Kitabı oku: «Mirall trencat»

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Mercè Rodoreda

Mirall trencat

Amb el pròleg de l’autora i un postfaci de Marta Nadal

1a edició: 1974

1a edició en aquesta col·lecció: novembre del 2006

© Institut d’Estudis Catalans pels textos de Mercè Rodoreda

© Marta Nadal pel text del postfaci

© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Coves d’en Cimany, 2 - 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

ISBN: 978-84-7329-260-3

Disseny d’Ángel Uzkiano

Producció de l’ebook: booqlab.com

Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense la prèvia autorització de la marca editorial.

Taula

Pròleg

Postfaci de Marta Nadal

Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin.

SAINT-RÉAL

PRÒLEG

Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel·la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel·les que se t’imposen. D’altres les has d’anar traient d’un pou sense fons. Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Uccello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.

Al cap d’anys de no poder escriure res —llevat d’alguns contes— perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, Jardí vora el mar. Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors.» Jardí vora el mar, la darrera publicada de les meves novel·les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer d’escriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels d’adolescent no havien mort.

Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. M’agradava pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de la casta. Desnivellada, d’origen modest. El personatge ideal el vaig descobrir en Teresa Goday, que en el moment de formar-se en el meu esperit no es deia Teresa ni es deia Goday. No tenia nom. Una bellesa que ajudava la seva mare a vendre peix però preparada interiorment a elevar-se de nivell amb aquella facilitat que té sovint una persona, sobretot una dona, arrencada al seu ambient per un destí. Naturalment, sentia que la novel·la seria difícil, que exigiria molts personatges, que seria eriçada de dificultats. Mentre hi pensava, s’anava acostant insinuosament, com si demanés perdó d’interferir-se, una altra novel·la, d’estructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms. La veia com una novel·la on dominés l’absurd més desesperat, en la qual els coloms, de tants, agafessin qualitat de malson. Feia camí, a poc a poc, La plaça del Diamant. I vaig triar de fer-la abans que la novel·la d’una família. Treballant en el casament de la Colometa, potser perquè feia temps que tenia ganes d’escriure un conte amb un personatge de cos present, va néixer, carregat de misteri, «Eladi Farriols de cos present», que, així com Teresa encara no es deia Teresa, Eladi de cos present no es deia Eladi Farriols ni el vetllava una cuinera que es deia Armanda ni un pintor de parets que es deia Jesús Masdéu. Eladi Farriols, mort i estirat al mig d’una biblioteca de casa de senyors, em donava de la manera més impensada el primer capítol de Mirall trencat, que es convertiria en el dinovè de la segona part. L’estil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la d’una família havia de ser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per un sol personatge... Havia de substituir el monòleg per l’estil narratiu. Vaig arraconar «Eladi Farriols de cos present». La plaça del Diamant se m’enduia; a primer pla hi tenia la Colometa, càndida, encarada a la vida que prendria sense ni un gra de sentimentalisme: tal com la pren la gent del poble, sana. La plaça del Diamant és una novel·la que va molt més enllà del que s’acostuma a qualificar de novel·la. Aparentment la que ho sembla més; en realitat la que ho és menys.

En La plaça del Diamant, el ball de la festa major té arrels profundes en mi. Filla única, havia tingut tots els avantatges i tots els desavantatges d’una tal situació. Breu: jo tenia ganes de ballar i a casa meva no ho volien. Una noia com cal no ha de ballar. Només ballaven les noies que s’estimaven poc. Jo m’hi fonia. Una nit, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb els meus pares a seguir carrers guarnits i a veure envelats: la plaça del Sol i la plaça del Diamant. Recordo, ho he recordat en moltes ocasions, que jo passava per carrers plens de música com una ànima en pena de tan trista que anava. Devia tenir dotze o tretze anys. De la manera més insòlita, anys després, com per art d’encantament, se’m va acudir de fer passar en un envelat el primer capítol de La plaça del Diamant, que no recordava com era ni per quins carrers s’hi anava. Algú, en sortir la novel·la, segur d’ell mateix, convençut que era molt intel·ligent i que havia descobert una gran veritat, em va preguntar si la Colometa era jo. En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera molt relativa. L’he viscut massa. En La plaça del Diamant el dono sense haver-me proposat de donar-lo. Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.

Quan vaig voler escriure una altra novel·la no em sentia amb prou força per encarar-me amb una novel·la que tingués molts personatges. Em calia trobar una estructura com la de La plaça del Diamant. Vaig caure en un parany. M’havia ficat tant dintre de la pell del meu personatge, tenia tan a la vora la Colometa, que no podia fugir-ne. Només sabia parlar com ella. Havia de buscar algú de completament oposat. I així va néixer, lleugerament patètica, lleugerament desolada, la Cecília C. d’El carrer de les Camèlies.

Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: «La Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms.» Tampoc no li puc fer dir directament «jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms». He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: «I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!» «Espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terrat. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, tot a passeig!» Jo no puc dir de la Cecília que «la primera vegada que va pujar al terrat va veure una estrella molt grossa cap a la banda de la muntanya» perquè no puc saber si va veure una estrella molt grossa en pujar al terrat. Però sí que li puc fer dir: «La primera vegada que vaig pujar al terrat vaig veure una estrella molt grossa.» És a dir, el personatge d’una novel·la pot saber què veu i què li passa, l’autor no. D’aquesta manera el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat. Tota novel·la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil. Una novel·la són paraules.

Llorenç Villalonga, després d’haver escrit un article encomiàstic a l’aparició de La plaça del Diamant, en va escriure un altre a l’aparició d’El carrer de les Camèlies intitulat «Igual però diferent». Per escriure El carrer de les Camèlies vaig necessitar dos anys. La plaça del Diamant m’havia esgotat i el cansament em durava. Entre temps, escrivia contes, gènere que no demana tant d’esforç. Seria el recull de La meva Cristina, llibre difícil de fer, molt treballat. La infantesa de la Cecília, no sé per què, em va inspirar un altre capítol de la novel·la d’una família on el jardí ja prengué vida: «Els nens». Ja tenia dos capítols de Mirall trencat, que s’anava construint sense que a penes me n’adonés. I amb un estil que no era el meu.

Després d’haver escrit El carrer de les Camèlies vaig refer Aloma, novel·la de joventut. Millorar un text imprecís, fer-lo més net i més concret, conservant-li la frescor de cosa acabada d’escriure, no és gens fàcil. Vaig reposar una temporada. Ja tenia el camp lliure per dedicar-me sense destorbs a la novel·la d’una família. Em calia un títol, sense acabar de saber ben bé què passaria a la novel·la. La casa abandonada, Història d’una família, Temps passat, Tres generacions. Tots eren inexpressius. No puc recordar quins van ser els capítols que van seguir els dos primers. Escrivia a poc a poc, jo que escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.

El dominó li arrossegava per terra. Obrí els braços a tota amplada. «Dec semblar un aguilot.» S’ajupí per recollir-se la roba i aixecar-la perquè hi ensopegava. Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia amb el marc de roses de plata. Acabà de resseguir la casa amb el braç estès, amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire. Del primer pis al vestíbul baixà l’escala amb el mirall encarat endarrera: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons; tot viu, desenfocat, fins que arribà al darrer graó, s’entrebancà i caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava, desapareixia. El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors, amb tota la força. La casa, el parc, les sales, la gent; de joves, de més vells, de cos present, en el moment de néixer, les flames dels ciris, les criatures, els vestits, els escots amb els caps a dintre rient o tristos, els colls emmidonats, les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades d’enllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat, lluny, lluny... que lluny que era tot... S’aixecà trasbalsada amb el mirall a la mà. Sentí trets. Com cada nit. Havia arribat l’hora del xampany.

L’estil de Mirall trencat és així.

La Perla del Llac és un restaurant a la vora del Leman. Tancat a l’hivern, a l’estiu és un lloc encantador. A la terrassa hi prenen el te senyores i senyors ginebrins feliços d’haver nascut a Suïssa, paradís d’Europa. Entre glop i glop de te veus l’aigua tallada per esquiadors nàutics, per llanxes motores, per barquetes de vela, pels vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac. El restaurant està voltat de jardins, de cedres i de til·lers centenaris, d’una bogeria de flors, d’esteses de gespa sense un bri que no tingui un verd de maragda. Una tarda, a posta de sol, una senyora ja gran baixà d’un Rolls, s’acostà al muret ran de llac i s’hi quedà tan immòbil que no semblava de debò. Duia joies, cosa rara en una ginebrina: un braçalet amplíssim de brillants i de safirs. Al cap d’una bona estona se n’anà. Què devia pensar tot mirant les barques, l’aigua amb sol i cel esmicolats al damunt, el vaporet que passava tot engegant la sirena amb alegria? Pensava en ella? Reveia la seva joventut? Veia alguna cosa o no veia res, de tan profundament perduda en els seus records? Més tard, quan, sense fer res per pensar-hi, hi vaig pensar, no sabia si tenia els cabells rossos o negres, no ho sé. Recordava els seus ulls, que, un moment, toparen amb els meus; uns ulls de color indefinit on s’havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent de tot. En crear Teresa Goday de Valldaura, li vaig donar els ulls de la dama del Leman.

El segle passat havia estat fulletonesc. Almenys jo l’imaginava així. Amb senyors i senyores voltats de fills naturals, fills que els pares allunyaven de les seves vides respectables. Un segle d’amors prohibits. Carregat de secrets de família. Faulkner fa dir a uns personatges de la seva novel·la Sartoris:

—Els teus Arlen i els teus Sabatini parlen molt, i ningú no ha tingut tantes coses a dir com el vell Dreiser.

—Però tenen secrets —explicà ella—. Shakespeare no té secrets. Ho diu tot.

—Ho comprenc; mancava del sentit del matís, del do de la reticència. En altres termes, no era un gentleman —insinuà ell.

—És exactament el que vull dir.

—Així, per un gentleman, s’han de tenir secrets?

—Oh, em fatigues...

Els personatges de Mirall trencat no sé si són prou consistents. El que realment m’ha interessat d’ells ha estat que em permetessin de fer aquell pes de nostàlgia que té tot el que ha viscut intensament i s’acaba. No són ni bons ni dolents: com les persones que ens passen pel costat cada dia de la setmana. I tenen secrets. Mirall trencat és una novel·la on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar i el qui manca d’amor busca que n’hi donin sigui com sigui: en l’espai d’una hora o en l’espai d’un moment.

De joveneta, Teresa havia ajudat la seva mare a vendre peix. S’enamora d’un fanaler, «un àngel esparracat», com s’hauria pogut enamorar d’un paleta. En té un fill. El fanaler és casat. Havia de fer sortir la Teresa d’una situació tan lamentable. El vell Nicolau Rovira, financer, se n’enamora veient-la passar tot prenent cafè a la terrassa del Liceu; i s’hi casa. «El senyor Nicolau Rovira preguntà a la Teresa si es volia casar amb ell: tot el que podia oferir-li era la seva fortuna; sabia de sobres que era vell i que cap noia no se’n podia enamorar.» Teresa troba la manera de fer que el fanaler s’afilli la criatura. Ella li fa de padrina. Ja tenim una persona amb un secret per sempre. Rovira mor aviat i faig aparèixer en la vida de Teresa un nou personatge. Salvador Valldaura ja troba en ella una dona rica, ben educada, elegant. A Salvador Valldaura, abans d’enamorar-se de Teresa, li dono uns amors tràgics que el perseguiran tot al llarg del camí: una noia violinista, vienesa, que se suïcida, i la mort de la qual, sentimentalment, el marca per sempre. Teresa respira aquesta vida interior del seu marit, però pot rebutjar-ne l’amargor enamorant-se ella al seu torn. Ja tenim en escena Amadeu Riera. A Amadeu Riera el vaig imaginar amb el cap de Delacroix, jove, un dia que vaig acompanyar uns amics a casa d’un notari que tenia damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. Ens va explicar que l’havia duta personalment de Cadaqués, de la seva finca. Era una tarda de vent i de pluja, grisa com el plom, animada pels llumets vermells dels cotxes que passaven carrer avall. Tot anant cap a casa vaig començar a pensar en l’amant de Teresa Goday de Rovira. El faria distingit, prim, amb un cap romàntic. El faria notari. Tindria damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. El presentaria ja sense amor, gran, recordant l’amor. Un d’aquells amors que el temps irisa.

Pel carrer de Santaló, en una de les meves estades a Barcelona, vaig veure una dona vella, molt endreçada, molt neta, carregada amb un cistell ple de menjar. Damunt de préssecs i de pomes, hi havia un pom petit de clavellets moros lila, amb una corona en el cor de les fulles, de color de gra de magrana. Coixejava una mica. La seguia un gosset blanc clapat de ros. En els ulls d’aquella dona hi havia una mena de tristesa, en tota ella una gran contenció. Encara tenia il·lusions: el pom de clavellets. En aquell moment nasqué Armanda, la cuinera dels Valldaura. L’agafaria de joveneta. Fidel als seus amos.

A Teresa Valldaura li vaig donar una filla que no se li assemblés. Sofia Valldaura m’ha permès de jugar amb un cor sec, a mi, que només havia jugat amb cors tendres. Freda, es defensa acceptant, d’acceptar en fa la seva força, i gira l’arma de les seves acceptacions contra els seus enemics. Contra un sol enemic: Eladi Farriols, el seu marit, fill i nebot de botiguers i de fabricants de teixits.

Tota aquesta teranyina que se m’anava filant m’empresonava. Fatigada, vaig perdre tota mena de comunicació amb les meves criatures. Em fugien dels dits. Em calgué oblidar-los per tornar-los a trobar. Tenia gairebé enllestida la primera part, algun capítol de la segona i l’últim, quan l’Armanda surt al parc a buscar esqueixos de roser. Però tot estava poc treballat, mig aguantat enlaire. La novel·la, per altra banda, se m’anava poblant de gent. M’hi perdia. Em vaig veure obligada a fer-me un fitxer, cosa que em va contrariar perquè pensava que em robaria espontaneïtat. No podia reprendre el treball. Em repel·lia. Mirall trencat se’m convertia en una muntanya inaccessible. No l’acabaria mai. Havia perdut interès.

Els títols que m’havia proposat mancaven de relleu. Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? L’aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l’ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall. Sense somnis ens agermanem a L’Étranger de Camus: «Lever, tramway, quatre heures de bureau ou d’usine, repos, sommeil et lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi sur le même rythme...» Però si la novel·la, creguem el que s’ha dit i repetit fins a la sacietat, és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la novel·la d’una família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat. En trobar el títol vaig poder reprendre la novel·la. Havia passat molt de temps.