions en tinta. Enquadernació de pergamí. Al llom: «Viciana. Tomo III», amb motius florals. Possessor: «En casa de Luís Alós, belluter, novenario de Santa Cruz» (contracuberta anterior). F. 1, «Tercera parte. Las insignias y armas primeras de los siempre vencedores reyes de Aragón», tres escuts a tinta, «Libro tercero de la Chrónyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, copilada por Martín de Viciana, de la villa de Buriana, del mismo reyno, dedicado al muy esclare[ci]do y reverendíssimo señor don Fernando de Aragón, digníssimo arçobispo de Çaragoça, su señor». «Impressa con licencia de la santa Inquisición, año de 1563 [sic]. Con privileg[i]o real según contiene en la 1^a parte»; ff. 2-3v, «Tercera parte». «Ex vetust[at]e novum». «Comiença el libro tercero de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su deleytoso reyno, copilada por Martín de Viciana, natural de la villa de Buriana, del mismo reyno». «Prólogo del autor». «Onofre Almudávar en alabanças de toda la Chrónyca, a modeo de epílogo». «Soneto»; ff. 225v «se acabó de imprimir en Valencia, en casa de Joan Navarro impresor, que fue el mismo día que su magestad entró en esta su muy noble ciudad de Valencia. 1564».⁵⁶

2 Museu Britànic de Londres. Ms. Eg. 411. Chronyca de Valencia por Martín de Vicyana. III Parte. Còpia de l’original imprès a València, Joan Navarro, 1564. Paper. Foli. 195 ff. f. 190: «Indice de las familias nobles de la Ciudad y Reyno de Valencia, de cuios yndividuos hacve mencion Vicyana en este tomo; f. 194: «Indice de las Familias que con el titulo de ciudadanos o de antiguas y distinguidas propone Vicyana en las poblaciones de que trata este tomo.⁵⁷

LIBRO QUARTO

1 Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista, en el qual se contienen las discordias, guerras y muertes causadas por la conjuración plebea, nombrada Germanía por los inventores della. Y cómo fenesció y fue el reino restituido en paz y sossiego: así por la prudencia, saber y grande esfuerço del Illustríssimo Señor don Diego Hurtado de Mendoça, conde de Melito, Capitán general de los reinos de Aragón y de Valencia y del principado de Cataluña, y condados de Rossellón y Cerdaña, como por la fidelidad y armas de los Grandes, Varones, Cavalleros, Ciudadanos, Tierras y gente plebea leal que emplearon sus personas, estados y bienes siguiendo al Capitán general sirviendo al Rey. Dirigido al cathólico e invictíssimo señor don Phelippe, Rey de las Españas, etc., nuestro señor. Barcelona, Pablo Cortey, 1566, 16 de març. Foli. 231 ff. Imprès a dues columnes. Lletra rodona. Dedicatòria a Felip II. Numeració 1-223 + 8 sense numerar, els dos primers corresponen al frontis, escuts i sonet, els 6 darrers a la taula o índex. Frontis: «Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista...», a sota l’escut reial, «En Barcelona, en casa de Pablo Cortey. 1566.»; segon foli s/n, «Armas reales hotorgadas por los invencibles reyes de Aragón a la muy noble y coronada ciudad de Valencia por merecimientos de grande lealtad, según dellas y dellos en la primera parte desta Crónica estensamente havemos tractado», a sota segueix l’escut de la ciutat, i després el gravat «Auctoris effigies Anno domini .1565.», continua l’efígie de l’autor amb la llegenda al peu «Etatisq. auctoris Anno 63», al verso, incip. «Ad Philippum hispaniarum regem potentissimum in laudem auctoris & libri. Epigrama per M. Hieronymum Oliverium, Juriscunsultum Valentinum», explic. «Síguese la historia»; f. 1, «Comiença el quarto libro de la Chrónica...»; f. 223v «en la oficina de Pablo Cortey, impressor de libros en la mesma ciudad de Barcelona, sábado que se contavan diez y seis días andados del mes de Março, Año del nascimiento del Señor de mil quinientos sesenta y seis. Iesus Christus», aquí s’acaba la numeració; f. 224, «Tabla de todo lo contenido en los dos libros intitulados tercera y quarta partes...»; f. 231, «La firma y clausura del auctor a toda la Crónica es este sello de sus armas», a sota l’escut nobiliari dels Viciana.⁵⁸

2 Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, IV, Barcelona, Pablo Cortey, 1566, 16 de març. 464 pàgines, 210 × 150 mm. Imprès a dues columnes. Lletra rodona. Dedicatòria a Felip II. Reimpressió facsímil de de l’edició de 1566, València, Universitat de València, Departament d’Història Moderna, 1972.

3 Libro quarto de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilada por Martín de Viçiana. Acompañado de: Bases ideológicas y programa reivindicativo de la Germanía (ed. Vicent Vallés Borràs), Borriana, 1990, 224 ff. Reproducció facsímil de l’edició de Barcelona de 1566, Ediciones Histórico Artísticas.

Manuscrits

1 Biblioteca de Catalunya. Ms. 2.084. Lletra del segle XVII de diverses mans. Paper: 437 ff. Foli. 295 × 205 mm. Numeració moderna a llapis sobre una d’antiga que no compta els folis en blanc, 2 f. prel. + f. 1-435. Enquadernació antiga de pergamí amb tanca. Al llom: «Viciana. Historia de la Germania de Valenc[ia]». Llibre quart de la Chrónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. (Ed. Barcelona Pablo Cortey, 1566). S-XVII. F. 1 «Haviendo de entrar a tratar de nuestra istoria»; f. 2, «Balbina Saavedra, Jovellanos 2, Valencia»; f. 429v «Tabla de lo contenido en esta Crónica». Ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 1937 procedent de la biblioteca del comte d’Alcúdia.⁵⁹

2 Biblioteca Valenciana. Ms. 704. Còpia del segle XVII. Paper: 722 pàgines. Foli, 320 × 215. Sense numerar. Tinta blava per al text i roja per als finals de pàgina i columna de l’original imprès. «Libro quarto de la Cronica de (...) copilado por Martin de Viciana scriptor de vista». Copiat per Josep Osset Merle, segons apareix a la pàgina 22 de la mateixa lletra: «Terminé de copiar la cuarta parte de la Crónica de Martín Viciana, el día 25 de mayo de 1925. Me costó 54 días en Valencia. Signatura a sota de José Osset Merle. Al verso: «Llibreria d’Almela. Val[ència] 1948. 1.250 pts. Els tres toms: 2a, 3a i 4a part, aquesta fou manuscripta per en Josep Osset Merle». És una còpia de la edició de Barcelona de 1566, de la impremta de Pablo Cortey.

3 Biblioteca Universitat de Valladolid. Ms. 046. Còpia del segle XVII. Paper: 357 pàgines. Foli 320 × 230. Caixa escriptura 240-265 × 145-155, 28-35 línies per pàgina. Escriptura a línia tirada. Lletra humanística. Fulls centrals amb algunes taques i un to d’escriptura més fosc. Frontis: «Libro de la Germanía escrito de mano de mossén Pedro Yrles». A dalt d’aquest títol, la inscripció amb lletra diferent i posterior «Dios, Jesus, Antonio, Joseph». I a sota: «Sancte Antoni ora pro nobis. Amen. Miserere mei Deus secundum magnam misericordiam tuam». Comiença el 4° Libro de la Cronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia». F. 1 «Habiendo de entrar a tratar», f. 357 «le remedara en el Reynar (...) las devidas gracias. Amen. Fin».⁶⁰

4 Museu Britànic de Londres. Ms. Eg. 412. Chronyca de Valencia. Vicyana. Libro quarto. Còpia del quart volum d’aquesta crónica, la primera edició de la qual s’imprimí a Barcelona, Pablo Cortey, el 1566. Segle XVI. Paper, foli. 298 ff.⁶¹

Manuscrits coneguts per referències

1 Segunda parte de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. Còpia feta per Onofre Esquerdo. Foli, ff. 126-181, rúbriques i alguns noms, destacats en color morat. Gravats dels escuts d’armes de les famílies fets a fusta. Als folis següents, dibuixos a ploma amb el camp buit, sense blasonar. Il·lustrat amb notes del cronista Agustí Sales, del canonge Joan Antoni Maians i d’altres. Incorporava un episcopologi valentí redactat per Francesc Pascual Chiva, amb notes i un catàleg dels cardenals valencians.⁶²

3 Segunda parte de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilada por Martín de Viçiana. València, Juan Navarro, 1564. Segle XVII. Foli. Il·lustracions.⁶³

4 Segunda parte de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia. ⁶⁴

7 Tercera parte de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilada por Martín de Viçiana. València, Juan Navarro, 1564. Segle XVIII. Foli. Ilustracions.⁶⁵

Manquen encara moltes dades per dilucidar i molts interrogants per contestar sobre l’extrema complexitat de la crònica de Martí de Viciana que avui coneixem. Un dels més greus afecta l’escassesa total d’indicis manuscrits o impresos, fora dels testimonis aportats, de l’existència del Libro primero, posat en dubte ben aviat pels escriptors interessats en aquesta obra històrica. Així persisteixen pertinaçment molts enigmes plantejats sobre la naturalesa d’aquest volum com la data, si s’estampà a les premses de Joan Navarro, el contingut, el títol etc. però sobretot quin fou l’origen de l’extermini físic d’aquest llibre i d’una part important del Libro segundo, què ocorregué perquè es perseguís amb tanta eficàcia un tractat d’història local i el fragment desaparegut —més de la meitat— del segon volum. En tot cas, temes de recerca necessària per conèixer el devenir de la crònica que avui desconeixem. Alguns autors il·lustrats com Rodríguez i Maians asseguraren haver vist un exemplar, si bé l’afirmació del primer fou posada en dubte ben aviat mentre que Maians mai no arriba a confirmar-ne l’existència.⁶⁶

L’extensa relació de manuscrits i edicions, pel que fa al Libro segundo, denota la importància que aconseguí aquest text, bé fóra per l’interès demostrat pels erudits valencians des del segle XVIII com per altres bibliòfils que el buscaren amb verdadera passió, com fou el cas de l’erudit valencià Francesc Xavier Borrull, que dedicà molts anys d’esforç continuat per assolir totes les tessel·les del mosaic, objectiu finalment fracassat. L’obstinada recerca de Borrull produí, sortosament, un estudi «magistral», en paraules de Sebastià Garcia, que desvetlà les incògnites de les quatre edicions conegudes fins llavors, tot i que mai no fou publicat amb el seu nom i sí reproduït almenys per dos escriptors.⁶⁷

Al marge del notable treball d’erudició de Borrull, resten encara inconcluses les qüestions que suren al seu voltant, com la data d’estampació de les dues primeres edicions del Libro segundo, com es redactà el contracte, què ocorregué amb el quadern inclòs en un exemplar de la primera edició i si formava part d’un tercer intent d’estampació, quina família o famílies instaren la persecució i segrest judicial dels dos primers llibres de la crònica, quines foren les causes que obligaren el cronista a canviar l’ordre establert alfabèticament per un altre d’aleatori i tornar posteriorment a l’ordenació primitiva, per què la societat de bibliòfils bandejà editar la crònica sobre les Germanies... Molts interrogants per a tan poques certeses com disposem les quals, només la recerca i el temps s’encarregaran d’esbrinar.

A propòsit de les edicions del Libro segundo

Aquest llibre ha tingut una trajectòria editorial llargament conflictiva i dilatada. La primera edició a distribueix alfabèticament les famílies aristocràtiques valencianes i al frontis s’indica que fou estampada a la impremta de Joan Navarro de València l’any 1564 però al capítol de la família Cervelló se cita un privilegi reial datat a Madrid el vint-i-nou de febrer 1569.⁶⁸ La publicació fou suspesa per l’Audiència a instàncies de la noblesa valenciana per discrepàncies jeràrquiques en el contingut i ordenació del llibre.⁶⁹ La segona edició b s’imprimí un temps més tard, després del 28 de setembre de 1568, segons alguns historiadors;⁷⁰ la nova estampa ordenava les famílies de forma arbitrària i els llinatges més influents se situaven al capdavant del llibre.⁷¹ Ha pervingut sense el frontis i els deu primers fulls. Aquesta edició s’estronca dramàticament al foli 50 «por manejos de algunos clanes aristocráticos que invocaron la anterior prohibición de la Audiencia o sobornaron al impresor», en opinió de Sebastià Garcia.⁷²

Per a Borrull, la tercera edició c degué imprimir-se després del mes d’octubre de 1578, data en què morí Joan d’Àustria, atès que Viciana encara hi descriu Lluís Joan Alçamora, fill de Lluís d’Alçamora, com el «secretario del rey don Philippe de España y de don Joan de Austria».⁷³ A parer de Sebastià Garcia, aquesta data s’aproximaria més a la realitat perquè «parece lógico pensar que el cronista dejara pasar cierto tiempo antes de llevar a cabo un nuevo intento», d’acord amb el procediment emprat per l’autor en les dues primeres edicions.

Finalment, lluny del traspàs de Martí de Viciana, fou impresa una quarta edició «en el último año del siglo 17 o en los primeros del 18».⁷⁴ Comprèn 26 fulls numerats i fou publicada com un complement de la tercera edició, encara que amb notables errors sobretot en l’apartat toponímic, tot i que es tractava d’una reelaboració maldestra de l’edició b amb la incorporació de dues famílies, les d’Albión i Vives.⁷⁵

Les successives edicions del Libro segundo han suscitat l’interès d’historiadors i bibliògrafs per l’escassa existència i raresa dels exemplars, la dificultat de reunir l’obra íntegra, els nombrosos entrebancs que s’interposaren entre la ferma voluntat de publicació demostrada per Martí de Viciana i la nosa que produí entre la noblesa més envanida i arrogant del País Valencià. La tramoia ordida per la facció més altiva d’aquest clan aristocràtic impedí l’edició entera d’aquesta obra i els exemplars impresos foren perseguits gairebé fins a l’anihilació.⁷⁶ Això malgrat l’afany col·laboracionista els «ofrecimientos (...) y la brevedad y espacios en blanco observados con frecuencia en distintas de sus narraciones biográficas».⁷⁷ Fet i fet només romanen uns exemplars incomplets que tots plegats no completen cap edició.

La fortuna editorial del Libro segundo constitueix un testimoni de primera magnitud per a la història del País Valencià del segle XVI i un retrat fidel de la ideologia, els procediments i les actuacions de les classe nobiliària dirigent. Estudiada meticulosament i acurada per alguns autors,⁷⁸ pretenem detenir-nos en l’anàlisi de les tres edicions que segons aquests autors s’imprimiren entre els anys 1564 i 1578.⁷⁹

D’ençà que Onofre Esquerdo inicià les primeres perquisicions al segle XVII, la ‘doctrina’ de les edicions trinitàries s’ha mantingut inalterada, a manera d’un eix sobre el qual es feia bascular l’obra nobiliària de Viciana. La quarta edició, impresa a finals del segle XVII, ha estat valorada majoritàriament com un apèndix que repetia i modificava la segona edició, encara que atapeïda d’errors toponímics i conceptuals. Aquest text atribuïa una importància excessiva a determinades famílies en detriment d’unes altres.⁸⁰

Fortuna bibliogràfica del Libro segundo

Coneguts els aspectes editorials del Libro segundo i les circumstàncies, dramàtiques algunes d’elles, sorgides al voltant d’una publicació tan emblemàtica, fóra apropiat de realitzar una nova lectura, comparativa, de totes tres edicions per mirar d’introduir alguns matisos convenients de discernir. Convé detenir-se en alguns dels locus criticus, convergents i divergents, d’aquestes tres edicions, bandejar la quarta edició, d, perquè pertany a una esfera temporal diferent i establir-hi els mecanismes, de vegades molt subtils, que subjauen velats darrere de cadascuna de les tres impressions. Per realitzar aquesta anàlisi, prendrem de model la primera edició, designada a, i l’acararem amb les altres dues edicions, designades respectivament b i c, així escatirem de forma fidel les modificacions que l’historiador, nolens volens, hi introduí.

Després de col·lacionar les dues primeres edicions del Libro segundo a i b coneixem les variants i alteracions, lèxiques i d’estil, que modifiquen el corpus escriptural de l’edició a per confegir-hi b. En la segona edició, b, l’historiador abandona l’ordre alfabètic inicial i altera la disposició de les famílies,⁸¹ i de vegades també l’amplitud del text, a fi d’estalviar-se els problemes generats per a en l’ordenació i l’extensió dedicada a determinats clans familiars.⁸²

Ateses les variants oferides per l’edició b, podem asseverar que aquest document assumeix regularment el text de la primera redacció, a, tanmateix, la voluntat correctora de Viciana es manifesta en la reelaboració d’algunes les entrades familiars que plantegen unes variants que volem significar. Així mateix, en aquesta segona estampa, b, Viciana corregeix i modifica, encara que lleument, l’estil del conjunt de la crònica. Al pròleg realitza escasses alteracions del text anterior. Tan sols consisteixen a substituir alguns mots, considerats sobrers o preterits, per una redacció un xic més àgil i actual,⁸³ tret del títol, sintètic en aquest paper.⁸⁴ Hi introdueix, però, una novetat que potser resulte inoqua a primera vista però que jutgem rellevant. En parlar de la denominació de la noblesa, Viciana afirmava en la primera edició a: «en esta ciudad siempre le nombran estrenuo braço militar» frase que ressalta per la referència estricta a la ciutat de València. A la segona, b, sense que hom advertesca cap més correcció, probablement amb intenció d’identificar l’obra amb la noblesa regnícola, reemplaça el concepte de <ciudad> pel de <reino> dins el mateix context. Altres correccions que hi podem anotar són la substitució sistemàtica de la conjunció copulativa d’ambdues grafies, <e> i <et>, per la més general <y>, excepte quan hom transcriu literalment un text anterior, que és mantingut íntegre i sense modificacions; les xifres romanes són reemplaçades per les aràbigues, tret d’alguns exemples escadussers; s’hi introdueixen i/o modifiquen algunes dades, majoritàriament econòmiques, sobretot si afecten les rendes d’alguna família poderosa, normalment per incrementar-les.⁸⁵ També s’hi arrodoneix la relació d’alguns capítols amb la incorporació de nova informació familiar, com ocorre amb la nissaga Aragó, de la qual es transcriuen unes cartes de l’infant, es relaten les gestes contra els moriscos de Granada, s’afigen les dades familiars del llinatge dels Folc, vescomtes de Cardona, i s’incrementen les cases de vassalls d’algunes poblacions com Fanzara, entre d’altres modificacions. Alguns d’aquests canvis resulten simptomàtics atès que l’historiador renuncia a un argument que havia defensat amb vigor com la grafia del topònim ‘Gandia’, escrit sistemàticament ‘Candia’ al primer llibre, que és substituït sense cap mena d’explicació pel normatiu Gandia. Sense preàmbuls també assistim al canvi de ‘Cerdeña’ pel més acostat de ‘Serdeña’. La resta de correccions afecten als numerals el quals són escrits en aquesta edició amb xifres aràbigues.

La introducció d’aquestes novetats, l’alteració de l’orde inicial alfabètic de les famílies establert a la primera edició a i la manifestació d’algunes traces indicatives d’haver-se imprès dins l’ay 1575 o en data posterior, expliciten una nova redacció, subsidiària de la primera i per tant ulterior.⁸⁶ La data aportada per d’altres historiadors, inscrita dins el capítol de la família Arciniega, corresponent al mes de setembre de 1568, caldria prendre-la com una informació col·lateral i no definitiva, complementària de les anotacions de José María Torres al pròleg de l’edició del segle XIX.⁸⁷ Aquesta segona edició b continua l’estela primigènia i presenta greus mutilacions editorials, almenys en l’exemplar que ha arribat fins avui, del qual «no se han conservado el frontis ni las diez hojas», circumstància que impedeix de conèixer amb exactitud la data d’impressió així com «el contenido de los diez primeros folios» que, segons Sebastià Garcia, devien contenir la dedicatòria al duc de Gandia, tan car a l’autor, i el relat familiar, potser més alleugerit.⁸⁸ Al marge d’aquestes modificacions, l’edició b es caracteritza pel notable increment de les famílies historiades, en nombre de cinquanta, i la supressió d’alguns capítols familiars inclosos a l’edició a, com les d’Ayala, Aguiló, Arrufat, etc., fins a un total de 17.⁸⁹ Atesa la deturpació dels textos coneguts, desconeixem si aquestes famílies formaven part de l’edició íntegra de b i s’incloïen en folis posteriors. Cautament, Viciana advertia al pròleg general de la primera edició a de les dificultats que havia tingut en la recerca documental i arxivística, atesa la manca de col·laboració d’una part de la noblesa valenciana que li havia impedit la consulta dels documents acreditatius dels seus títols: «No ha sido ni es possible, de los cavalleros, más poder scrivir sin ser ayudado de los mesmos cavalleros con sus privilegios y scripturas, principalmente siendo materia tan diversa e, por ende, dificultosa, la qual muchos han temido y no osado de emprender». Constatada la retinència familiar d’alguns nobles, persistia en l’intent i els animava a col·laborar en la segona edició que ja tenia pensada: «Aperciban pues sus auctos y recaudos para la segunda impressión, quando Dios fuere servido que se haga, y mejorarse han entonces sus historias».

Després que Borrull i Torres adduïssen sengles informacions de les quals es desprenia que tant la redacció com la data d’edició d’aquesta segona estampa era posterior a l’any 1568,⁹⁰ no hi ha hagut cap nova aportació documental ni arxivística, malgrat el temps transcorregut i els autors que d’alguna o altra forma s’hi han dedicat. Tanmateix, una lectura detallada del capítol dedicat a la família Rojas i Sandoval, marquesos de Dénia, inclòs entre els ff. 39v i 41v, permet d’escatir una nova dada insòlitament oculta fins avui. En aquest capítol, Viciana fonamenta l’origen de la ciutat de Dénia en la conquesta grega feta per «los moradores de Tiro que con su flota aportaron a Denia», assenyala l’antiguitat de la fundació: «Y es assí que mil quatrocientos y treze años antes de la incarnación de nuestro señor Jesuchristo, que hasta en este año que corremos de 1575 han discurrido 2.888 años ha que Denia es fundada» i expressa el moment de redacció d’aquest text. Aquesta datació, fonamental, afegiríem nosaltres, retarda en set anys la publicació de l’edició b, històricament datada amb posterioritat a l’any 1568 i la situa en una temporalitat inherent a l’any 1575 i, per tant, molt pròxima a la tercera edició c, si acceptem l’any 1578 com la data a partir de la qual s’impremtà, si és que hi arribà a imprimir-se mai una tercera vegada.

La tercera edició c ha congriat una rara unanimitat entre els autors que l’han estudiada. S’admet sense massa dificultats que es tracta d’una tercera impressió perquè conté dades i fets posteriors a 1564,⁹¹ de les quals hom permet col·legir que, com asseverava asprament José Maria Torres, «fue hecha después de la denominada segunda».⁹² És probable que s’esdevingués així i que c fos la tercera edició que féu en vida Martí de Viciana, per la tenacitat i tossuderia demostrada per l’historiador en aquesta mampresa, tanmateix, mantenim uns dubtes raonables que expressem a continuació.⁹³

La col·lació d’ambdues edicions, la primera, a, i la tercera, c, tan afins i coincidents, gairebé idèntiques, ofereix una sèrie de dades i contrastos que fan difícil afirmar l’existència sensu estricto d’aquesta edició. En primer lloc tenim una disposició textual idèntica entre les dues edicions a i c compresa entre es folis 1r-16v, advertida pels estudiosos des de ben antic.⁹⁴ En segon lloc, entre els folis 17r- 24v de l’edició c, s’hi intercala un quadernet íntegre que dissenteix profundament, externament i interna, de l’edició a, de tal forma que en aquesta ocasió podem parlar amb certesa de dues redaccions diferents, vist que aquest fragment de l’edició c esmena i rectifica l’edició a. Finalment i en tercer lloc, entre els folis 25r-56v, es reprèn la mateixa coincidència textual que hem anotat entre els primers setze folis, tant pel que fa al contingut com a la distribució de columnes, errors comuns inclosos. Podem afirmar sense escarafalls que som davant d’una mateixa impressió, fins i tot gosaríem asseverar que tots aquests fulls pertanyen a una mateixa composició d’impremta, tan alt és el grau de concurrència, com tindrem ocasió de contrastar tot seguit. Hem detectat la confluència de diverses lliçons que manifesten el mateix error comú, que podíem denominar tipogràfic, per haver estat causat molt probablement per equivocacions atribuïbles a la confecció de les caixes d’impressió al taller d’estampació.

Totes dues edicions, a i c, comparteixen errors significatius inclosos en aquests mateixos folis. Observem al f. 5 la deturpació de la paraula <pseara> per <pesara> en què s’altera l’ordre de les lletres en les dues primeres síl·labes; al f. 6 notem la substitució del grafema inicial <Caragoça> pel més adequat <Çaragoça>, present en altres ocasions; al f. 6v coincideixen en el mudament de la vocal /o/ en el mot <montaños>, per l’adient vocal /a/ de <montañas>; de forma similar ocorre al f. 8 en què la vocal /o/ del mot <alegraos> és substituïda per la vocal /u/ per transformar-la en la deformació <alegraus>; finalment, al f. 11v notem la substitució del grafema final present al mot <sirven>, per un altre de similar que proporciona l’incorrecte <sirver>. Aquests error comuns conjuntius que tipifiquen les edicions a i c corresponen als primers setze folis. En examinar la segona part compresa entre els folis 25r-56v, advertim uns errors comuns conjuntius en ambdues edicions, a i c, que exhibeixen una mateixa tipologia en l’alteració dels mots. Al f. 30r apareix un dels errors comuns més declaratius d’aquesta coincidència, en el qual el cognom Aguiló ha estat imprès amb la inicial majúscula posposada al final, de forma que trenca la linealitat lògica del mot: <guilo A>;⁹⁵ al f. 35 la població de Segorbe veu mudat el nom pel de <Seborbe> on el grafema /b/ substitueix el fonema velar sonor /g/; al foli 43v; en parlar de la família Buïl i en relació a un membre d’aquesta nissaga que fou abat de Sant Joan de la Penya, inclou l’expressió <y el padre don> sense que el nom d’aquest antecessor aparega enlloc, possiblement perquè el ‘don’ tanca línia de columna i hi manca l’espai per encabir-lo-hi; en darrer terme advertim al f. 49v una substitució vocàlica en la paraula ‘sabroso’, transcrita al text com <sobroso>, on la vocal /o/ pren el lloc de la correcta /a/.

El quadernet inclòs a l’edició c se separa ostensiblement de l’edició a a partir del foli 17 per adoptar una redacció que modifica i escurça el «Tractado de las armas e insignias militares» contingut a la primera edició a. Consisteix l’alteració en dotar d’una major vivor i fluïdesa les descripcions dels diversos capítols que inclou el tractat, a més d’incorporar catorze casos de traïció que no figuren a l’edició a.⁹⁶ Aquest fragment incrementa en sis les famílies que no havien estat relacionades a l’edició a: Azlor, ff. 21v-22r; Alabiano, ff. 22r-22v; Alçamora, ff. 22v-23r; Agramunt, ff. 23r-23r; Arziniega, ff. 23r-23v i Albiçu, ff. 23v-24r.⁹⁷ Les dades posteriors a 1564, aportades pels historiadors com a prova concloent per a diferenciar aquestes dues edicions, es contenen als capítols familiars d’aquestes famílies, cosa que atorga al quadern ‘separatiu’, si ens permeteu aquesta denominació, un caràcter d’excepcionalitat que mirarem d’engalzar dins d’un context bibliogràfic distint que permeta plantejar una nova hipòtesi sobre les edicions canòniques i trinitàries del Libro segundo de Martí de Viciana.

Les possibilitats actuals de coneixement de les estructures bàsiques de les edicions, desvelades per l’anàlisi informàtica, permeten una aproximació més detallada i minuciosa als textos objecte d’aquesta anàlisi. La coincidència d’algunes lliçons equipol·lents compartides per a i c, a més d’alguns detalls que demostren la unitat d’impressió, per dir-ho així, existent entre ambdues edicions, permeten d’extraure una sèrie de factors que introdueixen una perspectiva diferent a la tradició històrica coneguda fins avui de les edicions del Libro segundo de Martí de Viciana. Històricament, l’existència de la tercera edició c se sustentava tan sols en algunes dades esparses incloses a la crònica, com la pervivència vital d’algun dels nobles mencionats, la cita d’unes sentències datades amb posterioritat a l’any 1564 o l’expressió del càrrec de secretari de Joan d’Àustria exemplificat en la persona de Lluís Joan Alzamora. Aquestes dades fornien l’afirmació, força compartida, de l’existència d’aquesta tercera edició c, la publicació de la qual «posiblemente empezó a publicarse antes de octubre de 1578», data del traspàs de Joan d’Àustria.⁹⁸ En aquestes condicions, la documentació obtinguda durant l‘examinatio de les edicions a i c no deixa de suggerir, almenys, un interès inicial en proporcionar-nos una extensa nòmina de dades que plantegen una visió diferent en la trajectòria bibliogràfica de les edicions del Libro segundo.

Al marge de les consideracions històricament estudiades, la conclusió més evident que es desprèn de l’inventari de concurrències, errors comuns i coincidències textuals detectats reposa en una unitat d’impressió innegable que podem caracteritzar amb els ítems següents:

1 Els errors conjuntius de les edicions a i c, sobre les quals hem basada l’anàlisi, assenyalen la pertinença a una mateixa impressió dels fragments continguts als fulls compresos entre el frontis i el f. 16v i els ff. 25r-56v.

2 La distribució columnària d’ambdues edicions a i c és d’una total coincidència entre els frontis, el f. 16v i els ff. 25r-56v fins al punt de confluir espacialment i completament els errors expressats, tant els lapsus calami com els atribuïbles a la mobilitat de les tipografies de l’època.

3 Hi apreciem una dissensió redaccional en el quadern inclòs en la dita tercera edició c, comprès entre els folis 17r i 24v, la qual s’aparta del model original atribuït a l’edició a per modificar-lo i esmenar-lo.

4 Hi existeix una continuïtat manifesta en ambdues edicions tant de la tipografia com de la qualitat del paper.

L’estudi de les tres edicions històricament considerades com a pertanyents a l’època en què visqué Martí de Viciana, és a dir, les tres en què s’admet que s’imprimiren gràcies a l’obstinada voluntat de l’autor, ens permet afirmar, si més no, la inexistència d’una tercera edició sensu stricto publicada anteriorment al mes d’octubre de 1578. L’anàlisi del quadern integrat dins la denominada tercera edició, c, entre el f. 17r i el f. 25v ens invita a desviar-nos de la doctrina trinitària sobre les edicions del Libro segundo i plantejar la hipòtesi de dues edicions tan sols publicades en vida de Viciana. La primera edició, que hem convingut a denominar a, teòricament fou impresa el 1564, segons s’indica al peu que consta al frontis «Impressa con licencia de la Sancta Inquisición. Año de MDLXIIII», però estampada en data posterior al vinti-nou de febrer 1569. I la segona edició, designada amb la lletra b, editada dins l’any 1575 o en un temps ulterior. Tots dos volums apareixen greument mutilats, l’edició a al foli 56v i l’edició b al foli 50v. Qüestió a banda planteja l’anàlisi del quadern comprès dins la denominada edició c, del qual Torres, seguint Borrull, advertia que «preciso es reconocer que algún curioso que tenía el frontis y censura de la primera impresión lo colocó en ésta. Y quién sabe si hasta los mismos impresores se valdrían de tamaña superchería».⁹⁹ Una estimació que caldria situar coherentment dins el context de l’època per aplicar-la a la insòlita presència d’un quadern, de redacció diferent, dins d’una edició, la primera, a la qual, l’extirpació i posterior substitució per un quadern amb els mateixos folis i numeració convertia de facto en una nova i cercada edició del Libro segundo. Una operació que pertany a una esfera professional que podem encabir dins les destreses atribuïbles als professionals de la impressió. Podem concloure, doncs, que les edicions del Libro segundo estampades en vida de Martí de Viciana es redueixen simplement a les dues primeres, a i b, a un quadernet c, que incorpora les famílies d’Alabiano, Alçamora i Albiçu no historiades anteriorment i una còpia matussera, d, d’una gran part de la segona edició que afegeix dues famílies no contemplades a l’original: Albión i Vives.

A la biografia sobre la família Viciana, Forner Tichell apuntava l’existència d’un còdex a la biblioteca del Seminari de Tortosa que per les informacions conegudes podia tractar-se d’una còpia manuscrita del Libro Primero, raríssim exemplar encara no descobert avui dia. José Ramon Nadal Beltran, canonge de Tortosa i rector del Seminari Diocesà de l’Assumpció, que coneixia el manuscrit, el descriví en unes notes que Forner Tichell transcrigué dins el seu llibre.¹⁰⁰ A la vista de les diferències marcades entre aquest còdex i la resta d’edicions, Forner conclou que es tracta d’una edició desconeguda impresa l’any 1565, per la qual cosa suggereix canviar l’ordre de les edicions i col·locar el manuscrit tortosí en segona posició per l’ordre d’estampa. Mirem però, les dades en què es basa aquest autor per a determinar l’existència d’un text inèdit i inconegut fins llavors.

L’acarament del text el féu Forner a partir de l’edició preparada per la Sociedad de Bibliófilos Valencianos l’any 1881, és a dir, una edició que conté l’edició a i el quadern fragmentari que hem convingut a nomenar c. La descripció dels primers tres folis del còdex no presenta novetats sobre el contingut i manté la mateixa disposició textual pel que fa a l’ordenació de la censura inquisitorial del pare Miquel Carranza de 1563 i el sonet d’Onofre Almudéver. Tanmateix, Forner adverteix que al peu de la portada que duu el títol apareix la inscripció «Impresa con licencia de la Santa Inquisición año 1565», la mateixa que podem observar en l’edició primigènia a, a sota del títol de l’obra i no es pot comprovar a b, atès que manca dels deu primers fulls, amb la diferència d’haver substituït l’any 1563 per la del manuscrit, 1565, cosa que la convertia en una estampa distinta. Tot i això, la remarca de Forner incideix en el fet que «Las dos primeras cifras de 1565 hállanse corroídas por la tinta; pero se adivinan fijándose en su recorte (debajo del que, mano desconocida las escribió en lápiz); y también por las manchas de óxido de hierro que la tinta, al corroer el folio 2, dejó marcadas con claridad, en su correspondiente lugar de contacto con el folio 3». Certament, de l’observació aguda d’aquesta data al manuscrit es desprèn la creença que la xifra final romana que el copista degué escriure fou la de MDLXV, vist que el contorn dibuixat pel traç de la ploma apunta cap a l’ús de la <V> final i no dubtem pas del bon criteri de Forner Tichell. Circumstància, però, que la converteix en una variant d’aquest còdex sense més transcendència, si és que es tracta d’un element individual. Altra cosa són els arguments aportats que intentarem refutar un per un.

Forner transcriu íntegrament un pròleg de Viciana no inclòs a la versió de 1881 perquè entén que és de «gran importancia por no encontrarse en ninguna de las ediciones conocidas de la Segunda Parte de la Crónica».¹⁰¹ Asseveració incorrecta perquè aquest pròleg és una còpia fidel del pròleg contingut a l’edició b amb algunes variants ortogràfiques o modernitzadores, com la substitució per <otra> de l’arcaisme <otri>, alteracions d’escassa entitat per a ser-hi considerades. L’altre argument aportat per Forner és el de les famílies terminals, vist que l’edició a fineix amb la família Cervelló i la b amb la de Viudes, tot i que sense historiar-la, mentre que la suposada nova edició fineix amb la de Zaidia. Una família que amb retocs inclou un exemplar manuscrit que pertanyé a Agustí Sales. L’edició de la Societat de Bibliòfils inclou un apèndix amb una relació de famílies afegides per Onofre Esquerdo, i unes altres procedents d’un manuscrit que posseïa Maians i un altre d’Agustí Sales. Tot plegat, cap d’aquelles famílies novament historiades s’havien contrastat en les edicions conegudes. La inclusió d’una part d’aquestes famílies al còdex dertusense no aporta més prova que la pretesa inserció feta per altres autors als manuscrits citats i no atorga carta de naturalesa per a valorar aquest text de forma independent i considerar-lo una còpia d’una edició perduda.

L’oferiment al pròleg de Martí de Viciana d’atendre les indicacions dels nobles i esmenar els errors comesos en futures edicions, a més de la possibilitat de completar els escuts d’armes familiars no reproduïts, amb un espai en blanc a sota de cadascun dels capítols dedicats a les famílies que li l’havien negat, no foren suficients per apaivagar la «encolerizada y anárquica clase y de la presión sobre su ánimo y persona ejercida para impedir, con empeño, apareciese, o se publicara»,¹⁰² la qual inicià una persecució judicial per impedir les publicacions vicianesques, conseqüència de la qual les restes d’aquella temptativa d’historiar el corpus nobiliari valencià només romanen, incompletes, aquestes dues edicions i un quadern fragmentari, exemple per a una impressió final, si és que mai se’n troba cap de completa.

Concloem que la seqüència editorial devia començar per situar la primera edició a en un temps posterior a la data del vint-i-nou de febrer 1569, la publicació de la qual generà força problemes al seu autor. Notem que al marge d’escurçar el tractat d’armes, Viciana reprèn el capítol d’Aguilar, amb retocs que en redueixen l’extensió, i afegeix sis famílies que no hi havia a la primera edició: Azlor, Alabiano, Alçamora, Agramunt, Arziniega i Albiçu. Totes aquestes famílies hi figuren amb la reproducció de l’escut d’armes, contràriament al text d’Ayala que manté l’escut en blanc. Superats hipotèticament els obstacles legals o judicial, el quadern comprès entre els ff. 17r i f. 25v degué ser substituït per la nova redacció continguda al quadern c i degué reprendre’s la impressió en una data anterior a l’any 1578. La segona edició b, finalment, fou el darrer intent de Viciana per atansar l’objectiu de publicar el Libro segundo desproveït dels problemes immanents a l’ordenació alfabètica dels capítols i d’altres que haguessen pogut sorgir. L’esforç personal del cronista, però, no atenyé a reeixir exitosament i avui freturem encara d’una edició íntegra de la seua obra.

LA CRÓNICA DE LA ÍNCLITA CIUDAD DE VALENCIA Y SU REINO

L’obra del cronista Rafael Martí de Viciana ocupa una bona part del protagonisme historiogràfic de la segona meitat del segle XVI al País Valencià i no fou reeditada novament fins al segle XIX, durant els anys 1881-82, quan la Sociedad Valenciana de Bibliófilos féu una reedició de 200 exemplars del Libro tercero i del Libro segundo —amb la incorporació de 28 famílies més afegides per Onofre Esquerdo, Gregori Maians i Agustí Sales, respectivament. El departament d’Història Moderna de la Universitat de València edità la crònica completa entre els anys 1972 i 1983, en una còpia facsímil que partia de les edicions de 1564 i 1566. Aquesta publicació comptà amb dos volums més, un d’ells dedicat a l’estudi preliminar sobre la crònica, que preparà Sebastià García Martínez, mentre que l’altre volum contenia els índexs de tota l’obra. L’any 1980, la Llibreria París-València reproduí en facsímil l’edició de la Societat Valenciana de Bibliòfils. L’any 1985, Ediciones Histórico Artísticas de Borriana realitzà una reedició de bibliòfil de la tercera part en dos volums, el primer dels quals conté la reproducció facsímil de la impressió feta per Joan Navarro l’any 1564 i l’altre la transcripció del text a càrrec de María Rosario Ferrer Gimeno i José María Bullón Torres. La mateixa societat editava l’any 1990 el Libro quarto de la crònica, una reproducció facsímil de la edició feta a Barcelona l’any 1566 en la impremta de Pablo Cortey a càrrec de Vicent Vallés Borràs. L’editorial Órbigo reproduí novament la primera edició de 1564 de Joan Navarro l’any 2007.

Sense dubte la Crònica de València de l’historiador Martí de Viciana ocupa un lloc preponderant dins la historiografia valenciana, a més de ser un dels llibres més importants de la historiografia de la Corona d’Aragó d’aquell temps. Exercí un protagonisme similar als Anales de Zurita, a més de realitzar una aportació notable al si de les lletres hispàniques del segle XVI, segons argumentava decididament Sebastià Garcia Martínez a l’estudi introductori a l’obra de Viciana, editada facsimilarment per la Universitat de València.¹⁰³

A més de la crònica històrica, Viciana escriví altres obres com una lloança de les llengües, Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, publicada l’any 1574 en versió castellana i recentment reeditada; el Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones, segons totes les referències inclòs al Libro segundo de la crònica, i el Libro de recreación de los días calurosos de agosto, del qual desconeixem altre antecedent que l’efectuat pel mateix autor al llibre de las Alabanzas, com ocorre amb el Libro primero, tampoc aquest text no ens ha sigut llegat.¹⁰⁴

Amb la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de València, Viciana s’havia proposat escriure una història general de la ciutat i regne de València des d’una perspectiva comprensiva i amb un plantejament novedós per al seu temps. Viciana treballà en la redacció de la crònica més de quaranta-vuit anys, segons assenyala l’historiador al Libro quarto: «que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MDXVII propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda».¹⁰⁵ L’àmplia formació humanística rebuda li permeté de compartir les influències literàries que dominaven la segona meitat del segle XV valencià i escriure una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’ amb la intenció d’actualitzar els coneixements historiogràfics sobre el País Valencià.¹⁰⁶ Viciana és un historiador del seu temps que coneix la historiografia grega i llatina, utilitza les aportacions nacionals dels cronistes catalans i les historiografies europees més pròximes, com la francesa —Chassaneus— o la italiana —Biondo, Platina, Polidor— alhora que se s’inspira en els autors més importants de la cronística catalana medieval, Jaume I, Ramon Muntaner, Pere Tomic, Carbonell, Marineo Sícul, Bartomeu de Fachs i el cronista valencià Pere Antoni Beuter, que pertany ja al segle XVI. El coneixement gairebé enciclopèdic aconseguit no fou cap obstacle per a mantenir la idealització de la monarquia a la qual la seua família havia servit bé i fidelment: «Empero siguiendo nuestro primero intento que fue y es escrevir alguna suma y con brevedad de la vida e virtudes de los reyes». Il·lustrat per les lectures històriques i la idea recuperada dels segles anteriors d’escriure sobre els diversos regnats que confluïren fins arribar als monarques el seu temps, Viciana ideà un plantejament que besllumava una concepció historiogràfica bastant insòlita per al seu temps: la divisió temàticament de la crònica en quatre llibres independents amb continguts complementaris que s’ajustaven al seu propòsit de traçar una aproximació a la realitat històrica del País Valencià del segle XVI. Aquesta distribució atorga a l’obra de Martí de Viciana una empremta de modernitat inèdita per a l’època alhora marca un precedent valuós que enllaça la curta tradició historiogràfica amb què comptava el País Valencià amb la cronística baixmedieval més representativa.¹⁰⁷ Una obra que, des d’aquesta especialització de continguts, abraçava la història del País Valencià a partir de la ciutat de València d’ençà de la fundació romana, de l’antiguitat fins a la meitat del segle XVI; les tres-centes famílies de la noblesa dominant,¹⁰⁸ amb descripció d’orígens, gestes, possessions, títols, rendes, etc.; la crònica històrica des de Garcia Ximénez, primer rei d’Aragó, fins a Felip I d’Aragó, fill de l’emperador Carles V, i finalment un volum especialment dedicat a la revolta social que somogué una gran part de la Corona d’Aragó i Múrcia: la Germania. El Libro quarto és un text important on, traduïts al castellà, es reprodueixen, parcialment o totalment, més de dos-cents documents originals de la insurrecció agermanada, tant dels agermanats com dels mascarats, molts d’ells avui desapareguts.¹⁰⁹ El cronista explicava així als lectors el contingut de la seua obra al pròleg del Libro tercero:

En la primera parte se contienen la descripción de la ciudad de Valencia, desde el fundador e primero nombre y la conquista que della hizo el venturoso rey don Jaime, y todo lo bueno, y digno de saber della y los anales de próspera y adversa fortuna por más de CCC años. En la segunda la descripción de más de CCC linages militares, tomando desde el origen dellos, con el sucesso y valor de cada hun linage, y armas y blasones que cada linage lleva y puestos los escudos de las armas al pie de la historia de cada linage. En la tercera tratamos de las vidas y buenos hechos de los reyes de Aragón, condes de Barcelona, reyes de Castilla, archiduques de Austria, reyes de Portugal, reyes de Sicilia y reyes de Francia, y la descripción de las ciudades castillos, villas, y lugares del reino de Valencia. En la quarta las guerras ceviles populares contenidas en este presente libro.

A la crònica, l’autor mostra una gran predilecció per les històries i llegendes de l’època medieval, narrades vigorosament quan pertanyen a la categoria de les gestes cavalleresques, com les de la família Perellós, així com un interès peculiar a transmetre petits detalls de naturalesa llegendària, o almenys de caire inversemblant, que podíem encabir dins la categoria domèstica o local.¹¹⁰ Obrant així, Viciana no feia altra cosa que seguir la pista oberta per la historiografia anterior, ja que tant Pere Miquel Carbonell com Pere Antoni Beuter, per citar només dos autors reconeguts pel cronista, seguiren el seu mateix trànsit i atorgaren carta de naturalesa a moltes llegendes de l’imaginari medieval, malgrat la seua teòrica «modernitat». Si molt convé i té a l’abast la informació adequada, el cronista no deixa de contrastar documentalment una gran part de les seus afirmacions a través de auctores de gravedad y auctoridad. Si ho estima oportú, notari com era, trasllada documents sencers a la seua obra si amb això el lector pot formar-se una idea més íntegra. Molts anys dedicats al conreu de la història que el cronista avala amb una declaració justificatòria perquè s’inclinà a la lectura des «del tiempo de mi tierna hedad».

Escrita des de la facultat de qui se sent deutor dels clàssics, «siendo una hormiguilla entrepuesto con elephantes empinados en el saber y escribir», l’autor no dubta a revelar sobre el paper la humiliat que li és pròpia a fi que ningú no s’hi equivoque: «Y por quanto mi boto juhizio, flaca vena, trémula mano, mal cortada pluma y lengua balbuciente han ozado emprender obra en que se ha tratado algunos passos tocantes a la essencia divina, suplico, por ende, a mi Dios y criador, que mis faltas, descuidos y errores perdone». Unes manifestacions escrites amb l’afany d’emfasitzar aquella falsa modèstia que acumula l’historiador i que podem trobar amb redaccions similars en més d’una crònica medieval. Aquesta classe de crònica que podíem encabir en una categoria més o menys oficiosa, pretenia ressaltar la grandesa i gestes del passat de la Corona d’Aragó, els fonaments en què es basava la fundació i els protagonistes de la naixença. En la mesura que la Corona era gloriosa, també ho era el monarca hereu, malgrat les contradiccions que una lectura moderns hom puga aduir.¹¹¹

Esta nueva historia, llamémosle oficial u oficiosa tenía entre sus objetivos resaltar la antigüedad y grandeza del pasado del reino y sus fundamentos fundacionales o constitutivos. La gloria del reino lo era también de su monarca, y por ello tan sólo una visión anacrónica y altamente ideologizada puede rastrear elementos de contradicción entre la reafirmacióin de un pasado propio y su inserción en el contexto más amplio de la monarquia.

Viciana participa de les diverses pràctiques aplicades a la funció de contar, de narrar directament als seus coetanis, quina era la seua concepció del món emergent i, sobretot, explorar quins eren els antecessors dels tres reis que havia conegut durant la seua vida i formalitzar les lloances degudes a tan noble estirp. L’historiador demostra una devoció desbridada al monarca Carles I: «Mis entrañas y devoción para su servicio son tales, que Carlos tienen embuelto en mil partes d’ellas».

L’elevada quantitat de testimonis escrits i orals aportats pel cronista als tres volums coneguts degué significar una sorpresa per als estudiosos posteriors que consultaren l’obra, fins al punt de rebre sinceres lloances d’escriptors com Vicent Ximeno que deixà escrit: «Assí deven escrivirse las Historias de este género para que no salgan fabulosas». Altrament, autors com Perales, continuador de l’obra d’Escolano, no el tenen en tan bona consideració.¹¹² A més dels textos històrics, a la crònica hi ha el comentari del dietarista, del geògraf, del curiós i, sobretot, de l’erudit versat en matèria històrica que domina amb destresa el camp conreat.

La Crónica de Valencia, com també se la denomina, fou combatuda per una vigorosa aristocràcia valenciana que se sentia preterida i exercia les seues poderoses facultats repressives,¹¹³ a causa de la intenció de Martí de Viciana d’historiar, però sobretot d’ordenar alfabèticament, les més de tres-centes cases nobiliàries que habitaven el regne de València llavors. Aquest tipus de classificació estamental fou l’origen de l’enemistat del cronista amb nombrosos clans aristocràtics, els quals desencadenaren una reacció desmesurada i excessiva contra el projecte editorial, fins al punt d’aturar el procés d’estampació diverses vegades quan encara no s’havia enllestit.¹¹⁴ L’historiador coneixia el parar de l’aristocràcia valenciana i en certa mesura esperava una resposta adversa del sector nobiliari, potser no tan virulenta com la patida, però de bell antuvi entenia que la seua obra no seria ben acceptada: «Bien sospecho yo los inconvenientes que de querer scrivir este libro se me pueden recrescer entre los imbidiosos que jamás faltaron a tales obras». Els obstacles de tota mena interposats per la noblesa a l’edició del llibre segon, dedicat a historiar aquest estament, n’obstaculitzaren la impressió i, probablement, esdevingueren la causa directa de la desaparició d’una bona part del nobiliari vicianesc i els entrebancs acumulats per la resta de la crònica.

El Libro primero

El Libro primero resulta inescrutable encara a hores d’ara i probablement contenia un relat històric sobre el cap i casal. Apareix com a desaparegut pràcticament des dels primers moments de la impressió i no es conserva cap exemplar imprès ni manuscrit. Forner i Escartí conjecturen amb una reacció adversa de les famílies implicades en la guerra de la Unió contra Pere el Cerimoniós, a les quals Viciana hauria evidenciat dins el relat històric d’aquesta rebel·lió. Fóra probable que algunes famílies aparegueren com a protagonistes d’aquest conflicte al Libro primero, però per a l’autor, la guerra de la Unió devia tractar-se al llibre de la Germania, segons manifesta en el capítol dedicat a Borriana on lloa la fidelitat del seu poble al rei, per a demostrar la qual transcriu diverses missives travessades entre la ciutat i el monarca. Allò que no amaga el cronista és la profunda aversió que li produí aquest atac a la corona legítima, i no s’amaga de deixar-ho per escrit: «Fue esta Unión tan grave, pestífera y mala que puso en decahimiento y ruina a mucha gente del reino, según en la quarta parte haremos propio capítulo della».¹¹⁵ O potser hi degué existir alguna mena de rancúnia entre poderosos clans familiars que veieren en l’obra de Viciana un argument eficaç per atacar el contrari, com l’enfrontament secular entre els Borja i els Corella.¹¹⁶

Sabem de l’existència del Libro primero sobretot, a través de les contínues al·lusions que l’historiador realitza als altres tres llibres de la crònica. A la primera edició a del Libro segundo es fan 10 citacions; a la segona edició b, 4; al quadernet fragmentari o edició c no n’apareix cap, mentre que a la quarta edició d, tan sols se cita una sola vegada la primera part. El Libro tercero és el més abundós en aquestes referències, un total de 22, potser a causa de contenir la crònica històrica, mentre que al Libro quarto, el més escàs, tan sols se’n relacionen 6, d’al·lusions. Tot plegat, són 43 les referències realitzades per l’historiador. La descripció del temes tractats a tota la crònica, inclosa a l’epíleg del Libro quarto amb el format d’una sinopsi, a més dels nombrosos testimonis explícits dels altres llibres, permeten conjecturar la condició dels continguts del Libro primero que coincideixen amb la declaració del cronista borrianenc:

Porque en la primera parte se contienen la descripción de la ciudad de Valencia, desde el fundador e primero nombre, y la conquista que della hizo el venturoso rey don Jaime, y todo lo bueno y digno de saber della, y los anales de próspera y adversa fortuna por más de CCC años.

Comprendria, per tant, la crònica històrica de la ciutat de València amb descripció de monuments, carrers, edificis emblemàtics, etc. des dels orígens fins al segle XVI, si valorem el còmput temporal de tres-cents anys que realitza Viciana a partir de la conquesta de Jaume I.¹¹⁷ Forner aventura que devia comprendre la «verdadera historia de Valencia desde su fundación hasta los días del cronista», a més d’altres informacions relacionades amb les torres de guaita, heratats, priorats, comandes i una detallada relació dels esdeveniments ocorreguts d’ençà que Jaume I conquistà la ciutat.¹¹⁸

El Libro segundo

El Libro segundo és un nobiliari valencià força ambiciós, distribuït per famílies aristocràtiques que pretenia realitzar un inventari real i complet: «de todas las casas y familias de los cavalleros heredados en este reino, con sus orígines, suscessos, matrimonios, armas e otras cosas pertenecientes a los estados y varonías que posseen», amb la idea apuntada al principi de redactar un text sobre els estats de la noblesa valenciana des del segle XIII fins al moment de la redacció. No hi havia antecedents anteriors d’una obra com aquesta. La major part de cronistes centraven la seua obra en l’esdevenir històric a partir d’un camp temporal delimitat, en els quals hom podia trobar referències, fins i tot abundants, a les famílies nobiliàries de la Corona d’Aragó, com les Històries e conquestes de Pere Tomic,¹¹⁹ però són lluny de l’exhaustivitat informativa de Viciana. Tanmateix, la realització d’un repertori general de la noblesa del País Valencià acompanyada d’una fiable informació econòmica i social mai no s’hi havia abordat. Hi existien armorials anteriors com el de Bernat de Llupià, datat teòricament l’any 1480 però que inclou dades posteriors a 1540, o els de Bernat Mestre, entre d’altres.¹²⁰ Són textos que tracten dels blasons, de l’heràldica nobiliària, però rarament es detenen en famílies concretes per analitzar la procedència, les gestes o l’assentament en un territori concret.¹²¹ Una tasca dura i difícil atesa la qualitat de con de recepció que distingia el País Valencià. Una mixtura de famílies de procedències diverses que s’havien aclimatat al territori i havien adoptat els costums del lloc. L’historiador n’era conscient, d’aquesta circumstància, i ho transmetia als seus lectors amb cert deix vanitós:

Los trabajos que terné començándolo por los términos o fundamentos que nadie hasta hoy lo començó, tomando el principio de la scriptura desde el primer tiempo que fue poblado este reino por el venturoso conquistador rey don Jaime en el año de MCCXXXII. En el qual tiempo concurrieron tantas nasciones diferentes en nombres, en costumbres y en condición, de los quales hallamos algunos y aún creo que son todos de calidad, que los historiadores, por diligentes que fueran, tuvieran demasiado quehacer en escrivir las hazañas de qualquiera dellos.

Els capítols familiars es presentaren ordenats alfabèticament en la primera estampa, circumstància que costà moltes nits d’insomni a l’historiador que no veia clara aquesta distinció perquè de les entrevistes mantingudes amb les famílies de nobles per a la redacció de cada capítol advertia que algunes d’elles es consideraven molt antigues i de sang reial i per tant exigien una preferència per sobre de les altres, cosa que inquietava enormement el cronista: «Muchos días estuve suspenso y sin determinación acerca de la agraduación que devía dar a las familias militares, porque siendo tantas e tan illustres, falta juizio humano para calificar sus precedencias». Altres famílies menys importants políticament argüien haver guanyat l’honor de precedir els altres nobles perquè «sus progenitores con virtud y valentía lo ganaron» mentre que hi havia clans que entenien que la noblesa pertanyia a l’exercici de la virtut, a través de la qual ells aconseguiren el grau de cavallers i per aquest motiu devien ser dels primers. Difícilment hom podia acontentar a totes les famílies, així que Viciana optà per una via contrastada que descriu amb cert detall la forma en què s’asseien els cavallers a les sessions, on no hi existia cap distinció perquè «se assientan en bancos iguales». No agradà la solució adoptada per Viciana dictada pel bon criteri i en pagà les conseqüències d’aquesta d’ordenació quasi ‘igualitària’ i alfabètica. Per a la segona edició, Viciana modificà l’ordre establert i reordenà les famílies arbitràriament a partir de la prelació de les més importants, amb la qual cosa tampoc no aconseguí el consens social de l’aristocràcia.

Del total de famílies anunciades al pròleg del tractat d’armes: «ternemos en este libro más de trezientas familias de cavalleros» només han arribat fins avui els textos corresponent a 115 famílies historiades, d’una de les quals tan sols apareix l’epígraf, Viudes, distribuïdes en les diverses edicions impreses. Hom desconeix encara si fou així per impossibilitat econòmica de publicar sencer el llibre o per haver estat segrestada una part important de l’estampa per l’audiència a instàncies d’algun clan aristocràtic. La lectura del Libro tercero permet conèixer alguns rastres del contingut mutilat de la segona part, com la més que possible inclusió d’un capítol dedicat a la família Carròs: «don Ramón Carroz Pardo de la Casta, desta ciudad de Valencia, se la defendió muy bien y con un tiro de artillería le quitó el braço derecho, según que de todo lo que en Bugía a Horuccio aconteció lo havemos tratado en la segunda parte en el capítulo de Carroz». No és, però, l’únic esment, hi ha també els Sanoguera, que lluitaren a la batalla de Sant Quintí i «su magestad le hizo mercedes, como lo havemos tratado en la segunda parte, en capítulo de Sanoguera». L’estructura alfabètica del Libro segundo i les referències del cronista, dins el context dels altres dos llibres, a diversos capítols familiars compresos en aquest text, permeten conjecturar que una gran part dels fulls que integraven la primera edició fossen destruïts.

Per a la redacció dels capítols Viciana seguí una estructura semblant. En primer lloc la relació d’integrants familiars, la procedència, la qualificació social, ducs, senyors, generosos, hidalgos, etc. Continua amb les arrels històriques, el lloc de provinença, algunes gestes heroiques, si molt convé, els lligams matrimonials, els oficis o càrrecs exercits, l’exposició i datació dels privilegis que avalen els títols, a més de les activitats econòmiques, el patrimoni i la descripció de conreus, vassalls, rendes: «Y assí, todos los linages militares se verán y sabrán de dónde proceden, qué suscessos han tenido en honras y matrimonios y mesclas de linages, qué títulos de señoríos y varonías poseen y de qué calidad y cantidad son, qué armas traen y el blasón dellas». A final de cada capítol descriu l’escut del llinatge amb la incorporació d’un gravat que el visualitza.¹²² En alguns casos, tal com havia avisat, deixa l’espai en blanc perquè aquelles famílies que no havien volgut col·laborar en la redacció del capítol pogueren dibuixar-los després: «Y al pie de la historia de cada linage, se assentará el escudo de sus armas, y en el escudo que no huviere armas figuradas, será la causa por culpa del señor de ellas y no mía. Porque yo muchas vezes rogué y advertí a cada qual de ellos que me diessen su escudo para que el impressor le assentasse, y pues ellos no me le dieron, hase puesto el escudo en blanco».¹²³ Tal volta per a evitar complicacions amb l’altiva aristocràcia valenciana, l’historiador s’excusa contínuament i justifica la narració a partir de la documentació escrita consultada personalment a fi s’exculpar-ne subtilment les mancances:

Advertimos a los lectores que quando hallaren, en alguno de los linages militares de quien escrivimos, antigüedades de sus orígenes, proezas notables, hazañas por los antiguos obradas e otras partes e cosas calificadas que han tenido e tienen, que no se maravillen dello ni pongan duda, pues es verdad scripta sobre fundamento de scripturas públicas y de fe.

Martí de Viciana recorre el País Valencià de dalt a baix a la recerca de documentació acreditativa que testimoniege l’obtenció dels títols aristocràtics, el temps d’assentament, el territori o la família d’ascendència, etc., a més de sol·licitar recursos financers que coadjuven al esforç econòmic a què es veu sotmès. Disposem de notables exemples en què l’escriptor visita un lloc, senyoria o arxiu perquè en dóna constància: «Estas dos cartas he visto que están conservadas en los archivos de Barcelona y de Tarragona», escriu en tractar de l’arquebisbat de Tarragona, relacionat amb alguns membres de la família Aguiló o quan s’estén sobre el monestir de Santa Clara de Gandia: «En este monasterio residen de presente, en este año de MDLXII, sor Anna Ladró, hermana del vesconte de Selva, que preside de abbadessa». Els viatges no es limiten al territori valencià sinó que s’estenen per aquells indrets que susciten el seu interès històric per a documentar algun episodi que el cronista considera determinant per valorar un fet. Aquest és el cas de l’alçament àrab de 1500 a Sierra Bermeja en la qual participà activament Alfons d’Aguilar. En una maniobra d’aproximació, «haziendo la noche muy escura, los agarenos asaltaron sobre la compañía de don Alonso de Aguilar, donde le desbarataron. E murió don Alonso con muchos otros cavalleros sin poder ser socorrido del conde de Ureña».¹²⁴ La falta d’iniciativa del comte d’Ureña l’havia posada en dubte l’historiador, que optà per verificar in situ el lloc de l’atac i comprovar si efectivament el comte hi havia actuat correctament per a relatar-ho a la crònica: «Yo he visto el lugar donde acontesció, que el conde havía de baxar en un barranco y después sobir otro tanto, lo que siendo noche escura no se pudo hazer, tengo por escusado al conde».

Al pròleg del llibre Viciana reprèn l’excusa sempiterna perquè el lector entenga que no hi existeix engany en la narració històrica: «Porque toda la scriptura va sacada de historiadores aprovados y de quadernos y libros peregrinos, y de privilegios y escripturas auténticas y verdaderas, guardadas en poder de cuyas son, y otras conservadas en archivos de ciudades, castillos, villas e iglesias». Molt amenaçat devia sentir-se l’escriptor davant la imminent publicació del Libro segundo quan no dubta a repetir que el contingut pertany a l’esfera de la veritat i que la intenció real de les seues paraules és contar les coses segons les ha llegides o vistes: «Solamente desseo que los lectores adviertan a que mi principal intención ha sido, brevemente y en las más desnudas palabras que pude, contar la verdad entera y senzilla, sin engaño ni cosa que la adorne».

A més dels capítols dedicats a les famílies aristocràtiques, el Libro segundo inclou un «Tratado de las armas e insignias militares» i el compendi «De la hidalguía, nobleza y cavallería».¹²⁵ Molts autors s’han decantat per incloure aquest tractat dins el Libro segundo i classificar-lo com un capítol més del llibre. No estem en condicions d’afirmar el contrari, atesa la inexistència de proves documentals que en confirmen l’edició o almenys l’existència en algun temps. Tot i això, Viciana permet entreveure que es tracta d’un llibre diferent. A la segona edició, a l’hora d’explicar l’expressió devengar quinientos sueldos, concepte que definia alguns hidalgos provinents de terres castellanes, remet el lector al llibre de Noblesa: «y porque havemos tratado devengar quinientos sueldos, de que en muchas familias desta historia trataremos, lo remitimos al Libro de nobleza et hidalguía que havemos copilado, donde estensamente lo hallarán».¹²⁶

Del nobiliari de Viciana, se’n feren dues edicions contrastades dins el segle XVI, un quadernet fragmentari, del qual encara roman irresolt el difícil encaix editorial, i una còpia maldestra de la segona edició b editada possiblement a finals del segle XVII o principi del XVIII, amb dues famílies afegides que no comtemplen les altres estampes, com hem tingut ocasió d’analitzar amb detall anteriorment. En diverses ocasions, el cronista es refereix a alguna família que devia haver-se comprés al Libro segundo però que només en coneixem la inclusió gràcies a la seua nota. Al Libro tercero anotem la citació de la família Carroç en relatar els enfrontaments de Ramon Carroç amb els corsaris turcs o els fets del capità d’infanteria Joan de Sanoguera. El mateix cas tenim amb les famílies de Pròxida, els cavallers heretats a Xàtiva o els cavallers de conquesta d’Alacant: «ay muchos cavalleros de linages antiguos y de illustres sangres del tiempo de la conquista y de muy más atrás, según en la segunda parte en sus proprios capítulos lo havemos tratado». Al Libro quarto, en al·ludir al marquès de Zenete en els actes que conduïren a la mort de Vicent Peris, escriu: «según del árbol de la generación del marqués en la segunda parte desta crónica en proprio capítulo de la familia de Mendoça amplamente lo havemos tratado».

La primera edició del Libro segundo Viciana la dedicà al duc de Gandia i fou publicada a València als tallers de Joan Navarro després de l’any 1569.¹²⁷ Dins d’aquest volum, al capítol de la família d’Antist, el cronista remet a un tema que havia de tractar al llibre de les Germanies que no hem trobat ressenyat: «De los servicios que al rey hizieron en tiempo de la Germanía, mossén Gaspar de Antist, del Consejo Real, y Gaspar y Melchior, sus hijos, hazemos larga relación en la quarta parte, en el libro de Germanía, al qual nos remitimos». Anotem l’ús verbal del present en la redacció d’aquesta frase perquè obliga a pensar que Viciana ja havia redactat —o publicat potser— el Libro quarto sobre la Germania alhora d’escriure aquest comentari. Recordem que el volum d’aquesta edició alberga un privilegi datat a Madrid el vint-i-nou de febrer de mil cinc-cents seixanta-nou relacionat amb la família Cervelló, cosa que fa més que factible aquesta possibilitat. Una dada més que s’addiciona a la suma d’incoherències editorials del volum segon.

El cronista desconfiava de la reacció nobiliària i abans de procedir a l’estampa cercà una protecció superior per a aixoplugar-se finalment sota l’empara del duc Carles de Borja. A la dedicatòria ho palesa cristal·linament:

E aunque sea yo de todo libre, no por esso estoy sin necessidad de señor que favorezca mi obra, por seguir la buena costumbre de los otros Y pues señor havía de elegir e tomar, anduve discurriendo por todas las familias militares de este reino, de todas las quales tengo entendido y scrito el valor y ser de ellas. E assí, hallé por mi cuenta que devía, y mucho me convenía, de todos elegir e tomar por mi señor e de la obra a vuestra illustríssima señoría.

El volum integra seixanta-una famílies ordenades alfabèticament, des de la família Aguilar a la de Cervelló, on s’interromp bruscament. La inexistència de cap prelació familiar descansa, diu el cronista, sobre la tradició dels usos cavallerescs a les corts valencianes:

como a iguales les assentaré en este libro y desta manera, que guardaré el orden de la A.B.C. conforme a los nombres de sus linages. Y por quitar más todos debates y pretenciones, en cada una de las letras les assentaré por orden, según de quien primero tome su historia. Y assí, serán todos scriptos en lista sin perjuizio alguno.

L’àvol reacció de la noblesa valenciana, que se sentia ofesa per raons de prioritat en la crònica, tal com havia predit Viciana, aconseguí de interrompre’n la impressió.¹²⁸ Vistes les crítiques rebudes, Viciana altera considerablement la primitiva ordenació alfabètica i reordena els capítols familiars a partir de les més poderoses nissagues valencianes. Addicionà cinquanta famílies més i en suprimí disset de la impressió anterior, algunes de les quals tan importants com la de Borja, els ducs de Gandia.¹²⁹ En aquesta nova edició l’historiador introdueix algunes esmenes a l’anterior volum, bàsicament d’estil, a més d’addicionar, suprimir o esmenar algunes dades, paràgrafs i escuts. El llibre ens ha pervingut mancada del frontis i dels 10 primers folis per la qual cosa no sabem si es mantenia la dedicatòria al duc de Gandia o havia sigut reemplaçada per una altra, com ocorregué amb el Libro tercero. La redacció es detura dramàticament al foli 50 amb la rúbrica del capítol de la família Viudes que clou pàgina.¹³⁰

El quadern c, denominat històricament tercera edició, degué estampar-se després del 9 de novembre de 1568, data que apareix citada expressament al capítol de la família Alabiano: «Mossén García de Alabiano, alguazil ordinario de su magestad en el presente reino de Valencia, casó con doña Castellana, hija de don Vidal de Vilanova. Es hijodalgo, según paresce con provança que hizo ante el juez ordinario de Valencia, a nueve de noviembre año de mil quinientos y sessenta y ocho». També s’ha de considerar que l’1 d’octubre de 1578 morí Joan d’Àustria i Viciana cita en aquesta edició Lluís Joan d’Alzamora en exercici actiu en el càrrec de «secretario del rey don Philippe de España y de don Joan de Austria». Amb el ressò produït per tan egrègia mort i coneguda la cura del cronista en l’elaboració del material històric, hagués resultat molt improbable que l’autor no corregís la informació després del traspàs del germanastre del rei Felip. Entre aquestes dues dates, 1568 i 1578, caldria encabir potencialment la impressió d’aquesta part fragmentària, de la qual ignorem si formava part d’una nova edició, encara que ens decantem per retardar la data final i postposar-la al lapse de temps comprès entre 1569-1575. Corregim aquest període perquè entenem que l’any 1575 és la data més allunyada possible per a la publicació de la segona edició b, segons hem aclarit anteriorment, per tant caldria ajustar la data d’impressió a un temps anterior a l’eixida de la segona edició b.

La quarta i darrera impressió, realitzada entre el darrer any del segle XVII i principis del XVIII, és una còpia barroera de l’edició segona b i conté tants errors topogràfics que hom dubta que l’autor fos valencià o s’imprimís a València.¹³¹ Es presenta com una continuació de la inexistent tercera edició a la qual va unida en algun exemplar com una evident continuació de la crònica.¹³² Consta de 26 folis numerats que continuen les primera edició i una «Tabla de las familias y linajes». De fet segueix la numeració inicial a partir del foli 57 per a reprendre el capítol de la família Cervelló escurçat a la primera edició en la frase «que su lança tan» que tanca el foli i l’exemplar. Aquesta quarta edició repeteix el mot tan de l’anterior família per a continuar la redacció capitular. Inclou cinquanta famílies els capítols de les quals hi coincideixen amb els de la segona edició, excepte els capítols omesos corresponents a les famílies de Claramunt, Crespí, Castellví, Cucaló, etc. fins a un total de quaranta-sis famílies presents a la segona edició que el copista deixa de consignar-hi. No hi ha cap capítol familiar extret de la primera edició ni tampoc del quadern fragmentari c. Hi afegeix dues famílies: Albión i Vives i contràriament a les altres edicions no aporta cap escut, malgrat que deixa els espais en blanc que els correspondrien.

El Libro tercero

El Libro tercero fou publicat a la ciutat de València en la impremta de Joan Navarro l’any 1564 després d’un intent anterior que no reeixí. Segons relata Sebastià Garcia, d’acord amb les dades de Torres i Forner, s’imprimiren els cinc primers fulls que contenien la censura inquisitorial de 6 de setembre 1563, la dedicatòria de Viciana a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i nét de Ferran el Catòlic, el pròleg del l’autor i dos sonets d’Onofre Almudéver, un dels quals en lloança de la crònica és reproduït al Libro segundo i l’altre és dedicat a Ferran d’Aragó. La impressió es deturà per causes inconegudes i es reprengué posteriorment amb una dedicatòria nova adreçada a Giner Rabaça de Perellós, datada el 5 de novembre 1563, amb la inclusió d’un llarguíssim capítol dedicat a la família Perellós. Una operació que féu sorgir una nova zona de penombra, tan cara a Viciana. En reprendre l’estampació del text, en alguns exemplars se suprimiren els folis I-IX, tot just, el que tractaven dels Perellós, de tal manera que la numeració presenta aquest salt numèric per començar a partir del foli X. Les conjectures sobre aquest comportament resulten de difícil comprensió. Sebastià Garcia apunta cap a un hàbil ardit del cronista a fi de defugir la innegable pressió de la noblesa valenciana i cercar l’empara de Felip II, manifesta al colofó, i del noble Giner Rabaça de Perillós, vista la dificultat experimentada amb l’edició del Libro segundo. En el mateix sentit s’atribueix a aquest historiador, si no al mateix impressor, la responsabilitat d’aquest canvis.¹³³ En tot cas unes incògnites de difícil resolució mentre no disposem d’altra documentació que la mera conjectura sobre els fets ocorreguts.¹³⁴

El Libro tercero és una extensa crònica històrica amb especial esment als regnats del Reis Catòlics, Carles I i Felip II distribuïda en dues parts essencials. La primera l’ocupa la crònica estricta, és a dir, el relat de les diferents etapes històriques que menaran a la creació del regne de València i la corona regnant posterior. La segona tracta del patrimoni de reialenc al País Valencià.

Abans d’iniciar la narració històrica, l’autor introdueix una mena de proemi explicatiu sobre les bondats de la història justificades a través de cites dels grans autors clàssics com Salomó, Temístocles, Homer, Aristòtil, Cícero i molts altres, alhora que explica la metodologia i l’ordre que seguirà en la redacció del Libro tercero, d’on hom pot col·legir-ne el contingut. Amb aquest exordi Viciana s’allunya de la historiografia medieval per construir un discurs diferent basat en escripturas antiguas i documentació d’arxiu, és a dir, en la recerca històrica i no en el llegendari.¹³⁵ Una afirmació que posteriorment el cronista desmentirà a través de la via dels fets en incloure nombroses llegendes de tradició historiogràfica catalana a les quals atorga carta de credibilitat, com els corporals de Daroca o la divisió carolíngia del Principat, al costat d’altres d’extracció nobiliària o popular no menys fabuloses.

Viciana recorre a la trajectòria històrica de la Corona d’Aragó per encetar la crònica perquè, segons explica: «tuve affición a la lición de la dulce historia y especialmente a la que trata de las vidas y heroicos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragón, de los quales acordé copilar un breve compendio». Per a resseguir les diverses etapes històriques com la fundació del regne d’Aragó, l’autor divideix el text en capítols, cadascun dels quals s’ocupa del regnat d’un rei, d’acord amb l’ordre cronològic de successió, una estructura que repetirà durant tota l’obra. Comença amb el sobirà Garcia Énnec Aritza i continua fins al regnat de Ramir II el Monjo, temps en què es produí la unió del regne d’Aragó i el comtat de Barcelona en les figures de Peronella i Ramon Berenguer IV. Hi prossegueix amb la història de Catalunya a partir dels antecedents llegendaris del mite d’Otger Cataló fins a la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Hi són comunes les llegendes del cicle carolingi o les nacionals reportades per la historiografia catalana medieval. Per a la conversió al cristianisme de la reina de Narbona en companyia de les cent donzelles ressegueix el relat fabulós de les Històries e conquestes de Pere Tomic que alhora l’extrau de la crònica del Pseudoturpí.¹³⁶ En la construcció llegendària del monestir de Sant Joan de la Penya, Viciana s’inspira en la crònica reial de Sant Joan de la Penya, manada escriure per Pere el Cerimoniós.¹³⁷

El tractament atorgat a cadascun dels reis resulta bastant reduït, si exceptuem el monarca Jaume I, fundador del regne de València, a qui dedica una especial cura amb la inclusió de diversos episodis com la llegenda sobre la fundació del monestir de Santa Maria de Benifassà, els corporals de Daroca i la inserció del testament del rei Jaume en traducció castellana. Singular atenció mereix el tractament brevíssim i ‘neutre’ de Martí l’Humà, darrer rei de la nissaga del casal de Barcelona. Cap esment al final transcendent d’una etapa històrica i l’inici d’una altra, i tan sols un comentari marginal a les alteracions bèl·liques suscitades per Jaume d’Urgell inscrit dins el regnat de Ferran d’Antequera. En aquest capítol, el cronista s’atura en el compromís de Casp sobre el qual manifesta una opinió favorable al rei castellà a partir de la transcripció d’una hipotètica instigació de Vicent Ferrer poc creguda pels historiadors: «Mira, no curéis más deteneros en acordar la sentencia, que la justicia da el derecho al infante don Ferrando de Castilla. Y esto e no otra cosa se hará, porque de lo alto procede y no de la tierra».¹³⁸ La crònica incorpora una transcripció fragmentària en llatí de la sentència del compromís de Casp. Hi continua el cronista fins a Ferran II en què tanca el període de la Corona d’Aragó per emprendre la línia successòria del regne de Castella des de Pelagi fins a Isabel I.

A partir d’una concepció jeràrquica de la corona, Viciana manté la numeració aragonesa dels reis, segurament per entendre que el regne d’Aragó estava en l’origen de la dinastia regnant al País Valencià. Trenca aquesta trajectòria de numeració el capítol de Pere el Cerimoniós, epigrafiat com «Del rey don Pedro tercero», en el qual Sebastià Garcia ha volgut veure una equivocació allà on Ferrando adverteix un tribut a la font consultada, en aquest cas, l’historiador Carbonell. Viciana segueix la seriació d’acord amb els reis d’Aragó i per aquest motiu en arribar a Pere el Gran, l’introdueix sota el títol «Del rey don Pedro tercero de Aragón» coincident amb el de Pere el Cerimoniós. Entenem que no es tracta de cap error sinó fruit de la voluntat del cronista de mantenir el nom del rei, intitulat «Pere lo terç», que veiem confirmada en la presentació dels aspirants al tron de la corona aragonesa: «Don Fernando, infante de Castilla e hijo del rey don Juan de Castilla y de doña Leonor, hija del rey don Pedro tercero de Aragón».¹³⁹

Ferrando apunta vers una actitud ideològica de supeditació del regne i la corona a l’imperi carolí i a Castella en particular, perquè en la relació de títols amb què són presentats pel cronista, el regne castellà precedeix el d’Aragó mentre el regne de València és desplaçat després de Croàcia, de Lleó, de Navarra.¹⁴⁰ Molt més allunyats apareixen els títols del comte de Barcelona, de Flandes, Tirol... Molt ens temem que en realitat es tracte d’una qüestió atribuïble al protocol imperial. Analitzem-ho. En aquelles circumstàncies en què el cronista ha d’enumerar la totalitat de títols d’ambdós monarques, pare i fill, Carles V i Felip I d’Aragó, procedeix de forma similar, de tal manera que més aïnes sembla un calc de l’encapçalament dels documents reials a què tenia abast gràcies a la diligència de Francesc Sellés, secretari del marquès de Zenete, que a una voluntat de preterir el regne valencià, cosa que tanmateix hi ocorre, tot i que en poques conjuntures: «Esto que he dicho sé, porque lo tracté muchas vezes con el dicho Cellés, al qual el virey havía mandado que me comunicasse el registro de las cartas y provisiones que se hazían, porque con más verdad yo pudiesse escrivir esta historia». Per sobre de tots els títols relacionats, en l’enumeració de Carles V precedeix el d’«emperador de Romanos» per continuar amb el d’Alemanya i Castella i tot seguit el regne d’Aragó. Similar disposició notem en el text dedicat a Felip II, en el qual han desaparegut el títol imperial i el d’Alemanya i comença l’enumeració amb Castella seguida d’Aragó. El context que acull aquesta exposició és la jura dels furs feta pel rei Felip a les corts de Montsó. Viciana hi transcriu el jurament del monarca i l’acceptació dels tres braços. Són aquests documents els que degueren influir en l’ordenació protocol·lària dels estats del rei que veiem reproduïdes en la jura valenciana del sobirà: «El sereníssimo señor don Philippe, primogénito de la cesárea, cathólica y real magestad, y príncipe de Castilla, de Aragón y de Valencia, etc. jura por nuestro señor Dios y la cruz de Jesuchristo y los quatro sanctos Evangelios». Juren els tres braços a través dels síndics: «juramos por nuestro señor Dios y sobre la cruz de nuestro señor Jesuchristo y los sanctos quatro Evangelios, por nosotros y cada uno de nosotros corporalmente tocados, a vós, el sereníssimo señor don Philippe, príncipe de Castilla y Aragón, en príncipe nuestro». Ara bé, en traçar la línia d’ascendència del príncep Felip, Viciana es decanta de forma evident per la nissaga castellana, fet que adoba l’argumentació de Ferrando i Escartí sobre l’ús de la ideologia del cronista favorable a Castella:

La sangre y línea del cathólico rey don Philippe procede de los más altos y nobles reyes christianos del mundo, porque si tratamos por parte de los altos reyes de Castilla, desciende del rey don Pelayo, que fue de los godos, y por esta parte hallamos que han discurrido más de MCC años en los quales la casa del rey de Castilla nunca ha quebrado el hilo, viniendo de padre a hijo, o hija, o hermano, o sobrina o primo, sin salir del linage y línea real de los reyes godos, de donde començó; ni ha passado el sceptro real a otro linage estraño, lo que no se halla en reino de christianos ni aun de infieles, que tanto aya durado por legítima successión y sangre; porque en todos á havido mudanças muy notables y han passado los reinos a otros linages o gentes por nuevas conquistas. Y si tratamos por parte de los cathólicos reyes de Aragón hallamos que desciende del rey don Garci Ximénez, primero rey de Sobarbre y también godo en sangre. Y por parte de los condes de Barcelona, de la nobilíssima casa de Baviera.

Notem el to laudatori i admiratiu cap al reis de Castella que contrasta durament amb el laconisme dedicat a Aragó i Catalunya. Una línia d’herència gòtica no rompuda per la invasió musulmana, inspirada profundament en l’obra del gran patriarca de la historiografia castellana Rodrigo Ximénez de Rada, el Toledà, projectada com un camí de futur que el cronista no s’està de airejar en relatar l’inici de la conquesta de Granada: «que havía sietecientos y setenta años que los agarenos la tenían ocupada en gran daño y mayor afrenta de Castilla».¹⁴¹ Com no reportar ara i ací l’anàlisi serena de Terradell sobre el comportament dels ibers i aplicar-ho nítidament a la ideologia desplegada pel cronista. Per a Viciana, esdevenir castellà era la seua manera d’integrar-se en l’Imperi espanyol forjat ultra les fronteres peninsulars.

Viciana centra una gran part del llibre en la figura de Carles I, el Cèsar, i en els objectius imperials del monarca. Narra l’episodi del toisó d’or, algunes de les corts realitzades a Castella i a la Corona d’Aragó i amb motiu de les esposalles de Carles I amb Isabel de Portugal, traça la línia dels reis portuguesos i es deté en la creació de l’orde del Crist, d’escassa bibliografia a casa nostra. Una orde nascuda de l’anihilació del Temple i comparable a la fundació de l’orde de Montesa. Els enfrontaments bèl·lics entre Carles I i Francesc I de França i la guerra de religió ocupen un espai considerable dins el capítol de l’emperador que convé retenir. Potser jutjaríem equivocadament l’historiador Martí de Viciana si entenguérem que la llarga dedicació a l’enfrontament entre Carles I i Francesc I fóra causada per l’interès merament històric de la contesa. Hi subjau una intenció política inscrita dins una altra batalla lliurada fora dels camps de batalla i dels episodis bèl·lics: la guerra de propaganda. Els poderosos interessos barallats influïen en l’agitació intel·lectual europea i les diverses opcions prenien forma a través de pàgines impreses. Cadascun dels contraris cercava confirmar les seues tesis i difondre-les en la literatura impresa. És potser aquí on caldria inscriure la seqüència històrica narrada per Viciana on el monarca francès és posat sota el criteri dirigit del lector per no haver-se comportat de forma adequada al seu rang: «el rey de Francia lo havía hecho vilmente y ruínmente en no cumplir lo que havía jurado y prometido». Una aspecte important de la guerra ideològica desllorigada que incideix sobre els mecanismes de poder, la circulació de les idees polítiques i la propaganda partidària. L’ampul·losa coronació reial, la conquesta de les terres d’Amèrica amb Hernán Cortés i Pizarro de protagonistes, a més de les guerres africanes reben un tractament important dins la crònica de Viciana. Un vehement «epílogo de la vida y hechos del gran césar» tanca la història de Carles I a qui professa una idolatria immensa: «Éste fue el príncipe más cathólico de su tiempo, cuerdo en la paz, valiente y esforçado en la guerra, no en cosa tirano sino en todo rey bueno y justo», sense que calga cercar més exemples d’aquest tenor molt profusos en aquest volum.

Una llarga relació dels títols de Felip I d’Aragó precedeixen la notícia sobre les corts de Montsó, a les quals assistí el cronista. Viciana transcriu el text presentat al príncep pels tres braços de les Corts Valencianes abans de l’acte solemne de jura dels furs a fi de salvaguardar els interessos valencians. Hi transcriu, a més, el jurament fet pel monarca. Contrasta l’escassa atenció prestada al matrimoni de Felip amb Maria Tudor, reina d’Anglaterra, als súbdits de la qual tracta de «gente áspera y mal domada» amb el casament amb la tercera esposa, Isabel de Valois, en el qual cas, d’acord amb el sistema adoptat anteriorment, cuita a esbossar la nissaga del casal de França a partir de la llegenda dels quatre reis negres i de Clodoveu, el primer rei cristià.¹⁴² Una faula històrica coneguda i difosa per la historiografia catalana que el cronista continua fins a la ‘poncella’ de França Joana d’Arc, on abandona els afers reials francesos per defugir els regnats més bel·ligerants amb la Corona d’Aragó, circumstància que explica amb una excusa bastant fútil: «De manera que si no fuesse el cuidado que tenemos de concluir con nuestra historia de Valencia, y porque no nos calumnien que hazemos largos incidentes en diversas y estrañas materias».¹⁴³ Amb una breu justificació, hi prossegueix l’origen del regne de les Dues Sicílies fins a l’entroncament amb la Corona d’Aragó amb què es clou l’apartat cronístic.

Novedós resulta per a l’època el tractament del patrimoni reial, bandejat pels historiadors locals «lo que hasta hoy por ningún otro á sido escrito», reconeix emfàticament l’historiador. Aquest treball confereix al Libro tercero un valor per sobre de l’intrínsecament històric. D’acord amb la promesa esbossada al pròleg, Viciana mamprèn la descripció minuciosa del patrimoni reial al País Valencià amb un particular seguiment que recorrerà el territori de dalt a baix d’acord amb el plantejament de seguir l’ordre de conquesta:

Y por salir de la obligación lo escriviremos y de esta manera, que siguiremos el orden que tuvo el siempre vencedor y glorioso Conquistador rey don Jaime, començando la conquista por el castillo y villa de Morella, a Buriana, Peníscola, Xérica y Valencia. Por ende trataremos de todas las villas que ganó antes de ganar a Valencia; dexaremos a Valencia porque della estensamente havemos tratado en la primera parte, passaremos a tratar de las tierras que después de Valencia el victorioso rey ganó, y desta manera daremos orden a que de todas las ciudades y villas reales, y de todo lo mejor que de cada una dellas havemos visto escrivamos, con presupuesto que no se entiende perjudicar en la precedencia a ninguna. Y assí, Dios mediante, daremos fin a este tercero libro.

Resultava força ambiciosa la pretensió de realitzar un balanç complet del reialenc valencià i tanmateix, l’autor esmerçà un enorme esforç en recórrer el territori a fi d’aconseguir la documentació adient per incorporar-la a la crònica. Badenes i Bernat han consignat les visites i desplaçaments personals de l’historiador a diversos indrets i poblacions a fi d’aconseguir informació de primera mà.¹⁴⁴ A través d’una tècnica acumulativa, el cronista hi sintetitza la història de les ciutats i viles reials. La vasta recerca realitzada forneix cada capítol de dades relatives a la producció agropecuària, facilita el nombre de veïns, la renda ordinària, a més de detallar les esglésies, els convents, les manufactures, si les hi ha, les relíquies que contenen, etc. Tot i que, a l’hora de valorar aquestes dades, cal mantenir certa cautela per l’excessiva tendència a l’arrodoniment de les xifres que s’observa.¹⁴⁵

Una anàlisi del contingut agrícola de la crònica proporciona informació variada sobre el País Valencià amb un tractament desigual del territori. La inclinació vers el domini de naixença és manifestada sense subtileses a través de l’extens tractament textual dedicat a la Plana, inclosa Borriana, i l’escassa informació compresa per a d’altres llocs com l’Alt Millars. La menció laudatòria a la producció bladera valenciana contrasta amb la forta importació d’aquest cereal a través del port de València durant la segona meitat del segle XVI. A desgrat d’aquests daltabaixos, la crònica vicianesca ofereix, valorada en conjunt, una panoràmica global bastant aproximada a la realitat agrària valenciana.¹⁴⁶

Viciana tracta la totalitat del reialenc valencià amb excepció evident de la ciutat de València, estudiada al Libro primero en paraules de l’autor. Resten fora de l’àmbit de recerca del cronista les possessions de l’Església, però dóna notícia complida de l’ordre de Montesa i d’alguns monestirs emblemàtics com el de Santa Maria de Benifassà, fundat per Jaume I, Santa Maria de Valldigna, la cartoixa de Valldecrist, fundada per Martí l’Humà, i alguns altres més. No hi tenen cabuda les propietats de l’arquebisbat de València, del Capítol de la Seu, del bisbat de Tortosa i dels ordes de Calatrava i Sant Jaume de l’Espasa, vistes teòricament al Libro primero.¹⁴⁷

En l’estela de la crònica històrica i a fi d’il·lustrar algunes ciutats i viles de reialenc, l’historiador encarrega uns gravats del natural per a la realització dels quals cerca finançament municipal. El primer gravat reproduït al Libro tercero és de la vila de Borriana, segona en la relació patrimonial després de Morella. Un gravat certament original que adopta una forma circular per a resseguir graciosament el fossat i la muralla que circumcidava la ciutat. Hi continuen els escuts de Borriana amb les tres corones i el de les armes reials de Vila-real. A la pàgina següent, f. CXXXXIv, es desplega un plànol de la vila que ha estat objecte de controvèrsia finalment resolta. Per al dibuix d’aquest gravat, el claver Miquel Guitart pagà «al magnífich en Rafael Martí de Viciana, notari de la ciutat de València, e o per aquell a son fill Mateu de Viciana, trenta reals castellans per ops de fer o tallar hun retrato e o discreptió de la dita vila al natural y un scut ab lo senyal real para la discreptió per aquell feta de la dita vila en la corónica». Un gravat que posteriorment i a causa d’un evident error d’impressió, apareix al Libro quarto sota el títol «Nules», on hi havia acampat l’exèrcit realista comanat per Francesc Despuig, comanador major de Montesa. Durant molt de temps aquesta confusió féu pensar als nulencs que el plànol reproduït a la crònica vicianesca es corresponia amb la disposició de la vila, cosa que finalment aclarí i desmentí Doñate Sebastià.¹⁴⁸ Entre d’altres gravats, hi destaquen el de Castelló, rectangular, l’espectacularitat de la vila d’Onda, amb el castell a sobre del turó, el d’Alacant, elaborat de manera que la figura natural esculpida per l’erosió de la muntanya, coneguda com la «Cara del Moro», es representada gairebé com si d’un dibuix a burell es tractés. La silueta octogonal de la torre de Silla ha causat més d’un problema d’interpretació en entendre’s històricament que aquest dibuix no pertanyia a la torre de la població i per tant s’havia extrapolat o bé hi existia una equivocació evident a l’hora de imprimir el gravat dins el capítol de la comanda de Silla. Tanmateix, les excavacions arqueològiques de l’entorn de l’anomenat castell han posat de relleu l’existència d’una muralla protectora que ha fet canviar la perspectiva d’anàlisi i acceptar les línies defensives del disseny octogonal amb troneres reproduït a la crònica vicianesca.¹⁴⁹

Alguns autors han pretès albirar una aproximació al paisatge a través de les abundants descripcions que realitza durant els viatges pel País Valencià. Certament, Viciana manté una capacitat descriptiva destacada i d’alguna manera es podia dir que concep el territori com un tot al servei de l’home. Aquesta percepció antropocèntrica manifesta la ideologia religiosa dominant de l’època en què la natura és un bé a disposició dels humans per a llur aprofitament.¹⁵⁰

L’abast de les lectures historiogràfiques de Viciana per al Libro tercero s’intueix extens i dilatat. Sebastià Garcia, que n’ha examinat detalladament l’horitzó bibliogràfic, traça una línia formativa que denota la curiositat científica del cronista. Hi destaca l’ús destre de la historiografia catalana i aragonesa medieval i el vast coneixement d’autors clàssics com Ciceró o Catul, a més d’una nodrida relació de filòsofs, gramàtics, historiadors i escriptors de l’època que denoten una perseverança en l’actualització remarcable.¹⁵¹

El procés de redacció degué concentrar-se en pocs anys, sobretot els anys compresos entre 1560 i 1564, perquè hi són freqüents les datacions internes en què revela la data d’una visita o el temps en què escriu. En el relat del miracle dels corporals de Daroca explicita que «Scrivo pues yo últimamente en este año de MDLXIII»; en la relació de l’ordre de Montesa, es deté en la figura de Pere Galceran de Borja, darrer mestre de Montesa i germanastre de Francesc de Borja, IV duc de Gandia i general dels jesuïtes llavors: «Éste preside por la gracia de Dios hasta oy que contamos VII de setiembre año de MDLXIII», és a dir, un dia després de ser expedida la llicència de l’inquisidor fra Miquel de Carranza. D’aquí hom pot deduir que malgrat haver obtingut l’autorització per a imprimir el Libro tercero, l’historiador continuà la redacció a posteriori com manifesta al capítol del concili de Trento: «donde se ha continuado hasta en este año MDLXIIII». L’ús del pretèrit en aquesta frase adoba el raonament de Viciana a l’epíleg a la crònica inclòs al Libro quarto quan assevera que suspèn l’activitat redactora de la crònica per la visita reial. No és l’única datació relativa a l’any de la impressió perquè hi figuren un total de sis datacions de l’any 1564, si n’exceptuem les dues de la impressió. De l’anàlisi d’aquestes datacions interiors, es desprèn que Viciana mantingué viva l’escriptura del text després del quatre de desembre de 1563 en què es clausurà el concili de Trento. En parlar del monestir del Escorial, el cronista s’atura a parlar dels llibres musical del cor escrits per «Cristóval Ramírez, escriptor de libros de iglesia, natural y residente en esta ciudad de Valencia, donde y en su casa de presente los escribe, según de todo ello he visto la fe en un aucto que passó ante Joan Suárez, notario de su magestad y escrivano público, a dos de henero deste año MDLXIIII» o en relacionar els càrrecs de la vila de Borriana: «En este año de MDLXIIII es baile de la villa por el rey Guillem Vallmoll». En altres paraules, Viciana aprofità fins el darrer moment per a incorporar matèria nova a la seua crònica i és evident que alguna part fou tractada amb una extensió inferior a la desitjada, com la guerra de Granada, que el cronista havia previst de relatar àmpliament dins aquest volum i fou reduïda a penes a dos fulls entre els quals Viciana hi transcriu orgullosament una lletra tramesa pel rei Catòlic a l’avi del cronista on li anuncia la conquesta de Granada: «según paresce de la victoria por una carta real que de mi abuelo heredé y tengo guardada».

Finida la guerra del regne de Granada, el cronista emprèn el relat de la conquesta americana a partir dels viatges de Cristòfor Colom —natural de Génova, escriu— del qual relata dos dels viatges fets i la concessió a Castella, feta per Alexandre VI, de les terres descobertes. La crònica enllaça immediatament amb la figura de Hernán Cortés i la conquesta de Mèxic. Viciana dota el devenir històric de color i energia narrativa que incideixen favorablement en l’amenitat lectora. La rapidesa dels esdeveniments i la documentada relació, coincidents amb les dates històriques, fan d’aquest fragment un dels més reeixits literàriament de la crònica.¹⁵²

L’estudi patrimonial del reialenc valencià es clou en la vila i castell de Cullera, punt final que dóna pas al colofó del Libro tercero fet per l’impremter Joan Navarro a catorze d’abril 1564.

El Libro quarto

El Libro quarto el cronista el dedicà completament a narrar la revolta de les Germanies de València. A causa de les coaccions i amenaces de la noblesa, a més de l’adopció de les cauteles necessàries per evitar les respostes contràries d’aquelles famílies implicades en la revolta agermanada, el llibre fou editat a Barcelona a la impremta de Pablo Cortey l’any 1566.¹⁵³ Aquest text recull la relació més minuciosa, incisiva i fonamental que es coneix de la revolta de les Germanies de València, en un episodi de la qual, succeït a Alcanyís, fou mort el seu pare. La base per a la redacció d’aquesta quarta part està constituïda per l’experiència personal —fou testimoni presencial dels fets, bastant equànime, malgrat la parcialitat manifesta—, el recurs a d’altres testimonis coetanis i la consulta d’una considerable suma de documentació escrita. Vista l’enorme importància històrica atorgada a aquest text, causa estranyesa que no es tornés a imprimir fins a la còpia facsimilar feta l’any 1972 per la Universitat de València. El títol del llibre es perllonga per catorze línies a la portada i retrata amb precisió les preeminències socials:

Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, copilado por Martín de Viciana, scriptor de vista, en el qual se contienen las discordias, guerras y muertes causadas por la conjuración plebea, nombrada Germanía por los inventores della, y cómo fenesció y fue el reino restituido en paz y sossiego, así por la prudencia, saber y grande esfuerço del illustríssimo señor don Diego Hurtado de Mendoça, conde de Melito, capitán general de los reinos de Aragón, y de Valencia y del principado de Cataluña, y condados de Rossellón y Cerdaña, como por la fidelidad y armas de los grandes, varones, cavalleros, ciudadanos, tierras y gente plebea leal que emplearon sus personas, estados y bienes siguiendo al capitán general sirviendo al rey. Dirigido al cathólico e invictíssimo señor don Phelippe, rey de las Españas, etc., nuestro señor.

A la portada, a sota del títol, es reprodueix un escut amb les armes de Felip II i finalment, el lloc, l’impressor i la data. A la contraportada s’inscriu un escut amb les armes de la ciutat de València i tot just davall la llegenda «Autoris effigies Ano domini 1565», hi ha un retrat del bust de Viciana a l’edat de 63 anys: «Etatisque auctoris Anno 63». Posteriorment s’hi introdueix un text epigramàtic del jurista valencià Miquel Jeroni Oliver dedicat al monarca.

La crònica comença al foli següent amb la numeració correguda a partir del f. 1, amb un títol més escurçat on es torna a citar el virrei Diego Hurtado de Mendoza i una breu justificació de l’autor que introdueix el tema sense solució de continuïtat. Es tracta d’una destacada crònica sobre la Germania escrita des del bàndol reialista però que no deixa de reconèixer la vàlua, l’ímpetu i el valor dels agermanats en alguns episodis bèl·lics narrats minuciosament. Hi delata fidelment les intencions de l’autor i «el designio apologético hacia don Diego Hurtado de Mendoza».¹⁵⁴ El relat és majoritàriament cronològic, amb algunes ocasions en què l’autor recorre a la retrospecció per fer més entenedor alguna part del text. Coneguda era la militància mascarada de Viciana i per tant en massa ocasions ha sigut qualificada de molt parcial la summa agermanada del Libro quarto. Certament no són floretes les paraules que ixen de la seua ploma per referir-se als avalotats, però també entra dins la comprensió del cronista la magnitud de la tragèdia social i la capacitat dels actors per a sobreposar-se als esdeveniments. Quan alguna cosa li resulta grata dels agermanats, no es fa de pregar per lloar-ho sense estridències però amb cert deix orgullós que l’acosta sorprenentment als avalotats, almenys, com a compatriotes: «Y fue ésta la primera resseña general que los agermanados hizieron, la qual fue hermosa vista, porque los valencianos todo lo hazen con mucha gracia y perfectión».

Des d’un bell principi hi sura la intenció dels nobles d’allunyar la possibilitat d’una revolta i d’atribuir els avalots més importants, com el de la Seu, que concità una adhesió majoritària dels sectors populars,¹⁵⁵ a la gent forastera, estranya als valencians i propi de persones danyoses: «por ser los más dellos advenedizos han suscitado y causado muchos males con propria y depravada intención» Viciana se’n fa ressò d’aquest rebuig a atorgar als naturals de la terra la generació del conflicte social i reprodueix la lletra del braç militar al rei en què carreguen contra la gent aplegadissa mentre orgullosament i impúdica hi exhibeixen una arrogant i incontestable condició nobiliària:

Y no podemos sufrir, de libertos que somos por los privilegios reales, que tan merescidos tenemos y hotorgados, venir en subjectión de gente popular. Advierta le suplicamos, vuestra majestad, los ánimos de los cavalleros que tales pueden estar que vean sus vidas honra y haziendas puestas en manos y ordinación de gente inconciderada y amotinada, de la que la mayor parte es advenediza y estrangera y desamorada a esta tierra.

Hi sovintegen al Libro quarto les manifestacions d’aquesta mena amb una intenció evident de salvaguardar davant la corona la fidelitat i concòrdia del regne. És per aquest motiu que el cronista, sempre que ve a tomb, adverteix que els agermanats són gent d’ordre i organitzada però que en algunes ocasions no han pogut contenir l’ímpetu ‘nociu’ per «tener en su seqüela millares de hombres estraños advenedizos que procuran rebolver la tierra por ponerlo todo a saco». Una forma sagaç i astuta de desviar l’atenció del nucli dirigent agermanat per focalitzar-la en un grup heterogeni de gent que en realitat eren els qui no seguien les instruccions assenyades dels Tretze de València perquè la majoria inobedient eren «vagamundos y gente advenediza».

No està exempt el cronista de les influències socials que s’esdevenien al País Valencià del primer terç del segle XVI. Pensem que Martí de Viciana a penes era un jovencell de vint anys quan esclataren els conflictes agermanats. Vivia a València durant el germen revolucionari, entre 1519 i 1520, quan se succeïren els conflictes primigenis que derivaren en la gran solsida social valenciana. No gosaríem afirmar que veia amb bons ulls la revolta, sobretot perquè atemptava contra la seua classe social. Un regne sense cavallers era un desig compartit pels partidaris de la Germania. Tanmateix, preses aquestes cauteles, sí que advertim subtilment una línia d’aproximació o fins i tot de comprensió de les causes que generaren la revolta que es dissol però, en començar les confrontacions bèl·liques per a finalitzar en un abrupte final punitiu: «Escarmienten en esta Germanía o más por sus malos efectos enemiga, para que conoscamos tener un Dios, una ley y un rey cathólico, benigno y mansueto». Que d’això es tractava, de mantenir el poble en ordre i obedient.

Dins el discurs històric coherent, Viciana no s’està d’introduir algunes dissensions corregides voluntàriament al final però que de principi susciten una certa estranyesa, com és l’admiració encoberta que professa al líder agemanat Vicent Peris, a qui titla inicialment de home d’insuperable cor, briós, de «grande ánimo y destreza». Epítets que contrasta amb la imatge negativa de persona aïrada, furiosa, tirana. Un retrat que desdiu l’escriptura anterior i que s’encabeix al capítol on descriu la mort de Peris. En aquest episodi el tracta de covard i apresat per la por: «lleno de miedo se entró en la casa, tan sin fuerças como la oveja queda de la vista del lobo». D’altres cronistes, un de presencial, desmenteixen la pusil·lanimitat de Peris i retraten amb admiració la defensa i valentia del líder agermanat.¹⁵⁶

Aquest text ha servit de font indispensable als historiadors que han estudiat aquest esdeveniment revolucionari. Resulta evident que sense la informació fornida per aquest cronista, la història de les Germanies, l’anàlisi estamental i econòmic d’una part important de la noblesa valenciana o la valoració de la historiografia renaixentista des del prisma valencià, hagueren seguit per altres camins.

El Libro quarto no roman exempt de polèmica i ni d’enigmes, més aïnes contribueix amb algunes aportacions interessants al carisma misteriós que arreceren les obres d’aquest autor. La primera qüestió que sobta és el trasllat de l’encàrrec de l’estampa a Barcelona, circumstància inicialment valorada com una mena de maniobra de distracció del cronista, potser per les amenaces inferides de l’experiència negativa del Libro segundo, per les comminacions fetes possiblement a l’impressor o potser «escarmentado sin duda por las cuestiones habidas en torno a la primera i segunda parte».¹⁵⁷ No és el principal escull que hi trobem, però. A la taula de continguts d’aquest volum, en arribar als capítols del Libro quarto explica que «en el principio tenemos la dedicación de la obra, censura del Sancto Oficio de la Inquisición y prólogo» cosa que no hem pogut contrastar, atès que hi manquen tots tres textos. La nova consciència cultural, de «suavitat y elegància» en dirà Carbonell, de refinament en definitiva, es féu present els darrers anys del segle XV, sobretot a partir de l’adveniment d’Alfons el Magnànim.¹⁵⁸ A finals del segle XV, el canvi en l’objectiu final es combinà, ocasionalment, amb el recurs a la filologia i l’arqueologia per criticar alguns aspectes llegendaris acceptats per la historiografia. Aquest rigor no impedí que els historiadors acceptaren, sense cap mena d’aprensió, fonts llegendàries procedents de la cronística medieval, de difícil contrast llavors.¹⁵⁹

Ideologia i intencionalitat

La creació ex novo d’un regne de dimensions polítiques allunyades dels paràmetres catalans i aragonesos, forjat per Jaume I, és adoptat plenament per Martí de Viciana per assimilar dins l’aristocràcia valenciana totes les famílies aplegades amb la conquesta cristiana i bandejar uns orígens territorials que en cap mesura hom podia admetre. València era ‘terra de moros’ i per tant d’heretges de sang. No podia esdevenir cap nissaga noble d’aquesta ascendència terrena. D’ací els enormes esforços del cronista per establir una distància de ‘seguretat’ amb els vassalls d’origen àrabs i fer que els nobles valencians foren assentats a partir de la conquesta jaumina. Viciana esmerçarà tot el coneixement i ho repetirà a qualsevol ocasió: «Y aunque por la variedad de los nombres y antiguidad de los tiempos e mudanças de ellos no podemos rastrear de donde de más allá es su origen, contentarnos emos, como se haze en otros muchos illustres linages, que se contentan con ser de la conquista.» Així s’esdevenia, una divisió fictícia però reconeguda entre els llinatges de conquesta i els altres nouvinguts. D’aquesta manera s’integren tots els cavallers que acompanyaven el monarca dins la mateixa categoria militar: «E quando el rey don Jaime de Aragón con sus cavalleros aragoneses y catalanes entró a conquistar el reino de Valencia, truxo muchos cavalleros, de los quales hallamos muchos que trocaron sus nombres con el apellido de las tierras que posseían o donde sus solares conoscidos tenían». És a dir, els cavallers heretats al regne de València perdien l’origen familiar i adoptaven els noms de les terres que posseïen, al marge que les famílies foren originàries d’altres llocs diferents a la Corona d’Aragó: «cavalleros que vinieron a la recuperación de España, que estos procedían de altas y esclarescidas sangres de Francia, Alemania, Italia y de otras provincias». Una hàbil maniobra de Viciana per evitar suspicàcies entre l’aprensiva noblesa valenciana que no arribà a reeixir, malgrat els grans esforços dels cronista per salvaguardar les possibles ‘ofenses’ comeses en la redacció de la crònica i facilitar públicament l’esmena del contingut, si així s’esdevenia.¹⁶⁰

La intencionalitat de la Crònica de València obeeix a un propòsit ideològic on es fa patent la influència exercida per la puixant burgesia econòmica, que sobresurt entre les línies del Libro quarto a l’hora de relatar les accions dels agermanats i l’arrecerament d’una jerarquia caduca i opressiva que durant els temps revolucionaris del segle XVI veié perillar la seua hegemonia social a causa de la nova classe emergent i la incompetència manifesta per avançar-se als esdeveniments.¹⁶¹ Fruït d’aquest ascendent notem una potent voluntat alliçonadora que es desprèn de les reflexions formalitzades als pròlegs on cristal·linament expressa la seua ideologia:

La Historia haze a los hombres sabios, y prudentes y avisados, porque con exemplos y muestras de las cosas passadas da aviso y regla para determinar las presentes (...) La Historia es común a todos, porque los reyes y príncipes hallan a quien imitar y con quien compitan en virtudes y excelencias; y el capitán, avisos, y ardides y actos de esfuerço y fortaleza de que se aproveche y use; los governadores y magistrados, leyes e costumbres e maneras de governar que tengan por dechado

No resulta suficient aquest afany didàctic sinó que durant tot el text abunden les referències a una concepció moral catòlica que guia la redacció de la crònica. Aquesta filiació cristianitzant, per dir-ho així, obliga a determinades inflexions textuals que posteriorment són desmentides per la recerca i comprovació documental a què en la majoria de situacions es veu obligat el cronista per mantenir la paraula dada de no alterar la veracitat dels actes ni sobrevalorar-los, com ha vingut afirmant una i altra vegada: «digo que relataré verdades, las quales he sacado de privilegios, bullas e otras verdaderas scripturas, algunas dellas guardadas en poder de cuyas son, e otras conservadas en archivos de ciudades, castillos, villas, lugares e universidades».¹⁶² El dur contrast d’aquesta declaració amb els principis argumentats per a escriure la seua crònica històrica són palesos al pròleg del Libro tercero quan argumenta els beneficis que produeix a la societat comptar amb historiadors competents. Atorga gran credibilitat als textos clàssics entre els quals cita amb delectança els textos bíblics: «¿Qué cosa es el sancto Evangelio sino historia e cuento verdadero?» Probablement tenia davant la certesa de les històries bíbliques y bevia dels vents tridentins que bufaven amb força durant aquest terç final del segle XVI.

D’aquests condicionants ideològics es desprèn la força d’algunes manifestacions vicianesques que s’esmunyen per les vores de l’escriptura i permeten esbossar les probables línies ideològiques en què es movia el cronista, tan contradictori de vegades. Viciana havia deixat passar l’ocasió de definir-se davant l’estroncament del casal de Barcelona causat per la mort sense descendència de Martí l’Humà. De fet prosseguí sense dificultat amb els regnats dels fills de Ferran I, Alfons el Magnànim i Joan II, al quals dedica un brevíssim espai a pesar de la importància d’ambdós monarques per al País Valencià. És en l’etapa de Ferran el Catòlic on el cronista s’esmerça més per a presentar-nos un monarca providencial ungit pels fets sobrenaturals ocorreguts durant la concepció i el naixement envoltats de faules. De fet, Viciana només evocava les llegendes reportades per altres historiadors i fins i tot pel propi monarca per a traçar un paral·lelisme entre l’aura llegendària que envoltava el mític rei Jaume I i els fets miraculosos ocorreguts a Ferran II.¹⁶³ La influència castellanista es deixa notar de forma patent al final del capítol d’aquest rei, a la mort del qual Viciana traça la línia de separació entre les dues dinasties, la finida i la que renaix procedent del centre d’Europa:

Aquí dexamos de prosseguir en la línea de los reyes de la invencible casa de Aragón, por quanto en este ínclito don Fernando de Aragón, por los peccados de los pueblos, se acabó la dinastía de los reyes de Aragón y ha passado la Corona de Aragón en la antiquíssima casa de Austria. E trataremos de la línea y suscessión de los muy altos y muy poderosos reyes christianos y cathólicos de Castilla, hasta llegar a la sereníssima reina doña Isabel. Y entonces escriviremos de la unión facundíssima matrimonial de don Fernando de Aragón e doña Isabel de Castilla, reyes sussodichos, por el qual matrimonio se hizo la conjunción e agregación de las Españas citerior e ulterior.

No amaga l’historiador les seues preferències ideològiques rere cap subterfugi intel·lectual, sinó que expressa amb contundència i nitidesa la seua creença religiosa en què només la culpa i el pecat han estat el motor que ha variat el decurs històric de la Corona d’Aragó per a subsumir-la dins d’una estructura superior formada per dues línies convergents. L’historiador no planteja ni recorda quins han estat els pecaddos de los pueblos, però resulta difícil no formular una relació de causaefecte entre la guerra de la Unió i la guerra civil catalana en l’extinció dels reis d’Aragó, segons es manifesta el cronista. La forassenyada acusació al poble de ser l’únic responsable final de la desaparició dinàstica no deixa de ser una argúcia per a justificar la lloa i l’exalçament a «los muy altos y muy poderosos reyes christianos y cathólicos de Castilla», els quals no devien comès haver cap pecat a ulls de Martí de Viciana perquè els deixa impol·luts de qualsevol culpabilitat. La llarga trajectòria ideològica espanyola d’unió peninsular formulada per l’arquebisbe Toledà al segle XIII es materialitza en aquest episodi escrit per Viciana a l’hora de vaticinar la fusió d’ambdues corones. No serà la darrera vegada que l’historiador caurà en la temptació de descobrir rere derrotes de les missions imperials un ambient de culpa i pecat propici al fracàs, com la desfeta de la guerra d’Argel: «sino considerássemos lo que dize David, que Dios se vengará de sus enemigos con sus enemigos, como en este caso que Barbarroxa y Argel son el verdugo de nuestras culpas y peccados».

L’orientació ideològica de Viciana denota estar imbuïda fortament d’aquella moral catòlica de persecució a l’heretgia i de salvaguarda de les institucions dedicades a mantenir els principis de la creença i les implicacions que se’n derivaven. Conegudes són les missives de les institucions valencianes a Ferran el Catòlic perquè preservés els organismes locals davant la instauració del tribunal de la Inquisició a València i mantingués la independència foral per a judicar els casos d’heretgia que hom pogués presentar.¹⁶⁴ Una actuació que navega contra les gestions fetes per Joan de Coloma en favor de crear el tribunal i estendre l’àmbit d’actuació a les terres regides pels Reis Catòlics:

Deven y devemos mucho al dicho secretario por lo que trabajó y procuró con los Reyes Cathólicos y beatíssimo pontífice romano que se pusiesse la Sancta Inquisición contra la herética pravedad y apostasía, sin la qual Inquisición todos los fieles christianos lloraríamos. O bienaventurados papa y reyes que tal obra hezistes y dichosos los que en ella concurristes, pues nos alimpiastes de la escoria y preparastes la conservación de la Iglesia, previniendo a esta mortal y pestífera secta encendida por nuestros peccados en Alemaña y Francia.

No era aquesta la impressió dels diversos territoris de la Corona d’Aragó on la Inquisició s’instaurà forçada per la voluntat reial. Aquests balbuceigs contestataris del patriciat valencià a Torquemada i el tribunal castellà a través dels jurats de la ciutat es convertiren, una volta confirmada l’autoritat del tribunal al regne de València, en una maniobra d’aproximació al Sant Ofici per aprofitar la influència de tan elevat organisme vers els interessos polítics de la ciutat, per a la qual cosa mantingueren una acollida cordialment calculada, fins i tot abans del nomenament de Torquemada com inquisidor general de la Corona d’Aragó.¹⁶⁵ Particularment convençut del profit social de l’actuació inquisitorial es mostra Viciana, que posa el tribunal en la base de la prosperitat. Una pauta ideològica difícil de bandejar que l’emparella si no l’adscriu directament al fonamentalisme catòlic sorgit de Trento: «año de MCCCCLXXX, pusieron e assentaron el officio de la Sancta Inquisición contra los hereges y apóstatas de la religión christiana. Que fue y es el remate de nuestro bien en España, donde la fe de Christo y su cruz tienen puesto el fundamiento, según más largamente de este Sancto Officio en la primera parte havemos tratado».

El tractament que Viciana atorga als àrabs residents a la península Ibèrica i als ultramarins, no hi fa distincions, planteja un dubte preocupant sobre la coneixença de la realitat i la cultura àrab exhibides pel cronista. Definir els àrabs com bestiales agarenos és un anacronisme evident si no acudim al filtre religiós i assimilem l’apel·latiu a la categoria d’heretge o contrari a la doctrina cristiana, on tindria un acoblament ajustat al pensament de l’escriptor manifest en aquest text: «poco a poco domaron aquella gente bárbara e la pusieron so el yugo suave de la santa madre Iglesia». Viciana coneix l’etimologia de la denominació ‘moro’ «les nombran moros porque vinieron de la provincia de Mauritania» però es nega a usar-la perquè entén que no és un nom apropiat a uns descendents d’Ismael, fill primogènit d’Abraham, concebut amb l’esclava egípcia Agar a petició de la seua esposa Sarai, vella i sense descendència. Aquesta argumentació serveix d’excusa per anomenar agarenos els àrabs ismaïlites: «por tener su origen de Ismael, hijo de Agar la ancilla, que éste es el más propio nombre que les compete». Ara bé, el raonament exhibit no pertany a Martí de Viciana sinó que copia les línies mestres de l’historiador medieval Rodrigo Ximénez de Rada, el Toledà.

La crònica de València, segons asseverava l’historiador l’any 1574 en un llibre de lloança de les llengües, fou escrita originàriament en valencià i vessada pel mateix autor al castellà.¹⁶⁶ A l’estudi introductori d’aquesta nova estampa, Germà Colón s’ha mostrat escèptic davant aquesta asserció, en qüestiona la veracitat i es pregunta si realment Viciana traduí la seua obra, en funció de la inexistència d’originals, perquè «tot fa suposar que, en la seua producció, ha pensat i escrit directament en castellà. Crec sincerament que la confessió als jurats té per finalitat excusar-se per haver emprat la llengua aliena».¹⁶⁷

La traducció castellana de l’obra de Martí de Viciana ha estat considerada pels tractadistes com un paradigma de la defecció lingüística de la classe dirigent, una mena de trahison des clercs en una conjuntura propícia a l’ús del castellà. Fóra massa senzill anul·lar el context de l’anàlisi i caldria considerar algunes raons de pes que pogueren induir el cronista a la traducció, si és que l’escrigué en català inicialment. La publicació en castellà de la crònica devia valorar-se, a final dels segle XVI, des de l’òptica de l’abast comunicatiu i de convertir-la en més comunicable, més «universal».¹⁶⁸ L’obra esdevenia «moderna» i perfilava una línia d’actuació lingüística encetada per Beuter, entre d’altres. De fet, el castellà tenia un predicament important dins la ciutat de València i, òbviament, entre la noblesa del País Valencià. Quan «encara no arribàvem a la meitat del XVI (...) el castellà era entès i —poc o molt— sabut i parlat», escriu Fuster.¹⁶⁹ A partir de l’anàlisi de la producció impresa durant el segle XVI, Margarita Bosch féu notar un increment de l’edició de textos en castellà que a la segona meitat superà el 52% del total de llibres. Aquesta autora atribueix el decaïment del material imprès en català, entre d’altres causes, a l’allunyament cultural de Catalunya, a l’elevada immigració i a l’ascens del castellà com a llengua vehicular dels textos llatins.¹⁷⁰ Per a Ferrando, el decantament vers la llengua castellana significà una elecció «pràctica i possibilista».¹⁷¹ Altre raonament incideix en valorar la qüestió econòmica i la major difusió de la seua obra arreu del ‘domini imperial’ si es publicava en castellà, malgrat que signifiqués una renúncia vergonyant a la llengua materna.¹⁷² Temps hi hauria després per a les disculpes més o menys sinceres. L’opció lingüística exercida pel cronista es posava al servei de la monarquia i avalava el dret a l’estat absolut desitjat per Carles I. Pretensió on la historiografia representava un paper ben destacat en la consecució dels objectius imperials del monarca.¹⁷³

Sense el menor interès d’intervenir dins l’estèril polèmica dels colors de la senyera reial, cal advertir que, durant aquesta època almenys, no apareix cap divergència cromàtica en els colors de la bandera valenciana d’origen reial. En cada moment que hi fa presència la senyera, el cronista la detalla i no s’està d’exhibir els colors als quals se sent molt pròxim per pertànyer a la petita noblesa valenciana i formar part del grup escollit de notaris. Iniciades les hostilitats bèl·liques, Viciana relata detalladament el moviment dels agermanats abans de constituir-se en exèrcit comandat per Simó Borrell, membre dels Tretze: «los XIII començaron a mover la gente y ayuntar banderas de guerra en el patín del monasterio de San Francisco, adonde acudió uno de los Treze, nombrado Simón Borrell, corredor de cuello y alférez de la ciudad, con una bandera de amarillo y colorado, pues la bandera de la ciudad estuvo alçada, a los XIII y todos los desseosos de la guerra corrieron a porfía a llevar banderas, para acompañar la bandera de Valencia». Són molts els casos en què apareixen els colors de la senyera emmarcats en actuacions oficials de qualsevol d’ambdós bàndols i no cal inventariar ací totes les ocurrències de l’obra de Viciana, i en són moltes. M’acontentaré amb el trasllat d’una de les afirmacions més evidents sobre la procedència dels colors reials de les quatre barres històricament denominades armes d’Aragó. El text s’emmarca dins les normes del tractat d’armes que Viciana reprodueix dins el quadern fragmentari de la tercera edició c:

El hijodalgo que fuere preguntado que blasone las armas de su rey natural o las suyas propias, tiene obligación de responder a la pregunta en esta manera, que se quite la gorra de su cabeça y levantado en pie diga:

— El cathólico don Philippe, por la gracia de Dios rey de Aragón, etc., mi natural señor, trahe por armas un escudo coronado con corona real, en campo de oro, quatro palos de gules. Estas armas dio el rey Luis de Francia, año de ochocientos y quarenta, a don Joffre, conde de Barcelona, en jornada que tuvo contra normandos, porque siendo malherido el conde, puso el rey sus quatro dedos en las heridas y tintos en sangre los passó por el escudo de oro del conde, dexando señalados quatro palos diziendo: «Conde, tus armas serán éstas». Passaron estas armas después en Aragón quando don Remón Belenguer, conde de Barcelona, casó con doña Petronila, princesa de Aragón. Estas armas son nobilíssimas por tener el más noble metal, y el más noble color, y ganadas en batalla y de mano de rey. Y más se ennoblescen por traherlas mi rey, las quales yo, N, como a fiel súbdito y natural, por mi señor y rey, las defenderé y manterné hasta morir en la defensa dellas. Y cubra su cabeça con reverencia y assiéntese.

És intenció del cronista recordar i alliçonar els cavallers valencians sobre quina és la correcta forma de blasonar les armes reials vist que per a Viciana, alguns nobles valencians devien desconèixer la forma correcta de blasonar i el significat de les armes i els blasons: «bien será que se exercite en leer este libro y verná en conoscimiento de armes y blasones con que responderá acertadamente a las preguntas que se le hizieren». Fóra comprensible que aquest excés de preocupació, sinó prepotència, pel nivell instructiu dels cavallers derivés en una crítica esquerpa a la publicació d’aquest nobiliari valencià. De la forma de blasonar els cavallers es desprèn de manera indubtable la forma i color que adoptaven les armes reials al regne de València del segle XVI, segons aquesta declaració. Són molt nombroses les publicacions fetes sobre aquest afer i no calen, pensem, més alteracions ni intervencions doctrinals que embullen més encara els interessos del País Valencià.¹⁷⁴

Llengua i estil

Al pròleg del Libro tercero, Viciana defineix el suport ideològic que dirigirà la redacció de la crònica i demana la benevolentiae del lector pels erros comesos. Al final del proemi enumera dues classes de faltes. La primera l’atribueix a l’especial característica de la impressió, de tipus mòbils, «donde concurren tantos millares de cuentos de caracteres» i per tant solen ser freqüents i factibles els errors tipogràfis, alguns dels quals el cronista els esmenarà al final del llibre. La segona se la imputa directament l’historiador, el qual, retòricament, confessa la dificultat de dominar una llengua com el castellà, farcida de dialectalismes difícils de capir i saber. L’orgull de classe, però, renaix al final del discurs per a donar a entenent que si no escriu el castellà com els naturals de Toledo, llavors capital de l’Imperi, disposa de la destresa necessària per superar el castellà emprat a les obres medieval. Les dificultats lingüístiques castellanes, per tant, no deixen de ser, al seu criteri, una menudesa que no deu interferir en allò que realment importa, el missatge o contingut del qual no hom deu apartar. Altra qüestió és l’estil narratiu, pel qual demana disculpes als qui no els fóra del seu gust i els agraeix que l’advertisquen dels errors.

La segunda falta será mía e aquella en una de dos maneras: o en la lengua (que por ser yo valenciano no escriviré tan polido castellano qual se habla en Toledo, e quanto en esto merezco perdón, porque la lengua castellana es diferente entre sí por tener los reinos diversos e espaciosos. E si no scrivo toledano, a lo menos escrivo en todo castellano, e harto mejor que no fueron scriptos los antiguos libros propios castellanos, y el lector que en esto se parare a reprehenderme será como los judíos por quien se dixo: Litera occidit, spiritus autem vivificat.¹⁷⁵ No se detenga pues, yo se lo ruego, el benigno lector en estas menudencias, que por advertir en ellas se desadvertirá de lo que más importa: saber y entender de la Historia; y la otra falta podría ser en la sentencia o narración.

Y pues desde aquí confiesso ser el menor de los escriptores, yo les ruego que en pago de lo que he trabajado en les dar halgo que les agrade, e no haya sabido, me quieran en particular avisar de mis descuidos, que no pueden ser sino muchos para que me enmiende de ellos, que yo prometo de lo hazer y agradescer al que me hiziere este beneficio.

Una manifestació intencionada que cerca, amb evident afany, esquivar les crítiques per un ús lingüístic del castellà que considera deficitari, justificada a partir d’una teòrica malaptesa per a ‘traduir’ al castellà la seua crònica atesa la seua condició natural valenciana. Al cronista li preocupa l’estil de la redacció i la gramàtica i insisteix sobre els lectors perquè adopten la fonètica castellana adequadament quan apareix confusa a causa de la diferent diftongació entre català i castellà. Per aquest motiu explica la forma d’articular un cognom de dificultat evident per a un valencianoparlant: «Este apellido de Nuo se ha de pronunciar con una sola síllaba». I això, sense penetrar dins l’argumentació, més fictícia que real, aportada per Viciana a l’opuscle de les llengües sobre els motius reals que l’impulsaren a editar tota la seua obra en una llengua diferent a l’original.

Martí de Viciana adopta alguns paràmetres intel·lectuals que podien enquadrar-lo dins el discurs renaixentista, fins i tot la introducció dels diàlegs dins el relat d’algunes llegendes nobiliàries o històriques propicia aquesta catalogació tot i que no ho podem asseverar amb certesa.¹⁷⁶

L’estil d’expressió del cronista Viciana és ric en valencianismes fonètics, lèxics i sintàctics. Una repàs minuciós de la crónica desvela una profunda influència catalanitzant en la versió castellana que avalaria l’origen lingüístic valencià del traductor, Viciana, si considerem veraces les seues paraules: «supplicándoles me perdonen por haver vertido esta obra de valenciana en castellana, que por la mesma causa huve de vertir la Chrónica de Valencia». Un tret que es fa de notar en dues transcripcions fonètiques, una d’onomàstica i l’altra de toponímica. Viciana adapta el nom de fonts ‘Cosma’ a la forma tradicional medieval valenciana en els següents exemples: Benito Cosma Damián de Armengol; Mossén Cosma Matthía de Cruilles; fray Cosma Amer; don Cosma Sans, al marge de la presència de nombrosíssims exemples onomàstics de Joan i d’altres similars. En la toponímia observem la reducció del topònim Millars a la forma valenciana ‘Millàs’ aplicada per a designar la baronia, la vila del Rosselló i el riu, o el nom de la ciutat on nasqué Carles V posat d’acord amb la toponímia catalana: ‘Gant’. Notem també aquesta característica fonètica valenciana en mots d’algunes formes conjugades del verb esconder, a la qual s’aplica l’obertura en a- de la e- inicial travada per consonant, com [a]scondió i [a]scondido; la utilització del mot ‘ametló’, usat per a designar el fruit de l’ametler en algunes àres lingüístiques, a un desusat almendrón...

La dificultat de traduir mots específics del parlar valencià com ‘amorar’, en el sentit d’afalagar, amoixar, influeix sobre l’escriptor que el manté i l’adapta a la flexió verbal castellana: amoraron. Hi persisteix la introducció de xenismes per als quals el cronista no ha trobat una traducció plausible com ‘mercantívols’ o ‘pobretó’. I és en aquesta categoria lèxica on Viciana denota l’origen més evident. Hi ha una nombrosa relació de paraules que l’autor opta per no traduir, malgrat haver-hi correspondència lingüística en moltes ocasions. A partir de l’adaptació morfològica al castellà perquè presenten l’aparença adequada, Viciana introdueix un llarg cabal lèxic del qual hem extret alguns exemples: venderías, sabogas, cañar, parança, aladro, mansueto, merla, avantaje...

En tractar del ducat de Gandia, Viciana es deté vastament en la descripció de l’activitat sucrera de la Safor, per al vocabulari de la qual, Viciana renuncia a l’exercici de torsimany i converteix en xenismes gairebé la major part del lèxic específic de la producció sucrera. Anotem l’advertència de l’historiador sobre les mancances del castellà per a denominar els atifells de la indústria del sucre i l’ús alternatiu del valencià com a llengua d’origen. No sorprèn la remissió a Gandia per conèixer el significat dels mots valencians, certament ajustada per esdevenir-ne el nucli sucrer, atès que la indústria sucrera granadina assentada a Motril romania lluny en excés per al propòsit descriptiu del cronista.¹⁷⁷ Un comentari inclòs probablement perquè l’historiador degué valorar l’abast majoritàriament local del Libro segundo adreçat al col·lectiu nobiliari del País Valencià:

E porque ay algunos aparejos necessarios para el servicio y exercicio del azúcar, los quales tienen propios nombres en lengua valenciana y no los tienen en lengua castellana porque en Castilla no les ay, pues no se coge allá azúcar. Por ende, en materna lengua les nombraremos. Y si el lector algún vocablo leyere e no lo entendiere, aunque va poco en ello, si tanto lo desseare saber, venga a Candía a lo preguntar y allí se lo dirán o mostrarán el aparejo y exercicio. Pues en las Españas solamente a este reino Dios el fructo del açúcar atribuyó, por lo qual los valencianos muchas gracias le referimos (...)

El duque tiene para hazer el azúcar siete casas que se nombran trapig y en todas ellas ay cincuenta cinco piedras molares que machucan las cañas dulces (...) tiene muchos perols, langils, caus, caces, rumiols, esbromadores e otros muchos vassos diferentes en hechura (...), otros hazen el llent e cuezen el azúcar (...) fino. Y de la parte que después suscede se haze el azúcar para xaraves e de la otra parte tercera se hazen mesturasses e escuallats, y de la quarta parte que está junto a la punta e agujero del molde o vasso que a esta parte nombran cogollo o cogus se hazen rossos.

En les parelles d’adverbis catalans, la presència del sufix -ment adopta una solució dual amb la possibilitat d’afegir-lo al primer membre mentre es deixa el segon lliure, o bé s’incorpora el sufix a tots dos adverbis, o a tots tres, si es donés el cas. A la crònica, Viciana usa d’ambdues solucions:

— El que maliciosamente y sabida rompe o maltrata alguna imagen o figura.

— Entendieron en tratar, secretamente y muy cauta, matrimonio de la reina con el sereníssimo don Ferrando de Aragón.

— Todos querían tener la obediencia a su magestad continuamente et entera.

— Privilegios reales otorgados, generalmente o especial, a la ciudad o reino o a alguna ciudad, villa o lugar de aquél.

— Embaxador dezí al rey vuestro amo que lo ha hecho muy ruínmente et vilmente en no guardarme la fe que él mismo me dio.

— Viviendo en la verdadera fe, esperança y charidad, sobriamente, justamente y piadosa, con tan buenas obras podrán esperar del omnipotente Dios la remuneración prometida.

El pronom indefinit <tot>, d’acord amb la normativa catalana, pot precedir un numeral en lloc d’un determinant a fi d’expressar idea de globalitat. Viciana l’utilitza majoritàriament i també fa ús d’una particularitat valenciana d’aquest criteri com intercalar l’article determinat concordat entre pronom i numeral:

— Son todos tres hermanos del dichos Hierónymo y cavalleros del estrenuo braço militar.

— Mossén Miguel Bataller, Francisco, Jayme y Pedro todos quatro hermanos. Residen en Orihuela. Trahen por armas en campo de gules una adarga y lança.

— Que todos los tres cargos son muy importantes y ya los tuvieron todos tres su padre y abuelo, según parece por los privilegios que se siguen.

— Son todas XXII monjas tenidas en mucha veneración.

— Oy las quatro villas en paz y sossiego se conservan y resciben et tienen agua para regar todas quatro en el campo de Buriana más de XX mil cahizadas de tierra.

— En todos los tres ay quatrocientas cincuenta casas de vezinos.

Una altra característica observada és el manteniment del gènere femení en aquelles depressions entre muntanyes que es denominen valls. Aquest mot es construeix en femení per al català i en masculí per al castellà:

— Otrosí la varonía de Castelló en la valle de Albaida.

— mossén Joan Ximénez Romeu, señor de Castellonet en la valle de Albaida.

— Berenguer Llançol de Romaní, señor de la vall de Villalonga.

— Por un postigo del castillo que salle a la valle de Bisquert.

— Y convocación de todo el braço para la valle de Valdigna.

— El general fue de parescer se devía ir a la valle de Alfándec.

— Por suplicarle que viniesse a la valle.

— Yo escribiré al duque, que está en la Valle de Uxó.

Un tret lingüístic present en menor escala és l’ús, en la funció de pronom, de l’adjectiu castellà antic otri, el qual, pel context en què es produeix, cal valorar com una adaptació a les funcions exercides pel pronom català altri: (No se haze injuria a otri. Los plebeos pueden tomar marca o armas pero no de otri de la tierra).

Es manté el gènere masculí en mots que adopten la solució femenina per al castellà (Por ser varón y por los señales que vieron; Todas las heregías, herrores y los costumbres del pueblo christiano se emendarán; garvanços et otros legumbres).

En la construcció d’algunes frases sol detraure’s la preposició <de> davant un sintagma precedit per l’adverbi dentro (Dentro la villa nasce una fuente; nascen dentro la mar muchas aguas dulces; son todas cavadas y labradas dentro la peña).

Les expressions d’ús patrimonial valencià com ‘tan aïna’ amb el significat de ‘fàcilment’ o del substantiu ‘cura’ i derivats amb el significat de ‘prestar atenció’ formen part de l’estil de Martí de Viciana, tot i que també es poden trobar dins la terminologia castellana antiga:

— En ausencia de su real magestad no pueden ser tan aina remediados ni proveídos como si vuestra alteza fuesse presente.

— No sea escasso, no sea pobre, deve ser curoso de guardar el castillo.

— Con la naturaleza lo hazen con más amor e cura.

— Y encargamos mucho al illustríssimo príncipe tenga en especial cura.

La condició intel·lectual de Martí de Viciana unida, pensem, a l’exercici de l’activitat notarial, el degué familiaritzar amb moltes parèmies d’extracció culta o popular que no s’està d’integrar a la crònica com una mena de sentències que amplien una explicació o la clouen. Sense tractar de realitzar un inventaria exhaustiu de la crònica, heus aquí algunes de les màximes, proverbis o frases fetes que el cronista utilitza amb habilitat i tècnica narrativa:

— Sea notorio el gran tuerto et sinjusticia que el rey, vuestro amo, tiene en hazer lo que ha hecho.¹⁷⁸

— Hos dezimos que havéis mentido por la gorja. Que mentides por la garganta.¹⁷⁹

— Llueva o no llueva, que trigo cogen en Orihuela.¹⁸⁰

— Que si en galera se haze cosa buena, el capitán á de ser catalán.

— De la vaca del rey a LXX años se pagan los huessos.

— Juega el rey, todos tahures.

— Que qual el rey, tal su corte y qual su corte, tal su reino.

— Del trabajo de sus manos comerás y bien te irá en ello.

— Y porque vemos en ellos la costumbre que tienen los puercos, que si uno gruñe, todos corren a socorrerle, lo que es muy al revés de los plebeos, que seguimos la costumbre de los perros, que si uno llora, todos los perros corren a le morder.¹⁸¹

— Y pedida licencia, con sus rostros cabidos en el suelo tornaron a Valencia.

— Hazían el dormir de la liebre, estavan con ojo abierto.

— Más dura la memoria de injurias que de beneficios.

— Al hombre animoso no allega desdicha.

— A los esforçados teme fortuna y de los covardes se haze señora.

— Que ya los panes vienen a la hoz.

— Al qual valieron ancas de cavallo.

— Ni el tesorero pudo cobrar ni moro ni oro.

— Y está en pública boz y fama.

— Caían como páxaros bovos en la liga.

— El pueblo o sirve como baxo o manda como sobervio.

— Como el vulgo muchas vezes determina por opinión y pocas por verdad.

— Que la más cruel de las muertes es la que el pueblo da.

— Et no pedir a humo muerto la seguridad del campo.

— Mal de lobo lo mate.

— No se deve tanto confiar en la paz, que no se aperciba para la guerra.¹⁸²

— Aznet bahal nahar alerva.¹⁸³

Segons la intencionalitat del text, Viciana empra segons quines parèmies, però també sentències, versicles bíblics i citacions d’autors clàssic, abundants dins la crònica, sobretot en aquells paràgrafs en què ha de tenir el suport intel·lectual per a assenyalar una forma de comportament o s’ha de referir a determinats antecedents per arrodonir l’argumentació. Són casos en què el recurs al Llibre esdevé un reforç apropiat que, atesos els resultats, denota un coneixement important de la literatura clàssica i religiosa. Vegem alguns exemples citats, ocasionalment també en llatí:

— Porque, según dize Salomón, no ay cosa nueva debaxo del sol, y todo lo que es ha sido, y lo que ha de ser, será como lo passado.¹⁸⁴

— Litera occidit, spiritus autem vivificat.¹⁸⁵

— Qual hizieres tal rescibieres.¹⁸⁶

— Fugite partes adversae.¹⁸⁷

— Ninguno tener mayor caridad que aquél que aventura su ánima por sus amigos.¹⁸⁸

— Según lo que dize David: Tuyos son los cielos, tuya es la tierra.¹⁸⁹

— El pueblo que anda en tinieblas vido la grande luz.¹⁹⁰

En la redacció de la crònica, Martí de Viciana utilitza un estil espontani i natural que pretén ser planer, exempt d’artificiositat, excepte quan pretén perorar o realitzar algun excursus per al qual disposa d’informació abundant. És en aquest moment quan el seu estil s’entorpeix i esdevé dur i carregós, descurat i confús per acumulació d’idees. Viciana procura argumentar les informacions contingudes i per això assistim a nombroses citacions d’escriptores verdaderos que les acrediten. L’estil narratiu és lineal, senzill i fluid, en moltes ocasions eficaç i fins i tot grat al lector, amb multitud d’anècdotes i digressions que amenitzen el relat. Quan tracta la cronística històrica integrada dins el Libro tercero adapta o resumeix les fonts amb contrastada solvència discursiva, quan no es perfila una tècnica narrativa envejable que no es perd entre frases banals i intranscendents. En aquelles ocasions en què narra esdeveniments recreats o viscuts personalment, el relat esdevé sòlid, precís en el mot i la idea, construït amb una depurada tècnica literària que va més enllà de la mera narració per assumir una voluntat manifesta d’acostar-se a la realitat percebuda pel cronista.

LES FONTS HISTORIOGRÀFIQUES D’ARAGÓ I CATALUNYA ANTE UNIONEM

En la crònica de Viciana, el Libro tercero ocupa l’espai dedicat a resseguir els fonaments historiogràfics que donen suport al naixement de la Corona d’Aragó fins arribar a l’emperador Carles V, senyal lumínic que guia l’obra de Viciana fins al darrer mot. La intenció d’aquest llibre la deixa clara l’autor al pròleg que encapçala el text en confessar la predilecció per la història «Desde el tiempo de mi tierna hedad». El plantejament i projecció de l’obra és formulada pel cronista com un pla d’escriptura eficaç perquè tothom entenga la finalitat que l’impulsa a escriure:

Tuve affición a la lición de la dulce historia, y especialmente a la que trata de las vidas y heroicos hechos de los invencibles reyes del bien afortunado Aragón. De los quales acordé copilar un breve compendio. Y para más hermosearle, les acompañé con las vidas de los ínclitos reyes de Castilla, y de los archiduques y emperadores de la antiquíssima casa de Austria, y de los reyes de Portugal y de los reyes de Francia, para que el lector de juizio delicado tenga que mirar y contrapessar de los unos con los otros. Donde verá que en todo y a todos terná que alabar. Movióme a poner esta suma de reyes en la tercera parte de las cuatro que copilé de la Chrónica de la ciudad de Valencia y de su reino, porque en ella se haze especial mención del patrimonio real.¹⁹¹

El Libro tercero és una obra d’ampli abast historiogràfic, complexa i ambiciosa, que combina hàbilment la interpretació d’obres historiogràfiques, la recerca en arxius valencians, dels quals transcriu alguns documents, una profusa informació testimonial, valorada com la millor aportació de Martí de Viciana, i el maneig d’una bibliografia que revela un horitzonte de lecturas que no es limitava a les obres històriques coetànies.¹⁹² Lluny de limitar la lectura a la d’autors medievals i coetanis, Viciana s’estén fins als clàssics llatins.¹⁹³ Un recurs bastant rebregat per justificar les bondats de la Història que Viciana no circumscrigué a la cita retòrica.¹⁹⁴ L’ús d’aquestes lectures que en fa l’autor en la redacció del Libro tercero palesen el domini d’una vasta bibliografia europea.

L’escriptor empra un ampli bagatge de recursos retòrics que aplica a la divulgació històrica, entre els quals sobresurt l’ús del diàleg, emprat en situacions solemnes per dotar de veracitat l’exposició. Una pràctica provinent dels clàssics potenciada al Renaixement que hem vist emprar esplèndidament a Tomic.¹⁹⁵ Un dels trets caracteríscs del diàleg, que veiem utilitzat per Viciana a la llegenda de Sanç Avarca, és l’elevat component de ficció desconegut fins al Renaixement.¹⁹⁶ Forma part del model d’historiadors que argumentaven la superioritat de la «comunitat política» per a la qual escrivien, definits per Duran com historiadors-polítics.¹⁹⁷ Una generació d’autors, ‘eclosió’ en dirà Alcoberro, produïda a la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XVI que cal situar, segons aquest autor, entre l’ús de nou mètodes de recerca i la pretensió d’un poder centralitzant en conflicte amb d’altres formes de govern.¹⁹⁸ La fusió d’obres historiogràfiques i literàries i el judici propi fou el sistema aplicat per l’historiador en la construcció d’un mètode de síntesi per a la seua obra, expressat al pròleg del Libro tercero: «He colegido de todos ellos lo que más paresce ser verdad». Una metodologia que en algunes parts del llibre deriva cap a la recerca arxivística i la reproducció documental.¹⁹⁹ Viciana empra de forma consistent la bibliografia històrica general i particular, contrastada en moltes ocasions amb documents extrets d’arxius públics i familiars. Un estil que veiem aplicat intel·ligentment a l’inventari del patrimoni reial on combina els documents amb la informació ocular. No podem bandejar ara i aquí l’immens esforç desenvolupat en la redacció de la quarta part, dedicada al moviment de les Germanies,²⁰⁰ on la grandesa de l’historiador, banderies al marge, sobresurt a una altura atípica per a l’època i similar a Zurita.²⁰¹

Antecedents historiogràfics

L’eclipsi historiogràfic del segle XV valencià contrasta enèrgicament amb l’exuberància i plenitud de la literatura de creació del segle d’or. Caldrà esperar a Beuter i Viciana, traspassada la segona meitat del segle XVI, perquè s’albire un horitzó més poblat d’autors i obres d’aquesta matèria. La mancança resulta més singular atesos els precedents il·lustres de les nombroses cròniques catalanes que circulaven entre la noblesa valenciana, com les Històries e conquestes de Pere Tomic, el Recort de Gabriel Turell o les Cròniques d’Espanya de Carbonell. Alternativament, aquest segle coneixia una robusta historiografia castellana amb Enríquez del Castillo, Diego de Valera o Hernando del Pulgar, difosa també al País Valencià. Unes obres que fan més perceptible encara l’absència d’una cronística valenciana a l’època. Alguns autors s’han preguntat el perquè d’aquesta penúria productiva, vista la intensitat de contactes comercials, culturals i polítics amb Nàpols, llavors capital política de la Corona, on, sota el mecenatge d’Alfons el Magnànim, s’obria un altre rumb historiogràfic amb Lorenzo Valla.²⁰²

Sobta igualment aquesta escassesa historiogràfica per l’existència d’una cort activa i luxosa en temps dels virreis Joana d’Aragó i el duc de Calàbria. Una deficiència descrita pel cronista al pròleg del Libro segundo, «me faltava la ociosidad y los auctores, mis naturales, a quien siguiesse para entender en ello», on observem un distanciament dràstic i significatiu vers la cronística catalana en no considerar-la pròpia. Colon atribueix aquesta mancança a l’acarnissament de la Inquisició contra la ciència i la «capa burgesa, la que llegia» fins anihilar-la, mentre que Batllori la justifica per la confluència de dos factors: la manca de tradició historiogràfica valenciana i la inexistència d’una conjuntura històrica propícia.²⁰³ Efectivament, si exceptuem el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, la migradesa es fa excessivament ostensible. Hi subsistí una història universal d’autor inconegut, inèdita encara, que inclou notícies sobre la ciutat de València, la Crònica universal de circa 1427 —ms 17.711 de la Biblioteca Nacional de Madrid—;²⁰⁴ una hipotètica versió de les Històries e conquestes de Pere Tomic continguda al ms. 625, anterior 92-4-24, de la Biblioteca Universitària de València —incorpora un text embrionari sobre Otger Cataló— datada l’any 1418;²⁰⁵ un còdex, molt malmés que conté una versió sorprenent de la crònica tomicana; a més d’alguna croniqueta nobiliària com la de Pero Maça. Per a Belenguer sembla com si el País Valencià s’hagués oblidat de la seua història.²⁰⁶

Les darreres recerques historiogràfiques han aportat alguns matisos que fóra convenient d’escatir. La Catalunya del darrer terç del segle XV es caracteritzà per una floració de cròniques nobiliàries, compilades per voluntat de l’aristocràcia ansiosa de cercar antecedents il·lustres després de la devastació produïda per la guerra civil, perquè «en son temps van preterint los linatges de gent d’estat en sa terra», com explicava un cronista apòcrif de l’època.²⁰⁷ Al País Valencià, malgrat l’actitud altiva i orgullosa de la noblesa regnícola, devia passar mutatis mutandis alguna cosa semblant, com exposa Vicent Gil: «El deute, la insolvència, les reclamacions dels creditors, l’execució dels béns dels morosos i les vendes judicials estan darrere de la gran activitat del mercat de la terra i de la intensa circulació de senyories que caracteritza el segle XV valencià».²⁰⁸ És a dir, durant el segle XV una part important de la noblesa valenciana es veié immersa en una situació social tan desesperada com la catalana, si més no. Fou per això que la redacció de textos historiogràfics enaltidors de la noblesa es féu tan present en aquest període. L’aristocràcia, alertada pel temps de mudança, promogué una literatura historiogràfica que contemplava uns orígens remots llegendaris, verídics o no, de les seues nissagues. A mesura que la posició social aristocràtica s’afeblia, la literatura nobiliària s’esforçava, com més va més, en mantenir la distància que la separava d’altres sectors socials com la puixant elit burgesa.

Algunes cròniques que circulaven entre l’aristocràcia han eixit a la llum els últims anys. Són compilacions amb un origen i una finalitat certament coincidents amb les cròniques dinàstiques catalanes del darrer terç del segle XV. Perarnau advertia fa temps sobre l’ús d’un manuscrit redactat entre 1490 i 1510 —ms. d-III-2 de la Biblioteca de l’Escorial— propietat Martí de Viciana el Vell, avi de l’historiador, en la redacció del capítol dedicat a la divisió carolíngia de Catalunya inclosa al Libro tercero de la crònica vicianesca. Els textos historiogràfics d’aquest còdex, a criteri d’aquest autor, «semblen transcrits ací a partir d’originals no gaire posteriors al 1430». Ferrando insisteix en l’estudi d’aquest manuscrit pel seu valor històric. Duran (1980: 419) atribuí la propietat del còdex a Martí de Viciana el Vell, confirmada en una nota autògrafa del cronista.²⁰⁹ De fet, pensem que Martí de Viciana cità la crònica indirectament en tractar la divisió carolíngia de Catalunya, en expressar que segueix una historia antigua catalana. Potser fóra per aquest motiu que el cronista acceptés la divisió de Catalunya en novenes, malgrat haver sigut fortament qüestionada per altres cronistes catalans, com Carbonell i Jeroni Pau, l’obra dels quals coneixia, a més de rebre el refús ardorós de Zurita.²¹⁰ L’origen nobiliari dels Viciana i l’època de redacció d’aquest manuscrit s’hi troben lligats perquè la família només podia remuntar els seus orígens a la segona meitat del segle XV, quan Joan II féu cavaller a Viciana el Vell i poc després esdevingué comanador de Borriana, de l’ordre de Calatrava, i acabà sent lloctinent de portantveus de governador a finals del 1477.²¹¹ Una època, doncs, propícia a les cròniques dinàstiques com la que posseïa l’historiador.

A Joan Baptista Anyés, preceptor del comte d’Oliva Francesc Gilabert de Centelles, hom atribueix la invenció d’ un text, a principis del segle XVI, que forní la llegenda carolíngia sobre l’origen mític dels creons com a originaris dels Centelles i la vinculació amb els ducs de Borgonya.²¹² Per la seua banda, Escolano demostrava els antecedents carolingis dels Vilaragut a partir d’«un manuscrito antiguíssimo que tengo en mi librería de la división de aquel Principado».²¹³ La divisió catalana es troba per tant, en el nucli d’aquesta cadena de cròniques que hem vist circular entre els ambients aristocràtics catalans i valencians. Un pseudodocument on es justifica la ‘dotalia’ de Catalunya —apareix en una crònica apòcrifa del darrer terç del segle XV— és reproduït amb algunes modificacions pel manuscrit dels Viciana i d’altres cròniques catalanes menors.²¹⁴ Així mateix, a més de Marquilles, la divisió carolíngia de Catalunya la recull la Crònica de Joan de Bur —ms. 280 de la Biblioteca de Catalunya—; el Memorial històric de Joan Francesc Boscà; el Dietari d’Alfons el Magnànim com constatava Maria Toldrà;²¹⁵ el manuscrit d’Escolano o la Descripción de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona de Dionís Jeroni de Jorba.²¹⁶ Podem conjecturar, doncs, que aquests textos derivaven d’un antecedent comú, usat pels diferents llinatges per justificar una ascendència emparentada amb els orígens carolingis. Tanta acceptació devien assolir aquesta classe de cronicons que Escolano no dubtà a donar crèdit als documents que admetien el llinatge carolingi d’algunes famílies valencianes de l’època: «Fins i tot arriben a transcriure’s les suposades còpies dels documents carolingis, tal com feia [Escolano] en parlar dels Vilaragut, els Vilanova o els Centelles», com escrivia Escolano: «Así parece por un traslado auténtico que se guarda en el archivo de Oliva, sacado fielmente de un Privilegio que originalmente le tienen en el de Barcelona» que òbviament no apareix.²¹⁷ Com ha posat de relleu Duran, en la historiografia del Renaixement, les llegendes fundacionals històriques servien d’ajuda útil per explicar uns orígens foscs alhora que abrillantaven un passat que així esdevenia gloriós.²¹⁸ Un mètode deja vu emprat de bell antuvi pels historiadors clàssics en la mitologia sobre els orígens de Roma i d’altres casos més pròxims.²¹⁹

La renovació historiogràfica

La historiografia valenciana, de tradició deficient assuavida per les noves recerques, excel·lí en castellà, paradoxalment, tot just quan el català iniciava un tomb històric que el faria virar vers una singladura astènica. Després de l’esclat revolucionari de les Germanies i d’ésser aixafats tots els seus seguidors fins al segle XVII, l’embrió cronístic despuntà amb un intent afable de reprendre les fonts històriques nacionals del País Valencià.²²⁰ Pere Antoni Beuter, un «capellà il·lustrat i vagament erasmista» en fou el precursor i escriví la Història de València en dues parts, la primera en català editada el 1538 i la segona en castellà, ampliada, publicada l’any 1551 i reeditada el 1604.²²¹ A Beuter hom atribueix la invenció del mite més difós de tota la història de la Corona d’Aragó, el naixement de la llegenda de les quatre barres, que narra sense esmentar-ne la font, segons Riquer perquè n’era l’autor.²²² L’any 1557 s’estampà el Libre dels Fets de Jaume I, el qual no es tornaria a reeditar fins al segle XIX. Anys també d’epitafi per a l’escola satírica valenciana, ressuscitada per Onofre Almudéver a la dècada de 1560,²²³ substituïda trenta anys després per l’Academia de los Nocturnos de la mà de Bernat Català de Valeriola, dietarista de la Germania.²²⁴ Martí de Viciana, fill de la petita noblesa, notari i funcionari de la monarquia, tenim-ho en compte, edità la seua obra en aquesta conjuntura històrica, malament i a repèl de la classe social a què pertanyia. La seua crònica pretengué assumir la història pròpia, en una línia subtil de curiositat erudita que en no res qüestionava l’establishment polític i cultural. L’adopció d’un to monàrquic exalçatori, a la recerca d’un entroncament amb les dinasties medievals anul·lava els possibles efectes crítics, en sintonia ideològica amb d’altres autors coetanis. Ambdós autors difícilment podien esdevenir més que benemèrits estudiosos d’un passat que, en el cas de Beuter, s’endinsava en excessos llegendaris.

Per sobre d’aquest paisatge històric, l’obra de Viciana excel·leix, al marge d’incloure tot de llegendes i meravelles dins la seua crònica —que verament i certa ho fa amb delectança. Fou la primera vegada que un autor establí un model historiogràfic per a la seua obra i el seguí fidelment: «fui induzido a scrivir esta historia, e no común, sino de reyes y grandes príncipes, reduziendo todo lo bueno de ellos a compendio por traher tantas cosas loables de los reyes que hasta hoy no se hallan en un volumen ni aun en muchos». Viciana no se’n va ni poc ni massa d’aquest projecte i ocasió hi haurà de comprovar-ho en aquesta anàlisi tan fragmentària. En el decurs de la crònica, l’autor es mou per dreceres que voregen la realitat quan no la superen, per la reproducció de llegendes d’època medieval, sobretot si tracten sobre gestes cavalleresques, com les narrades sobre la família Perellós. Per fonamentar les afirmacions, Viciana recorre a aprovados auctores i ocasionalment transcriu documents sencers, com el cas del testament de Jaume I que desvelen el coneixement profund que el cronista tenia de la historiografia medieval i moderna. L’abundància de matèria procedent de l’imaginari històric en la Crònica de València, no fa de Viciana un historiador al marge del ‘costum’, si ens permeteu el mot; algunes de les llegendes històriques incloses a la seua obra ja foren reproduïdes sense cap repugnància per autors tan prestigiats com Beuter, Carbonell o Zurita.

Aragó i Navarra

Al pròleg del Libro tercero, Viciana explica l’objectiu de la seua obra, seguint probablement l’exemple de Beuter,²²⁵ en tractar dels antecessors de Jaume I:

Primeramente escriviremos del primero rey de Aragón, don Garci Ximénez, hasta el rey don Remiro, donde se acabó la línea masculina de los reyes de Aragón. Y después escriviré de los condes de Barcelona (...) E después prosseguiré por los reyes de Aragón hasta el cathólico rey don Hernando de Aragón (...) e prosseguiré por los reyes de Castilla hasta la antedicha doña Isabel, (...) E después escriviré de la origen y suscesso de la ínclita casa de Portugal. E por quanto destos nuestros reyes procedió el cathólico don Phelippe, nuestro rey y señor, que por la gracia de Dios ha casado con la christianíssima casa de Francia, también trataremos de la origen y suscesso de los reyes de ella. Concluido con los reyes, escriviremos de todas las ciudades, villas y lugares del patrimonio real de este reino de Valencia.²²⁶

D’acord amb el pla traçat pel cronista i després de superar el capítol dels Perellós, a qui anava dirigida l’endreça del Libro tercero, es desplega la crònica històrica amb el naixement del regne aragonés fins on «acabó la línea masculina de los reyes de Aragón. Y después escriviré de los condes de Barcelona». És aquest el període que abraçarà aquest capítol: els orígens del regne d’Aragó i del comtat de Barcelona del període ante unionem.²²⁷

L’ordenació textual d’aquesta part segueix un esquema funcional amb els regnats distribuïts en capítols independents, una estructura similar a la composició d’altres cròniques que fou manllevada a les genealogies, com ha constatat Pere Quer.²²⁸ El criteri adoptat no s’aplica taxativament a tots els capítols sinó que manté una certa oscil·lació, d’acord amb la importància que l’autor atorga a cada monarca. Les variants comprenen des de l’esquematisme pur, els regnats de Garcia Ènnec o Alfons el Bataller, a la vasta dimensió dels de Pere I d’Aragó o Ramir el Monjo. L’escriptor segueix un diagrama preestablert que no guarda l’ordre cronològic. Cada regnat s’enceta amb unes notes sobre el rei successor, la valoració si s’escau del monarca, el matrimoni i els fills, si n’hi ha, la nissaga de l’esposa i aportacions patrimonials, gestes, conquestes i fets remarcables per acabar amb el temps del regnat, data de la mort i lloc de soterrament. Un esbós suficientment flexible que permet encabir qualsevol altra informació rellevant i estendre la narració si molt convé.

En aquest cicle sobre els orígens, Viciana ressegueix la genealogia dels reis compartits històricament per navarresos i aragonesos a partir de Garcia Ènnec Aritza. De forma gradual, eclèctica, diríem, l’escriptor ordirà la seua versió a partir d’una font principal provinent un d’auctor aprovado com fra Gualberto Fabricio de Vagad, autor de la Corónica de Aragón editada a Saragossa el 1499 i d’altre material historiogràfic posat al seu abast, dels quals extraurà l’essència necessària per conferir un segell personal a la redacció. L’ús d’aquest tipus de ‘tècnica’ plantejava greus dificultats estilístiques, no superades per l’autor en la redacció d’alguns apartats. Aquest entrebanc se’ns mostra descarnadament en l’estil i tempo narratiu, molt sintètic, excessivament esclau de la prosa típica de les refoses, en ocasions esdevinguda telegramàtica. La inclusió d’una llegenda tan coneguda com la fundació de Sant Joan de la Penya, que propiciava una relació raonablement més extensa, no fou aprofitada per l’escriptor. Justament, Viciana encetarà la narració de la genealogia reial amb aquesta faula. L’erecció mítica de Sant Joan de la Penya suposà una fita històrica de la qual Viciana coneixia nombrosos testimonis escrits, entre ells la Crònica de Sant Joan de la Penya origen, segons Cortadellas d’aquesta llegenda fundacional.²²⁹ En aquest capítol ressegueix la línia conductora de Vagad, extensa i monologuista, sintetitzada per Viciana.²³⁰ De vegades i sense esmentar-ho, l’autor modifica la cronologia de l’historiador aragonés per una altra de més adient. Aquest parer el trobem aplicat directament a l’any 716, datació de Vagad en l’entrada dels àrabs a la península, corregida per l’any 714, que figura a la majoria de cronistes. Així mateix, inclou el nombre de cristians que tot fugint dels àrabs s’havien refugiat dins la penya, «se acogieron hasta seiscientos cristianos de la tierra» diu, una xifra indicada per pocs historiadors. Només ho escriuen Carbonell «qui poden ésser DC hòmens» i Marineu Sícul «no eran más de seicientos Hombres».²³¹ La resta de cronistes bascula entre el nombre 300 o els 200, com expressa la Crònica reial. La llegenda dels eremites saragossans Feliu i Ot, de llarga estirp cronística, és resumida en unes quantes línies, car l’autor pretén estendre’s en la descripció d’algunes de les conquestes d’aquest rei. Un estranya distorsió s’introdueix en el suau relat vicianesc sobre la llegenda de la visió d’una creu vermella dalt d’un arbre verd, atribuïda per Viciana a Garcia Ximenes durant la batalla d’Insa, ja que la resta de cròniques fan aparèixer aquesta visió al rei Ènnec Aritza.²³² L’alteració pot imputar-se a la confusió de noms dels reis, tradició errònia provinent de la historiografia anterior, no esmenada llavors, arrossegada des de la cronística catalana medieval.

Els dos regnats següents, el de Garcia Ènnec, fill i successor d’Aritza, i el de Fortuny el Monjo, només són una brevíssima aproximació al seu temps, amb algunes poques dades com la conquesta de Pamplona per Garcia Ènnec i la concessió del privilegi d’hidalguía als habitants de la vall del Roncal pel rei Fortuny. Aquesta gràcia evidencia la seducció del cronista per les gestes heroiques dels cavallers, sobretot d’aquelles que suposaren l’accés a la noblesa. Per contra, la llarga digressió que realitza Vagad per relatar l’origen del nom d’Aragó i dels rius que formen la vall, el cronista la resol expeditivament en dues línies.

Semblant fortuna correrà el regnat de Sanç Garcés I, al qual el cronista només dedicarà unes poques ratlles, amb alguns punts aclaridors d’una transmissió textual defectuosa. Viciana explica que Sanç Garcés I fou fill i successor de Fontuny Garcés, potser perquè Carbonell i Beuter ho explicaven així, i també d’altres textos històrics que perpetuaren l’equívoc. Sanç Garcés I no fou fill del rei Fortuny sinó de Garcia Ximenes, conegut com el Príncep de Navarra, que exercí la regència del regne durant més de 20 anys mentre el rei Fortuny era presoner a Còrdova.

La mort en batalla del rei Sanç Garcés I deixà orfe el seu fill de 6 anys Garcia Sanxes I i el seu oncle Ximèn Garcés n’ocupà la regència durant el període de 925-931. Una conjuntura històrica recollida per la cronística que Viciana no desdenya i que probablement està en l’origen de la confusió dels regnats que s’hi succeïren. La tradició textual de la dinastia navarroaragonesa recollida per la historiografia catalana, almenys des de la Crònica de Sant Joan de la Penya, derivada amb algunes variants de la Història Gòtica de Jiménez de Rada, el Toledà, estableix la llegenda del naixement de Sanç Avarca durant el regnat de Garcia Ènnec, fill d’Ènnec Aritza. Viciana se’n fa ressò i no dubta en absolut de les dades fornides tant per Carles de Navarra, d’on manifesta que extrau la narració, com per Carbonell, Vagad o Beuter. Per al cronista, amb el regnat de Sanç Garcés es cloïa una època i, a causa de restar vacant el tron dels regnes, dos años, indica, s’iniciava una altra. En el relat emergeix, de sobte i sense cap mena de transició, la figura llegendària del rei Ènnec Aritza. Una variant fabulosa introduïda probablement per la Crònica reial, almenys això se’n desprèn, que fou seguida sense discussió per la historiografia medieval i renaixentista.

L’enorme difusió que el regnat d’Aritza tingué durant l’època medieval —hom li atribueix ser la primera figura reial aragonesa— per l’accés al tron de Pamplona i al comtat d’Aragó, enllaçats tots dos amb la línia dinàstica dels comtes de Barcelona, provocà que la historiografia catalana recollís la genealogia des de bell antuvi i n’actués d’element transmissor, com posà de relleu Coll.²³³ El mateix procés seguirà l’autor, fins al punt de dedicar al regne aragonés més atenció que al casal de Barcelona. I en això no procedeix de forma estranya sinó que es deixa arrossegar per la potència d’una tradició historiogràfica d’anys i panys, ben contrastada i convenient a la noblesa valenciana. En la reproducció del fur d’Aragó només ressegueix el model que havien establert altres cròniques catalanes i el seu compatriota Beuter. L’aristocràcia valenciana, a qui s’adreçava l’obra, devia conèixer la història d’Aritza a més de la genealogia navarroaragonesa, bé pels relats orals que proliferaven en el temps bé per les compilacions novel·lesques que hi circulaven.²³⁴ Recordem que moltes de les famílies de l’aristocràcia regnícola, i no de les menys importants, feien retrocedir la seua nissaga fins a l’època carolíngia, com hem vist als casos dels Vilaragut o Centelles, al marge que això comportés l’alteració de la història, l’adulteració dels fets o simplement la falsificació de documents. Una vella tradició que no es van inventar els valencians i que trobem usada prolíficament en la història.²³⁵

Viciana comença el capítol d’Ènnec Aritza a partir del relat cronístic de Vagad.²³⁶ Hi escriu les dades bàsiques del cavaller de Bigorra esdevingut rei: la noblesa de sang, procedent de la reialesa gòtica segons la historiografia medieval, l’explicació del sobrenom, l’alçament i elecció com el rei d’Aragó i Navarra a l’església de Sant Victorià, la creació del fur del justícia d’Aragó, etc. Segueix una argumentació típica de l’època que uneix la providencialitat de l’elecció reial amb els senyals transmesos per la divinitat. La visió confirmadora d’una tria assenyada, li fou enviada al rei Ènnec Aritza, el qual «vido en el cielo sereno una cruz blanca», el qual la prengué «por su divisa y armas invencibles». Uns escassos mots exploren la situació del monarca: el casament i el naixement del fill i successor Garcia Ènnec, la mort del rei, etc. Finida la nota règia, la redacció s’amanseix en un paràgraf preparatori per a la transcripció documental: el capítol primer del fur compartit per aragonesos i navarresos. Una inclusió que delata la procedència de la font consultada: la Crònica de Navarra. Probablement es tracta de l’obra homònima escrita pel príncep Carles de Viana. La crònica principesca relata el jurament però no transcriu el fur, potser Viciana s’equivocava o potser consultà un manuscrit desconegut avui.²³⁷ Tanmateix, Beuter reprodueix el capítol foral copiat per Viciana al peu de la lletra.²³⁸ Aquest document serveix d’excusa a l’historiador, «según en la Chrónica de Navarra se contiene», per explicar la llegenda del nomenament pel rei Garcia Ramírez de les dotze cases de Navarra, a semblança dels dotze pars de França. Una adscripció força difícil de justificar segons Cortadellas, que n’atribueix l’autoria a Pere Antoni Beuter o almenys la primera aparició pública.²³⁹ Una llegenda esdevinguda inexistent abans de Beuter que l’escriptor borrianenc transcriu fil per randa, amb lleugeres variants ortogràfiques, a partir de la crònica d’aquest autor. De fet, la llegenda navarresa no apareix ni a la crònica redactada per Carles de Viana ni tampoc a la cronística medieval catalana.

Finit el regnat d’Aritza s’inicia el brevíssim capítol dedicat al seu fill Garcia Ènnec amb les dades bàsiques del monarca, és a dir, el casament, el temps del regnat, l’any del traspàs, 889, i el lloc on fou sebollit. Dues dates no coincideixen amb cap de les cròniques consultades, el temps que regnà i l’any que morí, i desconeixem la font d’on pogué extraure-les. Únicament s’hi aproxima Beuter que data amb aquest any, 889, un privilegi atorgat pel rei a Sant Johan de la Penya.

La llegenda del naixement de Sanç Avarca ocupa la resta del capítol i s’inicia amb una mena d’exordi que justifica vanament la seua objectivitat en aquesta narració. Les «diferentes opiniones» que al seu criteri mantenen «los auctores aprovados», no esmentats, li permet afirmar notarialment: «He colegido de todos ellos lo que más paresce ser verdad». Un procediment productor de certeses que veurem usat altres vegades. Analitzarem doncs, les dades apuntades per esbrinar la composició que, en mans seues, adopta un to novel·lesc ben reeixit malgrat que la brevetat n’impedisca el lluïment narratiu. La confessió inicial del cronista obri la via per desentranyar el procediment creatiu de l’escriptor. Per a l’anàlisi textual hem seleccionat alguns factors que solen sacrificar-se a les cròniques en favor d’una major clarícia expositiva, que l’habitual cura de Viciana ha preservat. L’acarament d’aquests fragments desvelaran si l’escriptor fabula o s’ateny a alguna obra concreta.

La narració és un relat aglutinador i apressat de la llegenda, alguns aspectes de la qual sobresuren del relat i es detenen en petits detalls que denoten l’estil meticulós de l’historiador. Així ho notem a la precisió del nombre d’assaltants, «dos compañías de agarenos», allà on la història es decanta per una xifra indefinida a l’estil d’un «aguait de moros» o una fórmula similar. L’acció agarena és acolorida amb l’afirmació que la reina fou «despojada hasta la camisa», adaptació suggerent de la versió de Beuter (1995: 29) el qual determina que «fueron despojados los muertos por los moros» on la coincidència del verb no ha de passar inadvertida. La llacuna descriptiva deixada pels altres relators és coberta amb coherència per Viciana, el qual fa derivar la narració per a què el cavaller Guevara, descobridor de la reina gràvida, trobés «su cuerpo desnudo». El relat prossegueix amb la davallada a terra de Guevara que observa com de la ferida de la reina naixia «un bracito de niño» circumstància que molts pocs autors havien posat de relleu ja que la versió més antiga ni tan sols especifica que isqués cap membre per la ferida. Tomic, Carbonell, Carles de Viana o Beuter coincideixen en què del ventre de la reina «exia una mà de criatura». Sícul s’aproxima a la imatge del cronista de Borriana en escriure que «el niño que en el vientre tenía sacava el braço».²⁴⁰ L’aplicació del diminutiu hom ha d’atribuir al cronista i caldria anotar-la en la tradicional tendència en aquest sentit del parlar valencià. Podem completar la descripció amb una crònica apòcrifa catalana de finals de segle XV: «E véu la mà e bras de l’infant que era en lo ventre de sa mare».²⁴¹ Tot i que Viciana no degué consultar aquest text, podem conjecturar que, almenys, coneixia aquesta variant i que Sícul no fou l’única font d’aquest fragment. L’última dada d’aquest contrast ens forneix de dos elements complementaris de l’acció del cavaller a l’hora d’extraure l’infant de la mare: l’arma que serví per obrir el ventre: «con un puñal, abrió la herida» i l’embolcall usat amb l’infant: «le envolvió entre paños». El primer pertany clarament a Viana, variant seguida molt de prop per Beuter. Tots dos especifiquen aquesta arma en lloc de l’espasa d’altres versions: «abrió el vientre de la reyna muerta con su puñal» diu Beuter.²⁴² El segon correspon a l’historiador sicilià Sícul en afirmar que la criatura «bien enbuelta en sus paños prestamente levó a su casa».²⁴³ Un apunt final permet anotar la filiació textual del sobrenom Avarca. La llegenda s’escindeix en dues tradicions nominals, la primera fa derivar el nom de la condició de pastor del rei, difosa a través de la Crònica de Sant Joan de la Penya i continuada per Vagad. La segona justificava el nom a causa del tipus de calçat, variant seguida pel cronista, presa literalment de Beuter, tot i que Sícul també la incloïa. No faltava a la veritat Viciana quan asseverava que havia «colegido de todos ellos» la seua narració llegendària, car cap crònica ofereix aquestes dades isoladament.

La història dels regnats compartits per aragonesos i navarresos acaba amb tres capítols finals, dedicats als reis Sanç II Avarca, Garcia Sanxes el Tremolós i Sanç III el Gran, molt reduïts i esquemàtics, que contenen poca cosa més que les dades de successió, els casaments i algunes conquistes que l’historiador considera importants, com la de Cantàbria per Avarca. Inclou l’explicació general del sobrenom del Tremolós i segueix Beuter i Vagad per al nom de l’esposa de Sanç III. El nom d’Elvira corria des del Toledà, transcrit en ocasions com Geloira, nom recollit per la Crònica de Sant Joan de la Penya i d’altres obres.²⁴⁴ Hem de fer notar que en aquesta ocasió Viciana, per un afany subtractiu, barreja noms de fonts i situacions extretes d’aquest dos historiadors.

S’obri una nova fase que cobreix la línia dinàstica descendent de Ramir I, considerat míticament el primer rei d’Aragó, fill natural de Sanç el Gran i Sança d’Aivar, fins a la unió matrimonial de Peronella, filla del rei Ramir II d’Aragó, amb Ramon Berenguer, IV, comte de Barcelona. Comprèn cinc capítol d’extensió molt desigual, entre els quals sobreïxen el dedicat a Pere I d’Aragó i el de Ramir II el Monjo, que tanca aquest tram dinàstic.

Per al regnat de Ramir I, l’historiador bandeja la font seguida fins en aquest moment, Gualberto de Vagad, i s’inspira en un autor valencià més pròxim en el temps, Beuter,²⁴⁵ i en d’altres cròniques, com ara comprovarem. La redacció es mostra succinta en tractar la llegenda de la reina difamada, només unes línies puntuals, tot i la popularitat historiogràfica que aconseguí; qualifica d’antenado al rei, atribut manllevat a Beuter, l’honor aconseguit i el casament amb la filla del comte d’Armanyac i de Bigorra. Prossegueix amb la nova de ser considerat el primer rei d’Aragó i una notícia addicional sobre la creació de l’església de Jaca, la fundació del monestir de Sant Pere de Siresa i l’adopció del ritual romà en lloc de l’ofici toledà.

L’època del rei Sanç Ramírez d’Aragó no presenta problemes carregosos de fonts, ja que l’única discussió possible fóra establir quin dels dos historiadors resseguits fins ara, Vagad o Beuter, és el seleccionat pel cronista per a la consecució d’aquest període. De la lectura dels textos d’aquests dos cronistes es desprèn una ordenació textual que mostra la dinàmica redactora emprada per Viciana. L’escriptor explica que aquest rei vencé en tres batalles: «la una en Çaragoça, la segunda en Morella por mayo del año 1088 y la tercera cabe Tudela». Segueixen les notes sobre les conquistes, la fundació de monestirs, la penitència del rei, altres conquistes com Monsó i Luna, l’ajut al rei Alfons VI de Castella i el setge d’Osca. Només Vagad presenta així ordenades les dades històriques, molt més extenses i cargolades, com s’adiu a un estil tan ampul·lós i retòric com el d’aquest cronista.²⁴⁶ Vegem només un exemple sobre la seqüència temporal en què apareixen aquestes tres batalles. Per a Beuter, que segueix Vagad: «La primera fue cerca de Tudela año de mil y ochenta y quatro (...) La segunda batalla señalada y principal fue cerca de Morella (...) La tercera (...) fue cerca de Çaragoça».²⁴⁷ L’ordenació coincident amb Viciana la trobem a Vagad: «Fue la primera cabe la ciudad de Çaragoça (...) Venció la segunda vez allà sobre Morella (...) que se dio en el mes de mayo año de mil y ochenta y ocho (...) La tercera (...) fue cabe Tudela». Unes dades extretes segons Vagad de la «Corónica real del archiu de Barcelona y según que lo escrive la Corónica de Valclara que és la misma que la de Pobled y es en lengua llatina».²⁴⁸ És a dir, hom parla de la Crònica de Sant Joan de la Penya en ambdues versions lingüístiques, gens estranya al nostre cronista, malgrat el seguiment fet d’altres autors que, com hem vist, la tenien per font principal.

Viciana abandona la narració mítica sobre la mort de Sanç Ramírez al setge d’Osca i la prossegueix amb l’escomesa final sobre la ciutat, preparada pel seu fill i successor Pere I d’Aragó, de la qual resultà brillant vencedor. Les quatre llegendes que integren la gruixa d’aquest regnat, centrades sobre els mites fundacionals i familiars aragonesos, són narrades dins d’un únic fet bèl·lic: el setge d’Osca. La resta del capítol, més aïnes escassa, la dedica el cronista a copiar una reflexió feta per Vagad, a qui esmenta explícitament, sobre les virtuts del poble aragonès, a donar constància d’algunes victòries més i a facilitar les dades matrimonials i successòries del rei Pere I, d’acord amb el dibuix textual previst. La batalla d’Alcoraz és la primera, molt aflaquida si la comparem amb la versió de l’historiador aragonés o la del valencià Beuter, d’on n’extrau les dades principals; la segona tracta de l’aparició al camp de batalla de quatre caps de reis agarens, un dels mites sobre l’origen de les armes d’Aragó; la tercera sobre l’origen dinàstic dels Maça de Liçana i la quarta és l’origen del crit de Sant Jordi, un altre dels mites fundacionals. Quatre textos fruits de l’imaginari de l’època que trobem recollits per la major part de la producció historiogràfica catalana baixmedieval.

L’aparició de Sant Jordi amb la creu, el nom del qual omet Viciana, i del cavaller alemany, és relatada de forma molt concisa pel cronista, que només reporta les dades necessàries perquè hom entenga la història, tot bandejant la retòrica historicista que fan servir les dues fonts consultades en favor d’un major ritme narratiu. Cal destacar una interpolació no inclosa anteriorment: el fet que el cavaller alemany desconegués la lengua de España. La historiografia recull la forma d’expressar-se el cavaller: «Empeçó a hablar en latín pues no le entendían su vulgar alemán» escriu Beuter, cronològicament el més pròxim a Viciana.²⁴⁹ La intrusió vicianesca adopta el perfil d’una figura retòrica emmascaradora al·lusiva al castellà, suposem, vist que els cavallers que lluitaren al setge constituïen un totum revolutum de llengües: aragonès, català, basc, gascó, etc. com s’esqueia al moment històric. D’altra banda, causa perplexitat l’oblit voluntari del cronista de les llegendes sobre els orígens d’alguns dels llinatges més influents d’Aragó, alguns d’ells trasplantats al País Valencià.²⁵⁰ L’excepció feta amb els Maça de Liçana, potser podria justificar-se per la figura de Pero Maça, governador d’Oriola i cruel repressor de la Germania, ben conegut del cronista. L’origen dels Bolea, Urrea, Cornell, Montcada i Corella, a més dels Maça, són citats bé per Vagad bé per Beuter,²⁵¹ mentre que Viciana els foragita rigorosament de la seua crònica, potser en justa correspondència al tracte tan aspre que dispensaren a la seua obra. Així consta, almenys, en el cas dels Corella, comtes de Cocentaina, considerats els inductors i responsables del segrest judicial del nobiliari o Libro segundo de la Crònica de València.²⁵² Tant Sícul com el còdex familiar coincideixen en el dia que morí en batalla el rei Pere I: «lo dia de Sent Miquel de setembre».²⁵³ Altra cosa és l’any assenyalat per Viciana, 1108, que manlleva a Sícul abandonant l’anotació del seu còdex, MCXXV. Beuter i Vagad se’n separen d’aquesta data.

Alfons el Bataller és el continuador de la dinastia i tret de les dades personals, casaments, victòries i pèrdua final, l’historiador no hi facilita més informació, només reprodueix la controvèrsia sobre si morí en la batalla o fou sebollit al monestir de Montaragó. La brevetat i concisió d’aquest període fa difícil esbrinar en quin autor s’inspirà el cronista, tanmateix, l’ordre textual seguit en la citació de les ciutats conquerides coincideix amb Vagad,²⁵⁴ mentre que en l’any de la mort, 1126, tot i que Beuter esmenta la data correcta, l’any 1134, Viciana opta per seguir Sícul.²⁵⁵

Amb Ramir el Monjo, darrer rei del cicle fundacional navarroaragonès, fineix aquest període i s’obri tot seguit la dinastia del casal de Barcelona, que confluirà, en una línia històrica paral·lela, amb la unió de tots dos territoris sota una mateixa corona. El contingut d’aquest capítol es pot resumir en les dades dinàstiques del monarca i la narració de la llegenda de la campana d’Osca, una tipologia habitual d’aquest cronista, i d’altres, és clar. L’extensió dedicada a aquest monarca, dues columnes, contrasta amb les 16 columnes de Vagad, a qui seguirà en la selecció divulgativa. La lectura de l’obra del monjo aragonès no serà lineal, sinó que actuarà de guia per elaborar la seua versió, com d’habitud hem vist a les llegendes històriques. Hi detectem també traces d’altres cròniques, rastrejades a partir d’alguns detalls que la Corónica d’Aragón omet o reporta en una altra variant. Tres indicis forniran la base sobre la qual escatirem l’ús d’altres textos presents al capítol: el sobrenom del monarca, Carnicoles; el missatger tramés a l’abat del monestir de Sant Pere de Tomeres, el criado, i la classe de cultiu que l’abat talla davant el criat sens gosar obrir la boca, plantas e yerbas. El sobrenom de Carnecoles només el trobem escrit de forma similar, en castellà, a Beuter Carne y Coles,²⁵⁶ tot i que la tradició historiogràfica catalana ja l’havia batejat així, Carn-e-cols,²⁵⁷ amb la qual cosa ho assenyalem amb una certa cautela. La majoria de cronistes parlen d’un missatger tramés pel rei sense especificar el càrrec, Beuter escriu un infançón, només Sícul reporta que tramés «secretamente un criado de quien mucho se fiava».²⁵⁸ Sobre els caps tallats de les cols d’on li provingué el sobrenom, Sícul divergeix de la narració tradicional i narra que l’abat «derribava cortando las flores más altas e las ramicas de las yerbas más subidas», d’on probablement Viciana extragué el seu plantas e yerbas.²⁵⁹ Una fusió de continguts llegendaris molt cara al nostre historiador.

El casal de Barcelona

Contrariament a l’ús d’altres cronistes, que marquen amb rúbrica i caplletra el canvi de període, la línia dinàstica catalana es diferencia de la paral·lela aragonesa amb un modest punt i a banda, sense cap altra marca tipogràfica que altere el ritme narratiu de l’historiador. Viciana pretén d’aquesta manera manifestar la unió ferma de tots dos territoris dins una mateixa corona, com un continuum històric. Caldrà esperar a la pàgina següent perquè aparega el primer signe distintiu del casal de Barcelona: l’efígie eqüestre d’Otger Golant Cataló guarnida amb les barres que identificaran el comtat.

El primer capítol de la sèrie comtal, si ens accepteu la denominació, atesa la mancança de signes separatius llampants amb el regnat de Ramir el Monjo, és aprofitat pel cronista per introduir una variant molt elaborada de la llegenda d’Otger Cataló i els nous barons de la fama. L’autor incorpora, a més, una interessant versió de la dotalia de Catalunya, continguda al còdex familiar amb una variant d’aquest text llegendari.²⁶⁰ Vista aquesta circumstància, podíem esperar que l’autor es limités a traslladar la variant continguda al manuscrit heretat o refusar-la directament, com féu Carbonell.²⁶¹ Tal volta degué sucumbir a l’influx de l’imaginari col·lectiu ja que, com afirma Coll, «les darreries del segle XVI veuen una veritable internacionalització de la llegenda» i és admesa per molts autors coetanis de Viciana com el propi Beuter, Tarafa, Zurita, amb reserves, o Despuig.²⁶² També perquè oposar-se a la corriente de la tradición devia resultat dificultós, com exemplificà Escolano algunes dècades després.²⁶³ L’escriptor no es limità a traslladar la versió de Tomic i del text familiar, algunes petges suggereixen, en la matèria d’Otger Cataló, l’existència d’una fusió de material llegendari divers. D’acord amb l’estudi de Coll, la filiació d’aquest fragment s’entronca amb la versió de Tomic, per la incorporació d’alguns trets diferencials «influència de Beuter», afirma Coll. Cercarem, doncs, si al marge de Beuter hi són presents altres textos historiogràfics.²⁶⁴

Acceptem de bestreta que el gruix narratiu deriva de les Històries e conquestes de Pere Tomic, exactament de l’edició prologada per l’humanista Martí d’Ivarra i estampada a Barcelona per Carles Amorós l’any 1534, molt pròxima en el temps a l’autor. De fet, Viciana segueix la relació d’aquest autor i només es permet certes llicències literàries, mancades d’interès, en la traducció al castellà. Per escatir les aportacions d’altres cròniques, centrarem l’anàlisi en quatre punts: el ressò de la presa de Sobrarb pel rei Garcia Ximénez com la causa de l’entrada del príncep Otger a Catalunya; el nombre de cavallers e infants que l’acompanyaven, hasta veinte mil cavalleros e infantes; l’any que es produí l’entrada i l’ascendència alemaya del llinatge dels Montcada.

El primer fet només el reporta Beuter (1995: 61) que l’introdueix per contextualitzar la narració. Al segon, gairebé totes les cròniques consultades segueixen Tomic en l’afirmació que «eren entre lo príncep e aquests barons sos companyons e lurs companyes en nombre de vint-cinch mília combatents entre de peu e de cavall».²⁶⁵ Sícul integra la xifra de Viciana en un altre context: «avía en aquellos exércitos que embiaron veinte mil de cavallo», uns cavallers comanats, però, per Carlemany, no per Otger Cataló.²⁶⁶ Una confusió fruit possible d’una lectura apressada del text aragonès o, més versemblantment, d’una refosa amb la variant beuteriana. De fet aquest darrer autor data l’entrada d’Otger en temps de Carlemany, moment en què se li uniria el capità Otger Katazlor, como le nombra el rey Charles de Navarra, amb els nou barons de la fama, per entrar amb con harta buena compañía de cavalleros que trayan a conquistar Cataluña, és a dir, sense ajustar cap xifra. La síntesi narrativa desvela una interessant relació textual entre l’obra de Carles de Viana citada per Beuter amb les nombroses cròniques manuscrites que la reportaven, transmeses durant la València baixmedieval i renaixentista. Segons Coll, Beuter conegué l’obra de Carles de Viana a través d’un exemplar amb la llegenda interpolada.²⁶⁷ La tercera marca assenyala l’any de l’entrada a Catalunya, habitualment transcrita segons la data proposada per Tomic, 733. Dels antecedents que hem vist, sembla que només Viciana s’atreví a corregir aquesta data i proposar l’any 732. L’historiador, però, només la reportava de la versió ‘etimològica’ de la llegenda, continguda en un manuscrit de la Biblioteca Universitària de València, o en una hipòtesi més agosarada, d’una antiga crònica que la trau a la llum. Aquesta segon opció constitueix una notable baula que enllaça amb la tradició historiogràfica valenciana a què hem al·ludit a l’apartat precedent, confirmada pels textos de Beuter, Viciana i Escolano. Amb certa prudència podem afirmar que aquesta data prové d’un manuscrit valencià perdut o més probablement d’una de les dues cròniques de l’apòcrif Puigpardines, el ms. Y.III.4: «E per algun temps ans que l’emperador Carles Maynes vingués en Catalunya, ço és, en l’any DCCXXXII», un còdex on Pérez Bayer identificà unes anotacions dels bisbe de Sogorb Joan Baptista Peres.²⁶⁸ El manuscrit fou adquirit al darrer terç del segle XV pel notari Lluís Matoses, alguns protocols del qual es conserven avui al Col·legi del Patriarca. La redacció mena cap a l’exaltació de la família Ponç de Jardí, un dels membres de la qual, el cavaller Francesc de Jardí i Menaguera, era radicat a València a finals del segle XV i mantenia pretensions hereditàries sobre alguns llocs de Càller continguts en aquest manuscrit.²⁶⁹ Un text històric molt productiu al qual hom caldrà retornar per l’evident connexió que manté amb la historiografia valenciana i catalana dels segles XV i XVI. El quart senyal, expressat tal com ho fa Viciana: Dapifer de Moncada, descendiente de la casa de los illustres duques de Baviera, només pot pertànyer a Beuter tot i que en una estranya interposició.²⁷⁰ Aquest autor en finalitzar el relat de la batalla d’Alcoraz explica que el cavaller alemany que acompanyava Sant Jordi quedó en Aragón y ay linaje d’el y dizen algunos que descienden los Moncadas, anotació manllevada de Carbonell. L’arxiver català, tot i blasmar les llegendes, acceptà que el cavaller de la batalla d’Antioquia «era alamany de la casa de Montecatheno», a partir d’un lletra tramesa per Jaume Pérez, bisbe de la Seu de València, a Pere Ramon de Montcada, senyor de Vilamarxant, tots dos coetanis d’aquest cronista. Posteriorment, en tractar de Guifré d’Arrià, diu Carbonell: «vénen a creure alguns històrichs moderns accutíssimos que aquest fonch natural del ducat de Bavària en Alemanya».²⁷¹ Una redacció convenient a Beuter que l’usarà per reblar el clau sobre l’origen llegendari dels Montcada, aplicat ara al capità dels nou barons de la fama que dio principio a la casa de los Moncadas en Cathaluña, que era del linaje de los duques de Bavera.²⁷² Tot i que coneix ambdues obres, la decantació per l’obra pel seu paisà resulta evident. Com a dada curiosa, Coll precisa que Viciana és el primer cronista en esmenar la transcripció de ‘Napifer’ —pres equivocadament per un nom de fonts— pel de ‘dapifer’, sinònim de senescal, càrrec vinculat durant generacions a la família Montcada.²⁷³

La divisió en novenes segueix el cànon establert per Tomic, encara que sintetitzat, i només una certa semblança en la disposició textual —exempta en ambdós historiadors valencians— ens permet inclinar-nos amb molta prudència en favor de Beuter.²⁷⁴ Aquest autor adverteix, però, que la divisió no es féu en època de Carlemany sinó en temps del comte Ramon Berenguer, explicació que Viciana s’estalvia i no comenta. La divisió en dotzenes que completa el relat pertany, segons indica el propi escriptor, a una historia antigua catalana. Una ‘història’ patrimoni del llegat familiar, custodiada avui a la Biblioteca del Monestir de l’Escorial.²⁷⁵

Després del llarg passatge miticollegendari d’Otger Cataló, sembla que el cronista emprengués una cursa desusada contra el temps, de forma i manera que al primer capítol combina una brevíssima versió de la llegenda de les quatre barres, reportada a Beuter, i aplicada pel cronista al pare de Guifré el Pelós, amb la lloctinença del comtat de Barcelona atorgada pel rei Lluís de França.²⁷⁶ Viciana ressegueix Carbonell en l’atribució al comte d’una ascendència bàvara i refuta rotundament, no se tiene por verdad escriu, l’afirmació de algunos escritores que Bernat de Septimània fos comte Barcelona abans de Guifré. Uns escriptors entre els quals trobem Carbonell —el primer cronista que inclou aquest comte en la genealogia comtal—, Beuter i els humanistes italians Biondo i Plàtina.²⁷⁷ Una inclusió confirmada posteriorment per la historiografia.²⁷⁸

En referir-se al comte de Barcelona Guifré el Pelós Viciana relata la llegenda de les quatre barres, que tenia molt fresca per les celebracions rituals del nou d’octubre a la ciutat de València, amb tota la litúrgia, cerimoniosa i cívica, del trasllat de la Senyera. També perquè l’any 1538 se’n féu una celebració especial per remembrar els tres-cents anys de la conquesta i a la Seu predicà mossèn Pere Antoni Beuter, amb un sermó que més aïnes semblava un panegíric.

Segueixen els capítols dedicats als primers comtes, Guifré el Pelós, Miró II el Jove i Guifré II de Besalú. En incloure aquests dos darrers en la línia de successió comtal, Viciana perpetua un vell error de la historiografia medieval ja que cap dels dos foren comtes de Barcelona. Els textos, d’una brevetat enigmàtica, tant poden pertànyer a aquesta crònica com qualsevol altra. En tot cas, les dades subministrades per Viciana les trobem formulades de manera similar a la Crònica de Sant Joan de la Penya, a les Històries e conquestes de Pere Tomic o a la densa historiografia menor de finals del segle XV. Potser cal destacar el lleu esment de la llegenda de Guifré el Pelós, reduït al matrimoni del comte amb la filla del comte de Flandes.

Més extens és el capítol dedicat al comte Borrell II. Amb motiu de l’assalt d’Almansur a Barcelona l’any 985, inclou la llegenda dels homes de paratge, aprofitada per explicar didàcticament el tractament foral que rebien aquests nobles al País Valencià i quan se’ls aplicava aquesta figura social. La versió vicianesca, incompleta, segueix les línies mestres de Beuter el qual l’extrau gairebé literalment de Tomic.²⁷⁹ L’historiador valencià transcriu, en el mateix ordre, la llista tomicana dels cavallers que vingueren amb el rei de França en socors del comte Borrell, tot i que modifica els noms de Ferrer d’Enveya i Berenguer de Peguera pels de «Ferrer de Enuig» i «Berenguer de Spareguera». De l’extensa relació Viciana només fa menció de Dalmau de Claramunt i Ramon de Vilaragut. Clou el període una narració succinta de la falsa mort del comte Borrell.

L’etapa dels successors del comte Borrell, Ramon Borrell, Berenguer Ramon i Ramon Berenguer, només comprenen una visió lacònica. L’estil d’alguns textos i les dates es corresponen amb l’obra editada de Pere Tomic. El cronista no s’està d’assenyalar la compostura dels Usatges, denominació que transcriu en català, establerts amb el concurs dels estaments socials, los quales hasta oy se guardan en Cataluña.

Al passatge següent es narra el moment històric de Ramon Berenguer Cap d’Estopa, espai ocupat quasi totalment per la llegenda de Berenguer Ramon el Fratricida, adaptada segons la versió de Beuter, textos llatins inclosos reportats de Carbonell, amb algunes incursions a la Crònica de Sant Joan de la Penya per explicar el camí seguit pel Fratricida dende San Celoni para Girona i al mateix Carbonell, de qui pren el nom de l’esposa del comte Cap d’Estopa, Mahaltis, en lloc de l’Almodis d’altres textos.²⁸⁰

Després de la descripció del casament, la lloa i les conquestes, un extracte de la llegenda del bon comte de Barcelona i la conquesta de Mallorca dominen l’apartat del comte Ramon Berenguer III el Gran.²⁸¹ Resulta tan concisa la narració d’aquestes històries, que ens veiem impedits de detectar cap rastre justificatiu, encara que possiblement pertanguen a Tomic.

La narració de la línia dinàstica dels comtes de Barcelona fineix al capítol dedicat a Ramon Berenguer IV, on conflueixen les línies paral·leles que menaran fins a la unión del reino de Aragón con el principado de Cataluña. És per això que el cronista aprofita l’ocasió per fer un repàs als blasons comuns: el patronatge de Sant Jordi i les quatre barres, a més d’al·ludir al pacte de matrimoni entre Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó. Amb el casament s’insereix tangencialment la llegenda de Guillem Ramon de Montcada,²⁸² amagrida en poques línies i, en llenguatge apologètic, explicar la incorporació dels regnes de València, Mallorca, Sicília, Sardenya... Continua amb les fundacions eclesials d’aquest príncep, en una espècie de summa cronològica extreta de Beuter i un recordatori de l’expedició a Almeria, bressol de la llegenda de Galceran de Pinós, silenciada per Viciana inexplicablement, malgrat que la versió de Beuter siga «un relat extraordinàriament literari», en expressió de Martí de Riquer, i que la resta del capítol s’inspire en l’obra aquest autor.²⁸³ La data i el lloc de la mort la reporta Sícul el qual reprodueix l’error toponímic —transcripció equivocada de Gènova per Girona — perpetuat des dels Gesta Comitum, obviant la correcció del seu coetani Pere Antoni Beuter.²⁸⁴

L’ambiciós propòsit cronístic de Martí de Viciana es recolza en un domini extens i productiu de la historiografia europea i peninsular. Per al període analitzat, la confluència de les línies dinàstiques d’Aragó i Catalunya en una sola corona, se centra en tres autors relativament coetanis de l’escriptor: Fabricio Gualberto Vagad per a l’etapa de Navarra-Aragó, L. Marineu Sícul per a l’Aragó mític i Pere Antoni Beuter per al comtat de Barcelona. Cadascun dels tres historiadors seleccionats ho és per a un sol període, malgrat que en ocasions hom localitze algunes petges de qualsevol dels altres dos. Així mateix, la cronística catalana baixmedieval adquireix un important ressò dins l’obra de Martí de Viciana, reportada sobretot en l’imaginari històric, que farceix curullament la prosa historicista de l’escriptor. Una cronística que l’autor considera significativament de tradició aliena i distant. Al text reconeixem fragments de la Crònica de Sant Joan de la Penya, de les Històries e conquestes de Pere Tomic o les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell.

Hi existeixen coincidències textuals, sobretot en el llegendari caronlingi, que connecten la Crònica de València amb el ramell de cròniques dinàstiques, datades al segle XV, justificatives d’uns orígens familiars prestigiosos coincidents amb les cròniques catalanes de final del XV. Una historiografia poc coneguda avui dia que conegué una ampla difusió entre els cercles nobiliaris. És citada a les obres de Beuter, Viciana o Escolano que caldrà exhumar i estudiar conjuntament per resoldre les contradiccions i intencionalitats que suggereixen. Un d’aquests còdex, el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, es trobava a la llibreria del convent de Sant Domènec de València i evidencia coincidències narratives, tot i que no podem afirmar ni negar que Viciana el consultés.

Les llegendes fundacionals tenen a la Crònica de València una representació molt nombrosa, amb un crèdit històric que havia començat a qüestionar-se a partir de les obres de Jeroni Pau i l’arxiver Pere Miquel Carbonell. A desgrat d’açò, Viciana mantingué sòlidament la tradició d’aquest imaginari sense qüestionar-ne la solvència, tal volta perquè la reproducció es feia en un marc d’exaltació monàrquica. En temps de la Crònica, la inclusió del llegendari sobre els mites dels orígens obeïa al valor essencial i didàctic que posseïen, adjudicat per una tradició de segles, difícil d’analitzar amb altres paràmetres sense optar per altres alternatives més compromeses. Una història que no trobava necessària la recerca sobre els episodis dinàstics originaris i els admetia sense entrebancs.

En el decurs dels diferents capítols, assistim a la reproducció del cicle de llegendes fundacionals del comtat de Barcelona, errors cronístics inclosos, com la confusió comesa amb Miró II el Jove, comte de Cerdanya i de Besalú, i el seu fill Guifré, un vell malentès que no tenia raó de ser al darrer terç del segle XVI. En la redacció d’aquest període històric constatem una major dedicació als orígens fundacionals d’Aragó, en extensió i desenvolupament dels capítols, que al comtat de Barcelona, on les llegendes només són evocades a través d’uns breus mots i només la llegenda sobre Otger Cataló i els nou barons de la fama rep un tractament semblant a les del regne aragonès. Una dedicació insòlita atesa la pretensió aristocràtica valenciana de tenir uns antecedents carolingis.

LA NOSTRA EDICIÓ

Per a realitzar la transcripció dels tres volums de la Crònica de València de l’historiador Rafael Martí de Viciana hem seguit les normes següents:

Hem respectat escrupolosament el text i l’ortografia original, fins i tot en els casos de divergència amb els usos actuals com b per v, b per p, d per t, etc., així com l’omissió o la inclusió d’altres lletres, salvats els casos que posteriorment indicarem. Hem respectat les grafies <ç> i <c>i hem regularitzat l’ús de c davant les vocals <e>, <i> i ç davant <a>, <o> i <u>, d’acord amb la fonètica actual. Criteri que hem aplicat als topònims següents, escrits al text com: Caragoça, Caydía, Camora, Coria i també al mot alcaria, en tots els quals la grafia c manté l’ús sibilant. Hem respectat l’ús de la <s> líquida. La grafia <y> amb valor de vocal la transcrivim per <i>, excepte en aquells casos en què coincidesca amb l’ús actual. Tanmateix hem conservat aquesta consonant en algunes formes verbals on potser s’expressa un costum fonètic diferent de l’actual: seydo (sido), seyendo (siendo), caya, (caiga), deziys (dezís) o pediys (pedís). El cas particular de Valladolid, escrit sistemàticament <Valladoly>, l’hem regularitzat segons la grafia actual. La <s> llarga o alta l’hem transcrit amb la forma actual. Regularitzem l’ús de les grafies <u>, <i> i <j> amb valor de <v>, <j>, <y> que transcrivim d’acord amb l’ús actual. Les consonants dobles a principi de mot les transcrivim senzilles, enmig del mot les respectem. Els numerals els reprodueixen en xifres romanes o aràbigues, d’acord amb el recurs usat al text. Suprimim els punts que precedeixen i tanquen les xifres. La conjunció copulativa apareix en tres versions i una grafia, la més usual és <y> seguida de <e> i <et>. Hem respectat la grafia original. Per a la numeració entre el 21 i el 29 usem la <i> llatina. Desenvolupem les abreviacions quan responen a un ús poc habitual, sense marcar les lletres ni el mot amb cap tipografia especial. Les majúscules i les minúscules les regularitzem d’acord amb la normativa actual. Els títols, dignitats i articles de tractament de les persones els transcrivim en minúscula. La unió i separació de mots segueixen les regles acadèmiques. Les contraccions i aglutinacions contingudes al text, pronominals, preposicionals o d’articles, les respectem. Quan algunes vegades es donen els pronoms en posició enclítica els aglutinem, d’acord amb els usos actuals, per exemple: reforçósele. Per a la puntuació hem seguit les pautes de l’ús habitual, tot i que de vegades ha calgut adaptar-la, en alguns passatges, a l’estil característic de Martí de Viciana, excessivament farragosos per al sentit actual. En els casos de fragments llargs on no apareix bastant evident la necessitat de la puntuació, hem separat les frases amb comes a fi de no pedre el sentit originari o evitar la imprecisió que podia presentar-se. La dièresi i l’accent les apliquem d’acord amb les regles de la gramàtica normativa, fins i tot els mots en què l’aparició de la lletra <h> indicava l’existència del hiat, excepte quan aquest signe devia recaure sobre la grafia <y>. En casos de confusió de valors sintàctics entre la preposició <a> o la conjunció <e> i les formes verbals homófones, hem optat per accentuar el mot corresponent a la flexió verbal, a fi de marcar la diferència i evitar-ne els malentesos, per exemple: á celebrado, á fenescido, é collegido. Hem utilitzat l’apòstrof per assenyalar l’omissió d’una vocal produïda per aglutinació, per pèrdua, etc. quan ha calgut resoldre una lliçó complexa o bé quan es tractava d’un topònim de fonètica aglutinada, per ex., l’Albufera, l’Alcudia, l’Alcora, l’Almudayna, etc. En altres casos de toponímia en què aquesta elisió era evident, l’hem respectada sense cap indicació tipogràfica, per ex.: Sant Anna, alcaide del Alhambra. També en aquells casos en què es tractava d’una utilització peculiar: del audiencia; los tiros del artillería; un agugero del alverga, o quan aquesta elisió afectava al recompte mètric: Señalad, gran pastor, con vuestra almagra / l’autor, que es vuestra oveja, con favores, pues tierna se crió en vuestro rebaño. Hem respectat els casos tan típics i freqüents del castellà del XVI de contracció de la preposición de amb un pronom o demostratiu. Per ex.: deste, dél, desta, desto, desse, daquél, della, dello, daquellos... En alguns casos escadussers en què s’aglutina l’article, la preposició o el relatiu a un mot amb inicial vocàlica, per exemple: larmada, laljama, laltar, dalgunos, destraños, denmedio quel, queste, questà hem restablert la vocal del mot aglutinat sense cap indicació tipogràfica: la armada, la aljama, de estraños, de en medio, de algunos, que el, que este, que està. ²⁸⁵ Contràriament quan no es produïa la contracció entre la preposició de i l’article determinat el, l’hem realitzada. Per exemple: en el término de el estado; sepultura de el fundador; le hizo merced de el alcaidiado, en aquests casos hem regularitzat la contracció: en el término del estado, etc. Hem usat el parèntesi ( ) per assenyalar les addicions inadequades i els claudàtors [ ] per indicar les addicions que no s’hi troben al text. El canvi de full s’indica amb dues línies verticals paralel·les amb el número corresponent volat, <||>, seguit de la lletra <v> per al verso i sense cap indicació per al recto. Atès que el text adopta gairebé sempre el format de doble columna, assenyalem l’inici de la segona columna amb una doble barra <||>. Si a la mateixa pàgina hom barreja text a línia tirada i doble columna, assenyalem l’inici de la primera columna amb una única barra inclinada </>. Quan a final de columna o de foli algun mot es divideix, l’hem transcrit sencer i hem traslladat la numeració després de la síl·laba final.

Finalment, val a dir que en la reproducció dels escuts no hem seguit sempre la disposició que ocupen a l’edició impresa, ni hem respectat en tots els casos les dimensions, que hem adaptat al format i característiques de la present edició.

JOAN IBORRA

______________

¶ ¹ Viciana manejava una amplia bibliografia d’obres de temàtica no necessàriament històrica que «revelava un horizonte de lecturas más vasto», vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia / Martín de Viciana; estudio preliminar e índices por Sebastián García Martínez, València, Universitat de València-Departament d’Història Moderna, 1972-1983, p. 143.

¶ ² Martí de VICIANA: Alabanzas de las Lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana y Valenciana. Copilada por Martín de Viciana y consagradas al Illustre Senado de la Ínclyta y Coronada ciudad de Valencia, Joan Navarro, València, 1574 (reeditada el 2002, estudi preliminar de Germà Colón, edició i transcripció de Joan Verdegal, Borriana, Ajuntament de Borriana, 2002), p. 68. Sobre la castellanització de l’obra de Viciana, vegeu Joan FUSTER: Llibres i problemes del Renaixement, València-Barcelona, IIFV-PAM, 1989, pp. 134-137 i l’entrevista de Vicent S. Olmos i Evarist Caselles a Eulàlia Duran: «Entre la crònica i la història: a propòsit de Rafael Martí de Viciana (1502-1582)», Saó, monogràfic «Rafael Martí de Viciana (1502-1582)», núm. 32, maig, pp. 26-29, entre d’altres.

¶ ³ Alabanzas de las Lenguas, op. cit., p. 14.

¶ ⁴ El Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones només el coneixem a través de la relació inclosa al Libro segundo de la crònica. Del Libro de recreación de los días calurosos de agosto tan sols es disposa de la informació que facilita Viciana a las Alabanzas. Com ocorregué amb el Libro primero cap d’ells no ens ha estat llegat. Pérez Bayer li atribuí l’autoria del manuscrit d.III.2 existent a la biblioteca de El Escorial, de la qual se’n féu ressò Francesc Cerdà Rico, que la inclogué a las «Notas al Canto del Turia» publicades el 1578 dins l’obra de Gaspar GIL POLO: La Diana enamorada: cinco libros que prosiguen los VII de Jorge de Montemayor, ed. Antonio Sancha, Madrid, 1778, acabada d’editar l’any 1780, pp. 500-508. Aquesta confusió fou desfeta per autors com Rodríguez Condesa i Forner Tichell que l’atribuïren correctament al cavaller Martí de Viciana, avi del cronista. A parer de Ferrando, l’error d’autoria causà un problema de datació important per a l’humanisme valencià, atès que aquest manuscrit pertanyia al darrer terç del XV, error que fou perpetuat per historiadors com Rubió i Lluch, Martí de Riquer o Laureano Robles, vegeu Martí DE VICIANA: Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, Antoni Ferrando (ed.), Barcelona, Edicions del Mall, 1982, pp. 5-28. Alabanzas de las Lenguas, op. cit.

¶ ⁵ D’ençà que Rodríguez Condesa i Forner Tichell dedicaren sengles llibres a la figura del cronista Viciana, al primer terc del segle XX, l’estudi i evolució d’aquesta important nissaga ha quedat marginat dels estudis biogràfics actuals. L’any 2002 en què es commemorava el cinc-cents anversari del naixement de l’historiador, es reeditaren aquests dos textos clàssics, a més d’una aportació parcial al coneixement familiar en un llibre col·lectiu, vg. Joan RODRÍGUEZ CONDESA: Rafél Martí de Viciana (Estudi bio-bibliografich), València: 1911, (reedició amb pròleg i actualització del text a càrrec de Josep Palomero, Ajuntament de Borriana, Borriana:2003); Vicente CASTAÑEDA Y ALCOVER: Los cronistas valencianos, Madrid: 1920; pp. 25-31; Vicente FORNER TICHELL: Familia de los Viciana, Valencia: 1923, reeditada per l’Ajuntament de Borriana i la Biblioteca Valenciana el 2002; J. M. DOÑATE: «Aportación al estudio de los Viciana», Saitabi, XV (1965), pp. 59-72; Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit.; Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor medieval al Renaixement: breu radiografia d’una gran mutació sociolingüística i cultural a través dels Viciana lletraferits», Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana en el V centenari del seu naixement 1502-2002, València-Borriana, Ajuntament de Borriana-Biblioteca Valenciana, 2002, pp. 21-36; F. OLUCHA MONTINS: «Més documents sobre els Viciana», Miscelània homenatge..., op. cit., pp. 219-272; Albert VENTURA RIUS: «Los Viciana en los padrones de riqueza de Vila-real», Miscelània homenatge..., op. cit., pp. 351-360; Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor medieval al Renaixement a través dels Viciana», Caplletra, 34 (2003), pp. 31-52..

¶ ⁶ Hi ha edició actual d’aquestes dues traduccions, vg. Martí DE VICIANA: Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, Antoni Ferrando Francés (ed.), Barcelona, Edicions del Mall, 1982 i SÈNECA: Llibre de virtuoses costums, traducció de Martí de Viciana, Jaume Riera (ed.), Barcelona, Edicions del Mall, 1987.

¶ ⁷ José María TORRES: «Advertencia al lector», Segunda Parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Publícala nuevamente la Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València: 1881, p. XII.

¶ ⁸ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 28-29.

¶ ⁹ Vg. Joan RODRÍGUEZ CONDESA: Rafél Martí de Viciana..., op. cit.; V. CASTAÑEDA Y ALCOVER: Los cronistas valencianos, op. cit.; Vicente FORNER TICHELL: Familia de los Viciana, op. cit.; J. M. DOÑATE: «Aportación al estudio de los Viciana», op. cit.; Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit. i Miscel·lània homenatge, op. cit.

¶ ¹⁰ Viciana realitza aquesta afirmació dues vegades més, al pròleg del Libro Segundo on diu que «aunque la fatiga y trabajo hayan sido grandes, assí en el cuerpo como en el spíritu, y con discurso de más de quarenta seis años, todo es poco pues es en servicio de tan illustre cavallería» i al Libro Tercero quan pretén justificar aquesta dedicació des de: «el tiempo de mi tierna edad tenia affición a la lición de la dulce historia»; vegeu un resum de la polèmica a Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., I, p. 46. Hem de tenir en compte, però, que dins les edicions del Libro segundo hi ha citats alguns documents datats en posterioritat a l’any 1566, com després tindrem ocasió de comprovar.

¶ ¹¹ Borriana argumentava que «la leal vila de Borriana té jurisdicció alta e baxa, mer e mixte ymperi en tot lo terme de aquella», vg. Magín ARROYAS SERRANO: «La jurisdicción señorial de Carabona en 1549: ruptura entre Burriana i Rafael Martí de Viciana», dins Commemoració del XXX aniversari del Museu Arqueològic Comarcal de la Plana Baixa. Burriana (1967-1997), Borriana, Ajuntament de Borriana, 2000, pp. 306-309; Regina SÁINZ DE LA MAZA LASOLI: La orden de Sant Jorge de Alfama. Aproximación a su historia, Barcelona, CSIC-Institució Milà i Fontanals, 1990, pp. 38-39; Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor medieval...», op. cit., p 30 i Vicent GIL VICENT: «Noblesa i poder senyorial al temps dels Viciana (1461-1581)», Monogràfic sobre Rafael Martí de Viciana, Saó, 32 (2002), p. 13.

¶ ¹² Vg. Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor medieval...», op. cit., p. 23; Juan CORBALÁN DE CELIS Y DURÁN: «El testamento del gobernador Martí de Viciana el Viejo y otros datos para la historia de Burriana», dins Miscel·lània homenatge..., op. cit., pp. 49-62.

¶ ¹³ L’assassinat de Martí de Viciana, pare del cronista, degué significar un trasbals econòmic d’una importància tan cabdal per a la família que estroncà els estudis de Dret a València del jove historiador, cosa que no l’impedi posteriorment l’exercici del notariat, vg. Vicente GARCÍA EDO: «Prólogo», III parte de la crónica del reyno de Valencia del año 1564 de Rafael Martí de Viciana, Borriana, 1986, p. 11, citat per Albert VENTURA RIUS: «Los Viciana en los padrones de riqueza de Vila-real», dins Miscel·lània homenatge..., op. cit., p. 351.

¶ ¹⁴ Viciana també reprodueix el text de la lletra tramesa al virrei, vg. Martí DE VICIANA; Libro quarto..., op. cit., pp. 183-184.

¶ ¹⁵ Malgrat la relació dels fets aportada pel cronista, als arxius Municipal i Parroquial d’Alcanyís no consta cap apuntament sobre aquest succés, tot i conservar-se els registres de defuncions del segle XVI de la parròquia, vg. Vicent FORNER TICHELL: Familia de los Viciana..., op. cit., pp. 52-53.

¶ ¹⁶ Forner justificava la pèrdua dels protocols notarials de l’exercici del notariat de Martí de Viciana en l’incendi de l’arxiu de l’Ajuntament de Borriana i la desaparició de l’arxiu parroquial, vg. ibidem, pp. 222-224. Jaume J. Chiner localitzà un capbreu elaborat entre el 25 d’agost i el 12 de març de 1549 del qual en trascriu el preàmbul de 23 d’agost 1548, vg. Jaume J. CHINER: «A l’entorn d’un protocol de Rafael Martí de Viciana», Anuari de l’Associació Borrianenca de Cultura. Revista de recerca humanística i científica, 5 (1994), pp. 45-58.

¶ ¹⁷ Vg. l’extensa documentació de Forner aportada per a l’esclariment d’aquesta participació, ibidem, pp. 119-121.

¶ ¹⁸ Eulàlia DURAN Y GRAU: Lluís Ponç d’Icard i el «Llibre de les grandeses de Tarragona», Barcelona, Curial, 1984, pp. 21-26 i 86-89.

¶ ¹⁹ Ibidem, pp. 74 i 116. Les cursives són nostres.

¶ ²⁰ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 81-86.

¶ ²¹ Segons consta en una carta de Burriel a Maians, datada el 9 de maig 1749, i la contestació de Maians comunicant la rebuda dels dos exemplars datada el 28 de novembre 1749. Vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 68. De Maians es coneix una carta de 13 de novembre 1759, escrita per Juan Heced, metge personal de Maians instal·lat a Museros, dirigida a Gregori Maians, on li donava notícia de l’existència d’un exemplar del Libro primero que finalment no pogué aconseguir: «Por casualidad aquí en Museros, en casa del Escribano, ha estado estos días uno de Valencia, de aquellos que se dicen Escribientes, i me dijo que Vmd. buscaba el primer tomo de la historia de Viciana i que él sabía en dónde estaba; i añadió que el original auténtico del mismo tomo sabía en dónde paraba. Se lo digo a Vdm, por si le aprovechara la noticia», vg. Gregori MAIANS I CISCAR: Epistolario I. Mayans y los médicos, transcripció, notes i estudi preliminar de Vicent Peset, València, 1972, p. 378.

¶ ²² Vg. el capítol dedicat a les edicions del Libro segundo a Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 81-107 i Antonio MESTRE SANCHIS: Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografia del XVIII, València, Universitat de València, 2000, pp. 217-284.

¶ ²³ Vg. Antonio MESTRE SANCHIS: Historia, fueros..., op. cit., pp. 217-284 i Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 67-69.

¶ ²⁴ Vg. la descripció de les edicions i manuscrits de l’obra vicianesca a Joan IBORRA: «Notes per a l’estudi de la tradició bibliogràfica i manuscrita de la Crònica de València de Martí de Viciana», dins Escriptors valencians de l’edat moderna, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2004, pp. 79-92. L’edició crítica a Martí DE VICIANA: Libro cuarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, edició a cura de Joan Iborra, València, PUV, 2005.

¶ ²⁵ Vg. Nicolás ANTONIO: Bibliotheca hispana nova, II, Madrid, viuda i hereus de J. Ibarra, 1788, ed. facsímil, Madrid, Visor Libros, 1996, pp. 112-113, publicada inicialment a Itàlia l’any 1672, on es descriu només el Libro quarto malgrat que a la introducció a l’autor escriu nempe quator libris scribens; el seguí Josep Rodríguez: Biblioteca Valentina, València, impremta de V. Cabrera i J. T. Lucas, 1703-1747, ed. facsímil, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990, pp. 327-329, el qual esmenava Antonio, afegia el títol del volum primer: Fundación de la ciudad de Valencia y anales suyos, de trecientos años. Parte Primera, ressenyava els altres tres llibres inclosos, les Alabanzas i el Libro de la Recreación de los días de julio a més de donar notícia d’altres autors com Escolano, Llorenç Mateu, Esteve de Corbera, etc. que citaven Viciana elogiosament; posteriorment hi dedicaren els seus esforços Francisco Cerdà y Rico: Notas al Canto del Turia..., op. cit., pp. 500-508; Justo Pastor FUSTER: Biblioteca Valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días con adiciones y enmiendas a la de D. Vicente Gimeno, I, València, Imprenta y libreria de José Ximeno. Frente al Miguelete, 1827, pp. 130-134; Francesc Xavier BORRULL: «Discurso sobre las diferentes ediciones, que se han hecho de la segunda Parte de la Crónica de la ciudad i Reino de Valencia compuesta por Martín de Viciana», contingut en 22 folis manuscrits redactats el 1820 i enquadernats en un volum de la Biblioteca Universitaria de València, sig. R-1-113; Tomás MUÑOZ ROMERO: Diccionario bibliográfico-histórico de los antiguos reinos, provincias, ciudades villas, iglesias y santuarios de España, Madrid, 1858, ed. facsímil, Madrid, Ediciones Atlas, 1973, pp. 274-276; Antonio PALAU DULCET (ed. Julio Ollero): Manual del librero hispano-americano, VII, Barcelona, XXVI, reimpressió de la primera edició, Madrid, 1990, pp. 167-168, núm. 362.148. Més modernament s’hi dedicaren José María TORRES: «Advertencia al lector», dins Segunda Parte de la Crónica de Valencia compuesta por Martín de Viciana. Publícala nuevamente la Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881, que reprodueix l’estudi de Borrull; Joan RODRÍGUEZ CONDESA: Rafél Martí..., op. cit.; Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 181-332 i, finalment, Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 67-221.

¶ ²⁶ Segons Palau, «Las parte sueltas de esta célebre Crónica cuando se han presentado en comercio, 6 a 8 libras Inglaterra, 60 a 75 pts. en España (...) Hay que recordar que esto pasaba en los tiempos de gangas. Actualmente si se presentase un buen ejemplar se cotizaría por lo mernos tres veces más», vg. Antonio PALAU DULCET (ed. Julio Ollero): Manual..., op. cit., pp. 167-168, núm. 362.148.

¶ ²⁷ L’exemplar de la Biblioteca Nacional de Madrid, sign. R-16145, usat per a aquesta edició, porta manuscrit, darrere el magnífic escut, f. Iv, un índex de famílies amb el núm. de foli sota el títol: «Tabla de los linajes de la crónica Viciana en dues diferentes impresiones». L’extrem superior i inferior del foli han siguts guillotinats i no permeten llegir adequadament el títol ni les dues famílies inferiors. A partir del foli 56v va relligat un exemplar de la quarta edició que enllaça amb aquesta primera des del darrer mot <tan>, –ratllat– reproduït a la página 57r per a continuar la crónica i la numeració. Alguns escuts, compresos entre l’escut incial dels Borja i el f. 26v apareixen amb els quarters acolorits de rosa fosc. Al capítol de la familia Aguilar s’han subratllat molts dels noms i privilegis descrits. Per a un estudi comparatiu de les primeres quatre edicions, vegeu Francesc Xavier BORRULL: «Discurso sobre las diferentes ediciones...», op. cit. Vg. també Margarita BOSCH CANTALLOPS: «Contribución al estudio de la imprenta en Valencia en el siglo XVI», tesi doctoral inèdita, Universidad Complutense de Madrid, Madrid, 1989, pp. 72-73 i 803-805 i Ana GISBERT TEROL y María Lutgarda ORTELLS PÉREZ: Catálogo de obras impresas en el siglo XVI de la Biblioteca General e Histórica de la Universidad de Valencia, II, València, Universitat de València, 1992, pp. 3578-3581.

¶ ²⁸ Pensem que la segona edició b es publicà dins l’any 1575, perquè al capítol dedicat a la família Aragó és citat Vespasià Gonzaga i Colonna, desposat amb Anna d’Aragó, filla del duc de Sogorb Alfons d’Aragó. Gonzaga fou virrei del regne de València durant el període 1575-1578, per la qual cosa resultaria insòlit que el llibre hagués vist la llum sense incorporar el nomenament de virrei en la figura de Vespasià Gonzaga en substitució del III marqués de Mondéjar, Íñigo López de Mendoza y Mendoza, virrei del regne de València en l’etapa 1572-1575, que abandonava el regne per a regir el regne de Nàpols en el mateix càrrec de virrei durant el període de juliol de 1575 fins a novembre de 1579.

¶ ²⁹ Vg. José María TORRES: «Advertencia...», op. cit., pp. XIX-XX i Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 83.

¶ ³⁰ Resulta difícil destriar si aquest quadernet pertanyia a una edició diferent atès que, als exemplars examinats, la tipografia i la qualitat del paper adopten característiques molt similars sinó idèntiques. Vg. José María TORRES: «Advertencia...», op. cit., pp. XX-XXII; Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 84-85, nota 252 i Joan IBORRA: «Notes per a l’estudi...», op. cit., pp. 79-92. L’exemplar de la Biblioteca Nacional de Madrid, sig. R-15447, mutilat en un fragment del marge, ha sigut restaurat. La censura apareix retallada i completada de forma manuscrita, així com els altres folis afectats. El pròleg de l’autor i el tractat d’armes han estats subratllats profusament.

¶ ³¹ Punt que es pot escatir amb certa facilitat ja que la primera impressió s’acaba amb una frase truncada que aquí es continua. A l’índex se citen les famílies d’Alabiano, Alzamora i Albizu incorporades pel quadern fragmentari c. Encara és desconegut el copista o autor d’aquest text tan posterior atès que comet uns errors de toponímia extraordinàriament greus que arriben fins i tot a desfigurar el nom de les poblacions citades. Alguns exemplars que inclouen aquesta edició esmenen manualment els errors indicats, almenys en alguns capítols. Torres conjectura que es tractava a «alguien que quiso hacer este obsequio a una de las casas, cuyo lustre publicaba en la misma, bien sea a la de los Duques de Lerma (...) o bien a los de Segorbe», vg. José María TORRES: Advertencia..., op. cit., pp. XXIV-XXV. Per a Sebastià Garcia, no hi havia dubte que es tractava d’un opuscle dedicat a lloar la família de Medinaceli, vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 85-86.

¶ ³² El propòsit inicial, manifestat al pròleg pel cronista, d’historiar les més de tres-centes famílies que segons ell contenia el llibre, es van quedar en només 117, segons un càlcul del bibliòfil Francesc Xavier Borrull, vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 93 que fou corregit posteriorment per Forner a 139, amb la inclusió de les famílies contingudes als manuscrits que ell va revisar, vg. Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 328-329.

¶ ³³ L’exemplar de la Biblioteca Nacional de Madrid, sign. R-16145 du relligat a continuació del f. 56v una còpia d’aquesta edicion en la qual els errors topogràfics del capítol de la familia Rojas de Sandoval, f. 73, han estat esmenats de forma manuscrita. A la taula de famílies, els llinatges Aragón, Alegre, Dezpuig, Bellvís, Dezpens (corregit per Dezprats), Çahera i Catellví també han corregit els errors. La Biblioteca Universitària de València, sig. R-1-116, serva un volum procedent de la biblioteca de Francesc Xavier Borull, que comprén diversos fragments de la primera, segona i tercera edicions; enquadernada en 4 parts que es corresponen amb la primera, segona i tercera edicions més els apèndixs i els índexs manuscrits.

¶ ³⁴ Vg. José MARÍA TORRES: Advertencia..., op. cit., p. XXIX.

¶ ³⁵ Aquesta reproducció facsimilar es féu a partir de la tercera i quarta edició compreses en el volum de la Biblioteca Universitària de València, signatura R-1-113.

¶ ³⁶ Inventario General de Manuscritos de la Biblioteca Nacional de Madrid, IV, Madrid, Ministerio de Educación Nacional, Dirección General de Archivos y Bibliotecas, Servicio de Publicaciones, 1958, p. 226, núm. 1.374.

¶ ³⁷ Ibidem, p. 226.

¶ ³⁸ Vg. Pascual DE GAYANGOS: Catalogue of the manuscripts of the Spanish language, I, Londres, 1875, p. 401.

¶ ³⁹ DURAN (dir.), BATLLE -MIRALLES-TOLDRÁ, (comp.): Repertori mss. catalans (1474-1620), I, Barcelona, IEC, 1997, pp. 335-337.

¶ ⁴⁰ Marcelino GUTIÉRREZ DEL CAÑO: Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, III, València, Llibreria Maraguat, 1913-14, pp. 284-285.

¶ ⁴¹ Luis GARCIA CUBERO: Bibliografía heráldico-genealógico-nobiliaria de la Biblioteca Nacional de Madrid: Manuscritos, Madrid, Ministerio de Cultura, 1992, p. 608, núm. 473.

¶ ⁴² Vg. DURAN (dir.), BATLLE -MIRALLES-TOLDRÁ (comp.): Repertori..., op. cit., II.2, pp. 549-553.

¶ ⁴³ GARCIA CUBERO, p. 608, núm. 4.732. Es tracta d’un dels dos manuscrit que existien a la biblioteca del duc d’Osuna ressenyats a José María ROCAMORA: Catálogo abreviado de los manuscritos de la Biblioteca del Excmo. Señor duque de Osuna e Infantado, Madrid, imprenta de Fortanet, 1882, Osuna, p. 27, núm. 96.

¶ ⁴⁴ L’altre manuscrit existent a la biblioteca del duc d’Osuna, vg. José María ROCAMORA: Catálogo..., op. cit.

¶ ⁴⁵ Josep Mariano Ortiz fou batejat a l’església de Sant Joan el 29 de novembre de 1755, bibliògraf i erudit destacat, exercí la notaria i mantenia una important biblioteca sobre Genealogia i Numismàtica i escrigué diversos textos sobre la festa del Corpus de València. Per a Forner Tichell aquest manuscrit era el document essencial que provava l’existència d’una edició no contemplada anteriorment i que, per la data de l’estampa, devia valorar-se com la segona edició, atès que la llicència d’impressió expressava l’any 1565, les xifres del qual any, malgrat ésser atacades per la tinta, s’endevinaven pel dibuix que deixava el buit sobre el paper. Aquesta datació, conjuntament amb la percepció de variants observades en tres apartats distints: als pròlegs continguts en les tres edicions primeres, a les diferències de noms en algunes famílies com la de Jofre i finalment, al fet que aquest manuscrit inclou un total de 139 famílies, quan la suma de totes les primeres quatre edicions no superen els 115 llinatges historiats, vg. l’anàlisi detallada a Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 303-332.

¶ ⁴⁶ Segons Serrano, aquest manuscrit fou donat a la Biblioteca Municipal de València per la viuda del vescomte de Bétera; vg. J. E. SERRANO MORALES: Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico hasta el año 1868, con noticias bio-bibliográficas de los principales impresores, València, Imp. Doménec, 1898-1899, p. 371.

¶ ⁴⁷ Vg. Rosa GINER: Manuscrits del fons de la Biblioteca Serrano Morales, I, València, Ajuntament de València, 1991, pp. 52-53. Es tracta de la mateixa còpia manuscrita ressenyada per Torres, vg. José María TORRES: Advertencia..., op. cit., p. XXVIII.

¶ ⁴⁸ Vg. Antonio RODRÍGUEZ VILLA: Catálogo general de manuscritos de la Real Academia de la Historia (1910-1912), Juan manuel abascal (ed.), Madrid, 2005, s/p., en línia, <http://www.rah.es/pdf/Cat_gen_manuscritos.pdf>.

¶ ⁴⁹ Alfred MOREL FATIO: Catalogue dels manuscrits espagnols et des manuscrits portugais, París, Imprimerie National, 1892, p. 148.

¶ ⁵⁰ Marcelino GUTIÉRREZ DEL CAÑO: Catálogo..., op. cit., pp. 284-285.

¶ ⁵¹ Vg. Pascual DE GAYANGOS: Catalogue of the manuscripts..., op. cit., I, Londres, 1875, p. 401.

¶ ⁵² Vg. Inventario General..., op. cit., p. 226.

¶ ⁵³ A l’original la cursiva apareix com a subratllat.

¶ ⁵⁴ L’edició es va suspendre cautelarment quan únicament s’havien imprés els cinc folis que comprenien la dedicatòria a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i nét per via il·legítima de Ferran el Catòlic. Potser es féu per pressions de «instancias más altas» que insinuen, segons Sebastià Garcia, l’ombra de Felip II. El fet és que Viciana canvià la dedicatòria inicial en favor de Giner Rabaça de Perillós, a més d’afegir una llarga història de la família Perellós, ff. 1-9. Per tant es tracta d’una única edició amb dues variants que fineixen a partir del f. 10. Vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 112-119.

¶ ⁵⁵ Justo Pastor FUSTER: Biblioteca..., op. cit., pp. 131-132; Antonio PALAU DULCET (ed. Julio Ollero): Manual..., op. cit., pp. 167-168, núm. 362.148; Vicente XIMENO: Escritores..., op. cit., I, p. 167. A la Biblioteca Universitària de Barcelona existeix un exemplar BUB, 07-CM-2842/3 amb algunes notes manuscrites tipus crida en català i castellà de mans del XVI-XVII. Una nota en català assenyala les notícies sobre candidats de Casp i la introducció de la Inquisició a Barcelona el 1480. Nota manuscrita del segle XVII a la contracoberta anterior: «La primera y segunda parte (según dicen) se guardan en Valencia manuscritas».

¶ ⁵⁶ Francesc MIQUEL I ROSSELL: Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, III, Madrid, Direcciones Generales de Enseñanza Universitaria y Archivos, Madrid, 1958-1969, pp. 465-467; Josefina MATEU IBARS: «Manuscritos de geografia e historia en la biblioteca universitaria de Barcelona, siglos XVII i XVIII», Homenaje a Justo García Morales, Associación Española de Archiveros, Bibliotecarios, Museólogos y Documentalistas, Madrid: 1987, p. 424 i DURAN (dir.), BATLLE-MIRALLES-TOLDRÁ (comps.): Repertori..., op. cit., II.2, pp. 549-553.

¶ ⁵⁷ Vg. Pascual DE GAYANGOS: Catalogue of the manuscripts..., op. cit., p. 401.

¶ ⁵⁸ Justo Pastor FUSTER: Biblioteca..., op. cit., pp. 131-132; Antonio PALAU DULCET (ed. Julio Ollero): Manual..., op. cit., pp. 167-168, núm. 362.148; Josep RODRÍGUEZ: Biblioteca valentina..., op. cit., pp. 327-328; Vicente XIMENO: Escritores..., op. cit., I, p. 167; Catalogue général des livres imprimés de la Bibliotheque Nationale, CCVIII, París, Ministère de l’Education National, 1970, pp. 282-283.

¶ ⁵⁹ DURAN: Repertori..., op. cit., pp. 308-309; Anuario de la Biblioteca Central de Cataluña y de las populares y especiales de Barcelona, 1970, Barcelona, 1939-1980, p. 32.

¶ ⁶⁰ Es pot consultar en línia: <http://uvadoc.uva.es/handle/10324/204>.

¶ ⁶¹ Vg. Pascual DE GAYANGOS: Catalogue..., op. cit., I, p. 401.

¶ ⁶² Vg. una descripció més detallada a José María TORRES: Advertencia..., op. cit., pp. XXVIII-XXIX.

¶ ⁶³ The National Union Catalog Pre-1956 Imprints, The American Library Association-Mansell Publishing, 1979, volum 635, pp. 682-683.

¶ ⁶⁴ Còpia en poder de Salvà, vg. Marcelino GUTIÉRREZ DEL CAÑO: Catálogo..., op. cit., p. 285.

¶ ⁶⁵ The National..., op. cit., volum 635, pp. 682-683.

¶ ⁶⁶ Vg. Gregori MAIANS I CISCAR: Epistolario I..., op. cit., p. 378. Palau posava en boca de Laserna Santander que es tractava d’un dels llibres més rars del món i asseverava que ningú no l’havia vist, vg. Antonio PALAU DULCET (ed. Julio Ollero): Manual..., op. cit., p. 167.

¶ ⁶⁷ Vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 81-82. Vg. la reproducció parcial a Justo Pastor FUSTER: Biblioteca..., op. cit., pp. 131-132 i gairebé total a José María TORRES: Advertencia..., op. cit.

¶ ⁶⁸ L’any d’impressió apareix al frontis del llibre: «Impressa con licencia de la Sancta Inquisición. Año de MDLXIIII». La atribució a la impremta de Joan Navarro es deu a Vicente Ximeno que la fa constar en la descripició bibliogràfica: «En Valencia por Juan Navarro 1564, en fol.» Sebastià Garcia insisteix en la tesi de Forner Tichell i entén que «procederían, en todo caso, de consideraciones analógicas respecto a los volúmenes segundo y tercero, pero no de un manejo directo del desaparecido libro», vg. Vicente XIMENO: Escriptores..., op. cit., p. 166v; Vicente FORNER TICHELL: Familia de los Viciana..., op. cit., pp. 309-313 i Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 69. Margarita Bosch avalua que Joan Navarro havia «adquirido el taller y parte del material de Juan Jofre y todavía utiliza las planchas de este impresor para el frontis del Libro segundo de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno». Amb aquestes dades inclou la primera edició del Libro segundo dins l’inventari d’obres estampades al taller d’aquest impressor, vg. Margarita BOSCH CANTALLOPS: «Contribución al estudio...», II, op. cit., pp. 72-74.

¶ ⁶⁹ Ximeno descrigué aquest encalçament, tot seguint Esquerdo: «motivó tal persecución contra sus libros, que huvo sugetos que procuraron extinguirlos y quemarlos, según se cree, muchíssimos de sus exemplares. Ello es cierto, que al presente ya sea por esta persecución o ya por aver sacado muchos de España por el aprecio que han hecho los estrangeros, pueden contarse entre los más raros del mundo. Con dificultad vemos uno impresso y es más fácil hallarlos Mss. en poder de algunos curiosos (...) Pero este tomo [el volum segon dedicat a la noblesa] no se halla entero por aver impedido la Real Audiencia de esta Ciudad continuar su impressión, por querellas que pusieron muchos Nobles que avían quedado descontentos, como dice Esquerdo», vegeu Vicente XIMENO: Escritores del Reyno de Valencia, I, València: 1747, ed. facsímil, París-València, València: 1980, pp. 166-168, vegeu també Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 307; Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 81-101; Vicent ESCARTÍ: «Viciana: noblesa i monarquia», Saó..., cit., pp. 14-16 i Vicent GIL: «Noblesa i poder senyorial al temps dels Viciana (1461-1581)», Saó..., cit., pp. 14-16.

¶ ⁷⁰ Per tot argument, els estudiosos addueixen la citació d’un document d’aquesta data dins el capítol de la família Arciniega inclòs a la crònica: «Mossén Pedro de Arziniega, correo mayor en la ciudad y reino de Valencia, con privilegio dado en Madrid, a veinteiocho de setiembre año de 1568», vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 83.

¶ ⁷¹ Viciana ho justificava així al pròleg d’aquesta segona edició: «Y assí, como a iguales los assentaré en este libro, entremezclados, pues a ninguno pretendo dar precedencia ni ellos la pretenden».

¶ ⁷² Ibidem, p. 84.

¶ ⁷³ Ibidem.

¶ ⁷⁴ Ibidem, p. 85.

¶ ⁷⁵ Ibidem.

¶ ⁷⁶ Forner aventura «las inmensas dificultades puestas a D. Martín por aquella encolerizada y anárquica clase y de la presión sobre su ánimo y persona ejercida para impedir, con empeño, apareciese, o se publicara íntegro», vegeu Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 307. Una classe que al segle XV Vicent Ferrer no s’estava de titlar d’expoliadors, vanitosos, luxuriosos, iracunds, malignes, peresosos, envejosos i perversos; citat per Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ: Nobleza y poder político, València, PUV, 2005, p. 50.

¶ ⁷⁷ Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 196-197.

¶ ⁷⁸ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crònica..., I, op. cit., pp. 81-101.

¶ ⁷⁹ Ibidem, pp. 82-85.

¶ ⁸⁰ Perspicaçment, Sebastià Garcia ressaltava la data de l’edició i les famílies incloses en aquesta quarta edició per concloure que «los clanes ‘más favorecidos’ en la última impresión del libro segundo de la Crónica fueron los marqueses de Denia y duques de Lerma y los duques de Segorbe y Cardona. Ahora bien, resulta (...) que la época en que sitúa la edición de la cuarta impresión todos estos títulos habían sido ya anexados a la Casa de Medinaceli, lo cual implica que el anónimo autor apuntaba hacia el mismo objetivo: enaltecer a los duques de Medinaceli», vegeu Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crònica..., I, op. cit., p. 86.

¶ ⁸¹ Ibidem, p. 83.

¶ ⁸² Aquest és el parer majoritari dels historiadors que han resseguit les edicions vicianesques, ibidem, p. 83.

¶ ⁸³ Per exemple, a l’edició a escriu: «las chrónicas e historias scriptas de los poderosos reyes y príncipes y notables cavalleros son havidas por sospechosas y, por ende, se les da poco crédito», mentre que a b és: «las historias scriptas de los reyes, príncipes y cavalleros son havidas por sospechosas y así se les da poco crédito». Notem per tant la substitució del més arcaic <por ende> per <así>.

¶ ⁸⁴ El pròleg de l’edició a diu: «Prólogo del auctor en el tractado de las armas y en todo el libro de cavallería, con el qual se escusa el auctor y da intiligencia al lector muy cumplida de toda la obra». A l’edició b s’escurça en: «Prólogo del auctor en el libro de la cavallería, en el qual se da intelligencia de toda la obra».

¶ ⁸⁵ A la família Coloma a l’edició a les percepcions eren de ocho mil ducados mentre que a b passen a ser-ne nueve mil; a la família Aguilar, a la baronia d’Alaquàs, a l’edició a s’expresa que hi havia sententa casas de vassallos mentre que a b passen a ser ochenta casas de vassallos, etc.

¶ ⁸⁶ El cronista afirma redactar el capítol sobre la història de Dénia, dins la família Sandoval, en l’any 1575: «en este año que corremos de 1575». Així mateix, al capítol de la família Aragó, és citat Vespasiano Gonzaga sense el càrrec de virrei, que exercí entre 1575-1578. Podem aportar, a més, una menció del cronista que, en indicar la mort de Pere Ramon de Monsosiu, senyor de Faura, i del seu germà Jeroni durant la revolta agermanada, a la batalla de Morverdre, afirma: «según estensamente en la quarta parte desta Chrónica lo tratamos». Dada que confirmaria l’edició d’aquest segon text, almenys, posterior a l’edició del volum dedicat a la Germania, imprès a Barcelona per Pablo Cortey el 1566, a més d’altres referències similars incloses a la família Bas o Tallada.

¶ ⁸⁷ Torres anotava que, a la primera edició, Viciana incloïa l’infant Alfons d’Aragó com a comte de Sogorb, mort el 16 de octubre de 1563, mentre que a la segona, apareixia el seu fill Francesc, atès que la llicència inquisitorial era anterior, del 6 de setembre 1563, concloïa que l’historiador no havia tingut temps de corregir el text. Així mateix al capítol de la família Aguilar, l’edició b afegia la tercera esposa de Berenguer Martí Torres de Aguilar, inconeguda a l’edició a, vegeu José María TORRES: «Advertencia...», op. cit., pp. XIX-XX.

¶ ⁸⁸ Vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crònica..., I, op. cit., p. 83.

¶ ⁸⁹ El cas de la família Aguiló és probablement el més significatiu perquè a l’edició a ocupava un total de 14 columnes, ff. 27-33, amb la reproducció de l’escut familiar a doble columna i en grans dimensions.

¶ ⁹⁰ Ibidem.

¶ ⁹¹ Torres i Forner addueixen una sentència de 24 d’octubre de 1567 inclosa dins la família Albizu; una altra de 9 de novembre de 1568, dins la família Alabiano, o la citada de 28 de setembre de 1568 inclosa dins la família Arciniega, aportada també per la segona edició b, o el cas ja citat de Lluís Joan Alzamora, secretari de Joan d’Àustria, vegeu José María TORRES: «Advertencia...», op. cit., pp. XXI-XXII i Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 313.

¶ ⁹² José María TORRES: «Advertencia...», op. cit., p. XXII.

¶ ⁹³ Sebastià Garcia conjecturava sobre tan ardorós afany i l’atribuïa a diversos motius «un escrito que le costaba indecible trabajo, i que havia de aver mucho honor al reino, i el haver muerto alguno o algunos de sus contrarios», vegeu Sebastián GARCÍA: Crònica..., i, op. cit., p. 84.

¶ ⁹⁴ Tichell afirmava que l’edició c «comprende 56 folios, con el frontis y los 16 que le siguen iguales a la de 1564», vegeu Vicente FORNER TICHELL: Familia de los Viciana, op. cit, p. 313.

¶ ⁹⁵ Segons Blecua, aquesta mena d’errors d’alteració per inversió de grafemes es veien afavorits a les impremtes pel caràcter mòbil dels tipus usats, vg. Alberto BLECUA: Manual de crítica textual, ed. Castalia, Madrid, 1983, p. 23.

¶ ⁹⁶ Aquest increment, detectat per Borrull, el va explicar José María TORRES: «Advertencia al lector...», op. cit., pp. XXI-XXII.

¶ ⁹⁷ D’aquests sis capítols, tres han estat reproduïts amb mínimes variants a l’edició b: Azlor, Agramunt i Arziniega.

¶ ⁹⁸ Lluís Joan Alzamora no devia haver sigut citat com a secretari de Joan d’Àustria amb posterioritat a aquesta data si, lògicament, la tercera edició s’hagués publicat anteriorment, vegeu Sebastián GARCÍA: Crònica..., I, op. cit., p. 84.

¶ ⁹⁹ José Maria TORRES: Adventencia...», pp. XXI-XXII. Un exemplar fragmentari servat a la Österreich Bibliotheck de Viena, sig. 61.C.7.(P.2), manté la disposició inicial de la primera impressió. En la part que ens ha arribat, les coincidències amb l’edició a és completa, fins i tot als errors tipogràfics. Al f. XIIIV, una inscripció diu: «es D don Philippe De Navarres». S’estronca al f. XIIIV i no inclou el tractat d’armes. Recomença al f. XX, amb el títol de l’apartat que introdueix les famílies: «Comiença el libro de todas las familias militares de la ciudad y reino de Valencia»... i continua amb la família Aguilar. El text imprès es talla al f. XXXIIv amb l’escut de la família Aguiló.

¶ ¹⁰⁰ Vicente FORNER TICHELL: Familia de los Viciana, op. cit., pp. 317-332.

¶ ¹⁰¹ Ibidem, p. 321.

¶ ¹⁰² Ibidem, pp. 184-185.

¶ ¹⁰³ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 61.

¶ ¹⁰⁴ Martí DE VICIANA: Alabanzas de las lenguas..., op. cit. Martí de Viciana el Vell, lloctinent de portantveus de governador del regne de València ‘dellà lo riu Uxó’ nascut probablement abans de 1440-1445, fou autor, a finals del segle XV, d’una versió catalana de l‘Econòmica, una obra atribuïda llavors a Aristòtil. Es tracta d’un tex manuscrit relligat amb d’altres obres de variada procedència en un còdex factici servat a la Biblioteca de San Lorenzo del Escorial, signatura d.iii.2. Diversos autors identificaren en una mateixa autoria el portantveus de governador i l’historiador, en realitat avi i net. Dos autors del segle XX desferen l’equivocació i situaren correctament cada autor amb la seua obra, vg, Joan RODRÍGUEZ CONDESA: Rafél Martí..., op. cit. i Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit. i MARTÍ DE VICIANA: Comentari..., op. cit., pp. 5-28.

¶ ¹⁰⁵ Alguns autors han refusat aquesta temporització i han arguït errors tipogràfics o d’impressió. Martí de Viciana realitza aquesta afirmació, almenys, dues vegades amb dades concretes i una tercera d’indirecta, sense referir el període exacte. La que acabem de transcriure pertany a l’epíleg de l’obra inclòs al final del Libro quarto. La segona, al pròleg del Libro Segundo, és més concreta: «Y aunque la fatiga y trabajo hayan sido grandes, assí en el cuerpo como en el spíritu, y con discurso de más de quarenta seis años, todo es poco pues es en servicio de tan illustre cavallería». Podem optar per entendre aquesta frase de la dedicatòria del Libro Tercero adreçada a l’arquebisbe de Saragossa com una confirmació de tants anys de tasca històrica: «desde el tiempo de mi tierna edad tenia affición a la lición de la dulce historia»; vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., op. cit., I, p. 46.

¶ ¹⁰⁶ Vg. Sebastián GARCÍA: Crónica..., I, op. cit., p. 143.

¶ ¹⁰⁷ Ibidem, pp. 61-64.

¶ ¹⁰⁸ Segons afirma el mateix Viciana: «ternemos en este libro más de trezientas familias de cavalleros».

¶ ¹⁰⁹ Sebastià García quantifica en 237 els documents recollits, vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., op. cit., pp. 198-199.

¶ ¹¹⁰ Del patrimoni oral pertanyent al relat meravellós, Viciana recull algunes històries peculiars com les formigues del monestir de Valldecrist, que mai no s’enduen cap gra de forment del sequer monacal. O el cas de Vistabella del Maestrat, on el cronista es deté a narrar prolixament i graciosa la caça d’ocells amb barret amb l’ajuda d’una moixeta.

¶ ¹¹¹ Agustí ALCOBERRO Y PERICAY: «La historiografia de la Corona de Aragón en el reinado de Felipe II», Congreso Internacional. Las sociedades ibéridcas y el mar a finales del siglo XVI. Lisboa 1998, Madrid, 2000, pp. 9-10.

¶ ¹¹² Vicente XIMENO: Escritores..., op. cit., I, p. 167, citat per Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 221.

¶ ¹¹³ Vicent GIL: «Noblesa i poder senyorial al temps dels Viciana (1461-1581)», Saó..., op. cit., pp. 14-16.

¶ ¹¹⁴ Ximeno, tot citant Esquerdo com a font, va descriure aquest encalçament: «motivó tal persecución contra sus libros, que huvo sugetos que procuraron extinguirlos y quemarlos, según se cree, muchíssimos exemplares. Ello es cierto, que al presente ya sea por esta persecución o ya por aver sacado muchos de España por el aprecio que han hecho los Estrangeros, pueden contarse entre los mas raros del mundo. Con dificultad vemos uno impresso y es más fácil hallarlos Mss. en poder de algunos curiosos (...) Pero este tomo [el volum segon dedicat a la noblesa] no se halla entero por aver impedido la Real Audiencia de esta Ciudad continuar su impressión, por querellas que pusieron muchos Nobles que avían quedado descontentos, como dice Esquerdo.» Vg. Vicente XIMENO: Escritores del Reyno de Valencia, I, València: 1747, ed. facsímil, París-València, València: 1980, pp. 166-168. Vg. també Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 57-6 i Vicent ESCARTÍ: «Viciana: noblesa i monarquia», Saó..., op. cit., pp. 14-16.

¶ ¹¹⁵ Vg. Vicent FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 81 i Vicent ESCARTÍ: «La imagen de la nobleza...», op. cit., p. 283.

¶ ¹¹⁶ Vicent ESCARTÍ: «La imagen de la nobleza...», op. cit., p. 283.

¶ ¹¹⁷ Molts autors han realitzat conjectures sobre el contingut d’aquest text, vg. les més interessants i documentades a Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 192-197 i Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 67-78. També l’estudi de Borrull traslladat per José María TORRES: «Advertencia al lector...», op. cit.

¶ ¹¹⁸ Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 215-219.

¶ ¹¹⁹ Pere TOMIC: Històries e conquestes..., op. cit.

¶ ¹²⁰ Per als armorial de Llupià i Mestre, vg. Biblioteca de Catalunya, ms. 668 i ms. 301 respectivament.

¶ ¹²¹ Riquer estudia els principals armorials catalans per definir el llenguatge heràldic, vg. Martí DE RIQUER: «Els metalls, les colors i les pennes en heràldica catalana», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes II. Homenatge a Josep Maria de Casacuberta, Barcelona, PAM, 1981, pp. 87-107.

¶ ¹²² Hi existeix certa descurança en la impressió dels escuts perquè alguns gravats mantenen línies tramades y de poca claredat.

¶ ¹²³ A partir d’aquesta disposició, Sebastià Garcia classifica les famílies nobiliàries en tres grups: les col·laboradores, que posaren a disposició les seues dades i escriptures i per tant hi apareixia l’escut gravat; les no col·laboradores que mantenien l’escut en blanc perquè s’afegís posteriorment i aquelles en què ni tan sols hi disponien d’espai per a l’escut. Per aquest historiador, la inclusió de l’escut en blanc obeïa a la rellevància aristocràtica del segon grup mentre es relegava el tercer grup vista l’escassa dimensió social, vg. Sebastià GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica... I, op. cit., pp. 92-93.

¶ ¹²⁴ Vg. una minuciosa narració de l’alçament de la serra Bermeja i el protagonisme d’Aguilar a José BISSO: Crónica de la provincia de Málaga, Madrid, 1869, pp. 93-94.

¶ ¹²⁵ Del tractat d’armes, Viciana es refereix com un capítol dins el Libro segundo: «porque en este libro solamente se pone un breve tratado de las insignias e armas militares».

¶ ¹²⁶ Vg. Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 185-186; Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 92.

¶ ¹²⁷ Vg. les pp. 31-42.

¶ ¹²⁸ L’acusació a la noblesa de promoure la suspensió de l’estampa del nobiliari de Viciana és una justificació historiogràfica repetida ad libitum a partir del text manuscrit d’Onofre Esquerdo: «la 2a parte no pudo salir en público entera, pues al tiempo que se imprimía, muchos pusieron querella por ver que anteponía Viciana unas familias a otras, juzgando perdían su nobleza, por lo qual la Audiencia mandó suspender la impresión y así faltan muchas familias de las antiguas. Pasó Viciana a Barcelona y así trató de bolver a la impresión de su libro disponiéndole por las letras del alfabeto; pero lo impidió su muerte, con que estos y la embidia fueron parte de que este tomo de su crónica no se pueda hallar entera, sino algunos fragmentos», citat per José María TORRES: «Introducción...», op. cit., p. XXV. Anotem que Esquerdo apunta cap a una interrupció de la estampa a conseqüència del traspàs del cronista, ocorregut al voltant del 21 de maig 1582. No parla tampoc de la tercera edició, sinó tan sols de dos intents d’impressió. Una dada important perquè no penetra dins l’embull de les edicions trinitàries. Malgrat aquesta sèrie d’acusacions, encara no disposem d’una recerca fiable que exhume els documents del procés obert a Viciana, les famílies instigadores i la resolució del conflicte.

¶ ¹²⁹ La supressió d’aquestes famílies no deixa de ser una mera conjectura perquè, a hores d’ara, no podem confirmar documentalment l’autoria d’aquesta mancança. L’absència d’exemplars complets impedeix d’asseverar que aquesta fou la decisió presa per Viciana.

¶ ¹³⁰ Segons Borrull, citat per Garcia Martínez, la mutilació fou causada per l’enuig de les famílies Corella o Rojas de Sandoval «que no se veían elevadas al alto grado de honor que se figuraban». També pogué ocórrer que aquests clans nobiliaris invocaren la prohibició de l’Audiència dictada per a la primera impressió o una possible acció intimidatòria o de suborn sobre l’impremter, vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 82.

¶ ¹³¹ Borrull argumenta que el redactor «no tenía el menor conocimiento (...) de los nombres de los pueblos de este reino, ni de diferentes familias y que sólo pudo lograr copias viciadas de los escritos de Viciana», vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 85.

¶ ¹³² Biblioteca de la Universitat de València, sign. R-1-113.

¶ ¹³³ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., op. cit., pp. 111-113 i José María TORRES: «Advertencia...», op. cit., p. VIII.

¶ ¹³⁴ Ximeno apunta cap a una conjuntura de factors centrats en l’arribada de Felip II a la ciutat de València: «El motivo de estas dos impressiones fue, porque estando esperando en Valencia al señor rey Felipe II, instaron muchos cavalleros al autor que cortasse la impressión y publicasse el Libro en el esta que estuviesse para que el Rey, de cuyos excelsos progenitores se hablava, y los señores de su corte, pudiessen verle: que al mismo tiempo se podría dar orden para empezar otra impressión y añadir en ella lo que a ésta le faltasse. Pareciole bien al autor y en el mismo día que entró el rey en Valencia, que fue viernes 14 de abril 1564, hizo punto en esta primera impressión». Entenem que Ximeno dedueix l’aquiescència del cronista de l’epíleg del Libro tercero i per tant assumeix l’argumentació exhibida per Viciana, vg. Vicente XIMENO: Escriptores..., I, op. cit., p. 168.

¶ ¹³⁵ Vg. l’anàlisi de Ferrando sobre la família i l’obra dels Viciana a Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor medieval al Renaixement: breu radiografia d’una gran mutació sociolingüística i cultural dels Viciana lletraferits», dins Miscel·lània homenatge..., op. cit., pp. 21-35.

¶ ¹³⁶ Joan IBORRA: «Introducció», dins Pere TOMIC: Històries e conquestes..., op. cit., p. 62.

¶ ¹³⁷ Crònica de Sant Joan de la Penya..., op. cit., pp. 21-22 i Anna CORTADELLAS I VALLÈS: Repertori de llegendes..., op. cit., p. 184.

¶ ¹³⁸ De fet ni Valla ni Zurita la reporten, vg. Manuel DUALDE-José CAMARENA: El compromiso..., op. cit., p. 243. L’actitud i el parlament de Vicent Ferrer es reprodueixen en una còpia de l’acta de la sessió publicada l’any 1855, vg. Florencio JANER: Examen de los sucesos y circunstancias que motivaron el compromiso de Caspe, y juicio crítico de este acontecinmiento y de sus consecuencias en Aragón y en Castilla, Madrid, Real Academia de la Historia, 1835, citat per Dualde-Camarena, ibidem, pp. 242-244.

¶ ¹³⁹ Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor medieval...», op. cit., p. 32.

¶ ¹⁴⁰ Ibidem.

¶ ¹⁴¹ Antoni FERRANDO FRANCÉS: «De la tardor...», op. cit., pp. 31-32 i Vicent ESCARTÍ: «Intencionalitats polítiques...», op. cit.

¶ ¹⁴² Aquesta llegenda historiogràfica apareix a Catalunya amb un fort impuls a principi del segle XV, compilada pel Libre dels reis..., op. cit., a través del Libre de les nobleses dels reis; el Ms. Esp. 11, BNP, Flos Mundi, f. 46r i Pere TOMIC: Històries e llegendes..., op. cit., pp. 178-181, entre d’altres. Vg. també Miquel COLL I ALENTORN: Historiografia..., op. cit., pp. 326-327; Anna CORTADELLAS: Repertori..., op. cit., pp. 73-149.

¶ ¹⁴³ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 134-135.

¶ ¹⁴⁴ Miquel Àngel BADENES MARTÍN i Joan Serafí BERNAT MARTÍ: «Una lectura demogràfica de la Crónica de Viciana», Miscel·lània homenatge..., op. cit., pp. 63-65.

¶ ¹⁴⁵ Sebastià García advertí que la informació patrimonial s’esbiaixava favorablement vers les poblacions de la Plana, a les quals dedica una extensió desproporcionada, segons el nombre d’habitants, vg. Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 135-142.

¶ ¹⁴⁶ Vg. Antonio LÓPEZ GÓMEZ: «La agricultura valenciana en la segunda mitad del siglo XVI según Viciana», La propiedad rústica en España y su influencia en la organización del espacio, Alacant, Universitat d’Alacant, 1981, pp. 469-482.

¶ ¹⁴⁷ Així ho afirma el cronista per als dos ordes. Per a la de Calatrava: «Y en el reino de Valencia, las encomiendas y priorasgo de los quales havemos tratado en la primera parte de esta chrónica». I per la de Sant Jaume de l’Espasa: «También tiene la orden en este reino de Valencia las encomiendas de Museros, de Enguera, de Orcheta, de Sagra y Zenet y de Fadrell. De estas cinco encomiendas havemos tratado estensamente en la primera parte». Ibidem, p. 64.

¶ ¹⁴⁸ José María DOÑATE SEBASTIÀ: «Entorno a Viciana. Sobre un importante error de impresión en la Crónica General del Reino de Valencia», Castellón Diario, Castelló, 5 de setembre de 1982.

¶ ¹⁴⁹ Vg. Joan IBORRA I GASTALDO: «La vila de Silla en la Crònica de Viciana», Albudor, 4 (2004), pp. 139-145.

¶ ¹⁵⁰ Joan F. MATEU BELLÉS: «El medi natural valencià vist per al voltant de 1563», Miscel·lània homenatge..., op. cit., pp. 89-108.

¶ ¹⁵¹ Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., pp. 112-113 i Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., pp. 143-155.

¶ ¹⁵² Viciana degué documentar-se profundament a partir de les cròniques d’Indies com la de Piedrahita o potser féu ús de documentació coetània. La veracitat de la narració de Viciana es pot contrastar a la recerca de Thomas, vg. Hugh THOMAS: La conquista de Mèxico, Barcelona, Planeta, 1994.

¶ ¹⁵³ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 159. Les raons per les quals Viciana es desplaçà a Barcelona aduïdes per Forner per a editar la crònica sobre la revolta agermanda són extretes de les informacions proporcionades per Esquerdo sobre un viatge del cronista a Barcelona, circumstància que aquest autor aporta per avalar la seua teoría del trasllat a Barcelona forçat per les pressions exercides pels clans aristocràtics, vg. Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 200.

¶ ¹⁵⁴ Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 160.

¶ ¹⁵⁵ Vg. Pablo PÉREZ GARCÍA: «Conflicto y represión: la justicia penal ante la Germanía de Valencia (1519-1523)», Estudis. Revista de Historia Moderna, 22 (1996), pp. 141-199.

¶ ¹⁵⁶ Vg. Libre de Antiquitats..., op. cit., p. 78; Guillem Ramon CATALÀ DE VALERIOLA: Breu..., op. cit., p. 307; Gaspar ESCOLANO: Décadas..., op. cit., VI, cols. 1623-1624 i Ricardo GARCÍA CÀRCEL: Las Germanias..., op. cit., p. 242.

¶ ¹⁵⁷ Vicente FORNER TICHELL: Familia..., op. cit., p. 200 i Sebastián GARCÍA MARTÍNEZ: Crónica..., I, op. cit., p. 159.

¶ ¹⁵⁸ Agustí ALCOBERRO I PERICAY: «Les cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell», Recerques, 40 (2000), p. 82.

¶ ¹⁵⁹ Pere Miquel CARBONELL: Cròniques d’Espanya, a cura d’Agustí Alcoberro, I, Barcino, Barcerlona, 1997, pp. 101-109; Eulàlia DURAN I GRAU: «Renaixement i Barroc: la il·lusió de la modernitat», Estudis sobre cultura catalana al Renaixement, València, Tres i Quatre, 2004, pp. 71-73.

¶ ¹⁶⁰ Vg. el documentat anàlisi d’Escartí sobre el procés d’integració de la noblesa regnícola a la crònica de Viciana, Vicent J. ESCARTÍ: «La imagen de la nobleza, según Rafael Martí de Viciana (s. XVI): del pasado medieval al proyecto imperial», Mirabilia: Revista Eletrônica de História Antiga e Medieval, 9 (2009), pp. 266-291 [en línia] <http://www.revistamirabilia.com/nova/images/numeros/2009_09/17.pdf>.

¶ ¹⁶¹ Albert HAUF: «Més sobre la intencionalitat dels textos historiogràfics catalans medievals», dins Medieval and Renaissance Studies in Honour of Robert Brian Tate, Oxford. 1986, p. 46; Vicent ESCARTÍ: «Intencionalitat en les cròniques de Pere Antoni Beuter i de Rafael Martí de Viciana», dins Miscel·lània homenatge a Rafael Martí de Viciana..., op. cit., pp. 205-218.

¶ ¹⁶² Libro segundo f. 4v. Gairebé d’obsessiva podíem titlar la contínua referència a les fonts per a demostrar que sempre escriu a partir de documentació contrastada i visurada.

¶ ¹⁶³ Viciana copia la informació llegendària del cronista sicilià Luci Marineu Sícul el qual havia reproduït aquestes narracions del mateix Ferran el Catòlic, vg. una interpretació a Jaime VICENS VIVES: Historia crítica de la vida y reinado de Fernando II de Aragón, Saragossa, Instituto Fernando el Católico-CSIC, 1962, pp. 13-14.

¶ ¹⁶⁴ Vg. les protestes dels jurats valencians a Agustín RUBIO VELA: «Valencia y Torquemada. En torno a los comienzos de la Inquisición española (1482-1489)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Cultura i humanisme en les lletres hispàniques (s. XV-XVI), Germà Colón Domènech i Lluís Gimeno Betí (eds.), LXXIV (1998), pp. 77-139 i del mateix autor: «El problema hospitalario en Valencia a finales del siglo XV. Dos cartas al inquisidor Torquemada», Cuadernos de Historia de España, LXXXIII (2009), pp. 141-155.

¶ ¹⁶⁵ Agustín RUBIO VELA: «El problema hospitalario...», op. cit. Per a una anàlisi global, vg. Pablo PÉREZ GARCÍA: «El Santo Oficio y la Corona de Aragón», dins R. CARRASCO (dir.): L’Inquisition espagnole et la construction de la monarchie confessionnelle (1478-1561), París, Ellipses, 2002, pp. 190-204.

¶ ¹⁶⁶ En aquesta publicació facilita a posteriori una explicació sobre els motius que l’impulsaren a traduir tota la seua obra, inclosos els quatre volums de Crónica de la ínclita ciudad de Valencia y su reino, a la llengua castellana, malgrat haver-la escrita originàriament en català, segons declarava. Amb arguments febles i poc científics, hi defensava la major puresa del valencià enfront del castellà. Hi exposa la visió conscient que tenia un historiador del segle XVI sobre els perills que suposava la castellanització contra la qual el mateix autor maldava i ensems hi participava conscientment. «Ame parescido consagrar esta obra a vuestras señorías como padres de la República Valenciana, a quien por todo derecho favorescer y acrescentar la honra de la propria patria pertenesce, supplicándoles me perdonen por haver vertido esta obra de valenciana en castellana, que por la mesma causa huve de vertir la Chrónica de Valencia (...) que después de haverlos copilado, en la versión de todos ellos tuve otro tanto trabajo, solamente por hazerlos comunicables a muchas otras provincias», Martí de VICIANA: Alabanzas de las Lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana y Valenciana. Copilada por Martín de Viciana y consagradas al Illustre Senado de la Ínclyta y Coronada ciudad de Valencia, València, Joan Navarro, 1574 (reeditada el 2002, estudi preliminar de Germà Colón, edició i transcripció de Joan Verdegal, Borriana, Ajuntament de Borriana, 2002), p. 68. Sobre la castellanització de l’obra de Viciana, vg. Joan FUSTER: Llibres i problemes del Renaixement, València-Barcelona, IIFV-PAM, 1989, pp. 134-137 i l’entrevista de Vicent S. Olmos i Evarist Caselles a Eulàlia Duran: «Entre la crònica i la història: a propòsit de Rafael Martí de Viciana (1502-1582)», Saó, monogràfic «Rafael Martí de Viciana (1502-1582)», núm. 32, maig, pp. 26-29; Pau VICIANO: «L’edat mitjana en la crònica de Gaspar Escolano», Recerques, 40 (2000), pp. 135-150.