Kitabı oku: «Com una mica d'aigua al palmell de la mà»

Bona tarda.

Bona tarda. Passi. Disculpi l’espera. Segui aquí. L’hem citada per a una informativni razgovor. Entén de què es tracta?

Sí: que volen parlar amb mi, però no tinc clar per què.

Simplement li hem de fer unes preguntes sobre una sèrie d’activitats que vostè ha realitzat i alguns materials que ha publicat. No se l’acusa de res; això és només una conversa informativa. Comencem?

Entesos.

En un informe ordinari de la comissaria de policia de l’Estació Central de trens de Belgrad consta que, el passat dia 3 de març de 2017, vostè, en companyia d’una dona, hi va entrar i va repartir còpies d’un document en àrab a diversos agents. És correcte?

Sí, però no era àrab, era paixtu, una llengua afganesa que fa servir l’alfabet àrab. Eren unes fotocòpies d’un diccionari bàsic de paixtu, espanyol, anglès i serbi.

I qui era la dona que l’acompanyava?

Vahida Ramujkić, una artista sèrbia amb qui vivia a Belgrad en aquell moment. De fet, la idea de repartir diccionaris a la policia va ser seva.

On vivien?

Al carrer Birčaninova, a Slavija. Ho pot corroborar en els seus arxius perquè em vaig registrar a la comissaria de la zona.

Per què repartien aquests «diccionaris» a la policia?

Vam pensar que els serien útils per comunicar-se amb els refugiats que hi havia als voltants de l’estació. En vam donar als refugiats, també als cambrers dels bars on carregaven els mòbils i als dependents de la Western Union on rebien els diners que els enviaven els familiars.

D’on van treure els «diccionaris», que diu vostè?

Els vam fer nosaltres.

I què signifiquen aquests logotips de Gente de las Barracas i No Name Kitchen amb la cara d’una rata, un ganivet i una cullera?

Ni el logotip, ni els noms no pretenien ser res d’oficial. Es van inventar per referenciar els diccionaris per si algú volia saber on es van fer.

I on es van fer?

Allà mateix. Darrere l’estació, a les naus de les antigues installacions del tren que havien estat ocupades per refugiats que no volien anar als camps oficials.

I sabien d’on venien aquests refugiats?

La majoria venien d’Afganistan, Pakistan i Iraq. Però de tant en tant n’apareixien d’altres.

Quins altres?

Gent inesperada.

A qui es refereix?

A un indigent bosnià que sempre anava borratxo; a tres tibetans que havien fugit d’un terratrèmol i somreien tota l’estona, i a un cubà mort de fred, que havia arribat de Rússia i intentava seduir totes les voluntàries.

Vostè sap per què no volien anar als camps?

Perquè són depriments, estan a la perifèria i mal comunicats. A més, no es volien quedar a Sèrbia perquè no fugien de conflictes considerats prioritaris com ara la guerra de Síria, i es pensaven que seria impossible aconseguir asil en un camp oficial d’Europa. Tenien por que només serviria perquè els fitxessin i els deportessin als seus països o, que per culpa dels acords de Dublín, els tornessin a Bulgària, el país de la Unió Europea pel qual havien entrat.

I per què no es van quedar a Bulgària?

Pels maltractaments.

Vostè ha estat en algun camp oficial?

Al de Krnjača, però només a la porta. És molt difícil aconseguir l’autorització per entrar-hi.

Va anar a repartir-hi «diccionaris»?

No, hi vaig anar a conèixer un refugiat kurd.

Qui era?

Només em va dir que es deia Raman, que estava casat, que tenia un fill malalt que no estava ben atès al camp on vivien feia més d’un any, i que no creia en els drets humans ni en la humanitat…, que l’humanisme havia mort.¹

Tornem als «diccionaris» de l’estació de tren. Qui els va ajudar a fer-los?

Els mateixos refugiats van fer de mestres i d’ajudants.

Qui els va encarregar la feina?

Ningú. Els vam fer perquè volíem i els vam pagar de la nostra butxaca. Però la idea va sorgir quan vam començar a fer feina voluntària amb la No Name Kitchen.

Això mateix… tornem-hi, doncs. Què és la No Name Kitchen?

Una iniciativa plural, autogestionada i autofinançada que va crear un grup de voluntaris d’origen espanyol que, per atzar, es van trobar a Belgrad en plena crisi de refugiats. La majoria venien de Grècia, quan es va disparar l’alarma que a Sèrbia hi havia refugiats en molt males condicions en assentaments il·legals, en espais abandonats ruïnosos i dels quals el govern local es despreocupava.

I a què es dedicava la No Name Kitchen?

A diverses coses. La principal era muntar i desmuntar cada nit una cuina en els espais ocupats de l’estació perquè els mateixos refugiats poguessin preparar menjar calent per a unes cinc-centes persones. Era una cosa fantàstica.

Tenien permís per fer-ho?

Crec que oficialment no, però hi havia una certa permissivitat perquè, al cap i a la fi, feien un servei gratuït al govern subministrant ajuda humanitària. A efectes legals, la No Name Kitchen només proveïa els refugiats d’estris, d’energia i d’aliments perquè cuinessin o s’organitzessin la feina amb els diferents equips.

Quins equips?

El que anava a comprar i es passava tot el matí tallant els aliments; el que traslladava i muntava la cuina; el que cuinava; el que repartia el menjar i vigilava la cua; i el que desmuntava i ho netejava tot. Començaven a les vuit del matí i s’acabava a les nou del vespre.

I en quin equip va treballar vostè?

En el que repartia el sopar i vigilava la fila, però sobretot, en el que netejava. Netejar m’agrada i hi tinc traça. Crec que fins i tot té a veure amb la meva pràctica artística.

Parlem, doncs, de la seva pràctica artística. Tenim constància que el 10 de juny de 2014 vostè va entrar per primera vegada en territori serbi per realitzar una activitat artística. L’acompanyava una altra persona. Qui era?

La Helena Braunštajn, un amiga sèrbia que viu a Mèxic des de mitjan anys noranta i que vaig conèixer el 2006.

Ah, ella va marxar durant la guerra…

Sí.

No té un cognom gaire serbi, la senyora Braunštajn…

No.

I la raó per la qual vostè va decidir venir a Sèrbia és la seva amistat amb la senyora Braunštajn?

Sí.

L’hi va proposar ella?

No, l’hi vaig proposar jo.

Com va sorgir la idea?

Fa deu anys, a Mèxic, la vaig entrevistar sobre els seus orgasmes i aleshores em va parlar de la guerra i de la dificultat dels qui, com ella, van ser-ne víctimes i van haver de fugir, i, alhora, van sentir-se culpables sense ser-ho. Entendre allò em va semblar tan difícil que vaig pensar que seria fascinant conèixer el context i fer-hi algun projecte.

En una carta que ella va escriure el 28 de febrer de 2013, de la qual en tenim còpia, afirma que l’objectiu de la visita és acompanyar-la a vostè en una investigació artística sobre el concepte d’amor a Sèrbia. És correcte?

Sí, és correcte.

En aquesta carta, escrita en castellà, diu coses com: «Nací en un país (Yugoslavia) que me adiestraron a amar y que ahora no existe. Aprendí que el nombre de mi tierra es circunstancial (ahora es Serbia) y que las desterritorializaciones me reviven el deseo de construir nuevos territorios de refugio, intimidad y amor. […]. Me inquietan y me motivan estas palabras de Derrida: “Un tratado sobre el amor deber ser un acto de amor, sí, un acto: una declaración y una prueba firmada. […] Y toda esta precisión no excluye ni a los fantasmas ni a la locura”». Aquesta afirmació va incidir d’alguna manera en l’objectiu del seu treball?

Vam decidir que la investigació sobre l’amor havia de ser un acte d’amor. Cosa que va comportar que l’amor no solament fos el tema de treball sinó també el mètode. És a dir: vam decidir fer el projecte sobre l’amor amb amor.

I com es va traduir, això, a la pràctica?

Mai no vam resoldre-ho del tot, però la primera conclusió va ser que havíem d’estar obertes als esdeveniments imprevistos que sorgien, i a treballar precàriament amb allò que de vegades no havíem teoritzat. També a superar discrepàncies i malentesos entre nosaltres. Es tractava de renunciar a la comoditat i viure en la inseguretat mentre intentàvem aprofundir en l’amor.

Llavors vostè pensa que l’amor és el contrari de la comoditat i de la seguretat?

Jo crec que la seguretat implica coses diferents per a cadascú. Crec en la capacitat subversiva de l’amor si no hi apliquem la lògica consumista basada en els guanys i els interessos del sistema capitalista. Respecte a això, hi ha molta teoria crítica que reivindica la caiguda –perquè enamorar-se, en francès, tomber amoureux, i en anglès, fall in love, vol dir, precisament, «caure en l’amor»–, però aquesta perspectiva la solen reivindicar homes occidentals amb un bon sou i feina segura. En aquesta caiguda, no tothom cau des de la mateixa alçada, i la patacada és molt diferent. No sé si m’explico.

Reprenent la seva activitat amb els refugiats l’any passat, vostè va tornar a Sèrbia el febrer del 2017, però aquesta vegada sense la senyora Braunštajn. Per quin motiu?

Vam seguir connectades, però no vam poder ni voler seguir treballant de la manera com ho havíem fet.

Per què?

Havia estat difícil i dolorós.

És estrany, no? Tractant-se de dues bones amigues a qui els interessava tant l’amor…

L’amor no és un tema fàcil ni té per què ser feliç.

Així doncs, dos anys després va tornar per continuar el projecte artístic sola, però aquesta vegada amb l’ajut d’una fundació privada espanyola. És correcte?

Sí.

Però en comptes de continuar el projecte complint amb les obligacions que tenia com beneficiària d’una beca, es va dedicar a fer de voluntària en una organització que no tenia cap permís oficial, a distribuir menjar i netejar en un assentament il·legal de refugiats desobedients. És així?

No.

Per què no?

Perquè no em vaig plantejar treballar de voluntària, m’hi vaig trobar. No ens hem d’implicar en els problemes socials: ja hi estem implicats.² A més, ho feia en el meu temps lliure i mai no vaig deixar de treballar en el projecte. Per això, tot ha acabat formant part de la meva investigació sobre l’amor.

Ah, sí? I de quina manera? Perquè no em queda gens clar què té a veure l’art i l’amor amb fer «diccionaris» en àrab, vigilar una filera de gent que vol menjar, i netejar trastos i plats bruts.

Vaig optar per no fer cap tria entre les accepcions del concepte d’amor, perquè la hipòtesi central que havia elaborat amb la Helena era que totes les dimensions de l’amor es resignifiquen mútuament.