Kitabı oku: «Records de la meva inexistència», sayfa 2
Sirenes de boira i gòspel
1
L’església baptista New Strangers Home es trobava a dos carrers del meu pis, cap a l’est, en un edifici d’estil victorià de tres plantes, amb dues torretes, semblants a sitges coronades amb creus, a cada costat de l’edifici. Tenia, a més, una cosa insòlita en un barri amb les cases construïdes arran de les voreres: una mica de gespa al davant i, enmig de quatre roses neulides, un rètol de fusta amb el seu nom. Any rere any, quan hi passava per davant, rumiava qui devien ser els «new strangers», els nous forasters. L’església baptista Solid Rock, una mica més amunt, on començava el pendent de Lyon Street, era un dels llocs de culte del barri. A vegades m’aturava al seu exterior per escoltar la música gòspel que cantaven a l’interior. Jo havia anat a parar a aquell barri procedent de l’exterior, hi era una nova forastera, precisament perquè aquell era un barri de forasters respecte a la societat blanca i jo era lliure de moure-m’hi i pertànyer-hi.
Era un barri petit, cinc illes de cases d’ample, sis illes de cases de llarg, amb amples bulevards a l’est i a l’oest, l’estreta faixa verda del parc Golden Gate al sud i un turó costerut al nord, que feia de mur. La meva nova llar s’esqueia a la cantonada sud d’una illa de cases que al nord tenia el Temple Pentecostal, fosc i baix, que també era el meu col·legi electoral. Al costat hi havia una botiga de begudes alcohòliques, propietat d’una família d’immigrants procedents de l’Àfrica; molts anys després vaig anar al funeral del seu fill adolescent, mort quan li van disparar des d’un cotxe en marxa. El funeral es va celebrar a l’Emanuel Church of God, a Hayes Street, a tres carrers de la botiga de la família, i encara més a prop de la bugaderia automàtica davant la qual van assassinar el noi.
L’església era en un edifici bonic que en una època més blanca havia estat un temple mormó. El funeral va ser commovedor i musical, amb un dels millors oratoris que he sentit en ma vida. L’església, ben cuidada, angular, en colors pastel i revestida d’estuc, feia l’efecte d’haver sortit d’una de les pintures del Quattrocento que representaven vides de sants. A l’altra banda del carrer hi havia la botiga convertida en església on vaig entrar una vegada, durant els primers anys al barri; el crucifix damunt l’altar estava fet d’oueres, amb la cara no plana a l’exterior. Hi havia encara més esglésies negres en aquella zona. No estaves mai lluny de la devoció.
Una mansió preciosa, pintada d’un blanc impecable, acollia el Centre de Meditació Brahma Kumaris. Més tard en aquella dècada, quan la sida va esdevenir un flagell a escala mundial, les Missioneres de la Caritat de la mare Teresa van obrir un hospici per a malalts de la sida en una casa de fusta d’estil victorià situada davant del meu cau, a l’altra banda del carrer; a partir de llavors, les monges vestides amb saris de cotó blancs i prims i amb rivets blaus van formar part del paisatge del barri. La mateixa mare Teresa va venir unes quantes vegades; les monges una vegada em van ensenyar una foto d’ella, davant la botiga de begudes alcohòliques propietat d’un àrab però portada per un negre. Hi havia un centre islàmic a l’est, una universitat jesuïta a l’oest, esglésies catòliques i episcopalianes a l’extrem nord, i, al sud-est, tot just més enllà dels límits del barri, a Divisadero Street, l’església ortodoxa africana St. John Coltrane, amb misses amb jazz, repartiment de menjar per als pobres i pintures enormes d’arcàngels negres en l’estil ortodox rus.
Tot això significa que era un barri de dimensions reduïdes amb una espiritualitat profunda i molt variada, on s’invocava el cel i diverses versions de Déu. Els primers anys de la meva estada al barri, la gent que assistia a aquelles esglésies hi anaven amb els vestits de gala: els homes i els nens amb americanes i pantalons de molts colors, les nenes i les dones amb vestits, les dones més grans sovint amb barrets de setí, tul o vellut que havien estat prisats, enrivetats, inclinats, realçats, coberts amb vels, decorats amb flors de roba, amb plomes o amb joies. Era un barri tan viu que, per contrast, les zones residencials on jo havia crescut em semblaven mortes i buides, ja que el seu disseny i la seva concepció buscaven evitar l’espai públic i el contacte humà, on els adults es desplaçaven amb cotxe, la gent vivia tancada i les tanques entre les cases eren més altes que els nostres caps.
A vegades, per les meves finestres contemplava els fidels que caminaven en diverses direccions, a vegades jo mateixa passejava entre la gentada i saludava alguns coneguts abans i després de l’ofici religiós. El barri s’animava molt els dies que els fidels s’encreuaven pel carrer quan anaven a peu als seus llocs de culte i quan es dispersaven per tornar a casa. Les esglésies eren propietàries dels edificis on celebraven els actes religiosos, però la majoria dels qui hi assistien eren llogaters i al llarg dels anys molts d’ells se’n van anar a viure a altres llocs i els carrers van perdre l’animació. En comptes de l’alegre gatzara, a les voreres hi havia cotxes i cotxes aparcats en doble línia. Després, de mica en mica, també les esglésies van començar a desaparèixer, però això va passar molt després dels dies en què vaig conèixer el barri i la seva gent.
Els habitants més antics havien format part de la gran migració de negres procedents del sud, i el seu estil de vida estava relacionat tant amb els estats del sud, els poblets i la vida rural, com amb la vitalitat de les zones deprimides de les grans ciutats. Quan escoltava les seves històries, notava que els fantasmes dels seus llocs d’origen continuaven presents en els seus records i en els seus costums. Als anys quaranta, la població negra de San Francisco s’havia multiplicat gairebé per deu, i els nouvinguts s’havien concentrat en aquest barri, prop del centre geogràfic de la ciutat, i a Hunter’s Point, a l’extrem sud-est de la ciutat, on les drassanes oferien llocs de treball.
Els habitants més antics no tenien pressa, eren gent del camp. Miraven la gent que passava, saludaven els coneguts, a vegades renyaven la quitxalla que feia el que els semblava una malifeta. Ells em van ensenyar que una conversa, fins i tot entre desconeguts, podia ser un regal i una mena d’esport, una bona avinentesa per a la cordialitat, les bromes, les felicitacions i l’humor, i també em van ensenyar que les paraules ben dites eren un foc on escalfar-se. Molt anys després, quan vaig passar temporades a Nova Orleans i en altres parts del sud, em feia l’efecte, encara que sembli estrany, que em trobava a casa, i em vaig adonar que aquest trosset de la costa oest havia estat en aquells anys un lloc d’avançada del sud negre.
2
El senyor Young havia crescut a la rural Oklahoma, i el senyor Ernest P. Teal, que vivia a l’altra banda del carrer però guardava el seu cotxe llarg i luxós dels anys setanta en un dels garatges del nostre edifici, procedia de Texas. El senyor Teal anava sempre vestit amb elegància, en alguna variant d’americana i barret fedora, sovint de tweed i amb textura. Era un home amb inclinacions artístiques i m’explicava anècdotes sobre l’època gloriosa del jazz al districte de Fillmore, però també era un home piadós, d’una gran amabilitat i simpatia, la prova vivent que el fred i la calor podien brollar de la mateixa font.
A la cantonada hi vivia la senyora Veobie Moss. Havia heretat la casa de la seva germana, que l’havia comprada amb els diners estalviats treballant de dona de fer feines. Quan la senyora Moss ja era gran i desmemoriada, sovint s’asseia als esglaons de fusta davant de casa seva, de cara al sud i, quan m’aturava per fer-la petar, em parlava dels camps de fruita de Geòrgia, on havia crescut, i dels seus preciosos arbres. Era com si en aquella escala estigués asseguda alhora en dos llocs i en dos temps, com si en cada conversa ella evoqués el seu món perdut fins que totes dues ens trobéssim a l’ombra dels seus estimats arbres fruiters. A vegades jo pensava que tota la gent que dormia a les cases situades al meu voltant somiava en els seus llocs d’origen, i m’imaginava que els fantasmes d’aquells camps i horts, de les carreteres sense asfaltar i dels horitzons plans resplendien feblement als nostres carrers a altes hores de la nit.
El senyor Young era un veterà de la Segona Guerra Mundial. La guerra l’havia arrencat del camp i l’havia portat aquí. Segons el seu historial militar, quan el van reclutar al comtat de Choctaw, Oklahoma, als vint-i-dos anys, era granger i solter. Es va quedar a l’exèrcit, on va servir prou temps per rebre una pensió. Em va explicar que era un dels soldats negres amb qui s’havien fet proves de gasos verinosos. Em va descriure un magatzem o un hangar ple de gas i d’homes sense màscares de gas que hi corrien amunt i avall. Alguns es van morir, em va dir.
Tenia una gran camioneta descoberta de color marró amb una rulot, que guardava al garatge situat a l’esquerra mateix de l’entrada de l’edifici. Sovint s’estava al garatge, repenjat a la porta o a la camioneta, i saludava la gent que passava, la feia petar o llançava un crit per evitar que una criatura fes una malifeta; a l’estiu sovint anava a Vallejo a carregar melons i després els venia. Alguns cops vaig clissar una pistola entaforada a la granota. Fumava una pipa plena de tabac dolç; la seva olor m’arribava de tant en tant a la cuina, situada damunt el seu dormitori, a través dels tubs de ventilació. Sempre m’aturava per fer-la petar quan el trobava, o com a mínim intercanviàvem uns quants comentaris faceciosos; quan tenia pressa, tenia por de trobar-me’l, perquè una conversa de menys de cinc minuts era una mostra de mala educació.
Em va explicar una sèrie d’anècdotes sobre la seva vida al sud-est d’Oklahoma com a fill de parcers. La que recordo millor era sobre la banda Barrow: Bonnie i Clyde i els seus companys. Quan tenia onze anys, un dia que ell i els seus pares van tornar a casa després de treballar al camp, hi van trobar la banda d’atracadors de bancs. Hi havien anat perquè, en una societat que practicava la segregació racial, l’últim lloc on la policia buscaria uns bandits blancs seria entre els negres. Segons diuen, la banda Barrow va fer el mateix com a mínim amb una altra família de parcers a Oklahoma. Més tard em vaig assabentar que un altre gàngster llegendari, Pretty Boy Floyd, també es va amagar entre els negres en aquells anys en què els atracadors de bancs eren una mena d’herois populars. En aquella visita a la família Young, la banda Barrow va deixar una moneda d’or de deu dòlars a la taula o al bufet. La mare no volia acceptar els diners robats, però el pare li va dir: «Els nens necessiten sabates per a l’hivern». Els van visitar dues vegades. Aquella vegada, o una altra, quan la família va arribar a casa, la banda estava entaulada i se servien el menjar.
Molts anys després que el senyor Young m’expliqués aquests fets, encara veig la imatge que se’m va formar al cap mentre escoltava: una casa de fusta perduda enmig del camp, potser envoltada de camps de blat, una taula, un bufet, potser un porxo, al davant potser un dels cotxarros robats per la banda. Blancs a l’espai d’una família negra. Igual que jo en aquell edifici on el senyor Young em va invitar a quedar-me, en aquell barri on es van instal·lar molts negres després de ser expulsats del districte de Fillmore per la destrucció de la zona en nom de la renovació urbana, que va rebre el malnom de «supressió de negres». Eren les mateixes famílies que havien vingut aquí fugint dels estats del sud, i ara les empenyien cap als límits occidentals d’una àmplia zona anomenada Western Addition.
Hi ha moltes maneres de forçar els pobles a desaparèixer: els poden desarrelar, o esborrar del mapa, o arrabassar-los la història i el lloc. Els pobles s’amunteguen en capes com estrats geològics. Els ohlone havien viscut durant mil·lennis a la península de San Francisco abans que els espanyols arribessin bruscament i s’apoderessin de tota la costa; aleshores va esdevenir la part més exterior i escassament poblada d’un Mèxic independent. Després que els Estats Units conquerissin Califòrnia i el sud-est, els mexicans que hi vivien van ser expulsats dels seus ranxos enormes i tractats com una classe inferior, com a intrusos, o com totes dues coses alhora, encara que els seus noms perduren en molts llocs, els noms dels sants i dels ranxers.
Al segle XIX, al nord i a l’oest del nostre barri s’estenia un cementiri immens. A la primera meitat del segle XX, se’n van treure uns deu mil morts, a fi de destinar el terreny a un ús més profitós. Es van amuntegar els esquelets en fosses comunes uns quants barris més cap al sud, les làpides es van reutilitzar com a material de construcció i rebliment; un parc al sud mateix de nosaltres tenia trossos de làpides a les voreres, algunes amb les inscripcions encara llegibles. Una mica cap a l’est hi havia el barri japonès; gairebé tots els seus habitants d’ascendència japonesa van ser tancats en camps d’internament durant la Segona Guerra Mundial; els seus domicilis buits, els van ocupar treballadors i famílies negres que havien emigrat buscant llocs de treball a les drassanes i altres indústries de guerra. Quan hi vaig arribar, tot això formava part del passat del barri, encara que me’n vaig assabentar molt més endavant.
Vaig visitar l’edifici i vaig conèixer el senyor Young cinc dies després de la presa de possessió de Ronald Reagan com a president. El país, després d’assolir el seu màxim d’igualtat econòmica, havia votat algú que capgiraria l’orientació, aturaria el progrés dels negres, tornaria a concentrar la riquesa en mans d’una minoria, desmantellaria els programes que havien ajudat molts a millorar i multiplicaria les persones sense sostre. El crac arribaria aviat a la ciutat i a altres ciutats, al nostre barri i al nostre carrer. Després de les meves experiències, en aquella època, amb els efectes de la cocaïna —la sensació de força i de tenir un gran destí al davant—, em vaig preguntar si la droga era atractiva precisament com un mitjà per contrarestar la desesperació i la desolació creades per la política de Reagan: prens estupefaents quan t’estavelles contra el mur construït per mantenir-te a fora. Hi havia altres murs, com ara els murs de les presons, darrere els quals anirien a parar alguns homes del barri, i les tombes per a d’altres. La Western Addition era negra, però els agents immobiliaris es van apoderar d’alguns espais canviant-ne el nom i soscavant-ne la identitat, i van foragitar de mica en mica la comunitat negra d’un barri cada vegada més car i elitista. (Més tard vaig arribar a entendre els mecanismes de la gentrificació i el paper que probablement hi vaig tenir: jo era una cara pàl·lida que va fer que el barri fos més acceptable per a altres cares pàl·lides amb més recursos. Però al principi no tenia ni idea que les coses canviarien ni de com funcionava la gentrificació.)
Les boniques cases de fusta havien estat construïdes a la fi del segle XIX i al començament del segle XX amb la sumptuosa ornamentació típica de l’època: finestres mirador; pilars; baranes de fusta tornejada; motllures, sovint decorades amb motius botànics; teules amb l’aspecte d’escates de peix; porxos emmarcats amb arcs; torres; de tant en tant fins i tot una cúpula bulbiforme. Tenien tantes corbes biomòrfiques i detalls excèntrics que semblava que havien crescut, no pas que les havien construïdes. Una guarda forestal del parc Muir Woods em va comentar una vegada que, en aquelles estructures, ella hi veia els grans boscos de sequoies que s’havien tallat per construir-hi els edificis, i els alts boscos de cases al llarg de la costa eren una altra presència fantasmagòrica.
Els materials i la construcció dels edificis originals eren excel·lents, però durant la postguerra la població blanca es va traslladar a les zones residencials de la perifèria, i altres poblacions —no blanques, immigrants, pobres— es van instal·lar als barris abandonats pels seus propietaris, que els van tractar com a suburbis. Es va arrencar l’ornamentació dels edificis, es va revestir la fusta amb estuc o plàstic i es van dividir els interiors en pisos més petits, sovint amb materials i mètodes rudimentaris; els propietaris absentistes van deixar que moltes cases es deterioressin i acabessin en mal estat.
«Ruïna» va ser el mot en clau emprat als anys cinquanta i seixanta per justificar l’enderroc de moltes cases a l’est del nostre petit barri, cosa que va deixar ferides obertes a la pell de la ciutat. En algunes d’elles s’hi van construir habitatges socials lúgubres, alguns tan alienants i opressius que els van enderrocar poques dècades després. Al cor del districte de Fillmore, que havia estat el vibrant món cultural que al senyor Teal tant li agradava recordar, durant la major part dels anys vuitanta encara hi havia solars buits, envoltats de tanques. Havien assassinat un barri de la ciutat, i no tornaria mai més del tot a la vida.
Els canvis són la mesura del temps, li agrada dir a un amic meu, el fotògraf Mark Klett, i les coses petites també es van modificar. Quan vaig arribar, a la cantonada d’una illa de cases cap a l’oest hi havia una cabina de fotos instantànies de la casa Kodak —aleshores les fotografies s’obtenien a partir d’una pel·lícula—, i, a la cantonada a l’altra banda del meu edifici, al costat de la botiga de begudes alcohòliques, hi havia una cabina telefònica de vidre. Es va transformar en un telèfon fixat a la paret de fusta sota una campana que s’assemblava a les dels extractors de les cuines; després, quan els mòbils van proliferar, també va desaparèixer.
No és fàcil transmetre la textura d’un estil de vida que pertany al passat: la solitud de qui volta per la ciutat i espera que arribi un autobús o un taxi o troba una cabina telefònica per trucar a un taxi o a una amiga amb un número que recorda o que pregunta a la telefonista o que busca a la guia amb les pàgines primes i arrugades, si és que n’hi ha una dins la funda negra, penjada d’una corda de metall; que busca el que vol en moltes botigues perquè aleshores hi havia poques cadenes de botigues i més varietat, i encara no havia aparegut Internet, que et permet trobar coses sense sortir del llit. Estàvem subjectes a les meravelles i frustracions de les coses imprevisibles i teníem més capacitat d’afrontar-les perquè el temps s’escolava al que després ens semblaria un ritme més tranquil, com un riu que travessa un prat abans de la cascada de l’acceleració on cauríem tots. Estàvem preparats per trobar-nos amb desconeguts, i de maneres que l’era digital més tard ens impediria. Era una època de contactes més imprevisibles i de solitud més profunda.
En aquells anys en què les coses no eren tan cares, l’excentricitat tenia molts espais al seu abast. Una colla de botigues petites feien, alhora, de museus dels objectes més variats. Hi havia una tintoreria prop de Castro que exposava una col·lecció de planxes antigues, artísticament col·locades, i botigues amb fotos antigues del barri tal com era anys enrere, i una botigueta del districte de Mission tenia una pilota de goma elàstica, de gairebé un metre de diàmetre, al terra de linòleum, prop dels prestatges de patates de xurreria. El Palau de Postals, a North Beach, venia exclusivament postals antigues, la majoria amb l’empremta de l’obliterador i, escrits amb la primmirada cal·ligrafia de l’època, missatges críptics o divertits que gent morta feia molt de temps enviava a altres persones també mortes molt de temps enrere. Conservo una pila d’aquestes postals, la majoria en blanc i negre, de camins de muntanya, capelles i coves; en comprava unes quantes cada vegada que hi anava a donar un cop d’ull, després d’algun concert punk.
Semblava una ciutat vella i arrugada, amb pols i tresors als seus doblecs, que després va ser reparada i netejada, i alguns dels seus habitants van ser expulsats, com si ells també fossin bruts. El magatzem d’un drapaire va esdevenir una pizzeria de luxe, la botiga utilitzada com a església va esdevenir una perruqueria, una llibreria radical va esdevenir una botiga d’ulleres, i molts locals van esdevenir bars de sushi. La ciutat es va tornar més insípida, amb més cadenes de botigues i més cotxes, sense fulls volants que s’apilessin l’un damunt l’altre als pals de telèfon, sense farmàcies familiars i sense botigues estranyes semblants a vells temples on el capellà celebrava els ritus tant si els fidels hi eren com si no.
Al drugstore Scully Owl, a dos carrers a l’oest del meu pis, hi havia el taulell d’una cafeteria, com els dels estats del sud on la gent s’asseia per protestar contra la segregació racial. De cop i volta la cafeteria es va volatilitzar, després va desaparèixer el drugstore i més tard, en el canvi de mil·lenni, van enderrocar amb buldòzers tot el lloc, incloent-hi l’adrogueria, la botiga de begudes alcohòliques, la carnisseria i el forn de pa, amb la finalitat de construir-hi el supermercat d’una gran cadena amb pisos de propietat a sobre. Moltes ciutats que havien estat centres de treball manual i de fabricació de béns tangibles van veure morir les indústries a partir de la postguerra, però la seva desaparició no es va notar perquè sobre les ruïnes van néixer noves metròpolis de la informació, de les finances i del turisme, com va passar d’una manera espectacular a San Francisco als anys vuitanta. Primer Silicon Valley fabricava xips de silici en locals nets plens de treballadors immigrants sense preocupar-se de les toxines que produïa, en acabat aquelles feines van anar a l’estranger, la indústria tech va assolir una expansió fulgurant i una regió que havia estat un racó idíl·lic i a vegades una excepció va esdevenir un poderós centre mundial.
Els canvis són la mesura del temps. Vaig descobrir que per veure els canvis cal ser més lent que ells. Vivint al mateix lloc durant un quart de segle se’m va fer visible. Gradualment. No pas al principi. La gent hi venia i se n’anava. Molts dels habitants transitoris es pensaven que passaven per un barri estable, però formaven part del que canviava, una riuada de gent que netejava la zona, amb el resultat que aquesta cada vegada era menys negra i més de classe mitjana. Els nouvinguts vivien a l’espai que els seus diners els proporcionaven, no pas a l’espai col·lectiu que era de tothom, i, a mesura que el barri esdevenia menys barri, en desapareixia la vitalitat.
