Kitabı oku: «Aliment»

Aliment Edició digital: febrer de 2021

© 2021, Martí Sales Sariola

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat www.clubeditor.cat

Il·lustracions: Roger Adam, Gerard Altaió, Frederic Amat, Pau Badia, Pep Boatella, Aina Bonet, David Curto, Alejandro Dardik, Jerónimo Haggerman, Èlia Llach, Oriol Malet, Ilia Mayer, Pedro Oliver, Joan Manel Pérez, Oriol Rigau, Tura Sanglas, Eulàlia Sariola, Joan Teixidor, Marc Valls

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, Maria Cabrera

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-299-3

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Martí Sales

Aliment

CLUB EDITOR

BARCELONA

A D’ABANS

Això no és el començament.

Això només és la primera entrada.

Si això no és el començament, si això només és la primera entrada, ¿per on es comença?

¿Quin és el començament de debò?

¿Què hi ha abans?

¿D’on surt un diccionari?

¿Què el pot arribar a desencadenar?

Una pregunta (que es desgrana en moltes) i una circumstància (personal i generativa).

La pregunta

Sant Esteve és una celebració catalana que ve d’antic.

A Catalunya, els canelons es van popularitzar el 1911 gràcies a l’empresari Ramon Flo, que els va comercialitzar com a pasta seca amb la marca El Pavo.

Si els canelons no són una tradició culinària catalana que ve d’antic, ¿què menjàvem per Sant Esteve abans del 1911?

És a dir, ¿què menjàvem per Sant Esteve en comptes de canelons?

Davant d’aquesta pregunta, la incertesa total i la manca de recursos per respondre-la: ¿on busco? ¿A qui pregunto? ¿Com puc resoldre una qüestió així? S’obre, davant meu, el mapa de tot el que no sabem de cuina i dels perquès de tot plegat. Em començo a fer més preguntes: ¿com, quan, qui bull arròs per primer cop? ¿Quina és la història de la patata? ¿Per què les pastanagues són taronja? ¿Què és la reacció de Maillard? ¿D’on vénen els xinesos que regenten els bars de barri? ¿Què es menja a l’Anatòlia? ¿Què vol dir alimentar-se? ¿Què ens és aliment? ¿Com es cou un llibre? Al cap de pocs dies, a la ràdio caço al vol un tertulià que diu:

—¿Què menjàvem per Sant Esteve abans del segle XX?

Silenci dels contertulians. Jo em quedo de pasta de moniato perquè està fent la mateixa pregunta que fa dies que em ronda pel cap i la probabilitat d’aquesta coincidència em sembla tan remota com l’energia que propulsa la nau de Douglas Adams a The Hitchhikers Guide to Galaxy.

—¿Quin és el plat típic català per aprofitar les restes d’un àpat considerable, el de Nadal, en aquest cas?

Silenci pensatiu dels contertulians. Jo, boca seca i gran expectació.

—¿Les croquetes?

—No fan de gran celebració i tampoc vénen d’antic: són esmentades per primer cop com a menja popular al Diccionario Doméstico del 1866. És més fàcil. I més nostrat. Va, que us ho podeu empescar perfectament.

Silenci amb la cua entre cames. Palpitacions. Esgotat el màxim temps de silenci permès en directe en una ràdio, el tertulià gastronòmic resol el dubte:

—Arròs a la cassola. Per Sant Esteve menjàvem un arròs d’aprofitament, que solia ser l’arròs de la catedral o l’arròs colls-i-punys, de menuts de pollastre: es fa amb colls, puntes d’ala, pedrers i crestes acompanyades de verdures i arròs. El refranyer ho corrobora: “L’endemà de Nadal, arròs catedral.”

Caic del cavall: una resposta senzilla que té tot el sentit del món però que en comptes d’aplacar la meva set de preguntes, l’esperona. Consultant embogit el fons Néstor Luján de la Biblioteca de Catalunya em va engolir una espiral de saber gastronòmic que em va xuclar tres mesos. Vaig sortir-ne amb el cap com un timbal i la idea forassenyada d’escriure un diccionari.

La circumstància

Vespre fosc d’hivern, gespa humida, llums blanques d’estadi que fan brillar l’aire fred. Entre núvols de baf, correm i ens passem la pilota, caiem, ens aixequem i ens rebolquem plegats. Fem olor de tigre. Al vestuari, fora la roba sintètica i pudenta de l’equip i a la dutxa falta gent. Vapor calent i bromes d’adolescents que juguem a rugbi i aquell dia —¿o van ser més, desapercebuts, sedimentant una experiència que encara no havia agafat prou gruix per arribar a ser conscient?— noto amb sorpresa que la mirada se me’n va. Que no la controlo. I que he de fer un esforç per no mirar les cuixotes, les galtes i els colls, els culs i els sexes que m’envolten. Un esforç per no fer el que no toca. Corroboro el que és tàcit, el que s’espera de mi, i m’esforço per representar el paper. M’esforço en va per no repassar de dalt a baix l’entrenador rabassut en pilotes i tota la voluptuositat que descobreixo que té. Així va començar tot.

Tinc deu anys i he anat a dormir a casa d’una amiga del col·legi. És estiu, fa calor, i el seu pare, en calçotets, ens ajuda a preparar el llit de convidats. L’amiga, per jugar, aprofita que el pare carrega llençols i no pot defensar-se per abaixar-li els calçotets. Tots riem i a mi se’m queda clavada la visió d’aquella polla gruixuda, d’aquells collons foscos sota una senyora panxa peluda. Així va començar tot.

Som a casa, no sé quants anys tinc ni qui hi ha. Mirem una pel·lícula que ens agrada molt, Victor Victoria. Sempre ens fa molta gràcia una de les primeres escenes, la del restaurant, l’amanida i l’insecte incorporat pertinentment. Jo no perdo de vista l’actor Alex Karras, que fa de “Squash” Bernstein, un guarda-espatlles grassonet, bigotut i molt abraçable que, contra tot pronòstic, acaba embolicant-se amb un dels protagonistes. Els meus esquemes mentals sobre la sexualitat s’amplien crucialment llavors sense que ni me n’adoni. Així va començar tot.

En realitat, no tinc ni idea de com va començar, tot plegat: ¿què hi ha de més difícil de traçar que el desig? Sempre es poden desplegar altres genealogies: fer manetes a cinquè amb la del costat de classe en la foscor de mirar no sé quin documental o el primer petó sota els estels de Menorca en uns campaments amb aquella noia riallera de cabells rinxolats. Històries alternatives, biografies complementàries. Les arrels són massa fondes i massa entortolligats els empelts i les bifurcacions, les influències, les motivacions, els desencadenants.

A finals del segle passat, a l’època dels primers xats, de l’IRC, a Barcelona hi havia un parell de canals que vaig començar a sovintejar. Hi vaig fer uns amics que em van treure a passejar. Una porta metàl·lica feia d’entrada a un catau ombrívol d’homenots silenciosos i escrutadors que passaven revista a la carn fresca que arribava. Vam baixar les escales cap a una zona encara més tenebrosa, d’on se sentien sorolls que jo no identificava, m’excitaven i alhora em feien certa basarda.

—Vinga, vés —em van dir—. Fica-t’hi. Va, que no passarà res, ja veuràs com t’agrada —jo no em movia ni un centímetre. Ells reien—. Això és un quarto fosc. Aquí no cal ni parlar, es va al gra amb qui t’agrada. Què, ¿t’hi atreveixes? —jo me’n moria de ganes i estava garratibat.

Em van empènyer una mica i vaig fer una passa en la foscor. Les olors també eren fortes i no totes agradables. Vaig notar que algú em tocava i no sabia d’on. Vaig fer un bot enrere com si m’hagués enrampat i vaig enfilar-me escales amunt. Els amics, que es morien de riure, em van acompanyar, em van convidar a una cervesa i em van explicar què són els óssos.

—Imagina’t que tens vint-i-cinc anys, que treballes en una fàbrica o a la ramaderia, que ets marica, que menges com un bou i no saps qui és Boy George i més aviat t’assembles al marit de la Roseanne. Imagina’t que ets als EUA, són els anys vuitanta i tu tens ganes de conèixer tios i fotre un bon polvo. Imagina’t que, quan t’has pres unes quantes birres per perdre la vergonya i estàs al mig de la pista tan feliç, barba-serrat i galtaplè, amb la gorra, els texans XXL i la samarretota baldera ballant Prince, veus que un parell de nois prims, afaitats, cosmopolites i sofisticats, de portada de revista gai, t’assenyalen i es riuen de tu: “Mira com balla la foca aquesta!”. Imagina’t el disgust, l’emprenyada, el cop fatal per a l’autoestima. Imagina’t que vius a San Francisco i un dia se t’inflen els pebrots d’aguantar situacions com aquesta i decideixes trobar-te amb col·legues per muntar una revista: és l’any 1987 i la revista, Bear Magazine. Té un èxit inesperat i els que éreu una colla de marginats, els que no encaixàveu en el model estereotipat de l’homosexual nord-americà, us convertiu en una subcultura del món gai: els óssos. La imatge prototípica seria: senyor bonhomiós i panxarrut, de cara de pa i clatell de pam, vestit de qualsevol manera. En català en podríem dir un biutifarró (de beautiful i botifarró).

Jo callo i no barrino: només rebo, tot d’una, el nom del meu desig i la germanor de compartir-lo.

*

Entre el bateig i el cultiu van passar un grapat d’anys, fins que va arribar allò que tan bé escriu Josep Pla a Aigua salada:

Una de les causes més inqüestionables de la bona cuina és, com ja saben, la passió de l’amor; de l’amor, en pot néixer una bona cuina, per l’esperança que la bona cuina avivi la resposta amorosa de la persona estimada. Hi ha dones que en enamorar-se apassionadament d’un home tendeixen, entre altres coses, a esdevenir, amb referència a l’objecte del seu amor, cuineres excel·lents, pacients, eficacíssimes. Lídia havia estat una bona cuinera, però el grau de perfecció i de generositat a què portà els seus coneixements culinaris aquella temporada em fa pensar que s’enamorà del qui després fou el Glosador. Sense la intervenció d’un moviment del cor, profund i real, aquella taula no hauria pas arribat a la qualitat que notòriament obtingué. Fou un devessall, una inundació de tendresa convertida en sofregits i salses, picades i suquets.

Vaig començar a cuinar. Per amor, vaig passar de la cuina de supervivència —qualsevol resta saltejada amb sobrassada o pa amb oli i sal i un tall de formatge sec: els amics encara se’n foten— al festí dels arrossos, dels guisats i dels peixos. Per amor, vam aprendre a fer, per exemple, conill a la cassola o arròs negre, mejadra, maqluba, pa, cua de bou, suquet de moixina, pastís de llimona o coca d’espelta. I la nostra biblioteca va començar a tenir llibres importants que consultem dia sí, dia també, com ara The Kitchen Diaries de Nigel Slater o Jerusalem d’Ottolenghi, la Historia de la alimentación de Flandrin i Montanari o The Art of Cooking de M. F. K. Fisher. Entre l’amor i la cuina, entre la lectura i les amistats detonants aterrava les troballes per escrit en entrades de diccionari de tota mena i llargada, i així es va anar fent Aliment, amb xup-xup i socarraet mentre casa nostra s’omplia de l’olor ancestral del pa enfornat. Si com deia Boeci el futur és un invent dels enamorats, també aquest diccionari.

L’important no és trobar alguna cosa, sinó saber situar-la.

FERDINAND DE SAUSSURE

B DE BESTIOLES, DUES
I

—Primer sempre el contorn, delimitar bé l’objecte: on comença i on s’acaba, de quina manera encaixa amb el món, si és esfilagarsat o si s’imposa, si es confon, si t’has d’esforçar per trobar-lo o és una evidència. Tenia una pota a l’aigua i la resta fora. T’hi cabria al palmell. Era del color d’un fesol. De dalt a baix de l’espinada, una insòlita ratlla verd claríssim.

»Primer sempre la visió: no només has de veure el que mires sinó també el que no, el fora camp, la perifèria de la mirada, els entrellucaments, el que no t’esperes, com quan hi vaig ensopegar de cua d’ull aquell estiu a la vora del llac, havent dinat, mentre tothom capcinejava. La vaig clissar mentre dibuixava una pomera per passar l’estona. Va fer un salt i va desaparèixer.

»Primer sempre la dèria: és des d’on estires els fils, és per on et descabdelles. Una dèria és una palanca, un trampolí, i si no se t’endú, no és una dèria. L’has d’alimentar, t’hi has de deixar emportar. No me’n penedeixo, t’ho creguis o no. No hi vaig córrer al darrere perquè no la volia espantar. Havia d’anar amb compte, no n’havia vist cap d’igual —estava segur que no sortia a cap classificació— i la volia dibuixar bé, amb precisió, per poder-la batejar. Havia soterrat l’esperança per no patir-la després: no volia ni pensar-hi de la il·lusió que em feia. El somni de la meva joventut. Zoraphylax ohridita, una espècie amb el meu nom! Això sí que és fer història. Això és la immortalitat i la resta, bajanades. I allà era possible: la fauna d’aquell llac és endèmica, és un dels més antics del planeta, com el Baikal o el Tanganyika. Té cinc milions d’anys.

—És el que em sembla que fa que som aquí.

—Cinc milions d’anys, pallús, no tens ni idea del que significa. Pensa-ho bé: són cinquanta-mil segles! El món no tenia res a veure amb el d’ara: l’època era el pliocè, grans masses de terra van a la deriva, es formen l’istme de Panamà i el Mediterrani, es glaça l’Antàrtida. Apareixen els nostres primers avantpassats, els australopitecs. Els continents xoquen entre si i el caos s’escampa amb les migracions d’espècies que comencen a barrejar-se per primer cop. Imagina-t’ho: devia ser un moment al·lucinant. Els sapiens vam aparèixer fa només dos-cents mil anys. Comencem a pintar fa trenta mil anys. De la revolució neolítica en fa deu mil. Tot el que ha passat fins ara és incommensurable. Tot el que ens passa a nosaltres és una broma, en comparació. Fixa’t en la meva història, ¿no t’ho sembla? De quatre grapes per la riba frondosa del llac, els arbres vinclats sobre les aigües transparents, els ocells que xisclen, esverats pel capvespre i jo a empentes i rodolons entre arbustos i aiguamolls, amb la llibreta i el llapis a la mà, sense perdre-la de vista. No calia atrapar-la, amb un apunt acurat en tenia prou.

»Primer sempre el contorn, la visió i la dèria. Cal saber què dibuixes, què busques, què expliques. Després ja vindran la qualitat del traç i l’ànima. L’ànima me la vaig deixar allà on em van trobar, si no, no hauria sobreviscut aquí ni quatre dies. No parava quieta i jo la seguia com podia, no la podia perdre de cap manera. Sovint de quatre grapes, amb les mans i els genolls relliscant en el llot i el llac clapotejant a la vora. Caço una pota, després un ull. Un tros de boca, dues anques. Vaig omplint pàgines de la llibreta amb els gargots que faig sense mirar. Un trencaclosques.

»No apartava els ulls de la presa i per això vaig trigar tant a adonar-me que el cel cremava, que els verds havien explotat com si haguessin esbudellat cada fulla i tija i el cel havia canviat el blau per roig. No deus tenir ni idea de qui són Tyndall, Rayleigh o Mie, ¿oi, pallús?

—Si em tornes a dir pallús, et faig una cara nova.

—Sí, vinga, ara fotem-nos d’hòsties, tu i jo, com si no ho tinguéssim prou pelut. Amb l’ajut d’un prisma, el 1665 Isaac Newton demostra que la llum blanca del sol és la suma de tots els colors de l’arc de Sant Martí, que es diferencien per la longitud d’ona. L’espectre del visible va del roig (720 nanòmetres) al violeta (380 nanòmetres), passant pel taronja, el groc, el verd, el blau i l’indi. El 1859, John Tyndall descobreix que quan la llum travessa un medi, en xocar amb partícules en suspensió, els raigs de llum blava són els que més es dispersen i s’escampen. El 1871, Lord Rayleigh ho afina una mica més i explica el fenomen descrit per Tyndall: és degut a la longitud d’ona del color blau, quasi la més petita; la llum només es dispersa quan les partícules amb què topa són de la mateixa mida o més petites; si són més grans, actuen com una esponja que absorbeix determinades longituds d’ona i no d’altres depenent de la seva composició química. (Això s’anomena difusió de Mie i explica, per exemple, el color blanc dels núvols, formats per molècules d’aigua, prou grans i incolores perquè reflecteixin completament la llum blanca. Quan hi ha una gran densitat de molècules d’aigua, la difusió de Mie es produeix massivament, la llum blanca es torna més grisa i és per això que els núvols carregats de pluja són més foscos.) Així, quan la llum del sol travessa l’atmosfera i topa amb les molècules que la componen, el color que més es desvia i s’escampa és el blau, i d’aquí el color del cel. ¿I per què, és probable que et preguntis, quan es pon el sol, el cel envermelleix? Perquè els raigs de llum han de travessar més gruix d’atmosfera, són més tangencials i per tant només les ones de més longitud (les taronja i vermelles) poden creuar l’atmosfera fins a nosaltres.

—Segons el que m’expliques, el cel hauria de ser violeta, no blau, perquè el color amb la longitud d’ona més petita és el violeta, no el blau.

—Retiro això de pallús. Exacte. És degut a la sensibilitat de l’ull humà en visió fotòpica, que té un pic en el verd (555 nanòmetres) que en el violeta és cent vegades més feble. Amb aquest desfasament, corregim el violeta cap al verd i per això veiem el cel blau.

»Continuo. Amb l’últim raig de sol, roja com una brasa, la granota es va aturar. No. Més que aturar-se, va deixar-se estar, va abandonar-se. Ja no respirava, ja no es movia. Més enllà de la immobilitat, s’havia convertit en una icona incrustada en el paisatge, una figura en un retaule. L’escena s’havia fet mítica. Resplendent, impertèrrita, semblava embalsamada, eterna. Tot ho calmava. No podia desaprofitar l’avinentesa i vaig dibuixar tan ràpid com vaig poder, passant d’esma els fulls de la llibreta sense treure-li els ulls de sobre. Va ser fixant-me en les fibres del llom i el plec de l’anca que ho vaig notar: gairebé imperceptiblement, s’inflava. Tremolava lleument i la tremolor se li escampava pel cos de dalt a baix, repartint volum, estufant-la. Els ditets se li van abotifarrar, els ulls van fer-se-li ous d’estruç, la gola se li va engrandir com una soca i el cos es va embotir. Fins i tot la ratlla verda que li perfilava l’espinada brillava amb més intensitat i era molt més gruixuda. Tota tibada, estrafeta, era gairebé un globus amb ulls en el silenci crepuscular. La tensió era inaguantable: ¿fins on esquitxarien les seves entranyes esclatants? Gargotejant frenètic, aguanta una mica més i després rebenta, pensava jo, que ja gairebé la tenia.

»Tot i tenir-la al davant i amb la mirada clavada, no sé com s’ho va fer. No vaig ser capaç de veure què havia passat. De sobte, la granota era un forat: havia esbatanat tant la boca que semblava que s’hagués de capgirar com un mitjó, que hagués de patir un col·lapse gravitacional. Primer va obrir-se completament, com si volgués donar-se sencera, vessar-se. No es movia ni una fulla. Semblàvem una foto revelada. Un mil·lisegon després, una eternitat després, el grup escultòric es va esquerdar. Tot va tornar a la vida, però a una vida agitada, una vida excitada, una vida desaforada. Va ser pel so. Un so de més endins impossible, de la capital mundial de les entranyes, himne de les interioritats impalpables, un rauc descomunal, eixordador, que va sacsejar la superfície del llac i les branques dels arbres, que va fer vinclar canyes i em va arrissar les pestanyes, una crida imperiosa a què tots els batracis de quilòmetres a la rodona van respondre a l’instant, un cor multitudinari lluent i llefiscós. L’aire es va omplir de l’olor que fa una cosa just abans de podrir-se. Atordit per l’estrèpit, la vaig perdre de vista: havia desaparegut en la sobtada foscor sorollosa. Em va semblar veure-la mata enllà, i mig a les palpentes vaig encalçar-la.

»No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava amb tot, i, més que seguir-la, empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, en un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, d’ocells nocturns en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdre’m entre luminescències minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava, esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit per un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació d’estar-te equivocant, d’haver-te confós, d’anar al darrere d’alguna altra bèstia, d’estar fent el gamarús per acabar topant amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.

»Intentava aïllar-me de l’estrèpit de batracis, m’anava dient: “Zoran, posa la ment en blanc, no et deixis guanyar pel caos i la nit, domina la circumstància. Endavant, Zoran, que ja la tens, tu pots, Zoran.” El meu esperó no era la fama mundial, jo no volia sortir a la televisió per qualsevol bestiesa i que la peixatera em felicités, no, jo volia sortir a les enciclopèdies, volia que el meu nom quedés per sempre vinculat a una realitat concreta i contrastable, formar part del corpus científic, contribuir al coneixement humà d’una manera irrebatible. M’imaginava els nens a escola davant del mestre a la pissarra quan estudiessin la fauna local i sortís el meu nom vinculat per sempre més al d’aquella granota. “Pels segles dels segles, amén, Zoran”, em deia. M’aferrava a aquesta idea per no diluir-me en aquell cafarnaüm humit i tenebrós, m’hi aferrava pensant que aquella nit no s’acabava mai i jo ja no tenia forces, em desesperava pensar que tot seria en va si no feia el traç final.

»Vaig caure per un marjal i em vaig fer mal al turmell i sang a les mans. Feia estona que no sentia les aigües del llac i que tot era un fangar. Estava anant cap a l’interior. ¿La granota també començava a defallir o només eren imaginacions meves? ¿Clarejava o em fallaven els ulls? Si feia els salts més curts i s’aturava més, ho feia al mateix ritme d’extenuació que jo, ens havíem compassat. Els raucs també eren menys freqüents. Es feia de dia. Ja es distingien salzes i avets. Em feia la sensació que ja no podia més, que la bestiola ja no tenia més ganes de gresca. Cada cop deixava que m’hi apropés més, com si ja no li fes por, com si sabés què volia jo i finalment hagués decidit permetre-m’ho.

»Quan la vaig tenir, tranquil·la i silenciosa, a quatre pams, amb els dits encarcarats, maldestres, ensangonats, vaig posar-me a fer els últims tocs. La llum de l’alba m’ajudava però em notava els ulls esgotats i la visió corrompuda per l’esforç. Ja no sabia quina part em faltava i vaig decidir fer-la tota sencera, el retrat definitiu. Al començament em va semblar que les veus eren dins meu, pensaments indesxifrables fruit del cansament. Quan vaig rebre el primer cop a l’esquena vaig saber que no.

»Feia moltes hores que no mirava enlaire i em va costar girar-me per veure què passava. Gairebé al damunt tenia dos soldats apuntant-me amb els fusells i cridant-me. Com que no entenia què deien, vaig preguntar-los en serbi què passava. Un dels dos semblava que en sabés:

—¿Què hi fas aquí?

—Soc un estudiant, estic dibuixant una granota que no està catalogada.

No devia entendre-ho perquè m’ho va tornar a preguntar:

—¿Què hi fas aquí?

—Sóc iugoslau, de Belgrad, he vingut a estiuejar amb la meva família.

—No t’he preguntat qui ets, sinó què hi fas aquí.

—Ja l’hi he dit.

—Això és Albània.

—M’ho he imaginat en sentir-los.

No sé si em va entendre.

—Això és zona militar. D’Albània. ¿Com hi has entrat?

—Ja l’hi he dit.

Cop de culata al cap. Menjo fang. Escupo. La granota ha tocat el dos. Em cago en tot. Torno a mirar-los, des de baix, primer les botes desmesurades, després els fusells allargassats i, al capdamunt, les mirades amenaçadores.

—¿Com hi has entrat?

—Sóc naturalista amateur, perseguia una espècie de granota no catalogada per dibuixar-la i donar-li nom científic.

—Això no s’ho creuria ni un imbècil.

—És la veritat.

Cop de culata. Al mateix lloc que l’anterior. Noto la sang calenta que em baixa per la cara.

—¿Em dius mentider? ¿Em prens per imbècil?

—No. Jo només li he explicat què he fet.

Els ensenyo els fulls amb els esbossos.

—Aquí no hi ha cap animal dibuixat, tros de quòniam. Només hi ha gargots tacats de merda.

Me’ls torna. És cert. No s’entén res. Devia haver estat dibuixant tota l’estona al damunt dels apunts anteriors, a les fosques devia haver confós el dret pel revés i ho havia espatllat tot. No servirien per a res. I ara aquest merder.

—La frontera és un camp de mines, xaval. ¿Ens vols fer creure que l’has travessat de quatre grapes seguint una granota? ¿Fem pinta d’idiotes o què?

—No.

—Doncs digues qui ets i què hi fas aquí.

—Ja els ho he dit: soc naturalista...

Cop de culata.

—Aquest paio és imbècil.

Cop de culata. Patada.

—Es creu que ens mamem el dit.

Patada. Cop de culata.

—¿Què et penses, que ets una mena de Déu, que no necessita cap mapa per travessar un camp de mines, o què? Espia de merda.

Cop de culata. Patada. Patada. Cop de culata. Cop de culata. Perdo la consciència.

»El malson va començar quan em vaig despertar. El sol fet d’haver travessat la frontera minada sense haver mort em convertia instantàniament en un espia iugoslau, els únics que sabien els llocs exactes on eren les mines antipersona i com esquivar-les.

»Al cap de quinze dies em van enviar aquí, a la presó d’alta seguretat de Burgu. Fa dos anys i mig que hi sóc. La meva família no sap res de mi. No tinc motius d’esperança. Encara me’n queda. No sé com ni per què. Tinc vint-i-dos anys. Potser és això. Per la cara que fas sé que tu tampoc no em creus. A hores d’ara m’és igual. Segurament ets un pres polític i deus pensar que estic sonat. És el que pensa tothom. Digues, ¿és així?

—No ho sé.

—¿I tu per què no dius res?

—No tinc res a dir.

—Des que compartim cel·la que no has obert la boca.

—¿Per dir què?

—No ho sé, qualsevol cosa, per passar l’estona, per matar el temps!

—No tinc res a dir.

—Inventa-t’ho, doncs!

—Jo la meva vida poc que te l’explico i d’inventar no en sé, l’únic que sé fer bé és cuinar, així que com a molt puc explicar-te una rondalla. Ara que hi penso, és com una recepta: hi ha part de tradició i part d’innovació, calen uns certs ingredients, una manipulació concreta, alguna mena de foc i un temps de cocció precís. Te l’explicaré tal com me la van explicar però potser hi afegeixo alguna cosa, com sempre que em poso a cuinar, que si no, no té gràcia.

»Els ingredients són un rei a les acaballes i tres filles per repartir. ¿Què en fem, com els espellem, com els tallem, com ho macerem? La clau és la pregunta que els fa el pare per decidir quina part del reialme pertoca a cadascuna: “¿Quant m’estimeu?” La més gran li diu dir que l’estima tant com tot l’or del món, com un tresor de maragdes i robins, com un diamant gegantí, com totes les riqueses de tots els reialmes aplegades. Davant d’aquella muntanya altíssima i encegadora, diu, es girarà i abraçarà el seu pare estimat. El rei, visiblement emocionat, la petoneja i li concedeix tots els castells i terres que tenien a la riba del riu cabalós que travessava el regne i l’omplia de vida. La resposta de la filla mitjana no és menys hiperbòlica: li diu que l’estima tant com el sol i la lluna i tots els estels del firmament, com la gran dansa dels astres i la llum primigènia que ens arriba travessant tot l’univers per donar-nos la vida. El rei, amb llàgrimes als ulls, l’abraça fort i li dóna la capital del regne sencera, amb la gran catedral i les estances i jardins reials.

»No sé el nom del rei ni el de les dues filles grans. El de la petita sí, perquè és l’essència del plat. Es diu Margarideta. Quan li arriba el torn, el rei, feliç de la resposta de les altres dues, li agafa la mà i li pregunta: “Filleta estimada, alegria del meu cor, ¿fins a quin punt m’estimes?” La Margarideta, molt seriosa, li respon: “Jo t’estimo com la sal.” El rei, estupefacte, es frega els ulls, se’n fa creus. “¿Com la sal? ¿Estàs segura que aquesta és la teva resposta?” “Sí, pare.” “Doncs si aquesta és la mesura del teu amor per mi, no puc sinó recompensar-te amb la mateixa moneda: amb el cor encongit de la decepció terrible que tinc per culpa teva, t’ordeno que abandonis el meu reialme immediatament i no tornis mai més, sota pena de mort.” La Margarideta, pàl·lida, tremolosa, però sense vessar una llàgrima, tota digna, se’n va. Les seves germanes no triguen ni un obrir i tancar d'ulls a fer-se amb la seva part de l’herència i el pare queda sumit en una profunda depressió.

»Ja tenim els ingredients preparats, assecats, farcits, trossejats, llestos per a la cocció, que es farà per separat, perquè en els anys del xup-xup, mentre el rei esllangueix i les germanes viuen despreocupadament a les seves terres, la Margarideta es refugia al regne de Nàpols. Es guanya la vida precisament fent d’ajudant de cuina i malgrat la seva desgràcia, s’esmerça a aprendre fil per randa tot el que li ensenya el mestre Robert, cuiner del rei Ferran, i comença a fer-se un nom. Arriba el dia que el seu pare fa seixanta anys. De la pena sembla que en tingui vuitanta. Viu tancat en un recambró, no li toca mai la llum del sol, com a nosaltres, i l’absència de la filla petita se’l menja per dins. S’ha emmagrit considerablement i la seva còrpora, abans d’anomenada, és tota pell i ossos; la cabellera esplèndida, rossa i enrullada, ara són quatre clapes de blanc en una clepsa pelada. Les filles, que són molt de la gresca i els fastos, corren a organitzar una festa de tres dies amb tots els luxes possibles: torneig de cavallers, exhibició d’animals exòtics portats de les contrades més llunyanes, balls i danses i música, fires d’artesania i un tiberi pantagruèlic com a culminació de la celebració. Senten a dir que al regne de Nàpols hi ha una cuinera que fa uns plats que hi canten els àngels, així que la fan venir. La seva germana petita, ben disfressada, no la reconeixerien encara que se la miressin, cosa que no fan ni un sol cop.

»Amb tot cuit, al punt, ara només cal que cada textura assolida amb exactitud esclati per contacte amb les altres en la preparació final, que és la resposta a la pregunta inicial, com la picada que apuja el gust de la cassola i l’acaba de lligar.

»La Margarideta, a la cuina del castell que l’havia vist créixer, es passa una setmana sencera preparant tota mena de delícies com ara fogassa de greixillons, becada rostida, oca amb prunes i salsa d’ametlla, espatlla de moltó farcida, panada d’aucells o porcell amb almadroc. Tot sense posar-hi ni un pessic de sal. De vegades, una recepta o una rondalla és especial pel que hi manca, no pel que hi poses: pel que no dius. De les seves olles i graelles en surt una flaire tan saborosa i especiada que a tot el castell se li fa la boca aigua.

»Arriba el dia de la celebració i la sala principal, guarnida amb domassos de tots colors, acull més de set-cents comensals, els nobles i clergues més poderosos del regne, que festegen en taules més llargues que un dia sense pa. Del tiberi se n’escriuran cròniques. El rei fa algun mos, desganat, sense sortir de la tristor i l’apatia.

»Al final del banquet, quan les filles criden la cuinera per felicitar-la, la Margarideta torna la pregunta al pare: “¿Li ha agradat?” El rei, sense aixecar la vista, diu que hauria estat més que excel·lent si hi hagués posat sal, perquè el menjar sense sal no val res. Només cal que la Margarideta es tregui el mocador i que el seu pare alci els ulls i la reconegui a l’instant per adonar-se del terrible error que havia comès en desterrar-la per una resposta, al capdavall, tan sensata, tan honesta, tan vertadera. I és com si s’obrissin les comportes del plor: les llàgrimes comencen a rajar-los galtes avall. La sala immensa i els seus més de set-cents comensals fan silenci mentre pare i filla ploren d’emoció, i retronen els aplaudiments quan s’abracen i es rescabalen de l’ensopegada que tanta tristor els havia causat.

»Ei, ¿ara ets tu qui no diu res? Si t’he fet venir gana, em sap greu. I si he posat el dit a la nafra, que no t’avergonyeixin els ulls humits: una mica de llum no ens anirà malament en aquest forat tenebrós. Si no podem cuinar, almenys que les paraules ens alimentin.

II

Hola espectre, hola oncle estimat:

Et recordo perfectament: nerviüt i atlètic, cara llarga i grans celles rosses, la veu una mica aguda i sempre els mateixos pantalons grisos, mocassins negres i camisa blanca amb la butxaca plena de bolígrafs. L’estiu del 1984 vam compartir habitació perquè tu havies vingut al país per la patent. Jo tenia deu anys. Tu, quaranta llargs. Et passaves el dia treballant, incansable, amb un munt de llibres d’entomologia, d’arquitectura i d’hidrodinàmica. També de nit: jo em queixava que no podia dormir amb el llum encès i tu com si sentissis ploure. Fins que et preguntava què feies, era com si no hi fossis. Llavors se t’il·luminaven els ulls, se t’engrandien, un doll d’entusiasme et recorria de cap a peus i tot el teu cos s’omplia d’una energia insòlita.

“¿Saps com funciona l’ala d’una mosca?”, em vas dir un dia. Et vas posar a gesticular exageradament, t’aixecaves, tornaves a seure, reies, canviaves de veu, baixaves a la meva alçada i em xiuxiuejaves a cau d’orella algun detall que jo no entenia, com si fos la clau de l’univers. Deies que l’havies estudiat a fons amb els coneixements propis d’un enginyer i que les ales dels avions estaven mal fetes, s’hi haurien d’assemblar molt més. “Les mosques”, m’explicaves, “tenen les ales peludes i això és molt important: són aquests pèls els que creen la tensió elèctrica que dóna consistència al tel primíssim”. I llavors feies esquemes i diagrames, “¿així, ho entens?”. I jo no hi entenia ni un borrall però feia que sí o de vegades, per un instant, ho entenia tot, la curvatura de les ales i els punts de fricció, l’estalvi energètic i la potència relativa de vol, m’imaginava avions amb ales de mosca, peluts com ales de mosca, transparents com ales de mosca i amb els culs dels passatgers a l’aire, uns artefactes molt estranys que solcaven el cel i omplien els aeroports com si fossin un got de vi, trossos de carn podrida o tifes de vaca.

El teu gran descobriment va ser el motor d’aigua. “Sí, amb l’optimització energètica no calia cap derivat del petroli per enlairar la màquina”, m’explicaves sense parar quiet, “he fet les proves necessàries i funciona, serà la revolució tecnològica més gran de la humanitat després de l’electricitat”. Un dia em vas dir que t’acompanyés. Vas agafar el prototip i et vaig seguir fins al jardí de casa nostra. Jo em pensava que faria llufa i que deixaries anar quatre excuses i seguiries amb el teu deliri, però no: el petit model d’avioneta, amb les ales i el motor modificats —les ales semblaven pètals transparents amb un circuit integrat— va aixecar el vol gràcilment, fins ben amunt, i li vas fer fer giragonses amb el comandament a distància mentre callaves, absolutament hipnotitzat per la teva creació. Després de sentir-te donar explicacions tantes vegades, accelerat, enquimerat, veure’t concentrat i en silenci, més enllà de la satisfacció i la plenitud, em va convèncer que el que tenies entre mans era important i que no eres cap sonat.

Sempre t’aixecaves abans que jo, ben d’hora, i feies deu quilòmetres corrents. Al vespre, deu més. Feies exercicis gimnàstics perquè deies que el cos havia d’estar tan en forma com la ment, que si no res funcionava com cal. La teva dieta em fascinava i em repugnava alhora: cada dia menjaves el mateix, espaguetis blancs, sense salsa, clares d’ou batudes i pit de pollastre. Deies que aquella alimentació pura era l’única que hauríem de seguir, que la resta només creava putrefaccions i càncers i entorpia la maquinària perfecta del cos humà. Jo et vaig preguntar si no trobaves a faltar el gust dels altres aliments que no prenies mai, el rahmschnitzel fabulós que preparava la meva mare o els curris birmans que cuinaven les cosines del pare. Tu em vas dir que la disciplina i la força de convicció eren el més important, que només et feia falta veure una fotografia d’algun altre menjar ben sucós i atractiu per notar-ne el gust a l’instant. Així que dinaves aquelles menges insípides a part, davant d’una revista de cuina oberta amb plats descomunals de guisats estratosfèrics, plates de caça amb salses divines i muntanyes de dolços de mil colors i textures. Amb la vista et convencies i rebies el gust del que no et menjaves, en un estranyíssim procés de sinestèsia quotidiana. Jo no m’ho podia creure: Zoran, quin un!

—El teu oncle és com si fos d’una altra família —deia la mare—. O d’un altre planeta, més aviat. Com ens va fer patir els cinc anys que va passar a la presó de Burgu... I ell que no baixava del burro i anava repetint com un lloro la història de la punyetera granota. Ara, espia, mon germà, segur que no.

—¿Com? ¿L’oncle Zoran era un espia? —la meva admiració es tornava veneració per moments.

—¿Que no ho sabies, que va ser en un suposat intercanvi d’agents secrets entre Albània i Iugoslàvia, que va tornar a Belgrad? Però això el nostre govern tampoc s’ho va creure, el va prendre per un agent doble i el van tancar dos anys més en una presó nacional fins a aclarir-ho. Sí, sí —quins ulls devia fer jo—, n’hi ha per llogar-hi cadires. En Zoran sempre ens ha fet anar de corcoll. Després, com si no hagués passat res, va fer la carrera d’enginyer. Ah, i tota la història amb la tia Mediha, també déu-n’hi-do.

—¿Per què? ¿Què va passar? ¿Ella també és una agent secreta?

—Hahaha! No, rei, no. La Mediha és moltes coses però això no. En Zoran sempre explica que la va veure per primer cop al pont més famós de Sarajevo, allà on el 28 de juny del 1914 Gavrio Princip va matar l’arxiduc Franz Ferdinand i la seva esposa encinta Sophie. Això t’ho han ensenyat a escola, ¿oi?

—Em sona, sí —no en tenia ni idea—, però ¿què va passar? ¿Què hi feia, en aquell pont?

—El turista, suposo, vés a saber, però quan la va veure se’n va encaterinar i la va seguir fins a casa seva i no va parar fins que li va fer cas. A la família encara ens en fem creus, perquè la veritat és que era una noia musulmana sense cap gràcia. I no només això: es veu que els seus pares havien col·laborat amb els nazis en les matances d’ortodoxos i cristians als camps de concentració.

—Ostres! —jo estava fascinat: era una rere l’altra!

—Amb els anys ens hi hem acostumat, quin remei. Tampoc va anar tan malament: van tenir dues filles, les teves cosines que veus tan poc, tenia una bona feina fixa a les forces aèries iugoslaves, tot bé. Fins fa poc, que li ha tornat una d’aquelles dèries que li fan perdre el cap i s’ha instal·lat a casa nostra, com si no en tinguéssim prou amb les cosines sonades de ton pare!

Sé que no te’n recordes, oncle Zoran, estimat espectre, de res del que explico. Per això ho escric. Les teves filles m’han dit que ja no les reconeixes i que vagues per la residència com una ànima en pena. Tu, oncle Zoran, que has tingut una vida trepidant, que t’has reinventat un i altre cop, no pot ser que no sàpigues qui ets. Eres el meu heroi d’infantesa, l’oncle aventurer, l’oncle assilvestrat, capaç de tot. El que sempre se’n sortia. El que desarmava a tothom amb les seves pensades al·lucinants. El que no sabies mai per on tiraria. Si no recordes res, jo ho explicaré. Jo t’escriuré.

Ens vam conèixer el 1984 quan vivíem a Neumarkt, a la vora de Nuremberg, amb els meus pares, la meva germana gran, la Maja, i les cosines birmanes del pare. Ell havia fundat el primer hospital de medicina oriental a Alemanya i li anava molt bé. Més que això: s’estava fent d’or. Vivíem en una mansió de cent quinze habitacions. Jo tenia una ala sencera de la casa i per això tu t’havies instal·lat allà. Havies deixat la família a Belgrad i t’havies posat a treballar dia i nit en la teva patent. Vas gastar-te tots els estalvis i vas endeutar-te amb el meu pare i amb tots els amics que tenies per poder construir el motor a mida real i patentar-lo. Vas anar a l’oficina de registre de Nuremberg i quan vas tornar, va començar l’espera.

En aquella època, aquesta mena de burocràcies tècniques eren enrevessadíssimes i podien trigar mesos. Tu mataves el temps com podies, cada dia més fibrat, cada dia més maniàtic, cada dia més obsessionat amb l’èxit del teu projecte, que, ens havies dit mil i una vegades, havia de revolucionar la tecnologia moderna i canviar el món dels transports i el negoci de l’energia a escala mundial. La veritat és que la sola idea d’un motor que funcionés amb aigua i d’unes ales d’avió fetes a semblança de les d’una mosca provocava la més gran de les incredulitats a tothom.

Al cap de set mesos i mig, una tarda freda de dimecres que jo tornava de col·legi amb la bufanda fins al nas, vas rebre la trucada. Primer va ser la frontera, després el pont, ara el telèfon. Sempre una intersecció espaitemporal poc previsible, un cúmul desgavellat de circumstàncies que cristal·litzaven al teu voltant sobtadament, com l’aigua quan es glaça, i t’atrapaven en un nou sentit, o potser eres tu qui et dirigies, conscient o inconscientment, cap una nova sotragada que no sabies si seria de les bones o de les dolentes. T’imantaves, t’exposaves, obries la caixa dels trons buscant qui sap què entre el terrabastall i les conseqüències més funestes.

La conversa no va ser gaire llarga. Tu no havies estat mai algú que es pogués llegir fàcilment. Tenies l’expressivitat d’un llangardaix amb el món interior d’un formiguer descomunal, disciplinadíssim i incontrolable alhora. Quan vas penjar, les formigues se t’havien menjat la cara. Tenies l’ànima al descobert, fosca i brillant, desconsolada. Cridaves. Cridaves en una llengua pretèrita, d’abans d’aprendre’n cap. Cridaves des d’abans del llenguatge, cridaves des d’abans del teu primer crit, com si fessis servir les cordes vocals per primer cop. No hi eres i hi eres més que mai. Jo vaig entrar a la teva habitació, més que espantat, desconcertat. Gairebé no et vaig reconèixer. La trucada t’havia desfigurat. No vas respondre a cap de les preguntes que et vaig fer. Havies destrossat el telèfon d’un sol cop d’auricular. Em va semblar més prudent deixar-te sol.

Més tard, al vespre, quan dormies com un soc després d’haver-te pres un grapat de calmants, el pare m’ho va explicar. Havies rebut una trucada d’algú que deia que representava la petrolera Exxon. Molt amablement, en primera persona del plural, t’havia felicitat per la patent, que segons les seves paraules és “un dels descobriments més importants que s’han fet en matèria d’energia i transport”. Després de fer-te quatre preguntes banals com qui vol adquirir una familiaritat i una confiança impossibles en tan poc temps, et va dir que “ens agradaria comprar-li i estaríem disposats a pagar-li la suma de dos milions de marcs alemanys”. Tu estaves molt sorprès: ¿com podia ser que una patent registrada a Nuremberg hagués acabat en mans de l’empresa que havia fundat Rockefeller l’any 1870 a Ohio? ¿Com era possible que ja t’estiguessin trucant per fer-te una oferta de compra? ¿Qui els havia passat la informació? Els vas haver d’explicar que per a tu aquest projecte no tenia preu, que no ho havies fet per diners, que es tractava d’una revolució científica de primer ordre, com bé havien remarcat ells mateixos i que volies explotar-la tu mateix, la patent. “Moltes gràcies, però no.” Si l’oferta t’havia deixat astorat, el que va venir després sí que et va trastocar: “Em fa l’efecte que no m’ha entès bé: li ho repetiré una altra vegada. Represento la companyia petrolífera més important del món i volem comprar-li la patent que va registrar fa set mesos i mig a l’oficina de Nuremberg, just abans de conduir cinquanta-tres minuts en el seu Volkswagen Rabbit GTI vermell matrícula F-MM 695 cap a casa de la seva germana al número trenta-sis del carrer Heideweg de Neumarkt i trucar a la seva dona Mediha a Belgrad per explicar-li el que per fi havia fet. Les seves dues filles, la Katarina i la Zorica, que acabaven de sopar, també van voler parlar amb vostè i explicar-li com els havia anat la setmana. Un cop acabada la conversa, vostè va sortir a córrer els deu quilòmetres habituals de cada vespre. Havia nevat. Li encanta córrer quan ha nevat. No va sopar perquè estava massa esverat i li va costar dormir. Li oferim la remarcable suma de dos milions de marcs i és una oferta que ens sembla que no pot refusar. O creiem que, després de tot el que li he dit, no seria sensat refusar: com vostè ho prefereixi.”

L’endemà eres un altre. Tot se t’havia ensorrat. En un mateix moment havies triomfat i ho havies perdut tot. No te’n sabies avenir. No m’ho puc imaginar ni de lluny. A partir d’aquell moment tot se’n va anar a la merda. Tu estaves fora de si, et vas barallar amb tothom, amb la teva germana, amb el meu pare, amb la teva família. Estaves acorralat, tocat i enfonsat, no tenies opció. ¿Abandonar el somni més gran de la teva vida, llençar-lo a les escombraries i començar de nou? Impossible. ¿Tirar endavant i arriscar-ho tot? Encara menys. I seguien trucant-te, cada dia, el mateix home, la mateixa primera persona del plural, la mateixa contundència inexorable com una excavadora que avança segura per derrocar el que toca.

Fins que vas perdre completament els estreps i vas amenaçar el meu pare amb un ganivet. Et va fer fora de casa. Jo ja et tenia por i et vaig dir adéu de lluny, des de la finestra de la meva habitació. Va ser l’últim cop que et vaig veure, oncle Zoran. No crec que ho recordis. A Belgrad tampoc aixecaves cap, tot plegat t’havia embogit. La Mediha estava tipa de tu: no treballaves, tot el dia a casa sotmès als canvis d’humor més extrems i esgarrifosos, passaves de la depressió més absoluta a la violència més insospitada. De voler fotre’t un tret o no tornar-te a aixecar mai més del llit a cremar-ho tot i emborratxar-te sobre les restes. La situació era insostenible. Vas desaparèixer que no havien passat ni tres mesos de la primera trucada. Sense deixar rastre. Sense ni una sola nota. Sense una sola explicació. Com feia precisament trenta anys. Aquell cop et van buscar menys, sabien com eres, de què eres capaç. També sabien de què eren capaços els altres i que no hi havia res a fer. O almenys això deia sempre la Mediha. D’allò també en fa trenta anys i tu ja en deus tenir més de vuitanta.

Encara no sé per què vaig teclejar el teu nom a l’ordinador, per què em va agafar aquesta fal·lera, quin va ser el detonant. Em va emocionar veure la teva cara dura i envellida i els teus ulls clars de sempre. Em va venir tot de nou, el primer cop que vaig sentir a parlar de tu, com et vas convertir en un mite familiar, quan et vaig conèixer, com vas desaparèixer. Quan vaig saber que no hi eres tot, vaig pensar que havia de posar-te per escrit i enviar-t’ho fil per randa abans no t’esborressis completament, abans no es perdés la veu i el cos del que havies fet, com havies despuntat, quina vida més extraordinària havies viscut. Com ens havies marcat. Potser a hores d’ara estàs tan malament que ni tan sols pots llegir-te, però jo no podia estarme d’emparaular-te.

¿Saps que l’any 1987 van trobar la teva granota, oncle Zoran? Un equip de científics (Hotz, Uzzell, Guenther, Tunner i Heppich) la van descriure exactament com havies fet tu mil vegades a guàrdies, jutges, companys de cel·la, familiars i coneguts. La van batejar com a Pelophylax shqipericus, perquè és una granota endèmica de Shqipëria, el nom de la pàtria dels albanesos. Només et volia dir que és una llàstima que no dugui el teu nom, estimat oncle Zoran, i també és una pena que no volem en avions amb motors d’aigua i ales de mosca.

Quines derrotes més estrepitoses i llegendàries, les teves, oncle Zoran, espectre estimat. Mereixen ser recordades, encara que ho hagi de fer jo, el teu nebot, tants anys després i des de l’altra banda del món, sense públic, sense aplaudiments, sense poder donar-te aquella posteritat que tampoc tu no vas ser capaç d’obtenir. Com tu, oncle Zoran, he volgut estar a l’altura de les circumstàncies, i com tu, he après a passar-hi per sota: que difícil, transcriure algú! Al final, més que un document això és un rampell, una oda a la quimera, una petita crònica de les teves batalles perdudes, un reconeixement fora de lloc: s’assembla més a una de les teves atzagaiades que a res del que hagi fet en la meva vida. Potser és que, al capdavall, ens ve de mena. Espero que no m’ho tinguis en compte, oncle Zoran. Espero que m’ho tinguis en compte.

C DE CATACLÍSTICS

Tot és borrós en el cataclisme: les forces desencadenades difuminen els contorns del real: no hi ha nit ni dia ni uns ni altres sinó un batibull guspirejant que encén nuclis i confins, vèrtebres i arrels, cors i palaus, barraques i escoles, xarxes i temples, mars, clavegueres, hospitals: cels, aurores, platges. El cataclisme no té origen ni fi, té múltiples epicentres i moments: jo vaig ser captat en una illa brutal i brutalitzada de l’oest del Mediterrani durant una congregació de bards: en una llarga nit vaig agermanar-me per sempre amb el cataclisme: començar a tremolar amb ells i participar en una germanor de convulsió col·lectiva, tot va ser u.

Em van convocar al país veí al cap de dos mesos. El país veí de mà esquerra, l’allargat.

Hi vaig anar.

Em van batejar a la frontera, a la vora del riu, en una casa de fusta, en un poble de pedra, en un museu d’art contemporani. Vaig aprendre a fer-ho tot entre tots tota l’estona, a tot arreu, menjant i bevent i cridant i cardant i drogant-nos i obligant el món a seguir el nostre ritme acceleradíssim, la nostra rauxa contagiosa, una força centrípeta de conxorxa, versos i projeccions, de gresca desfermada i d’energia compartida, de murals, de treball en cadena, de bacallà, cervesa, porros, cocaïna, cafè i molta adrenalina, com una bala de canó amb el cul cremant, com mil bales de canó que surten disparades i s’aixequen i s’aixequen i s’aixequen i no decauen, com si no hi hagués fricció ni atmosfera i poguéssim arribar més enllà del més enllà i més enllà encara. Com una muntanya que s’ensorra o una serralada que despunta: tot és borrós en el big-bang, tot es confon en l’explosió, tot es contamina i es desfan els murs i les barreres. Tot és un crit. Tot es borrós perquè en el cataclisme tot neix i mor i es transforma i els cataclístics som el foc primer i el darrer, som les fogueres d’entremig i el daltabaix a cada racó. Cremem en paper i vidre, en pantalla i venes, a cal metge i d’after, a l’enterro i d’estiueig. Per capitals i festivals, terra endins, vora el mar, a les escorrialles de l’aire, amb mans brutes, peus freds i cap calent. Som una abraçada eterna, una escampadissa, un organisme de múltiples cossos coordinat i desllorigat alhora, que calla com un infant i bramula com un savi, que trafica i fuig de la policia i crida a la beguda i a la lectura. Vam decidir que posaríem LSD als tancs d’aigua del poble. Vam intervenir els cartells electorals una nit de fosca. Vam banyar-nos al riu una tarda sense fi. Vam disgregar-nos i ens vam convertir en cèl·lules dorments. Vam esperar. Vam fer-nos eco. Vam tornar a sentir la crida. Ens vam tornar a agrumollar. Vam fer el castell. Sense folre ni manilles ni enxaneta ni pinya ni res. El castell superava tots els balcons i terrats. Buscàvem l’estimbada: com més amunt, més cataclisme. No vam triar el nou epicentre. Vam trobar-nos i ja està. Vam tornar a dissoldre’ns. Vam fer-nos poció màgica. Ens van beure. Ens van pixar. Vam ser núvol, tempesta, podridura, liquen, cuc, virus i bosc. Vam afermar el turó. En l’arrel som disbauxa. En la disbauxa som terratrèmol. En el terratrèmol, cataclisme. En el sisme, cataclisme. En el cataclisme tot és borrós.

I si vols precisió, compra’t un tiralínies.