Kitabı oku: «L'ombra de la veritat», sayfa 7

– Però, què ha passat? Robert, et veig pàl·lid, amb uns ulls absents, boirosos, entelats de lacrimal. Es pot saber què has fet?

– Res, tranquil·la – intenta la Paulina amainar la renyada que ja es veia venir.

– Has begut, oi? – prossegueix la Carlina irritable – ho sabia, ets un fastigós!

– Ei, calma’t una mica. No permetré que insultis el meu germà d’aquesta manera. Ha estat una incidència extraordinària, inusual...

– Inusual? El meu marit quan té problemes s’abaixa els pantalons amb molta facilitat. No els afronta com jo, donant la carta i procurant resoldre’ls amb el cap clar.

– Perdona’l Carlina, una discussió molt forta que ell ja havia anticipat ha fet que perdés els nervis i anés a la fonda a fer unes copes .– aclareix la Paulina.

– Ets un ploramiques! Et consoles amb l’alcohol sempre que tens problemes. No trobes que a la teva edat ja hauries d’haver-te enfortit.

– Prou de tanta xerrameca! - Protesta la Paulina amb fermesa.

– No n’hi ha prou! - Respon la Carlina – tu no saps que és tenir un home que sempre cedeix davant dels suborns i propostes que tenen una intenció indecent. L’Eusebi i la Sofia són uns llangardaixos. No saben fer altra cosa que arrossegar-se davant de qui sigui, per tal d’assaciar el seu afany de poder i domini suprem quan l’assumpte es relaciona amb els diners.

– Sí, és cert – diu en Robert abaixant el cap amb un posat d’apaivagament i rendició.

– No, no té raó. Tu ets una bona persona, digne, treballador, honrat, noble, un ésser sense antecedents de manipulador, d’oportunista i calumniador. Ets íntegre en essència i tu, Carlina ho hauries d’admetre.

Un cop a la porteria, la Carlina sulfurada per la torrada d’en Robert, ordena el seu home que entri a casa per dutxar-se i dissipar la pudor que desprèn amb desvergonyiment.

Capítol 11

Un parell de setmanes, mentrestant, han transcorregut des de la mort inexplicable d’un Maurici que semblava invencible, pastat de ferro macís, incapaç de poder rendir-se davant d’una mort irrefrenable.

A comissaria hi ha novetats. L’Arnau continua rebent informes de la policia científica i de balística. És completament evident que les armes no han tingut cabuda en aquesta defunció sobtada. El cor sembla que, d’entrada, hagi sofert una aturada per causes endògenes. Però, tot i així, la comissària Roig es veu obligada a fer ponderació dels informes que des de la fiscalia es troba temptada a verificar amb rigor. La coordinadora del departament està molt convençuda que, malgrat que cap familiar hagi presentat una denúncia, s’hauria d’obrir un procés judicial per poder arribar al cor del fonament que ha matat un home, en aparença innocent, innocu, completament desconnectat de qualsevol trama d’enemistat que hagi pretès atemptar la seva integritat tan honrada i preuada.

La comissària Roig encomana al seu ajudant l’Arnau que examini les últimes fotografies que es varen fer al pis de Manlleu en trobar el cadàver recentment defallit i acabat d’exposar davant la visibilitat de qualsevol testimoni. La pantalla mostra diferents alteracions òptiques que afecten l’apreciació de possibles hematomes lleus. En principi, tot apunta a que l’home podia haver caigut d’esquena al plat de dutxa i desnucar-se per l’impacte del cop al cerebel contra un receptacle de ceràmica. No obstant, l’Arnau i la comissària van rebobinant i avançant en les imatges que tenen recavades per poder destacar variacions que transgredeixen les primeres conclusions emeses, fruit d’un veredicte en què una causa fortuïta pugui entrar en joc. L’Arnau té una visió molt analítica i és el primer que veu, en projectar una fotografia en primer pla, com la camisa d’en Maurici presenta punts negres, difícils d’identificar. Semblen taques de tinta o d’algun material de pintura sintètica que ha acabat malmetent el teixit de la peça de vestir que la víctima porta.

La comissària ordena al subordinat que apropi encara més la imatge que, probablement, pugui tenir relació amb alguna ferida provocada per un forcejament o alguna empentada entre l’agressor i la persona difunta. Res de res en canvi.

La comissària Roig pot veure que semblen petites restes de fibra capil·lar; alguns cabells negres, tot i la calvície sobresortida d’un home d’edat avançada, poden quedar despresos després d’un desmai letal. Uns moments de màxima lucidesa fan que l’Arnau es qüestioni aquest detall. Si la víctima no hagués anat al lavabo de manera voluntària i hi hagués hagut un enfrontament violent: perquè no pensar en la possibilitat que el presumpte assassí podia haver deixat anar matèria orgànica mentre volia contraatacar un Maurici, que procurava preservar una vida que sucumbia ja a marxes forçades? Perquè no pensar que les estrebades provocades per una lluita d’atac i defensa podien haver propiciat que la víctima arrenqués un manyoc de cabells a l’atacant que intentava esgotar tots els mecanismes criminalistes per conduir la víctima a una mort irremeiable? No, no pot ésser tan senzill, es diu mentalment l’Arnau.

– Un moment –assenyala l’Arnau amb la seva mà dreta –Si ens fixem de manera molt primmirada veiem que el color d’aquestes línies en posició diagonal son d’un color negre metal·litzat.

– Clar, –contesta la comissària Roig – però hauríem de comprovar la identitat d’aquests cabells. Saber identificar la massa cel·lular incloent la substància de queratina i, sobretot, el tipus de melanina segur ens conduiria cap a una resolució més clarificadora. Si vols que et sigui sincera. – continua la comissària com si parlés de portes endins, clandestinament – Tot això em sembla una mica surrealista.

– Per què ho descriu d’aquesta forma? – inquireix l’Arnau.

– Tinc la sospita que aquests cabells, que crec que per descomptat podrien ser sotmesos a una anàlisi bioquímica, poden suposar un parany per desviar-nos de la veritable realitat objectiva dels fets.

– Sembla molt convençuda tot i que alhora tossuda i, perdoni per la meva intromissió però crec que tots els indicis que anem reunint ens porten i apropen als orígens que varen determinar una bàrbara mort.

– Doncs jo no ho tinc tan clar – rebat la comissària –comparem les primeres imatges inicials. La pantalla no mostra indicis de defensa acèrrima davant d’un atac imminent. Tot el cas del senyor Ribó es manté intacte. Els membres de la policia científica no varen descobrir si les constants vitals del cadàver havien apagat la seva funcionalitat per cap causa externa provocada per un altercat.

– Si, té raó. El cor, la sang, les neurones no presenten senyals d’intoxicació ni molt menys varen poder apreciar si els teixits, la musculatura i massa òssia, havien debilitat la fisiologia per un crim des d’un principi planejat, perfectament deliberat i programat amb un objectiu intel·ligent.

– Aleshores company, m’estàs donant pràcticament la raó. – admet la comissària – Si el mòbil del crim, que va empènyer a l’assassí a agafar embranzida i, per alguna raó completament egotista, va portar el senyor Ribó a degradar el cos, va ser premeditat, ens hem de remuntar a esbrinar quins dels testimonis no poden sostenir una coartada prou refermada que els mantingui eternament exculpats.

– Doncs, què proposa? - Diu l’Arnau una mica rendit a les especulacions, fundades de primera mà per la seva cap.

En aquell moment en Martí entra al despatx amb una cara mig somrient. Els dos presents en veure’l, es queden sorpresos i intrigats per la forma en què triomfalment compareix.

– Tinc petites novetats de la unitat de grafologia. Recordeu el diari d’en Maurici, mig camuflat en un bidet que servia de tapadora? Els dos especialistes que tenim per mirar de reconèixer la lletra cursiva i quasi gens entenedora han pogut veure que pertanyia al senyor Ribó. En l’última pàgina d’aquest mateix diari, la víctima va signar amb el seu nom i una rúbrica que involucra que la personalitat més profunda té correspondència amb ell.

– Perfecte! – exclama la comissària Roig amb un gest alleugerit – Tenim com a mínim un referent que apunta a que el diari i el crim estan d’algun mode entrellaçats.

– Sí, però no ens precipitem – contraresta l’Arnau – podria tractar-se d’una fal·làcia.

– Què vols dir? - Pregunta en Martí.

– Que la persona que el va matar va posar el diari al bidet per fer veure que el senyor Ribó llegia les seves memòries i, en algun capítol, ell mateix va començar a sentir-se empatxat de tanta informació i va tancar el diari abans de dutxar-se.

– Entenc el que vols dir – diu la comissària – jo sempre he pensat que aquest diari mostra un contingut transcendental, revelador, especialment important, encara que enigmàtic, per afilar prim cap una veritat de moment emmascarada per supòsits i incerteses que no han resultat provats.

– Hem de veure si definint la personalitat, la intencionalitat de l’escriptura d’aquesta obra inèdita, a més de les emocions que en senyor Ribó sentia un cop va ser redactada, apunten cap a algun fenomen que pugui destapar el perquè es trobava al lavabo el dia de la mort.

L’Arnau s’aixeca i agafa el diari que tenen arxivat per veure el tipus de lletra tan difícilment llegible. El fulleja amb parsimònia. Unes dues-centes pàgines es troben omplertes des de la capçalera fins al peu. La lletra es molt inclinada; una posició en diagonal es conserva a mesura que les planes mig encartonades, arrugades, farcides de plecs i marques són observades per l’agent de policia. Mentre intenta fer un repàs superficial, l’Arnau es grata el front, com si pensés en veu baixa algun desencadenant que podria dirigir-lo cap al punt de partida d’un homicidi que sembla, en primer pla, irrealitzable: Maurici Ribó i una signatura en què dona l’efecte que el pols li estigués tremolant.

En Martí encara no ha acabat de relatar tota la descoberta que els del Departament d’Escriptura han pogut constatar.

– Aquí tenim una altra dada rellevant que sembla que el diari que va escriure en Ribó no era una autobiografia. Els de grafologia han pogut reescriure les inicials del pròleg que es troba a la segona pàgina a mà esquerra i gairebé estan segurs de la identitat d’aquesta persona a qui s’adreçava: Júlia Marquès (Juliol 1936)

– I on vols anar a parar amb aquesta revelació? – pregunta l’Arnau.

– Està claríssim! – intervé la comissària – Tenim el tipus de lletra: cursiva, inclinada, tremolosa, tota diminuta i comprimida; una lletra manuscrita que ha estat reflectida en paper físic de manera autònoma.

– I també tenim un nom: Maurici Ribó i un pròleg. Es com si la víctima estigués testificant per escrit unes vivències a una persona que no forma part ja de la seva vida – diu l’Arnau.

– El més insòlit, però alhora verídic – prossegueix en Martí – es que tota l’estona està parlant en primera persona. Els de grafologia han pogut revelar com aquestes grafies que semblen jeroglífics egipcis contenen monosíl·labs com “jo i tu “.

– Pel que expliques ja tenim una obra mestra sense publicar-se en el mercat literari que ens apropa cap a la intenció d’un assassí ressentit i venjatiu.

– Com diu? - Pregunta molt sobtat l’Arnau a la comissària.

– Sí, home. Júlia Marquès és una dona de la qual desconeixem la seva trajectòria. No sabem si està viva o morta, però hi ha un vincle que unia el senyor Ribó amb aquesta dona completament indiscutible.

– Quina mena de vincle, creu? - Diu l’Arnau – Està insinuant que potser eren amants o potser va ser un amor de joventut malgrat.

– O potser algú que l’homicida coneixia i per procurar capgirar el procés d’investigació policial exhibeix aquesta llibre, amb la intenció d’extrapolar la culpabilitat del crim cap a una dona amb nom i un cognom que la persona agressora sabia d’avançament la importància de considerar-los rellevants.

En Martí encén el seu ordinador per veure l’arxiu amb el document que coincideix amb tot el relat d’aquest diari, que sembla escrit amb la intenció de rememorar els antecedents vitals d’en Maurici Ribó. El servei d’anàlisi grafològica no s’equivoquen. La Lletra està escrita a mà, com si en Ribó estigués sotmès a declarar confessions secretes que només un llibre malbaratat pel pas dels anys fos capaç de sostenir. D’altra banda, malgrat la simplicitat i probablement una ortografia menyspreada que posen en evidència la manca de nocions culturals de gramàtica catalana, no exoneren el grau d’implicació d’una Júlia Marquès a l’hora de poder certificar si aquest nom és real o certament és un pseudònim que el senyor Ribó utilitza en la seva obra extensa.

Per descartar interrogants i poder-los cercar amb proves que serveixin de resposta irrefutable, la comissària Roig demana que el Departament es posi a treballar per poder fer gestions i concloure si la senyora Marquès figura en el registre civil com a ciutadana a la comunitat autonòmica de Catalunya.

– També seria viable que tu Martí fessis una sol·licitud a partir d’una instància escrita si la Júlia Marquès ha estat empadronada a Sant Bartomeu durant alguns anys. Això explicaria que el senyor Ribó i aquesta dona poguessin haver tingut algun nexe de convivència en quant a localitat de residència.

– Ara mateix faig la esbrina per Internet. El problema però, es que només tenim el primer cognom. Podem trobar moltes coincidències...

– Però no a Sant Bartomeu – interromp l’Arnau – pensa que és un poble que no sobrepassa els cent cinquanta habitants i l’índex de probabilitats que dues persones duguin el mateix nom es poc arriscat.

– L’Arnau té raó. Però coneixent els padrons registrats en el cens local de la comarca del Lluçanès, podem arribar a saber si la senyora Marquès era resident d’algun poble o vila d’aquest territori – afirma la comissària.

– Llavors millor demanar directament un permís de certificació d’identitat censal a l’Ajuntament d’Osona. Així podrem agilitzar tot el procés de cerca i captura d’alguna dada, que ens deslliuri d’aquest encallament en el qual ens trobem sotmesos des de ja fa unes poques setmanes.

– Bona pensada Martí! – diu la comissària – Ara la màxima prioritat es saber si aquesta dona pot prendre declaració en cas de trobar-se viva i en plenes facultats físiques i psíquiques.

– I l’altra prioritat es veure quina mena de relació sostenia amb el senyor Ribó, perquè crec que està molt desvelat que un grau estret de confiança havia d’haver-hi per escriure un monòleg en què la víctima parlar d’unes experiències que no podem comprendre, però que expliquen la vida d’un home que l’acompanya fins la seva defunció dins d’un lavabo tètric i llastimós.

Capítol 12

El juliol de 1999 és un mes una mica ple de tràfec. A poble les tasques són imparables: que si alletar el bestiar, abrigar-lo amb llana d’ovelles que ja han renunciat a la vida per alguna malaltia infecciosa. Tot son maldecaps i angúnies que sembla no tinguin final. En Maurici ja comença a tenir una edat. Tot i ser un pencaire de mena, cabut, entregat i abnegat als seus deures com a ramader, la feina de camp se li estar fent feixuga. La jubilació, en canvi, la veu llunyana. Es com si ell no pogués permetre’s el dret a tenir una vida sabàtica, sense compliments ni compromisos adquirits. La seva vida, esclava, lligada a la pagesia, tan poc agraïda, l’ha cremat de valent, sense ganes, però de dimitir pels seus propis mitjans.

La Carlina, ja casada amb en Robert, no para de burxar el seu home de canviar d’aires. A Sant Bartomeu no hi ha vida per una dona que l’ha tingut gairebé regalada. Una dona que ha pogut obtenir una titulació certificada en el camp d’empresarials per treballar en una oficina, en un banc, una gestoria o consultoria i també en un bufet d’advocats. La modalitat de vida de camp ella la troba un despropòsit: malaguanyada, deshonrosa, insensata, menyspreable, en definitiva, abominable en tota regla. Els seus aires de dona estel·lar: refinada, pulcra, un xic prepotent i, per descomptat, amb un punt de mira una mica enfocat cap al reciclatge formatiu i el constant progrés monetari, fan que estigui en desacord que el seu marit treballi com un burro, dia i nit a les ordres d’un pare autoritari, limitat de mires, gens obert als canvis o a les novetats, a altres maneres de treballar més compensatòries des d’una perspectiva salarial.

La Carlina pressiona al seu home que deixi de fer de subordinat del seu pare. A tota costa desitja que aquest estiu sigui l’últim de la cua per tancar un cicle de vida que, segons ella, ha deixat de ser profitós i satisfactori.

El dia 25 de juliol, dia de l’onomàstica de Sant Jaume, un cosí d’en Maurici que porta aquest nom de pila, resident a Terrassa, puja a Sant Bartomeu a fer una estància de dos dies. S’estarà allotjat a la pensió del poble, perquè a casa dels Ribó només amb dos dormitoris justos, en Jaume, la seva dona amb el nen petit, en Gerard, no poden instal·lar-se.

En Gerard es un nen hiperactiu. De caràcter, però bastant controvertit, té una personalitat ambivalent. Amb sis anys d’edat, parla amb molta propietat i amb coneixement de causa. Li agraden molt els animals: en general, la biologia i la zoologia. També es considera entusiasta de l’aritmètica. Es mort de ganes de ser al poble per fer un recompte de les ovelles que en Maurici té al seu càrrec. No obstant tot això, en Gerard és maniàtic, quelcom excèntric. La seva actitud acostuma a ser introspectiva: un semblant reflexiu, una mirada un tan abstreta i un posat corporal bastant hermètic, el defineixen com algú amb un món interior ric en matisos, en què la intel·ligència cognitiva sobrepassa els barems de la normalitat, encara que també destaca per ser una mica enigmàtic, camuflat per conductes no gaire freqüents entre els nens de la seva generació.

Aquell matí, la Carlina i la Rosalia estan preparant un estofat de vedella amb bolets i una safata de canelons vegetals amb tonyina, ous durs i pebrot escalivat amb unes olives trossejades. La Rosalia està incòmoda. Aquell dia també pujaran de Barcelona la Paulina i en Jordi, ja que ella i la Glòria volen passar el que resta d’estiu a la casa pairal i en Jordi s’ofereix a portar-les amb les dents serrades i el front cenyit, típic d’ell, sempre rabiüt, rondinaire i hipercrític amb tot el que es presenta. L’Eusebi i la Sofia arribaran després de dinar, ja que han hagut d’anar al metge de guàrdia per una indisposició de la Sofia, de moment mantinguda en enigma.

En Maurici, des de les vuit del matí que es troba als corrals. La seva idea és engegar les ovelles de bon matí durant dues horetes, perquè els animals tinguin temps d’airejar-se i d’atipar-se de valent, amb l’herba ja crescuda des de l’entrada de la primavera. Aquell mes de juliol es presenta amb força variables tèrmiques: moltes tronades fortuïtes, tempestes bastant cabaloses i ruixats imprevisibles amb l’aigua regant tot l’àrid terreny després d’un hivern insòlitament amb molta escassedat de pluja, donen lloc a que els animals de pastura puguin atracar-se de tiberi i deixar els seus estómacs enfarfegats.

En Maurici sap que el fill d’en Jaume és pràcticament un fanàtic de les bèsties de granja. Tot i la seva edat prematura, és un nen responsable, que té cura del benestar de les ovelles, a fi que puguin mantenir-se il·leses i deslliurades de qualsevol percaç.

En Jaume i la seva família arriben a les nou del matí a Sant Bartomeu. En Gerard, només creuar l’entrada del poble, d’immediat es fixa en els corrals d’en Maurici, situats justament en un pendent que fa de separació entre un planell i un garatge, en què l’home guarda estris de tot tipus des d’aixades, forques, destrals, galledes i ferradures; un lloc, en què les ovelles a vegades van de part. Les més novelles no tenen assumit el part, com a fenomen adjunt al període de gestació. En Maurici es fa un fart de fer de llevadora. Ell les assisteix i sap quan cada ovella estar a punt de trencar aigües, però massa cops l’operació acaba quedant inutilitzada, perquè els nou nats neixen morts o amb alguna deficiència corporal que no dona cabuda a que la vida pugui perdurar en el temps. En aquest cas, les més joves son les més problemàtiques. Quan els descendents acaben d’accedir al món, son rebutjats per les seves mares i, perquè altres femelles els vulguin adoptar en Maurici ha d’aprofitar els cadàvers d’altres ovins, arrancar-los la pell, perquè les novelles acceptin els nascuts sense recança.

En Jaume explica moltes vegades a en Gerard la feinada que té el seu cosí a camp. Aquesta història, s’ha de reconèixer, fascina en Gerard i escolta amb molta recepció amb uns ulls que semblen dos fars que enllumenen tot el recinte. En Jaume es conscient de l’esclavatge que en Maurici arrossega a les seves espatlles. Tota una trajectòria de vida que s’allarga, sense tenir un final delimitat. Ell li diu molts cops al seu cosí que es repensi la venda del bestiar i acabi renunciant als maldecaps. Sense gaire preàmbuls, li fa saber que és partidari de la jubilació anticipada, ja que en Maurici hauria d’ocupar el temps en altres afers de lleure, que no hagin d’obligar-lo a traginar objectes feixucs i màquines que poden acabar malmetent la seva musculatura per una pesada significativa. En Maurici escolta els arguments del seu cosí, però en el fons li rellisquen. Aquest primer, sempre tan absorbit per una feina que li aporta pocs guanys, intensa i costosa, no veu una fi a curt termini. Té l’acèrrima creença que ell es el capatàs de la família; l’únic membre que proporciona els aliments i les fons primàries, perquè la família pugui sobreviure. Amb una mentalitat quelcom rovellada, en Maurici està convençut que prescindint del seu negoci ramader, tota la família estaria ressentida i, en algun nivell, l’estabilitat coixejaria. Moltes vegades fent broma, quan es comuniquen telefònicament, en Jaume fa referència al seu fill com a successor quan en Maurici li pertoqui retirar-se, ja que la dèria del nen excedeix l’índex de la normalitat. La criatura podria ser que de gran tingués un cervell analític, agut, i arribar a exercir com a matemàtic o físic: una rèplica d’Einstein, qui sap, li diu el seu pare amb un somriure de bat a bat. El nen, aleshores, s’estarrufa d’orgull tot i ignorar el currículum professional d’aquesta consagrada celebritat.

Aquell dia, durant el trajecte d’anada a Sant Bartomeu, en Gerard va contant mentalment les ovelles que en Maurici cuida. Tot el camí de viatge fa càlculs, en què la seva proesa pels números destaca amb escreix davant els seus pares, atònits i complaguts de tenir un fill tan enginyós i saberut. La il·lusió d’arribar a poble i acompanyar en Maurici amb el recompte de tots els components del ramat i poder, així, vigilar que cap ovella descarrili i desviï el recorregut durant l’interval de pastura, per ell no té preu.

– Papa, arribem ja? Tinc ganes de veure les ovelletes.

– Tranquil fillet, que queda un quart d’hora. Ja he trucat en Maurici des de la fonda que primer passarem pels corrals. Avui té les ovelles a prop de casa i les podràs veure.

– Yupi! Que guai, papa! Tinc ganes d’empaitar-les i acariciar-les. Vols dir que em coneixeran?

– Pot ser reiet – contesta el Jaume – Però d’empaitar-les ni parlar-ne. Els animals han de menjar i la teva obligació es mirar-los sense molestar-los.

– Però jo vull ajudar en Maurici amb els xaiets petits, que segur que n’hi ha molts.

– D’acord, però només si en Maurici et dona l’ordre, si no tu obedient a les instruccions.

– Està bé – diu en Gerard contraient el pit i arrufant les celles.

I els minuts que queden per arribar al poble se’ls passa una mica emmurriat.

En Jaume és un pare bastant obert de ment tot i ser força gran. Taxatiu, però alhora expansiu i tolerant. El nen ho sap. Molts cops el nano li fa preguntes sobre biologia, fauna, flora i el pare li respon amb molta assertivitat, sense embuts i amb fermesa. Pot ser que, de tant en tant, deixi anar alguna mitja veritat per no ferir la sensibilitat del seu fill. No obstant, no li agrada explicar faules ni llegendes que s’allunyin de la realitat, ja que en Jaume no es partidari que en Gerard creixi creient que el món es manté sostingut per uns pilars, en què la fantasia i la màgia tenen prevalença davant d’una vida tangible i material.

A vegades, en Gerard però s’empipa davant la visió tan realista del seu pare. Al nen li agrada elaborar hipòtesis, petites prediccions abans de saber del cert si un esdeveniment es farà creïble. Li agrada jugar entre els somnis i la consciència; la ficció i l’evidència; la imaginació més il·lusòria i la lògica menys refutable. Ell es considera un petit príncep. De fet, durant el trajecte, el pare porta el mític llibre que el nen a estones contempla pàgina per pàgina. Mira les il·lustracions, imatges en què astres i figures planetàries apareixen perfilades i es queda bocabadat. En canvi, el pensament del nen es concentra en el fet de fer d’ajudant d’en Maurici quan arribi a Sant Bartomeu. Els dibuixos l’atreuen, però el deure és el deure i s’ha de posar les piles per poder estar a l’alçada i no decebre a ningú.

Un sol bastant esmorteït els saluda quan ja estant trepitjant el poble. Entren per un camí terrós, ple de grava i pedrotes escarpades, que fan que el cotxe gronxi una mica. Molts veïns, que tenen la casa a l’entrada, estan al balcó o a la finestra d’alguna de les cambres. Ja se sap que als pobles són molt curiosos. Qualsevol soroll que es desmarqui de l’habitual costum han de ser els primers en assabentar-se. Repenjats a les baranes, dissimulen fent veure que recullen roba estesa o vessen aigua a les jardineres i testos, però aquest ritual no deixa de ser un simulacre. Aquesta família dels Ribó, de seguida s’adonen de les intencions del veïnat. La Rosa, dona d’en Jaume ajup una mica el cap des de la porta del cotxe i de seguida veu la xafarderia popular com s’aplega intrigada per acontentar la fal·lera de saber qui arriba en aquelles hores del matí.

– Que silenciós tot! – Diu la Rosa – Gairebé sembla que anem d’enterrament.

– Qui s’ha mort, mama? – pregunta el nen.

– Ningú, rei. Es una manera de parlar. Tot es veu molt solitari, no hi ha gaire ambient a la plaça.

– Bé, suposo que es natural – respon en Jaume – avui no és un dia laborable i la gent no deu matinar tant i ronda més per casa.

– I les ovelles? Quan les anirem a veure?

– Ara de seguida – diu la mare – deixa que el papa trobi aparcament i baixarem a saludar en Maurici.

– Ja sento les campanetes – comenta en Gerard.

– Vols dir les esquelles? – corrobora el pare – sí, es nota un repicar a la curta llunyania. En Maurici no deu ser gaire lluny.

– Segur que és a prop de la Ribella, el riu que separa Pol de Sant Bartomeu – assegura la Rosa.

– Que bé! Segur que els animalets m’esperen perquè els pasturi.

– Tu quiet xicotet. Una cosa es saludar-los i l’altra ben diferent que vulguis prendre’t llibertats i manar a la teva manera.

– Què vols dir mama? Jo vull veure-les per tocar-les i jugar.

– Les ovelles només es poden mirar. No s’han de molestar que ben segur estaran esmorzant – respon la mare.

– Va, som-hi. Que ja hem deixat el cotxe – dona pressa en Gerard. Tinc ganes de veure-les, com mengen, totes ajupides.

Uns petits tocs amb el clàxon fan que el parell de gossos que té en Maurici vagin a saludar els nou vinguts. En Jaume, en veure els mastins ja endevina el prat que el seu cosí ha escollit per fer nodrir el bestiar. La Rosa, quan veu els gossos fa escarafalls. Es molt escrupolosa, un xic recelosa amb els animals. Per una banda, els respecta i no té instints que vulguin fer esquivar els gossos i provocar que s’allunyin d’ella però no acaba de fer-los el pes. Es desconfiada i veu els animals com a predadors que només estan a l’aguait per atacar les persones més vulnerables.

– Au, fuig de la meva vora – diu la Rosa amb sequedat.

Els gossos però no es perceben del seu rebuig i continuen ensumant-la. L’oloren com si estiguessin fent-li una exploració clínica. Son afectuosos per defecte. En Maurici els té força educats, perquè no ataquin a desconeguts dels quals no poden tenir la garantia que siguin persones malfiades o agressives.

– He dit que us allunyeu, que encara em fareu caure –Insisteix la Rosa amb un posat esquiu, una veu que sembla que li trontolla per l’emoció aversiva que manifesta.

En Gerard, mentrestant, riu com un condemnat. La mare procura que el nen no els amanyagui gaire, ja que amb la seva opinió, tant restrictiva, té por que el seu fill contregui una al·lèrgia de pell.

– Prou Gerard. No els toquis tant que t’embrutaran de pels. Va, estigues quiet i baixem a veure en Maurici.

– No vull, mama, Deixa’m – es rebel·la en Gerard.

Tot i la seva curta edat, és molt contundent en les respostes. Quan vol assolir un propòsit, és entestat i caparrut, perquè la seva fita sigui complerta. Té personalitat i una capacitat de convicció molt peculiar quan té en ment una idea que considera que ha de defensar amb rigor. En això, s’assembla a en Jaume, son pare. Ells dos tenen objectius a curt termini, que si no es realitzen el seu grau de frustració es força notori. S’encaparren amb facilitat perquè, en el fons, un xic de perfeccionisme i una falta d’intolerància recorren les seves venes.

En Jaume procedeix d’una família de manobres, que ha hagut de suar dur per guanyar-se els calerons i ell, de petit, sempre havia escoltat que el millor treball és aquell que s’aconsegueix amb la pell regalimada i les galtes envermellides. En Jaume, amb trenta anys, continuava edificant cases fins que una hèrnia discal el va fer plegar de la feina, tan àrdua i poc valorada socialment. El seu fill, en Gerard, ha crescut considerant que els oficis manuals són un bon partit, perquè un home es consolidi professionalment. El nen, per aquest motiu, sent que la feina de ramader es distreta, recompensant i agraïda, a més d’emocionant i alhora arriscada. Els animals són una debilitat per la criatura que, la Rosa, tot i intentant-ho amb els seus cinc sentits, no ha aconseguit dissuadir-lo. Ella s’ha criat en un entorn de pedagogs. La seva mare, filòloga hispànica i el pare mestre historiador, ha tingut una vida que ha sabut apreciar a través de l’aprenentatge ortodox. La lectura, l’escriptura i el descobriment cultural a través del fet de tenir assessors familiars que l’han recolzat durant la seva infantesa i adolescència,, han estat molt valorables i decisives perquè ella hagi acabat considerant que el seu fill, de gran, pugui explotar la seva vocació cap a una professió que requereixi un recorregut universitari. Ella sempre ha imaginat que en Gerard podria treballar com a bioquímic, analista de laboratori o bé divulgador científic. La Rosa, en aquest aspecte és del morro estirat. Totes les matèries que tenen a veure amb la medicina veterinària li fan més aviat repulsió. En Jaume, en canvi, és de mires molt més eixamplades. Troba que els animals són necessaris perquè els nens despertin un grau de sensibilització cap el medi ambient i la fauna, segons ell, és un element indispensable del qual no s’hauria de prescindir ni discriminar, ja que té una vàlua digna de ésser considerada com a important.