Kitabı oku: «Els peus que calciguen la terra»

INTRODUCCIÓ

Un cavaller del segle XV, Joanot Martorell, posava en boca d’un personatge del seu Tirant lo Blanc aquest elogi literari de València i del seu regne: era un país tan fructífer –deia–perquè, orientat a llevant, rebia els reflexos del sol que mar enllà il·luminava, ni més ni menys, que el paradís terrenal, «e d’ací li ve –concloïa– tot lo bé que té». La fertilitat d’aquesta terra era, doncs, un regal de Déu. O de la natura. Ara bé, per aquella mateixa època, els jurats de la ciutat escrivien una altra mena de prosa, sens dubte més realista. En 1423 adreçaven una carta a la reina on descrivien un país amenaçat constantment per la sequera, que tot just podia subsistir gràcies als regadius. Els jurats lloaven, així, «los grans e sobrechs treballs e enginys dels hòmens culturants aquelles [terres írrigues]». Lluny de confiar la fertilitat de la terra en la natura, aquesta «és subvenguda per los treballs e arts dels hòmens». Les terres valencianes eren un paradís, però un paradís artificial. Pocs elogis trobarem, venint d’uns prohoms burgesos, com aquest que els dirigents de la ciutat adreçaven als llauradors, als cultivadors i constructors de l’horta. Fins i tot Francesc Eiximenis, en la seua lloança desme-surada de la ciutat i del regne, en destacava la varietat de la producció agrícola, però a penes deia res dels qui treballaven la terra. Els pagesos apareixien en els seus tractats com a tòpics del menyspreu i la desconfiança urbana, o com a una peça del cos social, la més baixa en tots els sentits, la base sobre la qual descansava tota la pesada còrpora d’aquella societat. Els camperols eren, així, «els peus que calciguen la terra».

Ja fa més de vint-i-cinc anys que els medievalistes valencians van començar a prestar atenció als llauradors, a un món rural que començava a estudiar-se seguint no sols una voluntat de renovació científica, sinó també la consigna civil llançada per Joan Fuster: escriure la història de la mediocritat, de la gent comuna, del treball i de la vida quotidiana. Era l’època en què una nova història local i l’impacte dels peasant studies i de les grans tesis regionals franceses dirigia la mirada dels joves historiadors cap als pagesos i els paisatges de les comarques rurals. Les preocupacions, les idees i les dades que conformen aquest llibre són fruit d’aquest llarg itinerari historiogràfic, del que s’ha anomenat «escola valenciana» de medievalistes i que ja compta almenys amb dues o tres generacions. Des dels treballs pioners d’Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot, són molts els terrenys que han estat explorats amb major o menor intensitat i constància. En aquest sentit, una part almenys dels desequilibris que podran apreciar-se en el llibre, la tensió entre els estudis empírics disponibles i la voluntat d’interpretació, reflecteixen l’estat d’una recerca que encara presenta zones de penombra i llacunes. Però, sobretot, aquesta obra, que no és una síntesi acadèmica ni un simple manual, ha estat possible i té sentit gràcies als avanços que durant les darreres dècades ha experimentat la història rural de l’edat mitjana. Se situa així en el solc d’obres com Terra de feudals, un llibre de Ferran Garcia-Oliver que, el 1991, arriscava un primer i documentat balanç interpretatiu del món rural valencià. El seguirien altres obres de conjunt, acadèmiques o divulgatives, fins arribar a una densa síntesi col·lectiva com és el volum sobre l’edat mitjana de la Història agrària dels Països Catalans, que aparegué el 2004 coordinat per Josep Maria Salrach, on col·laboraven autors com Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i el valencià d’adopció Thomas F. Glick.

Moltes de les dades i dels problemes que es tractaven en aquestes síntesis es reprenen ara, però incorporant no sols la recerca posterior sinó una visió centrada en els camperols del País Valencià com a grup social, com a classe configurada al voltant de la seua posició en la producció, però alhora plena de complexitat i de desigualtats. Una aproximació de voluntat «materialista», en el sentit no d’excloure el món de la cultura i de les representacions, sinó perquè se centra en el treball i en els condicions socials en què tenia lloc, sobretot les formes de desigualtat i de dominació, però integrant-hi alhora els factors «immaterials», com l’ordenament legal, els lligams comunitaris i de parentiu o, fins i tot, els usos del llenguatge, sense els quals no es faria intel·ligible aquella realitat social i econòmica. Es perfila, d’aquesta manera, un model de pagesia diferent del que a la Catalunya Vella s’organitzava al voltant del mas, com a forma de poblament i d’explotació agrària, amb modalitats coherents de família i de transmissió del patrimoni. Al País Valencià, des del mateix moment de la conquesta i la colonització, sorgiria una pagesia més semblant a la de les terres de la Catalunya que s’articulaven al voltant de les viles. Els llauradors valencians, en bona mesura, eren homes de vila, amb heretats disperses, que es fragmentaven i es recomponien amb el cicle de les herències divisibles i l’activitat del mercat de la terra. Però era també una pagesia dividida, escindida entre uns camperols d’origen andalusí i els descendents dels colons catalans i aragonesos. Els indígenes musulmans, progressivament minoritzats i arraconats pels colonitzadors cristians, tanmateix continuarien constituint una àmplia minoria fins als temps moderns, quasi la meitat dels pagesos, i donarien així una configuració molt particular a la societat rural valenciana. En aquest sentit, els camperols musulmans no haurien de veure’s com un apèndix més o menys exòtic, en el marc d’una percepció «multicultural», sinó com un component determinant de la societat rural valenciana. Els estudis inicials de Pierre Guichard i de Miquel Barceló han inspirat un corrent de recerca que ha permès una comprensió, en termes econòmics i socials, d’aquesta «particularitat» vinculada a la construcció colonial del nou regne. Ens trobem davant d’una pagesia separada en dos cossos socials, però alhora articulats en una mateixa societat, fins al punt que la situació relativament favorable dels llauradors cristians, en el context del món feudal, no pot entendre’s sense la condició pràcticament servil de la gran minoria d’origen andalusí. Pot estimar-se que aquests camperols musulmans, sense ser ja majoria però en estar sotmesos a càrregues més dures, produirien la major part de la renda senyorial. Es tracta de constatacions encara preliminars, però que suggereixen desenvolupaments interpretatius de gran abast que tot just comencen a insinuar-se.

Aquesta aproximació als camperols del País Valencià comença amb una exploració dels termes lingüístics que llavors s’aplicaven als diferents sectors de treballadors de la terra. Sense ser un reflex automàtic de la realitat social –i sense que el llenguatge la configure de manera unívoca–, el vocabulari aporta elements per a valorar els límits de la diferenciació dins de la pagesia, amb contrastos ben marcats entre el bloc social cristià i el musulmà. Aquesta complexitat del món camperol es manifesta també en l’espai geogràfic, com ara en les modalitats de poblament, i en el nivell social, amb una incidència desigual del pes de la senyoria. Els pagesos musulmans constituïen una població més ruralitzada que els llauradors cristians, i estaven sotmesos a unes condicions més dures, equiparables a una veritable «servitud col·lectiva». I dins de cadascun d’aquests cossos pagesos –colons i indígenes–l’estratificació econòmica i social va assolir un abast diferent, que en el cas dels musulmans, més que no entre els cristians, donaria lloc a la constitució d’una franja de camperols desposseïts, abocats a la condició de jornalers i mitgers. Les diferències entre els models familiars i les estructures del parentiu d’aquests dos sectors de la pagesia condicionaven les respectives pautes de reproducció biològica i social, on els lligams familiars assolien un paper central –encara que no exclusiu– en l’accés a la terra i en la configuració de la força de treball camperola. La lògica productiva de la petita explotació pagesa, coherent amb aquests mecanismes familiars, també presenta divergències entre les dues pagesies, que, d’altra banda, no donaven lloc a una «economia camperola» plenament autònoma. En efecte, les explotacions pageses podien estar orientades per l’ideal d’autosuficiència, però en la realitat

estaven immerses en uns mercats –font d’estímuls i de constriccions alhora– i enquadrades per estructures comunitàries i, sobretot, senyorials. La senyoria, en aquest sentit, no es limitava a «extraure» unes rendes d’uns pagesos autònoms, sinó que constituïa una forma de domini sobre la terra i els camperols que condicionava el conjunt de l’activitat productiva. Però això no significava la passivitat dels pagesos, fins i tot dels indígenes reduïts a una condició pràcticament servil. La resistència camperola es traduïa en una lluita, quotidiana i sorda, per erosionar l’impacte de la renda i ampliar els marges d’autonomia respecte al poder senyorial. Aquestes són les qüestions que s’aborden en el llibre tractant d’integrar en una mateixa visió, en la mesura del possible, tant les contradiccions verticals entre la pagesia i les instàncies que exercien la dominació social com, en un nivell més horitzontal, les diferències que oposaven els camperols cristians i els musulmans.

Els pagesos, que darrerament només semblen redimir-se historiogràficament com a consumidors o elits rurals, tornen a considerar-se ací com a grup social, en el terreny de la producció, controlats pels senyors, sotmesos a l’impost i immersos en l’acció dels mercats, però alhora resistint-se a les diferents formes de poder i tractant de reapropiar-se del seu mateix treball. Aquesta mena de reflexions poden contribuir a explicar una part de la trajectòria històrica que condueix fins al present, amb la seua pròpia i convulsa «lògica econòmica», però no com una marxa ascendent, com una evolució lenta i inexorable, sinó com el resultat de bifurcacions i de salts que, en gran manera, depenien del balanç entre dominació i resistència socials. La història, certament, no és una ciència freda, i aquesta mirada cap al passat esdevé també un espill inesperat que reflecteix, ni que siga per simple analogia –amb un lleuger anacronisme, per tant–, la nostra realitat actual. Era Jules Michelet qui, amb una imatge estremidora, proclamava la funció de l’historiador: els morts no trobaven el descans en els sepulcres perquè els turmentava no haver sabut el significat de les seues vides. «Els manca –deia–un Èdip que els explique els seus propis enigmes, el sentit dels quals no han trobat, que els ensenye el que volien dir les seues paraules, els seus actes, que no han entès.» Aquest era l’historiador, que els havia de reconfortar explicant-los com les seues aparentment insignificants vides i morts no havien estat inútils, perquè s’inscrivien en la senda del Progrés, de la Llibertat, de la Nació. Però els llauradors del País Valencià medieval no necessiten aquesta mena d’explicacions. Som nosaltres els qui hem d’aprendre alguna cosa de la seua experiència històrica, fer-la intel·ligible i convertir-la en coneixement que, al capdavall, podria esdevenir una eina per analitzar el nostre propi i ombrívol present.

P. V.

Capítol 1
UN PAÍS SENSE PAGESOS

Al País Valencià no hi havia «pagesos». Els camperols –acceptem aquest terme contemporani més neutre–, ja des de la mateixa colonització del segle XIII, eren designats aclaparadorament com a «llauradors». No es tracta, però, d’una simple qüestió de sinonímia regional: pagesos al Principat i llauradors al País. De fet, a la Catalunya dels segles XI-XIV el terme laborator (llaurador) coexistia amb rusticus (pagès) per identificar els camperols en contextos i amb connotacions diferents. Laborator era un terme fonamentalment descriptiu, sense matisos degradants o despectius, que designava els treballadors de la terra o els habitants del camp. Predominava en la documentació notarial que, no debades, reflectia relacions de caràcter més aviat socioeconòmic. En canvi, en els textos de tipus jurídic, directament condicionats per les construccions ideològiques que ordenaven jeràrquicament aquella societat, els cultivadors es veien sobretot com a rustici o pagenses.¹ Els pagesos eren, així, l’estrat més baix, la categoria de base dins de la societat cristiana i feudal. El rusticus, segons els Usatges de Barcelona, era al segle XII l’«hom que nula dignitat no ha, esters que és crestià», per contraposició, doncs, al cives (ciutadà) i, sobretot, al miles (cavaller), investits de diversos graus de «dignitat» que es traduïen en drets o privilegis jurídics. Les escassíssimes referències documentades a pagesos valencians se situen, significativament, en aquest terreny que evocava una categoria jurídica no privilegiada i, per tant, sotmesa a càrregues senyorials o veïnals. Així, en un plet de l’any 1300 es remarcava que un camperol de Borriana, havia estat «pagès e peiter», és a dir, que no pertanyia l’estament militar ni eclesiàstic i que, per tant, estava obligat a contribuir en la peita de vila.² El terme «pagesia», al seu torn, no designava el conjunt de pagesos, sinó les obligacions que pesaven sobre una terra o un altre bé immoble. D’aquesta manera, en 1282, en un litigi davant el justícia de València, s’esmentava «la pagesia del dit troç de terra» o la «pagesia dels dits molins». En 1284 un altre demandant reclamava «tot lo dret emphiteòtich e pagesia que en les dites cases havia».³ Així doncs, «pagès» i «pagesia» eren termes infreqüents que, això sí, continuaven vinculats a l’univers conceptual de les obligacions i la dependència jurídica, i no al del treball agrari com a ocupació o activitat econòmica.

Els pocs pagesos que apareixien per terres valencianes als segles XIV i XV no eren camperols de carn i ossos sinó personatges de ficció. És entre els literats i els tractadistes, que feien servir un model de llengua unitari i amb uns mateixos referents culturals de dalt a baix del domini lingüístic català, on es trobaven els pagesos valencians. I no necessàriament amb una connotació degradant, sinó sovint com a simple denominació dels treballadors del camp, amb el mateix significat que el terme «llaurador», que pràcticament era l’únic que s’usava llavors en la vida real. És cert que en els seus versos aristocràtics, Ausiàs Marc es comparava al «grosser pagès / que bon sement en mala terra met»,⁴ però aquest qualificatiu no s’associava a tota la pagesia, sinó als conreadors ineptes. Clarament despectiu és, en canvi, l’ús com a insult que Jaume Roig posava en boca d’una de les dones del protagonista de l’Espill: «vell amansat, / empagesit», tot i que en un altre passatge el narrador lloava –fent honor a la misogínia de l’obra–«un bon pagès» de Morvedre que castigà brutalment la infidelitat de la seua muller.⁵ El cavaller Jaume Gassull, en la seua poesia satírica, es referia als «pagesos» de l’Horta de València –els mateixos que anomenava «llauradors» en una altra composició– i no s’estava de remarcar l’acurat treball de la terra que feia «lo pagès».⁶ El mateix Francesc Eiximenis que, seguint els prejudicis urbans de l’època, considerava la «rusticitat e pagesia» com una de les arrels del mal, en un text tan emblemàtic com la dedicatòria del Regiment de la cosa pública, adreçada als jurats de la ciutat de València, no deixava de prear els «bons conreadors» de la terra i es referia a aquests llauradors locals com a «pagesos».⁷ Però fora dels fulls dels llibres literaris, en els camps, alqueries i viles només hi havia llauradors, i així figuraven –amb la grafia laurador– en els registres municipals i reials escrits en català o transvestits en un llatí de ressonància clàssica –com a agricultor o agricola– en els documents redactats pels notaris.⁸

TERRA DE LLAURADORS

El País Valencià era, doncs, «terra de llauradors».⁹ Però potser pel seu caràcter hegemònic mateix, aquest terme no deixava de tenir una certa ambigüitat o, si més no, conservava diversos significats. Certament, el més freqüent era el d’«agricultor» –en el sentit genèric de pagès o camperol–, tant en la seua forma catalana com llatina, que en els documents més primerencs podia ser laborator o agricultor. De 1277 data, per exemple, la clàusula «a costum de bon laurador» que figura en un llibre del justícia de Cocentaina i una fórmula semblant –«a ús e a costum de bon laurador»– pot trobar-se en un establiment de terra de 1292.¹⁰ El terme llatí agricultor, com a sinònim de llaurador, apareix en la documentació del justícia de València si més no des de 1282. En un llibre del mateix oficial, de 1284, s’emprava el terme laborator com a equivalent de laurador, i en un protocol notarial de 1295 es registrava un contracte de treball «ad officium laboratoris».¹¹ Aquestes dades són una simple mostra, però permeten pensar que els llauradors formaven una categoria que podia incloure tots els conreadors, per oposició als ciutadans i homes de vila i, evidentment, a la noblesa representada pels cavallers. No manquen els documents del Dos-cents en què els jutges, abans de prendre una decisió sobre un plet agrari, cerquen «conseyll e acord ab lauradors e ab hòmens de vila», possessors de terra en el mateix terme i sovint veïns d’una mateixa població però ben diferenciats com a grups socials.¹² Ja en el segle XV, en els sermons de sant Vicent Ferrer, que apel·laven a la sensibilitat dels seus auditoris populars, els llauradors apareixen com a víctimes de l’opressió dels nobles i, en aquest sentit, fins i tot podien representar el conjunt del poble davant l’abús dels poderosos: «Los braços són los cavallers que defenen la terra; mas ja són malalts, que així com deurien ajudar als llauradors, ells los roben».¹³ Aquesta tendència a l’ampliació dels límits del concepte de llaurador per incloure tots els qui vivien del seu treball es confirmava quan el predicador recordava que «Adam llaurador fo».¹⁴ El primer home, quan hagué de guanyar-se el pa amb la seua suor, esdevingué llaurador. En aquest sentit, com advertia el mateix sant Vicent, totes les ànimes eren filles de llaurador. Però més enllà d’aquest parentiu remot, la imatge d’Adam i Eva com una parella de camperols, tan familiar als pagesos revoltats arreu d’Europa als segles XIV i XV, tendia a identificar els llauradors amb els laboratores de l’esquema trifuncional clàssic: els qui treballaven per mantenir els ordes privilegiats dels oratores i dels bellatores. Ara bé, en el moment que predicava sant Vicent ja feia temps que la realitat social havia obligat a fer més complexa la vella imatge dels tres ordes. D’altres categories i oficis, començant pels mercaders i menestrals, havien hagut d’integrar-se en la representació de la societat cristiana –és a dir feudal–, segons el conegut esquema antropomòrfic. El que no canviava era la posició subordinada dels camperols, sempre en el nivell inferior del cos social, arran de terra. «Les cames e los peus que sostenen tot lo cors –deia el predicador taumaturg– són los llauradors, qui sostenen tot lo món, tots los estats, a reis, comptes, etc., car d’allò que ells treballen tots n’havem a viure».¹⁵ El mateix model organicista presentava un tractadista franciscà com Eiximenis, però en la seua idea de la «cosa pública», els camperols –novament «pagesos»– quedaven més avall encara: les cuixes i les cames eren els menestrals, mentre que els camperols estaven un esglaó per sota d’aquests: «los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l’exerciten per llur ofici tots temps».¹⁶

La visió organicista, doncs, no sols legitimava la posició d’inferioritat econòmica i social dels llauradors, sinó que tendia a reassignar-los les connotacions negatives que tenia el terme «pagès». Això ho tenien molt clar els cavallers: una manera d’insultar-se en les lletres de batalla era acusar l’adversari de descendir de llauradors. A l’inici del segle XV, Joan de Vilaragut gosava difamar un membre d’un llinatge baronial com Pere Pardo de Lacasta proclamant –cosa evidentment falsa– que «notori és a tothom que vostre pare ha cavat, podat, laurat e fet tot ofici de laurador, e d’açò ha hòmens en la plana de Borriana, hui vius, qui l’han vist».¹⁷ Fins i tot fora dels cercles aristocràtics, aquesta connotació degradant que, almenys de manera latent, conservava la condició de llaurador podia s’usar-se, en les processos judicials, per desacreditar els testimonis de la part contrària. En els plets entre comunitats formades majoritàriament per llauradors, el terme no podia tenir un caràcter globalment desqualificador, però els homes de lleis urbans associaven a l’ofici d’agricultor qualificatius que refermaven la rusticitat i la manca d’enteniment que, d’alguna manera, a ulls dels ciutadans, podien estar implícits en el terme «llaurador». Així, en 1381, els advocats de la ciutat de València rebutjaven el testimoniatge dels veïns de Sueca, en la causa que enfrontava la capital amb la senyoria d’aquella població, al·legant que «són hòmens lauradors e il·literats e fort grossers seu idiotes».¹⁸ Tanmateix, des de la ciutat també s’afavoria una dignificació de la condició de llaurador en l’as-similar-la a una categoria socioprofessional, entesa com un «ofici» o una «art», que permetia integrar els treballadors de la terra en l’entramat de la societat urbana. Seguint el model de les activitats artesanals, en el segle XV es redactaven contractes de treball o d’aprenentatge sota la forma jurídica d’afermament que es referien a l’«arte agriculture» o a l’«officium agriculture».¹⁹ És més, els llauradors de València –juntament amb els hortolans– estaven organitzats en una confraria des de 1283 i, a partir de 1329, participaven de manera corporativa en el consell, al costat dels representats elegits per la resta d’oficis.²⁰ També a Barcelona existia des del segle XIV una confraria de «lauradors, ortolans e cavadors» i el mateix succeïa en una altra ciutat com Lleida, on hi havia un major pes de les activitats agràries.²¹ En el cas de València, el reconeixement institucional no anul·lava la jerarquització dins de la societat urbana, on els llauradors, tot i organitzar-se formalment com un ofici corporatiu, tendiren a veure’s relegats per darrere dels menestrals. Això es palesava en el lloc cada vegada menys honorable que se’ls assignava, durant la primera meitat del segle XV, en la processó del Corpus, que no debades era la millor representació simbòlica de la societat urbana.²² De fet, la presència de llauradors entre els oficis urbans no deixava de representar una certa anomalia. Quan, l’any 1459, amb motiu de l’entrada de Joan II a València, desfilaren totes les corporacions davant el rei, el cronista remarcava la vistositat de les robes, l’ordre i la bellesa dels espectacles dels diferents oficis artesanals, mentre que dels treballadors agrícoles sols es deia que «vengueren la gran multitud dels llauradors, anant llaurant e sembrant e fent algunes coses de riure». Només un altre col·lectiu professional potser encara pitjor considerat, els pescadors, tingueren un comportament burlesc, també «fent coses de riure».²³ Ara bé, el panorama era molt diferent en les viles on els llauradors suposaven una gran part del veïnat –fins i tot la majoria– i on els camperols acomodats, sovint emparentats amb notaris i mercaders, formaven part dels cercles dirigents. Aquests prohoms llauradors no feien riure: pertanyien a confraries com la de Sant Miquel, a Castelló, que el dia del Corpus desfilava en el lloc més preeminent.²⁴ En qualsevol cas, amb major o menor reconeixement corporatiu, la categoria social de «llaurador» no era equiparable a la d’un ofici artesanal qualsevol, sinó que tenia un sentit que englobava tots els treballadors de la terra, per contraposició al conjunt dels menestrals i als professionals urbans.

Hi havia, però, un altre ús més restrictiu del terme llaurador, el que indentificava el parcer –normalment mitger–en les cessions de terra a «llauró» o «llauraó». En aquest cas, no es tractava d’una categoria socioprofessional sinó d’un concepte jurídic en un determinat tipus de contracte agrari. Ja en 1276, en l’arrendament d’unes terres en l’Alcúdia, alqueria de Cocentaina, el parcer –en aquest cas un camperol musulmà– es considerava llaurador, ja que es referia a «la terra que él laurà», en el sentit de dur-ne a terme l’explotació. En 1277 el mateix propietari, que «donà a laurar» unes terres, reclamava que l’arrendatari realitzàs els treballs «axí com laurador deu fer». En aquest mateix sentit, les referències, en 1290, a un titular de terra «e sos lauradors» pot remetre a aquesta mena de contractes, encara que també podria al·ludir a altres formes de treball dependent. Més explícit és el cas del venedor d’un camp, situat a la mateixa vila, que en 1295 s’havia compromès a lliurar-la al comprador «enaxí qu·él que s’avendria ab lo laurador qui aquel [troç de terra] laurava».²⁵ Aquesta figura jurídica del «llaurador» com a mitger seria objecte de diverses reglamentacions municipals durant els segles XIV i XV. Les ordenacions de Gandia contraposava el «laurador de miges ne de certa part de fruyts» al «senyor de l’alqueria o terra ab qui lauraran».²⁶ De manera semblant, la normativa emanada dels jurats de Vila-real, quan afectava a la terra tinguda «a llauró», es referia als contractants com «el dit llaurador e lo senyor de la terra».²⁷ A Castelló, l’establiment «De les terres que seran donades a lauró», identificava el parcer com «lo llaurador [que] tendrà algunes terres a miges o certa part de fruyts».²⁸ De manera que podia succeir que aquests «llauradors» o «agricultors», entesos com a denominació jurídica d’una de les parts contractants, en realitat no fossen sempre camperols sinó que es documenta també algun artesà d’ofici.²⁹

Al costat de l’abast genèric, com a equivalent de pagès o camperol, i del més concret de parcer, el mot llaurador també conservava un altre significat restrictiu, més tècnic, lligat directament al procés de treball, a la feina de llaurar. Així, el llaurador podia ser tant un jornaler que es llogava per menar l’arada com un camperol, relativament benestant, que disposava d’animals de tir i dels instruments de llaurada corresponents. Les dues accepcions poden rastrejar-se en les ordinacions municipals de viles i llocs rurals, i fins i tot a la ciutat de València. En una disposició de l’inici del segle XIV, els jurats de la capital reglamentaven la jornada laboral de cavadors i podadors de vinyes, però n’excloïen explícitament d’altres jornalers com «lauradors o obrés d’orts ne de camps»,³⁰ cosa que indica que ací «llaurador» identificava un treballador assalariat. Els fons notarials també aporten contractes de treball –per dies o per temporades– on els «lauradors» constitueixen un tipus d’assalariat dedicat a una tasca concreta, al costat d’altres com «bracers», «obrers d’orts e de camps», «cavadors», «podadors», «exarmentadors», «segadors» o «collidors».³¹ A aquests assalariats es referia sens dubte Ausiàs Marc quan deia: «Tot llaurador és pagat del jornal».³² Però en altres contextos el mot designava els camperols que tenien bous o altres animals de labor per a treballar la seua pròpia explotació. El justícia de Cocentaina prenia en 1275 una resolució, precisament sobre els bous de llaurada, que anava dirigida a qualsevol «christianus laborator vel sarracenus laborator».³³ Ja al segle XV, els jurats de Llucena establien que «tot laurador vehí dels llochs de la tinença (...) per cascun parell de bous que lauren, puguen tenir mija cafiçada de terra per coltiva».³⁴ També des de la perspectiva dels senyors, els llauradors podien ser una categoria concreta dins de la pagesia, definida per la disponibilitat d’animals i d’arada. Així en les corts de 1428, els nobles argumentaven que els seus vassalls «quasi tots són lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», ja que «tenen un legó ab què caven, e un aladre ab què lauren o un altre artifici ab què facen faena».³⁵ Es tractava, doncs, d’una diferència a nivell tècnic, per la possessió d’instruments de treball, però també implicava una certa diferenciació econòmica, lligada a l’adquisició de l’arada i dels animals, al seu manteniment i, sens dubte, a l’extensió de terra treballada. Ara bé, una altra qüestió és si aquests «llauradors» formaven una categoria social, un estrat superior de la pagesia per contraposició a una massa de camperols desproveïts d’animals de llaurada i reduïts, en la pràctica, a la condició de jornalers al servei dels seus veïns acomodats.

Aquest és el model de pagesia dividida que es troba als vells països feudals com la França del nord. Era el cas de Normandia, on els paysans pertanyien a dues categories ben delimitades des del punt de vista tècnic i social, amb denominacions pròpies –laboureurs i manouvriers– que es feien servir en aquella mateixa època.³⁶ Ací, a la mateixa documentació, el laboureur, terme equivalent des del punt de vista lingüístic a llaurador,³⁷ era el pagès que tenia el nivell econòmic suficient per disposar de la potent arada d’orelló (charrue) i els nombrosos animals de tir –sobretot bous– que calien per arrossegar-la. Per contra, el manouvrier –anomenat també ouvrier de bras o homme de bras– només disposava, en efecte, dels seus braços i de ferramentes senzilles com la fanga o l’aixada.³⁸ Ara bé, el regne de França era molt gran i aquesta realitat del nord no podia projectar-se sense més ni més cap a les regions meridionals. Durant l’Antic Règim, cosa que segurament prolongava la situació baixmedieval, a Occitània laboureur volia dir simplement «camperol», en un sentit equivalent al del «llaurador» valencià.³⁹ A la Catalunya vella sí que es documenten categories diferents de camperols amb una denominació pròpia, també en funció de la possessió d’animals de llaurada. Així, hi trobem «jovers», «conjunters» i «aixaders», segons tinguessen bous d’arada propis, haguessen de compartir-los o només disposassen dels seus braços i d’eines manuals.⁴⁰ També en els medis més o menys urbans, del Principat i del País Valencià, hi havia treballadors de la terra identificats com a «llauradors», al costat d’altres designats amb professions equivalents a jornalers agrícoles. Però aquests darrers tenien una presència insignificant en els censos, cosa que fa pensar que dins de la denominació de «llauradors» s’incloïen les dues categories de camperols: els mitjans i acomodats, ben dotats d’animals i de terra, i els més pobres, que havien de treballar també fora de les seues explotacions com a jornalers. Això sembla confirmar-se fins i tot a les grans ciutats, on els propietaris de terra de professions artesanals o liberals alimentaven una demanda estable de treball agrícola retribuït. En una llista d’habitants de Barcelona de la fi del Tres-cents, almenys una vintena llarga eren identificats amb l’ofici de «laurador», mentre que no hi figura cap «pagès» i són molt minoritaris els esmentats com a «cavador» o «brasser».⁴¹ A la mateixa època, a Lleida també hi havia veïns qualificats de «lauradors».⁴² A la ciutat de València, ja a l’inici del segle XVI, el cens de 1510 permet localitzar 132 llauradors només dins de les muralles, una xifra comparable a la de membres dels principals oficis artesanals. Ara bé, en les detallades llistes del cens, on pràcticament tots els veïns duen aparellat un ofici, no apareix cap cavador o bracer. Només 7 «missatges», que podrien ser treballadors agrícoles assalariats, però contractats de manera més estable que els simples jornalers.⁴³ Aquest escassa presència de jornalers i d’altres assalariats es confirma en la llista de persones aveïnades a València en la primera meitat del segle XV: s’hi poden identificar més de tres-cents «lauradors» i tan sols un parell de «bracers».⁴⁴ En viles on una part important de la població –o fins i tot la majoria–eren veritables llauradors, es confirma aquesta absència d’una categoria de camperols identificada com a jornalers. A la vila de Castelló, una població mitjana on més de la meitat dels veïns eren camperols, durant tot el segle XV poden documentar-se vora quatre- cents veïns qualificats de «llauradors», però ni un sol de «cavador», «bracer» o «jornaler».⁴⁵ En concret, en el padró de la peita de 1497, poden comptabilitzar-se 247 veïns com a llauradors, mentre que només hi figuraven dos «criats», un «missatge» i dos mossos, sense cap al·lusió a jornalers.⁴⁶ Tampoc apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats agrícoles entre els aveïnats a la mateixa vila en 1434-1502, sinó només llauradors.⁴⁷ De manera semblant, en un lloc clarament rural com Catarroja, en la cruïlla dels segles XV i XVI, s’han identificat 126 llauradors, sense que n’hi haja cap habitant associat a una professió que evoque el treball assalariat.⁴⁸ A Sueca, un altre lloc eminentment camperol, de 187 contribuents registrats al padró de la peita de 1453, només 60 no eren qualificats com a llauradors, i d’aquests –tret de 7 pastors–no n’hi havia cap que pogués ser identificable amb la condició d’assalariat agrícola.⁴⁹ Podria objectar-se que en les fonts fiscals, com són els padrons de riquesa, no hi figurarien els habitants sense propietats immobles, entre els quals hi hauria els jornalers. Ara bé, és dubtós que hi hagués una estrat d’assalariats assentat en una població i que estigués completament desposseït. De fet, en els padrons de riquesa es registren contribuents amb un nivell de riquesa tan baix que poden considerar-se pràcticament sense béns.⁵⁰ Tot fa pensar que els veïns que havien de treballar per a altres sí que constaven en aquests registres fiscals, encara que no rebien la denominació de «jornaler» o d’un terme equivalent. De fet, tampoc no apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats, per a identificar una persona concreta, en la resta de documentació d’abast més ampli com ara la notarial, els llibres s’aveïnaments municipals o els registres dels justícies locals.⁵¹ Ens trobem, doncs, amb una aparent paradoxa: els jornalers existien des del punt de vista econòmic, exercien una activitat laboral ben documentada, però no existien com a categoria socioprofessional reconeguda. Però sí com a categoria jurídica, en la mesura que era necessari identificar-los en les reglamentacions del mercat de treball.

TREBALLAR PER A UN AMO: JORNALERS I MOSSOS

Les referències a jornalers agrícoles, fins i tot amb la diferenciació de categories concretes de treballadors, són freqüents en les normatives municipals que regulaven el treball assalariat, des de la mateixa capital del regne a petites comunitats rurals, passant per viles com Alzira, Castelló, Vila-real o Gandia. El terme genèric que s’hi utilitzava no solia ser «jornaler», sinó més freqüentment «bracer», «llogater» o «cavador». De vegades, aquestes denominacions s’associaven com a sinònims i es parlava també de «bracer o logater», «cavadors o logaters» i fins i tot de «bracer, cavador o llogater».⁵² Altres termes menys habituales eren els de «fahener» i «jornaler», usats com a sinònims de «bracer».⁵³ Encara que «cavador» podia al·ludir a un específic treball, en el context de les ordinacions que regulaven tota mena de treball agrícola retribuït, el terme podia assolir un sentit genèric, equivalent a jornaler, tal com es desprèn dels seus sinònims esmentats adés i del fet que el senyal que marcava la duració de la jornada de treball agrícola s’anomenàs «seny dels cavadors».⁵⁴ De vegades, els jornalers ni tan sols rebien una denominació concreta, sinó que es designaven amb expressions com «persones que·s logaran a jornal a fer faenes de fora, axí com és cavar, segar, laurar, podar, empeltar e altres semblants faenes», tal com es deia en una ordenació d’Alzira.⁵⁵ Ací contrasta el detall amb què s’esmenten les feines agrícoles amb la indefinició dels assalariats. Potser en poblacions més rurals, fos més freqüent designar els jornalers sense al·ludir a una denominació concreta. Així, al Boixar, un llogarret dels Ports, les ordinacions parlaven exclusivament d’«aquells qui·s lloguen»,⁵⁶ a Llucena de «tot hom o dona qui·s logarà ab altri», a Benicarló de «tota persona que sie loguada ab altri».⁵⁷ En canvi, a València, durant la primera meitat del segle XIV, s’esmentaven «cavadors», «podadors» i «eixarmentadors» com a tipus específics de jornalers dedicats al cultiu de la vinya, a més d’altres com «llauradors» i «obrers d’horts i de camps».⁵⁸ També a les principals viles, com ara Castelló, al costat de denominacions genèriques, els jornalers podien ser «podadors» i «batedors».⁵⁹ En general, les denominacions més específiques van lligades a la reglamentació del treball de la vinya, un tipus de cultiu que era freqüent entre els propietaris no agraris i que, per això mateix, generava una demanda estable de treball assalariat a les viles i ciutats. Ara bé, aquesta diversitat de jornalers reflectia les exigències del mercat laboral, però no sembla referir-se a un estrat particular i delimitat de la pagesia, dels llauradors. Els jornalers que apareixen en les fonts normatives són un concepte jurídic –i així es contraposaven al propietari o «senyor» de la terra que els llogava– i, com a molt, s’associen a un tipus de treball concret, però fora d’aquest àmbit contractual no semblen ser vistos com un estrat social amb perfil propi.

És possible que els camperols sense terra, i especialment els desarrelats, forasters que duien una vida itinerant, poguessen ser identificats amb una categoria social pròpiament dita, sens dubte d’estatus inferior al dels llauradors pobres que formaven part de la comunitat local. A la Cocentaina de l’inici del segle XIV, es rebutjava el testimoni d’un jornaler, perquè era «vill persona e home qui·s logava per VI o VIII dies, poch més o meyns, a cavar o a altres faenes».⁶⁰ Unes dècades després, els testimonis que aportava la ciutat de València contra la senyoria de Sueca eren desqualificats per ser «hòmens cavadors e il·literats e fort grosés».⁶¹ En aquest mateix procés, d’altres testimonis foren recusats per ser «vagabunts», un qualificatiu que al·ludia a la seua manca d’arrelament, de béns immobles i, al capdavall, suggeria que vivien oscil·lant entre el treball assalariat, la mendicitat i fins i tot la delinqüència. Colles ambulants de jornalers forasters, provinents de la veïna Castella o fins i tot d’Occitània, fornien el treball necessari en èpoques, com la sega o la neteja de les sèquies, que no bastava amb els bracers locals. Aquest cas estava ben documentat a Sueca, bàsicament en els registres municipals referents al manteniment d’infraestructures agràries comunals com ara la construcció, reparació o neteja de la xarxa de reg. Ja al segle XV, s’hi esmentaven «jornalers» que treballaven a les sèquies proveïts bàsicament de pales, per la qual cosa eren denominats «palers».⁶² Ara bé, totes aquestes mencions, que podrien multiplicar-se amb documentació d’altres poblacions i amb la inclusió dels pastors i d’altres assalariats ramaders, no permeten afirmar que «jornalers», «cavadors» o «bracers» –almenys els assentats en una localitat– constituïssen, més enllà d’una activitat laboral, una categoria social cristal·litzada en una denominació socioprofessional distintiva. I això, tot i que el vocabulari no fos un mer reflex de la realitat sociològica, devia respondre al fet que no hi havia un estrat de la pagesia –suficientment nombrós, estable i arrelat en la comunitat local– sense terra pròpia ni cap altra eixida que el treball assalariat.

Els jornalers, o millor dit els qui es llogaven a jornal, eren bàsicament llauradors petits i mitjans que necessitaven arrodonir els ingressos de les seues explotacions treballant per als veïns més acomodats, potser de professió no agrària, o per a tuteles i viudes. En totes les poblacions existia un sector de la pagesia –des de més de la meitat a tres quartes parts dels veïns– que, amb heretats per sota de les 5 ha, no podia assolir l’ideal de l’autosuficiència.⁶³ Eren fonamentalment aquests llauradors, identificats com a tals en les fonts, i potser els fills joves dels pagesos mitjans, els qui esdevenien els bracers i cavadors que figuraven en les ordinacions municipals, sovint treballant o desplaçant-se amb els seus propis animals de tir. No era estrany tampoc que veritables llauradors acceptassen fer jornals als seus creditors per a satisfer tota mena de deutes. En lloc de pagar en metàl·lic, els deutors prestaven serveis en treball, taxats segons el mercat de treball local, per a respondre a censos, saldar comptes amb botiguers o fins i tot completar el preu d’una compra de terra.⁶⁴ D’aquesta manera, la demanda de treball assalariat local, excepte en les èpoques més àlgides del cicle agrari, com ara la sega, podia satisfer-se amb els braços dels camperols petits i mitjans, sense que aquesta mena de «jornalers» deixassen de percebre’s ells mateixos i de ser percebuts pels seus veïns com a membres d’una mateixa comunitat de «llauradors».⁶⁵

A diferència del que succeïa amb els jornalers, sí que hi havia conreadors que eren designats amb termes diferents al de «llaurador», com ara «criats», «servents», «macips», «missatges» i, especialment, «mossos». Aquest darrer terme era, de bon tros, el més freqüent en tota mena de fonts per a identificar aquesta mena de treballadors dependents. Alguns d’aquests termes –però curiosament no el de «mosso»– apareixien recollits en les normatives municipals. A les d’Alzira i a les de Castelló s’esmentaven «missatges» i «servents». També eren «servents» –o «pastors», remarcant la importància del treball domèstic en la ramaderia– els qui s’afermaven segons les ordinacions de Llucena del segle XV, mentre que a Herbers i a Benicarló aquesta mena de reglamentacions es referien no sols a servents i pastors sinó també a «missatges».⁶⁶ D’aquesta manera, la normativa legal recollia alguns termes d’ús quotidià, però les denominacions que poden trobar-se en llocs com ara les llistes de contribuents eren més variades. En el cens de 1510, al costat dels «llauradors» apareixien, a ciutats com València, Xàtiva o Alzira, un grapat de contribuents designats com a «missatge».⁶⁷ Al llibre de la peita de Castelló de 1497, figuren dos veïns identificats com a «criat», un com a «mosso», un com a «vaquer» i un altre com a «cabrer». Si hi afegim d’altres contribuents amb un ofici conegut a través d’altres fonts, la nòmina fiscal de 1497 encara inclouria un «missatge», dos «pastors» i un veí qualificat com a «llaurador» i «mosso». Per definició, els contribuents de la peita no estaven totalment desposseïts de béns, però no hi ha dubte que tots aquests treballadors es reclutaven entre l’estrat inferior de la pagesia, amb una riquesa taxada, com a molt, en uns centenars de sous, quan la mitjana superava els dos milers.⁶⁸ Ara bé, el fet que aquests termes referits al treball dependent, a diferència dels simples jornalers, sí que s’usaven com a qualificació dels camperols no permet afirmar que hi hagués una capa delimitada i estable de la pagesia abocada a la condició de servents agrícoles. Si els cavadors i els bracers no constituïen l’equivalent dels manouvriers, els mossos tampoc no n’eren. I no perquè el seu nombre fos negligible. Tot al contrari: pot estimar-se, a partir de casos ben documentats com el de Sueca a l’inici del segle XVI, que almenys una quarta part dels veïns recorrien a la contractació de mossos. Però seria erroni pensar que això significava que hi havia, pel cap baix, una proporció semblant de famílies de servents, de camperols sense terra que passaven la seua vida treballant per als seus veïns més afortunats.

D’entrada cal remarcar que, en nòmines com les dels llibres de la peita, la indicació de ser criat o mosso solia respondre a la necessitat de distingir dos contribuents del mateix nom. I que la identificació amb una situació laboral domèstica no es feia com una categoria genèrica sinó al·ludint al nom de l’amo, tal com succeïa amb els «llauradors», és a dir parcers, dels contractes de llauró. En aquest ús habitual, la qualificació com a mosso o criat d’algú no era exactament equiparable a la de llaurador en el sentit de categoria socioeconòmica equivalent a camperol. De fet, un llaurador amb algunes terres pròpies, titular per tant d’una explotació, per insuficient que fos, i contribuent de la peita, podia afer-mar-se com a mosso d’un altre veí més acomodat.⁶⁹ Ara bé, aquests casos no deixaven de ser excepcionals. Habitualment, els mossos –com ja ho suggereix el mateix mot– eren joves que encara no estaven emancipats de la tutela paterna i que, en entrar al servei de l’amo, quedaven sota la seua autoritat. De fet, aquesta situació explica que els afermaments dels mossos es fessen sovint sota la forma jurídica de contractes d’aprenentatge –per servir i aprendre officium agriculture–, on no podia delimitar-se fàcilment l’adquisició de les habilitats de l’ofici de la simple prestació laboral. En la pràctica, aquests adolescents i joves eren servidors que s’incorporaven al grup domèstic de l’amo, i que sota la seua direcció, com tots els membres de la família, participaven en les tasques agrícoles de l’explotació pagesa. Aquests mossos, alimentats i vestits per l’amo, no cobraven cap salari i només al finalitzar el contracte, que es prolongava durant quatre, cinc o sis anys, rebien la soldada, que solia ascendir a uns pocs centenars de sous. Aquesta situació de dependència domèstica estable, a diferència del caràcter eventual de la contractació dels jornalers, explica que la identificació d’un treballador agrícola amb la categoria de mosso, criat o missatge, fos relativament habitual.⁷⁰

Ara bé, més que no un estrat desposseït de la pagesia, aquests servents agrícoles constituïen sobretot una «classe d’edat», un període temporal d’iniciació al treball al qual es veien encaminats els fill, encara adolescents i joves, de llauradors modestos i mitjans, així com molts orfes que no podien ser man-tinguts amb les rendes de les seues herències. Era, doncs, en la mateixa comunitat local, o en els seus voltants, on es trobaven els braços que completaven la força laboral de les famílies camperoles i que satisfeien, igualment, la demanda de mà d’obra de propietaris de terra aliens a la pagesia. Però també hi afluïen joves forasters de tot arreu, especialment dels regnes veïns d’Aragó i de Castella i, fins i tot, ja al segle XVI, de regions més llunyanes com Gascunya. Ara bé, el predomini d’aquest grup d’edat entre els mossos no excloïa que alguns llauradors adults, fins i tot amb algun patrimoni modest, poguessen contractar-se com a servidors agrícoles, encara que segurament sense l’extrem de dependència patriarcal a què estaven sotmesos els adolescents i els joves afermats. De fet, al voltant de les ciutats, començant per la capital del regne, es documenten camperols que es feien càrrec del treball d’explotacions alienes, com ara alqueries, amb la condició de residir-hi i esmerçar-hi tota la seua capacitat laboral, cosa que suggereix que es tractaria de treballadors sense terra pròpia.⁷¹ Amb tot, és significatiu que aquesta mena de camperols dependents –a diferència dels masovers del Principat– no haguessen rebut una denominació específica i diferenciadora. Tot sembla indicar que la majoria dels mossos no acabaven la seua vida laboral com a treballadors domèstics, sinó que s’integraven en la comunitat local com a llauradors –ni que fossen «pobres»– o, en el pitjor dels casos, es dispersaven com a jornalers itinerants, però sense que es constituís una capa estable i arrelada comunitàriament de servents adults sense terra.⁷² Al capdavall, els cavadors i bracers, i els mossos i criats, no deixaven de ser –o serien posteriorment en arribar a l’edat adulta– veritables llauradors, per més desfavorable que fos el balanç entre mà d’obra familiar i extensió de terra que posseïen.

ELS ALTRES CAMPEROLS: HERETERS I EIXARICS MUSULMANS

En les fonts de l’època, els musulmans que vivien en la nova societat nascuda de la conquesta no eren identificats com a «llauradors» en el sentit genèric, de categoria socioprofessional, que tenia el terme quan s’aplicava als conreadors cristians. Tant en els textos legals com en l’ús quotidià que pot rastrejar-se en els processos judicials, els camperols musulmans solien ser denominats simplement «sarraïns» o «moros». No es tractava, però, d’un marcador exclusivament religiós o ètnic, ja que en una població profundament ruralitzada i sotmesa al que se n’ha dit una «servitud col·lectiva»,⁷³ la immensa majoria dels musulmans es dedicaven al treball de la terra, en una proporció fins i tot superior a la dels primers colons cristians i dels seus descendents. Això volia dir que el terme «sarraí» o «moro», per defecte, tendia a evocar un camperol en una situació més desfavorable que l’habitual entre els pagesos cristians del mateix regne. Fins i tot els cavallers, titulars de senyories amb vassalls majoritàriament musulmans, en tenien una clara consciència. Com hem dit adés, en les corts de 1417, els representants del braç militar exposaven que els seus vassalls eren «lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», per la qual cosa no podien ser considerats «pobres ni miserables, com lur stat e condició sia comunament aquell. E majorment dels moros e sarrahins, la condició dels quals és molt baxa».⁷⁴ D’aquesta constatació objectiva de la desigualtat entre el camperolat cristià i l’indígena podia passar-se també a les expressions de menyspreu, com les que deixava anar el senyor de Betxí en 1459 quan es referia als vassalls musulmans d’un altre cavaller com a «perros de moros, que no són res».⁷⁵ Aquests conreadors sotmesos, marcats com a descendents dels vençuts i alhora com a membres d’una «nació» infidel, no podien ser «llauradors» en el mateix sentit que els camperols cristians, és a dir, com un estament reconegut, per més humil que fos la seua posició, dins de la representació jeràrquica de la societat establerta, és a dir, cristiana i en el cas valencià d’arrel colonial. És simptomàtic que quan Pere el Cerimoniós, en ple segle XIV, reglamente minuciosament els tractaments honorífics que han de rebre els seus súbdits per part dels oficials reials, descendesca des dels barons, nobles i cavallers fins als artesans i camperols, de manera que «el menestral e·l laurador hagen lur títol segons la cosa de què usen». Res no se’n diu dels musulmans de la Corona d’Aragó, que quedaven així al marge d’aquest ordenament encaminat a «provehir que cascú en sa nominació e hàbit sia honrat segons la condició de son orde o estament».⁷⁶ Els musulmans locals, doncs, estaven desposseïts de l’honor que, en un grau major o menor, es distribuïa de dalt a baix de tot el cos social cristià. Potser convinga recordar ací la definició de pagès que feien els Usatges de Barcelona al segle XII: aquell qui no tenia cap dignitat tret de ser cristià. Si aquest era l’esglaó més baix de la societat establerta, els sarraïns o moros es trobaven sota zero. Tot fa pensar que de la mateixa manera que els musulmans sotmesos no eren considerats «valencians», sinó tan solament «moros del regne» o «moros de la terra», tampoc no podien ser considerats «llauradors», en el sentit de categoria social de base, al mateix nivell que els conreadors cristians.

Això, òbviament, no vol dir que la denominació de llaurador no s’aplicàs en altres sentits més restrictius als camperols musulmans. D’entrada, en els contractes de llauró o ad laborandum, els mitgers sarraïns rebien la denominació de «llaurador», de manera semblant que els conreadors cristians que es trobaven en la mateixa situació jurídica. Com a «laurador» es designaven els mitgers musulmans des del segle XIII, com succeïa, per exemple, a Cocentaina, de vegades afegint en la identificació el nom del propietari de la terra, cosa que remarcava el caràcter de treballador dependent del mitger.⁷⁷ Ja a les darreries del segle XIV, a Crevillent els parcers d’origen andalusí que cultiven terra «a lauró» eren designats també amb el terme «laurador».⁷⁸ En altres casos, la informació permet confirmar que els parcers musulmans eren conreadors desposseïts, de manera que la qualificació de «llaurador» es deslligava de la disponibilitat d’animals d’arada o, si més no, de la possessió estable de terra. Així, en 1315 es deia que a Alacant «los moros de la orta són l[auradors] dels vehins del dit loch et no à alcun moro en lo terme del dit loch alcun heretament propi».⁷⁹ El mateix es repetia a Planes, quan en 1403 s’autoritzava els veïns de la vila a «edificar e de nou construir un raval o població nova de sarrahins a obs de llauradors a les vostres heretats, terres e possessions». I també a Oriola, en 1431, entre els motius per fundar una moreria urbana hi havia el fet que «los hereters, vehins e habitadors de aquella [vila] freturen de lauradors, e alguns moros del dit regne agen voluntat anar laurar, conrear e cultivar la dita orta».⁸⁰

Finalment, la denominació de llaurador també podia fer referència a la capacitat de treball dels camperols musulmans, de manera que identificava els conreadors que disposaven d’animals de labor i d’arada, a més de posseir terra en unes condicions relativament estables que podien assimilar-se, ni que fos «grollerament», a l’emfiteusi. Ja hem vist que a la Cocentaina del segle XIII s’esmentava qualsevol sarracenus laborator –al mateix nivell tècnic que tot christianus laborator– en una disposició del justícia sobre els bous de llaurada. Però era sobretot en les cartes de població i d’altres registres dels drets senyorials on pot trobar-se aquest ús del terme llaurador, que delimitava un sector concret del camperolat indígena. Es tractava d’«hereters», és a dir, de camperols que tenien alguna mena de drets de possessió sobre una explotació agrària més o menys viable i que, segurament, disposaven d’animals de llaurada. Ara bé, si atenem les càrregues a què estaven sotmesos i el fet que els seus drets sobre la terra no solien ser tan favorables com els de l’emfiteusi, la seua situació podia acostar-se més a la dels parcers que no a la dels emfiteutes cristians. Però tot i amb això, aquests llauradors, pel fet de tenir terra, es diferenciaven d’una altra capa de camperols musulmans, dels conreadors desposseïts que es veien abocats a treballar com a jornalers i, sobretot, com a parcers. Aquest estrat de la pagesia indígena estava clarament delimitat com a categoria social identificada amb el terme d’eixaric o examés. Encara que en el seu origen podien referir-se a dues situacions diferents, l’ús majoritari d’aquestes denominacions les fa sinònimes: eixaric seria l’habitual fins mitjan segle XIV i des d’aleshores fins el llindar del segle XVI seria substituïda per examés.⁸¹ És significatiu que les referències a eixarics no es troben en els escrits de la cancelleria reial ni en textos legals com els furs i privilegis, on es prenien disposicions sobre els moros o sarraïns en conjunt, sinó en les fonts que reproduïen millor els usos lingüístics quotidians –com a ara els registres judicials– i, sobretot, la documentació senyorial, que diferenciava les exaccions a què estaven sotmesos aquests dos estrats de la pagesia musulmana. Així, la figura del sarraceni exarchi, en llatí, o de l’«ixarich», en català, apareix en les fonts judicials del segle XIII com a parcer –normalment mitger–al servei dels colons cristians mitjançant contractes de llauró.⁸² Això vol dir que un mateix camperol andalusí, era alhora «eixaric», com a categoria socioeconòmica, és a dir, un camperol permanentment desposseït, i «llaurador», és a dir, mitger des del punt de vista de la relació jurídica –i de subordinació social– que el lligava temporalment al propietari de la terra cristià. Aquesta dualitat explica l’expressió sarracenos axaricos sive laboratores que pot trobar-se a les darreries del segle XIII per designar aquesta capa de conreadors indígenes.⁸³ Però com a categoria social, com a estrat definit dins de la pagesia, eixaric o examés s’oposava a llaurador o hereter.

Ja al segle XV, en els documents senyorials que registraven les obligacions del camperols musulmans, es diferenciava clarament la categoria d’examés de la d’hereter o llaurador, en el sentit de titular d’una explotació agrària. Al lloc d’Alcàsser, en 1417, es distingia entre l’«hereter» i l’«exemenç» o «mizqualt», un terme equivalent. Fins i tot s’elaboraven llistes nominals separades per a la categoria de «llauradors» i d’«exemeços», com succeïa en 1429 a Rotglà, alqueria de l’horta de Xàtiva. Els primers treballaven heretats –o «mitges heretats»– per les quals pagaven lluïsme i fadiga, cosa que els assimilava a emfiteutes, mentre que els segons només satisfeien aquestes càrregues per les cases, l’única possessió immoble que se’ls reconeixia.⁸⁴ També a Cocentaina, en la comptabilitat senyorial de les darreries del segle XIV i del primer terç del XV, una part dels camperols musulmans, els que tenien terra, eren qualificats com a «llauradors» i els desposseïts com a «exameces». Sens dubte, la fixació d’aquestes dues categories de pagesos indígenes es veia motivada per la necessitat de diferenciar els exigències senyorials que els gravaven, com era el cas de les sofres i sobretot del besant, una capitació específica dels musulmans. Però també hi tindria un pes decisiu el fet que els camperols sense terra no eren un sector quantitativament negligible, sinó que constituïen un estrat fonamental de la pagesia musulmana. A l’alqueria de Rotglà, d’un total de 58 pobladors, hi havia 30 llauradors amb «heretats e miges heretats» i 28 «exemeços» sense terra. Més documentat és el cas de Cocentaina, amb un centenar i mig de pagesos musulmans, que confirma la divisió, pràcticament meitat per meitat, entre els llauradors i els exameces, fins i tot amb un predomini dels camperols desposseïts a la fi del Tres-cents. És més, probablement els contribuents musulmans del monedatge exempts per pobresa, que en les alqueries del terme de Xàtiva duplicaven la proporció dels cristians, i que fins i tot podia arribar a la meitat del total, eren veritables examesos. El llindar de la pobresa fiscal era tan baix –un centenar de sous– que els exempts havien de ser necessàriament camperols sense terra, encara que entre els nivells inferiors dels contribuents podrien trobar-se també pagesos pràcticament desposseïts.⁸⁵ Tot sembla apuntar, doncs, al fet que en les petites senyories enquadrades en el terme de viles i ciutats –totes de població majoritàriament cristiana–, la pagesia musulmana tenia un caràcter dual, dividida a parts pràcticament iguals entre llauradors titulars d’heretats i eixarics o examesos sense terra. Una altra situació seria la de les grans aljames «autònomes», aïllades en les zones muntanyoses i sotmeses directament a la corona o a l’alta noblesa, on la població d’origen andalusí hauria conservat més drets sobre la terra, com diferent també era el cas de les petites moreries urbanes, poblades sobretot –encara que no sempre– per mitgers desposseïts. Però, malgrat aquestes situacions extremes, la majoria dels camperols musulmans devien estar enquadrats en les senyories de cavallers que, normalment amb unes dimensions per sota del centenar de focs, clapejaven les hortes de les viles i ciutats o es concentraven a l’interior muntanyós del país. La dualització de la pagesia indígena seria, així, un tret estructural, malgrat que al llarg del segle XV la degradació de l’estatut dels «moros llauradors» anàs aconstant-los a la dels mitgers sense terra. La desaparició, a la darreria del Quatre-cents, del terme «examés» no significaria, doncs, la reducció de la capa de camperols desposseïts, sinó més aviat la igualació de fet, a la baixa, del conjunt de la pagesia indígena: dels moros o sarraïns de cavallers.⁸⁶

Paradoxalment, poden trobar-se en els camperols musulmans sota domini cristià alguns dels trets que caracteritzaven la pagesia dels vells països feudals: la servitud i la divisió entre una capa superior de llauradors dotats d’heretats i una d’inferior formada per camperols desposseïts. En efecte, les prestacions de treball, les limitacions a la mobilitat, el control senyorial sobre els matrimonis i les herències, l’arbitrarietat d’algunes càrregues i la màcula servil que per ella mateixa representava la inferioritat d’arrel ètnica, permeten definir la situació dels camperols musulmans com una «servitud col·lectiva».⁸⁷ D’altra banda, l’escissió entre llauradors hereters i examesos evoca, encara que amb un tall és marcat, la separació entre laboureurs i manouvriers.⁸⁸ No sembla, però, que la majoria dels camperols musulmans desposseïts treballàs per als veïns de la seua comunitat, sinó que més aviat –i ací radica un dels trets colonials valencians– ho farien a l’exterior, com a mitgers o jornalers en les terres de llauradors cristians acomodats, burgesos i cavallers dels voltants. En qualsevol cas, ni les servituds ni una polarització interna tan radical es donaven entre els llauradors descendents dels colons catalans i aragonesos del segle XIII. Les dues situacions, tanmateix, eren conseqüència d’un mateix procés: la conquesta i la colonització feudals. Les càrregues servils, malgrat algunes continuïtats formals, foren una innovació derivada de la destrucció de l’orde andalusí i del consegüent sotmetiment de la pagesia indígena, mentre que la llibertat dels colons i la moderació de les exaccions que els gravaven s’explica per la necessitat d’atraure pobladors cristians, i es feia viable perquè, a escala de tot el regne, es compensaria amb la sobrecàrrega dels musulmans. Les expulsions i les deportacions i reassentaments interiors, al seu torn, deuen estar a la base de l’aparició d’una àmplia capa de camperols indígenes desposseïts. És cert que els eixarics ja existien en època andalusina, però el seu estatut sembla haver-se distorsionat i agreujat arran de la conquesta, i molt probablement la seua difusió hauria estat abans més limitada, localitzada sobretot en les àrees periurbanes on les formes de control comunitari sobre la terra s’havien anat erosionant. Fou l’impacte traumàtic de la conquesta feudal allò que generaria dues pagesies, la indígena musulmana i la colonial cristiana, amb pautes de diferenciació interna distintes i recognoscibles en la seua terminologia pròpia. Unes denominacions que en el cas cristià remetien a una pagesia estratificada (llauradors amb una gradació de nivells de riquesa), mentre que en el cas musulmà caracteritzaven una pagesia dualitzada (llauradors hereters enfront d’eixarics sense terra).

* * *

Sense ser un reflex passiu de la realitat social, com hem anat veient, els usos dels termes relatius a la classe camperola estaven condicionats per les característiques que definien els diversos sectors de conreadors en funció, sobretot, dels seus drets sobre la terra i de la seua llibertat personal, que es traduïa en la major o menor autonomia per organitzar la producció i la reproducció familiar. Per tornar a la qüestió inicial, hi havia elements estructurals que van entrebancar que el País Valencià esdevingués una «terra de pagesos». D’entrada, a la Catalunya Vella el terme «pagès» evocava el camp de la dependència jurídica i s’associava a la tinença del mas, un tipus d’heretat més o menys compacta i autosuficient que estava estretament lligada al control senyorial, pel que feia a la seua integritat i a les modalitats de la seua transmissió familiar. La situació dels pagesos de remença només representaria un cas extrem d’una dependència que era característica d’un món rural organitzat sobre la base dels masos. En canvi, al voltant de les viles i les ciutats, els conreadors que habitaven dins les muralles o en els ravals, sovint titulars de terra pròpia i amb major llibertat per fragmentar i alienar les seues parcel·les, no eren anomenats pagesos, sinó, com succeïa a Barcelona i Lleida encara en el segle XV, llauradors i hortolans. En el cas valencià, era aquest model el predominant entre els camperols cristians: els conreadors eren propietaris alodials o emfiteutes «lliures», capaços de disposar amb gran autonomia de la seua terra i del seu treball i, a més, en gran part eren veïns de llocs, viles i ciutats que no podien reduir-se a comunitats estrictament rurals o, almenys, no s’ajustaven a la imatge estereotipada del «camp». En aquestes condicions socials, la denominació de «llaurador» tenia moltes possibilitats de mantenir-se com a hegemònica, impedint-se l’avanç del terme «pagès». Una vegada més, la situació dels camperols musulmans era la que, paradoxalment, podia recordar més la dels pagesos masovers de la Catalunya Vella: habitaven alqueries i llogarrets plenament rurals, explotaven heretats sobre les quals els senyors exercien un estret control, estaven sotmesos a servituds semblants en la pràctica a les dels remences. Fins i tot l’expressió «moros casats» per referir-se a les seues unitats domèstiques evoca els «homes afocats» del món feudal del nord. Però els conreadors andalusins tampoc no foren exactament «pagesos»: la solidesa del mas, de fet, estava lluny de poder identificar-se amb les reduïdes i fràgils heretats dels «moros llauradors» i, sobretot, l’estatus dels camperols infidels, que encaixava amb dificultat en un orde cristià i feudal, no facilitaria la transferència de termes. Així les coses, al País Valencià medieval els camperols cristians romandrien «llauradors» i els cultivadors indígenes simplement «moros» o «sarraïns».

1. Vegeu la síntesi de Víctor Farías Zurita, El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una societat senyorialitzada (segles IX-XIV), València, PUV, 2009, pp. 171-176.

2. Es tractava d’un «pagès» anomenat Andreu Colteller, segons el text publicat per Enric Guinot (ed.), Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa del segle XIII, València, PUV, 2010, doc. 149, p. 290.

3. Enric Guinot, M. Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia de València (1280-1282), València, PUV, 2008, doc. 80, p. 292 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). Rosa M. Gregori, Juan V. García Marsilla i Ramon J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia de València (1283-1287), València, PUV, 2008, doc. 256, p. 781 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla).

4. Ausiàs Marc, Poesia, ed. a cura de Joan Ferraté, Barcelona, Edicions 62, 1979, p. 35.

5. Jaume Roig, Espill, ed. a cura de Vicent Escrivà, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981, pp. 129 i 61, respectivament. Fora de l’àmbit literari, també es documenta l’ús del terme «pagès» com a insult. Igualment, el terme podia fer-se servir com a adjectiu, en el sentit de «rústic», en expressions com una «taula pagesa», documentades en inventaris de les darreries del segle XV, segons Bàrbara Peris i Salvador Vercher, «L’hàbitat i els interiors domèstics al món rural valencià de 1371 a 1500», treball inèdit que hem pogut consultar gràcies a l’amabilitat dels autors. El mateix sentit tindria en l’expressió «operis terre de pagès», que hi figura en un contracte de 1432 per a la producció de terrissa per un artesà musulmà.

6. Jaume Gassull i altres, Lo procés de les olives. Lo somni de Joan Joan, ed. a cura de Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, València, Tres i Quatre, 1988, pp. 90 i 131. Aquests pagesos de l’Horta són els que protagonitzaven La brama dels llauradors de l’Horta de València contra la venerable mossèn Bernat Fenollar, composició satírica de Gassull sobre els atacs que suposadament havia fet aquell a la parla popular dels llauradors valencians.

7. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, ed. a cura d’Albert Hauf, Barcelona, Edicions 62, 1983, pp. 114, 300 i 297, respectivament.

8. Ja a l’inici del segle XVI, en el cens de 1510, entre una nòmina de més de 30.000 veïns de les poblacions eclesiàstiques i de reialenc, entre centenars de contribuents identificats explícita-ment com a llauradors, només hem pogut identificar un sol «pagès», Francesc Porta, de Benicarló, potser per influència dels parlars del Principat, on el terme ja tendia a fer-se sinònim de camperol, vegeu Rafael Valldecabres (ed.), El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002, p. 236.

9. Aquesta mateixa expressió feien servir, a l’inici del segle XV, les autoritats d’Oriola per remarcar la necessitat de seguretat que tenien els veïns, majoritàriament llauradors, per anar a treballar fora de les muralles: «vivent en pau (...), sia aquesta terra de lauradors, la orta e la mont[a] nya tota se lau[r]a e a[l]scuns van segurs pertot, e crexen e multipliquen», citat per Roser Salicrú i Lluch, Documents per a la història de Granada del regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458), Barcelona, Institució Milà i Fontanals-CSIC, 1999, doc. 31.

10. Josep Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), València, PUV, 2009, doc. 161, p. 313. El document de 1292 està publicat a E. Guinot (ed.), Pergamins..., op. cit., doc. 48, p. 101.

11. E. Guinot, M. À. Diéguez i C. Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., p. 268, doc. 41 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). R. M. Gregori, J. V. García Marsilla i R. J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 126, p. 708 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla). El document de 1295, és citat per Manuel V. Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, PUV, 2000, p. 314.

12. La cita correspon a un cas de l’any 1283, publicat per E. Guinot (ed.), Pergamins..., op. cit., doc. 15, p. 54. Una expressió de semblant –«aüt consel e acort ab lauradors e ab hòmens de vila e ab d’altres av[en]ts her[etats] en los lochs en los quals les terres són»– apareix en 1283, M. Gregori et al., Llibre de la Cort..., op. cit., doc. 91, p. 426 del llibre núm. 3 (any 1283, ed. de R. M. Gregori).

13. Sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. a cura de Tomàs Martínez, València, Tres i Quatre, 1993, p. 84. En canvi, en un passat idealitzat que es remuntava a Carlemany, els llauradors eren tractats amb justícia: «Car en aquell temps de Carles Maines no ere així, que no hi havia senyor que gosàs prendre una poma d’un llaurador sens pagar» (ibid., p. 69). En aquell mateix passatge, aquests llauradors s’assimilen a les «persones pobres» oprimides pels «mals senyors».

14. Ibid., p. 105.

15. Ibid., p. 84.

16. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, op. cit., p. 194.

17. Tomàs Martínez, «Lletres de batalla dels Vilaragut», BSCC, LXIX (1993), pp. 89-94.

18. Agustín Rubio, El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents, Alzira, Bromera, 1989, p. 107. Aquestes desqualificacions generals també es dirigien a persones concretes: Domingo Ferri, testimoni favorable a la ciutat de València, era «laurador... hom rústec, ydiota» (ibid., p. 108, n. 186).

19. APPV, Bartomeu Matoses, 25.339 (6 d’abril de 1458) i Antoni Ferrando, 23.724 (10 d’abril de 1458), citats per Antoni Furió, Antonio José Mira i Pau Viciano, «L’entrada en la vida dels joves en el món rural valencià a finals de l’Edat Mitjana», Revista d’Història Medieval, 5 (1994), pp. 78-79.

20.20. En 1418, els llauradores tenien assegurats, com la resta dels 25 oficis reconeguts, 2 consellers. Als 50 consellers dels oficis s’afegien 48 ciutadans elegits per les parròquies i 6 cava-llers. Vegeu Rafael Narbona, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), València, Ajuntament de València, 1995, pp. 29-38.

21. Els «llauradors» barcelonins –que no «pagesos»– estaven obligats a formar part del sometent juntament amb la resta d’oficis artesanals. Vegeu Flocel Sabaté, «El somatén en la Ca-taluña medieval», Clío & Crimen, 3 (2006), pp. 209-304. Cal remarcar que mentre els cultivadors de la ciutat eren denominats «llauradors», els dels masos del seu entorn rural s’identificaven com a «pagesos». Així al segle XIV els consellers de Barcelona parlaven de «tot pagès qui haje mas», citat per Josep Fernández Trabal, «Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la baixa Edat Mitjana», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 10 (1989), p. 196.

22. Paulino Iradiel, «Corporaciones de oficios, acción política y sociedad civil en Valen-cia», dins Cofradías, gremios y solidaridades en la Europa medieval. XIX Semana de Estudios Medievales (Estella, 20-24 de julio de 1992), Pamplona, Gobierno de Navarra, 1993, p. 283.

23. Melcior Miralles, Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, introducció, selecció i transcripció de Vicent-Josep Escartí, València, IVEI, 1988, p. 112.

24. Es tractava de «la almoyna dels lauradors apellada Sent Miquel», vegeu José Sánchez Adell, Castellón de la Plana en la Baja Edad Media, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1982, p. 183. Val a dir que en actes protocolaris especials, com l’entrada del rei Ferran I a la vila, els prohoms llauradors tendien a veure’s desplaçats per notaris i mercaders (ibid., pp. 169-171).

25. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 82, p. 149 (1276); doc. 161, p. 313 (1277); doc. 190, p. 475 (1290). Del mateix editor, Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1294-1295), València, PUV, 2009, doc. 11, p. 895 (1295).

26. Ferran Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments de Gandia. Imatges i missatges en una vila medieval, Gandia, Arxiu Municipal de Gandia, 1987, doc. 68, p. 87. Al doc. 25, p. 54, hi havia una referència semblant al «laurador de miges, de certa part de cens, fruyt o tribut» i al «senyor de l’alqueria o terra hon lauraran».

27. Vicent Gil (ed.), Ordenances municipals de Vila-real (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2002, doc. 188, p. 112.

28. Lluís Revest (ed.), Libre de ordinacions de la vila de Castelló de la Plana, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1957, doc. 55.

29. Vegeu-ne exemples a Pau Viciano, Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV), València, PUV, 2008, p. 189.

30. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments i d’ordenacions de la ciutat de València, I (1296-1345), València, PUV, 2007, doc. 87, p. 105.

31. M. V. Febrer, Dominio y explotación territorial..., op. cit., p. 310.

32. Ausiàs Marc, Poesia, op. cit., p. 127.

33. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 30, p. 135.

34. Enric Guinot (ed.), «Llibre d’establiments de Llucena (segle XV)», dins Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2006, doc. 6, pp. 41-42.

35. Citat per Carlos López Rodríguez, Nobleza y poder político en el Reino de Valencia (1416-1446), València, PUV, 2005, p. 246, n. 666.

36. Aquesta divisió al si de la pagesia es donava també als països alemanys, on els llauradors que tenien animals d’arada i explotacions autosuficients es contraposaven als equivalents dels manouvriers (Seldner, Köttern o Kossäten), segons Werner Rösener, Los campesinos en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 1990 (ed. or. 1985), pp. 222-223. A Anglaterra, els pagesos similars als laboureurs eren els yeomen, mentre que els camperols pobres semblants als manouvriers rebien el nom de cotters. Sobre aquesta diferenciació de la pagesia, pot veure’s l’estudi ja clàssic de Rodney H. Hilton, «Razones de la desigualdad entre los campesinos medievales», dins Conflicto de clases y crisis del feudalismo, Barcelona, Crítica, 1988 (ed. or. 1985), pp. 51-70.

37. A l’inici del segle XI, per a un autor anglès, laboratores eren tots els camperols, tant els qui tenien arada (ploughmen) com els qui treballaven amb els seus braços (husbandmen), cosa que motivava el comentari de Georges Duby: «observemos que para Aelfrico laboratores comprende a todos los agricultores y no sólo a los mejores, a los que poseen una yunta de bueyes y los instrumentos para arar» (Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo, Barcelona, Argot, 1983 (ed. or. 1978), p. 158).

38. Guy Bois, Crise du féodalisme, París, Presses de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, 1981 (1a ed. 1976), pp. 164-167.

39. Pierre Goubert, «Observaciones sobre el vocabulario social del Antiguo Régimen», dins D. Roche i C. E. Labrousse (eds.), Órdenes, estamentos y clases. Coloquio de historia social (Saint-Cloud, 24-25 de mayo de 1967), Madrid, Siglo XXI, 1978 (ed. or. 1973), pp. 163-170.

40. Víctor Farías Zurita, El mas i la vila..., op. cit., p. 174.

41. Francisco Marsá, Omomástica barcelonesa del siglo XIV, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1977, on trobem els termes «brasser» (p. 110) i «cavador» (p. 114).

42. Josep Lladonosa, «La ciutat de Lleida a través del capbrevament del 1382», dins Estudis d’Història Medieval, vol. VI, Barcelona, IEC, 1973, pp. 61-92. Cal remarcar, una vegada més, que dins de les ciutats no hi havia «pagesos».

43. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 140-171.

44. Càlculs propis a partir dels índexs de Lepoldo Piles, La población de Valencia a través de los «Llibres d’Avehinament», 1400-1449, València, Ajuntament de València, 1978.

45. Fonamentalment, aquestes dades provenen de l’AMC, sèries de Llibres de Vàlues de la Peita i Cort del Justícia, i en part han estat treballades per P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit. Els que figuren en aquesta documentació com a categories professionals són assalariats contractats de manera estable, com ara una desena de servidors –«criats», «macips», i sobretot «missatges», encara que aquest darrer terme pot referir-se també a un ofici no agrari–, mentre que la els treballadors dependents més nombrosos, amb desenes de referències, serien els «mossos».

46. AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497. Val a dir que la identificació socioprofes-sional dels contribuents prové en gran mesura d’altres fonts, com ara les notarials i especialment els registres de la cort del justícia local, com era el cas del missatge Jaume Santaclara i del mosso Bartomeu Maestre, que també és identificat com a llaurador en la mateixa època.

47. Es documenten 51 llauradors, un hortolà, un pastor i un «missatger» que podria ser un treballador agrícola dependent. Els nombrosos immigrants sense ofici registrat potser serien veritables jornalers sense possessions, però no deixa de ser significatiu que no s’identifiquen com a «bracer», «cavador» o «jornaler». Vegeu les dades estudiades per José Sánchez Adell, «La inmigración en Castellón de la Plana durante los siglos XV, XVI y XVII», Cuadernos de Geografía, 19 (1976), pp. 67-100.

48. Els únics oficis que poden correspondre a treballadors agrícoles dependents, més que no jornalers, eren també 5 «missatges», encara que almenys un podia pertànyer a un altre àmbit d’activitat, ja que era identificat també com a corredor de la cort. Vegeu la llista d’aquests veïns a Salvador Vercher, Casa, família i comunitat veïnal a l’Horta de València. Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 1992, pp. 131-136.

49. Antoni Furió, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 145.

50. Per exemple, a Castelló, en 1497, trobem un vaquer, Pere Ramon, amb només 50 sous de riquesa fiscal, quan la mitjana se situava en uns 2.500 sous per contribuent, i fins i tot un «llaurador», Bernat Balaguer, amb un patrimoni valorat només en 150 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). A Sueca, en 1453, 12 llauradors tenien taxats menys de 1.000 sous de riquesa, quan la mitjana ascendia a uns 3.500 sous, segons pot calcular-se amb les dades d’A. Furió, Camperols..., op. cit., pp. 135-136.

51. Val a dir, però, que a l’inici del segle XV, en una vila com Castelló, al costat de l’almoina de sant Miquel o «dels lauradors», les autoritats locals qualificaven l’almoina de sant Jaume com la «dels cavadors», cosa que suggereix que, almenys des del punt de vista dels prohoms, un sector dels camperols s’incloïen en aquesta categoria social. Amb tot, cal insistir en el fet que la designació de «cavador» no apareix documentada per identificar cap veí de la vila, i que fins i tot els camperols més modestos eren qualificats com a llauradors. A banda de les dades ja citades, pot veure’s també que entre els veïns de la vila i dels llocs dels voltants que, al llarg del segle XV, s’endeutaven per compres a jueus de Castelló, s’identifiquen 123 llauradors, 2 vaquers i un hortolà, sense cap esment a «cavadors» o altres jornalers, segons la documentació recopilada per José R. Magdalena Nom de Déu, Judíos y cristianos ante la «Cort del Justícia» de Castellón, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1988, pp. 333-356.

52. El terme «bracer» –de vegades amb la grafia brasser– sembla ser el més comú: apareix a Castelló (L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 12), Gandia (F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 37), Alzira (Aureliano J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira, València, PUV, 2001, doc. 106) i Vila-real (V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 150). La designació de «llogater» o logader figura a Castelló (doc. 8) i a Alzira (doc. 74), mentre que «cavador» consta a València (A Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 5). Les expressions de sinònims provenen de Gandia (docs. 39 i 103).

53. Les expressions «bracer i fahener» i «bracer o jornaler» es troben a la rúbrica «Dels bracés» d’Alzira, A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 73.

54. Així es denominava en les ordinacions de Gandia, F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 39 i 103.

55. A. J. Lairón (ed.), Llibre de diverses statuts..., op. cit., rúbrica «De les persones qui·s loguen per fer faenes de fora» (doc. 176), on el llogador és denominat «senyor de la possessió» i els llogats «logaders» o «logaters». A Vila-real es prohibia «llogar hòmens» per a «podar, exobrir, clotar, cavar o mangencar alguna vinya» fora de la vila, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 151.

56. Felip Mateu i Llopis (ed.), Establiments de la vila de El Boixar, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1969, doc. 52.

57. Enric Guinot (ed.), Establiments municipals del Maestrat..., op. cit., docs. 11 (Llucena) i 10 (Benicarló).

58. A. Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 5 i 87.

59. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., docs. 8-13. També s’esmenten «batedors» a Vila-real, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., docs. 153 i 154, ja del segle XVI.

60. Es tractava de G. d’Orenga, cas de 1304 citat per Carmel Ferragud, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, PUV, 2003, p. 122.

61. A. Rubio, El procés..., op. cit., p. 107, n. 185.

62. Antonio José Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 128-129. Val a dir que un altre terme usat, «palafanguer», no faria referència a un simple jornaler, sinó a un «mestre» que tenia com a ofici el traçat dels canals de drenatge de les marjals.

63. Vegeu la síntesi de Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià a la tardor de l’Edat Mitjana, València, IVEI, 1991, pp. 96-101, i la més recent d’Antoni Furió, «Temps de represa i creixement. La recuperació del final de l’Edat Mitjana i l’inici de la Moderna», dins Josep Maria Salrach (coord.), Història agrària dels Països Catalans. Vol. 2, Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, pp. 224-225.

64. P. Viciano, Regir la cosa publica..., op. cit., pp. 182-183.

65. Així, hi havia la figura del «laurador pobre», com ara alguns veïns de Museros, en plena Horta de València, que no tenien béns suficients per ser considerats contribuents, segons transcriu R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 260.

66. A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 1, p. 23. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 73, p. 192. E. Guinot (ed.), Establiments municipals..., op. cit., doc. 11, p. 47 (Llucena); doc. 30, p. 148 (Herbers), i doc. 11, p. 382 (Benicarló).

67. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., amb 7 missatges documentats a València, 3 a Xàtiva i 2 a Alzira.

68. L’excepció era el «criat» Joan Castell, que tenia béns immobles valorats en 1.375 sous. A l’altra banda de l’espectre es trobaven el vaquer Pere Ramon, amb només 50 sous, i el missatge Jaume Santaclara, amb 75 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). Caldria afegir-hi una altra categoria de camperols: els «masovers», com ara els 7 que apareixien registrats a Xert, segons R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 226-227.

69. En aquests casos es tractava de llauradors –qualificats així en les fonts i veïns de ple dret– amb un patrimoni modest, taxat en un miler de sous, la meitat de la mitjana, però no pot dirse que fossen treballadors desposseïts. P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit., pp. 185-186.

70. Sobre aquests mossos joves i la seua procedència geogràfica, vegeu A. Furió, A. J. Mira i P. Viciano, «L’entrada en la vida dels joves...», cit., pp. 75-106, i Antoni Furió, «Entre la complémentarieté et la dépendance: rôle économique et travail des femmes et des enfants dans le monde rural valencien au Bas Moyen Âge», Médiévales, 30 (1996), pp. 23-34.

71. Els contractes d’arrendament d’alqueries han estat estudiats per José María Cruselles, «Producción y autoconsumo en contratos agrarios de la huerta de Valencia (siglos XIV y XV)», dins Actes del I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, v. II, pp. 61-78 i, en el context més ampli de la cessió de terra, per Antonio José Mira i Pau Viciano, «Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV), Anuario de Estudios Medievales, 32 (2002), pp. 481-500.

72. Una funció econòmica semblant a la dels mossos és la que acomplien els «esclaus» o «captius», encara que, òbviament, des del punt de vista jurídic i social la seua situació de dependència absoluta era radicalment diferent de la dels servidors domèstics, i per això no poden ser inclosos en les rengles dels llauradors, conreadors lliures i titulars d’algun tros de terra. Amb tot, des de mitjan segle XV, la presència dels esclaus, tot i ser minoritària i mai no haver assolit l’elevat nivell de Mallorca, era remarcable fins i tot en els llocs més aviat rurals. A Sueca, en 1501-1519 es documenten 30 esclaus negres, quan en la mateixa època la presència constatada de mossos era de poc més de 120, segons A. Furió, «Temps de represa...», cit., pp. 226-228. Pel que fa a la situació mallorquina, vegeu el llibre d’Antoni Mas, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma, Lleonard Muntaner, 2005.

73. Vegeu la delimitació d’aquest concepte en Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.

74. La qüestió que s’havia plantejat era que alguns vassalls de la noblesa, al·legant ser pobres i miserables, pretenien acollir-se a la justícia del governador del regne defugint la jurisdicció dels seus senyors, cosa que aquests rebutjaven argumentant que cap camperol podia considerar-se pobre, al capdavall perquè tots n’eren i més encara els musulmans. Vegeu el text citat per C. López, Nobleza y poder político..., op. cit., p. 246, n. 666.

75. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «El feudalisme medieval valencià: un assaig d’interpretació», Debats, 5 (1983), p. 39.

76. Es tracta de l’«Ordinació pública de tot en tot observadora», publicada per Pròsper de Bofarull, CODOIN, vol. VI, Barcelona, 1850, pp. 66 i 65, respectivament.

77. Era, per exemple, el cas d’«Abenharon, saray laurador del dit en Jacme de Linars», en J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 100, del llibre de l’any 1295.

78. Segons l’arrendament, en 1399, de les rendes que la ciutat de Barcelona tenia a Crevillent, publicat per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, p. 103, doc. 16.

79. Maria Teresa Ferrer Mallol, «Un procés per homicidi entre sarraïns de l’Horta d’Alacant (1315)», Sharq al-Andalus, 7 (1990), pp. 135-150.

80. M.V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 20, p. 114 (Planes) i doc. 57, p. 204 (Oriola).

81. Josep Torró, «Exarics et exameces. Métayers musulmans et maîtres chrétiens dans le royaume de Valence (XIII^ème-XV^ème siècles)» (en premsa). En aquest mateix treball se citen textos on la despossessió dels eixarics es fa ben explícita: «los altres sarraïns qui són apellats exemços e non tenen heretats» (Bunyol, any 1302); «moros exemeces, los quals no han eretats» (Cocentaina, any 1396).

82. Sobre la situació dels eixarics, en el context general dels musulmans sota domini cristià, resulta imprescindible el llibre de Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999), pp. 185-195, on provenen les dades i reflexions sobre aquests indígenes desposseïts.

83. Josep Torró, «L’assalt a la terra. Qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (1233-1304)», dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, Perpinyà, Université de Perpignan, 1995, pp. 317-338, esp. pp. 335-336.

84. M. V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 40, pp. 156-164 (Alcàsser) i doc. 52, pp. 195-198 (Rotglà).

85. Sobre Cocentaina i les alqueries de Xàtiva, vegeu J. Torró, «Exarics et exameces...», cit.

86. Ibid. Vegeu també, del mateix autor, «Vivir como cristianos...», cit.

87. Josep Torró, «Nación de siervos. Los campesinos musulmanes del reino de Valencia. ¿Una servidumbre colectiva?», Revista d’Història Medieval, 13 (en premsa).

88. Això, òbviament, no vol dir que els «llauradors» musulmans, sempre amb una escassa dotació de terra i sotmesos a càrregues servils fossen l’equivalent d’uns pagesos benestants com eren els laboureurs, ni que la despossessió completa i la submissió dels eixarics puga equiparar-se amb la dels petits camperols francesos. Però dins de cadascuna d’aquestes pagesies, es produïa un fenomen particular de jerarquització en termes «duals».

Capítol 2
UN MÓN CAMPEROL COMPLEX I DESIGUAL

En aquesta terra de llauradors que era el País Valencià, els límits del món camperol no coincidien exactament amb els del món rural. D’entrada, perquè la societat rural, si més no a la fi de l’edat mitjana, no podia reduir-se –si és que mai ho havia fet enlloc– a la imatge abrupta del «camp» per oposició a la «ciutat». Fora de les muralles urbanes, el món rural valencià, com a tot arreu, estava conformat pel pes demogràfic de la pagesia i per l’hegemonia de les activitats agràries, però això no excloïa la presència d’artesans i d’una minoria mercaders, notaris, religiosos, oficials reials o senyorials que se situaven fora dels rengles camperols. Però també al contrari, a les viles i ciutats, tampoc no mancaven els llauradors que, en algunes poblacions mitjanes de caràcter semiurbà –o semirural, si es vol–, fins i tot podien arribar a ser la majoria dels veïns. El món camperol, entès com el grup social dels llauradors, no esgotava tot l’espectre de la societat rural i, alhora, s’endinsava en una societat urbana que, en realitat, consistia en una xarxa de poblacions que ascendia des d’una base semirural de petites viles fins a una gran ciutat a escala europea com era la capital del regne.

LLAURADORS EN EL REGNE D’UNA CIUTAT

A la fi del segle XV, considerant les dades una mica més tardanes del cens de 1510, el món camperol valencià tindria unes dimensions demogràfiques que poden estimar-se en uns 38.000 focs, és a dir, en un 68% dels 55.700 registrats llavors per al conjunt del regne.¹ Arrodonint les xifres, pot dir-se que en el pas del segle XV al XVI, la pagesia valenciana oscil·laria al voltant dels 40.000 focs, un 70% de la població total. Això volia dir que si bé és cert que el País València era terra de llauradors, no ho era tant com al conjunt de l’Europa baixmedieval, on els camperols encara representaven, en termes mitjans, fins a un 80% de la població. Aquesta era la situació en regions del cor de la societat feudal com ara Borgonya, on la població rural ascendia a un 80-85%. Vist en conjunt, el regne de València s’acostava més a les zones densament urbanitzades del nord d’Itàlia o dels Països Baixos, on els pagesos havien minvat fins representar només dos terços del seu volum demogràfic.² Ara bé, cal dir que aquesta imatge fins a cert punt «desruralitzada» del país estava distorsionada pel pes aclaparador d’una capital que concentrava quasi una cinquena part de tota la població. Amb uns 10.000 focs comptabilitzats dins de les muralles, només un centenar llarg de veïns eren llauradors o treballadors agrícoles, mentre que la immensa majoria es dedicaven a activitats artesanals, al comerç i a les professions liberals, al costat de la minoria privilegiada de ciutadans rendistes, eclesiàstics i membres de la noblesa.³ Als voltants del recinte emmurallat, s’estenia un espai de poblament intercalar, format per alqueries que formaven una xarxa especialment densa la voltant dels murs i al llarg dels camins de prolongaven cap a les poblacions de l’horta els carrers mateixos de la ciutat.⁴ Ara bé, en 1510 aquesta població periurbana –«los lochs de la contribució e alqueries»–agrupava només uns 1.700 focs, formats per alqueries i llogarrets que, tret de Russafa, no arribaven al centenar.⁵ No cal dir que, en contrast amb els habitants de dins de les muralles, els veïns d’aquests assentaments de l’horta eren fonamentalment llauradors. Una situació semblant es donava a la ciutat de Xàtiva i en viles de naturalesa urbana com Morella o Alzira, on dins del nucli emmurallat devia habitar una proporció més elevada de llauradors que a València, però els camperols en bona mesura es veien desplaçats cap als llocs, alqueries o aldees dependents situats dins del seu terme municipal.⁶ En canvi, en altres viles mitjanes com Castelló –i segurament també a Borriana, Vila-real o Almassora–, amb un poblament clarament concentrat, pràcticament tots els llauradors vivien dins dels murs, i fins i tot podien arribar a representar el 60-70 dels veïns.⁷ Les situacions, doncs, eren molt diverses, però l’element determinant era el gran volum de població no agrària que es concentrava en la ciutat de València, fins al punt que si no s’incloïa la capital en els càlculs, la proporció de llauradors en tot el país pujaria a més del 80% dels focs, ja en uns valors similars als predominants en l’Europa baixmedieval.⁸ Eren, doncs, les dimensions desproporcionades de la capital del regne, que exercia una primacia sobre el seu territori regional només comparable a la de Florència sobre la Toscana,⁹ un factor decisiu que acostava la societat valenciana als models de major urbanització de l’Europa del moment, entenent ara la urbanització com el pes demogràfic de les activitats no agràries. En qualsevol cas, l’hegemonia de la capital era una realitat que no pot obviar-se. Segons les dades del cens de 1510,¹⁰ pot establir-se que quasi un terç de tots els habitants del regne residien viles grans i ciutats de dimensions superiors als 400 focs, al capdavant de les quals es trobava València, que agrupava més de la meitat d’aquesta població urbana. A l’altra banda de l’espectre demogràfic, les localitats clarament rurals, les que no arribaven als 100 focs, superaven amb escreix el 35%, mentre que, en els estrats intermedis, els llocs entre 100 i 200 focs agrupaven un 20% dels efectius i les viles menors i llocs més grans, de 200 a 400 focs, només suposaven un 10%. Es tractava, doncs, d’una jerarquia de poblament piramidal que es veia invertida en l’estrat superior pel pes aclaparador de la capital del regne. Així i tot, no deixa de ser significatiu que els llogarrets i nuclis més petits, juntament amb els llocs menors, els que podrien incloure’s de manera més estricta en la noció de «món rural», no arribaven a agrupar el 60% de la població de tot el país. Una altra qüestió és com es distribuïa la demografia camperola en els diferents nivells de la jerarquia urbana.

Pot estimar-se, aplicant un percentatge de població pagesa diferent a cada estrat de poblament, que el total de 38.000 focs de camperols estimat per a 1510 s’agruparia sobretot en el nivell de base, amb més de la meitat del total en l’esglaó inferior als 100 focs. Un 25% dels camperols habitaria en llocs de 100 a 200 focs, de manera que més de les tres quartes parts de la pagesia estaria establerta en poblacions de dimensions rurals. Però no deixa de ser significatiu que la resta, pràcticament un de cada quatre llauradors, viuria dins de les muralles d’una vila o d’una ciutat. Aquesta proporció de «camperols» que no habitaven en el «camp» és encara més remarcable si es considera que no s’hi comptabilitzen els que residien en els ravals extramurs, en els llogarrets i alqueries –ara en el sentit d’unitats disperses del poblament intercalar– o masos disseminats dins del terme de les viles i ciutats, començant per la capital mateixa. Amb tot, aquesta imatge d’una pagesia relativament –i paradoxalment– «desruralitzada» és resultat d’estimacions per al conjunt del regne. La situació era diferent en el cas dels camperols enquadrats en senyories particulars –laiques o eclesiàstiques– i en els que habitaven al reialenc, com a vassalls directes del monarca.

Al llindar el segle XVI, la majoria de la població del regne estava formada per vassalls –llauradors o no–del braç militar. Dels 55.700 focs comptabilitzats al cens de 1510, uns 25.100 –el 45%– corresponien a les senyories laiques, i amb la minoria de focs del braç eclesiàstic –uns 6.500, que representaven al voltant del 12%–, la població senyorial s’acostava al 60% del total. Sota la senyoria directa del rei quedava, doncs, poc més del 40%, uns 24.100 focs que es repartien, pràcticament meitat per meitat, entre València i la seua contribució, d’una banda, i la resta dels llocs del reialenc.¹¹ Aquest predomini senyorial, tanmateix, no podia fer-se extensiu a l’època anterior, ja que s’havia vist afavorit, al llarg del segle XV, amb l’alienació a mans de la noblesa d’antigues possessions reials com el ducat de Gandia o la vila d’Elx, així com les nombroses aljames islàmiques de la Vall d’Uixó, annexades al ducat de Sogorb.¹² En qualsevol cas, a les darreries del Quatre-cents les terres de reialenc estaven lluny d’acollir una majoria ben definida de la població del regne, com, tanmateix, sí que havia succeït durant gran part de l’edat mitjana.¹³ El que no pot qüestionar-se era la radical diferència entre el grau d’urbanització de les terres senyorials i les reials. La meitat dels vassalls de la noblesa laica i eclesiàstica habitaven en llocs estrictament rurals, per sota d’un centenar de focs, i aquesta proporció anava reduint-se progressivament en els nivells de poblament superiors,¹⁴ fins que en el tram corresponent a les viles urbanes i les ciutats, a penes s’aplegava el 10% de la població senyorial. Aquesta piràmide es veia invertida en el cas del reialenc: no arribava al 20% la població reial que viva en alqueries i petits llocs rurals, mentre que, al capdamunt de la jerarquia urbana, les viles majors i les ciutats reunien més del 60% de tots els vassalls del rei.¹⁵ Una vegada més, la macrocefàlia de la capital distorsionava la jerarquia demogràfica, però fins i tot si es feia abstracció de la ciutat de València, la resta de viles donaven al reialenc una fesomia urbana totalment diferent del caràcter rural del món senyorial.

Si passem dels càlculs sobre el conjunt de la població a les estimacions sobre la demografia camperola, la diferència entre les terres reials i les senyorials no fa més que confirmar-se. D’entrada, cal dir que dels 38.000 focs que devia incloure el món camperol, un 57% eren vassalls de la noblesa laica i el 15% de l’Església. Quasi tres de cada quatre llauradors, doncs, eren de senyoria, mentre que no arribaven al 30% els que podien considerar-se vassalls directes del monarca. Això es corresponia amb un pes major de la pagesia dins de la població senyorial –laica i eclesiàstica–, que superava el 85% del total, mentre que només arribava al 44% en les terres del rei. El reialenc, doncs, només podia considerar-se «terra de llauradors», si es deixava a banda la presència aclaparadora de la ciutat de València. Llavors, la seua població pagesa s’acostaria al 75%, una proporció que, amb tot, continuava per sota de l’estimada per al món senyorial valencià i de la que era habitual en la majoria de l’Europa de l’època. Al País Valencià, el món camperol senyorial era decididament rural, ja que un 55% d’aquests llauradors habitava en llogarrets de menys d’un centenar de focs, mentre que, per contra, només un 16% ho feia en viles i ciutats de 200 focs o més. En el reialenc la situació era completament diferent: només un 40% dels camperols vassalls del monarca vivien en llogarrets estrictament rurals i, el que és més remarcable, en la mateixa proporció habitaven dins de les muralles de viles i ciutats. És a dir, que al reialenc hi havia tants llauradors «urbans» com «rurals». Així doncs, sense que això signifique rehabilitar les tesis del «dualisme valencià» ni menys encara la mitologia antifeudal d’arrel romàntica, és cert que existia una marcada diferència entre el reialenc i les terres de senyoria.¹⁶ Però encara s’alçava una altra frontera interior més abrupta i de significat més profund per a la configuració de la pagesia valenciana.

INDÍGENES MUSULMANS I COLONS CRISTIANS: ELS ORÍGENS D’UNA FRACTURA DECISIVA

Vassalls senyorials i veïns del reialenc, emfiteutes i –passem el mot–«propietaris», llauradors d’horta i del secà, gent del litoral i de l’interior, fins i tot d’origen i de llengua catalana i d’arrels i de parla aragonesa... però de totes les divisions que podrien considerar-se per caracteritzar les fractures del món camperol al País Valencià cap no era tan decisiva i persistent com la que oposava musulmans i cristians, o dit d’una altra manera, la que separava els descendents dels indígenes vençuts arran de la conquesta del segle XIII i els dels colons que s’hi assentaren al mateix temps o poc després de la irrupció de les hosts feudals de Jaume I, recordat amb tota raó com el «rei de bona memòria» pels uns i el «tirà de Barcelona» pels altres. D’aquesta fractura fundacional, en tenien plena consciència els mateixos habitants del regne. La commemoració centenària de la Conquesta de València ja tenia lloc des del 1338, en complir-se el primer segle, i arreu es trobaven referències al «temps de sarraïns», com una moment anterior a la instauració del regne cristià del rei en Jaume i, per tant, als orígens datables, històrics, del sotmetiment dels musulmans locals.¹⁷ Tota la normativa foral, progressivament endurida, marcava els perfils legals de la segregació i la subordinació d’una població nativa –de religió islàmica i llengua àrab– que ja havia esdevingut minoritària en algun moment del segle XIV. És cert que l’oposició entre musulmans i cristians no era un característica exclusiva del món camperol i que, evidentment, no se circumscrivia al cas valencià, sinó que s’inseria en un discurs universal elaborat per l’Església de barbarització de l’islam, i alhora es tractava d’un procés d’expansió de la societat feudal cap a les perifèries de la cristiandat llatina.¹⁸ Però tampoc és menys cert que la persistència de població musulmana al País Valencià tenia trets originals, que no passaven desapercebuts als habitants del regne ni, segurament, als viatgers d’altres terres europees. En si mateixa, la presència de musulmans en els medis urbans –servents, artesans, traginers, mercaders– no devia sorprendre a qui conegués la societat de les ciutats mediterrànies, on no eren estranys els esclaus islàmics o els comer- ciants nord-africans o orientals. Fins i tot l’existència, a terres valencianes, de moreries urbanes podia assimilar-se, fins a cert punt, a la presència d’altres comunitats infidels precàriament tolerades com eren les jueves. El que devia sorprendre als viatgers desperts era l’existència de poblacions rurals plenament musulmanes i, sobretot, la persistència d’amplis territoris a l’interior del país, especialment a les muntanyes, on la xarxa d’alqueries islàmiques es presentava extensa i compacta, com una veritable «terra de moros». Malgrat la seua subordinació al monarca o als magnats, s’hi mantenia la cohesió i l’autonomia d’unes comunitats indígenes on els únics cristians que s’hi aventuraven eren pràcticament els agents reials i senyorials.

La minorització progressiva a què va ser sotmesa la població musulmana no exclou que durant els segles XIV i XV constituís una part gens menyspreable en termes demogràfics i, encara més decisiva, en les seues implicacions socials i econòmiques. Amb tot, no és fins el cens de 1510 que disposem d’una base documental d’abast general per a tot el país. Val a dir que només s’hi detallen, casa per casa i amb la identitat ètnica dels censats, les poblacions dels braços reial i eclesiàstic, mentre que de les localitats del militar només consta el volum demogràfic local, sense que s’especifique si els vassalls eren musulmans o cristians. De tota manera, les fonts bibliogràfiques i especialment un clàssic com la Geografía de la España morisca de Henry Lapeyre,¹⁹ permeten identificar els llocs poblats per musulmans i, fins i tot, fer estimacions –a partir de les dades del segle XVI– del volum de les moreries urbanes o llogarrets islàmics inclosos de manera indiferenciada en conjunts senyorials més amplis. Amb les cauteles pertinents, hem pogut establir que la població musulmana del regne de València, segons les dades del cens de 1510, arribava a 17.800 cases, és a dir, el 32% d’un total de 55.700 focs. Aquesta xifra permet de confirmar sobre una base quantitativa relativament sòlida les aproximacions més intuïtives que s’havien fet partint d’altres tipus de documentació,²⁰ i es trobaria molt a prop del pes –un terç de la població valenciana–que, cent anys després, en el moment de l’expulsió, encara representaven els musulmans esdevinguts llavors moriscos. Aquesta devia ser també la situació de les darreries del segle XV, i probablement podria fer-se extensiva a tota la centúria. S’ha parlat d’una tendència a un major creixement vegetatiu dels musulmans respecte als cristians i està ben documentat l’augment demogràfic de les moreries reials, però també és cert que aquestes es nodrien de la immigració de les senyories veïnes i que l’emigració –legal o il·legal– dels musulmans cap a fora del regne era una realitat preocupant per a corona que va generar una nova legislació repressiva. En qualsevol cas, pot pensar-se que, tot i restar ja minoritzada, durant els segles XIV i XV la població d’origen andalusí continuava sent una part fonamental de la societat valenciana, una societat dualitzada, en la mesura que aquesta fractura entre musulmans i cristians no era només religiosa –o millor ètnica– sinó que, d’entrada, remetia a pautes d’assentament i nivells de ruralització molt diferenciats per als descendents dels vencedors i dels vençuts.²¹

Els musulmans del regne vivien aclaparadorament en alqueries de menys d’un centenar focs, tot i que aquests llogarrets poguessen estar agrupats en unitats administratives més grans, les aljames, que solien prendre com a base una vall. Vora un 70% de la població islàmica, doncs, habitava en aquests nuclis menors, mentre que només ho feia un 20% de la cristiana.²² En els esglaons mitjans la distribució demogràfica de les dues comunitats estava pràcticament igualada,²³ però les diferències tornaven a fer-se paleses en el nivell superior de la jerarquia del poblament, ja que no hi havia nuclis urbans –grans viles i ciutats de 400 focs o més– habitats per musulmans. Només devia acostar-se a aquest llindar la moreria d’Oliva, però ni la de València ni la de Xàtiva assolien en 1510 unes dimensions que poguessen equiparar-les als centres urbans. Tampoc les desenes de cases que formaven els barris o guetos musulmans en un grapat de viles reials no poden considerar-se de naturalesa urbana. De fet, fins i tot si les moreries enclavades dins de les ciutats cristianes haguessen assolit un volum demogràfic superior, difícilment podrien considerar-se nuclis urbans ja que es trobaven subordinades en el marc polític i econòmic dominant. Enfront d’aquesta absència de veritables centres urbans islàmics, les grans viles i ciutats agrupaven quasi la meitat –un 46%– de tota la població cristiana del regne. Una vegada més, la macrocefàlia de la capital, pràcticament sense habitants musulmans, condicionava l’enorme proporció de cristians que vivien en les ciutats, fins al punt que un de cada quatre habitava dins de les muralles de València. Però una part semblant es distribuïa en la resta de ciutats i grans viles del país, de manera que, en qualsevol cas, la població cristiana del regne tenia un perfil marcadament urbà en contrast amb la ruralització dels musulmans. Com a molt, existien un grapat de nuclis islàmics de caràcter semirural –amb dos centenars de cases– que només agrupaven un 9% de la població indígena,²⁴ una proporció encara inferior a la dels cristians que vivien en nuclis del mateix rang. La diferència entre la població musulmana i la cristiana, doncs, no era només –cosa que ja és significativa–el caràcter minoritari a què havien estat reduïts els antics andalusins, sinó els trets radicalment oposats del seu model de poblament: la immensa majoria dels musulmans –un 70%– vivien en alqueries, llogarrets rurals que no arribaven al centenar de focs, mentre que quasi la meitat dels cristians habitaven dins de les muralles de grans viles i ciutats, sobretot en la mateixa capital del regne.

Aquesta distribució del poblament es corresponia amb un predomini aclaparador dels camperols entre la població musulmana. Pot estimar-se que més del 90% dels indígenes censats en 1510 serien llauradors,²⁵ mentre que en el cas dels cristians aquesta proporció seria només del 60%, cosa que situaria els descendents dels colons catalans i aragonesos en una taxa d’ocupació agrària encara inferior a la de les regions europees més urbanitzades d’aquella època. Fins i tot eliminant del càlcul la ciutat de València, amb uns valors ja més semblants als de la mitjana europea, un 75% dels cristians serien llauradors, un percentatge que, tanmateix, continuava sent significativament inferior al de la població musulmana. A aquesta diferència s’afegia el caràcter eminentment rural de la pagesia islàmica: un 70% habitaria en les alqueries i llogarrets que no arribaven a al centenar de focs, mentre que només ho faria un 35% dels camperols cristians. És més, una part molt remarcable d’aquests –pràcticament un de cada cinc– vivia dins de les muralles de nuclis urbans o semiurbans de més de 400 focs.²⁶ La pagesia cristiana, doncs, fins a cert punt, tenia un caràcter «desruralitzat», sobretot en contrast amb els camperols musulmans, dissemi- nats en alqueries atomitzades que pertanyien majoritàriment a senyors particulars. De fet, els dos cossos socials tampoc no es distribuïen homogèniament entre els diferents tipus de senyories. La població islàmica estava aclaparadorament sota domini nobiliari, ja que més del 85% dels 17.900 focs totals eren vassalls de la noblesa laica, mentre que, a l’inici del segle XVI, només un 8% habitaven al reialenc i un 6% a terres eclesiàstiques.

Les estimacions que poden fer-se per als més de 16.000 focs que devia tenir la pagesia islàmica confirmen també aquesta distribució entre els diferents sectors de la classe feudal. Els llauradors cristians, en canvi, eren sobretot vassalls directes de la corona. Dels 21.000 focs en què pot estimar-se el volum d’aquesta pagesia, prop del 45% habitaven al reialenc, un 35% en senyories laiques i un 20% en terres de l’Església.²⁷ Així doncs, es dibuixava una nova «dualitat» que s’afegia a la definida per l’estructura del poblament: els camperols musulmans no sols eren majoritàriament «rurals», sinó que eren sobretot vassalls de l’aristocràcia laica. Els llauradors cristians, en canvi, a més de ser més «urbans», pertanyien, pràcticament a parts iguals, al domini reial, d’una banda, i a les senyories laiques i eclesiàstiques, de l’altra. Vist des de l’angle dels titu- lars dels dominis, els nobles eren sobretot senyors de musulmans, ja que un 60% dels seus vassalls eren indígenes i pràcticament el 65% dels qui eren cam-perols. Per contra, el rei era senyor directe de cristians: quasi el 95% de la població de reialenc n’eren, encara que la proporció descendia a un 85% en el cas del llauradors. El cas de les senyories eclesiàstiques, s’acostava al del reialenc, encara que la bossa de vassalls del monestir de la Valldigna elevava a una cinquena part els pobladors i els llauradors musulmans, però això no enterbolia una clara majoria –un 80%– dels cristians. Globalment, si la població islàmica representava vora un terç del volum demogràfic del regne en 1510, pot estimar-se que, amb uns 16.500 focs, dins de la pagesia la presència musulmana augmentava fins a un 43%.²⁸ Si, a més, es considera que, en termes generals, els indígenes estaven sotmesos a unes càrregues senyorials que podien arribar a duplicar les dels cristians, no seria exagerat suposar que més de la meitat de la renda feudal agregada de tot el regne –el total dels ingressos de les batllies reials i de les senyories laiques i eclesiàstiques– s’obtenia dels camperols musulmans. Això voldria dir que, per bé que demogràficament minoritària, la pagesia indígena no sols constituïa la base de l’economia senyorial de la noblesa laica, sinó que condicionava la reproducció social del conjunt de la classe feudal valenciana.

Aquestes marcades divergències entre musulmans i cristians, que al capdavall remetien al caràcter colonial de la segregació i la sobreexplotació de la població nativa, minoritzada i ruralitzada arran de la conquista del segle XIII, es corresponien amb una distribució geogràfica ben diferenciada. En general, els camperols andalusius havien estat arraconats en les muntanyes de l’interior, des de la Serra d’Espadà fins a les valls de la Marina, passant per la vall de Cofrents, la zona confrontant de la Ribera Alta del Xúquer, la Foia de Bunyol i la Canal de Navarrés. Fora d’aquestes zones de difícil aprofitament agrari, densament poblades en relació amb els seus escassos recursos, excepcionalment hi havia població islàmica en zones d’horta com al terme de Xàtiva, en la comarca de la Safor –en les hortes de Gandia i d’Oliva, i en la vall d’Alfàndec, senyoria del monestir de Valldigna–, i en algunes moreries urbanes establertes per la corona, als segles XIV i XV, des de Castelló fins a Alacant i Oriola. A pesar del seu constrenyiment geogràfic i de les càrregues feudals a què es veien sotmeses, les aljames de les muntanyes conservaven part de la seua autonomia originària, ja que la pressió senyorial –originàriament havien estat sota domini reial o de l’alta noblesa– no havia esta tan invasiva com en el cas de les petites senyories de cavallers de les hortes. Aquestes aljames mantenien els seus drets sobre la terra i una forta cohesió comunitària, a diferència dels llogarrets de les planes irrigades, on els camperols indígenes tenien una posició més precària, sovint reduïts a la condició de mitgers i amb unes estructures comunitàries molt més febles i controlades estretament pels senyors.²⁹ La situació podia millorar en les moreries reials, encara que anaven des d’una mena de guetos per a encabir jornalers i parcers, com sembla el cas de les aljames urbanes meridionals, fins a d’altres –com la de Castelló, Alzira o Corbera–, on els musulmans eren propietaris de terra, encara que amb patrimonis inferiors als de la mitjana dels cristians.³⁰ En qualsevol cas, des del punt de vista demogràfic, cadascuna d’aquestes moreries reials només agrupava unes desenes de cases i, en conjunt, amb un miler llarg de focs representaven un sector minoritari d’una població musulmana que sobretot estava acantonada en les grans aljames de l’interior muntanyós. S’ha parlat amb encert d’aquests reductes com de veritables «reserves de població indígena»,³¹ de mà d’obra, ja que l’excés de població que no podia sobreviure en un medi tan pobre alimentava un flux d’emigració cap a les planes d’horta, on els joves camperols musulmans esdevenien mitgers en les petites alqueries senyorials dels termes de ciutats i viles cristianes.

La població cristiana ocupava tot el nord muntanyós del país i, sobretot, les planes més fèrtils, especialment les grans hortes del litoral. S’articulava en una densa xarxa urbana –amb nuclis d’origen islàmic i d’altres de nova fundació– que durant el procés de sotmetiment i de minorització dels indígenes, ja al segle XIII, havia exercit una clara funció de control estratègic del territori, encerclant i aïllant alhora les grans bosses de població indígena, cada vegada més arraconades a les muntanyes interiors.³² Aquesta distribució espacial de les dues comunitats, amb les millors terres i els nuclis urbans «netejats» de població indígena i «repoblats» per colons, ha recordat a molts autors les situacions colonials contemporànies, des de l’Algèria francesa a la Sud-Àfrica del apartheid.³³ Més enllà de la retòrica impactant o de les analogies formals, les recerques més rigoroses remarquen continuïtats convincents entre el colonialisme medieval, el de l’Amèrica d’època moderna i el contemporani per la resta del món. Tornant a l’edat mitjana, el cas del País Valencià va tenir uns caràcters originals respecte a d’altres territoris conquerits a l’islam, fins i tot considerant l’expansió catalana en conjunt. En general, podia haver-hi dos models de conquesta: un suposava el manteniment de la població i, a grans trets, de l’organització social indígena, mentre que els conquistadors substituïen els antics grups dominants en la percepció de tributs, tot i que podien distorsionar el sistema fiscal incrementant-ne la pressió o introduint certes modificacions. El cas dels principats llatins de Palestina o de la València del Cid, tot i que menys conegut, s’acostaria, en un principi, a aquest model. L’avantatge per als conqueridors és que s’estalviaven els problemes de l’organització d’una colonització a gran escala, però la contrapartida era que el domini cristià sols es basava en la força militar i que la població indígena conservava uns efectius demogràfics i una cohesió interna que facilitaven la revolta, una eventualitat que podia comptar amb ajuda exterior. Així, aquest model de dominació sense substitució de població, com de fet va succeir tant a la València del Cid com als principats croats, era reversible. L’altra modalitat de conquesta implicava la desaparició de la població indígena, i la substitució no sols dels antics estrats dominants sinó de la pagesia mateixa per colons cristians, com va succeir a Portugal, a l’Andalusia occidental o a l’illa de Mallorca. Hi podien perviure durant cert temps indígenes esclavitzats o més o menys sotmesos als conquistadors, però no comunitats estables que poguessen reproduir-se socialment. L’hortitzó era l’«extinció» de la població nativa. Al País Valencià, el resultat de la conquesta de Jaume I va ser diferent d’aquests dos models. Ja al final del seu regnat, als anys setanta del segle XIII, després de l’esclafament de la darrera revolta andalusina, el model ja havia quedat configurat, encara que quantitativament els indígenes continuassen sent una majoria. El cas valencià va combinar de manera estable, fins a l’inici del segle XVII, la pervivència de comunitats indígenes més o menys autònomes, en una geografia ben delimitada, amb la colonització i l’eliminació dels musulmans de la major part del territori. De fet, l’assoliment d’una massa crítica de colons era la condició necessària per assegurar el control dels indígenes i contemplar la seua pervivència més com una font avantatjosa de rendes que no com un perill per al domini cristià. Aquest resultat original no fou conseqüència d’una planificació dels conqueridors, sinó del joc entre la resistència dels andalusins i la capacitat militar i demogràfica dels catalanoaragonesos. El decret d’expulsió de tots els musulmans el regne que Jaume I va fer proclamar solemnement el dia de Reis de 1248 a la catedral de València demostra que la «solució mallorquina», és a dir, l’eliminació total de la població indígena, estava latent, i que només es va frustrar per la resistència de les aljames que s’havien mantingut fortes en les zones muntanyoses, que no sols eren les terres menys productives –i menys atractives per als colons–, sinó també les més defensables militarment. De fet, la pervivència secular de la pagesia d’arrels andalusines sotmesa –segregada i freqüentment sobreexplotada–ha permès de qualificar el País Valencià com una societat colonial. La conquesta no sols va suposar la creació d’un regne cristià, d’una societat feudal i d’un poble d’origen català, sinó també –com s’ha dit–«el naixement d’una colònia» en la perifèria de la cristiandat llatina.³⁴

EL PES DISCRIMINADOR DE LA SENYORIA

La fractura ètnica i social que esquinçava de dalt a baix el teixit de la pagesia del regne, a grans trets, es corresponia amb modalitats diferents de les senyories que enquadraven la població camperola i la convertien en font de renda. La progressiva senyorialització del país –entenent-la ara com la transferència a mans de l’aristocràcia laica de terres i vassalls originàriament reials–, un procés que s’inicià ja al mateix segle XIII i que continuaria al llarg del XV, va acabar per identificar el camperols musulmans com a vassalls de la noblesa.³⁵ La gran massa de la població d’arrel andalusina, al llindar del segle XVI, vivia –com hem vist– sota el domini de cavallers i nobles laics. Tret de les terres de la Valldigna i de les moreries urbanes, ni els senyors eclesiàstics ni la corona tenien pràcticament vassalls musulmans. La població cristiana, en canvi, es trobava més distribuïda entre els diferents sectors de la classe feudal, amb predomini, però, del monarca: la meitat habitava al reialenc i la resta es repartia entre la noblesa i, en menor proporció, l’Església. La situació de la pagesia, doncs, estava lluny de ser uniforme, però sí que poden identificar-se certes correlacions entre les formes de renda a què estava sotmesa –tant en els conceptes com en nivell de l’exacció– i les característiques de la senyoria i la identitat dels seus titulars. Aquestes diferències, però, no alteraven l’existència d’uns trets comuns a tots els dominis, que, d’altra banda, eren habituals en el conjunt del món feudal occidental. D’entrada, es tractava de senyories orientades fonamentalment a la percepció de rendes –en diners i en espècie–, mentre que les prestacions en treball hi tenien un paper secundari. Això es corresponia amb l’opció que, ja des del segle XIII, van triar els senyors per posar en valor unes terres que, sovint, calia poblar amb colons nouvinguts. Les reserves senyorials –reduïdes sobretot a algun hort o vinya– no foren tan importants com en altres països feudals, com ara França i, no cal dir-ho, Anglaterrra. També allí on les senyories donades pel rei estaven habitades per camperols andalusins, la seua eventual despossessió no solia traduir-se en la constitució d’una empresa agrària senyorial d’unes dimensions remarcables. La majoria de la terra estava cedida als camperols, bé fossen emfiteutes o mitgers amb drets de possessió precaris o inexistents, però en qualsevol cas l’explotació directa dels senyors es limitava també a unes reserves d’escassa grandària. En segon lloc, hi predominaven les rendes sobre la terra –particions de fruits i censos–, seguides per les exaccions lligades als monopolis o «banalitats» que es concretaven en molins, forns, carnisseries, tavernes i altres instal·lacions semblants que pertanyien a la senyoria i que, a canvi de les corresponents taxes, havien d’usar els vassalls. Finalment, la renda senyorial incloïa l’exercici de la justícia i altres demandes de tipus jurisdiccional.³⁶

Dins d’aquest marc general, les diferències dividien, una vegada més, la pagesia entre musulmans i cristians. Els senyors aprofitaren l’antiga fiscalitat andalusina –de base islàmica però augmentada amb noves càrregues durant l’època de les taifes–, que en bona mesura mantenia el seu caràcter públic, per a privatitzar-ne la percepció i distorsionar la seua lògica augmentant la pressió i l’abast de les exaccions tradicionals.³⁷ El cas més significatiu és el de la sofra (sujra), que de ser una obligació de treball de caràcter públic, destinada sobretot al manteniment de les fortificacions, va esdevenir una forma de renda en treball, similar a les joves de la Catalunya Vella o a les corvées franceses. Els vassalls musulmans habitualment es veien obligats a fer alguns jornals en la reserva senyorial de franc, però també se’ls podia exigir a voluntat el treball a canvi d’uns salaris tarifats que estaven molt per sota dels preus de mercat. D’altres càrregues que només afectaven la pagesia musulmana, com la participació del senyor en les herències dels vassalls, el pagament de capitacions o l’obligació de realitzar diverses tasques productives –transformació de plantes industrials o filat–, l’abastament de llenya o el transport de collites i d’altres béns dels senyors, podien tenir també un origen en antigues pràctiques andalusines de naturalesa pública, però ara desvirtuades com a forma de renda privatitzada, lligada al predomini del pagament en espècie. Els llauradors cristians, tret d’alguna excepció molt comptada respecte a les prestacions de treball, estaven estalvis d’aquesta mena d’exigències que ben aviat adquiriren la connotació d’una màcula servil, pròpia «de moros». A més, malgrat el seu caràcter jurídicament lliure, els pagesos musulmans, en la pràctica, veien entrebancada la seua mobilitat, ja fos per la força o pel pes de l’endeutament, de manera que no podien abandonar un lloc sense haver passat comptes amb el seu senyor i creditor.

La principal renda agrària que havien de satisfer els camperols musulmans consistia en la partició de fruits. L’antic almagram (magram), una estimació pagada col·lectivament en diners per les aljames, només s’havia conservat –i encara de manera simplificada, sovint com una suma fixa–en les grans aljames reial de la vall d’Uixó i de la serra d’Eslida –que posteriorment serien senyorialitzades– i en grans estats senyorials, com la vall d’Alfàndec, pertanyent al monestir de Valldigna, el comtat de Dénia i la baronia d’Elx i Crevillent, antiga possessió reial on aquest tribut s’havia mantingut menys alterat. En general, s’imposaren les participacions de la collita, satisfetes en espècie, que solien situar-se en una cinquena part –o oscil·lar entre la sisena i el quart– al regadiu, sobretot en la zona central del regne –valls del Palància, Túria i Xúquer– mentre que es mantenia al voltant de la desena en les grans aljames, fortament cohesionades i d’una llarga tradició de resistència al poder feudal, de l’interior com ara la serra d’Eslida, la vall d’Uixó i la foia de Bunyol. Tot i això, en algunes zones com les hortes de Xàtiva i de Gandia i la comarca de Cocentaina, pujava al terç en les terres regades, a la meitat en els cultius arboris i al quart en el secà. A aquests pagaments en natura, molt superiors al delme corànic (usr) que en època andalusina només solia gravar el secà, podia afegir-se una càrrega més en moneda, l’alfarda (farda), que podia equivaler a un 15% del valor de les particions.³⁸

La pagesia cristiana, presa en conjunt, no estava sotmesa a exaccions equivalents. D’entrada, el seu estatus lliure anava unit a l’absència de les càrregues de connotació servil que pesaven sobre els musulmans, mentre que les rendes agràries eren més lleugeres. Ací, ser vassall del rei o de senyors laics sí que tenia conseqüències. En general, els censos sobre la terra –i les escasses particions de fruits– que pesaven sobre els primers colons del reialenc havien anat desapareixent ja durant el segle XIII, compensats per un tribut en metàl·lic, la peita o quèstia, que les comunitats rurals i viles satisfeien de manera col·lectiva. L’única renda en espècie que pagaven els llauradors a les batllies reials era el «terç delme», és a dir, la part del delme eclesiàstic que el monarca s’havia reservat, que normalment ascendia, doncs, a una minsa trentena part de la collita. Això es corresponia, des del punt de vista jurídic, amb el fet que el rei havia cedit les terres als camperols de manera franca o alodial. En canvi, en les senyories laiques i eclesiàstiques, els pagesos cristians havien rebut les heretats en emfiteusi, i havien de pagar els cànons –censos en metàl·lic o parts de fruits–, a més dels lluïsmes que gravaven les transmissions. Les particions no eren infreqüents, però acostumaven a assolir un muntant inferior al de la pagesia musulmana –entre un vuitè a l’horta i un setzè al secà–, i quan arribaven a la cinquena, en les millors terres, no estaven agreujades amb càrregues addicionals. Ara bé, tenint en compte que la meitat dels llauradors cristians eren de reialenc –i no pagaven censos ni particions– i que a bona de les senyories sols satisfeien delmes i censos, pot dir-se que les particions de fruits només afectaven a una minoria, per bé que no insignificant, de la pagesia cristiana.³⁹

Aquestes diferències en el pes de la senyoria expliquen que, en terme general, els pagesos musulmans pagassen als seus senyors més que els cristians, fins i tot el doble. Cap a 1270, els camperols musulmans de Beniopa o Pego satisfeien una renda mitjana que duplicava la dels colons cristians d’Ontinyent o Alcoi.⁴⁰ Òbviament, el volum per foc de la renda depenia no sols de la taxa de les exaccions, sinó també dels rendiments de la terra. Per això, a l’hora de fer les comparacions, cal considerar comunitats musulmanes i cristianes situades en un espai agrari similar. Al comtat de Dénia, al final del segle XIV la població cristiana –que incloïa Gandia i Dénia– satisfeia, en termes mitjans, 35 sous per foc, mentre que els pagesos musulmans de les muntanyes de la Marina en lliuraven quasi 90.⁴¹ Ja en el segle XV, els llauradors cristians de la Pobla de Vallbona pagaven una renda mitjana de 44 sous per foc, mentre que al lloc veí de Benaguasil, poblat per musulmans, pujava a 107 sous, és a dir, més del doble.⁴² D’altres casos, encara que no permeten una comparació tan estricta entre comunitats rurals musulmanes i cristianes, sí que indiquen que, en general, els camperols d’origen andalusí pagaven més renda per foc que els descendents dels colons cristians. D’entrada, la lleugeresa de les càrregues agràries establertes al reialenc explica que els vassalls directes del rei fossen els que menys renda produïen. Durant el primer terç del segle XV, la mitjana anava des dels 15 i 20 sous per foc de Morella, Castelló, Alzira, Ontinyent, Bocairent i Biar, als 25-45 sous de Corbera, Xàtiva o Alcoi.⁴³ A les senyories –en les casos documentats eclesiàstiques–, els camperols cristians solien pagar, per foc, entre 60 i 80 sous, com succeïa a Torrent i Sueca.⁴⁴ Els vassalls musulmans, en canvi, satisfeien als senyors mitjanes més elevades, que normalment arribaven o fins i tot superaven el centenar de sous. Durant la segona meitat del segle XV, a Alberic eren 78 sous, a Xiva i Vilamarxant 87 sous, a Xiva 90 sous, i entre els 100 i 150 sous es trobaven poblacions importants del sud (Crevillent i Elx), llocs de l’Horta de València com Picassent, alguna població de la Ribera (Llombai) i llocs i alqueries de les hortes de Xàtiva (el Genovés) i Gandia (Vilallonga).⁴⁵ Entre els 150 i 170 sous se situaven llocs de la Ribera (Llombai), una població de l’interior com Anna i una alqueria del terme de Xàtiva (Sallent), fins arribar als més de 190 sous de Faldeta, un minúscul llogarret de l’horta d’aquesta ciutat.⁴⁶

Aquestes diferències que poden observar-se entre els musulmans suggereixen que els pagesos de les alqueries petites, sobretot les situades dins dels termes de ciutats i viles i sotmeses al domini de cavallers, amb una possessió precària de les heretats, eren els que pagaven més, fins arribar vora dos centenars de sous, mentre que els camperols de les grans aljames que s’havien mantingut més cohesionades, amb unes dimensions superiors al centenar de focs, tendien a estar menys gravats pels senyors, que normalment eren de major jerarquia dins de la noblesa. De qualsevol manera, els casos de l’horta de Gandia, a més, permeten fer comparacions. Ací, la població de la vila, majoritàriament cristiana, pagava una mitjana de 24 sous, mentre que els musulmans de Xeresa i Alcodar arribaven a 64 sous i els de Bellreguard a 106 sous, molt a prop dels 98 sous que satisfeien els vassalls de la Valldigna.⁴⁷ Certament, aquestes mitjanes no representaven amb exactitud les càrregues totals que sofria la pagesia, ja que el pes de la fiscalitat municipal, sobretot a les viles reials, era molt superior al de les rendes senyorials, en aquest cas de la corona. Per continuar a la zona de Gandia, una antiga població de reialenc, el pes de l’impost municipal ascendia a 68 sous per foc, és a dir, que pràcticament triplicava la mitjana que es pagava a la senyoria, de manera que, en conjunt, les exaccions fiscals s’acostarien al centenar de sous, com la renda feudal de les alqueries musulmanes. Ara bé, darrere d’aquesta càrrega municipal hi havia l’endeutament censalista de la vila, en bona mesura provocat per les demandes dels seus senyors.⁴⁸ I encara que les aljames no tenien una fiscalitat comunal semblant a la dels municipis cristians, no hi ha dubte que es trobaven tant o més endeutades, normalment per servir els seus senyors, que les viles i llocs cristians.⁴⁹ No és aventurat suposar, doncs, que d’una manera o altra, els representats de l’aljama havien de repartir el pagament de les pensions censalistes entre tota la comunitat, de manera que aquesta càrrega s’afegiria amb un pes, com a mínim, semblant al de la fiscalitat municipal cristiana. Això justificaria la comparació entre cristians i musulmans en el terreny de la renda senyorial, i confirmaria el que ja sabien els contemporanis, que un vassall musulmà era més valuós per al seu senyor que un de cristià. Això ho deia al segle XIII el mateix Jaume I –«la renda vos en baixarà, que no us valdrà tant per crestians com per sarraïns»–i ho repetia encara, al final del XV, la noble Beatriu de Cardona: «més renda e més profit donen los vasalls moros que no fan los cristians vasalls».⁵⁰ I, segurament, aquesta gent sabien de què parlaven. Però per si encara calia un testimoniatge més, heus ací la paraula d’un sant, sant Vicent Ferrer, que en els seus sermons denunciava que els nobles i cavallers, moguts per l’avarícia, entrebancaven la conversió dels seus camperols musulmans. «Los senyors de vassalls moros –deia el loquaç dominic–los desplau que es facen cristians, perquè no n’haurien tanta renda: així empatxen-ho.»⁵¹

QUÈ EN QUEDA, DEL DUALISME?

La fractura que dividia la població valenciana, i més concretament el món camperol, entre musulmans i cristians permet considerar el País Valencià posterior a la Conquesta com una societat dualitzada. Però reduir aquesta diferenciació a una mera pluralitat cultural –és a dir, religiosa o lingüística–no és suficient per fer intel·ligible l’estructura social del nou país i les tensions que subjeien sota la seua evolució històrica. El problema no és que hi hagués uns «valencians» que resaven a un déu o a un altre,⁵² sinó que una bona part de la població del regne, precisament per ser descendents dels andalusins vençuts, no sols es veia dominada pels seus senyors feudals, sinó que també restava col·lectivament subordinada al conjunt de la societat dominant, la dels cristians vencedors, d’arrel catalana i aragonesa.⁵³ I això es traduïa, respecte a la pagesia cristiana, en la seua major ruralització, la segregació de les zones on habitaven, la limitació de la seua mobilitat i unes càrregues senyorials molt més elevades i de trets servils. Tenint en compte, a més, que l’assentament de la població musulmana, tret de les escasses moreries urbanes, presentava una remarcable continuïtat espacial, pot dir-se que la dualitat entre el món musulmà i el cristià no era només social, sinó també territorial. Tradicionalment, almenys des de la historiografia liberal del segle XIX, s’havia vist definit el contrast entre una zona litoral de repoblació catalana, urbana i burgesa, favorable a l’autoritat reial, i un interior, repoblat per aragonesos, sotmès al «dogal del feudalisme» i oposat a la llibertat i el progrés que, suposadament, representaven les ciutats i viles reials. La renovació historiogràfica iniciada als anys seixanta faria, d’aquest «dualisme valencià», la clau interpretativa de la història medieval i moderna.⁵⁴ No cal dir que la recerca posterior va invalidar aquesta visió massa esquemàtica, en remarcar que, de senyories nobiliàries, també n’hi havia en la zona de colonització catalana, i que, en un sentit socioeconòmic, també era una senyoria el domini reial, incloent-hi la mateixa ciutat de València. Tot el país era «terra de feudals».⁵⁵ D’altra banda, la suposada duresa del fur d’Aragó tenia poca relació amb els nivells de renda que els nobles d’ascendència aragonesa exigien als seus vassalls.⁵⁶ En realitat, la polèmica foral del segle XIII tenia més a veure amb la dimensió política de l’afirmació del poder reial en el conjunt del regne que no amb la pressió socioeconòmica de la noblesa feudal sobre la pagesia.

Ara bé, sí la dualitat fonamental no era la que separava la població d’origen català respecte a la d’origen aragonès, ni la que oposava les senyories nobiliàries al domini reial, sí que és cert que existia –com hem vist– una dualitat que diferenciava el món musulmà del cristià i, sobretot, la situació de les dues pagesies. D’altra banda, el fet que aquests dos mons tinguessen una plasmació territorial que coincidia amb la que, suposadament, havia oposat les comarques de colonització catalana de les d’assentament aragonès, permet de contemplar el dualisme tradicional sota una nova llum. Hi havia unes terres on, en realitat, el «feudalisme» era més dur, on els pagesos estaven més sotmesos a la noblesa, però això no succeïa perquè els senyors fossen aragonesos i estigués en vigència el fur d’Aragó, sinó perquè els vassalls eren musulmans. Ací estava la clau: la immensa majoria dels pagesos d’arrel andalusina, a grans trets, habitaven en les zones de l’interior, menys urbanitzades, menys burgeses per tant, i pertanyents sobretot a l’aristocràcia laica. Sense caure en la visió tremendista de l’«opressió feudal» del liberalisme romàntic, la recerca actual permet establir, doncs, que hi havia una àmplia minoria pagesa, la musulmana, sotmesa a condicions més dures que l’altra, la cristiana majoritària, fins al punt que el seu estatut social s’acostava al de la servitud. Una pagesia que, a més, es concentrava en un territori ben delimitat i estava sota el domini pràcticament exclusiu de la noblesa laica. Les implicacions historiogràfiques d’aquest «nou dualisme», d’origen colonial, tot just han començat a ser explorades,⁵⁷ però hi ha pocs dubtes que degué de tenir un pes molt important en la configuració del poder de l’aristocràcia valen-ciana, en les relacions generals entre senyors i camperols i, per això mateix, en la dinàmica històrica del conjunt del país.

1. Aquest important registre ha estat publicat per Rafael Valldecabres (ed.), Els cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002. A partir d’aquestes dades hem efectuat els càlculs que es resumeixen en les taules de l’Apèndix. L’estimació del nombre de focs camperols s’ha fet aplicant un mòdul a cada nivell de poblament, diferenciant entre la població cristiana i la musulmana, amb uns percentatges superiors de focs pagesos. Aquests criteris i la seua justificació es detallen en l’esmentat apèndix.

2. Vegeu la síntesi de Norman J. G. Pounds, Historia económica de la Europa medieval, Barcelona, Crítica, 1981 (ed. or. 1974), pp. 192-193.

3. Al cens de 1510, dins del nucli urbà de València, s’identifiquen només 132 llauradors, que representaven un 1,3% dels seus 9.900 focs. Cal dir que són una minoria els homes que no hi apareixen associats a una determinada categoria socioprofessional, de manera que la baixíssima presència de llauradors no pot ser un miratge de la font. Si atenem els homes aveïnats dins de les muralles –i no tots els assentats dins del terme de la ciutat– en la primera meitat del segle XV, els llauradors també haurien estat clarament minoritaris: els 167 que hem comptabilitzat haurien representat un 12% del total de 1.327 aveïnaments, segons les dades brutes que aporta Leopold Piles Ros, La población de Valencia a través de los «Llibres de Avehinament, 1400-1449, València, Ajuntament de València, 1978. En qualsevol cas, si la proporció de veïns de 1510 pogués fer-se extensiva a la primera meitat del Quatrecents, les diferències dels percentatges suggeririen una dificultat major dels llauradors nouvinguts per arrelar-se en el medi urbà de la capital, o bé la seua mobilitat laboral, que implicaria l’abandó de la seua activitat originària.

4. Per a una descripció detallada aquest poblament periurbà i de la resta de l’Horta, vegeu Fernando Arroyo Ilera, «Población y poblamiento de la Huerta de Valencia a fines de la Edad Media», Cuadernos de Geografía, 39-40 (1986), pp. 125-155.

5. En el cens mateix es diu que tenia «la dita ciutat dins los murs VIIII^mDCCCLXXVIII cases e los lochs e alqueries de sa contribució MDCLXXXI cases», vegeu R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 40.

6. Les mateixes dades del cens de 1510 permeten quantificar que, pel cap baix, els veïns de professió no agrària superaven el 40% en els nuclis urbans de Xàtiva –sense comptar la moreria– i Morella, mentre que Alzira baixaven al 20%, tot i que en realitat el percentatge devia ser sensiblement superior, ja que la majoria dels veïns de nivell socioprofessional no agrari que s’hi especificaven en la capital de la Ribera eren notables com cavallers, preveres i notaris, mentre que els mercaders, petits comerciants i artesans, sens dubte presents en aquesta societat urbana, no es veien registrats com a tals. De fet, a l’inici del segle XV, els padrons de la peita d’Alzira permeten calcular que només els artesans –sens comptar altres oficis o categories socials no agràries– suposaven més del 25% dels veïns de la vila estricta, però no arribaven al 2% en les alqueries rurals del seu terme, segons Ivan Martínez Araque, En els orígens de la indústria rural. L’artesanat d’Alzira i la Ribera en els segles XIII-XIV, València, PUV, 2012, p. 130. Així les coses, seria raonable estimar que els llauradors representarien, com a molt, la meitat de la població que habitava dins de les muralles de les ciutats i principals viles valencianes a la darreria del segle XV, i que la seua presència disminuïa en els nivells superiors d’aquesta xarxa urbana.

7. El cas més documentat és el de Castelló, on durant la segona meitat del segle XV els llauradors representaven, efectivament, entre el 60 i el 70% de la seua població. Vegeu Pau Viciano, Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV), València, PUV, 2008, pp. 20-21. No sembla versemblant pensar que en les altres viles menors de la Plana el pes dels llauradors hagués estat inferior al de la principal vila de la comarca.

8. Segons les estimacions recollides en el quadre 2 de l’Apèndix.

9. La primacia de Florència, és a dir la ratio de la seua població respecte al total de les deu majors ciutats de la Toscana, va situar-se entre 0,44 i 0,56 durant el segle XV, segons Robert S. Epstein, Libertad y crecimiento. El desarrollo de los Estados y de los mercados en Europa, 1300-1750, València, PUV, 2009 (ed. or. 2000), p. 134. Vers 1510, la ciutat de València –respecte a les deu poblacions més grans del regne– assolia també l’elevat valor de 0,56, segons Pau Viciano, «Marché du crèdit et structuration de l’espace rural. Le Pays Valencien au XV^e siècle», Historie et Societés Rurales, 21 (2004), pp. 11-38 (recollit dins Senyors, camperols i mercaders. El món rural valencià al segle XV, Catarroja-Barcelona, Afers, 2007, pp. 81-117, esp. p. 115).

10. Els tots els percentatges que segueixen i els dels paràgrafs posteriors s’han calculat a partir de les dades reunides en els quadres de l’Apèndix.

11. Pel que fa al territori, les senyories laiques ocupaven, en el pas del segle XV al XVI, més de la meitat del regne (un 54,7%), les eclesiàstiques quasi un cinquè (18,3%) i el reialenc poc més d’una quarta part (26,9%), amb una distribució demogràfica semblant a la que hem calculat, segons Enric Guinot, «Senyoriu i reialenc al País Valencià a les darreries de l’època medieval», dins Lluís de Santàngel i el seu temps, València, Ajuntament de València, 1992, pp. 185-204.

12. Sobre el procés de «senyorialització» d’antigues terres –i vassalls– del domini reial, vegeu les síntesis d’Enric Guinot, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: el regne de València (segles XIII-XIV), Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108, i d’Antoni Furió, «Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana», ibid., pp. 109-151.

13. Segons estima A. Furió, «Senyors i senyories...», cit., p. 114.

14. L’esglaó situat entre els 100 i els 199 focs agrupava un 28% de la població senyorial i el següent –de 200 a 399 focs– es reduïa ja a un 11%.

15. Els dos estrats intermedis, de 100-199 focs i de 200-399 focs, a penes agrupaven, cadascun d’ells, un 10% dels vassalls del domini reial.

16. Aquest dualisme –un litoral urbà, reial i poblat per catalans, en contrast amb un interior rural, dominat per nobles aragonesos que senyorejaven els camperols musulmans– té arrels en la historiografia romàntica i es va configurar com una interpretació hegemònica de la història medieval valenciana a partir de la Renaixença, fins arribar a les tesis de Joan Reglà, que inspiraven també la interpretació de Joan Fuster en Nosaltres els valencians. Vegeu la panoràmica historiogràfica general que en fan Antoni Furió, «La història medieval valenciana: un itinerari historiogràfic», Millars, XIII (1990), pp. 67-80 i Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià en la tardor de l’Edat Mitjana, València, IVEI, 1991, pp. 15-41. Aquesta tradició historiogràfica ha estat abordada amb major detall en els llibres de Pau Viciano, La temptació de la memòria, València, Tres i Quatre, 1995, i El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana, Catarroja-Barcelona-Palma, Afers, 2005.

17. Sobre la figura del rei Conqueridor, vegeu la reedició de l’estudi ja clàssic d’Ernest Be-lenguer, Jaume I a través de la història, València, PUV, 2008 (ed. or. 1984) i la biografia d’Antoni Furió, El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda, Alzira, Bromera, 2007. Pel que fa a les commemoracions de la Conquesta, Rafael Narbona, El Nou d’Octubre. Ressenya històrica d’una festa valenciana (segles XIV-XX), València, Consell Valencià de Cultura, 1997.

18. Sobre la situació dels musulmans, les millors visions de conjunt, en les quals ens basarem, són els treballs de Josep Torró, «La herencia de la conquista. Inmigración colonial, ocupación del espacio y reparto de la población en el reino de Valencia», dins La población valenciana. Pasado, presente y futuro. Actas de las II Jornadas de Estudios sobre la Población Valenciana (Orihuela, 23-25 de septiembre de 1996), Alacant, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1998, pp. 321-344; «Pour en finir avec la “Reconquête”. L’ocupation chrétienne d’al-Andalus, la soumission et la dis-parition des populations musulmanes (XII^e-XIII^e siècle)», Cahiers d’Histoire, 78 (2000), pp. 79-97, i «Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident», Annales HSS, 5 (2000), pp. 983-1008.

19. Henry Lapeyre, Geografía de la España morisca, 2a ed., València, PUV, 2008 (ed. or. 1959). També ha estat d’utilitat la consulta de les llistes de poblacions, amb la identificació de si eren morisques o cristianes velles, que va publicar Joan Reglà, Estudios sobre los moriscos, Barcelona, Ariel, 1974 (ed. or. 1964), pp. 153-170.

20. Mark Meyerson proposava uns 17.000 focs, que representarien un 30% de la població del regne en 1510, pràcticament calculant la mitjana aritmètica entre els 13.000 focs que havia estimat Carme Barceló a partir del mateix cens (Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto, València, Universitat de València, 1984, pp. 64-70), i els 22.000 focs en què l’estament militar havia situat la població musulmana en 1502 (ARV, Reial Cancelleria, 650, f. 242v). Vegeu els detalls en Mark D. Meyerson, Els musulmans de València en l’època de Ferran i Isabel. Entre la coexistència i la croada, València IVEI, 1994 (ed. or. 1991), p. 43, n. 7.

21. Sobre el caràcter colonial de la societat feudal construïda arran de la conquesta, pot veure’s el balanç historiogràfic de Pau Viciano, «La recerca sobre el feudalisme català medieval. Un assaig des de la perifèria», Afers, 50 (2005), pp. 43-71, esp. pp. 53-56. Val a dir que el terme «colonial» aplicat a la conquesta valenciana es deu a Robert I. Burns, que va titular precisament un dels seus llibres Medieval colonialism (1975), traduït al català com Colonialisme medieval. Explotació postcroada de la València islàmica, València, Tres i Quatre, 1987. Ara bé, el colonialisme de l’il·lustre jesuïta es quedava en una «terminologia». Com a concepte fructífer per a la recerca, seria desenvolupat per Pierre Guichard en diversos treballs, entre els quals destaca la seua tesi doctoral, publicada en versió castellana com Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), València-Madrid, Universitat de València-Biblioteca Nueva, 2001 (ed. or. 1990-1991). Partint de les aportacions de P. Guichard i de l’escola d’arqueologia hidràulica de Miquel Barceló, Josep Torró ha dut a terme una àmplia recerca basant-se la noció de colònia, de fet, la seua tesi s’ha publicat amb el títol d’El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999).

22. Aquests percentatges i els que segueixen s’han calculat a partir de les dades recollides al quadre 1 de l’Apèndix.

23. En el nivell de 100-199 focs es trobava el 19% de la població cristiana i el 22% de la musulmana, mentre que en el de 200-399 focs els percentatges eren, respectivament, el 12% i el 9%.

24. El cens de 1510 (R. Valldecabres, ed., op. cit.) permet comptar els focs de Tavernes (224) i de la moreria de Xàtiva (260), i dóna una xifra global per als llocs de Benaguasil (255) i Novelda (230). La població musulmana de Sogorb (200) i d’Oliva (vora 400) l’hem estimada a partir de la població total que indica el cens –710 i 621 focs, respectivament– comparant-la a les dades conegudes per a aquestes moreries als segles XVI i XVII.

25. Tots els percentatges sobre la població camperola s’han calculat a partir de les dades del quadre 2 de l’Apèndix.

26. En els rangs mitjans, també es feia notar el caràcter més rural de la pagesia islàmica. En el nivell de 100-199 focs, s’aplegava el 29% dels camperols cristians i el 22% dels musulmans, i en el de 200-399 focs els percentatges eren el 16% i el 8%, respectivament.

27. Si en lloc de l’estimació de la població camperola es consideren els focs en general, el pes del reialenc es feia més gran –en incloure un important sector de població no pagesa–, de manera que, dels 37.800 focs cristians que tenia tot el regne, el 60% eren vassalls directes del rei, mentre que un 25% pertanyien a la senyoria laica i només un 15% a l’eclesiàstica.

28. De manera més intuïtiva, considerant que la població islàmica seria un terç del total i tenint en compte les altes taxes de ruralització que se li atribueix, Josep Torró havia estimat en un 40% el pes dels camperols musulmans dins del conjunt de la pagesia valenciana. Vegeu Josep Torró, «Formes de poblament i urbanisme. Com s’organitzaren els llocs d’habitació dels musulmans del regne de València (segles XIII-XVI)», dins Entre terra i fe. Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609), València, Universitat de València, 2009, pp. 201-217.

29. Sobre les pautes de distribució de la població musulmana i la seua situació de dependència, J. Torró, «La herencia de la conquista...», cit. A banda dels altres articles del mateix autor ja citats, vegeu també el seu llibre El naixement d’una colònia..., op. cit.

30. La necessitat de mitgers –denominats «llauradors»– per a treballar les propietats dels veïns cristians es feia explícita en les peticions per fundar moreries urbanes com les de Planes (1403) o Oriola (1431), segons els documents publicats per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, pp. 20 i 204. Tanmateix, la creació de la moreria de Castelló era justificava per les autoritats municipals per la necessitat d’atraure població davant la crisi demogràfica: «qualsevol persones vulla’s, sien christians, moros o jueus, los quals tots fan poble», segons José Sánchez Adell, «Repoblación de Castellón de la Plana con moros de Borriol en el siglo XV», dins IX Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1984, vol. IV, pp. 173-187, esp. 179. A Corbera, la iniciativa va ser reial: «per ço que lo terme de aquella [moreria] fos conreat e cultorat», és a dir, per a produir rendes a la batllia, no treball mitger als veïns cristians. Vegeu Salvador Vercher, «La moreria de Corbera al segle XV», Al-Gezira, 10 (1997), pp. 77-96, esp. p. 79. Sobre els patrimonis dels camperols musulmans de Castelló, vegeu Carmen Díaz de Rábago, «La propiedad de tierras en la morería de Castelló de la Plana: 1462-1527», Sharq Al-Andalus, 9 (1992), pp. 157-164.

31. L’expressió és de J. Torró, «La herencia de la conquista...», cit., així com l’anàlisi del flux de mà d’obra cap a les planes.

32. Sobre el procés colonitzador i el seu impacte sobre el territori, són útils encara les recerques pioneres recollides a Pierre Guichard, Estudios sobre historia medieval, València, IVEI, 1987, i els treballs ja citats de J. Torró, a partir dels quals hem pogut realitzar la síntesi que tanca aquest apartat.

33. J. Torró, «La herencia de la conquista...», cit., pp. 321-322. La realitat medieval del País Valencià evoca també els trets colonials de l’actual ocupació israeliana de Palestina, com suggereix J. Torró, «Jérusalem ou Valence...», cit., p. 985.

34. Aquest és precisament el títol del llibre de J. Torró, El naixement d’una colònia, op. cit.

35. Sobre aquest procés, vegeu l’article d’Enric Guinot, «La creació de les senyories...», cit., pp. 79-108. Ja era significatiu que, a l’inici del segle XIV, tret de l’orde de Montesa, els grans estats senyorials –la baronia de Xèrica i les possessions de Roger de Llúria i de Bernat de Sarrià–, eren majoritàriament de vassalls musulmans (pp. 103-104).

36. Pot trobar-se una síntesi sobre l’estructura de la renda feudal en els articles d’E. Guinot, «La creació de les senyories...» cit., i d’A. Furió, «Senyors i senyories...», cit.

37. Sobre les rendes de la pagesia musulmana als segles XIII i XIV, hi ha el treball pioner d’Enric Guinot, «Los mudéjares de la Valencia medieval: renta y señorío», Áreas, 14 (1992), pp. 29-47. Per a una visió fins a l’època dels moriscos, seguim l’article de Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.

38. Vegeu Josep Torró, «Del almagram a las particiones de frutos. Las cargas agrarias en las aljames musulmanes del reino de Valencia», dins Rafael Vallejo (ed.), Los tributos de la tierra. Fiscalidad y agricultura en España (siglos XII-XX), València, PUV, 2008, pp. 185-222, i, del mateix autor, «Vivir como cristianos...», cit.

39. Sobre les rendes dels camperols cristians, vegeu l’estudi introductori d’Enric Guinot, Cartes de poblament medievals valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991, a més dels articles citats en la nota 36.

40. Vegeu J. Torró, El naixement..., op. cit., pp. 226-227.

41. Càlculs propis segons les dades, corresponents a les rendes de 1376 i el fogatge de 1381, de Bernardo Tomás Botella, El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo: rentas y poder señorial, València, PUV, en premsa (apèndix). Val a dir que l’estructura de les rendes d’aquestes viles cristianes, tot i que havien passat a mans senyorials, era semblant a la de les batllies reials, més lleugeres que les habituals en les senyories laiques. Però, en qualsevol cas, es confirma que la renda mitjana per als pagesos musulmans se situava al voltant del centenar de sous.

42. J. Torró, «Vivir como cristianos...», cit., p. 18.

43. Vegeu les dades reunides per Antoni Furió, «Estructures fiscals, pressió tributària i re-producció econòmica al País Valencià en la baixa Edat Mitjana, en Manuel Sánchez i Antoni Furió (eds.), Corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 495-525, esp. p. 512, quadre 1. Per a una visió de conjunt de les rendes de les batllies reials al Quatre-cents, vegeu el detallat estudi d’Enric Guinot, «El patrimoni reial al País Valencià a inicis del segle XV», Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 581-639.

44. E. Guinot, ibid., p. 517, quadre 2. A Gandia, però, només es pagaven 24 sous, perquè l’estructura de la renda s’havia fixat quan la vila pertanyia a la Corona, de manera que, tot i ha-ver-se alienat, mantenia característiques similars a les de les batllies reials. El mateix succeïa a Llíria (25 sous) i Xèrica (13 sous), poblacions incloses a la fi del segle XV en el ducat de Sogorb, vegeu les xifres en Carlos López, Nobleza y poder político en el reino de Valencia (1416-1446), València, PUV, 2005, p. 112.

45. Ara bé, a la vall del Vinalopó, en llocs com Asp i Elda, la renda mitjana per casa era molt més baixa, al voltant dels 40 sous, encara que aquesta no era la situació comuna dels musulmans. Les dades provenen de C. Lopez, Nobleza y poder político, op. cit., pp. 97 (Alberic) i 112 (Asp, Elda, Crevillent i Elx) i la referència de Llombai d’A. Furió, «Estructures fiscals...», ibid. La resta de mitjanes s’han calculat partint de les dades dels arrendaments publicats per M. V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., pp. 215 (Xiva i Vilamarxant), 254 (Picassent), 266 (Vilallonga), 271 (Xiva) i 286 (el Genovés). El muntant de les rendes, corresponents a la segona meitat del segle XV, s’ha dividit pel nombre de focs del registre de 1488, el més proper, publicat per R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 548-558.

46. Càlculs efectuats, com en els casos de la nota anterior, a partir de les dades de M. V. Febrer, ibid., pp. 205 (Faldeta, amb indicació dels pobladors), 250 (Anna) i 284 (Sallent). Sobre Llombai, A. Furió, ibid., p. 517, quadre 2.

47. Les rendes de Gandia corresponen a l’any 1421, A. Furió, ibid., p. 517. Les de Xeresa i Alcodar (6.636 sous) al 1524, les de Bellreguard (7.117 sous) al 1509 i les de la Valldigna o vall d’Alfàndec (65.000 sous) al 1478, unes sumes que s’han dividit pel nombre de focs registrats al cens de 1510 (103, 67 i 660, respectivament), segons R. Valldecabres (ed.), ibid. Les referències dels arrendaments provenen de José L. Pastor, Gandia en la Baixa Edat Mitjana: la vila i el senyoriu dels Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1992, pp. 262 (Bellreguard) i 266 (Xeresa i Alcodar), així com de M. V. Febrer, ibid., p. 296 (vall d’Alfàndec).

48. La incidència del deute censalista ha estat tractada per Antoni Furió, «Crédito y endeudamiento: el censal en la sociedad rural valenciana (siglos XIV-XV)», dins Esteban Sarasa i Eliseo Serrano (eds.), Señorío y feudalismo en la Península Ibérica (siglos XII-XIX), Saragossa, Gobierno de Aragón, 1993, vol. I, pp. 501-534. Sobre la fiscalitat municipal, vegeu Antonio J. Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, i P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit.

49. Sobre l’endeutament de les alqueries musulmanes de l’horta de Gandia, vegeu José L. Pastor, «Censales y propiedad feudal. El Real de Gandía: 1407-1550», En la España Medieval, IV (1984), pp. 737-766.

50. Citacions recollides per J. Torró, «Vivir como cristianos...», cit., p. 18.

51. Ara bé, sant Vicent tracta també de guanyar la bona disposició dels senyors argumentant que, de la mateixa manera que els esclaus no són alliberats pel baptisme, que sols suposa un alliberament espiritual, els vassalls musulmans batejats tampoc haurien de deixar de pagar les rendes acostumades: «lo senyor dels esclaus o vassalls moros qui es facen cristians, no perdran res. Lo sant baptisme fa franca l’ànima, mas no lo cos. Així, si es bateja, l’ànima és franca, mas lo cos catiu, e vendre’ls podeu. (...) E així, los senyors dels llocs no perdran res, e los vassalls moros no en són tenguts de demanar-los llicència.» I, efectivament, així va succeir al segle XVI: els cristians nous continuaren pagant com a moros. Vegeu sant Vicent Ferrer, Sermons de Quaresma, introducció de Manuel Sanchis Guarner, València, Albatros, 1973, vol. II, p. 43, citat per Maria Teresa Mallol i Ferrer, «Frontera, convivencia y proselitismo entre cristianos y moros en los textos de Francesc Eiximenis y de san Vicente Ferrer», dins J. M. Soto Rábanos (coord.), Pensamiento medieval hispano. Homenaje a Horacio Santiago-Otero, Madrid, CSIC, 1998, pp. 1594-1595.