Kitabı oku: «Crònica. Volum I», sayfa 8

124. Sobre Motes, vegeu AHPB, Josep Güell, IIII Testamentorum liber, 1682-1705, ff. 138r-140r (11 d’agost de 1688); sobre Quadrades, AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 454v; sobre Oliver, AHPB, Rafael Albià, Liber testamentorum primus, 1674-1697, ff. 20r-21v (17 de gener de 1677); sobre Cornet, AHPB, Rafael Pellisser, Primum testamentorum et codicillorum librum, 1613-1637, ff. 143r-144r (10 de maig de 1622); sobre l’afer Comas, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 9154. El fill d’Oller, el magnífic Domingo Oller, figurava involucrat en les formalitats legals de la cessió de la casa de Parets al convent de Santa Mònica, segons ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797, s. n.

125. AHCB, II-160, Deliberacions, ff. 225v i 321v, amb referències a la seva actuació com a credencer del pes de la farina (vegeu també MNA, vol. XV, p. 168 n.). L’anualitat 1653-1654 va ser insaculat a les bosses de credencer, romaner, verguer i correu de la ciutat; el 1659 va rebre un pagament pels seus serveis (AHCB, XII, Albarans, vol. 53).

126. AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (23 de gener de 1660).

127. AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 99v-102r (6 de setembre de 1648). Sobre el casament de Francesc Micó i Càndia Ponç, vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 34 (9 de juny de 1655).

128. Aquests no són els únics vestigis documentals que donen fe de la relació de Ponç amb el món de l’escriptura. Així, per exemple, entre els testimonis dels capítols matrimonials de la seva filla Càndia (citats en la nota anterior) hi havia Ignasi Novell, casat amb una filla del ja esmentat assaonador Jaume Noguers, i també Josep Coromines, que treballava d’oficial amb un llibreter.

129. Encara manca un estudi de conjunt de les cròniques cíviques de l’Europa moderna. Vegeu, però, per al cas italià, Hans Baron, From Petrarch to Leonardo Bruni: Studies in Humanistic and Political Literature, Chicago, 1968, i Louis Green, Chronicle into History: An Essay on the Interpretation of History in Florentine Fourteenth-Century Chronicles, Cambridge, 1972. Per a l’àmbit anglès, Peter Clark, «Visions of the Urban Community: Antiquarians and the English City before 1800», dins Derek Fraser i Anthony Sutcliffe (eds.), The Pursuit of Urban History, Londres, 1983, pp. 105-124, i Rosemary Sweet, The Writing of Urban Histories in Eighteenth-Century England, Oxford, 1997. Per a l’àrea germànica, F. R. H. Du Boulay, «The German Town Chroniclers», dins R. H. C. Davis et al. (eds.), The Writing of History in the Middle Ages, Oxford, 1981, pp. 445-469. Les cròniques de l’època moderna a la Monarquia Hispànica han estat estudiades per Santiago Quesada Casajuana, «Las historias de ciudades: geografía, utopía y conocimiento histórico en la Edad Moderna», Geocrítica, 77 (1988), pp. 3-75, i Richard L. Kagan, «Clío y la Corona: escribir historia en la España de los Austrias», dins Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (eds.), España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliott, Madrid, 2001, pp. 113-147.

130. Una breu introducció a aquest gènere d’escrits és la d’Angelo Cicchetti i Raul Mordenti, «La scrittura dei libri di famiglia», dins Alberto Asor Rosa (ed.), Letteratura italiana. III, Le forme del testo. II, La prosa, Torí, 1984, pp. 1117-1159. Alguns comentaris sobre el lloc que ocupa Catalunya en aquest singular univers literari es poden trobar a James S. Amelang, «Cataluña desde Europa: Las raíces de una cultura autobiográfica», dins Catalunya i Europa a l’Edat Moderna. Actes del IV Congrés d’Història Moderna de Cataluña = Pedralbes, 18 (1998), pp. 457-462. Sobre els llibres de família a la ruralia catalana coetània, vegeu Xavier Torres, Els llibres de família de pagès, Girona, 2000. Que la pràctica de portar llibres de família o de memòries, així com altres gèneres de literatura personal, sembla haver estat circumscrita, a Espanya, al vessant mediterrani, sembla prou evident quan hom compara la riquesa de vestigis documentals dels Països Catalans amb la raresa de testimonis d’altres indrets de la Península. Malauradament, ara com ara no disposem d’un inventari de literatura autobiogràfica de la Catalunya moderna per l’estil de la compilació valenciana, antiga, però encara ben útil, duta a terme per Francisco Almarche Vázquez, Historiografía valenciana. Catálogo bibliográfico de dietarios, libros de memoria, diarios, relaciones autobiográficas, etc., inéditas y referentes a la historia del antiguo Reino de Valencia, València, 1919, o de l’excel·lent catàleg mallorquí elaborat per Carme Simó, Catàleg dels noticiaris mallorquins, 1372-1810, Mallorca, 1990. Vegeu-ne una primera temptativa en Antoni Simon i Tarrés, «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna», Historia Social, 2 (1988), pp. 119-134.

131. Podeu trobar l’edició i una anàlisi més àmplia d’aquestes pàgines a Miquel Parets, Dietari d’un any de pesta (Barcelona, 1651), a cura de James S. Amelang i Xavier Torres i Sans, Vic, 1989.

132. Foren els següents: Segimon Casanova, un cinter de Barcelona (crònica de 1759-1804); Ramon Cornet, un sabater barceloní (crònica de 1786-1800); Josep Corts, un apotecari de Cervera (n. 1667); Pere Serra i Postius, un botiguer o mercer de Barcelona que va escriure força treballs d’erudició històrica i, en particular, el fascinant diàleg intitulat Lo perquè de Barcelona (1734), obra citada anteriorment; i Celdoni Vila, un argenter de Reus (n. 1756 - m. 1821), que va continuar una història de la localitat que havia començat un seu company argenter. Podeu trobar més detalls sobre aquestes i altres cròniques populars a James S. Amelang, «Artisan Antiquarians», treball inèdit presentat a la reunió de l’American Historical Association el desembre de 1991, i Íd., «Memoria histórica y tradición cívica: algunas reflexiones sobre el caso de Barcelona en la Edad Moderna», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones: Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Madrid, 2001, pp. 533-548.

133. Vegeu una primera relació d’aquests textos autobiogràfics a l’apèndix d’Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 257-282.

134. Diversos estudis sobre l’alfabetització popular en altres ciutats europees del període confirmen aquesta impressió. Vegeu, per exemple, Thomas Laqueur, «The Cultural Origins of Popular Literacy in England, 1500-1800», Oxford Review of Education, 2 (1976), pp. 255-275; Armando Petrucci, «Scrittura, alfabetismo ed educazione grafica nella Roma del primo Cinquecento: da un libretto di conti di Maddalena Pizzicarola in Trastevere», Scrittura e civiltà, 2 (1978), pp. 163-207; Harvey J. Graff (ed.), Literacy and Social Development in the West, Cambridge, 1981, caps. 4, 6 i 7; Armando Petrucci (ed.), Scrittura e popolo nella Roma barocca, 1585-1721, Roma, 1982; Sara T. Nalle, «Literacy and Culture in Early Modern Castile», Past & Present, 125 (1989), pp. 65-96, i R. A. Houston, Literacy in Early Modern Europe: Culture and Education, 1500-1800, Londres, 1989, pp. 130-154. Ara com ara, no hi ha gaires estudis sobre l’ensenyament, i encara menys sobre l’alfabetització popular, en la Barcelona moderna. Els principals testimonis provenen més aviat de les recerques sobre la possessió de llibres; vegeu, entre altres treballs seus, Manuel Peña Díaz, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas. Barcelona, 1473-1600, Lleida, 1996, i Íd., El laberinto de los libros: historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Madrid, 1997. En part, aquest dèficit és un resultat dels problemes que susciten les fonts. A diferència de la Castella o la França coetànies, els registres parroquials i notarials de la Catalunya moderna no inclouen signatures, que són l’índex principal per mesurar el grau d’alfabetització en l’Europa preindustrial. L’estudi local més ambiciós fins avui —la monografia de Montserrat Ventura i Munné sobre la ciutat de Mataró al segle XVIII, segons la qual entorn del 60% dels membres dels grups intermedis, inclosos els artesans, eren capaços de signar— se centra en un període en què els documents notarials comencen a registrar les signatures, en aquest cas a partir del 1737; vegeu, de l’autora, Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna: Mataró, 1750-1800, Mataró, 1991, p. 26, i més recentment, Íd., «La alfabetización de las clases populares en el Mataró del siglo XVIII», dins Eliseo Serrano Martín (ed.), Muerte, religiosidad y cultura popular, siglos XIII-XVIII, Saragossa, 1994, pp. 97-115. Al capdavall, si les proves d’un grau elevat d’alfabetització popular en la Barcelona moderna són encara fragmentàries, algunes dades parcials són prou eloqüents, si més no. Així, per exemple, 50 dels 62 menestrals que van declarar en favor dels aspirants a l’ingrés al convent de Santa Mònica al llarg del període 1623-1719 foren capaços de signar amb els seus noms. L’estudi de Manuel Arranz, La menestralia de Barcelona al segle XVIII. Els gremis de la construcció, Barcelona, 2001, pp. 77-79, basat en la documentació setcentista, notarial i corporativa, del gremi dels mestres d’obres, arriba a unes xifres encara més elevades, entorn del 93%.

135. Vegeu una anàlisi més àmplia de les raons dels autors populars a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 155-240. Sobre les actituds polítiques de Parets, vegeu Xavier Torres Sans, «Dinasticismo y patriotismo en la Cataluña de la guerra de los Segadores: el testimonio de un zurrador barcelonés», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Monarquía, imperio y pueblos en la España moderna, Alacant, 1997, pp. 409-424, i més avall el tercer capítol d’aquesta Introducció.

136. Sobre aquest manuscrit, vegeu la introducció de M. Rosa Margalef en aquest mateix volum, i Francesc X. Miquel Rosell, Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, 4 vols., Madrid, 1958-1969, vol. I, p. 282. Com ja hem assenyalat, l’inventari post mortem del cronista no feia esment de cap mena de manuscrits, si no eren uns pocs «papers» guardats en una arquimesa. Sabem, si més no, que portava un llibre de comptes, perquè a les últimes planes del ms. 224 de la BUB parla de «lo llibre meu major a ont estan asentats los comptes de [il·legible] y taula».

137. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, pp. 246-247, 252-253, 258 i 261. La foliació de les cites de Feliu de la Penya no coincideix exactament amb la numeració del ms. 224 de la BUB, raó per la qual cal demanar-se si l’annalista no en va consultar una altra còpia.

138. Sobre la interessant figura de Besora, vegeu Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora», op. cit., i l’entrada biogràfica de Xavier Torres Sans a la Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. II, 1518-1714, Barcelona, 2003, pp. 240-243 (Besora va ser president o diputat eclesiàstic d’aquesta institució el trienni 1656-1659). Un inventari sense data de les adquisicions de llibres del convent de Sant Josep inclou clarament el segon volum del manuscrit de Parets; vegeu BUB, ms. 1359, f. 533r, i també María Josefa Arnall Juan, «Los manuscritos e incunables del convento de Carmelitas Descalzos de San José existentes en la Universitaria de Barcelona», Monte Carmelo, 85, núms. 2-3 (1977), pp. 221-300, esp. 280. El senyor Jordi Torra, cap de la secció de Reserva de la Biblioteca Universitària de Barcelona, m’ha confirmat molt gentilment que el ms. 225 de la BUB porta l’ex-libris de la biblioteca del convent de Sant Josep.

139. Vegeu més detalls de la transacció a la introducció de Celestino Pujol i Camps, MHE, vol. XX, p. XVI.

140. La nota, enganxada a les guardes del ms. 502 de la BC, té data del 6 d’abril de 1710. Els manuscrits de can Dalmases van ingressar a la Biblioteca de Catalunya l’any 1916. És del tot segur que Parets no va ser l’autor d’aquesta traducció; vegeu la introducció de M. Rosa Margalef i, per a una acurada descripció del manuscrit, Eulàlia Duran, Maria Toldrà i Anna Gudayol, Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), Barcelona, 2006, pp. 121-122.

141. Serra i Postius esmenta aquesta còpia en una relació que va fer ell mateix l’any 1736 dels llibres i manuscrits que posseïa (BNM, ms. 13604, f. 106r); vegeu més detalls sobre aquest escriptor a la bibliografia d’Amelang, «Memoria histórica y tradición cívica», op. cit. Víctor Balaguer va reproduir alguns fragments d’aquest manuscrit a la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 5 vols., Barcelona, 1860-1863, vol. IV, pp. 520-541. Segons Duran et al., Repertori…, op. cit., p. 123, Artur Pedrals el posseïa al XIX i el regalà a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. La referència de Torres Amat figura sota l’entrada «anónimo barcelonés» de les seves Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, 1836, p. 683. A Barcelona, però, circulaven altres còpies de la crònica, com ara la conservada al ms. B-266 de l’AHCB (vegeu la introducció de M. Rosa Margalef). D’altra banda, és probable que el frare mercedari Mariano Ribera tingués accés a una d’aquestes còpies, la qual cosa es podria verificar mitjançant una acurada recerca de passatges de la crònica de Parets entre les seves notes conservades a ACA, Manuscrits moderns, Miscel·lània, vols. 53-83.

142. Vols. XX-XXV (1888-1893). Entre els posseïdors anteriors d’aquesta versió (d’uns mil dos-cents folis d’extensió, repartits en tres volums) hi havia Pascual Gayangos, que s’hi referia en la seva edició de cartes dels jesuïtes dels anys 1634-1648 al MHE, vol. XIX, pp. X-XIV. Actualment, el manuscrit es troba a la Real Academia Española de Madrid, ms. 63, sota el títol de Sucesos particulares en Cathaluña desde el año 1626 asta el de 1660, dividido en dos libros.

143. El mateix Pujol i Camps va exposar el laboriós treball detectivesc que li va permetre la identificació de l’autor a la introducció corresponent, MHE, vol. XX. Malauradament, la seva diligència com a editor no anava acompanyada d’una acurada correcció de proves de la versió impresa, que és plena d’errors. Un de força lamentable figura comentat a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., p. 143.

II
L’ÈPOCA: UN TEMPS DE GUERRA I DE REVOLUCIONS

ANTONI SIMON

1. CATALUNYA DINS LA MONARQUIA HISPÀNICA DE FELIP IV

Els aproximadament trenta-cinc anys que abraça el testimoniatge escrit que va deixar Miquel Parets, de 1626 a 1660, corresponen a un període de grans trasbalsos per a la formació històrica catalana. En aquesta època no solament finiren i començaren cicles històrics de gran recorregut, sinó que també s’hi van concentrar esdeveniments que afectaren decisivament la trajectòria de Catalunya en l’anomenat procés de construcció de l’estat modern espanyol.

Pel que fa a les seves bases humanes i econòmiques, en les dècades anteriors a l’esclat revolucionari del 1640 sembla esgotar-se el llarg cicle expansiu posterior a la depressió de la baixa Edat Mitjana. La inflexió de la trajectòria alcista de les sèries baptismals de les parròquies catalanes, el fre de l’onada immigratòria francesa, l’estancament de la producció agrària, la davallada de les exportacions de ferro i la crisi de la fabricació de draps —gestada des de feia temps— fan pensar en l’inici d’una crisi global de l’economia catalana iniciada pels volts de 1630. Els símptomes de contracció eren comuns a gairebé tots els països de la Mediterrània, però a Catalunya els factors polítics —l’escalada de tensions entre les institucions catalanes i el govern central de la Monarquia Hispànica— semblen entrelligar-se i condicionar les mesures de política econòmica adoptades per a encarar aquella conjuntura crítica. Així, la manca de conclusió de les corts de 1626 va impossibilitar l’adopció de disposicions proteccionistes per a les manufactures catalanes com les que, davant els símptomes de recessió, ja havien adoptat la majoria de països de la Mediterrània occidental, incloent-hi València, Aragó i Castella.

Però segurament aquests anys marquen un abans i un després encara més profund i decisiu en la història de Catalunya pel fet de produir-s’hi la pèrdua definitiva del control militar del territori per part de les institucions catalanes. Si bé la presència de tropes hispàniques a les terres del Principat i els Comtats no era cap novetat, des del 1626 aquesta presència militar va adquirir una magnitud sense precedents; segons un memorial de la Generalitat datat poc abans del 1640, des de 1626 fins a 1637 les terres catalanes havien sofert l’allotjament de quaranta-sis mil soldats d’infanteria i cavalleria.¹ Els problemes derivats dels allotjaments de les tropes es feren endèmics i castigaren la població, multiplicaren les contrafaccions i avivaren les tensions institucionals amb el govern de Madrid; Catalunya entrava en una fase de “libanització” de la qual ja no sortí durant tot el segle XVII. Els anys referits en la crònica de Parets, especialment d’ençà de 1635, foren especialment durs en la vida dels catalans del Sis-cents. L’ocupació del territori pels exèrcits espanyols i francesos provocà extorsions i pagaments sense fi, violències contra les persones i les honres de les famílies, morts i destruccions de viles, collites i pagesies. El canvi de signe econòmic s’agreujà pels costos i les penalitats de la guerra, i la gran pandèmia de pesta mediterrània que assolà les terres del Principat entre el 1650 i el 1654 fou el punt culminant d’aquella etapa crítica.

Quan, a partir del segon terç del segle XVII, la pugna per l’hegemonia d’Europa entre els Àustries espanyols i els Borbons francesos va entrar en la seva fase decisiva, el factor militar va esbardellar els delicats equilibris en què es basava el model constitucional de la monarquia hispana. Els arguments de la “necessitat” i de la “conservació” de l’estat van esperonar les tendències absolutistes i uniformitzadores dels cercles governants castellanocortesans, els quals veien els poders intermedis que s’interposaven en l’autoritat reial com uns entrebancs que calia laminar o eliminar.

Enmig d’aquella espiral de guerra i violència, la conservació de la comunitat política catalana i de les seves “llibertats” fou ben difícil. El règim pactista català, ben disposat i preparat per a les batalles jurídiques i publicístiques, no havia desenvolupat, però, unes estructures militars d’acord amb el que exigia la modernització de l’art de la guerra, per la senzilla raó que des dels temps medievals fer la guerra era essencialment competència del rei. L’allunyament físic i polític de la Corona als segles moderns, juntament amb els creixents costos de la guerra en els temps de la “revolució militar” moderna, van propiciar que el règim polític català restés gairebé mancat d’aquest instrument de força; això, precisament, en una època en què la bel·ligerància i la conquesta eren omnipresents. Des del conflicte obert entre França i Espanya el 1635, Catalunya, situada en una zona de fricció entre aquestes dues grans potències, es va convertir en un immens camp de batalla on les lleis de la terra van sucumbir davant les implacables lleis de la guerra. El moviment revolucionari separatista del 1640, que va portar a l’aliança amb França, tingué, pel que fa a l’autonomia de les institucions catalanes per a regir el destí polític del país, una seqüència ben efímera, ja que la seva dependència militar i la ràpida subordinació dels interessos polítics, econòmics i diplomàtics catalans als que emanaven de la cort de París van desnaturalitzar, en la pràctica política, el règim pactista català.

Altrament, entre els anys vint i trenta del segle XVII havia culminat un període de reforçament polític de les institucions catalanes i d’allunyament entre la Corona i les classes dirigents del Principat. La Diputació del General i el Consell de Cent esdevingueren institucions cada vegada més representatives de la comunitat catalana i menys del poder reial. L’enfortiment d’aquestes institucions en els àmbits administratiu, simbòlic, etc., així com la potenciació del sistema fiscofinancer de la Generalitat, permeteren articular al seu entorn un teixit d’interessos i complicitats que s’estengué a àmplies capes de la societat.

En aquest marc històric, es produí un indubtable reforçament de la identitat nacional catalana. El pensament econòmic, lingüisticocultural i històric de l’època alimentà i reflectí la idea que Catalunya era la pàtria política dels catalans. A aquest patriotisme de referents institucionals, jurídics, històrics i culturals s’hi afegí una consciència comunitària fonamentada sobre oposicions i contraidentitats respecte de castellans i francesos. Els excessos de tota mena perpetrats pels exèrcits hispànics, i després francesos, van alimentar un sentiment d’oposició, d’enemistat i de separació entre els catalans i els agressors forans; unes contraidentitats segurament ja existents, però que ara, amb la guerra, adquiriren una força i una dimensió especials.

Aquest conjunt de dinàmiques demogràfiques, econòmiques, socials, polítiques i ideològiques que es donen en la història catalana durant les dècades centrals del segle XVII es troben estretament entrelligades amb les vicissituds i la trajectòria de la monarquia espanyola dels Àustries, de la qual Catalunya era part. La dimensió imperial de la política hispana, així com les elaboracions teòriques i els projectes d’unitat peninsular emanats del centre castellanocortesà, acabaran repercutint d’una manera transcendental en l’esdevenir de la formació històrica catalana.

Quan el 1626 Miquel Parets va iniciar la seva crònica, la Monarquia Hispànica dels Àustries era la potència hegemònica en l’escena internacional i, en aquells moments, en els cercles cortesans de Madrid es respirava una eufòria indissimulada. Durant els primers anys del regnat de Felip IV de Castella els èxits militars s’havien succeït gairebé sense interrupció. Als Països Baixos, una vegada finalitzada la treva dels Dotze Anys (1609-1621), els exèrcits d’Ambrosio de Spínola van iniciar una sèrie de campanyes victorioses amb les quals capturaren les fortaleses de Jülich el 1622 i de Breda el 1625, i el mateix 1625 l’almirall Fadrique de Toledo recuperà Bahia, capital del Brasil portuguès, que els holandesos havien conquerit un any abans. Un Olivares exultant proclamava: «Dios es español y está de la parte de la nación estos dias.»²

Aquells foren uns anys de triomf magníficament reflectits en set de les dotze grans teles encarregades pel comte duc als millors pintors de l’època per a adornar el palau del Buen Retiro i commemorar les victòries de la monarquia. Jülich, Breda, Bahia, Gènova, Cadis, etc., grans obres de Jusepe Leonardo, Diego Velázquez, Juan Bautista Maino, Antonio de Pereda, Francisco de Zurbarán, que actualment es poden contemplar al Museo del Prado.³ També Felip IV, el jove “Rei Planeta”, no podia contenir la seva joia davant la renovació del poder militar de la monarquia catòlica i en un missatge al Consell de Castella de començament de 1626 deia: «Nuestro prestigio ha aumentado inmensamente. Hemos tenido a toda Europa contra nosotros, pero no hemos sido derrotados ni hemos perdido nuestros aliados, mientras que nuestros enemigos me han instado la paz.»⁴

Tanmateix, aquests anni mirabiles de les armes hispanes no van ser suficients per a contrarestar els corrents de fons que anaven minant els fonaments de la seva hegemonia. Internament, la crisi de les bases humanes i materials de Castella, convertida des de l’època dels Reis Catòlics en el pivot dinamitzador de la monarquia, eren evidents quan tot just començava la quarta dècada del segle XVII. Per aquelles mateixes dates, les finances de la Corona vivien una etapa de marasme i de caos en la gestió; la cerca de nous ingressos per vies extraordinàries, com ara les manipulacions de la moneda o la creació de nous impostos, soscavaven les bases de l’economia productiva i, consegüentment, comprometien les recaptacions fiscals futures. El gener de 1627 la Corona es declarà en fallida, la primera del regnat, a la qual succeïren les de 1647, 1652, 1662 (parcial) i 1663.⁵ Altrament, en els cercles cortesans s’havia instal·lat, des de les dècades finals del Cinc-cents, el temor a la desintegració d’aquella monarquia tan diversa i dispersa que molts tractadistes polítics comparaven amb l’imperi romà. La rebel·lió dels Països Baixos, la revolta moresca de Las Alpujarras i les alteracions aragoneses de 1591 feien témer un “efecte dominó”, una escalada de possibles desastres interns que desballestés totalment la monarquia.⁶

En l’àmbit internacional, l’emergència de França com a potència que disputaria l’hegemonia d’Europa a la Monarquia Hispànica era evident d’ençà que, amb l’entronització d’Enric IV, finiren les sagnants guerres de religió en terres gal·les. I també era palesa la impossibilitat de reduir els rebels holandesos i d’impedir que es convertissin en una gran força comercial i marítima, que assetjava les posicions espanyoles a l’Atlàntic i al Pacífic.

Aquestes inquietuds internes i externes van propiciar que, des de les dècades finals del Cinc-cents, sorgís i arrelés en el centre castellanocortesà una línia de pensament polític que propugnava dues receptes bàsiques per a assegurar la conservació i la viabilitat futura d’aquell immens i dispers “estat segmentat”: l’enfortiment de l’autoritat reial i una política d’unitat en el centre peninsular, considerat com la “metròpoli” d’aquella immensa i dispersa monarquia.

Amb l’ascens de Felip IV al tron de la monarquia espanyola, el seu totpoderós privat Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares i duc de Sanlúcar La Mayor, va recollir aquestes idees i impulsos de reforma i va assajar un programa que entrelligava objectius de política interior i exterior. El comte duc pensava que la reputació del rei i el triomf en la lluita per l’hegemonia d’Europa contra la França de Lluís XIII i Richelieu només es podien aconseguir amb una total mobilització dels recursos de la monarquia, la qual, per a fer-se efectiva, exigia un procés d’uniformització i centralització, especialment a la metròpoli peninsular.

Tanmateix, la pressió fiscal i política que suposà l’intent de dur a la pràctica el programa olivarista va desencadenar fortes resistències, que el 1640 es convertiren en esclats revolucionaris a Catalunya i Portugal i generaren, per tant, nous fronts de conflicte. El fracàs de la política d’unitat propugnada per Olivares, després de la crisi múltiple de 1640, el va expressar gràficament el cronista Matías de Novoa dient que, havent intentat unir la monarquia, «de puro abarcarla toda de puño apretado, se le ha resbalado y salido mucha parte de ella de las manos».⁷

Abocada a una dinàmica de guerra total, la monarquia espanyola va acabar exhausta després del cicle bèl·lic i revolucionari dels anys quaranta i cinquanta. Quan el 1660 Miquel Parets va posar fi a les anotacions del seu diari, l’hegemonia d’Europa era indiscutiblement en mans de la França de Lluís XIV i Mazzarino. El Tractat dels Pirineus signat l’any abans, que Parets copià íntegrament al seu dietari, havia segregat els territoris del Rosselló i la Cerdanya de la resta de Catalunya. D’altra banda, la continuada presència militar hispana en territori català, tot perseguint els objectius i els ideals d’una dinastia allunyada i d’un centre polític castellà, lluny de fer avançar en el camí d’una unificació identitària, afavorí l’arrelament d’unes fortes contraidentitats entre catalans i castellans.