Kitabı oku: «Quanta, quanta guerra...»
Quanta, quanta guerra...
1a edició: desembre de 1980
1a edició en aquesta col·lecció: setembre de 2019
Edició digital: març de 2021
© 2019 Institut d’Estudis Catalans pel text de la novel·la
© 2019 Jaume Coll Mariné pel text del postfaci
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves d’en Cimany, 2 - 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
El retrat de la primera guarda ens ha estat
amablement cedit per la Fundació Mercè Rodoreda.
Disseny d’Ángel Uzkiano
Correcció de Xavier Valls
Producció de l’ebook: booqlab
ISBN: 978-84-7329-270-2
Quaselvol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra...
Amb un postfaci
de Jaume Coll Mariné
CLUB EDITOR
BARCELONA
PRÒLEG
Quanta, quanta guerra... va néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: El manuscrit tr0bat a Saragossa del director polonès Has. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri d’El manuscrit trobat a Saragossa. Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d’anar. Procurar-li aventures amb gent estranya. ¿Per què no una novel·la diguem-ne de guerra amb poca guerra? S’han escrit tantes novel·les sobre la guerra que una més no hauria afegit res a la col·lecció. I potser no hauria sabut fer-la. Repeteixo: ¿per què no una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra? Antonin Artaud comença el seu Heliogàbal així: “Hi ha, al voltant del cadàver d’Heliogàbal, el Déu solar, sacerdot del Sol vestit de porpra, vingut del Sol a l’Imperi Romà, mort sense tomba, degollat per la seva policia a les latrines del seu palau, una intensa circulació de sang i d’excrements.” Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt.
Al cap de dos o tres anys d’aquella tarda al Publi Cinema, tot llegint la cartellera d’espectacles, vaig veure que al cinema Ars feien El manuscrit trobat a Saragossa. Necessitava tornar-lo a veure. Me n’hi vaig anar l’endemà a primera hora de la tarda amb el cor palpitant. La taquilla encara estava tancada. A l’entrada hi havia un senyor, no sé si l’amo o el gerent de l’Ars. Vaig donar un cop d’ull a les fotos i vaig veure anunciada una pel·lícula francesa, insubstancial, que ja havia vist feia temps a París. Vaig sortir al carrer a mirar el gran cartell de damunt del portal. Res. Ni rastre del Manuscrit. Em vaig atrevir a preguntar al senyor de l’entrada: ¿que no fan El manuscrit trobat a Saragossa? “Avui hem canviat el programa. Ara, que no ha perdut gran cosa. ¿Oi que la pel·lícula es diu El manuscrit trobat a Saragossa? Doncs Saragossa no hi surt.”
*
Vaig començar a escriure Quanta, quanta guerra... al cap d’un any d’haver sortit al carrer Mirall trencat. S’havia de dir El soldat i les roses. Fa pocs mesos, endreçant papers, vaig trobar un petit esquema que no recordava. “El protagonista es dirà Manuel. Descriure minuciosament la seva cara, totes les expressions de la seva cara. Cada gest. La manera de caminar, la manera de moure els braços, la manera d’assenyalar amb un dit les petites coses que el corprenen. La manera de dormir, la manera de riure. Tot ell exacte com la seva mare i tot, en ell, exacte com la seva mare. A l’acabament fer-li descriure la cara de totes les dones que haurà anat trobant pel camí i que l’hauran atret. Les cares que només haurà vist un moment, les cares que l’hauran fascinat, les cares que l’hauran enamorat i que seran la de la seva mare. La d’ell. Un malson. Tindrà l’obsessió de les roses. Al mig de cada rosa la cara de l’última dona. I a la darrera pàgina, en el moment de morir —perquè el matava d’un esquitx de metralla—, li donaré el benestar absolut per haver pogut veure tantes muntanyes, tants i tants camins, tantes i tantes argelagues i tantes romegueres.” I, naturalment, Manuel havia de ser un soldat voltat de tanta guerra com es vulgui.
Quanta, quanta guerra... l’he escrita tres vegades de dalt a baix. Això sol ja fa unes quatre-centes pàgines. Si comptem que abans de passar-la en net cada pàgina ha estat escrita, almenys, tres o quatre vegades, ens trobem amb un nombre bastant considerable de pàgines; per això passo tants anys per acabar una novel·la. Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina.
*
També m’hauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte “La colònia penitenciària”. Però m’hauria estat tan difícil que no l’hauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.
*
Explicaré les fonts d’uns quants capítols.— El somni que pertorba la vida del senyor de la casa vora el mar, ve de lluny. A finals de l’hivern de l’any 1971, vaig haver d’anar a Viena a fer companyia a un malalt molt greu. A mitjanit del primer dia d’haver arribat, sortia de l’Allgemeine Krankenhaus der Stadt Wien-Universitäts Kliniken. No es veia ànima vivent. Anava pel carrer Garnison i no sé com va anar que tot d’una vaig trobar-me davant de la Votivkirche que encara no sabia com es deia. Vaig tornar enrera cap al carrer Garnison i caminant caminant em vaig trobar a la plaça Roosevelt. Després va venir el carrer Lazaret. Sabia que havia d’anar avall i no parava d’anar amunt. La casa dels amics on m’estatjava era a l’altra banda de Viena, a la vora del Belvedere. S’havia aixecat el vent. Desorientada, em vaig trobar a dintre d’un gran parc entre edificis molt grans. Palaus separats els uns dels altres que un excés de vegetació i les grans arbredes centenàries a penes em deixaven veure. El vent cada vegada era més fort. Les branques gemegaven. Un moment vaig tenir la sensació que no sortiria mai més d’allà dintre, que no hi havia camí que menés en alguna banda. Estava al mig d’una ciutat morta. No passava un cotxe, no passava un tramvia ni una persona, no es veia ni una mica de cel. I quan l’angoixa m’ofegava em vaig adonar que tot allò ja ho coneixia. Venia d’un somni que havia tingut feia anys. Un somni que venia de qui sap quines profunditats de la meva consciència. En el somni hi havia una ciutat poc coneguda, un parc sense sortida, palaus desconeguts, i, dintre meu, les mateixes ganes de xisclar. El somni l’havia tingut a París, podia recordar-ho, la nit de la primera tarda que havia anat a passejar pel jardí del Luxemburg. Aquells palaus de Viena, la Rathaus, la Universitat, el Parlament i els Museus, no m’eren estranys. És coneguda aquesta sensació de trobar-te en alguna banda on ja havies estat anteriorment. Em vaig asseure en un graó del Museu d’Història Natural, morta de fred i de cansament, fins que es va fer de dia. El somni del senyor de la casa vora el mar té les arrels en aquella meva nit de Viena.
Potser he escrit el capítol de l’ermità perquè sempre m’ha interessat la psicologia dels sants, tot i que no m’he dedicat gaire a aprofundir-la. El sant, en el seu renunciament, tant com dirigir la seva passió, tota la força de la seva ànima, cap a Déu, busca desesperadament sense saber-ho la seva unitat, el seu equilibri total, les seves constel·lacions interiors. El reialme de Déu que de sempre porta a dintre.
La defensa de Caín pel pescador en el capítol “Després” ve del poema de Baudelaire “Caïn et Abel”. I d’altres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge.
El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, m’explicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També m’explicava contes: el del pastor amb ales. “En un país de la fi del món, en una vall desconeguda, hi havia un pastor que pasturava el seu ramat. A la nit, mentre dormia, a ell i a totes les seves ovelles els sortien ales. Ales petites. I ell i ovelles es posaven a volar per damunt de la vall fins a la matinada.” El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-se’m a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, m’hi avorria sobiranament. Aixeca’t. Agenolla’t. Senya’t. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: m’avorreixo. El m’avorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa se’m va asseure a la falda i va sortir l’àngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No se’l podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. “És un misteri com pinta el terra de l’església de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu.” Després d’haver-me fet creure en l’àngel de la missa, quan hi anavèm, ja no m’avorria tant. De petita vivia meravellada.
*
Durant molts anys, sempre que de Ginebra baixava a Barcelona, no deixava mai d’anar a saludar els amics Carles Riba i Clementina Arderiu. En una d’aquestes visites en Riba em va preguntar si em seria gaire difícil de procurar-li les obres completes de Teilhard de Chardin. La meva pròxima anada a Barcelona va ser per portar a Riba el que m’havia demanat. I jo també vaig regalar-me Teilhard de Chardin així que vaig tornar a Ginebra. A l’acabament d’aquest llibre hi ha la influència de la missa damunt del món de Teilhard de Chardin. D’un fragment: “El sol acaba d’il·luminar, allà baix, la franja extrema de l’orient. Una vegada més, sota l’estesa movent de la fosca, la superfície de la terra es desvetlla, tremola i recomença la seva paorosa tasca. Jo posaré damunt de la meva patena, ¡o Déu meu!, la collita esperada del meu esforç. Abocaré dintre del meu calze la saba de tots els fruits que avui seran esgrunats. El meu calze i la meva patena són les pregoneses d’una ànima llargament oberta a totes les forces que dintre d’un instant s’elevaran de tots els punts del món devers l’Esperit. Aquesta multitud, la immensitat de la qual esgarrifa, aquest oceà humà del qual les lentes i monòtones oscil·lacions porten la torbació al cor dels creients...” Jo començo una frase al final de Quanta, quanta guerra... així: “Des de dalt d’aquesta muntanya amb cresta de núvols i amb fonaments de boira...” etc.
*
Adrià Guinart, el protagonista de Quanta, quanta guerra..., és l’antiheroi. M’ha sortit així. Potser perquè no crec gaire en els herois; és a dir, encara que sempre en un lloc o altre hi hagi algun acte d’heroisme, penso que l’heroi, o bé és un home pres de pànic que reacciona per salvar-se d’un perill, o bé és un pobre home que necessita realitzar-se, compensar la seva mediocritat. Els herois antics havien estat criatures no volgudes i abandonades per evitar que s’acomplissin els desastres que els déus els havien predit. Homes amb un destí tràgic empaitats i devorats pels remordiments; les fúries, amb les cabelleres entremesclades amb serps, amb una torxa en una mà i un punyal en l’altra. Sartre convertí els remordiments en mosques. L’home d’avui no és heroic. Li basta sentir-se poderós “perquè ignora que depèn en el seu conscient de la cooperació de l’inconscient, el qual pot arrabassar-li súbitament la frase que es disposava a pronunciar” (C. G. Jung).
*
Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m’emociona— que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.
*
Hauria de parlar del sol però he d’enllestir aquest pròleg de pressa i no sé escriure amb presses. Hauria de parlar de la importància del sol de debò i del sol de la meva novel·la. Hauria de fullejar vells llibres que m’expliquessin alguna cosa sobre els pobles adoradors del sol. El Sol Déu, ja que tot l’Univers és Déu. Les custòdies daten del segle XV. A partir del segle XVI se’ls donà el nom de “Sols”. Són un cercle d’or o de plata voltat de raigs amb el Sant Sagrament al mig de la rodona. Sense el sol no existiríem. El sol serveix per alguna cosa més que per daurar les platges i els balcons.
Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra..., de batalla, allò que se’n diu una batalla, no n’hi ha cap.
*
Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que m’han ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment.
El sueño de la razón engendra monstruos.
GOYA
What makes me take this trip to Africa? There is no explanation.
SAUL BELLOW
A great ravel of flights from nothing to nothing.
D. H. LAWRENCE
PRIMERA PART
I
A mitjanit
Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín. En Josep tenia una cicatriu a la cuixa esquerra, a la part de dintre, en forma de peix, que feia riure. En Rossend, el fill del drapaire que ens deixava l’ase i el carretó per anar a dur clavells al mercat, tenia la punta del nas vermella i feia riure. En Ramon, el fill del carnisser, tenia les orelles punxegudes i feia riure. Jo, no feia riure gens. Si alguna vegada feien pinya contra mi i m’atacaven perquè no volia seguir-los en els seus jocs, els obligava a recular cridant que el dimoni era el meu oncle, que per poder-me conèixer de seguida, encara que estigués barrejat amb altres nois, m’havia marcat el front abans de néixer. Era ros com un fil d’or. A tres anys, com que la meva mare no m’havia fet tallar mai els cabells que em queien atirabuixonats a banda i banda del coll, tothom em prenia per una nena. El dia que la meva mare em va dur a veure el pare Sebastià per fer-me entrar al col·legi, el pare Sebastià, tot mirant-me amb pena, va dir: aquí no prenem nenes. La meva mare es va desfer en explicacions, que li dolia de tallar-me els cabells, tan preciosos, que encara era massa petit i que pelat tindria fred i mentre ella s’explicava, jo, que ja sabia escriure el meu nom, em vaig acostar a la pissarra, vaig agafar el guix i amb blanc damunt de negre vaig escriure en lletres grosses i tortes: Adrià Guinart. El pare Sebastià se’n va adonar de seguida i amb les mans juntes va dir ¡quin arcàngel!
Vaig entrar al col·legi amb els cabells arranats, desesperat de no tenir-los com abans, i més savi que els altres nens petits. El pare Sebastià em feia seure al seu costat mentre explicava la Història Sagrada, perquè, assegut en el banc, deia que el molestava la meva manera de mirar, massa de mussol. Teníem una carpeta grossa plena de grans estampes, tancada a l’armari de les llibretes, dels llapis i dels guixos. Mentre ell parlava, jo, sempre jo, amb el punter havia d’assenyalar tot el que anava anomenant: el mar Mort, el bastó de Moisès, les taules de la Llei, l’arbre del bé i del mal, Adam i Eva guarnits amb pàmpols de figuera. Assenyala Salomó. Em moria de vergonya quan havia d’assenyalar el que va perdre la força quan li van tallar els cabells. Assenyala l’àngel anunciador. Amb el lliri florit davant de Maria, ros i amb tirabuixons com jo abans d’entrar al col·legi, amb les plomes de les ales, una llista blava, una llista vermella, l’àngel s’aguantava a mig aire. Amb la làmina del diluvi tots els nens de la classe, fins els més distrets i endormiscats, es revifaven. Mentre seguia amb el punter la volta de colors de l’arc iris, em semblava que volava per entre el verd i el morat, el groc i el rosa... ¿No havia dit el pare Sebastià que jo era un arcàngel? Els arcàngels volaven. Abel i Caín. No respirava. Abel pasturava. Caín llaurava i suava. Somiava Història Sagrada, somiava àngels, somiava sants, em somiava a mi vivint Història Sagrada, travessant deserts i fent rajar aigua de les fonts. El dia que tocava la làmina de la crucifixió, així que arribava al camp de clavells, corria d’una banda a l’altra, m’estirava amunt, tan amunt com podia, de puntetes, per sentir les estrelles que deien, pobret, pobret, no té ales...
*
La casa era vella, l’aigüera feia pudor, l’aixeta degotava. Els dies de vent entrava fred per les escletxes però al bon temps l’olor de les flors es ficava a tots els racons. Els diumenges que el meu pare no tenia ganes d’anar a veure els seus cosins, em duia a passejar. Ens passàvem hores asseguts en un marge i de vegades l’aire duia fils que arrencava al cor de les flors pobres i alguns se m’encastaven a la roba. La gent era tota igual: amb cames, amb cuixes, amb ulls, amb boques, amb dents. Agafat de la mà del meu pare que era alt i era bo jo anava dret com una bitlla. No sé per què les nenes em feien ràbia, si algun dia en podia agafar una li cargolaria el coll com a un ocell. Prenien l’amor de les mares.
*
Una veïna que treballava a la fàbrica de teixits, tenia una nena. Un dissabte a la tarda va demanar a la meva mare si la hi voldria guardar. Jo estava molt amoïnat: la meva mare m’havia dit que havia anat a comprar una germaneta, que mai més no estaria sol, que tindríem una nena a casa que riuria i ploraria. Quan vaig preguntar-li per què havia comprat una nena i no un nen em va dir que ja havia rebut l’avís que seria una nena. La tarda d’aquell dissabte la meva mare em va dir que havia d’anar a parlar amb algú de la venda dels clavells i em va dir que havia de vigilar la nena de la veïna, que, sobretot, no se li acostés el gat. Així que la meva mare va haver sortit vaig anar a mirar la nena que dormia i el gat que la meva mare havia tancat a la cuina. La nena es deia Mariona, era de color de rosa i duia arracadetes d’or. Estava posada damunt de dues cadires ajuntades. La vaig agafar i la vaig deixar a terra. El gemec que va fer em va tallar la respiració. La vaig començar a despullar com si despullés una nina: fora cosset, fora calcetes, fora draps, fora sabatetes de llana. No li vaig poder treure les arracadetes perquè no sabia com s’obrien. Quan la vaig tenir com un cuc la vaig posar damunt d’una tovallola i la vaig arrossegar estirant la tovallola fins al començament del camp. La claror del sol va acabar de despertar-la. Arrupit al seu costat li mirava les genives pelades, els cabells, tot just quatre i molt prims. Tenia els ulls de color de violeta amb esquitxos d’or. Boig de sentir-me gran al costat d’ella tan petita, vaig anar a arrencar totes les violetes. Només havien de ser violeta els seus ulls. Al mig del camp, entre dos rengles de clavellines, damunt el regueró de l’aigua, li vaig fer un llit de fulles de violeta verdes i rodones. I, amb por de trencar-la, la vaig deixar allí. Un moment, va deixar de respirar, i de seguida, amb un pam de boca oberta van començar els plors. Em van venir ganes d’endur-me-la al terrat i pel tros de barana trencada tirar-la daltabaix. Corrents vaig anar a buscar el gat. L’hi vaig deixar a tocar i estava quiet. Mira el gat... mira... Li vaig fer passar una maneta per l’esquena del gat que tot d’una va voler fugir, li va saltar per sobre i li va esgarrinxar el pit. La meva mare havia explicat a no sé qui que si les criatures ploren massa estona seguida acaben trencant-se. Quieta, maca. Pensava que se’m trencaria com una tassa quan et cau de la mà. La nena estava coberta de sang. La meva mare va esllomar-me. Jo em volia morir. Vaig pujar a la teulada del cobert de les eines i em vaig tirar daltabaix. Vaig caure de quatre grapes. I tota aquella nit, que era de lluna, la vaig passar tirant-me de dalt del cobert a terra. Al cap de poc va néixer la meva primera germaneta. I, a la nit, em vaig plantar. Després de fer un sot molt fondo al peu de l’avellaner, m’hi vaig ficar i em vaig cobrir de terra fins als genolls. Havia dut la regadora plena d’aigua i em vaig regar. Volia que em sortissin arrels: ser tot branques i fulles.
*
La meva mare era de Sarrià i tenia un camp de clavells a cavall de Sarrià i de Sant Gervasi; a la vora de la via del tren de Sabadell. Jo l’ajudava en la feina de fer esqueixos, regar i collir. Treballàvem de punta de dia a caiguda de nit. El meu pare va morir quan jo tenia onze anys. Era maquinista de tren. Duia bigoti i tenia els ulls grossos i tranquils. Quan jo era petit, per fer-me dormir se m’asseia a la falda i em cantava la cançó del roda que roda roda que roda. La primera vegada que li va sortir aquell home al mig de la via, diu que la lluna semblava de foc. Per damunt dels arbres, a la banda dreta, una boira espessa semblava adormida. I un home, al bell mig de les vies, caminava de cara al tren. Així que el meu pare se’n va adonar va engegar el xiulet. L’home, que de primer era petit, s’anava fent gran, caminava sense parar com si al davant no se li acostés un tren a tota marxa. Tan a la vora va arribar que el meu pare va tenir temps de veure com anava vestit: pantalons de color ros i camisa ratllada de groc i de negre. I va frenar. Es sentiren xiscles per dintre dels vagons. Va baixar gent, darrera del meu pare. A la via no hi havia ningú. Va haver d’explicar a la companyia el que li havia passat. No havia arribat a l’hora. I tot hauria quedat mort si al cap d’un any i en el mateix lloc de l’altra vegada però amb la nit fosca com una gola de llop amb borrallons de neu que es despenjaven del cel amb calma l’home que caminava pel mig de la via no hagués tornat a aparèixer vestit igual: pantalons de color ros i camisa groga i negra. El tren duia tota la velocitat, les rodes cantaven el roda que roda. Així que el meu pare el va veure va engegar el xiulet unes quantes vegades però l’home tossut s’anava acostant. Fins que el meu pare, amb el cor batent, va haver de frenar. Es sentiren crits de gent esglaiada per dintre dels vagons. El meu pare va baixar del tren. Al mig de la via no hi havia ningú. Amb uns quants passatgers van fer una batuda pels voltants. No res. El meu pare sentia que no se’l creien, que se’l miraven com si fos boig. Va haver d’informar altra vegada la companyia. Si arribessin a pensar que el maquinista veia visions... I una nit de lluna clara amb esteses de camps de plata a banda i banda del tren, lluny, tal com havia aparegut totes dues vegades, aparegué l’home dels pantalons rossos i de la camisa ratllada. El meu pare deia que havia tancat els ulls... no va frenar. I va sentir amb tots els seus sentits el soroll de la trinxada d’ossos. La companyia no el va despatxar però el va canviar de línia. Servia un tren atrotinat, calmós com una tortuga, que només feia viatges curts. Enfonsat en el pou d’aquell misteri va morir aviat d’un atac al cor. La meva mare no el va plorar. Els clavells donaven molta feina i s’havia de viure. La casa anava perdent color com si tot, eines de la cuina, mobles i parets, estiguessin banyats en una llum malalta.
Un dia que vaig contestar malament a la meva mare l’endemà mateix em va parlar per primera vegada del meu germà i quan entrava brut a casa, xop d’haver desviat els reguerons, deia sense mirar-me: al teu germà li he fet raspallar l’ase del drapaire. Demà de matinada el teu germà m’ajudarà a carregar els clavells. El teu germà... I jo no tenia cap germà.
Un vespre em va semblar que el veia mig amagat en el cobert de les camèlies. Era com jo. Vaig acostar-m’hi; entre les camèlies no hi havia ningú. Fugia de casa a les nits. Saltava per la finestra de la cuina al camp i per entre les llances separades del reixat al carrer. A casa m’hi ofegava. Els trens que passaven a la nit em feien companyia. No sortia del meu barri. Les cases tancades, les finestres mortes, els balcons amb ombres de flors penjant, una font en una plaça, l’aigua fresca de la nit, un pedrís en una entrada, eren la meva companyia. Els carrers sense persona vivent eren els meus palaus, la meva alegria, la meva por. Els carrers amb arbres vells a cada banda, de branques altes, totes a punt de tirar-se’m a sobre i endur-se’m enlaire eren el meu malson. A punta de dia tornava a la presó de casa meva.
En Rossend, el fill del drapaire, de dos anys més gran que jo, que des que hi havia guerra no parava de parlar-me’n, em va explicar que se n’hi anava. ¿Per què no véns amb mi?
II
La fugida
Entrava aire per la finestra. Així que al rellotge del menjador van tocar les tres, vaig llevar-me i es pot dir que sense rentar-me la cara, i només amb el que duia a sobre, me’n vaig anar. Després de fer una cinquantena de passos alguna cosa em va fer girar a mirar la casa. La lluna la tocava de ple. Dret al peu de l’entrada, amb mi a coll quan era petit, el meu pare em mirava. Era la primera nit que anava sol per carrers que no eren el meu barri. Corria. ¡Adéu clavells, adéu! Amb en Rossend ens havíem de trobar als Jardinets; vindria amb una camioneta que no em va saber explicar com s’havia fet seva. Sóc amic d’un capità molt important i farem el que voldrem. Als Jardinets no hi havia ni Rossend ni cap camioneta. Passés el que passés jo no podia tornar a casa. M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra. Potser en Rossend, que també fugia d’amagat, no havia pogut anar-se’n. Després de passejar una estona per sota dels fanals blaus, em vaig asseure en un banc, em vaig aixecar del banc, m’hi vaig tornar a asseure. Vaig travessar el carrer, em vaig mig amagar en un portal perquè pujava gent. Em vaig asseure en el pedrís. Davant tenia la font, plantes, arbres. La lluna els travessava les fulles i tacava el terra de claror. Em vaig alçar del pedrís, altra vegada cap al banc. Estona i més estona no vaig parar d’anar d’una banda a l’altra. Fins que una camioneta blanca amb els costats empastifats de lletres vermelles i negres es va aturar davant meu. En va saltar en Rossend i tres nois més en el moment que van engegar les sirenes. De seguida els raigs dels antiaeris es van posar a escombrar el cel. M’hauria agradat veure caure una bomba. L’avió passava baix; se sentia el motor gairebé damunt de les cases. Els antiaeris escopien foc. Arrecereu-vos. Tots clavats a la paret, els antiaeris són més perillosos que les bombes. Aquestes sirenes... En Rossend es tapava les orelles i tancava els ulls. Un dels nois, el que semblava més jove dels tres, va dir amb una veu d’home fet, si aquestes sirenes et molesten m’agradarà veure quina cara faràs al front, que no paren. Jo en vinc, del front, va dir un altre dels nois que duia un mocador vermell al coll i un punyal a la cintura, que bombardegin tant com vulguin; no els servirà de res. Nosaltres som els més forts. Amb el poble no s’hi pot jugar. Els de l’altra banda quan ens veuen arrenquen a córrer. Paraula. S’amaguen. Em poso dret a dalt de la trinxera amb la culata del fusell apuntalada a la cuixa... Perquè et retratin, va dir el de la veu gruixuda. Calla. En Rossend va preguntar-li ¿i tiren a matar? Calla. I el noi que no havia dit res en tota l’estona va dir sense mirar-nos, si no has estat mai al front, tu. ¿Que no? I aquesta ferida que tinc a la cuixa ¿què vol dir? Es va arromangar un camal dels pantalons i ens va ensenyar una cicatriu vermella a l’alçada del genoll. Aquesta ferida te la va fer una guitza de qui sap quina bèstia. Sempre m’has de desmentir. Perquè et conec i sé que les mentides les enfiles... El motor de l’avió es sentia lluny. Els antiaeris encara rastrejaven el cel. ¡Tots a la camioneta! Ara començarem a viure, va dir en Rossend tot agafant el volant. El noi del mocador vermell es va asseure al seu costat. Els altres i jo vam pujar al darrera. En un racó hi havia mitja dotzena de fusells. Si m’havia fet gràcia anar a la guerra era, entre altres coses, per anar-hi amb en Rossend: el coneixia de petit, havíem jugat junts, érem amics, vivia vora de casa. Aquells altres no sabia d’on venien, ni on havien nascut ni qui eren els seus pares.
Em feien nosa... Si almenys en Rossend m’hagués fet seure al seu costat... M’arraconava. Els nois s’havien estirat a terra i també vaig estirar-m’hi jo. Feien pudor. Respiraven fort. El de la veu gruixuda de tant en tant feia un soroll estrany amb les dents. El sotrac de la camioneta m’adormia. ¿Per què en Rossend havia de ser tan amic del noi del mocador vermell que es posava dret a la trinxera si els altres deien que era un mentider? La son m’enterbolia el cervell i vaig començar a veure el meu pare fent-me adéu amb la mà al peu d’una casa penjada a mig aire tota enrajolada de colors lluents i amb els fanals blaus i el raig de lluna per entre fulles i tot plegat va començar a giravoltar: pare, mà del meu pare, casa lluent, raigs de lluna, fanals blaus, llances de llum contra el cel... Vaig arribar al front adormit.
III
En un bosc
M’havia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que se’m va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no n’havia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut, amb l’esquena contra la soca d’un pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena s’havia tacat de sang. A l’entrada del camí de carro vaig trobar un tros de corda gairebé nou i bastant llarg. Me’n quedaria un bocí. La vaig tallar amb el ganivet que m’havia regalat el meu pare just abans de veure per primera vegada l’home que caminava contra el tren. Era un ganivet que podia servir per moltes coses: era ganivet, cullera, estirataps, tallapapers, punxó, estisores, tornavís... La meva mare va renyar-lo: és una eina perillosa, jo la hi guardaria per quan fos més gran.
Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire; bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol d’ocells. Les formigues s’anaven enduent l’escarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si l’aire se l’hagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda d’on venien les canonades. Abans de perdre’s entre els pins va cridar ¡torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. D’un cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. M’hauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua d’aquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de l’esquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates.
En Rossend i els seus amics de seguida van desaparèixer. En Juli-Juli, el lampista que estava a la cuina amb mi i no parava de rentar olles i plats, em va explicar que se’ls havien endut de nit, a no sabia quin poble, a fer trinxera. I va dir-me ¿què has vingut a fer aquí, tan jove? Guilla, si pots.
Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de l’escarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins. Vaig ensopegar amb un altre tros de corda. El primer que havia escurçat el duia a la butxaca. Tot el que tenia era el ganivet del meu pare i el bocí de corda. Un viarany que feia pendís tallava el camí de carro. Plantat entre camí i viarany vaig triar aquest darrer perquè era estret i les herbes que el vorejaven eren altes. Una darrera canonada va ressonar encara més lluny que la segona i va ser en aquest moment que vaig sentir una veu d’home que manava ¡salta, desgraciat! ¡Salta!
IV
El penjat
De dintre d’un sac molt gros, penjat a un arbre i gronxant-se, sortia el cap d’un home amb una corda recta i tibant al darrera. La pell de la cara era blanca, la llengua negra, els llavis morats. A tocar de l’arbre, sota mateix dels peus del penjat, hi havia una pedra; m’hi vaig enfilar i vaig tallar la corda. El penjat va picar de cap a terra i em vaig espantar pensant que en comptes de salvar-lo l’havia matat. Era jove, de cabell negre i celles poblades. Quan em pensava que ja havia enviat l’ànima a Déu, va obrir un ull que va tancar de seguida. No tenia prou força per mirar. Al cap d’una estona es va mig asseure i treballosament el vaig ajudar a sortir del sac. Amb una veu més ronca que si vingués de l’altre món va dir amb ràbia ¿per què m’has tallat la corda?
Va passar qui sap el temps provant de respirar, dóna’m aigua... m’ofego... Amb quatre salts vaig baixar al riu i amb un pot que havia trobat en el sarró vaig pujar aigua; li aguantava el cap amb una mà i amb l’altra la hi anava tirant gargamella avall. A cada passada tossia i quedava rendit amb el cap de costat. Tot d’una es va reviscolar, si m’he ficat a dintre d’aquest sac per penjar-me és perquè volia morir amb sudari; que els ocells carronyaires no em pelessin els ossos si ningú no em descobria a temps i m’enterrava. ¿I el cap? vaig preguntar-li. El cap, va dir, ja els el regalava. Pel que m’ha servit... Es va agafar el coll amb totes dues mans i va estrènyer. Potser així no em farà tant de mal. Tira’m més aigua a dintre. Fas cara de gana. En el sarró hi ha pa. Jo no em puc empassar ni la saliva. La llengua se m’estarrufa. Fes-me companyia. Em va fer estirar al seu costat i ens vam tapar amb el sac. Mig abaltit, voltat de totes les sentors del bosc, sentia com si vingués de lluny un enraonament sord. Ja no em recordava que dormia ajagut al costat d’una vida que havia salvat. Jo aniria pel món, ajudaria i salvaria vides. Damunt meu semblava que les estrelles s’anessin enduent la nit i això que faltava molt perquè vingués la matinada.
*
... aquest sac l’he fet amb quatre sacs que vaig robar al molí. Estirat de cara al cel el penjat parlava com en un somni. De tant en tant girava el cap i em mirava. Vaig passar el dia desfent-los les costures, després ajuntant-les d’una manera diferent amb un cordill que anava passant pels forats amb una agulla saquera. De quatre sacs n’havia de fer un. Dos forats sense cosir eren per poder-hi passar els braços, lligar-me el sac al coll i posar-me el collaret de corda amb el nus escorredor. El penjat es va posar a plorar amb molta pena, li vaig clavar un bon cop a l’esquena per trencar-li el plor i em vaig alçar. No em deixis, no em deixis... Quan ja havia decidit d’arrencar l’Ernestina de mans del botxí del seu marit em va deixar. ¡I altra vegada amb ell! Un dia em va venir a trobar el seu marit i se’m va descansar. Agenollat em va confessar que sense l’Ernestina era un home perdut. Jura’m que no me la prendràs... Dóna’m aigua. Li vaig dir que amb l’Ernestina ja feia temps que havíem trencat. I aleshores el marit va dir, en deu tenir un altre. Ens vam abraçar, vam sortir al carrer... quan la vaig conèixer duia un vestit vermell i una margarida als cabells... anàvem de taverna en taverna; a cada taverna, un xop. I va venir la sorpresa. A la taverna del Papagai vaig conèixer la Faustina. Va tossir i amb la veu que, si ja era rogallosa, a mesura que enraonava se n’hi anava fent més: i va ser com si l’Ernestina no hagués existit mai. Va estar una estona sense badar boca i quan ja em pensava que havia acabat les forces dient que malvat el dia que em va deixar entrar a casa seva va seguir endavant. El dia que la Faustina em va deixar entrar a casa seva i em va deixar que li fes un petó darrera de l’orella, se’m va entortolligar com una serp. De seguida ho vaig explicar tot al marit de l’Ernestina i ell a ella. I a la Faustina li vaig confessar que havia estimat l’Ernestina i que amb el seu marit érem com germans... i no sé encara què va passar, que al cap de poc temps anàvem tots quatre junts per les tavernes: l’Ernestina amiga de la Faustina, la Faustina amiga del marit de l’Ernestina, i tots tres enganxats amb mi. No passava una hora del dia que no em sentís vigilat, espiat, tots els meus passos seguits. Jo contra tres. Tres contra mi. L’Ernestina defensava la Paulina una nit que baixàvem tots quatre per un carrer que no recordo com es deia... Li vaig preguntar qui era la Paulina i em va dir després de rumiar una mica que s’havia equivocat, que no havia conegut mai cap Paulina que en comptes de dir Paulina havia d’haver dit Faustina... i no vaig poder aguantar més aquella vida. Ningú no feia l’amor, només em feien retrets; detestava aquella enganxamenta i no podia viure sense aquella enganxamenta fins que va venir la guerra i me n’hi vaig anar per salvar-me l’ànima. I la guerra m’ha matat. Buit de tot, voltat de morts i de sang... ja fa temps que vaig morir ¿per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’alegria i només troba tristesa... ¿Per què, per què m’has despenjat? Es va tirar endavant per donar-me un cop de puny i va caure endarrera com si el cop de puny l’hi hagués donat jo. El vaig embolicar amb el sac i el vaig arrossegar fins al darrera de la roca, prop de l’arbre on s’havia penjat. De mica en mica el vaig anar cobrint de pedres. No podia fer sot per ficar-lo a dintre de la terra perquè no tenia càvec, ni pic, ni aixada.
V
El carro
El pa que havia quedat en el sarró i grapats de móres que havia anat collint pels voltants van ser la meva menja d’aquell dia. No em sabia moure de la vora d’aquell home mort. Ja negra nit vaig estirar-me pensant en la Faustina i en l’Ernestina. A l’últim em vaig enfonsar en un son neguitós fins que em va despertar, junt amb la claror, una gran piuladissa d’ocells. N’hi havia un que tenia el ventre de color de taronja, d’altres el tenien verd. A l’última branca de l’arbre del penjat un pardal va començar a cridar. Semblava que s’hagués tornat boig. Del riu va pujar una cançó i la veu que cantava era una veu de noia. Enfilat a la pedra del penjat vaig mirar avall: veia una llenca d’aigua blava. Aquella veu de noia m’havia deslligat dels records de la nit. Tot d’una venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot d’una es feia fosca com si la noia s’hagués girat d’esquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir d’una enrabiada. Volia que li diguessin només Laieta. ¿On és, Laieta? ¿Què fa, Laieta? ¿Encara és al jardí, Laieta? I la meva mare i tots dèiem: ¿On és, la Laieta? ¿Què fa, la Laieta? ¿Encara és al jardí, la Laieta? Aleshores la meva mare per avesar-la a no tenir capritxos es va posar a dir-li la Lala. I tothom reia. La Lala. La Lala. A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l’haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d’ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, llarg fins als peus, voltades d’un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç... Quan estaven a dintre de la caixa a l’habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m’havien mirat tant, més brillants que l’aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú.
*
S’acostava un soroll de rodes de carro acompanyat per veus d’home. Mig ajupit per entre matolls vaig anar fins al revolt. S’acabaven d’aturar dos carros. Del que tenia més a la vora van saltar tres homes espitregats, escabellats, barbuts, amb cinturons carregats de bales, amb mocadors vermells lligats al coll. Al carro que havia quedat més lluny, a la part del darrera, sortien cames nues acabades en uns peus de color de cera, alguns tacats de sang. Un dels homes, el més vell, va dir que tenia una gana que l’alçava. Els altres tres i un quart que va saltar del carro dels morts, tots carregats amb motxilles, es van asseure a terra. Clavaven queixalades a uns pans llargs, una mena de barres que no havia vist mai, i a uns grans trossos de formatge. Bevien vi amb bóta. Un de gros, vermell de cara i amb la punta del nas partida pel mig, era el que tallava el pa i el formatge i l’anava repartint. El més jove va rondinar que el formatge no li agradava, que més s’hauria estimat unes quantes costelles a la brasa. Ningú no n’hi va fer cas. Deien que si la guerra encara seria llarga, que potser duraria cent anys. Mentre hi hagi carn de canó tindrem guerra. Un home que s’assemblava una mica al meu pare, però sense bigoti, deia que, al contrari, la guerra s’estava acabant, que només era cosa de mesos... que ja havia mort prou gent, que el país ja estava bastant aclarit de gentussa. I de gentassa. Van riure. El del nas partit va dir, encara que la guerra s’acabi no tornaré mai més a casa. Estic avorrit de viure fent sempre el mateix. Tip de treballar cada dia a les mateixes hores escombra que escombra places i carrers. Jo, va dir el que volia menjar costelles a la brasa, em faré pastor. ¿Pastor? Et passaràs el que et queda de vida menjant formatge. ¡Mataré ovelles! De tant veure’ls mastegar, la boca se’m feia aigua i mentre m’empassava la saliva coll avall em van clavar una empenta que em va fer caure al mig dels homes que menjaven. ¡Mireu quin conill que he enxampat! Era un home amb el cabell blanc, amb una onda que li tapava el front. Duia una escopeta penjada a l’espatlla, pantalons de vellut i botes cordades als costats amb tres sivelles. Em miraven com si fos una bèstia estranya. ¿Te la passaves bé, eh, fent d’espieta? Un d’aquells homes em va pessigar el braç, tu, va dir, has tocat el dos. Et conec. Tots faríem com tu si poguéssim i que s’anessin esllomant els altres. Vaig arrencar a córrer. Em van atrapar i a rossegons em van dur allà on havia caigut. El del nas partit va dir jo t’he vist... ¿on tens amagats els pantalons que aquesta nit has robat a en Juli-Juli? Em va clavar un mastegot amb una mà que semblava de ferro. Digues ¿on tens els pantalons robats? Vaig jurar que no havia robat els pantalons a ningú. Ells que sí i jo que no, fins que no vaig poder més i vaig cridar mentider. Mentider més que mentider. Em van caure dos mastegots més que em van sotragar el cervell. Aquesta nit has entrat a la barraca i quan dormia... Encara vaig tenir esma de dir-los que havia passat la nit vetllant un home que s’havia penjat. Es van clavar a riure tots alhora. ¿Un home que es va penjar? ¡Diu que ha passat la nit amb un penjat! Quan vaig fer el gest de fugir altra vegada perquè ja sabia que si no et volen reconèixer la raó més val que pleguis, el que repartia el pa i el formatge em va clavar la gran pallissa mentre jo anava cridant ¡covard!, ¡covard! Em va deixar bo pels gossos.
VI
La noia del riu
Per terra havien quedat closques de formatge, tres o quatre rosegons de pa. M’ho vaig menjar tot de pressa. Vaig collir més móres. I de mica en mica vaig anar baixant cap al riu. L’aigua a l’altra banda no era blava: era verda amb núvols que lliscaven pel damunt. Hauria volgut ser riu per sentir-me fort i m’hi vaig ficar. Nedava com un peix; ja no em sentia de la pallissa. El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar. Abans de ficar-me a l’aigua m’havia arrencat la bena del braç; la carn, al voltant de la ferida, que m’havia fet un dia que vaig caure damunt una pila d’ampolles trencades, era morada. A l’altra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur. M’hi vaig anar acostant, em va veure i quan hi vaig arribar a la vora, rient, em va burxar amb la forca. Tenia unes dents que semblaven pedretes de riu de les més blanques. Sortia el sol. Totes les canyes, totes les fulles, es gronxaven. Va llençar la forca i es va tirar a l’aigua. Em vaig posar a nedar riu amunt amb ella al darrera.
*
Estirats al sol ens vam atipar de móres. Em mirava. Tenia els ulls violeta esquitxats d’or com els d’aquella nena veïna del gat que la seva mare ens va fer guardar. Va explicar-me que el seu pare era moliner del molí de més amunt i jo no parava de mirar-li els ulls. El seu pare feia la guerra i només el veia els diumenges. La seva mare es deia Marta. Ella, Eva. Li hauria agradat ser un noi en comptes d’una noia. Caçava ocells amb mandró. Els peixos, si els pescava massa petits, els tornava al riu i li agradava fer-ho perquè era com si els donés la vida. Els conills i les perdius els caçava amb gos i amb escopeta. Si hagués estat un noi se n’hauria anat a la guerra, que se’n moria de ganes, però el seu pare l’hauria volguda amb ell i no li hauria deixat fer el que hauria volgut. Sense que vingués a tomb em va preguntar si m’agradaven les bombolles de sabó. El que tenien de més bonic era que després de tanta paciència per veure-les sortir de la canya i de tant tornassol, mentre volaven es fonien com si les punxessin. Enraonava ajaguda, amb les mans darrera del cap i mirant el cel. Jo tenia ganes de tocar-la, d’estirar-la damunt un llit de fulles verdes arrancades a plantes de violeta. Si la guerra, que dura tant, encara dura més, em tallaré els cabells, em vestiré de noi i me n’hi aniré. Va callar perquè a l’altra banda del riu, més enllà i més avall d’on jo l’havia vista amb la forca, passava un home a cavall d’un ruc, amb un fusell penjat a l’esquena. És el meu pare, això vol dir que avui és diumenge. Vam trigar a aixecar el cap i quan el vam aixecar el moliner qui sap on parava. Un aire dels més fins jugava amb nosaltres i ens vam adormir quan sortia la lluna.
Es va despertar primer que jo i quan vaig obrir els ulls ja no era al meu costat. Nedava i jo vaig fer com ella. No em vaig poder aguantar i vaig agafar-li un peu. El peu em va lliscar dels dits com una anguila. ¡Sortim! Riu avall baixaven tres ombres. Són soldats morts. Per estalviar-se la feina d’enterrar-los els llencen daltabaix del cingle del Merlot. Els empenyo amb la forca perquè no s’encallin i no es podreixin entre els joncs i les canyes que són el meu palau.
VII
La molinera
A la vora del molí ens vam aturar a l’entrada d’un pont damunt d’una recolzada del riu. L’Eva em va demanar que l’esperés; miraria de poder tornar aviat a buscar-me, que, si no tornava de seguida, no anés al molí. Passa de llarg. Em dolia que em deixés. Té, vaig dir-li, no tinc res més i t’ho dono. Em vaig treure de la butxaca el ganivet que m’havia regalat el meu pare i l’hi vaig posar a la mà.
Els arbres eren vells; sota de tanta branca amb el riu negre a sota, ni respirava. L’una darrera de l’altra dues fulles em van fregar la galta com si fossin els dits d’un mort. Una lluna esmicolada es deixava endur pel riu. Em va semblar veure ombres aigua avall. Algú necessitava que l’ajudessin. Algú sense veu. La corda em feia companyia. Vaig estrènyer fort aquells quatre fils de cànem que jo sentia que em protegien. Les ombres que passaven eren soldats morts que s’anaven acostant a les canyes. Farien caure les fulles, cridarien el vent, s’arraparien on poguessin perquè l’aigua no se’ls endugués lluny d’on havien mort. L’Eva trigava. Ja no vindria. Caminant, caminant, vaig ensopegar amb un pou i em vaig amagar al darrera. Havia arribat a tocar del molí. Sentia grinyolar unes frontisses com si el vent que s’aixecava obrís i tanqués finestres. Tot d’una el portal del molí es va esbatanar i junt amb un raig de claror va sortir-ne un cavall blanc amb una ombra mig ajaguda al damunt. Les ferradures alçaven espurnes. Al cap de poca estona un home mig corbat pel pes d’un sac que no vaig saber d’on havia sortit va entrar en un cobert en el moment que una descàrrega petava lluny i feia vermell un cantell de núvol. S’acostava un camió. Es va aturar davant de la portalada i en van saltar dos homes. El que havia entrat en el cobert va anar a trobar-los i van començar a descarregar caixes.
Aviat es van sentir crits dins el molí. A tocar del portal, escoltava. Una veu prima deia que a l’estable no hi havia el seu cavall, el cavall que havia donat perquè el guardessin. Una veu més forta deia que no sabia que el cavall no fos a l’estable. Que anessin cridant. Damunt del seient del camió hi havia una bossa. Amb la mà encara a dins i quan no sabia si havia agafat una poma o una pera, un cop al clatell em va estabornir.
*
Feia esforços per obrir els ulls. Una remor de roda que voltava m’atordia. Tot ho veia emboirat. Fins que es van fer unes taques clares i vaig veure parets, la mola... uns ulls a tocar de la cara que semblaven de vidre. ¡Ja el tenim despert! va cridar una dona i, rient, em va tirar una galleda d’aigua per sobre. Aquella dona se’m va acostar més, em pegava i tot pegant-me em feia petons. Estàs ben atrapat. Em va preguntar com em deia tot picant-me el costat amb la punta del peu. Una altra vegada em tornaràs els petons, xanguet de claveguera... A la portalada s’hi va plantar un cavall blanc. Va venir fins on era i, aturat, va començar a donar cops de pota amunt i avall.
*
¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar d’un braçat i em va dur a una habitació gran i buida i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, d’oli, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. L’home que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les rata-pinyades. Entraven i sortien, s’apilotaven al sostre, als racons, s’hi penjaven talment drapots socarrimats.
*
Avui és dissabte, va dir la molinera mirant-me com si em volgués travessar. I em va començar a fer petons mig estirada al meu costat. Jo estrenyia els llavis, tancava els ulls. L’hauria matada. Se’n va cansar i va dir amb ràbia que quan no fos tan burro m’ensenyaria la manera més sàvia de fer l’amor. ¿L’has fet alguna vegada? Vaig trobar prou força per clavar-li una guitza al ventre que la va doblegar. Em va amenaçar amb el puny enlaire. Quan vindrà el meu home, que ja deu travessar el pont, prepara’t. Així que el va sentir acostar-se va començar a cridar que jo era un viu, és un viu que fa veure que no s’aguanta i quan em té a la vora... El moliner vermell com un bitxo amb els ulls fora del cap se’m va tirar a sobre i em va apallissar mentre ella, dreta i dura, l’anava atiant. ¡Mata’l! ¡Mata’l! Quan l’home va estar cansat i tip de pegar-me, em va posar a dalt d’un carretó, em va empènyer fins arran del riu i em va abocar a la vora dels joncs tot dient uns renecs tan gruixuts que, de tant que ho eren, més m’hauria estimat no sentir-los.
*
Una bestiola se’m va acostar. Em vaig entregirar gemegant. La bestiola no es va moure. Vaig estirar el braç per tocar-la i vaig trobar una mà glaçada; estava al costat d’un soldat mort. Fent un esforç, vencent el mal dels meus pobres ossos vaig fer tot el que vaig poder per rodolar una mica avall. Les canyes van aturar-me. Plovisquejava. I em vaig abaltir sense acabar d’entendre que tot el bé d’aquest món m’hagués abandonat.
VIII
Sembles una calavera
Es va sentir una explosió cap a la banda del molí i de seguida es va alçar una gran fumera i flamarades. Soldats i més soldats feien un pont damunt del riu amb taulons i barques. La cridòria dels soldats i el soroll dels motors eixordaven. Devien haver treballat tota la nit. Aviat van començar a passar camions i canons per damunt del pont, i, embogit, encabritant-se i renillant, el cavall blanc estava al mig. Dos avions de plata feien cercles per damunt del pont. Una explosió va aixecar sortidors d’aigua. El pont va saltar i quatre camions van caure al riu. ¿Què fas aquí? Sembles una calavera. Espitregat, amb sang a la cara, amb les mans que li tremolaven, en Juli-Juli em mirava. Et vas salvar d’una i bona, tocant el dos. Em va demanar que li expliqués què havia fet. Se’l veia boig per enraonar; enraonar del que fos. Se’m va asseure al costat. No miris. Sota el que queda del pont, l’aigua és vermella. Estem voltats de soldats morts. Enraona tant com vulguis, però no miris. Digues alguna cosa... corre. No miris cap al pont. Va riure tot eixugant-se amb el braç la sang de la cara. Va riure més fort, va tancar els ulls, els va tornar a obrir. La mirada no se li aturava enlloc. Ho saps que hi ha una cantinera... va amb un carro tirat per dos cavalls que només tenen la pell i l’os. Calla, vaig dir tot posant-li una mà davant de la boca. Se sentien volar avions. A poc a poc la remor dels avions va anar morint. Es diu Faustina i ven cacauets, cinturons amb sivelles que són caps de mort, tabac barrejat amb herbes i begudes esbravades. A tocar del pont va arribar una ambulància. Per entre les canyes vaig veure el cavall que estava quiet. L’aigua s’enduia soldats morts i soldats ferits, trossos de barca, fustes cremades. I en Juli-Juli predicava que la guerra s’estava acabant i que aviat podríem tornar a casa fent voleiar banderes entre noies que ens tirarien flors. Tot això està fent els últims badalls. Hem de procurar salvar la pell. ¡La pell per damunt de tot! Va callar un moment i va preguntar-me ¿no has volat mai? Jo, de nit, volo. Això fa que no estigui mai desesperat. Així que m’ajec no penso que al damunt hi tinc un sostre de guix i canyes sinó el deliri de les estrelles: camins d’estrelles, camps i més camps d’estrelles; i al cap d’una estona de pensar només en el cel, fujo d’allà on sóc i volo. Veig les muntanyes, els pobles, el mar... tot des de dalt. Jo mirava el cavall que se’ns acostava... em vaig quedar sense respiració. Algú m’apuntava als ronyons. Teníem dos soldats al darrera. Tot s’enfonsa i vosaltres garla que garla. ¡Animals! Garla que garla. Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable i a risc de fer-me matar vaig treure forces de no sé on i vaig córrer cap al cavall, li vaig saltar al damunt i com si se li hagués engegat una molla se’m va endur galopant furiós. Vaig sentir dos trets. Una bala va alçar un nuvolet de pols a dos metres del cavall. Vam travessar un bosc, un poble abandonat, una masia fumejant. Fins que tot d’una el cavall es va aturar en sec i vaig anar a parar de cap a dintre d’una trinxera plena d’aigua, al damunt d’en Bartomeu, el cuiner d’aquells soldats que havia deixat, que estava descarregant una metralladora contra els de l’altra banda i cridant ¡¡¡enxufa mantega!!!
IX
Els polls
Aquella mateixa tarda van donar ordre de retirada. Va venir a dir-m’ho en Juli-Juli que encara no sé com havia vingut a parar on el cavall m’havia llençat. Érem un centenar d’homes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va aturar fins a les envistes d’una masia abandonada, voltada d’acàcies, amb un pujol al darrera. Vam baixar dels camions i de seguida van preparar el camp. Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartó que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l’espatlla.
Vaig agafar el vici d’anar-me’n a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat m’hi va seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien l’estable a la rebotiga. Totes les vaques, ¡a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia dormir sense aquella pudor de vaca que l’havia vist néixer. La seva mare el despertava cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls mig clucs i el cor adormit anava d’un carrer a l’altre carregat de pots i de mesures, de vegades havia de pujar tres pisos d’escala fosca per vendre un trist petricó de llet que valia cinc cèntims. Però a les set en punt ho deixava tot: pots, mesures i tota l’enderga i cap a missa s’ha dit. L’olor de l’encens el trasbalsava; la quietud, les paraules del capellà que m’agradaven tant perquè no les entenia. S’embadalia amb les casulles... blanques, rosa, grogues, morades... totes brodades d’or. I els lliris dels altars i les corones dels sants, sants amb un genoll rosat que els sortia per l’esquinç de la túnica. Una veïna es va queixar a la seva mare que el seu marit havia d’anar molts dies a treballar dejú perquè jo no els havia portat la llet; ho sabia de bona tinta, era per culpa de la missa. Cada dia va a missa. La meva mare que vetllava molt pel negoci em va clavar un raig de bufes i m’havia deixat dues nits sense sopar. Però jo baixava a la nit a munyir una vaca i m’ennuegava de tan de pressa que m’empassava la llet per poder tornar al llit. ¡Primer de tot, l’obligació! cridava la meva mare. ¡Primer de tot, la devoció! deia mossèn Camilo al col·legi amb les mans juntes i després obrint els braços. Jo no sabia què fer però anava a missa encara que arribés a la meitat i no pogués veure el començament del treball de l’àngel quan feia el terra de l’església amb daus blaus i carmesins. Ni quan bufava perquè es formés la bombolla que cobria l’església i els pètals que la feien forta des de l’altar major fins als últims bancs. ¿Què són, els pètals? Em va mirar: de les fulles de la planta se’n diuen fulles. De les fulles de la flor se’n diuen pètals. I va enganxar de seguida que per culpa de repartir la llet no podia veure quan àngels i més àngels bufaven per ajudar l’àngel principal mentre raigs de llum anaven de l’altar fins als fidels i dels fidels fins a l’altar. Em feia venir ganes de plorar sentir-me tan lligat a casa meva perquè no podia estar amb Déu que havia fet les esglésies i quan penso que en van cremar tantes em vénen ganes de matar els que van cremar-les encara que matar estigui prohibit. I a tu, vaig preguntar-li, ¿qui et va explicar tot això de l’àngel que bufa i tot això de la bombolla que s’infla? Va callar una estona i va dir baixet, és un secret, i va afegir tot gratant-se a sota del braç amb desfici, ja hi som: els polls. Al cap de dos dies també em gratava jo. Una esgarrifança que començava dolça com la mel i que s’anava convertint en un deliri. Al cap de quatre dies no hi havia cap soldat que no tingués els cabells i cada plec de la roba minats de polls. De petits, de grossos, d’ous a punt d’esclatar, blancs com cervells de gallina. En Bartomeu deia que, a contrallum, els veia volar. En Juli-Juli deia que hi pensàvem massa. Mateu-los, però no en parleu. Baixàvem a banyar-nos en un gran dipòsit d’aigua que la recollia d’una font que rajava sense parar. No podíem acabar amb aquella plaga. ¡Volen! ¡Us dic que volen! En Juli-Juli els esclafava entre dues ungles amb una gran parsimònia. Quan n’atrapava un de molt gros ens l’ensenyava. ¡És un poll de rei! Els reis eren els polls. Vivien enganxats amb nosaltres, fent el mort quan estaven tips. En vaig veure volar un de la camisa d’en Ximeno a l’espatlla d’en Viadiu. Se’ns menjaven. Sempre a punt de fer servir la boca per xuclar sang. ¡No tenen boca, tenen trompa!
*
Un dia, encara fosc, que havíem baixat a banyar-nos cinc o sis, em vaig quedar darrera del dipòsit de l’aigua i els vaig deixar. La guerra estava aturada com si amb la seva pau m’empenyés a anar on fos que pogués desfer-me dels polls i dels soldats.
*
No estava bé enlloc. Ni pels camps, ni sota dels arbres, ni a dintre de cases abandonades, fins que, una tarda, vaig veure un home esparracat quan ja el tenia a tres passes; amb els cabells blancs, la barba també. La sivella del cinturó figurava un cap de calavera. Se’m va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs d’un cabàs vell i brut, són de secà, i me’n va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja l’havia conegut, no sabia on ni quan, al mig d’una tarda com aquella, asseguts en un marge. Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me, em va dir: les coses importants són les que no ho semblen.
X
La nena del vestit de dos colors
Una nena petita vestida de verd i de vermell, amb mitges de color de xocolata, carregada amb un cistell ple a vessar de bledes, se’m va aturar al davant mentre jo em passava una mà per la cara que s’anava cobrint de pèl moixí. En Juli-Juli m’havia regalat una camisa i uns pantalons perquè els que jo duia quan ens havíem tornat a veure feien pena de tan vells i fets malbé. No li vaig parlar mai d’aquella mentida dels pantalons robats i ell tampoc no me’n va dir mai res. No sé per què, mentre aquella nena em mirava, vaig estar content de no anar estripat. Estava quieta, plantada davant meu com un pi, mirant-me amb ulls de persona gran i tafanera. Va deixar el cistell a terra i abans d’asseure’s al meu costat em va tocar la màniga de la camisa. Que maca... Jo encara tenia el pinyol de préssec a la boca i no sabia què fer-ne. ¿Què menges? No li vaig contestar. Vaig agafar el pinyol amb dos dits, quan el que tenia eren ganes d’escopir-lo lluny, i el vaig llençar. Entre un poble que es veia una mica apartat i nosaltres, hi havia un mas. ¿Ets d’aquella casa? Amb un dit va fer que no. Vaig aixecar-me a poc a poc com si m’aixequés d’amagat, em vaig posar a caminar i de seguida em vaig adonar que la nena em seguia. Caminava darrera meu amb el cistell de les bledes que li mig arrossegava per terra. El sol venia d’esquena i l’ombra de la nena, al costat de la meva, era petita; com la que feia la meva germana Laieta quan jo duia braçats de clavells davant de la casa per anar-los lligant de dotze en dotze. ¿Ets d’aquest poble? Sí. ¿T’has perdut? Va deixar el cistell a terra, en va treure una fulla de bleda mig groga i me la va deixar als peus. Que lletja, va dir. Dret al seu davant vaig preguntar-li d’on havia tret aquelles bledes, ja que no es veia cap hort per allí al voltant, i per què anava camps a través tan sola i tan petita. No em va contestar. Em va tornar a tocar la màniga de la camisa, és de color d’oliva, va dir fent un sorollet d’admiració amb els llavis. Se’m va posar a la banda esquerra i tot agafant-me la mà em va dir, pare. Caminàvem ara un pas ara un altre. T’acompanyaré fins a casa teva, m’ensenyaràs on és. Ens acostàvem al mas; una vella asseguda a l’entrada triava llenties. Ens va donar una mala mirada i acotà el cap de seguida per tornar a la seva feina. Lligat a una anella amb una cadena llarga, tota ella rovell, un gos esquifit, amb la cua escapçada, es va posar a lladrar després d’haver estat una estona mirant-nos. Lladrava donant estrebades a la cadena a risc d’escanyar-se. Calla, calla. Vam deixar el mas enrera i quan encara no havíem fet una trentena de passos en va sortir un noiet corrent cap al poble com si l’empaitessin tots els dimonis. El poble era molt vell. El carrer que vam enfilar, molt estret, estava empedrat amb palets de riera fent dibuixos. Les cases tenien les finestres petites i a totes les portes hi havia miretes barrades amb ferros. Les plantes, en els testos dels balcons, penjaven enfora verdes i florides de vermell. Tot feia pudor de fems i olor de garrofes. Abocada a una finestra, una noia amb els cabells mullats i una tovallola al voltant del coll ens mirava i va escopir, en el moment que una pagesa vestida de negre sortia de casa seva amb dos pollastres agafats per les potes que tenien les crestes més vermelles i més arrissades que la flor del magraner. En veure’ns es va tornar a ficar a dintre i va tancar la porta d’una revolada. El noiet del mas se’ns acostava cridant amb cara de ràbia, ¡ja són aquí!, ¡ja són aquí! De seguida es va sentir la cridòria. ¡Lladre de criatures! ¡Aquesta no te l’emportaràs com vas fer amb l’altra! És parent del batlle enterrat. Pengem-lo. Carrer avall venien vells i homes armats amb bastons i forques. ¡És parent del batlle! A penjar-lo. A penjar-lo. Sense pensar-m’hi dues vegades em vaig desfer de la mà de la nena que cada vegada m’estrenyia més fort, i cames ajudeu-me. Vaig sortir del poble, vaig travessar una riera, un camp pla com el palmell de la mà. Em va aturar un barranc que vaig anar seguint fins que el poble al meu darrera ja semblava un poble de pessebre. En el moment de girar-me per fer-li adéu amb la mà, vaig entropessar amb unes cames i vaig caure tan pla com era.
XI
Els escapularis
L’home que estava adormit a la vora d’un foc que s’apagava no s’havia bellugat. La cara, a la claror de les brases i de l’acabament d’aquell dia, es veia suada, voltada de cabells mig grocs mig no se sabia de quin color. A la part alta de les galtes se li dibuixaven estries de vermell i el nas estava cobert de berrugues. Li queia un fil de saliva per un costat de la boca. Les canyelles de les cames eren negres com el carbó. Dormia de costat al damunt d’un coixí d’herbes. Mentre el mirava va obrir els ulls i els va tornar a tancar de seguida. Respirava sorollós, amb els bronquis embussats per teranyines. Se sentia olor de cafè. N’hi havia a dintre d’un pot i me’n vaig abocar un raig en una llauna buida que corria per allí a la vora. Com si aquell parell de glops de cafè haguessin estat suc de cascalls em vaig endormiscar de seguida. Pel meu esperit va començar a passar gent. Una processó sense fi enderiada a caminar amunt i avall. A l’últim la processó entrava a casa meva sense mirar on posava els peus i aixafava totes les clavellines. Pensava: no saben el que fan. Quan vaig despertar-me, al damunt de no sé quins cims, al damunt de no sé quines muntanyes de debò o de boira, la lluna tota de color de petxina brillava alta i glaçada. I aleshores va caure una pluja d’estrelles. No n’havia vista mai cap. Ploren perquè hi ha guerra, va dir el vell que s’havia assegut i semblava que em conegués de sempre. Les estrelles queien esbiaixades; el vent de les altures els devia privar de caure recte. Moltes es fonien a mig aire, d’altres arribaven fins a terra. N’hi havia de rosades i de blavisses. Estan cansades de veure tanta mort. Jo, vaig dir-li, sempre havia sentit a dir que una pluja d’estrelles anunciava guerra; no hauria pensat mai que en poguessin caure quan la guerra ja fa temps que dura. N’hi ha de moltes menes: les que anuncien la guerra i aquestes, que potser volen dir que ja la tenim a sobre i que qui sap quan s’acabarà... les guerres, fill meu, tothom sap quan comencen però ningú no sap quan s’acaben. Això, vaig dir-li, ho saben els nens petits. ¿Què vols dir? Que el que sap tothom no val la pena de tornar-ho a dir. M’he pogut adonar que la gent parla perquè sí, i sempre diu el mateix. I tu ¿què voldries? Que només diguessin les coses que val la pena de dir i prou. La vida, si no ho saps, recorda-ho, és una repetició. ¿Per què no vols que els homes quan parlen es repeteixin? Perquè em cansa. Tampoc no t’hauries d’agradar tu que no ets altra cosa que una repetició. Ja fa anys que no m’agrado. Em faig nosa. Tot em fa nosa començant pels cabells i acabant pels peus... i per aquesta taca del front. M’agradaria més ser una planta de les que broten i broten sense saber que viuen. Elles saben que viuen i saben cap a quina banda han de tirar per tenir més llum i més sol. Les que necessiten ombra, cap a l’ombra. I les llavors sempre van a plantar-se on s’han de plantar. Mai una planta de muntanya no es plantarà en un jardí. I si els homes la porten al jardí s’hi mor de tristesa... ¿Vols més cafè? ¿Com sabeu que ja havia begut cafè? Dormo sempre amb un ull obert: com les llebres. I per poder dormir bé, necessito tenir la por de les llebres. I vam beure cafè, jo en la meva llauna i ell en un cassó ple de bonys. Li vaig preguntar com s’ho feia per tenir-ne perquè a casa es pot dir que des del començament de la guerra no n’havíem pogut tenir més. D’una maleta atrotinada va treure una paperina. Em va mirar amb una gran picardia en els ulls. Gràcies als escapularis. Molts adroguers i molts soldats fills d’adroguer encara són creients. Ells em donen cafè i jo els regalo escapularis. Els meus escapularis són els més bonics del món. Els fa una vella que viu al mig d’un bosc a tocar del riu, més mala bèstia que la tinya. I mira, aquests són de la Verge dels Àngels. ¿Veus? Mira-te’ls bé. El vestit de la Verge és maco, tot ell preciós; però la vella no sé com se les apanya que totes les Verges tenen la cara de mala bèstia que té ella. Te’n regalaré uns i no moriràs de bala. No te’ls treguis mai més de sobre i alguna nit potser els guardaràs una estona a dintre de la mà i perquè creuràs en la sort que et portaran, tindràs sort. Recorda’t del que et dic... Teníem el carro de les estrelles al damunt i ens vam adormir. A la matinada l’home dels escapularis no es veia i jo en duia uns de penjats al coll amb la Mare de Déu dels Àngels amb un lliri a la mà florit amb set poncelles. Aviat es va aixecar el dia encara més de color de petxina que la lluna de la nit, davant els meus ulls que no es cansaven de mirar aquells desplegaments de tendresa.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
