Kitabı oku: «Et devia una carta», sayfa 2
El naixement d’una amistat (1971-1979)
Durant la dècada dels setanta, la relació entre els dos escriptors es va intensificar, bé per motius literaris —atès que Oliver era director literari a Aymà, on Martí i Pol va publicar alguns llibres—, bé per motius estrictament personals. Tant uns motius com els altres van ser el principal fil conductor d’un intercanvi epistolar en el qual es fa palesa, també, una creixent i fonda amistat.
Des del mes de juny de 1970 fins a l’agost de 1972 no es té constància de l’existència de cap carta creuada entre Oliver i Martí i Pol, però aquesta desaparició de la relació escrita es va substituir, en aquells moments de malaltia i de desànim profund, amb l’amistat intermediadora de Jordi Sarrate, a qui ambdós escriptors qualificaven d’amic exemplar, «ferm» i «lleial», «sollícit», «gentil», «eficient i complidor»… L’artista osonenc, que va il·lustrar l’edició de La fàbrica de 1972 amb els seus gravats, visitava setmanalment Martí i Pol a Roda —o a l’estiu a Cantonigròs— i feia d’enllaç entre l’escriptor rodenc i Joan Oliver. Així, en la primera carta que s’ha conservat d’Oliver a Martí i Pol, del 14 d’octubre de 1972, s’hi pot llegir, d’entrada: «aquests darrers temps he tingut notícies vostres a través de l’amic Sarrate», el qual també, com deia Martí i Pol: «em va pujar a veure a Andorra la setmana passada [i] em va explicar la vostra intervenció en l’acte d’inauguració de l’exposició de gravats i poemes de La fàbrica al temple romà de Vic».11
Tot i la malaltia, però, en aquells anys Martí i Pol va publicar La fàbrica —«un exemple colpidor i raríssim de limpidesa expressiva, de profunda sinceritat literària», segons Oliver—12 i, més endavant, Vint-i-set poemes en tres temps, que havia estat finalista del Premi Carles Riba de 1971. Oliver va publicar tres obres de teatre: Quatre comèdies en un acte, Vivalda i l’Àfrica tenebrosa i Cambrera nova, totes el 1970, però cap llibre de poesia.
És innegable, i així es destil·la de les cartes d’aquests anys, que l’amistat es va estrènyer de manera molt significativa des del moment que els dos escriptors van començar a compartir, a banda dels interessos i la militància literària, la vivència de la malaltia —física en el cas de Martí i Pol i anímica en el cas de Joan Oliver. Miquel Martí i Pol se sincerava reconeixent que:
[…] tinc dificultats per enraonar, per deglutir el menjar o el beure, per servir-me de les mans… per qualsevol cosa, en fi, que no sigui seure i no fer res. D’altra banda la presència de gent, que abans no m’afectava poc ni gens, ara em desgavella de mala manera; se m’accentuen les dificultats que us dic i, al capdavall, ofereixo un espectacle més aviat llastimós. I és això el que m’engavanya. […] Què hi farem! Caldrà esperar que la malaltia s’estabilitzi —diuen que ho fa— per tal d’anar-me adaptant al nou estat que, pel que sembla, no té pas intenció de modificar-se.
Així i tot treballo, a la fàbrica i a casa, i no estic pas desesperat. Tot això que us he dit és una exposició objectiva dels fets; no una queixa.13
I alhora que Miquel Martí i Pol maldava per superar el tràngol de l’esclerosi múltiple, Oliver compartia la depressió anímica que patia en el moment de desestimar l’encàrrec d’escriure un pròleg per a la traducció castellana d’una antologia de Martí i Pol:
[…] no em veig amb cor d’escriure un pròleg correcte, passable per al vostre llibre. Durant aquests dos mesos he lluitat amb mi mateix per tal de superar aquesta dificultat. Però totes les provatures que he fet han estat un fracàs. Aquest horrible estiu ha agreujat la depressió moral i física que sofreixo d’un any ençà. Tot just sóc capaç d’atendre les feines de rutina de les quals depèn la meva subsistència. La meva activitat literària s’ha reduït a zero.14
Novament, des de 1973 a 1976, el contacte escrit entre l’escriptor de Sabadell i el de Roda de Ter es va interrompre un temps durant el qual va arribar una certa estabilització personal per als dos. D’aquests anys contrasta la popularització i l’èxit editorial de Martí i Pol —amb la publicació de La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), i els dos primers volums de la seva obra poètica publicats a El Mall, L’arrel i l’escorça (1975) i El llarg viatge (1976)— amb el silenci poètic d’Oliver, que fins a 1977 no publicaria Quatre mil mots. De fet, la represa de la correspondència i la seva continuïtat va ser ocasionada per nous projectes que implicaven a Martí i Pol com a poeta i a Oliver com a director editorial, ja que el primer va oferir a Óssa Menor, integrada dins del grup Aymà-Proa de Joan Baptista Cendrós, la publicació de Quadern de vacances (1976) que, en aquest cas sí, a més, va ser prologat pel mateix Oliver, com queda recollit també en les cartes d’aquell moment: «estic donant el darrer cop d’ull i passant en net els poemes del llibre que us enviaré».15
Després d’aquella intensa i continuada producció poètica, les cartes conservades deixen rastre de la valoració que en feia Oliver, de tal manera que en plantejar el pròleg esmentat afirmava que:
La vostra obra d’ara, la d’aquests darrers anys, és d’una tal maduresa, diria d’un equilibri apassionat, que m’inspira un respecte gairebé religiós. No és pas cap joc! «Parlo, doncs, de la mort i a més em moro…» Les vostres relacions amb la mort són formals, com diuen les senyores, i no pas un festeig ni un flirt. No puc participar-hi amb la mateixa tranquil·litat amb què vós us hi referiu. Perdoneu tanta sinceritat…16
Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que s’hi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.
Joan Oliver deia el 14 de gener de 1978 sobre Crònica de demà (1977):
L’admiració ha estat produïda pel vostre inestroncable doll líric, per l’alè indefallent amb què ens conteu la vostra història no per dolorosa llastimosa, sinó vivíssima i no pas endarrerida sinó sempre present. Cada un dels vostres quaderns és un renovellament; els profunds motius del vostre cant persisteixen però no pas com una reiteració, sou com l’ocell que reneix de les pròpies cendres, però en aquest cas les cendres mantenen tostemps el caliu i fins i tot la flama: els successius avatars donen llum i mai fum. Crònica de demà és un cop més una revelació d’aquest espectador no pas tan furtiu d’ell mateix que voleu ser, puix que les seves visions ens afecten —i m’afecten— com aventures universals que l’home pensa, somia, tem…, o potser anhela, experimentar.
I Miquel Martí i Pol, després de l’èxit editorial d’Estimada Marta —del qual se’n va fer una primera impressió de deu mil exemplars—, explicava a Oliver la intencionalitat i el sentit conjunt dels seus tres llibres publicats entre 1976 i 1978. Un testimoni impagable que aporta al lector actual noves dades per a una lectura més aprofundida:
L’hoste insòlit vol ser un pas més en l’intent de represa que s’inicia amb Crònica de demà i pren cos amb Estimada Marta. Després d’aquest últim llibre no tenia les idees prou clares (primera part de L’hoste insòlit). Finalment, però, va semblar-me que havia trobat un possible desllorigador, a base de fer «dialogar» dos jo, no enfrontats ni tan sols diferents, però que potser havien divergit durant aquest[s] últims anys (segona part).17
De la mateixa manera, Oliver, en preparar el volum de Poesia empírica, va explicar a Martí i Pol que:
Sota el títol volgudament pedant […] aplego uns textos que aquí són satisfactoris i allà faceciosos i més enllà herètics; d’altres només anecdòtics. Un pout-pourri, una barreja força desmanegada, però potser els versos més sincers que he escrit, fills ben legítims de la meva idiosincràsia.18
La possibilitat d’aplegar ara totes les cartes, en les quals hi ha afirmacions com aquestes i moltes d’altres de similars, permet de conèixer de manera més fonamentada la interioritat de l’amistat que es professaven Oliver i Martí i Pol, la seva xarxa de relacions de caràcter personal i cultural i també apreciar amb un major grau de detall quina era l’evolució del seu pensament literari. Aquella confiança que va anar creixent amb el pas dels anys fa que en la correspondència no s’estalviïn les crítiques, de caràcter polític, social o literari i els comentaris punyents o sarcàstics sobre escriptors, artistes o editors, que es fan encara més intensos i directes en la darrera etapa d’aquest diàleg escrit que s’ha pogut recuperar. De la confiança, però, també en queda rastre en un aspecte ben significatiu com és el canvi en el tractament formal que van fer servir Oliver i Martí i Pol durant divuit anys —la forma «vós»— per la forma «tu» a partir del 27 de setembre de 1979: «Ara m’adono que si t’anomeno Miquel, t’haig de tutejar; ho faig amb una condició: que em paguis amb la mateixa moneda!». Proposta que Martí i Pol va entomar «amb una mica de vergonya perquè et tinc molt de respecte […] conseqüència d’un gran afecte i una gran admiració».19
Èxits literaris i conflictes editorials (1980-1983)
Els tres darrers anys de la correspondència entre els dos poetes són potser els que recullen amb menys filtres i menys formalitats les vivències personals, les confessions polítiques i les crítiques més viscerals de tota la llarga trajectòria d’amistat. Aquells van ser els anys de la consolidació de l’èxit editorial de l’obra martipoliana, amb edicions que s’esgotaven ràpidament, i amb un creixent reconeixement públic, que ja s’havia iniciat amb Estimada Marta però que acabaria de consolidar-se amb L’àmbit de tots els àmbits:
Escric força, com et deia, intento —em sembla que ja t’ho vaig dir dies enrere— fer una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari en què tanta falta ens fa l’esforç de tots per mirar de tirar les coses endavant. Torno a servir-me del plural; i això per dues raons: primera, perquè si he superat (?) la malaltia i assolit una síntesi entre els dos (o més) jo que hi ha en mi (L’hoste), la meva actitud no pot ser sinó comunitària; i segona, perquè el que estic escrivint és una poesia diguem d’exaltació nacional, poesia política, però el màxim d’allunyada de qualsevol partidisme. Més ben dit, potser caldria qualificar-la de poesia cívica, ja veus per on van els trets.20
Va ser també el moment en què, amb la publicació de Poesia empírica, Joan Oliver va cloure la seva producció poètica, fet pel qual en les cartes s’aprecia la voluntat de reflexionar sobre la coherència de la seva trajectòria personal i literària:
serà el llibre més extens de tots els meus i s’enquadra en una bona part dins allò que la colla de Sabadell anomenàvem «tècnica de la impopularitat», és a dir discrepar de molts valors, postulats, axiomes acreditats i intocables, atacar prestigi i crèdits «fumosos i com les xemeneies sempre acimats». En algunes peces davallo fins a la grolleria o l’ordinariesa i l’obscenitat (espectacles no aptes per a l’escena), però sempre amb intenció —penso jo— moralitzadora (una moral per reducció a l’absurd, podríem dir).
Era, doncs, el moment de fer balanç i projectar-se cap al futur amb noves il·lusions: Martí i Pol amb l’esperança d’un futur polític, social i cultural més ric, i Oliver amb el pessimisme combatiu que el caracteritzava. I el balanç no era autoreferencial en cap dels dos casos sinó que ambdós compartien obertament allò que apreciaven de l’altre i que els feia créixer. Joan Oliver, com a editor d’Aymà, que va treballar en la confecció de l’Antologia de poemes de Martí i Pol preparada per Ricard Torrents, confessava que aquell llibre li havia «permès de repassar la teva obra i de constatar el seu constant enriquiment sempre cap a la llum», la qual cosa feia que «la teva vida i la teva poesia són una de les poques —poquíssimes— coses que m’inspiren plena confiança, crèdit total».21 Unes paraules que Martí i Pol va respondre quatre dies després dient-li que «les teves reflexions […] són veritables punts de referència per orientar i esmenar el meu treball», i reblava: «Escriu-me, doncs, que em fas un gran favor». La comprensió de l’altre i de les seves motivacions profundes va ser allò que va motivar les probablement més sinceres i explícites mostres de suport i de comprensió mútues:
ets l’home sencer i sincer que viu i estima amb una intensitat escruixidora i que, a més, coneix profundament el teixit del nostre fer i desfer poètic, o, si vols, intel·lectual, amb totes les prevencions pel mot. Pots, de vegades, semblar (i ser, què carai!) agressiu; però mai no se’t podrà titllar de pedant o arbitrari. Jugues fort i net en tot, i això és una de les coses que més admiro en tu. D’altra banda, la teva actitud està avalada per una obra que en proclama l’honestedat.22
En els documents conservats d’aquells darrers anys de relació també destaquen les referències a les tasques de traducció que Martí i Pol feia per encàrrec d’Edicions 62 amb la finalitat d’«anivellar una mica el pressupost familiar» ja que, com va deixar escrit en més d’una carta, amb la seva pensió d’invalidesa anava «curt d’armilla». Fins i tot Joan Oliver li va recomanar que escrivís teatre com un nou exercici de projecció de l’experiència personal sobre els espectadors:
Dedica aquest estiu a traduir —no l’obra d’altri— l’obra que portes dins. Traduir-la en teatre. Pensa el tema i deixa que maduri. El teatre ha de ser el drama personal projectat sobre els altres. I potenciat, deformat, si cal disfressat. Plagiem la vida! L’autor és tots, o una parcel·la del tot.
Les cartes escrites entre 1980 i 1983 són també especialment diàfanes pel que fa al patiment compartit —i viscut de manera personalment angoixant per Joan Oliver— en relació amb la crisi de l’editorial Aymà-Proa, en la qual el poeta de Sabadell treballava com a director literari, al servei de Joan Baptista Cendrós, des de 1955. A la crisi empresarial i a la manca d’una estratègia editorial clara s’hi va sumar el xoc definitiu de dues personalitats fortes que durant anys es van complementar. Segons el testimoni de Sileta Oliver —filla de Joan Oliver— recollit per Genís Sinca en la biografia de Joan Baptista Cendrós,23 Oliver va tenir sempre llibertat per construir el catàleg de l’editorial i per organitzar la seva feina i la de les persones amb qui treballava, però el fet que Oliver, després de més de vint-i-cinc anys a Aymà, no hagués estat donat mai d’alta a la Seguretat Social, va fer esclatar la crisi:
encara no havia pogut aconseguir que en Cendrós posés en solfa les seves repetides promeses d’assegurar-me legalment la meva jubilació i sobretot la viudetat de l’Eulàlia i això em tenia preocupadíssim i rabiós. Li vaig escriure una carta des del llit de tons patètics: li deia sense embuts que si no preparava immediatament el document adequat per tal de poder-lo firmar tan bon punt jo pogués sortir, donaria ordre al meu advocat de cursar la corresponent denúncia a l’Assegurança. Va ser oli en un llum. I el passat dia 23 de març vam firmar el document a cal notari. Ara estic més tranquil i des d’ahir vaig a l’editorial. Tanmateix el negoci funciona amb un desordre i una lentitud lamentables i camina cap a la liquidació.24
D’aquella topada inicial ocasionada pel desemparament legal i econòmic a què es veia abocat Joan Oliver se’n conserva tota la documentació a l’Arxiu Històric de Sabadell.25 El conflicte, però, va continuar, i la carta que Oliver va enviar a Martí i Pol l’11 de novembre de 1982 ens permet conèixer-lo de primera mà:
He romput amb en Cendrós. El xoc es veia venir. Sóc un home força incurós respecte als meus drets d’autor, però tot té un límit. L’empresari em va prohibir que publiqués una antologia de Pere Quart dins la col·lecció de la Caixa-Eds. 62. I arran d’això va esclatar la renyina. Una topada que potser em perjudicarà, perquè la meva pensió vitalícia depèn d’ell. I encara que està establerta per una escriptura notarial amb totes les garanties possibles, aqueix home és capaç de tot; de fet tot ve de l’odi cerval i la gelosia cega que sent envers la gent de les edicions 62, comprens? D’altra part l’Aymà-Proa toca fons. A causa de la crisi però, sobretot, de la pèssima, gairebé folla administració.
Tot i que bona part de la informació sobre aquesta picabaralla va transcendir i la premsa se’n va fer un ressò important, Oliver va ser novament admès com a assessor literari quan Aymà va integrar-se al grup Enciclopèdia Catalana. La visceralitat amb què Oliver va viure aquell conflicte va derivar en afirmacions punyents i atacs directes en les cartes privades que enviava al seu amic Miquel Martí i Pol i aquest va ser el motiu principal, com ja s’ha assenyalat, perquè la correspondència que es recull en aquest volum no es publiqués al final de la dècada dels vuitanta del segle XX, en vida del poeta de Roda de Ter, quan encara feia poc del traspàs de Joan Oliver, el juny de 1986.
* * *
L’edició de la correspondència de Miquel Martí i Pol i Joan Oliver (1961-1983), així com la breu presentació que se’n fa en aquest pròleg, tot i ser la culminació, com ja s’ha dit, d’una feina iniciada fa més de trenta anys, no esgoten les moltes possibilitats de lectura o d’estudi que es poden dur a terme a partir del material que s’hi aplega. És innegable que, com deia el mateix Martí i Pol, les cartes recollides han esdevingut un «document històric, literari, sociològic» que amb el pas dels anys ha adquirit «molt valor». Espero, doncs, que aquest llibre sigui útil tant per als lectors i les lectores que vulguin comprendre millor les obres i les trajectòries —personals i literàries— de Miquel Martí i Pol i de Joan Oliver, com per als estudiosos i els amants de la cultura que, ben segur, trobaran en les cartes que s’apleguen en aquest volum material que pot facilitar o complementar la seva recerca i els seus coneixements.
* * *
La publicació d’aquest llibre ha estat possible gràcies a l’ajuda rebuda en tot moment de la Fundació Miquel Martí i Pol, l’Arxiu Històric de Sabadell i la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter. Així mateix, cal agrair a la Institució de les Lletres Catalanes el finançament d’una part de la recerca duta a terme per poder editar-lo. Gràcies també a la bona disposició dels familiars de Miquel Martí i Pol i de Joan Oliver, i a la generositat de Ramon Besora, president de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol. Finalment, i de manera especial, vull tornar a fer esment de la feina feta per Antoni Turull i Creixell, sense la qual no s’haurien conservat bona part dels comentaris i les notes de Martí i Pol que s’han recollit i ampliat en aquesta edició.
Roger CANADELL RUSIÑOL
1. Es refereix a: Ignasi Pujades (1999). Miquel Martí i Pol. L’arrel i l’escorça. Barcelona: Proa.
2. Totes les cartes entre Antoni Turull i Miquel Martí i Pol que s’esmenten es conserven al fons personal Miquel Martí i Pol de la Fundació MMP.
3. Antoni Turull (1984). Pere Quart, poeta del nostre temps. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l’Abast, 197).
4. Carta de Toni Turull a Miquel Martí i Pol del 20 d’octubre de 1986.
5. Publicada posteriorment dins de Miquel Martí i Pol (2000). Què és poesia? Barcelona: Empúries (Biblioteca Universal, 136), p. 63-91.
6. Amb la signatura AP 165/3.
7. Carta de Miquel Martí i Pol a Francesc Vallverdú datada l’1 de juny de 1987.
8. Carta de Miquel Martí i Pol a Toni Turull escrita el dia 14 de maig de 1987.
9. Carta de Miquel Martí i Pol a Joan Oliver, datada el 7 de març de 1969.
10. Carta de Miquel Martí i Pol a Joan Oliver, sense datar, de principi de l’any 1970.
11. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 21 d’agost de 1972.
12. Carta del 14 d’octubre de 1972.
13. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 21 d’agost de 1972.
14. Carta escrita per Joan Oliver el 26 d’agost de 1973.
15. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 25 de febrer de 1976.
16. Ídem.
17. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 10 d’abril de 1979.
18. Carta escrita per Joan Oliver el 30 d’octubre de 1979.
19. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 18 d’octubre de 1979.
20. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 26 de juny de 1980.
21. Carta escrita per Joan Oliver el 5 de juliol de 1980.
22. Carta escrita per Miquel Martí i Pol el 9 de setembre de 1980.
23. Genís Sinca (2016). El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós. Barcelona: Proa.
24. Carta escrita per Joan Oliver l’1 d’abril de 1981.
25. Dossier sobre el litigi entre Joan Oliver i Aymà SA 1981-1983, amb la signatura AP 155/7.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.