Kitabı oku: «El camp periodístic valencià»

Capítol 1

Estructura mediàtica i impacte de la societat de la informació

L’estructura mediàtica

El País Valencià, una comunitat autònoma dins de l’Estat espanyol, és un territori social amb conflictes per la llengua i la identitat que ha produït una situació peculiar en el sistema comunicatiu, a causa d’una forta dependència del sistema polític principalment. D’altra banda, aquest sistema comunicatiu no ha estat aliè a les transformacions en el camp periodístic en les darreres dècades. El fort condicionament de les lògiques polítiques i econòmiques, els canvis en la indústria periodística amb el desenvolupament de les tecnologies, la incorporació al mercat laboral de la dona i de les generacions graduades a les universitats, són trets comuns en qualsevol àrea geogràfica. L’objectiu és observar-los en aquest territori, on hi ha greus dificultats per al pluralisme de la informació i la llibertat d’expressió en els mitjans controlats pel govern, tal com han estudiat investigadors i especialistes des de la transició política.

Els fòrums d’investigadors, especialistes, empresaris del negoci de les notícies, parlen repetidament de la ja famosa «crisi del periodisme». L’objectiu és generar molt de soroll al voltant del terme crisi per a trobar un model rendible amb pocs recursos, també per a evitar parlar del nus de la qüestió, a saber, el periodisme com a servei públic i, sobretot, per a justificar els canvis introduïts en les redaccions, que han suposat un descens de la qualitat del treball com a producte i contingut, i de la qualitat de les condicions laborals, de manera que s’arriben a justificar acomiadaments amb l’excusa de la paraula crisi. El problema no és la recessió econòmica, sinó que aquesta és utilitzada com a explicació per a defensar els interessos dels amos dels grups de comunicació que, al seu torn, treballen al servei de la classe dirigent i influent oferint una informació seleccionada segons els interessos d’uns pocs. És moment de preguntar-nos per què en l’època en què el camp periodístic és ple de professionals que han eixit de les universitats, amb una bona formació –pagada per tots–; l’època en què és més fàcil que mai elaborar les notícies i supervisar-ne el contingut abans de ser publicat, o fins i tot, corregir-lo en qualsevol moment del procés –a posteriori, en el cas dels mitjans digitals–; l’època en què l’accés a la informació i el comentari sobre allò publicat és més fàcil que mai… com és possible que siga l’època en què trobem menys qualitat periodística en els mitjans convencionals i més homogeneïtat de notícies, però també en què els índexs de lectura de diaris, tant en paper com digitals, són encara molt decebedors per a una societat que ja se suposa que és il·lustrada en el món digital.

Sembla que és el moment d’auge del negoci mediàtic que segueix els patrons neoliberals de compra barata de mà d’obra, poca informació de qualitat i molt d’espectacle per a entretenir.

Els canvis generals produïts al si del camp periodístic són, amb les seues particularitats, generals a qualsevol àrea geogràfica, en especial l’europea i espanyola. Les particularitats comunes en el cas espanyol són també derivades de la dictadura i, després, de la transició democràtica que ha deixat una situació sociopolítica d’escassa vitalitat democràtica i ha generat unes lògiques i estructures, en el sistema comunicatiu, que han condicionat la pràctica dels professionals. El cas valencià es troba afectat també per les característiques sociolingüístiques i polítiques que van marcar el primer període després de la transició, en la mal anomenada «Batalla de València». I en les darreres dècades pel govern quasi absolutista, per despòtic, del PP, que ha minvat la llibertat de premsa considerablement, tant als mitjans públics com als privats (Xambó, 2011).

Sembla que hi ha una relació directa entre democràcia dèbil i comunicació dependent, que és aquella que té com a missió la servitud als poders econòmics i financers. Aquesta submissió al camp polític i econòmic genera la uniformitat en les diferents produccions de la mateixa notícia. Una situació molt perillosa per a la democràcia, perquè anul·la el dret a rebre informació diversa i també perquè genera tal consens que els que reben la informació acaben per obtenir una visió molt reduïda de la realitat política del seu entorn. Quan manca llibertat, manca indubtablement informació de qualitat. Els mitjans estan al servei dels poders fàctics avui dia més que mai, perquè més que mai els poders financers han dominat el món com volen. El consens per a crear els gustos i les tendències és una de les eines d’aquests poders financers. Tampoc s’havia donat mai la circumstància històrica d’una dependència tan gran dels mèdia, per part dels ciutadans, per a mantenir-se informats. Tota la informació passa pels dispositius, programes, xarxes, o pel paper de sempre. I aquesta informació la fan els periodistes, amb uns caps o amos de mitjans d’allò més divers en interessos, que són els que tenen una responsabilitat adquirida –que sovint és manipulada i passada per alt, perquè reben pressions i practiquen submissions.

Un altre problema que sol estar vinculat amb la «crisi del periodisme» és la desinformació que produeix l’excés d’informació en la denominada «era o societat de la informació». Aquest tipus d’informació que impedeix la reflexió i produeix més ignorància és una comunicació «jivaritzada», com diu Pascual Serrano (2013), que ens porta a la submissió al poder i a la immaduresa com a animals socials o polítics (zóon politikon), en el sentit aristotèlic del terme, capaços d’assumir la responsabilitat individual en els mecanismes de construcció social i de convivència respectuosa.

Precisament el que considerem rellevant per a entendre el camp periodístic és escoltar els professionals que han estat poc estudiats en les recerques sobre el sistema comunicatiu en el context del País Valencià. L’estudi de les seues veus ens ajudarà a analitzar des d’una altra vessant com són aquestes lògiques i estructures del camp periodístic. Els agents periodístics actuen en el camp periodístic precisament perquè tenen unes propietats necessàries per a actuar-hi, també per a modificar-lo i donar una visió particular de la vida social i del camp mateix. No obstant, el que es repeteix en les entrevistes als periodistes és que hi ha escassa autonomia dels professionals de la informació, de forma que la informació està supeditada a les fonts sense contrastar i als poders polítics, amb la conseqüent inviabilitat del dret democràtic dels ciutadans a rebre informació plural i rigorosa.

L’estructura dels mitjans al País Valenci๠ha experimentat pocs canvis significatius més enllà de la progressiva adaptació a Internet, pel que fa al conjunt del sistema, i la irrupció de les TDT com a resultat de l’adaptació a l’entorn digital que va impulsar la Unió Europea per al conjunt dels estats que en formen part.

Així, pel que fa a la premsa escrita, l’estructura continua sent provincial amb diaris que s’adrecen al públic de la província a la capital de la qual tenen radicada la redacció. Levante-EMV i Las Provincias a València, Información a Alacant, i Mediterráneo a Castelló. A aquesta estructura provincial, cal afegir la premsa d’abast espanyol amb edicions regionals al País Valencià: El País, El Mundo, ABC, i La Razón. Tradicionalment la premsa espanyola ha gaudit d’una estimable presència al País Valencià. En els moments de més auge de la premsa pròpia, la presència dels diaris de Madrid mai no ha deixat de representar una quarta part, com a mínim, del conjunt de la difusió. Aquesta proporció ha anat incrementant-se a favor de la premsa central i en l’actualitat representa al voltant d’un 40% del total de difusió aproximadament. Això ens remet a la secular dependència del sistema comunicatiu valencià, el qual, tanmateix, presenta els índexs de major autonomia en l’àmbit de la premsa escrita, atès que els diaris del grup Prensa Ibérica –Levante-EMV i Información– concentren una tercera part de la difusió i juntament amb Las Provincias –actualment pertanyent al grup Vocento– i Mediterráneo –pertanyent al grup Zeta– recullen el 60% de la difusió, una situació que s’inclina més cap als mitjans de manxeta valenciana si atenem al públic lector. I diem manxeta perquè realment cap d’ells és propietat de capital valencià, tot i que per tradició i arrelament de les capçaleres són percebuts com a diaris valencians. La rotació de lectors per exemplar és més elevada en els diaris del grup Prensa Ibérica. En qualsevol cas, els índexs de difusió i lectura de premsa situen el País Valencià per davall de la mitjana espanyola i, no cal dir-ho, europea. Un fet que s’arrossega des del franquisme i que explica algunes qüestions relatives a la fragilitat de l’opinió pública autòctona i les dinàmiques polítiques, subordinades a les estratègies dels grans partits d’àmbit espanyol.

Quant a la ràdio, tot i l’augment de la diversitat de l’oferta en la ràdio FM amb la profusió d’emissores temàtiques de radiofórmula, aquestes han estat el resultat de la diversificació de les grans cadenes espanyoles. No s’ha generat, doncs, en cap dels processos de concessió de noves emissores, cap dinàmica orientada des de polítiques de comunicació encaminades a fomentar major autonomia en el camp radiofònic. A més, els informatius locals estan, molts d’ells, en perill de subsistència i les redaccions corresponents són ben magres. Es pot afirmar el mateix que ja va escriure Xambó (2001), referint-se als anys 90, quan qualificava de colonial la situació de la ràdio i afirmava que 9 de cada 10 valencians que escolten la ràdio sintonitzen les grans emissores d’abast espanyol. Hi destaca el pobre paper que ha jugat l’extingida ràdio autonòmica valenciana, Ràdio 9, mancada d’ambició respecte a l’auditori i estretament controlada políticament, amb la qual cosa mai no ha tingut credibilitat informativa. Tampoc no ha sigut un mitjà de referència pel que fa a la difusió i promoció dels productes culturals en valencià, en concret pel que fa a la música, un sector cultural especialment atractiu per a la difusió radiofònica.²

Quant a la televisió, l’element central ha estat el fort predomini de les grans cadenes privades estatals i la desaparició de la publicitat a RTVE. El sector de la televisió privada concentra la major part de l’audiència i ha incorporat, a més de la programació generalista, noves programacions de caràcter temàtic. Les TDT privades, locals i regionals, també depenen dels grans grups privats de televisió. En aquesta redistribució d’audiències, el major impacte s’ha notat en les temàtiques TDT que, fins a l’any 2008, no mostren dades significants, però l’any 2009 guanyen el 10,2% de l’audiència total. Les temàtiques de pagament inicien el creixement en audiència l’any 2004 i es mantenen en una franja prou estable, entorn del 7-8%, a partir de 2005. En termes generals, i malgrat que les privades experimenten en conjunt un lleuger descens de l’audiència, han suportat millor els canvis que les públiques, TVE i autonòmiques, que han passat de recollir el 50% de l’audiència a només el 34%.³

La primera cadena de la televisió pública autonòmica (TVV), Canal 9, obté una davallada en l’audiència que la situa l’any 2009 en un 11,8%, per darrere de TVE 1, Telecinco i Antena 3. Al seu torn, l’audiència del segon canal públic autonòmic, Punt 2, és mínima, amb un 0,6%. Si prenem com a referent l’any 2000, en què les audiències de les dues cadenes de TVV, Canal 9 i Punt 2, resultaren del 20,2% i 2%, respectivament, l’audiència de TVV en conjunt havia abaixat durant la dècada prop del 50%, fet que indica un notable desinterès dels ciutadans pels continguts que ofereix la televisió pública valenciana. Tot i l’obsessió anticatalana per part del govern, que va impedir la recepció de TV3 i va denunciar l’associació que havia posat en marxa els repetidors en la dècada dels vuitanta del segle passat, el descrèdit d’RTVV davant de la societat valenciana anava en augment, fins arribar a ser considerada exemple de la pitjor manipulació i la més baixa qualitat. L’any 2012 va tancar, amb una audiència mitjana pròxima al 4%. El 28 de novembre de 2013 el Consell va aprovar el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes.⁴ Immediatament, el dia 29 de novembre, d’una manera molt maldestra que va suposar una llarga agonia de la TVV durant més de dotze hores en directe, el PP va deixar la societat valenciana sense cap mitjà de comunicació públic en la llengua pròpia. Les conseqüències sociopolítiques, legals, i fins i tot penals que se’n puguen derivar d’aquesta actuació són a hores d’ara difícilment predictibles. Amb tot, podem apuntar que el PP ha experimentat una greu davallada en intenció de vot i que totes les mesures preses en relació al tancament d’RTVV estan impugnades davant dels tribunals de justícia.

Després de divuit anys de gestió d’RTVV a mans del PP, el deute arriba a prop de 1.500 milions d’euros i, tot i que els valencians s’han quedat sense servei públic de ràdio i televisió, més de 500 milions d’euros restaran pendents de pagament més enllà de 2018. A més, el múltiplex públic pel qual emetia RTVV continua en funcionament per tal de mantenir les emissions de les dues TDT privades autonòmiques, Mediterráneo TV i Vocento TV, les quals emeten amb unes condicions econòmiques que han estat denunciades pel fet que la Generalitat Valenciana permet que compensen amb factures i publicitat els imports que haurien de pagar per l’ús de la xarxa. Una situació que és clarament avantatjosa respecte de la resta de TDT, que emeten per mitjà d’Avertis.

Malgrat tot aquest desastre econòmic, encara és més greu el perjuí en termes democràtics i culturals en què no ens podem estendre ara. Hi ha prou amb assenyalar que en aquests moments els valencians som els únics ciutadans de l’Estat que no podem accedir a mitjans de comunicació en llengua pròpia (Xambó, 2014: 814).

Es pot concloure aquesta ullada introductòria a l’estructura dels mitjans subratllant que el procés d’establiment del sistema comunicatiu valencià es caracteritza al llarg de les darreres dècades pel control polític, la centralització i la forta dependència dels grups espanyols, la manca de pluralitat informativa i de presència de la cultura i la llengua valencianes.

Una característica diferenciadora del País Valencià és la llengua pròpia, que conviu amb el castellà en una relació conflictiva des del punt de vista polític, pel fet que és una de les regions amb menys reivindicació de la pròpia cultura en comparació amb altres, com ara Catalunya, Galícia i Euskadi (Beltran, 2007: 316), però que té una penetració social considerable: dels 542 municipis que formen l’actual Comunitat Autònoma, 399 parlen català i 143 castellà. El català es parla en la major part del país; en la zona catalanoparlant viu el 80% de la població i és el territori més desenvolupat econòmicament segons l’estudi de Martínez Sanchis (2010). Aquest autor assenyala que les ajudes per al foment del valencià als mitjans locals i comarcals són irrisòries comparades amb les ajudes que donen els governs autonòmics de Galícia, Catalunya i el País Basc per al foment de la llengua vernacla en els mitjans. Les primeres ajudes les va concedir el govern del PSOE (1986-1995), quan governava Joan Lerma, per a la premsa, la ràdio i la reconversió tecnològica; unes subvencions que van ser suprimides (1996) pel govern d’Eduardo Zaplana, del PP. El govern de Francisco Camps, a través de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), va reiniciar les ajudes, que van passar de 133.000 euros (2005-2008) a 60.000 euros l’any 2009, i que estaven destinades a la premsa, la ràdio i les publicacions periòdiques especialitzades.

La presència del català als cibermitjans al País Valencià és molt reduïda. Segons els estudis de López García (2008, 2010, 2013), el 68,10% dels cibermitjans publiquen totalment en espanyol, mentre que només el 13,79% ho fan exclusivament en català, i un 10,34% utilitzen ambdues llengües. Segons Francesc Martínez Sanchis (2013: 104), «la comunicació en valencià (en Internet i mitjans tradicionals) té més vitalitat en els mitjans de proximitat ubicats en municipis on hi ha un major coneixement de la llengua». L’ús del català és majoritari en els mitjans públics (51,72%) davant del 9,58% dels privats. Utilitzen ambdós idiomes el 20,69% dels mitjans públics i el 6,59% dels privats. Territorialment, la província de València és la que més utilitza el català, de forma exclusiva o combinat amb l’espanyol, probablement a causa, segons l’autor, de la presència majoritària d’institucions públiques. A més, destaca un major ús del català en les publicacions digitals de comunicació de proximitat (municipal i comarcal) (Horta Digital o Burriana Digital en són exemples). El diari digital en llengua catalana amb més difusió i presència a tots els territoris és Vilaweb, amb seu a Barcelona i edicions locals al País Valencià, juntament amb el Punt Avui i el diari La Veu del País Valencià, nascut el 2013.

Parem ara atenció sobre algunes dades demogràfiques del País Valencià. L’any 2010 la població censada en el conjunt del territori valencià era de 5.111.706 d’habitants, un 10,9% respecte de la població estimada a Espanya per al mateix any (47.021.031 habitants). La distribució per gènere és equilibrada, un 50,25% de dones i un 49,75% d’homes. Quant al creixement de la població en els últims anys, el País Valencià ha incrementat la població un 6,34% sobre la censada l’any 2006, creixement que el situa per damunt del registrat per al conjunt de l’Estat en el mateix període (5,17%). La distribució d’aquest creixement per províncies mostra que són Castelló (amb un 7,95%) i Alacant (amb un 8%) els dos territoris amb un augment d’habitants considerablement més alt que la província de València (amb un 4,77%) respecte de l’any 2006.

Quant a les dades econòmiques estatals estimades segons la taxa de creixement del producte interior brut (PIB), entre l’any 2009 i el 2010, el conjunt de comunitats autònomes va créixer per davall de la mitjana de la Unió Europea (1,8%). El País Valencià, amb una pèrdua del 0,6%, se situa entre les darreres comunitats que obtingueren els pitjors resultats respecte de la mitjana estatal (-0,1%), per davall, entre d’altres, d’Aragó (-0,5%), Extremadura (0,0%) i només per damunt de les tres darreres comunitats: Canàries (-0,8%), Castella-La Manxa i Andalusia (ambdues amb un -0,9%). Segons la memòria anual de l’any 2010 del Comitè Econòmic i Social (CES), organisme format per l’Administració, la patronal i els sindicats, la disparitat en l’evolució de les comunitats autònomes s’explica per les diferents estructures productives, per tant, aquelles que estan especialitzades en els sectors més dinàmics són les que mostren millors resultats. Aquests sectors són l’energia, la indústria i els serveis, que se situen per davant dels menys dinàmics, que són la construcció i el sector agrari.

El País Valencià té dificultats per a superar la crisi perquè aquests sectors, sobretot el de la construcció en les últimes dècades, són els que han constituït el model productiu i econòmic. La taxa de variació interanual del País Valencià del PIB 2009-2010 és del -0,6% i quant als sectors productius va obtenir els següents resultats: l’agrari, un -0,7%; la construcció, un -8,3%; l’energia, un 3,6%; la indústria, un 0,3%; i els serveis, un 0,2%.

Atenent al PIB nominal per habitant, pel que fa a l’any 2010, la mitjana europea se situa en 24.486 euros per habitant i la d’Espanya en 23.063 euros per habitant. Respecte a les 19 comunitats autònomes, el País Valencià se situa al lloc 13 amb 20.465 euros per habitant. En termes relatius, el PIB per càpita al País Valencià va ser d’un 11,26%, per davall de la mitjana estatal i per davall també de Melilla, Astúries i Ceuta, i més o menys similar a Galícia. Segons les dades de l’INE, aquests resultats són idèntics als obtinguts durant l’any 2009. En conjunt, el territori espanyol mostra un PIB per càpita més alt en les regions nord-orientals.

Una altra dada comparativa és la variació interanual del PIB real corresponent al període 2000-2010. En aquesta dècada el creixement mitjà estatal va ser d’un 2,06%. El País Valencià va créixer un 1,92%, registre que el situa entre les darreres cinc comunitats.

L’informe del CES esmentat indica que durant l’any 2010 totes les comunitats autònomes incrementaren significativament l’endeutament públic sobre el PIB regional. Entre les comunitats que tenen més pes d’aquest deute es troba el País Valencià, amb un 17,2% sobre el PIB regional, també Castella-La Manxa (amb un 16,5%), Catalunya (amb un 16,2%), Balears (amb un 15,3%) i Galícia (amb un 15,3%), dades que estan per damunt de la mitjana total de les comunitats, situada en el 10,9%.

Quant als ajuntaments, totes les capitals, l’any 2010, incrementaren l’endeutament, excepte Madrid (que concentra el 18,2% del conjunt del deute local) i Saragossa. Les capitals amb una població de més de 500.000 habitants (Barcelona, Màlaga, Sevilla, València i Saragossa) concentren conjuntament l’11,4% del deute local.

La convergència amb la Unió Europea palesa les distàncies en l’anivellament de la producció de riquesa per càpita. La causa és l’aturada del creixement en el sector de la construcció, que no va ser aprofitat per a produir riquesa a llarg termini. L’informe anual del CES posa de manifest que les regions que han tingut més recursos per a afrontar la crisi han estat aquelles que no depenien bàsicament del sector de la construcció i que tenen estructures més diversificades, com ara el País Basc, Navarra, Madrid, Catalunya o Aragó. La convergència del País Valencià amb la Unió Europea passa del 86,4% el 2006 al 83,6% durant el 2010. I respecte d’Espanya passa del 91,7% al 88,7% en el període 2006-2010. Tot indica que aquesta fractura amb la Unió Europea i la davallada respecte de la mitjana espanyola ha continuat creixent paral·lelament a l’augment de les xifres d’atur, per damunt de les dades del conjunt espanyol. Les conseqüències són el descens de la contractació publicitària, acomiadaments nombrosos als mitjans de comunicació i contracció de les xifres de negoci en l’àmbit de la comunicació i la cultura.

La publicitat

Segons les dades publicades per l’Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), les pèrdues econòmiques dels diaris espanyols arribaren als 34,2 milions d’euros, que responen a la pitjor crisi patida pel sector entre 2008-2009, amb una caiguda del 41% de venda bruta en publicitat i un retall del 25% dels ingressos bruts per explotació. L’any 2008 el conjunt de diaris espanyols van obtenir un benefici d'11,9 milions d’euros que, respecte dels 232,9 milions d’euros de l’exercici econòmic anterior, va suposar un 95% menys de guanys.

Quant a la televisió, segons les dades d’Infoadex per a l’exercici 2009, és el primer mitjà en inversió publicitària: suposa el 42,1% respecte de la inversió total en els mitjans convencionals. Tot i això, l’any 2009 va perdre, en volum de negoci, un 23,2% respecte de l’any anterior: 2.368,2 milions d’euros enfront dels 3.082,4 milions d’euros de l’exercici 2008. Pel que fa a la inversió real estimada en televisions públiques, TVE i autonòmiques, l’any 2009 (uns 2.299 milions d’euros) va ser un 22,9% menor que l’any 2008 (2.982,5 milions d’euros). Mentre que les TDT generalistes marcaren un creixement del 71%, 10,1 milions d’euros l’any 2009 respecte dels 5,9 milions de l’exercici anterior. En els canals de pagament es va invertir un 10,9% menys que l’any anterior, en total uns 50 milions d’euros, mentre que l’any 2008 en van ser 56,1 milions. La pitjor baixada va ser la de les televisions locals, amb un 76% menys d’inversió publicitària que correspon a una pèrdua de 9,1 milions d’euros.

El tercer lloc en inversió publicitària és ocupat per Internet per a l’any 2009, amb un 11,6% del total, i és l’únic que va obtenir un creixement positiu, que va ser del 7,2% (654,1 milions d’euros davant dels 610 milions invertits l’any 2008). La ràdio és el quart mitjà en el conjunt de mitjans convencionals pel que fa a la inversió publicitària per a l’any 2009, amb un 9,6% del total. També va decréixer, en aquest cas un 16,3%, amb una inversió de 537,3 milions d’euros en relació als 641,9 milions invertits l’any anterior. El conjunt dels quatre mitjans principals (que suposa més del 84% dels ingressos per venda de publicitat) ofereix una evolució bastant negativa.

L’únic mitjà amb creixement positiu es Internet. El cas de la premsa és molt important, ja que en aquest mitjà una caiguda percentual dels ingressos per publicitat té una repercussió en els ingressos totals de l’ordre del 40%.

En el cas de la televisió hi ha diferències significatives entre el conjunt de tipus que la conformen. L’extrem mes significatiu és el creixement positiu de la TDT, per la novetat, i perquè recull desplaçaments d’altres televisions. En sentit negatiu destaca la gran baixada dels ingressos de les televisions locals.

Altres mitjans, com ara les revistes, els dominicals i el cinema també van decréixer durant aquest exercici entre el 34,9% (revistes), el 33,7% (dominicals) i el 26,5% (el cinema).

El balanç dels ingressos per publicitat es troba, per tant, estratègicament en situació crítica. La premsa, la ràdio i la televisió no indiquen una evolució positiva; la premsa és el mitjà que més pèrdues mostra. Pel que fa a Internet, encara mostra poca significança en la recaptació d’ingressos publicitaris (11,60%). Els mitjans tradicionals tenen fortes caigudes: la premsa un 41% i la televisió un 23,20%, la qual cosa suposa importants efectes econòmics negatius. El mitjà que ocupa l’últim lloc en ingressos publicitaris, la ràdio, també experimenta una variació negativa del 16,30%.

En resum, segons les dades dels informes a data 2013, durant la darrera dècada «la inversió publicitària va assolir el seu cim fa sis anys i des d’aleshores no només ha deixat de reduir-se sinó que ja fa quatre anys que va caure per sota dels nivells del 2003» (APM, 2013: 59).

Les polítiques culturals i la seua incidència econòmica

Yale H. Ferguson i Richard W. Mansbach (1999) analitzen els factors que estan erosionant l’estat i que alhora estan revolucionant les identitats polítiques i les relacions internacionals. Una de les principals conseqüències del divorci de l’estat i la nació és el sorgiment de múltiples identitats amb les quals sentir-se identificat, des de les tribals, de la llengua, de tradició, etc. També difereixen les identitats segons les generacions, segons el barri on es resideix… de manera que es crea un palimpsest multiidentitari en una mateixa zona geogràfica.

Com a conseqüència de la transnacionalització dels mercats i d’alguns moviments socials, de les TIC, del turisme global, es produeix el que Ferguson i Mansbach, a partir de Rosenau, anomenen la «fragmentació» («fisió-fusió») del poder polític, de l’autoritat, en diferents esferes, en allò que seria una governance anàrquica. Sorgeixen noves fronteres i d’altres desapareixen, però en aquesta disgregació és possible trobar opcions de defensa de la identitat, com ara la catalana i la basca, i opcions d’homogeneïtzació cultural, com la que es dóna al ciberespai (Ferguson i Mansbach, 1999: 88). No obstant això, la disgregació de l’estat no implica una desaparició, al contrari, es una transició cap a un tipus d’estat que comparteix aspectes com ara la seguretat o el mercat nacional, amb institucions internacionals i economies globals.

La conclusió de Ferguson i Mansbach és que els estats es troben en un continu procés de reinvenció, adaptació i canvi; i les identitats individuals s’identifiquen culturalment i ideològica amb diferents espais locals, nacionals i transnacionals.

La conseqüència és el determinisme cultural que enfoca les polítiques a un fi polític i de posicionament polític per a competir per l’atracció del turisme i del comerç, obviant les polítiques socials, com és el cas de València, ciutat enfocada als grans esdeveniments culturals i esportius. La sociòloga Saskia Sassen afirma que les conseqüències per a l’estructura social de les ciutats, que augmenten com més funcions globals desenvolupen, són el creixement de les infraestructures i els entorns, però també la multiplicació de les desigualtats espacials i socials (Sassen, 2002: 29).

Quant a les dades relatives al sector editorial i dels mitjans de comunicació, les xifres del País Valencià se situen molt per davall de la mitjana espanyola. El primer fet que cal ressaltar en la darrera dècada és el baix creixement, per davall de la mitjana espanyola (Martínez Gallego, 2010: 32; Rausell, 2007: 20-21).

En el període 2004-2008, el conjunt del finançament i la despesa en cultura de les administracions locals i autonòmiques per habitant va ser considerablement inferior en comparació al conjunt d’Espanya (-13,35%). Les dues administracions valencianes van obtenir una despesa liquidada de 113,31 euros per cada mil habitants, mentre que per al conjunt d’Espanya va ser de 130,76 euros per cada mil habitants.

En termes absoluts, en el període 2004-2008, la inversió en polítiques culturals autonòmiques al País Valencià mostra un creixement irrisori, de 111.076 (milers d’euros) de despesa liquidada a 181.620 (milers d’euros), mentre que al conjunt de l’Estat la despesa augmenta d’1.329.338 (milers d’euros) a 2.128.971 (milers d’euros). Quant al creixement en la despesa en cultura per part de l’administració autonòmica del País Valencià i el conjunt de les administracions autonòmiques espanyoles, en el període esmentat 2004-2008, la despesa autonòmica es va incrementar en els anys 2007-2008 un 60,26% i un 63,51% respectivament, prenent com a referent les dades de l’any 2004. Aquestes dades mostren una despesa superior a la mitjana espanyola per al conjunt d’autonomies en el mateix període, en què per a l’any 2007 es va duplicar respecte de l’any 2004.

En termes relatius, i quant al creixement de la despesa prenent com a referent l’any precedent, s’observa un creixement variable, segurament a causa de les liquidacions dels grans esdeveniments programats, com ara la Copa Amèrica (l’any 2007 la despesa va augmentar un 27,66% respecte de l’any precedent), que mostra una baixada considerable l’any 2008 respecte del 2007, d’un 2,03% mentre que l’any 2007 havia crescut un 27,66% respecte de l’any 2006.

Ara bé, aquesta comparativa s’ha de completar amb la despesa per habitant, és a dir, cal respondre a la qüestió de quanta despesa per cada mil habitants inverteixen les administracions autonòmiques en cultura, perquè d’aquesta manera la comparativa s’afina en el sentit que prenem com a paràmetre la població a la qual va dirigida la despesa. Així, l’any 2008, el País Valencià va fer una despesa de 36,11 euros per cada mil habitants, mentre que al conjunt d’Espanya va ser de 46,12 euros per cada mil habitants, és a dir, una diferència de 21,71% menys del govern autonòmic valencià que del conjunt d’autonomies.

L’investigador Pau Rausell destaca que les polítiques d’inversió en grans esdeveniments i edificis emblemàtics i parcs temàtics, realitzades sense plans de viabilitat ni planificacions, mostra una immaduresa en l’execució de polítiques culturals i manca de gestió professional competent i enfocada al pluralisme democràtic (Rausell, 2007: 21). La distribució de la despesa autonòmica mostra aquesta descompensació. La inversió en el sector del llibre i de l’audiovisual és ridícula, tan sols un 2,88% de la despesa liquidada total per aquest any (181.620 euros), i no correspon a la demanda, segons Rausell (2007), que tampoc no ha estat avaluada pels responsables, sinó que és relativa a les inversions realitzades en els grans esdeveniments i monuments emblemàtics, i a les despeses derivades per a la promoció del turisme i la projecció exterior. Cal destacar que el model econòmic i polític valencià s’ha caracteritzat per una preponderància del sector de serveis, amb el turisme al capdavant, per davant de la indústria, la construcció i l’agricultura (Beltran, 2007).

Quant a la despesa liquidada en l’administració local, es pot observar la mateixa evolució. Segons les dades absolutes, la despesa del govern local, respecte de l’any 2008, és un 46,78% més que la despesa liquidada pel govern autonòmic (388.262 euros de l’administració local per 181.620 euros de l’administració autonòmica). La distribució de la despesa, segons destinació, per a l’any 2008 és del 15,86% per a «l’arqueologia i protecció del patrimoni», i d’un 84,14% per a la promoció i difusió de la cultura, segons les dades disponibles del Ministeri de Cultura, l’INE i l’IVE, fet que ressalta la manca de dades estadístiques i estudis amplis del sector cultural al País Valencià, com apunta Pau Rausell.

També s’observa un increment de la despesa liquidada de l’any 2007 respecte de l’any anterior (16,33%), tal com hem comentat més amunt respecte del mateix període per a la administració autonòmica.

En comparació amb l’evolució del creixement de la despesa del conjunt de les administracions locals de l’Estat, la del País Valencià mostra una davallada considerable, fins al punt que el creixement de l’any 2008 respecte del precedent es registra negatiu en un 1,9%, mentre que al conjunt d’administracions locals augmentava un 7,82% respecte de l’any 2007.

Si prenem com a referència l’any 2004, en el període que estem tractant (2004-2008), i tal com hem analitzat per a l’administració autonòmica, l’administració local valenciana va augmentar la despesa liquidada, l’any 2008 respecte de l’any 2004, un 32,30%, percentatge considerablement inferior al registre de la totalitat d’Espanya (46,08%). Aquest creixement ha estat sempre per davall del conjunt d’Espanya en els darrers anys (2005-2007).

Quant a les dades segons la despesa per habitant, es registra també una menor inversió en cultura que a la resta d’Espanya, tal com es veia en l’administració autonòmica. L’any 2008, els governs locals del País Valencià van fer una despesa de 77,20 euros per cada mil habitants, mentre que al conjunt d’Espanya quant a les administracions locals, va ser de 84,63 euros per cada mil habitants.

El paper dels mitjans en la societat: formació del sistema comunicatiu valencià

L’anàlisi del camp periodístic relaciona l’estructura i les relacions de les empreses i les condicions laborals, els orígens i les orientacions ideològiques dels professionals. Les tendències del periodisme contemporani espanyol són comunes al cas valencià i, fins i tot, contradiuen les teories sobre el periodisme (Gómez Mompart, 2010: 29-33). Aquestes són:

– Dependència de la majoria dels mitjans dels diferents poders, pel finançament públic que reben i que es fa necessari per la crisi d’autofinançament de les empreses informatives, a causa de la davallada d’ingressos per la publicitat. Aquesta dependència produeix «partidisme acusat i baixa imparcialitat».

– Dèficit de periodisme d’investigació per la crisi estructural del sector, que ha provocat la reducció de redactors i la manca de temps per a la comprovació de fonts.

– Homogeneïtzació temàtica i redundant que contrasta amb la ràpida desaparició de temes d’interès general, que segons l’autor no és produeix per decisions estratègiques, sinó que és resultat de la poca professionalitat i la impaciència.

– Escassa contrastació de fonts o eliminació de fonts contrastades, per la dependència d’altres poders.

– Trivialització informativa per a atraure tot tipus d’audiència, que s’acompanya de l’espectacularització temàtica i de «groguisme en temes de pugna partidista».

– Excessiu periodisme de declaracions.

– Tertúlies demagògiques.

– Retrocés de la llibertat de premsa, que en molts casos es tradueix en la impossibilitat d’indagar els fets relatius als partits, tant per la no-transparència de la informació com perquè s’hi impossibilita l’accés als periodistes.

– Personalisme de les notícies a través del periodista-estrella que es converteix en un narrador comentarista, quasi predicador, i no en un intermediari, seguint el model americà d’anchorman/woman.

– Batalles «delegades» on els periodistes defensen les línies ideològiques dels seus empresaris, o anuncien productes comercials, de forma que es perd l’autonomia professional necessària per a l’exercici plural i democràtic de la professió.

– «Suplantació de l’opinió pública pels sondejos induïts» que produeix notícies suposadament basades en fonaments científics, però que han estat seleccionades i ratificades pels resultats esbiaixats dels sondejos.

L’anàlisi de la materialitat de l’estructura de la comunicació social estudia els fenòmens comunicatius inserits en un sistema on es produeixen continguts de caràcter simbòlic a través d’uns suports específics que en conjunt generen una indústria comunicativa i cultural influent i necessària en les societats democràtiques. Per tant, l’anàlisi empírica i interdisciplinària de la complexitat de l’estructura comunicativa estudia els processos comunicatius i les seues relacions amb el context social, és a dir, contempla les perspectives històrica, econòmica, sociològica, política i tecnològica en les quals es produeixen aquests processos comunicatius.

L’anàlisi de la perspectiva històrica o diacrònica permet analitzar l’evolució dels canvis socials i la seua influència sobre el present, com també la formació històrica de la societat, en aquest cas tenint com a punt de partida el paper i la funció que hi han tingut els mitjans de comunicació.

El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià actual passa per un seguit d’etapes des de la dècada dels seixanta del segle passat fins a l’actualitat que, seguint els estudis de Xambó, es poden resumir en les següents:

1. Primers intents de premsa democràtica durant el franquisme (dècades dels seixanta i setanta del segle passat).

En aquest període la premsa espanyola es caracteritza per un control dels mitjans per part de la cadena governamental, Prensa del Movimento, distingida per un baix tiratge de premsa i l’absència d’opinió pública. Al País Valencià hi havia quatre diaris governamentals (Levante, Jornada, Información i Mediterráneo) i un altre de propietat privada (Las Provincias). Els primers intents de propostes alternatives les van protagonitzar els diaris Al Dia i Primera Pàgina, i les revistes La Marina, Gorg i Turia que obriren el camí per a projectes més ambiciosos, tots amb l’objectiu d’oferir una alternativa a la premsa dominada pel govern franquista. Aquestes primeres publicacions convisqueren amb més d’un centenar de publicacions clandestines.

2. Pervivència del sistema comunicatiu franquista i el conflicte sociolingüístic.

La construcció de la democràcia no va suposar una reforma del sistema comunicatiu. L’estructura franquista es va mantenir durant el postfranquisme, fet que indica que els canvis polítics no van anar paral·lels als canvis estructurals i funcionals dels mitjans perquè necessitaven recursos econòmics i canvis socioculturals relacionats amb el consum de la informació. Tot i això, aquesta etapa es caracteritza per grans canvis, com ara l’augment de la difusió de la premsa escrita, gran desenvolupament de la ràdio i la televisió, aparició de diaris renovadors i amb posicionament prodemocràtic (com El País), sorgiment de diaris nacionalistes (Avui a Catalunya, Egin i Deia al País Basc), i trànsit a un sistema liberal d’informació, entre d’altres. Quant a la premsa al País Valencià, cal destacar el pes dels diaris madrilenys, sobretot El País, per les mancances de la premsa valenciana –escassa producció de notícies polítiques nacionals i internacionals, absència de signatures de prestigi, poca atenció a la cultura pròpia i baixa qualitat informativa. Dins d’aquest escenari, destaca el paper dels informatius locals de TVE, sota el nom d’Aitana, que introduïren el valencià en la informació televisiva, encara que va patir persecucions de la dreta fins que acabà amb el cessament del director durant la «Batalla de València». També va patir aquesta persecució el programa de ràdio De Dalt a Baix, de Ràdio Peninsular, que oferia continguts culturals en valencià amb molt d’èxit d’audiència. Més tard, Ràdio Peninsular va ser integrada a RNE i el programa va desaparèixer.

Entre 1976 i 1982 l’espai polític es polaritzà en dreta i esquerra, cosa que es reproduiria en els mitjans de comunicació i, en el cas valencià, hi hagué una intensificació del confrontament entre els mitjans pel conflicte polític mal anomenat la «Batalla de València», protagonitzat pel moviment blaverista que defensava el regionalisme enfront del suposat «perill català», juntament amb la dreta centralista, d’una banda, i el nacionalisme d’esquerra que propugnava la cultura política democràtica i la recuperació cultural i lingüística valenciana, de l’altra. El conflicte va finalitzar amb l’exclusió de totes les qüestions que defensava el nacionalisme d’esquerra de l’Estatut d’Autonomia. Segons Xambó, el paper dels mitjans en aquell conflicte va ser decisiu perquè no van donar opció de visibilitat a les reivindicacions polítiques de l’esquerra i només es feien ressò de les posicions més radicals, obviant la pluralitat d’opinions i les reivindicacions socioculturals valencianes. El diari Las Provincias va saber fer el joc a favor de l’anticatalanisme més radical (Xambó, 2010: 8).

Aquests trets van configurar un sistema comunicatiu valencià amb moltes deficiències: les dificultats en la posada en funcionament de la ràdio i televisió pública autonòmica (RTVV), la marcada estructura provincial de la premsa, la progressiva penetració de la premsa estatal, problemes en l’incompliment de l’ús del valencià segons les lleis de política lingüística en la ràdio i la televisió. Aquests problemes són encara vigents i caracteritzen el sistema comunicatiu valencià.

3. Configuració del sistema comunicatiu: de la dècada dels noranta al present.

Quant a la premsa, aquesta etapa es caracteritza per la forta estructura provincial dels diaris, el creixement de la premsa local i l’amplia difusió de la premsa diària i setmanal de Madrid (El País, El Mundo, ABC i La Razón). La premsa en català, amb una baixa difusió i escasses ajudes durant els governs del PSOE i nul suport durant els governs del PP, té un caràcter especialitzat (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-Oli, etc.). La publicació més rellevant és el setmanari El Temps que ha durat fins avui amb distribució per tots els territoris catalanoparlants.

Pel que fa a la ràdio durant aquest període, l’any 1989 es produeix l’aparició de la ràdio pública valenciana (anomenada Canal 9-Ràdio i després Ràdio 9), i també la concessió de 28 llicències de ràdio FM per part de la Generalitat que anaren a parar a mans dels grups espanyols. També durant aquest període es produiria l’expansió de la Cadena Ser que controlava la major part de les emissores i que, juntament amb les cadenes Onda Cero i la COPE, són les de més audiència al país. Les ràdios lliures van ser perseguides al mateix temps que els grans grups consolidaven el seu posicionament, i també apareixerien les primeres ràdios municipals. L’ús del valencià es pràcticament nul a les emissores, excepte a les ràdios lliures que han sobreviscut i a les ràdios municipals.

La televisió és el sistema que més s’ha transformat en aquest període, com a conseqüència de l’aparició de les televisions públiques autonòmiques, les televisions locals i les privades, les emissions per satèl·lit i més tard l’aparició de la TDT. Hi destaca el control polític de la televisió pública i les maniobres per a arraconar l’ús del valencià dels mitjans.

El problema amb la implantació de la TDT a través del concurs, a finals de l’any 2005, de 14 demarcacions va concloure amb gairebé tots els 42 canals de TDT privats i locals en mans de grups afins al PP, alguns d’extrema dreta. L’empresa Mediamed, encapçalada per un imputat en el cas de corrupció Gürtel, i creada per al concurs, va obtenir una TDT en 13 de les 14 demarcacions. La programació no és pròpia, sinó que es limiten a emetre la programació estatal i no acompleixen cap de les obligacions de la concessió (Xambó, 2010a: 13-14; Altarriba, 2010: 29-33).

El creixement de les televisions privades i la implantació de la TDT ha desbancat les televisions locals públiques i les televisions locals privades amb posicionament clar de vocació de servei, informació de proximitat i en valencià, com el cas d’Info TV i alguns canals de Castelló amb recorregut històric.

Els eixos dels canvis de la societat de la informació

Les teories de les ciències socials i de la filosofia del segle XX (relativisme, estructuralisme i postestructuralisme, postmetafísica, postmodernitat, desconstrucció derridiana i pensament feble de Vattimo, entre d’altres) i els conceptes derivats dels paradigmes sociològics (globalització, postfordisme, societat de la informació, etc.), tenen en comú el qüestionament del concepte de modernitat que prové de la Il·lustració i que va concebre i afirmar la Raó com la capacitat de crear discursos universals: la raó com a jutge de la Bellesa, la Veritat i la Justícia.

El sociòleg Max Weber va introduir un concepte clau que va ser recollit per aquests corrents «post»: la «racionalitat instrumental». Els discursos modernistes i postmodernistes conviuen: els primers, partidaris d’un projecte d’Il·lustració encara inacabat (Habermas, 1989) i els segons, reivindicatius del declivi dels mites moderns de progrés i superioritat de la raó científica. Segons Jean-François Lyotard (2004) allò postmodern representa la incredulitat respecte a les metanarratives, és a dir, els grans relats explicatius. Altres autors diuen que la postmodernitat és el desemmascarament de la raó il·lustrada i la seua desconstrucció. Alguns d’ells tenen obsessió epistemològica pel discurs de la fragmentació. Autors com Richard Rorty (2005) parlen de la «raó narrativa», és a dir, l’explicació de la realitat és inseparable de la ficció perquè vivim en un món interpretat i canviant sobre el qual realitzem múltiples interpretacions.

Dins d’aquest marc conceptual de la societat de la informació i arran del discurs de l’anàlisi de l’evolució tecnològica, es pot fer la interpretació dels fets des d’un angle que contempla les conseqüències d’aquesta evolució per a la política, l’economia, la cultura, el treball i l’individu. Daniel Bell, en la dècada dels 60 del segle passat, va ser un dels primers sociòlegs que va aportar una explicació de la societat postindustrial des del punt de vista de la informació i el coneixement com a factors analítics dels canvis (Moragas, 2011: 235). Per a Bell un dels canvis de les societats postindustrials és el canvi en els treballs que es basen en el coneixement, els quals ocuparan el lloc dels treballs anomenats de producció directa. Com també argumenta Castells (2002, 2003), la societat postindustrial constitueix un palimpsest o superposició dels diferents desenvolupaments actuals i previs, per tant, l’esforç analític requereix tenir en compte la interrelació de les perspectives històriques i socials.

Una de les conseqüències ètiques d’aquesta revolució tecnològica és la crisi del jo «trontollada per una capacitat de connexió incontrolable» (Castells, 2003: 56), vinculada a una crisi d’identitat lligada a la crisi de l’estat-nació; no tot és explicable des de la tecnologia. El concepte d’autonomia lligat al projecte de la Il·lustració és inviable en la societat xarxa i de control regida per una raó gerencial on la personalitat queda fragmentada pels diferents poders del mercat i del màrqueting. Armand Mattelart (1989, 1998, 2002) ha postulat teories sobre les conseqüències per a l’individu, la societat i els estats en el paradigma de la societat de la informació. Segons Mattelart aquest és un «individu en ingravidesa social». I també invoca l’estat perquè considere el paper que ha de tenir «en l’organització dels sistemes d’informació i comunicació amb la finalitat de preservar les vies de l’expressió ciutadana de les lògiques de la segregació davant el mercat i la tècnica» (Mattelart, 2002: 158).

Què queda del projecte de la Il·lustració? Què n’és útil per a la Societat de la Informació i la civilització de la tècnica? El tema del progrés és el tema central de la Modernitat. Theodor Adorno i Max Horkheimer es preguntaven en la seua Dialèctica de l’Il·luminisme (1998 [1944]) com va desembocar el projecte de la Il·lustració en la barbàrie de l’Holocaust. El predomini de la raó tècnica va tenir com a conseqüència la pèrdua de la dimensió de la totalitat en la parcel·lació positivista del saber i la negació de l’individu. Herbert Marcuse, filòsof de l’Escola de Frankfurt, va criticar el marxisme soviètic i la unidimensionalitat de la societat industrial que, sota el paraigua de la llibertat, l’estat de benestar i la tolerància, amaga el domini social i el conformisme. Habermas proposa una superació dels seus predecessors i entronca amb la discussió sobre la racionalitat que va introduir Max Weber en la distinció entre racionalitat instrumental (que no es preocupa dels fins, sinó del procés) i racionalitat valorativa o de les finalitats (ètica). En el desenvolupament occidental, la racionalitat cientificotècnica deixa l’ètica en l’esfera subjectiva, en l’irracionalisme, perquè no es pot reduir a lleis mecanicocausals atès que el seu objecte és la vida. Per tant, el procés de racionalització, de desencantament del món, condueix a la paradoxa de la impossibilitat de fonamentar criteris universals de justificació moral per a problemes comuns, com la guerra, la fam, el canvi climàtic, etc. (Habermas, 2007).

Habermas amplia l’anàlisi de Weber per a permetre la realització del procés il·lustrat. No proposa alternatives a la raó instrumental, però juntament amb l’interès tècnic cal reconèixer un interès pràctic: l’esfera de la interacció comunicativa, la comprensió intersubjectiva. La racionalitat comunicativa es trasllada de l’acció al discurs per a resoldre conflictes en què les pretensions de validesa sobre la veritat i correcció de creences i conviccions morals poden ser sotmeses a argumentació. I poden desembocar en un consens, que és la força del millor argument sense coacció, sempre que els participants s’ajusten a les condicions ideals de parla (posició simètrica per defensar els seus interessos i punts de vista amb arguments). En aquesta teoria prevalen dos pilars de l’ètica kantiana: la universalitat de la legislació ètica i l’autonomia de cada un dels homes convertits en legisladors.