Kitabı oku: «L'expedició dels catalans a Orient»

Ramon Muntaner
L’EXPEDICIÓ DELS CATALANS A ORIENT

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

Versió de Jordi Llavina

TAST DE CLÀSSICS, 9

Primera edició digital: setembre 2015

© de l’adaptació i de la introducció, Jordi Llavina, 2015

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 835

ISBN: 978-84-7226-795-4

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

INTRODUCCIÓ

Ara que es parla tant de la “literatura del jo” —un terme prou ampli, que engloba des dels dietaris fins als llibres de memòries—, sembla un moment idoni per llegir o rellegir aquests documents excepcionals de la nostra literatura medieval que coneixem com Les quatre grans cròniques catalanes: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Amb aquest llibret que el lector té a les mans, avui oferim un tast de la de Ramon Muntaner, un home que, segons explica Lluís Nicolau d’Olwer en la introducció de la seva edició de L’expedició dels catalans a Orient per a la col·lecció Els Nostres Clàssics d’aquesta mateixa editorial, essent un vailet de nou anys, va conèixer el rei Jaume, dit el Conqueridor. Aquest darrer, «ja vell i feixuc de glòria, va allotjar-se a l’alberg del seu pare, Joan Muntaner, al cap de la plaça» (a Peralada, el poble del cronista). És per aquest motiu que «la seva imaginació d’infant [això és: la de Ramon Muntaner] restà colpida sempre més». No és gens estrany: jo mateix havia sentit explicar moltes vegades al meu avi, nascut l’any 1910, com, essent ell un jovenet, va viure l’emoció de seguir el president Macià, l’Avi, en una visita que va fer al seu poble, la Selva del Camp. La seva imaginació de noi —la del meu avi— en restà, també, colpida sempre més. Amb la diferència, respecte al temps de Muntaner, que el meu parent, que era aficionat a la fotografia, va poder retratar l’Avi dels catalans en diversos punts de la seva visita, en la qual va acompanyar-lo en tot moment el poeta i conspicu conseller del seu govern, selvatà de l’any 1893, Ventura Gassol.

D’altra banda, l’escaiença del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner fa, encara, més agradable la trobada —o la retrobada— amb aquesta obra.

Deia, però, això de la “literatura del jo”. En el cas de la Crònica de Muntaner, potser caldria adaptar aquesta expressió tan recent per dir-ne més aviat “literatura del nosaltres”, per bé que el jo hi fa tothora, per descomptat, una funció de servidor. De servidor, sí, perquè amb el seu llibre l’autor deixa constància, com a bon cronista, d’uns fets d’armes molt remarcables que van tenir lloc a l’antic Imperi Bizantí —a la “Romania”, que se’n deia en aquell temps—, i que sense el jo muntanerià s’haurien ben perdut. Què us diré?: aquesta és la fórmula constant, repetida una vegada i una altra, que renova el pacte de l’autor amb el lector. O el lligam necessari entre el discurs tan primmirat del narrador i l’atenció imprescindible del llegidor.

Muntaner va ser mestre racional i personatge protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania en els primers anys del segle xiv. Procurador general de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a l’Orient. El podríem definir com un autèntic capità —o, encara més, sobirà— de l’escriptura: només pel centenar llarg de pàgines d’aquesta Expedició, a fe que ja mereix el denominatiu!

Cronista minuciós, o notari ben escrupolós, d’uns fets. El lector apreciarà de seguida la pruïja de Muntaner per la precisió, que sembla una de les obsessions del seu relat:

Llavors, quan va arribar el matí, que era dissabte, vint-i-dos dies abans de la festa de Sant Pere de l’any 1306, ells van venir contra nosaltres, i eren vuit mil homes de cavall, disposats per a la batalla. I en van deixar dos mil amb els peons a les tendes, perquè ja donaven per segura la victòria.

Diríem que no s’està per orgues, i que va directe al gra. De turcs o de genovesos, que són dos pobles molt castigats pels nostres, la Companyia catalana, amb aquest pulmó de gran capacitat que era el contingent dels almogàvers, n’arriba a matar a balquena. Però Muntaner no es complau mai en descripcions dantesques (sí, a la seva època ja ho podien ser, això de dantesques, a diferència de sàdiques o kafkianes). Només es refereix a esquarteraments d’homes, posem per cas, quan devia considerar que no hi havia manera d’escapar-se’n —per la magnitud de la tragèdia— sense mancar a la veritat. En un passatge, llegim això:

I, encara, vam obtenir ben bé tres mil cavalls que havien sobreviscut —els altres eren morts o vagarejaven pel camp de batalla arrossegant el budellam.

No, l’autor no es rabeja, ni de bon tros, en el sang i fetge. Més aviat al contrari. En canvi, els números l’apassio nen. És un home, en efecte, travessat pel que en podríem dir una mena d’amor natural per les xifres. En una segona batalla contra el pèrfid fill de l’emperador ens assabentem del següent:

Però no se’n van escapar tants que no en morissin més de deu mil homes de cavall i una infinitat de soldats de peu. Dels nostres, en canvi, no en van morir més d’onze de cavall i vint-i-set de peu.

Cal reconèixer que la comparació de xifres resulta odiosa, en aquest recompte de morts: dels enemics, deu mil de muntats i molts més —perquè sempre són molts més— entre els peons, enfront de només onze soldats de cavall i vint-i-set de peu dels propis. La hipèrbole és un recurs que Muntaner usa ben sovint, i hem d’admetre que procura, al seu relat, un to èpic especial i, encara que sigui a pilota passada (demano excuses per l’anacronisme, i també pel que estic a punt d’escriure), molt esperonador per als futurs combatents en aquestes ràtzies de la gran campanya militar a l’Orient —que, naturalment, no van veure publicat el relat, perquè el van viure en primera persona.

L’exageració, però, no sols es refereix al nombre de baixes, en especial dels bàndols contraris. Les conquestes, que són moltes i variades, també mereixen l’ús d’aquest recurs: «Havien pres a l’emperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge.» En un mes de viatge, si se’n podrien arribar a cavalcar, de milles! De vegades, el recurs té una plasmació gairebé poètica:

Llançaven tants projectils de ballesta que gairebé tapaven el cel! I aquest xàfec de projectils va durar ben bé fins a mitja tarda, per la qual cosa el castell en va quedar ben ple.

Per què passa, però, que els catalans sembla que tinguin sempre la sort de cara i, en canvi, els seus enemics, del color que sigui, han de patir tota llei de rigors? La resposta és molt clara: els catalans gaudeixen del favor de Déu. La Providència els empara. I és que hi ha una dita que afirma:

…«quan Déu vol castigar algú, primer de tot li lleva el seny». En efecte, els grecs s’han guanyat la ira de Déu: ells, que no valen res, es pensen que són qui sap què, i, així mateix, no mostrant gens de pietat vers el proïsme, és ben clar que Déu els ha llevat el seny.

No, no es pot anar contra Déu. La supèrbia és indefectiblement castigada per Ell. Que li ho expliquin, si no, a un dels cavallers catalans, l’orgullós Bernat de Rocafort, que va acabar tancat en una cripta, mort de fam, per la seva incorregible arrogància i pel seu capteniment arbitrari i tirànic.

En el record més alt per Déu, també hi ha, de retruc, el desig de voler rebaixar les admirables —i, sovint, increï bles— victòries dels catalans damunt els seus enemics:

I si us he explicat aquesta bella aventura és perquè entengueu que no hi ha més poder que el de Déu. I que, si tot plegat va arribar a bon port, no va ser per causa del nostre valor, sinó per virtut i gràcia de Déu.

La prioritat del cronista és, en tot moment, donar compte de les proeses dels catalans en aquells territoris extrems per servar-ne memòria. Hi ha, doncs, molt d’inventari bèl·lic: «I encara mantenen aquest mateix estil de vida, perquè sense guerra no podrien viure.» Però el temps va passant, i les estacions se succeeixen amb la seva immutable repetició, amb el seu acompliment universal. Si aquí els rigors de l’hivern són màxims:

I és que, en aquell país, fa més fred que enlloc del món, i hi cauen les neus més espesses: que, un cop comença a nevar, ja no para fins a l’abril

en aquest altre passatge, en canvi, les temperatures han pujat per mor de l’estiu:

Un dia de juliol que feia molta xafogor, tots els del castell estaven els uns buscant l’ombreta, els altres fent la migdiada i els de més enllà fent-la petar. I així, en el moment de més calda, quan tot el món bullia de calor, mentre els altres dormien, Ferran Eiximenis vetllava, com algú que portava un gran pes damunt les espatlles.

El valor exemplificatiu de la Crònica, però, fa que, en remembrar la cruesa hivernal, l’autor insisteixi en la importància de la previsió i, doncs, de la provisió (poca broma, amb això!). Passar l’hivern a l’Artaqui és cosa dura:

I ho van arreglar de la següent manera: cada amfitrió havia de donar al seu hoste pa, vi, civada, cansalada, formatges, verdura, un llit i tot allò que hagués de menester. L’havia de proveir de tot el que calgués, fora de carn fresca i salses.

D’altra banda, la calorada del juliol pot ser el millor aliat per dur a terme un atac, perquè els enemics fan la migdiada o, perquè, simplement, en aquell moment de pesantor digestiva, no estan per ràtzies ni cançons.

Més amunt m’he referit a la pruïja de la precisió. Hi ha també —i això fa que Muntaner es vulgui cofar amb el barret d’historiador— la pruïja de la veritat:

…en endavant, m’estaré de referir-m’hi perquè, d’ençà que he tornat a Calàbria i a Catalunya, em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes, i jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat.

«Em queden tan lluny que, per parlar dels seus fets, ho hauria de fer a les palpentes»: s’imposa, doncs, relatar allò que és a tocar. I què hi ha més a prop que batalles i conquestes, segrestos i segells que cal encunyar de pressa i corrents, casaments sàviament arreglats o investidures de nous cavallers? «Jo no vull que aquest llibre contingui sinó la pura i estricta veritat»: oi que no es pot formular d’una manera més clara?

En aquest mateix afany de no mancar mai a la veritat, hi ha el convenciment de l’autor que el seu llibre pot ser un útil “mirall de prínceps”. I no s’està de reconèixer-ho:

Tot i això, vull explicar-vos encara l’honor que el bon duc d’Atenes, que va deixar els seus territoris al comte de Brienne, va fer a Bonifaci de Verona. I us ho vull relatar, això, perquè reis i nobles en prenguin exemple.

Literatura del jo, si se’m permet la facècia, en funció del nosaltres. Perquè, més encara que un mirall de prínceps —que també ho és—, aquesta és una obra per a la gent: un llibre compost perquè els que vindran recordin bé, i sempre més, aquestes encomiables proeses catalanes. Per això, a parer meu, el cronista resulta encara més versemblant quan ens explica què li ha passat a ell, en primera persona, actor principal de la gesta:

Durant aquella operació del desembarcament, el meu cavall va fer figa, i, finalment, un dels meus escuders va baixar del seu i me’l va oferir. I, encara que em vaig apressar, el cavall —que jeia a terra— i jo vam acabar amb tretze nafres entre tots dos.

Tretze nafres! No dotze, ni set, ni una de fonda i vuit de superficials: tretze.

Com que l’autor és, a més d’un admirable cronista, i, abans que això en el temps, un magnífic estrateg militar i un consumat planificador de batalles, sap molt bé com pot treure rendiment de la poca host que té dins un castell. I és que, en aquest cas, el temps és or:

Vaig disposar que, a tots els carrers, hi hagués mitges bótes plenes d’un vi suau amb tassons per poder-ne beure, i molt de pa perquè qui volgués en mengés. I és que sabia que els enemics que ens assetjaven eren tan forts que no tindríem temps ni d’anar a menjar a casa.

Cal no fer broma, amb això del menjar: hi ha més d’un sopar presumptament amistós en què els catalans han caigut fatalment en l’emboscada dels seus enemics.

Muntaner estima molt la pròpia companyia, però és un home expert que sap, igualment, reconèixer el valor en l’enemic. En aquest sentit, un dels episodis més intensos d’aquesta Expedició és l’encalç que tres catalans fan d’un cavaller alà i la seva dona. El lector farà bé de no entretenir-se més amb aquest proemi i començar, doncs, la marxa per les terres d’Orient, amb un guia excepcional com és Ramon Muntaner. Algú que tenia el cap molt ben moblat, i organitzat talment com un immens arxiu (a banda els llibres de registre ben al dia):

Tot això feia que ningú, només jo mateix, sabés quants homes formaven l’exèrcit en cada moment. I jo tenia el registre del que cadascú cobrava per cavall armat o alforrat, i també els peons. Així doncs, el botí de les nostres batalles s’havia de repartir segons el meu llibre de registre.

El lector comprovarà que, a aquest home, res no se li escapa: ni al camp de batalla ni en l’escriptura. I m’abelleix, per acomiadar aquest proemi, citar un darrer fragment, que em sembla d’una gran bellesa:

Quan vam haver fet tres dies de camí, tal com va plaure a Déu, ens vam aturar a dormir al peu d’una muntanya, i ells dormien justament a l’altre vessant, tot i que els uns no vam ser conscients de la proximitat dels altres fins que va fer-se mitjanit i vam veure una gran claror que naixia de les seves fogueres.

També és una gran claror narrativa, aquesta de Muntaner, que continua cremant per a goig dels lectors aquest any que en fa exactament 690 que l’autor va començar a redactar la seva cèlebre Crònica, ja retirat del tot, en una alqueria valenciana.

Per a la meva adaptació, m’he servit de l’edició de l’Editorial Barcino (1951) i de la magnífica traducció anglesa de Robert D. Hughes, The Catalan Expedition to the East: from the Chronicle of Ramon Muntaner, amb una introducció de J. N. Hillgarth (Barcino-Tamesis, 2006), que m’ha aclarit, no poques vegades, referències del context i que m’ha fet llum damunt determinats passatges de l’obra.

Jordi Llavina

I. L’expedició dels catalans a Orient

I. Sobre els inicis de fra Roger

Heu de saber que l’emperador Frederic II de Sicília va tenir un falconer alemany que es deia Ricard de Flor, un home excel·lent. I, a la ciutat de Bríndisi, li va procurar una muller: una donzella que era filla d’un home honrat, i ric, de la ciutat. De manera que, entre el que li va donar l’emperador i el que va prendre de l’esposa, l’home es va fer molt ric. D’aquella dona, en va tenir dos fills: el gran es va dir Jaume de Flor, i l’altre, el petit, Roger de Flor. En el temps que Conradí va arribar al regne de Sicília, el fill gran encara no tenia quatre anys, i Roger amb prou feines en comptava un. El pare dels nens era home d’armes i va voler participar en la batalla de Conradí contra Carles d’Anjou, i hi va morir. Quan el rei Carles I va conquerir el regne, es va apropiar tot allò que hagués estat dels cortesans fidels de l’emperador o del rei Manfred, de manera que ni a aquests fadrins ni a la seva mare no els restà més que allò que la mare havia aportat en dot. De la resta, en van ser desheretats.

En aquell temps, les naus dels ordes del Temple i de l’Hospital feien cap a Bríndisi, i també hi venien a passar l’hivern aquelles altres de Pulla que volien treure del regne pelegrins i provisions. Els dos ordes esmentats tenien molta propietat, tant a Bríndisi com a Pulla, i arreu del regne. I, així, les naus que hivernaven a Bríndisi, a la primavera carregaven pelegrins, oli, vi, greix i blat, i se n’anaven cap a Acre. Bríndisi és, segurament, el lloc més idoni de tota la cristiandat per fer la travessia d’ultramar i també la terra més abundosa de béns. I, a més, és prou a tocar de Roma, i el millor port del món. I la ciutat, que envolta el port, és bella, i sembla que les cases baixin fins a mar.

Al cap d’un quant temps, quan aquest noiet, Roger, tenia, si fa no fa, vuit anys, va passar que un membre del Temple que era frare sergent i que responia al nom de fra Vassall —nadiu de Marsella, també era comanador d’una nau del Temple i un mariner consumat— va venir a passar l’hivern a Bríndisi amb la seva nau, que va deixar inclinada de costat perquè la reparessin. I, mentre reparaven la nau, aquell noiet Rogeró trescava per la nau i per l’eixàrcia, lleuger com un mico. I no s’allunyava gaire dels homes que feinejaven per allà, per tal com la casa de sa mare era a prop del lloc on tenien la nau de gairell. I aquell noble home, fra Vassall, s’encapritxà tant d’aquell vailet que se l’estimava com si fos el seu propi fill. I així fou que va preguntar a la mare de Rogeró si li confiava el noiet, que ell faria mans i mànigues perquè esdevingués un home de bé dins l’orde del Temple. La mare, convençuda de la noblesa de l’home, l’hi va lliurar encantada, i ell va acollir Roger. Eren les primeres passes del més expert dels joves mariners, que grimpava on fos i a qui res no feia por. De manera que, a l’edat de quinze anys, ja era considerat un dels millors mariners del món, tant per la seva força com per la destresa que mostrava en la navegació. És per això que fra Vassall va donar corda llarga al noiet dins la nau.

El mestre del Temple, com que el va veure valent i bo, li va imposar el mantell de frare i el féu frare sergent de l’orde. I, poc després d’això, l’orde del Temple va comprar als genovesos la nau més grossa que s’hagués construït mai a l’època. Duia per nom El Falcó, i va ser lliurada al frare sergent Roger de Flor. Durant molt de temps, va navegar en aquesta embarcació amb molta saviesa i valor, per la qual cosa, gràcies a aquesta nau, l’orde va estar tan ben proveït a Acre com no ho havia estat mai amb totes les altres naus juntes. Fra Roger era l’home més generós que es coneixia, i només el rei jove resistia la comparació amb ell. I tot el que guanyava, ho repartia entre els honrats cavallers de l’orde i entre la bona colla d’amics que sabia sempre com guanyar-se.

Això va ser en aquell temps que els cristians van perdre Acre, i ell es trobava al port de la ciutat, amb la nau, i va treure’n dones i donzelles, tot carretejant grans tresors i molta bona gent. Després va treure, igualment, gent de Mont Pelegrí, per la qual cosa aquell viatge li aportà uns guanys enormes. I, quan va fer amarrar la nau, va donar en abundància al mestre i a tots els poderosos del Temple. Fet això, uns quants envejosos el van acusar davant el mestre dient que, de resultes de la proesa d’Acre, s’havia quedat amb un gran tresor. Així, el mestre va confiscar-li tot el botí que va poder aplegar, i després el volgué capturar en persona. Però Roger s’assabentà d’aquests moviments i va abandonar la nau al port de Marsella, i, tot seguit, es va dirigir cap a Gènova. Aquí va trobar Ticino Doria i altres amics que havia fet, i els va demanar un préstec prou gran per poder-se comprar una galera anomenada L’Oliveta, que va aparellar la mar de bé.

Amb aquesta galera se’n va anar a Catània a veure el duc Robert d’Anjou, i es va oferir a ajudar-lo, en la guerra, amb la seva nau i la seva tripulació. Però el duc no el va acabar de rebre bé, ni de fets ni de paraules, i el va fer passar amb cançons durant tres dies. Al quart, Roger se li plantà al davant i li va dir:

—Senyor, veig que no us acaba de complaure que jo sigui servidor vostre, per la qual cosa prenc comiat de vós i me’n vaig a buscar un altre senyor a qui faci més gràcia.

El duc li va respondre que se n’anés amb bona fortuna. I, tot seguit, va posar rumb a Messina, on va trobar el senyor rei Frederic III. Es va presentar davant seu, i s’hi va oferir, tal com havia fet amb el duc. El senyor rei el va acollir generosament, li va agrair molt la proposta i de seguida el va fer de la seva cort, amb una assignació bona i honorable. I tant ell, Roger, com els seus, van retre homenatge al rei.

II. Com fra Roger va trobar-se amb el rei Frederic

Veient l’acolliment tan esplèndid i honrós que el senyor rei li dispensava, fra Roger es va considerar molt ben pagat. I, després d’haver-hi passat vuit dies i d’haver proveït la seva gent, s’acomiadà del rei i va fer cap a Pulla. En la travessia, va capturar una nau del rei Carles II que anava plena de provisions a Catània, on s’estava el duc. Hi va ficar tripulació de la seva galera, com també en la seva galera molts dels de la nau, i llavors va enviar la nau a Siracusa: una nau de tres cobertes, plena a vessar de blat i altres provisions. Tot seguit es va apoderar de deu barquetes de càrrega, igualment molt ben proveïdes, que el rei Carles trametia al duc. I, amb aquestes barquetes, va anar a Siracusa, on hi havia una gran escassetat de menjar, i va abastir amb la galera el castell d’Augusta. Què us diré? D’aquella captura va proveir Siracusa i el castell d’Augusta, igual que Lentini i tota la resta de llocs que reconeixien la sobirania del rei Frederic, com és ara Avola i altres llocs. I se li va acudir de vendre les provisions a preu reduït a Siracusa, i també en va enviar a Messina. Amb aquests diners pagava els soldats que hi havia als castells de Siracusa i per tota la ciutat, i també a Augusta, a Lentini i arreu. Va pagar tothom per sis mesos, uns en moneda, d’altres en espècie, i així ho va endreçar tot. I quan ho va tenir enllestit, encara li’n sobrà un guany de vuit mil unces. Llavors es dirigí a Messina, i va enviar al senyor rei mil unces en fins carlins, i encara va pagar —igualment en moneda i en espècie, i per sis mesos— els mercenaris que s’estaven amb Huguet d’Empúries, comte de Squillace, a Reggio de Calàbria, i a Calanna, i a La Motta, i al castell de Sant’Agata, i a Pentedattilo, i a Amendolea, i a Gerace.

I, tot seguit, va aparellar quatre galeres, a més de la seva, que havia pres de la drassana. I quan les va haver aparellat, va tornar a posar rumb a Pulla, i a Òtranto va prendre la nau de Berenguer Samuntada, de Barcelona, que estava ben carregada de blat del rei Carles —era una senyora nau, de tres cobertes, que el rei Carles havia enviat a Catània—, i va embarcar-hi la tripulació i l’envià a Messina. I aportà gran riquesa a la ciutat en forma d’altres naus i barques, més de trenta, que havia anat capturant i que envià plenes fins dalt de provisions. En definitiva: amb tot això, Roger va guanyar-hi molt i va ser molt gran el bé que va fer a Messina, a Reggio de Calàbria i a tota la redolada.

A continuació, va adquirir cinquanta cavalls de primera qualitat per proveir de cavalcadura escuders catalans i aragonesos de la seva companyia, i va ficar deu cavallers catalans i aragonesos al seu alberg. Ben carregat de moneda, anà cap al rei, que s’esqueia a Piazza Armerina, i li lliurà més de mil unces en moneda, i també donà diners a don Blasco d’Alagó, a Guillem Galceran i, encara més, a Berenguer d’Entença, amb qui va lligar una amistat tan estreta que en endavant es van fer germans i ho compartiren tot. Què us diré? No hi havia noble ni cavaller que no apreciés els seus regals. I, en tots els castells on feia cap, pagava als soldats sou de sis mesades. Així enfortí el poder del senyor rei i va encoratjar tant la seva gent, que féu que un home valgués per dos.

El senyor rei, que havia vist la vàlua de Roger, el va fer vicealmirall de Sicília i membre del seu consell, i a més a més li va donar els castells de Tripi i de Licata i les rendes de Malta. Conscient dels honors que el rei li feia, fra Roger va deixar amb ell la seva companyia muntada, sota el comandament de dos cavallers, Berenguer de Mont-roig i Roger de la Macina, amb prou diner per cobrir totes les despeses. Va acomiadar-se del rei i es dirigí cap a Messina, on va aparellar cinc galeres i una barca, i es va llançar a batre tota la costa de Nàpols, Roma, Pisa, Gènova, Provença, Catalunya, Espanya i nord d’Àfrica. I tot allò que trobava que fos moneda o bones provisions que pogués estibar en galeres, ell ho prenia, tant si era d’amics com d’enemics: als amics els feia a mans uns pagarés amb què es comprometia a satisfer el deute així que arribés la pau; dels enemics en prenia tot allò que trobava de profit, però sense tocar ni les barques ni les persones, que no feia mal a ningú, i així tothom en sortia ben pagat i content. En aquell viatge, hi va guanyar un bé de Déu d’or, d’argent i altres tresors... Tant, de fet, com les galeres en podien transportar. I amb aquest botí tan esplèndid se’n tornà a Sicília, on tota la seva gent —soldats de cavall o de peu— l’esperaven amb candeletes com els jueus esperaven el Messies.

Quan va ser a Trapani, va sentir dir que el duc s’havia dirigit a Messina i que la tenia assetjada per mar. Llavors va fer cap a Siracusa, i aquí va amarrar la nau. I si els soldats l’esperaven d’allò més confiats, ell s’escarrassà encara més per ajudar-los, que a tots els homes que reclutava, ja fossin de cavalleria, d’infanteria o guàrdies de castell, tant a Sicília com a Calàbria, els pagava més de sis mesos de sou. D’aquesta manera va encoratjar tant tots els soldats, que ara cada un valia més del que haurien valgut dos abans. Tot seguit féu venir la seva companyia, i també la va recompensar. Finalment, va enviar una gran provisió de moneda al rei i a tots els nobles.

III. Sobre el setge de Messina i com va ser aixecat per fra Roger

Certament, el duc Robert sabia que a Messina hi havia escassetat de menjar, i va pensar d’escanyar encara més la ciutat: només que ell i el seu exèrcit fessin cap a Catona i que la seva flota s’estigués en aigües de l’estret de Messina, de manera que ni barques ni bots no hi poguessin entrar, ni tampoc a Reggio de Calàbria, podia mantenir dos setges alhora. I d’aquesta manera podia, sobretot, escanyar Messina, perquè per terra no hi arribaria ajut de cap mena, del moment que ell havia pres Milazzo, Monforte San Giorgio, Castiglione, Francavilla, Acireale i Catània. Per tant, va reforçar les fronteres, tot deixant tropes a Catània, Paternò, Adernò, Cesarò i altres llocs, i va anar cap a Messina amb tota la seva flota —més d’un centenar de galeres— i va desembarcar a Roccamadore. Tot seguit, van fer cap a Borgo, allà on fan mercat, i l’assolà i hi va calar foc. En acabat, se’n va anar a la drassana, on va incendiar dues galeres, mentre que les altres les hi van poder defensar. Què us diré? Que cada dia lliurava una gran batalla, i us ho puc dir ben de veres, perquè vaig ser present en el setge del primer dia a l’últim, i tenia sota el meu comandament l’àrea que s’estenia des de la torre de Santa Clara fins al palau reial. I us puc assegurar que, en aquest últim, s’hi combatia més que en cap altre indret de la ciutat. Què us diré? Que ens donaven molta guerra, tant per mar com per terra!

El senyor rei de Sicília va ordenar a don Blasco i al comte Galceran que s’embarquessin i, amb set-cents homes de cavall, l’escut al coll, i dos mil almogàvers, els va enviar a socórrer Messina. I aquests homes eren fets d’una tal pasta que no pensaven entrar a la ciutat fins que no haguessin lluitat primer contra el duc, i de debò que no tenien res més al cap, que tots arribaven amb la mateixa intenció. Quan van ser a Tripi, ens van poder comunicar que l’endemà, a punta de dia, serien davant Messina, i que nosaltres podíem atacar una part de les forces del duc per una banda i que ells atacarien per l’altra.

Així, plens d’optimisme, a trenc d’alba ens vam posar ja en dansa per a l’atac. Però a la nit el duc en va sentir tocar campanes, i quan es va fer de dia van passar tots a Calàbria, i no n’hi va quedar ni un: només algunes tendes que no es van poder endur perquè el dia els havia sorprès. O sigui que, quan va despuntar el dia, don Blasco i el comte, amb tots els seus homes disposats per a la batalla, eren a la muntanya damunt el castell Matagrifone. Tots els homes de la ciutat estaven a punt per sortir, però, quan s’hi van fixar bé, no hi van trobar ningú, perquè tots els assetjants havien marxat cap a Calàbria i s’havien instal·lat a Catona, a l’altra banda de l’estret.

D’aquesta manera, doncs, don Blasco i el comte Galceran van entrar a Messina amb les seves tropes, i tothom va quedar molt descontent de no arribar a combatre. Per aquesta raó, Eixiverre de Josa, que portava la bandera del comte Galceran, va enviar a Catona un joglar amb unes cobles per notificar-los que tenien les tropes preparades, i que, si volien tornar a Messina, ho podien fer sans i estalvis, i que, tot seguit, els combatrien. Però no van voler fer res d’això, car no hi havia al món ningú que temessin tant com aquests dos nobles. I no anaven pas desencaminats, perquè eren uns cavallers consumats, de gran vàlua, i havien vençut en moltes batalles.

Va durar tant, el setge, que Messina va estar a punt de ser abandonada per la fam. I, tot i això, el rei Frederic hi va entrar dues vegades, i en cada una va introduir a la ciutat més de deu mil mules carregades de blat i farina, i molt de bestiar. Però tot era ben poc: el blat que arriba per terra equival a no res, perquè la cavalleria i els homes que l’acompanyen se n’han menjat molt, al final, quan se’n tornen. Per això la ciutat es trobava en un destret.

Fra Roger, que va tenir notícia de tot això, disposava de sis galeres a Siracusa, i en comprà quatre més a genovesos que hi havia entre Palerm i Trapani. Per tant, tot plegat feia deu galeres. A Sciacca va carregar-les de blat, i se’n va anar cap a Siracusa, on esperà tempesta que dugués vents de xaloc o de migjorn. I, quan va arribar, la tempesta va ser tan colossal que tota la mar es va tenyir d’un color de sang. Ningú que no fos un mariner tan bo com fra Roger no hauria gosat pensar de fer-se a la mar. Però ell, havent reposat després d’un dia intens, va salpar des de Siracusa i, a l’alba, va arribar a l’estret de Messina. I aquest estret és una cosa increïble, que cap vaixell no hi dura gens quan hi ha tempestat de xaloc o de migjorn, perquè els corrents són tan forts i la mar és tan alta que res no ho pot aguantar.

Però ell es va preparar per entrar a Messina en la primera de les seves galeres, que duia les veles plegades. I quan els homes de les galeres del duc el van veure, van començar a xiular i van tractar de llevar àncores, però no ho van poder fer. I, així, les deu galeres de fra Roger van entrar a Messina sanes i estàlvies, bé que no hi havia ningú que no estigués moll de cap a peus. I tan bon punt va posar els peus a Messina, va fer anunciar la venda de blat a trenta monedes sicilianes per mesura, tot i que a ell n’hi havia costat més de quaranta i el podria haver venut a deu unces la mesura, si hagués volgut. D’aquesta manera, es va tornar a abastir la ciutat de Messina, i l’endemà el duc va aixecar el setge i va girar cua cap a Catània.

I amb tot això podeu entendre clarament si als senyors d’aquest món els convé gaire de menysprear ningú. Perquè fixeu-vos en aquest noble, quin servei tan profitós que va fer al senyor rei Frederic de Sicília, que l’havia acollit tan bé amb la seva cortesia, i quin perjudici més gran que va fer, en canvi, al duc Robert, pel pèssim acolliment que li havia dispensat!

IV. Sobre la fi de la guerra i com signaren la pau el rei Frederic III de Sicília, el comte Carles I de Valois i el rei Carles II de Nàpols

Quan Messina va quedar lliure del setge, tot Sicília i tot Calàbria exultaven d’alegria, igual que el senyor rei Frederic i tots els seus barons. Però el rei Carles i el papa no les tenien totes, i els feia molta por que el duc Robert i els seus s’hi perdessin. Per això van tenir la pensada d’enviar missatges urgents al comte Carles de Valois per apressar-lo a fer cap a Nàpols, i el comte hi va acudir amb ben bé quatre mil cavallers pagats pel papa. Quan va arribar a Nàpols, s’embarcà en les galeres que el duc li havia enviat i en d’altres que ja es trobaven a Nàpols i que el rei Carles havia fet aparellar. I llavors va desembarcar a Termini Imerese amb barques i bucs de càrrega. Procedents de Catània, el duc i tots els seus homes també van fer cap a Termini, i aquí van fer festa grossa. Com una bona manera de començar, hi va haver una lluita entre llatins, provençals i francesos, i va ser tan cruenta que, en total, hi van morir tres mil persones.

I van partir de Termini amb la intenció d’anar a assetjar la ciutat de Sciacca, que és a la costa que mira a l’Àfrica i, de ben segur, la ciutat més vulnerable i menys fortificada de Sicília. Aquí es van estar molt de temps, disparant amb els seus trabuquets. I us puc ben assegurar que al senyor rei d’Aragó li hauria sabut molt de greu no conquerir aquesta ciutat, de grat o per força, un mes després d’haver-hi posat setge. En canvi, ells no hi pogueren fer res, sinó que, en aquell punt on el setge es feia més estret tant per mar com per terra, un cavaller de Peralada, anomenat Simó de Vallgornera, hi va entrar de nit, per mar, amb dos-cents homes ben bons a cavall, entre catalans i aragonesos, i molts altres sense cavall. Un cop dins la ciutat, ben poca por tenien dels seus assetjadors, a qui, en canvi, infligien un gran dany. Què us diré? Tant va durar el setge que el senyor Carles i el duc hi van perdre tants cavallers com tenien, per malaltia, i un nombre molt alt de soldats, de manera que, tot comptat i debatut, amb prou feines en van quedar cinc-cents.

El senyor rei Frederic s’estava, amb les seves forces, a una llegua de distància, en un lloc anomenat Caltabellotta. Amb ell hi havia el comte Galceran amb les seves tropes, i Huguet d’Empúries, comte de Squillace, i Blasco d’Alagó, Berenguer d’Entença, Guillem Ramon de Montcada i el germà del rei, Sanxo d’Aragó, i fra Roger, i Mateu de Termini i Corrado Lancia, com també molts altres nobles i cavallers que cada dia exigien al senyor rei:

—Senyor, anem a Sciacca, i capturem el comte Carles i el duc Robert, perquè ho podem fer sense perill.

Però el senyor rei els responia:

—Barons, que no sabeu que el rei de França és cosí germà nostre, i el comte Carles també? Doncs, com podeu aconsellar-me que el vagi a capturar, bé que no dubto que sigui una cosa que està al nostre abast? Vulgui Déu que no hàgim de fer tan gran deshonor a la casa de França ni a ell mateix, cosí germà nostre, que, si avui està en contra nostra, demà ens farà costat.

I a fe que d’aquí no el treien.

Què us diré? Això arribà a oïda de Carles de Valois i, quan ho va saber, rumià i va dir:

—Ai, Senyor! Quina sang més dolça, aquesta de la casa d’Aragó! Que, si la memòria no em falla, mon germà el rei Felip i jo mateix hauríem mort a Catalunya si el rei Pere, oncle nostre, ho hagués volgut. I, considerant el que li fèiem, tenia prou raons per desitjar veure’ns morts. I, així mateix, em sembla que el rei Frederic, el seu fill, mostra amb mi un tarannà semblant, perquè ens hauria pogut fer captius o morts i, en canvi, pel seu bon cor i noblesa de caràcter, no ho hauria consentit. Per això, he estat ben desagraït de lluitar contra ell. I encara més: tanta és la seva bondat i tanta la maldat nostra que ara no penso pas anar-me’n de Sicília sense haver fet abans la pau amb ell en nom de la Santa Església i del rei Carles.

I és ben cert que tot això estava al seu abast, perquè arreu tenia potestat per fer el que cregués convenient, avalat pel papa i en nom de la Santa Església, i avalat igualment pel rei Carles.

Per aquesta raó, va enviar immediatament missatgers a Caltabellotta per sol·licitar una entrevista amb el rei que tingués lloc entre Caltabellotta i Sciacca. I els va ser concedida. El dia fixat per a l’entrevista, tots dos van acudir a la trobada, i es van besar i abraçar. Van passar tot aquell dia sols, conversant, i després, a la nit, cada un va tornar al seu estatge, tot deixant les tendes parades per a l’endemà.

L’endemà al matí van tornar a trobar-se. Què us diré? Ben sols, tots dos van tractar els termes de la pau, i més tard hi van incloure el duc i tots aquells altres que s’hi volgueren involucrar. La pau es va fer d’aquesta manera. D’una banda, el rei Carles deixava l’illa de Sicília al rei Frederic i li donava per esposa la seva filla, la senyora Elionor, que era i encara és una de les persones més sàvies que hi ha en el món, com també ho és la seva germana, la senyora Blanca, reina d’Aragó. De l’altra, el senyor rei de Sicília abandonava tot el que tenia a Calàbria i arreu del regne. I així ho van firmar totes dues parts. L’interdicte sobre Sicília quedava així sense vigència, i arreu del regne hi va haver una gran alegria. El setge sobre Sciacca va ser aixecat sense demora: Carles de Valois i les seves tropes van viatjar per terra fins a Messina, i arreu van ser molt ben acollits. El duc Robert va abandonar Catània i la resta de llocs que tenia a Sicília, i també va anar a Messina, igual que el rei Frederic. El rei féu un gran honor al senyor Carles, i va fer venir de Cefalù el príncep de Tàrent, Felip, fill del rei Carles, i l’hi va lliurar, i amb això hi va haver festa grossa. I el senyor Carles i tota la resta van acomiadar-se del senyor rei, i se’n van anar per Calàbria, que el senyor rei els havia lliurat.

Poc temps després, el rei Carles va enviar, amb tots els honors, la senyora infanta a Messina, on el rei Frederic la va rebre amb gran solemnitat. I aquí mateix, a Messina, a l’església de Nostra Senyora Santa Maria la Nova, el senyor rei s’hi va casar. I aquell dia un arquebisbe que venia de part del Sant Pare va aixecar l’interdicte arreu de la terra, i a tothom se li van perdonar els pecats que haguessin comès durant la guerra. Aquell mateix dia la senyora reina va rebre la corona i es va celebrar el banquet més esplèndid que hi hagi hagut mai a Messina.

V. Com fra Roger va fer els preparatius per viatjar cap a Constantinoble

Mentre se celebrava una festa tan esplèndida, per més que tothom estigués tan content, fra Roger estava d’allò més capficat. I és que semblava arrauxat, però era l’home més previsor del món. I rumiava això: «Has perdut aquest senyor, i els catalans i els aragonesos que l’han servit, tres quarts del mateix. Ell ja no els podrà donar res, i per això li faran passar grans penes. Perquè ells són com tots els homes, que no poden viure sense menjar, i, així que no rebin res del rei, començaran a saquejar, per causa de la seva necessitat, i acabaran destruint tota la terra i moriran a grapats, com conills. Cal, doncs, que treguis les tropes del servei d’aquest senyor, que t’ha fet tant d’honor de poder-lo servir, i això en honor seu i en benefici d’ells.» I encara va pensar, d’ell mateix, que no li convenia estar-se gaire més a Sicília, perquè, com que el senyor rei havia firmat la pau amb l’Església, el mestre de l’orde del Temple, el rei Carles i el duc Robert, que li professaven un gran odi, demanarien al papa que els el lliuressin. En aquest cas, el rei hauria de fer una de dues: obeir el papa i lliurar-los-el, o tornar a la guerra. Per aquestes raons, no permetria que el rei hagués d’afrontar aquest deshonor per causa d’ell.

I quan va haver resolt, tan ponderadament, tot això, se’n va anar a veure el senyor rei, es va apartar amb ell en una habitació i li va explicar tot el que havia rumiat. Quan li ho va haver dit tot, va fer:

—Senyor, he pensat que, si ho voleu i m’ajudeu, jo us trauré a vós, a tots els que us han servit i a mi mateix, d’una situació compromesa.

El senyor rei li va respondre que n’estava encantat i que li n’estava molt agraït, però li pregava que ho fes de manera que ell no en sortís malparat i que fos en benefici de tots aquells que l’havien servit. I encara va afegir-hi que estava preparat per donar-li l’ajut que requerís.

—Doncs, senyor —va respondre fra Roger—, amb el vostre permís, enviaré dos cavallers amb una galera ben equipada a l’emperador de Constantinoble, i li faré saber que estic disposat a anar amb ell amb tanta companyia a peu i a cavall com vulgui, tant de catalans com d’aragonesos, perquè ens doni sostre i sou. Sé que ell en té necessitat, d’aquest ajut, perquè els turcs li han pres més terra de la que es pot caminar en trenta dies. I de ben poca gent es refiaria tant com dels catalans i els aragonesos, i, encara més, dels que han fet aquesta guerra contra el rei Carles.

I el senyor li va respondre:

—Fra Roger, en tot això vós hi teniu més experiència que no pas jo, però em sembla que teniu raó en tot el que dieu. Per tant, poseu fil a l’agulla tal com cregueu convenient, que, respecte a la manera de dur-ho a terme, jo no hi tinc res a dir.

Dit això, fra Roger va besar la mà al senyor rei i se’n tornà cap al seu allotjament, on va passar tot lo dia disposant aquests afers. I, mentrestant, el senyor rei i els altres es dedicaven a la festa, a l’esbarjo i al lleure.