Kitabı oku: «Reunió»

REUNIÓ

És una història. De reptes. De treball dur. Estrenye’s els cordons, arromangar-se, obligar-s’hi. Fort. Superar els obstacles, transcendir, etcètera. L’heu sentida abans. No és la meva vida, però està projectada darrere meu en un rectangle de més de dos metres d’alt i l’estic explicant a les cares suaus i influenciables que s’inclinen cap endavant vestides d’uniforme. Recito les frases de sempre com si fossin secrets nous. Passo de diapositiva. Al meu darrere, tot de cares enormes, diverses i somrients que porten trajos de color gris assenyalen gràfics i es donen la mà, se saluden. El projector brunzeix i els somriures es transformen en el logo descomunal del banc. Hem d’anar plegant. Em miro l’estesa de nenes. Els dono les gràcies per haver-me escoltat i espero que em facin preguntes.

Una em demana si visc en una mansió.

Els ha encantat, em diu la coordinadora del programa, i la directora fa que sí amb una mitja melena canosa i encrespada. Els llavis se li separen i deixen entreveure unes dents grogues de cafè. Estem baixant per una escala secundària força estreta i l’aire càlid m’ennuega, aquella olor de verdura bullida de les escoles. La directora em dona les gràcies per haver vingut, diu que per les nenes ha sigut molt inspirador. Crits, rialles i un ressò ensordidor de xerradissa al nostre voltant: les alumnes s’empenyen per sortir de la sala d’actes i corren cap als passadissos. Senzillament inspirador, diu.

Torno a ser a l’oficina, en Lou encara no ha arribat. No apareix mai abans de les onze. És com si cada matí una mediocritat fresca s’escapés de l’oceà, s’arrossegués entre el verdet de les roques i la sorra i llavors li brotessin uns apèndixs esmunyedissos que s’ajunten i muten i es transformen en extremitats mentre es va forjant en terra ferma fins que finalment, ja del tot format, en Lou! entra al vestíbul sobre dos peus plans en sabates enllustrades. Espera l’ascensor per pujar a l’oficina, rutilant, cames i cap al ritme dels auriculars inalàmbrics. Mai s’ha deixat enredar en tot això. Faig xerrades d’aquestes gairebé cada setmana —escoles i universitats, comitès de dones, fires de reclutament. Forma part de la feina, la diversitat s’ha de veure. ¿A quantes dones i nenes he mentit? ¿Quantes persones han vist la meva cara somrient que els recomanava aquesta empresa o aquella altra, o aquella indústria, o aquella universitat, aquesta vida? Aquesta mena de preguntes no són constructives. He de recuperar les hores perdudes del matí.

Durant gran part de la meva infància vaig viure al costat d’un cementiri. Per les finestres del davant podia veure les processons funerals serpentejant al llarg del carrer: cavalls negres seguits de carrosses negres seguides de cotxes normals de diferents colors. De vegades al davant hi marxava un home amb barret de copa i bastó. Llavors la gent: sortint dels cotxes i les carrosses i formant grupets, traginant corones de flors, barrets. Traginant taüts, també, suposo. Això no ho recordo. Es reunien al costat de les piles de terra acabada de cavar i esperaven, amb les corones ben apilades al costat, o s’estaven drets, amb flors a la mà. O amb un cap a l’espatlla. Petits éssers en la distància, abraçant-se per consolar-se. Jo m’ho mirava des de dalt.

L’any passat em vaig comprar el pis de dalt d’un edifici georgià reformat en una zona a l’alça. Els altres dos pisos els tenen llogats dues parelles jovenetes i nervioses. No hi ha nit que no es discuteixin pel volum de la música.

L’Adam i l’Evie viuen al pis de baix amb els seus noms impossibles. La primera vegada que vam coincidir a l’escala, l’Evie es va presentar primer dient que era la nòvia de l’Adam. Es va pentinar enrere uns flocs pobres de cabell ros que li queien a la cara i em va dir que treballava al món editorial. Quan la música està massa forta, pica al pis de dalt i els suplica que sisplau abaixin una mica el volum. Una miqueta i prou. La seva exasperació puntejada engega esquerdills de veu fins al meu pis.

L’altra parella és eixuta i no es fa amb ningú. Gairebé no parlen entre ells, tot i que els he sentit udolar amb entusiasme escoltant els grans hits dels noranta. Tots dos són guapos, morenos amb les faccions esmolades i els peus petits. Cada dijous al matí hi ha dos parells de botes de futbol diminutes i plenes de fang eixugant-se davant de la seva porta.

Els ritmes familiars de les nostres vides apilades s’han convertit en una mena de proximitat.

Quan sóc a la feina, sospiro pensant en el meu pis com deuen sospirar els pares quan veuen les cares somrients dels seus fills emmarcades a sobre de l’escriptori, al costat dels papers i les tasses. La meva amiga Rach —petita, consentida, enèrgica— no vol saber res de casa seva, del seu suburbi arbrat de l’oest de Londres. Diu que vol una casa més gran, un nòvio millor, més pasta! Vol totes aquestes coses sense vergonya ni subtilesa i jo admiro la seva ambició i a la vegada em fa por. A mi no me’n queda. M’he enfonsat massa, empesa per una força sigil·losa i anguilejant que se’m cargola al voltant dels membres. Però encara aguanto la respiració.

¿Què he de fer, si no?

Generacions de sacrifici, de feina dura i una vida encara pitjor. Molt de patiment, moltes esperances perdudes: tot per aquesta oportunitat. Per la meva vida. I he intentat estar a l’altura, ho he intentat molt fort. Però després d’anys d’esforçar-m’hi, de lluitar contra corrent, estic preparada per deixar de moure’m. Per deixar de lluitar. Per empassar-me l’aigua. No puc més. Potser ha arribat l’hora d’acabar aquesta història.

Mira, en Lou.

Converses

Ahir, asseguda a la lluminosa sala d’espera de la consulta privada de l’oncòloga, a Harley Street, on ja havia estat tres vegades, vaig experimentar un distanciament. No imaginatiu, no: va ser un fenomen físic, tangible. Alguna cosa se’m va desplomar per dins i el meu jo es va deslligar de l’experiència.

M’agradava força, anar allà. Les recepcionistes —joves, guapes, intercanviables— eren sempre molt educades. Em donaven la benvinguda com si fóssim en un spa. Aquest dia les flors eren uns lliris enormes amb els pètals molt oberts i unes tiges gruixudes. Els estams, retallats clínicament, havien deixat un rastre de pol·len vermell sobre els pètals blancs. No podies no veure-hi l’O’Keefe. Érem dos que ens esperàvem, amb la certesa desapressada que el temps bloquejat a l’Outlook feia la seva, com tocava. Jo seia en una otomana de vellut al costat de la finestra i mirava cap a baix al carrer.

Quan ens trucàvem, la meva mare sempre em parlava de persones que s’acabaven de morir. ¿Que no la recordes? Dona, esclar que la coneixies, si passava sovint per casa amb la seva neboda (una nena encantadora, éreu molt amigues). Sí, sí, aquesta mateixa. Doncs mira: es va morir la setmana passada. ¿Èh quina desgràcia? No acabava d’entendre per què em molestava tant, aquest hàbit seu. No eren ganes de fer safareig, no hi havia malícia. De fet, tenia la sensació que al darrere hi havia una pèrdua inexpressada. Era una demostració minuciosa que nosaltres, fos el que fos el que ens mantenia a tots lligats dins d’aquesta primera persona del plural, no estàvem sobrevivint. Vaig decidir que el que em molestava era la forma, aquell plantejament amb garrotada final que feia servir; que em fes fer memòria, que invoqués records d’una persona, d’una vida, i després en revelés la mort. Era com un sotrac al plexe solar. Quedava atordida per la culpa i pensava en l’absurda estètica luxosa de la mútua que em paga l’empresa, en les revisions, les proves preventives i les visites de seguiment amatents que sostenen la vida. Sabia que nosaltres, els nens que quedàvem, tindríem uns vincles més febles. No ens lligava cap país ni cap cultura a part de la britànica (i només hi havia una cosa que es podia arrogar el dret de posar-la entre parèntesis: els orígens d’aquelles persones les morts de les quals les nostres mares ens explicaven per telèfon). Sobrevivíem només com sobreviuen els patrons culturals. Persistint de generació en generació, sense sentit ni memòria.

Li havia dit al meu nòvio que no es preocupés. Estava bé; no calia que m’acompanyés. Tot i així, va insistir que ens veiéssim després de la feina. Pendrem alguna cosa i aixecarem els ànims. D’acord. Feia un vespre prou agradable, més càlid del que tocaria, sent setembre. Vam anar al vell pub del costat de l’estació de Blackfriars i vam fer una cervesa a fora, sobre l’herba. I tot estava bé: això li vaig dir. Falsa alarma. Les paraules falses poden viure’s com veritats. Es va deixar convèncer fàcilment, acostumat com està als finals feliços i a les solucions indolores. Podem dormir tranquils, i vam fer dringar els colls de les ampolles.

—Sé que he estat distant —em va dir—, com si no fos jo mateix.

Em vaig mirar les cames, d’un marró brillant sota el sol de la tarda. La conversa havia virat de les biòpsies, les consultes i les expressions d’alleujament cap a la seva feina, cap a les coses grosses i importants en què estava més o menys involucrat a Whitehall.

—Últimament no he sigut gaire bona companyia, em sembla —va dir.

El cap de setmana anterior havia dormit amb el cap contra el meu pit, arraulit com un fetus. Dilluns al matí em tenia agafada tan fort que em vaig quedar una estona més al llit acariciant-li els cabells, fins que vaig haver de marxar cap a la feina.

—De vegades és com... —Va callar i va començar a arrencar l’etiqueta de l’ampolla de cervesa, humida i flonja per la condensació. N’anava trencant trossets, els feia rodar entre el dit índex i el polze i propulsava les boletes enganxifoses cap a l’herba. Quan començàvem a sortir anunciava el seu nom als maîtres dels restaurants amb un entusiasme exagerat, i jo em demanava si aquella consciència de si mateix era adquirida o si la seva identitat era un esmòquing que es posava i es tornava a treure. Va tirar el cap enrere i va fer un glop de cervesa. La nou del coll se li va moure amunt i avall mentre empassava, i em vaig imaginar la cervesa freda baixant-li per la gola i la corba del pit fins a la panxa.

Li agradava dir que ens havíem conegut a la universitat, tot i que en aquella època jo gairebé no sabia qui era ell. Feia tercer quan hi vaig entrar. No recordava haver-hi parlat mai, tot i que li coneixia la cara i el nom de l’entorn polític universitari. No, no es va fixar en mi fins al cap d’uns anys, en llocs on els nostres cercles socials coincidien de tant en tant. El meu capital social havia augmentat des de la meva època d’estudiant —microscòpicament, incalculablement. Els diners, fins i tot la quantitat relativament modesta de diners que jo havia amassat, m’havien transformat. Li vaig despertar la curiositat: el meu estil, els meus gestos, el meu accent de la City, una mica impostat. Podia veure la persona que estava construint, i va intuir una oportunitat. Havia llegit sobre la transformació de Warren Wilhelm Jr. en Bill de Blasio.

Com qui no hi veu, va topar contra mi en una barbacoa al terrat d’uns magatzems rehabilitats, a Stepney. Va extremar el seu posat de Hugh Grant mentre fèiem glopets calents i afruitats de Pimm’s en uns pots de vidre. Canary Wharf centellejava al seu darrere, bonic, nostàlgic. Em va semblar excessiu, llavors, com si fes una caricatura de si mateix. Al llarg dels següents mesos i anys vaig començar a apreciar la seva personalitat elàstica. El vaig veure donant-se empentes i fent tonteries amb els seus amics íntims, debatent grans idees amb paraules encara més grans i un sentit salvatge de l’humor grupal. Es burlaven els uns dels altres despiadadament, després reien: plegats pel mig, picant-se el genoll amb la mà; un espectacle gairebé paròdic. Després, als seients de darrere del taxi, saludava el taxista pel nom i guiava hàbilment la conversa de la xerrameca banal cap a les històries més personals. Feia les preguntes exactes i no interrompia mai. Era educat, sí, però no refistolat. Dissimulava una mica el seu accent. Deia «Bona nit, company», i ho deia sincerament. Es donaven la mà, es picaven l’espatlla, sortia del cotxe.

—Que bé que s’hi està —va dir per fi, mig somrient. I era veritat. L’endemà semblava molt lluny, tot i que l’ombra del cap de setmana amb els seus pares encara s’intuïa. Feien anys de casats i havien organitzat una festa a la finca familiar. Hauria hagut de ser una cosa agradable, o fins i tot engrescadora, però en comptes d’això s’estava materialitzant en dura realitat. Vaig fer que sí. Ell es va girar de cara a la fila de cotxes de l’encreuament.

—M’he estat... Bueno, la meva ex. —Va fer una pausa i va tornar a començar.— La meva ex m’ha estat escrivint. S’ha comprat un gosset.

¿Un gosset?, vaig repetir, tornant-li les síl·labes. La seva ex també seria a la festa, això ja ho sabia. Era una amiga d’infància —gairebé com de la família, havia dit la seva mare. Havien crescut junts saltironejant pel camp anglès com un Colin i una Mary Lennox. Veient-lo allà assegut a l’herba, amb les galtones i els ulls humits estrafets en un gest més o menys estoic, em vaig encuriosir. Volia saber més coses.

—Deixem-ho estar, no hauria d’haver parlat del gosset —va dir.

Ens havíem acabat la segona cervesa. La xerradissa de fons havia crescut i ara només es distingia alguna veu de tant en tant, una dissonància enmig del xivarri. Li vaig demanar si tenia alguna foto del gosset, que me l’ensenyés. Va deixar la cervesa sobre l’herba i em va mirar fixament un segon.

—Deixa estar el gosset.

Vam agafar la District Line per tornar a Putney. Les últimes brases del sol cremaven darrere les xemeneies dels terrats mentre caminàvem pels carrers tranquils cap a casa seva. Llegint, abans d’anar al llit, em va somriure de costat per sobre del seu Kindle. Després, mentre dormia, vaig mirar com se li inflava i se li desinflava el pit i vaig sentir els seus roncs ocasionals, sibil·lants. S’havia desfet dels llençols i estava estirat de panxa enlaire, en una postura d’angelet: el peu esquerre contra el genoll dret, el braç dret doblegat al voltant del cap, els dits estesos suaument sobre el coixí. Rosa cigala contra la cuixa. La gravetat li allisava el front i les galtes i vaig reconèixer la cara emmurriada de nen del seu carnet de conduir.