Kitabı oku: «Homes en la meva situació»

Segona part
2

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig agafar el bus per anar de nit al centre a vagar pels carrers i entrar als bars, a les tavernes i als cafès, però devia ser poc després que la Turid marxés, el més probable és que fos el mateix mes, i per tant, ben bé un any després que el ferri s’incendiés amb els meus éssers estimats a bord, tal com van dir al Dagsrevyen: els seus éssers estimats van morir cremats en un ferri, a dins d’una cabina, en un passadís, van desaparèixer al fons del mar, les seves vides van acabar no gaire lluny d’un duty-free.

El que recordo és que anava assegut al seient de sempre, al fons de tot de l’autobús, venint de Bjølsen, al districte de Sagene, vestit amb les meves millors gales, que eren el tabard, el vell de sempre però amb uns botons de llautó que havia comprat nous, amb fil i agulla, a una senyora molt sol·lícita de la Casa dels Botons darrere el Parlament, i els botons estaven brunyits i tenien una àncora gravada. Duia un mocador groc al coll, amb el nus a la nuca, i uns pantalons atemporals, discrets, de campana per ressaltar-ne el caràcter mariner. Acabat de dutxar, amb els cabells ben nets, estava disposat a recuperar tot el que havia perdut, fos el que fos, tenia trenta-vuit anys i tot se m’havia volatilitzat, no em quedava res.

Ja era la tardor, o alguna cosa semblant que costava de definir. En tot cas, feia fred. A la parada del bus, a sota de casa meva, em vaig aixecar el coll del tabard per protegir-me del vent del nord, però no bufava vent del nord, no feia gens de vent, era només que tenia la sensació que aquell dia tocava fer-ho, i no cal dir que així feia molta més patxoca.

En baixar del bus, al final de Storgata, el cel era negre damunt de la ciutat però els aparadors estaven plens de llum, els fanals il·luminaven els carrers, i pels carrers les dobles vies brillants del tramvia lliscaven com argent viu entre les llambordes, per l’asfalt, i els rètols de neó eren un esclat de groc damunt la porta de la llibreria i la sabateria, esclats de vermell i de blau en l’aire humit i enganxifós d’Oslo, cada gota de plugim tenyida i els colors invertits a les voreres humides, i en l’espai entre els edificis, gairebé sadoll de tan ple, l’aire es notava més fred a les galtes ara que hi passava a peu, embolcallat amb l’escalfor del tabard, per davant del Strøget, pel passatge de l’Òpera, amb les mans que m’omplien les butxaques, i just allà, en el moment de girar-me per fer un cop d’ull a l’interior d’aquell edifici tan gran però no gaire bonic, em vaig adonar que no ho havia fet mai tot sol, que aquest trajecte sempre l’havia fet amb la Turid quan quedàvem amb altres joves que coneixíem, comunistes i poetes, sindicalistes, soldadors i torners de les drassanes Aker i dels tallers Myra, per prendre una cervesa i discutir sobre política i literatura al Cordial, al Dovrehallen, al Lompa, locals així, fins i tot després de tenir les nenes. Però la cosa es va anar perdent a poc a poc. La Turid se’n va desentendre i va fer nous amics que no van arribar a ser meus, i durant l’últim any jo no havia baixat a ciutat més que comptades vegades per sopar amb l’Audun, el meu company d’armes del barri de Veitvet, i encara menys per trobar-me amb un o dos amics que només eren meus, o que ho havien sigut abans que la Turid i jo fóssim parella. Però sovint la cosa no sortia gaire bé. Jo estava massa desficiat, no sabia estar-me quiet i sempre havia de disculpar-me i sortir abans que acabés la vetllada, i no s’ho prenien gens bé.

En tot cas, ara no tenia ganes d’estar amb cap d’ells, amb la Turid segur que no, amb els altres tampoc, ni tan sols amb l’Audun, i això em donava una sensació de temeritat. Estar sol en un pis era una cosa, al meu pis, envoltat de les meves coses, els lloms dels llibres, els quadres a les parets, el buda de l’escriptori i un ganivet al sofà, o en un autobús o al metro amb la bossa del meu pare i a la falda un recull del poeta xinès Du Fu de fa més de mil anys, una edició antiga de la PAX, o potser les Històries de calendari de Bertolt Brecht, en aquest cas una de les primeres edicions de Lanterne; i una altra cosa era sortir al món, allà on el sostre s’obre i les parets cauen i la ciutat entra en tromba a dins teu. Era arriscat, però sincerament, si la cosa es torçava, era tan fàcil com trobar un taxi i tornar a casa en quinze o vint minuts, abans que em dominés el pànic. Pitjor hauria sigut a San Francisco, a Berlín o a Londres. Allà, aquest taxi no hi era.

Però Oslo era la meva ciutat i sabia que tot aniria bé.

Primer vaig entrar al Cordial, al capdamunt del carrer, davant de la Hornaas Musikk, amb les guitarres resplendents i mudes, gairebé misterioses per a mi, arrenglerades a l’aparador. Però a dins del bar hi havia massa gent coneguda, els recordava perfectament, treballaven als transports públics, a la companyia ferroviària, havien sigut amics meus i feia deu anys o més que venien a aquest local, les veus, ho notava per les rialles i el xivarri, s’havien tornat més greus des de l’última vegada. Molts d’ells eren del Clanen, el club de seguidors del Vålerenga, tal com havia de ser, jo també era del Vålerenga, de tota la vida, havia nascut en aquest barri i m’hi havien batejat, abans de la guerra el meu pare havia jugat al segon equip i més tard a l’equip dels iaios, com en deien ells, jugaven al costat de l’església de Vålerenga i era amic de les velles glòries, en Tippen Johansen, Kiter, you name them, i els que encara eren vius es van retrobar al gran funeral, tots amb bastó i la closca lluent. El teu pare era molt bo, el cabró, deien, i també sabia cantar, sempre afinava, i la pilota també!, deien entre rialles i estossecs, i era veritat que cantava bé, però jo no sabia què dir-los, que malauradament no havia valorat el meu pare, que no sabia qui era, que tampoc sabia que fos un d’ells, un de l’equip dels iaios, un dels llegendaris, l’orgull de tot un país, jo no sabia res de tot això i allà a fora als esglaons de la capella els vaig dir simplement, gràcies per venir, i ells a penes es van treure la gorra perquè feia un dia fred i humit.

Però un cop a dins del Cordial em vaig aturar a la porta i vaig girar cua i vaig sortir tot seguit, abans que a ningú se li acudís cridar, hola Knut Hamsun, vine a seure amb nosaltres, va!

No havia escrit ni una ratlla que recordés Knut Hamsun, o així ho veia jo, però era el que solien cridar: hola Knut Hamsun!

Un cop al carrer, vaig desfer camí cap a Dovrehallen, a l’altra punta de Storgata, just abans de Gresvig Sport, i em vaig prendre una cervesa al pis de dalt. No vaig parlar amb ningú, no coneixia ningú, i en el fons era estrany. No és que em fes res, al contrari, però abans de demanar vaig seure al lloc equivocat, les taules del meu voltant eren buides i no em vaig decidir a aixecar-me per seure més a prop dels altres clients, i això que hi havia dues dones i una estava sola en una taula. No em va sortir de dins. I tampoc no van caure més cerveses. Hauria d’haver dut un llibre a la butxaca, un nouveau roman francès de Claude Simon, posats a triar La ruta de Flandes, que m’agradava tant, o un de més filosòfic, els dietaris de Camus, el que fos, així hauria tingut on aferrar-me si feia falta, qualsevol dels dos llibres ja seria prou excloent per deixar clar que volia estar sol. Cosa que en realitat no volia.

Tot això hauria d’haver-ho pensat abans, però no hi havia pensat. De manera que vaig pagar, vaig baixar l’escala i vaig tornar a Storgata.

Em vaig quedar plantat a la vorera, indecís. A la dreta hi havia el centre comercial Gunerius i el Teddy’s Soft Bar a la cantonada amb Brugata; a l’esquerra, Storgata continuava fins als basars de Kirkerist i allà es bifurcava i havies de triar: o cap avall a la plaça de l’estació, o cap amunt als grans magatzems Glasmagasinet, a Stortorget. Però ¿què se m’hi havia perdut? No m’hi sentia segur.

Vaig encendre un cigarret, un Blue Master sense filtre, era el meu cigarret de cap de setmana. M’agradava aquest cigarret una mica curt i amb el dibuix d’un cap de cavall blau enmig d’una esfera blanca al paquet tou, sempre m’havia agradat, fins i tot abans de començar a fumar, és a dir, abans dels quinze anys. Recordava totes les vegades que el pare i jo agafàvem l’autobús de Grorud a Veitvet fins a la plaça Carl Berner i creuàvem Tromsøgata per agafar el 21, que en aquella època encara era un troleibús, just darrere del cine Ringen, al costat de la pastisseria on la mare, gairebé quinze anys més tard, em clavaria una bufetada decisiva. L’autobús sortia d’allà i enfilava Dælenenggata, pujava per Sannergata i donava tota la volta al centre d’Oslo, fins que baixàvem a les portes de l’estadi Bislett per anar a veure com jugava el Vålerenga i com perdia la majoria de partits de la temporada. Pel trajecte cap a l’estadi, quan l’autobús passava entre blocs de pisos, hi havia un anunci dels cigarrets Blue Master pintat a la paret, amb un cap de cavall que cobria tot el lateral d’un edifici de quatre plantes i m’omplia d’aquella exaltació que crec que només pot sentir un nen amb pantalons curts, una vibració, una expansió dels pulmons que disparava la imaginació cap al gran blau, cap als grans espais oberts i amunt, fins a les neus perpètues.

M’agradava fumar. Tot i que ara, en el moment d’escriure, he deixat de fumar per una bona raó, recordo bé els millors cigarrets, com em calmaven a l’acte quan m’envaïa el desfici i com els he trobat a faltar al llarg de la vida, incomptables vegades.

Aquella nit a Storgata, el primer any sense la Turid, vaig tirar pel ramal de la dreta, el més segur: era el barri del meu pare, on Storgata era el carrer major. Al cap de poc empenyia la porta del Teddy’s, el petit local estava atapeït de gent, fum de tabac gris i dens fins al sostre, a la barra un forat des d’on vaig demanar un Ballantine’s doble, però els dobles no estaven permesos i em van donar dos whiskys normals amb gel. En vaig agafar un a cada mà, vaig recular un parell de passes tot abocant el whisky d’un got a l’altre, vaig deixar el got buit en una taula i em vaig quedar dret enmig de la gentada amb el got ple enganxat al pit. Mirava al meu voltant. Hi havia uns quants homes que sabia qui eren sense coneixe’ls personalment, de les dones no en reconeixia cap. N’hi havia un parell que semblava que no anessin acompanyades, però no m’atreien gens, no em deien res, i amb el local tan ple hauria sigut massa complicat acostar-m’hi i vaig pensar, tururut viola.

Vaig buidar el got ràpidament, el whisky em cremava el pit. Era una sensació agradable, així que em vaig quedar i vaig demanar un altre Ballantine’s, però aquesta vegada un de normal on the rocks, i me’l vaig beure a poc a poc mentre esperava que passés alguna cosa.

Arran d’una paret havien instal·lat un petit escenari on es veia que algú havia de tocar aviat, en tot cas hi havien fet lloc per a una cadira vermella, un micròfon baix i un suport amb una guitarra saxona endollada a un sistema de PA amb un sol altaveu. Devia ser per això que el Teddy’s estava tan ple entre setmana, hi tocava algú, potser una celebritat local, però jo no havia vingut per escoltar cap concert. Em vaig acabar el whisky, vaig deixar el got a la barra i vaig pensar, és hora de tocar el dos, però en aquell moment em van tustar l’espatlla. Podia ser qualsevol en aquella multitud, probablement barrava el pas als que volien anar al lavabo, però no, era la Randi. Havíem coincidit a les Joventuts Roges als anys setanta, havíem treballat a la mateixa fàbrica, en seccions diferents, durant una època ens havíem fet molt, fins i tot quan ella ja no hi treballava i jo sí, però feia anys que no ens vèiem i estava segur que se n’havia anat a viure a una altra zona del país. Hola Arvid, va dir. Hola Randi, vaig dir jo. ¿Estàs sol?, em va preguntar. Me la vaig mirar. Sí, vaig dir, crec que sí. ¿No deus estar separat?, va dir rient, la idea li devia fer gràcia, és conya, va dir, i va tornar a riure, però jo no vaig riure i ella va parar. ¿Estàs separat? ¿De veritat? Ai, perdona, només feia una mica de broma. Per mi pots fer tanta broma com vulguis, vaig dir, no és culpa teva, estaré igual de separat encara que te n’estiguis. Però si vosaltres sempre anàveu junts, va dir, sempre ho fèieu tot junts. ¿Ah sí?, vaig fer. Sí, va dir ella, ¿vols dir que no? No, vaig dir, jo no ho recordo així. Doncs jo, va dir la Randi, recordo molt bé que des de la meva finestra us veia passar pel carrer, baixàveu de la plaça Advokat Dehli cap al pont de Bentse per agafar el 20, sempre tan guapos i agafats de la mà, no coneixia ningú més que anés així pel carrer, agafats de la mà, va dir la Randi. ¿Ah sí?, vaig fer, sí, va dir la Randi, ¿no te’n recordes? No, vaig dir, no me’n recordo. I en canvi recordo molt bé una vegada que baixàvem de la rotonda i anàvem cap al pont, era diumenge, havíem d’agafar el bus i el metro per pujar a la vall de Grorud a sopar a casa dels seus pares, però no anàvem agafats de la mà, discutíem, i pitjor. Per una cosa de no res que de sobte s’havia encès i se’ns havia escapat de les mans, jo no entenia per què i ho volia aturar, volia fugir però no sabia com, érem dues rodes de bicicleta atrapades als rails del tramvia, discutir amb ella era terrible perquè no tenia por, mentre que jo sí, i m’anava de poc que l’escotilla no s’obrís sota els meus peus. Desesperat, vaig aixecar els punys, i el gest devia ser amenaçador perquè ella va dir, ¿em pegaràs? ¿Em pegaràs? I de sobte em va clavar un cop de puny al ventre, bastant fort, la veritat, però jo no tenia intenció de pegar-li, ¿per què li havia de pegar? No sabia què fer, no m’havia pegat ningú d’ençà que anava a escola, i aleshores jo sempre m’hi tornava, ho havia après del pare, torna-t’hi sempre, em deia, o et perdran el respecte, però en aquell moment no podia ni volia fer-ho, havíem passat un límit i jo no coneixia ningú a l’altra banda. ¿Havia de tornar a casa? Seria raonable, si no heroic. En comptes d’això, em vaig quedar sense fer res, sense dir res, ella amb el rostre endurit i girat, jo amb el pit contra la barana de ferro, a sota el riu baixava amb molta fressa després de les pluges, venia de les fàbriques Lilleborg passant pels ràpids i els tallers Myra cap a la ciutat i fins al fiord. Jo no tenia ni idea de què dir, no sabia quines paraules fer servir que no resultessin catastròfiques, irrevocables, gairebé anorreadores; de fet, podria ser que tot s’hagués acabat ja aleshores. La Vigdis encara no havia nascut.

Us en vau anar a viure fora de la ciutat, va dir la Randi, així, de cop i volta. Jo us vaig trobar a faltar, més a tu, va dir, semblaves un noi molt divertit enmig de tanta tonteria, venia de gust sentir-te perquè aquells anys tot era refotudament seriós. Rèiem molt, tu i jo, ¿oi que sí? Era cert, vaig pensar. Reia més amb la Randi que no pas amb la Turid. Una vegada ens vam besar, va ser un petó força llarg i inesperat, i en acabat ella va riure i va dir, ves, ara ja ho hem fet. Ha estat bé, ¿no? Sí, vaig dir, molt bé, i ho deia de debò, però cap dels dos va voler anar més lluny. I això també va estar bé. Vam tornar a la ciutat, vaig dir. Sí, és cert, va dir ella, ¿fa temps que esteu separats? Fa un parell de setmanes que la Turid se n’ha anat, vaig dir, o potser tres. No ho recordo exactament. Caram, va fer ella, ¿no recordes quan se n’ha anat la teva dona tot i que només faci dues o tres setmanes? No, vaig dir, no ho sé exactament, però fa unes setmanes, això sí, i que va ser un dijous ho sé segur. D’acord, va dir la Randi, i va afegir: ja sé tot el que va passar amb el ferri incendiat, tot Noruega ho sap, i el cas de la teva família, el de tots cent cinquanta-vuit, ¿oi que van ser cent cinquanta-vuit?, va dir, van ser cent cinquanta-nou, vaig dir jo, no ens oblidem de l’últim, que va morir a l’hospital. No, és clar, va dir ella, de totes maneres va ser terrible, però jo no sabia que estaves separat, que et passin dues coses així, tan seguides, quina merda, pobret. No van anar tan seguides, vaig dir, i ella, però potser la sensació és aquesta. Era cert. I no sóc un pobret, vaig dir. ¿Ah no?, va fer ella. No, de cap manera. D’acord, va dir, i de sobte va deixar anar, ¿has sortit a pescar una dona que ompli el buit, o què? Era bastant atrevit per part seva, vaig pensar, però em va encantar que m’ho digués, i ella va somriure, encara feia goig, a la seva manera peculiar. Sí, vaig dir. Ostres, va dir la Randi, ¿de veritat? Sí, vaig fer. Aleshores va callar una bona estona, estava segur que es preguntava si seria ella la dona que ompliria el buit, i va estar-se callada fins que al final vaig veure que ella mateixa es deia que no, no seré jo. Jo hi estava d’acord i vaig dir-ho en veu alta. Estic d’acord amb tu, vaig dir. Primer va somriure i després es va posar a riure. Ah! És això!, va dir ella, i va afegir, potser tens raó. Però a mi m’agrades. Tu també m’agrades, vaig dir. Sempre m’has agradat. Ho sé, va dir mirant-me una mica més endins dels ulls, o em va semblar que ho feia, però es va girar i va cridar, ei, Tore, vine un moment. Un home al fons del local va mirar cap on érem, a la barra. Era alt, molt més alt que jo, i era fàcil distingir-lo entre tanta gent, però jo no l’havia vist mai. Es va obrir pas a poc a poc i quan va ser amb nosaltres era encara més alt; la Randi va dir, Tore, és l’Arvid Jansen, un amic dels vells temps, vam estar junts a les Joventuts Roges, ostres, no saps com vam patir. Ella reia, amb una rialla gairebé grollera, que a mi m’havia agradat sempre, em resultava emocionant. Ens vam donar la mà, hola Tore, vaig dir, i ell la va encaixar, sense força, per ser sincers, però no va dir res, es va quedar allà palplantat observant-me de dalt a baix, des dels pantalons de campana fins al mocador groc i avall altra vegada, i aleshores va dir en veu baixa i en un to gairebé desmenjat, ei!, els del barco, que això se’n va a l’aigua! Aleshores ens vam mirar fixament, la ironia li sortia pels ulls com d’un tub, potser anava una mica borratxo, segurament jo també després d’una cervesa, un Ballantine’s doble i un de normal, o en tot cas estava una mica content. Em vaig girar cap a la Randi, ¿aneu junts?, vaig dir. Sí, va dir ella, en Tore és el meu home, fa gairebé un any que som casats. O sigui que no estava pensant que pogués ser la dona que omplís el meu buit, i jo que n’estava tan segur, però tot i així vaig dir, merda, quina llàstima. I em vaig girar per marxar, vaig dir, que vagi bé Randi, ja ens veurem, però de camí cap a la porta em van empentar fort per l’esquena i vaig caure de morros, sense arribar a quedar estès a terra perquè hi havia massa gent, vaig ensopegar amb la cervesa d’algú que va anar a parar als meus cabells. Havia sigut en Tore, és clar. Quan em vaig girar era molt més alt que abans, i va dir, ei, capità Haddock, no t’acostis a la meva dona, ¿entesos? Em vaig passar la mà pels cabells plens d’escuma i em va venir al cap un veí de quan era petit que vivia dues portes més enllà de casa, es deia Clausen amb C; es rentava els cabells amb cervesa un cop per setmana, bavaresa, té vitamina B, solia dir-me, no sé què faria sense, hauries de provar-ho, Arvid, no podries passar sense, t’ho prometo, però en veu alta vaig dir, la Randi no és el meu tipus! mentre aixecava els genolls de terra i em posava dret. Ja, va dir en Tore, ¿i per què no? Perquè està casada, vaig dir, amb tu, és qüestió de gustos, no hauria funcionat mai. Aquest cop sí que vaig anar a petar a terra perquè tothom va fer un passet enrere i em van obrir la pista d’aterratge que necessitava —no hauria dit mai que fos possible— i algú fins i tot va obrir la porta i em va dir, bona sort, Knut Hamsun, vagis on vagis, i aleshores vaig reconèixer algunes cares, franques, amables, havien format part de la meva vida, de la història de la meva vida, però estava clar que ara ja no, vaig sentir la Randi que cridava, adéu Arvid, cuida’t, i jo, imbècil de mi, vaig cridar, gràcies, igualment, quan sortia.

3

La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara m’esperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera m’esperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota l’edredó, i des de les profunditats del son m’adonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a l’altra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, m’hi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap d’un instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.

I que no s’endugués l’edredó quan se’n va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a l’altre cantó pel pes d’un sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a l’hivern, quan ella vivia a casa, o potser no se’l va endur perquè tot d’una va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-se’n un de nou.

Jo no sabia què fer-ne, de l’edredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap d’un mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins d’una bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar l’edredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de l’armari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de l’estiu. Sota la brusa hi havia una carta que m’havia escrit però sense acabar-la, per això no me l’havia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar d’entendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. L’havia escrita un any i mig abans que se n’anés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que s’incendiés el ferri.

Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia l’últim que em quedava, si s’enduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.

O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: “Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva.” No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver d’agafar-me a l’armari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé d’una vegada que jeia damunt d’ella, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella s’estava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, d’això, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè m’hauria exigit massa mantenir-la oberta.

Tampoc no sabia què fer-ne, de la carta. Tenia la sensació que no seria correcte llençar-la, com si en tot moment pogués trucar a la porta l’arxivista oficial cridant no, no, per Déu, l’has de guardar com un document històric important. I ho era, de fet. De manera que la vaig tornar al seu lloc, vaig llençar la brusa i vaig pensar, ¿per què va escriure que només era culpa seva? Era impossible que fos veritat.

L’espai ras que pressentia a la meva esquena era gairebé pitjor. M’ho hauria d’haver imaginat. Em despertava sempre passada la mitjanit, glaçat als racons més inaccessibles del meu cos, a l’esquena, cap a les espatlles, a dalt de tot, entre els omòplats (ales, endugueu-vos-me volant!), tot i que tenia sempre la finestra tancada i havia posat la calefacció al 3. Però al final era tan esgotador passar les nits en blanc —l’aire asfixiant, el mal de cap i els dies de feina a fer punyetes— que se’m va acudir anar a veure el metge de capçalera, que, tot sigui dit, era un gat vell i un entabanador, i demanar-li que em donés unes pastilles que sabia que guardava discretament a la recambra de la consulta i que ell mateix prenia a ple dia i així, tot d’una, estava més lúcid que mai. Jo l’havia vist fer-ho un parell de vegades quan hi vaig anar per una pulmonia que no em passava, estava baldat, aixafat, amb prou feines podia inflar els pulmons, i l’home es va amoïnar de veritat i es va mostrar empàtic, però va dir, espera’t un moment, va desaparèixer rere la porta i s’hi va estar una estona. Quan va sortir tenia els ulls més nítids i espurnejants. En el meu cas era a l’inrevés, les pastilles més aviat m’ensopien, m’havien fet dormir, al cap i a la fi era aquesta la gràcia, però aquell cop no vaig ser capaç d’anar a la consulta. Em feia por enganxar-me a les drogues, a les pastilles, amb l’argument paradoxal que precisament ara les necessitava més que mai. Però m’hauria tornat insaciable un cop comencés, n’estava segur, de manera que m’ho vaig treure del cap, convençut que amb el tabac i el cotxe n’hi hauria prou.

Cada matí em llevava i provava de reprendre la gran novel·la sobre la fàbrica que estava escrivint. Anava d’això, de tots els anys que hi havia passat: l’autobús que m’hi portava a negra nit, l’autobús a negra nit per tornar a casa amb la Turid, els companys de feina en aquella gran nau, els colors coagulats en la pols i la llum que queia per les finestres altes, el fragor del torn de dia, el fragor del torn de nit, l’esgotament que ens desvetllava quan sortíem al matí, el bombolleig del xampany a les venes. La novel·la anava del suïcidi i la ràbia, dels tips de riure, de com n’estàvem de guillats, de com se’ns afluixava la llengua al final del torn, això era el més important; però em costava molt concentrar-me, no ho aconseguia, i al final vaig dir prou. Ni tan sols ho intentava. Però no tenia res més. No em publicaven res a les revistes ni als diaris. No enviava res a l’editorial del que tenia al calaix. No tenia res al calaix. ¿Què havia de tenir-hi? Havia de filar molt prim amb la beca de què vivia, m’havien d’arribar els diners per a la benzina i les nenes, quan venien. Em vaig aprimar força aquell any.

M’havia llevat i havia anat a la sala d’estar a fumar-me un cigarret tot esperant que em vingués la son. Era poc més de la una. Estava sol al pis. I tan cansat que em costava fixar els pensaments, però no podia dormir. El llit era un lloc difícil, encara. Em vaig estirar al sofà. No hi havia manera. Em vaig aixecar i vaig anar a la finestra, a fumar i a contemplar la plaça del davant, la rotonda i els pocs llums encesos i el Mazda on no havia tornat a dormir d’ençà que se n’havia anat la Turid, ara ja no tenia raons per fer-ho, però al final vaig pensar, què carai, estic rebentat, vaig a fer el que toca. Vaig apagar el cigarret, i a l’armari del rebedor vaig trobar un jersei de llana esfilagarsat que havia sigut del pare, de motius islandesos. L’hauria d’haver llençat feia temps, però a ell no li hauria agradat, i en conservava tan poques coses, en el seu moment no me’n vaig preocupar, no vaig caure que hauria de conservar-ne alguna, no se’m va acudir que fos important. Més endavant me’n vaig penedir, però si més no tenia el jersei. Devia tenir trenta anys ben bons, potser quaranta, és a dir, que era més vell que jo. No recordava haver-me’l posat mai.

Em vaig posar el tabard a sobre, vaig baixar en la foscor compacta i freda i vaig sortir pel portal a l’aparcament, vaig seure al cotxe i em vaig adormir bastant de pressa, en la mateixa posició que havia dormit tantes vegades.

Vaig somiar que em moria. Em passava sovint, però a diferència d’altres aquest somni el vaig recordar tot l’endemà, i mesos després, i anys després, si no amb tots els detalls almenys sí la imatge central: que em moria i com moria. No recordava les causes que apareixien al somni, no tenia la sensació d’haver fet res de greu, d’haver comès cap delicte ni cap crim pel qual m’haguessin condemnat a mort, ni d’haver patit cap accident o tenir una malaltia incurable, sinó que em trobava en un embut, o no, no era un embut, més aviat una flor, una tulipa, una tulipa gegantina, molt prima al capdamunt, en realitat no era una tulipa, no sabia què era, però ja se m’havia enfilat a la panxa, i després al pit, i allò que no era una tulipa s’aferrava al meu cos i m’estirava cap avall, no gaire fort, amb la força justa perquè no pogués fugir cap amunt, i jo sabia que quan toqués fons, moriria. Sentia una gran tristesa i una mica de por, però pànic, no, no em debatia ni donava puntades de peu, no hauria servit de res, aquí acabaria tot. Tenia el braç esquerre enganxat al maluc, però el dret havia aconseguit estirar-lo cap amunt i ella m’agafava fort la mà, ella era l’únic que significava alguna cosa. Havia seguit el meu descens agenollada i encara em seguia des de dalt de tot, de tan lluny com podia, des del terra d’una habitació amb parets blanques que jo ja no podia veure, només veia el sostre, per on passaven els núvols per última vegada, i la seva mà era segura i càlida, era la seva mà ferma, mentre ella m’agafés la mà jo podria morir-me sense pànic. En el somni jo mirava amunt, al rostre conegut, i això em tranquil·litzava, veia com n’estava de trista, però també la veia concentrada en la feina que havia de complir, com sempre que alguna cosa estava en joc o s’havia de fer, no com jo, que m’escapava gairebé sempre. I la feina que havia de complir era subjectar-me tant de temps com pogués i una mica més, de manera que jo no abandonés aquest món enmig del pànic i la desesperació. Desesperat no ho estava, només tristíssim, i també una mica expectant pel que hagués de passar, ho admeto. I continuava descendint fins que vaig notar a la barbeta la pressió lleugera dels pètals, si és que eren pètals, i aleshores vaig agafar aire, a fons, com si anés a capbussar-me, perquè havia arribat el moment i no era horripilant, com un s’imagina, tenia la seva dolçor, la seva bondat i amabilitat, i ella encara em tenia la mà agafada, era l’últim que sentia i aleshores em moria i a penes tenia temps d’endinsar-me en el paisatge vast i tenebrós de la mort, el no-res absolut, abans de tornar a pujar disparat i travessar la superfície de la vida amb una glopada d’aire tan sonora que em va despertar a dins del Mazda, a l’aparcament del costat de la rotonda i de l’escola de Bjølsen, on la Grete Waitz havia fet de mestra als anys setanta, la recordava molt bé, al mig del pati amb el xiulet que brillava, i el primer que vaig pensar va ser qui deu ser aquesta dona que m’agafa la mà. Tot de cop, el rostre havia desaparegut. No podia ser la Turid, perquè segur que me l’hauria endut fora del somni, i la mà del somni no era com la de la Turid, que era més prima i ni de bon tros tan decidida, i amb els ulls encara clucs vaig palpar-me la memòria per endevinar, si fos possible, qui era la dona que m’havia subjectat amb tanta fermesa i m’havia acompanyat per la tulipa de la mort tan avall com va poder fins que em va haver de deixar anar. Em vaig concentrar per enfocar la memòria i fer-ne un raig de llum perforador com el d’una llanterna, prou ample per encabir-hi un rostre, però res més, i així poder evocar la dona del somni, treure-la a la claror del fanal que brillava molt amunt darrere el vidre del Mazda on jo estava mig assegut mig estirat, i poder veure qui era i potser trobar-la i tot.

No va funcionar, la dona m’era familiar però no sabia qui era.

Al rellotge del tauler eren les quatre. El carrer i la rotonda estaven en silenci i tota la resta també, el mateix silenci, portes que no s’obren, finestres tancades, portals a les fosques, fanals amb la llum cap endins i l’aire quiet i flonjo, com aigua. A l’esplanada del capdamunt del carrer els autobusos encara descansaven a l’interior del gran garatge, pesants, immòbils en la foscor sedosa sota les bigues, el combustible quiet, una superfície llisa i brillant dins els dipòsits, les finestretes cegues, els seients buits del conductor, les palanques de canvi nues i fredes. Ni una ànima. Estava glaçat, tenia tremolors a totes dues cames i a una mà, però no a l’altra, la que ella m’havia agafat.

Vaig redreçar el seient, vaig sortir del cotxe, vaig pujar els dos pisos gairebé a peu coix i em vaig ficar al llit. Ara sí que estava prou calent i em vaig adormir de seguida.

4

Hi tornava sovint, a aquest somni, pensava com n’era de nítid, de definitiu, i quan ho feia no se’m va acudir mai que fos una llàstima o que fos trist, o estúpid, que la mà ferma del somni no fos la de la Turid. La Turid no hi era, en el territori del somni, no hi havia nascut ni hi havia estat creada. Però en la realitat, en l’estat de vigília, era diferent. Havia omplert tots els espais, els matins i les nits, de llevant a ponent, desbordant-ho tot, i allà també la seva deu es va buidar lentament, es va anar assecant i va desaparèixer atreta pels colorits, i sovint em preguntava, ¿què tenien els colorits que no tingués jo? A part dels colors. Vaig trigar un temps a veure-ho, malgrat que era molt simple. Tenien la Turid. I la tenien feia temps. L’absorbien. La imatge era clara: una canya de ratlles vermelles i blanques, gegantina, una Turid somrient que passava per dins a tota velocitat, en posició de tirar-se a l’aigua, cap als llavis dels colorits, era una Supergirl amb la capa que li voleiava alegrement a l’esquena.

Una vegada vam anar a una de les illes de més enfora del fiord de Bunne. Potser era Malmøya. Encara estàvem casats. Va ser abans de l’incendi del ferri, però no gaire abans. Feia temps que les coses no anaven bé i jo tenia por. Era un dissabte. Algú ens feia de cangur, aquella nit. Potser la meva mare, que encara no era morta. O un dels meus germans. El gran ja no hi era, el segon desapareixeria aviat.

Caminàvem de dos en dos a la vora del mar, pels embarcadors, vam passar per davant de l’indret on gairebé vint anys més tard l’Òpera obriria les seves altíssimes portes de vidre, on tenien amarrat el petit ferri Holger Danske, que semblava tan ridículament petit i fràgil que vaig pensar com podíem sobreviure tants anys.

No recordo qui anava al meu costat, ni si ens vam dir res i què ens vam dir. La Turid anava tres parelles més endavant. Ell era alt, duia jaqueta groga i cua de cavall i no podia estar-se callat, mirava la Turid per sobre de l’espatlla amb les mans aixecades, sense parar de xerrar. De mica en mica vam anar arribant en fila índia a l’edifici de la Tollpost Globe, on treballava la meva mare i on passaria els seus últims dies al cap de no gaire, dues categories per sobre del carro de la neteja. Havia deixat córrer les fàbriques, les nits a les escoles, als gimnasos i a les cabines caòtiques dels vaixells, els parquets, els passadissos d’hotel empudegats de fum, els lavabos amb pipís d’estrelles pop i cascades de vòmit, havia llançat la baieta sense girar-se enrere ni una sola vegada. Des de la finestra on tenia la taula, veia el fiord, i les barres de neó verd del logo de la Tollpost Globe brillaven tènuement a la façana que donava al carrer.

Ja era el capvespre, ens envoltava una fosca gris pebre, però des de Sjursøya els senyals dels dipòsits de ciment ens tenyien de groc i de vermell, la llum s’escampava pel fiord en tota la seva amplitud, des del port, des dels carrers de la ciutat i el palau reial i els turons del fons, on hi havia més llums que retallaven la fina silueta inclinada del trampolí d’esquí, tota aquesta llum s’estenia per l’aigua com una catifa virolada desplegada des d’un moll situat entre Vippetangen i Aker Brygge, no una catifa persa, sinó més aviat impressionista, teixida amb fils llampants en algun racó dels Andes, o no, més aviat en una d’aquelles cases penjants a les altures del Nepal, banderoles d’oració que voleiaven, volves de neu a l’aire que baixaven arremolinades dels cims de l’Himàlaia, allà on es va veure per última vegada el lleopard blanc. Jo anava una mica torrat. Tots bevíem més en aquella època i tanmateix ningú havia begut res tret de mi, un glop a casa abans de sortir, per aparèixer sense avisar ni ser-hi convidat a l’Estació Central, a la banda de mar, al peu d’una escultura desacomplexadament alta i feixuga, just abans que es posessin en marxa, tots eren més joves que jo, tots colorits, jo era l’únic que duia roba fosca, però no era el noi alt que va de negre sinó un noi més aviat baix i de fosc, duia la jaqueta fosca del meu avi que havia mort feia poc, l’ebenista danès, a Dinamarca tot era fosc, en certa manera tot tenia un aspecte tristament obsolet, les jaquetes, les bicicletes, els cotxes, les platges no, és clar, ni el cel, ni tampoc la claror estesa sobre les landes al vespre o les bufetades suaus del far. A l’avi li havia sortit un gep de tant treballar al camp de petit, l’esquelet es corbava sota el jou, el seu pare era un malparit i la jaqueta havia agafat la forma del gep, però a mi m’agradava així. Em feia més alt, o m’ho semblava, no sé per què, ja que era més aviat al contrari, però això era abans de tenir gust.

Devia ser Malmøya. Vam passar un pont estret entre la carretera de Moss i Ormøya, la primera illa, i després un altre pont cap a Malmøya, l’illa de més enfora, un pont curt i un pont llarg, una illa petita i una illa gran. A mi no m’agradava Malmøya. Algú va explicar que hi havia viscut l’escriptor Johan Borgen, però no era cert, jo deia que era a Sjursøya, abans que hi arribessin els dipòsits de ciment i l’asfalt. I a més les cases eren massa grans, hi havia xalets suïssos, i platges particulars, fortunes antigues, vaig pensar. En realitat no en tenia ni idea, no hi havia estat mai, però m’ho van fer pensar aquelles cases. I aleshores em vaig preguntar què hi feia jo allà. La resposta era fàcil. La Turid era allà. ¿On havia de ser si no? ¿M’havia de quedar a casa, pensant tot el que ja sabia que pensaria? Era la mà que s’obria lentament i afluixava.

Però era jo qui s’havia de quedar amb les nenes a casa i la Turid qui anava a Malmøya amb els colorits. Jo no. Ella s’havia convertit en un d’ells, saltava a la vista si miraves els penjadors a l’armari, però jo vaig demanar el favor a la mare —segur que va ser a ella—, ¿te les pots quedar fins demà? I ella em devia contestar que sí, sempre deia que sí, mentre no hagués d’anar a Dinamarca, a casa, com deia ella, i encara que hi anés cada vegada més sovint, aquell dissabte no. Les nenes van poder dormir al llit de matrimoni, totes tres sota l’edredó, espatlla contra espatlla i ben contentes. A mi em va fer el llit al celler, així podria tornar abans que es despertessin les nenes, i el pare dormiria al sofà sense rondinar, i la mare s’estiraria a l’habitació que abans era la meva, al meu llit. No em fa res, em deia. Jo tenia els meus dubtes. El matalàs era massa dur per al seu cos, per al seu pes, per a la seva constitució. Havia superat un any difícil, les operacions i les radiacions posteriors l’havien deixat esgotada, però així que vaig sortir al caminet empedrat amb la meva motxilla ja no hi vaig pensar més.

Ens dirigíem a un dels xalets. Una casa inspirada en el nòrdic antic, modernista i pintada de gris, amb ornaments blancs a sota del carener, víking total, i finestres punxegudes a la galeria. No m’ho esperava pas. Quin colorit viu aquí, vaig pensar, no n’hi deu haver cap de classe obrera, tots són burgesos, aquí només la Turid i jo som obrers, no m’havia parat a pensar-hi, en realitat no en sabia res, d’aquella gent, a penes sabia com es deien, com al Partit, on quasi tothom tenia un àlies. Alguns no els havia vist mai. Com podia ser en una ciutat tan petita com Oslo, i d’aquesta generació, si ni tan sols devien tenir fills, mentre que la Turid en tenia tres; volaven en llibertat, planaven pel cel i un bon dia els tenies allà, formaven part, i quina part, de la seva vida, però de la meva no. Va ser com si se n’anés de casa per primer cop i jo fos el pare que l’acomiadava al llindar de la porta oberta de bat a bat.

Però aquella casa em va oferir l’oportunitat de veure’n una per dins, i menysprear-la, d’observar l’altura sota teulada, de tres metres ben bé, i menysprear-la, les finestres emplomades amb vidres d’angle vermells i blaus, les escales fins al tercer pis de tec polit i barana historiada, grans quadres als replans, fins i tot un que havia vist en un llibre. Vaig fer una bona repassada a la casa i la vaig menysprear. No tenia alternativa.

Davant de la casa, a la rampa empedrada, hi havia dues motos, una de negra i l’altra blava, amb els cascos blancs i vermells deixats de qualsevol manera sobre el dipòsit de la benzina. Ja n’havia sentit a parlar, eren de dues noies de la colla, cosa rara, i t’hauries imaginat que anirien vestides de cuir negre o d’un teixit especial que protegís els seus cossets de l’asfalt i de les irregularitats del terreny si descarrilaven, però no, no hi havia manera de distingir les motoristes dels altres colorits, ni rastre d’un casc en cap melena, podies parlar amb qualsevol d’ells sense saber si tenies o no una motorista al davant.

No és que jo parlés amb gaire gent. Vaig estar molta estona barrejat amb ells enmig d’aquella sala amb el sostre tan alt, amb el got o l’ampolla a la mà, els altres passaven xerrant, es parlaven per damunt del meu cap, i si anava a parar entre dos que tenien una cosa importantíssima i colorida a dir-se, donaven la volta i m’esquivaven com si fos una boia, somrient i gesticulant, sense adreçar-se a mi. Jo no hi estava acostumat, estava acostumat a rebre més atenció.

Em vaig girar diverses vegades, bastant torrat, per mirar on era la Turid. Ara la veia, ara no. Quan la veia no es girava mai a mirar-me, es comportava com si jo no hi fos, com si ella hi fos tal com havia pensat que hi seria, sense mi, o ho feia així perquè era el que li venia de gust, perquè s’hi sentia com a casa i es podia moure amb tota llibertat. Era incomprensible. Em donava l’esquena i a mi em costava distingir-la dels altres. Va ser molt xocant quan tot d’una em vaig adonar que allà no érem nosaltres.

Vaig sortir a la galeria. Gairebé era de nit. La porta havia quedat entreoberta. Des d’aquí podia albirar entre els arbres el fiord, les aigües calmes, la superfície quieta com un mirall, i més enllà dels senders, més enllà del jardí frondós i marcit, més cases; veia llums encesos rere les cortines i m’arribava la música de lluny, com si hi donessin un ball, un ball temperat com a les novel·les de Jane Austen, així de grans eren aquelles cases, i veia les imitacions irritants de fanals rústics que totes tenien penjats al capdamunt de l’entrada, i tot això feia que la fosca de la galeria fos encara més fosca. Si mirava al meu davant no veia res, feia fred i encara no s’havia encès el fanal de sobre el meu cap. Potser se li havia fos la bombeta. Em vaig treure el paquet de Blue Master de la butxaca, content de ser fumador, ni per un moment podia imaginar-me deixar de fumar, per res del món. ¿Per què hauria de fer-ho?

A la galeria no hi havia ningú a part de mi, no deixava de ser una mica trist i alhora un alleujament, també. El cigarret em donava un pretext per ser-hi, encara que a dins tothom fumés. Anava borratxo, ni més ni menys que en arribar. Vaig tancar els ulls i a poc a poc vaig fer baixar el fum als pulmons. Podria haver estat bé, vaig pensar. I vés a saber per què.

Vaig obrir els ulls. Ja no pensava, fumava i prou, em vaig fumar tot el cigarret a poc a poc, amb una lentitud gairebé budista, i vaig apagar la burilla esclafant-la a les rajoles tan fort com vaig poder amb la punta de la sabata.

Em vaig girar i vaig veure el fil de llum que s’escapava per la porta, de l’altura d’un home. Em vaig quedar quiet i vaig pensar, foto el camp. A dins hi tenia dues cerveses i la bossa que les custodiava, però a fer punyetes, no podia tornar a entrar.

I aleshores, de cop, es va obrir la porta i va sortir una dona fent tentines amb la llum de la sala envoltant-la tota, com una aurèola cristiana, i va tancar darrere seu. Duia els cabells curts com un noi i reia, era una de les motoristes, vaig endevinar-ho de seguida, per això no la delataven els cabells, perquè els duia curts. També anava borratxa, més borratxa que jo, ah, ets aquí, va dir bastant alt. Si et refereixes a mi, vaig dir, doncs sí. Vaig notar que em tremolava una mica la veu. ¿Ja te’n vas?, va dir ella. Crec que sí, vaig dir. No te’n vagis encara, va fer, i jo, ¿per què no? Vine, va dir ella, però jo no em vaig moure. Ja ho veia, que no m’hauria d’haver enganxat a la Turid, l’havia espifiada venint a l’illa, segur, però tampoc era el gos faldiller de ningú, i aleshores la dona dels cabells curts va fer les quatre passes que ens separaven i em va agafar la cara, el cap, entre les mans, com hauria fet un noi amb una noia, una mà a la galta i l’altra mà rere l’orella, me la va acostar suaument i em va besar, va ser meravellosament inesperat, en realitat va ser un goig no haver de manar jo, no haver de forçar-me a abordar l’altra amb el risc de ser rebutjat, no m’hi hauria atrevit mai, i li vaig tornar el bes, no recordava un bes tan deliciós, tenia bon gust, ella estava excitada però no era ximple, necessitàvem agafar aire i aleshores va dir, ¿podem fer-ho un altre cop? I ens vam fer un altre petó, bastant llarg. I fins aquí. Vam recular una passa, tots dos sense alè, ¿i ara què?, vaig pensar, però es veu que res més, vaig esperar i no veia que passés res. Al final ella va riure, es va acariciar la galta i va acariciar la meva de la mateixa manera i amb la mateixa mà i va dir, ets molt dolç, Arvid Jansen, va girar-se, va obrir la porta i va entrar fent tentines a recer de la llum i en el mateix instant tornava a ser una colorida, la roba se li obria com un parell d’ales, els cabells curts refulgien i va donar un cop de porta tan fort que ja no podia sortir el fil de llum a fer-me companyia. El meu primer impuls va ser seguir-la, lògic després d’un bon petó, però ella no havia sortit a la galeria perquè em busqués, n’estava segur, era una burgesa i tenia la suficiència dels burgesos, ¿qui era jo per a ella? Només un paio a qui podies fer un petó abans de girar cua, per tant, no podia seguir-la. No perquè hi fos la Turid i pogués molestar-li que jo entrés a la sala amb la dona que m’havia besat, o, més probable, que no en fes ni cas, sinó perquè allà a fora, en aquella galeria, tot sol, jo era algú. Mentre que a dins no era ningú, només una boia que podies esquivar. O sigui que no podia entrar. Ara ja no la veia amb bons ulls, potser havien fet una aposta i la dona amb cabells de motorista havia guanyat, i em vaig sentir utilitzat, però m’aclaparava haver de fer tot aquell camí fins a casa tot sol, perquè ara hi havia una cosa que volia deixar enrere.

Em vaig treure el tabac de la butxaca i em vaig posar un altre cigarret als llavis, fent cassoleta amb la mà vaig encendre un llumí, i ja està, tornava a fumar. Potser va ser un so que vaig sentir, un sorollet de no res, el que va fer que em girés: al fons de la galeria, a la dreta, arrambat a la paret sota la teulada, hi havia un banc, un divan més aviat, i al divan hi havia una dona ajaguda. No l’havia vista, segurament perquè duia roba fosca i es fonia amb la penombra del racó. Havia estat callada tota l’estona, potser dormint, per això no m’havia adonat que hi era, però ara sí, li veia el blanc dels ulls, estava repenjada amb el colze, observant-me. Hola, va dir, una paraula petita pronunciada sense pressa, una mica de biaix, amb certa distància irònica feta de quatre lletres, molt hàbil. A mi no em va agradar. Hola, vaig dir, però no em va contestar, m’hi vaig atansar i vaig seure al divan, frec a frec amb el seu genoll, cosa que no hauria fet mai enlloc més que a Malmøya. Una manta li cobria les espatlles i els malucs. ¿Estàs sola?, vaig dir, i ella, sí, i jo, jo també. No, tu no estàs sol, va dir, ets l’home de la Turid, el que escriu llibres. Tres llibres, vaig dir, i tampoc són res de l’altre món, d’acord, està bé, tres llibres que no són res de l’altre món, va dir ella, au va, que els he llegit tots tres, però no estàs sol, va fer. Potser no, vaig dir, però ja m’entens. Sí, sí, i tant, va dir ella. ¿I què més podia dir? Vaig treure un cigarret del paquet i l’hi vaig oferir, el va agafar, vaig encendre un llumí i em vaig inclinar cap a ella. Vam fumar plegats, jo assegut frec a frec amb el seu genoll i ella mig estirada. ¿Estàs trista?, vaig preguntar al cap d’una estona. Sí, va dir ella. Jo també, vaig fer, i ella, no costa gaire d’endevinar. De totes maneres ha sigut un petonet i prou, va dir ella. És veritat, vaig dir. ¿T’ha agradat?, va fer, i jo, sí, i vaig pensar que potser ella també volia que la besés, i si, en aquest cas, podia fer-ho o no. Però era la dona dels cabells curts qui m’havia besat i no a l’inrevés. Tu no ets dels colorits, vaig dir, cosa que era evident, ja que estava al meu costat, a tocar del meu maluc, amb els seus pantalons negres i el seu jersei negre. ¿Qui són els colorits?, va fer ella. Els d’allà dins, vaig fer jo. No m’hi havia fixat, va dir, i jo, ¿en què?, i ella, que són colorits. ¿Ah no? No, de veritat que no, va dir, a alguns els conec molt, són amics meus. ¿De quin color haurien d’anar? Els que duen són molt normals. No era cert, vaig pensar, tots aquells vestits, aquells moviments ampul·losos, tot allò que a mi no m’agradava, estava a la vista de tothom i ella no era un d’ells, igual que jo no era un d’ells. Potser vol posar-me a lloc, vaig pensar, deu ser això, vol colar-me-la i després fer com qui no sap de què va, i em vaig sentir dolgut. Però si són amics teus, ¿com és que estàs aquí fora sola i trista? ¿Com és que no es preocupen per tu? Ella va tornar a callar i vaig pensar, ara es posarà més trista encara. ¿En vols un altre?, vaig dir ensenyant-li el paquet de Blue Master, era tot el que li podia oferir, dos cigarrets justos, ens els podíem fumar plegats. No, gràcies, va dir ella. Jo també en tenia prou.

Ja era negra nit i costava distingir on acabava el seu vestit i on començava la fosca. ¿Vols que et faci un petó?, vaig dir. El blanc dels ulls va desaparèixer i tot d’una tornava a ser-hi, i ella va dir, potser anirà massa seguit amb l’altre. Segur que encara notes el gust d’ella. I va riure, però sense alegria. Vaig pensar que potser tenia raó, seria com besar dues dones al mateix temps, és clar que a mi no em feia res, però podia entendre que a ella sí. No vaig pensar ni un segon en la Turid. Que pogués existir. Fins que va estar fet. Curiós. Perdona’m, segur que tens raó, ara m’he passat, no és usual en mi. Més aviat al contrari, vaig pensar. ¿Sí que t’importa, fer-me un petó?, va dir ella. No ho sé, vaig dir, no sé si m’importa, potser sí, potser a tu no però a mi sí. La conversa era absurda, jo no sabia per què deia el que deia; en realitat, m’era igual, ¿on diantre volia anar a parar?, vaig pensar, ¿què diantre pretenia?, però ella va aixecar el cap i la vaig besar, va ser un petó molt diferent, ella havia perdut la pràctica, per això estava allà a fora tota sola al divan, i jo me’n vaig penedir de seguida, m’hauria agradat conservar el primer petó, deixar que els meus llavis el recordessin, però ja era massa tard. ¿Encara tenia gust d’ella?, vaig dir. I tant, va dir, ha sigut una mica estrany, és una de les meves millors amigues, i de sobte em vaig sentir cansadíssim, abatut, no volia saber-ne res, no volia sentir-ne a parlar, no volia formar-ne part, tot s’escola, vaig pensar, tot s’escola en la sorra si les coses van així i vaig pensar, uf, quin horror. Però era cert, jo no sabia on fugir, si hi havia algun lloc on anar, alguna cosa on em veiés amb cor d’aferrar-me, tot s’escola en la sorra, vaig pensar, tot desapareix, fora, el pinyol que hi ha en mi no subjecta res i totes les coses es dissolen, l’una rere l’altra són llançades a fora amb un zzzip repugnant i floten lliurement i no tornen mai més, com en el poema de Yeats en què el falcó no sent el crit del falconer i en lloc de tornar planeja damunt dels cims rocosos i desapareix per les muntanyes de Mongòlia, o cap a l’oest, a la costa d’Irlanda, tocant a les illes Blasket, amb les seves cases sense teulada i els marges de pedra derruïts que una vegada vaig veure a través de la pluja, des dels penya-segats.

Per un moment em va rodar el cap. Vaig palpar a les fosques per agafar-me, la mà dreta va trobar el marc d’una finestra, l’esquerra va tombar un test. ¿Puc estirar-me una estoneta?, vaig dir. No crec que hi càpigues, va dir ella. Doncs haurem de fer lloc, vaig dir posant els genolls al divan i inclinant-me fins a encabir-me entre ella i la paret. Va funcionar, però em feia por que ella caigués a terra i la vaig agafar amb el braç. No te’n vagis, vaig dir. Vaig tancar els ulls i vaig desaparèixer.

Vaig somiar la mare i el pare, en el somni era finals d’agost, a la casa de Dinamarca, al nord de la vila, vora mar, cadascú a la seva porta, la de la cuina que donava a la tanca de salzes i la de la terrassa amb vistes al prat on pasturaven les vaques amb els seus vedells tot l’estiu quan jo era petit, però ara hi havia llebres a l’herba alta, i faisans, i cabirols, i just a sobre planava l’aligot amb paciència lleugera, i més enllà del prat els cavalls corrien cap a l’horitzó per la vora d’uns roures immensos, els arbres en créixer tapaven la llum del sol allà on es pon a l’estiu, a l’oest de l’altra riba, tan estret és el país aquí al nord. Senties la pluja a fora com gravada en un casset, amb un lleu desfasament, els aguts molt audibles, porosos, i una remor constant, suau i alhora compacta, que planava sobre la gespa i els salzes i els pollancres alts al voltant de la casa dels veïns, a l’altre costat de la tanca, i els trons a través de la pluja retrunyien com canons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. I a dins, silenci, notaves la diferència, dins i fora, la pluja que queia a l’altre costat del silenci, de manera que pluja i trons i silenci omplien el somni plegats, i ells no es tocaven sinó que tenien cadascú el seu espai, la mare i el pare, cadascú a la seva porta, de cara a la pluja, dues siluetes vistes des de dins contra la claror diürna, grisa i humida, tenien el seu aspecte real, no el de les fotos guardades al calaix de casa. Ella deia, haurem de baixar a vila en bicicleta quan hagi amainat. I tornaven a fer silenci, i ell deia, aviat haurà amainat. Era llarga la distància entre frase i frase, i ella deia, sí, aviat amainarà, i afegia, he fet els llits i he tancat les finestres, i al cap d’una estona ell deia, molt bé, val més que no quedin obertes quan som fora, que la casa quedi endreçada, i eren amables l’un amb l’altra, sense forçar-se, no recordava haver-los sentit mai parlar-se així, sense impaciència, sense tibantor, únicament aquella gentilesa vaporosa, podria haver plorat d’alleujament. Aleshores la pluja amainava i la terra desprenia vapor en la claror blanquinosa i somorta arran del prat, i d’entremig del vapor sorgia un sol argentat i lluent que rodolava damunt dels salzes com una moneda de cinc corones daneses i feia que tot fos encara més blanc, més intens, més encegador, i ells dos s’estaven allà immòbils, cadascú a la seva porta, dues siluetes gairebé transparents i diluïdes que ja no es deien res, i de cop s’evaporaven però les portes quedaven obertes, un llindar buit, veies el vapor que pujava i pujava i assolia tota la seva altura i senties els trons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. A poc a poc tot anava emmudint, la casa d’estiu també es difuminava i sense ella tot era més fred, només se sentia la merla dalt de l’arbre de sempre, amb la gargamella com acabada de rentar de tan neta, i encara la sentia en mi quan la Turid em va sacsejar pel braç. Primer no se’m va acudir que fos ella, no apareixia en el somni i jo encara no n’havia sortit, i vaig pensar, aviat s’haurà acabat, però ¿què és el que s’haurà acabat?

Arvid, va dir la Turid en veu alta, ja veig que haurem de marxar. Pel to no semblava que en tingués gens ni mica de ganes. Vaig aixecar el cap, vaig mirar al meu voltant, em vaig fregar els ulls i vaig notar que tenia la cara tota molla. Per una finestra oberta sortia un doll d’or, hi havia música i veus exaltades, la festa no s’havia acabat ni de bon tros, però la Turid va dir, au. Anem cap a casa. Està bé. Jo encara tenia el braç agafat a la dona de negre perquè no caigués de morros, potser dormia o jeia amb els ulls clucs. Ens havia tapat a tots dos amb la manta fosca, o ho havia fet algú altre; a poc a poc la vaig deixar anar, em feia mal el canell, va anar d’un pèl que no caigués del divan, però la vaig agafar amb compte i la vaig acomodar al mateix temps que m’aixecava. Era impossible que dormís amb tot el que li feia, es deixava bellugar i estirar però no obria els ulls, no volia ser el tercer en discòrdia. Vaig entendre-ho perfectament.

Vam anar a peu d’Ormøya a la carretera de Moss. Començava a plovisquejar. Ja no era dissabte, era de nit i hi havia poc trànsit, però un taxi solitari se’ns va acostar amb el llum encès al sostre, com sorgit del no-res. Vaig sentir el refrec suau dels pneumàtics a l’asfalt mullat, i tot d’una el taxi va posar l’intermitent per acostar-se a la vorera i es va aturar davant nostre abans que li féssim senyal, però vam pujar i jo vaig dir, Veitvet, i el taxista va posar l’intermitent cap al carrer, sabia molt bé on era. ¿Allà has deixat les nenes?, va dir la Turid, ¿a casa teva? Sí, vaig dir. Anem-hi. Ma mare ha fet el llit del celler. No, vés-hi tu, va dir la Turid. Jo vaig a Bjølsen, no vull anar a Veitvet. ¿Què se m’hi ha perdut? Hi ha les teves filles, vaig dir. Avui et toquen a tu, va dir la Turid, jo tinc la nit lliure, anem a Bjølsen primer i tu continues fins a Veitvet, i jo vaig pensar, em costarà un ull de la cara. Vaig mirar el clatell del taxista, ¿quantes parelles haurà portat a casa després d’una festa? ¿I en quin estat? Em vaig reclinar al respatller, estava cansadíssim. Està bé, vaig dir, fem-ho així.

A Storgata el taxi va girar per Hausmann i la residència d’estudiants. Guardàvem silenci. ¿Per què no te n’has anat amb ella?, va dir la Turid de sobte. ¿Amb qui?, vaig dir. Amb la Merete. ¿La dels cabells de motorista? ¿Per què ho hauria d’haver fet? He pensat que potser en tenies ganes. No, vaig mentir, no en tenia ganes. Ella sí, va dir la Turid. No ho crec, vaig dir. Podríeu haver anat on volguéssiu. Jo no ho entenia, em sentia ingràvid, entumit, ¿per què m’ho deia? No sabia què contestar. D’acord, va dir la Turid amb la veu adormida i distant, com tu vulguis. ¿T’hauria agradat més que anés amb ella?, vaig dir, ¿que me n’hagués anat amb ella? La Turid va arronsar les espatlles en la penombra. No m’hauria fet res, va dir.

No recordo res més del que vam dir al taxi mentre enfilàvem Ueland i passàvem davant de l’església de Sagene i el restaurant Sagenes Lunsjbar, ni si vam arribar a dir res, ¿què podia dir ella? ¿I què podia dir jo? Ella no podia dir-me que m’hauria d’haver quedat a casa i jo no podia dir-li que hauria d’haver vingut amb mi, nosaltres dos, si la seva intenció era justament el contrari, però quan vaig deixar que s’allunyés de mi en el moment que va baixar del cotxe a la plaça Advokat Dehli recordo que vaig pensar, si pogués engegar-ho a la merda i acabar amb tot. Però no podia engegar-ho. No volia que tot s’acabés.

5

Era com si ella volgués donar-me. Com si li fos indiferent amb qui anava, on i quan. Tant li era, sempre que no fos amb ella.

Durant molt de temps era jo qui se n’anava a dormir d’hora. Ella arribava tard a casa, el temps anava passant però no venia al llit, sinó que es quedava asseguda a terra a la sala d’estar. Alguna vegada la vaig sentir entrar al rebedor, amb poca llum, i caure, potser havia begut, i sense treure’s l’abric ni les sabates començar a agafar discos del prestatge que no eren la meva música, ni eren la nostra música, sinó la dels altres, música que havia entrat a casa els últims dos anys per altra gent, potser aquell de la cua de cavall i la jaqueta groga, era música dels colorits, i ella plorava fluixet mentre cantava aquelles cançons que sempre escoltaven junts, amb una veu íntima, a ras de la de Morrissey, to die by your side is such a heavenly way to die, etcètera, i aquest your side no es referia pas al meu, de costat. Jo odiava aquella música. Ella se’n va apoderar. Me’n va privar. De mica en mica l’altra música se’m va tornar indiferent, gairebé irritant, tota la dècada dels seixanta, dels setanta, havia fugit amb el vent, papallonejava per partitures buides, excepte els discos de Mozart, potser, que eren del segle XVIII i no pas dels anys seixanta o setanta del XX, però jo no podia posar els discos de Mozart quan ella era a casa. ¿Què li deien a ella els concerts per a piano, el número 19, el número 20, el número 21, els més bells? No res.

Les nenes dormien a l’habitació, però ella posava discos igualment, if a ten ton truck kills the both of us, to die by your side, etcètera, i no gaire baix, precisament. Una vegada vaig sentir la porta de la sala d’estar que s’obria, una de les nenes devia ser al llindar, era la Tine, tenia sis anys i no sabia anglès, però coneixia sa mare i li va dir, estàs trista, mama, i la Turid li va dir, només una mica, nina, ara de seguida me n’aniré a dormir i ja em passarà. Molt bé, va dir la Tine, tan pràctica ella, llavors puc tornar al llit. I tant, vés, li va dir sa mare.

Però no va fer el que havia dit, no va venir al llit a dormir, no hi havia res que l’empenyés a endinsar-se en el meu silenci esporuguit, perquè tota la foscor que jo tenia pressionava les parets des de dins i omplia l’habitació fins al punt de ruptura i no deixava espai per a ningú més que jo i l’hauria expulsat tan bon punt hagués provat de traspassar el llindar. De manera que es va quedar a la sala d’estar a escoltar the boy with the thorn in his side, behind the hatred there lies a murderous desire for love, com si no fos justament jo, the boy with the thorn in his side amb el seu foll desig d’amor, era jo qui tenia una espina dolorosa al costat, era jo qui tenia una estaca clavada a la carn, i segur que podia fer veure que no em feia mal, aquesta era la meva gran virtut, i la cosa no va millorar quan de sobte vaig adonar-me que era per això que ella posava aquesta cançó, la posava per a mi, perquè sabia que el noi amb l’espina clavada al costat era jo, era això el que volia explicar-me, però no podia entrar a l’habitació a les fosques i treure’m l’espina del costat, fora de la carn, i en comptes d’això m’enviava senyals, el semàfor de les notes, el semàfor de l’ànima, has d’anar cap a un altre lloc, Arvid Jansen, i aixecava els braços, els abaixava, oberts a banda i banda com feien els Beatles a la coberta de HELP!, amb uns moviments tan clars que fins i tot jo podia veure’ls a través de la porta, m’he de salvar a mi mateixa, deien els braços, cal que et doni.