Kitabı oku: «El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana»

Name: El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana
Author: Paul Thiry d'Holbach
ISBN: 9788437086064

Paul Thiry d'Holbach

Yazı tipi:

El cristianisme sense vels,

o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

Paul Thiry d'Holbach

Traducció i introducció

de Josep Lluís Teodoro

PUV

Títol original: Le Christianisme devoilée, ou examen des principes et des effets de la religion chrétienne (1761)

Abril 2006

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràﬁques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 84-370-6419-8

Realització d'ePub: produccioneditorial.com

Introducció

Holbach, l’hostatger de la ﬁlosoﬁa

Tot i el poc renom de què gaudeix, el baró Paul Henri Thiry d’Holbach és una de les ﬁgures capdavanteres de l’ateisme il·lustrat. El relatiu oblit que pesa sobre la seua persona no és perquè la seua obra no tingués una àmplia difusió; ans al contrari, els seus llibres van ser repetidament motiu d’escàndol i de censura pública, però Holbach va fugir sempre del protagonisme, ama-gant-se darrere d’un pseudònim o atribuint les seues produccions a altres autors, i donant a la impremta amb el seu nom únicament obres cientíﬁques sense relació amb el debat ﬁlosòﬁc.

Holbach va nàixer el 1723 a la vila de Edesheim, al Palatinat, però la mort del seu pare el va posar sota la custòdia del seu oncle Franz Adam, ric propietari ennoblit per la cort de Viena i resident a París. Després d’uns anys d’estudi a Leiden, el jove Holbach es va establir a la capital francesa i hi va romandre per tota la vida. Pels volts del 1754 van morir el seu oncle i el seu sogre, cosa que va posar en les mans d’Holbach una considerable fortuna i el va permetre dedicar-se enterament a qüestions intel·lectuals. Des de llavors, la seua mansió de la rue Royale es va convertir en el referent de la intel·lectualitat del seu temps. Pels salons del baró –que s’obrien amb regularitat dijous i diumenges– hi va passar la gent més granada de tot el panorama europeu: Diderot, D’Alembert, Helvétius, Buffon, Marmontel, Raynal, Saint-Lambert, Naigeon, Boulanger, es creuaven amb Melchior Grimm, Adam Smith, David Hume, Lawrence Sterne, Edward Gibbon, Benjamin Franklin, Cesare Beccaria, Ferdinando Galiani, etc. Les ments més lliures del moment gaudien de la conversa més lliure, però alhora de la més instructiva i ediﬁcant... les agudeses i les bromes d’altre tenor estaven prohibides, i era tanta la formalitat del cap de casa, que un esperit viu com Diderot es referia a aquestes reunions mundanes com «les dîners de la synagogue». Al costat de la intel·lectualitat europea, els nobles francesos i els ambaixadors dels més importants països del continent –Dinamarca, Anglaterra, Saxònia, Wurtemburg, Suècia– es disputaven les invitacions per als sopars del baró, que gaudia de la consideració de ser a França «le premier maître d’hôtel de la philosophie», per tal com la seua mansió es convertia en el primer lloc que visitaven els més importants personatges de la cultura del moment quan arribaven a París.

Entre tanta i tan rica vida social, l’activitat subversiva del baró d’Holbach sempre va romandre oculta; redactor de tres-cents setanta-sis articles de l’Encyclopédie –entre els quals «capellà», «representant» i «teocràcia»–, Holbach va traduir de l’alemany una trentena de tractats de química, de mineralogia i de metal·lúrgia que li valgueren ser admès en les acadèmies de Berlín (1752), de Mannheim (1766) i de Sant Petersburg (1780), però sota aquesta respectable façana, la prohibició de l’Encyclopédie el va llançar a la lluita antireligiosa, i el va fer desplegar entre els anys 1760 i 1780 una intensa i escandalosa activitat d’assagista ﬁlosòﬁc, redactant, traduint o publicant les principals obres del pensament antireligiós i ateu del moment, cosa que el va convertir en el més important divulgador del materialisme i del fatalisme ﬁlosòﬁc del segle il·lustrat.

Amb l’ajut de Diderot i de Nageon, Holbach va promoure i ﬁnançar l’aparició clandestina d’una trentena de tractats antireligiosos i teistes que per la seua radicalitat van commoure la França de l’Antic Règim. Els títols són signiﬁcatius: entre les traduccions i adaptacions angleses, hi trobem De l’imposture sacerdotale de

J. Davisson, L’esprit du clergé de John Trenchard, i Les prêtres démasqués, d’autor anònim, apareguts el 1767; a l’any 1768 pertanyen l’Examen des Prophéties qui servent de fondement à la religion chrétienne d’A. Collins, unes Lettres philosophiques, sur l’origine des Préjugés, du Dogme de l’Immortalité de l’Ame, de l’Idolâtrie et de la Superstition; sur le Système de Spinoza et sur l’origine du mouvement dans la matière de J. Toland i un tractat De la cruauté religieuse, d’autor anònim; del 1769 és el Discours sur les miracles de T. Woolston.

Pel costat francès, la primera publicació que va gaudir de difusió fou Le Christianisme dévoilé (1761), seguit el mateix any de les Recherches sur l’origine du despotisme oriental i més tard de L’antiquité dévoilé par l’usage (1766) de Boulanger; la Lettre de Thrasybulle à Leucippe (1765), un Examen critique des apologistes de la religion chrétienne (1766) i la Recherche sur les miracles (1772) de Nicolas Fréret.

Els treballs més personals del baró són –a més de Le christianisme dévoilé, del qual parlarem tot seguit– la Théologie portative, ou Dictionnaire Abrégé de la Religion Chrétienne (1768) i l’obra que recull un intent més complet i sistemàtic d’exposició del seu materialisme, el Système de la Nature, ou Des Loix du Monde Physique et du Monde Moral atribuïda a «M. Mirabaud, Secrétaire Perpétuel et l’un des Quarante de l’Académie Française», apareguda l’any 1770.

Holbach ultrapassa en abundància, amplitud i sistematicitat l’obra d’altres pensadors materialistes de l’època com Fontenelle, La Mettrie o Fréret. Allò que aquests amb prou feines havien esbossat en curts opuscles, és matèria de voluminosos tractats en l’obra del baró, que s’esforça per donar unitat al seu pensament i basteix els fonaments de l’explicació antropològica i psicològica de l’origen de la religió. Les fonts d’Holbach són nombroses i eclèctiques; hi trobem alguns manlleus de l’estoïcisme i de l’epicureisme antics, dels quals rebutja el teisme; de la ﬁlosoﬁa de Spinoza, Bayle i sobretot Hobbes –del qual va traduir el tractat De la natura humana– i, dins de la ﬁlosoﬁa del seu segle, nombroses inﬂuències del deisme anglès: Shaftesbury, Toland i Hume i, en l’anàlisi dels drets de l’home, idees preses del Dei delitti e delle pene de Cesare Beccaria. No va oblidar tampoc el vessant social de la seua crítica, i així donava a la llum el 1773 el Système Social, ou principes naturels de la moral et de la politique, avec un examen de l’inﬂuence du governement sur les moeurs, i pocs anys després, el 1776, un assaig sobre Ethocratie ou le gouvernement fondé sur la morale. En realitat –com comentava Diderot en una carta del 1767–, de la synagogue de la rue Royale va sorgir una «nova biblioteca anticristiana» que va obrir noves perspectives a la discussió ﬁlosòﬁca i que superava, de molt, la posició d’alguns dels pensadors més importants del moment.

La reacció de les autoritats franceses –tot i que desconeixien l’autor o promotor d’aquestes edicions– va ser consonant a l’atac que rebien les institucions, i un decret del Parlament de París del 18 d’agost de 1770 va condemnar els següents títols patrocinats per Holbach: La Contagion sacrée, ou Histoire Naturelle de

la Superstition, el Discours sur les Miracles, l’Examen des Apologistes,l’Examen impartial des principales religions du Monde, Le Christianisme dévoilé i el Système de la Nature, que van ser esquinçats i cremats pel botxí en una cerimònia pública.

L’obra ﬁlosòﬁca d’Holbach suscita generalment dues crítiques, la primera pel que fa a l’estil, la segona sobre el seu contingut. El baró –deien alguns dels seus contemporanis, entre els quals Voltaire– escrivia malament; la seua llengua era àrida, dures les construccions, pesat i reiteratiu el seu estil. Al seu Dictionnaire philosophique, Voltaire ironitzava sobre la redacció del Système de la nature, l’autor del qual desconeixia:

La profusió de mots és el gran vici de l’estil de gairebé tots els nostres ﬁlòsofs i antiﬁlòsofs moderns. El Système de la nature n’és un bon exemple. Hi ha en aquest llibre confús quatre vegades més paraules de les que calien.

El delicat bon goût volterià patia davant de l’estil del baró, que encara hauria estat pitjor sense les contínues correccions de Naigeon, Lagrange i Diderot, que denominava aquesta activitat «laver le linge sale du baron». No convé, però, exagerar; si bé la ploma del baró no és gaire elegant, la seua redacció és neta, el seu estil incisiu, i exposa amb precisió i amb riquesa de vocabulari tècnic les idees que pretén transmetre, encara que no té gaire cura amb les repeticions de mots i de construccions sintàctiques.

La segona crítica, la del contingut, és més important. Al contrari que Rousseau, Montesquieu o Diderot, el baró d’Holbach no és un ﬁlòsof major de la Il·lustració; el seu pensament no destaca per la seua originalitat, més aviat es limita a combinar idees manllevades a diverses fonts, però amb unes característiques que donen valor a la seua obra: el radicalisme i la sistematicitat. Així, després d’enunciar una física determinista, basada en la causa i l’efecte necessari, en deriva una ètica d’aquesta concepció del món natural, en la qual destaca una explicació de la natura humana basada en lleis psicològiques que impulsen l’home a buscar la seua felicitat pel seu propi interès. La ignorància dels veritables interessos de l’ésser humà no només és la causa de la infelicitat, sinó també de l’aparició de conceptes absurds i nocius, com és la idea religiosa. En l’anàlisi d’Holbach, la ignorància més perillosa és la que toca a les lleis naturals: «El desconeixement de les causes naturals», aﬁrma al Système de la Nature, «ha creat déu, i la impostura l’ha fet terrible. L’home viu infeliç perquè està convençut que déu l’ha condemnat a la desgràcia».

Le Christianisme dévoilé i l’heretatge de Boulanger

La publicació de Le Christianisme dévoilé està lligada a la ﬁgura de Nicolas-Antoine Boulanger i a la seua obra L’Antiquité dévoilée par les usages, ou examen critique des principales opinions, cérémonies et institutions religieuses et politiques des différents peuples de la terre, que va ser publicada per Holbach a Amsterdam el 1766. Aquesta obra, basada en un manuscrit original de Boulanger, va aparèixer amb una excel·lent «carta a l’editor» sobre la vida i les obres d’aquest autor, escrita per Diderot. Nicolas-Antoine Boulanger va nàixer en 1722 i va cursar els estudis d’humanitats en el col·legi dels jesuïtes de Beauvais. Mostrava en aquell temps poques aptituds per a les lletres, i els seus mestres de la infantesa se sorprenien més tard de la penetració i intel·ligència a què havia arribat. «Aquests exemples», aﬁrma Diderot, criticant la pedagogia jesuítica, «d’infants que es tornen ineptes entre les mans dels pedants que els embruteixen a despit de la més fèrtil de les naturaleses, no són pas infreqüents, però sempre sorprenen». Boulanger va estudiar matemàtiques i arquitectura, i va guanyar una plaça d’enginyer responsable de la construcció i manteniment de camins i ponts de les regions de Xampanya, Lorena i Borgonya; més tard, a la regió d’Orleans. Durant aquest període va compaginar els treballs a l’aire lliure amb profunds estudis d’història, ﬁlosoﬁa i llengües antigues i modernes. L’observació dels estrats del sòl i de les restes fòssils li va despertar la curiositat per conèixer la inﬂuència d’aquests enormes cataclismes en la formació de les diferents mitologies i religions del món, i mercè a un estudi constant, va arribar a ser un expert en aquest camp. Va redactar signiﬁcativament els articles «diluvi», «impost» i «societat» per a l’Encyclopédie. El mètode de Boulanger va resultar revolucionari. Diderot mateix, analitzant-lo, s’exclamava:

Si la ﬁlosoﬁa ha trobat tants entrebancs entre nosaltres, és perquè hem començat per on hauria calgut acabar, per les màximes abstractes, per raonaments generals, per reﬂexions subtils que han revoltat per la seua estranyesa i el seu atreviment, i que hauríem admès sense diﬁcultat si haguessen estat precedides de la història dels fets.

Aquest lligam que Boulanger estableix entre les revolucions físiques del planeta, els seus canvis orogràﬁcs i climàtics, els establiments de les primeres civilitzacions i l’aparició dels primers conceptes culturals va fornir Holbach del mètode necessari per a la crítica de les idees religioses. És per això –i també per una elemental prudència– que aquest, després d’haver imprès uns pocs exemplars a Nancy de Le Christianis- me dévoilé el 1761, va encarregar el 1767 una segona edició molt més nombrosa de l’obra a Amsterdam, que va aparèixer atribuïda al «difunt senyor Boulanger» i portant Londres com a lloc de publicació. L’adjudicació a un autor reconegut i ja mort va contribuir a desviar les sospites sobre el veritable redactor i a augmentar-ne la difusió. Ja circulaven còpies manuscrites de la primera edició de Nancy, però l’èxit de l’obra va ser tan rotund que poc després de l’aparició d’aquesta segona edició els exemplars clandestins es venien a deu escuts i eren introduïts a França sous le manteau a costa de veritables riscos. Diderot, en una carta a Mlle. Volland del 8 d’octubre de 1768 ens relata un cas esgarrifós:

Un aprenent havia rebut, com a pagament o d’altra manera, d’un venedor ambulant anomenat Lécuyer, dos exemplars de Le Christianisme dévoilé, i n’havia venut un al seu mestre. Aquest el porta al tinent de policia. El venedor, la seua dona i l’aprenent són arrestats i posats a la picota, fuetejats i marcats; i l’aprenent condemnat a nou anys de galeres, el venedor a cinc anys i la dona a l’hospici per tota la vida.

La crítica contemporània no va ser, però, unànimement favorable amb la primera obra personal del baró. Voltaire escrivint a Mme. de Saint-Julien el desembre de 1766 comenta:

Em feu saber que en el vostre cercle m’atribueix Le Christianisme dévoilé del difunt senyor Boulanger, però us assegure que la gent que està ben assabentada no me l’atribueix pas. Confesse amb vós que a l’obra hi ha claredat, calor i algunes vegades eloqüència, però està plena de repeticions, de negligències, de faltes contra la llengua, i estaria ben disgustat d’haver-la fet, no solament com a acadèmic, sinó com a ﬁlòsof i encara més com a ciutadà. [...] És completament oposat als meus principis. Aquest llibre condueix a un ateisme que deteste. Sempre he vist l’ateisme com la major desviació de la raó, perquè es tan ridícul dir que l’ordre del món no prova pas [l’existència d’]un suprem artista, com ho seria dir que un rellotge no prova la d’un rellotger.

Hi afegia que havia escrit als marges del seu exemplar de Le Christianisme dévoilé un munt d’observacions que demostraven que «l’autor s’havia equivocat sobre els fets més essencials». Les crítiques de Voltaire arriben també a les conseqüències polítiques de la teoria d’Holbach; opina que aquestes idees són essencialment anarquistes i perilloses per a la societat, però tampoc fa una anàlisi acurada del text, més aviat el despatxa amb poques línies.

Trobem una crítica més estudiada sobre l’opuscle d’Holbach a la Correspondència literària de Grimm, que per l’agost del 1763 comentava amb justesa:

Hi ha un llibre intitulat Le Christianisme dévoilé [...], per M. Boulanger. Es veu de seguida que li han donat aquest títol per fer parella amb L’Antiquité dévoilée, però no cal ser molt expert per copsar que aquestes dues obres no han sortit de la mateixa ploma. [...] D’on ve, doncs? Per Déu que m’emprenyaria saber-ho, i crec que l’autor ha fet bé de no incloure ningú en el seu secret. És el llibre més agosarat i el més terrible que haja mai aparegut enlloc. El prefaci consisteix en una carta on l’autor examina si la religió és realment necessària o solament útil per al manteniment o per a l’ordre dels imperis, i si convé respectar-la sota aquest punt de vista. Com en conclou que no, emprèn en conseqüència la tasca de provar, amb la seua obra, l’absurditat i la incoherència del dogma cristià i de la mitologia que en resulta, i la inﬂuència d’aquesta absurditat sobre els caps i les ànimes.

Grimm divideix l’obra d’Holbach en tres parts, la primera tractaria de demostrar la inutilitat de la religió i l’absurditat del dogma cristià; la segona consistiria a provar que la moral cristiana no té cap superioritat sobre la resta de religions del món, i que en el cas concret del cristianisme, només és adequada per a exaltats que no compleixen els seus deures cívics amb la societat, i la tercera part pretén demostrar que la religió cristiana ha tingut els efectes polítics més funestos i que el gènere humà li deu totes les desgràcies que ha suportat en els darrers divuit segles.

Si aquesta divisió que fa Grimm és força ajustada, també la crítica que fa de l’estil de l’autor té un aire d’equanimitat:

Aquest llibre està escrit amb més vehemència que no pas veritable eloqüència; arrossega. L’estil és castigat i correcte, encara que una mica dur i eixut; el to és greu i sostingut. No s’hi aprèn res de nou, i tanmateix absorbeix i interessa. Malgrat la seua increïble temeritat, no es pot negar a l’autor la qualitat d’home de bé profundament interessat per la felicitat de la seua espècie i per la prosperitat de les societats; però crec que les bones intencions serien una salvaguarda ben feble contra els manaments i les requisitòries.

Però no tots els lectors de Le Christianisme dévoilé tenien una opinió tan moderada. L’Església va reaccionar amb rapidesa i vehemència, davant d’un atac que considerava perillós. A més de promoure una recerca al Parlament de París per esbrinar l’autor de l’obra, l’abbé Bergier (1718-1790), conegut polemista que s’oposava a la ﬁlosoﬁa il·lustrada, va ser l’encarregat de redactar una contestació formal: Apologie de la religion chrétienne contre l’auteur du Christianisme dévoilé, que aparegué a París el 1769 i va conèixer una segona edició el 1771. Aquest llarg treball –més de vuit-centes pàgines, en dos volums– repassa de manera exhaustiva els capítols de l’obra d’Holbach i s’esforça per desactivar les opinions de l’autor, sense deixar d’atacar tot el conjunt de pensadors que promovien aquelles llums que a judici de l’abbé Bergier havien fet d’aquell segle el més tenebrós de la història. El capítol XVI de l’Apologie, el darrer de l’obra, es tanca amb una profecia que no trigaria a veure’s desmentida pels fets:

Tenim segurs garants de les nostres esperances: en tant que l’augusta sang de sant Lluís s’assega al tron, no hi haurà cap revolució a témer, ni en la religió ni en la política. La religió cristiana fundada sobre la paraula de Déu... triomfarà sobre els nous ﬁlòsofs. Déu, que vetlla per la seua obra, no té necessitat de les nostre febles mans per sostenir-la.

La revolució de 1789 –que Holbach no va arribar a veure consolidada, perquè va morir aquell mateix any– escampà per tot Europa els ideals de llibertat individual, de tolerància i de respecte que els ﬁlòsofs del segle XVIII s’havien esforçat, amb tots els seus defectes, per enunciar. Però la tasca no era gens fàcil; encara avui les «llums» de la raó no han arribat a tots els racons i en molts casos lluiten aferrissadament amb prejudicis i creences que de vegades semblen reviscolar amb intensitat.

El revifament de les actituds religioses en les societats actuals és un fet discutit, perquè no signiﬁca que els continguts doctrinals de les velles confessions hagen recuperat força i validesa, ans al contrari, les propostes de la fe i les plantejaments seculars cada vegada semblen més separats. A què és degut, doncs, aquest relatiu renaixement del fanatisme religiós, que veiem avui en persones de confessions i pobles diversos? Aquesta revitalització només troba explicació en termes de psicologia individual i social, en funció de la pregona deslegitimació de les estructures de poder tradicionals, que ha alterat l’estabilitat dels marcadors econòmics, socials i culturals que delimiten els canals de l’activitat quotidiana de la persona.

Tal com la secularització progressiva de les societats industrials va comportar la deslegitimació de les estructures tradicionals de poder –que descansaven sobre sancions religioses i sobre monarquies divines–, i les va substituir per la representació democràtica, actualment la insatisfacció continuada de les esperances d’una distribució més equitativa de la riquesa i d’una extensió dels drets humans han conduït a la invalidació del consens que existia sobre la capacitat del sistema democràtic per organitzar la societat i dotar de sentit les institucions; ho veiem sobretot en les societats postcolonials, però també entre els més desfavorits de la vella Europa i dels Estats Units. «Tornar a Déu», en aquesta situació d’indeﬁnició, és una via ràpida per intentar restaurar d’alguna manera l’estabilitat social i generar sentiments de seguretat i de solidaritat. No és sorprenent, en aquest context, que aquesta nova religiositat estiga en molts casos profundament separada de la pròpia doctrina religiosa de cada corrent. El pensament cientíﬁc ha desautoritzat una bona part de les premisses de la religiositat, de manera que avui són majoria els que –bo i considerant-se persones creients– només participen de manera emocional en la idea d’una divinitat, allunyant-se instintivament d’uns dogmes que l’avanç de les ciències i del pensament racional ha fet inversemblants, i d’uns continguts morals que la societat ha superat ja fa temps.

En aquest context actual el pensament d’Holbach troba el seu lloc i la seua vigència, des del moment que ataca la causa psicològica del manteniment de la idea religiosa, el temor i la inseguretat. Per a Holbach, és l’existència del mal en la natura allò que ha creat les supersticions i les idees religioses. El mal –el dolor, la mort, la malaltia, és a dir, el mal com a impediment tangible de la felicitat– existeix, però té una funció necessària, perquè impulsa la humanitat a transformar-se i a progressar. La religió és un entrebanc al progrés, perquè oculta les veritables causes naturals del mal, i manté l’home en una temença contínua de la mort. Només l’estudi i l’educació permeten l’home d’atènyer l’objectiu ﬁnal que la natura ens proposa, la felicitat en aquest món. La virtut, la moral naixen forçosament de la vida en societat, que només és l’acceptació d’un pacte de convivència i de mútua ajuda, no sobre la base d’uns premis que veurem en l’altra vida, sinó mercè a les necessitats d’autoconservació de les persones assenyades.

Un fet que sorprèn en l’obra d’Holbach, que comparteix aquest tret amb gairebé la totalitat dels escriptors il·lustrats, és el seu ferotge antisemitisme. Holbach, que era partidari de l’emancipació de les minories, que havia saludat la independència dels Estats Units d’Amèrica, i que parlava de l’esclavitud com d’una taca per a l’espècie humana, ompli, tanmateix, nombroses pàgines de la seua obra amb desqualiﬁcacions generals al poble jueu, que caracteritza com el «més ignorant, el més estúpid, el més abjecte», «cegament lligat a les seues supersticions». El sentit d’aquest menyspreu és difícil de copsar, perquè té diverses fonts: hi ha per un costat la lluita contra el poder de l’Església i la seua inﬂuència en les consciències. Els homes de la Il·lustració, coneixent tot allò que el cristianisme deu al judaisme, veuen en aquest l’origen de la situació present. Desqualiﬁcar el poble jueu signiﬁca, doncs, desqualiﬁcar les bases del cristianisme. Per un altre costat trobem la inﬂuència de l’antisemitisme antic. L’animositat dels autors romans contra els jueus –únic poble que no va plegar-se al seu poder– se centrava sobretot en el rebuig dels jueus a acceptar el sistema religiós i de valors del món grecoromà; els qualiﬁcatius de «supersticiosos», «bàrbars», «perillosos» apareixen en gairebé tots els escriptors que en parlen. Els pensadors il·lustrats, que estaven penetrats de cultura antiga, a la qual adjudicaven més valor que a la tradició cristiana, van heretar, naturalment, aquesta visió del poble jueu, que es va convertir en les seues obres en paradigma de la ignorància, la superstició i l’obcecament, és a dir, en allò més contrari possible a l’esperit de les Llums. L’antisemitisme d’Holbach té més aviat un component actitudinal que no pas racial. La crítica del comportament dels jueus s’estén també amb els mateixos qualiﬁcatius al fanatisme dels cristians, als seus màrtirs, a les guerres de religió modernes. Amb tot, aquest tret del pensament d’Holbach, compartit amb la majoria dels grans personatges de la Il·lustració, és l’origen d’un cert antisemitisme «d’esquerres» que encara avui apareix en l’anàlisi del conﬂicte araboisraelià per part d’alguns representants del pensament progressista.

En deﬁnitiva, Holbach, al seu El cristianisme sense vels, porta a debat qüestions tan actuals com el valor cívic de l’educació laica, la responsabilitat de l’Estat en l’educació per a la ciutadania, la necessitat de tolerància religiosa o la separació del sentiment religiós de la pràctica política, oposta a la tradicional unió del tron i l’altar. Les seues opinions, expressades amb valentia, simplicitat i amb sincer abrandament, no han perdut gens de vigència en el món actual.

Josep Lluís Teodoro

Bibliograﬁa bàsica

KORS, Alan (1976): D’Holbach’s Coterie, Princeton, Princeton University Press.

LADD, Everett C., Jr. (1962): «Helvetius and d’Holbach», Journal of the History of Ideas 23 (2), pp.

221-238.

PEARSON CUSHING, M. (2002): Baron d’Holbach: A Study of Eigtheenth Century Radicalism in France (e-text, www.blackmask.com).

VERCRUYSSE, J. (1971): Bibliographie descriptive des écrits du baron d’Holbach, París.

Paul Thiry d’Holbach

EL CRISTIANISME SENSE VELS,

O EXAMEN DELS PRINCIPIS I DELS EFECTES DE LA RELIGIÓ CRISTIANA

Pel difunt Sr. Boulanger

La superstició és un error de bojos: té por d’aquells que hauria d’estimar, ofèn aquells que honora; quina diferència hi ha, doncs, entre negar els déus o deshonorar-los?

Sèn. Ep. 123, 16

PREFACI

Carta de l’autor

Accepte, senyor, amb reconeixement, les observacions que m’envieu sobre la meua obra. Si bé sóc sensible als elogis que us digneu a fer-me, estime massa la veritat per a sorprendre’m de la franquesa amb què em proposeu les vostres objeccions; les trobe prou greus per merèixer tota la meua atenció. Seria mostrar-se ben poc ﬁlòsof no tenir el valor de veure que contradiuen les meues opinions. No som pas teòlegs, les nostres baralles són de mena d’acabar amigablement; no cal que s’assemblen gens a les dels apòstols de la superstició, que només busquen sorprendre’s mútuament amb arguments capciosos i que, a expenses de la bona fe, mai no lluiten sinó per defensar la causa de la seua vanitat i de la seua pròpia tossuderia. Desitgem tots dos el bé del gènere humà, busquem la veritat; no podem, una volta admès això, estar mancats d’acord.

Comenceu per admetre la necessitat d’examinar la religió i de sotmetre les seues opinions al tribunal de la raó; estareu d’acord en el fet que el cristianisme pot suportar aquest examen, i que als ulls del seny no semblarà sinó un conglomerat d’absurditats, de faules desembastades, de dogmes insensats, de cerimònies puerils, de nocions manllevades als caldeus, als egipcis, als fenicis, als grecs i als romans. En una paraula, confesseu que aquest sistema religiós no és més que el producte informe de gairebé totes les antigues supersticions engendrades pel fanatisme oriental i diversament modiﬁcades per les circumstàncies, els temps, els interessos, els capricis o els prejudicis d’aquells que més tard han presumit d’inspirats, d’enviats de Déu o d’intèrprets de les seues noves voluntats.

Tremoleu pels horrors que l’esperit intolerant dels cristians els ha fet cometre cada vegada que han tingut el poder, veieu que una religió fundada sobre un Déu sanguinari no pot ser sinó una religió de sang, gemegueu per aquest deliri que s’apodera des de la infantesa de l’esperit dels prínceps i dels pobles i els torna igualment esclaus de la superstició i dels seus capellans, els impedeix conèixer els seus veritables interessos, els torna sords a la raó i els separa dels grans objectius que els haurien d’ocupar.

Reconeixeu que una religió basada en la rauxa o en la impostura no pot tenir principis segurs, ha de ser una font contínua de disputes, ha d’acabar sempre per causar disturbis, persecucions, devastacions, sobretot quan el poder polític es crega indispensablement obligat a entrar en les seues querelles. En deﬁnitiva, estareu d’acord que un bon cristià que segueix literalment la conducta que l’Evangeli li prescriu com la més perfecta, no coneix en aquest món cap de les relacions sobre les quals es fonamenta la veritable moral, i només pot ser un misantrop inútil, si està mancat d’energia, o no és sinó un fanàtic turbulent, si té l’ànim escalfat.

Després d’aquesta confessió, com podria ser que jutgésseu la meua obra perillosa? M’heu dit que el savi ha de pensar per ell mateix, que cal una religió, bona o dolenta, per al poble, que aquesta és un fre necessari per als esperits simples i matussers, que sense ella ja no tindrien motiu per abstenir-se del crim i del vici. Considereu la reforma dels prejudicis religiosos com a cosa impossible, jutgeu que els prínceps, que són els únics que la podrien realitzar, estan massa interessats a mantenir els seus súbdits en una ceguesa de la qual se n’aproﬁten. Aquestes són –si no m’equivoque– les objeccions més fortes que m’heu fet; vaig a provar de contestar-les.

En primer lloc, jo no crec que un llibre puga ser perillós per al poble. El poble no llegeix més que no raona, no en té ni el lleure ni la capacitat; per altra banda, no és la religió, sinó la llei la que conté la gent del poble, i si un insensat els digués de robar o d’assassinar, el cadafal els advertiria de no fer-ho. A més a més, si per casualitat hi hagués entre el poble un home en situació de llegir una obra ﬁlosòﬁca, és segur que aquest home no seria per regla general un criminal temible.

Els llibres només estan fets per aquella part d’una nació les circumstàncies, l’educació i els sentiments de la qual la posen per damunt del crim. Aquesta porció il·lustrada de la societat, que governa l’altra, llegeix i jutja les obres: si contenen màximes falses o perjudicials, són ben aviat condemnades a l’oblit o lliurades a l’execració pública; si contenen veritats, no han de córrer cap perill. Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones illustrades son sempre amigues del repòs.

Vós no ﬁgureu, senyor, entre aquells pensadors pusil·lànimes, que creuen que la veritat siga capaç de perjudicar; aquesta no perjudica sinó a aquells que enganyen els homes, i serà sempre útil a la resta del gènere humà. Tot us haurà dut des de fa llarg temps a la convicció que tots els mals amb què la nostra espècie es veu aﬂigida només provenen dels nostres errors, dels nostres interessos mal entesos, dels nostres prejudicis, de les idees falses que apliquem als objectes.

En efecte, per poca seguida que hom tinga en el seu esperit, és fàcil de veure que són particularment els prejudicis religiosos els que han corromput la política i la moral. No són les idees religioses i sobrenaturals les que van fer que els sobirans fossen contemplats com a déus? És la religió la que va fer brollar els dèspotes i els tirans; aquests van fer lleis dolentes,1 el seu exemple va corrompre la noblesa, els nobles corromperen els pobles, els pobles viciats esdevingueren esclaus dissortats, ocupats a perjudicar-se per complaure la noblesa i per eixir de la misèria. Els reis van ser tinguts per imatges de Déu; van ser absoluts com ell, van determinar què era just i injust; llurs voluntats santiﬁcaren sovint l’opressió, la violència, la rapinya; i va ser per baixesa, per vici i per crims que hom en va obtenir favor. És així com les nacions s’han omplert de ciutadans perversos, que, sota uns caps corromputs per les nocions religioses, s’han fet contínuament una guerra oberta o clandestina, i no han tingut cap motiu per practicar la virtut.

En societats així constituïdes, què pot fer la religió? Els seus terrors llunyans, les seues promeses inefables, han impedit mai als homes lliurar-se a les seues passions, o cercar la felicitat per vies més fàcils? Aquesta religió, ha inﬂuït sobre els costums dels sobirans, que li deuen el seu poder diví? No veiem els prínceps, plens de fe, emprendre a cada moment les més injustes guerres, prodigar inútilment la sang i els béns dels seus súbdits, arrencar el pa de la mà del pobre per augmentar els tresors del ric insaciable, permetre i àdhuc ordenar el robatori, les concussions o les injustícies?

Aquesta religió, que tants sobirans consideren el suport del seu tron, els fa més humans, més regulats, més temperants, més castos, més ﬁdels als seus juraments? Ai las!, per poc que consultem la història, veurem sobirans ortodoxos, plens de zel i religiosos ﬁns a l’escrúpol, que són al mateix temps uns perjurs, uns usurpadors, uns adúlters, uns lladres, uns assassins, homes que actuen com si no tinguessen cap temor d’aquell Déu que honoren només de boca. Entre els cortesans que els envolten, veurem una aliança continuada entre cristianisme i crim, entre devoció i iniquitat, entre fe i vexacions, entre religió i traïcions. Entre els sacerdots d’un Déu pobre i cruciﬁcat, que fonamenten la seua existència en la religió, que pretenen que sense ella no hi pot haver cap moral, no veiem regnar l’orgull, l’avarícia, la lubricitat, l’esperit de dominació i de venjança?2 Les seues contínues predicacions, reiterades després de tants segles, són veritablement útils? Canvien els cors dels pobles que les escolten? Segons que admeten aquests mateixos doctors, aquestes conversions són molt rares; viuen sempre en el pòsit dels segles, la perversitat humana augmenta cada dia, i cada dia declamen contra els vicis i els crims, que el costum autoritza, que el govern encoratja, que l’opinió afavoreix, que el poder recompensa, i que cadascú està interessat a cometre, sota pena de ser dissortat.

Així, segons que confessen els seus mateixos ministres, la religió, els preceptes de la qual han estat inculcats des de la infantesa i es repeteixen sense pausa, no pot res contra la depravació dels costums. Els homes deixen tothora de banda la religió, des del moment que aquesta s’oposa als seus desitjos; no l’escolten sinó quan afavoreix les seues passions, quan concorda amb el seu temperament i amb les idees que es fan de la felicitat. El llibertí es burla quan aquesta condemna els seus excessos, l’ambiciós la menysprea quan posa límits als seus desitjos, el gasiu no l’escolta quan li diu d’escampar els seus favors, els cortesà riu de la seua simplicitat, quan li ordena de ser franc i sincer. D’altra banda, el sobirà és dòcil a les seues lliçons quan li diu que ell és la imatge de la divinitat, que ha de ser absolut com ella, que és el propietari de la vida i dels béns dels seus súbdits, que ha d’exterminar-los quan no pensen com ell. El biliós escolta àvidament els preceptes del seu capellà quan aquest li ordena d’odiar, el venjatiu l’obeeix quan li permet venjar-se ell mateix, sota pretext de venjar el seu Déu. En una paraula, la religió no canvia res de les passions dels homes, que només l’escolten quan parla a l’uníson dels seus desigs; només els canvia en el llit de mort, llavors el canvi és inútil per a la societat, i el perdó del cel, que hom promet al penediment infructuós dels moribunds, encoratja els vius a persistir en el desordre ﬁns al darrer moment.

Debades la religió predica la virtut, quan aquesta virtut esdevé el contrari dels interessos dels homes o no els condueix a res. No es poden donar costums a una nació el sobirà de la qual no té ell mateix ni costums ni virtut, on els nobles consideren aquesta virtut com una feblesa, on els capellans la degraden amb la seua conducta, on l’home del poble, malgrat les be-lles arengues dels predicadors, s’adona que, per eixir de la misèria, cal prestar-se als vicis dels qui són més poderosos que ell. En les societats constituïdes així, la moral no és més que una especulació estèril, adequada a exercitar l’esperit, sense inﬂuir en la conducta de ningú, llevat d’un petit nombre d’homes el temperament dels quals els ha tornat moderats i contents de la seua sort.

Tots els que vulguen fer fortuna o tornar més dolç el seu destí, es deixaran arrossegar pel corrent general, que els obligarà a salvar els obstacles que la consciència els oposa. No és, doncs, el sacerdot, és el sobirà aquell que pot establir els costums d’un Estat. Ha de predicar amb l’exemple, ha d’espantar el crim amb càstigs, ha d’invitar a la virtut amb recompenses, ha de vetllar sobretot per l’educació pública, per tal que només se sembren en el cor dels seus súbdits les passions útils a la societat. Entre nosaltres, l’educació no preocupa a la política, que mostra la més pregona indiferència sobre l’objecte més essencial per a la felicitat dels estats. En gairebé tots els pobles moderns, l’educació pública es limita a ensenyar llengües inútils per a la major part dels qui les aprenen; en comptes de moral, hom inculca als cristians les faules meravelloses i els dogmes inconcebibles d’una religió completament oposada a la recta raó; des del primer pas que fa el noi en els seus estudis, hom li ensenya que ha de renunciar al testimoni dels seus sentits, sotmetre la seua raó –que se li descriu com una guia inﬁdel–, i remetre’s cegament a l’autoritat dels seus mestres. Però qui són aquests mestres? Són capellans interessats a mantenir l’univers en unes opinions els fruits de les quals només ells poden recollir. Aquests pedagogs mercenaris, plens d’ignorància i de prejudicis, estan rarament al nivell de la societat. Les seues ànimes abjectes i encollides, són capaces d’instruir els seus alumnes d’allò que elles mateixes ignoren? Uns pedants, envilits als ulls mateixos d’aquells que els han conﬁat els seus infants, estan en situació d’inspirar als seus alumnes el desig de la glòria, de la noble emulació, els sentiments generosos, que són la font de totes les qualitats útils a la república? Els ensenyaran a estimar el bé públic, a servir la pàtria, a conèixer els deures de l’home i del ciutadà, del pare de família i dels infants, dels senyors i dels servidors? No, sens dubte; de les mans d’aquests guies ineptes i menyspreables només veiem sortir ignorants supersticiosos, els quals, si han aproﬁtat les lliçons que han rebut, no saben res de les coses necessàries per a la societat de la qual es convertiran en membres inútils. A qualsevol lloc que dirigim les nostres mirades, veurem l’estudi de les qüestions més importants per a l’home totalment negligit.

La moral, sota la qual incloc també la política, no compta gairebé per a res en l’educació europea; l’única moral que s’ensenya als cristians és aquesta moral exaltada, impracticable, contradictòria, incerta, que veiem continguda a l’Evangeli, que només aproﬁta –crec que ho he demostrat– per degradar l’esperit, per tornar la virtut odiosa, per formar esclaus abjectes, per destruir l’energia de l’ànima; o bé, si se sembra en esperits ardents, només engendra fanàtics turbulents, capaços de destruir els fonaments de les societats. Malgrat la inutilitat i la perversitat de la moral que el cristianisme ensenya als homes, els seus partidaris gosen dir-nos que sense religió no es poden tenir bons costums. Però, que és tenir costums, en el llenguatge dels cristians? És pregar sense aturador, és freqüentar els temples, és fer penitència, és abstenir-se dels plaers, és viure recollit i retirat. Quin bé resulta per a la societat d’aquestes pràctiques, que hom pot observar sense tenir una ombra de virtut? Si costums d’aquesta mena condueixen al cel, són ben inútils a la terra. Si això són les virtuts, cal reconèixer que sense religió no hi ha virtuts. Però, d’altra banda, es pot observar ﬁdelment tot allò que recomana el cristianisme sense tenir cap de les virtuts que la raó ens mostra com a necessàries per al sosteniment de les societats polítiques. Cal, doncs, distingir bé la moral religiosa de la moral política: la primera fa els sants, l’altra els ciutadans; l’una fa uns homes inútils o ﬁns i tot perjudicials per al món, l’altra ha de tenir per objecte formar membres útils per a la societat, actius, capaços de servir-la, que complesquen els deures d’esposos, de pares, d’amics, d’associats, independentment de quines siguen les seues opinions metafísiques, les quals –per més que diga la teologia– són força menys segures que les regles invariables del seny.

De fet, és cert que l’home és un ésser social, que en totes les coses busca la felicitat, que fa el bé quan hi troba el seu interès, que només és dolent tan sovint pel fet que sense ser-ho es veuria obligat a renunciar al seu benestar. Admès això, que l’educació ensenye als homes a conèixer les relacions que existeixen entre ells, i els deures que deriven d’aquestes relacions; que el govern, amb ajut de les lleis, de les recompenses i de les penes, conﬁrme les lliçons donades per l’educació; que la felicitat acompanye les accions útils i virtuoses; que la vergonya, el menyspreu i la punició castiguen el crim i el vici: llavors els homes tindran una moral humana, fonamentada en la seua pròpia natura, en les necessitats de les nacions, en interès dels pobles i d’aquells que els governen. Aquesta moral, independent de les nocions sublims de la teologia, potser no tindrà res en comú amb la moral religiosa, però la societat no perdrà res amb aquesta darrera moral, que, com s’ha provat, s’oposa a cada moment a la felicitat dels estats, al repòs de les famílies i a la unió dels ciutadans.

Un sobirà, a qui la societat ha conﬁat l’autoritat suprema, té a les mans els grans mòbils que actuen sobre els homes; té més poder que els déus per establir i reformar els costums. La seua presència, les seues recompenses, les seues amenaces..., què dic? Una sola mirada seua és molt més poderosa que tots els sermons dels capellans. Els honors d’aquest món, les dignitats, les riqueses, actuen molt més fortament sobre els més religiosos dels homes que totes les esperances pomposes de la religió. El cortesà més devot té més por del seu rei que no pas del seu Déu; és, doncs, el sobirà qui ha de predicar, és a ell a qui correspon reformar els costums: seran bons quan el príncep siga ell mateix bo i virtuós, quan els ciutadans reben una educació honesta, que, inspirant-los de bon començament uns principis virtuosos, els habitue a honorar la virtut, a detestar el crim, a menysprear el vici, a témer la infàmia. Aquesta educació no serà infructuosa, des del moment que continuats exemples provaran als ciutadans que és gràcies als talents i a les virtuts que s’atenyen els honors, el benestar, les distincions, la consideració, el favor, i que el vici només condueix al menyspreu i a la ignomínia. És al capdavant d’una nació criada en aquests principis que un príncep il·lustrat serà realment gran, poderós i respectat. Les seues predicacions seran més efectives que no les d’aquells capellans que, des de fa tants segles, declamen inútilment contra la corrupció pública.3

Si els capellans han usurpat al poder sobirà el dret d’instruir els pobles, que aquest reprenga els seus drets, o almenys que no tolere que gaudesquen de manera exclusiva de la llibertat per reglamentar els costums de les nacions i per parlar-los de moral; que la monarquia reprimesca aquests mateixos capellans quan ensenyen màximes visiblement perjudicials per al bé de la societat. Que ensenyen, si els agrada, que el seu Déu es transforma en pa, però que no ensenyen mai que cal odiar o destruir aquells que refusen de creure aquest misteri inefable. Que en la societat cap inspirat tinga la facultat d’alçar els súbdits contra l’autoritat, de sembrar la discòrdia, de trencar els lligams que uneixen els ciutadans entre ells, de torbar la pau pública per les seues opinions. El sobirà, quan vulga, podrà contenir el mateix sacerdoci. El fanatisme és vergonyós quan es veu mancat de suport: el mateixos capellans esperen del príncep els objectes del seu desig, i la majoria d’ells estan sempre disposats a sacriﬁcar-li els pretesos interessos de la religió i de la consciència quan consideren aquest sacriﬁci necessari per a la seua fortuna.

Si em diuen que els prínceps es creuran sempre interessats a mantenir la religió i controlar els seus ministres, si més no per política, ﬁns i tot estant interiorment desenganyats, respondré que és fàcil de convèncer els sobirans per una pila d’exemples que la religió cristiana ha estat cent vegades perjudicial a altres semblants a ells, que el sacerdoci ha estat i serà sempre el rival de la reialesa, que els sacerdots cristians són per essència els súbdits menys submisos; respondré que és fàcil fer notar a tot príncep il·lustrat que el seu veritable interès és comandar uns pobles feliços, que és del benestar que ell els procura d’on dependrà la seua seguretat i la seua grandesa; en una paraula, que la seua felicitat està lligada a la del seu poble, i que al capdavant d’una nació composta de ciutadans honestos i virtuosos serà molt més fort que al capdavant d’un ramat d’esclaus ignorants i corromputs als quals és obligat enganyar per poder-los contenir, i als quals cal omplir de mentides per arribar al que hom pretén.

Així doncs, no perdem l’esperança que algun dia la veritat s’obrirà pas ﬁns al tron. Si les llums de la raó i de la ciència troben tantes diﬁcultats per arribar als prínceps és perquè els capellans interessats i els cortesans famèlics intenten retenir-los en una perpètua infantesa, els mostren el poder i la grandesa en quimeres i els desvien dels objectius necessaris per a la seua veritable felicitat. Tot sobirà que tinga el valor de pensar per ell mateix, veurà que el seu poder serà sempre inestable i precari, mentre únicament trobe suport entre els fantasmes de la religió, els errors dels pobles i els capricis del sacerdoci. Veurà els inconvenients d’una administració fanàtica, que ﬁns ací només ha format ignorats presumptuosos, cristians obstinats i sovint turbulents, ciutadans incapaços de servir l’Estat, pobles imbècils, disposats a rebre els estímuls d’uns guies que els perden; veurà els recursos immensos que posarien en les seues mans els béns llargament usurpats a la nació per uns homes inútils, que sota pretext d’instruir-la, l’enganyen i la devoren.4 En comptes d’aqueixes institucions religioses, de les quals el sentit comú s’avergonyeix, que només han servit per recompensar la peresa, per mantenir la insolència i el luxe, per afavorir l’orgull sacerdotal, un príncep ferm i savi establirà unes institucions útils a l’Estat, adequades per fer brostar els talents, per formar el jovent, per recompensar els serveis i les virtuts, per consolar els pobles, per crear ciutadans.

Presumesc, senyor, que aquestes reﬂexions em disculparan als vostres ulls. Únicament pretenc l’atenció d’aquells que es creuen interessats en els mals dels seus conciutadans; no són ells els que busque convèncer: no és possible provar res a uns homes viciosos i desenraonats. Tinc la gosadia d’esperar que deixareu de considerar perillós el meu llibre i totalment quimèriques les meues esperances. Molts homes sense costums han atacat la religió perquè contrariava les seues inclinacions, molts savis l’han menyspreada perquè els semblava ridícula, moltes persones l’han contemplada amb indiferència, perquè no han advertit els seus veritables inconvenients: com a ciutadà, jo l’ataque perquè em sembla perjudicial per a la felicitat de l’Estat, enemiga dels progressos de l’esperit humà, oposada a la sana moral, de la qual els interessos de la política no poden mai separar-se. Només em queda dir-vos, amb un poeta enemic, com jo, de la superstició:

si tibi vera videntur,

dede manus, et si falsa est, accingere contra.

Lucreci, De rerum natura II,

Sóc, senyor ..... etc.

París, 4 de maig del 1758.

1 He exposat aquesta veritat amb tota claredat en les meues Recerques sobre l’origen del despotisme oriental.

2 Quan ens queixem dels desordres dels capellans, ens tanquen la boca dient-nos «cal fer el que diuen, no el que fan». Quina conﬁança podríem tenir en uns metges que, quan pateixen els mateixos mals que nosaltres, no es volen servir mai dels remeis que ells mateixos prescriuen?

3 Quintilià diu: «Quidquid principes faciunt, praecipere videtur». Els prínceps sembla que ordenen de fer tot allò que ells mateixos fan.

4 Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.