Kitabı oku: «La impremta catalana i els seus protagonistes»

Capítol 3
CENSURA

Les rois doivent aussi savoir que les meilleurs places fortes dont ils peuvent environner leurs états sont l’imprimerie, la liberté de la presse, envoyées au-delà de leurs frontières.

VICTOR RIQUETI DE MIRABEAU, Les Économiques

Probablement caldria iniciar aquest apartat amb la mateixa pregunta del primer capítol, «Llibertat vigilada»: «Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés?». Allí repassàvem l’evolució històrica de la normativa censora; ara mirarem de comprovar com es va posar en pràctica i, sobretot, com va influir en la difusió de les idees.

Tradicionalment, la censura fins al final de l’Antic Règim s’ha relacionat amb les intervencions de la Inquisició i amb d’altres mecanismes eclesiàstics. En el camp dels llibres, s’oblida massa sovint l’estudi de la censura civil com el filtre de la monarquia que ha actuat en paral·lel a la de l’Església amb un objectiu ben similar: procurar la salut ideològica dels respectius súbdits. El rei, per tant, amb aquest control no fa res més que mantenir vigent una regalia en el camp lector. La disminució progressiva de la presència del Sant Ofici durant el segle XVIII no ha de dur-nos a pensar amb l’inici de l’augment de les cotes de llibertat d’expressió, sinó simplement que les eines de control s’han desplaçat de lloc.¹

Enmig de regalies i censures que decideixen què té el privilegi de ser públic i què ha de quedar reclòs a casa, cal afegir-hi l’economia com a tercer factor fonamental, perquè el llibre no deixava de ser un producte comercial més que, per la seva tipologia, col·lidia frontalment amb les bases reguladores que, amb exempcions tributàries, protegien el comerç espanyol. Una indústria del llibre massa protegida podia afavorir la lliure circulació d’idees ben possiblement contràries a les oficials. La coincidència d’objectius afavorirà, doncs, aliances tàcites entre els poders civil i eclesiàstic. El sector haurà de buscar alternatives per a la subsistència mitjançant estratègies que sovint hauran de fregar o fins i tot actuar en la il·legalitat. Davant el desconcert que finalment tot això acabarà generant, durant el segle XVIII i els primers anys del XIX es delegarà bona part del control ideològic a la Universitat, espai natural de controvèrsia. Veurem com el progressiu desplaçament de les funcions inquisitorials cap a d’altres estaments coincidirà amb els moments de major repressió des de l’àmbit civil.²

El procés per arribar fins aquí va comptar amb la incorporació i l’arrelament a partir del segle XVI del concepte de llibres útils, o millor encara dels inútils; argument suficient per deixar-los fora de circulació. La ficció és la que en surt més mal parada, ja que, a causa de la designació governamental d’inutilitat, és motiu no només de rebuig sinó de prohibició d’impressió. Si bé la incorporació d’aquest punt de vista es planteja durant el segle XVII, val a dir que al començament del XIX les coses es mantenien gairebé sense alteració, però els criteris del que es considerava útil o inútil s’havien perfeccionat. El jurista Llàtzer Dou i Bassols el 1801 opinava, en relació amb la Universitat, que tant en ciència com en religió

…conviene que todos discurran y opinen del mismo modo: y esto por lo que he dicho puede fácilmente conseguirse influyendo, disponiendo y mandando, que en las universidades la enseñanza sea conforme a los insinuados principios.³

D’aquí que s’especifiquin i es publiquin els llibres preceptius per a l’estudi a les universitats.

Per aquelles mateixes dates, l’editor del Diario de Barcelona, Pere Pau Husson s’adreça al Consejo perquè l’eximeixin de complir estrictament la Reial Ordre de 7 de març de 1800, segons la qual «no se permite en semejantes papeles [diaris] otra cosa que las noticias correspondientes a compras, ventas y otras cosas particulares que puedan interesar al gobierno económico de cada uno» i, a més, exigia que «expresamente se prohíba toda Poesía y todo discurso que directa o indirectamente pueda tocar al gobierno público su origen y relaciones siendo lícito únicamente discurrir sobre la industria y comercio en lo que tenga relación con lo expresado». Husson volia únicament poder publicar «anécdotas curiosas e instructivas, algunas novelas de buena moral, algún trozo de historia selecta que pueda reformar las costumbres del pueblo inferior, alguna crítica sobre la mala literatura, parábolas…». Vol, en realitat, poder fer el mateix que ja fan els diaris de Madrid, València i Saragossa, que inclouen, a més, les ordres i cèdules que es fixen als carrers. Les pretensions d’Husson van, en realitat, molt més enllà quan suposa que això farà

…su periódico más útil e interesante a este numeroso pueblo y tenga aquel el pábulo intelectual que apetece y pueda el exponente con el feliz despacho de su periódico remediar de algún modo los daños y perjuicios que se le han seguido habiéndose conformado estrechamente a la Rl. Orden sin interpelarla de ningún modo sin Rl permiso…

És a dir, que, amb molta probabilitat, algú el va denunciar tal com permetia i recomanava la legislació vigent. La sol·licitud és del 7 de novembre de 1802. Sis anys més tard, arran del seu posicionament durant la Guerra del Francès, s’iniciarà el defi-nitiu declivi del seu projecte.⁴ Val a dir, però, que a la segona meitat del segle XIX, Magí Pers i Ramona feia unes propostes similars adreçades a la majoria de la pobla-ció en relació amb la funció unificadora de la premsa.⁵

En realitat, doncs, es pot arribar a pensar que estava prohibit imprimir i que mit-jançant les llicències civils i les autoritzacions eclesiàstiques pertinents el que s’obtenia era un permís per poder exercir una activitat essencialment prohibida a la qual úni-cament els llibres o documents considerats útils tenien possibilitats de difusió, la qual cosa explica, entre d’altres, que el 1806 l’aleshores jutge d’impremtes Juan Antonio Melón proposés al rei la prohibició de les novel·les:

Que una de las cosas que más ha contribuido a corromper las costumbres de Europa ha sido la inundación de novelas que ha producido Francia, Alemania, e Inglaterra… Por mi parte, Señor, persuadido del daño que causan tales libros, he negado generalmente licencias para imprimirlos, aunque esta conducta me excita enemigos implacables, pero como esta regla que observo puede variar cuando sea del agrado de V.M. poner este Juzgado en otras manos, me parece indispensable hacer presente a V.M., mi modo de pensar, para que si mereciese la Real aprovación de V.M., se digne mandar que se me pase una orden previniéndome que no permita la impresión de novelas.⁶

El 1825, és a dir, vint anys més tard, Pau Sichar, el bisbe de Barcelona, mostrava davant la lectura un altíssim grau de bel·ligerància equivalent a la impotència reconeguda per ell mateix en el text repressiu:

Si con el esterminio del sistema revolucionario se hubiesen podido esterminar de una vez todos los medios que emplearon para desmoralizar a la Católica España, con prontitud la verdad y la Religión hubieran triunfado en el corazón de todos los Españoles, mas por desgracia los fomes de la impiedad y de la desmoraliza-ción ecsiste en la inmensa multitud de libros y papeles blasfemos, impúdicos, heréticos, y subversivos de todo orden, que con asombrosa prodigalidad se esparcieron en aquel funesto tiempo.⁷

I malgrat el risc que això podia comportar per a les ànimes, segons el bisbe, la gent s’entossudia a retenir uns llibres tan perillosos. Reconeix que, després de dos anys d’haver vençut la revolució, «solo se nos ha presentado un número de libros tan corto como insignificante», la qual cosa, diu, és intolerable. La insistència en l’equiparació de bondat per als llibres útils contra els que no ho són es va allargar notablement en el temps.⁸

La lectura d’aquest text pot servir-nos de mostra del trencament ja definitiu que es va produir entre les instruccions ortodoxes i el comportament cultural de la societat. És en aquest període quan s’inicia la germinació d’una llavor que eclosionarà amb contundència a mitjan segle XIX i que va tenir una vida intensa fins als anys trenta del segle XX. La població intueix la importància del coneixement per a la seva supervivència i el comença a desitjar.

L’explicació del perquè d’aquest desig futur ens la dóna el bisbe Sichar mateix:

Bien conocemos amados hijos, que no faltaran corazones pervertidos y hombres obstinados en la impiedad é incapaces de reconciliación, que clamarán que es un fanatismo, que bajo pretesto de Religión se intenta privar que los hombres se instruyan, y que si se prohíben los libros es porque no se sabe como rebatir la doctrina que enseñan.

L’Església, diu, no es nega a la instrucció, però són els joves que, en comptes de llegir llibres sans, tal com ell mateix els qualifica, prefereixen la lectura de

…novelas escandalosas que ecsitan las pasiones, ó libros los mas perversos y los más impíos: ¿será justo tolerar que no alimenten sus almas sino con la misma leche ponzoñosa que por precisión ha de matarles?

I és justament per això que

Lo que teme y con razón la Iglesia, es que sus hijos lean de continuo los libros malos sin dignarse abrir siquiera uno bueno, y por lo mismo no le queda otro arbitrio que arrancarlos de sus manos y valerse de la autoridad que ha recibido de Dios para apartar de su seno á aquellos que con toda malicia se nieguen á obedecerla.⁹

Acabada la Guerra del Francès la situació de misèria i rigor permetia que des del Consejo s’instés els bisbes a fer pastorals que havien de ser llegides i predicades pels rectors «y sus Tenientes» per aturar els mals costums massa estesos. Havien de persuadir els pares per fer-los entendre l’obligació que els seus fills havien d’assistir tres cops per setmana a «instrucción doctrinal». Quan les poblacions estiguin molt escampades, el bisbe hi haurà d’enviar missioners. La tasca, ingent, era sobretot urgent, i calia executar-la amb «la prontitud que exige la gravedad del mal y la urgencia del remedio». La cosa no devia tenir massa fortuna, perquè Pedro Cevallos decideix el 30 de novembre de 1815 fer circular un reial decret per la formació d’escoles caritatives de primer ensenyament fins als deu o dotze anys per «instruir en la doctrina cristiana, en las buenas costumbres y en las primeras letras á los hijos de los pobres». L’estratègia per aconseguir-ho consistia a proporcionar-los aliment i un vestit corresponent al seu grau de pobresa. L’objectiu era convertir-los en «súbditos trabajadores y útiles al Estado» i, com que l’erari públic no tenia diners per encarar-ho, ho encomanava als convents, ja que aquests tenien l’obligació de reconduir la religió i els bons costums excessivament relaxats a causa de la recent invasió francesa i, sobretot, perquè s’havien de mostrar agraïts pels «bienes que con larga mano les ha dispensado mi paternal y religioso desvelo». Els demana finalment celeritat per tirar endavant una tasca que reclama la religió i l’Estat.¹⁰

En un context com aquest, és fàcil imaginar la dificultat per aconseguir la lliure impressió i circulació de llibres o impresos que no complissin l’estricta funció d’utilitat pública, dins la qual, com acabem de veure, les novel·les, és a dir la imaginació, no tenien cabuda. I seguint el fil de Domergue a Le Livre en Espagne au temps de la Révolution Française, en el sentit que les idees il·lustrades es colaven per les escletxes, cal recordar que, de fet, el traspàs del control de mans eclesiàstiques a les civils buscava per damunt de tot preservar allò que era útil i menystenir el que es considerava inútil, tasca en la qual la Inquisició demostrava haver estat incompetent. D’aquí que el primer el jutge d’impremtes el 1806 i després el bisbe Sichar en reclamin respectivament l’augment de competències i el retorn.¹¹

El debat sobre la funció de la Inquisició i les estratègies per frenar la circulació dels llibres que contenien noves idees va ser llarg. Jovellanos, per exemple, a la Representació a Carles IV sobre el Tribunal de la Inquisició fa afirmacions en el sentit que el principal risc no es troba en la quantitat d’heretges que hi pugui haver a Espanya, sinó que els pocs que hi ha fan córrer gasetes, llibres i fullets estrangers portadors de doctrines impies que «contra tamaño mal es corto el dique de la Inquisición…», perquè no n’organitza prou bé la vigilància.

El nucli de la discussió tant per a l’Església com per a l’Administració serà fonamentalment la utilitat pública, la qual afavorirà la coincidència de les dues parts implicades en les estratègies de fiscalització com, per exemple, en l’entrada d’impresos estrangers a les duanes. El que es plantejava en realitat era un front comú contra la por a la propaganda que es rebia enllà les fronteres. És ben possible que la pura necessitat de supervivència d’ambdós poders acabés establint una política del llibre que deixaria una petjada prou duradora.

Al maig de 1824 Ferran VII publicava una reial cèdula on deia que la llei

…debía resultar á la nación entera de gran utilidad, libertándola de la diseminación de mácsimas erróneas y doctrinas falsas con que los autores estrangeros de todos los tiempos, pero particularmente en los presentes, habían entretejido sus obras, procurando paliar su dañosa intención con los rasgos de la mas sublime elocuencia.

Aquesta disposició havia arrencat a la fi de 1819, és a dir, a la vigília de la revolució de 1820, com un intent de frenar la influència estrangera. En reprendre-la (pel que es dedueix del repàs cronològic que es fa en la reial cèdula mateix) no es preveu ni remotament l’evidència del profund canvi de comportament que havia sofert la societat espanyola durant el Trienni Liberal. Denota, al contrari, la incapacitat de comprensió i d’adaptació.¹²

Al tombant del segle XVIII al XIX, el decalatge entre els interessos de la població i els dels diferents governs és cada vegada més gran i, a mesura que vagi passant el temps (sobretot després del primer període constitucional), la capacitat de repressió serà, malgrat la duresa de les normatives i en algunes ocasions de les seves aplicacions, totalment ineficaç, i només variarà en funció de la diligència i sagacitat de qui hi hagi al davant de l’òrgan censor. Serveixi com a mostra del que s’acaba de dir la prohibició d’imprimir el Ceremonial que se ha de observar en la administración y profesión de los Individuos de la Real Congregación de la Purísima…, amb l’argument que, si es publicava el dogma de la immaculada concepció de la Verge Maria, podria provocar que la població es plantegés la qüestió i «se renovaran en este país las mismas disputas en que tanto acaloraron en Italia diferentes sugetos haciendo tomar parte al Pueblo en un asunto y objeto que nada les interesava». Per tant, està bé que els universitaris i professors jurin defensar la immaculada concepció de Maria, fins i tot amb la mort, però no és correcte demanar-ho a congregacions on es reuneixen gent noble, però també plebeus, artesans, comerciants…¹³ Val a dir, a més, que aquest procés es fa amb un cert secretisme i amb la preparació d’alguns paranys per treure’n més informació.

DEMOCRATITZACIÓ, VIA IMPREMTA

La lluita pel control ideològic dels diferents sectors de la població va mantenir-se constant durant tots aquests anys. Al febrer de 1816 es prohibeixen un seguit de catecismes que, pel que es desprèn, eren d’ús corrent a les escoles i s’havien publicat entre 1812 i 1814. Els arguments, prou coneguts, ens els podem estalviar, però val la pena veure com havien de funcionar els mecanismes per treure’ls de circulació. Primer, calia retirar-los de les escoles, per a la qual cosa prèviament s’havien d’enviar cartes circulars obligant a recollir-los realment i, sobretot, que «los impresores les den razón individual de los autores de los anónimos y se lo remitan todo al Consejo con noticia circunstanciada de lo que resultare, y de quedar ejecutado». Evidentment, demanen la implicació dels bisbes.¹⁴

L’existència d’una distància tan gran entre un sector i l’altre es deu a la influèn-cia revolucionària francesa, que va permetre, en principi, anar prenent consciència que les persones som iguals les unes a les altres, i per tant hem de ser-ho també en el terreny cultural. Això volia dir tenir dret a la informació. La impremta esdevenia una eina fonamental democratitzadora.

De fet, però, el creixement d’aquesta consciència democratitzadora de la impremta augmenta en paral·lel a la planificació i l’ús, sovint abusiu, de la censura; evolució que és tanmateix lògica, i que simplement indica el final d’un període i el naixement de les noves formes de pensament de la societat liberal que treu el nas. Evidentment no farem aquí un repàs cronològic, sinó que mirarem de centrar-nos en aquests darrers anys de l’Antic Règim. Domergue observa que, a partir de la segona meitat del XVIII, el Sant Ofici introdueix unes mesures per al control dels impresos que denoten, fins i tot en aquest reducte d’immobilisme, la infiltració implacable de la mentalitat il·lustrada. La normativa deia que l’autor, abans de ser condemnat, tenia dret a ser escoltat.¹⁵ Malgrat tot, la persecució no disminueix, tal com es fa evident a l’inici de la cèdula de 1768:

…habiendo acreditado experiencia, que el celo infatigable de los Ministros del Santo Oficio no alcanza a contener los irreparables perjuicios que causa a la Religión y al Estado la lectura de malos libros, porque la multitud de los que se introducen de los Reynos extrangeros y la codicia insaciable de los libreros hace poco menos que inútiles las tareas en este tan importante punto y urgiendo poner remedio a este desorden…¹⁶

Domergue recull, en aquesta direcció, l’opinió de Valentín de Foronda expressada el 1780 però recollida el 1789 a El espíritu de los mejores diarios, segons la qual

Si no hay libertad de escribir y decir cada uno su parecer en todos los asuntos, a reserva de los dogmas de la religión católica y determinaciones del gobierno, todos nuestros conocimientos yacerán en un eterno olvido.¹⁷

Entre aquesta reflexió i l’assoliment irreversible de la idea de llibertat durant el Trienni Liberal van passar cinquanta-dos anys, amb un assaig general durant el primer període constitucional, la qual cosa ens permet suggerir que la transformació ideològica d’una societat necessita un temps suficient per madurar. El canvi interior és radical, però l’assoliment per part de la majoria de la població dirigent (en els diferents sectors d’influència possibles) necessita un procés d’assumpció que requereix planificacions polítiques i propagandístiques no pas senzilles. No cal descartar, doncs, que el mateix Sant Ofici hi contribuís involuntàriament, però directament, quan va establir criteris i gradacions que permetien la lectura de llibres prohibits o molt prohibits a determinades persones, generalment properes al clergat.¹⁸ Estimulava, de fet, allò que es volia aturar.

L’EXILI

Així doncs, l’extrema reglamentació censora du a dos camins simultanis: la clandestinitat i l’exili. Són camins que s’entrecreuen i s’alimenten. A la clandestinitat, ja ens hi referim en un altre lloc, però l’estudi de la influència editorial dels exiliats és una part encara poc explorada. Evidentment, aquí només podem apuntar la més que probable i determinant influència dels exiliats en la lectura subversiva i, per tant, en l’obstinada normativa censora per frenar justament aquesta influència.

Val la pena reproduir un text de Larra de 1835:

Los tiempos han cambiado extraordinariamente: dos emigraciones numerosas han enseñado a todo el mundo el camino de París y Londres. Como quien hace lo más, hace lo menos, ya el viajar por el interior es pura bagatela, y hemos dado en el extremo opuesto: en el día se mira con asombro al que no ha estado en París; es un punto menos que ridículo ¿Quién será él, se dice, cuando no ha estado en ninguna parte? Y efectivamente, por poco liberal que uno sea, o está uno en la emigración, o de vuelta de ella, o disponiéndose para otra; el liberal es el símbolo del perpetuo movimiento, es el mar en su eterno flujo y reflujo.¹⁹

L’emigració espanyola a Anglaterra és recollida en les memòries de diferents autors, i fins i tot Dickens s’hi refereix en la seva novel·la El Casalot. La diversitat de feines que van haver de fer per superar la misèria a què es veien abocats formava tot un ventall de possibilitats. Pere Surrà i Rull va fabricar naips espanyols que exportava a Amèrica Llatina. Una part dels fascicles dels Opúsculos… de Puigblanch es van imprimir a la «Imprenta Española» del gallec Marcelino Calero. D’altres feien traduccions o impartien classes.

Com a França, la reacció davant aquests exiliats va ser molt positiva, i es va fer evident a la premsa i també en els subsidis que rebien. L’activitat periodística que van generar va ser significativa, com mostra abastament Vicenç Llorens en el llibre Liberales y románticos, que encara ara resulta imprescindible per comprendre l’abast de l’exili.²⁰ Malauradament, no existeix, o jo no he estat capaç de trobar-lo, un estudi sobre la producció de llibres i premsa dels exiliats, i per als exiliats, a Anglaterra, la qual cosa és un buit important perquè, com diu Llorens, Londres es converteix durant bona part del primer terç del XIX en «verdadero centro político e intelectual de la emigración». En el seu llibre, Llorens fa evident la gran activitat impressora, però només en casos molts esporàdics es remarquen específicament les de Salvà, Calero o altres, i algunes apareixen únicament en notes com la d’Antonio Garrido Floresta Española o colección de piezas escogidas de los mejores autores…, publicada el 1826 per l’autor mateix.²¹ Tot i que de les seves pàgines podem obtenir notícies prou interessants, el punt de vista molt focalitzat en la vessant il·lustrada posa gairebé tot l’èmfasi en els autors, i no en els editors, i les seves relacions socials, amb l’única excepció, a causa de la seva magnitud, de l’editorial Ackermann.

Llorens dedica el capítol cinquè del llibre esmentat a les activitats literàries dels exiliats, i allí hi ha alguna referència que cal tenir en compte:

…sin su empresa editorial [de Rudolph Ackermann], sin la imprenta de Calero y la ayuda de Salvá, muy pocos libros y revistas en español hubieran podido imprimirse.

Llorens mateix és conscient de la necessitat d’estudi quan assegura que, sense els intel·lectuals que havien marxat a l’exili, Espanya queda «poco menos que paralizada durante varios años después de 1823», i afegeix que «aunque no fuera más que para llenar parcialmente ese vacío, la obra de los emigrados en Londres merecería atención» perquè la seva importància «no es tan relativa» i està convençut que entre els que són menys coneguts es troben «los de mayor interés en relación con la historia política y literaria española del primer tercio del siglo pasado». Amb tot, constata que l’opció editorial triada per molts tant a França com a Anglaterra es va fer amb la mirada posada en les possibilitats americanes que van tenir menys èxit del previst. Des del meu punt de vista, val la pena remarcar el vincle que Llorens estableix entre els dos aspectes inseparables i simultanis de l’edició a l’exili, la censura absolutista i el naixement de la societat industrial.²²

Val la pena remarcar –per la quantitat de pistes que dóna– el capítol dedicat a les traduccions a partir del qual sabem la importància de la traducció a l’espanyol d’obres religioses, moltes de les quals vinculades a la Societat Bíblica i, per tant, protestants. Destaca per damunt de tot Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu-Christ; traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presencia del text original de Josep Melcior Prat a partir de la versió del P. Scio. N’hi hagué també, evidentment, de catòliques.

Ell mateix, però, admet que les edicions d’autors espanyols a Londres van ser molt més escasses que les que es feien en aquells mateixos anys a França.²³ Llorens repassa algunes edicions d’autors clàssics entre Londres i París, i demostra la gran diferència entre una ciutat i l’altra. Amb tot, sembla que és l’editorial d’Ackerman la que té més producció espanyola formada bàsicament per obres recreatives i de divulgació científica. Eren els petits catecismes que iniciaven a les matemàtiques, la química, la literatura o la història, llibres de viatges pintorescos amb algunes làmines, en general adreçats a les dones. L’objectiu era, com ja s’ha dit, proveir el mercat sud-americà. Llorens fa notar que, d’alguns d’aquests llibres, se’n van fer força edicions, algunes fins i tot fraudulentes des de París. Recull una citació de Sarmiento que, tot evocant la seva educació, recorda aquests petits llibres:

Pero deben haber libros, me decía yo, que traten especialmente de estas cosas [matemàtiques, religió, política, etc.], que las enseñen a los niños; y entendiendo bien lo que se lee, puede uno aprenderlas sin necesidad de maestros; y yo me lancé en seguida en busca de estos libros, y en aquella remota provincia, en aquella hora de tomada mi resolución, encontré lo que buscaba, tal como lo había concebido, preparado por patriotas que querían bien a América, y que desde Londres habían presentido esta necesidad de la América del Sur, de educarse, respondiendo a mis clamores, enviándome los catecismos de Ackermann, que había introducido don Tomás Rojo.²⁴

La llista de producció editorial és molt més complexa, i conté gairebé totes les matèries, incloses les científiques i econòmiques. I no cal dir les controvèrsies entre Villanueva i Puigblanch.

I ja que esmentem Puigblanch, en la biografia que Enric Jardí va dedicar-li el 1960 assegura haver vist entre el papers personals de Puigblanch a la Biblioteca Nacional de Madrid «llistes de llibres en venda a Londres que proven que el nostre biografiat seguia de prop el moviment d’aquell mercat editorial». I afegeix que es conserven factures de llibreters a nom seu, especialment de llibres antics dels quals hi havia un comerç intens. El més interessant des del nostre punt de vista és que entre el mateix fons hi ha l’inventari que féu «de més tres-centes llibreries a la metròpolis i afegeix que les més impor-tants publiquen, amb regularitat, catàlegs o relacions de les seves existències». Jardí, d’altra banda, reprodueix fragments dels Opúsculos referits a la llibertat d’impremta en aquell país:

En Inglaterra hay libertad casi omnímoda de imprimir todo lo que se quiere y la hay asimismo de leer todo lo impreso, sin más cortapisa que la conciencia o procedencia de cada uno… y contra la religión misma del Estado se puede escribir como se haga con decoro y por zelo de la verdad. Se escribe también contra el gobierno monárquico, alabándose, como mejor, el republicano.

Aquesta llibertat preveu, a més, la sàtira personal en forma de caricatures i dibuixos.²⁵

En canvi, sí que podem disposar d’informació prou completa pel que fa a l’activitat editora dels espanyols i per als espanyols exiliats a França, on la producció editorial en espanyol reflecteix la simbiosi entre exiliats i la població francesa que els acull molt bé. Els emigrats, sovint cultivats, es barregen amb il·lustrats francesos, de manera que acaben compartint els gustos literaris. Després de 1823, per exemple, es percep en els refugiats espanyols l’interès per incorporar-se al corrent de progrés tècnic que presideix el desenvolupament de les ciències exactes a Europa i, segons Gregorio Marañón, els grans homes de ciències espanyols són els que es van formar a l’exili.²⁶

Segons Aline Vauchelle-Haquet en el seu treball sobre les obres en espanyol publicades a França entre 1814 i 1833, l’edició d’obres en castellà no és menyspreable perquè, a França, la seva publicació es repartia entre 102 impressors bàsicament situats al sud-oest.²⁷ Un dels aspectes més interessants de l’estudi d’aquesta autora és que hi incorpora la producció clandestina. El mercat es destinava fonamentalment als emigrats, però l’interès que els espanyols desvetllaven en els francesos a causa dels esdeveniments polítics que s’esdevenien van posar en valor les seves publicacions, moltes de les quals eren bilingües.

Vauchelle-Haquet observa que, a excepció del període del Trienni Liberal, moltes de les publicacions que són qualificades de pernicioses i subversives s’imprimien a França, ja que no es podien fer a Espanya. L’activitat clandestina és tan gran que els dos governs s’alien per frenar l’excés de trànsit clandestí a les respectives fronteres. La persecució esdevé intensa durant l’etapa posterior al Trienni i, per exemple, el 1826, probablement a sol·licitud de Ferran VII, Carles X obre una immensa caça d’obres en castellà que li permetrà fer grans descobertes de liberals a París i, entre d’altres, de l’impressor Alzina a Perpinyà. Així doncs, els refugiats espanyols s’hauran d’escapolir també, durant un temps, de la pressió del Govern francès, que vigilarà que l’edició i distribució de les obres en castellà es faci pels camins establerts. Amb anterioritat, el jutge d’impremtes espanyol (a partir de l’abril de 1824) va obligar els llibreters a relacionar els llibres estrangers que tenien a la venda, la qual cosa li permet, indirectament, iniciar una vigilància estricta a algunes llibreries franceses.²⁸

Durant la Dècada Ominosa, els llibres espanyols tenen un ressò important a la premsa francesa. La liberal els dedica espais regulars de crítica i comentaris davant la indiferència del sectors conservadors que n’eviten qualsevol referència. Aquest fet obliga a reflexionar sobre la posició defensiva que davant els canvis inevitables i irreversibles que s’anaven produint van tenir els estaments conservadors, els quals, incapaços d’adaptar-s’hi, s’acaben organitzant per defensar-se. Ho faran amb tots els mitjans de què siguin capaços: censura, inquisició… Tot plegat ens du a aventurar un supòsit quant al fet que, a causa que aquest col·lectiu no creu en les virtuts de l’estudi i la lectura, solen anar al rebuf de les iniciatives populars dels liberals. Posició que, en el camp de la lectura, s’allargassarà fins al final del segle XIX, quan van planificar mètodes i estratègies similars als dels grups progressistes, republicans i anarquistes per mirar de frenar el desig i l’ús generalitzat dels llibres i de la premsa que aquests havien provocat. Això, però, ens duria massa lluny del que ara convé.

Aline conclou que aquestes edicions no són fruit de la fantasia de pocs lletraferits, sinó que responen veritablement a una demanda generada arran de les diferents crisis polítiques espanyoles. En un principi el mercat es mou entorn dels emigrats, però a partir de 1823 l’oferta és més variada, perquè cal tenir en compte que els intel·lectuals francesos se senten estimulats a llegir, mitjançant edicions bilingües, obres espa-nyoles.²⁹

Certament causaven, com a mínim, un neguit entre les autoritats. El 1825 el secretari del Suprem Consell fa circular la notícia que l’antic diputat, el prevere Fèlix Valera, aleshores refugiat als Estats Units, està publicant un fullet titulat El Habanero, per la qual cosa demana a les respectives autoritats que procurin impedir-ne la introducció. La referència la trobem a Girona sense data ni impressor. Possiblement fou impresa per Agustí Figaró, perquè en aquelles mateixes dates (1825) imprimia la reial cèdula amb la normativa per impedir l’entrada de llibres estrangers.

El 26 de febrer de 1827 el secretari d’Estat i del despatx de Gràcia i Justícia comunica al Consejo que coneix l’existència

…del proyecto que habían formado los revolucionarios españoles, refugiados en países extrangeros, de circular en España un escrito subversivo lleno de invectivas contra la sagrada Persona del Rey nuestro Señor y dirigido á dividir los ánimos de sus leales vasallos.

Del text en qüestió saben perfectament que ha estat imprès a l’estranger («impreso on octavo, en cuatro hojas, de papel y letra extrangera») amb el títol Manifiesto que dirige al pueblo español una federación de Realistas puros, sobre el estado de la Nación y sobre la necesidad de elevar al Trono al Serenísimo Sr. Infante D. Cárlos, i s’interpreta com un estratagema dels revolucionaris de 1820 per desestabilitzar les files lleials al rei «a fin de introducir por este medio la discordia, formar nuevos partidos y derramar otra vez sobre su Patria las calamidades de la guerra civil». Tot i estar convençut que es tracta d’un petit nombre de persones amb perill, demana al Consejo que doni instruccions als tribunals i justícies del Regne perquè

…persigan sin descanso á los expendedores de dicho libelo, como agentes de la revolución, imponiéndoles las penas que señalan la leyes, y considerando en el mismo grado de criminalidad á los que conservaren ejemplares, ó no los entregasen a la Autoridad local en el acto de haberlos recibido.

El Consejo fa cas de la sol·licitud i circula l’ordre el 27 de març de 1827.³⁰

Val la pena remarcar que entre la demanda de la Secretaria d’Estat i la primera circular passen tres setmanes a partir de les quals s’han de reimprimir i distribuir per-què arribin a les justícies de cada població. El text, entre tant, si era el cas, podia distribuir-se amb certa normalitat.

EL PAPER DELS JUTGES

Hi havia altres elements de la cadena que, volent o no, també van fomentar la circulació d’idees. Serà constant –i ho hem vist en l’apartat dedicat a la legislació– la seriosa dificultat per fer complir la llei. La ineficàcia era ja tan gran que el 16 de juny de 1768 s’obligava a sotmetre els edictes inquisitorials i butlles del Sant Ofici a l’aprovació prèvia de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, mostra més que evident del desplaçament del control eclesiàstic al civil.

Si la deixadesa era un motiu, un altre havia de ser la falta d’incentius al càrrec que no es van aplicar fins al 1805 mitjançant un percentatge sobre el preu de la llicència, però que no sempre es va complir. El jutge Curiel ho deixa escrit en una carta:

No es decible lo que se padece en la correspondencia precisa con todos los subdelegados del reino que ó no entienden las órdenes é instrucciones que se les dan ó no saben ó no quieren practicarlas con el celo y actividad convenientes y como así ellos como sus escrivanos y ministros han de trabajar de valde, no se les puede regatear la limosna que nos hazen.

Però la picaresca compartida per esquivar normatives massa restrictives també hi aportava la seva part. Davant l’exclusivitat del Consejo (que no oblidem que es troba a Madrid) per donar llicència per a la publicació de llibres, algunes audiències, corregiments o altres administracions de segon ordre toleraven el subterfugi de presentar com a quaderns solts el que no era res més que capítols o fragments de llibres.³¹

Molts dels jutges de primera instància no enviaven les sentències al Ministeri de Gràcia i Justícia, de manera que no era possible publicar-les a la Gaceta, com estava previst en l’article 81 de la Llei orgànica de 22 d’octubre de 1820. Hi ha una primera reclamació feta des de l’Audiència de Madrid de setembre de 1821. A l’agost de 1822 tornaven a insistir sobre la qüestió. Ferran VII justificava l’enèsima publicació d’una normativa reguladora a causa, encara, de la ineficàcia del control. Som al 1824 i els arguments són ben semblants als que el 1825 hem vist que defensarà el bisbe Sichar:

Que considerando los graves daños que ocasionaba a la religión y al estado la introducción de libros estrangeros sin la debida precaución y que la muchedumbre de las muy acertadas providencias que había dictado en mis predecesores habría podido ser causa de inobservancia, determiné abrazar en una ley cuanto debía observarse sobre esta materia, derogando lo que se hubiese ordenado en contrario en las demás.³²

Però no s’ha d’oblidar que el factor econòmic planava transversalment en l’administració de les obligacions repressores. La preeminència de la capital de l’Estat en relació amb la resta de províncies –també pel que fa a la censura– repercuteix en el desenvolupament econòmic del sector, la qual cosa podia portar a tenses disjuntives a més d’una persona quan es plantejava si preservar la moral o l’economia. Els jutges, evidentment, no escapaven ni del dubte ni segurament de les influències o suggeriments per decantar-se quan calia a favor de la primera o relaxar-se en benefici de la segona. És aquí on més es perjudica la impremta de la Corona Catalanoaragonesa, perquè des de 1752, de la mà de Juan Curiel, s’atorguen totes les atribucions al Consejo de Castilla. El delegats territorials tenien bàsicament cinc funcions: concedir llicències d’impressions d’escrits menors, ja que les dels llibres depenien directament del Consejo; comunicar als impressors i llibreters del seu territori les disposicions del jutge d’impremtes o del Consejo; realitzar els embargaments, iniciar les causes i executar les sentències del jutge; fer les visites a les impremtes i llibreries, i vigilar l’entrada de llibres a les duanes, on havien d’inspeccionar els farcells. Observem clarament que només poden instruir i executar, però no dictaminar. La intencionalitat de la disposició no s’escapava als territoris i explica el perquè del que hem vist una mica més amunt de l’ús de la picaresca.

Encara que sembli un xic fora de lloc, no vull deixar d’apuntar el benefici econòmic que suposava també per a alguns impressors la publicació de la Bula de la Santa Cruzada. La introducció del reglament per al nou sistema d’administració corresponent a l’any 1802 és per ella mateixa un marc perfecte per entendre l’abast de l’Església damunt la població:

Hacemos saber, que deseando el Rey (Dios le guarde) que el tesoro inagotable de bienes espirituales que contiene la Bula de la Santa Cruzada se disfrute por sus amados vasallos con toda la reverencia, decoro y veneración que merece una gracia de tanto aprecio y santidad, ha dado en todos los tiempos las providencias mas propias de su piadosísimo ánimo para que en su publicación, predicación y repartimiento a los Fieles se observen todas las solemnidades dignas de un objeto tan laudable. Guiado ahora por los mismos impulsos de piedad, y teniendo presentes los santos fines a que está destinado el producto de su limosna, que son la conservación y aumento de la Religión Católica en todos sus Dominios y Señoríos, quiere SM que en su administración, recaudación é inversión se guarde el orden y reglas que se prescriben en los capítulos siguientes.

Els constants aclariments i planificació dels cobraments posa en evidència un fragment del negoci de la religió:

Interesando mucho a los santos fines de Cruzada que sus productos entren en poder del Tesorero mayor, a medida que vayan recaudándose, cuidará el Comisario General de que todos los Administradores Tesoreros le envíen en los meses de Abril, Julio, Agosto, Setiembre, Octubre, Noviembre y Diciembre de cada año sin excusarse a ello por ningún título, causa ni pretexto, Estados puntuales y justificados de los fondos que durante aquellos meses hayan entrado, y existan en su poder, separando y discerniendo la parte que corresponde a SM de la perteneciente a la Consolidación de Vales, etc.

El comissari haurà de procurar que els cabals creixin, i per això farà les previsions que consideri. Però el monopoli tenia les seves regles:

No harán imprimir, ni consentirán que se impriman, sopena de quinientos ducados, y privación de oficio, mandamientos algunos para la expedición y predicación de la Bula, o cobranza de su limosna, ni insignias de papel, estaño u otra materia; antes bien siempre que ocurra este abuso, le manifestarán al Comisario General para proceder contra los impresores, y demás en ello culpados, castigándolos con las penas establecidas por derecho y provisiones de SM.³³

Cal deixar ben clar, però, que, durant aquest procés d’apropament a les èpoques de major llibertat, el desplaçament dels privilegis eclesiàstics cap als civils va anar augmentant i, de forma inversa, va créixer el centralisme de regulació dels permisos, amb el consegüent perjudici per als territoris perifèrics. La censura civil era més unitària. Entre 1805 i 1833-35 aproximadament, la persecució ideològica a través dels llibres es debat entre els considerats textos sediciosos que ataquen la Constitució, les Corts i, en general, el règim constitucional i la persecució dels antireligiosos per part de la Inquisició. Els deu anys finals, l’anomenada Dècada Ominosa, és especialment bel·ligerant en les dues direccions.

Amb la llei de llibertat d’impremta de 1820, la facultat censora de l’Església es limita a qüestions de religió i les atribucions recauen en el bisbes. Però vegem-ne un exemple: al març de 1820, Pere Josep Avellà, dignitat i canonge de Barcelona, porta davant el notari major del Tribunal Eclesiàstic el llibre Meditación sobre las ruinas, «que se supone impreso en Londres en la imprenta de Davidson en que parece se vierten expresiones contrarias a nuestra Sagrada religión…», per la qual cosa demana que passi la censura. Sembla haver existit un dictamen anterior de 1818, però ara en demana la prohibició.³⁴ És evident que el llibre corria clandestinament per la ciutat segons l’informe del mateix Avellà, que com que no coneix ni l’autor ni el llibreter demana un advocat que actuï d’ofici. El defensor es diu Llorenç Collell, que s’excusa de no haver-la pogut examinar a causa de l’epidèmia que el va obligar a traslladar-se a Vic. Ho fa en tornar, però no el troba a la llista dels llibres prohibits, i afirma que

Entiende que no puede defenderse como a contraria y destructiva de lo establecido en la única religión verdadera que es y será de la Nación Española de que trata el art. 12 de la misma Constitución. Atendº igualmente lo dispuesto sobre libertad de imprenta en los decretos de 10 de Nov. de 1810, de 22 de febrº y 10 de junio ambos del año 1813, de 22 de octubre de 1820 y de 16 de febrero de 1822, cree el infrascrito que no puede defenderse semejante obra, antes bien debe procederse luego a su prohibición, bajo las penas establecidas por las leyes, Barcelona, 22.V. 1822.

L’endemà es prohibeix.³⁵

La jurisdicció reial des de 1773 subordinava els arquebisbes i bisbes, ja que els limitava la facultat de concedir llicències d’impressió únicament a la reimpressió de llibres religiosos prèviament autoritzats pel Consejo. Aquesta disposició coincideix amb el moment en què es tanquen les impremtes en els convents i s’inicia el traspàs cap a les acadèmies i les universitats.³⁶ S’aconseguia així que la censura fos prèvia i procurava evitar la posterior de la Inquisició, per la qual cosa introduïen requisits censatorials relatius a evitar textos superficials i sense profit; és a dir, inútils. Si comparem les normatives dels anys anteriors i posteriors al Trienni, veurem que cinquanta anys més tard, conceptualment, no ens hem mogut de lloc i, per comprovar-ho, només ens cal comparar la Reial Cèdula d’abril de 1824 que es reprodueix al Diario de Barcelona de 12 de maig de 1824 amb les que havien aparegut fins aleshores. El 1819 trobem, per exemple, aquesta perla:

Nos los Inquisidores Apostólicos contra la herética pravedad y apostasía por autoridad apostólica real y ordinaria […] Hacemos saber, que á nuestra noticia ha llegado haberse escrito, impreso o divulgado varios libros, tratados y papeles que pueden ocasionar la ruina espiritual de vuestras almas, las cuales mandamos prohibir y expurgar respectivamente, como aquí se expresa, y son los siguientes.

L’ALTRA CARA DE LA MONEDA

La situació, vista des de l’altra banda, era ben diferent. Mariano Cabrerizo en les seves memòries assegura que

Ninguna formalidad precedía a los embargos. Había en esta ciudad una pandilla de llamados realistas… Ellos eran los que en todas las causas que fraguaban contra los constitucionales, se presentaban á declarar falsa y sacrílegamente, cuyo noble servicio les era remunerado con la autorización de poder cometer toda clase de tropelerías impunemente. Hombres de esta calaya pues, cargaban nuestros bienes en carros, y se los llevaban de nuestras casas y almacenes adonde bien les pareciera.

Para que se vea á que estremo rayaba la estupidez de estos esbirros de la tiranía, cuando al registrar mis almacenes llegaba a sus manos una obra en francés, se preguntaban unos á otros si la entendían; pero como la casi totalidad apenas sabían leer, la arrojaban furiosos al suelo y la pisoteaban, gritando: «F…, p…, estos llibres malaits nos han perdut…; tots parlen contra la relichó». Así condenaban estos oráculos soeces de cantina a los célebres Masillon y Bourdalue que tenían en sus impuras manos.³⁷

A les memòries, Cabrerizo relaciona les acusacions que se li fan i reprodueix els arguments de la seva defensa. Entre d’altres coses, per exemple, se l’acusa que en el calendari de 1822 els dies festius no es distingien amb una creu, la qual cosa «daban a conocer lo venenoso de su corazón»; ell diu, però, que no feia més que reproduir el que se li encomanava des de l’Observatori Astronòmic, que aquell any va arribar sense la creu tradicional. D’altres acusacions similars a aquestes les atribueix a la possibilitat de la delació, que no és res més, segons ell, que «el desahogo de las más viles y mezquinas pasiones».

Cabrerizo, però, sintetitza el perjudici que se li podia causar a un impressor si queia en mans del Tribunal de la Fe, on, segons ell:

…había algunas personas de corazón duro y fanático, por no darles otra calificación, quienes habían sentenciado a don Venancio Oliveres á destierro de esta Capital, y privación de egercer su arte de impresor y librero, por haber impreso y vendido libros prohibidos; es decir, que le dieron muerte, pues muerto debe considerarse al hombre á quien se priva de ganar con su industria el alimento para sí y su familia.³⁸

Les memòries remarquen el paper de la delació en la majoria de processos inquisitorials. Efectivament, i les instruccions per als comissaris de la Inquisició són tan precises en la descripció i possibilitats del pecat que provoca un cert desconcert la seva lectura. En les de 1816 crida l’atenció que al primer capítol, dedicat a la denúncia, aparegui un subapartat dit «Solicitación», pel qual es dedueix que una dona pot delatar el seu confessor. Haurà d’explicar què se li ha demanat confessar del que el confessor considera delicte. Es parla només de dones. Elles han de declarar contra possibles falsos o intrè-pids capellans. La casuística que presenta arran de les preguntes que se li poden fer no deixa de ser un element per concloure la freqüència de les situacions. Després, però, s’haurà de fer un «Informe de la honestidad, y del crédito de la delatora».

Evidentment, aquesta normativa és la plantilla d’ús per als comissaris, i es diu exactament quines i com s’han de fer les preguntes. En l’apartat d’identificació de l’home, en canvi, només haurà de donar el nom, l’edat i el lloc, mentre que les dones havien de dir de qui eren filles si és que eren solteres, de qui era esposa si estava casada, el nom del marit en el cas de les viudes i a quin convent pertanyia si es tractava d’una religiosa. Són instruccions molt explícites i precises; recargolades que diríem col·loquialment. El capítol vi, per exemple, es dedica específicament a «Sodomía y bestialidad».

Les instruccions sobre el funcionament de les diferents delegacions inquisitorials insisteixen en la importància de preservar el secret dels documents obtinguts. Així s’alerta que quan es tingui notícia de la mort d’un comissari, ràpidament s’haurà d’acudir a salvar papers. La pregunta de l’inquisidor per a la localització dels prohibits és la següent:

Si fuere sobre papeles ó libros prohibidos, estampas, pinturas ó figuras obscenas: Como sabe que el delator las tenga; el titulo de los libros y papeles, ó de qué tratan; si son impresos ó manuscritos, en qué idioma, si son encuadernados, en pasta ó pergamino; en qué parage ó sitio los tiene ó acostumbra a tener; si retirados y ocultos, y en qué parte; y si sabe ó presuma que el delatado tenga licencia de leerlos: que representan las estampas, pinturas ó figuras que delata, en qué actitud están, y en qué consiste su indecencia y obscenidad.³⁹

És en aquests mateixos anys que es regulen altre tipus de delacions, com per exemple les espontànies. En el llibre d’Acords de l’Ajuntament de Barcelona de 1815, amb data 28 de febrer, es demana que s’incorpori l’edicte de l’inquisidor segons el qual es prorrogava el temps durant el qual els maçons podien delatar-se espontàniament. Amb anterioritat, els dies 13 i 17 de gener s’incorporava la normativa per a la investigació sobre el comportament dels afrancesats. És a dir, la depuració dels seus membres. Durant els mesos de febrer i març fan les investigacions pertinents sense resultats, de manera que el 7 de març decideixen publicar un ban perquè qualsevol que tingui notícia de possibles afrancesats la pugui donar reservadament al síndic, «quien sin revelar este paso hará sea citado el tal sugeto a declarar». Les cerques seguiran encara fins al mes de juny.⁴⁰

La situació d’inestabilitat política afavoreix l’edició clandestina, que es converteix en una arma de doble tall: proveir de llibres prohibits i afavorir o protegir el negoci editorial des de l’altre costat dels Pirineus. D’altra banda, aquestes obres són difoses més enllà de les fronteres: com ja s’ha dit, a l’Amèrica Llatina, allí on les idees liberals troben un eco profund en els pobles en lluita per la seva independència i on la impremta local no està en condicions de satisfer aquesta necessitat. Moltes de les obres que veuen la llum a França ho fan amb l’objectiu d’introduir-les a la Península per mitjans clandestins que s’escapen de la censura espanyola durant l’absolutisme de Ferran.

CENSURA I ECONOMIA

Si fins aquí ha semblat que el motiu principal de la censura era la salvaguarda de la religió, a l’altra cara de la moneda, en el terreny econòmic, les publicacions clandestines significaven una aportació financera ben notable per als artesans francesos del llibre. Alguns impressors adquireixen el material necessari per a la realització d’edicions en castellà, ja que aquest treball constitueix un font de revendes dignes de consideració. Aquesta activitat es veu reforçada, segons Gaspar Feliu, per la por o prevenció contra els llibres francesos, que no obeeix només a qüestions estrictament ideològiques sinó econòmiques; molts espanyols imprimien a França perquè no podien fer-ho a Espanya.⁴¹ Amb tot, els qui van acabar obtenint alguns beneficis indirectes van ser els protestants, perquè amb la prohibició es feia propaganda indirecte dels autors que apareixien a l’Índex. La importància que acabarà prenent per als impressors espanyols la dependència de la indústria editorial francesa caldria estudiar-la amb deteniment, perquè sorprèn que molts anys més tard, el 1869, Antoni Bastinos es queixi de la proposta de lliure entrada de llibres estrangers d’ensenyament en castellà quan ell mateix disposa de material suficient.⁴²

Tant Ferrer Benimeli com García a Juzgado de imprentas… insisteixen que la cen-sura, en les seves múltiples i variables posicions, indica només una veritable por a la llibertat, de la qual els jutges i la classe política n’intueixen els avantatges però en temen encara, per desconeguts, els perímetres il·limitats.⁴³ Els marges reduïts que es dóna a l’Audiència o als subdelegats per a la censura d’impresos no representa únicament una qüestió de pèrdua d’atribucions polítiques i judicials, sinó que, per damunt de tot, aquesta distribució repercuteix negativament en l’economia del sector impressor. Just a la ratlla de la cronologia que ens hem marcat, el Col·legi d’Impressors i Llibreters eleva una reclamació en aquest sentit. L’escrit, signat el 8 de febrer de 1833 pels cònsols Josep Rubió i Ignasi Estivill, és una crònica esplèndida d’una situació que els perjudica a ells, però que és fortament negativa per a la cultura catalana.

L’inicien recordant que encara el 1830 es prohibeix que les províncies puguin exercir la censura més enllà dels sis plecs i lamenten que

Para los literatos de las Provincias es como si no existiese con esta medida el arte maravilloso que ha civilizado al mundo, a menos de sujetarse a todos los sinsabores del mas oscuro pretendiente.

L’interessant de l’escrit és que uneixen el perjudici econòmic amb el moral o intel·lectual. Diuen que, després d’haver de batallar per aconseguir tirar endavant una idea sense que ningú els la pugui prendre, si aconsegueixen la llicència d’impressió han de fer una altíssima despesa per a la tramitació de la censura (algunes obres diuen haver arribat als quatre mil rals de bilió), «gravamen muy poco merecido por el que tal vez fuera acreedor á un premio». A la dificultat econòmica, s’hi afegeix que no poden tenir cap mena d’intercanvi verbal amb el censor, la qual cosa els limita la defensa o possible interpretació del text. Només els queda el recurs de disposar d’un agent per a la gestió. Si finalment aconsegueix passar la censura, ha de remetre novament el text «para que se coteje y rubriquen sus páginas».

El Col·legi d’Impressors no ha trobat en cap altre art ni en cap altre país dels més catòlics d’Europa «un quadro tan capaz de infundir el desaliento». Els greuges van apareixent: la normativa afavoreix el monopoli de Madrid a costa de les províncies, com demostren amb la documentació que diuen adjuntar i que sintetitzen en la mateixa instància: el catàleg d’una de les principals llibreries que al seu gabinet de lectura només pot deixar llibres o quaderns de pocs fulls la majoria impresos a Barcelona, València, Sevilla o Saragossa. El segon document és fulminant:

…son dos catálogos, el uno de Paris y el otro de Perpiñán, [que] contienen la espantosa suma de noventa y tantas páginas de libros españoles impresos la mayor parte en Francia en estos quatro o cinco últimos años. En unos se indica ya la verdadera fecha y lugar de la imprenta francesa y otros se supone falsamente de impresión Española.

Aquest fet, afegit a l’anterior, el consideren un atemptat a la impremta catalana a causa de l’enorme contraban i de les dificultats legals per aconseguir imprimir qualsevol cosa.

En el tiempo que han de invertir nuestras Provincias para alcanzar en la Corte las licencias de una sola obra, se forma en Francia una Biblioteca entera de autores Españoles.

Sense tants entrebancs, «Barcelona y otras poblaciones podrían emprender una ventajosa competencia con los estrangeros por la baratura de los materiales y de la mano de obra». Hi hauria més llibres; hi hauria, també, més lectors. Madrid no en sortirà perjudicada

…porque con el número incalculable de obras útiles que han aparecido en el mundo literario hay un mina inagotable de traduciones de nuevas producciones para formar en España, que no esplotarían todas las prensas del día en el decurso de más de un siglo.

Pel que fa al comerç, constata que, en aquells anys, França i Anglaterra els han arrabassat el negoci de venda de llibres a Sud-amèrica, de tal manera que fins i tot els traductors d’espanyol van a treballar a Marsella per al comerciant francès. Finalment, apareix el nucli polític del conflicte que conté sons encara coneguts «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias, sino entre España y los Estrangeros». Si no s’amplien les llicències, no és possible competir amb ells «en el despacho, y sin este tampoco en la calidad de las prensas, ni en la letra, ni en el papel, ni en el esmero de las impresiones y encuadernaciones». Les bases de les disposicions sobre el llibre, asseguren, són massa antiquades i no afavoreixen que es pugui llegir, justament quan els índexs de lectors d’ambdós sexes creix cada dia. Si no se’ls donen mitjans, s’hauran de tancar les escoles. I ataquen frontalment la ignorància de la por. No és cert que hi hagi prou llibres al món com repeteixen determinats sectors que ignoren els avenços del saber i sobretot la nova manera d’apropar-s’hi.

El text segueix argumentant que controlar les idees pernicioses no té res a veure amb el volum de l’imprès:

Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un fóleo. Pocas palabras basta a la perversidad para insinuarse y ser entendida. Un volumen pequeño burla más fácilmente la vigilancia pública, circula con mayor rapidez, impresiona los ánimos en mayor número, con mas prontitud y mas simultáneamente y está al alcance de todas las fortunas.

Les estratègies per encabir en sis plecs el màxim de text possible acaba creant obres atapeïdes i mal impreses. Si se segueix així, després de la destrucció que han ocasionat les guerres, els manuscrits que han quedat oblidats i sobretot quan «comisionados Ingleses y de otros países vienen a recoger de continuo los restos preciosos de nuestras librerías», les properes generacions no trobaran res que valgui la pena. Amb tot, però, podran llegir, gràcies a les edicions que els arribaran d’Anglaterra o França.

El neguit que mostren es deu que hi ha hagut períodes en què no ha estat vigent aquesta clàusula: entre 1814 i 1820 i entre 1823 i 1830. Repassen aleshores les qualitats censores dels especialistes de les províncies i afegeixen que la proximitat facilita als jutges la comprensió dels textos, sobretot quan es refereixen a aspectes que només es coneixen en les poblacions on s’han d’imprimir, cosa que ha provocat alguns casos xocants quan «En estos años se ha habido de nombrar censores en las Provincias por las mismas autoridades de la Corte, para obras que han debido después sufrir el rodeo de volver á ella para la licencia». Asseguren que podrien allargar més les observacions però el que és urgent és acabar amb l’entrada massiva de llibres de l’estranger perquè

…en el estado actual de comunicaciones mercantiles ilícitas o de contrabando no está en manos de ningun pais el limitar la industria sin que se aproveche de ello la vigilante codicia de otras naciones.

Demanen, doncs, que s’aixequi la limitació de llicències perquè la impremta és una art que té interessos entrellaçats i, a més, molts oficials i fins i tot escriptors se’n van a l’estranger perquè troben millors condicions

…millares de personas de ambos sexos ocupadas en la impresión, encuadernación y circulación de obras tendrán un día de gozo; las fábricas de papel con mayores consumos mejorarán el genero como han principiado ya; se pondrá una barrera a estracción de dinero y á la importación de páginas corruptoras de nuestro hermoso idioma y de nuestra divina creencia, que están amenazando al Reyno á lo menos en cuanto a las obras Españolas…

i asseguren que, si no existís aquesta normativa, el Diccionario de l’Acadèmia i el Codi de Comerç no s’haurien imprès a París.⁴⁴

El text degué causar el seu efecte perquè, el 20 de setembre d’aquell mateix any 1833, l’Ajuntament de Barcelona ha de retre explicacions a les demandes del Consejo sobre aquest afer. Reitera que, com el Col·legi, l’Ajuntament també reclama que es modifiqui l’article 17 de la Reial Cèdula de 12 de juliol de 1830 perquè els subdelegats puguin donar llicències d’impressió per a obres superiors als sis plecs. Assegura que la instància no falta a la veritat, perquè «son por desgracia positivos, notorios e incalculables los inconvenientes y perjuicios que se originan al bien público». Si s’anul·lés aquesta prohibició, desapareixerien tots els perjudicis, i posa d’exemple que els carrers són plens d’anuncis de fullets de matèries de poca utilitat quan abans s’anunciaven llibres que procuraven els avenços en les ciències i les arts. Els arguments segueixen gairebé fil per randa els que apareixen en la instància del gremi.⁴⁵

NOVAMENT LA INQUISICIÓ

La demanda del retorn de la Inquisició és recurrent a partir de 1814 i, tot i que el 1823 Ferran VII no la recupera, és evident que sota el nom de Tribunal de la Fe va fer les seves funcions. El recent període bèl·lic i l’assaig constitucionalista que inclou van desfermar la por a tot un sector de les classes dirigents. Una por que l’inquisidor general Francisco de Mier identifica nítidament:

…entre los males que nos trajo la invasión enemiga en 1808 y la ausencia y cautividad de nuestro amado Monarca, no ha sido el menor la libertad de pensar y escribir con tal desafuero que por espacio de cinco años se vio nuestra piadosa y católica nación inundada de folletos, periódicos, papeles volantes y escritos perversos que andaban en manos de todos para ruina de sus almas.

La llibertat de pensar i escriure desaforadament. L’intent de frenar-la era ja tan inútil com pretendre posar la lluna en un cove. Amb tot, l’inquisidor relaciona els impresos que cal prohibir, i sorprèn especialment l’absència gairebé total de peus d’impremta catalana amb una única referència a La Abeja. L’edicte acaba amb l’anotació signada per José Avellá:

Es copia del Edicto original, que existe en el secreto de esta Inquisición de Barcelona, á que me refiero; y certifico hoy a trece de Agosto de mil ochocientos quince.⁴⁶

Crida l’atenció també que Raimon Ferrer, en el volum de la Barcelona cautiva corresponent a 1808, quan es refereix al periòdic La Abeja que dirigia Igual, digui que està inclosa en l’edicte de la Inquisició de 22 de juliol de 1815 que acabem d’esmentar i que afegeixi el següent comentari:

Es muy digno de notarse que de los 120 papeles o folletos que contiene dicho Edicto, impresos todos en España en los años de la invasión Napoleónica, no se encuentre impreso en Barcelona ningún otro que la dicha Abeja, la que al cabo de algún tiempo se suspendió, no por falta de perversa voluntad del Editor, sino por no tener otros subscriptores que los franceses o afrancesados, á los cuales como por razón de empleos o carácter se había de dar de balde, no quedaba para el Editor mas que la vil complacencia de haber zaherido la Religión o sus Ministros, sin sacar de ganancia ni un maravedí, contra lo que había esperanzado.⁴⁷

Com és ben evident, l’Església va treballar a fons per impedir perdre el control ideològic. Feliu i Monfort assegura que

…davant l’aixecament de Lacy, el bisbe de Barcelona Pablo de Sichar donà una nova mostra d’adhesió al règim absolut proporcionant al capità general Castaños 5.000 duros que li feien falta per pagar les mesades endarrerides dels soldats i impedir així que es posessin sota les ordres del cap liberal.

Més encara, es va crear una promoció de bisbes conservadors que van treballar plegats contra el sistema constitucional durant el Trienni Liberal, la qual cosa pot explicar la duríssima persecució detectada sobretot entre els anys 1824 i 1825. Segons aquest mateix autor, la Inquisició es va convertir en el

…bastió que calia expugnar o defensar a tota costa i en gran part a la negativa de Ferran VII de reinstaurar-la el 1823 fou una de les bases de l’escissió entre els partidaris de l’absolutisme, les conseqüències de la qual ensangonaren Espanya tot el segle.⁴⁸

La ineficàcia de la Inquisició desesperava els qui la necessitaven, i els motius eren múltiples: des de la incompetència de l’encarregat de la censura en relació amb el text que se li donava per examinar, fins a la durada excessiva de la tramitació durant el qual el llibre, pendent del judici, continuava circulant. Recularem catorze anys per repassar una circular de prohibició i comprovarem l’enrocament desesperat de la Inquisició davant no tant un text amb uns determinats continguts, com davant les actituds. Acabem de veure el pànic a la llibertat de pensar i escriure. L’antecedent de tot plegat és la por a la simple novetat. Vegem-ho.

L’inquisidor Ramon Josef de Arce examina un llibre imprès en italià sobre el sínode de Pistoia,⁴⁹ i en un text llarg fa un seguit de consideracions dignes de remarcar. La circular en qüestió és bilingüe italià-castellà, escrita a dues columnes i té quaranta-vuit pàgines ordenades per capítols. La condemna del text, que està feta expressament pel papa, prohibeix el text i a més «a otros cualesquiera que en su defensa acaso se hayan publicado ya, ó se publicaren en lo sucesivo». Però el que ens interessa ara no és tant si condemna o no el text, sinó el temps que triguen uns i altres a debatre’l. I també els arguments de fons que dóna.

Comencem pel temps. El títol deia Atti, e Decreti del Concilio Diocesano de Pistoja del MDCCXXXVI…, i la publicació de la condemna a Roma és del 28 d’agost de 1794. La notícia de l’entrada del llibre és de 1801 i l’inquisidor, bisbe de Burgos, el condemna el 12 de gener de 1801 la notícia de la qual va arribar a Barcelona el 14 de febrer. Però l’any 1814 la impremta Guasp de Mallorca encara la va imprimir. És a dir, doncs, que l’eficàcia era mínima, ja que el llibre corria amb certa naturalitat.

Pel que fa als arguments, no ens aturarem en les llargues consideracions de caràcter general i habituals en els documents d’aquestes característiques però, d’entrada, mostra la sorpresa que el llibre estigui escrit per un clergue. Que es tracti de la mena de llibre que «por todas partes nos cercan» i, pel que es veu, també a la gran ciutat de Roma. El clergue en qüestió és bisbe de «dos sillas», i s’ha deixat enganyar «por una caterva de maestros de una perversa ciencia», que el van confondre de tal manera que, en comptes de vetllar per la defensa de la fe, van trastornar-la «introduciendo importantes novedades». Vet aquí el nucli de l’acusació que es repetirà durant tot l’informe, i que serà el motiu real dels debats que va provocar el llibre en qüestió: la novetat. Explica que, per tal de buscar la màxima objectivitat, van reunir un consell de savis «para reprimir en su nacimiento las novedades peligrosas y nocivas». Una mica més enllà reblen el clau amb l’afirmació que «La Iglesia universal se resiente de qualquier novedad», per la qual cosa cal fugir de la tolerància, etc., etc. L’astúcia dels que ho feien era molt acusada, diuen.

Finalment, fa seva la sentència de Roma que havia penalitzat el llibre i els qui el defensaven, i, per tant, prohibeix els que ja circulaven impresos o manuscrits, i fins i tot els que «Dios no quiera, salieren en adelante». Admet, doncs, la ineficàcia de la feina i reitera els mateixos arguments que s’havien donat a Roma, i reclama l’obligació de lliurar el llibre o delatar aquells que el tinguin en un temps màxim de sis dies des de la data de l’edicte perquè «fomenta la sedición é independencia de las supremas potestades». L’ordre s’haurà de penjar a la porta de les esglésies i no es podrà retirar fins que no hi hagi la llicència per fer-ho. Aquí el nucli de l’error, com acabem de veure, és el fet de ser novetat, i catorze anys més tard serà, també ho hem vist, la llibertat de pensar i escriure.

CENSURA POLÍTICA

Si fins aquí hem mostrat les arts eclesiàstiques, no s’ha d’oblidar que existien igualment les amonestacions civils, un exemple de les quals recau en Raimon Ferrer i la seva ineludible Barcelona cautiva. L’Ajuntament de Barcelona, al maig de 1815, considera que Ferrer parla amb massa lleugeresa del consistori, per la qual cosa caldrà que a partir d’aquell moment, abans de publicar res, passi la inspecció pertinent. La causa de la queixa és ben bé tota una altra qüestió lluny del que aquí ens ocupa: troben que a la pàgina 23 s’anota que

…tratando de lo sucedido en la marina entre franceses y marineros españoles, de que resultó herido mortalmente un francés y que salió mucha tropa francesa en busca del agresor, se dice: «pero como era catalán el vecindario lo escondió». En esto se ofrece el reparo de que pudiera inferirse que el motivo de esconderlo fue precisamente el ser catalán y no el ser Español.

A la pàgina 28

…hablando de la contestación que causó la ocupación de la ciudadela por los franceses, dice: «han salido varios regidores y hasta el mismo Governador D. Carlos de Wite para tranquilizar la gente y mandarla retirar á sus casas». En esta cláusula y otra que hay mas abaxo y dice «procuraban las patrullas y autoridades dispersar y persuadir a la gente que retirasen pero no había forma de conseguirlo», pueden sonar á que el Ayuntamiento ó los Regidores todos ó tal vez parte de ellos estaban inteligenciados en lo que había ó acorde en lo que se practicaba quando consta bien en el Ayuntamiento quan al contrario fue. La nota que en la misma pág. 28 dice «este chocante paso será el objeto de la primª lámina» puesta como está con llamada a la conclusión de la cláusula transcrita que expresa que las autoridades procuraban dispersar y persuadir a la gente que retirasen, ha de creer qualquiera que no esté bien enterado, que dicen entender que lo «chocante» fue lo que practicaban las autoridades: y es cosa bien sensible pª el Ayuntamiento qe. estuvo muy distante de tener parte por ningún término en cosa que pudiese contribuir en nada á la infame ocupación de las fortalezas.⁵⁰

Uns altres dels exemples prové d’Antoni Brusi, que al gener de 1817 havia aconseguit quedar-se amb l’exclusivitat de publicació del Diario de Barcelona després d’un llarg procés contra els periòdics Periódico político y mercantil de Barcelona de Francesc Garriga primer, que va tancar-lo al desembre de 1816, i L’Estafeta Diaria de Barcelona de la impremta de Gaspar, que ho feia el 31 de gener. Brusi, doncs, estava en una situa-ció de força. El mateix dia que la seva capçalera es convertia en l’única a la ciutat, l’alcalde de Barcelona, el marquès de Sentmenat, es queixava que el diari del dia anterior reproduïa un discurs que, sense ser ofensiu, entrava en els afers de l’Ajuntament, per a la qual cosa demana la constitució d’una comissió per determinar si cal que

…continúen en el Periódico papeles en que ni aun en el modo en se hace en el referido, se hable de lo que hace el Ayuntº pues podría suceder que otras veces se hiciese censurándolo, lo qual no corresponde á un cuerpo en que el Publico tiene sus Diputados y Síndicos que concurren a sus deliberaciones y que si no hay algo que reformar en lo que practique, está sobrexpedito el recurso a la superiodad competente.

S’acorda examinar-ho detingudament.⁵¹

Però, arribat el Trienni, i després que l’Ajuntament concedís la llicència d’impri-mir els calendaris dels tres anys següents a Miquel Gaspar, va amonestar novament Brusi perquè amb data 18 de setembre de 1820 s’havia publicat al Diario… un article signat per El Liberal, en el qual «á más de otras injurias se dice del Ayuntamiento nada menos que ha barrenado la ley fundamental de la Nación», la qual cosa mereix passar-ho al jutge de 1a. instància, Josep Esteve i Morató, que ho haurà d’elevar a la Junta Provisional de Censura perquè el qualifiqui. El dia 11 d’octubre es llegeix l’informe i l’Ajuntament acorda notificar-ho al síndic perquè resolgui què ha de fer l’Ajuntament. No és fins al 9 de novembre que aquest dicta que no es pot fer res més que aplicar la llei de llibertat d’impremta i iniciar un judici conciliatori previ. Es constitueix una delegació per aconseguir que l’autor es retracti del que ha dit.

Paral·lelament, s’inicia un procés semblant sobre un article publicat al «diario constitucional de esta ciudad», que també ataca l’Ajuntament,

…en el que se dice, que el Ayuntamiento infringiendo la ley ha tomado las cantidades con que han estado grabados los víveres hasta la extinción de los derechos de Puertas; que en el día continúa haciendo lo mismo con los impuestos de la carne, y que en justicia y consciencia está obligado a restituirlo.

La Junta de Censura assegura que aquesta és una qüestió que afecta estrictament l’Ajuntament, i que és aquest qui ha d’actuar en judici d’injúries. L’advocat de l’Ajuntament és Josep Coroleu, pare de Josep Coroleu i Inglada.⁵²

FONTS DOCUMENTALS I NOTÍCIES

Com hem vist al lloc corresponent, si bé la legislació censora no modifica essencialment la seva ideologia, sí que varia reiteradament d’estratègies i de criteris administratius. Això suposa la principal dificultat a l’hora de localitzar a Catalunya expedients censors. Una font interessant és la relativa al registre duaner i a l’entrada i sortida de vaixells. Tot i que amb períodes d’interrupció, la inspecció l’efectuaven simultàniament el revisor civil i eclesiàstic. A la documentació municipal conservada a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, també s’hi poden trobar algunes notícies escampades entre de-mandes i sol·licituds, o acords. L’Arxiu Episcopal de Barcelona disposa d’un bon recull d’aquests permisos,⁵³ però pateix llacunes atribuïbles, potser, a les conseqüències de les revoltes populars de començament del Trienni Liberal. Tot i que hi podem trobar-ne algunes corresponents als anys 1821 i 1822 sense massa transcendència, el major nombre d’expedients es concentra a partir de 1824, quan s’encomana als bisbes les funcions censores. Cal dir, també, que la quantitat de notícies disminueix ràpidament a partir de 1825 fins a desaparèixer el 1828. Una possible explicació, gens menyspreable d’altra banda després del que s’ha dit més amunt, és que, per deixadesa, s’anés abandonant el control. Són simples suposicions sense fonament, i per tant cal ser molt cautelosos a l’hora d’acceptar-les com a bones. És un aspecte més que caldria estudiar amb tot deteniment.

Malgrat tot, quant a l’exportació o importació, ens aporta informacions prou interessants per elles mateixes. Primer, que tothom que vulgui entrar o treure llibres haurà de demanar-ne el permís, indistintament que sigui seglar o religiós, particular o comerciant i, naturalment, llibreter, impressor o comerciant de llibres. Hi ha, per exemple, algunes relacions de particulars que permeten fer-nos una idea força aproximada de les característiques d’una biblioteca privada d’un jesuïta, d’un franciscà, d’un metge o d’un jutge.⁵⁴ La inspecció requeia en un revisor, el qual remetia la llista al vicari general, que era l’encarregat de donar el vistiplau definitiu.

Segon, les procedències i orígens dels llibres indiquen que l’exportació no era exclusiva dels grans impressors, ja que l’única diferència entre els grans i els més petits era la capacitat d’enviar més quantitat d’exemplars i volums en un sol viatge. Sabem també que el principal destí d’exportació era Amèrica Llatina, Cuba i el Brasil. Però, també, i això és remarcable, que se n’exportaven a Marsella, Perpinyà, Gibraltar o Londres. I, evidentment, n’importaven. Les quantitats, però, no són, en general, massa significatives.

Cal tenir present, com a possible explicació del que s’acaba de dir, que el 19 de desembre de 1825 Cea Bermúdez, arran d’una sol·licitud d’un llibreter francès que volia exportar a França llibres que tenia retinguts a la duana de Vitòria, estableix una regla general que disposava que els comerciants o llibreters estrangers propietaris de llibres que s’haguessin introduït a Espanya entre el 7 de març de 1820 i l’1 d’octubre de 1823, i que volguessin reexportar-los fora del regne tenien un marge de tres mesos per expedir fora d’Espanya els impresos en qualsevol llengua; que els llibres impresos fora de l’Estat en espanyol i els impresos a Espanya des del 7 de març de 1820 en qual-sevol altra llengua no podien sortir si eren ofensius a la religió o contraris a la moral pública.⁵⁵

Finalment, la documentació ens mostra que el comerç de llibres no queia exclusivament en mans dels llibreters o impressors, sinó que existien professionals a l’estil d’intermediaris o les actuals distribuïdores. Per exemple, al novembre de 1824 Cristòfol Sales vol embarcar «diez balotes y un cajón de libros» cap a Marsella. El revisor eclesiàstic detecta un possible risc que posteriorment el censor identifica en un parell de llibres de Quevedo, ambdós del XVII, que encara són a l’Índex. Entre l’inici i el final de la gestió ha passat poc més d’un mes. Una altra sol·licitud també d’expedició cap a Marsella la fa, aquell mateix mes, Domènec Matas, que du dos farcells amb llibres (un amb 33 títols i un altre amb 43). La companyia de Josep Rion (o Rigau) demana poder enviar a Londres, al novembre de 1824, un total de trenta-vuit títols, alguns en diversos volums datats entre els segles XVI i XVIII. Segurament, Marià Serra i Soler va enviar quatre baguls a Londres, via Gibraltar, cap on demana permís al desembre. Al març de 1825 és Josep Arimon qui vol embarcar tretze títols, sense especificar el destí, segurament a Amèrica, per la gran quantitat de «cartillas y silabarios» (dues raimes). De la resta d’exemplars, el nombre oscil·la entre els dotze i el cinquanta.

Pel que fa a la quantitat, destaca per damunt de tot Eulàlia Brusi «del comercio de libros de esta ciudad», que al maig de 1826 enviava llibres a l’Havana. La quantitat d’exemplars de cada volum són respectables: 1.200 catons. Dels altres vint-i-un restants, n’envia entre vuit i cinquanta de cadascun amb l’exempció de Cecília, de la qual n’envia cent dinou. En aquell viatge el titulat Alejo no va passar la censura. Val a dir que la llista està feta i signada per ella mateixa. Dos mesos més tard, al juliol, embarca un total de seixanta quatre títols amb pocs exemplars de cadascun (entre un i tres) amb l’excepció dels 1164 Catones i les 9250 Cartillas. El censor els deixa passar però, en la seva nota, hi afegeix l’observació que «los que debían expurgarse se hallan corregidos a tenor de los edictos», la qual cosa no deixa de sorprendre perquè hi havia diverses novel·les, entre elles la temuda Pamela de Richardson. Possiblement la variació en la quantitat del nombre d’exemplars es pot deure a la necessitat de mantenir un màxim de volum similar per a cada viatge.

Altres impressors són Domènec Feyner, que el 1825 exportava alguns títols a l’Havana, i Narcís Oliva, que té força activitat en aquest sentit. A l’octubre de 1824 havia importat quaranta-cinc títols procedents de Perpinyà, tots ells en francès, quatre dels quals hauran de passar a revisió del vicari general. El novembre exporta deu títols a Puerto Rico i el desembre, onze a l’Havana. Al gener de 1825 embarca cap a Rio de Janeiro dos farcells, amb un total de quaranta-tres títols, alguns amb diversos volums. Igual que ho hem vist amb la llista de Brusi, també se li permet passar tot el presentat, inclòs el Pablo y Virginia que figura a la llista.

A la fi de l’any 1824 és Tomàs Gorchs qui vol importar des d’un origen desconegut uns llibres en francès dels quals adjunta la factura de compra, en què consta un llibre de l’autor maleït Ducray Duminil, que li causarà un seguit de destorbs. La seqüència és poc més o menys la següent: el 3 de novembre presenta la factura dels llibres que vol importar, al peu de la qual Avellà, vicari general, escriu que

…pueden introducirse todos los libros contenidos en la adjunta lista con la prevención de que en cuanto al titulado Ducray Duminil deberá el introductor sujetarse a la pérdida de todos los ejemplares que haya de él en caso de ser el Ducray Duminil que está prohibido, a cuyo fin deberán presentársenos luego de su llegada para cerciorarnos de la verdad.

En la factura només consta el nom de l’autor o del títol i el preu. Sembla que anticipa la factura a la importació per tal, probablement, d’agilitzar la inspecció; Oliva també feia servir el mateix mètode.

El 25 de novembre el secretari de cambra del bisbat segueix el curs habitual i remet la llista dels llibres al censor, el qual amb data 27 remarca que el Duminil que està prohibit fins i tot per als qui tenen llicència és Victor ou l’enfant de laforet en quatre volums imprès a París el 1799, però dubta que ho sigui perquè a la llista no diu Duminil, sinó Duménil. Valgui l’incís, però aquest comentari recorda els ulls grossos que hem vist que es van fer en les llistes d’Eulàlia Brusi i Narcís Oliva. Amb tot, es van seguir les instruccions donades per Avellà i el 19 de gener de 1825 es reparteixen als revisors eclesiàstics, per a la seva censura, «las obras de Ducray Diminil propiedad del librero Gorchs». En total són onze títols diferents que tenen entre dos i vuit volums. Mitjançant la llista de distribució, podem saber el nom dels censors i els títols que de Duminil hi havia a la llibreria de Gorchs. Un altre expedient és del març de 1828, quan la viuda d’Agustí Roca certifica que ha venut uns llibres a Joan Prats perquè aquest el pugui exportar a Port-au-Prince.

Una altra mena d’importació és la de particulars que estan en trànsit a Catalunya, com és el cas d’un brigadier italià que prové de Gènova en direcció Madrid i li troben una capseta amb «4 tomos de la Grande Obra de Dante y papeles de música de Toscana». La revisió triga una setmana i Avellà anota lacònicament: «Preséntenos el cajón con su contenido».

Pel que fa al mercat espanyol, per circular per l’interior de l’Estat, s’havia de passar censura igualment, i gràcies a la qual sabem que el 1824 Valero Sierra venia llibres de diversa tipologia a Sevilla, que Ignasi Estivill feia negoci a Mallorca. També cal afegir la sol·licitud de Josep Lluch per poder reimprimir (diu que a instàncies de persones devotes) un llibre de devoció dedicat a la Mare de Déu. Cal insistir en l’interès de les llistes, encara que es limitin a uns pocs mesos entre els anys 1824 i 1825. El nombre habitual que duia un home sol oscil·lava entre els vint i els quaranta títols.

Una altra de les informacions detectables a partir d’aquest fons és que molts impressors prou coneguts duien llibres a vendre a les fires de les diferents poblacions. Les referències són mínimes però suficients per confirmar-ne l’existència i també per suposar que, si els impressors amb més renom s’hi aventuraven, és fàcil suposar que molts altres ho devien fer potser més espontàniament. Trobem Sellent, que el 1824 vol anar a Girona i que el 1825, carregat de comèdies, vol acudir a la de Vic. El 1826 és Oliveres qui va a la fira de Mataró. O que un tal Antoni Cotanegra demana permís per transportar, a l’estiu de 1826, dues caixes amb estampes per dur a vendre a Sitges.

Una darrera sol·licitud ens fa adonar que, tot i que la vigilància no era constant, sí que el factor de ser aleatòria la feia imprevisible, com el cas que s’explica tot seguit. El 18 d’agost de 1824 es descobreix al portal de l’Àngel de Barcelona una

…lista de libros que contiene una arquita vieja que venía de Reus y fue dete-nida por el Resguardo de la Puerta del Ángel de esta ciudad en el día 18 del corriente, por venir sin Guía y conducida a la Rl. Aduana donde se halla.

En total hi havia cinquanta-nou títols. Després de la inspecció resulta que tot era

…usado y de pertenencia del inftº Alcalde mayor por SM desde el año 1806 y Juez de 1ª Instancia que ha sido en la villas de Berga y Reus, procedente de este último Pueblo con ropa de su uso que al mismo tiempo que dchos. libros le conducía el ordinario Mirall.

La llista conté alguna obra de Blas Damián de Vega, el mateix que signa la llista dels llibres descoberts.

Com ja hem dit més d’una vegada, no ha de sorprendre que sigui justament en aquests anys quan trobem més informació entorn de la censura, perquè és just a l’inici del canvi de règim quan convé que les coses quedin clares. L’abast de la persecució arriba a tots els nivells, i la Universitat n’és un dels més paradigmàtics. El 14 d’octubre de 1824 Calomarde signava un nou pla d’estudis en el qual, entre d’altres coses, deia: «Sobrevino la terrible calamidad de Marzo de 1820; y en el diluvio de males que inundaron la Península perecieron los documentos y memorias que la sabiduría y el zelo habían sabios y religiosos designios». Els aleshores dits legisladors, sense comptar amb ell, «trabajaron en razón inversa para viciar y corromper las enseñanzas con la ponzoña de las doctrinas anárquicas é irreligiosas». Ell també, com els que l’han precedit, és conscient del poc temps que resta abans del nou curs, i per això nomena una

Comisión especial de Ministros Jubilados, y otros varones sabios de mi confianza, á quienes encargué que reuniéndose diariamente trabajaran é indispensablemente me presentaran en un breve e improrrogable plazo el deseado Plan y arreglo de las Universidades del Reyno.

A partir d’aquí relaciona llibres, mètodes d’ensenyament, acadèmies, plantejament dels exàmens, tipologia del professorat de la Junta de Censura, la qual, entre d’altres funcions, té la de vigilar els llibres que llegeixen els estudiants i tenir sota clau els llibres prohibits de la Biblioteca, i afegeix que l’esmentat tribunal de disciplina o censura «Redoblará el Tribunal su vigilancia secreta sobre las librerías o tiendas de libros que estén indiciados de ejercer o haber ejercido el vedado comercio de malos libros».

Per sort, recentment, Xavier Solà de Andrés ha publicat un cas que ens serveix de magnífic exemple de la situació repressiva en què es vivia també a la Universitat, i ha demostrat que aquesta pressió podia influir i determinar l’expressió literària d’un jove poeta com era Manuel de Cabanyes. Segons l’autor, formava part d’un

…grup de joves arrauxats, que sovint infringien la normativa de règim intern o en vulneraven els seus defectes, principalment fora del recinte universitari. Aquest grup portava de corcoll les patrulles nocturnes de la policia i, en especial el Tribunal de Censura i Correcció, organisme competent en matèria de disciplina civil i acadèmica del personal adscrit a la Universitat i, per això, el cap del citat tribunal, Miquel Franch, els feia vigilar.

Un diumenge, Cabanyes va llegir a l’aula d’Oratòria un Discurso sobre la Historia literaria de España, al final del qual va fer referència a autors prohibits com ara Voltaire i Rousseau, i altres de tendència liberal. Algun dels assistents va considerar que, a més d’això, hi havia hagut injúries contra oradors sagrats i va decidir delatar-lo. Pocs dies després, un professor el va denunciar davant el Tribunal, que li va exigir vuit rectificacions. El jove poeta va fer-ho, però usant alguns subterfugis que es van interpretar com a dilació voluntària, la qual cosa, tot i que es va considerar desacatament, va permetre-li ajornar la causa si no hi tornava a incidir. No gaires mesos més tard, entre el 16 i el 21 de maig de 1828 i després de la visita de la reina Amàlia a Cervera, va circular el periòdic manuscrit El Crítico Observador,

…que fou retirat i prohibit de seguida per l’autoritat acadèmica, la qual va instar el Tribunal de Censura perquè iniciés actuacions a fi de descobrir i sancionar els culpables.

Les indagacions del tribunal van dur directament a Manuel de Cabanyes, per la qual cosa va decidir vigilar-lo tot el dia. Una nit fou sorprès, i van incomunicar-lo a casa de l’alcalde corregidor de Cervera.⁵⁶

Hi ha algunes situacions de persecució amb els llibres com a excusa que poden obeir a alguns altres motius més enllà dels estrictament legals. Aquest podria ser el cas del conflicte que va haver de viure la viuda d’Agustí Roca a causa de la biblioteca de l’antic col·laborador de Godoy el marquès de la Casa Cagigal. La llibreria de la viuda de Roca el dia 15 de novembre de 1824 havia posat un anunci al diari per comunicar que tenia a la venda una part de la biblioteca de l’esmentat marquès. Immediatament, la intendència de policia ho va denunciar argumentant que, com que era possible que hi hagués alguns llibres prohibits, havia donat ordre de suspendre’n la venda i demanat al vicari general, P. Avellà, que s’hi fes una inspecció. Aquest ho encarrega al frare mínim Josep Constans, que haurà de desglossar els que són prohibits i necessiten expurgació i els que han sortit després de l’últim edicte de la Inquisició. El frare organitza el conjunt de llibres en dos llistats diferents: els prohibits que s’han d’expurgar i els sospitosos,

…y señaladamente aquellos que lo son por tener ya obras prohibidas, como lo advierto en las notas que a continuación de la obra puede ver VS sin olvidarme tampoco de incluir en el escrito de sospechosos, todos aquellos libros y papeles que por orden de su Magestad deben ser recogidos para examinarse.

El pobre frare, davant la immensa feinada que representa la inspecció de tota la biblioteca, s’excusa que, de tota la relació, només ha pogut fer les lletres A, B, C i una mica de la D, i com que

VS conociendo con sus superiores luces, quan engorroso es y grave este negocio se servirá concederme el tiempo competente, para desempeñarlo como devo.

Amb tot, el 24 de desembre li lliura la corresponent a les lletres D a la H, i el 30, la resta.

Efectivament, la relació és precisa, i dins cada apartat previst (prohibits per expurgar i sospitosos) els agrupa temàticament amb un breu comentari sobre la majoria d’ells. Per exemple:

Altes (Dn. Francisco), La muerte de César, tragedia de Voltaire, traducida por el ciudadano N. Un folleto en 8º y a la rústica dos exemplares. Prohibido por el edicto de 9 de julio de 1791.

Però hi trobarem que el poeta Alfieri és sediciós, i per tant té prohibides gairebé totes les seves obres, La Abeja, Condillac, Cabarrús, Moratín, El Robespierre español, La Fontaine, Montesquieu i l’inevitable Voltaire, entre molts altres.

Una altra de les llistes comença amb Ariosto, seguit del Quixot de Cervantes, del qual, a parer del frare, s’ha d’esborrar la frase «las obras de caridad que se hacen flojamente no tienen mérito ni valen nada» i altres per l’estil que inclou tota mena d’obres literàries científiques o de dret. Avellà dictamina que tots ells han de quedar a la censura. Entre els sospitosos, hi trobarem la col·lecció de decrets de les Corts entre 1810 i 1811, i el Codi Napoleó, evidentment les que el marquès de Casa Cagigal n’és l’autor, Caracciolo, Chateaubriand, El censor i tota la premsa del Trienni Liberal, Duminil, García Malo, Llorente i un llarguíssim etcètera, perquè la llista de sospitosos és extensa. Conclou el 31 de desembre amb aquesta anotació:

Los libros sospechosos expresados en las listas que preceden […] se entregarán al DD Jayme Cabot, quien dexará el correspondiente resguardo al encargado de la venta de dicha librería, y en caso de que se le diga que alguno de dichos libros fue vendido exigirá al vendedor que diga a quién.

El dia 7 de gener de 1825 Cabot passa l’informe amb la relació de l’incident amb què s’ha trobat quan ha anat a la botiga de la viuda de Roca per recollir els llibres indicats. Després de notificar a l’encarregat l’objectiu de la visita, aquest no el va poder atendre perquè estava ocupat en la impressió d’uns papers per al general Reiset; i va afegir, a més, que la nit anterior l’esmentat general havia enviat dos soldats a endur-se’n «una porción», i que per aquest motiu podria ser que en faltessin uns quants dels que duia anotats per recollir. Davant aquest fet, Avellà, el vicari general, passa l’expedient a l’intendent de policia perquè faci declarar l’encarregat de la botiga de la viuda de Roca.

La cosa es va complicant de mica en mica. El 3 de març la viuda de Cagigal dóna poders per poder reclamar els llibres. L’apoderat, Miquel Ma. Sanromà, el 23 d’abril de 1825, exigeix que se li retornin els llibres que s’han endut al dipòsit (per estar prohibits a Espanya), perquè té previst poder-los retornar a França com a propietat de la viuda tal, i queda manifest en el testament segons el qual se la considera cohereva «y como a tal le pertenecen los libros estrangeros de este en virtud del convenio particular hecho con la referida Dª Vicenta su Hermana [del marquès]». Sanromà fonamenta la sol·licitud en el decret d’octubre de 1824, al qual ja ens hem referit més amunt, que permet la reexportació dels llibres estrangers.

Paral·lelament, i pel que es dedueix de la nota del revisor Constants del 25 d’abril de 1825, Avellà el 4 de març li havia demanat que passés a esborrar, per a l’expurgació, el que considerés convenient, el qual, un cop fet, relaciona els títols amb l’excepció del de Cervantes, perquè li han fet arribar les Novelas exemplares i no el Quijote. El 22 de juny la viuda s’adreça una vegada més a l’intendent de l’Exèrcit de la província per saber si hi hauria cap inconvenient a concedir-li un guia per poder recuperar els «libros estrangeros parte prohibidos y parte sospechosos que están depositados en la Secretaría de Cámara de la Diócesis…» i que pertanyien al seu espòs. La resposta del 15 de juliol de 1825 és molt clara: el termini per a la reexportació de llibres estrangers donava un termini de tres mesos i ja han expirat, i en conseqüència no es poden enviar a França. Sense cap més notícia, el 1831, sense més data, José Cagigal, el fill segurament, demana llicència per poder representar una tragèdia que ha escrit.

EPÍLEG

Repetint novament la pregunta de si ha estat mai possible expressar-se lliurement, convindria fer una llarga el·lipsi i afegir l’actual censura que es pateix a Internet, per a la qual, malgrat el que ens vulguin fer creure, no cal anar a països massa llunyans. Aquí mateix, com una demostració del continu desplaçament de les eines controladores que ha significat que de l’Església passés a mans civils, ara és el sector econòmic qui en fa les funcions. Com ens podem explicar que a l’estiu de 2008 es condemni un blocaire a pagar nou mil euros a la Societat General d’Autors i a retirar del bloc en qüestió els continguts que resulten ofensius a l’organització? La causa la trobem en el fet que el propietari del bloc hi va penjar un vincle on s’informava sobre una tècnica, coneguda com a Google bombing, que s’havia utilitzat per tal que, en introduir el terme lladres en el famós buscador, aparegués la pàgina web de la sgae en primer lloc. Com si els anys no haguessin passat, el jutjat va resoldre que, encara que no fos autor de les opinions expressades al seu bloc, sí que n’era el col·laborador necessari com a administrador de la pàgina web, en aquesta lesió del dret a l’honor. És exactament del que es podia acusar un impressor o editor, amb les lleis d’impremta a la mà de fa gairebé dos-cents anys, quan en cas de demanda de l’autoritat no donaven el nom de l’autor que li havia lliurat un text per publicar.

1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 28.

2. Ibíd., pp. 94 i ss.

3. Ibíd., p. 188.

4. AHN: «Consejos-Imprentas 11340», exp. 9.

5. «Si la imprenta es libre, las ideas se uniforman, y la opinión pública se hace más compacta sobre cualquier resolución del Gobierno ó de las Cortes. Sin la publicidad ¿qué serían de los gobiernos constitucionales? Nada; porque todo lo que harían pasaría en silencio, y solo muy pocos estarían al corriente de sus disposiciones. Esto equivaldría á no tener libertad», Magí Pers i Ramona: El instructor de las clases jornaleras, Barcelona, Est. Tip. Narciso Ramírez, 1862, p. 79.

6. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 233, n. 122.

7. El text complet es pot llegir a l’apèndix documental.

8. El 1914 el capellà Ignasi Verneda escrivia a Les Societats recreatives, «Treball que guanyà el premi […] per la “Joventut Católica”» de Terrassa en 1908 unes recomanacions sobre la tipologia del fons de la biblioteca que havia d’estar format de «llibres instructius, ja literaris, ja científics, ja morals, predominant els dos últims per ésser de més trascendència i utilitat»; «s’exclouran els llibres que pregonin fins contraris a la cultura científica i literària i a la moralitat», i això vol dir els «amatoris, viciosos […] les novel·les impúdiques den Zola […] els impius i antirreligiosos den Rousseau, Voltaire […] i els socialistes Kropotkine, Tolstoi…»; tampoc no hi haurà «llibres mestiços i de literatura lliure o bé de creences neutres que formin una atmosfera indiferenta en la república de les lletres».

9. AEB: «Circulars», 1825. El text íntegre d’aquesta circular es pot llegir a l’apèndix.

10. AEB: «Communium», 1814/134 i 1815/156.

11. En aquest sentit, és interessant el que diu Marcelin Defourneuax a Inquisición y censura de libros en la España del siglo XVIII, Madrid, Taurus, 1973, pp. 39 i ss., quant al fet que la necessitat de modernització feia necessari tenir coneixement d’obres científiques i tècniques, però que la Inquisició va procurar impedir-ne l’entrada.

12. La Reial Cèdula de 12 de maig de 1824 es va publicar al Diario de Barcelona i es pot llegir a l’apèndix.

13. AEB: «Censura», 1800.

14. AEB: «Communium», 1816/159. Vegeu l’apèndix documental.

15. Reproduït a Marcelin Defourneaux: Inquisición y censura…, op. cit., pp. 81-82.

16. Lucienne Domergue: La censure des livres en Espagne á la fin de l’Ancien Régime Madrid, Casa de Velázquez, 1996, p. 35. Assegura també que, en aquest mateix sentit, a partir de 1805 s’havia de dur un registre de les obres censurades amb un resum dels motius que l’havia dut a ser acceptada o rebutjada.

17. Ibíd., p. 288.

18. Manuel Tuñón de Lara: La España del siglo XIX, 2 vols., Barcelona, Editorial Laia, 1977, p. 384.

19. Enric Jardí i Jordi Rubió i Balaguer (pr.): Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença, Barcelona, Editorial Aedos, 1960, p. 171.

20. Vicente Llorens: Liberales y románticos. Una emigración española en Inglaterra (1823-1834), Madrid, Editorial Castalia, 1968; Enric Jardí: Antoni Puigblanch…, op. cit., pp. 190-191.

21. Vicente Llorens: Liberales y románticos…, op. cit., pp. 70 i ss.

22. «Las emigraciones españolas de principios del siglo XIX coincidieron con el establecimiento en Francia e Inglaterra de empresas editoriales que tenían puesta su mira en los recién liberados países americanos de habla española, donde sin cortapisas inquisitoriales ni otras limitaciones se abría un nuevo mercado de libros que a la España absolutista se le iba forzosamente de las manos. Son los años en que la revolución industrial repercute en el libro y la literatura. Algunas de aquellas grandes empresas, que disponían no sólo de autores y traductores sino de revistas literarias para la propaganda, lanzaron sobre América sus productos con la misma fiebre especuladora que otros industriales». Aquest paràgraf du una nota al peu procedent del llibre de Jacinto Salas Estado político y comercial de la República Peruana de 1838 un fragment del qual mereix ser també reproduït: «El ramo de la librería es el que ha ocasionado más pérdidas y desengaños a los especuladores. Creyeron estos que bajo el aura de la libertad debían acogerse con entusiasmo en las nuevas repúblicas todas la obras célebres de la filosofía del último siglo; imagináronse que el espíritu que presidió a la redacción de la Enciclopedia debía reinar en la América regenerada. Así pues se apresuraron a mandar traducir a nuestros literatos emigrados las obras famosas de aquella escuela, y las prensas de Londres y Burdeos sudaron múltiples ediciones. Pero ¿qué sucedió? Como la revolución de América ha sido por de pronto meramente militar si bien luego se ha convertido en cuestión de independencia, sólo algunos militares compraron los nuevos libros, y aun eso, solo cuando les ofrecían cubiertos en ricas pastas; pero las escuelas y las universidades se quedaron con su Ripalda y su Heinecio. La respetable casa Ackermann de Londres, que envió a uno de sus individuos con abundante surtido de libros a México, llora aún en el día la inmensas pérdidas que ha sufrido, y hay que advertir que en México hay más población y más tendencia a las ideas democráticas que en Lima», Vicente Llorens, Liberales y románticos…, op. cit., p. 156.

23. «Las ediciones de autores españoles antiguos y modernos fueron en Londres muy escasas en comparación con las impresas durante estos mismos años en Francia. Hubo en este país proyectos ambiciosos.»

24. Vicente Llorens: Liberales y románticos…, op. cit., p. 174.

25. Enric Jardí: Antoni Puigblanch…, op. cit., p. 114.

26. Aline Vauchelle-Haquet: Les ouvrages en langue espagnole publies en France entre 1814 et 1833, Aix-en-Provence, Université de Provence, 1985, p. 89.

27. Ibíd., p. 58.

28. Ibíd., pp. 75-77, i 81. Una de les perjudicades serà la Vda. Roca.

29. Ibíd., p. 89.

30. AEB: «Communium», 1827/222.

31. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 246, n. 159: «dese Orden al Sr. Juez de Imprentas, á los Presidentes y regentes de Cancillerías y Audiencias y á todos los Corregidores del Reyno manifestándoles, ha advertido el Consejo el abuso que de un tiempo a esta parte se ha introducido de darse licencias por algunos Juzgados de imprimir obras, cuya inspección es peculiar del conocimiento del Consejo conforme a la prevenido en la Ley 24 tit. 7 lib. 1 de la Recop. y á lo mandado en las reales cédulas de 8 de julio de 1769, 20 de abril de 1773 y 9 de julio de 1778 y que en consequencia de lo prevenido en ellas, que no concedan licencias para imprimir dichas obras ni aun valiéndose, como hasta aquí, del espacioso pretexto de irlas dando y publicando por quadernos sueltos con notorio perjuicio público…».

32. Diario de Barcelona, 12 de maig de 1824.

33. «Reglamento para el nuevo sistema de administración de cruzada, formado por Real Orden por […] Martínez de Bustos Comisario Apostólico general de las tres gracias de cruzada, subsidio y excusado y aprobado por SM en 31 de mayo de 1802», ahbcn: «Ajuntament borbònic. Polític, reial, decrets», 1802, pp. 231-250.

34. AEB: «Censura».

35. AEB: «Censura».

36. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 183.

37. Mariano de Cabrerizo: Memorias de mis vicisitudes políticas desde 1820 a 1836, València, Im-prenta de D. Mariano Cabrerizo, 1854.

38. Ibíd., p. 116.

39. «Instrucción de comisarios del Santo Oficio de la Inquisición…», Madrid, Imprenta Real, 1816.

40. AHBCN: «Ajuntament borbònic. Llibre d’acords», 1815.

41. Gaspar Feliu i Montfort: La clerecia catalana durant el trienni liberal, Barcelona, IEC, 1972, p. 469.

42. Carta d’Antoni Bastinos a Víctor Balaguer del 6 d’abril de 1869 (bvb, Epistolari Víctor Balaguer, 1869).

43. José A. Ferrer Benimeli: «El discurso masónico y la Ilustración en el paso del siglo XVIII al XIX», Revista de la Inquisición, 1998, núm. 7, p. 271.

44. AEB: «Censura», 1833. S’adjunta a l’apèndix documental.

45. AHBCN: «Gremis». S’adjunta a l’apèndix documental.

46. AEB: «Circulars», 1815. S’adjunta a l’apèndix documental.

47. Raimon Ferrer: Barcelona cautiva, ó sea, diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses…, 7 vols., Barcelona, Oficina de Antonio Brusi, 1815-1821, vol. i, p. 399.

48. Gaspar Feliu i Montfort: La clerecia catalana…, op. cit., pp. 29 i 88. La pressió s’exercia des de posicions prou diverses, i una petita mostra pot ser el llibre de José de S. Bartolomé: El duelo de la Inquisición ó pésame que un filósofo rancio de la América septentrional, da á sus amados compatriotas los verdaderos españoles, por la extinción de tan santo y utilísimo tribunal dado a luz uno de los referidos, que desde sus primeros lustros tiene por gloria numerarse entre ellos…, Madrid, 1814 [obra datada a Mèxic, 16 de desembre de 1813].

49. AHBCN: «Ajuntament borbònic. Polític, reial, decrets», 1801-a (pp. 111-134).

50. AHBCN: «Ajuntament borbònic. Llibre d’acords», 1815, pp. 61-62.

51. AHBCN: «Ajuntament borbònic. Llibre d’acords», 1817.

52. AHBCN: «Ajuntament borbònic. Llibre d’acords», 1820. Vegeu l’apèndix.

53. AEB: «Censura».

54. AEB: «Censura», 1824.

55. Diario de Barcelona, 5 de gener de 1825, pp. 112-113.

56. Xavier Solà de Andrés: «Manuel de Cabanyes: aproximació literària i biogràfica», dins Manuel de Cabanyes i el romanticisme català, Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Balaguer, 2009, pp. 9-49.