Kitabı oku: «La segona mort del llop»

Capítol 1

Al soci, no se’l pot enganyar.

JOSEP LLUIS NÚÑEZ

Tot i que encara faltaven alguns serrells per acabar les obres, el 24 de setembre del 1957 es celebrà una missa al matí i l’Arquebisbe de Barcelona beneí solemnement l’estadi. Tot seguit, l’Orfeó Gracienc cantà l’Al·leluia de Haendel i s’hi entronitzà la Mare de Déu de Montserrat. Per la tarda, amb el camp ple a vessar, desfilaren per la gespa representants dels clubs catalans de futbol, membres de les seccions del Club i de les Penyes Barcelonistes. Com a plat fort, s’interpretà l’himne creat per a l’ocasió, amb lletra de Josep Badia i música d’Adolf Cabané. Finalment, un onze amb noms mítics com Ramallets, Basora o Kubala, derrotà el Varsòvia per quatre gols a dos.

Sempre fidels al lligam emocional amb el país, a la mitja part, organitzaren l’actuació de mil cinc-cents sardanistes. Optimistes pel que fa al futur de l’entitat, enlairaren deu mil coloms, fer volar coloms, un costum nostrat. Pagava el soci, també el sopar per a mil quatre-cents comensals celebrat al Palau Nacional de Montjuïc.

N’hi ha de més moderns, n’hi ha de més confortables, però el Camp Nou és l’estadi per excel·lència.

—Tot són guiris avui, Sensat, sembla un torneig d’estiu.

—L’oferta i la demanda, Esteve. Els turistes no volen deixar de passar pel Nou Camp quan visiten la ciutat, estan disposats a pagar el que calgui.

—La Junta Directiva no hauria de permetre que els socis ens venguéssim les entrades, ho fomenten perquè s’embutxaquen la majoria dels calers.

—És la globalització. Enguany, a qualsevol bar de Medellín, s’apunyalen els seguidors del Barça i els del Real Madrid. O es foten d’hòsties els de l’Arsenal amb els del Chelsea, a un centre comercial xinès.

—Si seguim per aquest camí, el Camp Nou acabarà esdevenint un altre parc temàtic, ja m’imagino els estudis Disney filmant una saga de pel·lícules sobre el nostre estimat Messi.

—És curiós, Esteve, però el futbol no ha funcionat mai a la pantalla, ningú no en sap trobar ben bé el perquè. Tampoc acaba de rutllar en literatura, fins i tot grans escriptors n’han sortit escaldats quan han volgut intentar-ho.

—Home, Sensat, l’Iniesta, en Puyol, un grapat de jugadors han escrit llibres que es venen prou bé.

—No desbarri, jo li parlo de literatura.

En Sensat, enigmàtic recepcionista de la psicòloga del Born, no sap si li rebenta més la sobrera presència de turistes sorollosos, d’aquells que tant se’ls en fot que perdi un equip com que guanyi l’altre, o haver de patir amb resignació els comentaris del Sr. Esteve, el seu veí de butaca torracollons. L’home acostuma a venir a l’estadi amb el net, un estaquirot llargarut amb la cara plena de grans, que li dóna poca conversa entre un entrepà i el següent. El nano es queixa, se li fan llargs alguns partits, s’ha acostumat a l’acció contínua dels videojocs, no es veu perpetuant la tradició amb els seus fills.

Les nostres referències vitals, les que no podem triar, solen ser la família més propera, els primers companys d’escola, de la Universitat i els coneguts de la feina. A Barcelona, cal afegir-hi els qui s’asseuen al nostre voltant al camp del Barça. En Sensat no sabria dir perquè continua acudint puntualment a la crida del temple blaugrana: tot i disposar d’excel·lents localitats, porta 72, tercera graderia, boca 434, els partits es veuen molt millor escarxofat al sofà de casa. Quan vas al camp, trobes a faltar les copetes d’armanyac. Malauradament, des que va assumir la directiva del president Tomeu imposant una tèbia correcció política, ens manca també el puro burgès de mida Churchill, quintaessència del barcelonisme «tribunero» de la nostra generació.

Aquests quatre seients al lateral mig de l’estadi, perfectament encarats amb la Llotja presidencial, foren l’únic motiu de discussió quan en Sensat va haver de repartir-se l’herència familiar amb les seves germanes. Faltà ben poc per a que arribessin a les mans. Ni les propietats rurals indivises que la mare tenia al Montsant, enrevessades servituds de pas entre camps de vinyes i ametllers, res aconseguí esberlar la fraternitat dels Sensat fins que la marmessora del testament no esmentà els carnets del Barça.

—Cràpula! Només els vols per a impressionar meuques jovenetes quan vens a Barcelona —li recriminava, irada, la pubilla.

—Què t’empatolles? Reprimida! Jo tinc el cor blaugrana, de quines meuques em parles?

—Ho saps prou bé, degenerat, pocavergonyes com aquella argentina nana que se les dóna de psicòloga i et porta pel mal camí. Què no ho veus que fas el ridícul?

—I tu per què cony els vols, els carnets? Vella amargada, t’has quedat tieta. Penses venir a l’estadi a buscar mascle? Si necessites fotre un clau, apunta’t a Meetic, com fan les de la teva edat.

Embolica que fa fort, les dues germanes deixaren de parlar-li durant mesos i mesos. Tampoc és que en Sensat maldés per sentir l’escalf de l’amor fraternal, ell vivia a l’estranger, un home experimentat de tornada de tot. Els que es queden sempre guarden un greuge cap als que marxen, sobretot quan a aquests els van bé les coses, poc o molt se senten abandonats. La disputa entre germans va seguir fins que un dia en Sensat digué prou, decidí comprar-les els carnets a preu d’or, fent valer allò tan nostrat que els diners i els collons són per a les ocasions. El seu alt càrrec de directiu internacional en una empresa d’assegurances, de les de mala Marca España, li permetia no haver de ser primmirat amb les despeses. Malgrat que ara es dediqui a altres tasques, segueix desplegant un tarannà expeditiu, que traspua en l’esquena exageradament dreta, el posat altiu, un executiu prejubilat que mai s’ha mocat amb mitja màniga.

—Ja surt el xinès bufat, es nota que el malparit ve de València —el Sr. Esteve acompanya el comentari punyent amb copets de colze secs als ronyons, per tal d’evitar que el veí pedant l’ignori quan se li adreça.

—No malparli del País Valencià, que la meva àvia era de Culla, un poble preciós del Maestrat. L’expressió valenciana correcta quan algú fa ostentació és que bufa caldo fred.

—Pel que sembla, el sàtrapa oriental té preferència per les nenes escassament púbers, com tots els valencians —ho deixa anar girant-se cap el seu interlocutor, no amaga les ganes de tocar el botet, d’inflar-li el barret de guixes— aquest magnat es deu haver integrat molt bé a la societat llevantina. Porc! La model que l’acompanya és un bombonet, una nena que podria ser la seva filla.

El Sr. Esteve no té gaire estimació pels veïns del sud de l’Ebre, la veritat és que a Catalunya tothom se’n fot d’ells, poc o molt. Segur que heu sentit la dita: «valencià i home de bé, no pot ser», que ells no deixen de correspondre amb expressions equivalents. Quan el vell xenòfob ens parla del xinès ostentós, està fent referència al propietari de l’equip rival, el multimilionari Mr. Lim, que acaba d’irrompre a la llotja culé com qui trepitja catifa vermella. Sense que jo vulgui disculpar aquest mala peça, val a dir que l’adolescent de qui malpensen i que exerceix com a primera dama als actes socials, és efectivament la seva filla Chérie. La noia s’ha enriquit pels seus propis mitjans, convertint-se en una poderosa «influencer» a les xarxes socials, parlem de centenars de milers de seguidors arreu del món. Amb personalitat pròpia malgrat la seva joventut, gasta més mala llet que el seu pare quan l’afició valencianista es caga en els xinesos. Més d’una vegada s’hi ha enfrontat al seu Insta, diu sense embuts que el València CF és seu i poden fer-ne el que els roti.

—No és xinès.

Encara tindrà raó el veí ximple, aquest Sensat és una mica estirat, això no són maneres.

—Com que no?

—Bé, sí que ho és, però de Singapur.

—En què quedem?

—Li explico, Esteve: els que tallen el bacallà a Singapur són d’origen xinès, ètnia Han. El pare d’en Lim el tallava literalment, el bacallà, era marxant de peix al mercat d’abastiments. Després de treballar com a cambrer a Austràlia, on estudià comptabilitat i finances amb una beca, el fill eixerit va fer calers fàcils com a remisier.

—Com a què?

—Així anomenen els agents comissionistes, a la Borsa de Singapur. Va invertir quan tot pujava, sobretot aprofitant el boom de l’oli de palma. Ara, va pel món convertit en un guru econòmic i ens vol alliçonar des dels diaris de color sèpia, com la que tallava son pare.

—Més d’hora que tard, els fantasmes financers acaben fotent-se una hòstia —afegeix l’Esteve, home arrelat a la cultura de pagès - Mentre al seu país no el deuen deixar ni mastegar xiclet pel carrer, a València fa el que li rota: disbauxa, corrupció, menors d’edat…

—No exageri, Esteve, ja n’hi ha prou de parlar foradat —intenta moderar la conversa en Sensat, home equilibrat, reivindicant velles expressions familiars—. En una cosa sí que li dono la raó, Mr. Lim sembla que està caminant per la corda fluixa. S’ha embarcat en un projecte immobiliari faraònic, pràcticament una ciutat nova, que no acaba de surar. L’anomenen «Vantage Bay», un complex de luxe per a desenvolupar la costa de Singapur.

—Molt valencià, tot plegat —el Sr. Esteve no afluixa.

—Necessita un cop d’efecte a nivell d’imatge internacional, un membre de la Junta directiva m’ha comentat que vol comprar el Barça.

—Sensat, no fotem! —crida esparverat el Sr. Esteve— que som més que un club! Això és propietat de tots els socis, no es pot vendre a un xinès com si fóssim els «periquitos».

—No és senzill, però resulta factible. Caldria convertir-nos abans en societat anònima, la qual cosa està prevista als estatuts.

—Ara sí que m’espanta, aquesta Junta és capaç de tot. Però no ho hauríem de votar nosaltres en Assemblea? Al soci, no se’l pot enganyar.

—Sí, home, sí, no pateixi.

En Sensat mira de calmar-lo, no sigui que li agafi un cobriment i l’hagi d’acompanyar a l’hospital. La salut de l’Esteve, en realitat, tant se li’n fot, però no es vol perdre el partit per culpa del veí plom.

—Assossegui’s, ja li he dit que no és bufar i fer ampolles, caldria que ho acceptéssim un 75 % dels socis.

Si mirem en diagonal descendent des d’on discuteixen els dos barcelonistes veterans, per l’angle baix de la tribuna enganxada al Gol Nord, veurem aparèixer la figura de la Dra. Noèlia Arrotea. Tot i que la psicòloga del Born ens obsequia amb una entrada menys ostentosa que la del magnat oriental, he de reconèixer que també es fa notar. Puix que és baixeta, la intuïm més que la veiem pels espais que es van obrint al seu voltant, com Moisés separant les aigües del Mar Roig. Ella irromp clavant rotundes empentes a qui la destorba per passar, desfermant paraules gruixudes quan algú intenta fer el més mínim gest de cridar-li l’atenció.

—No badin, què passa? No han vist mai un camp de futbol?

Si no fos perquè tot just són les quatre de la tarda, jo gosaria dir que aquesta dona ja ha begut.

—Com ens hem posat, eh Noèlia?

Qui fa aquest comentari satisfet és en Diego Barcos, flamant president del Casal Argentí a Barcelona, un intrigant que se les dóna d’intel·lectual. La seva darrera malifeta ha estat traduir al català un autèntic totxo literari, una mena de Quixot gautxesc, de Tirant Lo Blanc de les pampes: el Martín Fierro. En Diego sap com xuclar de les mamelles públiques, tan aviat el trobes fent passadissos a la Conselleria de Cultura, com a la Diputació o l’Ajuntament. Quan qui mana és l’esquerra equidistant, fa valer la diversitat del seu origen immigrant, mentre que si cal escurar les butxaques del sobiranisme, es presenta com a administrador del grup de Facebook «Argentins per la Independència», que aplega milers de seguidors.

Ja anava sent hora que la psicòloga tingués un detall, pensa el seu convidat, no debades recomana els serveis de la terapeuta a tota la comunitat de compatriotes residents al país. La setmana passada, fins i tot tingué ocasió de parlar-ne a bastament amb la dona del crack blaugrana.

—Llàstima que no tinguessin Fernet al buffet —reclama ella, mai saciada del tot— tanmateix, el vi ranci de la Terra Alta ha estat una agradable sorpresa.

Ha begut.

Malament anem, l’alcohol no fa altra cosa que potenciar les vessants més fosques d’un caràcter pendular, imprevisible, extrem. Quan cal pensar, decideix; quan ha de decidir, actua. Com dirien els valencians: s’encén com un lluquet.

La doctora Noèlia Arrotea, terapeuta Gestalt argentina amb consulta oberta al carrer Jaume Giralt de la nostra ciutat, ha establert una bona xarxa de contactes a Ciutat Vella. Sol aconseguir entrades VIP Barça Experience a preus d’oferta, com les que està gaudint avui amb el dirigent social l’origen del qual comparteix. De vegades, la seva amiga Kelly no arriba a vendre-les totes, no aconsegueix encolomar el paquet sencer als turistes babaus que circulen pel Gòtic, objectiu principal d’aquesta estafa amb rebut incentivada pels responsables del club. Llavors, la primera trucada és per a la psicòloga futbolera, que les arreplega a preu de cost. Els estrangers estan disposats a pagar autèntiques bajanades per veure els partits, amb accés exclusiu inclòs a uns pica-pica glorificats, aquesta és la part que blanqueja el formidable sobrepreu de les entrades. Parlem d’un seguit d’àpats ben regats, que es serveixen fins a tres vegades per partit, en salons privats dins del propi estadi del FC Barcelona. T’atenen de manera diferenciada abans, després i també a la mitja part de la comtessa. Tan sols en aquest darrer cas no està permès servir alcohol, ho prohibeixen la UEFA, la FIFA, la Liga de Futbol Profesional o ves a saber quina de les nombroses institucions corruptes, sempre inoportunes, que regulen l’alta competició esportiva.

De moment, a la primera tongada, en Diego Barcos s’ha fet un tip de gambes de Vilanova i peus de porc. Pel que fa a la psicòloga, ha de tenir cura amb allò que menja, la seva silueta excitant i voluptuosa té tendència a esdevenir grassa amb massa facilitat. Tanmateix, no ha perdut l’oportunitat de descobrir les excel·lències d’un licor nostrat, el vi ranci, retorn a les essències enològiques nacionals que també protagonitzen el moscatell, la mistela i la ratafia.

La Kelly, munyidora d’aquesta distingida celebració, és originària d’una barriada de Valencia, no pas la València mediterrània que té enfurismat al Sr. Esteve, sinó la dinàmica segona ciutat de Veneçuela. Emprenedora creativa i sense escrúpols, és propietària fundadora d’InfoTicketing, un petit negoci turístic de venda d’entrades a espectacles diversos i excursions arreu del país. Té la seva botiga principal a la Plaça de la Llana, una autèntica cova d’Alí Babà, amb sucursals a Galeries Maldà i la Barceloneta. Els treballadors sense contracte són majoritàriament paquistanesos, sud-americans, també un sicilià. Tots són lladres, això sí, es passen el dia repartint fulletons pels carrers estrets de Ciutat Vella i veient què arrepleguen. L’especialitat de la casa és esquinçar motxilles a tall de navalla, endur-se ràpidament el contingut valuós sense que qui la carrega se n’adoni.

—Tot allò que trinqueu fent el recorregut, per a vosaltres —és la consigna motivadora que imparteix la Kelly, un sortiu i gaudiu que signaria el propi Johan Cruyff abans d’una final.

Avui, cau un mòbil, demà, pispen un ipad i així van tirant. La botiga d’InfoTicketing al Born, torre de control i centre d’operacions de tota aquesta púrria desbocada, queda just al costat de La Usina, el local d’empanades argentines propietat de la Noèlia. El va obrir en arribar a la ciutat, quan encara no tenia ínfules de psicòloga, ara li porta massa maldecaps. No tan sols pel que fa a obtenció de les pertinents llicències a l’Ajuntament, laberint en el qual es perden la majoria de les iniciatives empresarials a la ciutat, el negoci també pateix tensions de tresoreria i tota mena de desgràcies. No fa gaire, vàrem haver de plorar la mort violenta de la seva encarregada, travessada per una katana japonesa mentre defensava l’establiment, trist desenllaç del primer cas que la doctora va desentrellar a Barcelona, un complex afer familiar al voltant de les caves Sadurní.

Les amigues forasteres són dues inquietes emprenedores, la Ciutat Vella que matina, alçant la persiana i creant riquesa pel nostre país. Cada dia ens trobem més empresaris nouvinguts prosperant, ocupant l’espai que deixa erm la poca esma del nostre jovent. Ambdues sud-americanes es varen conèixer a la botiga d’InfoTicketing, des d’on la veneçolana dirigeix un grapat d’activitats força diversificades. No volent posar tots els ous dins de la mateixa cistella, la Kelly dóna aixopluc a una agrupació virtual d’acompanyants per a executius, allò que en diuen «escorts», anys enrere tenien un nom més sonor. Es tracta d’una iniciativa enfocada al públic estranger, no oblidem que Barcelona és la gran ciutat de referència pel que fa a congressos i convencions.

Durant les primeres passes dubitatives de la Noèlia a Barcelona, quan encara no era coneguda com a psicòloga o no tenia la gosadia de fer-se’n dir, estava molt pressionada per aconseguir diners. Es disparaven els costos de les obres a La Usina, s’allargaven els terminis per obtenir permisos, corria el risc de quedar-hi empantanada i perdre tot el que havia invertit. Va optar per entrar dins de la rosca d’escorts que promovia la Kelly, la Noèlia escollí exercir únicament com a dominatrix sàdica, un paper que li escau com un guant, ja sigui en les seves vessants físiques o psicològiques. El seu eslògan era «et faré tot el que vulguis i el que no vulguis, també».

Cobrava car, obvi, s’oferia a clients selectes només un parell de cops per setmana. Contra les tendències generals del negoci carnal a InfoTicketing, la Dra. Arrotea sempre ha preferit treballar amb pervertits autòctons, utilitzant totes les tècniques al seu abast per generar una addicció irresistible. Ara, quan els diners no li calen com aleshores, encara segueix atenent personalment algun dels seus submisos més benestants, sovint al propi consultori PsiBorn o bé a la seva extensió natural, una masmorra ben equipada que lloga al número 2 del carrer Copons. Innovadora en tot allò que empren, acostuma a oferir combos, ofertes creuades, paquets en els quals arreplega més d’un client a la vegada. Li encanta imposar-los sessions d’homosexualitat forçada, especialment als més religiosos, ella es vesteix de monja eròtica en cuir i va cridant «Contra natura! Contra natura!» mentre un altre client els penetra i ella els esbatussa.

—Gol! Goooooool —crida el Sr. Esteve posant-se dempeus i alçant els braços com un foll— el petitet no ens falla mai.

Fent esment a l’astre argentí criat a La Masia, l’entusiasta seguidor veterà acaba de celebrar un gran gol, aconseguit quan tot just el partit començava. En Messi s’ha escapolit de diversos rivals fent giragonses i ha col·locat mansament la pilota lluny de l’abast del porter.

—Aquest serà un altre any tranquil —valora pausadament en Sensat, home ponderat— anem nou punts capdavanters a la Lliga, ja som a la final de Copa del Rei i afrontem amb serenor l’eliminatòria europea de dimecres vinent. Ens classificarem, tot i que no serà fàcil, a la Champions mai no n’és.

—Bona feina de l’entrenador, un jove amb el cap clar, malgrat que el Norbert no pari d’encolomar-nos rèmores del València a preu d’or. Com l’André Soares, arrepapat a la Llotja sense vestir-se de curt, avui no anava ni convocat.

L’aital Norbert sobre qui el Sr. Esteve desbarra amb tanta fruïció, és el director tècnic del FC Barcelona, un valencià ex-jugador del Barça perpetuant la llarga tradició d’inútils exercint aquest càrrec. Cobra un sou de maharajà, per no fer res més que embolicar la troca a les rodes de premsa i vessar-la en tots els fitxatges que recomana, especialment els provinents de l’equip del Túria. L’afició no l’ha pogut veure mai, tampoc a la seva època de jugador. Pel que fa a la premsa esportiva, en diuen tota mena de penjaments, corren rumors sobre comissions pagades per sota de la taula, però el president li segueix mantenint la confiança.

El partit s’arrossega mansament, seguint el guió que hem gaudit i patit les darreres temporades. El Barça es defensa amb la pilota i avorreix les ovelles, tiqui-taca herència Guardiola. Un festival de passis poc compromesos, laterals, enrere, a voltes s’animen amb triangulacions humiliants al primer toc, estil Cruyff, fins que algun rival s’emprenya més del compte i deixa anar una coça forassenyada. Falta, de vegades targeta groga i tornem a començar el dia de la marmota sobre la gespa immaculada del Camp Nou. Els jugadors només pensen a enfrontar-se al Chelsea, el seu temut adversari de Champions d’aquí a tres dies.

—Mitja part, tornem-hi! Llicenciat, anem a veure què ens donen a la segona tongada— ordena la psicòloga al seu acompanyant, fent via cap a la sala VIP del bufet a cops de colze.

—Jo encara estic ple —respon en Diego, palpant-se la panxa prominent mentre la va seguint— però, a un cafetó i unes pastetes, no et diré pas que no.

—Millor que l’Ovella Negra, oi que sí? —pregunta la Noèlia, esmentant el macro bar del Poble Nou, ple de pantalles, on s’ajunten centenars d’argentins a veure partits de futbol.

—Sí, «doctora» —ho diu sense malícia— moltes gràcies per la invitació. Que consti que fa temps que m’ho mereixia, t’estic fent molt bona propaganda, ja ho veuràs, qualsevol dia t’apareixerà algun futbolista famós a la consulta.

En Sensat, home previsor, ha dinat bé abans de venir, espinacs a la catalana amb panses i pinyons, deliciosos. Els compra fets a prop de casa seva, a Bon Gall, un petit local sense pretensions, especialitzat en menjar casolà per endur que es troba al número 47 del carrer Major de Sarrià, cantonada amb el carrer d’Ivorra. També hi sol comprar albergínies farcides, fricandó, olla barrejada, cargols i conill, només li toca cuinar els dimarts, que tanquen. Hi ha veïns que critiquen el Bon Gall perquè hi ha massa rotació de personal; tot i que les treballadores són sempre eficients i servicials, els clients agrairien més continuïtat a fi de poder establir una relació més personal. Per a en Sensat, aquesta és precisament la seva principal virtut, són noies joves, sovint immigrants de països exòtics, és bo tenir varietat per anar tirant la canya.

En Sensat aprofita el descans per trucar la Silvana, una de les pupil·les emblemàtiques de la Kelly. El recepcionista n’és un dels seus clients més fidels. Sol quedar amb ella després dels partits, res millor per a les fredes tardes d’hivern. El satisfà obligar-la a cantar briosa l’himne del Barça, mentre la penetra per l’anus amb duresa, recorregut llarg, es fa notar. És especialment violent les poques vegades que l’equip perd, aleshores li ha de pagar un extra. La noia és soferta, ho aguanta tot, col·labora voluntariosa empenyent amb les natges mulates. La col·loca de quatre potes al límit del llit, per poder-se quedar dempeus darrere d’ella. Coordina els moviments corporals, harmonitzant els cops de maluc amb el ritme del cant que és en boca de tots a l’inici dels partits, pom, pom, pom.

—A dos quarts de vuit, quedem a casa meva, Silvana. No, guapa, no cal que portis joguines ni cremes, tinc de tot.

A en Sensat, no li fa recança obrir la cartera per allitar una dona. Tant se li’n fot si qualsevol femella vol tenir relacions sexuals amb ell perquè paga, com si ho fa perquè el troba atractiu, la fa riure, l’admira intel·lectualment o va beguda. Al final, quina diferència hi ha? Ell no paga pel sexe com a tal, sinó que paga pel sexe en un determinat lloc i a hora marcada, amb els afegitons lúdics que li vinguin de gust, com ara fer-les cantar l’himne del Barça. Pensa que criticar la prostitució és no entendre l’economia de mercat. En Sensat està convençut i l’avala l’experiència que, si s’hi dedica, pot aconseguir qualsevol dona; justament, quan posa bitllets sobre la tauleta de nit és per no haver d’invertir temps i sovint més diners a encisar-les. L’emprenya haver d’anar al darrere d’elles seguint un ritual imposat des de la doble moral, ara unes flors, després un convit a sopar, ho troba francament humiliant, prefereix emprar una tècnica comercial que la Dra. Arrotea ha preconitzat en múltiples conferències, com a Coach empresarial. Segons l’origen i nivell de formació del públic que l’escolta, la psicòloga l’anomena «venda francesa», «venda argentina» o directament «venda desagradable». Quan tens un bon producte, no cal ser amable amb el client, això és confondre els termes. El venedor ha de valoritzar el producte, no a sí mateix. En realitat, quan pitjor el tractis, millor pensarà que és allò que ofereixes. Aquest venedor és un malparit, però el producte és tan bo que no em queden més pebrots que comprar-li. La psicòloga recomana posar quotes, trucar el client i dir-li «escolta, aquest any te’n toquen vint com a màxim, tens fins al divendres per dir-me si les vols». Llavors, no et pregunten ni el preu. En Sensat, té aquesta mena d’aproximació amb les dones, el seu producte és immillorable, qui el tasta, repeteix. Pensen que és un brètol, un impresentable, però se’l carden.

—Segui, Sensat, no veu que ja surten els jugadors? —l’urgeix el veí—. Deixi’s de collonades amb el mòbil i anem per feina.

Sort que li ha fet cas, doncs tot ha sigut recolzar l’esquena quan el davanter centre uruguaià ha clavat un xut sec per l’escaire.

—Gooooool!

—Ara sí que hem matat el partit —pontifica el recepcionista.

L’entrenador Txingurri deu opinar el mateix, doncs posa a escalfar dos jugadors poc habituals, que de bon segur seran canvis imminents. El «Míster», previsor, vol donar descans a peces clau de cara a l’eliminatòria europea: treu del camp el lateral esquerra i el davanter centre. El primer, un català format a les categories inferiors de l’equip, ha retornat aquest any després d’haver passat algunes temporades cedit al propi València. Pel que fa al darrer, titular indiscutible tant a l’equip com a la seva selecció, serà substituït ara pel fitxatge més costós de tots els que ha proposat el director tècnic: en Vicentet Alcocer. Fins a l’any passat, era el màxim golejador de l’equip rival, però aquesta temporada encara no ha estat capaç de marcar amb els blaugranes, una gran decepció després de la milionària quantitat invertida en la seva contractació i l’enorme expectació que havia generat. La sortida al camp del valencià, eixida, com diu ell en unes pintoresques rodes de premsa, ja provoca nerviosisme i un run-run de conyeta a la grada:

—A veure si s’estrena la nineta dels ulls del Norbert— rebla el clau en Sensat, donant pàbul a les insinuacions de la premsa rosa sobre una possible relació inadequada amb el director tècnic.

—Aquest nano sembla que estigui bloquejat, des que ha vingut al Barça es tanca en un món apart — intervé el Sr. Esteve, mirant de reüll el seu net, que va pel mateix camí— potser l’haurien de dur al psicòleg.

Els dos titulars substituïts adopten comportaments ben diferents en sortir del camp, segons el tarannà de cadascun i el seu nivell de compromís amb l’equip. Mentre l’uruguaià, jugador de raça, es queda passant fred a la banqueta amb la resta de companys, el lateral Jordi Oltra s’encamina ràpidament cap a les dutxes. La càmera de TV el segueix, li podem veure una expressió d’urgència al rostre, determinació. El canvi estava pactat amb l’entrenador si el resultat acompanyava, potser té algun compromís després del partit. Ningú para atenció quan el portuguès André Soares aprofita l’avinentesa dels canvis, per sortir també de la Llotja. Han quedat tots dos a la zona d’aigües, adjunta a les guixetes de color grana on guarden la roba durant els partits, allà podran triar entre fer-la petar a la penombra de la piscina, algun dels dos jacuzzis, la sauna o el bany de vapor. Allò que passa al vestidor, roman al vestidor.

Pel que fa a la Noèlia, segueix gaudint del partit amb el seu convidat, a qui felicita pel darrer servei prestat a favor del consultori PsiBorn.

—Gràcies, Diego, ara sí que estàs aportant valor.

—El Dr. Bruna és un gran amic meu, casat amb una argentina membre de la nostra associació. No es perden cap dels «asaditos» de germanor, els organitzem al restaurant La República. A veure si vens alguna vegada, estic segur que fareu bona feina plegats.

—Visca La República! —crida sense que vingui al cas, rebent mirades d’aprovació dels espectadors més propers—. M’agrada el nom, és el restaurant que està al carrer de la Mercè?

—Exacte, al costat d’on vivia en Picasso —en Diego mostra la mena d’erudició pedant que tant servei li fa a l’hora d’obtenir subvencions, no és un intel·lectual de pa sucat amb oli.

El President del Casal s’ha lluït durant l’intermedi, li ha presentat a la Noèlia el responsable dels serveis mèdics del Club, la qual cosa inclou la salut psicològica de tot l’equip i els aspectes motivacionals. El Dr. Bruna està preocupat per la manca d’integració dels nous fitxatges, no descarta desenvolupar algunes sessions de Coaching Gestalt liderades per la psicòloga del Born. Ella, segurament engrescada pel vi ranci, ha apuntat també la possibilitat d’organitzar jornades de risoteràpia, n’ha sentit a parlar i li faria gràcia provar-ho. Que riurem, no en tinc cap mena de dubte.

—La mare que el va arribar a parir, valencià dels collons!

—Calmi’s, Esteve, faci el favor, algun soci es pot sentir ofès —intervé en Sensat, mirant la gent del voltant per si cau un calbot.

—Però ha vist què acaba de fallar en Vicentet? Era un gol fet, més fàcil fotre la pilota a dins que enviar-la a fora.

No li falta raó al Sr. Esteve, així ho entén la resta de l’estadi que pita amb ganes, alguns ja treuen el mocador. El nano segueix corrent pel camp com un pollastre sense cap, a trentaqueté. Voluntat prou que n’hi posa, pobret, però res no li surt com voldria, ara s’ha enredat amb la pilota quan anava sol cap a barraca:

—Inútil! Torna a l’horta!

—Fora, fora!

No, no és el Sr. Esteve. Aquest, ans al contrari, desafia el seu veí amb la mirada, com volent dir: «què passa, Sensat, tothom la pot muntar i jo no?» De moment, les escridassades mantenen un to festiu perquè els resultats acompanyen, això es pot torçar molt de pressa quan entrin en una mala ratxa.

—I ara, què fa? S’ha lesionat, el dropo? —aquest sí que és el Sr. Esteve, glosant com el davanter valencià camina coix cap a la banda.

No sembla greu, en Vicentet es toca la cuixa pel darrere, un pinçament. Per prudència, millor que surti del camp. Ho fa emprenyat, coixim-coixam, no vol ni parlar amb el metge, deixeu-me, fins que es troba amb en Norbert al final del túnel de vestidors. El seu valedor l’abraça afectuosament davant de la porta:

—No t’amoïnis, xiquet, aviat s’arreglarà tot.

Gràcies a Déu que s’ha acabat el partit, pensa l’entrenador Txingurri deu minuts més tard, mentre va saludant un per un els jugadors que marxen cap als vestidors. Caldrà fer alguna cosa amb la colla de toies que m’ha encolomat el corrupte fill de puta d’en Norbert, pensa el Míster. Porta el cap com un timbal amb les recomanacions del Dr. Bruna, que s’ha passat tota la segona part parlant-li de collonades Gestalt. No li ha parat gaire atenció, deu ser una mena de curs Dale Carnegie o de retir espiritual, tant se val, jo no decideixo res, parla amb qui mana, Bruna. No, amb el president Tomeu, no, ell pinta encara menys que jo en aquesta casa, cagondéu Bruna, ja saps amb qui vull dir, el petitet, el Messi. Si ell vol, es farà, i si no li rota al mut de Rosario, doncs ja te’n pots oblidar de les teves mandangues Gestalt. Que la psicòloga és argentina? Llavors, potser li farà gràcia i et donarà la benedicció, ves, parla amb ell. Que a mi què em sembla? Què vols? Que opini i em fotin al carrer? No em facis riure, Bruna, jo, amen a tot el que digui el petitet.

—¿Qué pasó acá, la concha de su madre?

És justament el crack blaugrana qui s’exclama d’aquesta manera poc ortodoxa, en apropar-se a les dutxes, al final del passadís format per les piques i les neveres a tres nivells, plenes de begudes i alguns bocins de fruita pelada. Les que queden a ran de terra i les superiors, es tanquen amb portes transparents, mentre que el nivell mitjà és un taulell obert refrigerat, perquè els jugadors puguin retirar amb facilitat tot allò que els abelleixi.

Mira que té pebrots la cosa, segueix pensant l’entrenador basc, sense immutar-se pel guirigall que s’està formant al fons del vestidor. Jo he hagut de signar per contracte un compromís de parlar català al cap de sis mesos, mentre que el Leo porta gairebé vint anys al Club i mai li hem sentit a dir ni una sola paraula en la llengua pròpia del país. Però, què collons passa a les dutxes?

—¡Les digo que están muertos, carajo! ¡Vengan rápido!

Quan l’entrenador i la resta de companys s’hi atansen, el primer que els crida l’atenció és la quantitat de sang que corre, barrejada amb l’aigua calenta que encara raja d’una de les carxofes. Tot seguit, al terra, descobreixen una imatge de gran bellesa plàstica, dos cossos atlètics, musculats, totalment nus. Fosos en una darrera abraçada, les cames entortolligades pels malucs, fusionats per les barbes. Ambdós van completament depilats. Podria tractar-se d’una escultura grega, un mosaic romà o bé una pintura clàssica del Renaixement italià, si no fos per les desenes de ferides que foraden les seves pells nacrades.

—Són l’André i el Jordi —confirma el Dr. Bruna, mentre nega amb el cap per a informar que ja no hi ha res a fer.

En Vicentet sembla el més afectat de tots, no és d’estranyar, havien jugat plegats al València. S’agenolla esquinçant-se la samarreta, sense importar-li quedar tot xop, algú que giri l’aixeta si us plau. Els palpa sense el mínim pudor, desesperat, aferrant-se a les natges dures dels seus companys. Finalment, abans que cap altre jugador no reaccioni, el davanter de Torrent trenca a plorar sense consol, lamentant-se entre sanglots:

—Txe, pobrets, els han clavat un montó de punyalades!

Tot seguit, alça la mirada cap al cel, llença un bram estripat:

—Pare, ai pare, per què?