Kitabı oku: «Crònica. Volum I», sayfa 4
5. ELS VEÏNS
El món on vivia Parets començava a casa seva. Els fonaments són encara al mateix lloc, i l’estructura i la distribució no han canviat gaire, tot i que els edificis del carrer han gairebé doblat l’alçada que tenien en temps de Parets.77 Com que la casa de l’assaonador feia cantonada, els documents coetanis el descriuen com a resident en carrers diferents. El fogatge parcial de l’any 1640 l’enregistrava com a resident a les Voltes de Sant Jacint, un carreró que es caracteritza, com el mateix nom indica, pel passatge cobert que desemboca al carrer dels Corders. Parets, però, vivia a l’altre cantó; la casa, segons el seu inventari post mortem de l’any 1661, era «al carrer d’en Coromines, davant el portal de Sant Jacint de Santa Caterina».78 Això vol dir, doncs, que es trobava davant per davant del portal sud-est de l’església i convent de Santa Caterina, que donava nom al barri. Res no queda a hores d’ara d’aquest imponent establiment eclesiàstic, enderrocat l’any 1837, i substituït per un mercat d’abastos, ara tot just remodelat.79 Aquest edifici religiós arribà a formar part de la biografia de Parets, ni que fos de manera indirecta. Era, si més no, la residència de Tomàs Ros, el confessor de la seva segona dona, Elisabet Mans. I quan l’assaonador volgué explicar en la seva crònica el traspàs de sa muller arran de la pesta de 1651 (I, 141v [140v]), no s’estigué de remarcar la gran devoció de la finada a la Mare de Déu del Roser, la capella i la confraria de la qual es trobaven també en aquella església.
La família de Parets feia temps que vivia en aquell indret, i tot indica que el nostre cronista hi va passar tota la vida un cop va heretar la casa en règim emfitèutic. Un cert «En Parets, assaonador» —l’avi o el besavi patern del nostre cronista?— figurava ja en un fogatge de l’any 1497 com a habitant a l’«illa hon és la casa de Miret Sarovira comprenent les voltes [de Sant Jacint] fins al forn prop la capella d’en Marcús», és a dir, al mateix lloc, si fa no fa. No gaire després, al fogatge de 1516, hi trobem un assaonador de nom Joan Parets que vivia «en la Illa a on és la Capella d’en Marcús fins al c[arrer] de [la Barra] de Ferro», una adreça una mica més imprecisa, però que es referia probablement a la part de dalt del carrer de Montcada.80 Altrament, pel que sabem sobre la radicació dels parents de Parets, podem dir que la majoria havien viscut i continuaven vivint ben a prop seu. Així, per exemple, la seva tia Anna i el seu marit, el mercader Rafael Bruc, quan aquest va morir, el 1630, residien a la cantonada del carrer d’en Giralt el Pellisser.81
Aquest veïnat ocupava la part alta del barri de la Ribera, una àrea força densament poblada que s’estenia al nord de la ciutat i a la vora del litoral marítim. Aquest sector era el més “promiscu” de la ciutat; no debades era una zona de transició entre la cèntrica Barcelona mercantil, amb els seus importants mercats de la plaça del Blat i de la plaça de l’Àngel, i aquella barriada manufacturera del vessant oriental, coneguda des de l’Edat Mitjana com la «Vilanova del Llevant». També feia de frontera entre la zona tèxtil de la ciutat, el barri de Sant Pere, i la part baixa del barri de la Ribera, on convivien les residències patrícies —de mercaders o exmercaders enriquits— i els habitatges força menys estables dels mariners i de tots aquells que treballaven en els oficis de la mar. La part baixa del barri de la Ribera era, en poques paraules, un veïnat de treballadors, molts dels quals es dedicaven a la manufactura tèxtil com a teixidors, paraires i cardadors.82
Els treballadors de la pell, sobretot assaonadors i blanquers, vivien ben a la vora de la casa de Parets. Fins i tot el nom actual d’alguns d’aquests carrers —dels Assaonadors, de la Blanqueria, d’en Giralt el Pellisser— és un reflex de la presència perdurable dels oficis de la pell en aquesta àrea.83 I el mateix es pot dir de la seva representació corporativa en aquest indret urbà. Quatre edificis, en particular, sobresurten com a llocs institucionals i devocionals dels artesans del cuiro. El més allunyat de la ribera marítima era l’església hospitalera de Sant Joan de Jerusalem, a la Riera de Sant Joan, on la corporació dels assaonadors tenia la seva capella particular.84 La confraria hi feia moltes de les seves activitats de culte, i alguns dels membres eren enterrats al sepulcre col·lectiu de la corporació, que tenia com a patró sant Joan Baptista. Tanmateix, en temps de Parets la confraria havia deixat de reunir-se a l’hort contigu a l’església. L’activitat corporativa estava centrada aleshores en un altre indret rellevant, la casa gremial dels assaonadors, que es trobava una illa i mitja més avall de la casa de Parets, a la cantonada dels carrers Assaonadors i Montcada, al darrere de la capella d’en Marcús, l’edifici públic més antic del barri.85 Hi havia, però, altres dues esglésies que també tingueren un paper prou important en la vida social i religiosa dels assaonadors barcelonins: l’una era la petita església parroquial de Sant Cugat del Rec, fundada el 1023 i reconstruïda el 1626, on Parets i els seus foren enterrats; l’altra, la del convent de Sant Agustí, fundat el 1309, i seu de la confraria dels blanquers d’ençà de la dècada del 1340.86 La proximitat física de tots aquests edificis té un paral·lelisme interessant en el calendari festiu de les institucions que albergaven: la festa de Sant Agustí, el 28 d’agost, precedia immediatament la de la Decapitació de Sant Joan Baptista, el 29 d’agost.87
Però tan important com aquests singulars espais corporatius era el fet que Parets vivia en un barri habitat per molts mestres del mateix ofici, alguns dels quals eren també els seus veïns més immediats. Els que vivien més a la vora eren, per exemple, els assaonadors Pere Pau Feliu (les «cases grans» del qual eren justament al costat de les «cases petites» de Parets), Joan Ricard, Francesc Cornet i Pere Cases, tots els quals residien al carrer d’en Coromines, i Esteve Riber, que tenia una casa força gran al carrer paral·lel de la Flor de Lliri, «davant Santa Caterina».88 El fogatge de 1640 enregistrava més de trenta assaonadors residents en aquella zona, els més als carrers dels Assaonadors (nou), de la Flor de Lliri (cinc), de les Voltes de Sant Jacint, on vivia Parets, i a la plaça de l’Oli (tres en cada cas). No sorprèn gaire que aquesta llista inclogui molts dels amics i col·legues identificats del nostre assaonador, com ara: al carrer de la Flor de Lliri, Jaume i Maria Noguers, la padrina d’un dels fills de Parets; a les Voltes de Sant Jacint, Francesc Broquetes, que actuà de testimoni en els testaments del pare de Parets i de la seva primera muller, i al carrer d’en Coromines, Francesc Quadrades, testimoni, al seu torn, en l’inventari dels béns de la primera muller de Parets. També s’hi pot afegir Joan Campins, que va ser tresorer del gremi juntament amb Parets l’any 1645.89
Aquestes i altres coincidències fan palesa la vinculació entre la proximitat física del veïnatge i les aliances de diversa mena —parentiu, amistat, ofici, càrrecs corporatius i relacions de compromís— que sustentaven i cohesionaven la xarxa de sociabilitat del nostre assaonador. Encara cal considerar, però, un altre aspecte de la qüestió, atès que la coresidència no tan sols propiciava els contactes entre persones, sinó també entre persones i llocs o institucions molt rellevants. Al·ludim sobretot a l’afecció a imatges i espais, especialment marcada en les cultures catòliques, que dóna lloc a una mena de topografia personal de devocions i, de vegades, fins i tot d’actituds polítiques. Malauradament, per importants que hagin pogut ser unes devocions semblants en la vida del nostre assaonador, el cas és que a penes en diu res a la seva crònica. Si haguéssim de dependre només d’aquestes pàgines, no sabríem ni en quin indret de la ciutat va viure. De fet, Parets mai no parla del “meu veïnat”, de la “meva parròquia” o del “meu barri”, a diferència de molts altres memorialistes del període, com ara un Samuel Pepys, el dietari del qual està impregnat d’una forta consciència de lloc, o bé, en un graó social més baix, un Chavatte, que esmenta reiteradament les processons de la seva parròquia de Saint Sauveur, i que fins i tot va contribuir a organitzar-ne la confraria corresponent, la qual cosa suggereix una forta identificació personal amb aquell àmbit parroquial.90 En el cas de Parets, les informacions externes que tenim amb relació a aquest punt ens ajuden a aclarir algunes facetes de la seva trajectòria personal. Així, és prou simptomàtic que els únics detalls veritablement precisos que ofereix el nostre cronista a l’hora de descriure les rogatives públiques arran de l’epidèmia de pesta del 1651 hagin estat els de la seva pròpia església de Santa Maria del Mar (II, 42v) o els de les processons organitzades per la confraria de Sant Agustí, la dels blanquers (II, 108v). L’arrelament al seu barri pot ajudar a explicar el seu desconeixement sobre altres sectors de la ciutat i la seva inseguretat, per exemple, a l’hora d’anomenar els carrers del Raval, a l’altre costat de Barcelona (II, 108v).
Així, doncs, pel que fa a les lleialtats personals i espirituals del nostre assaonador, només podem fer unes poques conjectures. Per exemple, sobre la seva actitud envers l’església parroquial. Tot i que oficialment pertanyia a la parròquia de Santa Maria del Mar, l’assaonador va voler ser enterrat no pas en aquest temple, ni tampoc en el sepulcre corporatiu de Sant Joan de Jerusalem, sinó en la veïna església de Sant Cugat del Rec. Aquest va ser també el lloc d’enterrament de molts dels seus fills, tots els quals, llevat d’un, havien estat batejats a Santa Maria del Mar. Dels vuit fills dels quals hem pogut identificar la sepultura, quatre van ser soterrats a Sant Cugat; altres dos, a la morberia; un altre, a la catedral, i el darrer, a Santa Maria. D’altra banda, en les seves darreres voluntats Parets va encarregar que se celebressin tres funerals per la seva ànima, un de modest a Santa Maria, amb un cost de tres sous, i dos de més solemnes a Sant Cugat, amb un cost total de deu lliures i vuit sous que va pagar del seu peculi.91 Una lleialtat aparentment tan ferma a l’església de Sant Cugat tenia diverses raons. Per començar, era relativament a la vora de casa seva. Però, el que és més important, era també una església força més petita que no pas Santa Maria del Mar, les dimensions de la qual —un coetani calculava que albergava més de cinc mil parroquians— potser feien difícil, als ulls d’alguns fidels, una devoció personal gaire intensa, almenys com a lloc de culte. Amb tot, els assaonadors eren prou nombrosos a Sant Cugat, i això no només per la seva nombrosa presència en aquell veïnat. Molts assaonadors i blanquers van exercir càrrecs a l’obreria i a la confraria sagramental corresponents, a diferència de Santa Maria del Mar, on aquestes institucions seglars restaven dominades pels membres de l’elit urbana.92 Finalment, i per damunt de tot, el pare de Parets era enterrat a Sant Cugat. Fent el mateix, però, el nostre cronista no sols continuava la tradició familiar, sinó que també sintonitzava amb molts dels seus amics i col·legues, que també cercaren sepultura a Sant Cugat, la més petita de les parròquies de la ciutat. Entre aquests hi havia assaonadors com ara Baldiri Ballester, Jaume Pujades i la seva vídua Àngela, i en Joan Costa major, que n’havia estat obrer l’any 1571.93
Certament, les relacions de veïnatge travessaven les línies de sociabilitat de Parets en força punts, i se solapaven ara i adés tant amb la seva família més immediata com amb aquella altra xarxa més àmplia feta d’amics i coneguts. No és estrany, doncs, que el nostre cronista hi recorregués tot sovint i per les raons més variades.94 Algunes vegades, a la recerca de serveis personals i professionals com els que proporcionaven els notaris que contractava per redactar els seus protocols particulars. Francesc Pla, el notari públic que l’ajudà en molta de la seva paperassa, vivia prop de l’església de Sant Cugat, mentre que Miquel Mora, que era el notari de la corporació d’assaonadors, vivia encara més a prop seu, al carrer de Montcada. Parets pot haver aprofitat les relacions de veïnatge fins i tot per trobar muller, com és ara en el cas de la seva tercera esposa, Marianna, que probablement era parenta (neboda?) de l’adroguer Josep Vinyes, el qual tenia una botiga a prop de la casa de Parets, en l’encreuament entre la placeta de Montcada i la capella d’en Marcús.95 La consciència de pertànyer a un lloc petit i alhora prou idiosincràtic dins una gran ciutat va representar un paper crucial en la formació d’aquella extensa xarxa d’amics, companys i, sobretot, mestres d’ofici que Parets tan aviat va heretar com va bastir pel seu compte. Les relacions de veïnatge donaven consistència al seu món, i li proporcionaven una mena d’epicentre més estable i arrelat que no pas la sola família: menys procliu a les alteracions de tota mena, aquell nucli era en força aspectes un univers més permanent, i dotat d’uns horitzons i d’uns símbols més perdurables.
6. SOCIABILITAT I ESCRIPTURA
De tot aquest feix de dades se’n poden treure algunes conclusions generals sobre les pautes de sociabilitat del nostre artesà autobiògraf. Primer de tot, i a desgrat del seu localisme, sorprèn la gran amplitud dels contactes d’un simple assaonador.96 Això és encara més remarcable si es té en compte que no tenim cap prova que Parets hagi esmerçat gaire temps fora de Barcelona, llevat, és clar, de la seva fugida de la ciutat arran de la pesta de 1651 (II, 46r-v). L’eixamplament de perspectives pot haver estat, en gran part, un resultat dels sovintejats contactes de Parets i els seus amb aquests personatges habitualment tan rodamons com són ara els mercaders. És el cas de Jaume Bertrola, que figurava entre els fermancers d’una tia de Parets que l’any 1596 es casava amb Rafael Bruc, ell mateix mercader i fill de mercaders. I també la primera dona de Parets era filla d’un negociant de Vic. La vinculació familiar amb els adroguers també datava de bona hora, tal com testimonia el cas de Pere Mora, padrí de Parets, un dels personatges més prominents del barri de la Ribera i molt implicat en el comerç marítim. El cercle de coneixences del Parets dels darrers anys incloïa també un fort component mercantil, sobretot arran del seu tercer matrimoni. De fet, fins i tot és possible que el nostre assaonador hagi volgut establir pel seu compte alguna mena de contactes econòmics extramurs i també amb alguns mercaders francesos. L’economia catalana del segle XVII va conèixer un augment de la manufactura del cuiro gràcies a l’activitat dels obradors de fora de Barcelona, i això es va reflectir tant en les importacions de matèries primeres provinents de França, Itàlia i les Índies Occidentals com en les exportacions de cordovans i altres productes cap als mercats peninsulars i colonials.97 Però allò que va contribuir més i millor a eixamplar els horitzons locals de Parets i la seva família va ser aquell grup d’apotecaris i botiguers, directament relacionats amb el comerç d’importació, que hi empeltà Marianna Vinyes quan es va casar amb el nostre assaonador. La incorporació d’aquesta parentela a la xarxa de relacions de Parets també va activar allò que en podem dir una certa «connexió francesa». El tàndem de Grosset i Foixac, aquest darrer d’origen francès, i tots dos estretament vinculats amb les xarxes mercantils del comerç català amb el sud de França, aleshores en auge, es va veure reforçat, a més, per un altre personatge d’ascendència francesa, l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, va ser la padrina del darrer fill de Parets.98
La xarxa de relacions de l’assaonador s’escampava per altres vies i més enllà de les direccions tot just apuntades. No cal dir que aquest breu estudi no pot resseguir tots els cercles dins els quals es va moure Parets.99 Una omissió particularment significativa és la de totes aquelles persones que entraren en contacte amb ell arran de l’exercici de certs càrrecs corporatius. Sabem que Parets va acomplir diferents tasques tant al Consell de Cent com al seu gremi. A començament de la dècada de 1620 era membre de la milícia gremial, com feia constar en algunes anotacions del final del primer volum del seu manuscrit (I, 144r [143r]). Altrament, també es va implicar de diverses maneres en la política local. Amb l’exercici dels càrrecs municipals, Parets no feia sinó seguir la tradició familiar. El seu pare havia estat habilitat al Consell de Cent el 25 de novembre de 1629. El nostre cronista, al seu torn, ho va ser el 25 de novembre de 1642.100 Esdevingué membre del consistori barceloní el 30 de novembre de 1650, i hi restà fins al 30 de març de 1653.101 El 1651, a més, va ser nomenat membre per dos anys del Trentenari, el consell municipal intermedi que tenia com a missió l’assessorament dels consellers. El mes d’octubre de l’any 1652 va ser escollit per formar part de la setzena o comissió encarregada de negociar la capitulació de la ciutat, aleshores assetjada pels exèrcits de Felip IV.102 L’assaonador va sobreviure a la purga política que es va desencadenar després de la reincorporació de Barcelona i Catalunya a la Monarquia Hispànica: va ser reinsaculat l’any 1653, i l’any següent tornava a ser altre cop al Consell de Cent.103 Va obtenir un nou càrrec no gaire abans de morir, i va actuar com a substitut de romaner del pes de la farina durant uns quants mesos l’any 1661.104 Arran de la seva actuació en diferents organismes municipals, Parets va poder entrar en contacte amb una gran varietat de persones, moltes de les quals provenien d’un medi social prou diferent del seu, i més elevat. Algunes es poden identificar gràcies a altres connexions. Així, el mercader Rafael Guerra (m. 1677), que havia estat insaculat igual que Parets l’any 1653 per exercir càrrecs municipals menors, era un seu veí que l’any 1669 va assumir una part de la hipoteca de la casa de l’assaonador. De manera semblant, l’apotecari Jacint Borbó, a qui Parets va succeir l’any 1661 com a substitut de romaner de la farina, havia estat anteriorment un dels testimonis dels capítols matrimonials que va signar el 1656 un company d’ofici de Parets, l’assaonador Gaspar Minguella.105 Com era previsible, alguns altres coneguts de Parets, com són ara Ramon Pintor i el notari Francesc Micó, també estigueren al Consell de Cent. Tanmateix, moltes de les persones que entraren en contacte amb Parets arran de l’exercici dels càrrecs municipals no tornen a aparèixer com a amics o contactes voluntaris. Aquest és el cas, per exemple, dels membres de la setzena designada l’octubre de 1652 per negociar els termes de la capitulació de Barcelona davant els exèrcits de Joan Josep d’Àustria. En qualsevol cas, el radi social de la xarxa de relacions del nostre assaonador per força hagué d’ampliar-se considerablement arran de la seva actuació al costat de personatges com ara els nobles Onofre d’Alentorn i Sebastià de Miralles (que era alhora doctor en drets), els ciutadans honrats Onofre Vila i Josep Miquel Quintana (que havia estat diputat tercer de la Generalitat), i els mercaders Francesc Roca, Miquel Ferran, Pau Ferrer i Jaume Cortada; un personatge, aquest darrer, amb fama de ser un dels homes més rics de tot el Principat.106
Totes aquestes eren persones que Parets podia dir que coneixia. Però, per ser franc, també hauria de reconèixer que no en coneixia bé cap ni una. Tot i la limitada informació al nostre abast, sembla prou evident que cal destriar entre el radi dels seus contactes, prou gran, i l’àmbit, força més reduït, de les seves relacions efectives, és a dir, aquell grup de persones en qui podia confiar veritablement en cas de necessitat. Els membres més significats d’aquesta darrera categoria presenten més d’un atribut alhora: eren parents, amics, veïns i/o companys d’ofici, membres del gremi i parroquians. Un tal grau de solapament és la segona característica de la xarxa social de Parets. La gran extensió que assoleix gràcies a les seves prolongacions externes, amb un ventall interestamental no pas menys sorprenent, contrasta amb el caràcter més aviat compacte del seu cercle més íntim. Així, doncs, quan l’assaonador volia mobilitzar amics i coneguts perquè li fessin costat en les vicissituds de la vida o de la feina, podia aprofitar tant l’amplària com la intensitat dels contactes que havia travat.
A primer cop d’ull, la multiplicació de papers i funcions dins de la xarxa suggereix la idea d’un grau notable de cohesió i solidesa. Tanmateix, tal com demostra la peripècia del cercle familiar més immediat de l’assaonador, el seu nucli era prou inestable, i ben lluny d’una consolidació definitiva. L’extinció del llinatge patrilineal arran de la mort de Parets, i el perceptible empobriment i isolament de la seva mare quan va morir, deu anys després, constitueixen probablement la desfeta de totes les expectatives personals i familiars del nostre cronista. Ara bé, fóra un error confondre el col·lapse de les aspiracions més àmplies o intrageneracionals de la família amb una resposta fallida de la xarxa de relacions travada per la seva figura central al llarg de tota una vida. De fet, fins i tot en el pitjor moment de la trajectòria familiar —l’epidèmia de pesta de 1651, que va matar la muller de Parets i tots els seus fills llevat d’un—, si l’assaonador i un seu fill aconseguiren de sobreviure va ser gràcies a l’ajuda que reberen d’un cunyat de la ruralia. En els moments de màxima necessitat, doncs, la xarxa va aguantar. Es tracta, si es vol, d’una victòria pírrica, però significativa. I que ajuda a entendre per què la sociabilitat i els tractes que la sustentaven eren tan importants als ulls de Parets, com fa pensar una curiosa observació de la seva crònica, on escriu que una de les penalitats més grans que comportava la pesta era la pèrdua obligada de «tota la conversasió dels amichs ni parens» (II, 45r).
Tanmateix, pel que fa a la seva condició —no gens freqüent, d’altra banda— d’autor d’extracció menestral, allò que cal subratllar és el fet que aquesta xarxa de relacions personals ens porta una i altra vegada al món de la paraula escrita. La forta imbricació entre els contactes socials establerts per Parets i el domini de les capacitats de llegir i escriure resulta prou interessant, i mereix una anàlisi particular.
Parets esmenta directament les seves lectures una sola vegada. En començar la seva narració sobre l’epidèmia de 1651, comenta:
Diu lo doctor Rosell […] en lo últim de son llibre, que compongué de l’altra vegada que y agué pesta en Barselona, que no y ha millor remey per a la pesta, a ontsevulla que sia, que fugir dels primés y anar ben lluny, y tornar dels darrés, fins que lo mal aja tems que no se’n parla; y de aquex modo escaparan de dit mal […]. (II, 45r)107
Que l’únic llibre esmentat pel nom de l’autor al llarg de la crònica de l’assaonador hagi estat un tractat de pesta potser no hauria de sobtar-nos, almenys un cop sabut l’interès que els lectors de l’època moderna mostraven envers els textos mèdics en llengua vernacla, sobretot en temps de contagi.108 Però el manuscrit de Parets no presenta pas, certament, la riquesa de referències culturals de molts altres textos autobiogràfics populars, on les lectures dels seus autors són prou invocades i degudament ressenyades.109
I, tanmateix, el nostre assaonador era un lector àvid. La propensió a incorporar textos d’altri a la seva crònica —un costum que acabarà tenint una gran repercussió en la seva manera d’escriure, tal com pot comprovar ben aviat qualsevol lector del text— n’és una prova fefaent. Tot i els reiterats testimonis de la seva activitat com a consumidor i reciclador de les paraules de tercers, no sabem gairebé res sobre com i per què va adquirir les habilitats de llegir i escriure. El fet que no hagi arribat fins a nosaltres l’inventari post mortem del seu pare fa impossible de conèixer alguns dels llibres que podia tenir al seu abast quan es va fer gran. Altrament, a l’inventari particular de Parets l’única menció de textos escrits parla d’un feix de «papers diversos» desats en una arquimesa de la seva cambra; hom no va consignar-hi, doncs, cap llibre ni cap estri d’escriure.110 Qualsevol altra al·lusió a la lectura i l’escriptura es redueix a un sol passatge de la crònica: aquell en què s’explica la mort, l’any 1651, del seu fill predilecte, Josepó, remarcant la seva inclinació a la lectura (I, 141v [140v]).
El poc que sabem sobre l’educació de Parets, i la seva relació en general amb la paraula escrita, contrasta amb la informació disponible dins els cercles en què va créixer: si en el primer cas gairebé no hi ha documentació directa, tenim, per contra, un bon gruix de dades sobre la pràctica de llegir i escriure dins el seu medi social i familiar. Els contactes de Parets amb el món de l’escriptura es troben àmpliament testimoniats en els cercles més propers, fins al punt que pot semblar emblemàtic el fet que, quan un veí de Parets, el sabater Josep Torner, va ser retratat oficialment arran de la seva designació com a conseller menestral de la ciutat a la dècada de 1670, hom el va pintar elegantment plantat davant d’una taula proveïda de ploma i tinter, tot sostenint una nota a la mà dreta.111
No pas menys evidents són les relacions del cronista amb algunes persones estretament vinculades a la impremta i els llibres. Alguns d’aquests contactes eren, certament, prou indirectes. És el cas, per exemple, dels vincles amb el llibreter Joan Simon, sogre del metge Joan Martí, el qual havia actuat com a testimoni en el testament de la primera muller de Parets l’any 1636. De manera semblant, Francesc Castells, un jove llibreter que havia testimoniat en un contracte d’aprenentatge signat per Parets l’any 1641, també es creuava ocasionalment en la vida de l’assaonador. Una presència més assídua era la del botiguer de teles Bonaventura Grosset, padrí de la primera filla de Parets i la seva tercera muller, Marianna Vinyes; el seu pare, Noè Grosset, havia estat botiguer de teles i impressor.112 I el notari reial Francesc Micó, padrí d’un dels fills de Parets, era fill del llibreter Jaume Micó.113
El contacte més destacat del nostre assaonador amb el món dels llibres era sens dubte l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, com ja hem assenyalat, era padrina d’un dels fills de Parets. Antoni, al seu torn, era fill de Pere Lacavalleria (n. c. 1607), un important estampador barceloní d’origen francès.114 Hereu de l’obrador familiar del carrer de la Llibreteria, Antoni va publicar el seu primer llibre l’any 1646, no gaire després de la mort del seu pare.115 Les obres editades posteriorment inclouen un conegut diccionari català-llatí (1696), elaborat pel seu germà Joan, doctor en drets; diversos tractats gramaticals d’Erasme, i una edició (1706) de les Tristes d’Ovidi.116 Antoni també es va especialitzar en la literatura mariana, amb una lloa a la Mare de Déu de Núria (1666) de Francesc Marès, i un bon nombre de goigs. Curiosament, un dels darrers textos d’aquesta mena, un Plant a la Verge Maria publicat el 1683, va anar a parar a les mans d’Antoni Bastero, el canonge i filòleg que posseïa una de les primeres traduccions castellanes de la crònica de Parets.117 Alhora, l’obrador familiar va ser un prolífic expedidor de literatura política. A la dècada de 1640, enmig de la guerra dels Segadors, el negoci dels Lacavalleria va prosperar força treballant per a les autoritats locals, cosa que incloïa la publicació de relacions de cerimònies oficials, d’edictes virregnals, de gasetes de guerra i altres coses per l’estil. Que aquesta impremta pugui haver estat per a Parets una important font de notícies i informacions sobre la política i els esdeveniments bèl·lics del període —el tema central de la seva crònica, com es veurà de seguida— és una possibilitat que no es pot descartar.118
Força més reveladors són, però, els diversos nexes que enllacen el treball del cuiro i l’alfabetització. Dins el laberint de la sociabilitat de Parets, hi ha força camins que comuniquen l’ofici d’assaonador amb la lectura i l’escriptura. Certament, els treballadors de la pell tenien de feia temps una relació particular amb la paraula escrita, sobretot gràcies a l’elaboració de pergamins.119 Una altra manufactura prou coneguda era l’enquadernació de llibres a partir de les pells més fines, sobretot guadamassil o cuiro gravat o embotit.120 Molts mestres assaonadors tenien, però, una relació encara més directa amb el llegir i l’escriure. Perquè, en qualitat de membres d’un gremi, tots plegats compartien la responsabilitat de regir una corporació que custodiava els seus papers i l’«arxiu» corresponent a la seu gremial del carrer Assaonadors.121 I alguns d’ells també podien vantar-se de tenir fins i tot una relació més íntima amb la paraula escrita. Els inventaris post mortem dels assaonadors ens els presenten tot sovint no sols com a posseïdors de llibres, sinó també de papers escrits de la seva pròpia mà. Així, si el 1650 l’inventari de Joan Campins, un company d’ofici de Parets, no feia esment de cap llibre, a l’hora de subhastar els seus béns aparegueren quatre «llibres en paper blanch», «tres mans de paper blanch de Gènova» i «dos llibres comuns» de comptes. L’any 1654 l’inventari de Jaume Noguers, un veí de Parets que era alhora el pare de la padrina del seu fill Jaume, incloïa «dos llibres ab cubertas de pergamí […] en los quals estan continuats diversos dèbits que algunas difarents personas devían al dit defunt». Altres treballadors de la pell que ens han deixat els seus comptes personals són Jacint Font, ja esmentat anteriorment; Agustí Guillemet, un pellisser i revenedor que al seu testament de l’any 1651 feia al·lusió a «un llibre gran ab cubertas de pergamí» on hom «trobarà lo que deuhen y lo que dech»; el blanquer Miquel Cerdanya, que en el seu testament de 1692 ens assabenta que guardava els papers personals a casa seva, en un «calaix de arquimesa», i Francesc Regordosa, assaonador, l’inventari del qual, aixecat l’any 1710, contenia un «llibre de mà y lletra sua» amb comptes i una sèrie de relacions de préstecs.122
