Kitabı oku: «Hola, Micos!»

•1

EL LABORATORI DEL PROFESSOR CASACUBERTA era un autèntic caos. Instal·lat en un antic hivernacle enmig d’un jardí immens, no hi havia ni un sol espai que no estigués ocupat per una planta, un ordinador, un manat de cables o unes quantes provetes i tubs d’assaig. A terra s’hi apilaven torres de llibres i revistes científiques, i un munt d’aparells feien «bip!» i emetien llumetes intermitents.

Però el més increïble és que semblava que tot estigués connectat. Cables de tots colors anaven des de cadascuna de les plantes del laboratori fins als sensors de pH, analitzadors d’espectre, difractòmetres i oscil·loscopis col·locats sobre les taules.

–Nani, passa’m una clau hexagonal del 45 –va dir el professor Casacuberta, molt concentrat.

–Tingui, professor.

–No, home! T’he dit del 45! Aquesta és del 44. Ai, els genis sempre ho hem d’acabar fent tot nosaltres!

–Perdoni, professor.

–És igual, Nani. Avui és un gran dia per a la ciència i no penso enfadar-me. Estic content i relaxat.

–Sí, professor.

–Fixa-t’hi, fa hores que treballem i encara no t’he donat cap calbot!

–Sí que me n’ha donat un, professor –va queixar-se l’ajudant–. Fa deu minuts, quan m’he equivocat i he connectat el cactus al conductímetre amb el cable vermell en comptes de fer-ho amb el blau...

–No siguis rancorós –el va tallar el professor–. Un científic ha de deixar les seves misèries de banda. I més en un dia com avui.

–Sí, professor Casacuberta.

–Avui farem història!

–Què vol dir? No estàvem fent ciència?

–Ets un tros d’ase, Nani. Vull dir que el que passarà avui en aquest laboratori s’estudiarà als llibres d’història els propers mil anys! Vinga, agafa la càmera de vídeo, que gravarem aquest moment.

L’ajudant va encendre la càmera, la va plantar sobre un trípode i va enfocar el professor.

–Tot a punt! –va dir.

El professor Casacuberta es va pentinar amb els dits la mata de cabell i la llarga barba negra, es va cordar la bata blanca fins a l’últim botó i va escurar-se el coll amb un soroll molt desagradable.

–Un, dos, provant, provant... Se’m sent bé?

–Perfectament, professor. Endavant.

–Tres de juny. Són les onze i trenta-dos minuts del matí. Soc el professor Casacuberta, el més gran i el més humil entre els savis del nostre temps. Gràcies als meus experiments, he descobert que les plantes poden veure-hi sense ulls, tocar sense mans, sentir-hi sense orelles, ensumar sense nas i degustar sense boca. I no només això! A banda dels nostres cinc sentits, en tenen quinze més que els permeten mesurar la humitat de la terra, detectar on hi ha una font, seguir la direcció de la gravetat i un munt de coses més. Fins i tot he descobert que tenen algun tipus d’intel·ligència amagada a les seves arrels, que s’estenen sota terra i formen xarxes de milions i milions de pèls petits i llargs com un fil de seda.

–Uf, quin rotllo! –va sospirar en Nani.

–Calla, Nani –va dir el professor, escurant-se de nou la gola–. Segueixo. I parlar? Poden parlar? Això encara no ho sabia ningú... fins avui! Jo, el professor Casacuberta, geni entre els genis, he detectat que les plantes són capaces de comunicar-se entre elles gràcies a senyals elèctrics, químics i hidràulics. I ara mateix, en aquest laboratori, estic a punt d’enllestir l’invent del segle. Què dic, del segle? Del mil·lenni! Us presento el CONDENSADOR DE VIBRACIONS, un aparell capaç de traduir l’estrany sistema de comunicació de les plantes al català.

–Que savi que és el professor Casacuberta!

–Nani, no siguis pilota! Anem a provar-lo.

El professor i el seu ajudant van acabar d’enllestir els preparatius.

–Cal connectar aquest sensor a una planta qualsevol. Farem servir un cactus... Així..., de manera que reculli les vibracions produïdes per les arrels... Amb suavitat, Nani, molt bé.... I aquests elèctrodes es connecten al casc..., i el casc cal que se’l posi la persona que vulgui entendre el llenguatge de les plantes... Vine, Nani, la prova la farem amb tu.

–Amb mi?

–Naturalment. Si sortís malament i et fregís el cervell, no seria una gran pèrdua. Però imagina’t que em passa a mi... La humanitat no s’ho pot permetre!

–Vist així...

El professor Casacuberta va posar el casc al seu ajudant, que seia en una cadira i no semblava del tot convençut. Un munt de cables li sortien del cap, i amb molta cura va anar connectant-los a un cactus petit i arrodonit que hi havia en un test, sobre la taula.

–I hauré de portar aquest casc sempre que vulgui parlar amb una planta?

–No, tros d’ase! –va respondre el professor–. Quan el teu cervell rebi la descàrrega, podrà entendre el que digui qualsevol planta durant tota la vida. Serà com si haguessis après un idioma nou.

–I per què un cactus? –va preguntar l’ajudant.

–He escollit aquest cactus perquè m’ha semblat divertit. Els genis tenim un gran sentit de l’humor. És un exemplar de Mammillaria elongata cristata. Entens l’acudit, oi, Nani?

–Doncs no, professor.

–Déu meu, quin botànic de pa sucat amb oli! La Mammillaria elongata cristata es coneix com a «cactus cervell» perquè té una forma que s’hi assembla. I he pensat que era la planta perfecta per demostrar que els vegetals també tenen algun tipus de cervell, encara que sigui molt més simple que el dels animals.

–Ara ho entenc! –va dir en Nani, que no havia entès res de res–. Quina gran idea, professor!

–Alguna pregunta més abans de l’experiment, Nani?

–Sí. I què passa si aquest cactus no té res per dir-nos?

–No siguis ruc... Quan el nostre cervell rebi la descàrrega del condensador de vibracions, serem capaços d’entendre qualsevol planta, no només aquest cactus! I els efectes duraran per sempre més!

–Quina emoció!

–Nani, prepara’t. D’aquí a uns instants serem els primers éssers humans que parlarem amb una planta!

–La meva tieta sempre parla amb els seus geranis –va respondre l’ajudant, que mirava de fer temps per retardar l’experiment.

–Tens el cervell d’un mosquit. Em refereixo que serem els primers que podrem entendre què diuen elles, gamarús!

–Això em sembla que la meva tieta no ho sap fer. Sempre se li moren.

–Potser caldria preparar un discurs, no et sembla?

–Un discurs?

–Sí. Hem de dir alguna cosa important. És la primera comunicació entre plantes i humans!

–És un dia històric!

–La nostra primera frase passarà a la posteritat! S’estudiarà als llibres de ciència!

–Quin pal!

El professor Casacuberta no feia cas dels comentaris del seu ajudant. Quan ho va tenir tot a punt, va prémer una palanca que hi havia al lateral del casc.

–Nani, prepara’t!

Unes quantes espurnes van sortir del casc d’en Nani, que va posar els ulls en blanc per un moment. El laboratori es va quedar a les fosques i es va sentir un fort espetec. Però uns segons més tard va tornar la llum i l’ajudant va obrir els ulls. Semblava que estigués una mica marejat.

–Nani, estàs bé?

–Crec que sí...

–Doncs treu-te el casc, de pressa! Ara em toca a mi.

El professor es va col·locar el casc i va prémer de nou la palanca. Els espetecs i les espurnes es van repetir i en acabat, un cop més, tot va tornar a la normalitat. Encara no sabien si l’experiment havia funcionat, però com a mínim els cervells no els havien quedat fregits.

El professor Casacuberta es va treure el casc, es va pentinar i, amb veu solemne, va pronunciar el seu breu discurs.

–Plantes del món –va dir–: jo, el professor Casacuberta, us saludo en nom de la humanitat.

–Hola, micos! –van contestar alhora totes les plantes del laboratori.

–Què vol dir «hola, micos»?! –va cridar el professor, molt enrabiat.

Una gran riallada va sacsejar l’hivernacle. En Nani i el professor Casacuberta estaven desconcertats. Podien sentir i entendre perfectament cadascuna de les plantes, però en aquell moment cap no parlava, sinó que reien com si hagués passat alguna cosa molt divertida.

El cactus va ser el primer a parlar:

–Mireu, nenes, el mico ho ha aconseguit. No és tan ruc com semblava, oi?

La resta de plantes van començar a saludar als científics.

–Hola, micos! –va dir una rosa amb una veu fina i delicada.

–Hola, micos! –van sentir que deia un gira-sol.

–Quines plantes més simpàtiques! –va respondre en Nani.

–Em pensava que no ho aconseguiríeu –va dir una Mimosa pudica que hi havia en un test a l’ombra.

–Ai, sí! –va exclamar el gira-sol–. Quan el mico petit ha connectat el cable vermell en comptes del blau, em pensava que havíem begut oli.

La mimosa va riure tímidament.

–És normal, són humans. No tenen la nostra intel·ligència...

–Són ben rucs, aquests micos –va afegir el cactus.

–Què vol dir «micos»?!–va exclamar el professor Casacuberta–. Som humans, els éssers més evolucionats del planeta!

–Ui, sí! –va burlar-se’n el cactus.

–Quina monada de mico! –va dir la mimosa–. Heu vist com s’enfada?

El professor Casacuberta estava enfurismat i meravellat alhora.

–Sabia que les plantes tenien algun tipus d’intel·ligència, però mai no m’hauria imaginat això!

–Què vol dir, professor? –va preguntar el seu ajudant.

–Que són com nosaltres!

–Ep, sense insultar, eh? Nosaltres no som micos! –va dir el cactus.

–Som molt més intel·ligents –va afegir el gira-sol.

–I més maques! Sense aquests pèls tan horrorosos! I aquests ulls! –va rematar la mimosa.

–I què me’n dieu de les orelles? Quins bitxos més poc evolucionats!

–I si sou tan llestes –va preguntar el professor–, com és que el condensador de vibracions l’hem inventat nosaltres i no vosaltres?

–I nosaltres per a què el volem? –va dir el cactus.

–Quin interès pot tenir, parlar amb un mico? –va afegir la mimosa.

El gira-sol va posar una mica de pau entre plantes i humans:

–No us ofengueu. De fet, cal dir que vosaltres dos sou els més espavilats entre els micos.

–Gràcies, suposo –va dir el professor.

–Però tampoc no és que sigueu res de l’altre món. Qualsevol planta carnívora és més espavilada que vosaltres.

–Ai, les plantes carnívores! –La mimosa va riure.– Són la vergonya del regne vegetal!

–Per què? –va preguntar en Nani.

–Les plantes carnívores són les més estúpides d’entre les plantes!

El professor encara estava en estat de xoc.

–No entenc res –va dir.

–És normal, ets un mico –li va respondre el cactus–. Els animals sou més totxos que les plantes. Suposo que és perquè no pareu mai quiets i no teniu temps per pensar.

–En canvi, nosaltres ens passem el dia sense més ocupació que pensar, i per això som més espavilades –va afegir el gira-sol.

–De totes maneres –va seguir el cactus–, us felicitem. Ho trobem molt divertit, això de parlar amb els micos.

En Nani es va adonar que el professor feia mala cara.

–No els faci cas, professor. Vostè és un geni! Ha aconseguit un miracle!

–Tens raó, Nani. Soc un geni!

–Ui, sí, un geni! –va burlar-se’n el cactus–. El mico diu que és un geni!

Totes les plantes del laboratori van esclatar a riure de nou. El professor, ignorant-les, va seguir parlant.

–I ara, per fi, em donaran el Premi Nobel!

–Sí, el Premi Nobel! –va saltar en Nani.