Kitabı oku: «Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana»

Yazı tipi:

TEODOR LLORENTE,

LÍDER DE LA RENAIXENÇA

VALENCIANA

Rafael Roca

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2006), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya i de Publicacions de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Antoni Furió i Jaume Sobrequés.


Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

© Del text: Francesc Torres Pérez, 2007

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2007

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Coberta:

Il·lustració: Gravat de Teodor Llorente realitzat per Franch (1880)

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realització de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-6846-6

A Josefina i a Miquel

Teodor Llorente és, doncs,

el Poeta i el Patriarca del País Valencià renaixent.

MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA (1936)

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

CITA

ÍNDEX

PRÒLEG

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

II. L’INTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

1. L’ETAPA VALENCIANA D’AGUILÓ (1858-1861)

1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

2.2 A València (1876)

2.3 A Montpeller (1878)

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

3. L’«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

4.1 La defunció d’Aguiló (1897)

4.2 Llorente i l’homenatge a Aguiló (1909)

III. LA DIFÍCIL RELACIÓ AMB CONSTANTÍ LLOMBART*

1. LLORENTE I LO RAT-PENAT. CALENDARI LLEMOSÍ (1874-1883)

2. LA FUNDACIÓ DE LO RAT PENAT (1878)

2.1 Llombart i els Jocs Florals (1879-1892)

2.2 La traducció castellana de Canigó (1886-1888)

2.3 L’homenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer (1886)

3. LAS PROVINCIAS I LLOMBART

3.1 L’Almanaque «Las Provincias» i Llombart

3.2 Un nou plagi de Llombart (1873)

4. LA DEFUNCIÓ DE LLOMBART (1893)

5. L’HOMENATGE DE LO RAT PENAT A LLOMBART (1896)

IV. LA FILIAL SIMPATIA ENVERS VICENT BLASCO IBÁÑEZ

1. L’ETAPA RATPENATISTA

2. L’ETAPA ANTIRATPENATISTA

3. ADMIRACIÓ I CORDIALITAT RECÍPROQUES

3.1 Las Provincias i Blasco Ibáñez

3.2 La relació epistolar

3.3 L’homenatge (1903) i la coronació (1909) de Llorente

3.4 La defunció de Llorente (1911)

4. «QUE TINGUES, FILL MEU, MOLTS ENEMICS...»

V. L’ADMIRABLE EXEMPLE DE VÍCTOR BALAGUER

1. L’INICI DE LES RELACIONS (1859-1868)

2. EL DIÀLEG IDEOLÒGIC

3. PRIMERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1876)

4. SEGONA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1880)

4.1 El banquet polític

4.2 La vetlada literària

4.3 Els Jocs Florals de Lo Rat Penat

5. TERCERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1891)

6. UNA INTENSA RELACIÓ EPISTOLAR

6.1 La Flor Natural que no pogué arribar a ser

6.2 Entre la política i la literatura

7. LAS PROVINCIAS I BALAGUER

7.1 Llorente, divulgador de l’obra balagueriana

7.2 La defunció de Balaguer (1901)

VI. L’ÍNTIMA AMISTAT AMB JACINT VERDAGUER*

1. L’INICI DE LES RELACIONS (1865-1880)

1.1 La publicació de L’Atlàntida (1878)

1.2 La publicació d’Idil·lis i cants místics (1879)

1.3 Les dues trobades de 1880: el Mil·lenari de Montserrat i els Jocs Florals de Barcelona

2. ELS JOCS FLORALS DE LO RAT PENAT DE 1881: LA CONSOLIDACIÓ DE L’AMISTAT

3. LA PRÀCTICA D’UNA AMISTAT MADURA (1881-1902)

3.1 L’«Oda a Barcelona» i la visita de Llorente (1883)

3.2 Notícies de Verdaguer a Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal i els Jocs Florals de Barcelona (1885)

3.3 La publicació de Canigó (1885-1886)

3.4 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1888)

3.5 La traducció del poema verdaguerià «L’Arpa» (1889)

3.6 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1889)

3.7 Els Jocs Florals de Barcelona i les festes de Santa Maria de Ripoll (1893)

3.8 L’última trobada dels amics i la «crisi» de Verdaguer

3.9 Llorente, divulgador de l’obra verdagueriana

4. LA DEFUNCIÓ DE VERDAGUER: NOVES MOSTRES D’AFECTE (1902-1904)

5. LLORENTE I L’HOMENATGE A VERDAGUER (1908)

6. APÈNDIX

VII. L’EMOTIVA FRATERNITAT AMB MIQUEL COSTA I LLOBERA

1. LAS PROVINCIAS I COSTA I LLOBERA

1.1 Nou poemes

1.2 Tres ressenyes

1.3 Altres articles i referències

2. COSTA I LLOBERA I LES NOCES D’ARGENT DE LO RAT PENAT (1906)

3. LLORENTE, TRADUCTOR DE COSTA I LLOBERA

4. ELS MALLORQUINS A VALÈNCIA (1909)

4.1 El banquet de Lo Rat Penat

4.2 La vetlada literària a bord del «Miramar»

5. MALLORCA I LA CORONACIÓ DE LLORENTE (1909)

VIII. L’ENTUSIASTA ADMIRACIÓ ENVERS FREDERIC MISTRAL

1. PRIMERS CONTACTES AMB ELS POETES DE PROVENÇA

2. ELS JOCS FLORALS DE BARCELONA (1868)

3. LA FUNDACIÓ DE L’ACADÈMIA D’OC (1876)

4. LES NOCES DE MISTRAL (1876)

5. LES FESTES LLATINES DE MONTPELLER (1878)

6. L’HOMENATGE A MARIA LLORENTE FALCÓ (1880)

7. LA POESIA «CARTA À F. MISTRAL», DE QUEROL (1898)

8. L’HOMENATGE A LLORENTE (1903)

9. LA PRIMERA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1903)

10. LA SEGONA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1905)

11. MISTRAL I LES NOCES D’ARGENT DE LO RAT PENAT (1906)

12. L’EPISODI DE LES CADENES DEL PORT DE MARSELLA (1907)

13. L’HOMENATGE A MISTRAL (1909)

14. LA VISITA DE SANCHIS SIVERA A MISTRAL (1910)

15. LA DEFUNCIÓ DE LLORENTE (1911)

IX. LA PARTICIPACIÓ EN EL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)

X. L’ÈXIT DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

BIBLIOGRAFIA

PRÒLEG

La figura de Teodor Llorente, gegantina, perdurable, recorre i aixopluga sota la seua ombra omnipotent tota una centúria de la nostra època contemporània, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. Un cas rar, insòlit, de mestratge, capaç de travessar victoriós el filtre crític de diverses generacions, que no sols es negaren a matar el pare, sinó que el protegiren i reivindicaren apassionadament, fins a convertir-lo en un mite. Escriptors nacionalistes tan poc discutibles com un Miquel Duran de València, integrant de la nova promoció d’escriptors rotundament valencianistes de començament del XX, o un Carles Salvador, membre d’aquella magnífica colla dels anys trenta, per posar uns exemples ben aclaridors, no dubtaren a l’hora de confessar la seua gran admiració pel Poeta –així, amb majúscula– de la Renaixença, al qual fins i tot dedicaren estudis entusiastes.

Sí, fins a l’arribada dels anys seixanta Llorente era intocable. Però a partir d’aleshores la seua sort patí un autèntic daltabaix. Llorente fou arrossegat pels canvis originats en la revisió de la Renaixença pels nous estudiosos, que començaren a exhumar molt críticament el paper exercit per aquell poeta, que al mateix temps assumia amb mà de ferro –o si voleu, amb ploma de ferro– la custòdia ideològica d’aquell moviment que ell mateix havia contribuït decisivament a engegar. Llorente, en poques paraules, era presentat com el guardià inflexible de l’apoliticisme de la Renaixença, prompte a declarar públicament –ell i els seus amics del sector cultista– la diferència clau que separava el moviment de Catalunya de l’homònim moviment valencià: la limitació de la Renaixença valenciana a la recuperació literària de la llengua –o potser, amb més propietat, caldria parlar de recuperació poètica– i la negativa a entrar en el camp de les reivindicacions polítiques.

Tanmateix, havia arribat l’hora de la recuperació històrica d’un altre personatge fonamental, enfrontat ideològicament i tàcticament amb Llorente, el progressista Constantí Llombart. Què hi aportava Llombart? Almenys una actitud reivindicativa més decidida, no exempta, però, de vaguetats i contradiccions, que dificulta, si més no d’acord amb les nostres coneixences actuals, arribar a descobrir els objectius precisos del seu «fer en tot i per tot valencianisme». Però Llombart i la seua colla –alguns membres de la qual sí que donaren proves d’una més decidida manifestació, diguem-ne, reivindicativa– havien sigut els promotors de Lo Rat Penat l’any 1878, entitat que l’any següent ja va organitzar els Jocs Florals, guanyats precisament per Llorente; havien sigut els responsables de les revistes Lo Rat-Penat: Calendari Llemosí i Lo Rat-Penat: Periòdic Lliterari Quincenal; havien sigut els qui més s’havien esforçat per portar l’ús culte de la llengua fora del clos poètic cultista: a la narrativa, el teatre i l’assaig (recordem l’obra monumental, bé que metodològicament discutible, de Constantí Llombart titulada Los fills de la morta-viva. Apunts bio-bibliogràfichs per la història del renaiximent lliterari llemosí en València); havien sigut els qui mantenien una fidelitat major en l’ús habitual de la llengua i un contacte més estret amb les classes populars, a què ells mateixos pertanyien; i fins i tot havien sigut Constantí Llombart i Ramon Andrés Cabrelles els qui l’any 1887 forniren els escriptors renaixencistes de l’ajuda imprescindible d’un diccionari amb la reedició augmentada de l’obra d’Escrig. Els investigadors no amagaven les mancances de Llombart i el seu grup, però oposaven el seu programa constructiu a l’apoliticisme cultista, que, en la pràctica, condemnava el moviment a l’esplai poètic i l’anava aïllant del creixent vigor reivindicatiu dels «germans catalans».

Llorente havia passat d’ídol reverenciat a màxim responsable de l’ofegament de la Renaixença valenciana. Continuava assumint el seu paper de líder indiscutit. Tanmateix, si fins aleshores, gràcies a la seua funció hegemònica, havia sigut lloat pel que la Renaixença havia aportat al capdavall en el desvetlament del procés de recuperació cultural i nacional dels valencians fins als nostres dies, ara rebia els retrets de la manca d’ambició reivindicativa: era també culpable de la feblesa intrínseca arrossegada fins a l’actualitat. Els valencianistes de la primera meitat del segle XX ja coneixien el marc programàtic llorentinià, amb l’apoliticisme del qual, és clar, no combregaven. Però pesava més en la balança la seua contribució poètica i l’aportació transcendental del seu prestigi i del seu pes polític i social, posats al servei de la causa renaixencista, ni que fos de l’anèmica causa renaixencista. A partir de la dècada dels anys seixanta, en canvi, Llorente, igual que la seua classe social dirigent, són el blanc d’una anàlisi històrica de fonament més o menys clarament marxista, basada en el joc dialèctic de classes, que hi veu, en Llorente i en la seua classe, la renúncia a assumir el lideratge de la reivindicació nacional contra el centralisme espanyol. I és per ací per on Llorente, líder d’aquesta classe social dirigent, rep una atenció crítica d’una duresa nova. I si el retrat cru del paper de la burgesia valenciana en la seua defensa acèrrima de l’acomodació definitiva en el sistema espanyol de la Restauració, no em sembla que substancialment puga ser discutit, el paper representat per Llorente sí que ha exigit unes matisacions necessàries que aporten més equanimitat en el nostre judici. De fet, des de la fi del segle XX sembla que comença una nova etapa en la revisió crítica de la nostra Renaixença i dels seus protagonistes, amb una atenció especial una vegada més al seu líder.

Potser des d’una perspectiva actual se li havia demanat una actitud i, en conseqüència, unes responsabilitats difícilment assumibles per qualsevol membre de la seua classe social. Segurament hom havia posat més èmfasi en l’exigència d’un programa nacional reivindicatiu –el nostre programa– que no en la comprensió dels entrebancs reals per a tal comesa, que la feien pràcticament irrealitzable en l’època. Llorente, quan adoctrinava des de les pàgines del seu diari, o quan comandava el partit conservador valencià davant Madrid, sí que representava naturalment els interessos de la seua classe. Però, els representava també quan reivindicava la renaixença literària llemosina? Crec que és obligat respondre que no. En realitat Llorente s’hagué de partir la cara –intel·lectualment parlant, és clar– contra els atacs intolerants i continus de la premsa madrilenya envers els retrògrades i separatistes intents de recuperar l’ús literari del català. Però no sols contra periodistes i intel·lectuals madrilenys, també contra els seus col·legues valencians, enemics de l’aventura renaixencista i en sintonia, ells sí, amb el pensament de la classe dirigent valenciana. Breu: la burgesia valenciana ja havia assumit com a classe el canvi lingüístic al castellà i, a més a més, se sentia plenament inserida dins Espanya i el projecte de la Restauració, una vegada passats els aldarulls revolucionaris.

Era molt difícil, doncs, que les pretensions renaixencistes de Llorente, per tímides que fossen, poguessen interessar el més mínim a la seua classe social, que, com a molt, només podia acceptar-les com una dèria extravagant, o alarmant, del seu líder i de la petita colla d’amics poetes. Era inútil que ells ja des de l’inici, en els anys seixanta, haguessen deixat ben clara la distància que els separava dels clams reivindicatius eixits de Barcelona: infatigablement havien d’anar repetint el seu apoliticisme diferenciador. Llorente mai no varià el seu programa: el dret a la recuperació literària de la llengua i la descentralització administrativa. I res més. Res de fórmules d’autogovern, ni de recuperació de drets nacionals passats, ni de lleis pròpies, ni de substitució del castellà... En fi, res del famós separatisme. Tanmateix l’exemple de Catalunya, l’aparició del grup llombartià i el temor mateix no van permetre no ja l’adhesió, sinó tan sols l’oblit, de les modestíssimes activitats renaixencistes per part dels representants genuïns d’aquesta classe dirigent i de la intelligentsia castellanitzada. Un exemple: el senyor Vives Liern, soci fundador de Lo Rat Penat i secretari de l’Ateneo Científico, Literario y Artístico, promou una discussió al si d’aquesta entitat sobre la conveniència del conreu de la «lengua valenciana», en què ell mateix intervé oposant-s’hi perquè ho considerava contrari a la «tendencia unitaria de la cultura contemporánea». No cal dir que el president de l’Ateneo, el senyor Miguel Velasco, cap de l’Arxiu de València, s’hi afegeix amb entusiasme. I no cal dir tampoc que amb pocs socis com aquest –i no n’eren precisament pocs– ja podem imaginar les possibilitats d’acció de Lo Rat Penat.

Llorente, sens dubte per motius tàctics i segurament també per motius ideològics ben sentits, es negà a la politització del moviment; és a dir, a fer-lo un autèntic moviment, amb un programa reivindicatiu i una dotació infraestructural imprescindible per a fer-lo realitat. Però en canvi va servir, com més amunt he insinuat, de magnífic parapet de la Renaixença contra els atacs des de Madrid i des de la seua pròpia classe social a València. El seu prestigi i fins i tot el seu poder polític, molt més considerable del que potser hom ha pensat, aixoplugaven unes activitats més que molestes per als seus companys de classe i de partit. Es trobava entre dos focs: el model arribat des de Barcelona i l’activisme del grup llombartià, d’una banda, i els atacs i la malfiança, de l’altra. La situació ideal per a quedar-ne ben escarmentat. I Llorente, al contrari, va poder eixir-ne airós, respectat per uns i altres, amb una obra poètica unànimement reconeguda i transformada en model de referència. Llorente i el llorentinisme constitueixen un fenomen massa complex per a deixar-se exhaurir i periòdicament torna a cridar a les portes dels investigadors, atrets per noves perspectives.

Doncs bé, entre aquests investigadors que des dels anys noranta estan acostant-se amb noves mires al fenomen renaixencista valencià i al seu líder, i ens estan ajudant a renovar-ne l’enfocament, cal esmentar en un lloc destacat Rafael Roca Ricart. Aquest jove filòleg ja ha donat a conèixer el fruit de la seua investigació en forma de diversos articles i d’un parell de llibres: l’antologia llorentiniana Escrits polítics (1866-1908), publicada per la Diputació de València l’any 2001, en què presenta un recull molt ampli d’articles polítics del líder valencià encapçalats per una introducció molt extensa i sucosa, i Teodor Llorente, el darrer patriarca, publicat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’editorial Bromera l’any 2004, una magnífica síntesi de la trajectòria llorentiniana com a ideòleg de la Renaixença valenciana, així com del llegat literari i cívic que ens ha transmès.

Ara es presenta davant el públic amb un nou treball d’investigació, ambiciós i de gran envergadura. L’obra té l’origen en una tesi doctoral dirigida per mi mateix, de manera que el seguiment proper de la tasca diària m’ha permès descobrir en Rafael Roca unes tres o quatre qualitats impagables en qualsevol investigador: capacitat de treball, intel·ligència i valentia, i una més que recomanable capacitat de diàleg. Des del primer moment vaig insistir a fer-li assumir el mateix requisit que, a mi, s’esforçaren per inculcar-me els meus mestres: objectivitat per superar la propensió a identificar-se amb el subjecte de l’estudi. Em feia molta por que no es deixàs arrossegar per un afany reivindicatiu de Llorente contraposat a la crua visió heretada. Era clar que no es tractava ara simplement de situar-se en el pol valoratiu de la vorera d’enfront elevant Llorente als altars i menysvalorant el grup llombartià. Si fos així no hauríem guanyat gran cosa. Al capdavall l’objectiu no és altre sinó afinar més en el nostre coneixement del fenomen renaixencista, descobrint en els termes justos, és a dir, precisos, el paper que hi ha tingut cadascú i entenent-ne les motivacions i dificultats històriques.

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana no és un títol que amague precisament cap sorpresa inesperada al lector. Al contrari: és ben temàtic i ben literal, car els lectors interessats podran descobrir pàgina rere pàgina el pacient, minuciós i erudit seguiment de l’aparició, el progressiu assentament i la definitiva acceptació pública del seu lideratge. Llorente cappare de la Renaixença valenciana, sí. I de tal abast i tan perllongat domini que no crec gens arriscat assegurar que converteix la seua aventura literària i politicocívica en un fenomen històric no gens freqüent, si no volem atrevir-nos a qualificar-lo simplement d’únic.

No són poques les sorpreses que aporta la investigació de Rafael Roca, entre les quals destaca la fabulosa càrrega informativa proporcionada respecte als lligams de Llorente sobre els personatges clau del moviment renaixencista valencià, i les innovadores aportacions sobre el paper real exercit pel patriarca valencià al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El mallorquí Marià Aguiló, establert a València entre els anys 1858 i 1861 i mestre confessat i honorat, Constantí Llombart, l’«oponent» estratègic i ideològic, i Vicent Blasco Ibáñez, l’«enemic» polític i renaixencista, amaguen pocs secrets de les seues tan diverses i alhora tan intenses relacions personals després de l’escrupolós escorcoll analític de Roca.

Tanmateix segurament el lector convindrà a acceptar que la sorpresa més gran de la investigació de Rafael Roca arriba amb l’estudi dels vincles establerts amb els homes forts del moviment de recuperació arreu de tot el domini i fins i tot a Occitània. A través de l’examen dels contactes teixits amb Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, i Frederic Mistral anem descobrint l’abast real d’unes relacions que ultrapassen de molt l’àmbit estrictament personal per esdevenir una formidable radiografia dels anhels i de les dificultats d’un moviment de tanta complexitat. I de la contribució personal, imprescindible, d’activistes infatigables, com el nostre Teodor Llorente, que ix al final del camí engrandit com una figura de primeríssim ordre. Senzillament imprescindible.

Només em queda desitjar, que, en efecte, el lector trobarà ben assolit aquest esforç d’objectivitat crític que reclamàvem. I estic segur que hi veurà una obra nova i estimulant. Un pas més, ben valuós, en l’esforç per una millor comprensió de la Renaixença.

VICENT SIMBOR ROIG

Universitat de València

I. TEODOR LLORENTE, LÍDER DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA

La contribució de Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) a la Renaixença valenciana esdevingué vasta, variada i, segons com, polèmica. En fou el seu primer ideòleg i –juntament amb Constantí Llombart– un dels màxims activistes. I no sols n’és l’escriptor de més extensa producció lírica, sinó també el que més qualitat hi aporta. Fins a tal punt el compromís i la influència de Llorente amb la nostra Renaixença foren grans que sovint s’ha identificat la totalitat del moviment amb la seua persona.

Poeta, periodista, historiador i polític, el seu lideratge tan prominent li ha reportat, al llarg dels anys i de les dècades, múltiples simpaties i adhesions, i també no poques crítiques. Perquè tot i ser un dels escriptors valencians més homenatjats i exalçats en vida, han sigut també molts els qui, abans i després de mort –sobretot en les quatre darreres dècades–, l’han acusat d’un excessiu personalisme, d’esdevenir el gran «manifasser» de la Renaixença, de fer i desfer al seu albir. Així, un repàs a la bibliografia –escassa, tot s’ha de dir– sobre la Renaixença valenciana evidencia que a la segona meitat del segle XX hi ha hagut investigadors que han dedicat més temps a fer càbales preguntant-se què hauria passat si Llorente no haguera exercit la seua influència i lideratge de la manera que ho féu, si no haguera imprés a la Renaixença un caràcter apolític i si la línia impulsada per Llombart fóra la que haguera acabat triomfant, posem per cas, que no a analitzar l’aportació concreta i positiva dels protagonistes d’aquell moviment lingüístic, literari i cultural que hagué de fer el seu camí enmig de no poques dificultats polítiques i socials.

Així, possiblement, la raó per la qual la nostra Renaixença és a dia de hui encara en bona part mal compresa rau en el fet que la major part dels pocs estudiosos que s’hi han acostat s’han ocupat a lamentar el que podia haver sigut i no fou, cosa que els ha impedit dedicar l’atenció necessària a observar i analitzar els fets en el seu context històric. No s’han examinat, per exemple, quines eren les circumstàncies i les especificitats polítiques i socials de la ciutat de València a les darreries del segle XIX, ben diferents de les de Barcelona, ni si l’apoliticisme que Llorente i els seus coetanis pregonaven estava justificat o no. Si estava justificat, és clar, des dels paràmetres socials de la València de la fi del segle XIX, no des dels actuals. Potser, en determinats casos, s’han anteposat els desigs a la realitat, i no s’ha arribat a pensar si un moviment de caràcter polític i radical, que prescindira de les classes benestants, dels poders fàctics decimonònics –i que fins i tot actuara en contra seu–, hauria tingut alguna possibilitat no només de triomfar, sinó únicament de sobreviure.

Amb tot, una de les realitats que no s’ha pogut negar és que Llorente fou l’escriptor que més hores, maldecaps i treballs dedicà a la Renaixença valenciana, i que hi realitzà aportacions impagables, com ara el reconeixement, públic i explícit, de la unitat de la llengua.

Fa anys que estudie determinades qüestions ideològiques fonamentals per a la comprensió de l’obra llorentina, com ara el seu pensament polític, lingüístic i literari,[1] i sempre m’ha semblat que la pedra de toc per a entendre i analitzar l’aportació que els escriptors valencians realitzaren a la Renaixença residia en la correcta interpretació de l’«apoliticisme» que Llorente impulsà i divulgà. Perquè l’apoliticisme es convertí, des dels inicis, en la clau de volta del nostre moviment literari, en la característica que marcà les diferències més grans respecte al català i el balear. Llorente pretenia assentar el seu projecte cultural al damunt d’un equilibri, molt difícil, consistent a liderar la classe benestant valenciana i somiar la germandat cultural de l’antiga nació comuna, del «regne perdut», per utilitzar l’expressió amb què s’hi ha referit l’historiador Pau Viciano (2005).

D’aquesta manera, ha resultat molt útil i eloqüent resseguir les estretes i profundes relacions intel·lectuals i personals que Llorente mantingué amb determinats escriptors valencians, catalans, mallorquins i provençals, líders com ell de les diverses renaixences. Perquè donen una mesura molt ajustada de la dimensió cívica i social, humana i cultural, que Llorente concedia a la llengua materna, a la poesia lírica, a la recerca històrica i als vincles emocionals. Per això la primera de les relacions que calia resseguir havia de ser, sens dubte, la que des de ben jove l’uní a Marià Aguiló, a qui sempre reconegué com a mestre. Perquè fou l’insigne mallorquí, que en 1893 qualificava Llorente com «el mes catalá dels valencians»,[2] qui durant la seua joventut li insuflà l’alé renaixencista.

Pel que fa a la resta d’escriptors-líders, en el cas valencià m’ha semblat oportú analitzar els contactes que Llorente mantingué amb dos dels autors més importants del moment, amb més representativitat literària i pes social, si més no: Constantí Llombart i Vicent Blasco Ibáñez, l’aportació dels quals la historiografia recent no sempre ha analitzat amb l’interés i la imparcialitat que serien desitjables. De les conclusions puc avançar que la relació amb Llombart, que es mantingué llunyana en el terreny polític, trobà espais de confluència, de col·laboració i també de divergència en el cultural, en el lingüístic i literari. La relació amb Blasco, en canvi, atesa la diferència d’edat i d’interessos –polítics i literaris–, les característiques que el fundador d’El Pueblo imprimí al seu estil de vida i les llargues temporades que visqué fora de València, oscil·là entre l’amor paternofilial i l’odi politicosocial, però sempre dins dels paràmetres de la correcció i del pragmatisme.

D’altra banda, les intenses i afectuoses relacions que Llorente conreà amb els escriptors de Catalunya poden ser observades amb suficient detall a través de la llarga i conseqüent amistat que l’uní a Víctor Balaguer i a Jacint Verdaguer, dos dels pesos pesants de la Renaixença catalana, amb qui arribà a establir una gran empatia intel·lectual i personal; i també a través de la seua significativa participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en què ostentà la representativitat dels escriptors valencians. I semblantment es pot dir respecte a les Balears i Miquel Costa i Llobera, el seu més destacat poeta, en qui l’autor del Llibret de versos veié personificades totes les virtuts de l’«illa daurada».

Llorente sentí una gran atracció intel·lectual i espiritual pels líders literaris i socials dels territoris culturalment germans, limítrofs del valencià i perifèrics dels estats espanyol i francés, segurament perquè s’hi identificava. I amb un dels qui més s’identificà fou, sens dubte, amb el provençal Frederic Mistral, un vertader patriarca per qui sentí una immensa veneració que no sempre ha sigut correctament interpretada, com tindrem ocasió de comprovar.

Una de les primeres coses que vaig advertir en començar a estudiar Llorente i la Renaixença valenciana fou que el període presentava diversos buits bibliogràfics que exigien ser estudiats amb deteniment. I és per això que, entre les principals pretensions del meu estudi, ha figurat la d’aportar materials de coneixement dels personatges i de les associacions que el protagonitzaren, sobretot cartes inèdites i ressenyes periodístiques desconegudes. Aquesta i la de demostrar que a partir dels contactes, les trobades, les col·laboracions i els punts de confluència i de dissensió que mantingué amb Marià Aguiló, Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral és possible observar amb gran claredat quina fou la forma i manera com Teodor Llorente esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània, poeta simbòlic i líder indiscutible de la Renaixença valenciana. Un clàssic modern.

[1] En aquest sentit, consulteu els treballs de Roca (2001, 2003a i 2004).

[2] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 151.

II. L’INTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) fou la persona a qui Llorente considerà, al llarg de tota la vida, com el seu mestre de la Renaixença, ço és, el seu primer guia intel·lectual i literari. Si podem afirmar que fou l’escriptor de l’àmbit lingüístic català que més l’influí és, bàsicament, perquè foren els seus encoratjaments i consells els que estimularen Llorente a continuar versificant en la llengua materna i l’ajudaren a conformar el seu ideari renaixencista. De fet, d’ell begué quatre conceptes doctrinals fonamentals en la seua biografia literària: el «regionalisme», la unitat de la llengua, l’estima per la literatura clàssica, i la fraternitat cultural amb Catalunya i les Illes Balears. És a dir, Aguiló li transmeté el «foc patriòtic», com bé recordà Llorente a propòsit de l’homenatge que en 1909 dedicaren els escriptors catalans al mallorquí. I, molt probablement, també el tan famós «apoliticisme»; ja que «Aguiló sempre es declarà allunyat de qualsevol intenció política» i «s’esverà realment quan a partir de la fi dels setanta veié el caire precisament polític que anava prenent aquell moviment que ell havia ajudat a posar en marxa» (Tomàs, 1995: 36). Fins a tal punt resulta decisiu el mestratge d’Aguiló que és molt probable que, sense ell, Llorente mai no s’hauria interessat –si més no en la mesura en què ho féu– per la llengua i la literatura catalanes.

Encara que breu, la relació cultural i personal que des d’abril de 1858 fins a juny de 1861 s’establí entre tots dos escriptors resultà ben intensa i eficaç. Probablement perquè, tot i que només hi havia nou anys de diferència entre ells, la influència que Aguiló exercí sobre Llorente fou piramidal: de mestre a alumne, ja que es produí durant els anys de formació del valencià. El diferent estatus laboral i intel·lectual que tots dos gaudien –el mallorquí era el bibliotecari de la Universitat i un activista cultural de prestigi, mentre que Llorente era un estudiant que començava a produir els seus primer assajos lírics i dramàtics– acabà de determinar i configurar una amistat que es perllongà fins a la mort d’Aguiló.

Finalitzada l’etapa valenciana d’Aguiló, la relació entre tots dos personatges, a la qual estigué molt vinculat Vicent Venceslau Querol, es conservà i refermà en el temps a través dels contactes epistolars i de les trobades, de les diferents ocasions i actes literaris i patriòtics en què coincidiren i col·laboraren. I n’hi ha múltiples exemples que ho confirmen. El dia de Nadal de 1874, tretze anys després d’haver deixat València, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs Forteza que havia rebut la visita de Querol: «Creix com a poeta y com amich»,[1] era la valoració que hi destacava. D’altra banda, a propòsit dels Jocs Florals de Barcelona de 1885, el dia 28 d’abril Querol, que havia sigut nomenat president del Consistori, escrivia a Llorente, tot comentant-li els detalls del viatge que el dia 1 de maig anaven a fer junts: «Yo también ardo en deseos de realizar nuestra escapatoria y de que sorprendamos de nuevo a Aguiló en el fondo de su biblioteca, como los dos estudiantes de hace 30 años».[2]


Bust de Marià Aguiló al parc de la Ciutadella (Barcelona).

En aquest sentit, resulta important destacar que Llorente mai no perdé el contacte amb Aguiló, i que sempre recordaria els anys d’estudi i de descoberta literària que l’uniren al mallorquí amb vertader agraïment i complaença: se’n sentí regraciat no sols per l’aportació cultural que havia rebut d’Aguiló, sinó també per la personal.

L’estima que per sempre més Llorente li professà es mesura per fets com ara que, vint-i-quatre anys després de la partida del mallorquí, li dedicara la primera edició del Llibret de versos (1885), el seu primer i més emblemàtic volum de lírica valenciana. Una decisió que Llorente ja tenia presa el 24 d’abril de 1884, quan mitjançant carta personal comentava a Querol: «Voy a hacer el tomito de versos valencianos, que me piden muchos. Se lo dedicaré a nuestro buen Aguiló».[3] Cosa que denota que els valencians el sentien com a propi.

Per acabar de copsar el significat d’aquesta dedicatòria, cal tenir en compte també que Llorente únicament dedicà les tres edicions del Llibret de versos que publicà en vida a dues persones: Marià Aguiló, les de 1885 i 1902, i Frederic Mistral, la de 1909. L’altre escriptor a qui Llorente dedicaria un llibre fou Víctor Balaguer, a qui adreçà l’obra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887).

1. L’ETAPA VALENCIANA D’AGUILÓ (1858-1861)

El 20 d’abril de 1858 arribava a València el mallorquí Marià Aguiló per a prendre possessió del càrrec de bibliotecari primer de la Universitat; i encara que no coneixem amb exactitud en quin moment deixà la ciutat, hi ha motius per a pensar que fou els primers dies de juny de 1861.[4] De fet, a la segona de les cartes del valencià a Aguiló publicades a l’Epistolari Llorente, datada en gener de 1862, a banda de recriminar-li que «a todos los amigos nos consta su pereza en contestar cartas, y que no olvida aunque calle», li deia: «Le di noticia de mi casamiento; ignoro si llegó a sus manos mi aviso».[5] De manera que si tenim en compte que Llorente es casà amb Dolors Falcó Serrano en juny de 1861 (l’atorgament de les capitulacions matrimonials porta data de 27 de juny), això ha de significar que a principi de mes el mallorquí ja no residia a València.

Poeta i erudit, quan Aguiló arribà a la capital del Túria tenia 33 anys, i encara que no havia publicat cap obra venia envoltat d’una aurèola intel·lectual gràcies a la qual passava per ser un dels promotors del moviment renaixencista a Mallorca (Guarner, 1983: 39). A València corrien els temps en què els jóvens Llorente i Querol, ferits ja de la vena literària, cursaven les darreres assignatures dels seus estudis de dret. Assidus consultors de llibres, aviat establiren contacte amb el bibliotecari, que degué veure en ells passió, capacitat i interés.

A partir d’aquell moment els contactes amb Aguiló foren constants i determinants per al futur literari de tots dos estudiants, ja que aquell saberut començà a descobrir-los un munt d’expectatives culturals autòctones –intuïdes però no del tot desvetlades– i els connectà amb la literatura produïda a Catalunya i les Illes Balears; esdevingué un estímul i un model a imitar. En paraules de Lluís Guarner (1980: 43), Aguiló «descobreix als dos joves poetes els tresors de la literatura valenciana clàssica del XV i els impel·leix a estudiar la nostra cultura pròpia, posant-los alhora en contacte amb el moviment renaixentista de Catalunya». Amb aquesta actitud, el mallorquí no feia sinó captar nous apòstols per a la causa que el guiava: la restauració de la llengua i la literatura autòctones. I fou així com ajudà a estendre l’alé renaixencista per València.

En pocs mesos, Aguiló es convertí en l’ideòleg de la primera Renaixença valenciana, i l’inductor de l’interés pel ressorgiment literari valencià de Llorente i de Querol. D’aquesta manera, degué ser el mallorquí qui els suggerí la pràctica d’una literatura catalana culta, curosa i selecta, com es desprén del lema que enarborava: allò important era «no a quants sinó a quals» arribava la flama renaixencista.[6]

Durant el segle XX, mentre Miquel Duran de València (1936: 25) parlà d’Aguiló com d’«un gran amic i un bon company i mestre» de Llorente, Ricard Blasco (1984a: 21-22) posà de manifest d’una manera categòrica que, tant Querol com Llorente, «d’ell van aprendre molt del nostre passat històric i literari. Aguiló els parlà de la “Renaixença” que s’expandia a Catalunya i Mallorca, relacionantla amb el paral·lel renaixement de la literatura occitana»; per concloure que

l’estímul d’Aguiló fou prou perquè, a partir d’aquell moment, Llorente i Querol es relacionassen intensament amb els seus col·legues de Barcelona i de Mallorca, i perquè concebessen el comú renaixement com una fecunda «germanor» literàrio-patriòtica, compartida alhora amb els poetes provençals. Revistes com el Calendari Català, La Renaixensa i La Ilustració Catalana els obriren les planes.

Amb aquesta actitud, i amb la convocatòria dels primers Jocs Florals de València el 1859, pot parlar-se de Marià Aguiló com d’una peça clau per a l’inici de la Renaixença literària a València.

Home de cultura consolidada, no és d’estranyar que tant Querol com Llorente quedaren bocabadats amb les seues paraules i accions, i que ben prompte exercira, envers els jóvens estudiants, el paper de mentor, de maître a penser.[7] Amb lliçons essencials els obrí els ulls a un passat amagat, i els instruí en el conreu i l’estima de les lletres autòctones. «De Aguiló aprendieron Llorente y Querol, siendo estudiantes, a considerar el legado cultural de nuestros antepasados como una herencia irrenunciable, a mantener fidelidad a la lengua propia, cuya gloriosa historia descubrían», afirmava Manuel Sanchis Guarner en 1959; anys després afegia que «per consell seu, provaren d’escriure versos en vernacle culte», i que «aquesta anècdota d’Aguiló no tenia precedents a València» (Sanchis Guarner, 1982: 31). Amb el solatge dels consells i l’exemple de valencians com Pasqual Pérez, Joan Arolas i Vicent Boix, l’influx del mallorquí fou capaç d’unir afanys locals per a una causa que era comuna a tot el territori lingüístic català.

Amb tot, la professora Margalida Tomàs (1995) ha asseverat que el mestratge i la influència que Aguiló exercí sobre el jove Llorente no foren tan evidents com hom pensava. Ha fonamentat la seua afirmació en l’escassa duració temporal de l’estada d’Aguiló a València –poc més de tres anys–, i també en els pocs contactes que, una vegada de retorn a Barcelona, mantingueren ambdós literats. Ja que la relació epistolar coneguda entre tots dos fou efusiva en el cas de Llorente i poruga en el d’Aguiló.

Després de reconéixer una primera i intensa aproximació dels estudiants Llorente i Querol al bibliotecari Aguiló, on aquest «començarà unes relacions d’amistat que haurien de durar molts anys amb dos joves estudiants», ha assegurat que la marxa d’Aguiló de València «contribuirà a diluir ràpidament aquesta inicial empremta»; i que, «una vegada a Barcelona, el mateix Aguiló no es preocupa massa de mantenir viu el possible caliu deixat a València» (Tomàs, 1995: 33-34). Al meu parer, però, la cosa no acabà d’anar així.

D’entrada cal dir que Lluís Guarner (1976: 70) explicà que «la protección de Aguiló, desde Barcelona, a los poetas de Valencia llevó, en 1872, a Querol a formar parte del consistorio de mantenedores de los juegos florales de Barcelona». A més, després de deixar la Universitat de València, Aguiló i Llorente coincidiren almenys en nou ocasions, cosa que tractant-se del segle XIX no està gens malament: als Jocs Florals de Barcelona de 1866, 1868, 1880 i 1885; al certamen literari que commemorava el sisé centenari de la mort del rei Jaume I, i que fou celebrat a València en 1876; a les festes llatines celebrades a Montpeller en 1878; a la visita als monestirs de Poblet i Santes Creus que en 1882 realitzaren, conjuntament, una trentena de ratpenatistes i de catalanistes;[8] i, finalment, en els viatges que Llorente realitzà a Barcelona en 1888 i 1893. És a dir, que el contacte no fou únicament epistolar.

D’altra banda, tampoc no compartisc l’opinió «que, malgrat la seva [d’Aguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de l’empresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i l’embranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, se’n desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà l’etiqueta ‘llemosí’ sive ‘català’, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.

En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge d’un Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; d’un Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou

una amistat que s’anà consolidant amb el temps, i que comportà anys a venir diverses col·laboracions, ara ja no com a mestre i deixeble, sinó entre dos intel·lectuals en pla d’igualtat: pensem en la participació de Marià Aguiló com a jurat en el certamen literari convocat en commemoració del centenari de la mort de Jaume I el 1876, la col·laboració de Llorente en la tasca d’enviar-li informació sobre obres publicades, etc. De fet Llorente va ser durant els últims anys de la vida d’Aguiló el seu enllaç amb València («ara, fora de vostè ja ningú’m coneix en ma[9] estimada València», li escriu el 1888) i sempre va ser l’encarregat d’enviar-li informació sobre les obres publicades en «valencià», aquestes obres que ell tant menyspreava però que Aguiló buscava adeleradament.

Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa d’aquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida d’ambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a l’inici com en els anys posteriors.

Al meu parer, sí que hi hagué un mestratge explícit, directe i categòric, entre Marià Aguiló i Teodor Llorente, que es desenvolupà, sobretot, en uns anys determinats (1858-1861) i que fou decisiu per al desenvolupament de les inquietuds literàries i del tarannà vital de l’escriptor valencià, per aquella època enormement receptiu. Només el primer impuls que Llorente rebé d’Aguiló i que l’abocà, quan encara estava indecís, a escriure en català, és motiu suficient per a recordar-lo tota la vida com a mestre. I així ho manifestà sempre Llorente, agraït com estava amb l’erudit mallorquí.[10]

A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que l’afectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a l’escriptor mallorquí la defunció de Querol, l’amic comú. Com que es tracta d’una carta no recollida a l’Epistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:

Amigo don Mariano.

Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido la muerte [de Querol]. Sé, por Matheu, el efecto que le produjo la noticia. Yo estoy cada día más afligido. Los primeros días, no podía darme cuenta de lo ocurrido.

Ha de saber usted que en el delirio que precedió a su muerte, en el cual recitaba versos, mezclaba constantemente el nombre de Aguiló. Es usted la última persona que ha ocupado sus pensamientos. Decía a sus hermanas que usted había llegado: que él, por estar enfermo, no podía acompañarle y obsequiarle; que cumplieran ellas con usted; que le cuidasen bien... No puedo proseguir. ¡Ay, amigo Aguiló! Roguemos a Dios por el alma, tan buena y tan noble, de nuestro inolvidable amigo.

Suyo siempre: Teodoro.

Aquesta epístola, «adreçada pel patriarca de la Renaixença valenciana a Marià Aguiló, patriarca de tota la nostra Renaixença» (Casacuberta, 1959), degué creuar-se amb una altra també molt sentida que, sobre el mateix tema, Aguiló envià a l’autor del Llibret de versos amb data del 31 d’octubre de 1889 i que fou recollida al primer volum de l’Epistolari Llorente. En ella Aguiló parlava de «la desgracia que nostres cors may oblidarán»,[11] i explicava que havia tingut notícia de la mort de Querol perquè alguns amics li havien donat «sobtadament» el condol: «No’n sabia res; ma familia me havia amagat los periòdichs que publicavan el telégrama. Vell y malalt aquest colp m’ha tingut y me te fora de mi. He plorat com un noy y sent tot l’abatiment de l’anyorança y de les llágrimes impotents. Sabia que l’estimava molt, no’m creya estimarlo tant. Per mon dol endevine el de V. singularment» (p. 231). En postdata, també li deia que no es veia ni amb força ni amb valor d’escriure a la mare i les germanes de Querol, i que, quan puguera, escriuria a Aureli, el germà. Finalment, li demanava que li enviara «un exemplar de tot lo que Las Provincias digan d’Ell...» (p. 231).

Aquell mateix sentiment era el que Aguiló manifestava a Tomàs Forteza: «La mort soptada d’en Querol, de Valencia, me afligí molt, molt. He perdut un bon amich y ara mes que may conech sa válua».[12] Totes tres cartes –i d’altres documents– confirmen la profunda estima que havia existit i que, tres dècades després del seu pas per València, encara existia entre Llorente i Querol, d’una banda, i Aguiló de l’altra; i varen permetre que Josep Maria de Casacuberta (1959) afirmara:

Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. L’estada d’Aguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites d’Aguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) L’amistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom d’Aguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per l’obra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua d’aquell.

Les dades, doncs, apunten en aquesta direcció: en la llarga i fecunda amistat que a través dels anys mantingueren Llorente i Aguiló. Una amistat corroborada per les paraules d’Aguiló, que en febrer de 1888 es queixava davant Llorente dels pocs contactes valencians que li quedaven: «Volia escriure a alguns del Rat Penat, pero ara, fora de V. ja negu’m coneix en ma estimada Valencia».[13]

1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)

El fruit social més important de l’estada d’Aguiló a València fou la convocatòria dels primers Jocs Florals de l’època contemporània, un memorable certamen que obria la porta a la Renaixença literària a València. Tingueren lloc al Paranimf de la Universitat el diumenge 23 d’octubre de 1859, foren organitzats per la societat El Liceo,[14] i comptaren amb el suport de l’Ajuntament de València. L’acte fou promogut per Aguiló, que actuà de president del consistori i de mantenidor. Llorente, per la seua banda, participà amb un poema de títol ben simbòlic, «La nova era», i fou guardonat amb l’«Alhelí d’Or».

Vint-i-sis anys després, el mateix Llorente (1885c: 194) rememoraria aquell certamen amb les següents paraules:

La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria d’Ausias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, l’any 1859, un certámen lliterari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y l’altre fon adjudicat á esta poesía de LA NOVA ERA.

Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no’s repetiren fins que’ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.

Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup d’escriptors i d’intel·lectuals de diferents generacions arrecerats a l’entorn d’El Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:

Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.

No era, però, el primer acte literari de renom que després de l’esmentada letargia recolzava El Liceo. Comptava, si més no, amb un precedent: el 2 de febrer d’aquell mateix 1859 ja havia organitzat un homenatge a l’escriptora cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda, on s’havien recitat diverses composicions poètiques, entre elles, una de Llorente titulada «La musa al poeta».[15]

En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés d’engegament i consecució de l’acte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, s’havia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València:

Su actividad [la d’Aguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).

Com que, per aquell temps, Aguiló ja tenia guanyada la confiança de Llorente i Querol –que, d’altra banda, feia uns pocs anys que, especialment el primer, havia donat les primeres passes en el conreu de la poesia valenciana–, tots dos jóvens hi jugaren, juntament amb ell, un destacat paper.[16] De manera que, gràcies a aquesta fèrtil conjunció de factors, «qualla el projecte d’Aguiló, Llorente i Querol de celebrar uns Jocs Florals que restauraren els certàmens poètics medievals» (Simbor, 1980: 148).

Els Jocs Florals de València naixien bilingües, i en la modalitat de català foren premiats Balaguer i Llorente. Aquest fet simptomàtic –que, en les figures d’Aguiló, Balaguer i Llorente, foren presents les tres comunitats de parla catalana: Mallorca, Catalunya i València– motivà que, anys després, Miquel Duran (1936: 28) comentara: «Heus ací ja representada, en el primer certamen literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria i de l’idioma»; i que Ricard Blasco (1984a: 21) afirmara: «Pot dir-se, amb plena justícia, que aquells Jocs Florals de València, a desgrat de no tenir continuació com els de Barcelona, inauguraven una nova era. La presència en l’acte d’un català del Principat i un altre de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]

Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No s’entén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien d’aconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des d’alguns sectors de la societat benpensant.

Fóra com fóra, després d’aquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les s’ensinistraven en valsos i polques. De tant en tant s’hi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué d’altres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «L’anada d’Aguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds d’El Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que l’exigira any rere any.

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i se’n tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació d’amistat que entre tots dos s’havia iniciat, i s’esforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.

Pel que fa a la relació epistolar, integrada a hores d’ara per 18 cartes, cal dir que fou molt més intensa en el cas de Llorente (14) que no en el d’Aguiló (4); encara que és segur que n’intercanviaren d’altres que no ens han pervingut.[18] De fet, a banda de la descoberta per Josep Maria de Casacuberta, cal assenyalar, per exemple, que el 17 de gener de 1862 Llorente s’adreçava a Aguiló i li deia: «Hoy he recibido su muy grata epístola».[19] Epístola que, dissortadament, roman il·localitzable.

Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veure’s privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i d’haver de recórrer a l’epístola com a únic canal de comunicació:

Mi querido y nunca olvidado amigo: ¿por qué marchó V. de Valencia, obligándonos a este medio calamitoso de comunicación, en el cual la amistad toma cierto tinte platónico, del que la pereza se prevale para convertirla en un sentimiento escondido en lo más profundo del pecho?[20]

Però, amb tot, cal dir que el valencià s’esforçà tant com pogué, sobretot en els primers anys de la partida, a mantenir viva l’amistat a través de la correspondència. Fins i tot quan sabem que, a Aguiló, li costava molt contestar cartes.[21] De fet, en abril de 1864 Llorente li reprotxava: «Aunque la correspondencia epistolar es cosa perdida para con V., que tiene por costumbre no escribir a los amigos»;[22] i el 10 de maig del mateix any li reiterava: «V. es tan poco aficionado a la literatura epistolaria...».[23] D’altra banda, ja és significatiu que la primera vegada que tenim constància que Aguiló s’adreçà a Llorente per carta s’identificara com a «son antich y silenciós amich».[24]

Siga com siga, les cartes també ens permeten entreveure que a Barcelona Aguiló realitzà algunes gestions en favor de Llorente i de la resta de valencians. D’entrada, i gràcies a una epístola datada el 13 d’abril, sabem que fou Aguiló qui propicià la participació de Llorente en els Jocs Florals de Barcelona de 1862:

Habíame propuesto corresponder a su invitación, escribiendo algo para sus juegos florales; mas venció la pereza. Sobre mi mesa tenía el cartel de los mantenedores (en el cual paréceme que V. ha metido su pulcra lima) para recordar el término, cuando hoy he visto que pasado mañana finaliza, y por no desairar a V. copio y remito, sin saber si llegará a tiempo, lo primero que en mi cajón de sastre encuentro, con la única idea de rendir tributo a los constantes y celosos literatos catalanes.[25]

La poesia que Llorente li envià, i que finalment aconseguí un accèssit a la Flor Natural, portava per títol «Vint-i-cinc anys».

Així mateix, sabem que Aguiló publicà al vol. II de la Revista de Catalunya, corresponent a 1862, la poesia «La nova era»,[26] amb què Llorente havia guanyat els Jocs Florals de València de 1859. Que el 10 de maig de 1864 l’aleshores director de La Opinión li envià, perquè «V. la corrija, si la encuentra digna de ello»,[27] una «oda valenciana» titulada «València i Barcelona»; poesia que Llorente havia escrit arran de la seua primera anada a Barcelona i que fou publicada al Diari de Barcelona de Joan Mañé i Flaquer i al Calendari Català de 1865. I també que Rafael Ferrer i Bigné fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona de 1871 a instàncies d’Aguiló: «He entregado a Ferrer el nombramiento de mantenedor, que agradecemos todos los que más o menos hemos cultivado aquí la “ciencia gaya”. El agraciado está deseoso de corresponder a esta honra, asistiendo personalmente al juicio y distribución de los premios, si no lo impiden circunstancias imprevistas»,[28] assegurava Llorente.

Des de 1861 fins a 1897, data de la defunció d’Aguiló, tots dos amics es retrobaren, si més no, en nou ocasions; encontres que, juntament amb les cartes, feren possible que per espai de trenta-sis anys es mantinguera encesa entre ells la flama de l’amistat. Repassem-los.

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

La primera vegada que, després de 1861, hi ha constància que Llorente i Aguiló es veieren fou en maig de 1866, durant l’edició dels Jocs Florals de Barcelona, en què el valencià hi participà en qualitat de mantenidor.[29]

Llorente, però, esperava haver trobat Aguiló dos anys abans, en els Jocs Florals catalans de 1864, als quals el valencià acudí per primera vegada, i en els quals el mallorquí guanyà la Flor Natural amb la composició «Esperansa». D’aquesta manera, el 10 de maig d’aquell any Llorente li escrivia: «Fue para mí una gran contrariedad no encontrarle en Barcelona los días que estuve en esa ciudad, pues perdió gran parte de su atractivo mi viaje».[30]

La trobada es produí el 6 maig de 1866, moment en què el valencià formà part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona juntament amb Francesc Morera, Víctor Gebhardt, Silví Thos i Codina, Eduard Vidal i Valenciano, Pau Valls, que actuà en qualitat de president, i Robert Robert, que ho féu com a secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 31).

Aquella edició degué resultar molt satisfactòria per a Llorente, ja que el seu estimat mestre i amic Aguiló hi obtingué dos guardons: la Flor Natural per la poesia «Això ray» i la Viola d’Or i Argent per «L’enteniment i l’amor». Com que, amb això, havia assolit el tres premis preceptius, conseqüentment, el mallorquí hi fou proclamat «Mestre en Gai Saber». Aquella edició, a més, encara suposà un gran èxit per al jove Jacint Verdaguer, que obtingué quatre premis, tot i que no es presentà a recollir-los. Els lectors valencians tingueren informació puntual de tot el que s’esdevingué en aquell certamen gràcies al diari Las Provincias, que es féu ressò de la cerimònia tres dies després a través d’una ressenya copiada del Diario de Barcelona.[31]

Dos anys després, en 1868, tornaren a trobar-se en el mateix lloc i a propòsit del mateix acte. Aquella vegada, però, els Jocs Florals de Barcelona celebraven el seu desé aniversari i tingueren un caire especial. Encara que en parlar de les relacions entre Llorente i Víctor Balaguer, que en fou l’ànima mater, els repassarem amb més detall, val a dir que duraren vuit dies i que hi foren convidats a participar escriptors de tots els territoris de parla catalana, de Castella i de Provença. Durant les set extenses cròniques que Llorente redactà i que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias deixà constància diverses vegades de la seua trobada amb Aguiló.

D’aquesta manera, a la descripció que el valencià realitzà d’alguns dels assistents al sopar de germanor que tingué lloc la nit del 3 de maig, després del lliurament dels premis, Llorente es referí, entre altres, a Balaguer, a Mistral, a Bofarull, a Bonaparte Wyse, a Roumieux, a Paul Meyer, a Núñez de Arce, a Rubió, a Verdaguer, a Milà i Fontanals, «a mis compañeros Labaila, Querol y Ferrer y Bigné» i al «erudito D. Mariano Aguiló, maestro en Gay Saber y sabio investigador de las antigüedades literarias de nuestra patria lemosina».[32]

L’última de les cròniques d’aquells Jocs Florals de Barcelona que Llorente redactà veié la llum el 15 de maig; i l’endemà, dia 16, el valencià ja escrivia al seu amic mallorquí per a comunicar-li que recordava «con placer los días encantados de Barcelona», i per a enviar-li salutacions de part de Ferrer i Bigné i «el folletito adjunto» que, «aunque vale poco, casi nada, creo que V. debe tener noticia de él».[33] El «folletito» que li adjuntava devia ser el recull dels set articles que havia publicat Llorente sobre l’acte a Las Provincias.

2.2 A València (1876)

La tercera trobada entre Llorente i Aguiló es produí a València, huit anys més tard: en juliol de 1876, i a propòsit també d’una justa literària. Es tractava del certamen en honor de Jaume I amb motiu d’acomplir-se el sisé centenari de la seua mort, que fou organitzat, en la major part, pel director de Las Provincias, i en el qual Aguiló prengué part com a membre del jurat qualificador.

Llorente li ho havia demanat, per carta, dos mesos abans, el 31 de maig: «¡Cuánto deseo tengo de verle a V. por aquí! Y para ver si le tiento a venir, le escribo ésta».[34] Així, li parlava de les festes commemoratives de Jaume I que tindrien lloc «con las ferias de julio, que todos los años se celebran aquí, y esta coincidencia hará más agradable la fiesta».[35] Entre els actes que es preparaven el valencià hi destacava el certamen historicoliterari que havia de tenir lloc: «Quisiéramos que figurasen en el jurado algunos de los maestros del “gay saber”, y en primer lugar me dirijo a V. ¿Está dispuesto a venir? En ese caso... no hablemos más. Aquí encontrará los buenos amigos de siempre, y a otros muchos, que le quieren, sin haberle conocido personalmente».[36]

Encara que, en els dies següents i des de Barcelona estant, Aguiló envià uns plecs de la Crònica de Jaume I que s’estaven estampant i que Llorente li havia demanat, el ben cert és que no contestava a la pregunta del valencià. Segurament, calia interpretar el silenci com un sí. Però, no obstant això, Llorente tornà a insistir, i el 27 de juny li envià una nova carta en què es llegia: «No ha querido V. decirme si vendrá a las honras seculares del gran monarca; y como yo deseo mucho que así sea, ha de permitirme que le apremie para la contestación, y le ruegue sea ésta afirmativa».[37] En prova de la gran estima que li professava, i potser també per facilitar-li les coses, Llorente afegia: «En mi casa hay un cuarto reservado para V., y estoy esperando que me avise V. la aceptación de este humilde pero fraternal ofrecimiento».[38]

Per un conducte o un altre –perquè, si n’hi hagué epístola, no ens ha arribat–, Aguiló degué respondre afirmativament a la petició. Durant el mes de juliol de 1876 Llorente envià a Querol, que residia a Madrid i que finalment no assistí al certamen, diverses cartes que es conserven inèdites i que indiquen una miqueta com anaren els preparatius d’aquelles festes. En una d’elles, que cal datar al voltant del 20 de juliol, li comunicava: «Ya han comenzado a venir los felibres. Aguiló llegó anteayer. Siente mucho tu ausencia. Se ha alojado en la fonda de Cuatro Naciones; pero veré si puedo llevármelo a casa».[39] En principi, Querol també havia de formar part del jurat, però davant les dificultats de fers’hi present per motius laborals, renuncià al càrrec. Ho sabem perquè en una carta que amb anterioritat, el 12 de juliol, Llorente li havia adreçat es pot llegir: «Me dice Aurelio que has enviado la dimisión del Jurado, y que no sabes si podrás venir oportunamente a las fiestas. ¡Eso faltaba! No seas borrico: déjalo todo y ven a ayudarnos a pasar este chubasco».[40] Tres dies després l’absència de Querol devia ser segura: «¿No vendrás, aunque sólo sea un par de días?»,[41] li reiterava Llorente.

Finalment, aquell certamen tingué lloc el divendres 28 de juliol al claustre del Col·legi del Corpus Christi de València, i formaren part del jurat Vicent Boix, que actuà com a president, Antoni Ballester, secretari, Cristòfol Pasqual i Genís, Rafael Ferrer i Bigné, Jacint Labaila, Eduard Pérez Pujol, Joaquim Serrano Cañete i Marià Aguiló. Entre els poetes guardonats figurava el mallorquí Tomàs Forteza, que havia obtingut la «Ploma de Plata» de la Diputació provincial de les Illes Balears per la composició «Les derreries del Conqueridor». A propòsit, el 6 d’octubre Aguiló comunicava al seu cosí: «Ahir rebí carta den Llorente. Me diu que la teua poesia li agrada molt y que un dia de aquests la publicará en les Provincias».[42] De fet, la reproduí aquell mateix dia.[43]

A Llorente, per la seua banda, li fou premiada, amb la «Copa d’Argent» dels periodistes de Barcelona, la poesia «Romanç dels quatre trobadors». L’acte degué resultar especialment entranyable i agradable per a Aguiló: un moment per a retrobar i saludar vells amics, ja que aquella era ben probablement la primera vegada que, quinze anys després de la seua partida, tornava a València.


Imatge del claustre del col·legi del Corpus Christi de València a la fi del segle XIX.

Tretze mesos després del certamen, el 28 d’agost de 1877, Aguiló escrigué a Llorente interessant-se, entre altres coses, per la impressió del llibre «que ha de recordar a los venideros la celebración del suntuoso aniversario de la muerte de nuestro D. Jaime, a quien V. ha contribuído tanto».[44] El valencià respongué indicant-li que el procés d’edició avançava molt a poc a poc,[45] i que l’encarregat n’era Vicent Boix, president del jurat. Tan a poc a poc, que sembla ser que el llibre mai no arribà a veure la llum.

2.3 A Montpeller (1878)

La següent trobada entre Llorente i Aguiló es produí a Montpeller al cap de dos anys, en maig de 1878, a propòsit de les primeres festes llatines que organitzava l’Acadèmia d’Oc, a la qual tots dos pertanyien.

Com veurem en el capítol corresponent, en 1876 els escriptors provençals, amb Mistral al front, havien fundat l’Acadèmia d’Oc o consistori del Felibritge, del qual formarien part cinquanta majorals: 29 francesos i 21 espanyols. Entre aquests darrers hi havia diversos catalans, com ara Verdaguer, Balaguer, Collell, Milà i Fontanals, Quintana i Aguiló; alguns mallorquins, com ara Forteza i Aguiló; i tres valencians: Querol, Josep Maria Torres i Llorente.[46] Fou en aquell moment també que hom decidí que els Jocs Florals del Felibritge tindrien lloc cada set anys, i que els primers se celebrarien a Montpeller en 1878 i estarien dedicats a Jaume I.

Arribat el moment del certamen, el director de Las Provincias visqué aquelles festes amb vertader entusiasme i satisfacció, i redactà deu llargues cròniques en què explicà fil per randa als seus lectors tot el que allí s’esdevenia. D’aquesta banda dels Pirineus, només hi assistiren tres escriptors: un català, un mallorquí i un valencià. És a dir, Albert Quintana, síndic de l’Acadèmia «para Cataluña, Valencia, Mallorca y Rosellón»,[47] Aguiló i Llorente. Encara que el valencià degué realitzar sol el viatge en tren que el portà des de València a Montpeller i que durà vint-i-quatre hores (en cap moment no esmenta haver-lo fet en companyia), sí que hi acredita la presència de Quintana i d’Aguiló amb les següents paraules: «De los mayorales españoles había representación de Cataluña, Mallorca y Valencia: Quintana, Aguiló y el que esto escribe atestiguaban con su presencia que toda la España lemosina se asociaba a la fiesta de Montpeller».[48]

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

Exactament dos anys després d’aquella festa, Llorente i Aguiló tornaren a trobar-se. L’encontre es produí a propòsit del Mil·lenari de Montserrat, celebrat durant els darrers dies d’abril de 1880, i dels Jocs Florals de Barcelona, que tingueren lloc el 2 de maig d’aquell mateix any i dels quals el valencià havia sigut nomenat president del consistori de mantenidors, integrat per Francesc Matheu, secretari, Ramon de Siscar, vicepresident, Conrad Roure, Joan Sardà, Àlvar Verdaguer i Emili Vilanova. Aguiló ja s’hi referia el 14 de novembre de 1879 en una carta adreçada a Tomàs Forteza: «Diuen que Llorente será president dels Jochs y en Matheu secretari. Veurem».[49]

Aquella edició dels Jocs Florals de Barcelona resultà ben memorable perquè, com veurem després, mossén Jacint Verdaguer hi assolí la condició de Mestre en Gai Saber; i fou a Llorente, en la seua qualitat de president, a qui correspongué l’honor de fer-ne la proclamació. Segons la ressenya que en publicà Las Provincias, «el Sr. Llorente tomó por la mano al joven sacerdote, al ilustre autor de L’Atlàntida; se adelantó hacia el centro del estrado, y dijo: “En nom del Consistori y pera gloria de les lletres catalanes, proclame mestre en Gay Saber á Mosen Jacinto Verdaguer”».[50]

Per la seua banda, Aguiló també hi fou premiat: «Presentà al certamen el poema Penediment, que meresqué la Viola d’or i argent» (Verdaguer Pajerols, 2004: 51). A propòsit d’aquest guardó, el 21 d’abril, deu dies abans del certamen, Aguiló comentava al seu cosí Forteza: «El Penediment, que tu copiares, acab de saber extraoficialment que te la viola. En Teodoro Llorente no arribará fins demá passat y no se si voldrá suscriure els premis, per conseguent no se anunciaran fins d’aqui alguns dies. Ab els drames hi ha llupta (sic) y fins que venga en Llorente no’s decidirá».[51] D’aquesta manera, a banda de conéixer algunes interioritats del concurs, resulta curiós constatar que en les dues ocasions (1866 i 1880) que Llorente actuà com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona varen ser premiats Jacint Verdaguer i Marià Aguiló, dos dels escriptors catalans que més admirava i amb els quals més relació mantingué al llarg de la seua vida. I que, per a més casualitat i major glòria de l’anecdotari, en l’edició de 1866 fou proclamat Mestre en Gai Saber Aguiló, mentre que en la de 1880 ho fou Verdaguer. Llorente degué convertir-se així en una mena de talismà per als dos.

De fet, en l’univers llorentí, els noms d’Aguiló i Verdaguer anaven molt units. Un any abans, en 1879, a propòsit de l’aparició del poemari Idil·lis i cants místics,[52] i un any després, en 1881, a propòsit de l’assistència de Verdaguer als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el director de Las Provincias escrigué que la irrupció del jove i desconegut «pagès vigatà» en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 li havia sigut relatada per Aguiló:

No asistí yo a aquella escena conmovedora [de 1865]; pero al poco tiempo me la contaba, embelesado y contentísimo, mi querido amigo y maestro Mariano Aguiló.

El buenísimo Aguiló veía realizado su ideal en el encuentro de aquel trovador campesino. Había estudiado mucho la poesía catalana en viejos librotes; pero esto no le satisfacía; la estudiaba también en los pueblos y aldeas, en los pliegues más escondidos de la montaña, en las masías del Pirineo, en todos los recónditos lugares donde se conservaban más vivas la lengua y la tradición.

¡Qué fortuna, me decía, encontrar un poeta y un gran poeta, catalán por todos los cuatro costados, un catalán que es completamente ageno a toda influencia castellana! De todos nosotros, los que hemos aprendido el cultivo de las letras catalanas después de recibir la instrucción castellana, desconfío yo, porque temo que sea ficticia nuestra inspiración; pero, ¿cómo desconfiar de un poeta que ha comenzado a componer versos en catalán cuando no conocía ni hablaba otra lengua?[53]

Al cap de cinc anys, el 3 de maig de 1885, un poeta valencià, Vicent Venceslau Querol, tornaria a ocupar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona. El 30 de gener Aguiló expressava a Tomàs Forteza els sentiments que la idea li provocava en els següents termes: «Si’ls jochs florals d’aquest any, els antichs y els neos, te duen a tu y an Querol será una festa d’amistat, quel meu cor necessita mes de lo que pots figurarte».[54] Efectivament, en aquella edició fou Querol qui actuà com a president d’un consistori de mantenidors que estava integrat per Marià Maspons i Labrós, Josep M. Vallès i Ribot, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Bartrina d’Aixemús, Francesc Manel Pau i Josep Yxart, que féu les funcions de secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 61). I la cita serví perquè, novament, Llorente (que viatjà acompanyant Querol) i Aguiló tornaren a trobar-se.

D’aquesta manera, a la ressenya de la festa que dos dies després fou publicada a Las Provincias s’explica que «en los bancos de los adjuntos se veía la flor y nata de la renaixensa, Mariano Aguiló, Joaquín Rubio, Jacinto Verdaguer, Federico Soler, Dámaso Calbet, Ángel Guimerá, Gayetano Vidal, Francisco Matheu, Narciso Oller y otros muchos, que fuera prolijo enumerar».[55] Fent costat a Querol, també s’hi constatava la presència d’«un pequeño grupo de valencianos»,[56] integrat per Enric Gaspar, Ramon Ferrer i Matutano i Llorente. Això deu significar que Josep Aguirre, Fèlix Pizcueta i l’impressor Frederic Doménech, que segons les notícies que dóna l’Epistolari Llorente també tenien previst assistir-hi, finalment degueren quedar-se a València.[57]

Per cert que un dels actes d’aquells Jocs Florals que més commogué l’anònim redactor de Las Provincias (segurament Llorente, el director) estigué constituït per l’homenatge pòstum que es tributà a Manuel Milà i Fontanals, «el gran poeta y profundo literato, que hace veintisiete años presidió en persona los primeros Juegos Florales», i que fou qualificat pel diari com un «episodio conmovedor». Hom havia situat enmig de l’estrat un bust de Milà; «uno de los mantenedores se adelantó hacia el público: todos se levantaron, y aquel leyó una de las más bellas poesías del llorado maestro: la dulce y melancólica “Complanta d’en Guillen”». Posteriorment, «el Sr. Querol, en nombre de Barcelona, en nombre de toda Cataluña, en nombre de la España entera, coronó el busto de Milá con guirnalda de laurel, que representa bien en este caso la gloria inmortal que ha adquirido con sus obras».[58]

L’endemà, dilluns dia 4, Aguiló, Verdaguer, Querol i Llorente, juntament amb un grapat més d’escriptors, viatjaren fins a Sant Miquel del Fai (Massot, 2006: 42). Li ho explicava Marià Aguiló a Tomàs Forteza en carta datada el 9 de maig: «Per correspondre a les atencions dels Valencians los acompanyí a St. Miquel del Fay y’n quedaren molt agradats. [...] Forem una vintena y allá se jurá que l’any vinent catalans y valencians anirian a Mallorca, comprometent a en Picó y a mi a acompanyarlos».[59] Cal dir que aquella era una peregrinació pendent des de maig de 1882, en què, a l’escalfor de la patriòtica visita als monestirs de Poblet i Santes Creus, valencians i catalans havien acordat realitzar «junts un romiatje artístich á las gentils Balears»;[60] i que, amb tot, i «malgrat els juraments, aquest viatge no es pogué organitzar el 1886, però no quedà oblidat. Després de diverses estades de Collell a Mallorca, se’n reprengué la idea i es va poder dur a terme el maig de 1887» (Massot, 2006: 42). Finalment, no hi participà cap valencià. Ja que Llorente, que havia mantingut diversos contactes amb mossén Collell per tal de preparar els detalls de la seua participació –«será del cas portar traje negre (de levita per supost), al manco vosté que en l’acte de la reunió literaria a la Llotja portará la veu de Valencia y haurá de posarse al estrado»,[61] li comentava Collell el dia 29 d’abril–, finalment se’n despenjà.[62]

En aquella mateixa carta del 9 de maig, Aguiló també comentava a Forteza que, dies abans dels Jocs Florals, «en Querol me enviá son discurs Ms.» i «en Llorente me enviá un tomet de versos quem dedicá»,[63] en referència al Llibret de versos, de què parlarem després.

2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)

Tres anys abans, en maig de 1882, Llorente i Aguiló havien format part de l’expedició que permeté a una trentena de ratpenatistes i de catalanistes visitar els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona.

El protagonisme de Llorente en aquella excursió patriòtico-literària fou molt destacat, ja que anava al front de la delegació valenciana, i n’havia sigut un dels instigadors. La presència d’Aguiló –l’únic mallorquí– entre els catalans, encara que un poc més discreta, també gaudí d’un cert protagonisme. A la carta que Llorente envià a Querol dies abans de mamprendre el viatge, el 9 de maig, animant-lo a participar-hi, ja li comunicava que «Aguiló está contentísimo de que nos reunamos bajo aquellas bóvedas, en las que no ha tenido valor de entrar todavía».[64] I a les cròniques que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias el presentava com «el respetable maestro Mariano Aguiló, tan querido de los valencianos».[65]

Efectivament, aquell sentiment devia ser general a la resta dels valencians. Perquè a les cròniques de la visita que Fèlix Pizcueta publicà a El Mercantil Valenciano també es parlava d’ell com d’«el insigne literato D. Mariano Aguiló y el que fue de la biblioteca de esa Universidad literaria, desde cuya época es conocido y respetado entre los valencianos, considerándose él como hijo adoptivo de nuestro país».[66] I en connexió amb el comentari que Llorente havia fet a Querol, Pizcueta també explicava que l’aspecte del monestir de Poblet

produjo en el ánimo de todos invencible tristeza, especialmente del Sr. Aguiló, que conoce palmo por palmo Cataluña, Mallorca y Valencia, que a todas partes en donde hay algo de notable en los tres reinos ha ido, todo lo ha visto y estudiado y que constantemente se ha negado a ir a Poblet para no sufrir honda pena con el aspecto de aquella maravilla destruida por la mano de la barbarie inconsciente o del salvagismo erudito, que es el peor.[67]

Pel que fa als moments en què, durant aquella memorable excursió, més protagonisme gaudí Aguiló, cal assenyalar que realitzà un parlament en la sobretaula de Santes Creus; i que, en la sobretaula del dinar «d’arreveure» que tingué lloc a Tarragona el dia 21, foren llegides múltiples poesies, entre elles una de Llorente i una altra d’ell.

Pocs dies després de la visita, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs: «T’anyorí molt en Poblet y Santes Creus. Hi ha hagut efusions de catalanisme de bona mena. En Collell tragué faves d’olla y en Llorente també. Jo vatx fer d’espectador y de president per edat».[68] Gràcies a un comentari d’aquella mateixa epístola, sabem que Aguiló havia estat convidat a visitar València amb motiu dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1882, en què Tomàs Forteza actuà com a mantenidor: «Els valencians me demanaren molt que hi anés pels Jochs Florals, si tu [Forteza] hi vas la tentació será molt forta».[69] Finalment, però, li resultà impossible fer el viatge: «No m’han faltat ganes d’anar a veure’ls valencians, a pesar de la calor, sobretot per venir junts, pero no he pogut fer aquest viatge».[70] Per això feia dos encàrrecs al seu cosí: «Fes de ma part una visita a en Llorente», i «compram tot lo que pugas de lo que se ha publicat en Valenciá en aquests ultims anys, y especialment la edició que feren del Procès de les olives. Les Comedies, Milagres, Calendaris, &c. que han sortit desde 1878 (sic), que hi vatx anar pel Centenar del Rey don Jaume».[71]

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

Durant l’octubre de 1888 Llorente viatjà a Barcelona acompanyat de la seua família. Així li ho confessava dies després, per carta, al seu amic Eduard Escalante: «He pasado muy bien tres semanas en Barcelona, con toda la familia».[72] De fet, Valentino (el pseudònim literari de Llorente) donà compte in extenso d’aquella estada a través de set llargs i laudatoris articles que foren publicats a Las Provincias.[73] En una d’aquestes cròniques, datada a Barcelona el 5 d’octubre de 1888, explicava que havia assistit a una reunió de la Lliga de Catalunya convocada per a honorar el provençal Carles de Tourtoulon, i que s’hi havia trobat, entre d’altres, amb «el patriarca venerable del renacimiento literario de Cataluña, el docto bibliotecario de Barcelona, D. Mariano Aguiló».[74] Cal apuntar que també hi era present Jacint Verdaguer, com després podrem comprovar.

Finalment, l’última vegada que n’hi ha constància que els vells amics es trobaren fou en juliol de 1893, novament a Barcelona. Llorente s’havia desplaçat fins a Ripoll per a assistir a les festes de consagració del monestir de Santa Maria. I encara que dos mesos abans ja havia sigut present a Barcelona convidat a participar, en representació de València, com a mantenidor de l’edició dels Jocs Florals catalans –especials per tractar-se del cinqué centenari de la seua institució pel rei Joan I d’Aragó–, és pràcticament segur que no hi havia coincidit amb Aguiló. Perquè a cap de les dues ressenyes que Llorente escrigué sobre aquella festa literària al·ludia a la presència del mallorquí.[75]

El 6 de juliol, però, de retorn de Ripoll, Llorente aprofità el seu pas per Vic i per Barcelona per a realitzar diferents visites: a Verdaguer, al santuari de la Gleva; i «al eminente jurisconsulto y publicista» Manuel Duran i Bas i al seu «queridísimo amigo y maestro Mariano Aguiló»,[76] a la capital catalana. En referència al seu mestre, Llorente explicava que «su delicada salud no le permitió asistir a la fiesta [de Ripoll], y esto aumentaba mis deseos de verle».[77] També que, als problemes de salut, calia sumar que «ha sufrido de reciente grandes e injustas contrariedades», ja que, «sin solicitarlo, ha sido jubilado de la dirección de la Biblioteca universitaria de Barcelona, cargo en el cual ponía toda su alma, y que, algo achacoso y entrado ya en años, desempeñaba muy bien».[78] Amb la qual cosa demostrava la seua preocupació per la situació personal i laboral d’Aguiló.

De fet, no acabaven allí els mals que afligien l’antic bibliotecari de la Universitat de València. Llorente també informava que «un periodista ilustre le ha echado en cara su tardanza en publicar el esperado Romancero Catalán, obra importantísima, por cuya publicación se había interesado el difunto rey D. Alfonso XII, subvencionándola»;[79] i que «este reproche había herido en lo más vivo al erudito compilador».[80] El periodista en qüestió era Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona.[81] Llorente justificava el retard en el fet que Aguiló s’havia passat quaranta anys acumulant «los tesoros de la lengua y la literatura catalana», i que «deseoso de una perfección imposible, desconfiado de sí propio, ha hecho esperar años y años a los que aguardábamos la publicación de todo eso, que había de arrojar vivísima claridad en los estudios lengüísticos, históricos y literarios de la “renaixensa”».[82]

Segons el relat de Llorente, en veure’l entrar en sa casa de Barcelona, Aguiló exclamà: «Providencial parece su visita. ¡Cuánto se la agradezco! En este momento me traen de la imprenta el último pliego del primer tomo del Romancero. Para V. será el primer ejemplar; para V., que representa para mí la memoria de mis queridos valencianos, siempre tan buenos para este viejo, ya inválido».[83] Així mateix, Aguiló li llisqué la dedicatòria del Romancer que, a manera de carta, havia adreçat a la reina regent, i que entusiasmà el poeta valencià: «El espíritu sano, valiente y sencillamente elevado de Aguiló está ahí, luminoso y resplandeciente como en sus mejores días».[84] I perquè tothom ho poguera comprovar, la reproduïa a continuació.[85]

Llorente finalitzava la ressenya d’aquella visita saludant i felicitant «al pacientísimo colector de los romances catalanes, que al hacer obra de erudito, de investigador y de Folklorista, como ahora se dice, ha hecho también obra de poeta y de patriota».[86] Aquella degué ser, amb tota probabilitat, la darrera vegada que tots dos amics es trobaren, i Aguiló la resumí l’endemà, dia 7 de juliol, a Tomàs Forteza en els següents termes:

La malaltia no’m dexá anar a Ripoll, y m’entristí [...] Ni en Collell ni en Verdaguer hi foren (per coses llargues de contar). En Llorente, que es el mes catalá dels valencians, ne arribá ahir y passá un parell d’hores á casa. Davant ell rebí lo darrer full del Romancer y li doní l’unich exemplar complert que tenia.[87]

3. L’«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

La carta que amb el títol «Endressa. Al senyor don Marian Aguiló, en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona» que Llorente (1885b) escrigué al seu «volgut amic i savi mestre», i situà al front de la primera edició del Llibret de versos, representa una de les més excel·lents mostres de prosa valenciana llorentina amb què actualment comptem. Encara que estava datada a València el 13 d’abril de 1885, el mateix dia que Lo Rat Penat homenatjava l’autor, havia sigut escrita l’any anterior, com ell mateix declararia.[88] Es tractava d’una mena de dedicatòria que l’escriptor valencià feia del seu primer llibre de poesia a l’erudit mallorquí, un document que resulta molt ric i interessant des del punt de vista lingüístic i ideològic. De fet, s’ha dit que «aquesta introducció en prosa –bella prosa valenciana acurada de lèxic i amb artístic estil– en recorda el seu pas [d’Aguiló] per la Universitat de València, i els anys en què el poeta i el seu amic Querol varen ser alliçonats per Aguiló en la cultura i la història del país» (Guarner, 1983: 58).

Efectivament, Llorente (1885b: 6) s’adreçava a Aguiló i li manifestava, de bon començament, que el Llibret de versos era una mostra d’agraïment per tot el que el mallorquí havia fet per València i la seua cultura, per la llengua i la literatura autòctones. L’autor s’ho plantejava com un deute personal, «perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, ya fa prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet». A més, també desitjava que el recull poètic tinguera una bona acollida a Catalunya.

Llorente (1885b: 7) hi recordava els inicis de la seua trajectòria literària en la llengua del país, i feia notar que quan ell i Querol conegueren Aguiló «havía arribat á ells ya’l ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ja los primers llibres de versos catalans». No dubtava a citar «aquell precursor que’s nomenava Tomás Villarroya», i ho feia en relació al «gran Aribau». Ara bé, també afegia que, als jóvens poetes, «els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari»; i que, «eixa missió d’apóstol, ¡quán bé la complireu!». Per a Llorente, Aguiló havia esdevingut, així, el desvetlador de la literatura catalana a València.

El treball conjunt i els projectes compartits durant aquells tres anys havien fet consolidar l’amistat inicial. Posteriorment, ja sense la presència del mestre, els estudiants havien continuat la tasca iniciada, i el que feia ara Llorente (1885b: 9) era presentar-li com el més excel·lent dels seus fruits literaris el Llibret de versos, que recollia un ampli ventall cronològic de creació literària: «Dictá sos primers versos –dirà Llorente en referir-se al llibre– l’entusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat (sic) madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea d’enaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua». Una intenció ben encomiàstica, doncs, que fixava la mirada en les glòries del passat i en l’ús actual de la pròpia llengua.

Llorente (1885b: 8) també recordava que havia sigut Aguiló qui li havia descobert la bellesa i la riquesa d’una llengua compartida per tot el territori que s’estén «dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx», i la gran obligació moral que els valencians tenien en aquell procés de recuperació i restauració cultural:

¿S’ha de perdre tota esta riquessa?, esclamaveu, mitj orgullós y mitj adolorit: ¿s’ha de menysprear aquest idioma, gloriós en la historia, y que parlen encara algunes millonades d’homens dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx? ¡Oh, no, no será! Vosaltres, los fills de Valencia, la ciutat del art, la ciutat de la poesía en los antichs Estats de la Corona d’Aragó, vosaltres teniu que marxar al front en la creuhada de la renaixensa.

Amb tot, però, també hi formulava una queixa, ja que a València no mancaven els enemics d’aquella noble causa literària: «Dihuen eixos adversaris de la renaixensa qu’es trevall perdut esforsarse en fer reviure una llengua morta» (1885b: 9). I per combatre aquest argument Llorente citava alguns paràgrafs del seu discurs d’obertura de curs de Lo Rat Penat de 1879, en què havia justificat l’ús literari de la llengua pròpia assegurant que no era morta, que estava viva, i que el seu conreu literari no podia comportar cap mal a la societat valenciana de l’època.

Pel que feia al tipus de llengua que s’havia d’emprar, Llorente (1885b: 11), que no acceptava de cap de les maneres la vulgarització i castellanització de l’idioma, pensava que calia optar per una solució eclèctica:

Hiá un muntó de diccions que s’han perdut en uns punts, y en altres se conserven; que’ls ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui (sic) eixim al horta les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella s’ha criat y vol criar á sos fills, no es obra d’un día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com «l’obra de la Seu».

Tot era, per tant, una qüestió de temps, voluntat i treball.

Llorente també assenyalava els avanços que, des dels anys en què uns quants autors s’havien decidit a conrear el valencià fins a aquell moment, s’havien assolit, i que es reflectien, principalment, en el «valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma» amb què aleshores comptava València.

La part final de l’endreça resumia el propòsit de l’autor, l’origen i la gènesi del Llibret de versos, i també l’opció lingüística triada, tot deixant clar que el vigor que la llengua mantenia al País Valencià i a Catalunya no era, ni molt menys, el mateix:

Pera ajudar á eixa obra de valencianisme he escrit casi tots los versos de aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda, la propietat y puressa de la llengua, y per altra, la elevació del estil poétich. Al repassar algunes de’estes (sic) obretes, pera publicarles de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amic y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje qu’entenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor y’l seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, vora’l nostre Túria, trovadors més benhaurats (1885b: 11-12).

Àngel Lacalle, que en 1959 analitzà l’endreça, ja hi va veure que aquesta «espléndida muestra de prosa valenciana contiene tres puntos que querría destacar: gratitud y tributo de amistad a un maestro inolvidable, suaves añoranzas y una justificación de su postura literaria».

Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren l’endreça llorentina. Dos d’ells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren l’escriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a l’altre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que l’autor enyorava: les glòries passades, l’època de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des d’un sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente d’escriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de l’altre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de l’idioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des d’un punt de vista lingüístic com literari.

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris –tot i ser polítics– a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar d’autors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions –Las Provincias, sobretot– en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.

Així, la primera notícia que he trobat sobre la tasca literària i erudita d’Aguiló a la premsa llorentina fou publicada a La Opinión. Pocs mesos després d’abandonar València, i sota l’epígraf «Literatura lemosina», Llorente hi anunciava que «el trabajo de restauración literaria, que con tan buen éxito están llevando a cabo en la vecina Cataluña la erudición y la poesía, va a adelantar mucho con la publicación de una obra importantísima para el estudio de la lengua y de la literatura lemosina».[89] Es tractava d’una «voluminosa y completísima» col·lecció de poesies populars que, «recogidas por el sabio e incansable bibliófilo, D. Mariano Aguiló, que tantas simpatías conserva en Valencia»,[90] estava en projecte d’edició, i que com sabem posteriorment comptà amb el suport i la subvenció de Sa Majestat Alfons XII.

L’article destacava l’immens treball etnogràfic del mallorquí, explicava com havia recorregut la major part de les biblioteques i arxius de l’Estat espanyol a la recerca de materials per al seu treball, i «todos los pueblos de Mallorca y Cataluña, y parte de los de Valencia, buscando en las más pobres aldeas, y en los solitarios caseríos, los restos de esa poesía popular que vuela de boca en boca, trasmitida como herencia sagrada de una a otra generación».[91] Finalment, informava que el resultat del treball era pròxim a publicar-se; encara que, com sabem, fou al cap de trenta anys (1893) que realment arribà a les premses.

La següent notícia que, ja a Las Provincias, he trobat en referència a Aguiló remet a maig de 1866, al moment en què Llorente participà als Jocs Florals de Barcelona com a mantenidor i al mallorquí li foren premiades dues poesies.

Anys després, el 7 d’abril de 1872, aparegué a Las Provincias una llarga ressenya signada per M. V. sobre l’obra Biblioteca catalana de les més principals y eletes obres en nostra llengua materna, escrites axí en est Principat com en los antichs realmes de Mallorca y València, que havia sigut recentment publicada a Barcelona sota la direcció de Marià Aguiló.[92] L’autor del comentari destacava que

allí, en aquella ciudad condal, tan fieramente combatida y trabajada por esos nuevos bárbaros de la civilización que locamente aspiran a suprimir lo pasado y más locamente reniegan y maldicen de si mismos al maldecir lo presente, unos cuantos apasionados amantes de la literatura lemosina, bajo la dirección de un amigo nuestro, muy querido, el antiguo bibliotecario de la Universidad valenciana, se han propuesto arrancar del sepulcro del olvido y lanzar al mundo de la fama, como escogido pasto de almas delicadas, «las principales obras que el antiguo Principado y los reinos de Valencia y Mallorca en su materna lengua produjeron». ¡Bien por nuestros hermanos catalanes![93]

La qual cosa demostra l’alt nivell d’acceptació que per aquell temps tenia el catalanisme cultural a València.

Posteriorment, el nom d’Aguiló tornaria a fer-se present a les planes de Las Provincias a propòsit dels actes que ja hem repassat: la celebració del centenari de la mort de Jaume I, la fundació de l’Acadèmia d’Oc, els Jocs Florals de Montpeller, els de Barcelona, l’aplec a terres de Tarragona, la visita que Llorente féu a casa d’Aguiló i la publicació de la dedicatòria del Romancer català.

Al final de la dècada dels anys vuitanta, en un llarg article titulat «El movimiento literario en Valencia en 1888», que inicialment fou publicat a la revista La España Moderna i després a l’Almanaque «Las Provincias», Llorente (1889: 71) es referia al diccionari que d’anys enrere preparava un «poeta eminente y erudito lengüista (sic), mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló». I acompanyava aquest comentari amb una manifestació d’unitat lingüística que, sens dubte, trenta anys enrere d’ell havia aprés: «Cree el docto Aguiló (y soy de su opinión) que en Cataluña, Valencia y Mallorca no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos».

Al marge de les referències a la seua defunció, que repassarem posteriorment, convé destacar que entre agost de 1895 i maig de 1904 Llorente publicà, si més no, cinc poesies catalanes d’Aguiló a la secció «Algo de poesía» de Las Provincias: una que comença: «Qui fos ab tu a la masia»,[94] i que narra una història d’amor que es desenvolupa enmig d’un paisatge pairal i bucòlic; «Somni de jovenesa»,[95] dedicada a la renaixent història de Catalunya, simbolitzada en el restaurat temple de Santa Maria de Ripoll; «Esglay»,[96] que explica la història d’una papallona a qui socarrimen les ales i acaba morint rodejada de cucs; «L’amor meua»,[97] un cant amorós i esperançat; i «Mes cansons»,[98] una composició marcadament pessimista.

Amb posterioritat a la mort del mallorquí, Las Provincias donà notícia de l’aparició de la novel·la cavalleresca Paris e Viana que «D. Àngel Aguiló, hijo del inolvidable D. Mariano, insigne precursor y formulador del renacimiento literario catalán»,[99] havia publicat a la «Biblioteca d’obretes singulars del bon temps d’nostra (sic) llengua materna estampades en letra lemosina», iniciada per son pare. Finalment, i abans de relatar l’homenatge que hom li reté en 1909, Llorente encara aprofità una de les seues cròniques sobre el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), al qual assistí en qualitat de president honorari, per a destacar el treball de l’«insigne, nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló»,[100] com a precedent de la tasca d’estudi i de recopilació lèxica que per aquell temps portava endavant mossén Antoni Maria Alcover. La qual cosa, juntament amb tot el que hem vist, indica que, vora cinquanta anys després d’haver-lo conegut, Llorente no perdia cap oportunitat d’enaltir públicament la labor i la memòria d’Aguiló.

4.1 La defunció d’Aguiló (1897)

La defunció de Marià Aguiló, que com sabem es trobava malalt d’anys enrere, es produí a Barcelona el 6 de juny de 1897, als 72 anys d’edat. La notícia agafà Llorente a Madrid, on se n’assabentà a través d’«un breve telegrama expedido en Barcelona y publicado en El Imparcial».[101] En retornar a València reaccionà amb celeritat, i el dia 10 de juny Las Provincias ja donava compte, a través d’un extens article necrològic publicat en portada, de la mort del mallorquí.

Llorente hi recordava que «Aguiló era una de las personas a quienes más admiraba en España, y a quienes más quería. Por lo sabio y por lo bueno». La qual cosa confirma que l’estima i l’admiració que li professava no eren sols intel·lectuals, ans també personals; i que quaranta-nou anys després d’haver-lo conegut aquests sentiments es mantenien intactes. Acte seguit es queixava del poc que –acabava de comprovar-ho– coneixien a Madrid Aguiló, especialment els periodistes: «Apenas tenían idea de aquel oscurecido autor catalán que nunca se cuidó de lucir y aparentar, sinó de valer y servir». També manifestava que es veia en l’obligació d’acomplir un deure moral amb aquell «gran maestro, y me parece que nada puedo hacer mejor que reproducir aquí las primeras páginas del prólogo dedicatoria que puse al frente del Llibret de versos».[102]

D’aquesta manera transcrivia, literalment i com a homenatge, més de la meitat de l’«endreça» de 1885 que encapçalava els seus versos valencians i que abans hem comentat. Tampoc no oblidava citar Querol, traspassat el 1889, que tan unit se sentia a Aguiló, i recordava una vegada més que havia mort pronunciant el nom del mallorquí. Finalment, renunciava, momentàniament, a fer la glossa de la vida i obres d’Aguiló, perquè en aquell moment s’estimava més denunciar «el agravio hecho al doctísimo restaurador de la lengua y la literatura catalana, y que amargó sus últimos años». Llorente es referia a la jubilació anticipada –no sol·licitada– de què havia sigut objecte el director de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Sense pèls a la llengua afirmava que «entre los intrigantes de Madrid hubo alguien a quien le convino que corriesen las escalas en el cuerpo de bibliotecarios, y un ministro de Fomento, tan ignorante como lo son muchos, decretó la jubilación de Aguiló».[103] El ministre en qüestió era Segismundo Moret, que poc temps després també va «jubilar» l’arxiver de Mallorca, el menorquí Josep Maria Quadrado.

El paràgraf final d’aquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-se’n ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:

De estas injusticias irritantes hará razón la historia, colocando a esos dos escritores insignes, hijos entrambos de las hermosas y poéticas Islas Baleares, a la altura en que deben figurar los que más han enaltecido las letras españolas en el presente siglo, aunque desconozcan quizás sus nombres los gacetilleros de tres al cuarto que dirigen hoy la opinión pública con mengua de la cultura nacional.[104]

Al final de setembre de 1897 Las Provincias publicà una nota, titulada «En honor de Aguiló», que informava de la decisió de l’Ajuntament de Palma de proclamar Marià Aguiló fill il·lustre de la ciutat i de col·locar, l’últim dia de l’any, un retrat seu en la casa capitular. També que «la redacción y lectura de la biografía del gran maestro se ha encargado al reputado literato mallorquín y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona, D. Miguel S. Oliver».[105]

L’última mostra de record i d’homenatge al difunt que he trobat a les columnes del diari de Llorente és una bella i emotiva poesia de Francesc Matheu, titulada «L’Aguiló», que fou reproduïda el 4 d’octubre d’aquell mateix any, i que diu així:

Ell era una espiga plena

que no s’ha mólt ni pastat;

mes, dels grans d’aquexa espiga,

¡qué terres se n’han sembrat!

Y dels grans d’aquexa espiga,

¡si n’hem cullit de bon blat!

Del arbre del nostre idioma

devallá fins a l’arrel,

n’esbrotá totes les branques

y’n cullí fruyts com la mel,

qu’aquí’n diem poesía

y’n diuen virtut al cel.

Amichs meus, ha mort lo Mestre,

que may l’haurém prou plorat;

mes, no ha mort, no: sa paraula,

la darrera qu’ha parlat,

la que deya tot morintse:

–¡Estimeu lo qu’he estimat![106]

4.2 Llorente i l’homenatge a Aguiló (1909)

Dotze anys després de la seua defunció, durant el mes de maig de 1909, els literats catalans honraren i homenatjaren, mitjançant el descobriment d’un bust al Parc de la Ciutadella, la memòria de Marià Aguiló. La inauguració tingué lloc el dia dels Jocs Florals, i comptà amb la presència d’un ja molt ancià Llorente, en el que degué ser el seu darrer viatge a Barcelona.

La comitiva estava presidida pels familiars d’Aguiló, entre els quals destacaven el fill i un germà; també hi eren presents les autoritats municipals i la major part dels poetes que havien assistit al certamen literari (Francesc Matheu i Àngel Guimerà, entre altres). Durant l’acte prengueren la paraula tres escriptors: mossén Jaume Collell, en representació de Catalunya, Teodor Llorente, en representació del País Valencià, i Ramon Picó i Campamar, en representació de les Illes. El primer a intervenir fou el canonge Collell, que, en nom de la comissió executiva, féu lliurament del bust a l’ajuntament i pronuncià un discurs «en elogio de la obra que realizó el enaltecido escritor y cuyos frutos tan lozanamente prendieron en la región catalana, como lo demostraba el raudo vuelo que había alcanzado la literatura en los últimos 25 años».[107]


Inauguració del bust d’Aguiló al parc de la Ciutadella (1909).– La mesa presidencial. Al centre la reina de la festa. A la seua dreta el Sr. Bastardas i D. Ángel Aguiló, fill de l’homenatjat. A la seua esquerra, drets, D. Teodoro Llorente, el canonge Collell, Mateu i Fornells, i Picó i Campanar. A l’extrem, Guimerà.

A continuació, l’alcalde accidental de Barcelona destapà la cortina que cobria el pedestal, «mientras que una sección de señoritas del Orfeó Catalá entonaba el canto Las damas d’Aragó y Nit de vetlla». Seguidament, arribà el torn de Llorente que, en nom de Lo Rat Penat, «dijo que todo lo que Cataluña hiciese para honrar a sus poetas, contaba con la adhesión fraternal de Valencia». Així mateix, també féu una exposició dels treballs bibliogràfics que Aguiló havia portat a terme durant la seua estada a València, i posà l’èmfasi en què la millor tasca que hi havia desenvolupat havia sigut «comunicar el fuego patriótico a la juventud de aquel tiempo»;[108] entre la qual, no hi ha cap dubte, s’hi trobaven ell i Querol.

Finalment, manifestà, una vegada més, els llaços d’amistat i d’afecte que l’unien al difunt, «y terminó loando a Dios por haberle alargado la vida hasta el momento de poder asistir al homenaje que se tributaba al que en vida fue uno de los que más quiso y respetó».[109] L’acte finalitzà amb la intervenció del mallorquí Picó i Campamar.

Dos dies després, el 12 de maig, Las Provincias reproduïa un nou article de Llorente sobre «D. Mariano Aguiló» extret del periòdic El Noticiero Universal de Barcelona, que dirigia el valencià Francesc Peris Mencheta, i que segurament havia sigut redactat durant la seua estada a la ciutat comtal. El vell patriarca posava per escrit i ampliava el parlament que havia fet als peus del bust d’Aguiló, i rememorava els records que l’unien a l’homenatjat: la Universitat, Querol, els Jocs Florals de 1859... I destacava que, durant la seua estada a València, el bibliotecari havia pogut «confirmar lo que fue su constante pensamiento: la unidad de nuestra lengua nativa y de su florecimiento literario, desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»;[110] unitat lingüística confirmada amb una expressió ben gràfica que, com hem vist en parlar de l’«endreça» al Llibret de versos, havia de ser originària d’Aguiló, i que esdevingué recurrent en el vocabulari llorentí.[111] I, per descomptat, que el mallorquí havia sigut el «promovedor» dels Jocs Florals valencians de 1859: «Por primera vez a orillas del Turia, después de algunos siglos, la poesía valenciana era reconocida y proclamada solemnemente».[112]

Finalment, no em sé estar de reproduir les últimes paraules d’aquell article, que vora cent anys després resulten de gran actualitat i eloqüència per als valencians. Deia Llorente: Aguiló,

el patriarca del renacimiento catalán, es, a la vez, el patriarca del renacimiento valenciano; a una y a otra parte del Ebro le debemos igual gratitud, y hemos de conservar su memoria y su ejemplo para la unidad superior de nuestras diferencias locales, como las ramas de un árbol, si tuviesen conciencia, sentirían la comunidad del tronco de donde nacen.[113]

Vull remarcar-ho: «si tuviesen conciencia». Que en el moment de redactar aquestes frases l’ancià Llorente pensava en textos com ara el poema «El pi de les tres branques», de Jacint Verdaguer, o l’«exemple de la mata del jonc», de Ramon Muntaner, és cosa que sembla prou evident.

[1] Carta 75: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 50.

[2] Carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 144.

[3] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente. He tingut accés a aquestes i d’altres epístoles gràcies a l’amabilitat de Joan Teodor Corbín Llorente.

[4] Sobre l’activitat viatgera que durant aquest període de temps portà a terme Aguiló, vegeu Massot (2003), on llegim que «el 24 de desembre de 1859, des de València, amb Teodor Llorente i altres “profesores de esta Universidad”, Aguiló va fer una expedició a la cartoixa de Portaceli» (34).

[5] Carta 862: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 76.

[6] Vegeu Llorente (1891: 31). Lluís Guarner (1976: 122), en parlar de la producció literària de Querol, afirma: «Si su obra no llegó, en su tiempo, a ser popular, como tan reiteradamente se ha señalado, llegó a interesar a los más selectos, ya que –como era el lema de Aguiló– no a quants sinó a quals había de importar; y esa minoría pronto acertó a descubrir la calidad de aquella poesía, que conjuntaba la tradición clásica con la más honda emoción humana en expresión perfecta de formas y armonías».

[7] Aguiló en fou un vertader especialista. Vegeu Massot (2006: 11-57).

[8] Vegeu Roca (2005a).

[9] Quan la professora Tomàs reprodueix aquest fragment d’una epístola d’Aguiló escriu erròniament «sa» per comptes de «ma», cosa que modifica el sentit de la frase. Vegeu: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[10] El 1889 Llorente interpel·lava, públicament, el «poeta eminente y erudito lingüista, mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló» perquè es decidira a publicar el diccionari català que feia anys tenia en projecte. Vegeu Llorente (1889).

[11] Carta 254: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 230-231.

[12] Carta 239: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 145.

[13] Carta 230: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[14] Vegeu «El Liceo de Valencia», Almanaque «Las Provincias» para 1902, València, 1901, pp. 197-199.

[15] Vegeu Simbor (1980: 147).

[16] Vicent Venceslau Querol també fou premiat, però en la modalitat de castellà, per l’oda «A la Paz». Lluís Guarner (1976: 191) va dir que, per aquella data, Querol ja havia versificat en valencià, i que potser fins i tot estigué temptat d’enviar una composició en aquesta llengua al certamen: «Si en los primeros juegos florales de Valencia, que celebró el Liceo, en 1859, fue premiado Querol por su oda A la Paz, en castellano, es muy posible que su presentación fue una rectificación a su primer propósito de concurrir con obra valenciana. Conocemos –y poseemos– un original autógrafo del poeta de esta misma fecha, que es una trilogía poética, escrita en valenciano, sobre las tres virtudes teologales que, por la estructura que adoptan, nos hacen pensar que debió ser una poesía “preparada” para concurrir a dicho certamen literario, aunque tal vez no la presentara por creerla demasiado primeriza, decidiéndose por la oda antes mencionada. Estas poesías tituladas A l’Esperança, ¿Qué será? y A la Fe, cuyo manuscrito conocemos, están fechadas en 1859».

[17] El subratllat és meu.

[18] A la «Nota preliminar» del primer volum de l’Epistolari Llorente (1928: 5), Teodor Llorente Falcó afirmà: «Ans de tot hem de dir que no es tracta d’un epistolari complet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son esperit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li permetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes?, se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de treball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes barallades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nostres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d’altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l’epistolari, sinó de molts altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià».

[19] Carta 863: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 77.

[20] Carta 865: ibidem, p. 78.

[21] Segons Josep Massot (2006: 19), Aguiló era «no gens propens a les expansions epistolars»; i també (2006: 30) de «tarannà mandrós» a l’hora de respondre: «D’acord amb el seu tarannà mandrós, Aguiló no contestà aquesta carta».

[22] Carta 867: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[23] Carta 868: ibidem, p. 80.

[24] Carta 47: ibidem, vol. I, 1928, p. 49.

[25] Carta 865: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, pp. 78-79.

[26] Carta 866: ibidem, p. 79.

[27] Carta 868: ibidem, p. 81.

[28] Carta 870: ibidem, p. 82.

[29] A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva la carta original del seu nomenament com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona, datada el 16 de gener de 1866.

[30] Carta 868: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[31] «Juegos Florales en Barcelona», Las Provincias (9-V-1866).

[32] T. Ll[orente], «Juegos Florales», Las Provincias (7-V-1868).

[33] Carta 869: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 81.

[34] Carta 871: ibidem, p. 82.

[35] Ibidem.

[36] Ibidem.

[37] Carta 872: ibidem, p. 83.

[38] Ibidem.

[39] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.

[40] Arxiu biblioteca Llorente.

[41] Arxiu biblioteca Llorente.

[42] Carta 85: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 56.

[43] Tomas Forteza, «Les derreries del Conqueridor (Composición premiada con la Pluma de plata de la Diputación provincial de las Islas Baleares, en el certamen histórico-literario del centenario del rey D. Jaime)», Las Provincias (6-X-1876).

[44] Carta 48: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 49.

[45] Carta 873: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, p. 84. Encara que, per error, fou datada pels editors el 3 d’octubre de 1876, la carta ha de ser de 1877.

[46] Vegeu «Literatura de la lengua de oc. La Academia del Mediodía», Las Provincias (27-IX-1876). A l’Arxiu biblioteca Llorente es conserva l’original del seu nomenament com a «Felibre Majourau», datat a Avinyó l’1 d’octubre de 1876.

[47] Ibidem.

[48] T. Ll[orente], «Una visita a los felibres. III», Las Provincias (30-V-1878).

[49] Carta 132: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 83.

[50] E., «Revista de Barcelona», Las Provincias (5-V-1880).

[51] Carta 140: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 87.

[52] «Poesía catalana. Idilis y Cants místichs, per Mossén Jacinto Verdaguer, ab un pròlech de D. M. Milà y Fontanals. Barcelona», Las Provincias (5-X-1879).

[53] Valentino, «Mosén Jacinto Verdaguer», Las Provincias (28-VII-1881).

[54] Carta 211: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 131.

[55] X., «Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (5-V-1885).

[56] Ibidem.

[57] El 28 d’abril de 1885 Querol escrivia a Llorente per a ultimar els detalls del viatge conjunt que havien de fer en «tren express» el divendres 1 de maig a Barcelona, i entre altres coses li deia: «Quedamos, pues, en que tú, Pepe [Aguirre], [Fèlix] Pizcueta y Federico [Doménech] estáis listos en la estación de Valencia a las 12 del día 1º de Mayo». Vegeu carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 145.

[58] X., «Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (5-V-1885).

[59] Carta 215: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 133.

[60] R., «La Renaixensa a Valls y Tarragona», La Renaixensa, 858 (2-VI-1882), p. 4254.

[61] Carta inèdita conservada a la Biblioteca Serrano Morales. Caixa 7.263-11. Carta 3.114.

[62] El 8 de maig de 1887 Llorente escrivia a Collell: «Tinch que dirli que enguany, en mitj de la festa, sent un gran anyorament; y es, que no puch consolarme de no haverlos acompanyat á eixa deliciosa anada á Mallorca, que tantes vegades he ensommiat, y que, pera mi, se ha desbaneixcut, com tots los ensommis. [...] Tráfech inaguantable de quefers, crisis dificil en la ciutat per les malahides eleccions, atropoll de un viatge indispensable que he de fer esta mateixa semana á Madrid, han segut dificultats groses, que se me han enrollat per les cames, y m’han tirat en terra, quan ja estava resolt á mamprendre’l camí». Carta 1.018: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 167.

[63] Carta 215: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 133.

[64] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente.

[65] X.: «Lo Rat-Penat en Poblet», Las Provincias (21-V-1882).

[66] F.: «La escursión al Monasterio de Poblet», El Mercantil Valenciano (20-V-1882).

[67] F.: «Escursión al Monasterio de Poblet», El Mercantil Valenciano (21-V-1882).

[68] Carta 178: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 110.

[69] Ibidem.

[70] Carta 179: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 110.

[71] Ibidem.

[72] Carta 1.052: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 188. Sembla ser que aquell mateix any ja hi havia fet algun altre viatge. Vegeu carta 233: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 213-214.

[73] Amb el títol «Desde Barcelona», foren publicats a Las Provincias els dies 9, 12, 14, 15, 18, 20 i 21 d’octubre de 1888.

[74] Valentino, «Desde Barcelona», Las Provincias (9-X-1888).

[75] Vegeu Valentino, «Los Juegos Florales de Barcelona», Las Provincias (11 i 14-V1893).

[76] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[77] Ibidem.

[78] Ibidem.

[79] Ibidem.

[80] Ibidem.

[81] Sobre les pressions de Mañé i Flaquer a Aguiló, vegeu Massot (2006: 44-45).

[82] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[83] Ibidem.

[84] Ibidem.

[85] Començava de la següent manera: «Les cançons populars catalanes vénen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al breçolar y adormit a llurs infants al so de ses relligioses tonades». Vegeu Marian Aguiló, «Romancer popular de la terra catalana. Dedicatòria. A S. M. la Reina d’Espanya doña Maria Cristina d’Halsburg Lorena de Borbón, Comtessa de Barcelona», Las Provincias (9-VII-1893).

[86] Valentino, «Santa María de Ripoll», Las Provincias (9-VII-1893).

[87] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 151.

[88] «Escribía esto en el año 1884», afirmarà en referència a l’«endreça» tretze anys després. Vegeu Teodoro Llorente, «Mariano Aguiló», Las Provincias (10-VI-1897).

[89] «Literatura lemosina», La Opinión (18-I-1862).

[90] Ibidem.

[91] Ibidem.

[92] V., M., «Bibliografia», Las Provincias (7-IV-1872).

[93] Ibidem.

[94] Mariano Aguiló, «Algo de poesía», Las Provincias (27-VIII-1895).

[95] Marian Aguiló y Fuster, «Somni de jovenesa», Las Provincias (18-IX-1895).

[96] Marian Aguiló y Fuster, «Esglay», Las Provincias (10-X-1895).

[97] Marian Aguiló y Fuster, «L’amor meua», Las Provincias (14-I-1896).

[98] Marian Aguiló, «Mes cansons», Las Provincias (12-V-1904).

[99] «Libros nuevos», Las Provincias (19-XI-1904).

[100] Valentino, «De Barcelona», Las Provincias (12-XI-1906).

[101] Teodoro Llorente, «Mariano Aguiló», Las Provincias (10-VI-1897).

[102] Ibidem.

[103] Ibidem.

[104] Ibidem.

[105] «En honor de Aguiló», Las Provincias (30-IX-1897).

[106] Francesch Matheu, «L’Aguiló», Las Provincias (4-X-1897).

[107] B., «Los Juegos Florales de Barcelona. El busto de Mariano Aguiló», Las Provincias

(10-V-1909).

[108] Ibidem.

[109] Ibidem.

[110] Teodoro Llorente, «D. Mariano Aguiló», Las Provincias (12-V-1909).

[111] També utilitzà aquesta fórmula a l’article «La lengua lemosina», Las Provincias (25VIII-1868), on parlà de «los tres dialectos de la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche» (reproduït a Llorente, 2001: 83-86).

[112] Teodoro Llorente, «D. Mariano Aguiló», Las Provincias (12-V-1909).

[113] Ibidem.

III. LA DIFÍCIL RELACIÓ AMB CONSTANTÍ LLOMBART*

NOTA: Amb el títol «Les relacions entre Teodor Llorente i Constantí Llombart», una versió anterior i més breu d’aquest capítol fou publicada a Roca (2005a).

La pública i notòria relació literària i cultural que en el transcurs de la Renaixença valenciana aparellà Teodor Llorente i Carmel Navarro Llombart, més conegut pel sobrenom de Constantí Llombart (1848-1893), degué iniciar-se al principi de la dècada dels anys 70 del segle XIX, i esdevenir més intensa a partir de 1874, any de l’aparició del primer volum de l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí que, quan tenia 26 anys, Llombart posà en marxa i en el qual el director de Las Provincias publicà un bon grapat de poesies. Perquè tot sembla indicar que fou l’estima que tots dos sentiren per la llengua i la literatura valencianes el que permeté que les biografies d’aquests personatges, aparentment tan diferents, s’encreuaren.

Per tal de fer-nos una idea de com era Llombart en el moment en què començà a tractar amb Llorente disposem de tres retrats o semblances de molt distinta procedència. El primer, líric i en castellà, fou qualificat per Manuel Lluch Soler com a «retrato físico-moral, hecho a pluma por él mismo», i degué ser redactat per Llombart a la segona meitat de la dècada dels anys 70. Porta per títol «Ecce-homo. Fotografía», i diu així:

Este de negro pelo, espeso y raso,

de despejada frente, negras cejas,

de salientes y no grandes orejas,

bigotuda, de barbas nada escaso,

nariz aguda, párpados de raso,

y ojos como encendidas candilejas;

es uno que verán por las callejas

de la ciudad del Turia a cada paso.

Libre al juzgarle de sociales redes,

muchos de rico y pobre, y sabio y necio,

le hacen con los epítetos mercedes.

Y, pues, ni aspira a estar flaco ni recio,

conste de hoy más en adelante a ustedes,

que Ecce-Homo es el más digno de mi aprecio.[1]

La segona semblança, escrita en vers valencià, fou deguda a la ploma del seu amic i col·laborador Josep Francesc Sanmartín i Aguirre, i figura a l’inici del volum Cabotes y calaveres. Melonar de Valensia, que conjuntament tots dos publicaren en 1877:

En lo camp y en la siutat

gocha fama de poeta:

ell no tindrá una peseta

mes té popularitat.

Publica Lo Rat-Penat

en llemosí pur y net:

qu’es, en sos chuins, discret

ha probat com á escritor;

y ademés es director

del festiu Pare Mulet.[2]

Finalment, la tercera està escrita en prosa i és la més llarga i completa. La devem a la ploma del blasquista Juli Just (1929: 76-77) que, molts anys després de mort Llombart, en féu la següent descripció:

Era un home que inspirava una tendra simpatia des dels primers moments de tractar-lo. Tenia un gran coneixement del món i es veia prompte que havia patit grans infortunis. Anava generalment vestit d’una manera pobra, amb els pantalons apedaçats i les botes trencades. En hivern s’embolicava en una capeta descolorida i donava llargs passeigs pel camp aprofitant les hores de sol. Era més bé baix que alt, ample d’esquena, amb la barba i el bigot frondosos, no molt curats. Portava sempre, muntades sobre el nas –un nas gros i curt– i ben subjectes a les orelles, unes gafes negres amb les quals tractava d’amagar uns ulls rabiosament enrogits, per la qual cosa Blasco solia dir a Llombart «platerets de foc». Era conegudíssim en la ciutat. El seu pas pels carrers suscitava una contínua salutació. Uns s’acostaven per a donar-li les mans i parlar-li d’uns llibres que acabaven de rebre, o d’unes pedres amb llegendes romanes que havien trobat en unes excavacions; altres, gent jove, amb el cabell llarg i els ulls brillants, vestits deixadament, li parlaven d’uns versos que havien escrit o d’un llibre que tenien entre mans i li demanaven amb veu emocionada un consell, un espai en el seu periòdic, una cita en la seua casa o en un café per a llegir-li l’obra. Llombart acollia a tots amb bondadós somriure. Faria lo que poguera –solia dir–. I continuava el seu camí, per a tornar de nou a saludar, aixecant la mà fins els polsos, llevant-se el capell. Era com un capellà de les Roques (famós en tota la ciutat perquè el seu lloc en la processó del Corpus l’obligava a saludar constantment). Algunes voltes, al passar per davant d’una taverna, sentia que algú el cridava amb grans veus:

–Llombart! Llombart!... ¿Ens bevem un traguet?

Llombart refusava amb paraules corteses, però accelerava el pas temorenc de l’apegalosa obsequiositat dels borratxos –mosquits de tenda– antics coneguts seus de l’època de bohèmia i joventut, els quals, sabedors de la seua fama, no volien renunciar als vincles d’una amistat que tant els honorava.

Llorente degué tenir notícia de la seua activitat periodística i literària sis o set anys abans de començar a col·laborar amb ell, pels voltants d’abril de 1867, quan amb només 18 anys un jove poeta que encara signava com a Carmel Navarro Llombart traié a la llum pública el periòdic satíric El Fárrago. El diari Las Provincias, fundat per Llorente un any abans, es féu ressò de la curta vida d’aquesta publicació –en què figurava com a director i propietari «Carmelo Navarro»– en diverses ocasions, com posteriorment veurem.

De qualsevol manera, no fou fins cinc anys després, 1872 i amb el volum Niu d’abelles. Epigrames llemosins, que Llombart es donà a conéixer com a poeta valencià, i començà a convertir-se en un propagandista de la llengua i en un referent de la causa valencianista. Niu d’abelles era una obra col·lectiva, confegida amb la col·laboració dels «mes distinguits poetes llemosins» –és a dir, valencians, catalans i mallorquins–, que el compilador dedicava «á lo estimat poeta En Jacinto Labaila» i publicava amb la voluntat de «contribuir, com vosté ho á desitjat sempre, á despertar lo adormit amor á la llengua d’els nostres avis» (Llombart, 1872: 5). Al pròleg confessava plànyer-se, «en lo mig de l’ánima, cuant algun rato considere lo llastimós abandono en que los vats d’el Túria han vingut á deixar la dolsísima llengua llemosina» (Llombart, 1872: 7).

Com passà amb la major part dels escriptors de la Renaixença valenciana, l’exemple i l’impuls que movien Llombart (1872: 8) li arribaven des de Catalunya:

Los catalans, que son mes amants de les còses de sa tèrra que nosaltres els valencians, encara c’al cap de tant de tems, fá pochs anys, s’enrecordaren de la llengua materna, com se dia en lo setgle XV, y proposaren als seus germans los mallorquíns y valencians una crehuada literaria ab lo lloable fí de conquestar lo perdut tresor de la llengua llemosina [...]. Y mentres ells han treballat, y han fet tot lo qu’han pogut, per portar á cap tan noble idea, ¿qu’han fet los escriptors valencians y mallorquins? ¿En qué han atjudat als seus germans de Catalunya, pera realisar lo seu patriòtich pensament? En molt pòca còsa, en casi res.

Entre aquelles «poques coses» Llombart incloïa algunes composicions poètiques i dramàtiques, i apuntava que encara hi havia un camí cap a l’esperança per a la llengua materna: el que assenyalaven «una porció de distinguits jóvens, que ab ella escriuen les seues tèndres inspiracions». Entre aquesta plèiade d’escriptors valencians Llombart (1872: 9) citava el venerable Vicent Boix, el seu admirat Labaila, Querol, Altet i Ruate, Bonilla, Ferrer i Bigné, Pizcueta, Balader, Liern, Escalante, Palanca i Llorente: «Molt han fet y fan, sens dubte, estos sinyors; mes á mí em pareix (tal vòlta m’equivoque) que si ells volgueren encara podien fer algo més per la pátria literatura. Atjuden, puix, en bòn hòra los poetes valencians y mallorquins á los de Catalunya, qu’algun dia pòt ser que tròben la deguda recompensa del seu treball».

I encara afegia (Llombart, 1872: 9-10):

Este ha sigut, es y será sempre mon desitj, y em pense que no es farán els sorts á mons pregs, ja que son naixcuts de l’amor que constantment li he profesat á la nòstra llengua. Si jo m’encontrara en lo seu llòch, faría per ella tot lo que podría; mes, sent molt curtes mes fòrses ara per ara, no puch fer altra còsa que treballs tan sencillos com els qu’he posat en esta obreta.

Així de contundent i de reivindicatiu es produïa el desembarcament del jove Llombart en el món editorial valencià.

L’any 1872 Llombart tenia 24 anys, i iniciava una curta però intensa trajectòria literària i valencianista que duraria fins a 1893, any de la seua prematura defunció. Llorente, tanmateix, en tenia 36 (dotze de diferència) i ja acreditava un fructífer itinerari que li havia reportat diversos premis literaris i que li havia permés, entre altres coses, formar part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona de 1866. De fet, Llorente en 1872 ja era, per als escriptors catalans, un referent de la literatura valenciana.

La progressiva acceleració que durant la dècada dels anys 70 experimentà el conreu literari del valencià i les circumstàncies i les característiques personals de tots dos personatges provocaren que, amb el transcurs dels anys i dels esdeveniments, Llorente i Llombart es convertiren en dos punts de referència del valencianisme cultural: en els respectius capdavanters de les dues sensibilitats lingüístiques i literàries majoritàries que poblaren la nostra Renaixença. En aquest sentit, i sense perdre de vista les diferències ideològiques, de caràcter i d’extracció social que els separaven, trobe que, contra el que tradicionalment ha dit la crítica, més que personatges contradictoris varen ser líders complementaris. Així mateix, també sembla prou evident que, tot i la correcció en què durant la major part del temps es tractaren, entre ells no arribà a establir-se mai, en cap moment, una relació ni íntima ni emotiva, com ara la que, salvant les distàncies, Llorente mantingué amb el valencià Blasco Ibáñez o amb els catalans Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer. Ho acredita el fet que, a diferència del que s’esdevingué amb la major part d’escriptors amb què el director de Las Provincias tractà, els volums de l’Epistolari Llorente no recullen cap carta de Llombart.

De tota manera, i si bé és cert que s’hi pot documentar alguna que altra fricció, trobe que la radical oposició amb què actualment i des de fa anys se’ls contempla no obeeix a la realitat del moment: és exagerada, i obra de la historiografia de les cinc darreres dècades. Així, als anys seixanta del segle XX, Manuel Sanchis Guarner, en repassar els autors que havien protagonitzat la Renaixença valenciana, aprofundí en la divisió que alguns anys abans ja havia observat Antoni Igual Úbeda (1959: 36), en referir-se a «la separació entre l’estil poètic» dels «poetes que poguérem denominar “de guant” i els “d’espardenya”, dit siga sense ànim d’ofensa per a ningú, més aviat com una imatge explicativa del pensament». Una dècada després, però, el professor Sanchis Guaner (1968b: 48) ja parlava de dos sectors clarament diferenciats i fins i tot antagònics, enfrontats en diversos àmbits: «Mai no fou fàcil la col·laboració entre els dos grups de renaixentistes valencians. El de Llorente-Querol l’integraven universitaris, patricis i conservadors. El d’Escalante-Llombart era d’autodidactes, botiguers i menestrals republicans. Si ho polaritzàvem, diríem que era l’eterna rivalitat entre la levita i la brusa, entre el guant i l’espardenya».

Sense negar l’existència de dues sensibilitats diferents, de dues maneres d’entendre el moviment cultural, el procés de recuperació lingüística i la creació d’un públic lector, em fa l’efecte que no és correcte elevar les dissensions al nivell de categoria. Perquè allò ben cert és que tots els autors que, durant les darreres dècades del segle XIX, escrigueren en valencià i s’agruparen al voltant de Lo Rat Penat treballaren en pro d’un mateix projecte cultural i lingüístic. Tampoc no compartisc la idea que no fóra fàcil la col·laboració entre tots dos grups; crec que s’hi donà en repetides i notables ocasions, i amb un èxit acceptable, com espere poder demostrar al llarg d’aquest capítol. Perquè la relació de cooperació que en una data com 1878 uní Llorente i Llombart a l’hora de fundar Lo Rat Penat és més que evident.

Fou en aquell any, precisament, que Lluís Cebrian Mezquita escrigué un poema –que seria integrat al volum Tipos d’auca– en què, suposadament, l’editor del volum, Manuel Vilar, va buscant Llombart, el «col·leccionador». Amb la intenció de trobar-lo, l’editor i Cebrian comencen a recórrer la major part de llocs de la ciutat de València on pensen que podria ser-hi: l’Ateneu, el Casino Obrer, la pastisseria, el Casino nacional, la nova llibreria d’Aguilar, casa «Chulià», les impremtes, les redaccions... i res. Fins que, «al entrar en ca Domenech», on s’imprimia Las Provincias,

Li diguí al Editor: –«¡Ah!

¡Ya el tenim, cantem victòria!

Puche, puche en mí así dalt

que segur qu’está en Llorente

parlant de Lo Rat Penat».[3]

Val a dir, però, que allí «ni estaba ni habia estat», i que tots dos personatges finalitzaren la seua imaginària recerca esgotats i sense resultat.

Al marge de la comicitat del relat, trobe que l’anècdota il·lustra amb bastant claredat de quina manera, en els inicis de Lo Rat Penat, Llombart i Llorente degueren cooperar en la no fàcil tasca de tirar endavant aquella societat cultural. Altrament, tampoc no s’ha d’oblidar que en 1887 Llombart traduí al castellà la poesia «Les glòries de València», de Llorente; que en 1888 pretengué que el director de Las Provincias prologara la traducció que havia fet de Canigó; que Llombart també desitjà que Llorente li encapçalara un volum que s’havia de titular Exóticas i que havia de contenir composicions de diversos poetes estrangers traduïdes al castellà; i que, fins dos anys abans de morir, publicà poesies a l’Almanaque «Las Provincias», anuari que, com sabem, era dirigit pel seu suposat «enemic».Sincerament, no crec que tot això haguera sigut possible d’haver-se produït entre ells un trencament tan radical i definitiu com en els darrers anys determinats historiadors valencians han donat a entendre.

A més, també crec que els esforços del professor Sanchis per mostrar dos sectors divergents al si de la Renaixença valenciana foren excessivament emfàtics,[4] ja que fins i tot arribà a parlar-hi de públics diferents:

Els escriptors del grup Llorente-Querol, encara que a penes no tenien públic a València, mantenien molts vincles amb Barcelona, on eren molt considerats pels intel·lectuals burgesos de la Renaixença, i així mateix s’esforçaven a relacionar-se amb els felibres de Provença; en canvi, els escriptors del grup Escalante-Llombart, que comptaven amb molts espectadors i lectors fidels entre els valencians, eren pràcticament desconeguts fora de València (Sanchis Guarner, 1968: 48-49).

En la meua opinió, ni la fama de què gaudien Llorente, Querol i Labaila a Barcelona es devia, únicament o principal, a la seua condició d’«intel·lectuals burgesos», ni tampoc no és cert que el grup de Llombart comptara amb un públic valencià molt més nombrós que el de l’autor del Llibret de versos. L’admiració i l’afinitat que els escriptors catalans sentien pels nostres escriptors es devia a la qualitat de l’activitat literària que desenvolupaven, a les seues col·laboracions a publicacions com ara Calendari Català i Anuari Català i, també, a les visites que havien realitzat a Catalunya i als Jocs Florals de Barcelona. En el cas de Llorente, a més, al ressò que, al seu diari, contínuament es feia dels autors i els llibres que es publicaven enllà de l’Ebre. D’altra banda, el públic autòcton amb què comptaven els renaixencistes valencians era més aviat escàs, i pràcticament el mateix per als membres del grup Llorente-Querol que per als de l’EscalanteLlombart, per continuar amb el vocabulari guarnerià.

Tanmateix, l’any 1971 Alfons Cucó aprofundí en la línia traçada pel professor Sanchis Guarner introduint-hi noves diferències i dissensions. D’aquesta manera, assenyalà Llombart com el representant d’una més genuïna i anhelosa Renaixença, per oposició a Llorente: «Llombart, home que provenia del republicanisme federal, desitjava per a la Renaixença una expansió i una transcendència que distaven molt dels projectes i de les ambicions de Llorente» (Cucó, 1971: 43). Posteriorment, Ricard Blasco (1984a: 24), més agosarat encara, afirmà que hi havia «un flagrant contrast» entre el nucli d’escriptors dirigit per un poeta i l’altre, i que els llombartians «van ser més fidels a la llengua que els llorentins», la qual cosa engrandia l’escletxa i situava el «combat» en termes de bons i dolents. Finalment, també afirmà que els partidaris de Llombart volgueren «alliberar aquest moviment cultural de la tirania floralesca, oposant-se a reduir-lo a una simple actitud enyoradissa i merament folklòrica –com propugnaven els llorentinistes–, i maldaren per donar-li dimensions socials i cíviques pròximes a l’activisme polític» (Blasco Laguna, 1984a: 25). Parlar de «tirania floralesca» em sembla, senzillament, extemporani.

D’altra banda, Cucó (1971: 43) argumentava que «Llombart es lamenta contínuament de les dificultats internes i de la intermitència de les realitzacions de la Renaixença». Però no queia en el compte que aquelles queixes i dificultats eren les mateixes que hi trobaven Llorente, Labaila, Pizcueta i tota la la resta de ratpenatistes, com tindrem ocasió de comprovar al llarg de tot el treball.

En resum: als anys 70 i 80 del segle XX diversos estudiosos valencians veneren la imatge que pràcticament tot el que havien fet Llorente i el seu cercle d’influències (els poetes «de guant») havia resultat negatiu per al renaixement literari valencià, mentre que el que havien fet Llombart i els altres (els «d’espardenya») era positiu. És molt probable que, amb això, hi expressaren desigs més que no realitats.[5] Perquè els fets són més complexos, i parlen ben altrament.

1. LLORENTE I LO RAT-PENAT. CALENDARI LLEMOSÍ (1874-1883)

Els deu volums de què consta la col·lecció de l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí (1874-1883) configuren una de les contribucions culturals més sòlides i lloables de la Renaixença valenciana.[6] Llorente hi col·laborà en la major part d’ells, per invitació, sens dubte, del seu fundador i durant la major part de temps director, Constantí Llombart. Ja que durant els anys 1880 i 1881 la publicació fou dirigida per Josep Maria Puig i Torralva; i, en 1882, codirigida. Cosa que indica que tots dos directors consideraren important comptar, entre la «distinguida colaboració d’els mes reputats escriptors de Valencia, de Catalunya y de les Illes Balears», amb la contribució de Llorente; i que l’autor del Llibret de versos veié amb bons ulls el projecte editorial de Llombart, i per això no només li prestà el seu concurs sinó que se’n féu ressò en algunes de les publicacions del seu àmbit d’influència, com ara Las Provincias i la Revista de Valencia.

Les col·laboracions llorentines als números de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí ascendeixen a vuit poesies valencianes: «Á Ausias March»,[7] «Aubada»,[8] «Romans dels quatre trovadors»,[9] «En la montanya»,[10] «La cansó del teuladí»,[11] «Lliris campestres. En el álbum de la senyoreta Dª M. S.»,[12] «Cansó dels escursionistes de Lo Rat-Penat»[13] i «Cant á la patria».[14] La qual cosa situa el nom de Llorente entre el dels autors que més freqüentaren les pàgines de la publicació. En alguns casos, com ara el de «Á Ausias March», i segurament també els de «En la montanya», «La cansó del teuladí» i la «Cansó dels escursionistes», hi ha motius per a pensar que el Calendari Llemosí fou el lloc on varen ser publicades per primera vegada, cosa que no deixa de tenir la seua significació i importància.

En canvi, els vuit números de la publicació Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal, hereva del Calendari Llemosí, que Llombart traié a la llum entre desembre de 1884 i abril de 1885, no registren cap col·laboració de Llorente. I això pot ser degut a diverses causes: a què Llombart, el director, no la sol·licità; a què Llorente no hi mostrà interés; o a què, atesa la curta vida de la publicació –quatre mesos escassos–, no hi hagué temps suficient per a materialitzar-ne cap. Però el més probable és que Llorente no hi col·laborara perquè fou amb l’aparició del Periódich Lliterari Quincenal que s’agrejaren unes relacions que ja devien ser conflictives, com després podrem comprovar.

Tornant a l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí cal dir que, a banda de totes aquelles poesies, Llorente demostrà el seu suport a la publicació amb la incursió, si més no, de quatre ressenyes: dues a Las Provincias i dues més a la Revista de Valencia. D’aquesta manera, en gener de 1879 el diari de Llorente es feia ressò, a través d’un article signat amb les sigles F. V. L. (que han de correspondre, amb tota probabilitat, a Francesc Vives Liern), de l’aparició del volum de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí per a l’any 1879. L’article començava de la següent manera: «Este calendario, que desde 1874 viene publicando en Valencia el conocido poeta D. Constantino Llombart, acaba de aparecer este año, con mejores condiciones si cabe que en los anteriores, merced a la actividad de este esforzado sostenedor de las letras lemosinas».[15]

A banda de comentar el contingut del volum i de reproduir dues poesies, una de Rafael Ferrer i Bigné titulada «A mon fill» i una altra d’Àngel Guimerà titulada «La trepitjadora», Vives Liern, aleshores entusiasta ratpenatista, constatava «las resistencias que han de arrostrarse para llevar a cabo una publicación de esta índole»; i que, per això mateix, «nos felicitamos y felicitamos a la vez muy cumplidamente al Sr. Llombart, que ha sabido vencerlas»; cosa que abona la teoria que la Renaixença valenciana fou un moviment que hagué de lluitar contra una escassa simpatia popular, i contra tot tipus d’entrebancs, acusacions i menyspreus. No es poden interpretar d’una altra manera les paraules de l’autor d’aquella ressenya, quan indica: «Lo Rat-Penat consigna anualmente los progresos del movimiento restaurador de esta antigua literatura en España, movimiento que aún combatido por algunos [como] peligroso y como tachado por otros de pueril, ha adquirido estraordinaria importancia entre nosotros».[16] Recordem que, només sis mesos abans, havia sigut inaugurada l’entitat Lo Rat Penat. Per això, continuava:

La creación en Valencia de la «Societat d’Amadors» ha sido en nuestro concepto dar un paso de verdadera necesidad, que acaso nos conduzca al límite deseado, si el entusiasmo de sus socios no se desvanece ni aún a impulsos de esa injustificada indiferencia que domina en gran número de nuestros paisanos no inflamados en el amor de las glorias patrias.[17]

Perquè el de la indiferència fou un dels altres grans problemes socials que hagueren de véncer els renaixencistes.

Tan sols set dies després d’haver aparegut publicades aquestes paraules, Las Provincias tornava a referir-se al Calendari Llemosí de 1879. Sembla ser que la ressenya de Vives Liern i les dues poesies reproduïdes la setmana anterior havien «despertado el interés de personas amantes de las letras lemosinas, haciendo que algunas de ellas nos pidan que demos a conocer las más notables».[18] L’anònim redactor d’aquelles frases (possiblement Llorente, el director) refusava la responsabilitat de declarar quines eren les poesies més destacables; però accedia, no obstant, a reproduir-ne dues més: una de Cristòfor Pascual i Genís, titulada «Tot ó res», i una altra de Víctor Iranzo i Simon, de títol «Lo fruyt d’or»; i «dejando aparte el Calendari del Rat-Penat, y fijándonos en el incremento que está tomando el teatro valenciano», reproduïa també un fragment de la narració dramàtica «Primera nit de maig»,[19] original de Leandre Torromé, un altre collaborador de Llombart.

Pel que respecta a les referències que en donà la Revista de Valencia, cal dir que es tracta de dues ressenyes de mitjana extensió publicades a la secció «Bibliografía valenciana» en què hom anunciava l’aparició dels volums de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí corresponents a 1881 i a 1882.[20] A més de referir part del contingut i dels col·laboradors, la revista consignava que «hace siete años que se publica en Valencia el Calendari del Rat-Penat, que es imitación del Calendari Catalá, el cual fué, a su vez, copia del Armaná Prouvençau; y vienen a ser estos tres almanaques eco y reseña anual del renacimiento literario en Provenza, Cataluña y Valencia».[21] També constatava que «no es órgano, como pudiera creerse por su nombre, de la Sociedad literaria del mismo título; ésta se instituyó mucho después. El Calendario de que tratamos lo ha venido publicando, con gran constancia y venciendo muchas dificultades, el acérrimo valencianista D. Constantino Llombart».[22]

Així mateix, l’anònim redactor no s’estava de fer la crítica pertinent: «En su parte literaria, dejaba bastante que desear; para llenar sus páginas se aceptaba todo, bueno, mediano y menos que mediano, con tal que estuviese escrito en valenciano, y como no se tenía el esmero de corregir el lenguaje y unificar la ortografía, esta publicación no daba muy buena idea del Renacimiento lemosín en Valencia, aunque demostraba su vitalidad».[23] Una de calç i una altra d’arena, doncs. Per a consignar que, amb la nova direcció de Josep Maria Puig i Torralva, «modesto y laborioso cultivador de las letras valencianas, [...] el Calendari es más rico y está mejor confeccionado que en los años últimos».[24]

La crítica de la Revista de Valencia respecte a la qualitat literària de Lo Rat-Penat no devia ser capciosa ni gratuïta. Ja que, a Barcelona i a propòsit de l’aparició del Calendari Llemosí corresponent al present any de 1880, any sisé de sa publicació, Lo Gay Saber havia dit: «A nostre modo de veure, los poetas de válua de la ciutat del Túria deurian procurar ser un xich mes actíus, á fi de donar mes llustre á las publicacions colectivas de la terra. No faltan allí noms reputadíssims que, ab poch que s’hi esforsessen, farian de Lo Rat-Penat una publicació de verdader mérit literari».[25]

D’altra banda, al volum del Calendari Llemosí corresponent al present any 1881, elaborat en 1880, Llombart publicà els «apunts biográfichs» de Llorente. En realitat, eren els mateixos que figuraven a l’obra Los fills de la morta-viva (1883: 380-388),[26] amb què havia guanyat un dels premis ordinaris dels primers Jocs Florals de Lo Rat Penat, i que fou publicada per fascicles entre els anys 1879 i 1883.[27] En la semblança de Llorente, en extrem laudatòria, Llombart (1880: 68) es dedicava a repassar la trajectòria i producció de «lo distinguit lliterat, notable periodiste é inspirat poeta, honor de la ciutat en que vá naixer», que des de l’etapa d’estudiant universitari havia protagonitzat Llorente. D’aquesta manera, destacava el seu paper, juntament amb Querol i Aguiló, en la preparació dels Jocs Florals de València de 1859; l’activitat periodística, primer al capdavant de La Opinión i després de Las Provincias; el seu treball en l’organització «del sext Centenar de la mórt del rey En Jaume» (Llombart, 1880: 70); i la seua lloable dedicació com a traductor castellà dels principals autors romàntics europeus.


Dedicatòria autògrafa de Llombart a Llorente.

Al voltant, precisament, de l’activitat traductora de tots dos escriptors cal destacar un fet curiós i simptomàtic: i és que al principi dels anys 80 Llombart tingué en projecte l’edició d’un volum titulat Exóticas per a la confecció del qual comptava amb la col·laboració de Llorente. Així, segons Puig i Torralva (1881: 51-52),

entre les obres que [Llombart] te en preparació, recordem [...] tres coleccions de poesies castellanes; la primera, traduccions de les precioses poesies de Victor Hugo, Lamartine, Heine, Byron, Moreau, y altres de eminents escriptors extranjers, que portaran per titol «Exóticas», ab un prólech degut á la llorejada ploma de En Teodor Llorente.

Tot sembla indicar, però, que aquell volum, si arribà a enllestir-se, no passà per les premses.

Amb tot, Llombart (1880: 72) finalitzà els «apunts biogràfics» dedicats a Llorente expressant que

mes pronte volguerem nosaltres vorer escullides y col-leccionades en un llibre ses bellísimes poesíes originals, en nostra llengua, que ningun altra mena de treballs lliteraris, per molt y molt que estos puguen valdrer, ja que sens dubte ab sa publicació habia de ferlos un inapreciable servici á nostres llemosines lletres.

El desig de Llombart es veié acomplit cinc anys després, en 1885, amb la publicació del Llibret de versos de Llorente. L’aleshores director de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal se’n féu ressò a través de dues «nóves». La primera, publicada l’1 de gener de 1885, anunciava que

ab lo modest titol de Llibret de versos, l’inspirat poeta En Teodor Llorente, á qui tant deuen les muses valencianes, anuncia la próxima aparició d’un volúm que contindrá les mes selectes composicions poétiques, eixides de sa ben tallada ploma. L’obra estará estampada ab esmero tipográfich, en paper superior, y formará un elegant tomo, que ja en ánsia esperen los amants de nostra bona lliteratura.[28]

I l’altra, de febrer de 1885, assegurava: «Ab verdadera ansietat es esperada la publicació de les inspirades poesies que, ab lo títol de Llibret de versos, ha coleccionat En Teodor Llorente; y, apropósit d’aquest aconteiximent, tenim entés qu’alguns de sos admiradors y amichs li preparen un obsequi».[29]

Per cert que, arran de l’aparició de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal –en els vuit números del qual, recordem-ho, Llorente no col·laborà– es produí una situació que, tal com he esmentat abans, eixamplà i féu pública la fractura que segurament ja existia entre tots dos escriptors. La publicació naixia amb data del 15 de desembre de 1884, i a l’escrit que servia d’editorial –signat per «La Redacció» però redactat per Llombart– el director s’arrogava un gran protagonisme en la instauració i el desenvolupament de la Renaixença valenciana (gràcies, bàsicament, a projectes com el Calendari Llemosí, la publicació de llibres com Abelles y abellerols, Tabal y donsayna i Tipos d’auca i la fundació de la societat Lo Rat Penat):

Fa un ramat d’anys, al iniciar en Valencia lo renaiximent lliterari llemosí, quant ja nostres germans de Catalunya habien donat un gran impuls á la gloriosa restauració de nostra olvidada llengua y lliteratura, volguerem respondrer, com era del cas, á aquell patriotich moviment, que á la volta d’algun temps tan asahonats fruyts tenia que produhir; y proyectárem la publicació d’un periódich, ahon nostre esperit de valencianisme, sixquera quincenal ó semanalment fora es reflectara, ab lo lloable fi de despertar y mantindrer viu ab éll l’entusiasta amor que sempre, dende la infantesa, sentirem per les coses de nostra benvolguda pátria.[30]

Al fil d’aquestes declaracions, el 14 de desembre (cosa que demostra que la del 15 només fou la data d’aparició oficial) Las Provincias se’n feia ressò del naixement del Periódich Lliterari Quincenal amb una extensa notícia en el transcurs de la qual hom matisava el comentari de l’editorial llombartiana:

Ayer apareció un nuevo periódico literario, quincenal y escrito en lengua valenciana, titulado Lo Rat Penat. Está dirigido por D. Constantino Llombart, y según consta por el oficio que publica, la junta de gobierno de la Sociedad de aquel nombre le ha concedido el carácter de órgano oficial de la misma.

Al consignar sus propósitos y aspiraciones el nuevo periódico espresa el deseo de impulsar el movimiento de amor y estudio hacia las cosas de Valencia, comenzando por su lengua nativa, su literatura, su historia, sus leyes, sus costumbres y tradiciones, todo lo cual nos parece muy bien y merece nuestras simpatías. Lo que no podemos dejar pasar sin rectificación es la vanagloria de haber sido el director de esta nueva publicación quien inició en Valencia el renacimiento literario lemosín: permítanos el señor Llombart que le recordemos que, antes de que pensara él en tal cosa, otros habían promovido e impulsado ese renacimiento: suum quique, pues.

En el primer número de Lo Rat Penat hay poesías valencianas de D. Félix Pizcueta, D. José María de la Torre y D. Constantino Llombart, otra catalana de D. Apeles Mestres, artículos en prosa y copias de antiguos documentos, etc.

Saludamos al nuevo colega literario, deseándole larga y próspera vida.[31]

Com Llorente, Llombart era un escriptor no exempt d’orgull i de vanaglòria, com bé es demostra als «apunts biogràfics» que d’ell elaborà el seu amic i col·laborador Josep M. Puig i Torralva (1881) –els més extensos, per cert, de tots els que publicà el Calendari Llemosí–;[32] i segur que el comentari de Las Provincias no li féu gens de gràcia. Llombart degué pensar que tenia en el seu haver molts mèrits culturals i literaris, i que «podia vantar-se justament de la seua contribució a la Renaixença» (Blasco Laguna, 1985: 29). I per això al següent número del Periódich Lliterari Quincenal, corresponent a l’1 de gener de 1885, publicà una nota no exempta de malestar:

Agrahim á nostres estimats colegues, de dins y fora de Valencia, la carinyosa acullida qu’á nostra modesta publicació li han otorgat, ja que fins Las Provincias s’ha dignat dir «que li pareix molt bé y mereixem les seues simpaties.» Com lo gamell de la faula á donya pusa, nos contentarém per ara en dirli al decá de la prensa valenciana: «Gracies, senyor elefant».[33]

Xoc de titans. Perquè sembla ser que, en el fons, tot es reduïa a una qüestió de vanitat i protagonisme. De fet, la nota del Periódich Lliterari Quincenal continuava amb les següents paraules, directament relacionades amb el comentari de Las Provincias:

En quant á si cap ó no á nostre director la vanagloria d’haber segut en Valencia l’iniciador del renaiximent llemosí, en la conciencia está del públich valenciá, y per tota contestació al senyor Llorente, que no debia consentir als seus gacetillers semblants afirmacions, li asegurém que pronte apareixerá en nostres colunes (sic) referida, punt per agulla, la historia de nostra renaixensa; y llavors se sabrá qu’es lo que cada qual en este asunt ha fet, y quáls puguen ser los servicis que dit senyor, indubtablement, li ha prestat á nostra causa.[34]

Cal tenir en compte que, per aquell temps, Llorente ja s’havia consolidat a Catalunya com el representant més destacat i genuí de la Renaixença valenciana. I que entre Llombart i ell degué establir-se una certa rivalitat per veure qui dels dos acumulava més mèrits en el procés restaurador valencià. De fet, al final de 1882, Josep M. Puig i Torralva, íntim amic de Llombart i durant alguns anys el seu substitut al capdavant del Calendari Llemosí, ja l’havia qualificat com a «l’iniciador de nostre renaiximent en Valencia»,[35] títol honorífic que l’autor de Los fills de la morta-viva degué rebre amb gran plaer i complaença.

Així les coses, s’entén millor que Llombart no només estiguera molest amb Llorente per la ressenya de Las Provincias sinó també pel que, segons deixava intuir la nota del Periódic Lliterari, Francisco M. Tubino havia escrit seguint les indicacions de l’autor del Llibret de versos: «Aprofitará al ensemps nostre treball pera rectificar á les moltes inexactituts que l’académich En Francesch María Tubino, atés á les particulars indicacions de qui no creem precís nomenar en este moment, cometé en sa Historia del renacimiento literario lemosín en Cataluña, Valencia y las Baleares. ¡Pera tot arriba l’hora!».[36]

No seria d’estranyar que aquest comentari, que degué irritar notablement Llorente, fóra la causa per la qual un parell d’anys després el director de Las Provincias es negà, en un primer moment, a prologar la traducció castellana que havia realitzat Llombart del Canigó de Jacint Verdaguer, com després veurem amb deteniment. Pel que fa a l’esmena a Tubino anunciada pel director del Periódich Lliterari Quincenal, és el cas que devia fer anys que amenaçava amb ella, perquè en maig de 1881 la Revista de Valencia ja havia informat que «otro incansable secuaz del renacimiento lemosín, D. Constantino Llombart, está escribiendo una rectificación –que no será corta– de los errores cometidos por el Sr. Tubino, en la parte que se refiere a nosotros de su obra Historia del renacimiento literario en Cataluña, Mallorca y Valencia. La conocerán nuestros lectores».[37] Però és quasi segur que la projectada rectificació llombartiana no arribà a materialitzar-se mai.

2. LA FUNDACIÓ DE LO RAT PENAT (1878)

Malgrat les desavinences que es produïren entre Llorente i Llombart pel que fa al protagonisme que, a cadascun d’ells, corresponia en l’inici i el desplegament de la Renaixença valenciana, el que sí que podem afirmar és que Llorente sempre atribuí a Llombart el mèrit d’haver sigut el promotor de Lo Rat Penat, el fundador i primer impulsor de l’entitat cultural al voltant de la qual s’articulà i organitzà el moviment renaixencista valencià.

La idea de crear Lo Rat Penat fou llançada per Llombart tres anys abans de la seua fundació, en 1875, i des de les pàgines de l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí. D’aquesta manera, a l’article que obria el volum afirmava: «Nos habem proposat portarne á cap lo renaiximent de les lletres llemosines, y, per mes que siguen curtes les nostres forçes, no tenim que deixar pera conseguirho pedra per tocar, com á vegaes solem dirne».[38]

Tot indica que és en la intenció que des de ben jove tenia Llombart de liderar la Renaixença valenciana, unida a les diferències polítiques i a una diversa concepció de com havia de desenvolupar-se socialment el moviment lingüístic i literari, on cal buscar els enfrontaments i les dissensions que sovint el distanciaren de Llorente. El factor personal hi actuà i molt. I l’afany de protagonisme també. De fet, tots dos escriptors tenien vocació de líders i voluntat d’esdevenir-ho. Però Llombart no posseïa ni la capacitat intel·lectual, ni els recursos econòmics, ni el que potser encara era més important al segle XIX: la influència social i política amb què comptava Llorente. Penseu, si no, en el tracte que Blasco Ibáñez atorgà al director de Las Provincias, i que en el capítol següent analitzarem. I això, juntament amb la deficitària salut de Llombart (per la qual, tot i ser 12 anys menor, va morir 18 abans), declinà definitivament la balança de la banda de l’autor del Llibret de versos.

A l’article de 1875 Llombart assegurava que, per a portar endavant «lo renaiximent de les lletres», una de les primeres coses que calia era agrupar i organitzar els diferents autors que, per iniciativa i voluntat pròpia, escrivien en valencià. I per això manifestava que, «a aquest objecte, teniem pensat, si be pera mes abant, lo establir en Valencia un centre ahon se concentraren tots los disgregats elements literaris llemosins, y vorer si, per este medi, se logra donarli tot l’impuls qu’es necesita pera ixirne en sol en esta dificultosa pero lloable empresa».[39] Encara que, segons continuava, no era un projecte immediat, el ben cert és que ja tenia pensat, fins i tot, el títol que aquell «centre» havia de portar: «Los fills de la Mórta viva, qu’este será lo nom que l’Académia de lletres llemosines ha de dur, podrá ab l’esforç de tots los aymadors de nóstres glories, eixecarne lo pendó de la nóva crehuada fins lo punt qu’en lo dia li correspón per dret ocuparne».[40]

D’aquestes paraules es desprén que Llombart concebia aquella acadèmia com una iniciativa personal: no d’una altra manera es pot entendre quan sabem que no només es veia amb autoritat per a decidir-ne el nom, sinó que fins i tot estava redactant ja el seu discurs inaugural: «Pera la cobetjada apertura de Los fills de la mórta viva s’estan escribint un discurs inaugural titulat: Excel-lencies de la llengua llemosina, y un proyecte d’Estatuts»;[41] estatuts que, això sí, «tindrem l’honor de sometrer á la discusió y aprobació de los senyors de la comisió que pera l’objecte nomene l’Academia».[42]

De fet, el jove Llombart havia de saber que, enmig de la societat valenciana del darrer terç de segle XIX, escassament entusiasta de les manifestacions públiques de valencianisme, si volia portar endavant un projecte d’aquelles dimensions i característiques necessitava el concurs del patriciat, de tots aquells valencians ben posicionats i considerats socialment que, anys abans que ell realitzara la seua aparició en escena, ja havien donat mostres de suport al moviment de restauració lingüística i literària; per exemple, participant i actuant com a mantenidors en els Jocs Florals de Barcelona.[43] Per això no excloïa ningú i afirmava que, si es portava a terme l’acadèmia, havia de ser «contant ab l’important cooperació d’els mes distinguits literats qu’escriuen en lo llenguatje de nostres antepasats».[44] I, en aquest sentit, assegurava tenir ja el suport de Víctor Balaguer i de Vicent Boix.

Malgrat tractar-se d’una idea tan madurada, encara calgué superar tot tipus d’entrebancs i de dificultats, i la fundació d’aquella «Acadèmia llemosina» amb què somiava Llombart no arribà sinó tres anys més tard, durant l’estiu de 1878. La reunió inaugural fou relatada pel primer secretari de Lo Rat Penat, Manuel Lluch Soler:

Uns pochs aficionats al conreu de nostra dolça parla reunírense lo dia 29 del pasat mes de Juny en lo lloch del Ateneu Casino Obrer, ab lo fí d’ohir la lectura de un poemeta original d’un paisá nostre [Ramon Lladró]. Entre els allí congregats se contaba á Llombart; este cregué propicia la ocasió pera explanar son patriotich pensament, y com si llurs paraules, al exposarlo á la consideració de aquells inspirats poetes, hagueren segut eixides de la boca de un profeta, fonch tant lo fervor y entusiasme qu’es despertá en los cors d’els que l’ohiren, que no hi pogueren menys que rompre en frenétichs y prolongats aplausos com á mostra de aprobació.[45]

En 1893, l’endemà de la defunció de Llombart, el diari Las Provincias no sols confirmaria aquella data com la del naixement «oficial» de la societat cultural, sinó que hi afegiria que el fet d’haver sigut Llombart l’autor de la proposta «bastaría para que Valencia guardase con gratitud la memoria de un hijo tan amante de sus glorias».[46]

Entre el dissabte 29 de juny i el dimecres 31 de juliol de 1878, data de la vetlada en què fou oficialitzada la fundació de Lo Rat Penat, es realitzaren, si més no, dues noves reunions a la seu de l’Ateneu-Casino Obrer de València: una el diumenge dia 7 de juliol i l’altra una setmana després, el diumenge dia 14. Ho sabem perquè a totes dues fou convidat a participar Llorente. I perquè, abans que tinguera lloc la segona, hi volgué fer pública la seua opinió a través d’un article titulat «La societat del Rat-Penat», que es publicà a Las Provincias el dissabte dia 13 de juliol. Sense esmentar-lo, en aquell escrit Llorente atribuïa la proposta de fundació a Llombart i els seus col·laboradors: exactament, deia, a «algunos celosos cultivadores de las letras lemosinas, que anualmente publican el calendari valencià titulado Lo Rat-Penat».[47]

A través de la lectura de l’article es pot veure la bona disposició de Llorente a col·laborar en un projecte merament cultural, exempt de finalitats polítiques. El director de Las Provincias pensava en una entitat d’estudis íntegra, no únicament literària, en «algo más importante que estimular la versificación valenciana»; en una societat que agrupara el que ell anomenava «buenos valencianos», és a dir, tots aquells elements que treballaven per la recuperació de la història i la cultura autòctones:

Una sociedad, academia, reunión o como quiera llamársele, de buenos valencianos, que se dedicase a estudiar y enaltecer todo lo de Valencia, comprendiendo la poesía y el arte, la historia y la ciencia, los monumentos y las instituciones, cuanto constituye la obra de un pueblo, llenaría una necesidad que se deja sentir vivamente, realzaría la cultura de esta ciudad, que siempre se ha distinguido por aptitud intelectual, y quizás contribuyera, en la vida pública, a acrecer el amor a la patria valenciana y la unión de sus hijos, que no es siempre tan cariñosa e íntima como convendría para nuestro bien.[48]

Així doncs, la primera finalitat de la nounada entitat seria l’organització dels Jocs Florals, «como se hace en Barcelona». Per això, en les primeres reunions fou batejada provisionalment com a «Societat de Jochs Florals». De tota manera, segons Llorente, «buscando un título más comprensivo, indicose el de los Fills de la Morta-Viva; pero, pareciendo a algunos poco adecuado, la comisión que se nombró para formar el reglamento parece que propondrá el que hemos consignado al frente de estas líneas».[49] Que l’opinió de Llorente pel que fa a l’adopció del nom definitiu de la societat –ben manifesta al títol de l’article– pesà, i molt, a l’hora d’adoptar el de «Lo Rat Penat», és cosa de la qual no cal dubtar.

Amb tot, el document «canònic» que millor ens indica quin fou el vertader protagonisme que Llorente atorgà a Llombart en el procés de fundació de l’entitat ratpenatista és el «Prefaci» al Llibre d’or dels Jochs Florals, publicat en 1895, dos anys després de mort Llombart; que, tot i no estar signat, fou redactat pel director de Las Provincias.[50] Allà s’afirmava que «lo renaiximent lliterari de la llengua valenciana fon prou anterior á la fundació de Lo Rat-Penat. Comensá per los anys del cinquanta-sis al sesanta» (Llorente, 1895b: 8), cosa que no deixa de tenir la seua importància, quan sabem que Llombart es vanagloriava d’haver sigut ell l’iniciador del moviment literari valencià. Siga com siga, l’al·lusió directa a Llombart no desmereixia, en absolut, al seu paper protagonista. Així, segons Llorente (1895b: 8-9), eren ja diversos els autors valencians que,

seguint l’eixemple de Provensa y Catalunya, escrigueren en valenciá, ab la idea de restablir la puritat y noblesa de la materna parla [...], quant un valent valencianista se proposá establir una corporació que per manera pública y solemne la representara y á son avens contribuira. Aquell valencianista, tan decidit y apasionat com insistent y tossut, era lo ja difunt Constantí Llombart. Consagrat ab tota l’ánima á l’obra del renaiximent, habíali prestat ja bons serveys ab la publicació del calendari que anomená del Rat-Penat, quant li vingué al cap aquest nou pensament.

Potser era perquè ja havia mort, però en aquell moment, Llorente havia optat per deixar de banda les seues diferències respecte a Llombart i reservar-li un lloc de privilegi en la història oficial de l’entitat (lloc, d’altra banda, que també gaudí en vida). A més de lloar-li diverses obres literàries, com ara Los fills de la morta-viva i la llegenda La copa d’argent, afirmava que havia sigut la seua insistència la que acabà de convéncer els «capitosts de la Renaixença» de la necessitat d’una societat cultural; entre els quals, sens dubte, Llorente (1895b: 9) s’hi incloïa:

Al comensar l’any 1878 ajuntárense un jorn alguns amichs pera escoltar la lectura de un poemeta valenciá de Lladró, titulat Lucrecia profanada. Llombart parlá, com solía, de sa Societat projectada, y animá tant á sos companys que ixqueren d’allí resolts á establirla. Ab tant calor trevallaren, que, ben rebuda sa idea per los capitosts de la renaixensa, y posat al front de la nova corporació Pizcueta, sempre dispost á tota empresa generosa, als pochs mesos se inaugurava oficialment.

És ben probable que la disputa pel control de Lo Rat Penat no fóra tan plàcida ni senzilla com donen a entendre aquestes paraules. I que, fins i tot, des de ben aviat, el corrent d’escriptors cultistes liderat per Llorente aconseguira imposar la seua visió i estratègia, com en les darreres dècades han afirmat diversos estudiosos. Ara bé, el que ja costa més de creure és que, a conseqüència d’això, «la projecció civil de la “societat d’amadors” restà, doncs, seriosament limitada i, consegüentment, s’estroncà l’evolució política de la “Renaixença”, mancada d’una institució que l’expressàs en tant que moviment cívico-patriòtic» (Blasco Laguna, 1984a: 31-32), i que Llombart i el seu grup hi restaren a contracor, marginats dins de l’entitat, tal com va denunciar Ricard Blasco (1984b: 31). El director del Calendari Llemosí no era cap babau, i si hi romangué fou perquè li interessava. Des de l’inici, des del primer dia, Llombart aparegué com a membre de la junta directiva de Lo Rat Penat amb el càrrec vitalici de «Socio iniciador y fundador en veu y vot en esta Junta y en quantes se constituixquen».[51] O el que és el mateix: «presidente fundador con voto perpétuo».[52] És a dir, i per a entendre’ns, que si en compte de parlar d’un escriptor del segle XIX parlàrem d’un futbolista del segle XXI diríem que Llombart blindà el seu contracte amb el club. Per assegurar-se la cadira? Per vanitat? Perquè no el feren fora? Malgrat tots els disgusts que poguera provocar-li l’orientació «apolítica» que els conservadors donaren a Lo Rat Penat, el ben cert és que mai no renuncià a pertànyer-hi.

Ni tan sols en 1888 quan, amb més voluntat que no eficàcia, aconseguí impulsar una societat excursionista anomenada «L’Oronella». En relació a aquesta nova entitat, Ricard Blasco (1984a: 32) escrigué que «Llombart, que n’havia estat un dels fundadors [de Lo Rat Penat], intentà, devers 1888, una acció secessionista, amb la creació, en el marc de la “societat d’amadors”, d’un nou grup excursionista, batejat L’Oronella. La intenció era fer d’aquesta colla la cèl·lula renovadora, el baluard integrista del valencianisme acèrrim»; i Alfons Cucó (1971: 48-49) que «si més no fins al 1885, any en el qual projectà una nova societat, La Oronella, volgué preservar Lo Rat Penat de divisions internes. Per això hagué de transigir davant les actituds politicoculturals del grup burgès que capitanejava Llorente, del qual arribà a acollir escrits en publicacions promogudes per ell mateix». És una manera molt personal d’interpretar-ho. En qualsevol cas, cal recordar que Llombart no creava «L’Oronella» ni al marge ni en contra de Lo Rat Penat, sinó dins. Ell era membre de la directiva ratpenatista i «soci fundador», i sabia que això li atorgava prestigi social i cultural. Altrament, també sabia que, ateses les característiques socials i polítiques de la València del darrer terç del segle XIX, ben poques vel·leïtats valencianistes al marge de Lo Rat Penat eren possibles. La documentació no permet entreveure enlloc les masses partidàries del «valencianisme acèrrim» amb què somià Ricard Blasco. I la breu experièn-cia de «L’Oronella» en resulta ben explícita.

Encara que la societat excursionista «L’Oronella» fou fundada el 5 de gener de 1888, hi ha indicis que Llombart la tenia en ment des de, si més no, tres anys abans. D’aquesta manera, al núm. 7 de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal, corresponent a l’1 d’abril de 1885, es pot llegir:

Al donar la noticia El Mercantil Valenciano de que nostre director ha solicitad autoriçació pera fundar una nova societat d’excursions valencianistes, nomenada L’Oronella, malicciosament preguntá: ¿Hay cisma?

No, estimat colega, no hiá entre els valencianistes nengun cisma; may com ara ha hagut en nostra Societat unitat de mires y bona armonia. ¡Alguns, acás, volgueren lo contrari![53]

Difícilment podia haver-hi cisma quan, tal com afirma Antoni Igual Úbeda (1959: 78-79), Llombart fundava L’Oronella «dins “Lo Rat-Penat”, descontent, potser, dels qui organitzaven les excursions». Torne a repetir-ho: no fou creada al marge sinó dins. De fet, la seua primera activitat consistí en una visita a la ciutat de Xàtiva,[54] realitzada el dia 12 de gener de 1888 en companyia del Centre d’excursions científico-literàries i artístiques de Lo Rat Penat, que en 1880 havia fundat Llorente. I si accediren a realitzar-la junts, tampoc no es devien portar tan malament. No s’hi veu la secessió per cap banda; el que s’hi veu és convivència, desig d’eixamplar el moviment, probable descontent i, segurament també, voluntat de protagonisme.

No consta que, a més de l’excursió a Xàtiva i «otra a la antigua cartuja de Porta-Cœli los días 8 y 9 de Septiembre»,[55] «L’Oronella» realitzara cap activitat més. I si la nova societat excursionista resultà un fracàs fou segurament perquè, a diferència de Lo Rat Penat, no comptà amb el suport dels pocs patricis sensibles al valencianisme que existien a la societat valenciana de la fi del segle XIX. I probablement també perquè no hi havia ni espai ni públic per a una altra societat excursionista. Aleshores, per què volgué Llombart fundar-la, sent que ja n’hi havia una que funcionava molt i molt bé? Podria ser perquè la de Lo Rat Penat estava capitanejada per Llorente, amb qui, com hem vist, a partir de desembre de 1884 acresqué les seues diferències? Fa l’efecte que sí. Així ho arribà a plantejar, fins i tot, Ricard Blasco (1985: 40): «Em sembla creïble que Llombart, veient l’èxit de les excursions dirigides per Llorente i calculant el profit proselitista que hom podia treure’n pensà a imitar-les». De fet, la junta directiva de «L’Oronella» estava integrada, lògicament, pels amics de Llombart, que novament s’havia reservat el càrrec de president honorari. Hi destacava la presència, entre altres, del pintor Ignasi Pinazo, director; de Vicent Pellicer i Marià Garcia Mas, vicedirectors; Francesc Barber i Bas, secretari; Ramon Andrés Cabrelles i Josep Maria Polo, vicesecretaris; Vicent Blasco Ibáñez i Francesc Badenes Dalmau, vocals; i de Josep Maria Puig i Torralva com a director d’un «Butlletí» que, segons sembla, mai no arribà a publicar-se.[56]

Finalment, i pel que fa a la suposada «transigència» que, segons Cucó, Llombart demostrà tot admetent poemes i texts dels autors «burgesos», només s’hi pot dir que si suprimírem totes les col·laboracions procedents d’escriptors alineats amb el conservadorisme polític de la fi del segle XIX, les publicacions llombartianes quedarien en ben poca cosa. Al mateix temps, cal també recordar que Llombart dedicà les dues edicions de Niu d’abelles (1872 i 1876) a Jacint Labaila, gran amic i col·laborador de Llorente; i el poema «Murs de la Pátria» «al distinguit jurisconsult y verdader patrici valenciá En Cirilo Amorós».[57]

2.1 Llombart i els Jocs Florals (1879-1892)

Llorente i Llombart participaren tan activament com els fou possible en les dotze convocatòries dels Jocs Florals valencians que s’esdevingueren entre 1879 i 1892, darrera edició del certamen abans de la defunció de Llombart, de vegades en qualitat de membres del consistori de mantenidors i sovint com a autors que optaven a premi. Amb la qual cosa aconseguiren ser dos dels escriptors més llorejats del període.

En aquest sentit, resulta ben significatiu comprovar com els dos guardons ordinaris dels primers Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats la nit del 24 de juliol de 1879, foren adjudicats, respectivament, a Llorente, que obtingué la Flor Natural per la poesia «A la reina de la festa», i a Llombart, que obtingué el «Brot de Llorer d’Argent» –que, segons les bases de la convocatòria, havia de ser atorgat «al autor del millor estudi sobre lo moviment lliterari llemosí en aquesta ciutat, durant lo present sigle»–[58] per l’obra Los fills de la morta-viva, una de les publicacions més emblemàtiques de la Renaixença valenciana.

Aquells guardons suposaren la constatació pública del lideratge que, a partir d’aquell moment, tots dos escriptors hi exercirien. El consistori de mantenidors que els premià estava integrat per Vicent Boix, Fèlix Pizcueta, Joaquim Serrano Cañete, Eduard Pérez Pujol, Josep Maria Bonilla, Josep d’Orga, Vicent Venceslau Querol, Francesc Pelagi Briz, en representació de Catalunya, i Jeroni Rosselló, en representació de Mallorca.[59] I segons la crònica que posteriorment publicà el diari Las Provincias, Llombart, l’«entusiasta promovedor de la Sociedad del RatPenat», «no se presentó a recoger el premio».[60] És possible que s’hi absentara per malaltia, perquè, a banda d’haver sigut promotor de la societat convocant i autor guardonat, ell mateix havia patrocinat un dels premis extraordinaris, concretament un «Lliri d’argent» «al autor de la millor colecció de fauletes morals, compostes ab sencilla forma y fácil llenguaje, propies pera les escoles»,[61] que finalment no s’adjudicà; però al qual obtingueren accèssits els escriptors Rafael Torromé, Josep Verdú i Joan Manuel Casademunt. Llorente, a través de Las Provincias, també hi patrocinà un premi extraordinari, una «Mandolina d’argent» per a l’«autor de la millor poesía narrativa, que se referixca á fets histórics y gloriosos del reyne de Valencia».[62] En aquest cas, la joia fou guanyada per Rafael Ferrer i Bigné, i també en fou concedit accèssit a Víctor Iranzo i Simon. Tant Llorente com Llombart havien sigut socis fundadors i promotors de la nounada societat, i havien de deixar ben patent el seu decidit suport i la seua generosa contribució a aquella primera edició dels Jocs Florals.

L’any següent, 1880, per exigències del guió, Llorente no podia optar a premi: en 1879 havia pres, de mans de Pizcueta, la presidència de l’entitat, i aquell any formava part del consistori de mantenidors que havia d’adjudicar els diferents guardons. I això, com resulta evident, li impedia concursar-hi. Llombart, per la seua banda, sí que hi optà, i n’aconseguí un d’extraordinari: l’«Abella d’Argent» que l’Ateneu Científic Literari i Artístic oferia al millor assaig d’ortografia valenciana, i que segons el diari Las Provincias «fue adjudicado al celoso propagador de la literatura lemosina en nuestra ciudad don Constantino Llombart»,[63] que en aquella ocasió sí que s’hi trobava present i que recollí la joia «de manos de la reina de la fiesta».[64] El jurat que l’havia premiat estava integrat, a més de Llorente, per Víctor Balaguer, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné, Cristòfol Pascual i Genís, Gonçal Salvà i Josep Úbeda.[65] Però en aquesta segona edició ni el director del Calendari Llemosí ni el de Las Provincias no patrocinaren cap guardó.

Pel que fa als Jocs Florals de 1881, dels quals Llorente també fou membre del consistori de mantenidors –juntament amb mossén Jacint Verdaguer, Jacint Labaila, Josep Maria Torres, Ciril Amorós, Joaquim Agrasot i Salvador Giner–, no consta que Llombart aconseguira ni patrocinara cap premi. Ni tampoc en els de 1882, en què Llorente, exempt aquesta vegada de les tasques i les responsabilitats pròpies del jurat, fou premiat amb l’«objecte d’art» que oferia la Diputació d’Alacant pel poema «Tempesta», referent a la destrucció dels monestirs de Poblet i Santes Creus que en maig d’aquell mateix any havia visitat el Centre Excursionista de Lo Rat Penat.

En els Jocs Florals de 1883 Llombart actuà com a secretari del jurat, i Llorente fou novament guardonat amb el premi de la Diputació d’Alacant per la poesia «Cant a la pàtria», que com sabem fou publicada al Calendari Llemosí corresponent a 1884. Cal remarcar que, en aquell certamen, també fou premiat el jove Vicent Blasco Ibáñez, que cap al final d’any es manifestaria públicament com a deixeble i admirador de Llombart.

Durant 1884 la Fira de juliol fou suspesa a causa de l’epidèmia de còlera que assolà la ciutat de València, i la festa de la poesia valenciana quedà aplaçada. D’aquesta manera, la convocatòria dels Jocs Florals de 1884 tingué lloc el 16 de març de 1885 i prengué un caràcter «caritatiu»: els premis foren donats als pobles perjudicats per les inundacions de València i els terratrèmols d’Andalusia. Aquell any Llorente, juntament amb Fèlix Pizcueta, Antoni Rodríguez de la Cepeda i Amanci Amorós, formà part del consistori de mantenidors, cosa que l’impossibilitava per a aspirar a cap dels guardons. Llombart, per la seua banda, si optà a premi, no n’obtingué cap.

Respecte a aquesta convocatòria extraordinària dels Jocs Florals cal fer una observació. I és que al núm. 7 (corresponent a l’1 d’abril de 1885) de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal Llombart es féu ressò del certamen a través de la mateixa extensa ressenya –copiada literalment però traduïda al valencià– que el dia 17 de març havia publicat Las Provincias i que, molt probablement, havia sigut redactada per Llorente. Mitjançant nota introductòria, en citava la procedència:

La festa dels Jochs Florals corresponents al pasat any 1884 [...] estigué brillantísima, segons podrá juçgarse per la resenya que d’ella feu lo diari Las Provincias. Com se vullga que fins los mes petits detalls en la mateixa es consignen, nos creem dispensats d’escriuren altra, ja que á sa exactitut y fidelitat en la descripció mal podriem nosaltres afegir nous datos, ni molt menys millorarla en quant á la forma. Dia, puix, lo citat periódich lo que á continuació s’expresa.[66]

El certamen poètic valencià no tornà a repetir-se fins a 1886, en què, de manera extraordinària també, tingué lloc el dia 7 de maig, i no en juliol, com marcava la tradició de les primeres edicions. En aquella ocasió el poeta guardonat amb la Flor Natural fou Constantí Llombart per l’obra La copa d’argent. Llegenda del segle XVI, i formaven part del jurat Fèlix Pizcueta, Eduard Pérez Pujol, Joaquim Balader, Joan de la Creu Martí, Carmel Calvo Rodríguez, Josep Espí i Juli Cebrian.

Respecte a aquest premi i a la crònica que, com era costum, Las Provincias realitzà dels actes, paga la pena de fer dues consideracions. La primera és que, en al·ludir a la lectura que es féu d’un fragment de la llarga obra llombartiana, Llorente, probable redactor de la ressenya, volgué deixar clar que no en tenia cap coneixement previ, en apuntar: «D. Eugenio Miguel dió lectura a la siguiente invocación, que precede a la poesía premiada del Sr. Llombart, la cual, según nos dijeron, es una leyenda bastante larga, y que por su mucha estensión no podía leerse».[67]

Aquest «según nos dijeron» comporta dues observacions: la primera, que l’autor de la crònica es distanciava de l’obra, i que això li evitava els comentaris laudatoris i d’altres valoracions habituals a l’hora de reproduir les poesies premiades. La segona que, en constatar quina era la dama que el poeta llorejat havia escollit com a reina de la festa, la poetessa Manuela Agnés Raussell, vídua de Latorre, el redactor de la ressenya sentí la necessitat de glossar la tria tot pressuposant-ne el motiu: «La señora Raussell cultiva la poesía valenciana y ha obtenido premios en anteriores certámenes, a cuya circunstancia obedeció sin duda la elección del poeta».[68] Per què, a diferència d’altres ocasions, calia justificar l’elecció de la reina de la festa? Pot ser per què Llombart, fadrí amb fama de bohemi, havia escollit una vídua (amb totes les connotacions morals que això comportava), cosa que no tenia precedent en la història dels Jocs Florals i que, si no vaig errat, no tornà a repetir-se? Fa l’efecte que sí.

La ressenya de Las Provincias reproduí la invocació que encapçala La copa d’argent, i referí que durant la vetlada fou llegida «la primera parte de la leyenda, que se refiere a la creación del famoso Centenar de la pluma». També afegí el següent comentari: «Esta lectura fue recibida con aplausos, aunque por ser un fragmento suelto lo que se leyó no produjo tanto efecto como hubiera hecho una poesía completa, propia para el caso»;[69] comentari que es presta a diverses interpretacions, però que en qualsevol cas reforça el distanciament adés apuntat respecte a l’obra guardonada.

A banda del més preuat dels premis ordinaris, aquella nit Llombart també n’aconseguí un d’extraordinari: un «Escut d’Argent i Or», donació d’Emili Pascual, per a la millor obra destinada a popularitzar la història de València, que guanyà pel treball «Sucesos memorables de la historia de Valencia», i que, si no ha desaparegut dels arxius de Lo Rat Penat, encara hi ha de romandre inèdit.

Durant la convocatòria de 1887 els Jocs Florals reprengueren la seua data de celebració habitual: final del mes de juliol. Aquell any introduïren la novetat del canvi de local, que passà del Teatre Principal al Teatre d’Estiu, «situado en el centro de un hermoso jardín y abierto por todos lados».[70] Llombart formava part del jurat de mantenidors, lloc que segurament li corresponia com a autor premiat l’any anterior. Un consistori que, integrat també per Jaume Martí, Eduard Escalante, Joan A. Balbás, Josep Martínez Aloy i Germà Gómez, que actuà com a secretari del tribunal, concedí la Flor Natural a Teodor Llorente per la composició «Les glòries de València»; una poesia que degué agradar especialment a Llombart, ja que a penes una setmana després de ser premiada la traduí al castellà i la publicà a Las Provincias.[71] A més de la Flor Natural, Llorente aconseguí el premi de Sa Majestat la Reina Regent, també per la poesia «Les glòries de València»; amb la qual cosa es produïa el que em sembla que era un fet sense precedents als Jocs Florals de Lo Rat Penat: que una mateixa composició fóra premiada dues vegades. Siga com siga, aquella Flor Natural suposà el tercer premi ordinari de Llorente en la festa de la poesia valenciana, i amb tal motiu, abans d’acabar la vetlada, fou proclamat Mestre en Gai Saber per l’alcalde de la ciutat.

Dotze mesos després, els Jocs Florals de 1888 suposaren, juntament amb els de 1886, els de l’entronització literària de Llombart, ja que hi aconseguí quatre premis, tres d’ells ordinaris: el segon accèssit a la Flor Natural per la poesia «A [l]’Albat»; una «joia al·legòrica d’argent» per l’obra poètica La mort del Conqueridor –que també deu restar inèdita–; un «objecte d’art» per un «esbós biogràfic del poeta Ausiàs March» –un altre inèdit–; i el quart, l’extraordinari, consistent en «dos jarróns acerats», ofrena de la Real Societat Econòmica d’Amics del País, per una història sobre la Cartoixa de Porta Cœli, inèdit també i qui sap si encara conservat a l’arxiu de Lo Rat Penat. A més, fou nomenat Mestre en Gai Saber juntament amb qui havia sigut el seu més estret col·laborador en la confecció de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí: Josep Maria Puig i Torralva. El consistori de mantenidors que el premià estava integrat pel Baró de Cortes, Enric de Villarroya, Josep Enric Serrano i Morales, Ramir Ripollés, Joaquim Balader, Benet Altet i Ruate, Ignasi Pinazo Camarlench i Antoni Roig i Civera, que actuà com a secretari. I una de les composicions que li valgué tan anhelat títol, «A [l]’Albat», fou una de les dues poesies llombartines que posteriorment es farien més populars. L’altra és «La cullita de la seda».

D’aquella vetlada de 1888 convé destacar també que el jove Vicent Blasco Ibáñez obtingué el premi ofert pel capità general del districte, Sr. Marcel Azcárraga, per una biografia d’Hug de Montcada. L’anècdota de la nit, però, arribà al moment de les lectures poètiques. A més de la composició premiada amb la Flor Natural, «Cant á la Reyna», de Pere Bonet Alcantarilla, la comissió organitzadora decidí que es llegiren la poesia «Los obrers valencians», de Francesc Barber i Bas –premi de la Junta de les Escoles d’Artesans– i els dos primers accèssits a la Flor Natural, entre ells el de Llombart. El cas és que Josep Maria de Latorre, primer accèssit, rebutjà que fóra llegida la seua poesia. I la de Llombart, que sí que hi acceptà, «no pudo leerse por indisposición repentina del encargado de la lectura»,[72] la identitat del qual no consta. Tanmateix, Las Provincias reproduí «A [l]’Albat» juntament amb les obres de Bonet Alcantarilla i Barber i Bas, seguida d’aquest comentari: «Lástima fue que esta poesía no se leyese, pues nos parece que hubiera gustado».[73] Sens dubte, 1888 fou l’«any Llombart», l’edició dels Jocs Florals en què possiblement més protagonisme acaparà. I, curiosament, a la ressenya de Las Provincias que ens ho explica el nom de Llorente no apareix enlloc.

A l’edició dels Jocs Florals de 1889 Llorente i Llombart actuaren com a membres del mateix consistori de mantenidors; cosa que, d’altra banda, els impedia optar a premi. Ho feren juntament amb Víctor Iranzo Simon i el canonge Roc Chabàs, que actuava com a secretari. Josep Vives Ciscar, que també formava part del jurat –i a qui corresponia dir unes paraules–, no pogué assistir per problemes familiars, i el seu discurs fou pronunciat per Honorat Berga, secretari de Lo Rat Penat.

Com en 1884, també en 1890 calgué suspendre la celebració de Jocs Florals de València, i pel mateix motiu: l’epidèmia de còlera. De manera que passaren dos anys abans que es tornara a celebrar la festa de la poesia valenciana. La de 1891 fou també una edició farcida de guardons per a Llombart: fins a tres, n’aconseguí, un d’ordinari i dos d’extraordinaris. El primer consistí en «un objecte d’art» per un estudi biogràfic de D. Fermí Gonzalo Morón que, com la major part dels que realitzà Llombart per als Jocs Florals, continua inèdit. I els altres dos: «una magnífica estàtua fosa en metall» donada per Sa Majestat la Reina Regent per la poesia Lo Compromís de Casp –ja és curiós que un republicà federal com Llombart optara a un premi gentilesa de Sa Majestat– i «una Medalla d’Argent» donada per l’Ateneu Mercantil per la composició «La cullita de la seda», que fou una de les tres que es llegiren durant la vetlada. D’altra banda, cal assenyalar que totes dues composicions foren reproduïdes per Llorente a Las Provincias: «La cullita de la seda», el dia 29 de juliol; i el primer capítol –d’un total de sis– de Lo Compromís de Casp, el 8 d’agost.[74] És del tot probable que els altres cinc capítols d’aquest poema històric encara continuen inèdits.

El consistori de mantenidors que li concedí tots tres premis estava integrat per Lluís Cebrian, Eduard Amorós, Joaquim Serrano Cañete, Eduard Escalante, Francesc Peris Mencheta, Vicent del Cacho, Ignasi Vidal i Teruel, i Francesc Pi i Margall, a qui se li havia encarregat que parlara en nom dels membres del jurat. Com a anècdota direm que el polític català no pogué assistir a la cerimònia dels Jocs Florals, i que en substitució seua actuà el jove Vicent Blasco Ibáñez. En el capítol corresponent veurem amb quins resultats.

En els Jocs Florals de 1892 Llombart tornà a repetir com a membre del consistori de mantenidors encarregat de jutjar els diferents treballs. No consta que Llorente hi optara a premi; i si hi optà, no n’aconseguí cap. Curiosament podem referir que Llombart, que actuava com a secretari,[75] fou l’únic membre del jurat que assistí a la cerimònia; «por lo cual, y a ruegos del presidente [Lluís Cebrian], se sentaron también a la mesa de este tribunal los señores Llorente y Cacho, que han sido otras veces mantenedores».[76]

La participació en els Jocs Florals de 1892 fou la darrera de Llombart, ja que morí el 31 de març de 1893. Amb tot, el seu nom es féu present al certamen de 1893 a través de les paraules de record que, com a fundador de la societat i poeta llorejat, durant el discurs d’obertura de la sessió li dedicà el nou president de l’entitat convocant, Honorat Berga.

Ben mirat, en les dotze edicions dels Jocs Florals de Lo Rat Penat que se celebraren entre 1879 i 1892 Llombart aconseguí més del doble de guardons que Llorente: 11 per 5. El que passa és que els del director de Las Provincias foren, potser, més significatius i sonors, ja que entre ells figurava la Flor Natural de la primera edició. A més, Llorente fou l’únic poeta que, durant aquell període, aconseguí guanyar el màxim guardó dues vegades. Siga com siga, el que resulta evident és que Llombart s’estimà, i molt, «tirar a la joia»; és a dir, optar a tants premis jocfloralescs com li resultà possible. I que fou un dels dos autors més llorejats durant aquells anys; superat, únicament, pel seu amic i company Josep Maria Puig i Torralva, que en el mateix període de temps aconseguí una vintena de premis (encara que s’ha de tenir en compte que cap d’ells no fou la Flor Natural i que en cap edició no actuà com a mantenidor, la qual cosa li permetia més ocasions i major llibertat per a participar-hi).

Com a dada final podem apuntar que, excepte el primer certamen, el de 1879, en què com hem vist cadascú d’ells obtingué un dels premis ordinaris, Llorente i Llombart mai no tornaren a ser guardonats en una mateixa edició dels Jocs Florals valencians.

2.2 La traducció castellana de Canigó (1886-1888)

L’entusiasme i l’admiració que tant Llorente com Llombart demostraren pel poema Canigó, de mossén Jacint Verdaguer, provocaren una nova «fricció», per dir-ho així, entre aquests dos literats valencians, ja que tots dos manifestaren, des d’un primer moment, la voluntat de traduir l’obra al castellà. Segons que afirmà Josep Maria de Casacuberta (1951: 141), «la lectura de l’exemplar rebut avivà en el polígraf valentí [Llombart] l’entusiasme per l’obra verdagueriana i li desvetllà un vehement desig d’encarregar-se de la versió castellana del Canigó»; desig que fou comunicat per Llombart a Verdaguer mitjançant carta datada a València el 27 de gener de 1886:

No estranyeu, puix, qu’animat per vostra noble conducta, al llegir lo Canigó haje prés ales pera intentar una empresa superior á mes reduhides forces. ¡Perdoneume l’atreviment! Cási sense adonármen de lo que fea, he començat á traduir en versos castellans vostre magnifich poema, y seria pera mi un immens honor poder dur aqueix treball a terme. ¿No será masa ambicionar que m’autoriseu pera realiçar tan dificultós proyecte? Tinch ja traduits varios fragments, y pera que vos pugau jutjar dintre pochs dies vos remetré los cants denominats Flordeneu y Nuviatge. Lo final també está ja traduit. Si em concedireu lo permís, que desije de tot cor, consultaré á vos quants duptes m’ocurrixquen, ab lo fi de que l’obra no desmereixca masa al traduirla.[77]

Verdaguer degué veure l’empresa de Llombart amb bons ulls, ja que, segons els editors de l’Epistolari Jacint Verdaguer, «“La Veu del Montserrat” de 13 de febrer, reproduint una nota de “Las Provincias”, deia que Llombart havia estat autoritzat a traduir Canigó pel seu autor»,[78] i que el capítol III de la traducció, realitzada ben aviat per l’escriptor valencià, fou publicat al diari de Llorente en març de 1886.[79]

Amb tot, sembla ser que, abans d’aquella data, Llorente també havia manifestat les seues intencions de traduir Canigó. De fet, entre el 31 de desembre de 1885 i el 17 de gener de 1886 publicà una sèrie de sis articles en què, sota el pseudònim de Valentino, analitzava el llibre d’una manera profunda i conscienciosa.[80] Degué passar, però, que Verdaguer oblidà comentar amb Llorente el compromís adquirit amb Llombart, entre altres coses perquè marxà de viatge a Terra Santa. Ja que un any després, el 7 de febrer de 1887, Verdaguer s’adreçava al director de Las Provincias en els següents termes: «V. sabrá que en Llombart está acabant la traducció en vers de mon Canigó. Fou lo primer que m’ho demaná; jo’n volia parlar ab V., mes mon viatge a Terra Santa me’n distragué y li doní autorisació. Sa traducció no es pas com les de V.; mes, alabat sia Deu, tampoch mes obres ne son mereixedores».[81]

D’altra banda, Llombart suggerí a Verdaguer que, com a pròleg de la traducció castellana de Canigó, hi figuraren els sis articles que Llorente havia publicat a Las Provincias; però Llorente, per diferències amb Llombart, o potser dolgut per no haver sigut ell el traductor de Canigó, en un primer moment no volgué acceptar-hi.[82] Verdaguer assegurava ignorar els motius que allunyaven Llorente del traductor, i per això li demanava «que obre ab tota llibertat, puig mes que’l Canigó y totes mes obres f[e]tes ó per fer, estimo la seva amistat».[83]

Finalment, i encara que diversos entrebancs impossibilitaren la publicació de la traducció de Llombart, i «la glòria de publicar per primer cop una versió castellana del Canigó correspongué al comte de Cedillo» (Casacuberta, 1951: 145), sembla ser que Llorente sí que accedí a incloure-hi els seus articles com a pròleg de la versió llombartiana, ja que, al capdavant dels originals de la traducció conservats entre els papers de Ramon Andrés Cabrelles, Josep Maria de Casacuberta (1951: 146) pogué llegir a la portada: «Canigó. Leyenda pirenaica del tiempo de la reconquista. Original de Mosén Jacinto Verdaguer. Traducida en verso castellano por Constantino Llombart, precedida del retrato y biografía del autor, y de un Prólogo además de D. Teodoro Llorente. Valencia 1888. Librería de Pascual Aguilar, editor. Caballeros, 1».[84]

2.3 L’homenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer (1886)

Entre els valencians que adreçaren cartes de felicitació a mossén Cinto amb motiu de l’aparició de Canigó figuraven tots dos autors.[85] Llombart li escrigué no sols per a felicitar-lo i expressar-li la seua voluntat de traduir al castellà l’obra recentment publicada, sinó també per a comunicar-li que havia proposat a la resta de socis de Lo Rat Penat l’oportunitat de retre-li un homenatge.[86] D’aquesta manera, el 27 de gener li assegurava que «Lo Rat Penat ha acordat celebrar una velada en honor vostre. Desije que á la major brevetat posible m’envieu vostra fotografia, pera tráurer d’ella lo retrato al oli que, dempres de presidir la sesió apologética, ha de quedar en lo saló d’actes».[87]

Per la seua banda, el 30 de gener Llorente comunicava, també per carta, a Verdaguer:

Veja vosté ara lo que diu Las Provincias de avuy: «Tenemos noticia de que la sociedad Lo Rat-Penat prepara para uno de los días de la próxima semana una solemne sesión, dedicada al eminente poeta catalán mosén Jacinto Verdaguer, con motivo de la reciente publicación de su magnífico poema Canigó. Las secciones de literatura, música y pintura de dicha sociedad están trabajando con verdadero entusiasmo, con objeto de dar a dicho acto toda la importancia que el acontecimiento literario que se celebra requiere». [88]

Finalment, la vetlada d’homenatge a Verdaguer tingué lloc el dia 12 de febrer. L’endemà Las Provincias anuncià que «Valencia, representada por la entusiasta corporación de amadors de les glories patries, rindió anoche justísimo tributo al eminente poeta catalán, autor de La Atlántida y del Canigó, estrechando de esta manera los lazos fraternales que unen a los partidarios de la renaixensa, en la orilla del Turia y la del Llobregat».[89] L’acte de germanor comptà amb la participació de gran quantitat de membres de Lo Rat Penat i fou presidit «por el gobernador de la provincia, D. Pedro A[ntoni] Torres, que une a este título el de aplaudido poeta y valiente paladín de este renacimiento literario».[90]

El president de l’entitat, Fèlix Pizcueta, féu l’elogi de Verdaguer, i a continuació foren llegits fragments del Canigó «y poesías en honor del vate catalán», deu en total: «De la señorita Magdalena García Bravo, la señora doña Manuela Inés Rausell, y los señores Llorente, Labaila, Arroyo y Almela, Llombart, Palanca, Martí (D. Juan de la Cruz), Algarra y Barber»[91]1 totes elles escrites exclusivament per a l’ocasió. La de Llorente, titulada «A mossén Jacinto Verdaguer», fou reproduïda primerament a Las Provincias i amb posterioritat a l’Almanaque «Las Provincias» para 1887,[92] i la de Llombart, titulada igualment «A Mossen Jacinto Verdaguer», aparegué a l’Almanaque «Las Provincias» para 1888.[93]

La composició de Llorente era, cal destacar-ho, la primera de les tres que dedicaria a Verdaguer, i en ella s’establia un diàleg en què hom atribuïa al poeta català diverses facultats, com ara la de traure del fons del mar «lo món dels Atlantes», o la de plantar «la Creu redemptora / en lo cim del Canigó». Finalment li preguntava: «¿Quín geni t’inspira? / ¿Quina es l’ardenta guspira / que encengué ton esperit?». La resposta de mossén Cinto no podia ser més simbòlica: «Patria’s diu la mehua musa / y el foch que la inflama, Fé». La de Llombart, per la seua banda, manifestava la fervent admiració que el poeta sentia per Verdaguer, a qui qualificava com a «Rey de la gaya ciencia». Respecte al seu darrer poema, Canigó, el comparava a una «Estrella de claríssima aureola / qu’es posará en lo front de son autor».

La sessió d’homenatge finalitzà amb un parlament en què el governador de València «expresó la gran satisfacción que le habían causado los elogios tributados al insigne Verdaguer y a Cataluña, y la estrecha hermandad entre ésta y Valencia».[94]

Setze dies després d’aquella vetlada, el 28 de febrer de 1886, Lo Rat Penat adreçava una carta a Verdaguer (signada per «un grup de socis» de l’entitat: cinquanta-set) en la qual es donava compte dels actes que havien tingut lloc en la «sesió apologética dedicada á V.».[95] La missiva destacava que «may, dende que la Societat existeix, lo tribut ha segut mes digne ni mes mereixent»,[96] i que per això mateix «Lo Rat-Penat vol fer públich lo testimoni de respecte y admiració que V. li mereix, y al efecte, tots los sócis, dende’l mes gran al mes giquet, firmen esta carta, breu espresió de sos sentiments de carinyo á V. qui en la llengua dels nostres avis ha sabut fer verdadera poesia espanyola».[97] La carta posava el colofó d’or a l’acte d’homenatge de Lo Rat Penat a Verdaguer, el més «digne» i «mereixent» que l’entitat mai no havia organitzat.

3. LAS PROVINCIAS I LLOMBART

En consonància amb la gran atenció que Llorente, a través del seu diari, prestà a moltes de les manifestacions de les renaixences valenciana i catalana, val a dir que Las Provincias, tant des de les pàgines del diari com des de les de l’Almanaque, també es feu ressò de gran part de la producció i l’activitat social i literària de Llombart.

Com hem vist, Llombart s’inicià en el món del periodisme sent encara adolescent.[98] La primera notícia de Las Provincias referent a la seua activitat literària i periodística remet a abril de 1867, i versa sobre l’aparició d’El Fárrago. Periódico sin ton ni son, sin saber por qué, publicació en la qual figurava com a «propietario y director: Carmelo Navarro», i com a «editor responsable: Fulgencio Riera y Bayarri».[99] Encara que el primer número d’El Fárrago isqué al carrer el dissabte 6 d’abril de 1867, sis dies abans, el diumenge 31 de març, el diari de Llorente anunciava: «Dícese que hoy verá la primera luz pública un periódico satírico bajo el título de El Fárrago, que según uno de nuestros colegas estará redactado por jóvenes de buen humor, y algunos de ellos ventajosamente conocidos en el mundo literario».[100] I, de la mateixa manera, tres dies després d’aparéixer apuntà: «Se ha publicado el primer número del periódico festivo que anunciamos iba a salir a luz con el título de El Fárrago. Le deseamos largo tiempo de buen humor».[101]

Però, malgrat l’amabilitat d’aquests primers comentaris, el ben cert és que el contingut del periòdic no degué estar a l’altura de les expectatives que els responsables de Las Provincias hi havien dipositat, perquè quinze dies després el diari liquidà l’aparició del segon número, que portava data del 20 d’abril, amb un comentari tan curt com displicent: «El sábado volvió a salir al público El Fárrago, periódico que él mismo se titula sin ton ni son».[102]

La primera notícia de Las Provincias que ens presenta Llombart com a poeta valencià és de març de 1872, i correspon al moment en què edità el recull d’epigrames Niu d’abelles.[103] De fet, durant aquell mes Llombart hi protagonitzaria dues notícies: la primera explicava que, «con el título de Niu d’abelles, en la próxima semana el joven poeta Constantino Llombart comenzará a publicar por entregas una chispeante colección de epígramas escritos en valenciano, en colaboración de otros distinguidos escritores»;[104] i la segona feia referència a la seua pertinença al comité local del partit republicà en el districte de Serrans, barri segon.[105]

Al mes següent, el nom de Llombart encapçalà dues noves notícies: la primera al·ludia a les dificultats que, segons sembla, havia tingut per a trobar un local on representar la seua obra teatral Justicia contra justicia. En aquest sentit, Las Provincias informava que «ha sido admitida por la empresa del teatro de la Libertad la comedia titulada Justicia contra justicia, escrita por D. Carmelo Llombart, y es de esperar que pronto sea puesta en escena»;[106] l’altra anunciava, amb evident satisfacció, l’inici de la publicació de Niu d’abelles:

Digimos últimamente que el joven poeta valenciano D. Constantino Llombart iba a publicar, con el título de Niu d’abelles, una picante colección de epígramas, en la que figurarían los más conocidos de los ingenios lemosines. Dicha obra ha comenzado ya a ver la luz por entregas de diez y seis páginas en cuarto elegantemente impresas. En la primera, que tenemos a la vista, además de un prólogo del coleccionador relatando lo mucho que se ha trabajado en favor de nuestra antigua lengua local por los literatos de Barcelona y Mallorca en primer término, y por los de Valencia en segundo, se comienza la serie de epígramas, entre los que se ven, no sólo de los literatos que actualmente se dedican a este género de literatura en nuestra población, sino también de los malogrados poetas Bernat y Baldoví, Salvador Estellés y otros.

Recomendamos esta nueva publicación a las personas amantes de la dulce lengua lemosina, y a todas aquellas que gustan conocer los intencionados epígramas de nuestros poetas.[107]

I a això cal afegir l’anunci de les col·laboracions literàries que, juntament amb altres autors, Llombart publicava al periòdic infantil El Juguete.[108]

La següent notícia data del 27 de juliol de 1874, i esmenta el pensament que havien tingut «algunos amigos y compañeros literatos del conocido poeta D. Constantino Llombart para redimir del servicio militar, en caso de tener esta desgracia, a dicho señor», i que consistia «en dar a luz una de las obras que éste tenía mas adelantadas».[109] Llombart comptava aleshores amb 26 anys, i sembla ser que l’obra en qüestió era una col·lecció de «doloras» titulada Flores de Adelfa, que havia d’anar precedida d’un pròleg de Jacint Labaila, i que finalment no degué arribar a veure la llum.

Les posteriors referències llombartianes que he trobat a Las Provincias són de novembre de 1878 i parlen de l’aparició d’un nou recull d’epigrames: «El conocido escritor D. Constantino Llombart ha publicado un tomito de epígramas valencianos, que contiene ciento y una de estas festivas composiciones, y se titula Abelles y abellerols».[110] A banda de donar notícia de la publicació de l’obra, el diari també s’hi permetia un xicotet comentari molt relacionat amb el model lingüístic que Llorente pensava que havia d’impulsar la Renaixença:

Ha de permitirnos el Sr. Llombart una observación. ¿Por qué una persona tan celosa del renacimiento lemosín, y que ha sido el iniciador de la Sociedad del Rat Penat, publica versos valencianos sin la ortografía propia de esta lengua? De este modo poco se adelantará en el cultivo de ese antiguo idioma, del que se muestra tan apasionado el Sr. Llombart.[111]

Així mateix, en gener de 1879 Las Provincias acollí dos articles en què, com ja hem vist, s’informava de l’aparició i part del contingut de l’almanac Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí per a aquell any. A més, el 2 d’agost anuncià la publicació, «elegantemente impresa», de «la biografía del escritor valenciano D. Constantino Llombart, escrita por D. Manuel Lluch Soler. Es un folleto de treinta páginas en el que se da una detallada noticia de los trabajos de este activo propagador de las letras lemosinas».[112] I al cap de dos mesos, el 15 d’octubre, la primera composició poètica de Llombart publicada al diari de Llorente: el poema castellà «A Francisco Ribalta».[113]

Més d’any i mig després, en juny de 1881, Llorente tornà a reproduir una nova poesia de Llombart, aquesta vegada en valencià. Es tracta de «La Senyera de Valencia. Recorts historichs», dedicada per l’autor «a mon respectable amich lo distinguit patrici Don Ferrán Reig y García»,[114] que en 1883 esdevindria president de Lo Rat Penat. De manera que si tenim en compte que el primer president de l’entitat havia sigut Fèlix Pizcueta (que també ho seria per segona vegada durant el període 1884-1886), i que durant el curs 1880-1881 n’havia exercit el càrrec Jacint Labaila, cal pensar que tres dels sis primers presidents de la Societat d’amadors de les glòries valencianes –ells tres més Llorente (1879-1880), Ferrer i Bigné (1881-1882) i Vicent Pueyo (1882-1883)–, eren persones pròximes a Llombart; poetes que comptaven, si més no, amb el seu afecte i estima.

Com hem vist en parlar dels Jocs Florals, el 6 d’agost de 1887 Llorente publicà la traducció castellana que havia fet Llombart de la seua poesia «Les glòries de València».[115] El 29 de juliol de 1888, la poesia «A [l]’Albat». I el 8 de desembre de 1890, la semblança literària del fundador de Lo Rat Penat que havia aparegut a El Resumen. S’hi feia un repàs a la trajectòria de Llombart, «entusiasta regionalista, tan amante de su tierra», en què s’apuntava que «toda su actividad, toda su inteligencia y todos sus exfuerzos los ha dedicado a ennoblecerla y dignificarla».[116]

Durant l’estiu de 1891 Llorente donà cabuda a dues noves poesies valencianes de Llombart, totes dues premiades a l’edició dels Jocs Florals d’aquell any: «La cullita de la seda»[117] i «En lo castell de Xàtiva», primera part del poema històric Lo Compromís de Casp,[118] que finalment romangué inèdit. I un any més tard a la composició «Homenaje á Colón (12 d’octubre de 1492)»,[119] que prèviament havia sigut publicada a La Correspondencia de España.

El 9 de juliol de 1892 Las Provincias es féu ressò del resultat del certamen literari que dos dies abans havia tingut lloc a Castelló de la Plana, i en què havien sigut llorejats alguns poetes valencians, com ara Josep Maria de la Torre, Pere Bonet Alcantarilla i Llombart. I durant els dies 20 i 28 de juliol de 1892 de les dues sessions que, amb una setmana de diferència, «algunos socios del Ateneo y del Rat-Penat» dedicaren a l’escriptor andalús Salvador Rueda, i en què havia participat el nostre autor. En la primera, «el Sr. Llombart leyó una traducción suya de la poesía del Sr. Curros Enríquez, titulada La lira rota, mereciendo por ella y por su visita al Ateneo, donde cuenta este distinguido escritor con muy buenos amigos, nutridos aplausos»;[120] i en la segona, una «hermosa oda» titulada «Al sol».[121]

Les dues següents notícies de Las Provincias que tingueren a Llombart com a protagonista estan directament relacionades amb el seu òbit. La primera és l’extensa necrològica que, l’endemà mateix de morir, publicà el diari. Escrita segurament per Llorente, només tenia paraules d’elogi per a l’«apóstol ferviente del renacimiento y el regionalismo literario valenciano»,[122] i feia un repàs a la seua biografia personal i literària, des del seu naixement, el 8 de setembre de 1848, fins a la seua defunció, esdevinguda el 31 de març de 1893. Enumerava les obres que havia produït, les publicacions que havia dirigit, i repassava tota la seua activitat cultural, amb una especial atenció per als volums de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí (amb què, segons el redactor de la necrològica, «contribuyó mucho al renacimiento valenciano») i per a «la publicación de Los Fills de la Morta-Viva y la fundación de la Sociedad del Rat-Penat», que «le dieron mayores títulos al aprecio de los valencianos». El redactor tampoc no oblidava consignar la humilitat i precarietat en què tothora havia viscut Llombart: «Dedicado exclusivamente a tareas literarias, poco productivas entre nosotros, vivió siempre de una manera muy precaria, a pesar de que trabajaba mucho, lo cual agriaba su carácter, algo misantrópico».[123]

Així mateix, també voldria destacar les paraules de la necrològica que ens el presenten com un propagandista «de la lengua valenciana» i de la causa valencianista, «que ha sido la obra principal de su vida y la que conservará su nombre en los fastos literarios».[124] Perquè, ben probablement, fou aquella, la d’animador i propagandista cultural, la major contribució que Llombart realitzà al conjunt de la Renaixença valenciana.

Al dia següent, Las Provincias publicà una notícia referent a l’enterrament civil (que analitzarem després) que «los que dirigen hoy en esta ciudad el partido liberal» li havien preparat; notícia que incloïa la queixa de Lo Rat Penat, que, en veure l’orientació política i antireligiosa que agafà el sepeli, desistí de la intenció d’«honrar la memoria de su consocio, asistiendo a su entierro, y depositando una corona de flores sobre su féretro».[125] Com a homenatge, i per tal de demostrar que «el difunto Llombart era católico en el fondo de su alma, y que no han interpretado bien sus sentimientos los que ayer le llevaron al Cementerio civil»,[126] el diari de Llorente publicà la poesia valenciana «A la santisima Verge»,[127] original del fundador de Lo Rat Penat.

Un any més tard, durant el mes de maig de 1893, i dins de la secció «Trescientos sesenta y cinco sonetos» –un per dia–, aparegué el poema castellà de Llombart «Lágrimas».[128] En 1894, i dins d’una nova secció literària de Las Provincias titulada «Cincuenta y dos poetas valencianos del presente siglo» –un per setmana–, Llorente li publicà el poema valencià «¡Asoles!».[129] I el 31 de març de 1896, quan es complia el tercer aniversari de la seua defunció, una nota biogràfica en què hom destacava «la publicación del calendario lemosín Lo Rat-Penat, que contribuyó poderosamente al renacimiento de la literatura valenciana, de la que era ferviente admirador»,[130] la fundació de la societat cultural homònima i la confecció del volum Los fills de la morta-viva, les tres fites més destacables de l’aportació cultural llombartiana.

Les dues últimes referències de Llombart que he trobat a Las Provincias pertanyen a l’homenatge que Lo Rat Penat li dedicà en desembre de 1896[131] –del qual parlarem després– i a la poesia castellana «Al inmortal autor de “D. Quijote”»,[132] que Llorente reproduí a la secció «Algo de poesía» en setembre de 1905 i amb motiu de la celebració del tercer centenari de la publicació de la novel·la de Cervantes.

3.1 L’Almanaque «Las Provincias» i Llombart

De la mateixa manera que s’esdevingué amb el diari Las Provincias, des de 1880 fins a 1892 Llorente publicà un bon grapat de poesies de Llombart al volum anual i miscel·lani que a partir de 1879 el seu diari generà, i que era conegut amb el nom d’Almanaque «Las Provincias». En total en foren setze, les composicions publicades: dotze en castellà i quatre en valencià. A les quals cal sumar: l’escrit «Mis primeros versos» que, a petició de Llorente, Llombart redactà en 1888; l’article «Una poesía de Bécquer»; i la necrològica que aparegué al volum corresponent a 1894.

Pel que fa a les poesies castellanes, es tracta dels sonets «Beso de ángel»,[133] «Lágrimas»[134] (que degué agradar molt a Llorente perquè, recordem-ho, dos mesos després de la defunció de l’autor també la publicà a Las Provincias), «Al borde de un precipicio»,[135] «Espíritu y materia»,[136] «¡Bonito desenlace!»,[137] «A mi musa»[138] i «Grato perfume»;[139] de les composicions «Muerte de la poesía (pensamiento anónimo)»[140] i «El entierro del amor (fragmento de un poema inédito)»;[141] i, finalment, de la traducció castellana del poema «¡Te amo!»,[142] original de Víctor Balaguer.

Pel que fa a les poesies valencianes, val a dir que, encara que resulten escasses en nombre, es tracta de quatre de les més conegudes i significatives de la producció lírica llombartiana, totes elles publicades en anys successius: «A Mossen Jacinto Verdaguer»,[143] escrita amb motiu de la vetlada literària que, com sabem, Lo Rat Penat dedicà en febrer de 1886 al poeta de Folgueroles; «A [l]’Albat»,[144] que li valgué l’accèssit segon a la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1888 –i també el títol de Mestre en Gai Saber–; «Á les Torres de Quart (1808)»,[145] que és una composició històrica que recrea els fets bèl·lics que es visqueren a València al principi del segle XIX amb motiu de la Guerra del Francés; i, finalment, «La cullita de la seda»,[146] amb què obtingué la «medalla d’argent» que atorgava l’Ateneu Mercantil en els Jocs Florals de 1891.

D’altra banda, «Mis primeros versos»[147] s’emmarca en el conjunt d’«autobiografies literàries» que Llorente demanà a uns quants dels més representatius poetes valencians i posteriorment publicà a l’Almanaque «Las Provincias». D’aquesta manera, entre els anys 1886 i 1895 és possible trobarhi les reflexions que, sobre els seus inicis lírics, elaboraren: Vicent Venceslau Querol, Enric Gaspar, Rafael Maria Liern, Fèlix Pizcueta, Jacint Labaila, Joan Rodríguez Guzman, Josep Herrero, Francesc Danvila, Rafael Ferrer i Bigné, Constantí Llombart, Víctor Iranzo Simon, Paulino Ortiz i Josep Sanmartín i Aguirre. L’únic d’aquests escrits que aparegué en valencià fou l’últim, el de Sanmartín i Aguirre.

A «Mis primeros versos» Llombart, que començava agraint la invitació a participar «en esa especie de génesis poético»,[148] explicava amb pèls i senyals la poca atracció que, en la seua infantesa, havien exercit sobre ell els llibres i els estudis. Motiu pel qual entrà a treballar ben d’hora «de aprendiz en un taller de encuadernación, industria para la que demostré felices aptitudes, si bien en ella no adelantaba tanto como, según mi maestro aseguraba, podía esperarse de mi inteligencia».[149] Fou allí on s’afeccionà a llegir texts de literatura popular valenciana, com ara col·loquis i romanços. Tot i que els seus inicis literaris es desenvoluparen, com els de la majoria dels escriptors contemporanis, en el conreu de la poesia castellana.

De la lírica passà al drama, amb l’elaboració d’un sainet, En lo Mercat de Valensia –que, si hem de fer cas a l’autor, «obtuvo extraordinario éxito»[150]–, un «miracle» de Sant Vicent i d’altres obretes, la producció de les quals sempre estava marcada per la immediatesa de la necessitat material, ja que «la situación de mi familia, y de consiguiente la mía, hacíase cada vez más insostenible».[151] I potser per això, encara que reconeixia favors i influències, es declarava lliure i autodidacta: «Si [...] algo consiguiere algún día en el trillado campo de las letras, a mí, exclusivamente a mí, me lo debería todo».[152]

Abans de finalitzar l’escrit Llombart s’adreçava a Llorente per a lloar les bondats de la iniciativa i demanar-li que també ell redactara el seu «Mis primeros versos», per tal que no imitara «a aquel famoso capitán, que luego de embarcar a la gente se quedó en tierra».[153] Aquesta vegada, però, el director de Las Provincias no li féu cas, i mai no arribà a publicar la crònica dels seus inicis lírics.

El següent dels documents llombartians que aparegué a l’Almanaque és un article redactat a propòsit de la troballa, «entre las páginas de un devocionario poético»,[154] d’una composició de Bécquer. La reflexió que Llombart féu al voltant de la poesia «A todos los santos», que hi reproduïa, li serví per a manifestar la profunda emoció que sentia per la vida i l’obra d’aquell poeta romàntic castellà: «Al encontrar la referida composición, nueva para nosotros, y acaso para la mayor parte de los que nos lean, no hemos podido contener una lágrima».[155]

Finalment, la necrològica que a la mort de Llombart publicà l’Almanaque «Las Provincias» manté moltes connexions, fins i tot frases idèntiques, amb la que l’endemà mateix de la defunció havia publicat el diari de Llorente.[156] Cosa que indica que, molt probablement, fou redactada per la mateixa mà. L’única diferència entre elles rau en el fet que, quan fou redactada la de Las Provincias, no havien tingut lloc els aldarulls del funeral.

A més, encara és possible trobar la col·laboració de Llombart en una altra de les publicacions que dirigí Llorente: la Revista de Valencia (1880-1883).[157] Es tracta del poema valencià «Set tinch. Quinta paraula de Jesucrist en la creu»,[158] que veié la llum en el número corresponent a l’1 de maig de 1882. Sens dubte, aquesta ha de ser una de les poesies que, «ab l’objecte de commemorar les Set paraules de Jesucrist en la Creu»,[159] foren llegides en el «concert sacre» que durant la Setmana Santa de 1882 celebrà la societat Lo Rat Penat, i que l’Almanaque «Las Provincias» para 1883 resumí de la següent manera: «En uno de los días de la Semana Santa se celebró un concierto sacro con el objeto de conmemorar las Siete Palabras de Jesucristo en la cruz, leyéndose inspiradas poesías escritas al efecto por los Sres. Llorente, Pizcueta, Iranzo, Llombart, Arroyo, Ferrer y Bigné y Rodríguez Guzmán».[160]

3.2 Un nou plagi de Llombart (1873)

El diari de Llorente i el seu respectiu Almanaque no només foren dos dels llocs en què Llombart estampà moltes de les seues peces de creació literària: Las Provincias també fou la publicació de què l’autor de Los fills de la morta-viva se serví per a confeccionar una de les seues obres històriques més emblemàtiques. Però no únicament per a documentar-se’n o recaptar-hi dades, sinó per a copiar-la literalment.

Estem en condicions d’afirmar que Constantí Llombart fou un autor que sovint féu servir el plagi com a sistema. Sense que això reste mèrit a una producció literària i intel·lectual reeixida, i a una aportació a la cultura valenciana digna d’elogi, cal reconéixer també que el conjunt de la seua obra posseeix, enmig de molta llum, diversos punts d’ombra.

Per a fer aquesta asseveració hom pot fonamentar-se en tres exemples, el tercer dels quals és el que ara més directament ens afecta. En primer lloc, cal recordar com ja fa anys que el professor August Rafanell (1991b: 42) demostrà que, en la major part del discurs d’inauguració de Lo Rat Penat, titulat Excellències de la llengua llemosina (1878), Llombart es dedicà «a plagiar el pròleg d’Agustí Sales al Diccionario de Carles Ros. En copia els fragments més representatius: al peu de la lletra».

Anys després, durant el congrés «Bernat i Baldoví i el seu temps», realitzat a Sueca en 1999, vaig ser jo qui explicà que la semblança de Bernat i Baldoví que figura al volum Los fills de la morta-viva és, en realitat, obra de Pasqual Pérez i Rodríguez; i que en aquell treball Llombart es limità a copiar, traduir i –en algun cas– alterar l’ordre de les paraules anys abans escrites i publicades per aquell romàntic valencià (Roca, 2002a).

Finalment, puc assegurar que el volum Trece días de sitio o los sucesos de Valencia. Narración histórica que en 1873 publicà Llombart és –en gran part– una còpia de la llarga i extensa crònica que, sota el títol «Los sucesos de Valencia», aparegué el 10 d’agost de 1873 al diari Las Provincias. He fet les comprovacions oportunes i excepte la introducció i la darrera part de l’epíleg, el cos central del llibre és en gran part idèntic al relat del diari. Un procediment que només té un nom: plagi.

A diferència, però, de com havia actuat en el discurs Excel·lències de la llengua llemosina i en Los fills de la morta-viva, cal dir que Llombart publicà a l’última pàgina de Trece días de sitio, juntament amb la fe d’errades, una breu nota titulada «Al César lo del César» que diu literalment:

Comprobada la exactitud y veracidad de las noticias publicadas en los escelentes periódicos Las Provincias y El Mercantil, que ven la luz en esta población, contando para ello con la amabilidad de sus directores, no hemos titubeado en aprovecharnos de ellas, copiando al efecto párrafos, periódicos y aún artículos enteros de los que van por vía de apéndices, lo cual consignamos aquí con el mayor placer, para que no se diga que nos engalanamos con agenas plumas.[161]

Potser perquè preveia la que li podia caure, sembla ser que Llombart intentà curar-se en salut. I encara que afirmava comptar amb el permís dels directors dels diaris esmentats, s’ha de certificar que aquest descàrrec no justifica ni la quantitat ni la manera com foren copiats els texts procedents de Las Provincias. Una pregunta s’imposa: si el contingut manllevat al diari llorentí ascendeix al 40 % del total del llibre, aproximadament; i si, segons confessió de l’autor, també hi ha textos procedents d’El Mercantil Valenciano –que no m’he entretingut a buscar, perquè és matèria d’un altre estudi–; quin tant per cent de l’obra Trece días de sitio és original de Llombart?

Tret d’aquesta nota i de dues ocasions en què, per diferents raons, l’autor cita Las Provincias, en cap moment no se’ns informa de la procedència del text. Les al·lusions al diari de Llorente s’ubiquen: al capítol primer, al moment en què s’està parlant de la fugida de la gent pels carrers de València, i l’autor deixa anar un «aquello, decía el periódico Las Provincias describiendo de este modo aquella precipitada salida...»;[162] i a la part final de l’epíleg, en què s’explica que

la prensa local, haciéndose eco de la opinión pública, se indignó contra la censurable conducta del Sr. Castejón, y muy especialmente el diario titulado «Las Provincias», que se desató en merecidas censuras contra sus impolíticas medidas gubernamentales, por lo cual llevó a su ilustrado director D. Teodoro Llorente a los tribunales, que, algunos meses más tarde, sobreseieron (sic) la causa.[163]

Tanmateix, durant les darreres dècades el llibre de Llombart ha sigut destacat i lloat repetidament per diversos estudiosos –recordem que amb el títol Crònica de la revolució cantonal fou reeditat en 1973–, fins al punt d’haver-lo situat al capdavant de les seues obres més emblemàtiques. D’aquesta manera, poc es devia pensar el professor Sanchis Guarner (1968b: 45), que qualificava Llombart com a «jove dinàmic» i «un dels participants en l’aldarull cantonal i que després en fou cronista», que per a confeccionar aquella obra Llombart havia copiat paràgrafs i paràgrafs procedents del diari de qui Sanchis considerava el seu oponent: Llorente. Com tampoc no s’ho devia pensar Rafael Aracil, que en 1973 justificava la reedició del text –una reedició, cal subratllar-ho, ben sui generis, ja que no reproduïa ni l’escrit preliminar «Advertencia a quien leyere» ni la nota final «Al César lo del César»– amb les següents paraules: «L’absència de relats sobre els fets de València ens ha impulsat a reeditar, just després de cent anys, la detallada obra de Constantí Llombart, republicà federal de tendència moderada, testimoni d’excepció i honest narrador».[164] Perquè hom pot assegurar que si d’alguna cosa no exercí Llombart en aquella ocasió fou de narrador «honest», en signar uns texts dels quals no era responsable.

4. LA DEFUNCIÓ DE LLOMBART (1893)

Constantí Llombart morí, amb 44 anys, el 31 de març de 1893 a les 8 del matí, i a causa –segons el diari Las Provincias, l’únic que en parlà dels motius– d’«una afección gástrica que padecía hace tiempo, y que se había agrabado últimamente».[165] Aquell dia era Divendres Sant. La necrològica publicada l’endemà pel diari de Llorente indicava que «sus amigos políticos y algunos discípulos literarios», en clara al·lusió a Vicent Blasco Ibáñez i a Ramon Andrés Cabrelles, «le han rodeado en sus últimos momentos».[166] I que «el cadáver, vestido de frac y con la insignia del Rat-Penat, fue colocado ayer en uno de los departamentos de su modesta morada, calle de Pelayo, 34, siendo velado por aquellos compañeros, y esta tarde, a la dos, será conducido al Cementerio».[167]

En idèntics termes s’expressava El Mercantil Valenciano. A banda de declarar que «con su muerte pierde el regionalismo literario valenciano uno de sus más infatigables campeones», assenyalava que «sus últimos momentos, como su vida toda, han discurrido entre pobreza y amarguras, pero nunca, ni en el último trance, le han abandonado los amigos»;[168] i que «esta tarde a las dos tendrá lugar la conducción del cadáver de Llombart al Campo Santo [...] a cuyo acto probablemente se asociarán el Ateneo Científico, Lo Rat Penat y alguna otra corporación literaria».[169] Tanmateix, els membres de Lo Rat Penat no pogueren dedicar-li l’enterrament ni el comiat que haurien desitjat, ara veurem perquè.

El sepeli, que havia de tenir lloc el Dissabte Sant per la vesprada, estigué envoltat de polèmica. Segons la crònica que Las Provincias publicà l’endemà, diumenge 2 d’abril, el dia de l’enterrament, els amics de Llombart publicaren, en El Mercantil Valenciano, «el acostumbrado aviso mortuorio de la conducción del cadáver, prescindiendo del signo de la cruz y de las fórmulas religiosas, y consignando que sería llevado el cadáver al Cementerio civil».[170] Com que també «invitaban al acompañamiento el presidente del Consejo federal de la región valenciana» i al «comité municipal federalista», els ratpenatistes entengueren que es donava a l’enterrament un caràcter irreligiós i polític que els excloïa; i «desistieron de asistir a él y de hacer al difunto el homenage póstumo de aquella corona». De fet, i segons afirmà Las Provincias, finalment «el séquito fúnebre, bastante numeroso, se compuso, en su casi totalidad, de federales y de republicanos de otros partidos».[171]

Tot sembla indicar que, darrere d’aquests esdeveniments, s’amagava la intenció de Blasco Ibáñez i dels republicans valencians de menysprear, públicament, els membres d’una entitat –Lo Rat Penat– de la qual, poc temps abans, el mateix Blasco havia sigut un ferm defensor, i que, per aquell temps, ja considerava com a enemiga política i «cau de silvelistes». I de retruc protagonitzar, en el cor de la Setmana Santa, un acte d’anticlericalisme i d’irreverència religiosa, als quals tan avesats foren el blasquisme i la publicació La Bandera Federal. Perquè si el que pretenien era irritar els membres més catòlics i conservadors de Lo Rat Penat, com ara Llorente, no hi ha dubte que ho aconseguiren:

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.