Kitabı oku: «Guàrdia», sayfa 3
”—¿Per això passes ànsia? —em va dir el culi, amb un somriure malèvol. Pots vendre-la en un tres i no res en un bordell i treure’n el que et va costar.
”Em vaig esgarrifar.
”—Porta-la a casa seva... Però el millor és que la deixis al moll i que triï ella sola.
”A la tarda li vaig dir que es vestís. Es va posar la roba europea, un vestit jaqueta verd, sabates amb una mica de tacó, i vam fer cap amunt. La suor li rajava del front. Feia grinyolar les dents tota l’estona, com aquella primera vegada. El rickshaw es va aturar davant de casa seva. De sobte em va agafar les mans i me les va prémer amb tanta força... Es va aturar davant la porta, la vista posada en la cantonada del brut carreró. Vam entrar. El vell ens va mirar de mal ull. Vam estripar el contracte. La vaig veure com toquetejava nerviosament els trossos de paper. Me n’havia d’anar. Tanmateix, estava parat, com aturat, i notava que les cames em pesaven com plom. La Tao s’havia deixat caure de genolls i m’agafava la jaqueta... Només vaig sentir, abans de girar la cantonada del carrer, un so com d’arc desafinat, com quan el vent estripa els tendals. Vaig arrencar a córrer. Potser dues milles. Al carrer Catinat, on hi ha l’establiment de venda de joies i joguines, em vaig aturar. Em vaig agafar a un pilar i vaig vomitar. “Cholera... cholera...”, van xisclar un parell de xinesos, i van fugir corrents.
”Vam salpar l’endemà. He tornat a Saigon moltes vegades. El capatàs havia mort. El barri on hi havia la casa d’ella s’havia convertit en un parc i una escola francesa. No vaig deixar bordell, cabaret, club, fumador d’opi, que no la hi busqués. Enlloc. El seu plor, només, de nits, em visita.
—T’ha derivat cap a la dreta. Em cago en les teves mans. Vols seguir la teva derrota!
El conducte de veu de la sala de màquines va xiular tot sol.
—Sí. Tal com anem. Si amaina al matí, obrirem pas.
Va tancar la tapa i es va girar.
—¿On és en Diamandís? ¿On és aquest malparit? Fa una hora que és fora. ¿On és l’imaginària? —Es va treure el xiulet i va xiular.
El ràdio va bufar sobre el vidre de la timonera i hi va escriure amb l’ungla.
Per l’escala de l’esquerra va pujar l’imaginària i va entrar d’esquitllentes a la timonera. Per la de la dreta, Diamandís. L’enrabiada del primer oficial s’havia calmat.
—¿Per què t’amagues, eh?
Ningú no va respondre.
El radiotelegrafista va cridar l’agregat. Van parlar en veu baixa.
—¿N’estàs segur?
—Sí.
—¿Des de quan?
—Ahir ho vaig veure per primera vegada.
—¿Per què no ho havies dit?
—T’ho vaig dir... Ahir.
—Així que facis el relleu, vine a la cabina.
—Jo també vindré —va dir el primer oficial—. ¿Convides?
—No sé què trobarem. Us espero.
Geràssimos es va quedar quiet una breu estona, mirant endavant. Després es va acostar a la garita, va encendre un misto i va entelar el vidre amb l’alè. Li va quedar la mirada perduda.
—El cabró —va murmurar—. El fill de puta.
Va fregar el vidre amb la màniga. Es va girar cap al timoner.
—Tot a estribord. Mantingues la distància amb el verd, que ve de cara. A estribord, que ve de cara.
La cabina del radiotelegrafista. Baixa de sostre, llarga i estreta. Una llitera per fer. Un rentamans brut i, a sota, una galleda plena d’aigua tèrbola. Una taula collada a l’envà, atapeïda de llibres, paperots, capses de mistos, una cartera vella, una tabaquera xinesa i un escampall de cigarrets. Un cendrer ple de puntes de cigarret. Damunt del llit, per terra, a la cadira, escampalls de cigarrets. El vidre del rentamans, ple de medecines. Opobyl, sal de Carlsbad, Fruit Salt i Iodone. D’un cordill estès de part a part penjaven uns calçotets mal rentats, una samarreta i un parell de mitjons. A terra, un cartró encetat de Craven A; més enllà, una caixa mig plena de pomes i taronges escampava una tènue flaire de florit. Les parets plenes de reproduccions a tot color de Life.
El radiotelegrafista, nu de cintura en amunt, es tirava talc a les espatlles plenes de grans i al pit. El capità Geràssimos es va aturar a la porta.
—Seu —li va dir l’altre—. Ja estic.
—¿On vols que segui? No hi caps de merda. ¿Cada quant et ve a fer dissabte el cambrer?
—El pobre ve a l’hora que estic dormint. No pateixis: millor. Cada vegada que em fa dissabte, em desbarata l’ordre de la cabina. Amb la mare ens les teníem quan em canviava de lloc algun llibre o algun paper... Agafa un cigarret. ¿Et pelo una poma?
—No.
—¿Vols pinya?
—¿Amb quina aigua? ¿De la galleda on et rentes els peus, o d’aquesta ampolla que no te la neteja ni la sosa càustica? Un cigarret, sí que te l’agafaré. Però escolta. ¿Què coi passa aquí, amb els cigarrets? Miris on miris, n’hi ha de qualsevol manera. I quan et trobes amb algú, m’hi he fixat moltes vegades, vinga el paquet. ¿Són robats o te’ls regalen? Quina manera de llençar els diners, no ho entenc. ¿Per què ho fas?
El radiotelegrafista va tirar el talc en un prestatge i es va asseure en el tamboret. El primer oficial s’havia estirat al llit i s’havia posat el coixí doblegat sota el cap.
—Quines preguntes que fas! Si m’ho preguntés un altre, li diria: perquè així és com m’agrada. L’has tastada, l’amargor del tabac. Quan no en tens... quan...
—La vaig tastar a la presó.
—A fora encara és pitjor. A Albània. Havia perdut la meva unitat feia dos dies. Xop, dejú i sense tabac. Ja era de dia. Un dia gloriós. Sant Nicolau. El sol parpellejava sobre el verd mullat. Caminava arrossegant una mula afamada. De sobte, veig un soldat que em talla el pas.
”—¿On vas així? —em fa.
”—¿Com vols que vagi? ¿No t’has trobat pas la tercera unitat de transport de ferits? —li dic.
”—Sí. Ha acampat a tres hores de camí, al monestir de Pépeli. Tal com vas, tot dret.
”Ja me n’anava.
”—Espera’t —em diu.
”Es va obrir el sarró i em va tallar un tros de pa de munició. Ja se n’anava, però es va tornar a girar. Va obrir un paquet vermell del número deu i em va donar un cigarret. El vaig agafar i me’l vaig mirar. Al palmell me’n va posar un altre i se’n va anar de pressa.
”—¿Com te dius? —vaig cridar-li—. Espera’t... ¿Com te dius?
”—Em dic soldat —va cridar, fent trompeta amb les mans—. Afanya’t, que no se’t faci de nit, perquè se n’aniran.
”El vaig mirar fins que el vaig perdre de vista. Vaig ficar-me el pa al sarró i em vaig estirar sota un arbre. Vaig encendre el cigarret.
—Vinga, Diamandís. All right. Ara ajup el cap. Un mica més.
Sota els cabells rossos del xicot, que s’havien esclarissat, s’hi havia fet una caspa blanca.
—També el mar fa caure els cabells, Diamandís. ¿No ho havies sentit a dir? Mira, t’ho dic per última vegada, no veig res que t’hagi de fer passar ànsia. I amb els grans, ¿què?
—Segueix igual. De tant en tant, surt sang.
—És que es vol tancar. Ja saps quin viatge fem. Un clima de collons. ¿I què esperaves? En arribar a port se t’esvairan les cabòries. Anirem plegats a cal metge. En acabat, convidaràs tu. Apa, ara vés a dormir, i si se t’apareix en somnis alguna mossa, fes-la fora, perquè estiguis fresc allà on anem.
—¿I el mal de cap? —va preguntar el marrec mentre es vestia.
—Tots en tenim. Apa, adéu.
Les seves passes damunt la planxa es van apagar al cap de poc.
—La condecoració grossa... Des del primer moment t’ho vaig dir. I progressa. ¿Tens penicil·lina?
—Sí.
Va començar a gratar-se nerviosament el cap.
—Però no convé que li donem res. Jo també tinc una tanda de bismut, però no és l’adequat. ¿I si no té aquesta malaltia? ¿Que sóc metge? Amb la primera injecció respondrà negativament, si la té. Un embolic. ¿Ho entens? Però, vaja, aquell senyal. En diuen Di Castel. Es veu d’una hora lluny. Que n’està, d’espantat...! Jo també ho estava, al començament. Tenia por que em cauria el nas.
—I jo, que em quedaria cec. No em facis cas si el renyo. Me l’estimo, el cabró. Alguna cosa s’ensuma, si té por. ¿Recordes el seu pare?
—No. N’he sentit a parlar.
—Es va tornar boig al pont. Ja se’n deu haver assabentat. Als nostres pobles tot se sap! Tenen la gran amabilitat de bufar-t’ho a l’orella. Només per fer-te un favor. ¿Te l’estimes, Cefalònia?
—Sí. Com a lloc. Però fan la guitza als bojos i als esguerrats. No em cap al magí.
—Bajanades... A tots els pobles del món fan la guitza als beneits.
—No, a la nostra pàtria els fan tornar bojos expressament, només per poder riure.
—Que n’ets, d’exagerat. Ets més tossut que una mula. ¿Què estàvem dient del tabac? —Va badallar i es va fregar l’ull.
—Deixa-ho estar fins demà. Que puguem parlar d’alguna cosa. A veure si podem dormir un parell d’horetes.
El primer oficial es va alçar i es va espolsar la cendra dels calçotets.
—Vaig a donar un cop d’ull a dalt. Saps, el vell a vegades es distreu a la murada.
—¿S’endormisca?
—No exactament. Ves, com t’ho diria... Queda fregit.
—Pobre home. ¿Quants en té?
—Passa dels seixanta-cinc. Si en dóna de voltes, el món! Tants anys de primer oficial. I mariner... Un llop de mar.
—Bon dia. Vaig a fer-me el mort.
En sortir, va estirar la cortina d’un carmesí descolorit.
1. Poblet de Cefalònia, al marge dret del golf d’Argostoli.
2. Ciutat de l’illa de Luzon, a les Filipines.
3. Ciutat del nord-oest de la Xina, amb un dels ports més importants del país.
4. O, més modernament, Zea, segon port del Pireu.
5. Revista setmanal adreçada al públic femení que es publicà a Atenes des de 1923.
6. Poblet de la costa sud de Cefalònia, de gran tradició marinera.
7. Mutza, o muntza, és un gest ofensiu que es fa mostrant la palma de la mà amb tots els dits estesos.
GUÀRDIA QUARTA
Que cremi Buenos Aires, que s’enfonsi Cardiff.
Ara, la pobra Skipper Straad, que Déu la guardi.
Des del matí que plovia.
El primer oficial feia la seva guàrdia fora de la timonera, amb un impermeable posat. De tant en tant, agafava els prismàtics, però de seguida els tornava a deixar dins l’estoig.
—Imaginària...
—Sóc jo, en Polikhronis, capità Geràssimos.
—Arriba’t a baix i apaga els llums del saló. Destorben a davant. Passa pel ràdio, en acabat, i digues-li que si no té feina vingui aquí dalt. No triguis.
—All right, capità Geràssimos. Hi vaig.
—Diamandís, dóna un cop d’ull als llums de costat i després mira avant atentament. Si has d’anar a fer un riu, m’ho dius. ¿Per què no portes impermeable?
—Tinc calor.
El primer oficial alçà el vidre de la garita i el fregà per fora i per dins. Es va treure l’impermeable, el va penjar en un clau i es va quedar mirant endavant. Recordà les pluges al seu poble. Dos, tres, quatre dies. Que era quan encetaven els formatges en bots, l’oli nou. El vostilidi1 que feia olor de bóta. L’escola era a una hora lluny a peu. Es quedava a casa i agafava el Robinson de fulls esquinçats. El menjar feia bona olor. Esperaven carta i diners de l’Argentina, del Canadà, de Marsella. En un dia així va arribar la notícia que el seu pare s’havia ofegat al dret de Kavàkia. Aquell matí que se n’havia anat, a setze anys, per al seu primer viatge, plovia.
—Només porta malalties, aquesta pluja —murmurà.
Polikhronis va pujar fent un terrabastall.
—No els he apagats perquè el capità està llegint. He fet córrer les cortines. Diu que si et destorben els apagarà. El ràdio li pega sense parar amb aquell coi de martellet. Un tric-trac... no t’ho pots imaginar... Quin rebombori. Em sembla que acabarà guillat, com l’altre betzol. Si l’he sentit d’estona, que parlava sol. Agafa un diari, l’obre i el llença. I totes aquelles que té, de pèl a pèl, per les parets d’aquell estable de cambra seva... Està ben tocat del cap. El perdrem per la popa, ja em pots ben creure...
—¿Li has dit que vingui?
—No, en acostar-m’hi m’ha fet amb la mà senyal que me n’anés. ¿Que és un paisà?
—Sí, d’Érissos. Però va néixer per aquella banda on ara anem.
—¿Què vols dir? ¿Fill de xinesos?
—No, home, no, de cefalonis.
—¿T’has fixat, quina fila fa? A la bragueta no li queda ni un botó de mostra. I diu que s’ha passat anys en els vaixells de passatgers. ¿També hi anava així?
Es va girar de sobte i va veure al seu costat el radiotelegrafista.
—Oh! Dispensi el senyor. Acabo de venir, però estaves fent-la petar.
—Au, vés a fer-nos dos cafès. Agafa de la meva cambra la capsa del bo. No hi posis massa sucre —va dir el primer oficial.
—¿Me’n faig un per a mi, també?
—Fes, pesat; però tu te’l beus que és un xarop.
—¿Quina hora tens? —va preguntar el primer oficial.
—Les dues i cinc... A mitjanit, que estava a punt de pujar, ha vingut a la ràdio el fenomen. “¿Que agafes el Pireu?”, em diu. “Ho provaré.” “¿I Londres?” “Una mica millor.” M’ha donat dos patracols per a les oficines. No sap ni escriure a la llatina. No ho he aclarit fins ara. Pertorbacions atmosfèriques i interferències, l’única cosa. Espurnes a l’antena. Ha encertat el moment! Tinc el cap com un timbal. ¿Què et deia en Polikhronis?
—¿Què vols que em digui, el desgraciat? Un tros d’animalot. Boig rematat. A dotze anys era grumet en un gussi de Farsa i va caure del pal. Es va acabar de guillar quan li va marxar la dona, tres dies després del casament. I és jove. Trenta anys. ¿Per què la hi van donar? Bonica, i havia acabat els estudis a l’institut d’Argostoli. Ell va tornar aquí després de l’ocupació, fet un escarràs, carregat de calés, de menjar i de roba. La família d’ella passaven gana. La hi van donar. El que és curiós és que ella també el volia. No me’n parlis, de les dones! Encara no al cap d’una setmana, ella se n’havia tornat a casa seva.
—Ja. ¿No va dir el motiu?
—A mi què m’expliques. Es veu que la té grossa.
—Au va! Seria motiu perquè mai no hagués marxat. Estàs fent broma...
—També van dir... Xxt, que ve.
Polikhronis va pujar aguantant amb un llarg filferro el cassó i dues tasses. Les va deixar sobre la murada i les va omplir.
—¿I el teu? —va preguntar el primer oficial.
—He deixat solada. Me la beuré del cassonet.
—¿Quantes cuques molles toquen a cadascú? —li preguntà.
—No m’ha dat temps a comptar-les quan hi queien.
Va començar a beure, fent soroll amb els llavis.
—Escolta’m, Polikhronis, ¿per què no et cases? —va dir de sobte el ràdio.
Polikhronis es va quedar amb el cassó a mig aire davant dels seus llavis. Va intentar desentrellar, dins de la foscor, els ulls del qui li havia parlat. Tot seguit va xarrupar el marro i va respondre.
—Però si ja em vaig casar una vegada, paisà. No hi va haver sort. Ens vam separar.
—Torna’t a casar. ¿Que se n’ha perdut la mena, de les dones?
Geràssimos li clavà cop de colze, però ell es va fer a un costat i va continuar.
—Tingues fills. Deixa estar el mar.
—Mestre Nikos, em fan por, les dones. Les boques d’escotilla i les dones. Rellisquen igual i hi pots prendre mal. Una segona vegada ja és massa.
—¿Com et vas separar? ¿Així tot d’un plegat?
—Ca! ¿Com t’ho explicaria? ¿Que et penses que sé què diantre li va passar pel cap en tres nits?
—Potser la primera nit...
El primer oficial va fer dos o tres estossecs.
—Escolta, Polikhronis...
—M’hauràs de perdonar, capità Geràssimos. Me’n vaig. Però ja veus que no en tinc la culpa: el nostre paisà em pregunta.
—Deixa estar l’home, Geràssimos. No hi té res a veure. Nosaltres que en sabem més potser en traurem l’entrellat.
—Qui té cua de palla... ¿Que us he dit pas res? M’he esguerrat la vista, jo, de tant mirar endavant. Ni sento el que dieu. Feu com si no hi fos.
Es va enretirar una mica.
Polikhronis, que no esperava altra cosa, es va acostar al ràdio i va començar a parlar de pressa i embarbussadament, mentre de tant en tant es mirava de reüll el primer oficial.
—Doncs això, mestre Nikos, ara que hi estem posats, ho diré segons com va passar des de la primera vegada. Per ma vida et dic que no ho he contat ni a mumare, que m’ha martiritzat per treure-m’ho. Ni al mossèn. Ara, que no se te n’escapi mai ni un mot, que aquesta colla de bergants d’aquí només busquen una excusa.
—¿Que som uns nens petits, Polikhronis? Si tens por, no ho contis.
—Doncs això, havent dinat, i amb el barril de rombola que ens havíem begut, la mare m’agafa a part i em diu:
”—No la facis enrabiar, pel teu bé t’ho dic. A poquet a poquet.
”Ens en vam anar a casa. Així que vam haver entrat a la cambra i que es va asseure al llit, jo vaig tancar la porta amb clau i la vaig deixar sobre una vitrina. S’alça tot d’una i em diu:
”—Obre la porta, Polikhronis, perquè m’alço i me’n vaig ara mateix.
”Vaig quedar parat...
”—¿Per què?
”—Tinc por, et dic. Obre.
”—¿De mi, tens por, Marioleni?
”—No ho sé. Obre i apaga el llum.
”Vaig fer el que em manava. Des que era un marrec, quan per primera vegada vaig anar a Vurla, i després quan vaig anar a l’estranger, a tot arreu on anés, amb qualsevol dona que me n’anés al llit, jo sempre deixava la porta tancada i el llum encès. Per no fer-t’ho massa llarg: res de res. Una hora, dues, va començar a clarejar. No res. La primera vegada que me’n passava una així. Li vaig poder distingir la cara amb la claror de l’alba. Sofre de Catània. I en un moment, no sé com, em va tocar amb la planta del peu, com sense voler...
—Polikhronis, la corredora —va rugir el capità.
—Un momentet, que acabo, capità Memàs, i hi vaig.
—Fot el camp... La corredora... Me cago en el teu orgull... Cretí.
Polikhronis es va precipitar escales avall. Durant cinc minuts només es va sentir el rum-rum del motor i el repicar de l’aigua en el costat del vaixell.
—Setanta-cinc i mitja.
—Bé —va respondre suaument el primer oficial.
—Doncs això... —va continuar Polikhronis.
—Arriba’t a la meva cambra, Polikhronis —el va tallar—, i porta aquell llibre vermell de l’àncora. Fes un parell de tragos de rom i després vés i agafa una mica el timó, que el Dionissis vagi a pixar.
—Ca! Diu que no. Ja li ho he dit, i diu que no.
—Fes el que et dic, si no vols...
Polikhronis es va aturar, desconcertat, i se’n va anar girant enrere el cap un parell de vegades i murmurant.
—Però on anirem a parar! Se li ha ben ficat dins el carbassot. Primera vegada...
La pluja ja feia estona que havia parat. Només llampegava. Nikolas s’havia assegut sobre la caixa dels salvavides. Recordava aquell migdia a Bordeus, que va anar amb la mossa que venia cigarrets a l’Oceania Bar. Ella tenia pressa, havia deixat la botiga sola. Portava a les espatlles el xal de llana vermell. En una cambra rere el taulell. “Gauloises bleues s’il vous plaît...” El va deixar. Des de llavors no pot fumar cigarrets francesos. Ni Gitanes, ni...
Geràssimos està girat d’esquena i mira dintre seu i endavant. San Paoli. La noieta rossa que... que no tenia... s’eixuga la suor amb el mocador xop... sexe.
La mà del ràdio es va repenjar lleugerament a la seva espatlla.
—Gira’t cap aquí, Geràssimos. Fes un cigarret.
—Un moment... Espera’t.
—¿Què tens? ¿Vols que me’n vagi?
—No. Queda’t, que vindrà aquell enze perquè li furguis la nafra. He quedat parat del teu art, tota aquesta estona.
—T’equivoques. És la meva pròpia nafra que cavava amb els arpiots d’en Polikhronis.
—Les teves no les toques perquè fan mal. Ets un pou fondo.
—Així, ¿creus que li preguntava per curiositat o per riure’m d’ell?
—A tots ens fan venir pessigolles aquesta mena de coses, i no ho confessem. I com has fet que piqués l’ham! Sense esquer. Ets un artista.
—Vas errat. A qualsevol que en aquell moment li hagués preguntat li ho hauria dit.
—Sí... molts li ho han preguntat. Tu has trobat el moment.
—Digue’m. ¿S’ha tornat a casar la Marioleni?
—No.
—¿S’han divorciat?
—No li ho he preguntat.
—Estic segur que si la Marioleni es torna a casar, abans d’una setmana l’home la deixa, per la mateixa raó que la indivídua va deixar en Polikhronis.
—Romanços. La calor t’ha afectat.
—Doncs això: faré que es posi a escriure-li una carta.
—No sap escriure.
—Ja la hi escriuré jo. Em jugo cinquanta rupies que ella li telegrafia: “T’espero.”
—Quins acudits! Les cefalònies tenen la testa dura.
—¿Què hi fa que siguin cefalònies, casiotes, quiotes...? La dona i la cabra... Agafa un cigarret.
—L’acabo d’apagar. Tu no mires prim: els llences a la meitat.
—A la meitat, sí... ¿Tu has fumat burilles? Burilles dels altres, puntes de cigarret. Això sí que és trist.
Es va acotar sobre l’orella del primer oficial.
—Escolta el que et diré i no te’n burlis. Alguna nit, de tant en tant, tiro al mar un paquet ple. És el deute.
—¿Per al soldat?
—I per a la dona... Per a una dona... Va ser quan hi va haver la caiguda dels nòlits. A la gran crisi... Et dec estar avorrint. ¿Vols que me’n vagi?
—No, home, no. ¿Que vols que t’ho demani per favor? Digues.
—M’havia quedat sense vaixell, a Anvers. El primer mes vaig anar fent. Es va presentar un hivern rude. Vaig treballar dues setmanes de rascapintura en un vaixell quiota. Em vaig fotre de fred dalt la bastida. Feia el cor fort confiant que se’m quedarien. Se’m van rifar i em vaig quedar al moll veient-lo com llevava cap a l’Argentina. Menjava a la fonda del nostre paisà. ¿Te’n recordes? Un dia no vaig tenir ni cinc per pagar.
”—Apunta-m’ho —li dic— i així que m’embarqui t’ho liquido.
”—Ja ho sé —em diu—, però la que porta la caixa és la Gladys. Jo no remeno l’olla.
”La seva dona, una bandarra, un hipopòtam, que al damunt l’estovava. Vaig començar a vendre: el rellotge d’or, els botons de la camisa. Bon vent. Estava com qui diu a les acaballes quan en vaig trobar un d’Ítaca, un dimoni amb les cartes.
”—M’ajudaràs a guanyar-me les garrofes.
”¿Què volies que fes? Vaig acceptar. No s’hi va haver de cansar gaire, per ensenyar-me. Anàvem a cases bones, refinades. Ell en una taula, jo en una altra. Hi venien a parar alguns grecs, tabaquers, agents comercials, estudiants.
”—¿Vols ser el quart? Tu, bergant, ¿saps jugar a cartes?
”—Una mica.
”—Només la xavalla.
”Feia veure que no volia.
”—Per passar l’estona.
”Els esquilàvem sense que s’adonessin de res. Diners a grapats. A l’hora de repartir, me la fotia. Quatre rals. ¿Però què volies que fes? Llavors vaig trobar hotel a la Skipper Straad. On volies que fos! Entremig dels bordells, dels cabarets barats, de les fondes. Una cambra petita a les golfes. Barata. Havies d’anar a dormir després de les vuit del vespre. A les set del matí, una campana sobre el teu cap no parava de sonar fins que no te n’havies anat. Tot l’hotel era un sonar de campanes. A les set i deu havies d’haver sortit per la porta. I llavors una altra tongada de gent començava a pujar les escales. Ja m’entens. Anaven a colgar-se els treballadors de la nit. Guàrdies, cambrers, putes, cocottes, cabareteres. Segons anaves sortint, els teus ulls caçaven rostres renegrits, glaçats, o bé amb l’afait que els havia marxat i s’havia quedat en altres galtes, arrugats i devorats pel vent i el salobre. Anaven a colgar-se en els nostres propis llits, desfets i calents, tal com els havíem deixat. Des del primer dia vaig comprendre que el meu llit el compartia amb una mossa de la nit. Unes mitges penjades en un clau, un parell de sabates negres amb tacons torts i llacets deslluïts, unes calces sota el coixí, clips escampats i pintes trencades guarnides amb falsa pedreria. Però per damunt de tot l’olor del seu cos. Jo reclinava el cap a la coixinera, sempre amb el clot deixat pel seu i amb untura dels seus cabells, que havien de ser negres i llargs. Vaig comprendre que era impossible que arribés a conèixer-la. I en vaig tenir ganes. Era una antiga norma de la casa que el client nocturn no conegués el del dia. Vaig començar a buscar-la, a mirar de trobar-la.
Geràssimos el va tallar amb un estossec.
—Si no la coneixies, ¿com volies trobar-la? Era buscar una agulla en un paller... Podia ser que li passessis pel costat, que hi parlessis, sense adonar-te’n.
—Impossible. No vaig trobar-la enlloc. Ni que m’hagués passat a deu metres, l’hauria reconeguda.
—¿Com redimonis?
—Escolta. Són dues les habilitats que he adquirit en ma vida. La primera, que ja se m’ha esfumat, podia saber, per la manera de tentinejar un embriac, de quina beguda li venia el mareig. I pel seu alè. Ja em podies barrejar en un got totes les begudes que volguessis, que jo te les anomenava totes l’una rere l’altra. Ara ja no puc. Des que he deixat de beure. La segona... encara la conservo. El dia que la perdi, seré home mort.
Es va aturar un moment.
—Doncs, ¿què?
—Tapa’m els ulls, o que sigui de nit dins una habitació fosca. Que passin pel meu costat cinc, deu, cent dones, tantes com vulguis... Et diré la nacionalitat de cadascuna d’elles...
—Ves que no els encertessis l’edat i tot... ¿T’has fet mirar per un metge, últimament?
—Només per l’olor que desprenien els seus cossos. Pel seu aire.
—Acaba, sisplau, allò d’Anvers.
—Doncs això: per aquells dies ens vam ben picar les crestes, amb el d’Ítaca. En vaig treure uns quants diners i vaig començar a estalviar. Partia els cigarrets per la meitat i menjava pa i formatge. Havia de passar l’hivern sota teulat, i no sota el pont. Un vespre que vaig anar a jeure sense cap cigarret a la butxaca, vaig trobar un cendrer ple de burilles tacades de pintallavis roig de foc. Són per llençar, vaig pensar. Els vaig treure el paper i me les vaig ficar dins la pipa. Un altre dia vaig trobar damunt la taula dos o tres cigarrets rebregats, però sencers, una mica atrotinats, com si els haguessin toquetejat unes mans nervioses o haguessin estat de qualsevol manera en una butxaca. Me’ls vaig estar mirant una bona estona, però no vaig gosar agafar-los. Mai no he passat una tortura pitjor. Encara no m’havia despertat, vaig allargar la mà... ¿Que et vols ficar en un embolic?, vaig pensar... Me’n vaig anar volant. Aquell vespre els vaig trobar al mateix lloc i damunt d’un paperet que deia, amb una lletra tortuosa: “Can to smoke... For you...” I des de llavors cada vespre trobava alguna cosa. Un sandvitx, una poma mossegada, una ampolla amb tres dits d’escorrialles de begudes barrejades, i cigarrets. Els meus mitjons rentats i sargits, els mocadors planxats. Sentia que algú m’assistia i em tenia compassió. Així vam ser al febrer d’aquell hivern terrible. Llavors va arribar l’Argonavtis, a descarregar mineral, amb el meu oncle de capità. Va veure per quin tràngol passava jo. “Te m’enduré. Però hauràs de fer un cop de cap.”
”Em vaig abraonar sobre els espaguetis. Li vaig dir que estava amb l’aigua fins al coll de deutes i que els havia de liquidar. Em va donar una bestreta. Llavors vaig anar a la floristeria més gran d’Anvers. Allà pels volts de la longue rue des images, i vaig comprar les flors més cares que vaig trobar. Dàlies. Una capsa gran de bombons, i cap a la Skipper Straad. Aniria a la meva habitació... a la nostra habitació... Ho posaria sobre la taula, allà on trobava aquells cigarrets. No, les flors al coixí llardós... Em sentia una mica ridícul amb allò a les mans. Cent metres abans d’arribar-hi, en un carreró, em va tallar el pas una de grossa, amb un cigarret al llavi i una flor falsa als cabells.
”—¿Que vas a ca la promesa, Bob? —em va dir esclatant a riure.
”—Surt del mig —li vaig dir, i la vaig empènyer suaument.
”—Au va, convida’m a alguna cosa..
”—Després, que ara faig tard.
”—Un minut i te’n vas. No t’entretindré.
”Vaig tornar a dir que no. Em va empènyer i em vaig trobar dins un local de mala mort. Un trago... i un altre. I un altre més... Hi arribo a temps. Encara és de dia...
”No recordo quants tragos van ser. Recordo que de bon matí la policia em va recollir d’entre el fangueig. Al meu costat, unes quantes flors trepitjades. Algú havia robat els bombons. A migdia ens en vam anar cap a Hull... ¿Que has dit res?
—No... Sí... ¿Quin perfum portava aquella dona?
—¿La del local?
—No, la de l’hotel.
—Styx de Coty.
—Que se’t caguin les gavines —va bramar el primer oficial—. Necessites un escarment. Amb una pistola. ¿I saps quina pistola? Una de carregada de merda.
1. Varietat de raïm de Cefalònia que es verema a l’agost, d’on li ve el nom.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
