Kitabı oku: «Vetlles en un veïnat de Dikanka»

PRIMERA PART
Pròleg

«Però què és aquesta novetat? Vetlles en un veïnat de Dikanka? Quina mena de vetlles són? I les esventa un abellaire qualsevol! Valga’m Déu! Com si no haguéssim pelat prou oques per fer-ne plomes, ja! Com si no haguéssim malgastat prou draps per fer-ne paper! Com si no hi hagués prou homes de tota mena i condició amb els dits bruts de tinta, ja, que encara havia d’aparèixer un abellaire amb ganes d’imitar-los! De debò, el paper imprès s’ha escampat de tal manera, que aviat no sabrem ni què embolicar-hi.»

El meu cor ja fa un mes que veia a venir tots aquests comentaris. Vull dir que, als vilatans com jo mateix, Déu nos en guard de sortir del nostre raconet i treure el nas al gran món! És ben bé com quan acabes entrant a les estances d’un gran senyor: tothom t’encercla i et fa befa. I si només ho fessin els servents de més categoria, rai, però el cas és que t’empipa fins i tot un marrec espellifat que fa fàstic de veure i que es dedica a remenar les escombraries de l’eixida. I se sent un repic de talons per totes bandes: «On vas, on vas, què vols? Fot el camp, pagès!» Us explicaré… Però a què treu cap, parlar? Em costa menys passar un parell de cops l’any per Mírgorod, on ja fa cinc anys que l’ajudant del jutge i el venerable popa ni m’han ensumat, que no pas treure el cap a l’alta societat. Això sí, un cop hi has tret el cap, n’has d’assumir les conseqüències tant si vols com si no vols.

A casa nostra, estimats lectors —no us ho prengueu malament, això; potser us molesta que un abellaire us parli sense compliments, com si es dirigís a un parent o un compare—, a casa nostra, als masos, tenim un vell costum: acabades les feines del camp, el pagès s’enfila a l’estufa a descansar tot l’hivern i nosaltres, els abellaires, amaguem les abelles en un celler fosc. Quan ja no es veuen grues al cel ni peres als arbres, llavors, en fer-se fosc, al cap del carrer s’encén un llum, se senten rialles i cançons a la llunyania, una balalaica que sona, de vegades un violí i tot, converses, soroll… Són les nostres vetllades! Fixeu-vos que s’assemblen als vostres balls, però no són ben bé iguals. Quan aneu als balls, és per bellugar les cames i amagar un badall rere el palmell. Aquí, en canvi, quan una pila de noies s’apleguen en una casa no és per ballar, sinó que porten filoses i cardes. I al principi sí que feinegen: les filoses repiquen, les cançons ragen, i no hi ha cap noia que alci la vista. Ara, tan bon punt entren a casa els xicots i el violinista, ja s’arma cridòria, comencen les poca-soltades, engeguen les danses i es fan uns acudits que no es poden ni explicar.

Però el millor de tot és quan s’apinyen en un raconet i diuen endevinalles o xerren i prou. Déu meu! Quines coses que expliquen! Quines velles rondalles que desempolsen! Quines històries de por que arriben a treure! I enlloc no s’han explicat coses més extraordinàries que a les vetlles a ca l’abellaire Pankó el Roig. No sé gens per què els vilatans em van posar el malnom de Pankó el Roig, a fe de Déu. Ara em fa l’efecte que tinc els cabells més grisos que no rojos. Però és que aquí tenim aquest costum, i no s’hi enfada pas ningú: quan algú rep un malnom, l’ha de dur pels segles dels segles. La vigília d’un dia de festa, de vegades hi havia bona gent que s’aplegava a la barraca de l’abellaire, s’asseia a taula i llavors ja només era cosa d’escoltar. Val a dir que no era gent senzilla, tampoc, que no hi havia pagesos i prou. Sinó gent que hauria fet honor amb la seva visita fins i tot a algú de posició més elevada que l’abellaire. Per exemple, coneixeu el diaca de l’església de Dikanka, en Fomà Grigórievitx? Quin cap que tenia! Quines històries que sabia explicar! En trobareu dues en aquest llibre. No vestia mai l’alba feta amb roba de sac que porten sovint els diaques de poble. Si l’anaves a veure un dia de cada dia, et rebia sempre amb un hàbit fet de roba fina, d’un color de gelatina freda de patata, que havia comprat a Poltava a gairebé sis rubles la vara. En tot el poble, ningú no pot dir que les sabates li fessin pudor de brea, perquè tothom sap que les enllustrava amb llard de la millor classe, un llard que qualsevol pagès s’hauria afegit de bon grat a les farinetes, em fa l’efecte. Ningú no pot dir, tampoc, que es moqués mai amb el faldó de l’hàbit, com fan altres homes de la seva condició, sinó que es treia de la pitrera un mocador blanc, pulcrament plegat i ribetejat amb fil vermell, i, després de fer el que tocava, el tornava a plegar, habitualment amb sis plecs, i se l’amagava a la pitrera. Un dels convidats… De fet, aquest era un senyor que ara mateix ben bé podria ser assessor o jutge de fites. El cas és que alçava un dit i, fitant-ne la punta, es posava a explicar històries d’una manera enginyosa i rebuscada, com en els llibres! De vegades te l’escoltaves, te l’escoltaves i havies de rumiar. Que em pengin si entenia res de res! On havia anat a trobar aquelles paraules? En aquest sentit, un cop en Fomà Grigórievitx li va deixar anar una faula meravellosa: va explicar-li que un vailet havia après de lletra amb un diaca i havia esdevingut tan llatinista que, en tornar a casa de son pare, gairebé havia oblidat la nostra llengua ortodoxa. Feia acabar totes les paraules en us. De la pala en deia palus, de la mestressa, mestressus. Un dia va anar al camp amb el pare. El llatinista va veure el rascle i va demanar a son pare: «Pare, com en dieu d’això en la vostra llengua?». Badant, va trepitjar les dents del rascle. El pare encara no havia tingut temps de contestar, quan el mànec del rascle es va posar dret i va picar al front del noi. «Maleït rascle!», va bramar el vailet, fregant-se el front i fent un bot de tres pams. «Quin mal! Que el diable faci saltar son pare del pont i que s’estampi!» Ves per on! Havia recordat com es deia el rascle. Aquella faula no va agradar gaire al contista de filigrana. Sense dir ni una paraula, es va posar dret, va separar les cames al mig de la cambra, va tirar el cap una mica endavant, es va ficar la mà a la butxaca del darrere de la jaqueta de color de pèsol, en va treure una petaca rodona i lacada, va donar un copet a la cara d’un general mahometà que la decorava, va pinçar una quantitat considerable de tabac picat amb cendra i api bord, va acostar-se-la al nas doblegant el colze i, sense ni tan sols arribar a fregar el polze, va esnifar al vol tota aquella pileta, i tot això sense dir ni una paraula. Però quan va treure’s de l’altra butxaca un mocador de quadres de cotó blau, llavors sí que va rondinar una cosa que semblava la dita: «No llanceu perles als porcs»… «Ara hi haurà sidral», vaig pensar, en adonar-me que els dits d’en Fomà Grigórievitx s’ajuntaven per fer-li la figa. Per sort, la meva dona va trobar que era just el moment de treure un pastisset calent amb mantega. Tothom va anar per feina. Les mans d’en Fomà Grigórievitx, en lloc de fer la figa, van allargar-se cap al pastisset i, com sempre es fa, tothom va elogiar els dots de la mestressa. Encara teníem un altre contista, però aquest —de nit és millor no pensar-hi— acumulava unes històries tan esgarrifoses, que feia posar els cabells de punta. Les he deixades de banda a propòsit. Encara hauríem espantat la bona gent, que hauria acabat tenint tanta por de l’abellaire com del dimoni, que Déu em perdoni. Valdrà més que, si Déu em permet viure fins l’any que ve i trec un altre llibre, em dediqui llavors a atemorir tothom amb els espectres de l’altre món i els prodigis que hi havia a l’antigor en aquesta nostra terra ortodoxa. Pot ser que entre aquests hi trobeu els contes que el mateix abellaire explicava als nets. Només cal que la gent els escolti i els llegeixi, perquè diria que n’he acumulats prou per omplir-ne fins a deu llibres com aquest, si no fos per la maleïda mandra de furgar en la memòria.

I ara em deixava el més important de tot: quan vingueu a casa, senyors, agafeu de dret la carretera de Dikanka. N’he posat el nom expressament a la coberta del llibre perquè arribeu ben de pressa al nostre veïnat. Suposo que ja n’heu sentit a parlar prou, de Dikanka. Val a dir que hi tinc una casa més neta que la barraca de qualsevol abellaire. I del jardí no cal ni que en parlem: al vostre Petersburg no n’hi trobaríeu pas cap d’igual. Arribats a Dikanka, doncs, només heu de preguntar al primer marrec que ensopegueu, un d’aquests que passegen oques amb la camisa bruta: «On viu en Pankó el Roig, l’abellaire?» «Doncs allà!», us dirà, assenyalant amb el dit i, si voleu, us acompanyarà fins a la porta de casa. Només us demano que no rondeu gaire amb les mans a l’esquena fent-vos l’interessant, que diuen, perquè els camins dels nostres veïnats no són pas tan llisos com els que volten les vostres mansions. Ara fa un parell d’anys, quan en Fomà Grigórievitx arribava a Dikanka, va anar a petar al fons d’un sot amb la tartana nova i l’euga baia i tot, malgrat que era ell mateix qui les menava i que a estones, davant dels ulls, s’hi posava uns altres ulls que havia comprat.

Ara, quan ja sigueu aquí, us donarem uns melons com no en deveu haver tastat mai de la vida. I us juro que no trobareu una mel més bona en cap altre veïnat. Penseu que, quan portes un tros de bresca, s’escampa per tota la cambra un aroma que no es pot arribar a imaginar: pur com una llàgrima o com el cristall preciós amb què fan les arracades. I quins pastissos que us oferirà la meva dona! Quins pastissos, si ho sabéssiu: mel, mel dolça! És que la mantega et regalima pels llavis, quan hi claves queixalada. De veritat que penses: què no deuen fer bé, aquestes dones! Senyors, que heu begut mai kvas¹ de pera amb aranyons o aiguardent de prunes i panses? Heu tingut mai ocasió de menjar farinetes d’ordi fetes amb llet? Quines menges que hi ha al món, Déu meu! Et poses a menjar i és una delícia, ras i curt. Un plaer indescriptible! L’any passat… Però què és tota aquesta xerrameca? Només cal que vingueu, que vingueu aviat, i us paixerem d’una manera que ho voldreu explicar a tort i a dret.

Pankó el Roig, abellaire

LA FIRA DE SORÓTXINTSI

M’avorreix quedar-me aquí.

Treu-me, doncs, de casa i, au!,

porta’m allà on hi ha sarau,

on les noies totes dansen

i els xicots tan bé s’ho passen.²

D’una antiga llegenda

I

Que embriagador, que esplendorós que és un dia d’estiu a la Petita Rússia! Que fatigosament caldes que són les hores en què el migdia resplendeix en el silenci i la xafogor i l’immesurable oceà blau, vinclat damunt la terra com una cúpula voluptuosa, sembla que dormi, tot immers en el delit, abraçant i estrenyent la preciosa terra entre els seus braços aeris! No s’hi veu ni un núvol. Al camp, no s’hi sent ni una veu. Tot sembla mort. Només en l’altura, en la profunditat del cel, hi fremeix una alosa, i els seus cants argentats volen pels graons aeris cap a la terra enamorada, i de tant en tant l’esgarip d’una gavina o la veu sorda d’una guatlla ressonen a l’estepa. Els roures s’alcen cap als núvols, amb posat mandrós i despreocupat, com si passegessin sense rumb, i els embats encegadors dels rajos de sol encenen unes masses pintoresques de fullatge, mentre aboquen sobre la resta de fulles una ombra fosca com la nit, que només s’esquitxa d’or quan el vent bufa amb força. Com maragdes, topazis i robins, els insectes de l’èter s’escampen pels horts bigarrats, ombrats per gira-sols esvelts. Grisos pallers de fenc i garbes d’espigues daurades acampen per la planura i transhumen en la seva immensitat. Les amples branques dels cirerers, les pruneres, els pomers i les pereres es vinclen pel pes de les fruites. El cel, el seu mirall límpid és el riu i el seu marc verd, orgullosament alçat… Quin delit i quina voluptuositat que omplen l’estiu a la Petita Rússia!

Amb aquest fast resplendia un dels dies del calorós agost del mil vuit-cents… vuit-cents… Sí, ara deu fer trenta anys que al camí, a unes deu verstes del poblet de Sorótxintsi, hi bullia una gentada vinguda de veïnats propers i llunyans que s’afanyava cap a la fira. De bon matí ja hi havia una corrua interminable de carreters que traginaven sal i peix. Piles d’atuells embolicats amb fenc avançaven a poc a poc, semblaven avorrits de la foscor i la reclusió. Només una escudelleta de fusta pintada de colors llampants o bé un morter es deixaven veure aquí i allà amb fatxenderia en l’alta pila de fenc trenat que cobria la càrrega i atreien les mirades tendres dels amants del luxe. Molts passavolants llambregaven amb enveja el terrissaire alt que posseïa tots aquells tresors i que caminava a passes lentes darrere de la mercaderia, embolicant curosament els galants i les coquetes de terrissa amb aquell fenc que tant odiaven.

En una banda, tirat per uns bous exhaustos, s’arrossegava solitari un carro carregat de sacs, cànem, tela i diversos estris domèstics. L’amo hi anava al darrere, amb una camisa neta de fil i uns bombatxos tacats, també de fil. Amb una mà mandrosa, s’eixugava la suor que li queia a raig per la cara morena i que li gotejava i tot dels llargs bigotis, empolvorats per l’implacable perruquer que es presenta sense que ningú el demani a ca la bella i a cal monstre, i que ja fa uns quants milers d’anys que empolvora a la força la humanitat sencera. Una euga marxava al seu costat, lligada al carro, amb un aire conformat que n’indicava una edat venerable. Molts dels que passaven, sobretot els xicots joves, en creuar-se amb el nostre home es portaven la mà al barret. Però no eren pas els bigotis grisos ni el greu capteniment el que els empenyia a fer-ho; només calia alçar una mica la vista per adonar-se de la causa de tot aquell respecte: al carro hi anava asseguda la seva bonica filla, de cara rodona, amb unes celles negres que traçaven un arc exacte damunt d’uns ulls marró clar, uns llavis rosats que feien un somriure despreocupat, i unes cintes vermelles i blaves lligades als cabells que, amb unes llargues trenes i un pom de flors silvestres, li reposaven a l’encisador caparró com una rica corona. Semblava que tot li interessés; tot li resultava meravellós, nou…, i els seus ullets bonics corrien sense parar d’un objecte a un altre. Per força s’havia de distreure! Era el primer cop que anava a la fira! Una noia de divuit anys que anava a la fira per primera vegada! Cap dels que passaven per allà no s’imaginava com li havia costat de convèncer son pare que se l’hi emportés, per bé que ell ho hauria fet abans de molt bon grat, si no hagués estat per la malvada madrastra, que havia après a manegar-lo amb la mateixa habilitat amb què ell menava les regnes de la vella euga a qui ara, després d’un llarg servei, portava a vendre. Aquell corcó de dona… Però si ens havíem oblidat que també anava asseguda a dalt de tot del carro!, amb una brusa elegant de llana verda que tenia cosides unes cuetes com de pell d’ermini, però de color vermell, una faldilla de quadres bigarrats que semblava un tauler d’escacs i una còfia d’indiana de flors que li conferia una mena de gravetat particular a la cara vermella i grassa, per la qual lliscava alguna cosa tan desagradable, tan salvatge, que tothom havia d’apartar-ne la mirada esverada a correcuita i dirigir-la a l’alegre carona de la filla.

El riu Psiol començava a obrir-se als ulls dels nostres viatgers. Ja de lluny bufava una fresca que es deixava sentir més després d’una calor angoixant i demolidora. A través del fullam verd fosc i clar de pollancres, bedolls i àlbers, escampats de qualsevol manera pel prat, centellejaven espurnes enceses, vestides de fred, i el riu preciós despullava brillant el seu pit d’argent, sobre el qual queien, fastuosos, els rínxols verds dels arbres. És capriciós com una dona bonica a les hores embriagadores en què el seu mirall fidel li reclou gelosament el front ple d’orgull i de lluïssor encegadora, les espatlles nívies i el coll de marbre, ombrejat per una fosca onda castanya que li ha caigut del cap quan, amb menyspreu, s’ha tret unes joies per canviar-les per unes altres, i els seus capricis no tenen aturador: gairebé cada any el riu canvia els entorns, escull un nou camí i s’envolta de paisatges nous i variats. Fileres de molins alçaven amb rodes pesants amples onades i les deixaven anar amb força, esberlant-les en escuma i omplint els entorns de gotes finíssimes i de terrabastall. El carro amb els nostres passatgers va arribar al pont en aquell moment i el riu, amb tota la bellesa i tota la grandesa, se’ls va obrir al davant com un vidre massís. El cel, els boscos verds i blaus, la gent, els carros amb atuells i els molins, tot estava capgirat, de cap per avall, però no queia en el preciós abisme blau cel. La nostra bellesa rumiava, contemplant aquella vista fastuosa, i fins i tot havia deixat d’esgranar el gira-sol que l’havia tinguda ben ocupada tot el camí quan, de cop i volta, les paraules «Ai, quina mossa!» la van sobtar. Es va girar i va veure una colla de nois al pont, dels quals n’hi havia un que portava una indumentària més gomosa que els altres. Anava amb un caftà blanc i duia un barret gris d’astracan, tenia els braços fent nanses i llambregava els passants amb bravor. La bellesa no va poder deixar de notar que el noi tenia una cara morena, però ben agradable, i uns ulls encesos que semblava que volguessin travessar-la, i va abaixar la mirada amb la idea que potser era ell qui havia pronunciat aquelles paraules.

—Una bona mossa! —va continuar el xicot de caftà blanc, sense treure-li l’ull del damunt—. Donaria tot el que tinc per fer-li un petó. Però al davant hi té un diable!

Es van sentir rialles per totes bandes. Però a la irritada consort d’aquell marit que avançava a poc a poc no li va fer gaire el pes aquella salutació: les galtes vermelles se li van encendre com el foc, i un barbull de paraules selectes va caure com un xàfec al cap d’aquell tronera:

—Aviam si t’ennuegues, tros de borinot inútil! Aviam si a ton pare li cau un test al cap! I que s’espinyi al gel, maleït anticrist! I que el dimoni li cremi la barba a l’altre món!

—Uix, quins renecs! —va fer el xicot, fitant-la amb els ulls fora de les òrbites, com si hagués quedat parat de sentir aquella forta tirallonga de salutacions inesperades—. I no li fa pas mal la llengua de dir paraulotes, a aquesta bruixa centenària.

—Centenària? —va rebatre la dona, que era bonica i tenia una certa edat—. Blasfem! Au, renta’t abans de dir res! Poca-solta, inútil! No conec ta mare, però segur que és una mala bèstia! I ton pare també és una mala bèstia! I la teva tieta! Centenària, diu! Però si encara té llet als llavis…

Aquí el carro va començar a baixar pel pont i les darreres paraules ja no es van sentir. Però feia la impressió que el xicot no volia deixar-ho així: sense pensar-s’hi gaire, va engrapar un tou de fang i l’hi va llançar. Va encertar el tir de ple, més que no es podia esperar: la còfia nova d’indiana va quedar tota esquitxada de fang, i la riallada d’aquells troneres va doblar-se amb força renovada. La dona, coqueta i cepada, bullia tota de fúria. Però en aquell moment el carro ja era força lluny i la seva venjança es va dirigir a la innocent fillastra i el lent consort que, acostumat de feia temps a escenes d’aquella mena, mantenia un silenci tenaç i entomava amb sang freda les convulses paraules de la seva muller enfurida. Però, no obstant això, la seva llengua infatigable va clacar i garlar fins que no van ser als afores del poble, a casa d’un conegut, un compare: en Ceballot, el cosac. La trobada amb els compares, amb qui feia temps que no es veien, els va treure del cap una estona aquells fets desagradables i va fer que els nostres viatgers es posessin a parlar de la fira i reposessin una mica després del llarg camí.

II

Ai, Déu meu, Senyor! Què no hi deu haver,

en aquella fira? Rodes, vidre, brea, tabac,

corretges, cebes, comerciants de tota mena…

O sigui, que encara que portessis trenta

rubles a la bossa, no ho podries comprar tot.

D’una comèdia petita russa

Segur que algun cop heu sentit una cascada llunyana que remoreja, aquell moment en què el fragor omple l’entorn esverat i el caos d’uns sons estranys i vagues us passa pel davant com un remolí. Oi que les mateixes sensacions s’apoderen a l’instant de vosaltres en el remolí d’una fira de poble, quan la gent s’erigeix en un monstre enorme que belluga tot el cos per la plaça i els carrerons i crida, riu i fa enrenou? El xivarri, els renecs, el mugit, el bel i el bram: tot es fon en un murmuri amorf. Bous, sacs, fenc, gitanos, atuells, dones, pastes i barrets: tot és lluent, bigarrat i amorf; s’apilota i et corre amunt i avall davant dels ulls. Veus diverses s’ofeguen les unes a les altres, no se’n pot arrencar ni una sola paraula, no se’n salva ni una, de l’ofegament; no se’n distingeix ni un sol crit. L’únic que se sent amb claredat arreu de la fira són els xocs de mans dels comerciants. Un carro que té pana, un ferro que grinyola, taulons que es descarreguen a terra amb estrèpit i el cap que roda, perplex, sense saber on mirar. El nostre home amb la filla de celles negres ja feia estona que clavava empentes entre la gentada. S’acostava a un carro, en palpava un altre, s’interessava pels preus i, mentrestant, el pensament no li deixava de girar al voltant dels deu sacs de blat i la vella eu-ga que havia dut per vendre. A la filla, se li veia a la cara que això de refregar-se amb carros plens de blat i de farina no li agradava gaire. Hauria volgut anar cap a sota els tendals, on s’exposaven amb elegància cintes vermelles, arracades, i creus i penjolls d’estany i coure. Malgrat tot, aquí també trobava moltes coses per observar: la van fer trencar de riure un gitano i un pagès que xocaven les mans amb tanta força que cridaven de dolor i tot; un jueu borratxo que clavava genollades sota el cul de la dona; unes paradistes que s’havien discutit i s’etzibaven insults i crancs de riu; un rus que, mentre es pentinava la barba de cabra amb una mà, amb l’altra… Però llavors va notar que algú li estirava la màniga brodada de la brusa. Es va girar i es va trobar al davant el xicot del caftà blanc i els ulls brillants. Les venes se li van estremir i el cor li bategava com no li havia bategat mai abans, ni per cap alegria ni per cap pena: se sentia estranya i encisada, i no era capaç d’aclarir què li passava.

—No tinguis por, nineta, no tinguis por! —li va dir a mitja veu, agafant-li la mà—. No et diré cap mala paraula!

«Potser és veritat que no em diràs cap mala paraula», va pensar la noia, «però hi ha alguna cosa estranya… deu ser cosa del maligne! És com si ja sabés que això no està bé… però em falten forces per apartar la mà de la seva».

El pare es va girar i va voler dir alguna cosa a la filla, però allà mateix es va sentir la paraula blat. Aquesta paraula màgica va fer que al mateix moment s’afegís a dos mercaders que xerraven amb veu forta i ja ningú no hauria pogut distreure’l d’allò que discutien. Vet aquí què deien els mercaders de blat.

III

Has vist aquest tros de xaval?

Com ell, pel món, no en corren gaires.

De mam, en xuma un gavadal!

L’Eneida, de Kotliarevski³

—O sigui, paisà, que et sembla que el nostre blat no tindrà sortida? —preguntava un dels homes, amb aspecte de foraster petitburgès, vingut d’una vila qualsevol i abillat amb uns bombatxos de sac, llardosos i tacats de brea, a l’altre home, que tenia un bony enorme al front i duia un caftà blau apedaçat.

—No en tinc cap dubte. Que em posin un dogal i em pengin d’aquell arbre com una botifarra de Nadal si en venem mitja quartera.

—Que em prens el pèl, paisà? Però si no n’ha dut ningú més, de blat —va objectar l’home dels bombatxos de sac.

«Digueu el que vulgueu, que jo en tinc deu sacs ben guardats», pensava el pare de la noia bonica, que no s’havia perdut ni una paraula de la conversa entre els dos mercaders.

—La cosa és que, si hi ha el dimoni pel mig, no en trauràs gaire res més que d’un rus mort de gana —va dir l’home del bony al front, amb aire greu.

—Què dius del dimoni? —va demanar l’home dels bombatxos de sac.

—No has sentit els rumors que corren? —va continuar el del bony, mirant-se’l de gairell amb ulls entenebrits.

—I doncs?

—Oh, i doncs, i doncs! Doncs que el batlle (que no pugui eixugar-se mai més dels llavis un bon aiguardent de pruna!) té reservat un lloc maleït per a la fira, on no vendràs un sol gra ni que rebentis. Veus aquell cobert vell, mig derruït, allà al peu del turó? —En aquest moment, el pare de la nostra bellesa se’ls va acostar encara més i va semblar que era tot orelles.— Doncs tot sovint hi ha intrigues diabòliques, en aquell cobert. I no s’hi ha fet mai cap fira que no hagi acabat amb alguna desgràcia. Ahir, cap al tard, l’escrivent del districte va passar per allà i tot d’una, per la finestrella, va sortir el morro d’un porc i va deixar anar un gruny que li va fer venir un calfred. Ja et dic jo que tornarà a aparèixer el caftà vermell!

—Què és això del caftà vermell?

Aquí el nostre oïdor atent ja tenia els cabells de punta. Es va girar, espantat, i va veure que la seva filla i el xicot eren allà drets, abraçats tranquil·lament, explicant-se històries d’amor sense pensar en els caftans d’aquest món. Això va espolsar-li la por i el va fer tornar a la despreocupació d’abans.

—Ei, ei, ei, paisà! Veig que ets un mestre de l’abraçada! Jo no vaig aprendre a abraçar la meva difunta Khveska fins quatre dies després de casats, i encara va ser gràcies al compare que m’havia fet de testimoni, que em va donar un parell de consells.

El xicot es va adonar de seguida que el pare de la seva estimada no era gaire espavilat i, mentalment, va començar a dissenyar un pla per guanyar-se’l.

—Diria que no em coneixes, bon home, però jo t’he conegut de seguida.

—Potser sí que m’has conegut.

—Si vols et dic el teu nom, el sobrenom i tota mena de coses: ets en Solopi el Sabatot.

—I tant, soc en Solopi el Sabatot.

—Fixa-t’hi bé, doncs: de debò que no em coneixes?

—No, no sé qui ets. No t’ho prenguis malament, però a la vida he vist tantes cares, que ni el dimoni no les podria recordar totes!

—Llàstima que no recordis el fill d’en Golopúpenko!

—Vols dir que ets el fill de l’Ókhrim?

—I qui, si no? Només puc ser el banyeta, si no.

Els amics es van treure els barrets i es van fer petons. Sense perdre el temps, però, el fill d’en Golopúpenko va decidir posar setge de seguida al seu nou conegut.

—Aviam, Solopi, ja veus que la teva filla i jo estem tan enamorats que volem passar tota la vida plegats.

—Bé, doncs, Paraska —va dir en Solopi el Sabatot, girant-se cap a la filla amb una rialla—, potser sí que podríeu, ja, això que diuen, que podríeu, plegats… pasturar la mateixa herba! Què me’n dius? Ens donem la mà? Au, vinga, gendre, que ens has de convidar!

I tots tres ja bevien a la famosa taverna de la fira, la parada d’una jueva, revestida d’una nombrosa flotilla de garrafes, ampolles i flascons de tota mena i edat.

—Ets un espavilat, per això m’agrades! —deia en Solopi, que estava una mica torrat, en veure que el gendre s’omplia una gerra de mig i, sense fer cap ganyota, se l’empassava d’un glop i després la feia a miques—. Què me’n dius, Paraska? Quin marit que t’he trobat, eh! Mira, mira amb quina bravesa que xuma!

Entre rialles, tentinejant, va anar tirant amb la noia cap al carro, mentre el nostre xicot es dirigia als rengles d’articles luxosos, on hi havia mercaders vinguts fins i tot de Gàdiatx i Mírgorod —dues conegudes ciutats de la província de Poltava—, per mirar de trobar-hi una bona pipa de fusta, amb muntura elegant de coure, un mocador de flors de fons vermell i un barret, que havien de ser els regals de noces per al sogre i per a tothom a qui en pertoqués un.

IV

Si a l’home no agrada una cosa,

que és el que desitja la dona,

el que toca és plaure l’esposa…

L’Eneida, de Kotliarevski

—Ep, dona, li he trobat promès a la nena!

—Quin moment per dedicar-se a buscar promesos! Tros d’ase! És ben bé que tota la vida has de ser un tros d’ase! Digue’m: d’on has tret que un home com cal es dediqui a perseguir promesos en un moment com aquest? T’hauria valgut més rumiar la manera de treure’t el blat del damunt. Deu ser un bona peça, el noi aquest! El més espellifat de tots els morts de gana, deu ser!

—I ara, de cap manera, hauries de veure quin xicotàs! El caftà que duu val més que la brusa verda i les sabates vermelles que portes tu juntes. I com es xuma l’aiguardent! Que se’ns emporti el diable a tots dos si mai de la vida he vist ningú que s’empassi una gerra d’esperit sense fer ni mitja ganyota!

—Ah, molt bé, si és un borratxo i un rodamon, és de la teva raça. Què t’hi jugues que és el mateix poca-solta que ens ha empipat al pont? Llàstima que no me l’hagi trobat, encara, n’hi hauria dit quatre de fresques.

—Aviam, Khívria, encara que fos aquell, per què és un poca-solta?

—Vaja! Per què és un poca-solta? Però que hi tens suro a la closca o què? Que per què és un poca-solta, diu! On tenies aquests ulls de ximplet quan hem passat pels molins? Si és que podrien deshonrar-te la dona davant d’aquest nas que tens brut de tabac i tant te faria.

—Doncs jo no li trobo res de dolent, és un bon nano! Només que et va empastifar de fems la carota en un moment donat i prou.

—Au, ja veig que no em deixaràs dir ni una paraula! Què representa, això? Què ha passat, aquí? Ja veig que has tingut temps de xumar sense haver fet ni una sola venda…

Aquí el nostre Sabatot es va adonar que havia parlat més del compte i al mateix moment es va cobrir el cap amb les mans; sens dubte, esperava que la seva muller enfurida no trigaria a engrapar-li els cabells amb les ungles conjugals.

Mentre mirava d’evitar el fort atac de la seva dona, pensava: «Al diable! Ni casament ni res! Haurem de rebutjar un bon home sense cap raó. Ai, Senyor! A què treu cap tanta desgràcia sobre nosaltres, pecadors? Per si al món no hi havia prou males bèsties, encara vas voler crear les dones!

V

Ai, plàtan meu, tu ara no te’m guerxis,

encara ets verdet.

I mon cosac, tu no t’emmelangeixis,

puix que ets jovenet!

Cançó petita russa

Assegut a la vora del seu carro, el xicot del caftà blanc mirava distret la gentada que li remorejava al voltant, sordament. El sol, cansat, abandonava el món, després d’haver lliscat tranquil·lament pel matí i el migdia i el dia, que ja s’apagava, s’envermellia amb un to brillant i captivador. Les puntes blanques, al capdamunt de tendes i parades, tenien una lluïssor encegadora, amarades d’una llum amb prou feines perceptible, d’un to rosat de foc. Hi havia vidres de finestra que llambrejaven, amuntegats per vendre; flascons i copes verdes foguejaven a les taules de les tavernes; piles demelons, síndries i carbasses semblaven banyades d’or i aram. Les converses es tornaven clarament més escasses i somortes, i les llengües cansades de paradistes, pagesos i gitanos es bellugaven cada vegada més mandroses i parsimonioses. Aquí i allà es començaven a encendre llums, i el baf aromàtic de les haluixkes⁴ que bullien s’escampava per uns carrers ja silents.

—Què fas tan moix, Gritskó? —va exclamar un gitano alt i moreno, clavant un cop a l’espatlla del nostre xicot—. Au, va, ven-me els bous per vint rubles!

—Només penses en els bous. Tu i la teva casta només penseu en l’interès. Només voleu estafar i enganyar la bona gent.

—Ves, dimoni! No se’t pot fer ni una broma. Vols dir que et sap greu haver-te promès?

—No, no és el meu estil. Soc un home de paraula, jo. El que està fet, està fet. Però el xaruc aquest d’en Sabatot em sembla que no té ni mig copec de consciència: va dir una cosa i s’ha fet enrere… Ara que tampoc no se’l pot culpar de res, és un tros de suro. Tot plegat és cosa de la vella bruixa, avui amb els nois l’hem ben estabornida al pont! Ai, si fos el tsar o un gran senyor, faria penjar tots aquests talossos que es deixen muntar per les seves dones…

—I deixaràs anar els bous per vint rubles, si fem que en Sabatot ens doni la Paraska?

En Gritskó se’l va mirar, perplex. Les faccions morenes del gitano tenien un deix maligne, mordaç, vil i alhora altiu. Tothom que se’l mirava de seguida s’adonava que en aquella ànima extraordinària hi bullien unes qualitats enormes, per a les quals a la terra només hi ha una recompensa: la forca. Una boca, enfonsada del tot entre el nas i la barbeta punxeguda, sempre il·luminada amb un somriure maliciós; uns ulls petits, però vius com el foc, i les llampades de propòsits i astúcies que li centellejaven constantment a la cara. Tot plegat demanava un abillament tan especial i estrany com el que ja lluïa: una jaqueta marró fosc que semblava que hagués de convertir-se en pols al mínim contacte; uns cabells negres, llargs i grenyuts que li queien a les espatlles; uns sabatots calçats als peus nus i morenos: tot plegat feia l’efecte que se li havia enganxat i que donava forma a la seva naturalesa.

—Per vint, no, per quinze te’ls donaré si no m’enganyes! —li va respondre el xicot, sense treure-li de sobre uns ulls escodrinyadors.

—Per quinze? Fet! Ara no te n’oblidis, eh! Per quinze! Agafa aquest bitllet de cinc com a paga i senyal.

—I si m’enganyes?

—Llavors la paga i senyal és tota teva.

—Fet! Donem-nos la mà!

—Som-hi!

VI

Per desgràcia, ja ve en Roman, i em clavarà una bona pallissa.

I vostè, senyor Khomà, no en sortirà ben parat, tampoc.

D’una comèdia petita russa

—Per aquí, Afanassi Ivànovitx! Aquí la tanca és més baixa. Alci la cama i no tingui por: el meu beneitó ha anat a fer nit sota el carro, amb un compare, perquè els russos no li fotin res.

La terrible muller d’en Sabatot encoratjava amb aquesta dolçor el fill del popa, que estava enganxat a la tanca, esporuguit. S’hi havia enfilat i feia estona que era allà, sense saber què fer, com un fantasma terrible i llargarut, mirant per on podia saltar millor. Finalment, va deixar-se caure a la malesa amb estrèpit.

—Ai, Senyor! Que s’ha fet mal? No s’ha desnucat pas, oi? Déu me’n guard! —xiuxiuejava la Khívria, preocupada.

—Xit! No és res, no és res, estimada Khavrónia Nikíforovna —el fill del popa va deixar anar un murmuri de dolor mentre es posava dret—. Tret d’algunes esgarrinxades d’ortiga, aquesta planta serpentina, que en deia mon difunt pare, l’arxipreste.

—Anem cap a dins de casa, que no hi ha ningú. Ja em pensava que tenia nafres o mal de panxa, que no arribava mai. Com li va tot? He sentit a dir que al seu venerable pare li ha tocat prou de tot!

—Ben poca cosa, Khavrónia Nikíforovna; en tota la quaresma, el pare només ha rebut una quinzena de sacs de cereal marcenc, quatre sacs de mill i un centenar de pastissets i, de gallines, si les comptéssim no ens en sortirien ni cinquanta, i a més a més gairebé tots els ous eren podrits. Però és que les ofrenes veritablement dolces només poden venir de part seva, Khavrónia Nikíforovna! —va continuar el fill del popa, mirant-se-la amb tendresa i acostant-se-li.

—Tingui les ofrenes, Afanassi Ivànovitx! —va dir ella, col·locant unes escudelles damunt la taula i cordant-se, melindrosa, els botons de la brusa, com si no els hagués deixat descordats amb tota la intenció—. Pasta amb farcit dolç i salat, brioixets i pastissets de carn!

—Què t’hi jugues que això ho han preparat les mans més expertes de tota l’estirp d’Eva! —va dir el fill del popa, agafant un pastisset de carn i allargant l’altra mà cap a la pasta amb farcit dolç—. Ara que, Khavrónia Nikíforovna, el meu cor deleja de vostè una menja més dolça que tots els brioixets i pastetes…

—Doncs ja no sé pas quina altra menja us pot venir de gust, Afanassi Ivànovitx! —va respondre la bellesa cepada, fent veure que no l’entenia.

—S’entén que el seu amor, incomparable Khavrónia Nikíforovna! —va xiuxiuejar el fill del popa, que tenia una pasteta en una mà, mentre amb l’altra li abraçava l’ampla cintura.

—Déu sap què deu tenir al cap, Afanassi Ivànovitx! —va dir la Khívria, abaixant els ulls amb pudor—. Si encara deu voler fer-me un petó i tot!

—En aquest sentit —va continuar el fill del popa—, li he de dir que, el que és jo, quan encara era al seminari, diguem-ne, me’n recordo com si fos ara…

Llavors es va sentir un gos que bordava al pati i un truc a la porta. La Khívria va córrer a veure què passava i va tornar tota pàl·lida.

—Ai, Afanassi Ivànovitx, ara sí que estem llestos! Hi ha una gernació a la porta, i m’ha semblat sentir la veu del meu marit…

El fill del popa es va ennuegar amb el pastisset. Els ulls se li van esbatanar, ben bé com si hagués rebut la visita d’algú de l’altre món.

—Enfili’s aquí! —va cridar la Khívria, espantada, assenyalant-li uns taulons que s’aguantaven sobre dos travessers, un entresolat on hi havia tota mena de coses de casa.

El perill va esperonar el nostre home. Va recobrar-se, va saltar damunt de l’estufa i, des d’allà, va enfilar-se amb compte als taulons. Mentrestant, la Khívria va córrer cap a la porta, fora de si, perquè els cops cada vegada es repetien amb més força i impaciència.

VII

Aquí ocorren miracles, senyor meu!

D’una comèdia petita russa

A la fira va passar una cosa estranya: pertot va córrer el rumor que el caftà vermell s’havia deixat veure entre les mercaderies. A una vella que venia rosques de pa se li havia aparegut Satanàs sota la forma d’un porc que no parava de furgar entre els carros, com si busqués alguna cosa. Això de seguida va córrer per tots els racons del campament, que a aquelles hores ja estava tranquil. I a tothom li hauria semblat un crim no creure-s’ho, per més que la venedora de rosques, que tenia la paradeta a la vora de la tenda on hi havia la taverna, s’havia passat el dia fent reverències quan no tocava i, en caminar, dibuixava amb els peus reproduccions perfectes dels llaminers articles que tenia en venda. A tot això, s’hi van afegir notícies encara més exagerades sobre el prodigi que havia presenciat l’escrivent del districte en el cobert mig derruït, de manera que, cap al tard, ja s’arrambaven tots els uns als altres. La calma es va esvanir i la por impedia que ningú pogués aclucar els ulls. Els que no eren de la colla dels valents i s’havien procurat un lloc per dormir en alguna isba, van anar passant cap a casa. Entre aquests darrers hi havia en Sabatot amb el compare i la filla, que, juntament amb d’altres que havien demanat aixopluc, eren els qui havien clavat aquells cops tan forts a la por-ta, els que havien espantat la Khívria. El compare anava calent d’orelles. Se li notava perquè havia passat un parell de cops amb el carro pel pati fins que no havia trobat la casa. Els altres també anaven alegres, i van entrar abans que ho fes l’amo de la casa. La muller del nostre Sabatot passava ànsia quan van començar a furgar per tots els racons de la casa.

—I què, comare? —va exclamar el compare, en entrar—. Encara et dura la febrada?

—Sí, no em trobo bé —va respondre la Khívria, llançant llambregades neguitoses als taulons travessers de l’entresolat.

—Au, va, dona, porta la garrafa que hi ha al carro! —va dir el compare Ceballot a la seva dona, que l’acompanyava—. La buidarem amb aquesta bona gent. Maleïdes donotes, com ens han arribat a espantar, fa vergonya i tot de dir-ho. Perquè ja us dic ara que hem vingut fins aquí per una ximpleria! —va continuar mentre xumava d’una gerra de fang—. M’hi jugo un barret nou que les dones s’han volgut fotre de nosaltres. Perquè, aviam, encara que fos Satanàs de debò: i què, Satanàs? Escopiu-li a la cara! És que si en aquest mateix moment li agafés per plantar-se al meu davant, per exemple, seria un fill de gossa si no li fes pam-i-pipa als nassos!

—Què fas que t’has tornat tot blanc? —va cridar un dels hostes, un que era un cap sencer més alt que els altres i que sempre volia semblar un milhomes.

—Jo? Aquesta sí que és bona! Que ho has somiat?

Els convidats van riure per sota el nas. El milhomes garlaire va somriure, satisfet.

—Què dius que s’ha tornat tot blanc! —va saltar un altre—. Si té les galtes vermelles com unes roselles. Ara ja no serà en Ceballot sinó en Remolatxo o, encara millor, deu ser ell el caftà vermell que tanta por ha fet a tothom.

La garrafa corria per la taula i feia els hostes encara més contents que no havien arribat. El nostre Sabatot ja feia estona que patia pel caftà vermell, que no donava ni un instant de repòs al seu esperit curiós, i va dirigir-se a un compare:

—Explica-ho, compare, si us plau! Que no paro de demanar que m’expliquin la història d’aquest maleït caftà vermell i no hi ha manera!

—Ai, compare! No és cosa d’explicar a la nit… Només si és per acontentar-te a tu i aquesta bona gent —es va dirigir als altres hostes—, que ja veig que tenen tantes ganes com tu de conèixer aquesta història estranya. Som-hi, doncs. Pareu l’orella!

Aquí es va gratar les espatlles, es va eixugar amb el faldó del caftà, va col·locar les mans damunt la taula i va començar:

—Una vegada van expulsar un dimoni de l’infern, a fe de Déu que no sé de què el culpaven.

—Què dius, compare? —el va interrompre en Sabatot—. Com pot ser que fessin fora un dimoni de l’infern?

—Què vols fer-hi? Si el van foragitar, doncs el van foragitar, com quan un pagès fa fora un gos de dins de casa. Potser va tenir l’acudit de fer bondat i li van ensenyar on era la porta. Resulta que el dimoni enyorava tant l’infern, tant, que es volia penjar. Què podia fer? Doncs es va donar a la beguda, per despit. Es va fer el niu en aquell cobert que has vist, el que està mig derruït al peu del turó, per on no passa cap home de bé sense senyar-se, i va tornar-se un tronera com no en trobaries cap d’igual entre els xicots d’aquí. S’estava a la taverna del matí a la nit!

Aquí en Sabatot, estricte, va tornar a interrompre el narrador:

—Es pot saber què dius, compare? Com vols que ningú deixi entrar un dimoni en una taverna? Però si té urpes a les potes i banyes al cap…

—Doncs és que aquesta és la cosa, que anava amb barret i manyoples. Com volies que el reconeguessin? No se n’estava ni un sol dia, d’anar a la taverna, fins que es va haver begut tot el que tenia. El taverner va fiar-li molt de temps, després ho va deixar estar. El dimoni va haver d’empenyorar el seu caftà vermell, gairebé per un terç del que valia, a un jueu que aleshores feia de taverner a la fira de Sorótxintsi. Va donar-l’hi i li va dir: «Compta que vindré a buscar-te el caftà just d’aquí un any, jueu: guarda-me’l!», i va desaparèixer, com si se l’hagués empassat la terra. El jueu va examinar amb cura aquell caftà: era d’una roba que no es trobava ni a Mírgorod! I el vermell refulgia com el foc, no et cansaves mai de mirar-lo! Al jueu li va semblar que un any era massa temps. Es va pentinar els tirabuixons i va col·locar el caftà a un senyor de fora que en va pagar gairebé cinquanta rubles. El jueu ja no va pensar més en el termini pactat. I un dia al vespre, se li acosta un home: «Ep, jueu, torna’m el caftà!». Primer el jueu no el va reconèixer, però després se’l va mirar bé i va fer veure que no l’havia vist mai de la vida. «De quin caftà em parles? Si no en tinc cap! No en sé pas res, del teu caftà!». L’altre se’n va anar d’una revolada. Cap al tard, el jueu es va tancar amb clau a la seva cofurna i es vaposar a comptar els diners que tenia en baguls, es va tapar amb un llençol i va començar a resar en jueu… Llavors, de cop i volta, per totes les finestres van aparèixer morros de porc…

En aquest moment, es va sentir de veritat un soroll incomprensible que semblava talment el gruny d’un porc. Tothom va empal·lidir… La cara del narrador va quedar amarada de suor.

—Què és això? —va demanar en Sabatot, espantat.

—No res! —va respondre el compare, tremolant tot ell.

—Eh! —va fer un dels hostes.

—Has estat tu?

—No!

—Qui ha grunyit?

—Déu sap per què estem tan esparverats! No hi ha ningú més!

Espantats, tots miraven al voltant i van començar a furgar pels racons. La Khívria estava més morta que viva.

—Ai, una colla de donetes, això és el que sou! —va fer amb veu forta—. Hauríeu de fer de cosacs i ser homes de debò! O ja podeu seure amb la carda, filosa en mà! Potser algú, ai Senyor… a algú li deu haver grinyolat el tamboret i us heu posat tots a córrer amunt i avall a com si us faltés un bull.

Això va avergonyir els nostres valents i alhora els va espavilar. El compare va fer un glop de la gerra i va continuar:

—El jueu va quedar garratibat, però els porcs, amb unes potes llargues com xanques, es van esmunyir per les finestres i, en un instant, van fer reviscolar el jueu a cops de xurriaques de tres corretges i li van fer fer uns bots que haurien anat més amunt d’aquesta biga. El jueu se’ls va llançar als peus i ho va admetre tot… Però no podia recuperar el caftà en poc temps. Un saltamarges gitano havia plomat el senyor que s’havia endut el caftà i l’havia venut a una paradista. Aquesta el va tornar a dur a la fira de Sorótxintsi però, des d’aquell moment, ja no li comprava res ningú. La venedora no se’n sabia avenir fins que, finalment, hi va caure: segur que la culpa de tot plegat era del caftà vermell. Per alguna raó havia sentit un gran ofec en posar-se’l. Sense rumiar-s’ho gaire, el va llançar al foc: aquella roba endimoniada no es cremava! «Ep, això és un regal del dimoni!» La paradista se les va empescar per col·locar el caftà al carro d’un pagès que venia mantega. El molt ximplet se’n va alegrar i tot, però llavors de mantega ja no n’hi demanava ningú. «Ui, males mans m’han dut aquest caftà!» Va engrapar la destral i va fer-lo a miques. Però un bocí es va enganxar a un altre… i el caftà tornava a estar sencer. Després de senyar-se i de tornar a engrapar la destral, va escampar els trossos de caftà per tot el poble i se’n va anar. Des d’aquell moment, però, cada any, justament quan hi ha la fira, el dimoni volta per la plaça amb careta de porc, grunyint i recollint els bocins del seu caftà. Ara diuen que només li falta la màniga esquerra. És per tot això que la gent se senya quan passa per aquell lloc i que ja fa deu anys que no s’hi ha fet cap fira. O sigui que ha estat molt mala pensada això que el batlle ha…

La segona meitat de la paraula va quedar glaçada als llavis del narrador.

La finestra va esbatanar-se amb brogit. Els vidres van saltar, dringant, i va aparèixer un morro esfereïdor de porc que, bellugant els ulls, semblava que preguntés: «Què feu aquí, bona gent?».

VIII

Com un gos, la cua amagà;

tot ell, com Caïm, va fremir.

Del nas, tabac li’n va rajar.

L’Eneida, de Kotliarevski

L’horror va paralitzar tothom que era a la casa. El compare es va quedar de pedra, bocabadat. Tenia els ulls desorbitats, semblava que li volguessin sortir disparats; els dits, separats, li van quedar immòbils en l’aire. Pres d’un temor invencible, l’alt milhomes va fer un bot fins al sostre i va picar de cap contra l’entresolat. Els taulons van cedir, i el fill del popa va anar a parar a terra entre cruixits i estrèpit. Un va cridar «Ai, ai, ai!», desesperat, caient horroritzat damunt d’un banc i brandant braços i cames. «Ajudeu-nos!», va esgargamellar-se un altre, protegint-se el cos. Amb el segon ensurt, el compare va sortir de la petrificació i es va arrossegar a sota de les faldilles de la dona, entre espasmes. Malgrat que l’estufa tenia una obertura estreta, l’alt milhomes s’hi va ficar i en va tancar la portella. En Sabatot, com si l’haguessin escaldat amb aigua bullent, es va encasquetar una escudella al cap en lloc del barret, va córrer cap a la porta i va fugir com un boig pels carrers sense mirar per on passava. L’única cosa que va fer-li reduir lleugerament la marxa va ser el cansament. El cor li repicava com la forcada d’un molí, la suor li queia a raig. Es disposava a caure a terra, extenuat, quan de sobte va sentir que algú el perseguia. Es va quedar sense alè… «El dimoni, el dimoni!», va cridar, fora de si, redoblant les forces i, al cap d’un minut, va caure rodó a terra, sense sentits. «El dimoni, el dimoni!», cridaven darrere seu, però ell només va sentir que alguna cosa li queia a sobre, sorollosa. En aquest moment, la memòria li va fugir i ell, com el funest habitant d’un taüt estret, va quedar mut i immòbil al mig del camí.

IX

Pel davant, encara passa; però, pel

darrere, us juro que sembla el dimoni!

D’un conte popular

—Ho has sentit, Vlas? —va dir, incorporant-se a mitjanit, un dels que dormien al carrer, entre la gentada—. Per aquí hi ha algú que ha mencionat el dimoni!

—I jo què n’he de fer? —va rondinar, estirant el cos, el gitano que jeia al seu costat—. Com si hagués mencionat tota la seva parentela…

—Però és que ha fet un crit que semblava que l’escanyessin!

—Com si no ens inventéssim coses, quan somiem!

—Com vulguis, però hi hem de donar un cop d’ull. Au, encén un llum!

L’altre gitano, rondinant, es va posar dret. Les espurnes el van il·luminar un parell de cops, com llampecs, va bufar el ble i es va posar a caminar, il·luminant el camí amb la típica llàntia dels petits russos a les mans, un atuell esberlat omplert amb greix de xai.

—Quiet! Aquí hi ha alguna cosa. Fes llum aquí!

Se’ls van afegir uns quants homes.

—Què hi ha aquí a terra, Vlas?

—Aviam, semblen dues persones: una a sobre, l’altra a sota. Però no sé dir-te quina de totes dues és el dimoni!

—Qui hi ha a dalt?

—Una dona!

—Ah, doncs vet aquí el dimoni!

Una riallada general va despertar gairebé tot el carrer.

—Aquesta dona s’ha enfilat damunt de l’home. Deu saber muntar a cavall! —va deixar anar un, entre la gentada.

—Mireu, companys —va dir un altre, collint de terra un tros de l’escudella que en Sabatot duia al cap, i de la qual només n’hi quedava la meitat. Quina mena de barret s’ha col·locat aquest bon home!

El rebombori i les rialles, cada vegada més generals, van fer reviure els nostres morts, en Solopi, el Sabatot, i la seva muller que, encara presos de l’ensurt d’abans, van observar llargament, horroritzats, les cares morenes dels gitanos: il·luminats per una llum trèmula i vacil·lant, semblaven una gernació de gnoms salvatges, envoltats d’una densa bafarada subterrània en la fosca d’una nit eterna.

X

Au, fuig d’aquí, desapareix, espectre diabòlic!

D’una comèdia petita russa

La fresca del matí bufava sobre Sorótxintsi, que ja s’havia despertat. Columnes de fum brollaven de totes les xemeneies i s’enfilaven a trobar el sol que havia sortit. La fira va començar a remorejar. Els xais belaven, els cavalls renillaven. Els esgarips de les oques i les venedores van tornar a córrer per tot l’assentament, i els rumors sobre el caftà vermell, que tant havien alarmat la gent en les hores misterioses del crepuscle, s’havien esvanit amb l’arribada del matí.

En Sabatot mandrejava a casa del compare, badallant i estirant-se sota el cobert amb sostre de palla, entre bous i sacs de blat i de farina, i feia l’efecte que no tenia cap intenció de separar-se dels somnis quan, de sobte, va sentir una veu tan coneguda com el refugi de la seva mandra, la beneïda estufa de casa seva o la taverna d’una parenta llunyana que tenia a deu passes de la porta encara no.

—Lleva’t, lleva’t! —li carrisquejava a l’orella la tendra muller, estirant-li el braç amb totes les seves forces.

En lloc de respondre, en Sabatot va inflar les galtes i va començar a fer anar les mans, com si repiqués un timbal.

—Boig! —va cridar la dona, evitant una manotada a la cara que de poc que no li va clavar el marit.

En Sabatot es va llevar, es va fregar una mica els ulls i va mirar al voltant.

—Que el diable se m’emporti, nineta, si la teva cara no m’ha semblat un timbal on em feien tocar diana, com si fos un soldat, els mateixos morros de porc que, com diu el compare…

—Prou, prou ximpleries! Au ves ara mateix a vendre l’euga. Que som la riota de tothom: hem vingut a la fira i no hem venut ni un grapat de cànem…

—Ara sí que riuran de nosaltres, doncs —va fer en Sabatot.

—Au, ves! Que de tu se’n riuen igualment!

—Però si encara no m’he rentat —va continuar en Sabatot, que badallava i es gratava l’esquena per mirar de guanyar temps per mandrejar.

—Ara t’ha agafat la dèria d’anar net? Quan t’ha importat, això? Au, agafa l’eixugamà i renta’t aquesta carota…

Llavors va agafar una mena de manyoc i se’l va treure de sobre, horroritzada: era el puny vermell d’un caftà!

—Vinga, ves a fer la feina —va repetir la dona al marit, amb l’ànim renovat, en veure que les cames li flaquejaven i les dents li petaven de por.

—Ara sí que faré una bona venda! —remugava ell mentre deslligava l’euga i la menava cap a la plaça—. Per alguna raó, en preparar-me per venir a aquesta maleïda fira, sentia un pes tan feixuc a l’ànima com si algú m’hagués carregat una vaca morta al damunt. I, de camí, els bous van voler girar cua tots sols cap a casa dues vegades. Ara que hi penso, de poc que no vam sortir en dilluns. Vet aquí d’on venen tots els mals! I el maleït dimoni és infatigable: ja podria vestir el caftà amb una sola màniga; doncs no, no pot deixar tranquil·la la bona gent. Si jo fos el dimoni, per exemple, i que Déu me’n guard, vols dir que m’arrossegaria tota la nit per uns maleïts parracs?

Aquí la filosofada del nostre Sabatot va quedar tallada per una veu gruixuda i incisiva. Tenia un gitano molt alt al davant.

—Què vens, bon home?

El venedor va callar un moment, se’l va mirar de cap a peus i amb un aire tranquil, sense aturar-se i sense deixar anar les regnes, va dir:

—Ja ho veus, què venc!

—Corretges? —va preguntar el gitano, observant les regnes que tenia a les mans.

—Sí, corretges, si et sembla que una euga i unes corretges s’assemblen.

—Doncs diria que només l’has pascuda amb palla, paisà!

—Amb palla?

En Sabatot va voler estirar les regnes per fer trotar l’euga i demostrar la infàmia d’aquell llengut desvergonyit però, amb una lleugeresa inusual, es va clavar un cop de mà a la barbeta. Va veure que les regnes que agafava amb la mà estaven tallades i que —oh, horror!, els cabells se li van posar de punta!— a l’altre cap de les regnes hi havia lligat un tros de màniga del caftà vermell! Va escopir i, senyant-se i brandant els braços, va fugir d’aquell regal inesperat i va desaparèixer entre la gentada, corrent més de pressa que un xicot jove.

XI

Cornut i pagar el beure.

Dita popular

—Agafeu-lo! Agafeu-lo! —cridaven uns quants nois al cap estret del carrer, i en Sabatot va notar que unes mans robustes de sobte l’engrapaven.

—Lligueu-lo! És ell qui ha robat l’euga d’un bon home!

—Déu meu, per què em lligueu?

—I encara ho pregunta! Doncs perquè has robat l’euga d’un pagès, en Sabatot!

—Us heu begut l’enteniment, nois! On heu vist que algú es robi a si mateix?

—Martingales! Martingales! Per què corries com un esperitat, si no, com si Satanàs en persona t’estalonés?

—Has de córrer vulgues no vulgues, quan la roba de Satanàs…

—Ei, company! Ves a rifar-te’n un altre amb aquesta història. Te les hauràs amb el batlle per haver volgut espantar la gent amb això del dimoni.

—Agafeu-lo! Agafeu-lo! —es van sentir crits a l’altre cap del carrer—. És aquest, és el fugitiu!

I als ulls del nostre Sabatot va aparèixer el compare en un estat lamentable, amb les mans lligades a l’esquena, acompanyat per uns quants nois.

—Quines coses de veure! —deia un d’ells—. Hauríeu de sentir què explica aquest murri; només cal mirar-lo a la cara per veure que és un lladregot. Quan li hem demanat per què corria com un boig, ha dit que s’havia ficat la mà a la butxaca per ensumar una mica de tabac i que, en lloc de la petaca, n’havia tret un tros del caftà del dimoni, que tot seguit s’havia encès en unes flames vermelles, i que ell havia fugit cames ajudeu-me.

—Ha, ha, ha! Dos ocells del mateix niu! Lligueu-los plegats!

XII

—De quina culpa se m’acusa, bona gent?

A què treu cap tant de turment? —ha dit el pobre—.

Per què us mofeu així de mi, per quina obra?

Per què? Per què? —ha dit, amb una mà al costat,

i un doll de llàgrimes amargues li ha brollat.

Artiómovski-Gulak, El senyor i el gos

—Pot ser que en realitat sí que hagis agafat alguna cosa, compare? —va preguntar en Sabatot, que jeia lligat al compare en el cobert de palla.

—Tu també, compare? Que se m’assequin mans i peus si mai a la vida he robat res, fora d’un plat de pasta farcida amb smetana⁵ que vaig prendre a la mare quan encara no havia fet deu anys.

—Per què hem tingut tanta malastrugança? Tu rai, que almenys t’acusen d’haver robat a algú altre. Però jo, desgraciat de mi, què he fet perquè em toqui la funesta acusació d’haver-me robat l’euga a mi mateix? Diria que el nostre destí és no tenir sort, compare!

—Malaurats nosaltres, pobres orfes!

En aquest moment, tots dos compares van arrencar a plorar a raig fet.

—Què et passa, Solopi? —va preguntar en Gritskó, entrant—. Qui t’ha lligat?

—Ah! En Golopúpenko! —va exclamar en Solopi, content—. Mira, aquest és el xicot de qui t’he parlat, compare. Quin espavilat! Que Déu em mati ara mateix, si davant meu no es va empassar una gerra gairebé de la mida del teu cap sense fer ni una ganyota.

—I com és que no has fet bondat amb aquest tros de xicot?

—Doncs mira —va continuar en Sabatot, dirigint-se a en Gritskó—, diria que Déu m’ha castigat per faltar-te. Perdona’m, bon noi! Per Déu que ho faria tot, per tu… Però què vols fer-hi? La meva dona té el dimoni al cos!

—No soc rancorós, Solopi. Si vols, t’allibero ara mateix! —va fer una llambregada als nois que els vigilaven, i de seguida els van deslligar—. Però ara fes el que toca: el casament! Farem tanta festa que els peus ens faran mal un any sencer de tant ballar.

—Molt bé! Molt bé! —va fer en Solopi, picant de mans—. Ara m’has fet tan feliç com si els russos s’haguessin endut la meva dona. No hi pensem més: estigui bé o no, avui hi ha casori i no se’n parli més!

—Mira, Solopi: d’aquí una hora seré a casa teva. Tu ves passant, que t’hi esperen els compradors de l’euga i el blat.

—Què? Ha aparegut, l’euga?

—I tant!

De content que estava, en Sabatot va quedar palplantat, mirant com marxava en Gritskó.

—Què, Gritskó, no ho hem fet malament del tot, oi? —va dir el gitano alt a en Gritskó, que tenia pressa—. Ja són meus els bous, ara?

—Tots teus!

XIII

No tinguis por, noia, no tinguis por.

Calça’t les botes vermelles.

Esclafa amb els peus

els enemics teus.

Que els teus talons retrunyin,

i els enemics callin.

Cançó de noces

La Paraska rumiava, tota sola a casa. Tenia el colze clavat i recolzava la bonica barbeta a la mà. Molts somnis li voletejaven pel cap ros. De tant en tant un lleuger somriure li fregava els llavis encesos i un sentiment alegre li alçava les celles fosques, però de vegades el núvol del pensament li tornava a tirar avall les celles damunt dels ulls marró clar. «I si no passa el que ell deia?», xiuxiuejava amb una expressió vaga de dubte. «I si no em deixen casar-m’hi? I si… No, no. Això no passarà! La madrastra fa tot el que li ve de gust. Que no puc fer tot el que em vingui de gust, jo? Soc prou tossuda per fer-ho. Que ben plantat que és! Té uns ulls negres encesos que són una meravella! Que dolç que és quan diu “Paraska, bonica!”. Com li escau el caftà blanc! Hauria de tenir un cinturó més llampant… Però això rai, ja n’hi brodaré un quan ens en anem a viure a la casa nova. Que contenta que estic de pensar tot això», va continuar, mentre es treia de la pitrera un mirallet emmarcat amb paper vermell que s’havia comprat a la fira i s’hi admirava amb un plaer íntim. «Si mai me la trobo enlloc, no la saludaré pas. Encara que rebenti! S’ha acabat, madrastra, ja has estovat prou la teva fillastra! Florirà la sorra sobre la pedra i el roure es vinclarà a l’aigua com un salze abans que jo m’inclini davant teu! Però me n’oblidava… Deixa que m’emprovi una còfia, encara que sigui de la madrastra, aviam si m’escau». Es va posar dreta amb el mirallet a les mans i, amb el cap cot, va començar a caminar per la casa amb pas vacil·lant, com si tingués por de caure, perquè sota els peus no hi veia el terra, sinó els taulons del sostre, des d’on no feia gaire que havia caigut el fill del popa, i uns prestatges atapeïts d’atuells. «Per què tinc por de fer passes, com si fos una criatura?», va exclamar, rient. I va anar fent passes cada vegada més fortes, fins que la mà esquerra li va baixar a la cintura i va arrencar a ballar, fent repicar els talons ferrats, amb el mirallet al davant i entonant la seva cançó preferida:

Vinca verdosa, tira ben avall!

Acosta-te’m, amor de celles negres!

Vinca verdosa, encara més avall!

Acosta’t més, amor de celles negres!

En Sabatot va treure el cap per la porta i, en veure que la filla ballava davant d’un mirallet, es va aturar. Va estar-se una bona estona rient, mentre observava aquell caprici insòlit de la filla que, abstreta, feia l’efecte que no s’adonava de res. Però en sentir aquella tonada coneguda, la sang li va córrer per les venes. Ben dret, amb les mans a la cintura, va arrencar a ballar, talonejant amb força, sense pensar en res més. La forta riallada del compare els va fer estremir a tots dos:

—Mira que bé! Pare i filla celebrant el casori tots sols! Afanyeu-vos, el nuvi ja és aquí!

En sentir això últim, la Paraska es va tornar més vermella que la cinta que li lligava els cabells, i el seu despreocupat pare va recordar per què era allà.

—Vinga, filleta! Afanyem-nos! La Khívria és fora, contenta que hagi venut l’euga —va dir, mirant amb timidesa a una banda i a l’altra—. Ha anat a comprar-se roba de quadres i tota mena de xarpelleres, o sigui que ho hem de tenir tot enllestit abans no torni!

Amb prou feines havia posat un peu fora de casa, que la Paraska ja es va trobar a coll del xicot del caftà blanc, que l’esperava al carrer amb tota una colla de gent.

—Que Déu us beneeixi! —va dir en Sabatot, agafant-los les mans—. Que visquin plegats, com les corones de flors trenades!

En aquest moment, es va sentir rebombori entre la gentada:

—Prefereixo morir-me que consentir això! —exclamava la muller d’en Solopi, empesa per la gentada entre riallades.

—No t’enfadis, dona, no t’enfadis! —va dir en Sabatot, mantenint la calma, en veure que un parell de gegants cepats l’agafaven pels braços—. El que està fet, està fet. No m’agrada desdir-me de res!

—No, no! Això no pot ser! —cridava la Khívria, però no l’escoltava ningú.

Unes quantes parelles van encerclar els casats i van formar una impenetrable paret dansaire.

Un sentiment estrany i inefable hauria envaït tothom que hagués vist com, d’ençà del primer cop d’arquet del violinista de caftà bast i bigotis llargs i cargolats, tot plegat va transformar-se, vulgues no vulgues, en una cosa unitària i harmònica. Gent amb unes cares tan llòbregues que feia l’efecte que no havien somrigut mai picaven de peus i sacsaven les espatlles. Tot es bellugava. Tot ballava. Però un sentiment encara més estrany i indesxifrable s’hauria despertat al fons de l’ànima de qui hagués vist aquelles velles, amb unes cares decrèpites que traspuaven la indolència de la tomba, obrint-se pas entre gent jove, viva i somrient. Desconsiderades! No tenien ni una mica d’alegria infantil, ni una espurna d’empatia. Eren velles que únicament l’alcohol aconseguia que fessin coses mitjanament humanes, com un mecànic que fa bellugar un autòmat inert; velles que sacsejaven lleugerament els caps embriacs, ballant darrere de la gentada que es divertia, sense dirigir ni una mirada a la jove parella.

El rebombori, les rialles i les cançons cada vegada se sentien menys. El violí s’esvania, flaquejava i perdia els sons vagues en la buidor de l’aire. Encara se sentien alguns cops de taló, semblaven la remor d’un mar llunyà, i de seguida va quedar tot buit i mut.

No és així com la joia, un hoste esplèndid i inconstant, s’allunya de nosaltres? No és endebades que un so solitari prova d’expressar alegria? En el seu propi eco, ja hi sent la tristesa i la solitud, i hi para una atenció salvatge. No és així com els animats amics de la lliure i tempestosa joventut es perden pel món, un darrere l’altre, i finalment deixen tot sol el seu vell company? Com s’enyora el que es queda! El cor li és trist i feixuc, i res no pot ajudar-lo.

LA NIT DE SANT JOAN

Història certa, explicada pel diaca de l’església de ***

En Fomà Grigórievitx tenia una estranya peculiaritat: odiava a mort haver de repetir una història. Si algun cop el convencies que en tornés a explicar alguna, hi afegia novetats o la canviava tant, que resultava impossible reconèixer-la. Una vegada, un d’aquests senyors (per a nosaltres, la gent senzilla, és difícil saber com anomenar-los perquè no són ben bé escriptors, sinó que més aviat semblen els comerciants de les fires: afanen, demanen i roben tota mena de coses i després publiquen cada mes o cada setmana un llibret que no és més gruixut que un abecedari), doncs bé, un senyor va arrencar aquesta mateixa història d’en Fomà Grigórievitx, i aquest se la va treure del cap. El senyor de la jaqueta de color de pèsol, de qui ja he parlat i de qui em sembla que ja heu llegit una història, va arribar de Poltava amb un llibret, el va obrir per la meitat i ens el va ensenyar. En Fomà Grigórievitx ja es disposava a col·locar-se les ulleres al nas, però va recordar que no havia pensat a embolicar-les amb fil i encolar-les amb cera, i em va passar el llibret. I jo, com que més o menys sé de lletra i no porto ulleres, em vaig posar a llegir. Encara no havia passat un parell de pàgines, quan en Fomà Grigórievitx em va agafar el braç perquè m’aturés.

—Un moment! Abans que res, digui’m què llegeix.

Admeto que aquella pregunta em va desconcertar.

—Què vol dir què llegeixo, Fomà Grigórievitx? Doncs la seva història, les seves paraules.

—Qui li ha dit que això són paraules meves?

—Què més vol, és imprès aquí: «Explicada pel diaca de tal i tal».

—Ja pot escopir-li al cap, a qui hagi imprès això! Menteix, aquest rus fill de gossa. Que jo vaig dir això? Però que li falta un bull o què? Escolteu-me, que ara us l’explicaré jo.

Ens vam acostar a la taula i va començar.

El meu avi (que Déu el tingui en la glòria! Que a l’altre món mengi només fogassa blanca i pastissets de rosella amb mel!) era un narrador meravellós. Quan engegava a parlar, podies passar-te tot el dia allà assegut escoltant-lo. No tenia res a veure amb aquests taral·lirots d’avui en dia que, tan bon punt comencen a engalipar tothom amb una llengua que sembla que fa tres dies que no menja res de res, ja et fan venir ganes d’agafar el barret i tocar el dos. Recordo perfectament que encara era viva la vella difunta, la meva mare. Era una tarda llarga d’hivern, a fora el fred crepitava i l’estreta finestra de casa nostra havia quedat del tot coberta. Ma mare seia amb la carda, n’estirava un llarg fil amb la mà, mentre amb el peu gronxava el bressol i cantava una cançó que encara sento ara. La llàntia, tremolant i espurnejant, com si tingués por d’alguna cosa, ens il·luminava. La filosa brunzia i nosaltres, que érem criatures, ens apinyàvem a escoltar l’avi, que de tan vell feia més de cinc anys que no baixava de l’estufa. Però les meravelloses narracions sobre l’antigor, les ràtzies dels zaporoges, els polonesos i les grans gestes dels atamans Ivan Pidkova, Karp Poltorà-Kojukhà i Petró Sahaidatxni no ens agradaven ni de bon tros tant com les històries sobre algun fet fantàstic del passat, que sempre ens feien sentir calfreds per tot el cos i ens feien posar els cabells de punta. De vegades ens arribaven a fer tanta por que ens passàvem la nit veient Déu sap quina mena de monstres. Hi havia nits que sorties de casa a buscar alguna cosa i se t’acudia que un espectre de l’altre món t’havia ocupat el llit. I que no pugui tornar a explicar això si, de lluny estant, no em pensava tot sovint que el caftà que tenia al capçal del llit era un diable arrupit. Però el més important dels contes de l’avi era que a la vida ell no havia dit mai cap mentida, i que qualsevol cosa que deia era la pura veritat. Ara us explicaré una de les seves històries meravelloses. Hi ha molts saberuts d’aquests que fan gargots als jutjats i que llegeixen textos civils i tot que, si els poses a les mans un simple llibre de les hores en escriptura antiga, no són capaços de desxifrar-ne ni una sola lletra, però que de fer befa ensenyant les dents en saben molt. Qualsevol cosa que els expliques, els fa riure. Quants descreguts que hi ha pel món! I encara diré més —Déu i la santíssima Verge Maria ja em poden mirar malament!—, i vosaltres segurament no em creureu: un dia vaig deixar anar una paraula sobre les bruixes i... sabeu què? Doncs que va sortir un carallot que no creia en bruixes! En tots els anys que fa que visc en aquest món, gràcies a Déu, he vist descreguts que feien confessions al popa amb més facilitat que no s’ensuma un pessic de tabac. I fins i tot aquests se senyaven en sentir parlar de bruixes. Però si somiessin… És que no tinc ganes de dir segons què, no sé a què treu cap parlar d’aquesta gent.

Ara fa més de cent anys, molt més!, deia el meu avi difunt que ningú no hauria reconegut el nostre poble: era un veïnat, un veïnat d’allò més pobre! Deu casetes de fusta sense emblanquinar i sense bones teulades, disperses aquí i allà pel mig dels camps. Sense tancats ni coberts com cal per guardar-hi el bestiar o els carros. I eren els rics, els que vivien així. Hauríeu d’haver vist com vivia la gent com nosaltres, els pobres: feien un sot a terra, i ja tenien casa! Només es podia saber que en un lloc d’aquells hi vivia un home de Déu pel fum que en sortia. Em preguntareu per què vivien d’aquella manera. Tampoc no és que fossin ben bé pobres perquè llavors, qui més qui menys, gairebé tots eren cosacs i arreplegaven prou riqueses en terres estrangeres. El fet era que tenir una casa decent no treia cap a res. Gent vinguda d’arreu saquejava la terra: tàtars de Crimea, polonesos, lituans! Fins i tot la nostra pròpia gent de vegades corria en bandada i robava els d’aquí. Passaven tota mena de coses.

En aquest veïnat, sovint hi apareixia un home o, més aviat, el dimoni en forma humana. Ningú no sabia d’on sortia ni per què venia. Anava aquí i allà, bevia i, de cop i volta, desapareixia com si se l’hagués empassat la terra i no se’n tornava a saber res més. Llavors, com caigut del cel, tornava a passejar-se pels carrers d’un poble del qual ja no queda ni rastre però que no devia ser a més de cent passes de Dikanka. Arreplegava tots els cosacs que es trobava: rialles, cançons, diners a cabassos i el vodka que corria com l’aigua… De vegades s’acostava a les noies boniques: els regalava tantes cintes, arracades i collarets que no sabien què fer-ne! És ben cert que les noies boniques no les acabaven de tenir totes amb aquells regals: Déu sap que devien haver passat per mans impures. La tieta del meu avi, que en aquella època regentava una taverna on ara hi ha el camí d’Opóixnia i on s’engatava sovint en Bassavriuk (vet aquí el nom d’aquest home diabòlic), justament deia que no n’acceptaria regals ni per tot l’or del món. Però prou que els havien d’acceptar: la por s’apoderava de qualsevol, quan ell arrugava les celles atapeïdes i deixava anar una mirada de reüll que semblava que les cames haguessin d’engegar a córrer. Ara, si els acceptaven, llavors l’endemà a la nit es presentava a casa algun amic d’ell amb banyes al cap, sortit dels pantans, i els estrenyia el coll, si hi duien un collaret; els mossegava el dit, si hi portaven un anell, o els estirava els cabells, si hi lluïen una cinta. Valia més desfer-se’n, d’aquells regals! Però, per desgràcia, això també era impossible: si els llançaven a l’aigua, els anells o els collarets diabòlics suraven per la superfície i els tornaven a la mà.

Al poble hi havia una església ortodoxa, em sembla recordar que era de Sant Pantaleó. Llavors n’era rector el pare Afanassi, de preclara memòria. En adonar-se que en Bassavriuk no passava per l’església ni el diumenge de Pasqua, va tenir la pensada d’amonestar-lo i imposar-li una penitència. On va anar a parar! I encara com se’n va sortir. «Mira, mestre», li va rugir per resposta, «val més que estiguis per les teves coses i que no et fiquis en les dels altres, si no vols que t’emboteixi de farinetes bullents aquest coll de cabra que tens!». Què podia fer amb aquell damnat? El pare Afanassi es va limitar a declarar que tothom que es fes amb en Bassavriuk passaria a considerar-se catòlic: un enemic de l’església de Crist i de tota la humanitat.

Un cosac del poble que es deia Korj tenia un jornaler a qui tothom anomenava Petró Sensestirp, potser perquè ningú no recordava el seu pare ni la seva mare. És cert que el sagristà deia que s’havien mort de pesta l’any després de néixer el nen, però la tieta del meu avi no en volia saber res i feia tot el possible per atribuir-li família, per més que al pobre Petró li feia tanta falta com a nosaltres la neu de l’any passat. La tieta deia que el nen tenia el pare a Zaporójie, que havia estat presoner dels turcs, que havia patit Déu sap quins turments i que, miraculosament, se n’havia escapat disfressat d’eunuc. A les jovenetes i casades de celles negres no els interessava gaire la família d’en Petró. Es limitaven a dir que si es vestís amb un caftà nou, s’hi estrenyés un cinturó vermell, es posés al cap un barret d’astracan negre amb elegant corona blava, es pengés un sabre turc al costat i en una mà hi portés un gec i a l’altra una pipa amb belles incrustacions donaria cent voltes a tots els xicots del poble. Per desgràcia, però, el pobre Petró només tenia un caftà gris amb més forats que monedes no hi ha a la butxaca d’un jueu. I això no és gaire desgràcia, tampoc, perquè encara és pitjor això altre: el vell Korj tenia una filla tan bonica que no crec que n’hàgiu vist mai cap d’igual. La tieta del meu difunt avi explicava —i ja sabeu que a una dona li costa menys fer un petó al dimoni que no pas dir que una altra dona és bonica, ara no us ho prengueu malament—, doncs deia que la cosaca tenia unes galtones fresques i lluents com una rosella del color rosat més subtil quan, banyada per la rosada divina, s’encén, dreça els pètals i presumeix davant d’un sol que acaba d’alçar-se; que tenia unes celles que eren ben bé com els cordons negres que, per penjar-se les creus i els penjolls, compren ara les nostres noies als venedors russos que recorren els pobles carregats de caixes, unes celles que s’arquejaven harmonioses com si volguessin reflectir-se en els ulls clars; deia que tenia una boqueta que feia salivar el jovent quan se la mirava, perquè semblava que estigués feta per entonar cants de rossinyol, i que tenia uns cabells negres com una ala de corb i suaus com el lli més jove (aleshores les nostres noies encara no s’hi feien trenes entrelligades amb cintes de colors bonics i llampants), que li queien en rínxols rebecs sobre un vestit amb brodats d’or. Ep, que el Senyor no em deixi cantar ni un sol al·leluia més al cor si no li faria ara mateix un petó, per més que la blancúria ja s’obri pas en el vell bosc que em cobreix la coroneta, i per més que porti la dona sempre enganxada com una paparra. Vaja, que quan un xicot i una mossa viuen l’un a prop de l’altra… ja sabeu què acaba passant. De vegades, a trenc d’alba, encara es veien les petjades de les sabatetes vermelles, al lloc on la Pidorka havia conversat amb en Petró. En Korj encara no havia tingut cap mal pensament quan, una vegada (i ara ja es veu que va ser cosa del dimoni i de ningú més), a en Petró, sense haver fet una mirada al cancell, se li va acudir plantar un petó als llavis rosats de la cosaca amb tota l’ànima, que diuen; i el mateix dimoni (que vegi la santa creu en somnis, el fill de gossa!) va fer que el vell ximple obrís la porta de casa. En Korj va quedar palplantat, amb la boca esbatanada i la mà a la porta. Feia l’efecte que aquell maleït petó l’havia deixat ben esbalaït. Li va semblar més fort que la garrotada contra la paret amb què els nostres pagesos acostumen a espantar els mals esperits quan no tenen a mà el mosquetó i la pólvora.

Quan va tornar en si va despenjar el fuet del seu avi, i ja es disposava a assotar l’esquena al pobre Petró quan va aparèixer de no se sap on l’Ivàs, el germà petit de la Pidorka, de sis anys, i tot espantat va aferrar-se a les cames de son pare cridant: «Pare, pare! No peguis en Petró!». Què volíeu que fes? Un pare no té el cor de pedra: va penjar el fuet al seu lloc i va treure en Petró de casa tranquil·lament. «Si mai tornes a aparèixer per casa, encara que sigui a sota les finestres… Petró, escolta’m bé: Déu sap que et quedaràs sense bigotis i que jo no seré en Terenti Korj si aquest ble de cabells teu, que ja és prou llarg perquè te’l cargolis dos cops a l’orella, no s’acomiada de la teva coroneta!» Havent dit això, va clavar-li un lleuger clatellot i en Petró va volar a terra sense veure gaire res. Vet aquí com van acabar els petons! Els nostres enamorats van quedar afligits. I llavors pel poble va córrer el rumor que un polonès havia agafat el costum de passar per casa d’en Korj. Anava amb brodats d’or, bigotis, sabre, esperons i les butxaques que li dringaven com la bosseta que en Taràs, un dels nostres diaques, passava cada dia per l’església. Bé, ja sabem per què algú va a veure un pare que té una filla de celles negres. Vet aquí que un dia la Pidorka, feta un mar de llàgrimes, es va abraçar a son germà, l’Ivàs: «Ivàs, estimat, amor meu! Ves a veure en Petró com la fletxa que tira l’arc, tresor del meu cor; explica-l’hi tot: que estimaria els seus ulls marrons, que li besaria la carona blanca, però que el destí no m’ho permet. Quants mocadors he deixat xops de llàgrimes amargues. Quina angoixa. Quin neguit al cor. I l’enemic és mon pare: m’obliga a casar-me amb un polonès que no m’estimo. Digue-li que ja preparen el casori, però que no hi haurà música. Que sonaran els cants dels diaques en lloc de mandoles i flautes. Que no sortiré a ballar amb el meu marit, que m’hi trauran. Que casa meva serà molt fosca: feta de fusta d’auró, a la teulada tindrà una creu en lloc d’una xemeneia!»

Mentre l’innocent infant li xiuxiuejava les paraules de la Pidorka, en Petró se l’escoltava immòbil, semblava petrificat. «I jo, desgraciat de mi, que pensava anar-me’n a Crimea i a Turquia a guanyar-hi or guerrejant, i després venir a buscar-te amb el botí, bonica meva. I no podrà ser. Ens han fet mal d’ull. Però jo també tindré un casament, colometa meva: ara, no hi haurà pas diaques. Un corb negre grallarà en lloc d’un popa. Un camp ras serà casa meva, un núvol blavós serà la meva teulada; una àliga em picotejarà els ulls; la pluja m’amararà els ossos de cosac i un remolí me’ls eixugarà. Però què he de fer? Contra qui? A qui m’he de queixar? Si ja està clar que Déu vol que em mori, doncs em moriré!». I se’n va anar directe a la taverna.

La tieta del meu difunt avi es va estranyar una mica de veure en Petró a la taverna, sobretot a unes hores en què tot home de bé era a oir les matines. I se’l va mirar amb uns ulls com unes taronges quan li va demanar una gerra de terrissa que era grossa gairebé com mitja galleda. Però el pobre home havia tingut mala pensada d’ofegar així les penes. El vodka li punxava a la llengua com les ortigues, i se li feia més amarg que el donzell. Va esberlar la gerra contra terra.

—Ja n’hi ha prou de lamentar-te, cosac! —va tronar-li una veu de baix al darrere.

Es va girar. Era en Bassavriuk! Quina carota que tenia! Uns cabells que semblaven cerres i uns ulls de bou!

—Ja sé què et cal: això! —i, amb un somriure diabòlic, va fer dringar un portamonedes de pell que duia cenyit a la cintura.