Kitabı oku: «Traduir com transhumar»

TRADUCCIÓ, POESIA I TRANSHUMÀNCIA

Jean-Claude Duclos

De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que «les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem». Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua «natal», la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.

El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en l’espai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida. Així s’ha construït l’autora, per mitjà de les paraules, de l’escriptura, de les llengües, de l’alemany, l’hongarès, l’ídix, l’hebreu, el vietnamita i els dialectes dels pobles de muntanya del Vietnam, en un procés continu d’anada i tornada en què la traducció va ocupar de seguida un lloc central. Les trobades amb els autors que tradueix no són mai fortuïtes. La consciència dolorosa de la història dels seus, la determinació de no deixar mai de mirar l’horitzó de la universalitat i una inclinació evident vers la llengua poètica són el que la hi predisposen.

Més enllà dels pocs supervivents de la família —Mitzi, Renée, i alguns altres—, hi ha una connexió especial amb els personatges que va coneixent: Robert Minder, gràcies a qui descobreix l’obra de Bertolt Brecht, Helena Weigel, l’Antígona sublim, els poetes Reiner Kunze, Peter Huchel, Che Lan Vien, evidentment René Char, Nelly Sachs o l’etnòloga Eugénie Goldstern. El lector veurà el que aporta cadascun d’ells a les reflexions sobre l’acte de traduir i constatarà que no hi ha cap recepta, que cada situació exigeix una aproximació particular. D’aquesta manera, cada traducció revela la complexitat, les riqueses i les forces de la naturalesa humana. I, així, és francament lògic que Mireille Gansel anés a demanar ajuda al Musée de l’Homme. Tampoc aquí és casual l’ús que fa ella de les eines de l’antropologia ni les contribucions que troba en els textos de Georges Condominas, Eugénie Goldstern o Arnold Niederer, per citar només aquests tres etnòlegs. Al llarg d’aquest recorregut, la qüestió que es planteja el lector és: què és més important, el que ells han descobert o el trajecte que fa ella?

Aquesta és la pregunta que respon el títol: Traduir com transhumar. La transhumància —cal recordar-ho?— és el llarg camí que els homes fan i refan indefinidament amb el bestiar per anar d’un territori d’hivern a un d’estiu, d’un «humus» a l’altre. Exercida des de l’antiguitat, aquesta pràctica pastoral representa l’experiència i el coneixement i domini de dos territoris totalment diferents que es tornen complementaris per la cerca de l’herba que alimenta. Integrant el coneixement d’aquests mitjans diferents i de les condicions naturals i culturals que els governen, els ramaders transhumants fa segles que conviuen amb l’alteritat. La necessitat d’evitar el conflicte i de beneficiar-se de la seguretat sense la qual els ramats no podrien prosperar, els ha ensenyat a negociar la seva presència. També tenen la capacitat d’adaptar-se a l’entorn on els porta la necessitat dels animals d’alimentar-se i assolir l’equilibri que n’obtenen com a resultat. D’aquesta manera fan intel·ligible la comunicació d’espais que a priori són oposats i posen en pràctica el savi consell de Hölderlin, citat per Paul Ricoeur: «El que és propi s’ha d’aprendre tan bé com el que és estranger».1 Un principi verificat per la recomanació d’un dels nostres grans amics, el transhumant Pierre Tellène, que ens recorda que «a la muntanya, no s’hi ha d’arribar mai com a conqueridor!». En aquest aspecte, el paral·lel entre la traducció i la transhumància esdevé especialment il·luminador. Fent intel·ligible allò que és estranger, tant l’una com l’altra encoratgen l’hospitalitat, i, conduint a la comunicació i l’intercanvi, revelen la universalitat del món. No és per atzar que Paul Ricoeur evoca «l’hospitalitat lingüística» per destacar la tasca del traductor i dir que d’entrada li cal familiaritzar-se amb el que és estranger. Així trobarà el camí que conduirà el lector a entendre l’autor que s’ha traduït. És aquest esforç, humil i laboriós, però ric en guanys espirituals, el que Mireille Gansel recomença una vegada i una altra, com una transhumància, tan nutritiva i regeneradora com ho és per al ramat i els seus pastors.

Si pensem en l’observació de Fernand Braudel que la transhumància no és sinó «una forma tranquil·la de nomadisme»,2 podem veure en el seu itinerari una successió d’exilis voluntaris. «S’ha dit dels jueus que tenen la “saviesa de l’exili”, una saviesa que, a la llarga, malgrat les vicissituds i els genocidis que coneixem, assegura una supervivència extraordinària. De fet, pot dir-se que és la seva cultura de la dispersió, llegat de l’errància al desert, la que li assegura una mena de protecció».3 Així s’ha construït Mireille Gansel, reproduint en la seva recerca un comportament de supervivència, per al qual la van preparar els seus orígens i la seva cultura, amb l’objectiu que persegueix incansablement de descobrir el millor que la humanitat té per oferir. Com una protecció.

La desaparició de la llengua universal, la que Walter Benjamin qualificava de «llengua perfecta» o «llengua pura» en referència al mite de Babel, condemna els homes a refer eternament el camí que els separa. Perquè després d’aquell temps bíblic en què la humanitat, ens diuen, era una: «sí, un sol poble, un sol llavi per a tots»,4 les llengües es van multiplicar, creant divisió, impedint-los la comunicació, promovent la discòrdia, els conflictes i les guerres. I la tasca dels traductors que restableixen les condicions de l’intercanvi, així com la dels poetes que tenen el poder d’acostar-se a la llengua universal, han esdevingut essencials. En la cerca d’un món més humà, en aquest recorregut que va de l’autor al lector i és regenerador com un acte de transhumància, s’inscriu l’aventura de Mireille Gansel.

Le Grand Pan, 21 de juny de 2011

1 Citat per Paul Ricoeur, «Le paradigme de la traduction». Lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, octubre 1998. A Paul Ricoeur, Sobre la traducció, traducció de Guillem Calaforra. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.

2 Fernand Braudel, La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a l’époque de Philippe II. París: Armand Colin, 1949. (Si no es fa constar el contrari, totes les traduccions són de Dolors Udina.)

3 Michel Maffesoli, Du nomadisme, Vagabondes initiatiques. París: Le Livre de poche, 1997, pàg. 143.

4 Gènesi 11 1-9.

La llengua nativa no és un conjunt de normes i regles de gramàtica que es posen a disposició de l’infant: és l’aliment espiritual de l’ànima.

Janusz Korczak

a Jean Halperin z”l home de pau i de llum