Kitabı oku: «El carrer de les Camèlies»

I

Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.

Però el més gros va ser que aquella nit va florir el cactus sense terra. Al jardí del darrera hi havia una paret escrostada amb l’arrebossat que saltava i, abans de saltar, feia panxes perquè per sota les paneroles treballaven a fer-se caus, i al peu d’aquella paret, coberta de rosers, els millors amb roses blanques, hi havia un cactus gegant. Un hivern de neu la terra es va gelar i el cactus es va morir de mig en avall i el tros que va quedar de mig en amunt va viure perquè d’amagat havia anat fent arrel en una esquerda d’aquella paret de rosers i paneroles, i aquella arrel s’alimentava de maó i de morter vell i donava vida al cactus que sortia amunt, més amunt de la paret, a tafanejar el jardí del costat. I allà dalt de tot, a la nit del dia que m’havien trobat, hi va sortir una flor rovellada de fulla a la banda de fora i blanca de llet passades les primeres fulles, amb una bogeria de cabellera despentinada a dins de tot. La van veure perquè era nit de lluna i tenien les finestres del menjador obertes —n’hi havia tres, i totes donaven al jardí de darrera que estava enfonsat i s’hi havia de baixar per una escala de pocs graons que arrencava de la cuina. La lluna i la llum del menjador queien damunt de la flor, i el senyor, que estava sopant, diu que tot d’una va dir, ¿què és allò que es veu? I amb la forquilla va assenyalar enfora i la senyora es va acostar a la finestra i va dir que era una flor, que no entenia que no s’haguessin adonat de la poncella. La primera. I jo dormia. Van agafar una espelma, van baixar tots dos al jardí, es van enfilar en una escala que van apuntalar a la paret i es veu que quan van ser a la vora de la flor van quedar com enaiguats de tan bonica que la van veure. Mentre anaven a dormir, el senyor, que es deia Jaume, va dir que potser era per la bona obra d’haver-se’m quedat que Déu donava senyal de vida fent florir el cactus que vivia de paret i de morter. I el més bonic és que aquella flor de dia dormia i només en sortia una vegada a l’any, sempre el dia que m’havien trobat, i cada any els veïns venien a veure-la i havien de córrer perquè no durava.

Abans de sopar i d’adonar-se de la flor, van passar el dia parlant de mi i ensenyant-me als veïns que tots venien a veure’m. Els uns deien que això de criatures abandonades no era gens estrany tot i que mai no n’havien vistes, però havien sentit a dir que les deixaven damunt d’un graó d’església, mai al peu d’un reixat. D’altres deien que les deixaven al torn: que la monja que les prenia no veia la mare que les deixava, i es van esgarrifar perquè el vigilant els va dir que si s’havia adonat de mi era perquè un gos negre m’estava olorant. Em van despullar ben despullada i van mirar que no tingués cap senyal de dents enlloc, i em van mirar i remirar perquè allà on m’havien deixat hi havia quedat una taca fosca. Una veïna, la senyora Rius, els va dir que devia ser una taca de sang, que potser la meva mare, quan m’havia deixat, es dessagnava, i la senyora de la casa, que es deia Magdalena, diu que deia que no podia ser, perquè si s’hagués dessagnat haurien trobat taques de sang carrer amunt o carrer avall i aquella taca era una i sola. Deien que el més estrany de tot era que quan em van agafar a coll vaig riure i que una criatura riallera no podia ser que tingués els pares dolents, que més aviat jo era un cas d’amor o de misèria, pecat de joventut, i una veïna que al cap de poc temps va morir em va agafar un peu, m’hi va fer un petó, i va dir: pobreta.

Aleshores es van posar a rumiar els mesos que jo devia tenir. El marit d’una veïna els va dir que no se’m podien quedar, que m’havien de declarar a la policia. El van fer callar dient-li que això ja vindria després, que el primer de tot era saber el temps que jo tenia. Uns deien que potser quatre mesos, altres que només dos; un va dir que li semblava que en tenia cinc, i a l’últim van quedar que potser tres mesos i em van treure el paper que duia clavat al pit amb una agulla imperdible. Era un tros de paper estripat de qualsevol manera i al damunt hi havia un nom escrit amb llapis, Cecília Ce. Deien que la lletra es veia que era escrita per una persona que no en sabia gaire, però el senyor, que es fixava en tot, els va fer adonar que Cecília estava més ben escrit que no pas Ce. I això volia dir que la persona que havia escrit el meu nom no l’havia pogut acabar d’escriure perquè es veu que quan escrivia Ce la mà li tremolava, que ho havia escrit plorant. I, per respecte, en el registre em van posar tal com anava escrit: Cecília Ce.

II

De vegades, en havent sopat, la senyora Rius venia i si ja m’havien dut al llit entrava de puntetes i em senyava del front fins als peus perquè la creu em protegís. Jo la sentia gairebé sempre, però feia l’adormit, i si algun vespre es distreia i no venia em fugia la son esperant-la. Les altres em feien una mica de por. A les tardes, asseguda al primer graó de l’escala de baixar al jardí, si feia bon temps, o darrera de la porta de la cuina, si feia fred, escoltava què deien. Les veus sortien per la finestra o se sentien lluny darrera del gruix de la fusta. Sovint parlaven dels meus pares. Un dia deien que la meva mare devia ser una artista de les que canten cançons, quatre passos endavant quatre passos endarrera, i van amb tants d’homes com volen i es troben amb una criatura sense saber qui els l’ha feta. Un altre dia deien que devia ser una marquesa que m’havia anat a tenir lluny, a la frontera, i havia dit que anava a prendre les aigües, m’havia donat a criar a una persona necessitada, havia mort, i la persona que em criava, sense diners, s’havia desfet de mi de la manera que havia pogut. Un dia la senyora Magdalena els va dir que pels volts del mes d’abril de l’any que m’havien trobat, una dona vestida de negre, amb un passador que li brillava en els cabells, s’havia aturat unes quantes vegades a mirar el jardí, sempre a la tarda, i que ella no n’havia fet cas, però recordant-ho ho trobava estrany. I va dir que aquella dona duia una criatura de bolquers a coll, que devia ser jo, i que segurament buscava amb temps un graó on deixar-me i que havia triat el d’ells perquè encara que no fos el graó d’una gran entrada era el graó d’una gent que estava bé i amb més cor que no pas els propietaris d’una gran casa —es veia per les flors, tantes i tan ben cuidades. La senyora Rius sempre deia el mateix: que havien fet mal fet d’inscriure’m amb el nom que duia el paper, perquè algun dia els meus pares, si eren vius, em vindrien a buscar i se m’endurien. Li deien que no, que ningú no vol criatures després d’haver-les deixades, perquè encara que estiguin criades ja se sap que donen més penes que alegries. I que ni de grans no paguen el malestar que han arribat a donar. I un dia la senyora Rius va venir amb dos llençols vells i va dir que podrien servir per mi. I sempre més em van fer aprofitar els llençols vells.

Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no m’agradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de l’auró i mirava el sol damunt de les roses. Tot d’una sentia el senyor Jaume que deia: me’n vaig a la torratxa. Així que ell havia sortit es posaven a parlar del meu pare. El senyor Jaume sempre deia que devia ser músic i que per això m’havia posat Cecília. Elles deien que devia ser un home molt dolent i que jo tenia orelles de criminal amb la medalleta enganxada a la galta i que el que m’havia posat el nom devia haver estat la meva mare, i que me l’ha-via posat d’esma i que li havia sortit del cor un nom trist. Jo pensava en les hèlices que queien giravoltant i quedaven planes a terra com jo. I em van començar a fer nosa les orelles. Me les tocava. Deien que el meu pare devia ser d’aquells homes que volen matar la reina, dels que posen bombes quan ella passa amb tren, i que roben, dels que només viuen per cremar-ho tot. Que la meva mare m’havia deixat perquè ell estava a la presó. I totes el veien fent hores i hores de camí per carreteres amb un pam de pols, amb un guàrdia civil a cada costat i amb les mans emmanillades. De tan perillós. Deien que potser era jove, i quan es cansaven de dir que era una mala persona, deien que potser era un vell ric i de compromís, carregat de vicis i de diners.

Algunes tardes hi havia una senyora petita i vella, amb les galtes de seda arrugadeta i amb uns ulls blaus de porcellana, sempre espantada, que només venia de tant en tant perquè vivia lluny. Segons ella el meu pare devia ser un pobre estudiant i la meva mare una pobra noia posada a servir a catorze anys. De vegades li feien ensenyar la cicatriu que duia tapada amb colls alts de tul aguantats amb barnilles. Havia estat bonica i el seu amant la feia menjar descalça i a l’hora de les postres li feia posar els peus damunt de la taula i els hi omplia de petons. Havia acabat clavant-li un punyal al coll i ella havia tingut força per arrossegar-se fins al balcó i cridar auxili, deixant un riu de sang. Un dia, la senyora Rius li va preguntar si el seu amant tenia la medalleta de l’orella enganxada a la galta i va dir que sí, i jo, asseguda amb elles, mirava els colzes de la senyora Magdalena que em feien fàstic perquè els tenia vermellosos, i va ser mentre me’ls hi estava mirant que la senyora Rius em va picar la mà i em va dir que no em toqués més les orelles. I recordo encara el dia que el color morat va entrar a la meva vida, una tarda d’estiu amb totes les persianes abaixades i amb la claror que només es veia per les escletxes. Va venir una senyora alta amb un vestit de color de violeta i un vel amb una piga de vellut a sota de l’ull, i violetes al pit i sabates de color de violeta, i tot passant-se la mà per les violetes del pit va dir que el meu pare devia ser un home com se’n veuen pocs perquè jo tenia una cara de nimfa i de santa, que la feina que tindria amb els homes quan seria gran faria por.

El senyor Jaume i la senyora Magdalena volien que els digués padrins i no els ho vaig dir mai. Tenien dues cosines que eren germanes bessones i encara que fossin una mica més enllà dels trenta anys eren conquistadores i presumides i tenien els colzes bonics. L’una es deia Maria-Cinta i l’altra es deia Raquel. La que es deia Maria-Cinta tenia un amic molt ric i cotxe, un cotxe negre, de color d’avellana per dintre i quan hi havia el cotxe parat davant de casa, els veïns, d’amagat, miraven el xofer que es passejava amunt i avall esperant-la. Anava sempre al Liceu. La que es deia Raquel tenia un amic més pobre. Costava molt de saber quina era l’una i quina era l’altra però a l’últim les vaig saber destriar perquè una vestia cridaner i l’altra no tant. I per les joies. La Maria-Cinta només duia brillants. La Raquel, un collaret de perles petites amb una perla més grossa que penjava al mig. La Maria-Cinta de vegades m’agafava la cara i deia que m’assemblava a algú que ella coneixia, però que no podia saber qui... Un dia em va agafar una mà i me la va mirar per sobre i va dir que abans no s’hi havia fixat però que no havia vist mai una mà de criatura com la meva, tan bonica; que era la mà d’una criatura que tenia el pare pianista. I jo em vaig posar a plorar.

III

Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’estrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.

El jardí era ple de sol i les plantes tenien les fulles pansides. Quan vaig passar per davant de l’estanc, l’estanquera va sortir a regar el carrer i em va preguntar on anava. Vaig arrencar a córrer sense contestar-li i no sabia si el cor em saltava perquè m’havia vist o perquè era la primera vegada que sortia sola. Anava carrer avall per la banda del sol i la meva ombra em seguia mig enfilada per la paret. Al cap de molta estona de caminar, com que els costats del front em feien el rellotge, em vaig aturar davant d’un jardí amb hortènsies florides. A l’entrada de la casa, al costat de tres graons de marbre ratllats de vetes fosques, hi havia un pal amb una barra travessera i, damunt de la barra, un ocell blanc amb la cresta de color de rosa, el bec torçat endintre, cap al coll, i una pota lligada amb una cadena de llautó. Estava quiet i semblava que em mirés. Em vaig quedar com encantada. Tot d’una es va tirar endavant, va fer un crit, i les plomes de la cresta se li van estarrufar. Em va treure de l’encantament una veu de nena que preguntava com se’n deia d’aquell ocell; era una nena rossa, amb tirabuixons, i donava la mà a un senyor. De seguida vaig pensar que era el seu pare. S’havien aturat a mirar l’ocell que a poc a poc se’ns va anar girant d’esquena. El senyor havia quedat al mig, entre la nena i jo; era alt i prim, feia una olor forta de mimosa, i duia al puny de la camisa una pedra blava i fosca que de tant en tant brillava molt. Li vaig agafar una mà sense mirar-lo i vaig haver de tancar els ulls perquè semblava que totes les coses es moguessin. Quan els vaig tornar a obrir vaig veure que la nena dels tirabuixons se m’havia acostat i em mirava. Sense dir res va donar un cop molt fort amb el cantell de la mà entre la meva mà i la del seu pare i el va estirar per endur-se’l. Se’n van anar carrer avall i jo no entenia per què aquell senyor, en comptes d’anar-se’n amb la nena, no la deixava a mirar l’ocell i no se m’enduia a mi. Els vaig seguir un tros. De tant en tant la nena feia un salt i els tirabuixons li voleiaven i quan feia el salt el seu pare l’estirava pel braç i la feia anar més enlaire. Em vaig cansar de seguir-los i es van anar fent petits. La nena dels tirabuixons duia una faldilla amb plecs i tenia les cames primes.

Em va costar una mica de trobar a casa. Així que vaig arribar-hi vaig córrer a mirar-me els cabells. A la sala, damunt d’una tauleta ran de la finestra, hi havia un mirall en forma de cor. El marc era de flors de vidre rosa amb fulles de vidre verd. Vaig alçar una punta de la cortina i la vaig posar damunt del respatller d’una butaca perquè entrés més claror. Tenia els cabells lluents de color de castanya. Vaig fer un salt perquè m’anessin amunt però la cara em va fugir del mirall i no els vaig poder veure. Els vaig sentir caure contra el meu coll, estirats i tristos. Tristos com jo. Perquè jo tenia tristeses. Vaig posar la cortina bé, em vaig asseure a la butaca i m’hi vaig estar molta estona mirant-me les mans.

Cap al tard, vaig pujar a la torratxa. No hi havia pujat mai i recordo que aquell dia va ser el primer perquè encara em durava la por que l’estanquera hagués dit que m’havia vist fugir de casa. M’hi va acompanyar el senyor Jaume. Vam començar a pujar l’escala d’anar al terrat i abans d’arribar a dalt de tot em va dir que me li agafés als pantalons per no caure. L’acabament de l’escala era fosc i em va explicar que feia anys que hi volia fer posar una bombeta. Va treure una barra de ferro, va aixecar una balda, va baixar un graó per poder obrir la porta, que s’obria cap endins, i vam sortir al terrat.

A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava a dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. El senyor Jaume me les va fer mirar d’una a una i després em va dir que jo no aniria al col·legi, que ell m’ensenyaria tot el que una nena ha de saber, i més. Es va asseure en una butaca groga que havia arrossegat fins davant mateix de la mà tallada i amb una canya americana que abans de pujar havia arrencat d’un tou que n’hi havia en el jardí del darrera, va assenyalar la muntanya de dintre de la mà i em va preguntar si sabia com se’n deia. M’ho va preguntar tres vegades i a la tercera m’ho va dir, i m’ho va repetir també tres vegades perquè d’aquella manera, em va explicar, els noms que havia d’aprendre se’m quedarien gravats en el cervell. Em va dir que a les tardes, assegut a la butaca, mentre elles enraonaven a baix, ell mirava el cel. I que anava girant la butaca i li feia donar tota la volta per poder-lo mirar una estona per cada finestra. La de ponent la darrera.

IV

Com la bufanda blava que el senyor Jaume es posava al coll al primer fred i no es treia fins que venia la calor, jo duia una bufanda de febre, ampla i flonja, que m’ofegava. El metge em posava un mànec de cullera damunt de la llengua i em feia ensenyar la campaneta. Els remeis em marejaven i em cremaven, i quan m’endormiscava entrava la senyora Magdalena i em feia til·la perquè sués. Tot era calent i tot tenia mal gust i les veus d’ells venien cansades d’haver travessat cortines i cortines de roba mullada. Els veia les cares esborrades com la del meu pare aquell dia que la vaig veure entre les estrelles. De vegades només els veia els ulls, de vegades només la boca. Quan es feia fosc la febre pujava i tota jo era un foc i la bufanda m’escanyava i me la volia treure i feia moure les mans i no trobava res: com si em barallés amb fum. Així que em vaig llevar va ser com si m’haguessin canviat les cames: no em duien per caminar i córrer i fer soroll: semblaven de filferro amanyogat i s’estiraven i arronsaven amb tota jo gronxada i marejada al capdamunt.

Tot per culpa d’haver-me escapat de casa per anar al Liceu. La senyora Magdalena m’havia posat una butaca ran de finestra i un coixí a l’esquena amb una coixinera de puntes i llaços. Asseguda hores i hores veia l’acabament del cactus tot de color de cendra, apunyalat de punxes grogues de dins cap enfora. La senyora Magdalena em posava el dinar damunt d’una tauleta i, sense mirar-me, i de vegades mirant-me com si se’m volgués aprendre de memòria, em deia que havia tingut sort de caure en tan bones mans, que segons on hagués anat a parar m’haurien fet pagar l’haver-me escapat de casa amb blaus per tot el cos, de tanta pallissa. Però als veïns no els parlava del Liceu, els deia que estava malalta perquè el seu marit em feia estudiar massa, amb estudis difícils per la meva edat, però que pitjor seria si em fessin anar a les monges perquè les nenes de seguida s’adonarien que qui sap d’on venia. I farien amb mi com els gossos que tenen gossets i no volen criar un gat encara que els el posin a sota del ventre de sorpresa, i hauria hagut de deixar d’anar al col·legi de tants martiris que m’haurien fet.

I jo estava malalta perquè l’haver-me escapat m’havia fet patir molt. Morta de por de fer una cosa que no havia de fer, però boja per fer-la; i l’angúnia, a l’hora de tornar, de no saber trobar a casa. D’ençà de la tarda que havia sortit a buscar el meu pare, i mai no vaig saber si se n’havien adonat, tancaven el reixat amb clau. Deien que corrien lladres pel barri, que s’havia de viure tancat i barrat. Jo mirava aquells ferros que no em deixaven sortir, i un dia vaig pensar que saltaria la paret i fugiria carrer avall. Passava estones arrencant les punxes de la buganvília i dels rosers que cobrien tot un costat de la reixa perquè quan m’enfilés per saltar no m’esgarrinxés massa. La reixa acabava amb unes pues molt primes però jo em vaig enfilar només a la paret baixa, damunt del fris de rotllanes. Quan vaig haver respirat una mica em vaig agafar a la branca de l’olivera dels veïns i fent molta força em vaig tirar amunt i em vaig asseure a la paret del costat, que era bastant gruixuda. A poc a poc, agafant-me bé, em vaig posar de ventre en el cantell i em vaig deixar relliscar amb les mans ben agafades. Quan vaig ser de peus a terra tenia els genolls pelats i els braços em tremolaven. Patia molt. Ja lluny de casa vaig preguntar a una vella que seia al carrer fent mitja com s’anava al Liceu, i la vella em va dir que tirés sempre avall. Vaig arribar a un passeig ample amb arbres a banda i banda. Em va semblar que m’havia perdut i em vaig aturar. De seguida vaig sentir una olor que baixava de les branques. Fresca. I quan hi pensava aquella olor fresca se’m barrejava amb l’olor calenta de les meves tasses de malalta. S’havia fet fosc i tot era ple de llums i de soroll. Vaig tornar a caminar molta estona. Els dies que havia tingut més febre, amb una mena d’ulls que se m’havien fet per dintre veia el pit blau i les plomes grises dels que guardaven l’entrada, i el bec dels ocells d’or que feien de llum, i el vermell dels velluts, i aquell home geperut i vell entre senyors mudats i amb mitges, que cantava i cantava sense parar. I els ocells d’or, les plomes, les pitreres blaves i els velluts vermells es barrejaven amb la febre i es desfeien com les coses que veiem una mica abans d’adormir-nos, fins que, a poc a poc, entre boires que s’aprimaven, s’anava acostant, com si fos de foc i d’aigua, una creu de brillants.

Jo només havia volgut anar a veure els músics com entraven perquè volia saber com eren, però la gent se m’havia endut: senyores amb tuls i amb vestits de seda, senyors amb una flor blanca al trau i una cinta lluent a cada costat dels pantalons. Un noi que obria cotxes, després de mirar-me una estona, m’havia preguntat què feia. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells untats damunt del front. Li vaig explicar que volia veure els músics, i ell em va dir que no els veuria, que ja havien entrat per una altra porta. I reia com si tingués molta alegria, i quan la febre se’m menjava veia aquell ble de cabells i les dues tires de dents blanques. La gent ens va separar i em va anar empenyent cap a dins. Mentre m’escaldava la llengua amb les tasses de til·la veia sabates de brillants i pells amb el pèl molt llarg com si les bèsties més boniques haguessin anat a sentir cantar, i aquell vestit estret amb serrells de granets rosa de dalt a baix que feien sorollet; havia estirat el braç per tocar-los i m’havien fugit dels dits. I tot el que havia vist em feia mal. Deien que estava molt malalta i que si em costava de respirar era perquè el fred se m’havia ficat a dins. Devia haver estat quan em vaig aturar a sota de la vela de color de taronja d’aquell cafè tan gran. M’hi vaig quedar a mirar la gent perquè no sabia per on tirar. M’havien tret del Liceu agafada pel clatell com un gat, i no m’haurien vist si m’hagués quedat asseguda, però em vaig aixecar i vaig anar passadís avall per veure els músics que tocaven enfonsats. I mentre em treien, un dels que anaven amb la pitrera blava i les plomes al cap es va posar a riure com si li fes molta gràcia.

A la terrassa d’aquell cafè hi havia senyores que s’assemblaven a la Maria-Cinta: de negre, escotades, amb una cama damunt de l’altra i amb aquella punta de tul blanca i arrissada que els sortia per la vora de la faldilla. Algunes, allà on se’ls feia la canaleta entre pit i pit, duien penjada amb una cadena curta una creueta o una pedra bonica. Va ser la Maria-Cinta la que es va adonar de mi i després sempre deia que quan m’havia vist havia pensat que els ulls li feien pampallugues. Es va aixecar com si l’haguessin punxada i va venir cap a mi i quan em va preguntar què feia no li vaig poder contestar perquè mirava aquella creu de brillants que no li havia vist mai. I la Maria-Cinta i el seu amic, que era alt i tenia cabells grisos en els polsos, em van dur a casa amb aquell cotxe que feia badar els veïns, quan ja em pensava que aniria cap al mar i cauria a dins perquè un home m’havia dit que si tirava massa avall cauria al mar. Que el mar vol nenes. I el senyor de la Maria-Cinta feia olor de fum de fumar i olor d’olor, i em va fer asseure a la falda, i mentre el cotxe corria i la llum dels fanals entrava i passava li vaig ficar una mà entre l’americana i l’armilla, ben amunt per sota del braç, i l’hi vaig deixar allà dintre. I la mà i jo estàvem bé.

V

La primera tarda que vaig tornar a pujar a la torratxa vaig veure una estrella molt grossa cap a la banda de les muntanyes. El senyor Jaume es va acostar, va mirar cap on jo mirava i em va dir que era l’estrella brilladora, la meva. I me la va fer saludar amb la mà. Aquells dies, a l’hora de la calor, llegíem al jardí i, a l’hora de la fresca, regàvem. Tenia les cames gairebé tan fortes com abans i podia saltar i córrer. Havia après moltes coses. Ja sabia els noms de tots els ossets de les mans i dels peus, i moltes nits, abans d’adormir-me, els deia i m’agradava enrecordar-me’n. Sabia de sumar i de restar i de multiplicar, però no sabia de dividir. Sabia els noms dels rius i dels mars. El nom de molts arbres. Però mai no em podia enrecordar de què era fet l’aire. Ni l’aigua. Regàvem quan el sol es ponia perquè no fes bullir la terra i matés les plantes. Semblava que s’hagués de quedar per sempre, mig encantat, a la punta de les fulles més altes de la xeringuilla que només el veien quan ja se n’anava. Jo regava les voreres, les plantes petites. Ell regava les plantes més grosses i les camèlies, tan delicades, perquè només ell sabia com s’havia de tirar l’aigua perquè no s’esbarriés la terra. Les camèlies vivien a una banda del reixat; a l’altra banda hi havia la buganvília. Les tenia dintre de bótes plenes de terra de castanyer i les bótes estaven enterrades i cobertes d’una capa de terra molt prima. Camèlies vermelles i camèlies blanques, camèlies tigrades rosa i blanc, clavades sense coll a la branca, com mortes. L’última cosa que regàvem eren els lliris de paperina, tots a la panera del mig.

Un dia que estava asseguda de nas al llibre vaig sentir que algú em mirava des del reixat. Només veia una ombra que anava i venia, però vaig estar quieta com si no me n’adonés. A la nit vaig pensar que hauria hagut de mirar qui era. Al cap d’uns quants dies em va tornar a passar el mateix, però abans vaig sentir un xiulet. Vaig alçar els ulls i vaig veure un noi. El sol em venia de cara i no me’l deixava veure prou bé. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells damunt del front. Ens vam mirar una estona sense dir res i a l’últim, quan el vaig conèixer, em vaig acostar a la reixa i li vaig preguntar com havia sabut on vivia. Ell em va dir que aquella nit del Liceu m’havia seguit quan m’havien tret perquè m’havia vist tan petita que s’havia posat a patir per mi; que quan aquell senyor i aquella senyora se m’havien endut amb el cotxe ell s’havia enfilat al darrera. Em va explicar que havia vingut moltes vegades perquè li agradava mirar jardins petits, jardins amb casa, que ell vivia amb el seu germà gran en una barraca. Tot d’una em van cridar des de dintre i ell va fugir com si l’empaitessin.

Encara recordo que aquella tarda, quan el sol es ponia, en comptes de regar, el senyor Jaume em va fer posar un vestit net i vam anar a comprar plantes a casa del jardiner. Ens vam quedar aturats a mirar l’aparador: hi havia roses amb una banda de fulla de color de carbassa i amb l’altra banda d’un groc de ginesta. Roses amb el dintre fosc i el fora clar. N’hi havia de nanes, totes poncelles per obrir, i roses de molsa d’un color de rosa entre rosa i lila. N’hi havia una de vermella, sola i de les més vermelles, amb quatre gotes d’aigua per les fulles, com si plorés. Quan vam entrar no hi havia ningú i el jardiner va trigar a sortir. Tenia les mans brutes de terra, grosses i amb els dits mig encarcarats, però quan va agafar una flor la va agafar com si tingués por d’espatllar-la, com si l’hagués feta ell sense saber de quina manera però segur que, si l’agafava barroer, se li desfaria, i per això la va agafar fluix després d’haver-se eixugat les mans en els costats dels pantalons. La va esbullar bufant-la i la va aguantar oberta amb les puntes dels dits perquè veiéssim el color que les fulles tenien al naixement. El senyor Jaume li va dir que mai no havia pogut fer créixer vares de Jessè en el seu jardí, que potser l’aire no hi venia de la manera que les flors haurien volgut per estar contentes. Aleshores el jardiner va posar en el gerro, amb les altres, aquella flor que tenia el dintre d’una mena de color i va dir, vingui. Vam travessar la botigueta i un pati petit, vam pujar quatre graons i vam sortir al camp de les flors. Hi havia planters, plantes menudes a punt de créixer, arrenglerades fent ratlles rectes tirades amb cordill, i vam anar fins a la meitat del camp, separada de l’altra meitat per una paret espessa de boles de neu, i abans de passar aquella paret verda ja ens va arribar l’olor de la gran florida de les vares de Jessè. El senyor Jaume es va treure el barret, va deixar caure el braç contra una cuixa com si el braç i el barret se li haguessin tornat de plom, i molt baixet va dir, Déu meu...

Va comprar un roser criat rodó com una bola que tenia moltes rosetes obertes. El duia a coll i em va dir que vigilés que no hi haguessin pedres per terra perquè podria ensopegar, que les apartés, que ell no veia res. De seguida vam anar a plantar el roser al peu de l’escala de la cuina. Les rosetes eren rosades, feien poms, però eren d’un rosa que tirava a blanc en les més obertes. Naixien de color de rosa i es feien més clares per morir. I cada branca era un ram amb moltes d’obertes i amb moltes de tancades. El senyor Jaume, per mirar si havia plantat el roser ben dret, es va agenollar, va trobar que estava recte i em va fer anar a buscar el tinter. Me’l va fer aguantar i amb una cua de fulla ben sucada va esborrar el nom que el roser tenia escrit en una fusteta groga lligada a la soca amb un filferro i es va posar a escriure a la banda de la fusteta on no hi havia res escrit. M’ho va fer llegir i havia escrit: Cecília.

Moltes nits, quan feia bo, sortia al jardí a esperar la matinada. Pel rosa.

VI

Era una monja baixeta, amb la pell de la cara groga i el nas d’avellana. Parlava amb les mans ficades a dintre de les mànigues i les hi vaig veure perquè les va treure per eixugar-se un ull humit amb un mocador molt blanc i molt ben planxat. La pell de les mans, amb les ungles arranades i netes, era del mateix color que la pell de la cara. De seguida va dir que sí, que farien el vestit, perquè tenien moltes noies recollides i el que elles volien, les monges, era feina perquè les noies poguessin treballar. Però va dir que no li demanessin el vestit amb presses perquè la feina les colgava.

El temps que vaig estar malalta es veu que ho havia estat tant que es pensaven que em moriria, i una nit que em van donar per morta perquè no em trobaven el pols i respirava més fluix que un poll, tots dos alhora van prometre a la Mare de Déu que si em salvava li regalarien un vestit de seda brodat amb or i amb pedres. Així que vaig estar salvada van començar a estalviar diners i quan els va semblar que en tenien prou van posar-se a mirar convents per fer fer el vestit, però en cap no volien brodar amb or perquè deien que no en sabien, que només brodaven lletres als llençols i a les coixineres amb cotó de brodar, i quan van trobar unes monges que podien brodar amb or, el preu que els van demanar era tan car que no van poder encarregar el vestit. Però aquella monja baixeta va dir que sí, va dir que anirien a prendre mides a la Mare de Déu, o que potser encara seria millor que demanessin un vestit vell al senyor rector i que així anirien més ben guiades, tant per les mides del coll i dels braços, com per saber la seda que calia, com per tot. Quan van tenir el vestit vell, al cap d’uns quants dies vam rebre el preu, i era un preu que estava bé.

Van fer vestit i capa, tot de seda gruixuda amb una punta d’or al baix de la faldilla i al voltant de la capa. Al mig de la faldilla, al davant, hi havia entortolligaments de fils d’or i flors i fulles de relleu, i al mig, i a dalt del dibuix, un calze, i al damunt del calze, fent corona, cinc flors, que la senyora Magdalena es pensava que eren roses, amb una pedra per cor i cada pedra era d’un color diferent. Quan vam anar a buscar el vestit, dues monges van destapar la capsa i van aixecar el full de paper de seda que el tapava. Tot lluïa que feia por, i les mans se’m van posar a tremolar, i molt baixet vaig dir: una pedra groga. I el senyor Jaume, al meu costat, va dir: un topazi. I jo, una pedra blava, i ell, una turquesa; una de vermella, un robí; una de blanca, un diamant... I les monges, quietones, reien.

Tots els veïns van venir a veure el vestit; l’havíem posat pla damunt d’una taula i la senyora Rius rondinava perquè hauria volgut que les pedres de les flors haguessin estat totes del mateix color, i deia que aquelles monges devien ser una mica tocacampanes. Però tots els altres deien que les monges ho havien fet molt bé i defensaven el vestit de dalt a baix. El vam anar a dur a l’església i es pensaven que el senyor rector els rebria i només els va rebre el sagristà i els va donar les gràcies en nom del senyor rector i de la Mare de Déu. Cada diumenge anàvem a missa per veure si la Mare de Déu ja duia el vestit. I sempre en duia un altre. Però una tarda em vaig escapar per la paret, amb el vestit vermell perquè havia cremat diaris, i des de baix de l’església vaig mirar cap a dalt de l’altar i em va semblar que la Mare de Déu duia el vestit. Vaig pujar, tota l’església era buida i tranquil·la amb un camp de ciris encesos: els uns drets i els altres decantats. Vaig tocar el vestit i vaig passar les puntes dels dits pel voltant de les flors brodades i vaig tocar les pedres. Vaig sortir i corria pels carrers i en arribar a casa em van haver de venir a obrir i amb prou feines si podia respirar tot explicant que la Mare de Déu ja duia el vestit. La vam anar a veure tots plegats de seguida i el senyor Jaume va dir, només fent xiu-xiu, que la Verge en tenia de més rics però cap de tan fi, amb aquelles pedres que semblava que riguessin, perquè aquelles monges, ja es veia, eren monges alegres.

Vam anar a acabar de pagar el vestit, que el van pagar en tres vegades perquè els diners que havien estalviat no arribaven, i ens va obrir una monja joveneta amb una rosa a cada galta i el front de lliri, i quan ens va deixar la senyora Magdalena em va dir que era una novícia, que encara portava els cabells i encara no duia l’anell, però que quan es casaria amb Nostre Senyor li tallarien els cabells i li posarien l’anell per separar-la de tot. Que per casar-se aniria blanca i estaria sola entre moltes, perquè casar-se amb Déu és la soledat.

Quan va entrar, avisada per la novícia, la monja baixeta, em va donar la mà perquè li fes l’amistat i va dir a la senyora Magdalena que tenia una filla molt bufona. La senyora Magdalena li va dir que jo no era filla seva, que m’havien trobat al peu del reixat i m’havien recollit, però que m’estimaven com si fos d’ells i que per això havien promès el vestit quan em moria per culpa d’una bogeria que havia fet. Va dir que era una bona nena, però que feia coses estranyes, i la monja li va preguntar quines coses estranyes feia, i ella li ho va dir tot; que jugava amb foc, que encenia papers en el fogó quan només hi quedava el caliu i que passejava el foc per tota la casa; que feia paperines amb paper d’escriure cartes i les ficava les unes a dintre de les altres i les feia cremar, i que de vegades calava foc a piles de diaris. Que un dia que ella tenia visites havia entrat a la cuina a buscar la sucrera i m’havia trobat arraconada i quieta com un mort amb la punta d’una paperina encesa a dintre de cada orella. Que quan em va renyar els llavis se m’havien tornat morats i que jo havia dit que em volia cremar les orelles perquè no en volia tenir. Que per fer-me passar el vici, com que sabien que el color vermell era un color que no m’agradava, m’havia fet un vestit vermell, que jo havia sobrefilat les costures, i que el dia que l’havia estrenat havia corregut escales amunt, m’havia tancat a la torratxa i anava d’una banda a l’altra mig boja, de paret a paret. Que cada vegada que no em podia estar d’encendre papers em feia posar el vestit vermell i que mentre el duia em deien la flama. Jo em moria de vergonya i li mirava els colzes vells, perquè els colzes vells em feien fàstic i jo volia que ella me’n fes molt. La monja em va passar la mà pels cabells i va estar una estona sense dir res, mirant-me. Després va preguntar si al senyor rector li havia agradat el vestit i ella li va dir que sí, molt, que se’ls havia acostat amb un braç estès i amb la boca eixamplada de tant riure content, i els havia dit que Déu els ho pagaria encara que la Verge ja hagués fet el miracle de salvar-los la Cecília; que fessin el favor de dir a les monges que l’havien brodat que eren les millors treballadores del món: amb mans d’or per brodar amb fils d’or. I tot era mentida, perquè ni l’havien vist. Aleshores va explicar que quan jo només tenia tres anys m’havien disfressat de monja i que no m’havien pogut treure el vestit en tot un hivern, perquè si no me’l posaven cridava sense parar que tenia fred als ossos. La monja, rient, em va donar una estampa que es va treure d’una butxaca molt fonda i era el Sagrat Cor amb una mà enlaire beneint. Els va preguntar per què m’havien posat Cecília i li van dir que perquè anava escrit en el paper que duia enganxat al pit amb una imperdible. Va venir la monja de les galtes de rosa, i l’altra, quan la va veure, em va dir que no fes més paperines amb paper d’escriure cartes, i que la dispensessin, que els havia de deixar. I jo rumiava per què, a la Mare de Déu, li deien Verge.

VII

Una vegada cada setmana, el divendres, la Maria-Cinta em feia venir a buscar i jo passava el dia a casa seva perquè deien que havia de veure món. A les onze ja estava preparada i així que el cotxe es parava davant del reixat, el xofer, que es deia Silvestre, tocava la botzina tres vegades. El primer dia em va preguntar si volia seure al seu costat o a dintre. Li vaig dir a dintre i mentre m’hi ficava el vent hi va fer entrar una flor d’acàcia. Em vaig estirar en el seient com si estigués en el llit, perquè tant em feia veure passar les coses i els carrers; el que jo volia, amb els ulls tancats, era que tot fos com si tornés a la nit del Liceu i veure anar d’una banda a l’altra l’home geperut i sentir com la senyora que havia estat asseguda al meu davant, amb un braçalet que era una serp d’or, explicava al senyor del seu costat els misteris del teatre: que el sostre s’obria i que tiraven el llum enlaire per amagar-lo; que el terra en pendent, per poder-hi fer els balls de carnaval unes grans màquines el pujaven amunt i el feien pla. I tot el camí vaig tenir la mà ficada entre el seient i el respatller i figurava que sentia olor de fum de tabac.

Vaig arribar amb tot el vestit rebregat; me l’havia fet fer la Maria-Cinta, d’etamín blanc, amb tot el baix de la faldilla brodat de rams de cireres i amb un ram de cireres damunt del pit —a la banda del cor, havia dit.

La Maria-Cinta duia una bata de seda, japonesa, amb tota l’esquena brodada de branques d’ametller florit. Vivia en el Passeig de Gràcia i des de la seva terrassa es veia el jardí d’un palau amb palmeres de fulla de ventall i bótes de rajola blanca i blava, i, més lluny, unes quantes palmeres escanyolides de la Diagonal. Mentre em planxaven el vestit la Maria-Cinta em va fer banyar. Tot el bany era de rajola blanca amb una sanefa groga. La pastilla de sabó era tan grossa que no cabia a la mà i l’ampolla de l’aigua de colònia era d’un litre o més. La Maria-Cinta va fer venir la cambrera perquè em fregués l’esquena i li va explicar que m’havia escapat de casa per anar a sentir cantar i que l’òpera que jo havia anat a veure ella l’havia vist almenys cinquanta vegades i que no hi havia res a fer: que sempre plorava quan el vell dels picarols passava lluny amb la seva filla morta a dins d’un sac.

La cambrera m’anava fregant l’esquena amb una esponja groga plena de forats, més fina que el fregall vell amb què la senyora Magdalena em fregava quan em rentava a l’aigüera. Si ella estava massa enfeinada, em rentava ell. Es posava un davantal blau marí amb tres ratlles blanques a l’acabament, per no esquitxar-se els pantalons, i jo em despullava de pressa perquè la senyora Magdalena ja m’havia descordat tots els botons de l’esquena. M’agafava d’un braçat i deia: ¡de cap a l’aigüera! Ensabonava bé el fregall i em fregava l’esquena amb fúria i a mi em feia fregar-me el pit perquè deia que tenia por d’encetar-me. I m’esbandia a cops de cassó. Però de vegades deia que estava cansat i no em volia rentar. Un dia que jo havia caigut damunt de fang i que estava esgarrifada d’aquella brutícia, em va dir que Déu havia fet l’home de fang i que quan s’assecaria em saltaria tot sol de la pell.

La Maria-Cinta em va fer posar dreta al seu davant i mentre m’eixugava amb una tovallola grossa em va fer ensenyar les mans de totes dues bandes. Netes i boniques. Després em va empolvar i em va fer córrer amunt i avall perquè caiguessin els pólvors que sobraven. La cambrera reia i jo també, plena de pessigolles del vent del córrer i la Maria-Cinta va treure aquella creu de brillants d’una capsa vermella i me la va posar. Però la cadena em venia massa llarga i m’hi va fer uns quants nusos i va encendre tots els llums. Em va fer mirar al mirall: anava de terra al sostre i m’hi vaig veure de dalt a baix; però els ulls de seguida se me’n van anar cap a aquella creu de brillants que esquitxava el mirall de verd i de rosa com si fos la creu de l’alegria. A la tarda va venir la Raquel i vam prendre te de Xina amb llessamí.

Per Sant Joan les dues cosines portaven coques de cirera i de pinyons. Els veïns treien al carrer tot el que tenien per cremar i les criatures ajudàvem i uns quants dies abans anàvem per les cases del barri a demanar llenya. Feien el foc davant del nostre reixat, perquè quedava a la meitat del carrer, i a la tarda la senyora Magdalena ja començava a rondinar; deia que la casa se li omplia de fum i renyava el senyor Jaume perquè no demanava que fessin el foc una mica més enllà. Recordo que aquell any vaig sortir al jardí mentre la senyora Magdalena preparava el sopar. La claror era grisa i el carrer semblava adormit. Vaig sentir un xiulet. De darrera de la muntanya de llenya va sortir el noi del Liceu i se’m va plantar davant; amb una canyeta s’anava picant la cuixa. Es devia adonar que m’havia quedat parada perquè es va posar a riure com si es pensés que m’havia fet por. Quan li vaig preguntar d’on sortia em sembla que ni em va contestar. Ens vam asseure en el graó de l’entrada sense dir res, mirant la llenya, i a l’últim em va dir que li venien ganes d’encendre-la. I jo, no sé per què, em vaig posar a explicar-li que el primer dia que havia sortit sola havia arribat a un carrer que feia pujada i que en una torre havia vist un ocell tot blanc, amb la cresta rosa, que estava lligat per una pota i que vivia quiet damunt d’una barra de llautó. Se li coneixia que no m’acabava de creure, però de mica en mica li va venir el deliri de veure aquell ocell. No vaig saber trobar la torre ni el carrer. Després, tot caminant, em va explicar que sabia moltes dreceres per anar al Tibidabo, que hi podríem pujar, i que anava molt sovint al cementiri. Una nit s’hi havia quedat tancat expressament. S’havia amagat darrera de dues corones molt grosses perquè el guardià no el tragués. Volia veure les flames. La nit anava passant, molt negra i amb núvols que corrien, i quan ja estava cansat d’esperar les va veure: blaves i lila, amb una llengua de tant en tant, de color de taronja. Sempre que hi anava robava flors de les corones i després les llençava perquè feien pudor de cera i de mort.

Quan vam arribar a dalt de tot de l’Avinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica d’aire i l’ombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.

VIII

Entre el braç i el seient de la butaca groga de la torratxa hi tenia amagades set bales de vidre i un passador. Una de les bales era clara amb entortolligaments d’un blanc espès que no es veia ni on començaven ni on acabaven. I una altra, també clara, tenia els entortolligaments de color de pela de llimona. L’Eusebi les havia preses a un nen petit que les havia deixat a terra, dintre d’una bosseta, mentre es barallava amb una nena més gran per una baldufa verda de les que tenen corda. El passador me l’havia regalat. Les bales les hi guardava. M’havia preguntat què m’agradaria tenir que fos ben meu i jo li havia dit, un passador que brilli. Vam entrar en uns magatzems i per entremig d’unes quantes senyores que s’estaven mirant una noia que explicava com es feia per pintar-se la cara, ens vam acostar a un taulell. Quan vam sortir al carrer em va dir, para la mà, i m’hi va posar un passador amb tres estrelles de brillants. Mai no vaig saber quan ni on l’havia robat. Me l’havia de posar d’amagat perquè la senyora Magdalena el dia que el va veure me’l volia prendre.

Amb l’Eusebi érem molt amics d’ençà d’aquella nit dels coets. L’havíem passada junts a sota dels pins. Em vaig despertar abans que ell i era com si tota la vida hagués dormit a la serena. Li vaig mirar la cara; la tenia a tocar. Li vaig passar unes quantes vegades l’ombra d’un dit per davant de l’escletxa d’un ull i l’escletxa, que li brillava, no es va fer ni més gran ni més petita. Li vaig estirar uns cabells que li voleiaven i després els hi vaig aplanar amb els altres. Jo duia un vestit blau molt vell i quan em vaig aixecar vaig estirar-me de puntetes amb les mans enlaire i vaig pensar que era com el blau d’una flama. Després, amb els dos primers dits de cada mà, em vaig tocar alhora els clotets de les galtes perquè l’Eusebi m’havia dit que tenia les galtes foradades. El sol acabava de sortir i una mica de boira s’arrossegava per l’herba. Vaig estendre una mà i decantant-me una mica vaig dir: les coses són com són, perquè la Maria-Cinta sempre ho deia, i jo em volia assemblar a la Maria-Cinta. Em vaig agenollar davant de l’Eusebi i, per despertar-lo, li vaig ficar un dit a l’orella i vaig pensar que m’acostava al martellet i a l’enclusa. Perquè jo sabia més coses que no semblava. Va obrir i tancar els ulls unes quantes vegades, mig enlluernat, i ens vam tornar a mirar tal com ens havíem mirat a la nit, quan cansats de la gent i de veure voltar la roda havíem anat cap al bosc. I jo no ho volia, però va passar així. Em va fer vergonya haver-nos mirat d’aquella manera, encantats i aturats a la claror de la lluna, i per això li vaig dir que, de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-se’n deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els morts dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adonar-se’n com el nostre cervell. Matada per muntanyes de cucs de totes menes que no li deixarien un pam de blanc. I quan els cucs serien els amos tot cauria, i damunt de la terra s’hi aniria fent una crosta de persones i de criatures mortes aixafades. Espessa. I no em sabia treure les paraules de la boca perquè aleshores ens vam tornar a mirar d’aquella manera i només vaig poder dir que quan el sol i la lluna caurien la terra aniria voltant. Com si tot allò que lluïa en els ulls de l’Eusebi m’hagués afluixat no sé què de tibant que tenia a dins.

Però de dia no em vaig deixar xuclar la mirada. Em vaig aixecar i em vaig posar a córrer muntanya avall. Ell em cridava, i em deia que l’esperés, que aniríem al cementiri. Però jo corria cap a casa. Vaig trobar el reixat obert i pel carrer hi havia cendra escampada. La senyora Magdalena m’esperava vestida i la ràbia no la deixava respirar. Em va donar una bufetada tan forta que em va sortir sang del nas tot el dematí. Des d’aquell dia em tenien moltes estones tancada, però jo m’escapava sempre que volia per l’olivera dels veïns.

IX

Del temps de la guerra a penes me’n recordo. Només sé que em feia alegria veure la gent gran espantada, que m’agradava passar pel mig del carrer quan tocaven les sirenes i que més que res m’agradava aquell plor que feien a l’acabament. I aquesta mena d’alegria anava barrejada amb la vergonya de la meva sang, d’haver tacat els llençols la primera nit. Amb els bombardeigs van tornar les tasses de til·la i la til·la feia olor d’arbre i de febre. A la cuina, mentre la senyora Magdalena mesurava el poc sucre que donaven, per fer-lo allargar, jo mirava i tocava aquell embolic de fulles i de flors perquè els dits em fessin olor de nit i de malaltia.

Ens havien vingut a dir que l’església de la Verge que duia el nostre vestit estava cremada, i una tarda ho vaig anar a veure. Era el pic de l’estiu. Pel carrer venia un noi milicià espitregat i brut com una guilla. Jo, aleshores, tenia dotze anys, encara que tothom me’n fes quinze, i aquell noi en devia tenir disset, o potser no hi arribava. Vaig mirar cap a l’altra banda fent el distret, però per la cua de l’ull el veia com s’anava acostant. Quan va ser a tocar em va alçar tota una banda de cabells amb la mà estesa i sense parar de caminar els va deixar relliscar pels dits. El cor em va fer un salt però no em vaig espantar gens i quan vaig ser a la cantonada em vaig posar a córrer. L’església tenia les parets encara dretes, el sostre s’havia enfonsat i tot era ple de sol. Vaig regirar pedres amb els peus. A sota d’uns maons vaig trobar una flor de lliri de fusta pintada i una cara cremada que devia haver estat la cara d’una santa. No tenia front ni celles, però se li veien bé els ulls i tenia la boca una mica oberta. Me la vaig quedar i quan vaig ser a casa la vaig ficar a dintre d’una capsa de sabates i la vaig amagar a sota de l’escala de la torratxa tapada amb un tros de cortina vella. A la nit vaig veu-re el cap molta estona, em va venir mareig i no em vaig poder adormir fins a la matinada.

El senyor Jaume passava els dematins i les tardes d’una banda a l’altra buscant menjar. Deia que els diners se li acabaven, que tot era car, que hauríem d’anar a demanar caritat, que l’única cosa bona que havia fet la guerra havia estat treure-li els gats del jardí. El dia que van bombardejar la casa de la vila, la senyora Magdalena va estar mig malalta. I jo, mentre ells dos tremolaven, amb la mà oberta m’anava alçant tota la banda dreta dels cabells, els deixava relliscar, i veia la cara d’aquell noi que se’n devia haver anat a la guerra i que tenia ulls de gos perdut. L’endemà vaig anar a seure en un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes. Alguna vegada pensava en l’Eusebi, que amb la guerra havia desaparegut. La Raquel havia pogut fugir a Londres amb les joies. La Maria-Cinta vivia sola en el pis i sempre tenia els balcons tancats. A l’acabament del primer estiu la vam anar a veure amb el senyor Jaume. Quan ja érem al carrer la senyora Magdalena va sortir corrent i em va treure la medalla del coll, una medalla de Santa Cecília que m’havien regalat per la primera comunió. La Maria-Cinta em va fer sortir a la terrassa. Duia aquella bata dels ametllers florits i tots els cabells deixats anar com una onada negra. Les flors brillaven rosades del mig i blanques de les vores. Jo mirava les palmeres i ells dos parlaven en veu baixa. Tot d’una vaig sentir que el senyor Jaume deia: ¿no tens fred? La pregunta em va semblar estranya perquè feia calor, i em vaig girar a mirar-los i ell li passava una mà pel braç, amunt i avall del puny al colze, a poc a poc. Per no veure’ls més vaig entrar corrent i vaig anar al bany. Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.

X

La Paulina era prima com un vímet i tenia els cabells estirats, secs i durs. Els duia tallats curts i del matí al vespre anava amb un cap que semblava el cap d’un boig. La Paulina era la minyona de la senyora Rius. La torre de la senyora Rius era més bonica que la nostra, en el jardí hi havia quatre palmeres paraigua. El reixat tenia els ferros més treballats i en els gerros del capdamunt dels dos pilars que l’aguantaven hi havia esparregueres i una atzavara al mig. A la senyora Rius el seu marit l’havia deixada amb tres fills que, quan van ser grans, la tractaven com si fos la seva promesa, li duien flors i li triaven la roba dels vestits que es feia. La Paulina tenia disset anys escanyolits i s’enrabiava de seguida, per qualsevol cosa es passava hores sense dir res i mai no es podia saber què l’havia feta enrabiar.

Quan ja feia temps que la guerra durava, la senyora Magdalena va preguntar a la Paulina si voldria venir a fregar els diumenges. Va dir que sí, però que sobretot no ho sabés la senyora Rius perquè la despatxaria si descobria que l’enganyava. Es veu que la senyora Rius volia que la Paulina li llegís vides de sants els diumenges a la tarda, i era molt ensopit; per escapar-se’n, algun diumenge deia que havia d’anar a veure la seva cosina; i no en tenia cap. El primer dia que va venir a fregar va sortir al carrer mudada, voltada d’olor de clavell, amb les mans vermelles de penellons, i quan vam haver tancat la porta va dir que li toquéssim el cor que li anava com una campana. A mitja tarda va trucar la senyora Rius. Com que la vam veure per la persiana vam poder anar al jardí de darrera, ens vam ficar al cobert de les eines i ens vam asseure damunt d’una pila de sacs. La Paulina va estar molta estona sense enraonar i a l’últim va dir que allò era la fi del món i que segurament la senyora Rius havia endevinat on era per culpa de l’olor de clavell, perquè tenia nas de gos caçador. La senyora Rius no se’n va anar de casa fins a l’hora de parar la taula i vam tenir temps de parlar de moltes coses. Em va dir que estava enamorada d’aquell noi que abans de la guerra em venia a veure de tant en tant, i que si hagués estat per ella que hagués vingut s’hauria mort d’alegria, que només el coneixia de veure’l voltar pel nostre carrer amb aquell ble de cabells damunt d’un ull i que, tot i que no l’havia pogut veure bé, estava segura que tenia els ulls bonics. Però, per ulls bonics, em va dir amb la veu molt baixa, no hi ha com els que es tenen a la vora. Abans, havia estat dos mesos seguits enamorada del fill gran de la senyora Rius i com que no podia dormir es passava les matinades enllustrant-li les sabates. Si estava tan enamorada del gran, que tenia una impremta, era perquè mai no li havia dit ni mitja paraula, que amb prou feines si la mirava quan li servia el menjar, mentre que els altres dos la mataven a pessics. A ella se li havia tallat la gana, però així i tot, amb el que es casaria de seguida seria amb el noi del xiulet; em va dir que feia molt de temps que no el veia, i si sabia on era. Li vaig dir que no i va dir, quina pena. El dia que li havia agradat més havia estat un dia que li va passar pel davant fent lliscar una fusteta per tots els barrots del reixat. Trobava estrany que un xiulet hagués pogut enamorar-la, perquè ella, de xiular, en sabia molt, en sabia amb dos dits a l’entrada de la boca i li sortia un xiulet que arribava més enllà dels terrats. Però aquell xiulet no li agradava gens perquè era com un xiulet de quan es cala foc. Aquell noi, en canvi, xiulava com un ocell i tenia el ventre enfonsat. I ella només es casaria amb un noi que tingués el ventre enfonsat.

Cap al tard es va posar a ploure i vam estar una estona sense parlar escoltant la pluja a la teulada del cobert. Aviat van caure gotes a dintre i ella va dir que si aquella pluja i aquell sorollet duraven es quedaria adormida com un soc. Li vaig explicar que jo era una criatura trobada i, tot estirant-se damunt dels sacs, va dir, com Moisès. Quan ens van venir a avisar que la senyora Rius ja era fora ens havíem fet molt amigues.

Cada dia sortíem a escombrar el carrer. Abans l’empastifàvem per poder-lo escombrar: hi tiràvem grapats de sorra. Escombràvem sempre a la mateixa hora perquè jo volia veure el fill petit de la senyora Rius quan tornava de fer l’exercici. Un dia, amb l’escombra a la mà, la Paulina es va posar a riure sola i quan es va haver cansat de riure va dir fent els ullets petits que la nit de nuvis la voldria passar amb música a l’habitació del costat. I que voldria un jardí per posar-hi una hamaca, com a la primera casa on havia servit. La senyora es deia Carolina i perquè se’n deia tenia moltes carolines en el jardí. I nadales. Perquè havia nascut el dia de Nadal. Em va preguntar si jo pensava com voldria que fos el meu marit. Va dir que estava segura que totes les noies eren com ella, que es delia pels homes, però no per fer-hi broma: per dormir-hi. Es va treure una pota de gallina de la butxaca, embolicada amb paper d’estrassa, li va estirar els nervis i tots els dits es van bellugar; va dir que aquella pota li agradava perquè li feia por.

XI

Mai no hauria pensat que al cap de molts anys m’hagués d’enrecordar tant de la tarda que amb els de casa vam anar a veure la senyora Rosalia. La senyora Rosalia s’havia casat de molt joveneta amb un notari que ja havia estat casat i que tenia les parets cobertes de retrats de la seva primera dona, que també es deia Rosalia. Era una tarda d’octubre i el carrer Verdi feia olor de fulles cremades. Sembla que el notari sempre parlava de la seva primera dona, sobretot a taula, i dels menjars que feia, tan bons. I la senyora Rosalia, que els primers temps de casada seguia la conversa i planyia el seu marit per la pena que el minava, un dia es va adonar de la veritat: que a ella la feia servir de bastó per anar tirant amb la vida. Diu que així que ell se n’anava a treballar, arrencava a plorar i que els ais que aquelles parets havien sentit, haurien pogut trencar un cor de pedra. Però més que queixar-se d’haver hagut de plorar es queixava de no haver pogut plorar sola, sempre espiada per tots aquells retrats on la primera Rosalia reia. I diu que, per no veure’ls, havia après a viure sense mirar. Enraonava, escoltava o callava, amb els ulls perduts en un punt on no hi havia res. I aquest malestar de cada dia l’havia feta passar de jove a vella de pressa, i els costats de la boca li havien caigut avall, i tenia arrugues entre cella i cella. Tota l’estona que vam ser a casa seva mirava el rellotge de tant en tant i ens va dir que era un vici que li venia del seu marit que no es podia estar deu minuts sense mirar-lo. Duia un medalló d’or i, al mig, petit, el retrat del cap d’un senyor amb els ulls grossos plens de negre i només amb una mica de blanc. Cada vegada que mirava el rellotge agafava el medalló i el girava d’esquena com si ho fes molt distreta. Al cap d’una estona el tornava a girar de cara. No li deixava viure tranquil la seva vida de retrat.

Del notari li havia quedat una filla. Feia dos anys que l’havia casada amb un empleat de banc que s’havia passat tota la guerra amagat a les golfes a casa d’una parenta. Tenien un nen de vuit mesos i quan vam arribar la filla acabava de pujar al pis perquè el nen s’havia despertat. La senyora Rosalia ens va dur a seure a la galeria i el jardí es veia molt estrany darrera de tot de vidres de colors. En els trossos de vidre blanc semblava fals. La senyora Rosalia ens va explicar que havia tingut peixos vermells en el sortidor, però que el gat se’ls havia menjats i que per això no ens els podia ensenyar. Un gat dolent com una mala bèstia que tot d’una pescava un peix i se l’anava a menjar a la cuina. Després va dir que la seva filla es mereixia haver tingut més sort, haver-se casat amb un home ric, però que havia hagut de prendre el que li donaven perquè s’anava fent gran i els pretendents que li sortien no passaven de pretendents. L’empleat, això sí, era ben educat perquè per ser empleat de banc s’ha de ser recte i honrat, i així s’acaba tenint per viure quan et treuen, no els del banc, els anys. Ens vam aixecar i vam pujar al pis.

La filla ens esperava al capdamunt de l’escala. Tenia les celles molt negres i molt juntes i els llavis molt prims. No duia mitges, anava amb les sabatilles a retaló i quan es va girar li vaig veure els talons de color de cera d’encerar.

El dormitori feia pudor i el nen plorava estirat en un bressol estarrufat de farbalans i amb mosquitera. Feta del vel de núvia, va dir la filla. Va posar la gometa a la boca del nen i el nen la va escopir, i cada cop que la hi posava l’escopia. La filla es va asseure, es va passar un mocador per sota dels braços, la seva mare li va donar el nen i la filla es va treure un pit més blanc que la mort amb moltes venes. Se’l va esprémer i va sortir un raig que semblava pus. Jo vaig girar la cara perquè el mig del pit era tot morat. L’olor de llet es va barrejar amb pudor de llençol xop i la senyora Rosalia, després d’una estona de mirar com el nen mamava, es va posar a canviar els llençols del bressol i va dir que els vells els posaria a assecar al balcó perquè encara podrien servir. Es va adonar que jo mirava uns mitjons bruts i d’un cop de peu els va ficar a sota del llit. El nen s’escanyava i la filla va dir que havia de reposar. Li va arrencar el pit de la boca, se’l va desar, va treure a fora el que era ple i el nen va agafar-s’hi i es va tornar a escanyar. S’escanyava sense fer soroll, amb els ulls que li sortien del cap i amb tota la sang a la cara.

Va arribar el marit sense que l’esperessin i la senyora Rosalia el va treure perquè va dir que el nen es distrauria. Així que el va tenir fora va agafar l’ampolla de l’aigua de colònia i en va passar per tot el damunt de la seva filla. El gendre era ros i els cabells li començaven molt enllà del front. Un front que no se li acabava mai. Quan el van deixar entrar va dir que havia tingut una visió fent sumes. Una mena de fum. La senyora Rosalia de seguida li va dir que s’hauria de fer canviar els vidres de les ulleres. Ell va dir que no, que allò que havia vist anava amunt i avall sense parar com si ho estiressin des del sostre amb un filferro i que tot d’una havia tocat les rajoles i s’havia fos. La filla es va treure el nen del pit i l’empleat de banc va demanar permís per treure’s l’americana. La senyora Rosalia va dir, ara us deixarem sols, i mentre anàvem cap a l’escala va afegir que un marit quan arriba de la feina, vol explicar coses a la seva dona. Ells es miraven amb una mirada que ens esborrava. Amb ulls de persona morta. Tot nines i sense moviment.

Quan vam sortir els llums dels carrers ja estaven encesos. Tot anant cap a casa vaig pensar que jo no em voldria casar mai.

XII

Un dia vaig explicar a la Paulina que feia molt de temps havia vist un cavall amb la pell d’una anca oberta i amb la carn tota voltada de mosques encastades. I que me’n recordava perquè aquell cavall tenia els ulls tristos. Ella em va dir que mai no s’havia fixat en els ulls dels cavalls però en els de les persones sí, i que si les dones no es pintessin els ulls els tindrien ensopits. Va dir que ens els pintaríem i sortiríem a passejar amb els ulls ben pintats, per agradar.

Ho vam fer el dia que la senyora Magdalena va anar a casa del dentista perquè l’arrel d’una dent li creixia i se li anava ficant pel paladar. Vam anar al cobert amb un tap de suro i una capsa de mistos. La Paulina va tallar una llenqueta de suro, li va fer punta com si fos un llapis i jo vaig acostar un misto encès al tap i vaig cremar tot un cantell. Després vam passar el llapis pel negre, ens vam pintar els ulls i ens vam fer les celles més gruixudes. Quan vam sortir al carrer els ulls em feien nosa. Vam anar carrer avall i el cor em batia molt fort només de pensar en la cara que faria la primera persona que em veiés amb aquells ulls de senyora. Va ser un home que tenia una cama de debò i l’altra de fusta, i ens va passar pel costat sense mirar-nos. Després van venir dues senyores carregades amb cistells i una senyora molt vella acompanyada d’una senyora més jove, que tampoc no es va adonar de nosaltres. Però un noi, que devia ser estudiant perquè duia llibres a sota el braç, se’ns va plantar davant i va dir que ens havíem de rentar la cara. La Paulina li va donar una empenta tan forta que els llibres li van caure a terra. Vam pujar el carrer de Verdi corrent i cridant, agafades de les mans. A l’entrada del carrer de les Camèlies un nen jugava a fer una muntanya de fang: en vaig agafar un grapat i el vaig encastar a la paret de la senyora Rius.

De tot això me’n recordo molt bé i ho explico perquè va ser el dia que vaig tornar a veure l’Eusebi. Després de tants anys. M’estava menjant una poma que m’havia donat la Paulina i tot d’una vaig sentir un xiulet al peu del reixat. El jardí va fer un giravolt de branques i de fulles, i de molt lluny em va venir una onada de records: la roda, els coets, les agulles de pi i les bales de vidre llistades d’espès i de clar rodolant per una drecera amb pedres i pols. Havien passat dos anys de la guerra i l’Eusebi, al peu del reixat, alt i prim, amb la camisa descordada i amb els cabells mal tallats, amb un rínxol al front, ja era un home. Vaig girar el cap i em vaig acostar al reixat mig d’esma, i sense dir res vaig encastar el front als ferros. Em va tocar els clotets de les galtes. Al cap d’uns quants dies vam començar a sortir junts. Jo aleshores vivia ensopida, sense ganes de ficar-me al llit quan n’era fora i sense ganes de llevar-me quan era a dins. Recordo un camí de terra forta i una atzavara amb les flors com un fanal i el sol ponent al darrera. Una nit vam anar a la barraca, el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin. La Paulina ens va veure marxar.