Kitabı oku: «Adeu fantasmes», sayfa 2

LA LLUM BLANCA DE L’ESTRET

Em van despertar la calor i les veus del matí, vaig buscar el peu d’en Pietro i mentre estirava el meu en el buit vaig recordar que era al meu llit de joveneta, que estava sola i que encara no li havia dit res. No ens agradava parlar per telèfon quan érem lluny, ni a mi ni al meu marit, havíem fet un pacte de no envair-nos, així quan les nostres vides estiguessin lluny poguéssim agafar camins diferents, tots els camins possibles. «Bon dia», vaig escriure, estava tan endormiscada que em fallaven els dits i premia les tecles amb els ulls mig tancats. «Jo estic bé, espero que tu també». La falta de l’interrogant era el senyal: no estàs obligat a respondre’m, ja sé que hi ets.

Pel carrer, dos pisos més avall, el tub d’escapament en mal estat d’una moto reduïa velocitat, una noia cridava algú en veu alta i des del balcó de davant se sentien els cops d’estores que algú estava espolsant al sol. A l’habitació, la llum va alçar massa la pols, els objectes van quedar ben perfilats, els pensaments recuperaven l’ordre. El record de l’insomni em va fer alçar de cop, espantada: era millor que m’espavilés, que no em quedés més al llit després d’una nit tan difícil.

Vaig travessar el passadís descalça, amb les calces i la samarreta que m’havia posat per dormir. A la cuina, da-munt del forn apagat, un full de quadradets al bec de la cafetera amb la lletra prescriptiva de la meva mare i l’imperatiu d’una sola paraula: «Engegar». En passar per davant de la seva habitació m’havia fixat que era buida, però tampoc em calien proves. Sabia perfectament que estàvem soles, la casa i jo.

Quan em quedava sola en una casa que no era meva em bellugava en una mena de paràlisi, amb la precaució d’obeir i la mirada severa dels propietaris absents al clatell. Si em recomanaven que em tragués les sabates caminava descalça, si patien perquè no es trenqués una cosa jo ni m’hi acostava, com si realment em poguessin recriminar que infringia les seves regles. Conscient d’aquella tensió, intentava que no m’acollís mai ningú i quan viatjava sempre triava hotels anònims, llits amb els cobrellits de color de carmí i aquarel·les de paisatges als capçals, habitacions neutres, no invasives, on portar els meus malsons i l’insomni. Buscava consol estant sola, tot i que no ho estava mai. D’ençà que tinc memòria no he estat mai sola, sobretot a la casa de Messina. Allà, fins als tretze anys, la meva soledat estava habitada per les presències dels pares de la meva mare, que havien mort tots dos abans que jo nasqués. La casa l’havíem heretada d’ells, i durant molt de temps no es van resignar a deixar-la. Reapareixien un cop a l’any, per Tots Sants, però tenia la sensació que sempre vetllaven, fins i tot en els moments més íntims, al lavabo o mentre em deixava endur per fantasies secretes.

En aquella mateixa cuina, la Sara, la meva amiga d’adolescència, em va explicar que s’ho havia muntat amb dos nois alhora. La nostra relació estava a les acaballes, érem a tocar d’un d’aquells abandons inevitables que marquen les amistats abans d’arribar a l’edat adulta. Érem testimonis l’una de l’altra d’aquells anys de què ens avergonyíem i que hauríem preferit oblidar. Aquella tarda, una de les últimes, ens faltava poc per ser majors d’edat i jo l’envejava per haver fet allò que jo no m’atreviria a fer mai. Si hagués intentat divertir-me, els morts de la família s’haurien presentat als peus del llit per mirar-me fixament en silenci, n’estava segura. Els morts són jutges gelosos de tots els actes que ja no poden fer, dels errors que ja no poden cometre, de les diversions dels supervivents. Els morts de la meva mare s’havien quedat a la casa amb l’objectiu específic de conèixer-me, la neta que va néixer després del traspàs. El meu avi, interceptant el primer ictus just abans que es manifestés, va acostar el cotxe al voral i es va deixar morir a l’autopista, amb els quatre intermitents posats; la meva àvia va caure malalta al cap d’uns mesos, tenia un càncer; i així la casa va acabar en mans de la seva única filla, la meva mare. Els dos ancians ens venien a visitar la nit de Tots Sants, quan jo deixava el pa i la llet preparats a tau-la. L’endemà al matí em trobava que s’havien begut la meitat de la llet i s’havien menjat la meitat del pa, un sobre amb un bitllet, els dolços d’ametlla amb forma d’os de mort, durs i impecables, que jo rosegava fent-me mal a les dents, i la típica fruita de massapà, intacta perquè era tan dolça que feia vomitar. Per atipar-te només calia mirar-ne la perfecció: esculpida i acolorida amb for-ma de figa de moro, de grans de raïm i de talls de síndria. Que fos la meva mare qui fes el paper dels morts i fes tota la comèdia no feia que aquella visita nocturna resultés menys verídica. Aquesta era la mort que jo coneixia fins als tretze anys: una línia recta i cega que tenia a veure amb l’herència i l’inevitable pas del temps, un lloc d’on les persones només tornen un cop l’any per una festa, un fet desafortunat però, al cap i a la fi, fèrtil. Era així, i no em feia por.

Després, un dematí, el meu pare va desaparèixer.

No com els avis que ja s’havien fet grans abans que jo nasqués, no com quan un accident o un infart posen fi a una vida. La mort és un punt tancat, mentre que la desaparició és la falta de punt, d’un signe o altre de puntuació al final de les paraules. Qui desapareix redissenya el temps i per a qui sobreviu comença un cercle d’obsessions. El meu pare, aquell matí, havia decidit esfumar-se, va tancar la porta davant meu i de la mare, que no ens vam merèixer cap comiat ni explicació. Després d’unes quantes setmanes d’immobilitat al llit matrimonial, s’havia aixecat, havia aturat el despertador a les sis i setze i havia sortit de casa per no tornar mai més.

A un quart de vuit em vaig llevar per anar a escola, aleshores estava acabant la segona etapa, i vaig anar al lavabo a dutxar-me després de creuar el passadís com havia fet tota la vida, com el travesso encara ara d’adulta: amb calces, samarreta, descalça i tres quartes parts de mi encara endormiscades. A la taula de la cuina hi havia la llet i les torrades, però passant per davant de l’habitació gran vaig notar una absència (la insuficiència d’un lloc, el seu no ser suficient: ni l’habitació presó havia aconseguit frenar-lo). Feia temps que el meu pare llanguia entre els llençols, amb un dolor psíquic, del qual ningú m’explicava res, però jo n’intuïa moltes coses. Sabia que era allà, i que després de l’escola faria veure que havia dinat amb ell. Sabia que no menjaria i sabia que donaria una altra versió dels fets, tant a mi mateixa com a la mare. Però aquell matí, en l’acte de no mirar hi havia una percepció d’irrevocabilitat.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta reconstrucció és un relat que em vaig inventar després, afegint el que vaig descobrir a la tarda, és a dir, que el meu pare se n’havia anat, però aquella sensació falsa va acabar essent més certa que la mateixa veritat. La memòria és un acte creatiu: tria, construeix, decideix i exclou. La ficció de la memòria és el joc més pur que tenim. De tornada cap a casa, des del fons del carrer vaig sentir la fúria que hi havia a casa, la vaig notar tan bon punt vaig trencar la cantonada, i també els plors de la meva mare. Cridava el nom del meu pare. Encara no havia entrat que ja va començar a escridassar-me i atacar-me: el teu pare ha marxat, el teu pare ens ha deixat. Tot i que a la comissaria ens havien dit que havíem d’esperar setanta-dues hores per denunciar la seva absència, ella no volia esperar ni un dia per fer-me saber allò que ella ja sabia, allò que totes dues sabíem: un home deprimit s’havia allunyat conscientment i per sempre de la vida i de nosaltres dues.

Així, a tretze anys em vaig convertir en la filla d’un desaparegut: els morts de veritat es moren, els enterren i els ploren, mentre que el meu pare va desaparèixer de la nit al dia. I per a ell no hi hauria cap 2 de novembre ni cap calendari, no en tindria més, i la meva mare i jo tampoc. Aquell any no vam celebrar el Dia de Difunts i els avis no ens van venir a visitar. Com a recompensa, a mi em va venir la regla per primer cop justament el dia 2. Pel que fa a la casa, es va convertir en un lloc sagrat on el meu pare podia tornar en qualsevol moment, i ara la mare se la volia vendre. Què se’n faria, el dia que es presentés a la porta, fos com a viu, com a zombi o com a fantasma, reclamant la seva meitat del llit i el seu lloc a taula?

L’olor de cafè cremat em va transportar al present, vaig clavar els ulls a la paret de la cuina, l’única de la casa confrontant amb una altra casa. Hi havia viscut una família de cristians evangèlics que feien molt de xivarri. A la nit, la mare i jo els sentíem cantar. I quietes al sofà com si fóssim objectes decoratius, miràvem la televisió, atrapades en nosaltres mateixes, simulant que estàvem senceres, com si sempre haguéssim estat nosaltres dues soles, nosaltres dues i prou. Canten, pensava amb els ulls clavats al telenotícies. Provava d’imaginar-me set persones intentant alabar Déu al voltant d’una taula. Germans, germanes, una mare i també un adult, el pare, aquella paraula ara tan dolorosa.

–Has cremat el cafè –em va dir la mare tot entrant a la cuina amb una bossa plena de verdures.

Vaig pensar: el meu pare va desaparèixer fa vint-i-tres anys.

–T’havia preparat la cafetera elèctrica.

Vaig pensar: va desaparèixer en el no-res i després, al cap d’un temps, ja no en vam parlar més.

–Havia posat la nota al bec com em feia l’àvia a mi.

Vaig pensar: per què no en vam parlar més? –Fa gaire que t’has despertat?

Vaig pensar: per què no n’has parlat més?

–A les onze venen els paletes a fer l’última inspecció.

Vaig pensar mirant-me les cames més avall de la samarreta: m’està dient que em posi alguna cosa per tapar-me.

–Has començat a triar les coses que vols guardar? Li vaig dir:

–De les meves coses, no n’has de tocar res.

Han passat vint-i-tres anys, vaig pensar. Què he fet durant aquests vint-i-tres anys, on he estat, a qui he escoltat. Al meu costat hi podria haver una desconeguda de vint-i-tres anys que hagués nascut el dia que ell va marxar, i al costat una nena de tretze anys, clavada en aquella edat per sempre més. Vaig mirar la noia, vaig mirar la nena. La nena no creixia. No creixeria mai. Es quedaria immòbil mirant-me mentre estigués a la casa.

–Ja són aquí! –va cridar la mare des del rebedor. Em vaig posar uns pantalons verds que havien sigut d’un xandall i vaig buscar un mirall per arreglar-me els cabells. Vaig trobar un tros de vidre brut amb el dibuix d’una flor a cada costat, l’havia pintat amb les meves cosines i després havíem baixat al Passeig Marítim a vendre objectes en una paradeta. Veníem flascons de perfum de les nostres mares, ties, àvies, algun mirall, braçalets –tot espolsat, rentat i decorat amb les nostres mans adolescents. Jo, aleshores, traginava un dolor al pit que em cremava i que encara no havia explotat, una bola ardent.

Em vaig arreglar els cabells al mirall, amb les mans, cap a un costat, i va vibrar el telèfon. «Com va?», em va demanar la pantalla, «dona’m notícies quan puguis». Em va semblar que el sostre tremolava una mica.

Vaig deixar el telèfon sota el coixí i vaig sortir de l’habitació.

Al rebedor hi havia un noi de vint anys i un senyor de seixanta parlant amb la mare.

–El senyor De Salvo –me’l va presentar ella amb un somriure–, i aquest és el seu fill, en Nikos. És que la seva mare és grega.

De cop, la lleugera exaltació de la veu de la mare ens va fer existir a tots: a mi, a ells, al reclinatori de noguera i al paraigüer ple de runa.

–Grega, interessant –deixant anar una paraula rere l’altra a l’atzar i portant aquell pare i aquell fill cap a l’abisme del menjador–. Grega d’on?

Al cap de dues dècades, un altre pare entrava a casa nostra, al servei de la meva mare. La bola petita em va tornar a cremar al pit.

–De Creta –va respondre en Nikos. Va topar contra un munt de jocs de taula antics que hi havia en una cantonada i el de l’oca va caure a terra.

–Vigili –vaig dir enrabiada seguint les fitxes que rodaven per sota les cadires, i ens vam ajupir a recollir-les.

–Deixa, deixa, ja ho faig jo. –L’havia tractat de vostè i ell m’havia respost tutejant-me, no hi havia manera que aprengués a imposar l’autoritat de les jerarquies.

Mentrestant, el senyor va explicar a la meva mare la diferència entre aïllament tèrmic i acústic, i la mare va respondre que no havíem tingut mai problemes amb els sorolls, només amb l’aigua. En Nikos i jo, un cop acabada de recollir l’última fitxa, vam tancar la capsa del joc.

La meva mare mentia amb els sorolls. D’ençà que el pare havia desaparegut, a les llargues tardes de casa sentia com un nen llançava una bala de vidre contra la paret i quan rebotava la tornava a picar per fer-la giravoltar per terra, i sant tornem-hi. Al principi vaig pensar que era un dels fills evangelistes, però després el soroll ja no venia només de la paret limítrofa, em semblava sentir-lo des del passadís o al lavabo. Al cap d’uns anys, gràcies a una revista de jocs i endevinalles, a la pàgina dedicada al kitsch i els misteris vaig descobrir que l’espectre de la bala es passejava per moltes cases d’Itàlia i que els seus jocs en realitat eren el clapoteig de canonades velles.

–Ja ens ocuparem nosaltres de treure tot això –va dir en Nikos assenyalant el tauler del Monopoli que tant m’agradava quan feia primària. I també la capsa del Cluedo amb què tantes vegades havia guanyat a la mare i havia descobert el meu talent a l’hora de sospitar de les persones indicades. El joc de l’oca, on havia col·locat quatre fitxes per imaginar-me que interpretava tres contrincants diferents. El puzle de Picasso amb el retrat d’una nena que té un colom a la mà. I, finalment, el meu joc preferit, l’Scrabble, amb les normes i les lletres de plàstic que s’havien de disposar al tauler per formar paraules noves. L’últim Nadal amb el pare vam estar jugant tots tres a construir paraules cada cop més llargues i intentar fer-ne d’impossibles. Cap al final la classificació anava així: jo primera, la mare segona i el pare tercer. Però ell va col·locar locomoció i ens va guanyar de pallissa, se li van il·luminar els ulls, una onada provocada pel llebeig, ràpida i blava.

–Ja ho decidiré jo, quines coses llencem i quines no, vostès a treballar, que hi ha molta feina –vaig respondre bruscament a en Nikos.

Mentrestant, la meva mare i el seu pare s’havien posat d’acord amb l’horari: cada dia de les set del matí a les cinc de la tarda. I si podien, una mica més, no podien perdre hores de llum, s’havien d’afanyar a fer les feines més pesades quan encara no fes tanta calor. Vaig veure que en Nikos tenia una cicatriu gran al pòmul esquerre. Ni jo ni ell vam sentir la necessitat d’afegir res més abans d’acomiadar-nos. Els fills saben ser persones silencioses.

Un cop vam tornar a estar a soles, la mare i jo vam esmorzar, intercanviant quatre paraules («Com és que vas pensar en el ninot, ahir?». «En qui?». «En el ninot, aquell veí de casa». «Li agradaves, mama». «Però què dius». «Mirava pel balcó per veure’t». «Què dius?». Després, quan el sol ens ho va permetre, vam pujar al terrat i en el capvespre vaig contemplar el que m’envoltava.

Era això: terrats d’altres edificis, antenes antigues, estenedors amb llençols estesos, núvols alts que de tan fins s’esfilagarsaven, l’arqueologia dels vaixells encallats al port, el port militar replegat en si mateix i desconfiat com una destral, els mateixos perfils de sempre: difuminats, tranquils i distants. I jo: la nena que esperava el diumenge per pujar al terrat amb el pare. Obria la porta del traster, agafava el cotxet vermell i pedalava, ficant-me per tot arreu, entre les taules i el balancí. Ell es quedava quiet, dret, amb les mans a les butxaques, la mare s’abocava a l’ampit i mirava el mar esperant que tornés alguna cosa que nosaltres no podíem veure. D’aquell món no en quedava ni rastre. Al terrat ja no hi havia quedat res i després de les obres l’últim record també s’esvairia per sempre.

–No canviarà res, només el terra –va dir, en canvi, la mare, en intuir el meu temor.

Vaig seure a la gatzoneta repenjada a la paret exterior del traster. El sostre estava a punt d’ensorrar-se, i continuava essent el lloc més bonic de tota la casa, de la ciutat sencera, de tot el món, de fet. Potser per això s’ensorrava: per pudor i timidesa. La llum blanca de l’Estret estava impregnada de meravelles, era més densa que la boira i estava tocada pel mar de setembre i les fulles de palmera malaltes per culpa de l’epidèmia del morrut roig.

–Totes, les ha destrossades –va dir la mare–. Totes, quina desgràcia.

Ens vam quedar al terrat mentre la llum virava de blanca a blava i a fosca. Va passar una hora, dues hores, i les veus del carrer arribaven fins dalt, ara fortes, ara més fluixes, una simfonia completa als nostres peus. Parlaven sota nostre, el carrer en obres estava de gom a gom, parlaven per nosaltres. Si hi havia un art en què la mare i jo havíem adquirit traça durant la meva adolescència era l’art del silenci.

Cada nit, tot sopant, clavant amb força la forquilla al costat d’un pollastre cruixent i cremat, una amanida de tomàquets insípids, sopes massa salades, formatge i pastanagues, fetges i carn en conserva, ens queixàvem de la nevera, que no havia refredat l’aigua de la taula, i del forn, que no havia escalfat prou les viandes. La mare i jo volíem demostrar al pare que ens en sortíem. No et pronunciem ni tan sols avui, li recordàvem amb el tovalló que havia relliscat sota la cadira de pur cansament i ningú tenia cap ganes de recollir. I llavors, després d’haver-li manat que es quedés més enllà dels recintes d’allò innombrable, com a mínim durant la nit, exhaustes i amb un pijama qualsevol, ens ficàvem al llit.

Vam fer el mateix tan bon punt vam baixar del terrat: a última hora del primer dia a casa. Ens vam dir bona nit amb un petó a la galta, com les nenes que havíem sigut.

El matí que el meu pare va sortir de casa per no tornar-hi mai més encara no s’havia acabat: dintre meu, el rellotge no havia marcat mai la tarda. A l’hora de dinar dibuixava la frontera que separava la vida enmig dels altres, als pupitres de l’escola, de la vida de casa, i aquella frontera era: estofats de carn al forn, enciam envasat, iogurt i gelat de nata. Després de desparar taula el temps invertia la seva direcció i a la tarda les habitacions es convertien en una selva, el passadís en un canyó i l’estudi en un oceà. Jo desembarcava a l’escriptori, obria el vocabulari de grec, m’enfilava de genolls a la cadira i començava a traduir.

La meva amiga Sara era l’única que envaïa la casa. Venia a estudiar a casa tan bon punt la seva veïna sortia i deixava el gos tot sol, una gossa vella que bordava de nostàlgia. Aquell plor ensorrava les parets i les orelles, explicava la Sara, en canvi a casa regnava el silenci. Ens assèiem juntes i fèiem els deures fins tard. Per tant, hi havia algú que es refugiava a casa, la trobava acollidora i amb certs atractius. Encara que una vegada el pare l’hagués definida com el pitjor lloc on havia hagut de viure mai, cosa que jo també vaig acabar per pensar, un pis grandiós, on cada cop s’amuntegaven més mobles de diferents èpoques, on la pintura blava de les parets estava escrostonada a les cantonades. El llarg passadís acabava en un rellotge de pèndol sense mecanisme que ningú tenia temps ni ganes de tornar-hi a posar. Al cap d’un any de la desaparició del pare, la mare es va parar a mirar-lo i va dir: l’havíem d’haver posat abans, el rellotge. Va ser la cosa més semblant que va pronunciar al nom del meu pare, i la vaig envejar per haver-s’hi acostat tant, més que jo, més del que jo era capaç. En allò que havia estat el despatx del pare, quatre taulons de fusta contraxapada repenjats en maons vermells feien de prestatgeria, encara ocupats pels diccionaris d’hebreu, alemany i francès –no hi havia cap llengua de què el meu pare no n’hagués començat a estudiar l’alfabet i la fonètica i que no hagués abandonat ràpidament, i després informàtica, medicina, mineralogia, cada ciència que durant els últims anys va voler començar, com si fos una concessió, va tolerar viure amb nosaltres: les reflexions de Sèneca, la bogeria d’Erasme, les poesies sud-americanes, els as-saigs sobre política soviètica i un llibre il·lustrat sobre el terratrèmol de Messina de 1908. Abans de desaparèixer, un cop ja havia plegat de la feina, el pare llegia per no sentir el brogit de la seva infelicitat, fins que l’esforç no se li va fer insuportable.

La seva absència ens vigilava durant les tardes d’estudi, la Sara i jo ni tan sols tocàvem els seus llibres, n’hauríem comprat de nous si hagués calgut. Nenes que feien prova d’una amistat cega: jo no era amiga de ningú més i tampoc no ho podria ser mai, no deixava entreveure res dels malsons que em visitaven, i els meus ulls eren eixuts, enrolats en una forma rígida de resistència. Jo era culpable de la desaparició del meu pare: això és el que pensava, perquè era amb mi amb qui no havia volgut viure més. Era jo que me n’ocupava durant l’última època, quan la mare se n’anava a treballar (no ens podem permetre perdre el meu sou, també, deia) i cada dia em deia adeu amb la mateixa frase: estic tranquil·la, perquè sé que estàs amb el papa. Era la guardiana del meu pare, així que era la culpable de la seva fuga.

El primer dia d’institut la Sara va seure al meu costat, quan jo, vuit mesos després de desaparèixer el meu pare, exiliada de la classe on em sentia una leprosa, em pensava que la meva culpa era tan gran que em sortiria una deformitat i em rebutjarien pel meu defecte físic.

Quan el pare va desaparèixer vaig trigar uns quants dies a anar a escola. Quan hi vaig tornar, cap dels meus companys me’n va dir res, ningú em va fer preguntes. Al capdavall, a casa no hi havien estat mai: amb ell deprimit i sempre al llit, jo no tenia amics ni parlava mai de la meva família. A l’institut no hi havia els antics companys, no hi havia testimonis, però tothom tenia un pare i una mare, vius o morts, això sí. Potser alguns havien llegit al diari la història de la desaparició del meu pare: per a una adolescent no hi havia res més espantós que entrar en una classe nova i intuir que algú pot saber alguna cosa seva però que no l’hi comentarà mai.

La Sara em va venir a veure somrient, amb les seves pigues i els rínxols rossos i llargs, i em va demanar: que està ocupat? Com si realment hi pogués haver algú altre al meu costat. L’hi vaig agrair tant com al cap de deu anys al meu marit. Els meus lligams naixien de l’agraïment per qui identificava el meu buit interior. De nit, quan la Sara i jo començàvem a ser amigues, em semblava com si sentís el gos de la seva veïna que plorava i m’hauria agradat imitar-lo. Si algú m’hagués ensenyat com es feia, si el meu pare fos mort, com tots, i la meva mare hagués pogut, com les viudes, ensenyar-me la gestualitat del dol.

Però això no va passar mai, i el meu pare cada dia desapareixia una mica més.

Al matí, el trenc d’alba il·luminava les persianes despintades, la mare deia que les havíem de canviar, passar de la fusta antiga a l’alumini, més resistent i més llustrós. Ho anava dient i mentrestant continuàvem amb les antigues, de qualitat però que volien manteniment. Ella i jo no en coneixíem cap conjugació, del verb mantenir. Devia ser per culpa del nostre desordre que havia marxat el pare, devia ser per culpa d’aquells dies en què s’ensopia i nosaltres no sabíem com fer-nos-ho, per aquells cobre-llits que semblaven que no l’acabaven de tapar mai del fred, per la incapacitat de fer-li acceptar les receptes dels metges; aleshores, el nom del pare s’havia amagat a l’aigua, a les goteres i la floridura del sostre. I jo, amb catorze anys, des de les finestres espiava el mar, els vaixells, el trànsit i com es vinclava la palmera amb la pluja.

Després, la mare i jo vam viure soles en aquell pis humit, i no vam aconseguir mai estar-hi soles.

El nom del meu pare el veies en el plat del sopar, s’amagava a la fruita que es podria al rebost, a la paret hi corria un dragó i la mare cridava dient que hi tornava a haver ratolins, les tovalles ballaven i els coberts picaven entre ells, les orelles se’m tapaven fins que no s’acabava el soroll. El nom del meu pare ens intimidava, quan el respectàvem, li agafava per marxar durant setmanes, acorralant-nos entre la incomoditat i la por. Però si ens entossudíem a oblidar-lo sortia de la nevera, del calaix on hi havia els seus medicaments caducats. Es plantava davant de la taula parada, l’home que havia estat el meu pare mirava la nostra vida i ho continuaria fent sempre. Es colava per les canonades que no havíem reparat, seia al seu lloc per no deixar-lo buit i es reia de la vergonya amb què liquidàvem els àpats. El meu pare vigilava la casa com un guardià, però l’havia abandonada com un covard, i cada dia continuaven passant totes dues coses, a la tarda era un ritual feixuc, a fora plovia i el vespre servia per acabar els deures, engegar la televisió i encantar-nos davant dels anuncis.

Tu creus que és mort?, em preguntava la mare, i més enllà de les parets els balcons s’inundaven, sense que de les nostres boques en sortís ni una paraula. En canvi, dèiem: les vores d’aquesta truita han quedat seques, mama recordes el text de llatí? He tret un set pelat, demà he de comprar fundes noves per a les cadires. O també: matar els dragons porta mala sort, que n’hi ha més? I sentíem les rates. Un dragó, només un, s’amagava darrere la vitrina de fusta de cirerer de la cuina, sortia a les nits caloroses, no ens feia cas i nosaltres tampoc. La Sara m’havia explicat que havia trobat un cau de rates sota l’aigüera, preferien les zones humides, així que no era estrany que haguessin envaït casa meva amb l’aigua. A casa seva les matava el seu pare. A casa meva, jo.