Kitabı oku: «Sortir a robar cavalls»

Name: Sortir a robar cavalls
Author: Per Petterson
ISBN: 9788473292740

Per Petterson

Yazı tipi:

Per Petterson

Sortir a robar cavalls

Traduït del noruec per Carolina Moreno Tena

CLUB EDITOR

BARCELONA

Ut og stjaele hester

1a edició noruega: 2003

1a edició digital: maig de 2020

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

ISBN: 978-84-7329-274-0

Aquesta traducció ha rebut un ajut de NORLA.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Per a Trond T.

I

1

Primers dies de novembre. Són les nou. Les mallerengues carboneres s’estavellen contra la finestra. Algunes fugen volant, atordides pel cop; d’altres cauen i queden esteses en la neu nova, forcejant, fins que aconsegueixen tornar a batre les ales i enlairar-se. No sé què tinc que els interessa tant. Miro per la finestra, cap al bosc. Una llum rogenca traspunta per damunt dels arbres que voregen el llac. Comença a bufar el vent i veig les formes que pren a l’aigua.

Ara visc aquí, en una caseta a la riba d’un llac a l’extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l’estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n’he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d’aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més gran que jo. O això dedueixo pel seu aspecte. O potser és que jo no sé ben bé quin aspecte tinc. O potser la vida l’ha tractat pitjor que a mi. No hauria de descartar-ho. L’home té un gos, un border collie.

Al mig del pati hi he posat una menjadora d’ocells al capdamunt d’un pal. De bon matí, quan tot just clareja, m’assec a la taula de la cuina amb una tassa de cafè i miro com s’atansen batent les ales. N’he comptat fins a vuit espècies diferents dalt de la menjadora, moltes més que a cap dels llocs on he viscut, però només la mallerenga carbonera xoca contra la finestra. Són molts els llocs on he viscut. Ara visc aquí. Quan clareja, ja fa hores que estic despert. He encès l’estufa. M’he passejat per la casa, he llegit el diari d’ahir, he rentat els plats d’ahir, que no són gaires. He escoltat la BBC. Tinc la ràdio encesa quasi tot el dia. Escolto les notícies, un costum que no aconsegueixo treure’m de sobre, tot i que ara dubto que em faci cap profit. Diuen que seixanta-set anys no són gaires, pels temps que vivim, i jo també ho veig així, de fet, em sento en plena forma; però ara, quan les escolto, les notícies ja no ocupen el mateix lloc en la meva vida, no canvien la meva visió del món com abans. Potser és culpa d’elles, de la manera com les expliquen, potser és que n’hi ha massa. L’avantatge de la BBC World Service, el butlletí que emeten a primera hora, és que tot sona molt diferent, no diuen ni piu sobre Noruega i puc seguir les relacions entre països com Jamaica, Pakistan, l’Índia i Birmània a través d’un esport com el criquet, un esport que no he vist ni veuré mai si de mi depèn. Però m’ha cridat l’atenció que a Anglaterra, “la mare pàtria”, sempre l’apallissen. Ja és alguna cosa.

Jo també tinc un gos. Es diu Lyra. No és gens fàcil determinar-ne la raça, però no té gaire importància. Avui ja hem sortit a passejar, de bon matí i amb la llanterna, pel camí de sempre, el que voreja el llac. Una capa de glaç mil·limètrica el cobreix fins al peu dels joncs que s’alcen al llarg de la riba, secs i grocs, tot erts. La neu queia, silenciosa i densa, contra la negror de la volta del cel, i feia esternudar la Lyra de gust. Ara dorm al meu costat, enganxada a l’estufa. Ja no neva. A mesura que el dia avanci, la neu s’anirà fonent. Ho veig al termòmetre. La columna vermella s’enfila amb el sol.

Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. Això sí que puc afirmar-ho, que no han sigut pocs. He tingut sort a la vida. Però fins i tot així, per exemple, enmig d’una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d’orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci. Després podia passar-me anys sense pensar-hi, però això no volia dir que no ho desitgés. I bé, ara sóc aquí, i és quasi exactament tal com m’ho havia imaginat.

D’aquí a poc menys de dos mesos s’acabarà aquest mil·lenni. Al meu veïnat es farà festa grossa i focs artificials. No hi aniré. Em quedaré a casa, amb la Lyra; potser aniré a fer un volt i m’arribaré al llac per veure si el glaç aguanta, calculo que estarem a deu graus sota zero i que hi haurà lluna; després encendré l’estufa, m’emborratxaré com cal amb una ampolla que tinc guardada a l’armari, posaré un disc al meu vell tocadiscos amb la veu de la Billie Holiday com un murmuri, com quan la vaig sentir aquell cop al Colosseum d’Oslo als anys cinquanta, una veu gairebé apagada, i tot i així, màgica, i quan s’acabi el disc me n’aniré al llit i dormiré tan profundament com es pot dormir sense estar mort i em despertaré en el nou mil·lenni sense que això signifiqui res. Em fa il·lusió pensar-hi.

Mentre no arriba aquest moment, aprofito el temps posant la casa en condicions. No és poc el que cal fer, ja que me la van vendre per quatre xavos. Per ser franc, jo estava disposat a oferir molt més per la casa i el terreny, però no hi havia gaire competència que diguem. Ara entenc per què, però tant se val. N’estic satisfet malgrat tot. Intento arreglar sol tot el que puc, a pesar que podria pagar un fuster, perquè no estic escurat, al contrari, però aleshores aniria massa ràpid. Vull invertir-hi tot el temps que calgui. Suposo que és que ara dono importància al temps. No pas a la velocitat amb què passa, si més a poc a poc o més de pressa, sinó que m’interessa senzillament com a temps, com l’element en què visc i que puc omplir amb coses i activitats físiques per tal de distribuir-lo i així distingir-lo sempre nítidament, que no se m’escoli entre els dits si bado.

Aquesta nit ha passat una cosa. M’havia estirat a l’alcova del costat de la cuina, on m’he construït un llit de fusta provisional sota la finestra, i ja m’havia adormit, eren les dotze tocades, a fora era negra nit i feia fred; me n’he sentit quan feia l’últim riu darrere de casa. És una llibertat que em prenc. Sobretot que, ara per ara, només tinc una latrina a fora, bastant lluny. De totes maneres no em veu ningú. A l’oest, el bosc és espès.

M’ha despertat un so estrident que es repetia a intervals breus, emmudia i tornava a començar. M’he assegut al llit i he entreobert la finestra per treure el nas. A través de la foscor podia veure el feix groc d’una llanterna més avall del camí que segueix el riu. L’home que duia la llanterna havia de ser per força el que produïa el so que jo sentia, però no entenia quina mena de so era, ni com el feia. Si és que era un home. El raig de llum oscil·lava de dreta a esquerra, erràtic, com desanimat, i per un moment he vist la cara arrugada del meu veí. Dels llavis li penjava una cosa que semblava un cigar, i quan he tornat a sentir aquell so he entès que es tractava d’un xiulet d’ultrasons, tot i que no n’he vist mai cap. I l’home ha començat a cridar el gos: “¡Pòquer!”, cridava, “¡Pòquer!”, que és com es diu el gos, “¡Vine, quisso, vine!”, cridava; jo m’he ficat al llit i he aclucat els ulls, però sabia que no tornaria a agafar el son.

En realitat, jo el que volia era dormir. Ara filo prim amb les hores de son, que ja no són tantes com abans però les aprofito d’una altra manera. Una nit en blanc fa ombra a tota una sèrie de dies, em torno irritable i vaig desorientat. Ja no puc perdre el temps amb aquestes coses. Cal que em concentri. Així i tot, he tornat a seure al llit, amb els peus a terra, i he buscat a les palpentes la roba penjada al respatller de la cadira. De tan glaçada que estava, se m’ha accelerat la respiració quan em vestia. He travessat la cuina i m’he posat el vell tabard que tinc al rebedor, he agafat la llanterna del prestatge i he sortit als graons de l’entrada. Era fosc com la gola del llop. He entreobert la porta per ficar la mà a dins i encendre el llum exterior. Molt millor. La paret del cobert pintada de vermell projectava una tonalitat càlida al pati.

Sóc un home de sort, he pensat. No em passarà res si surto en plena nit a ajudar el veí quan busca el seu gos, només seran dos dies de trasbals i ja tornaré a estar fi. Amb la llanterna encesa, he baixat el camí que surt del pati cap on es trobava ell, a mig pendent, parat i girant la llanterna de manera que el feix de llum pentinés el terreny a poc a poc, en una volta completa, per la vorada del bosc, pel camí, pel marge del riu fins a tornar al punt de partida. “¡Pòquer!”, cridava, “¡Pòquer!”, i bufava el xiulet, que feia un so desagradable a causa de la freqüència massa alta i trencava el silenci nocturn, mentre el seu rostre i tot el seu cos quedaven ocults dins la fosca. En realitat, jo no el conec, només hi he intercanviat quatre paraules alguna vegada en passar davant de la seva cabana quan surto a passejar amb la Lyra, que sol ser de bon matí. Tot d’una m’han vingut ganes de tornar a casa i oblidar-ho tot. ¿Què podia fer-hi, jo? Però segur que ja havia vist la llum de la meva llanterna, ja era massa tard; a més a més, aquella figura solitària tenia un no sé què que jo intuïa en la foscor. L’home no hauria d’haver sortit tot sol d’aquella manera. No era enraonat.

—¡Hola! —l’he saludat a sota veu per respecte a la quietud. L’home s’ha girat, i per un moment no he vist res perquè m’ha enfocat la llanterna a la cara. L’ha abaixat tot seguit. M’he quedat quiet uns segons mentre no recuperava la vista i llavors m’hi he acostat, i així estàvem, junts, cadascú amb el seu feix de llum a l’altura del maluc, il·luminant el paisatge al nostre voltant. Res no tenia el mateix aspecte que a ple dia. Estic avesat a la fosca. No recordo haver-li tingut mai por, tot i que segur que n’hi he tingut alguna vegada; però ara com ara m’hi sento emparat, em resulta natural, i més que res, diàfana, malgrat la quantitat de coses que en realitat s’hi oculten. Però tant és. No hi ha res que pugui competir amb la llibertat de moviment i la desimboltura del cos dins la fosca, on no hi ha altures definides ni distàncies tancades, perquè en la fosca no hi ha res de tot això. Només un espai immens on pots moure’t.

—S’ha tornat a escapar —ha dit el meu veí—. El Pòquer. El meu gos, vull dir. No és la primera vegada. Sempre torna. Però em costa molt dormir quan és fora. Ara hi ha llops, al bosc. I tampoc goso tancar la porta, és clar.

L’home semblava una mica amoïnat. Jo també ho estaria si el meu gos hagués fugit, i no sé què faria si es tractés de la Lyra, no sé si hauria sortit tot sol en plena nit a buscar-la.

—¿Sabies que els border collie diuen que és la raça de gos més intel·ligent del món?

—Ho he sentit a dir, sí —he contestat.

—És més llest que jo, el Pòquer, i ho sap —el meu veí sacseja el cap—. Em temo que aviat es farà l’amo de la casa.

—Malament, doncs —he dit jo.

—Ja ho crec —ha dit ell.

Aleshores se m’ha acudit que encara no ens havíem presentat, de manera que he allargat la mà tot enfocant-la amb la llanterna perquè la veiés i he dit:

—Sóc en Trond Sander. —Això l’ha desorientat. Ha necessitat un parell de segons per passar-se la llanterna a la mà esquerra i estrènyer la meva dreta amb la seva tot responent:

—Sóc en Lars, Lars Haug. Amb ge.

—Encantat —he dit, i ha sonat tan forçat i fora de lloc com el dia que el pare va dir “el meu condol” en un enterrament al fons del bosc, molts i molts anys enrere. A l’instant m’he penedit d’haver pronunciat aquest mot, però he tingut la impressió que en Lars Haug no se n’adonava. Potser li ha resultat escaient i tot, al cap i a la fi la situació no era gaire més estrafolària que la de dos homes que se saluden al camp.

Al nostre voltant, tot era calma. Havíem passat dies i nits de pluja i vent, amb un xiulet incessant entre els pins i els avets, però ara al bosc hi havia un silenci aclaparador, no es movia ni una ombra, i el meu veí i jo estàvem quiets, mirant fixament la foscor, quan tot d’una he tingut la certesa que hi havia alguna cosa darrere meu. No he aconseguit frenar la sensació sobtada d’un calfred que em pujava per l’espinada. En Lars Haug també ho ha notat i ha enfocat la llanterna a un parell de metres darrere meu, jo m’he girat i allà era: el Pòquer. Estava tens i alerta, jo ja havia comprovat altres vegades que un gos pot sentir-se i mostrar-se culpable i, com a la majoria de nosaltres, això no li agradava gaire, sobretot quan l’amo ha començat a parlar-li amb un to vagament infantil que no encaixava gens amb el rostre endurit i arrugat d’un home que deu haver passat més d’una nit d’hivern al ras i ha salvat i resistit tota mena d’adversitats i situacions complicades. Me n’havia adonat amb l’encaixada de mans.

—¡Ai, Pòquer! ¿On t’havies ficat? Ximple, ¿has desobeït el papa, eh? Ets un trapella, coi de gos, saps que això no es fa —ha fet una passa cap a ell i aleshores el gos ha grunyit, un grunyit sord que li sortia del fons de la gola, mentre ajupia les orelles. En Lars Haug ha callat en sec. En abaixar la llanterna ha il·luminat el terra i jo he començat a distingir clapes blanques en el pelatge del gos, mentre que les clapes negres desapareixien en la fosca, i això li donava un aspecte estrambòtic, asimètric, i aquell so gutural i somort continuava sentint-se des d’un punt una mica més imprecís, i llavors el meu veí ha dit:— Una vegada vaig matar un gos d’un tret i em vaig pro-metre que mai més no tornaria a fer-ho. Però ara no ho sé...

L’home estava desconcertat, saltava a la vista, no sabia quin era el pas següent. Tot d’una m’ha fet una llàstima tremenda, un sentiment que ha sorgit de vés a saber on, de fora, de la foscor, d’alguna cosa que havia passat en una altra època, o d’algun fet de la meva pròpia vida que havia oblidat feia temps i ara em burxava o em feia sentir malament. M’he escurat la gola i he dit amb una veu que no controlava del tot:

—¿De quina raça era el gos que vas matar? —Tot i que no crec que m’interessés gaire la resposta, alguna cosa havia de dir per aturar l’inesperat tremolor al pit.

—Un pastor alemany. Però no era meu. Va passar a la granja on vaig créixer. La mare el va veure primer. Corria pel marge del bosc, empaitant cabirols; feia dies que els vèiem per la finestra, dos mascles gairebé adults, morts de por, que pasturaven els matolls arran del prat nord. Anaven sempre junts, també aquell dia. El gos no parava d’empaitar-los, els voltava, els mossegava les garretes, tant i tant que els pobres ja no tenien forces ni escapatòria. La mare no ho suportava més i va telefonar al guarda per preguntar-li què havia de fer, i l’home va dir: Agafa l’escopeta i dispara. “Aquesta feina et toca a tu, Lars —em va dir la mare després de penjar—, ¿creus que te’n sortiràs?” A mi no em feia cap gràcia, tot sigui dit, quasi mai no havia disparat amb aquella escopeta, però els cabirols em feien molta llàstima i no podia demanar a la mare que ho fes ella, i a casa no hi havia ningú més. El meu germà gran s’havia fet a la mar i el meu padrastre era al bosc talant arbres per a un dels terratinents de la zona, tal com solia fer en aquella època de l’any. De manera que vaig agafar l’escopeta i vaig sortir cap al bosc, passant pels sembrats. Un cop allà, ni rastre del gos. Em vaig quedar quiet, parant l’orella. Era a la tardor, i al migdia l’aire era tan net, la calma tan gran que gairebé esgarrifava. Em vaig girar cap als sembrats i la casa, sabia que la mare era a la finestra i no em perdia de vista. No me’n podia escapar. Vaig girar-me de nou a mirar el camí del bosc, i aleshores, tot de cop, van aparèixer els dos cabirols corrent cap a mi. Vaig clavar un genoll a terra, vaig alçar l’escopeta i vaig enganxar la culata a la galta. Els dos animals estaven tan aterrits que ni tan sols em van veure, o no tenien prou forces per afrontar un altre enemic. No es van desviar ni un pèl, venien de dret i em van passar pel costat fregant-me l’espatlla, fins i tot podia sentir-los el respir i veure’ls brillar el blanc dels ulls desorbitats.

En Lars Haug s’ha aturat un moment, ha aixecat la llanterna i ha il·luminat el Pòquer, que no s’havia mogut del meu darrere. Jo no m’he girat, però sentia els seus grunyits prims. Era un so desagradable. L’home al meu davant s’ha mossegat el llavi i s’ha passat pel front els dits de la mà esquerra, amb un gest insegur, abans de continuar:

—El pastor alemany venia a trenta metres darrere d’ells. Era una bèstia enorme. Vaig disparar immediatament. Estic segur que el vaig tocar, però el gos no va variar ni la velocitat ni el rumb, potser va tenir un espasme, no n’estic segur, cony, el cas és que vaig tornar a disparar i va desplomar-se, però es va aixecar tot seguit i va arrencar a córrer. Em vaig desesperar i vaig disparar un altre cop, tenia el gos a pocs metres, i aleshores sí, va caure de morros i es va arrossegar de potes enlaire fins a la punta de la meva bota. Però no era mort. Em mirava amb les potes paralitzades, i tot de cop em va fer llàstima, ho reconec, així que em vaig ajupir per fer-li una última carícia al clatell. Llavors va grunyir i va provar de mossegar-me la mà. Vaig saltar enrere i, fet una fúria, li vaig engegar dos trets al cap.

El rostre d’en Lars Haug s’entreveia dins les ombres, la llanterna li penjava sense esma dels dits i retallava una petita esfera groga a terra. Pinassa. Còdols. Dues pinyes. El Pòquer s’estava quiet i callat, i em vaig preguntar si els gossos poden contenir la respiració.

—Hòstia... —he dit.

—Acabava de fer divuit anys —ha dit ell—. És clar que ha passat molt de temps, però no ho oblidaré mai.

—Entenc que no vulguis matar cap més gos —li he dit.

—Ja ho veurem —ha dit en Lars Haug—. Crec que és hora d’endur-me el gos cap a casa. És tard. Vine, Pòquer —ha dit amb to sec i autoritari, i ha començat a baixar el camí. El Pòquer el seguia, obedient, uns metres enrere. Quan han arribat al pont, s’ha aturat i m’ha saludat amb la llanterna.

—¡Gràcies per la companyia! —ha cridat en la fosca. Jo també he sacsejat la llanterna abans de girar cua i enfilar el pendent suau fins a casa, obrir la porta i entrar al rebedor il·luminat. Per alguna raó he tancat amb clau, cosa que no havia fet mai d’ençà que visc aquí. No m’ha agradat, però ho he fet de totes maneres. M’he despullat i m’he ficat al llit, tapat fins dalt amb l’edredó, la mirada clavada al sostre esperant que vingués l’escalfor. M’he sentit una mica imbècil. He aclucat els ulls. Mentre dormia, s’ha posat a nevar, i estic segur d’haver notat que el temps canviava i refrescava, i sabia que m’espantava l’hivern, que m’espantava la neu si en queia molta, i que venint a viure aquí m’havia posat tot sol en un atzucac. O sigui que m’he entossudit a somiar l’estiu i en despertar-me encara el tenia al cap. Hauria pogut somiar un estiu qualsevol, però no, era un estiu molt especial, i ara, assegut a la taula de la cuina mirant la claror que s’estén damunt dels arbres a la vora del llac, encara hi penso. Res no és com aquesta nit, i encara no m’explico per què he tancat la porta amb clau. Estic cansat, però no tant com em temia. Aguantaré fins al vespre, ho noto. M’aixeco de taula, una mica encarcarat, la meva esquena ja no és el que era, i la Lyra alça el cap vora l’estufa i em mira. ¿Tornem a sortir? No, encara no. En tinc més que prou amb aquest estiu que ara, de sobte, comença a turmentar-me. Feia molts anys que no em passava.

2

Sortiríem a robar cavalls. Això és el que va dir palplantat a la porta de la cabana de pastor on el pare i jo vam passar plegats aquell estiu. Jo tenia quinze anys. Era el 1948, un dels primers dies de juliol. Tres anys abans, els alemanys havien abandonat el país, però no recordo que en parléssim encara. En tot cas, el meu pare segur que no. Ell no en parlava mai, de la guerra.

En Jon treia el cap per casa nostra sovint, i a qualsevol hora. Venia a buscar-me per sortir plegats: a caçar llebres, a caminar pel bosc sota la claror pàl·lida de la lluna i pujar al cim del turó quan la calma era absoluta, a pescar truites al riu o a fer equilibris pels troncs de reflexos daurats que encara baixaven davant de casa nostra, arrossegats pel corrent, temps després de la tala. Era perillós, però jo no deia mai que no, com tampoc no deia mai res al pare de quina dúiem de cap. Per la finestra de la cuina es veia un tram de riu, però no era pas allà on fèiem les nostres piruetes funambulistes. Sempre començàvem més avall, a un quilòmetre gairebé, i de vegades els troncs anaven tan rabent i arribàvem tan lluny, que en posar els peus a terra necessitàvem una hora ben bona per tornar a casa passant pel bosc, xops i tremolant de fred.

En Jon no volia estar amb ningú més que amb mi. Tenia dos germans més petits, els bessons Lars i Odd, però nosaltres dos teníem la mateixa edat. No sé amb qui devia anar la resta de l’any quan jo era a Oslo. No me’n va dir mai res, i jo no li vaig explicar mai res del que feia a ciutat.

No trucava a la porta, sinó que pujava silenciosament el camí del riu, on deixava la barqueta a la llera, i es quedava palplantat a la porta, esperant, fins que jo m’adonava de la seva presència. No trigava mai gaire a adonar-me’n. Fins i tot de bon matí, quan encara dormia, de sobte notava un neguit al fons dels meus somnis, com si hagués d’anar al lavabo i lluités per despertar-me abans no fos massa tard, i quan obria els ulls i entenia que no era això el que m’havia despertat, corria a obrir la porta i allà el tenia, amb un somriure als llavis i els ulls mig clucs, com sempre.

—¿Véns? —va preguntar—. Sortim a robar cavalls.

Era evident que el plural érem només ell i jo, com sempre, i si jo no m’hi hagués apuntat, ell hi hauria anat sol i no hauria sigut tan divertit. A més a més, no era gens fàcil robar cavalls tot sol, impossible, de fet.

—¿Fa gaire que ets aquí? —li vaig preguntar.

—Acabo d’arribar.

Sempre deia el mateix i jo no sabia mai del cert si era veritat o no. Dret al llindar de la porta, en calçotets, vaig llançar una mirada per sobre de la seva espatlla. Hi havia filagarses de boira suspeses damunt del riu, ja era clar i feia una mica de fred. La temperatura pujaria en poca estona, però vaig sentir pell de gallina a les cuixes i a la panxa. Tanmateix, em vaig quedar mirant el riu, lluent i suau, que sortia lliscant de sota la boirina i feia un revolt abans de passar per davant de casa. Me’l sabia de memòria. M’havia passat tot l’hivern somiant-lo.

—¿Quins cavalls? —vaig preguntar.

—Els d’en Barkald. Els té a la pastura del bosc, darrere la granja.

—Ja ho sé. Entra i em vesteixo.

—T’espero aquí —va respondre ell.

No entrava mai a casa, potser per culpa del pare. En Jon no parlava mai amb el meu pare. Ni el saludava. Quan ens creuàvem anant a la botiga del poble, clavava la mirada a terra. Aleshores el pare s’aturava, es girava, se’l quedava mirant i deia:

—¿Que no és en Jon?

—Sí —deia jo.

—¿I què li passa? —em deia el pare cada vegada, més aviat molest, i cada vegada jo contestava:

—No ho sé.

I de veritat que no ho sabia, i mai no se’m va acudir preguntar-li-ho. En Jon s’esperava al marxapeu, que era una llosa qualsevol, mirant fixament el riu mentre jo agafava la roba del respatller d’una de les cadires de fusta i em vestia tan ràpid com podia. No m’agradava que hagués d’esperar allà fora, encara que li hagués deixat la porta oberta perquè em pogués veure tota l’estona.

És clar que jo hauria d’haver comprès que aquell matí de juliol tenia alguna cosa especial; potser era la boira suspesa damunt del riu o la boirina que embolcallava el turó, o tal vegada era la llum blanquinosa del cel, o la manera amb què en Jon em va dir el que m’havia de dir, o els seus moviments, o qui sap si era el seu posat, tens, al llindar de la porta. Però jo només tenia quinze anys, i l’únic que em va cridar l’atenció va ser que no portés l’escopeta que sempre duia per si de cas li passava una llebre al davant; i era lògic que no la portés, perquè per anar a robar cavalls només li faria nosa. No havíem de disparar a cap cavall, per descomptat. A mi em va semblar que era el de sempre: tranquil i segur, amb els seus ulls mig clucs, concentrat en el que havíem de fer i sense cap senyal d’impaciència. Ja m’estava bé, perquè no era cap secret que, comparat amb ell, jo era més aviat una rèmora en quasi tot el que fèiem plegats. Ell s’havia entrenat durant anys. Jo, en canvi, era molt bo cavalcant sobre els troncs riu avall, tenia un sentit de l’equilibri innat, com una mena de talent natural, deia en Jon, tot i que no ho deia exactament amb aquestes paraules.

Ell m’havia ensenyat a engegar la por a la merda, i que si em deixava anar en lloc de bloquejar-me pensant les coses, podria aconseguir tots els meus somnis.

—Som-hi. ¡Preparats, llestos, ja! —vaig dir.

Vam baixar plegats al riu. Era molt d’hora. El sol s’enfilava darrere del turó i feia un arc de llum que ho banyava tot amb colors nous, i la boira sobre l’aigua s’anava fonent i evaporant. De sobte, vaig notar l’escalfor sota el jersei, vaig aclucar els ulls i vaig seguir caminant, sense ensopegar ni una sola vegada, fins que vaig endevinar que arribàvem a la llera. Llavors vaig obrir els ulls i, fent equilibris pels còdols, vaig anar a seure a la popa de la barqueta. En Jon la va empènyer i va saltar a dins, i empunyant els rems va posar-se a vogar amb moviments curts i enèrgics per travessar el corrent en diagonal, després va deixar la barca a la deriva una estona i va tornar a remar fins a tocar l’altra riba uns cinquanta metres més avall, prou lluny perquè no ens veiessin des de la cabana.

Vam enfilar el pendís, en Jon primer i jo al darrere, i vam anar resseguint la filferrada de pues que delimitava el prat. L’herba, altíssima, s’aixoplugava sota una fina capa de boirina, aviat seria temps de segar-la i penjar-la als cavallets per assecar-la al sol i tenir farratge. Era com caminar amb aigua fins als malucs, però sense resistència, com en un somni. Jo sovint somiava l’aigua, m’hi avenia molt.

En Barkald era l’amo del prat i nosaltres havíem fet aquell trajecte moltes vegades, ja que passàvem per les seves terres per agafar la pista que duia a la botiga quan hi anàvem a comprar revistes o caramels o el que fos que ens hi arribessin els quartos: un cèntim o dos o fins i tot cinc, alguna vegada, molt poques, que dringaven a la nostra butxaca a cada passa que fèiem; o bé anàvem en la direcció oposada, cap a casa d’en Jon, on la seva mare em saludava efusivament així que entràvem, com si jo fos el príncep hereu o alguna cosa per l’estil, mentre que el seu pare se submergia en el diari local o se n’anava de sobte al graner amb l’excusa d’alguna feina pendent que no podia esperar, i es feia fonedís. Hi havia alguna cosa en el seu comportament que jo no entenia, però per mi ja s’hi podia quedar, al graner. M’importava una merda. De totes maneres, me’n tornaria cap a casa quan s’acabés l’estiu.

La granja d’en Barkald era a l’altra banda de la pista, darrere d’uns camps on cada any alternava la sembra de civada i ordi i que s’estenien fins al límit del bosc, fent angle amb el graner, i enmig del bosc hi tenia els quatre cavalls solts en un terreny força gran que havia tancat amb filat espinós tensat d’arbre en arbre i a dues altures. Ell era l’amo del bosc, que era immens. Era el terratinent més important de la zona. Cap de nosaltres no el podia sofrir, però no sé ben bé per què. Mai no ens havia fet cap mal, ni ens havia adreçat cap mot ofensiu que jo sabés, però tenia una finca molt gran, i en Jon era fill d’un petit granger. Quasi tots els habitants d’aquella vall, a pocs quilòmetres de la frontera amb Suècia, eren petits pagesos i la majoria vivien encara del que produïen les seves granges, de la llet que venien a la central lletera i de la fusta quan era temps de talar. Al bosc d’en Barkald, entre altres, o als boscos d’un malparit de Bærum carregat de calés: milers i milers d’hectàrees que s’estenien cap al nord i cap a l’oest. De diners no n’hi havia gaires, o això semblava. Potser en Barkald tenia algun racó, però el pare d’en Jon no tenia res i el meu anava completament pelat, i si no era així, jo m’ho pensava. O sigui que fins ara continua sent un misteri com va aconseguir arreplegar els diners per comprar la cabana on vam passar aquell estiu. Francament, no he aclarit mai com s’ho feia el pare per guanyar-se la vida —la seva, la meva i la d’altres, ja que això variava molt—, però fes la feina que fes, sempre hi intervenien tota mena d’eines i petits aparells, de vegades molta planificació i barrinament amb el llapis a la mà i molts viatges als llocs més inversemblants del país, on jo no he estat mai ni em puc imaginar com són; el cas és que el pare no estava en nòmina enlloc. Sovint tenia molta feina, de vegades menys, però fos com fos va aconseguir prou diners per aguantar un temps, i quan vam anar a la cabana per primera vegada l’any anterior, va fer una volta escodrinyant-ho tot amb un somriure burleta als llavis, va acariciar els arbres i va seure en una roca a la riba del riu, amb la mà sota la barbeta, i va estar contemplant l’aigua com si totes les coses que l’envoltaven fossin velles conegudes. Tot i que no crec que poguessin ser-ho.

En Jon i jo vam deixar el corriol que travessava els prats per agafar la pista de baixada, i encara que hi havíem passat moltes vegades, aquest cop va ser diferent. Anàvem a robar cavalls, i sabíem que se’ns notava. Érem uns delinqüents. Això canvia la gent, els canvia la mirada i els fa caminar d’una manera peculiar sense que puguis fer-hi res perquè no es noti. I anar a robar cavalls era el pitjor de tot. Coneixíem la llei que impera a l’oest del riu Pecos, havíem llegit els còmics de cowboys i, encara que en realitat fóssim a l’est del riu Pecos, hi érem tant, a l’est, que no venia d’aquí, perquè en el fons tot depèn des d’on et miris el món, i en tot cas era una llei implacable que si t’enxampaven et penjaven de la branca d’un arbre sense pensar-s’ho gens: el tacte aspre del cànem contra la pell fina del teu coll, la cleca que clava algú a la gropa del cavall i el cavall que fuig de sota teu, i tu que arrencaves a córrer fent anar les cames en el buit per salvar la vida mentre precisament la teva vida et passava davant dels ulls amb imatges cada cop més difuses, fins que tu i tot el que havies vist s’esfumava de les imatges i les imatges s’omplien de boira fins a tornar-se negres del tot. Només quinze anys, aquest seria el teu últim pensament, no eren molts, i a sobre per un cavall, i ara, a més a més, ja era massa tard. La granja d’en Barkald s’imposava, ferma i grisa, a la vorada del bosc, i semblava més amenaçadora que mai. Les finestres a aquesta hora del matí estaven a les fosques, però qui sap si l’home no era a dins sotjant el camí i el que hi fèiem nosaltres, i ho sabia.

Però ara ja no podíem fer-nos enrere. Vam baixar uns dos-cents metres per la pista, amb les cames encarcarades, fins que la granja va desaparèixer darrere d’un revolt, vam enfilar un altre corriol que travessava un altre camp que també era propietat d’en Barkald i vam entrar al bosc. Al principi tot era molt fosc i els troncs dels avets estaven molt atapeïts, sense gens de sotabosc, només la molsa verd fosc que s’estenia com una gran catifa flonja sota els nostres peus, perquè la llum del sol no hi tocava mai, i vam seguir la senda en fila índia amb la sensació que el terra ondulava a cada passa que fèiem, en Jon davant i jo darrere, amb les nostres vambes que tenien les soles gastades. Després ens vam desviar com per fer volta, sempre cap a la dreta, fins que la claror es va obrir pas entre les branques que s’havien anat esclarissant damunt dels nostres caps i, tot d’un plegat, vam veure brillar el doble filat espinós. Havíem arribat. Vam fer un cop d’ull a una clariana que ja havien desemboscat, només hi quedaven els pins més joves i els bedolls, un paisatge estrany el d’aquells arbres tan espigats i solitaris, abandonats a la intempèrie, n’hi havia algun que no havia resistit les envestides del vent del nord i jeia estès a terra, tan llarg com era, amb les arrels enlaire; però entremig de les soques l’herba creixia ben verda i espessa, i darrere d’uns arbustos, una mica més endavant, vam veure els cavalls, o els seus culs i les seves cues espolsant mosques i tàvecs. Vam sentir l’olor de tifa de cavall i molsa molla, i vam respirar la fragància, dolça i intensa, embolcallant, d’alguna cosa que era més gran que nosaltres i tot el que poguéssim abastar, una cosa que ens superava: l’olor del bosc que s’estenia sense límit cap al nord, entrava a Suècia, seguia fins a Finlàndia i arribava a Sibèria, un bosc dins el qual podies fer-te fonedís i encara que tot un exèrcit el pentinés durant setmanes no tindrien ni la més mínima possibilitat de trobar-te. Segurament no deu ser tan terrible, vaig pensar, desaparèixer aquí dins; però no estava segur de pensar-ho seriosament.

En Jon va ajupir-se per passar entre els dos filferros prement el de sota amb les mans, mentre jo m’estirava a terra i passava rodolant, i tots dos ens vam trobar a l’altra banda de la tanca sense una esgarrinxada ni un estrip als pantalons ni al jersei. Ens vam aixecar amb compte i vam travessar el prat en direcció als cavalls.

—¿Veus aquell bedoll? —va dir en Jon assenyalant amb el dit—. Vés i enfila-t’hi.

No gaire lluny dels cavalls hi havia un bedoll gran i solitari, de branques robustes, la de més avall a tres metres de terra. M’hi vaig acostar a poc a poc, però sense vacil·lar. Els cavalls havien alçat el cap i s’havien girat a observar-me mentre avançava, però sense deixar de mastegar, sense moure’s de lloc ni alçar un casc. En Jon els estava encerclant per l’altra banda. Em vaig treure les vambes amb dues puntades de peu, vaig abraçar-me al tronc del bedoll i vaig clavar-hi els dits en un greny de l’escorça: primer em vaig impulsar amb un peu, després vaig aixecar l’altre i vaig posar-lo pla contra el tronc, i a poc a poc em vaig enfilar com un mico fins a abastar la branca amb la mà esquerra i recolzar-m’hi i agafar-m’hi amb l’altre braç; llavors vaig treure els peus del tronc rugós i vaig quedar penjat un moment, abans d’enfilar-me a la branca i asseure-m’hi gronxant les cames. En aquella època era capaç de fer aquestes coses.

—¡Ja estic! —vaig cridar sense alçar gaire la veu.

En Jon seia ajupit ben bé de cara als cavalls i els parlava en veu baixa; ells s’estaven quiets, amb les orelles dretes tirades endavant, escoltant aquella veu que era com un murmuri. Des de la meva branca jo no entenia què deia, però quan va sentir el meu “¡Ja estic!” va fer un bot i va cridar:

—¡Hoi! —i quan va obrir els braços, els cavalls van girar-se i van arrencar a córrer cap a l’altre cantó, no gaire ràpid, però tampoc lents, dos van tirar cap a l’esquerra i els altres dos van venir de dret cap al meu bedoll.

—¡Estigues a punt! —va cridar en Jon estirant tres dits enlaire com se saluden els escoltes.

—¡Sempre a punt! —vaig contestar, i em vaig enroscar de panxa a la branca, agafant-m’hi amb les mans per conservar l’equilibri i agitant les cames en el buit com si fossin tisores. Vaig notar al pit una vibració que venia dels cascs repicant a terra i s’enfilava per dins del tronc, i també vaig sentir un tremolor que venia d’un altre lloc, de dins meu, que havia començat a la panxa i se m’havia instal·lat als malucs; però com que no podia fer-hi res, vaig mirar de no pensar-hi. Estava preparat.

I van arribar els cavalls. Jo sentia la seva respiració panteixant, i la vibració a l’arbre era cada cop més intensa, el so dels cascs m’omplia el cervell, i tan bon punt vaig veure sota meu el morro del cavall que tenia més a prop, em vaig deixar caure de la branca amb les cames obertes i estirades, vaig deixar anar les mans i vaig aterrar sobre el llom del cavall, una mica massa amunt, massa a prop del bescoll, i els ossos de les seves espatlles se’m van clavar a l’entrecuix i la nàusea em va pujar fins a la gola. Semblava molt fàcil quan ho feia el Zorro a les pel·lícules, però a mi les llàgrimes em regalimaven galtes avall, i havia de contenir les ganes de vomitar al mateix temps que m’aferrava a la crinera amb les dues mans, i em vaig inclinar endavant i premia els llavis tan fort com podia. El cavall agitava el cap fora de si tot colpejant-me l’entrecuix amb la creu, es va llançar al galop i l’altre va fer el mateix, i vam arrencar a córrer plegats, esquivant les soques i fent retronar el terra. Vaig sentir en Jon que cridava ¡jihaaa! darrere meu, i jo també volia llançar aquell crit, un crit triomfal, però no em va sortir, tenia la gola tan plena de vòmit que no podia respirar. Aleshores vaig obrir la boca i vaig deixar que regalimés coll avall. Una mica de pudor de vòmit barrejada amb la fortor del cavall m’arribava als narius, ja no sentia la veu d’en Jon. Em xiulaven les orelles i els cascs repicaven cada cop més lluny, els cops de creu a l’entrecuix ressonaven dins meu igual que els batecs del cor; de sobte, el silenci es va imposar al meu voltant estenent-se per tot, i va ser en aquest silenci que vaig sentir els ocells. Vaig sentir ben bé la merla al cim d’un avet, i vaig distingir més clarament encara el cant de l’alosa a les altures, i també vaig sentir altres ocells que no sé com es diuen. Era una sensació ben estranya, com d’una pel·lícula muda que li haguessin afegit un so equivocat, jo era a dos llocs alhora i res no em feia mal.

—¡Jihaa! —vaig cridar, i vaig sentir perfectament la meva veu però com si sortís d’un altre lloc, de l’espai immens on piulaven els ocells, una piuladissa que provenia del fons d’aquell silenci, i per un instant vaig ser completament feliç. Se’m va eixamplar el pit com la manxa d’un acordió, i a cada respiració sortien notes noves. Aleshores vaig veure una cosa que brillava entre els arbres davant meu; era el filat. Havíem creuat la cleda al galop i ens acostàvem rabent a la tanca, la creu tornava a masegar-me l’entrecuix, em vaig aferrar amb força i vaig pensar: Ara saltem. Però no vam saltar. Just abans d’arribar al filat, els dos cavalls van frenar i van girar cua, les lleis de la física em van fer sortir disparat en línia recta i vaig passar volant per damunt de la tanca. Vaig notar com les punxes del filat m’esquinçaven la màniga del jersei i vaig sentir una coïssor, i just després jeia estès sobre el bruguerar i amb el xoc tot l’aire m’havia fugit del cos.

Crec que em vaig desmaiar uns segons, perquè recordo que vaig obrir els ulls com si tot comencés de nou: res del que veia em resultava familiar, tenia el cervell buit, ni un pensament, tot net, el cel d’un blau transparent, tampoc no sabia com em deia, ni tan sols em sentia el cos. Flotava sense nom i em mirava el món com si fos la primera vegada que el veia: tenia una lluminositat estranya i era d’una bellesa cristal·lina, i aleshores vaig sentir un renill i el martelleig dels cascs. En aquell moment em va venir tot al cap com un bumerang fendint l’aire que m’encertés de ple al front, ¡pam!, i vaig pensar, merda, m’he quedat paralític. Vaig mirar-me els peus nus que sobresortien entre les mates de bruc: el fil entre ells i jo s’havia trencat.

Encara jeia a terra, completament quiet, quan vaig veure que en Jon s’acostava a la tanca muntat dalt del cavall i dirigint-lo amb una corda que li havia lligat al morro. El va aturar d’una estrebada just a la meva altura i el cavall es va posar de costat, arran de la filferrada. En Jon em va mirar de dalt a baix.

—¿Què hi fas aquí a terra? —va dir.

—M’he quedat paralític —vaig dir jo.

—No ho crec.

—Bah, suposo que no —vaig dir. Vaig tornar a mirar-me els peus i em vaig alçar. Em feia mal l’esquena i tot un costat del cos, però per dins no hi havia res trencat. La sang rajava d’un tall a l’avantbraç i traspassava el jersei, que tenia un bon set just al lloc de la ferida, però això era tot. Vaig estripar el tros de màniga que quedava i me’l vaig enroscar al braç tot recolzant-lo sobre la cuixa. La ferida coïa com una mala cosa. En Jon continuava dalt del cavall, tranquil. Aleshores vaig veure que duia les meves vambes a la mà.

—¿Tornaràs a muntar? —va preguntar.

—No ho crec —vaig dir jo—, em fa mal el cul —tot i que no era ben bé on em feia mal, i em va semblar que en Jon somreia una mica però no ho sé segur perquè tenia el sol de cara. Va baixar del cavall, li va treure la corda del morro i li va fer un gest amb la mà perquè marxés. I les ganes que en tenia l’animal.

En Jon va sortir de la cleda com hi havia entrat: lleuger, sense cap esgarrinxada. En arribar al meu costat, va deixar caure les sabates a terra, damunt les mates.

—¿Pots caminar? —va preguntar-me.

—Crec que sí —vaig respondre, i vaig ficar els peus a les vambes sense lligar-me els cordons, per no haver d’ajupir-me. Vam tornar dins del bosc, en Jon davant i jo darrere amb l’entrecuix adolorit, l’esquena entumida, la pota ranca i el braç encongit contra les costelles, i tot avançant en la boscúria em vaig preguntar si tindria prou forces per fer tot el camí de tornada. Llavors vaig pensar en el pare, que una setmana abans m’havia demanat que segués l’herba darrere de la cabana. Ja era alta i aviat es vinclaria, s’enduriria i formaria una estora de tiges seques que no deixaria créixer res. Em va dir que podia fer servir la dalla curta, més manejable per un aprenent com jo. Vaig anar a buscar-la al cobert i m’hi vaig posar amb totes les forces, imitant els moviments que li havia vist fer quan segava ell, i dalla que dalla vaig quedar xop de suor, però no ho devia fer tan malament per a algú que no hi tenia pràctica. Només que al llarg de la paret hi havia tot un tros d’ortigues altes i tupides, i jo procurava segar sense acostar-m’hi massa. Aleshores el pare va aparèixer a la cantonada de la casa i em va mirar amb el cap de gairell tot gratant-se la barbeta, mentre jo redreçava l’esquena i esperava el seu veredicte.

—¿Per què no segues les ortigues?

Vaig mirar el mànec curt de la dalla i després les ortigues.

—És que fa mal —vaig respondre-li. Ell em va somriure i va fer que no amb el cap.

—Tu decideixes si fa mal o no —em va dir, i tot de cop es va posar seriós i va venir cap a mi i va començar a arrencar-les amb les mans nues, d’una en una, sense perdre la calma, i la pila d’ortigues arrencades anava creixent i ell no es va rendir fins que no en va quedar ni una. El seu rostre no traïa dolor. Tot enfilant el camí darrere d’en Jon, em va venir una mica de vergonya i vaig estirar l’esquena i accelerar el pas, procurant caminar com si no hagués pres mal. Unes passes més i ja no sabia per què no ho havia fet així des del començament.

—¿On anem? —vaig preguntar-li.

—Vull ensenyar-te una cosa —va dir en Jon—. No és gaire lluny.

El sol ja era alt, entre els arbres feia calor, feia olor de calor, i els sorolls del bosc ens arribaven de totes bandes: ales que baten, branques que es gronxen, branquillons que cruixen, el xiscle d’un esparver, l’últim sospir d’una llebre o el cop esmorteït d’una abella cada vegada que topa amb una flor. Sentia les formigues atrafegades pel bruguerar. La senda s’anava fent més costeruda a mesura que enfilàvem el turó, jo respirava fondo pel nas i pensava que, tirés cap on tirés la meva vida i per lluny que arribés a viatjar, sempre recordaria aquell indret tal com era en aquell moment, i que el trobaria a faltar. Vaig girar-me a contemplar la vall a través d’un enreixat de pins i avets, vaig veure el revolt del riu i l’aigua espurnejant, vaig veure la teulada roja de la serradora d’en Barkald, i una mica més al sud, a la riba, les altres granges, més petites, escampades per les clapes verdes que enrivetaven el fil d’aigua. Jo coneixia les famílies que hi vivien i sabia quants eren a cada casa. Tot i que no podia veure la nostra cabana a l’altra riba del riu, podia assenyalar amb exactitud darrere de quin arbre s’amagava, i em vaig preguntar si el pare encara dormia o si ja s’havia llevat i rondava per casa tot preguntant-se on parava jo, però sense amoïnar-s’hi gaire: si arribaria aviat, si podia començar a preparar l’esmorzar, i tot d’una em vaig adonar de la gana que tenia.

—Ja hi som —va dir en Jon—. És allà —i va assenyalar un avet enorme al marge del camí. Vam aturar-nos.

—És enorme —vaig dir jo.

—No és això —va dir en Jon—. Vine.

Va anar fins a l’arbre i va enfilar-s’hi sense esforç, perquè les branques de baix, llargues i robustes, s’aclofaven pel propi pes i eren fàcils d’abastar, i en un tres i no res ja havia pujat uns quants metres. El vaig seguir. En Jon pujava molt de pressa, però quan va ser a uns deu metres es va aturar i va seure a la branca a esperar que jo arribés a la mateixa altura; hi havia prou lloc per a tots dos, podíem seure un a prop de l’altre cadascú a la seva branca. Aleshores en Jon va assenyalar un punt a l’extrem de la seva, just on es bifurcava. Sota l’entreforc hi havia un niu d’ocells amb forma de bol, fondo com una paperina. Tot i que jo ja havia vist molts nius, no n’havia vist mai cap de tan petit, tan lleuger, una construcció tan perfecta de molsa i plomes. I no penjava. Flotava.

—És un niu de reietó —va dir en Jon en veu baixa—. La segona niuada —es va inclinar endavant, va allargar la mà cap al niu, va ficar tres dits per l’obertura emplomissada i va treure’n un ou tan petit que me’l vaig quedar mirant com un badoc. En Jon va fer ballar l’ou entre les puntes dels dits i me’l va acostar prou perquè el pogués examinar de la vora, i quasi vaig sentir vertigen quan, en mirar-lo, vaig pensar que al cap de poques setmanes aquella boleta minúscula, una mica ovalada, es transformaria en un ocell viu amb ales que podria llançar-se des del cim de l’arbre i baixar en picat i no estavellar-se mai contra terra, sinó que amb voluntat i amb instint sortiria disparat cap amunt i venceria la llei de la gravetat. I aleshores ho vaig formular en veu alta:

—Hosti tu... és curiós que una coseta tan petita es torni viva i pugui volar —potser no em vaig explicar bé, o no vaig saber expressar la sensació de volubilitat que em burxava per dins; el cas és que en aquell moment va passar una cosa que m’era impossible comprendre, perquè quan vaig alçar els ulls i vaig mirar en Jon a la cara, estava blanc com el paper i molt tens. No sabré mai si van ser les meves paraules o l’ou que tenia entre els dits, però alguna cosa el va fer canviar d’idea de manera sobtada, em va mirar al fons dels ulls com si no m’hagués vist mai, i per una vegada no els va mig aclucar sinó que li vaig poder veure les pupil·les obertes i negres. Va separar els dits i l’ou va caure tronc avall; jo el seguia amb la mirada i vaig veure com picava contra una branca, com s’esclafava i s’esmicolava en bocins clars que saltaven en totes direccions i descendien com volves de neu ingràvides que s’anaven volatilitzant lentament fins a desaparèixer del tot. O així és com ho recordo, i també recordo que no se m’acudia res que m’hagués trasbalsat mai tant. Quan vaig tornar a mirar en Jon, aquest s’havia inclinat sobre la branca, amb una mà havia arrencat el niu de sota l’entreforc i, sostenint-lo amb el braç estès, el va polvoritzar a pocs centímetres dels meus ulls. Jo volia dir alguna cosa, però no em sortien les paraules. El rostre d’en Jon era una màscara de guix amb una boca oberta per on sortien una sèrie de sons que em van glaçar l’espinada, mai no havia sentit res igual: eren els sons guturals d’un animal que jo no havia vist mai ni tenia cap ganes de veure. Va tornar a obrir la mà, va picar el tronc de l’arbre amb el palmell obert i va refregar el niu contra l’escorça, desfent-lo en estelles minúscules fins que en va quedar una empastifada que jo ja no suportava mirar més. Vaig tancar els ulls i vaig aguantar les parpelles premudes uns instants, i quan els vaig tornar a obrir, en Jon ja era un bon tros avall. Baixava lliscant de branca en branca, jo seguia amb la mirada els seus cabells hirsuts i castanys, però ell no va mirar amunt ni una sola vegada. Els darrers metres els va fer d’un salt i va aterrar amb un cop que es va sentir fins al capdamunt de l’arbre, on jo encara estava assegut; va caure de genolls com un sac, va picar amb el front a terra i així es va quedar, arraulit, durant el que em va semblar una eternitat, i en tota aquesta eternitat vaig contenir la respiració sense moure’m ni un mil·límetre. No entenia res del que havia passat, però tenia la sensació que tot era culpa meva. I tanmateix no sabia per què. A la fi, es va alçar, i amb el cos ben dret es va posar a caminar, senda avall. Vaig deixar escapar l’aire i vaig aspirar-lo de nou, lentament; em va xiular el pit, vaig sentir-ho perfectament, era com el xiulet de l’asma. Jo coneixia un home que vivia al final del carrer de casa, a Oslo, que tenia asma i quan respirava sonava així. Ara m’he tornat asmàtic, vaig pensar, hòstia, és així com s’agafa l’asma, ¡quan te’n passa una de grossa! I vaig començar a baixar. No baixava tan ràpid com en Jon, més aviat com si cada branca fos una balisa on m’havia de detenir i agafar-me per no perdre’m res, ni un detall, tot era important, i sobretot sense deixar de pensar tota l’estona a respirar.

¿Va ser aleshores que es va capgirar el temps? Crec que sí. Jo ja havia posat els peus a terra, però no veia en Jon enlloc, s’havia esfumat per la senda d’on havíem vingut, quan, de sobte, vaig sentir la remor dels arbres sobre el meu cap. Vaig mirar amunt i vaig veure les capçades dels avets que balandrejaven i xocaven entre elles, vaig veure com el vent vinclava els pins més alts i vaig notar també el sotabosc que ondulava sota els meus peus. Era com caminar damunt de l’aigua, em rodava el cap i vaig mirar al meu voltant per trobar un punt on agafar-me, però tot es movia. El cel, que fins feia un moment era blau i serè, ara era d’un gris plom esquinçat per la lluïssor groga esblaimada que il·luminava el turó a l’altra banda de la vall. En aquell moment va llampegar amb violència al cim del turó. Poc després va tronar de tal manera que vaig sentir el retruny per tot el cos, notava com la temperatura queia en picat i el braç em feia mal allà on el filat espinós m’havia fet un tall. Vaig posar-me a caminar tan de pressa com podia sense arrencar a córrer, baixant la senda que havíem fet de pujada, cap al prat dels cavalls. En arribar-hi, vaig mirar la cleda a través dels arbres però no hi havia ni un cavall, si més no dins del meu camp visual, i em va passar pel cap fer drecera per la cleda, però en comptes d’això vaig fer tota la volta seguint el filat per fora fins que vaig arribar al corriol que baixava a la pista, vaig girar a l’esquerra i vaig arrencar a córrer avall. Ja no feia vent, però al bosc hi havia una calma tensa i l’asma tot just descoberta m’oprimia el pit.

Les primeres gotes em van caure al front quan arribava a la pista. Vaig veure l’esquena d’en Jon davant meu. No devia haver corregut, no el tenia gaire lluny: no anava de pressa, però tampoc a poc a poc. Senzillament, caminava. Se’m va acudir cridar-lo i demanar-li que m’esperés, però em feia por que la respiració se’m tallés. Hi havia, també, un no sé què en la seva esquena que em va frenar, o sigui que vaig posar-me a caminar darrere seu, sempre a la mateixa distància. I així vam desfer tot el camí, i quan passàvem per la granja d’en Barkald, que ara tenia llum a totes les finestres a causa de la negror sobrevinguda del cel, em vaig preguntar si l’home seria a dins, mirant-nos, i si sabria on havíem estat. Vaig mirar enlaire amb l’esperança que serien quatre gotes i prou, però de sobte un llamp va il·luminar el turó i en el mateix segon es va sentir un tro. Jo mai no havia tingut por dels llampecs, tampoc em vaig espantar aleshores, però sabia que quan el llamp i el tro anaven tan seguits, podia descarregar on fos a prop teu. Anar pel camí sense cap mena de recer era una sensació molt especial. En aquell moment, la pluja va desplomar-se com una paret, i en pocs segons em vaig trobar darrere d’aquesta paret, xop de cap a peus, i si hagués anat despullat tampoc no hi hauria guanyat gaire. El món sencer es va tornar gris aigua i amb prou feines podia entreveure en Jon a cent metres davant meu. Tampoc el necessitava perquè m’ensenyés el camí, ja sabia per on havia d’anar. Vaig trencar pel corriol que travessava els prats d’en Barkald, ara l’herba altíssima m’enganxaria els pantalons a les cames i em pesarien encara més, si no fos que ja anava tot moll i no venia d’aquí. Vaig pensar que en Barkald hauria d’esperar uns dies que l’herba fos prou seca per segar-la. El farratge no es pot segar moll. Vaig preguntar-me si enguany en Barkald també ens demanaria al pare i a mi que l’ajudéssim amb la sega, igual que l’any anterior; i em vaig preguntar si en Jon hauria agafat la barca i estaria travessant el riu tot sol o si m’esperava a la llera. Podia remuntar el camí cap a la botiga, passar el pont i baixar per l’altra riba, a través del bosc, però la marrada es faria llarga i pesada; o bé podia travessar el riu nedant, però segur que l’aigua ja era freda i els corrents massa ràpids. La roba xopa em glaçava fins el moll de l’os, i se’m va acudir que aniria més bé sense. O sigui que em vaig aturar a treure’m el jersei i la camisa. Va costar perquè la roba se m’arrapava al cos, però a la fi m’ho vaig treure tot, vaig fer-ne un bolic i me’l vaig posar sota el braç. Tot estava tan moll que feia riure, la pluja em regalimava pel pit i em donava una escalfor estranya. Vaig passar-me la mà per la pell i quasi no vaig sentir res de tan balba que la tenia, em notava cansat i somnolent, m’hauria anat molt bé estirar-me i aclucar els ulls una estona. Vaig fer unes passes més. M’eixugava l’aigua de la cara amb la mà, em sentia una mica marejat. I així, com qui no ho vol, em vaig trobar a la vora del riu sense haver-lo sentit. Davant meu hi havia en Jon dalt de la barca. Amb la mullena, la mata de cabells hirsuts se li havia aixafat contra el crani. Em va mirar a través de la pluja mentre ciava per mantenir la popa arran de riba, però no va dir res.

—¡Hola! —vaig dir jo mentre baixava els últims metres saltant, amb molt poca traça, pels còdols llisos i arrodonits. Vaig ensopegar un cop, però no vaig caure. Quan per fi arribava a la barca vaig seure al banquet de popa i en Jon va posar-se a vogar tot seguit. Li costava, es veia, perquè teníem el corrent en contra, i només molt a poc a poc vam poder sortir d’allà. Volia portar-me fins a casa, tot i que estava baldat. Ell vivia riu avall de la nostra cabana, i jo volia explicar-li que no calia, que si em deixava a l’altra riba ja en tenia prou, faria l’últim tros a peu. Però no vaig dir res. No tenia esma.

A la fi vam arribar. Amb un darrer esforç, va virar la barca i va remar fins a la llera de manera que jo pogués baixar directament a terra. I així ho vaig fer, vaig baixar i em vaig quedar palplantat allà mateix, mirant-lo.

—Que vagi bé —vaig dir-li—. Fins demà.

Però en Jon no em va contestar. Es va limitar a treure els rems fora de l’aigua i va deixar que el corrent arrossegués la barca mentre em mirava fixament amb els ulls afuats, uns ulls que jo aleshores ja sabia que no oblidaria mai més.

3

El pare i jo havíem sortit d’Oslo catorze dies abans, primer havíem agafat el tren i després l’autobús, durant hores i hores. Un autobús que seguia un sistema de parades que no vaig entendre mai, però que en tot cas s’aturava molt sovint. De tant en tant m’endormiscava amb l’escalfor del sol, al caliu del seient, i quan obria els ulls i mirava per la finestra era com si no haguéssim avançat gens perquè el paisatge era exactament el mateix que abans d’adormir-me: una carretera sinuosa de grava amb camps a banda i banda, granges amb la casa pintada de blanc i els coberts de vermell, alguns més grans, d’altres més petits, i vaques rere el filat de les pletes, que arribaven fins arran de carretera i on mandrejaven ajagudes damunt l’herba, al sol, amb els ulls mig clucs. Quasi totes eren brunes i només alguna tenia clapes blanques sobre el marró o el negre; i després hi havia el bosc, rere les granges, amb algun núvol trencat en el blau del cel, suspès damunt d’un turó, sempre el mateix, inalterable.

El viatge va durar si fa no fa tot el dia, i és estrany però no se’m va fer pesat. M’agradava mirar per la finestra fins que les parpelles em pesaven, calentes, tornava a adormir-me, em despertava de nou i mirava per la finestra per mil·lèsima vegada o més, o em girava a mirar el pare, que es va passar tot el viatge immers en un llibre tècnic sobre construcció, maquinàries, motors, el que fos, aquests temes el tornaven boig. Aleshores el pare aixecava els ulls, em mirava i assentia somrient, jo li tornava el somriure i ell se submergia de nou en el seu manual. Jo m’endormiscava i somiava coses càlides i flonges, i l’últim cop que em vaig despertar va ser perquè el pare em va tustar l’espatlla.

—¡Ep, mestre! —em va dir, i vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant.

L’autobús estava aturat, amb el motor apagat, a l’ombra d’un roure immens davant de la botiga. Vaig veure el camí que duia al pont, allà on el riu s’estrenyia i l’aigua es precipitava amb fragor per un petit ràpid. El sol baix feia espurnejar les crestes d’escuma. Érem els últims, baixàvem a l’última parada. No es podia anar més enllà. El darrer tros de camí l’hauríem de fer a peu, molt típic del pare, vaig pensar, portar-me tan lluny com fos possible sense sortir de Noruega. No vaig preguntar-li per què precisament allà, era com si el pare volgués posar-me a prova i ja m’estava bé. Jo confiava en el pare.

Vam agafar les motxilles i tot el fato al compartiment del fons de l’autobús i vam anar cap al pont. Ens vam aturar al mig a fer el badoc, l’aigua era quasi verda i passava rabent, vam empunyar les nostres canyes de pescar de bambú, les vam clavar a terra i reclinar contra la barana de fusta acabada de construir, vam escopir al riu i el pare va dir:

—¡No fugis, Jacob!

Per al pare, tots els peixos es deien Jacob, tant si era allà a casa, davant les aigües salades del fiord d’Oslo, quan treia el pit per la borda amb un somriure murri i alçant el puny —¡no fugis, Jacob, que venim a pescar-te!— com aquí, en un riu que venia de la frontera amb Suècia i feia un semicercle que travessava el poble abans de tornar-se’n a Suècia unes quantes milles més al sud. I recordo que l’any anterior, tot contemplant els remolins, m’havia preguntat a mi mateix si es podia veure o notar o tastar que l’aigua fos sueca i que els d’aquest cantó de la frontera només la teníem a manlleu. Però jo era molt jove aleshores i sabia ben poca cosa de com anava el món, en el fons no va ser més que una idea fugaç.

Dalt del pont, el pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure, però jo notava les expectatives que em recargolaven l’estómac.

—¿Com estàs? —em va demanar.

—Bé —vaig dir, sense poder estar-me de riure.

Vaig fer el camí que pujava del riu sota la pluja. A la meva esquena, en Jon s’allunyava amb la barca aigua avall. Em vaig preguntar si parlava amb si mateix, com feia jo quan estava sol. M’explicava en veu alta les coses que acabava de fer, les sospesava i acabava dient-me que no havia tingut elecció. Segur que en Jon no feia aquestes coses.

Estava enravenat de fred i em petaven les dents. Duia el jersei i la camisa sota el braç, però ja era massa tard per posar-me’ls. El cel era més fosc que en plena nit. A dins de la cabana, el pare havia encès el quinqué, les finestres eren retalls de claror groguenca i càlida, de la xemeneia sortien terbolins de fum gris que la pluja esclafava contra la teulada, i aigua i fum s’escampaven per les teules de pissarra com una sèmola grisa. Era una imatge ben peculiar.

La porta estava ajustada. Des del marxapeu sentia la flaire de la cansalada fregida que es colava pel dit de llum. Em vaig aturar sota el ràfec. Per primer cop en molta estona, les gotes d’aigua no em martellejaven el cap. Em vaig estar quiet un parell de minuts abans d’obrir la porta. El pare preparava l’esmorzar davant de la cuina econòmica; no m’havia sentit. Em vaig quedar al llindar, gotejant damunt de l’estora. No sabia quina hora era, però estava segur que m’havia esperat fins a l’últim moment abans de preparar l’esmorzar. A sobre de la camisa de quadres duia un jersei molt vell i ple de forats que li agradava posar-se quan no sortia a treballar. Anava barbut, no s’havia afaitat des del dia que havíem arribat. “¡Pelut i lliure!”, solia dir fregant-se la barbeta. M’agradava, aquell home. Vaig estossegar, ell es va girar i em va mirar amb el cap de gairell. Vaig esperar que parlés.

—Caram, ¡això sí que és mullar-se!

Vaig assentir.

—Sí, i tant —vaig dir petant de dents.

—Espera, no et moguis —i llavors va enretirar la paella del fogó, va anar al dormitori i va tornar amb una tovallola gran.

—Treu-te els pantalons i les vambes.

Vaig fer el que em deia. Em va costar. Despullat al mig de l’estora, em sentia com si tornés a ser una criatura.

—Vine, acosta’t a l’estufa.

M’hi vaig acostar. El pare va afegir-hi dos tions i va tancar la portella. Per l’obertura del regulador veia les flames que s’arboraven, el ferro colat escampava onades de calor que quasi ferien la pell. Aleshores el pare em va embolicar de cap a peus amb la tovallola i va començar a fer-me fregues pertot, primer amb molt de compte i cada vegada més fort. Era com si hagués d’encendre’m, com quan els indis freguen dos pals per fer foc. Jo era el pal, rígid i sec, convertit en una massa incandescent.

—Aguanta-ho tu, que ara vinc —va dir el pare.

Em vaig subjectar la tovallola damunt del muscle, ell va tornar al dormitori i en va sortir amb uns pantalons nets, un jersei gruixut i mitjons. Em vaig vestir molt a poc a poc.

—¿Tens gana? —em va preguntar.

—Sí —vaig respondre, i ja no vaig dir res més en molta estona.

Vaig seure a taula. El pare em va servir ous ferrats amb cansalada i pa que havia cuit ell mateix en el vell forn de la casa; en va fer llesques gruixudes i les va untar amb margarina. Jo em cruspia tot el que em posava al davant, i ell també va seure a esmorzar. Sentíem la pluja que repicava a la teulada; també plovia sobre el riu, sobre la barca d’en Jon i el camí de la botiga i els prats d’en Barkald, plovia sobre els boscos, sobre el llom dels cavalls de la cleda i els nius de tots els arbres, sobre els ants i les llebres i sobre totes les teulades del poble, però a dins de la cabana s’hi estava calent i eixut. La llenya crepitava a l’estufa i jo m’ho vaig anar menjant tot fins que els plats van quedar ben escurats; el pare també anava menjant amb un mig somriure als llavis com si fos un matí qualsevol, tot i que no ho era. I de sobte em va venir el cansament, em vaig inclinar endavant, em vaig aguantar el cap amb les mans i em vaig adormir.

En despertar-me em trobava sota l’edredó al llit de baix de la llitera, que era el del pare, amb tota la roba posada. El sol entrava pel requadre de cel de la finestra del darrere, i així vaig saber que eren les dotze tocades. Vaig enretirar l’edredó i vaig posar els peus a terra. Em sentia en plena forma. Tenia tot un costat adolorit, però no m’amoïnava gaire. Vaig anar a la sala. La porta estava oberta de bat a bat i el sol inundava el pati. L’herba molla brillava i a un metre de terra la calor havia format un mantell llanut de vapor. Una mosca brunzia a la finestra. Dret davant de l’armari del racó, el pare treia la compra de la motxilla i l’ordenava als prestatges. Havia fet a peu tot el camí de la botiga, d’anada i de tornada, mentre jo dormia.

Em va veure de seguida i es va quedar parat amb un paquet a la mà. Silenci absolut. Estava tot seriós.

—¿Com estàs? —va dir.

—Bé —vaig respondre—. Em trobo més bé.

—Me n’alegro —va dir el pare, i va callar un moment abans d’afegir:— ¿Has estat amb en Jon aquest matí?

—Sí —vaig respondre.

—¿I què heu fet?

—Hem sortit a robar cavalls.

—¿Què dius que heu anat a fer? —el pare semblava a punt d’esclatar—. ¿De quins cavalls em parles?

—Els d’en Barkald. No els anem a robar de veritat, només els volem muntar, però diem que anem a robar-los perquè així sona més emocionant. —Vaig fer un somriure caut, però el pare no me’l va correspondre.— Jo no m’hi he lluït gaire — vaig dir—. He sortit volant per damunt de la tanca —i vaig estendre el braç amb la ferida ben visible, però el pare em mirava fixament a la cara.

—¿I com estava en Jon?

—¿En Jon? Doncs com sempre, fins cap al final. M’ha volgut ensenyar els ous d’un niu de reietó dalt d’un avet, i de cop ha aixafat tot el niu, així —vaig explicar, i amb el braç estirat feia el gest d’esclafar una cosa en el puny; el pare estava endreçant l’últim paquet sense deixar de mirar-me, va assentir i va tancar la porta de l’armari, es va fregar els pèls de la barbeta i jo vaig dir:— I ha tocat el dos, i després ha vingut la tempesta.

El pare va anar a penjar la motxilla a la porta i es va quedar mirant el pati, d’esquena a mi, tot gratant-se el clatell. Llavors va venir a seure a taula i va dir:

—¿Vols saber què diu la gent a la botiga?

Jo no tenia gaire interès per saber què deia la gent a la botiga, però el pare acabaria explicant-m’ho de totes maneres.

—Sí —vaig dir.

El dia abans, en Jon havia sortit amb l’escopeta a caçar llebres, com de costum. Jo no entenia aquesta dèria seva de matar llebres a escopetades, però s’havia convertit en la seva especialitat i hi tenia traça, n’encertava una de cada dues, que déu n’hi do tractant-se d’una bèstia tan remenuda i ràpida. Ara, no sé si la família se les menjava totes, devien estar-ne tips. En tot cas, en Jon va arribar a casa seva amb dues llebres lligades per les orelles i amb un somriure radiant, perquè aquell matí havia disparat dos trets i tots dos havien fet blanc. Era una proesa, i va entrar a buscar els pares per ensenyar-los els seus trofeus, però aquell dia la mare havia anat a Innbygda a visitar un conegut i el pare era al bosc. Amb les presses per sortir aquell matí, no s’havia fixat si hi eren i el cert és que s’havia oblidat que li tocava ocupar-se dels bessons. Va deixar l’escopeta al rebedor, va penjar les llebres d’un ganxo i va posar-se a buscar els seus germans de dalt a baix de la casa, però no els trobava enlloc; va sortir corrent a l’eixida, va fer la volta al cobert i al paller, tampoc no hi eren. Aleshores va sentir pànic. Va córrer cap al riu i va resseguir a gual l’embarcador, escrutant riba amunt, riba avall, sense veure res més que un esquirol dalt d’un avet.

—¡Maleït esquirol! —va dir, i es va ajupir per ficar les mans a l’aigua com si volgués apartar-la per veure-hi, però era absurd, l’aigua li arribava als genolls i era transparent. Es va incorporar, va agafar aire i provava de pensar, quan va sentir un tret que venia de casa.

L’escopeta. Havia oblidat de posar el fiador i no havia tret l’últim cartutx, cosa que sempre feia tan bon punt entrava a casa. Aquella arma era l’únic objecte de valor que tenia, la cuidava, la greixava i la tenia sempre a punt com si fos el seu nadó, i això d’ençà del dia que el pare l’hi va regalar, el dia dels seus dotze anys, amb ordres estrictes sobre com fer-la servir i, sobretot, com no fer-la servir. Ell sempre posava el fiador, treia els cartutxos i la penjava al seu lloc, al traster, d’un ganxo a dalt de tot de la paret. Però aquest cop l’havia deixat a l’entrada perquè s’havia recordat d’una cosa: que ell era el responsable dels seus germans quan es quedaven sols a casa. Només tenien deu anys.

En Jon va sortir a corre-cuita de l’aigua i va enfilar pel riu abans de tirar cap a casa. De sobte li va semblar que no arribaria mai, els camals xops li pesaven sota els genolls, l’aigua sortia de les sabates a borbollons, i a cada passa sentia el so d’un xuclet que li feia venir nàusees. A mig camí va veure el pare que sortia corrent del bosc a l’altra banda de la granja. Mai no l’havia vist córrer, i la visió d’aquell home alt i feixuc sortint esperitat del bosc i travessant l’eixida a grans camades que feien retronar el terra i amb els braços flotant-li a l’altura de les espatlles com si nedés a contracorrent, era tan aterridora que en Jon va aturar-se i va seure al pla d’herba. Fos el que fos el que hagués passat, ara ja era massa tard; el pare arribaria abans a casa, i en Jon va tenir la sensació que no volia saber què havia passat.

El que havia passat era que els bessons havien estat tot el matí jugant al soterrani amb roba vella i sabates gastades. Van pujar les escales esvalotant i van anar a parar al rebedor, on van veure les llebres penjades del ganxo i l’escopeta estintolada a la paret. Era l’escopeta d’en Jon, ho sabien perfectament, el germà gran era el seu heroi, i per poc que tinguessin els mateixos models que jo a la seva edat, devia ser per a ells una barreja de Davy Crockett, Hjortefot i Huckleberry Finn en una sola persona. Tot el que feia en Jon era susceptible de ser imitat i transformat en joc.

En Lars va arribar a dalt primer, va agafar l’escopeta i la va brandar tot cridant:

—¡Mira’m!

I va disparar. L’espetec i la reculada el van fer caure a terra amb un esgarip. No havia apuntat enlloc, només volia tenir a les mans la meravellosa escopeta i fer de Jon. La bala hauria pogut anar a la llenyera, o al finestró del costat de la porta, o al retrat de l’avi de la barba llarga, just a sobre del penja-robes, en un marc daurat que brillava, o a la bombeta que penjava nua i que sempre tenien encesa perquè a fora la veiessin per la finestra i no es perdessin a les fosques. Però la bala no va encertar cap d’aquests llocs, sinó que va anar de dret al cor de l’Odd, a boca de canó. I si tot això hagués passat en una novel·la de l’Oest, a les pàgines de paper porós s’hi hauria llegit que la bala duia el seu nom, o que estava escrit a les estrelles o en el gruixut llibre del destí. Que res del que hagués pogut fer o dir ningú no hauria desviat les línies que van creuar-se en aquell instant únic. Que una altra força, diferent de la humana, havia dominat el canó de l’escopeta i l’havia dirigit exactament en aquella direcció. Però res de tot això no era veritat, i en Jon, arraulit a l’herba, ho sabia. Aleshores el pare va sortir de casa amb el seu germà als braços: l’únic llibre on hi havia escrit el nom d’Odd i d’on no es podia esborrar, era el registre de la parròquia.

El pare no em devia explicar tot això, o no pas amb tants detalls, i en canvi és així com ho recordo. El cas és que no sé si vaig començar a pintar-ho amb els meus colors de seguida o si ho he anat fent a mesura que passaven els anys. Ara bé, el que no es pot discutir són les dades pelades, els fets eren els fets i el pare em mirava, sondejant-me, des de l’altra banda de la taula, com si jo pogués dir-hi alguna cosa assenyada perquè potser coneixia els protagonistes del drama més bé que ell; però jo no veia altra cosa que el rostre blanc d’en Jon i l’aigua que queia sobre la superfície ondejant del riu quan va empènyer la barca i va deixar que el corrent se l’endugués avall, cap a la casa on vivien ell i els que l’estaven esperant.

—De totes maneres, això no és el pitjor —va dir el pare.

El dia abans que en Lars matés el seu germà bessó d’un tret, la seva mare havia sortit de bon matí cap a Innbygda amb la furgoneta de repartiment de la botiga. L’endemà, quan va passar tot, el pare l’havia d’anar a recollir amb el cavall i la carreta. Era una euga de quinze anys que es deia Bramina, de pelatge castany i negre amb una llista blanca al cap i mitjons blancs. Era molt bonica, o a mi m’ho semblava, però no anava lleugera, i en Jon creia que havia de ser per un principi de febre del fenc que no la deixava respirar, cosa inusual en un cavall. Per anar i tornar a Innbygda amb la Bramina t’hi podies estar ben bé tot el dia.

El pare era a l’eixida, amb el nen mort als braços. Al mig del pla hi havia el seu fill gran estès a terra, immòbil, com si també fos mort. Sabia que havia de marxar. S’hi havia compromès. No tenia alternativa. I si volia arribar a temps a Innbygda, havia de marxar ja. Va fer mitja volta i va entrar a casa. En Lars era al rebedor, rígid, quiet, mut; el pare el va veure, però era incapaç de pensar en més d’una cosa important alhora, per això va entrar al dormitori i va estirar l’Odd al llit de matrimoni i va cobrir el cosset amb una manta que va trobar. Es va mudar la camisa tacada de sang i els pantalons, i va sortir a aparellar la Bramina. De cua d’ull, va veure en Jon que s’havia aixecat i s’acostava a poc a poc a l’estable. Quan l’euga va estar enganxada al carro, en Jon ja hi havia arribat. El pare es va girar i el va agafar per l’espatlla, massa fort, va pensar tot seguit, però dels llavis del noi no va sortir ni un mot.

—Cuida en Lars mentre sóc fora. ¿D’això en sabràs, oi? —va dir el pare mirant cap a la casa. En Lars havia sortit a la porta i s’estava plantat al bat del sol, amb els ulls arrufats. El pare es va passar la mà per la cara, va aclucar els ulls un moment, es va escurar la gola, va seure al pescant, va arriar el cavall i el carro es va posar en marxa, va passar la tanca, va sortir a la carretera, va deixar enrere la botiga i a poc a poc va emprendre el llarg trajecte fins a Innbygda.

En Jon es va endur en Lars amb la barca a pescar riu avall, no se li va acudir res més, i s’hi van estar moltes hores. No he aconseguit mai imaginar-me de què devien parlar, o vés a saber si van arribar a dir-se res. Potser senzillament van quedar-se pescant a la llera cadascú amb la seva canya: tirar la canya i recollir, tirar la canya i recollir, a una distància prudencial l’un de l’altre, i al seu voltant només el bosc i un gran silenci. Això sí que m’ho puc imaginar.

En tornar van dur al paller el poc que havien pescat i es van asseure a esperar. No van entrar a casa per res. Al vespre, cap al tard, van sentir els cascs de la Bramina i les rodes del carro que pujaven pel camí de grava. Es van mirar. S’hi haurien quedat una estona més, però en Jon es va aixecar, i en Lars es va aixecar, es van agafar de la mà per primera vegada des que els bessons eren molt petits, i van sortir a l’eixida a mirar com el carro avançava cap a ells pel camí, com s’aturava, i van sentir el panteix asmàtic de la Bramina i les paraules reconfortants que el pare li adreçava: paraules amables, paraules dolces, paraules que ells mai no havien sentit que digués a ningú.

La mare estava asseguda al pescant, duia el vestit blau amb flors grogues, la bossa a la falda, els va somriure i els va dir:

—Ja he tornat, mira que bé —i es va aixecar, va posar el peu a la roda i va baixar d’un salt—. ¿On és l’Odd?

En Jon es va mirar el seu pare, però el pare no li va tornar la mirada, tenia els ulls clavats a la paret del graner i callava com si tingués la boca plena de tabac. No li havia dit res. Havien fet tot el camí plegats pel bosc i no li havia dit res de res.

L’enterrament va ser tres dies més tard. El pare em va preguntar si hi volia anar i li vaig dir que sí. Era el meu primer enterrament. Un dels germans de la meva mare havia mort abatut pels alemanys quan intentava fugir d’una comissaria en algun indret de la regió de Sørland el 1943, però jo no hi era, i no sé si hi va haver cap enterrament.

En realitat, recordo dues coses de l’enterrament de l’Odd. Una, que el meu pare i el pare d’en Jon no es van mirar als ulls ni una sola vegada. El meu va estrènyer-li la mà tot dient-li “el meu condol”, uns mots que van sonar completament fora de lloc i que ningú més va pronunciar aquell dia, però no es van mirar.

L’altra va ser en Lars. Quan ja havíem sortit de l’església i estàvem drets al voltant de la fossa, es va anar posant nerviós, el capellà encara oficiava i aviat arriarien el petit taüt amb una corda passada per cada nansa, però ja no podia més, es va desprendre dels braços de la seva mare i va arrencar a córrer a través de les tombes fins a la tàpia i no va sortir del cementiri sinó que va posar-se a fer cercles, corrent sempre, una volta i una altra, i una altra, amb el cap cot i la mirada clavada a terra, i com més aguantava, més lentament parlava el capellà. Al principi només es va girar algun cap, però aviat van ser més i al final tota la comitiva de negre s’estava mirant en Lars en comptes del taüt amb el seu germà a dintre, fins que un veí va travessar l’esplanada sense pressa, es va aturar ran del cercle i quan en Lars li passava al davant el va atrapar i el va aixecar enlaire. Les cames seguien corrent, però els llavis no proferien cap so. Vaig mirar en Jon, en Jon em va mirar, vaig fer un gest amb el cap però ell no me’l va contestar, simplement em va mirar als ulls sense parpellejar. Recordo que vaig pensar que mai més no sortiríem a robar cavalls, i això em va entristir més que tot el que va passar al cementiri. Això és el que recordo. Per tant, van ser tres coses.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.