Kitabı oku: «Arbre de l'oblit»
Arbre de l’oblit
Títol original: Arbre de l’oubli
© Nancy Huston, 2021
Primera edició: març del 2022
© de la traducció: Marta Marfany, 2022
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Compost en Dante 12/15 per EditaPiaf
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-125086-4-2
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.
A Cécile Raynal
I a la memòria de JRC
...híbrids plens d’argila i esperit...
PRIMO LEVI,
Il fabbricante di specchi
Ja no es tracta de dir, mestre.
Ara ja només es tracta de cridar.
ROMAN GARY, Tulipe
OUAGADOUGOU, 2016
Sortiu amb l’Hervé de l’aeroport de Newark el 12 de gener. A l’escala a Brussel·les et compres una llibreteta negra, Shayna, i hi escrius les paraules BURKINA FASO en majúscules. Totes les entrades seran en majúscules a causa dels crits que ara es desfermen dins teu.
En arribar a Ouaga l’endemà al matí agafeu una habitació al Kavana, un hotel sense pretensions que l’Hervé ja coneix, una mica apartat del centre. Desfeu les maletes, us traieu la roba, us dutxeu, feu l’amor amb tendresa, us torneu a dutxar, us poseu roba neta.
L’Hervé tenia raó: l’Àfrica és un xoc brutal. Tan bon punt sortiu a fer quatre passes pel barri, tots els teus sentits es desborden amb impressions noves. Calor intensa i seca. Una gentada pel carrer. Homes ajupits davant les botigues. Dones carregades amb nadons a l’esquena i paquets increïbles al cap. Nois en moto que fan espetegar el motor i deixen núvols de fum negre. Canalla barallant-se entre la pols vermella. Construccions sense acabar. Voreres on s’exposen fruites i verdures, deixalles i neumàtics, bateries i roba vella. L’Hervé t’explica que aquella pudor omnipresent ve del plàstic europeu que crema a l’aire lliure per tota la ciutat, les vint-i-quatre hores del dia. Xivarri, confusió, dificultat. També, però, el somriure de la gent. I la música: el ritme suau del balàfon i el tambor, que, feble o frenètic, proper o llunyà, està sempre suspès en l’aire sense que se sàpiga d’on ve.
L’endemà del dia que vau arribar, el teu cos diu prou: entre la migranya i la diarrea, la fatiga i l’estranyament, no pots sortir del llit. L’Hervé t’acaricia els cabells, et fa un petó al front, engega l’aire condicionat, informa el senyor de recepció que la seva dona s’estarà uns dies sola a l’habitació i que l’hauran d’avisar si s’arribés a restablir la connexió a internet, i se’n va a una reunió de feina.
Al migdia menges un bol d’arròs al restaurant de l’hotel, puges i et tornes a ficar al llit.
Quan et despertes, el dia ja declina, deuen ser les sis passades. El crepuscle arriba de sobte prop dels Tròpics. Travesses la petita habitació i et poses a la finestra, mirant el carrer de baix. Als Estats Units, et dius, pocs es poden imaginar una pobresa com aquesta. No, realment totes les famílies no tenen rentadora ni assecadora ni televisor ni nevera ni rentavaixelles ni cuina elèctrica ni congelador ni microones ni cotxe ni ordinador ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni...
L’Hervé et telefona per la línia de l’hotel.
Et trobes millor, Shayna, reina?
(T’encanta com pronuncia malament el teu nom, que sona com shine, brillar, o shy, tímid, en lloc de shame, la vergonya.)
Sí, una mica millor.
He trobat uns amics de fa temps. Som al cafè Cappuccino, al centre. Et trobes prou bé per venir?
D’aquella manera.
Digues a recepció que et demanin un taxi.
Rumies, prens una decisió: Mira, em sembla que val més que avui també descansi. Passa-t’ho bé, jo t’espero tranquil·lament. Així demà ja estaré recuperada.
T’estimo, Shayna, diu l’Hervé.
LA LLUM TORNA A POC A POC, FEBLE, ÉS D’UN TO GROC CERÓS, MÒRBID. L’ESCENA S’HA TRANSFORMAT EN LABERINT, UN DÈDAL DE PARETS ALTES DE GRANIT GRIS AL LLARG DE DISTàNCIES CURTES, GIREN SENSE AVISAR I PAREN DE COP I VOLTA. NENS DE TOTES LES EDATS –NADONS, NENS PETITS, NOIS, ADOLESCENTS– VAN A LES PALPENTES EN LA PENOMBRA. ALGUNS ESTAN DRETS, AMB ELS BRAÇOS ALLARGATS ENDAVANT, D’ALTRES ES BELLUGUEN A QUATRE GRAPES. XOQUEN AMB LES PARETS CONSTANTMENT. ELS NADONS NO BRAMEN, ELS MÉS GRANS NO GEMEGUEN NI PLORIQUEGEN. EN UN SILENCI ABSOLUT, VAN A LES PALPENTES BUSCANT LA SEVA MARE. QUAN TOPEN CONTRA UNA PARET, ELS FA MAL I EL PÚBLIC SENT EL DOLOR –PATAM AL NAS, PATAPAM AL FRONT–, PERÒ NO PLOREN MAI. HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN TORNEN A FALLAR. ELLS
BRONX, 1945
En una habitació amb tots els llums apagats al bell mig del barri de Morris Heights a l’oest del Bronx hi ha un llit, en aquest llit un coixí, i damunt del coixí el preciós cap amb tirabuixons castanys d’un nen de cinc anys. Dormia, en Joel, dormia tranquil, i un gemec l’acaba de despertar.
S’asseu al llit, atabalat, sense saber on és, i es queda paralitzat en tornar a sentir el gemec. Un altre cop. I un altre. És horrible. Qui gemega és la seva mare, la Jenka. Aquell so horrible li surt de la gola en riuades amargues, interminables, com un vòmit. En Joel també sent, de fons, la veu del seu pare. Tan aviat en Pavel suplica a la Jenka que es calmi, tan aviat els seus grunyits de baix acompanyen els gemecs penetrants de la seva dona.
En Joel sent com palpiten i se li acceleren els batecs del cor. «Què passa? Què passa?».
A l’altra banda de l’habitació, el seu germà Jeremy també ha parat de dormir per força, ha deixat penjant les cames fora del llit i ara, assegut, mirant a terra, es grata el cap. Sempre que el petit Joel té por busca els pares, però ara aquell acte reflex està bloquejat per les ones de pànic parental que travessen les parets. Corre per l’habitació empès per la necessitat urgent de calmar-se amb el contacte d’una pell coneguda. En Jeremy el fa entrar dins el llit i l’abraça. Al costat, els gemecs continuen. Els dos cossets magres i tensos s’estan aferrats una bona estona, en Jeremy de vuit anys i en Joel de cinc, amb pijama de ratlles blaves, idèntics tots dos tret de la talla.
Què no va bé?, somica en Joel fluixet. Jeremy, què passa?
He sentit que sonava el telèfon, diu en Jeremy amb una veu greu, com si fos una resposta.
Els gemecs de la mare es converteixen en sanglots i finalment s’apaguen. Els dos nois, amb els membres enllaçats, triguen a adormir-se.
Com cada dia el despertador els arrenca del son a les set, però de seguida entenen que res no serà com abans. En Pavel, ja vestit per anar a la feina, s’afanya a la cuina preparant l’esmorzar. No ho fa mai. No sap on hi ha les coses. Es crema amb la cafetera.
On és la mama?, pregunta en Jeremy.
Oh! Està una mica aixafada, avui, li he dit que es quedi al llit. Ja sou prou grans per preparar-vos tot sols, no?
En Joel veu un manyoc de cabells que s’alça dret al cap del seu pare. Si la Jenka hi fos li aplanaria el gall o almenys l’hi diria... però ell no gosa fer-ho. De sobte l’aire s’omple d’olor de torrades cremades i en Pavel corre cap a la torradora.
Les rascaré, encara es podran menjar, murmura agafant les llesques de pa ennegrides.
Però quan les rasca amb el ganivet, les llesques es desintegren.
La mama no crema mai les torrades, diu en Jeremy.
La mama no està mai malalta, rebla en Joel.
De fet no està malalta, diu en Pavel –i, mentre llença un munt d’engrunes negres a les escombraries, agafa una capsa de Corn Flakes de l’armari. Més aviat està trasbalsada.
Trasbalsada per què?, demana en Jeremy.
No patiu, són coses dels grans, no patiu.
Tot menjant els Corn Flakes, en Joel mira el pare de fit a fit. El gall li dona un aire estrafolari: s’assembla una mica a l’Archie, el personatge de còmic. Ara que hi pensa, en Pavel també té els ulls desorbitats de l’Archie. Aquest matí tot és estrany. Tot l’espanta. Ja fa mesos que Hitler és mort, la guerra s’ha acabat, què pot ser tan terrible? Què és?
Potser la mama està realment malalta, diu a en Jeremy en veu baixa quan tornen a ser tots dos a l’habitació.
Que no, idiota, està així pels camps. Deuen haver rebut una trucada de... Praga.
Em pensava que la guerra s’havia acabat.
No perquè la guerra s’hagi acabat ara només rebrem bones notícies fins a la fi dels temps. Que ets tonto o què?
Tota la vida en Joel associarà l’Holocaust a les torrades cremades i als galls al cap.
Segueixen més nits de plors i més matins sense la Jenka. Els nois acaben entenent que totes les germanes de la seva mare van ser traslladades de Terezín als camps de la mort de Polònia –la seva mare també–, dos germans d’en Pavel també, i cap d’ells n’ha tornat.
Altres dies les notícies són bones. S’assabenten que un cosí estimat ha sobreviscut. Que una tia va tenir la sort d’arribar al barri de Marais de París, on la van amagar uns cristians molt amables. També parlen d’un judici, en algun lloc ves a saber on.
Un dia, mentre en Pavel llegeix el Times a la sala abans de sopar, el diari li rellisca de les mans i cau a terra.
En una pàgina interior, diu a la seva dona. La pàgina 16. Pàgina 16. Com pot ser que...
El petit Joel mira com la seva mare travessa la sala, recull el diari i l’obre. Veu com li marxa el color de la cara. No, mama, es diu. No, mama, sisplau, no ploris. La Jenka s’asseu al sofà al costat d’en Pavel. Sigui quina sigui la notícia de la pàgina 16, els dos adults sembla que la trobin increïble i que la sàpiguen des de sempre. La Jenka es posa dreta... i es torna a asseure tot seguit. En Joel es fa pipí a sobre.
Tot l’oest del Bronx pateix la mateixa tensió que la llar dels Rabenstein. Es nota per la manera com la gent parla en veu baixa al mercat. Pels sospirs de les dones carregades amb bosses de carn i verdures que es desplomen a les escales per recuperar l’alè. Per l’aparença dels homes, que, amb quipà negra o gorra de vellut marró o Borsalino de feltre gris, drets o asseguts en petit comitè als parcs, amb un cigarret o un cigar a la boca, es recolzen al bastó i deixen la mirada perduda en el buit.
A casa les coses van cada vegada pitjor. Una nit la Jenka s’abraona contra les parets de la seva habitació, una altra nit s’arrenca els cabells a grapats. El petit Joel està aterrit. Com ho pot fer perquè la mare torni a ser com abans, perquè li faci carícies i rigui contenta de veure’l tan espavilat? No hi és tota. El seu cos és al Bronx però el seu esperit és a Txecoslovàquia, en un lloc que es diu Terezín. En Joel no entén gaire res; l’única cosa que pot fer és jugar amb els seus ninos i intentar millorar als escacs. Resulta que fa uns mesos a en Jeremy se li va ficar al cap ensenyar-li a jugar a escacs, però a en Joel li costa i en Jeremy sempre el guanya. Si guanyés el seu germà gran als escacs ni que fos una sola vegada, potser la Jenka tornaria a estar orgullosa d’ell, però en Jeremy apunta els resultats en una cartolina i la clava a la porta de l’armari i per ara anem Jeremy 86, Joel 0.
Des de la nit dels gemecs, hi ha hagut un altre canvi: en Pavel ha apuntat els dos nois a l’institut hebreu de l’avinguda Marion. Fins ara ell i la Jenka eren jueus laics estil «Només hi ha un Déu i nosaltres no hi creiem», un estil estès, per no dir majoritari, a les metròpolis europees d’abans de la guerra, però ara decideixen que, en record de tots els membres de la família que han perdut la vida, els nois portaran la quipà i aniran a l’escola hebrea els dimecres al vespre i els diumenges al matí.
Per a en Joel, això vol dir, resumit: aprendre a fer la hal·là i les decoracions del sàbat, encendre les espelmes per al Roix ha-Xanà i construir les cabanyes per al Sukkot. El que més li agrada, el primer any, és preparar creps sense llevat amb molta llimona i sucre per al séder de Péssah i retallar en un paper verd llargues cadenes de granotes i llagostes en record de les plagues d’Egipte. En Jeremy, com que és més gran, ja estudia l’hebreu i va a classes de Talmud Torà per preparar el seu bar mitsvà. A casa recita els passatges bíblics com un lloro de repetició i la Jenka està exultant, mentre en Joel ja no sap on ficar-se. Aprofita cada minut de llibertat per memoritzar tot el que li cau a les mans: la benedicció de les espelmes, el Shemà i v’ahavta, «escolta, Israel, l’Etern, el nostre Déu, l’Etern és un, Beneït sigui per sempre el nom del Seu regne gloriós. Estimaràs l’Etern el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i tots els teus mitjans». Tot i així, per molt que s’empassi tones de saber, sempre està crispat, obsedit pel desig de fer tornar l’antiga (és a dir, la jove) Jenka.
Als deu anys aconsegueix per fi guanyar en Jeremy als escacs. A partir de llavors, entre els dos germans esclata la guerra.
NASHUA, 1955-1960
La Lili Rose arriba al món a Nou Hampshire. El seu pare, David Darrignton, metodista d’origen britànic, és un agent de la propietat immobiliària que se les empesca combinant els trets de jove engalipador amb els de garrepa. La seva mare, Eileen, d’ascendència irlandesa i alemanya, si bé amb una educació presbiteriana, tot just està embarassada quan es casen a la Primera Església Congregacional de Nashua, l’Església Unida de Crist. La filla la bategen en aquesta mateixa parròquia, el mateix lloc on assistirà, durant tota la infància, a l’escola del diumenge.
Voleu saber si satisfaig les necessitats de la meva dona?, li agrada dir a David Darrington en to de broma. Completament! I una d’aquestes necessitats és treballar!
De fet, no ho diu de broma, parla seriosament. Així, de seguida que pot després de parir, l’Eileen reprèn l’activitat professional, que consisteix a pintar flors en targetes de vots Doehla. I ja sigui a causa dels estralls infligits als seus ovaris per les substàncies inhalades al taller o per un altre motiu, no hi haurà un segon embaràs.
La petita Lili Rose, fràgil i pàl·lida, amb els cabells d’un ros venecià, és tan bonica que l’Eileen no pot resistir la temptació de tractar-la com una nina. Li recull els cabells en una cua de cavall o en cuetes i els hi lliga amb clips i cintes de coloraines; a l’hivern li fa jerseis de mitja de color rosa i lila i a l’estiu li cus vestidets de cotó florejats; la renya quan porta la roba bruta o estripada perquè tot costa diners i els diners són una cosa que cal vigilar molt.
Què vol dir, l’ànima?, es pregunta la Lili Rose cap als sis anys. Podem deixar l’ànima al banc per invertir-hi més endavant i treure’n profit?
D’una manera o altra, totes les converses dels seus pares giren al voltant dels diners.
El pare mateix d’en David Darrington, que també es diu David Darrington, és un ermità alcohòlic i esquerp d’alè pudent que viu en una cabana de troncs al sud de Vermont amb la seva pobra dona, la Rose, i vint gats, i passa el temps bevent whisky i matant cabirols. En David fill està obnubilat per la necessitat de demostrar a en David pare que ell sí que se n’ha sortit a la vida en el pla financer, i la prova de l’èxit és que als trenta anys ja és propietari de casa seva.
Com que la casa en qüestió està situada a uns vint minuts de Nashua per la carretera 101A, no hi ha ningú, per dir-ho d’alguna manera, que pugui extasiar-se en els seus acabats perfectes, els balcons i galeries ben escombrats, els vidres que de tan nets enlluernen i el preciós camí de grava que porta al garatge, on hi caben alhora el Volkswagen Escarabat de l’Eileen i el Ford Thunderbird d’en David. Tret dels treballadors que hi van a la tardor a netejar la gespa i el camí amb l’ajut d’un bufador de fulles eixordador, només insectes, aranyes, ratolins i ocells són susceptibles d’apreciar la perfecció ostentadora de la casa, des de la moqueta de la sala dita familiar al soterrani fins al sostre de bigues impecables.
La Lili Rose no suporta el seu nom, que els seus pares es van inventar ajuntant el nom de cada mare respectiva. No suporta tampoc ser filla única, i jura que si un dia té fills en tindrà tot un reguitzell.
Atès que viuen al bosc més que no pas a la ciutat, la Lili Rose no només és filla única sinó que també és solitària. L’Eileen la deixa al matí a la llar d’infants, se’n va a treballar i la recull quan plega. Quan comença l’escola de primària fa el trajecte en l’autobús escolar: per això els altres nens no la poden convidar a casa pels berenars d’aniversari entre setmana o a les festes pijama els dissabtes. Sola a la seva habitació del primer pis o al jardí de darrere la casa, la Lili Rose canta per fer-se companyia.
Li encanta la manera com les síl·labes i les estrofes de les cançons es van col·locant formant un ordre dins el seu cervell. «Érem vint o trenta / bandolers en una colla / tots vestits de blanc / a la moda de... em sentiu? / Tots vestits de blanc / a la moda dels marxants».* Els càntics també, li encanten. «Agafa la meva mà entre la teva i que en tot lloc / la Teva mà dreta em sostingui, Senyor, Déu meu. / Com podria dirigir-me, sense la teva ajuda, / si no et tinc per guiar-me?».
Lili Rose s’enganxa a la música.
* És la traducció d’uns versos de la «Complainte de Mandrin», sobre el contrabandista Louis Mandrin (1725-1755). La cançó es va fer molt popular durant la Comuna de París (1871) i en altres ocasions al llarg del segle xx. N’hi ha una versió coneguda d’Yves Montand. (N. de la t.)
MANHATTAN, 1994
A la tornada, Shayna, quan amb prou feines tens dos anys i mig, els teus pares t’apunten a l’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s al carrer 114 oest.
La Lili Rose, ara ja titulada al City College, normalment s’està a Harlem de les vuit del matí a les sis de la tarda; per tant, és en Joel qui et porta a l’escola. Sempre feu el trajecte a peu (excepte els pitjors dies d’hivern, que, des de la cantonada d’Amsterdam, un vent glacial us colpeja, gairebé us fa caure, i en casos així agafeu un taxi). Oh, les passejades amb el pare, Shayna!, les passejades amb el pare! Sempre camines a la seva esquerra perquè en Joel sordeja una mica de l’orella dreta. La teva maneta arraulida entre la grossa grapa peluda paterna (amb una aliança d’or, que t’agrada acariciar, a l’anular), et sents completament segura i al cel. En Joel és un pare de cap a peus. El seu objectiu és fer de cada instant de la teva vida una oportunitat d’aprendre.
Pendent dels seus llavis, entens de seguida el sentit de les paraules acurçar, amitjanar i allargar. Acurceu quan feu tard: consisteix a tallar en diagonal a través del campus de Columbia; només trigueu un quart d’hora. Amitjaneu quan feu un trajecte de vint a vint-i-dos minuts en forma de L, que consisteix a vorejar (o travessar, si fa bo) el parc Morningside. I allargueu –és amb escreix el que més t’agrada– fent que duri mitja hora bona: implica agafar el carrer 120 fins a Riverside i després vorejar el parc per la riba del riu –corrent, esbufegant, rient, meravellant-vos dels arbres florits o de les piles de fulles daurades o dels munts de neu verge.
Mentre camineu aneu xerrant. Metralles el teu pare amb preguntes i sempre en sap la resposta. Quan riu per una broma teva és com si mosseguessis una llesca de pa torrat untada de mel i mantega fosa.
Joves cangurs competents, nois o noies, et venen a buscar, et porten a casa i s’ocupen de tu fins que, cap a dos quarts de sis, els passos del professor Rabenstein ressonen al passadís. Llavors, somrients, obren la porta i et veuen sortir disparada com una bala de canó, corres al llarg del passadís i et llances als braços del teu papa. I ell t’aixeca enlaire, et fa giravoltar i estavellar-te contra el seu pit.
La felicitat no té cap altra definició.
OUAGA ÉS EXACTAMENT EL QUE NECESSITO EN AQUEST MOMENT. XIVARRI, MERDER, COMPLICACIONS, PUDOR DE TUBS D’ESCAPAMENT DE MOTOS BARATES I PLÁSTIC EUROPEU SOCARRANT-SE ALS LÍMITS DE LA CIUTAT, CALOR INTENSA I SECA, POLS VERMELLA, EDIFICIS SENSE ACABAR, VORERES ON S’AMUNTEGUEN FRUITA, VERDURES, ESCOMBRARIES, NEUMÁTICS, BATERIES I PARRACS, UNA BARREJA DE MATERIALS MÉS HETERÒCLITA QUE EL TERRA DE L’ESTUDI DE FRANCIS BACON... I EL SOMRIURE DE LA GENT. PER NO DIR LA MÚSICA, EL RITME SUAU DEL BALÀFON I EL TAMBOR QUE SENTO CADA MATÍ, MIGDIA I VESPRE, FEBLE O FRENÈTIC, PROPER O LLUNYÀ, QUE VE D’ALGUN LLOC, SEMPRE.
BRONX, 1948-1950
Com que els negocis d’en Pavel prosperen, els Rabenstein poden deixar el pis de Kingsbridge Heights per una casa a River-dale. Tot i que ara cadascun té la seva habitació, els nois sempre estan com gat i gos. En concret, en Jeremy imposa al seu germà petit un regne de terror, trepitjant-li els peus descalços amb les botes, fent burla de la seva miopia, robant-li i fent-li desaparèixer les llibretes, els llapis i les ulleres, delatant-lo quan arriba tard a escola, desfent-li els cordons, lligant-li les sabates una amb l’altra, escampant-li la roba bruta pel terra de la seva habitació. Quan la Jenka bufeteja en Joel per aquestes bestieses que no ha comès, ell no gosa assenyalar en Jeremy: sap que en Jeremy també li pegaria un cop es quedessin sols.
Està aterrit de pensar que fins a la fi de la seva vida la mare estimarà i admirarà el seu germà gran més que a ell, però no sap com canviar la situació. D’altra banda, no pot esperar que en Jeremy el mati com Caín mata Abel a la Bíblia, i que així la Jenka entengui per fi que s’ha equivocat creient que el gran és més digne d’amor que el petit, perquè en aquest cas seria massa tard per rabejar-se de ser el fill preferit.
Hi ha un altre problema: en Jeremy comença a fer classes de violí. En poc temps aprèn a tocar melodies de Mahler, Dvorák i sobretot de Janácek –melodies que la Jenka havia sentit abans en concerts, a la sala municipal o a la sala de l’Òpera Nacional de Praga, i que la fan plorar per la seva joventut.
És extraordinari com has après a fer plorar ta mare amb tan poc temps, diu extasiada. No m’ho puc creure. Tres compassos de Janácek i se m’obren els canals lacrimals. Em pregunto com t’ho fas.
Sense cap talent musical, en Joel no té accés a aquests canals.
En el seu interior, el que més desitja és poder jugar a beisbol amb els seus amics després de l’escola, però la Jenka s’hi oposa.
Heu sentit parlar mai d’una cosa més idiota?, diu ella. Colpejar una pilota amb un bat, després entomar-la i enviar-la allà on era al punt de sortida, pots dir-me de què serveix, això? Pots explicar-me quina gràcia té córrer com un boig al voltant d’un camp en forma de diamant? Els teus avantpassats sabien tallar i polir els diamants: això sí que valia la pena. Un dia aniràs a veure el Museu del Diamant de Praga i veuràs de què parlo.
El Yankee Stadium només és a quatre parades al sud de casa, amb la línia 4 del metro IRT, però ni pensar-hi que en Joel pugui anar a un partit del seu equip preferit. Tots els seus amics hi tenen dret, ell no; i ell, a més, no pot estar al dia dels resultats de beisbol perquè, en lloc de comprar el Post com els altres pares, en Pavel compra el Times.
Aïllat i desgraciat a l’escola, intimidat pel seu germà a casa, en Joel s’aferra als llibres. Agafa en préstec de la biblioteca de l’escola un volum rere l’altre i els devora de la primera pàgina a l’última. A quart curs, comença a fer-ne una llista meticulosa, amb el títol, l’autor i el tema, un resum del contingut i una puntuació (sobre deu) que reflecteix la seva apreciació personal. Els seus autors preferits (10/10) són Agatha Christie, Alexandre Dumas i Jules Verne, amb A J. Cronin en quarta posició. A finals de sisè curs, la seva llista de lectures ja té vint pàgines.
Un dia la Jenka la troba a la seva taula. Impressionada, se’n meravella a en Pavel mentre sopen. A la nit, en Jeremy l’hi roba. Quan en Joel s’hi encara, l’altre ni tan sols ho nega.
Aquell paperot?, diu. No teníem més diaris i l’he fet servir per encendre el foc.
En Joel es queda sense veu.
Què passa?, continua en Jeremy. En pots fer una altra, no? Vinga, caganiu, para de fer el ploricó... No em diguis que ara aniràs corrents a explicar-l’hi a la mama!
Mentre diu això, trepitja metòdicament amb els seus sabatots els peus amb mitjons d’en Joel i li escup a la cara.
En Joel torna a la biblioteca de l’escola i comença una nova llista de lectures. Aquesta vegada en fa una còpia i l’amaga en un lloc secret –una mica com les genizes de les sinagogues, on entaforen els llibres sagrats hebreus esperant la cerimònia del seu enterrament.
Per avançar-se una mica en la preparació del seu bar mitsvà, en Joel es posa a estudiar obsessivament les regles del Talmud Torà. N’hi ha una que l’amoïna una mica, és la que prohibeix malbaratar la semença. És un dels pitjors pecats del món, Déu va matar clarament Onan per això!... tot i que, si ens ho mirem de prop, resulta que Onan va ser castigat no perquè es masturbés, sinó perquè quan el seu germà va morir i ell va casar-se amb la vídua com l’hi ordenava la Torà, no tenia ganes de deixar-la embarassada perquè els seus fills serien considerats fills del seu germà i no seus i no tindria dret de transmetre’ls els seus béns, o sigui que va decidir retirar-se i deixar que la seva semença s’escampés per terra. Però bé, sigui com sigui, la moral de la història era la mateixa, és a dir, que si vessaves la teva preciosa semença tant se valia com esdevenies impur, tant si ho havies fet expressament (per divertir-te) com si no (dormint). Segons la tradició oral, els rabins que tenen somnis eròtics la vigília del Yom Kippur o del Roix ha-Xanà no tenen dret de presidir les cerimònies. Pobres!, es diu en Joel. Deu ser incòmode haver d’anar a la sinagoga i dir: «Eh, bé, em sap greu però enguany haureu de buscar algú altre per presidir les cerimònies...».
En Jeremy ja ha celebrat el seu bar mitsvà. Diu que vol ser advocat quan sigui gran, per defensar el novíssim Estat d’Israel, però mentre espera hi ha una llei que transgredeix gairebé cada dia, la que prohibeix vessar la seva semença expressament (per divertir-se). Joel ho sap perquè les seves habitacions estan costat per costat i a través de la paret mitgera sent el seu germà gran esbufegar i gemegar un vespre rere l’altre. Deu deixar taca als llençols perquè la Jenka el renya sovint sobre aquest tema. De vegades en Jeremy protesta sanglotant: No m’he tocat, mama! T’ho juro! –I això què és, doncs?, exclama la Jenka. Eh? Què és, això? T’hi he de fúmer el nas a dins perquè admetis que això ha sortit de la teva shofkha?
En Joel sap què és rebre el furor de la Jenka de ple: et fereix en el més profund de tu mateix i et fa posar vermell com una nena, per tant està vivament, vergonyosament content cada vegada que li toca a en Jeremy i no a ell. El pitjor de tot, en les recriminacions de la Jenka, és que sempre estan relacionades amb l’Holocaust. Et penses que les meves germanes van morir perquè tu et poguessis grapejar?, diu, per exemple. Et penses que sis milions de jueus van quedar reduïts a cendres perquè tu comprometis així el teu futur? És tot el que se t’ha acudit per compensar la pèrdua dels homes més cultivats de Praga i de Viena, d’Atenes i de Berlín?
Un dia, exasperat que el renyin més que al seu germà petit, en Jeremy compra un número de Modern Man i l’amaga de qualsevol manera sota el matalàs d’en Joel. Naturalment, la Jenka el troba de seguida que entra a l’habitació d’en Joel per plegar les piles de roba que ha planxat la Deanna, la criada jamaicana. Agafa la revista, veu de què va i gairebé cau a terra. Troba que no està a l’altura per tractar una falta com aquella i avisa en Pavel.
Quan en Joel torna del seu curs de Talmud Torà aquell vespre, el seu pare el fa pujar al seu despatx, al primer pis. Agafa la revista enrotllada com un tub.
Ets tu qui ha comprat això, fill?
Amb els ulls a terra, en Joel fa que no amb el cap.
Algú te l’ha deixada?
Un cop més, en Joel fa que no amb el cap.
Llavors com és que la tens?
A en Joel les galtes li brillen de vergonya i de ràbia, però continua callat. Més que el càstig del seu pare, tem el que rebrà de mans d’en Jeremy si el delata. En Pavel fa la pregunta en diversos tons, però ell es manté en silenci. Llavors, mentre el continua aclaparant de retrets, en Pavel, teatral, comença a colpejar-lo amb el número de Modern Man. Els seus cops, tanmateix, no són tan forts com els crits: no té tant la intenció de castigar el fill, sinó més aviat de tranquil·litzar la dona.
Et penses que és per això que em trenco el toutchis? Et penses que em passo seixanta hores la setmana a l’oficina per tenir un fill com tu? Un fill que es magreja escarxofat al llit mirant schmuschkas? Te’n burles, de totes les esperances que hem posat en tu, vols convertir-te en un macarra? Aspires a això, a convertir-te en un miserable gamberro novaiorquès?
Finalment, esbufegant de manera teatral, llança la revista per l’habitació i es deixa caure a la butaca. No vull que facis entrar mai més a casa aquesta mena de chazerai, queda clar? Ni t’acostis a sopar, avui. Ta mare no cuina per a macarres. Queda clar?
Sí, papa.
NASHUA, 1963
Cantussejant sempre en veu baixa, la Lili Rose es fa gran. Viure apartada de la ciutat la converteix en una mena de pària, o sigui que es llança de cap a la feina escolar. La mestra de primer curs la lloa davant tota la classe i l’esmenta sovint com a exemple. Cap a finals d’any, convoca l’Eileen i en David.
La Lili Rose, els comunica, ja domina la lectura tan bé que per a ella seria perdre el temps que fes el segon curs.
Així doncs, la Lili Rose passa directament a tercer. Els alumnes no suporten aquella nena que en un tancar i obrir d’ulls fa les tasques que a ells els costen tant d’esforç. Es burlen dels seus vestits de nina i la tracten de mosqueta morta, marieta, llepaculs. S’inicia un cercle viciós: com més exclosa se sent la Lili Rose, més treballa, i com més treballa més la marginen.
Quan arriba als vuit anys, en David decreta que ha d’aprendre a anar en bici i l’Eileen afegeix que ha arribat el moment d’iniciar-la en la costura. Però a la Lili Rose li fan por les bicis i les màquines de cosir, dos aparells les rodes dels quals es fan girar a tota velocitat accionant uns pedals. A la nit, en els seus malsons, la bicicleta trontolla i cau, enviant-la a terra i llançant-la davant les rodes d’un camió; l’agulla de la màquina de cosir li forada els dits amb insistència, cosint-li les mans a la roba. Sempre hi ha vessament de sang, supressió del seu ésser.
Els seus pares la miren, incrèduls. Però..., què dius? Por d’una màquina de cosir? Por d’una bici? No estàs bé, oi? Però ella no cedeix. En lloc d’aprendre a cosir i a anar en bicicleta, la Lili Rose canta.
En David i l’Eileen no fan gaire cas d’aquells cants, però el temps passa i una veu càlida dins el seu cap comença a xiuxiuejar-li que té un do. La veu l’anima, li promet la glòria: un dia pujarà a escena com Aretha Franklin, amb un magnífic vestit de lluentons, i cantarà amb un micro. Milions de persones la miraran per la tele, clamaran el seu nom i es barallaran per comprar entrades per als seus concerts.
Per a la Lili Rose, aquesta veu es converteix en una mena de déu que la mira, la segueix i la vigila permanentment. S’esforça per ser digna de les esperances que posa en ella i es torna dependent de les seves lloances. Llavors demana a la seva mare si pot anar a classe de cant.
Vol cantar al cor de l’església, diu l’Eileen a en David. Seria genial, no?
En David s’empipa perquè les classes són cares. Però amb l’ajuda d’una mica de whisky i una mica de perfum, l’Eileen aconsegueix convence’l. Sí, acaba dient, si la portes tu.
Les classes les fan al soterrani de l’església, el dissabte a la tarda. El professor, el senyor Vaessen, és un jove alt d’uns trenta anys amb el rostre tapat per les ulleres i la barba. Tímida al principi, la Lili Rose es deixa anar a poc a poc davant seu. Entre classe i classe, es tanca a l’habitació i practica durant hores: intervals, acords majors i menors, armadura, indicació del compàs, tècniques de respiració, trinats, frasejats; l’art de cantar amb precisió des de l’attaca. Al cap d’uns mesos de classe, el senyor Vaessen diu a l’Eileen que els progressos de la seva filla són prometedors. La veu del cap de la Lili Rose la felicita. L’esperança comença a vibrar-li dins el pit.
El mes de juny, un dia d’estiu canicular, l’Eileen posa a la seva filla un vestit que li acaba de fer, de cotó blau clar amb unes mànigues molt curtes amb volants. Cap a dos quarts de quatre, assegut al teclat del piano, el senyor Vaessen comprova l’oïda absoluta de la seva alumna i també la seva capacitat de reconèixer els intervals sense veure’ls tocar: tercera, quinta, quarta... Dreta a la seva esquerra, la nena ho fa de meravella. Llavors ell diu: Ara, Lili Rose, a partir del do 3, pots cantar-me una sisena? Just quan la seva veu comprova el do agut i quan la gola i les cordes vocals busquen l’obertura precisa que cal per produir el la per sobre, el senyor Vaessen, amb la mà dreta al teclat, fa lliscar l’esquerra per sota del seu vestit.
El temps s’atura. El cos de la Lili Rose es torna de pedra. El la agut que tan graciosament havia alliberat en l’aire s’inter-romp, ocellet obstruït a la seva gola. Després d’acaronar-li la ronyonada i les natges menudes, la mà del senyor Vaessen baixa entre les seves primes cuixes lleugerament apartades i li acaricia la petita protuberància del sexe a través de les calces de cotó blanc, unes d’aquelles que l’Eileen li compra tres a un dòlar al Woolworth del centre, i que té cura de rentar només amb altres peces de roba blanques, perquè si es renten amb roba de color (fins i tot de colors clars, insisteix), es tornen grises o roses i no es poden recuperar mai ni fent servir lleixiu! L’Eileen explica aquestes coses a la Lili Rose molt seriosa perquè, encara que ella té una feina a fora, ve d’una llarga ascendència de mestresses de casa devotes i apassionades i vol que la seva filla domini a la perfecció les regles de l’art domèstic.
Però quan el senyor Vaessen l’estira cap a ell murmurant Quina nena més bufona, que bonica que ets, l’encanteri es desfà de cop i volta. Desempallegant-se’n, agafa la cartera, surt de l’habitació, es llança cap a l’escala i no para de córrer fins que és davant de casa. Allà, diu a la seva mare que ja no vol formar part del cor de l’església ni fer classes de cant. Per moltes preguntes que li fa l’Eileen, la nena no en dirà mai més ni una paraula.
«Què ha passat exactament i què vol dir, això?». Hi pensa contínuament. Sap que els homes poden estar excitats. És com l’electricitat, com quan prems un interruptor i s’encén una bombeta? El seu cos ha excitat el senyor Vaessen. S’ha encès una flama en el seu cos. En canvi, a ella el seu tacte l’ha deixada glaçada. Li ha petrificat el cos.
La veu dins el seu cap li diu que vagi amb molt de compte. Li diu que s’haurà de vigilar de prop d’ara endavant. La Lili Rose comença a amoïnar-se pel seu aspecte i a comparar-se amb les altres noies. Per ara no té pits, però algunes nenes de la seva classe, un any o dos més grans que ella, ja en tenen. Al vestidor, abans o després de la classe de gimnàstica, la Lili Rose les observa d’amagat preguntant-se si, més endavant, ella també tindrà els pits que tremolaran quan camini o que li botaran quan corri. Espera que no.
Es posa a fullejar números antics d’Elle. Els pren a la seva mare en petites piles de tres o quatre, els amaga sota el llit i, quan ha acabat els deures, s’afarta d’anuncis i de consells de bellesa.
Dins seu s’aboquen paraules i imatges. Les models són princeses modernes perfectes: altes i esveltes, modestament proveïdes de pit i cuixes. Amb el perfil girat cap a la càmera, caminen gronxant suaument braços i cames. La càmera capta la frescor de la seva mirada i la gràcia dels seus moviments. Les faldilles de llana, tweed o pell baixen fins per sota el genoll. Rebaixes de Nadal, rebaixes d’estiu: barretets, capells tambourin, capellines. Les pestanyes es poden allargar amb rímel –preferentment waterproof, per evitar que s’escorri en cas de pluja o de plors. Al braç: bosses de pell de totes les mides i de totes les formes, amb cadenes daurades, corretges, tancadors, butxaques, cremalleres. Als peus: botes, escarpins, talons d’agulla, botins, botes fins als genolls, fins a les cuixes. Moda femenina. Accessoris. Boines sobre cabells caoba. Dones que segueixen el marit caçador a través de la verdejant landa escocesa. Kilts que es balancegen. Dones a cavall, dones amb palafrener. Dones amb els llavis brillants color perla i amb les parpelles ombrejades de color fum. La paraula perla. La paraula fum.
Cada paraula de cada anunci per a la Lili Rose és poesia. Li agrada llegir-ne els preus, sempre rebaixats (només 12,99 $ en lloc de 19,99 $!). Els abrics de pell costen centenars de dòlars; són preciosos també perquè són inaccessibles. Es deleix pels abrics de visó, jerseis de caixmir, mocadors de seda. Passant les pàgines de paper setinat, frega la galta contra aquesta idea de suavitat. La paraula càlida visó l’omple totalment d’alegria, igual que la paraula llisa caixmir i la paraula suau seda. Cap ésser humà ha colpit tant la Lili Rose com la paraula caixmir. Lanvin, Chanel: associacions franceses d’elegància i glamur. Tot el que és glamurós ve de França, incloent-hi la paraula glamur.
S’empassa a grans glopades les dones sensuals i exuberants, en contempla els sostenidors fins a marejar-se, observa els motius de les randes a través de les quals s’endevina la corba suau dels seus pits, en memoritza els pentinats, les ungles llargues amb manicura perfecta, els panxells esvelts amb mitges de niló. Als homes no els dedica ni un instant –ni quan, brandant un diamant immens, es llancen a la falda de les dones per demanar-los que es casin amb ells. Només li interessa la bellesa muda i cara de les models. Galtes amb coloret, mans untades de crema hidratant. La Lili Rose s’atipa d’anuncis com altres s’atipen de bombons: compulsivament. Es torna insaciable.
L’Eileen està amoïnada per aquest comportament nou de la seva filla, que interpreta erròniament com una explosió narcisista precoç de la pubertat.
Mira-la, diu a en David un vespre que, al passadís, la Lili Rose s’empolaina dreta davant del mirall. Està obsessionada per les vores, les mitges, els cabells, les ungles... L’altre dia em va demanar que li comprés una faixa i uns sostenidors –als nou anys! Com és possible?
Preocupat pel mercat immobiliari i per algunes conquestes femenines menors, en David no s’havia adonat de res.
S’interessa pel seu aspecte, diu ell, és una cosa molt natural. Tu com t’ho vas fer, per atrapar-me, eh? Ungles pintades i llavis nacrats, sabates de taló..., què et recorda, tot això?
David, per l’amor de Déu!, que té nou anys! Una faixa... però quin acudit, si no té res per aguantar ni contenir!
Per què no pot jugar a princeses? Totes les nenes petites ho fan, no? Igual que els nens petits juguen a soldats.
LONG ISLAND, 1996
Per marcar el segon aniversari de la mort d’en Pavel, els Rabenstein, normalment poc atents a les festes jueves, decideixen fer un séder de Péssah a casa de la Jenka a l’East Hampton. La Claire, la criada haitiana, que viu a dues hores de metro d’allà, a Rego Park, aquell matí arriba més aviat que de costum per parar la taula festiva. Al cap de taula, seguint les instruccions de la Jenka, hi col·loca un cobert per al patriarca absent. I al centre: un bol d’aigua salada, un plat de pa matsà i una tasseta de julivert.
Tu, Shayna, que ara tens quatre anys, no pots evitar observar nerviosa la teva àvia de mirada penetrant, amb el mentó flàccid, les galtes arrugades, el nas de ganxo i d’una edat inconcebible. Veus que les mans li tremolen i que estreny fort el tovalló de lli per immobilitzar-les. Et dius que si mai t’entrebanques parlant, aquesta àvia-esparver s’abraonarà damunt teu, t’atraparà amb les seves terribles urpes i se t’empassarà com si fossis un ratolí de camp.
A la dreta de la Jenka hi ha el teu pare, l’home més guapo del món, avui vestit amb uns pantalons gris pissarra i un jersei de caixmir negre. En Joel ja no porta ulleres, perquè fa poc li han fet una operació de làser per corregir-li la miopia. Per això, malgrat els cabells grisencs i els solcs entre les celles, no sembla que tingui l’edat que té.
A l’esquerra de la Jenka hi ha el seu altre fill, el teu oncle Jeremy. Tot i que és calb, que sempre està sobreexcitat i suant, te l’estimes perquè no es descuida mai de dur-te caramels. És més gran que el teu pare, i gai. De moment es queixa de la cadena infernal de túnels i peatges que acaba de travessar. El seu company Arnold s’ha declarat «al·lèrgic a les bajanades religioses» i en Jeremy ha hagut de fer sol les tres hores de carretera entre Hoboken i East Hampton.
Al costat d’en Jeremy s’hi ha assegut la teva mare. És el seu primer séder i tu t’adones que està molt nerviosa. El seu cos no es mou, però els ulls li voletegen com si un pardal atrapat dins el seu crani fes batre les ales contra el vidre.
Tu també estàs nerviosa, Shayna. Ets la més jove de la colla i et toca a tu fer les quatre famoses preguntes de la cerimònia de Ma nishtana. Com que sabies que hauries de passar aquesta prova i volies que la teva mare en quedés molt impressionada, en Joel ha dedicat una estona cada vespre de la setmana a repassar les preguntes amb tu fins que te les has apreses de memòria.
Ara, fent un senyal amb el cap i clavant-te un copet de colze en Joel et dona el tret de sortida. Agafes aire, però quan intentes parlar de la boca només et surt un esgüell de ratolí. T’escures la gola i repeteixes la pregunta que dona nom a la cerimònia i l’obre: «En què és diferent de les altres, aquesta nit?».
Perfecte, reina, diu la gran urpa d’en Joel damunt la teva maneta menuda. Bravo. Som-hi, vinga, tu pots amb les preguntes.
Enganxant-te a la calidesa del teu pare, dius: «Car totes les nits mengem pa amb llevat o pa àzim; per què aquesta nit només mengem àzim?».
En Joel t’ha explicat que al séder de Péssah es menja pa sense llevat per recordar que durant la llarga travessia del desert del Sinaí per fugir de l’esclavatge, els jueus no tenien llevat.
«Car cada nit mengem tota mena d’herbes; per què aquesta nit només mengem herbes amargues?...», julivert, en aquest cas, et va informar en Joel. No suportes el julivert i esperes que no t’obliguin a menjar-ne.
«Car totes les nits», continues amb coratge i obstinació, la veu una mica menys tremolosa ara que arribes al final, «no suquem res ni una vegada, per què hem de sucar aquesta nit dues vegades?». En Joel et va explicar que cadascun de vosaltres havíeu de sucar un bri de julivert en aigua salada i sacsejar-lo tot seguit, en record de les llàgrimes salades que van vessar els jueus en l’època de l’esclavatge a Egipte.
Ara t’afanyes a fer l’última pregunta, la que parla d’estirar-se. «Car totes les nits mengem asseguts o estirats; per què, aquesta nit, mengem estirats?». T’esperaves que tots els convidats s’escarxofarien als coixins que hi havia escampats pertot arreu al saló de la Jenka, però en lloc d’escarxofar-se estan asseguts drets com un pal, solemnes... Tots tret del pobre oncle Jeremy, que pica de peus a la cadira llançant miradetes a la Lili Rose. Saps que necessita nicotina i es pregunta quan es podrà esquitllar al jardí a fumar amb la seva cunyada.
Per fi heu passat la prova. A l’altra banda de la taula, la mare et felicita amb un immens i càlid somriure, Shayna..., però, girant ostensiblement la mirada, aixeques cap al pare uns ulls adoradors. La Lili Rose es posa dreta tan de sobte que està a punt de tombar la cadira.
Què, ens en fumem un abans del tiberi, Jerry?, diu ella, fent que s’il·lumini la cara d’en Jeremy, que s’enfosqueixi la d’en Joel i que es posi vermella de ràbia la de la Jenka.
L’HERVé I JO FEM SERVIR OUAGA DE BASE MENTRE ESPEREM PER MARXAR LA SETMANA QUE VE CAP A MALI, SOTA L’AUSPICI DEL TURING PROJECT, PLANTAR DEU MIL ARBUSTOS A LA REGIÓ DE MOPTI. REFORESTACIÓ. VAL MÉS GERMINAR QUE GEMEGAR, EM VA DIR L’HERVÉ AHIR AL MATÍ MENTRE ESTÀVEM ESTIRATS DE COSTAT AL LLIT ESTRET DESPRÉS DE L’AMOR, I VAIG ESCLATAR A RIURE. VAL MÉS FEIXA QUE QUEIXA, VAIG REPLICAR JO, I VAM RIURE TAN FORT QUE VAM HAVER DE TORNAR A COMENÇAR LES CARÍCIES DES DE ZERO.
BRONX, 1952
En Joel també, als dotze anys i mig, comença els preparatius per al seu bar mitsvà. El tutor que li assigna la sinagoga de l’avinguda Marion és un noi jove amb el nas ple de grans, els cabells greixosos, les dents podrides i una halitosi severa. En Joel aprèn a articular llargues frases en hebreu sense respirar pel nas. Les paraules li ballen als llavis. El tutor, sorprès per la pronúncia impecable, assenteix amb el cap i li fa reverències.
Per fi arriba el gran dia. En Joel se sent a punt. Té ganes que la Jenka estigui més orgullosa d’ell que d’en Jeremy. La sinagoga és plena a vessar, els seus pares estan asseguts a primera fila, el seu germà providencialment absent –i ell, Joel Rabenstein, és el centre d’atenció. Alt i majestuós en el seu vestit daurat, el rabí obre amb solemnitat el recambró de fusta que conté el Séfer Torà i desenrotlla el pergamí per a ell sol. Tot és com ha de ser, tret que... En Joel té molèsties a la panxa. Se li recargolen els budells. Quan aixeca el cap, els seus ulls troben els del rabí i la mirada del sant home s’enfonsa dins seu fins a les profunditats.
En Joel comença a cantar els versos en hebreu. Ho ha memoritzat tot perfectament, però, cosa estranya, mentre la seva veu desgrana els passatges de Reis 18, l’escena que descriu comença a viure dins seu; és com si les paraules engendressin la realitat a mesura que són dites. En Joel es troba entre els profetes que, al mont Carmel, dubten entre dos déus. Els veu saltar a l’altar i posar-se a cridar. Quan Baal, el fals déu, no respon, es claven espases i llances a la carn, fent brollar la seva pròpia sang. En Joel continua articulant el text, però cada vegada té més mal de panxa perquè està trasbalsat pel que mostren les seves paraules: fulles afilades que penetren el cos dels toros i el dels homes, la sang que raja, els homes que tallen els toros a trossos i els cremen a l’altar, el foc del Senyor que cau, consumeix la carn i asseca l’aigua fins a l’última gota.
En Joel té el cor a la punta dels llavis. El rabí, tornant a enfonsar la mirada en la seva, veu que no hi creu.
Ara ja arriba el final de la cerimònia. El rabí cobreix el cap d’en Joel amb una tela blanca gruixuda –després, posant les mans sobre la tela, es vincla i li diu en veu baixa: «Estreny el cul i continua».
Atònit, sol, invisible, en Joel rugeix amb violència.
Ja s’allunyen, el rabí li porta el xofar als llavis i ell hi bufa a dins. En Joel sap que l’instrument representa la banya del boc que s’havia embrancat al sotabosc. La idea és recordar a Déu el mèrit d’Abraham, amb l’esperança que Ell perdonarà als homes els seus pecats. «No oblidis!», imploren les notes d’or enfilant-se a través de l’aire cap al Tot Poderós. «Abraham estava disposat a sacrificar el seu fill! Bé mereixem una petita reducció de la pena a canvi, no?».
Al cap d’un moment, les notes flotants alenteixen i s’apaguen, significant al món que en Joel s’ha convertit en un home... un home jueu. Veu que la Jenka el mira, radiant, amb els ulls plens de llàgrimes. Però quan la gent s’aplega al seu voltant per felicitar-lo –Mazel tov! Mazel tov!– es fa un quàdruple jurament en veu baixa: no dirà mai més cap cosa en la qual no creu, ni menjarà animals, ni portarà la quipà, ni posarà mai els peus en una sinagoga.
La Jenka està horroritzada perquè el seu fill petit de sobte es nega a menjar la seva sopa de pollastre, els seus bagels de salmó fumat i la seva carpa farcida. Vey ist mir! Sospira i se’n queixa a en Pavel, però el noi continua intractable. Està tranquil i resolut en la seva decisió de consumir només verdures i productes làctics. Quan els seus pares tenen convidats a sopar, es queda al seu lloc en silenci, pica una mica d’amanida de col i de pastís de poma i es disculpa educadament. Sortint del menjador sent els adults sospirar i lamentar-se en veu baixa de veure’l tan pàl·lid i magre. Com pot ser, no menjar carn?, diuen mentre es tornen a servir una mica més de bou a la Stroganoff de la Jenka. L’home és carnívor per naturalesa. Caça des de la prehistòria!
BOSTON, 1965
Quan en David Darrignton pare sucumbeix a una cirrosi l’any després, els seus quatre fills i les dones respectives comprenen que hauran de passar una estona a l’infern. No només hauran d’organitzar les exèquies per al vell ermità, sinó també repartir els seus béns florits, trobar nous propietaris per als seus gossos psicòtics, vendre la seva cabana de troncs i trobar una solució per a la Rose, la mare, el cos i l’ànima de la qual decauen a correcuita.
Estirada de bocaterrosa davant la llar de foc, la petita Lili Rose fa els deures mentre en David i l’Eileen discuteixen de tot això a la sala havent sopat.
Ves-hi tu, àngel meu, diu l’Eileen.
No hi puc anar tot sol. Serà un infern. Sense tu no ho suportaré.
Però qui s’estarà amb la Lili Rose?
Sí, ho sé. Hem de col·locar-la en algun lloc.
Potser es podria quedar amb els meus pares a Concord.
Es moriria d’avorriment...
I si l’enviéssim a casa d’en Jim i la Lucie a Boston? Allà hi ha tota una tropa de cosins més grans que poden estar per ella.
Però amb prou feines els coneix!
Bah, així es coneixeran.
N’estàs segur? No m’havies dit que aquesta branca de la teva família pertany més aviat als... baixos fons?
Merda, Eileen! Pot estar-se uns dies amb aquell coi de cosins germans! No s’encomana, la pobresa. Para de jugar als pares pelegrins del Mayflower!
Què vol dir, baixos fons, mama?
I així és com, a l’edat de deu anys, la Lili Rose es troba sola en un autobús Greyhound circulant en direcció a Boston.
La seva cosina Lola, de setze anys, la ve a buscar a l’estació d’autobusos del carrer Tremont, i l’abraça tot fumant un cigarret i mastegant xiclet.
Hola, guapa. Hòstia, que bufona que ets! Fa un temps genial, què et sembla si anem a peu? Passa’m la bossa, que te la porto.
La mama m’ha dit que em quedi a dins de casa, fa la Lili Rose fluixet.
Ah, sí? Mira, tia, tens deu anys o en tens dos? Ta mare podria deixar-te una mica en pau, no? No pateixis, torronet, no et deixaré, et protegiré, no et menjarem... Tot i que series un plat de rei!
Diu la Lola, petant-se de riure del seu acudit.
Aquell divendres, les dues noies, de bracet, s’estan més d’una hora per baixar Tremont i Columbus fins a Hyde Square. Els carrers bateguen: olors fortes, músiques palpitants que venen dels bars i dels cotxes. Entre la gentada que emplena els carrers, la Lili Rose hi veu pocs individus amb la pell clara. Els seus ulls s’obren com taronges a cada segon.
És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau d’orella i ella esclata a riure.
Noies! Noies! Noies!, prometen els rètols de neó en les fosques finestres dels bars del carrer Tremont. La sola idea que només per ser noia podria aconseguir una feina ben pagada que la seva mare trobaria immoral i que la posaria en perill, a la Lili Rose el cor li fa un bot. No sap de quin perill es tracta, però li fa l’efecte que té relació amb el que el senyor Vaessen li va fer al soterrani de l’església.
Quan finalment arriben a Hyde Park, la Lola fa entrar la Lili Rose a la planta baixa d’una casa destrossada de dos pisos, i la presenta als seus germans Bob i Steve. Són guapos, virils i més grans: amb vint anys, en Bob és gairebé vell. Els pèls a la barba li creixen tan tofuts que s’ha d’afaitar dos cops al dia. L’Steve, de divuit anys, amb els cabells més clars i amb les galtes més llises, és guapo a matar; fins i tot una nena de deu anys se n’adona. Però els nois estan massa ocupats a beure cervesa a morro, a arreglar el motor del cotxe i a provar-lo pels carrers del voltant per parar atenció en la seva cosina esprimatxada que ve de pagès. Aquell mes de juliol la ciutat està immersa en la canícula; en aquell piset s’hi ofeguen. Cada vespre, després d’un àpat de macarrons o d’arròs en plats de plàstic, la Lola s’enduu la Lili Rose a badar pels carrer del barri.
Durant quinze dies a Hyde Square, mira la tele, juga a cartes amb la Lola, observa en Bob i l’Steve aguantant-se la respiració. És el seu primer contacte amb éssers que van flotant d’un dia a l’altre, s’empassen el que troben de menjar, s’estan on poden i xerren amb tothom qui topen. Éssers sense estructura ni pla ni projecte, sotragats per coneixences casuals i forces en presència, sense cap altra certesa que l’església del diumenge.
Quan torna a Nou Hampshire, la Lili Rose no és del tot la mateixa.
A partir d’aquest estiu dels seus deu anys, s’esforçarà a fer de la seva existència una trama ben ordida, amb el lloc en abscissa i l’hora en ordenada, i una activitat constant per evitar caure pels foradets de la xarxa i anar a parar de tomballons en una vida de caos semblant a la dels seus cosins de Boston.
MANHATTAN, 1998
La sents, Shayna, la rivalitat latent que enfronta en Joel i la Lili Rose. És en l’aire talment l’olor de les clavegueres, feble però persistent. Comences a tenir una idea vaga d’on ve tot això: té relació amb el fet que la Lili Rose no t’ha portat dins el ventre ni t’ha parit. Ja fa estona que vas descobrir que per treure-la de polleguera n’hi ha prou que us tanqueu en banda tu i el teu pare. «No és culpa meva, et dius, si el papa és més simpàtic que la mama».
L’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s pot ser ecumènica: als passadissos de l’entitat, és evident que tothom creu en Déu. Quan comences primària quatre anys després de la teva inscripció precoç, resulta que l’ofici matinal a la capella és obligatori. Això fa empipar en Joel, però la Lili Rose creu que seria un error canviar-te ara d’escola: necessites continuïtat. O sigui que t’aconsellen que aprofitis aquell moment per fer revisió, pensar en una altra cosa o fins i tot llegir discretament, com vulguis.
Que siguis una descreguda durant l’ofici, passa; però en fer-te gran cada vegada et fa patir més ser l’únic alumne de l’escola que no celebra ni Nadal ni Roix ha-Xanà, ni Pasqua ni Yom Kippur. Acabes queixant-te’n a en Joel i la Lili Rose.
Per què els ateus no tenen mai res a celebrar?
Es miren, desconcertats, en parlen i decideixen fer una petita concessió. Després de fer-te entendre bé que no creuen més en els fantasmes, els trols, les bruixes o els homes llop que en els troncs ardents, els peixos multiplicats o la gent que ressuscita després de la mort, et donen permís per celebrar Halloween.
Així, cada any a partir dels teus set anys, la Lili Rose et compra una disfressa a la botiga del cap del carrer. Preocupada per evitar els estereotips de gènere com ara princesa, nina Barbie o alguna altra fada, tria disfresses que tu trobes d’allò més frustrants: granota, gat, guineu. Tot seguit et frustra encara més acompanyant-te a fer la ruta dels caramels –només per dins del vostre edifici, és clar. Quan protestes, t’explica que les nenes marrons i les dones beix que es passegen per Morningside Heights en caure la nit corren el perill que els robin, les apunyalin o pitjor.
Trobes poc engrescador resseguir els passadissos lúgubres de Butler Hall al costat de la mare i trucar a les portes fent veure que ets un capgròs pigallat i pelut. La majoria de la gent ni es dignen a respondre, d’altres enganxen l’ull a l’espiell i se’n tornen cap dins; fins i tot els qui obren la porta deixen la cadena posada i et passen llaminadures barates per l’escletxa entreoberta.
De tornada a casa, explotes entre sanglots.
Per calmar-te, la Lili Rose t’explica que tothom està angoixat perquè Rudy Giuliani, l’alcalde de Nova York, acaba de buidar els refugis dels sensesostre, i, doncs, ara vaguen per la ciutat a milers pidolant una mica de menjar, diners o ajuda. I ens fan por, afegeix, perquè les males condicions de vida que tenen els han afectat la salut mental.
Sanglotes sense consol.
Però no t’hi facis mala sang, reina meva, diu la Lili Rose. Hi ha problemes que no són fàcils de resoldre, ni tan sols per als grans!
VULL DONAR-ME A L’HERVÉ. M’ENCANTA AQUEST TIO, M’ENCANTA VIATJAR AMB ELL. DIU QUE NECESSITO POSAR-ME A LES MANS D’ALGÚ I QUE VOL QUE AQUESTES MANS SIGUIN LES SEVES. OK, VULL POSAR-ME A LES SEVES MANS. M’AGRADA MIRAR-LI ELS DITS LLARGS I FORTS, TANT SI ESTAN OCUPATS GRAPEJANT-ME ELS PITS COM OFERINT ELS PRIMERS AUXILIS A LA VÍCTIMA D’UNA INUNDACIÓ. ENS VAM CONÈIXER AMB PROU FEINES FA SIS MESOS, PERÒ TENIM GANES DE PENCAR JUNTS TOTA LA VIDA. M’ESTIMA, ENS ESTIMEM AMB BOGERIA, POTSER UN DIA TINDRÉ UN FILL SEU, PERÒ ABANS DE PENSAR EN UN EMBARÀS HE DE TROBAR LA MANERA DE POSAR UNA MICA D’ORDRE EN EL MERDER DE LA MEVA VIDA.
BRONX, 1952-1958
Durant els dos anys següents, el cos d’en Joel comença a reaccionar a la bellesa femenina amb un seguit de reaccions en cadena que l’incomoden profundament, de tant com entren en conflicte amb el que ell considera el seu jo. Havent memoritzat els sis-cents tretze manaments tal com els va ordenar Maimònides, entén per què les dones són considerades impures i tan sovint assimilades a la mort, a la baixesa i a l’animalitat: perquè si no hi hagués res que ens en distragués, ens hi llançaríem a sobre a cada moment. En Joel veu les coses des d’una perspectiva més racional que religiosa, per això la masturbació no li sembla tant una pèrdua de semença sinó més aviat una pèrdua d’energia. I, potser per aquesta raó, decideix fer el que sigui per evitar la temptació.
Però, ai!, per la ciutat de Nova York hi pul·lulen temptacions de tota mena: noies i ombres de noies, riallades, dones joves de totes les mides, colors i formes, pits sinuosos, cuixes, galtes, clatells i panxells femenins, la meravella d’una llengua llepant un gelat, uns llavis carnosos l’un sobre l’altre per escampar el pintallavis, talons d’agulla que martellegen orgullosos la vorera, cartells de cinema que lloen els encants de Jean Harlow, d’Ava Gardner i sobretot de la riallera Marilyn, fràgil i irresistible...
Progressivament, en Joel posa en pràctica una tècnica en tres etapes: 1) Mirar fixament la persona o l’objecte del teu desig roent; 2) transformar aquest color vermellós en semàfor vermell; 3) frenar i girar.
Perfecciona la tècnica amb molta paciència: al cap d’uns mesos ja en nota els beneficis i en menys d’un any la domina a la perfecció. Segons ell, és l’únic noi capaç de tallar d’arrel les ereccions. N’està orgullós, és gairebé un presumptuós. Sí: en Joel Rabenstein sap apagar el desig, ni més ni menys, és espatarrant! El seu cos, a diferència del de la majoria de joves, l’obeeix al peu de la lletra. Per això, com els hindús que practiquen el brahmaxari, disposa de grans quantitats d’energia suplementària per als seus estudis. I se’n serveix amb encert. Quan Hugh Hefner publica el primer número de Playboy el desembre del 1953, els amics d’en Joel s’hi tornen addictes d’un dia per l’altre. Ell, girant-se tranquil·lament, s’absorbeix en lectures d’antropologia cultural: Ruth Benedict, Margaret Mead, Franz Boas. Desitja afartar-se només de llibres. Passa tot el temps lliure a la secció de Kingsbridge de la biblioteca pública de Nova York.
De què van, tots aquests llibres?, li pregunta la Jenka. D’animals, murmura en Joel.
Ah, molt bé, així que de cop i volta els animals t’encanten. Què tenen, els animals?
Oh! Em faig moltes preguntes sobre els animals.
Obsessionat pel patiment que infligeixen els humans a les altres espècies, copia llargs passatges dels llibres que agafa en préstec, i els continua amb els seus propis pensaments, comentaris o preguntes. Omple amb la seva lletra grossa i regular un bloc de notes groc rere l’altre. Després d’haver copiat els primers capítols del Gènesi, en els quals Déu concedeix a l’home el dret d’anomenar i dominar els animals de la terra, del mar i del cel, encercla aquestes citacions amb signes d’exclamació.
«Mal començament», gargoteja al marge. «Imbecil·litats totals. Parlant clar, Déu no existeix fora dels cervells humans. És bàsicament la projecció dels nostres propis defectes. L’hem fet a imatge nostra: colèric i egoista, irritable i incoherent».
Estudia les diferents maneres en què, al llarg dels segles, els homes (gairebé mai les dones) han degollat els animals i n’han tallat els cadàvers a trossos. Compulsa no només les lleis de la carnisseria caixer i halal, sinó també les de les corrides de toros i les del sacrifici vudú.
De vegades, quan en Joel no és a casa, la Jenka fulleja els blocs de notes del seu escriptori i llegeix els seus escrits.
«A tot Europa», llegeix la Jenka un dia, amb les celles arrufades, «van fer pujar els jueus en vagons de bestiar per portar-los a sacrificar. Però abans de tractar els jueus com bestiar, havien tractat les bèsties com bestiar. Amb quin dret oprimim els animals? Després d’haver-los capturat i sotmès, van forçar els africans a treballar de sol a sol. Però abans de reduir els africans a l’esclavatge, havien reduït les vaques a l’esclavatge. Amb quin dret oprimim els animals? Abraham estava disposat a sacrificar Isaac. En canvi, és poc probable que el pare del boc hagués estat disposat a sacrificar el boc».
Pavel, pots creure que el nostre fill de disset anys escrigui aquestes coses?, diu la Jenka. Què coi és, tot això?
Aquesta nova obsessió d’en Joel la neguiteja. Hi torna a pensar quan se’n va a dormir aquell dia, i les llàgrimes li llisquen dels ulls, regalimant pels cabells fins a les orelles, i dins les orelles.
Pavel, diu, amb la veu pastosa per les llàgrimes, què serà de nosaltres? I del nostre poble, què en serà? Pavel?
El seu marit, però, ha treballat tot el dia i ja ronca.
NASHUA, 1967-1968
Quan la sang comença a rajar de dins de la Lili Rose a l’edat de tretze anys, la seva relació amb les dones d’Elle es transforma. El seu embadaliment es converteix de mica en mica en inquietud. Ara en desitja la gràcia i la bellesa per a ella mateixa: per tal d’agradar, no als nois ni als homes, sinó al seu déu. La veu de dins del seu cap, en altres temps benvolent, ara s’ha tornat des de fa una temporada el jutge sever d’un concurs de bellesa. Tres cops al dia ha d’afrontar la mirada del déu al mirall i aconseguir-ne l’aprovació.
El seu cos la decep. Despullada davant del mirall, s’observa amb deteniment les cuixes i les troba massa grosses, s’observa amb deteniment el pit i el troba pla. Ah!, si almenys es pogués posar la carn de les cuixes al pit! Però no hi ha cap manera de convèncer les calories que pugin en lloc de baixar. Desesperada, es rebenta els estalvis i es compra uns sostenidors negres pushup. Un filferro passa per dins la vora de sota les copes i una xarxa metàl·lica empeny els seus pits minúsculs cap amunt, creant una il·lusió d’escot. Amaga els sostenidors en un racó de la calaixera. A l’escola, durant les classes de mates o d’història, el seu cervell s’excita només de pensar-hi.
Un dia, l’Eileen troba els sostenidors ordenant el calaix de la Lili Rose.
David, li diu aquell mateix vespre, això ho hem de parar. La nostra filla perd de vista tots els valors cristians que li he inculcat.
Treu bones notes, objecta en David.
Si badem acabarà com la Lola, embarassada als divuit anys.
A en David l’agafa desprevingut. La Lola, que havia deixat l’escola als disset anys per agafar una feina de caixera de nit en una estació de servei, havia portat al món el seu primer fill als dinou anys... i, com que la criatura no tenia cap pare en concret, al cap de dos mesos la Lola havia començat a fer cantonades. En David sap pel seu germà que la vida de la Lola és sòrdida. S’imagina efluvis de cervesa i d’escombraries, quartos de bany de rajoles blanques, burilles de cigarreta sucades al cafè i, en les tristes acrobàcies etíliques al seient de davant dels cotxes, sivelles de cinturó i cadenes de rellotges barats picant-li contra les dents.
Quina idea tens?, diu en David arrufant les celles.
Podríem canviar-la d’escola.
A mig curs de vuitè? Però on l’enviaríem?
L’Eileen esmenta el nom d’una escola catòlica privada a uns quants quilòmetres de Nashua. La matrícula és astronòmica..., però, per molt mort que estigui en David Darrington pare, en David Darrington fill continua necessitant demostrar-li el seu èxit.
Entesos, diu finalment. Informa-te’n.
Des de la primera setmana a la nova escola, la Lili Rose comença a anar amb la Petula.
Al principi els seus pares estan alleujats que per fi hagi fet una amiga. De seguida que coneixen l’amiga en qüestió –mirada evasiva, pits bellugadissos, joies cridaneres–, els seus neguits es revifen. Però com que passen les setmanes i les notes de la Lili Rose no baixen, no troben cap excusa per estar en contra de l’amistat naixent entre les dues noies.
Com que la Lili Rose va saltar-se un curs i la Petula va repetir dues vegades, la diferències d’edat entre elles és gran: la Lili Rose acaba de fer tretze anys i la Petula en té gairebé setze. Ni brillant ni bonica, és una noia rodanxona i esvalotada que presumeix de transgredir el màxim de normes en el mínim de temps. Fa descobrir a la Lili Rose molts verbs nous que comencen tots per la lletra f: fumar, furtar, firar-se, flirtejar.
Com a norma general, les dues noies van a casa de la Petula després de l’escola. Allà, a mode de pagament previ pels seus cursos de pecat, la Lili Rose fa els deures de la Petula. Després, instal·lades a la galeria del darrere, que dona al riu Merrimack, practiquen l’art de fumar.
Encendre el misto amb indiferència. Quan la flama toca la punta del cigarret, aspirar l’aire a través del filtre... ah!, aquella lluïssor taronja! Deixar la primera pipada sense empassar-te-la pel sofre, però, a partir de la segona, inspirar profundament el fum. La Lili Rose ho prova fins que l’eufòria de la nicotina la porta a la molèstia de tenir el fum als pulmons. Aguanta el cigarret amb l’índex i el dit del mig. Cada dues o tres pipades, posa el cigarret en posició de llapis i li dona copets per fer caure la cendra al cendrer. Aprèn a fer com el seu pare: aguantar el fum arrodonint la boca, deixar-lo entrar a poc a poc i mirar com s’enfila amunt cap als narius i tot seguit avall cap als pulmons. En l’interval d’unes setmanes, la tècnica està a punt. La Petula s’especialitza a fer anelles de fum. Mentre que les rodones de la Lili Rose semblen bafarades de boira matinal enfilant-se del riu Merrimack a la tardor, les de la Petula són perfectament circulars, formant una garlanda de flotadors que va pujant cap amunt.
La Petula té una col·lecció impressionant de discos: desenes de quaranta-cinc revolucions i una bona vintena de trenta-tres revolucions. Els deixa a la Lili Rose, que els posa a la cadena hi-fi de la sala quan els seus pares no hi són. «Tambourine Man», «Sound of Silence», «Satisfaction»... Balla fins a quedar esgotada, dreta davant del gran mirall, mirant-se a través de les pestanyes, tirant el cap a la dreta i a l’esquerra al ritme de la música per imitar el que ha vist de Dylan o dels Beatles a la televisió. En la boca d’aquells homes, la paraula dona sembla un gemec, una coseta calenta que podrien esclafar contra el seu cos dur, abraçar i destruir. Quan escolta aquests homes cantar, el cos li tremola per dins i després es desfà com la rosada. És tan agradable que fa mal.
La Petula se’n riu dels Beatles, amb els cabells llargs ben tallats, nets i pentinats, el serrell en línia recta, els trajos amb corbata impecables, les rimes i els ritmes regulars, que signen amablement els àlbums per a colles de pijes histèriques. Escarneix Paul seduint el públic amb el seu somriure brillant, o John que es mossega modestament els llavis, vinclat en la seva guitarra, abans d’aixecar el cap just a temps per cantar la tornada. «She loves you, yeah, yeah, yeah... Nan!», se’n riu la Petula. Els Beatles són bons nois que fan veure que són dolents. Els dolents de debò són els Stones. Es nota que en saben, de drogues i de cardar.
I tant!, fa la Lili Rose empassant-se la saliva.
I l’Elvis?, li pregunta l’endemà, mentre les dues noies ballen juntes «Ruby Tuesday» a l’habitació de la Petula.
L’Elvis la Pelvis? Fas broma, no? Està passadíssim, que no ho saps? A les nostres mares, a elles, els hi agrada l’Elvis!
La Lili Rose riu i fa que sí amb el cap, tot i que dubta molt que a l’Eileen li agradi l’Elvis.
Els dissabtes van al nou centre comercial. La Lili Rose n’està encantada. Tot li agrada: els colors vius i clars, l’anonimat, els diners que canvien de mans, els tamborets alts giratoris espaiats al llarg de la barra dels cafès, la publicitat difosa pels altaveus, l’avidesa de la gent que corre cap aquí i cap allà amb un posat concentrat per comprar les seves coses, el dring de les caixes.
Les dues noies dediquen moltes hores a vagar pels passadissos dels grans magatzems, passant revista a roba interior i perfums, cremes del sol i laques, pintallavis i pintaungles en una paleta vertiginosa de tons, del rosa més pàl·lid al porpra granat.
La Petula ensenya a la Lili Rose a entrar a l’emprovador amb set peces i sortir-ne amb sis... havent-se guardat la setena per sota la roba. Cada vegada els seus grans ulls blaus innocents entabanen les dependentes.
No et va res bé?
Aquesta vegada, no. Gràcies igualment!
La Petula també s’emprova roba i surt per ensenyar-la a la Lili Rose. Com que està rodoneta, la roba sempre li estreny.
No et va una mica estreta?, demana la dependenta.
Quan es gira, la minifaldilla o la samarreta li estreny el darrere i els homes que esperen a la caixa li llancen miradetes dures com si no ho poguessin evitar.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
