Kitabı oku: «Quins somnis vindran»

Richard Matheson

QUINS SOMNIS VINDRAN

Traducció de Cesc Martínez

Col·lecció dirigida per:

Jordi Casals, Daniel Genís, i Jacob Suarez

Títol original: What Dreams May Come

Primera edició: setembre 2021

© 1978 by Richard Matheson

© de la traducció: Cesc Martínez

© de la present edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2021

www.laertes.es

Dibuix de la coberta: Albert Monteys

Correcció: Enric Bassegoda

ISBN: 978-84-18292-48-4

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

A la meva dona, amb agraïment i amor, per afegir la dolça mesura de la seva ànima a la meva existència.

Al lector

Una introducció a una novel·la, gairebé sense excepcions, no cal. Aquesta és la meva desena novel·la publicada i no se m’havia ocorregut mai la idea d’escriure un pròleg per a cap de les nou anteriors.

Tanmateix, en aquesta, sento que convé fer-hi un breu preàmbul. Com que el tema és la vida després de la mort, trobo imprescindible que sàpigues, abans de llegir aquest conte, que només hi ha un aspecte que és de ficció: els personatges i les relacions entre ells.

Amb molt poques excepcions, tots els altres detalls provenen exclusivament de la investigació.

Per aquest motiu, al final de la novel·la, hi he afegit la llista dels llibres que he consultat durant aquesta investigació. Veuràs que n’hi ha molts i que són molt diversos. Això no obstant, malgrat aquesta ampla varietat tant pel que fa als autors com a les èpoques de publicació, hi ha una uniformitat de contingut persistent i inapel·lable.

Evidentment, caldria que te’ls llegissis tots per descobrir-ho per tu mateix. T’encoratjo a fer-ho. Ho trobaràs una experiència il·luminadora, extraordinària.

Richard Matheson

Calabasas, Califòrnia

Agost del 1977

... quins somnis

acompanyaran

el son etern,

un cop alliberats

d’aquesta pell mortal,

és el que ens frena...

Hamlet,

Acte III, escena 1.

Introducció

El manuscrit que estàs a punt de llegir em va arribar a les mans de la manera següent:

El vespre del 17 de febrer del 1976, va sonar el timbre de casa i la meva dona va anar a obrir. Al cap d’un moment, va tornar al dormitori on miràvem la televisió i va dir que hi havia una dona que em volia veure. Em vaig aixecar i vaig anar al rebedor. La porta estava oberta i vaig veure una dona alta de cinquanta anys, dreta, al porxo. Anava ben vestida i duia a les mans un sobre voluminós.

—Vostè és en Robert Nielsen? —preguntà.

Li vaig dir que sí i em va allargar el sobre.

—Doncs això és per a vostè —va dir.

Me’l vaig mirar amb desconfiança i vaig preguntar què era.

—Un missatge del seu germà —va respondre.

Em vaig posar a la defensiva.

—No, escolti... —vaig fer jo.

—El seu germà Chris m’ha dictat aquest manuscrit —digué.

Aquelles paraules em van fer enfadar.

—No sé qui és vostè —li vaig dir—, però el meu germà va morir fa un any, cosa que ja deu saber, si mínimament el coneixia.

La dona va sospirar.

—Ja ho sé, senyor Nielsen —va dir ella, cansada—. Soc vident. El seu germà m’ha donat aquest material des de... —Es va aturar quan vaig començar a tancar la porta i tot seguit va afegir—: Senyor Nielsen, si us plau.

El seu prec tenia un to urgent tan autèntic que me la vaig quedar mirant sorprès.

—He passat sis mesos esgotadors transcrivint aquest manuscrit —em va dir—. No ho vaig triar jo, que ja tinc els meus propis problemes. Però el seu germà no m’hauria deixat tranquil·la si no hagués apuntat cada paraula del seu missatge i no li hagués promès fidelment que l’hi portaria —la seva veu va prendre un to desesperat—. Agafi-ho, si us plau, i torni’m la pau.

Havent dit això, em va posar el sobre a les mans, va girar en rodó i va arrencar a córrer pel caminet fins a la vorera. Em vaig quedar mirant-la. Va pujar al cotxe i va marxar ràpidament.

Mai més no l’he tornada a veure ni n’he sabut res. Ni tan sols sé el seu nom.

* * *

M’he llegit el manuscrit tres vegades i m’agradaria saber què n’he de fer.

No soc religiós, però, com a tothom, m’agradaria creure que la mort és alguna cosa més que oblit. Així i tot, crec que és difícil, per no dir impossible, acceptar aquesta història al peu de la lletra. Continuo pensant que no és res més que això: una història.

És cert, els fets hi són. Fets sobre el meu germà i la seva família que aquella dona no podia saber de cap manera —tret que acceptem la premissa que hagués passat mesos investigant intensament, i pagant, per esbrinar tot allò i poder escriure el manuscrit—. Però, en aquest cas, per a què? Què en trauria, de fer una cosa així?

Tal com jo ho veig, les preguntes sobre aquest llibre són diverses. No les enumeraré, sinó que deixaré que sigui el lector qui es faci les seves.

D’una sola cosa estic segur. Si aquest manuscrit és cert, millor que cadascú faci examen de consciència de la seva vida.

Atentament,

Robert Nielsen

Islip, Nova York.

Gener del 1978

Un vessament d’imatges confuses

«Comencem pel començament» és la frase. Però jo no puc. Començo pel final. El final de la meva vida a la Terra. Us ho explico tal com va passar i el que va venir després.

Només un apunt, sobre el text. Has llegit el meu escrit, Robert. Aquest canal pot resultar estrany. La raó és que estic limitat per la meva transcriptora. Els meus pensaments han de viatjar a través d’ella. No puc fer-ho d’una altra manera. No tot el gra passarà pel garbell. Entén-me si et sembla que simplifico massa. Sobretot al principi.

Tots dos fem el que podem.

* * *

Gràcies a Déu, aquella nit anava sol. Normalment, l’Ian venia amb mi, al cine. Dos cops per setmana, per la meva feina, ja saps com era. Aquella nit no va venir. Havia de sortir en una obra de teatre de l’escola. Ho repeteixo: gràcies a Déu.

Vaig anar a un cine que hi ha a prop d’un centre comercial. El nom no arriba clar. Un de gran que havien dividit en dos. Pregunta’l a l’Ian, el nom.

Eren més de les onze quan en vaig sortir. Vaig pujar al cotxe i vaig agafar direcció al camp de golf. El petit, el de nens. Hi ha una paraula que no arriba clara. D’acord. Lletra per lletra. A poc a poc. M-i-n... i-g... o-l-f. Entesos. Ja ho tenim.

Hi havia trànsit. Carrer? No, més ample. A-vi... ngu… d-a? No exactament, però més o menys. Vaig pensar que hi havia una estrena i vaig parar a una vora. Havia de parar, un cotxe se m’acostava molt de pressa. Tenia espai de sobres per passar pel costat, però no. Em va envestir per l’esquerra del parafang del davant i vaig acabar fent voltes.

Em va sacsejar però duia la cintura. Cintura no. Cin-tu-r-ó. No devia estar massa lesionat. Però va venir una furgoneta i va xocar amb el parafang del darrere del meu cotxe i em va empènyer fins a l’altra banda de la mitjana. Un camió venia en sentit contrari. Va envestir el meu cotxe pel mig. Vaig sentir com tot s’esmicolava, com el vidre es feia a miques. Em vaig donar un cop al cap i tot es va tornar de color negre. Per un segon, vaig creure que em veia a mi mateix inconscient, sagnant. Després va arribar la foscor.

* * *

Tornava a estar conscient. El dolor era terrible. Sentia la meva respiració, un so horrible. Lent i lleu, amb sospirs esporàdics i líquids. Tenia els peus gelats. D’això, me’n recordo.

De mica en mica, vaig notar una habitació al meu voltant. I gent, també, em sembla. Alguna cosa m’impedia estar-ne segur. Els camlann. No, torna-hi. Lletra per lletra. E-l-s… c-a-l… calmants.

Vaig començar a sentir un murmuri. No vaig arribar a distingir les paraules. Per un moment, vaig veure una figura a prop meu. Tenia els ulls tancats però la veia. No et sabria dir si la figura era masculina o femenina, però sabia que em parlava. Com que podia sentir què em deia, va desaparèixer.

Va començar un altre dolor, aquest a dins del cap, que augmentava sense parar. Em va semblar que el sintonitzava com si fos una emissora de ràdio. No era el meu dolor, sinó el de l’Ann. Plorava, esfereïda. Perquè jo estava ferit. Tenia por per mi. Sentia la seva angoixa. Patia terriblement. Vaig intentar allunyar les ombres però no vaig poder. Vaig intentar dir el seu nom, sense èxit. No ploris, vaig pensar. Tot anirà bé. No tinguis por. T’estimo, Ann. On ets?

Al moment, em vaig trobar a casa. Era diumenge al vespre. Estàvem tots junts a la sala d’estar i rèiem. L’Ann era al meu costat, i l’Ian a l’altra banda. Després hi havia el Richard i la Marie, a l’altra punta del sofà. Jo tenia el braç al voltant de l’Ann, ella es deixava abraçar tendrament. El seu cos desprenia escalfor i li vaig fer un petó a la galta. Ens vam somriure. Era una tarda de diumenge, pacífica, idíl·lica, estàvem tots junts.

Vaig notar que començava a sortir de la foscor. Estava estirat en un llit. El dolor va tornar de nou, a tot arreu. Mai no havia conegut un dolor com aquell. Sabia que me n’anava. Sí, la paraula és anar-se’n.

Aleshores vaig sentir un soroll horripilant. Un borbolleig a la gola. Vaig pregar perquè l’Ann i els nens no estiguessin a la vora i ho poguessin sentir. S’espantarien. Vaig demanar a Déu que no els deixés sentir aquell soroll horrible, que els protegís d’aquest soroll horrible.

Vaig pensar-ho tot d’una: «Chris, t’estàs morint». Em vaig esforçar per respirar, però els líquids de la tràquea no deixaven passar l’aire. Em sentia espès i lent, atrapat en la densitat.

Hi havia algú vora el llit. La figura d’abans. «No lluitis, Chris», em va dir. Em va fer enfadar que em digués allò. Fos qui fos, volia que em morís. M’hi vaig resistir. No se m’endurien. Ann! Vaig cridar-la per dins. Agafa’m! No em deixis anar!

Tot i així, vaig caure. El meu cos està massa trencat, vaig pensar de sobte, amb por. Vaig notar fins a quin punt estava dèbil. Tot seguit, una sensació estranya. Pessigolles. És molt estrany, ja ho sé. Sona ridícul. Però això va ser tot. Per tot el cos.

Un altre canvi. Ja no estava estirat en un llit, sinó en un bressol. Notava com es gronxava endavant i endarrere, endavant i endarrere. A poc a poc, ho vaig començar a entendre. No estava en cap bressol i el llit estava quiet. Era el meu cos el que es balancejava endavant i enrere. Sentia uns sorollets minúsculs, crepitants, a dins meu. La mena de sorollets que se senten quan s’abaixa una bandera lentament. Ara sentia menys dolor. El dolor s’esvaïa.

Esporuguit, em vaig esforçar per tornar a sentir dolor. Va reaparèixer en pocs segons, pitjor que mai. Vaig aferrar-m’hi agonitzant. Volia dir que estava viu. No se m’endurien. Ann! El meu cervell implorava, suplicant. «No em deixis!».

No va servir de res. Vaig notar que la vida se m’escapava, sentia de nou aquells sorollets, ara molt més forts, com s’anaven trencant centenars de fils minúsculs. No tenia sentit del gust ni de l’olfacte. Vaig perdre tota la sensibilitat dels dits de les mans i dels peus. Se’m van adormir les cames. Lluitava per recobrar la sensibilitat, però res. Se m’escampava per dins una mena de fred, des de l’estómac, pel pit. Tot d’una s’aturava i s’aplegava com si fos gel al voltant del cor. Vaig adonar-me que el cor em bategava a poc a poc, a poc a poc, com el timbal d’un seguici funerari.

Tot de sobte vaig saber què passava a l’habitació del costat. Vaig veure una dona gran estirada, amb filets de cabells grisos sobre el coixí. La pell i les mans grogues com les potes dels ocells; càncer d’estómac. Hi havia algú assegut al seu costat, parlant suaument. La filla. No ho vull veure, això, vaig decidir.

A l’instant vaig deixar aquella habitació i vaig tornar a trobar-me a la meva. El dolor gairebé havia desaparegut del tot. No el vaig poder recuperar per més intents que vaig fer. Vaig sentir un brunzit, sí, un brunzit. Els fils no paraven de trencar-se. Notava com si les puntes de cada fil trencat es cargolessin.

La cosa freda es tornava a moure. Va avançar fins al centre del meu cap. La resta del cos, la tenia insensible. «Si us plau!». Vaig demanar ajuda. Però no tenia veu; tenia la llengua paralitzada. Vaig notar que tot el meu ésser s’escolava cap endins, se m’acumulava al cap. Les bembanes es contreien. No, una altra vegada. M-e-m-b-ranes. Sí. Tot jo m’empenyia i m’arrossegava cap al centre.

Vaig començar a sortir per una obertura del cap. Un brunzit, un dring, alguna cosa que corria molt de pressa com un torrent a través d’un congost. Vaig notar que començava a enlairar-me. Ara era una bombolla, suspesa a mig aire. Em va semblar que, sobre meu, hi veia un túnel fosc i sense fi. Vaig girar-me cap avall i em vaig quedar parat de veure el meu cos estirat al llit. Tot embenat, immòbil. Alimentat a través de tubs de plàstic. Jo hi estava connectat per un cordó d’argent brillant. Un cordó prim que m’unia al meu cos per la part superior del cap. «El cordó de plata —vaig pensar— Déu meu, el cordó de plata». Sabia que allò era el que mantenia viu el meu cos. El que va ser repugnant va ser llavors, quan les cames i els braços van començar a sacsejar-se. Gairebé ja ni respirava. Tenia una mirada d’agonia. De nou, vaig fer l’esforç de tornar a baixar i unir-me al meu cos. «No, no me n’aniré!». Sentia els crits del meu propi cervell. «Ann, ajuda’m! Si us plau! Hem d’estar junts!».

Em vaig obligar a baixar i em vaig quedar mirant fixament la meva cara. Tenia els llavis morats, tenia suor per tota la pell, com si fos rosada del matí. Vaig veure com se’m començaven a inflar les venes del coll. Tots els músculs s’estremien. Vaig intentar tornar a dins amb totes les meves forces. «Ann! —vaig pensar—. Si us plau, crida’m perquè em pugui quedar amb tu!».

Va passar un miracle. El cos se’m va omplir de vida, un bon color se m’escampava per la pell, tenia una mirada de pau a la cara. Vaig donar gràcies a Déu. L’Ann i els nens no m’haurien de veure d’aquella manera. Em pensava que tornaria.

De cap manera. Vaig veure el meu cos en un sac de molts colors, contornejat pel cordó d’argent. Vaig notar que em deixava anar, un esclafit com si s’hagués trencat una goma gegant, i començava a enlairar-me.

Tot seguit una regressió. Sí, això mateix. Una regressió, com a les pel·lícules però molt més ràpid. Ho has llegit i sentit moltes vegades: «Tota la vida li va passar per davant». Robert, és cert. Tan de pressa que no ho vaig seguir, i a més a més al revés. Els dies abans de l’accident, de nou a la vida dels nens, el casament amb l’Ann, la meva carrera d’escriptor. La universitat, la Segona Guerra Mundial, el batxillerat, l’institut, la meva infantesa i els primers mesos. 1974-1927, cada segon de tots aquests anys. Cada moviment, pensament i emoció; cada paraula. Ho vaig veure tot. Un vessament d’imatges confuses.

Somiar que somies

Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble —vaig pensar— que real que pot arribar a semblar un somni».

Però tenia alguna cosa a la vista que no acabava d’anar bé. Ho veia tot borrós al meu voltant. No hi veia més enllà de tres metres.

L’habitació era la meva; les parets, l’estucat del sostre. Quatre per tres metres. Les cortines eren de color beix amb ratlles marrons i taronges. Vaig veure un televisor instal·lat a prop del sostre. A la meva esquerra, una cadira entapissada d’escai, de color taronja pujat, amb els braços d’acer inoxidable. La moqueta era del mateix taronja vermellós.

Ja sabia per què les coses semblaven borroses. L’habitació estava plena de fum. Però no feia pudor; vaig trobar que era estrany. No era fum; de cop i volta vaig canviar d’idea. L’accident. M’havia fet mal als ulls. No estava adolorit. L’alleujament de saber que encara era viu era superior que això.

Anem a pams, vaig pensar. Primer de tot havia de trobar l’Ann i dir-li que estava bé, acabar amb el seu patiment. Vaig deixar caure les cames per la dreta del matalàs i em vaig alçar. Hi havia una tauleta de nit metàl·lica, pintada de beix, amb la part de sobre com la de la nostra cuina. Lletra per lletra. F-ò-r-m-i-c-a. També hi havia una mena d’alcova amb una pica. Les aixetes semblaven la pala dels pals de golf, saps? Hi havia un mirall penjat a sobre de la pica. La meva visió era tan borrosa que no m’hi veia reflectit.

Vaig acostar-me a poc a poc cap a la pica, però vaig haver de parar. Entrava una infermera. Va caminar directament cap a mi i em vaig apartar. Ni tan sols em va mirar, però va esbufegar i es va precipitar cap al llit. Vaig girar-me. Hi havia un home estirat al damunt, amb la mandíbula fluixa i la pell d’un gris pastós. Estava embenat pertot arreu i li sortien tot de tubs de plàstic del cos.

Em vaig tornar a girar sorprès quan la infermera va sortir disparada de l’habitació. No sentia el que cridava.

Vaig acostar-me més a l’home i em vaig adonar que probablement era mort. Però com és que hi havia algú més al meu llit? Quina mena d’hospital posava dos pacients al mateix llit?

Que estrany. Em vaig inclinar ben a prop per observar-lo. La seva cara, clavada a la meva. Vaig fer que no amb el cap. Allò era impossible. Vaig donar un cop d’ull a la seva mà esquerra. Portava un anell de noces exactament igual que el meu. Com podia ser això?

Aleshores vaig començar a notar un fred dolorós a l’estómac. Vaig intentar treure-li el llençol del damunt, però no vaig poder. D’alguna manera, havia perdut el sentit del tacte. Vaig continuar intentant-ho fins que vaig veure com els meus dits travessaven el llençol, i aleshores vaig enretirar la mà de sobte, marejat. «No, no soc jo», em vaig dir. Com podia ser si encara era viu? Fins i tot em fa mal el cos. Prova positiva de la vida.

Vaig fer un pas enrere així que un parell de metges van entrar tot de pressa a l’habitació perquè arribessin al cos.

Un d’ells va començar a bufar dins la boca de l’home. L’altre duia una xrg... Lletra per lletra: x-e-r-inga, sí. Vaig veure com clavava l’agulla a la carn d’aquell home. Llavors va entrar una infermera corrent, empenyent una màquina sobre rodes. Un dels metges va prémer els extrems de dos elèctrodes gruixuts contra el pit nu de l’home i es va contreure. Així vaig saber que no hi havia cap relació entre aquell home i jo, perquè no vaig notar res de res.

Els seus esforços van ser en va. L’home era mort. «Llàstima», vaig pensar. La seva família patiria. La qual cosa em va fer pensar en l’Ann i els nens. Havia de trobar la manera de tranquil·litzar-los. Especialment l’Ann; sabia que estava terroritzada. La meva pobra Ann, que dolça! Em vaig girar i vaig caminar cap a la porta. A la meva dreta hi havia un bany. Hi vaig donar un cop d’ull, vaig veure un vàter, un interruptor i un botó amb una bombeta vermella al costat amb la paraula «Emergència» escrita a sota.

Vaig arribar a l’entrada i ho vaig reconèixer. Sí, és clar. La targeta de la cartera deia que em portessin aquí en cas d’accident. L’hospital del cinema de Woodland Hills.

Em vaig aturar rumiant. Hi havia hagut un accident i m’havien portat aquí. Per què no era al llit doncs? Però ja hi havia estat, al llit. En aquell on hi havia el mort. L’home que se m’assemblava. Havia d’haver-hi una explicació, de tot això. Només que no la trobava. No podia pensar amb claredat.

Finalment vaig trobar la resposta. No estava segur que fos la correcta, però no podia ser res més. Havia d’acceptar-ho, de moment; què hi farem.

Jo estava anestesiat, m’estaven operant. Tot passava dins del meu cap. Aquesta havia de ser la resposta. Qualsevol altra cosa no tenia sentit.

«I ara què?», vaig pensar. Malgrat l’angoixa del moment, allò em va fer somriure. Si tot passava a la meva ment, en ser-ne conscient, no podria controlar-ho?

«D’acord», vaig pensar. Faria exactament el que pensés. I el que pensava fer era trobar-me amb la meva Ann.

Així que ho vaig haver decidit, vaig veure un altre metge que venia corrent pel passadís cap a mi. Expressament, vaig fer el gest d’aturar-lo, però la meva mà estesa li va travessar l’espatlla mentre ell passava a corre-cuita. «Tant és», em vaig dir. En essència, estava somiant. En un somni podia passar qualsevol ximpleria.

Vaig començar a caminar pel passadís. Vaig passar per davant d’una habitació i vaig veure una targeta verda amb lletres blanques: NO FUMEU: BOCA D’OXIGEN. Quin somni més estrany, vaig pensar, perquè mai no havia pogut llegir res en somnis; les paraules sempre s’ajuntaven quan ho intentava. I aquell rètol era completament llegible malgrat la difuminació general, que no cessava.

«No és ben bé un somni, és clar», em vaig dir, mirant de trobar-hi una explicació. Estar anestesiat no és com dormir. Vaig assentir, satisfet amb aquell argument, i vaig continuar caminant. L’Ann devia ser a la sala d’espera. M’havia ficat al cap d’arribar fins a ella i consolar-la. Vaig notar el seu patiment com si fos meu.

Vaig passar per davant del despatx d’infermeria i vaig sentir que xerraven. No vaig fer l’intent de parlar-hi. Tot allò era dins del meu cap. Havia de conformar-m’hi, acceptar les regles. «D’acord, no és un somni bengué (b-e-n b-é)», però era més senzill d’imaginar-m’ho com si ho fos. Un somni doncs; sota els efectes de l’anestèsia.

«Un moment —vaig pensar, i vaig aturar-me—. Somni o no, no puc anar amunt i avall amb la bata de pacient». Em vaig mirar a mi mateix, i em vaig endur la sorpresa de veure’m vestit. Portava la mateixa roba de quan havia tingut l’accident. «On és la sang?», em preguntava. Vaig recordar una imatge, instantània: jo inconscient entre les restes de l’accident. La sang havia sortit a raig.

Em vaig sentir ecs! No! Perdó per la impaciència: e-x-u-l-t-a-n-t. Per què? Perquè, malgrat l’entorpiment del meu cervell, havia aconseguit raonar. No podia ser de cap manera aquell home del llit. Ell portava bata, estava embenat, estava connectat a uns tubs. Jo estava vestit, no tenia cap bena enlloc i em podia moure. Una diferència total.

Un home amb roba de carrer va apropar-se a mi. Jo esperava que passés de llarg. En canvi, per sorpresa meva, em va posar una mà a l’espatlla i em va aturar. Sentia la pressió dels seus dits, un per un, sobre la meva carn.

—Ja saps què ha passat? —va preguntar.

—Passat?

—Sí —amb el cap, assentia—. Que t’has mort.

Me’l vaig mirar amb repugnància.

—Això és absurd —vaig fer jo.

—És veritat.

—Si estigués mort, no tindria cervell —li vaig dir—, i no podria parlar amb tu.

—No és així com funciona —va insistir.

—És l’home d’aquesta habitació qui ha mort, no jo —vaig dir—. Jo estic anestesiat i m’estan operant. En realitat, estic somiant.

Em va agradar la meva anàlisi.

—No, Chris —va dir.

Vaig tenir un calfred. Com sabia el meu nom? Vaig observar-lo de prop. El coneixia? Era per això que havia aparegut al meu somni?

No, no el coneixia de res. Vaig sentir aversió per ell. De tota manera, pensava que (la idea em va fer somriure malgrat la irritació) aquest era el meu somni i ell no hi tenia res a fer.

—Ves a buscar el teu propi somni —li vaig dir, orgullós d’aquella resposta enginyosa.

—Si no em creus, Chris —em va dir— mira a la sala d’espera. La teva dona i els teus fills són allà. Ningú els ha dit encara que t’has mort.

—Un moment, un moment —vaig assenyalar-lo amb el dit suspès en l’aire—. No ets tu qui em deia que no m’hi resistís?

Anava a respondre, però em vaig encendre tant que no el vaig deixar parlar.

—Ja estic cansat de tu i d’aquest lloc estúpid —vaig dir—. Me’n vaig a casa.

De cop i volta, alguna cosa em va apartar d’ell. Era com si el meu cos estigués folrat de ferro i un imant m’estirés ben lluny. Vaig sortir disparat pels aires tan de pressa que no vaig veure ni sentir res.

Es va acabar tan de sobte com havia començat. Em trobava entre la boira. Vaig mirar al voltant, però no veia res per enlloc. Vaig començar a caminar, movent-me lentament per aquell núvol. Aquí i allà, em semblava que entreveia gent. Però quan intentava afinar la vista, s’esfumaven. A un per poc no el crido, però vaig decidir no fer-ho. Jo era l’amo del somni. No deixaria que em dominés.

Vaig intentar enganyar-me fent veure que tornava a ser a Londres. Recordes que hi vaig anar el 1957 per escriure una pel·lícula? Era novembre i vaig haver de caminar entre boires com aquesta més d’una vegada. S’assembla bastant a una crema de pèsols. Només que aquesta era encara més espessa; era com estar sota l’aigua. Fins i tot mullava.

Al final, entre la boira, vaig veure casa nostra. Allò em va alleujar en dos sentits. Primer, pel sol fet de veure-la. Segon, perquè hi havia arribat en un moment. Això només podia passar en un somni.

De sobte, vaig tenir una inspiració. Ja t’he explicat com tenia el cos ferit. Encara que tot allò fos un somni, em feia mal. En conseqüència, em vaig dir que, com que el dolor era un somni, no calia que patís. Robert, només de pensar-hi, el dolor va desaparèixer. La qual cosa em va provocar una sensació extra de plaer i alleujament. Quina prova més viva podia demanar que això era somni i no realitat?

Tot seguit vaig recordar, doncs, com m’havia incorporat al llit de l’hospital, rient, perquè tot havia estat un somni. Era exactament això. I punt.

Sense transició, em vaig trobar al vestíbul d’entrada. «Un somni», vaig pensar, i vaig assentir amb el cap, satisfet. Vaig mirar al voltant, encara hi veia borrós. «Un moment», em vaig dir. Si havia pogut dissipar el dolor, per què no enfocar la vista?

Però no va passar res. Qualsevol cosa que estigués a més de tres metres encara quedava amagada rere el que semblava una capa de fum.

Em vaig girar de sobte en sentir un soroll d’urpes repicant al terra de la cuina. La Ginger entrava corrent pel vestíbul. Te’n recordes, oi, de la nostra pastor alemany? Em va veure i es va posar a saltironejar plena d’alegria, estava esverada. Vaig dir el seu nom, estava encantat de veure-la. Em vaig inclinar per fer-li festes al cap, però la meva mà se li va enfonsar profundament al crani. Va tirar enrere amb un lleu udol i es va cargolar terroritzada, es va donar una trompada amb la fulla de la porta de la cuina, tirant les orelles enrere i amb els pèls del llom eriçats.

—Ginger —vaig dir. Lluitava contra una sensació de basarda—. Vine aquí.

«S’està comportant com una boja», em vaig dir. Vaig atansar-m’hi, però ella es va posar a relliscar frenèticament al terra de la cuina per fugir.

—Ginger! —gemegava. Hauria volgut enfadar-me amb ella, però semblava tan espantada que no vaig poder. Va travessar corrent la sala d’estar i sortí disparada per la trapa de la porta del gos.

Volia seguir-la, però vaig decidir que no. No em deixaria dominar pel meu somni, per molt esbojarrat que fos. Em vaig girar i vaig cridar el nom de l’Ann.

Ningú no va contestar. Vaig donar una ullada a tota la cuina, em vaig adonar que la cafetera estava engegada, tenia un parell de bombetes vermelles enceses. El pot de vidre, damunt la placa de l’escalfador, estava gairebé buit. Vaig empescar-me un somriure. «Ja ho ha tornat a fer», vaig pensar. En un tres i no res, tota la casa quedaria im-p-r-eg-na-da de pudor de cafè cremat. Vaig estirar la mà per desendollar la màquina, no me’n recordava. La meva mà va travessar el fil i em vaig enrampar, però vaig fer l’esforç de trobar-ho divertit. «En els somnis no surt res bé», vaig pensar.

Vaig regirar la casa. La nostra habitació i el bany. Les habitacions de l’Ian i la Marie, el seu lavabo. L’habitació del Richard. No feia cas de la meva vista borrosa. Vaig arribar a la conclusió que no tenia importància.

Però el que no vaig poder ignorar de cap manera va ser la letargia creixent que sentia. Somiant o no, em notava el cos com un soc. Vaig tornar enrere fins al dormitori i em vaig asseure a la vora del llit. Vaig notar un pessic de malestar perquè no es va deformar gens amb el meu cos; és un llit d’aigua. «Ni cas, un somni és un somni —em vaig dir—. Només que aquest és de bojos». Vaig donar una ullada a la ràdio despertador, inclinant-me per veure les agulles i els números. Eren les set menys set minuts. Vaig mirar per la porta de vidre. No era pas fosc. Hi havia boira, però no era fosc. Però com podia ser tan d’hora si la casa estava buida? A aquesta hora encara haurien de ser tots al llit.

«Tant és», vaig dir-me, fent un esforç per lligar caps. «T’estan operant. Ho estàs somiant, tot això. L’Ann i els nens són a l’hospital esperant...».

Vaig quedar bloquejat per un nou dubte. Realment era a l’hospital? O això també era part del somni? No podia ser que estigués dormint en aquest llit, de fet, i somiant-ho tot? Potser no havia tingut mai cap accident. Hi havia moltíssimes possibilitats, i cada una afectava la següent. Només que pogués pensar amb més claredat... Però tenia el cervell com adormit. Com si hagués begut o m’haguessin sedat.

Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls. No calia fer res més, ho sabia perfectament. En acabat, em despertaria amb la veritat: un somni a l’hospital sota els efectes de l’anestèsia o un somni al llit mentre dormia. Esperava que fos aquesta última. Perquè, en aquest cas, em despertaria i trobaria l’Ann estirada al meu costat i li podria explicar el somni tan esbojarrat que havia tingut. Abraçaria la seva escalfor encantadora, li faria petons amb tendresa i riuria tot explicant-li que estrany que és somiar que somies.

Un malson negre que no s’acaba mai

Estava cansadíssim, però no podia descansar. Els plors de l’Ann m’havien desvetllat. Vaig intentar aixecar-me, consolar-la. Però tot el que vaig fer va ser flotar pels llimbs entre la foscor i la llum. «No ploris —em vaig sentir xiuxiuejant—. Aviat em despertaré i estaré amb tu. Només deixa’m dormir una mica. Si us plau, no ploris; estic bé, amor. Jo et cuidaré».

Al final vaig haver d’obrir els ulls. No estava estirat, sinó dret enmig de la boira. Vaig començar a caminar a poc a poc cap allà on sentia el plor. Estava cansat, Robert, estava grogui. Però no la podia deixar plorar. Havia d’esbrinar què passava i solucionar-ho perquè parés de plorar d’aquella manera. No ho suportava.

Em vaig transportar a una església que no havia vist mai. Tots els bancs estaven plens de gent. Les siluetes eren de color gris, no podia veure com eren realment. Vaig recórrer el passadís central intentant entendre per què era allà. Quina església era? I com és que els plors de l’Ann venien d’aquí?

La vaig veure asseguda al banc de davant de tot, vestida de negre, amb el Richard a la dreta, la Marie i l’Ian a l’esquerra. Al costat del Richard, hi havia la Louise i el seu home. Tots anaven vestits de negre. Els veia millor a ells que a les altres persones de l’església, però també semblaven descolorits, com fantasmes. Encara sentia el plany, tot i que l’Ann estava en silenci. «Està plorant per dintre —se’m va acudir—; estem tan connectats que la sento». Vaig llançar-m’hi perquè parés.

Em vaig plantar davant seu. «Soc aquí», vaig dir-li.

Ella continuava mirant endavant com si jo no hagués dit res; com si no hi fos. Ningú no em va mirar. Els feia vergonya la meva presència i feien veure que no em veien? Vaig observar-me a mi mateix. Potser era per com anava vestit. Potser feia massa que anava vestit igual? Em sembla que sí, tot i que no n’estava segur.

Vaig mirar cap enrere. «D’acord», vaig dir. Em costava per parlar; tenia la llengua pastosa. «D’acord —vaig repetir lentament—. No vaig vestit correctament. I arribo tard. Però això no vol dir que...». Però la veu se’m va apagar perquè l’Ann no deixava de mirar endavant. Com si fos invisible. «Ann, si us plau», vaig dir.

No va reaccionar, ni parpellejar. Vaig estirar la mà per tocar-li l’espatlla.

Va fer un gest brusc, mirà enlaire, amb una expressió buida.

«Què passa?», vaig preguntar.

Els plors que tenia per dintre es van tallar de cop, va espolsar la mà esquerra i es tapà els ulls, intentant reprimir un gemec. Vaig notar un dolor somort al cap. «Què passa? —pensava—. Ann, què passa?», suplicava.

No contestava, i aleshores vaig mirar el Richard. Tenia la cara llisa, les llàgrimes li corrien galtes avall. «Richard, què està passant?», vaig fer. Però les meves paraules sonaven confuses, com si estigués borratxo.

Tampoc no va respondre, i vaig passar a l’Ian. «Voleu fer el favor?», vaig dir. Mirant-me’l, vaig notar una punyalada d’angoixa. Gemegava tranquil·lament, fregant-se les galtes tremolosament amb els dits tremolosos, intentant eixugar-se les llàgrimes que li queien dels ulls. «Per Déu, què està passant?», vaig pensar.

Tot d’una ho vaig veure clar. Evidentment. Era el somni; encara no s’havia acabat. Era a l’hospital, m’estaven operant... No, estava dormint al llit i somiava... El que fos!, m’il·luminava. El somni no s’havia acabat i ara era al meu propi funeral.

Havia d’allunyar-me d’allà; no suportava veure’ls plorant d’aquesta manera. «Quin somni més estúpid, l’odio!», vaig pensar. Quan s’acabaria?!

Em turmentava haver-me’n d’anar, però just en aquell moment, ben bé darrere meu, vaig sentir que l’Ann i els nens ploraven. Em va venir una necessitat desesperada de girar-me i consolar-los. Però de què serviria? En el meu somni, lamentaven la meva mort. Què en trauria de parlar si es pensaven que era mort?

Havia de trobar una altra solució; era l’única manera. El somni canviaria, com passa sempre. Vaig caminar cap a l’altar seguint el remoreig d’una veu. Vaig fixar-me en el capellà. Vaig trobar que seria divertit. «Pot ser entretingut», vaig dir-me. Fins i tot en un somni, quants homes tenen mai l’oportunitat d’escoltar el seu propi panegíric?

Vaig observar el seu contorn borrós i gris, darrere el púlpit. Sentia aquella veu buida, llunyana. «Espero que m’estigui donant un comiat de rei», vaig pensar amargament.

—Sí que ho fa —va dir una altra veu.

Em vaig girar. Aquell home altra vegada, el de l’hospital. Estrany que, de tots, fos el qui veia més clar.

—No has trobat el teu propi somni, ja ho veig —li vaig dir.

També era estrany que pogués parlar amb ell sense esforç.

—Chris, mira d’entendre-ho —em va dir—. Això no és un somni. És real. T’has mort.

—Em deixaràs en pau?

Vaig començar a apartar-me.

Una vegada més, els seus dits a la meva espatlla; sòlids, gairebé pessigant-me la carn. Estrany, també.

—Chris, que no ho veus? —va fer ell—. La teva dona i els fills vestits de negre? Una església? Un capellà que fa el comiat?

—És un somni molt convincent —vaig dir.

Ell va negar amb el cap.

—Deixa’m estar —li vaig dir, amenaçador—. Per què t’he d’escoltar?

M’engrapava fort, no podia deixar-me anar.

—Vine —va fer. Em conduí fins on hi havia un taüt sobre un suport—. El teu cos és aquí dintre —em va dir.

—De veritat? —vaig dir jo. Tenia un to fred. La tapa del taüt estava tancada. Com ho sabia, que jo era allà dins?

—Pots mirar a dintre si ho intentes —va respondre.

Sense esperar-m’ho, vaig començar a tremolar. Podia mirar dins el taüt només provant-ho. Però de sobte ho vaig tenir clar.

—No ho faré —li vaig dir. Em vaig desempallegar de la seva grapa i vaig apartar-me—. Això és un somni —vaig dir, mirant per sobre de l’espatlla—. Potser no ho pots entendre, però...

—Si és un somni —em va interrompre—, per què no intentes despertar-te?

M’hi vaig encarar.

—Molt bé, això és exactament el que faré —vaig dir—. Gràcies, és molt bona idea.

Vaig tancar els ulls. «Molt bé, ja l’has sentit —em vaig dir—. Desperta. T’ho ha dit ell, el que has de fer. Doncs fes-ho».

Vaig sentir que l’Ann plorava més fort. «No ploris», vaig dir. No ho podia suportar. Vaig intentar sortir d’allà, però el so em seguia. Vaig serrar les dents. «Això és un somni i ara mateix et despertaràs», em deia. Em despertaria de cop en qualsevol moment, agitat, tremolant. L’Ann pronunciaria el meu nom amb la seva simpatia estrellada, llavors m’abraçaria, m’acaronaria, em diria...

El plany era cada vegada més fort. Em vaig tapar les orelles amb les mans, fent força per no sentir-ho. «Desperta’t —vaig dir. I, decidit, vaig repetir—: Desperta’t!».

El meu esforç va aconseguir, de sobte, un silenci de premi. Havia pogut! Amb una descàrrega d’alegria, vaig obrir els ulls.

Jo estava al vestíbul principal de casa nostra. No ho entenia.

Tot seguit vaig tornar a veure boira, la vista se’m feia borrosa. I vaig començar a distingir formes de gent a la sala d’estar. Grises, imprecises. Estaven dretes o assegudes en petits grups, mussitant paraules que no m’arribaven.

Vaig entrar a la sala d’estar, vaig passar vora una colla de gent; no en veia cap amb prou claredat, no vaig reconèixer ningú. «Encara estic somiant», vaig pensar. M’hi aferrava.

Vaig esquitllar-me pel costat de la Louise i el Bob. No em van mirar. «No intentis parlar amb ells —vaig pensar—. Accepta el somni tal qual. Tira endavant». Vaig passar pel costat de la barra, avançant cap al saló.

El Richard era darrere de la barra, preparant begudes. Vaig sentir un pessic de ressentiment. En un moment com aquest es posa a beure? Però vaig espantar aquella idea de seguida. Un moment com quin? Vaig desafiar el meu cervell. Allò no era cap moment especial. Només era una festa depriment en un somni depriment —i tenebrós—.

No parava de donar ullades pertot arreu. El germà gran de l’Ann, el Bill, i la seva dona, Patricia. El seu pare i la seva madrastra; el seu germà petit, el Phil, la seva dona, Andrea. Vaig intentar somriure. «Bé —em vaig dir a mi mateix—, si hem de somiar, fem-ho bé, que no ens passi per alt ni un detall: ha baixat tota la família de l’Ann de San Francisco, ni més ni menys!». Però on era la meva família?, em preguntava. Segur que també podria somiar que havien vingut. En un somni, quina importància tenia que estiguessin cinc mil quilòmetres lluny?

Llavors se’m va ocórrer una altra cosa. Podia ser que hagués perdut el seny? Potser l’accident m’havia provocat lesions al cervell. Quina ocurrència! Vaig aferrar-m’hi. Danys cerebrals, imatges estranyes, distorsionades. No m’estan intervenint d’una operació senzilla, sinó que és complexa. Fins i tot mentre navegava entre tots aquells espectres que no em veien, els bisturís podien estar furgant el meu cervell i els cirurgians devien estar treballant per posar-me’l a to.

Però pensar això no em va ajudar gaire. Tot i que tenia lògica, vaig començar a sentir una mena de rancúnia. Tota aquella gent m’ignorava! Em vaig plantar davant d’un; com si no tingués cara, ni nom. «Maleït sigui, en somnis la gent també et parla!», vaig dir. Vaig intentar agafar-lo pels braços. Els meus dits van penetrar a la seva pell com si fos aigua. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure la taula de la sala d’estar. Vaig atansar-m’hi per intentar agafar el got d’algú i estavellar-lo contra la paret. Però era com intentar agafar l’aire. De sobte em vaig enfilar de ràbia. Els vaig escridassar: «Hòstia, aquest és el meu somni! Escolteu-me!».

Vaig esclatar a riure involuntàriament, de la tensió. «Escolta’t un moment —vaig pensar—. Estàs actuant com si tot això estigués passant de veritat. Comporta’t, Nielsen. Això és un somni».

Me’n vaig anar cap al passadís de darrere i els vaig deixar tots allà. El tiet de l’Ann, el John, estava dret a davant meu mirant unes fotos de la paret. Vaig travessar-lo sense notar res. «Deixa-ho córrer —vaig manar-me—, no té importància».

La porta de la nostra habitació estava tancada. També vaig travessar-la. «Això és una bogeria», vaig mussitar. Ni en somnis no havia travessat mai les portes.

L’empipada em va passar de cop així que em vaig acostar al llit i vaig veure l’Ann. Estava estirada del costat esquerre, mirant fixament cap a la porta de vidre. Encara duia el vestit negre que li havia vist a l’església, però estava descalça. Tenia els ulls vermells de tant plorar.

L’Ian estava assegut al seu costat, li agafava la mà. Les llàgrimes li queien lentament galtes avall. Em va venir una passió d’amor per ell. És tan dolç, tan bo, Robert! Em vaig tirar endavant per acariciar-li els cabells.

Va alçar la vista i, per un moment que em pensava que se m’aturava el cor, vaig pensar que em mirava i que em veia. «Ian», vaig xiuxiuejar.

Es va girar cap a l’Ann.

—Mare? —va fer.

Ella no va respondre.

Ell va tornar a parlar i els ulls de l’Ann es van moure a poc a poc fins enfocar-lo.

—Ja sé que sona estrany, però... —va dir—. Tinc la sensació com si el pare estigués amb nosaltres.

Ràpidament, vaig observar l’Ann. Estava mirant l’Ian, la seva expressió no havia canviat gens.

—Vull dir aquí —va insistir—. Ara.

Ella li va fer un somriure tendríssim.

—Ja sé que em vols ajudar... —va dir.

—Ho noto de veritat, mare.

L’Ann no ho va resistir més, la va engolir un gran gemec.

—Oh, Déu —va xiuxiuejar—, Chris...

Els ulls se li van omplir de llàgrimes.

Em vaig deixar caure al costat del llit i vaig intentar tocar-li la cara. «Ann, no...», vaig començar a dir. Però allò em partia pel mig i em vaig apartar d’ella plorant. Veure els meus dits enfonsar-se a la seva pell...

—Ian, tinc por —va dir l’Ann.

Em vaig tornar a girar ràpidament cap a ella. L’última vegada que li havia vist una expressió com aquella a la cara havia estat una nit que l’Ian tenia sis anys i va desaparèixer durant tres hores; una mirada d’esglai, d’impotència. «Ann, soc aquí —vaig dir—, soc aquí! La mort no és el que et penses!».

No estava preparat per aquell terror. «No volia dir això!», se’m queixava el pensament. Però no podia fer com si res: ja ho havia dit. Vaig rebutjar fermament aquesta idea, vaig fer l’esforç de reprimir-la concentrant-me en l’Ann i l’Ian. Però se m’havia ficat al cap sense demanar permís i ja no me la vaig poder treure.

I si aquell home deia la veritat? I si tot plegat no fos un somni?

Vaig intentar tornar enrere amb totes les meves forces. Però era impossible; el camí estava bloquejat. Vaig oposar-m’hi amb ràbia. I què que ho hagués pensat? Què passa si m’ho havia plantejat? No n’hi havia cap més prova que aquell breu pensament.

Em sentia millor. Justificar-me era com una mena de venjança. Vaig tocar-me el cos. «És això la mort? —desafiava amb menyspreu—. Carn i ossos? Això és ridícul!». Fins on pogués acceptar-ho, potser allò no seria un somni. Però segur que no seria estar mort.

Aquell conflicte em va esgotar de cop, em sembla. De nou, em notava el cos com de pedra. «Una altra vegada?», vaig pensar.

Tant se val. M’ho vaig treure del cap. Vaig estirar-me al meu costat del llit i vaig mirar l’Ann. Era torbador estar estirat al seu costat, cara a cara amb ella, i que mirés a través meu com per una finestra. «Tanca els ulls —vaig pensar; i ho vaig fer—. Evadeix-te, dorm —em vaig dir—. No tens cap mena de prova de res. Això encara podria ser un somni. Però Déu, estimat Déu del cel, si és així, és un somni odiós. Si us plau, —vaig implorar a qualsevol poder superior que em pogués atendre—. Allibera’m d’aquest malson negre que no s’acaba mai».

Saber que encara existeixo!

Flotant, suspès en l’aire, enfilant-me i després baixant en un buit silenciós, engolidor. Era la mateixa sensació d’abans de néixer? Surar en una ombra líquida?

No, no es devia sentir cap plor, a dins del ventre. Cap sensació de dolor que m’oprimís. En aquell son, jo murmurava, tenia ganes de descansar, necessitava descansar, però també volia despertar-me, pel bé de l’Ann. «Vida, estic bé». Abans de despertar-me, devia dir aquestes paraules cent vegades.

Arrossegava la vista, les parpelles em pesaven.

Estava estirada al meu costat, s’havia adormit. Vaig sospirar i li vaig somriure amb amor. S’havia acabat el somni, tornàvem a estar junts. Vaig mirar-la a la cara, estava tranquil i em sentia dolç com un infant. Un nen petit, cansat, un nen que s’hauria adormit plorant. L’Ann, preciosa. Vaig estirar la mà per tocar-li la cara, però era com de ferro.

Els meus dits van desaparèixer dins el cap.

Es va despertar de sobte, amb un esguard d’alarma.

—Chris? —va dir.

L’esperança saltava un altre cop pels aires. Es va fer miques tan bon punt vaig adonar-me que no em mirava a mi sinó a través meu. Les llàgrimes li tornaven a venir als ulls. Va plegar les cames i va abraçar fort el coixí, va enfonsar-hi la cara, es va posar a sanglotar, tot el cos se li sacsejava.

—Oh, Déu, no, amor meu, si us plau, no ploris —jo també plorava.

Hauria donat l’ànima perquè ella hagués pogut veure’m només un minut, sentir la meva veu, rebre el meu consol i el meu amor.

Però sabia que no podia ser. I sabia, també, que el malson no s’havia acabat. Vaig girar-m’hi d’esquena i vaig tancar els ulls, desesperat per adormir-me i fugir, volia que la foscor m’estirés ben lluny. El seu plor m’esquinçava el cor. «Si us plau, allunya’m d’això —suplicava—. Si no puc consolar-la, emporta-te’m!».

Aleshores vaig sentir com si el meu cervell comencés a baixar per un tobogan, lliscant cap al negre.

Ara sí que era un somni. Per força. La vida em passava per davant, una successió d’imatges vives. Però em cridava l’atenció una cosa: no ho havia experimentat ja abans, allò, més curt, més confús?

Ara no ho era gens, de confús. Jo podia ser un espectador en un cine veient una pel·lícula que es titulés La meva vida, i me l’empassava del principi al final. No; canvia-ho, això. Del final al principi; la pel·lícula començava amb el xoc —era real, doncs— i evolucionava fins al meu naixement, amplificant cada detall.

No entraré en tots els detalls, Robert. No és pas aquesta, la història que vull explicar; trigaria massa. La vida de cada home és un llibre per capítols. Penseu en tots els moments de la vostra vida enumerats un per un, amb una descripció completa. Una enciclopèdia d’esdeveniments en vint volums, pel cap baix.

Deixa’m que t’expliqui un moment aquest passi d’esdeveniments. Era alguna cosa més que un “un raig de llum als ulls”. I jo era alguna cosa més que un simple espectador; això va quedar clar de seguida. Vaig tornar a viure cada moment amb una percepció penetrant, ho experimentava i comprenia tot alhora. Era una experiència vívida, Robert, cada emoció es multiplicava infinitament a base de capes i capes de consciència.

L’essencial de tot plegat —i aquesta és la part important— va ser que em vaig adonar que tots els meus pensaments havien estat reals. No només els actes, allò que havia dit o fet, sinó tot allò que m’havia passat pel cap, tant positiu com negatiu.

Cada record tornava a la vida abans que jo, dins meu.

No podia saltar-me’n cap. Tampoc no podia racionalitzar-los ni explicar-los. Només podia tornar-los a experimentar, amb coneixement total, i no s’hi valien excuses per escapar-me’n. L’autoengany era impossible, la veritat restava exposada a una llum encegadora. Res de veure les coses com em pensava que havien estat. Res de veure-les com jo esperava que haguessin passat. Només tal com havien estat.

Em martiritzaven els fracassos. Tot allò que havia omès o ignorat, o negligit. Tot allò que hauria d’haver donat i no ho havia fet; als amics, a la família, a la mare i el pare, a vosaltres i a l’Eleanor, als meus fills, sobretot a l’Ann. Vaig notar la queixalada punyent de cada cosa incompleta. No només en el terreny personal, sinó també a la meva feina: tots els meus fracassos com a escriptor. La gran quantitat de guions que havia escrit i que no havien fet cap bé a ningú o que fins i tot, molts dels quals, havien fet mal. Per una vegada podia passar, però ara, en aquest desemmascarament descarnat de la meva vida, tot allò resultava imperdonable, impossible de justificar. Tota una infinitat de mancances que es reduïa a una sola qüestió fonamental: què hauria pogut fer i fins a quin punt m’havia quedat irrevocablement curt en gairebé totes les proves de la vida.

No és que fos injust; no desequilibrava la balança per força. Allà on havia fet coses bones, també se’m mostrava clarament. Si havia estat amable o havia tingut algun èxit, tot això també hi era.

El problema va ser que no vaig acabar de veure-ho tot. Com uns paletes que pugen la càrrega a un edifici en construcció amb una corriola, el dolor de l’Ann m’estirava enfora de la contemplació d’aquells fets. «Vida, deixa’m-ho veure». Em sembla que vaig dir aquestes paraules, però potser només ho vaig pensar.

Vaig ser conscient de tornar a estar al seu costat, intentant obrir les parpelles, que em pesaven molt. Els sorollets que feia mentre dormia eren com una fulla de ganivet burxant-me al cor. «Si us plau —vaig pensar— ho he de veure, he de saber-ho; avaluar-ho». Aquella paraula, tot d’una, em va semblar vital. Avaluar.

Vaig tornar a enfonsar-me en l’aïllament de les meves visions. Només havia sortit un moment del cine; la imatge de la pantalla estava congelada. La pel·lícula es va reprendre, va absorbir-me. Tornava a ser-hi a dins, revivint els dies passats.

Ara veia les estones agradables que havia passat. Tampoc te’n donaré detalls, però sí que et diré que no només vaig tornar a tenir totes les experiències sensuals de la meva vida, sinó que també vaig viure cada desig incomplert com si s’hagués acomplert realment. Vaig adonar-me que tot allò que ens passa pel cap és tan real com la carn i la sang. Tot allò que en vida havia estat tan sols imaginació ara es tornava tangible; cada fantasia, una realitat plena. Ho vivia i al mateix temps m’ho mirava com un testimoni. Era una realitat molt magra, íntima, i jo un testimoni maleït per l’objectivitat total.

I sempre l’equilibri, Robert; insisteixo en l’equilibri. La balança de la justícia: llum i ombra en paral·lel, la compassió i la crueltat, l’amor i la luxúria. I sempre, sense parar, aquella pregunta des de les profunditats: què has fet amb la teva vida?

Vaig tenir el consol d’adonar-me que jo era l’únic testimoni d’aquella íntima revisió a fons. Era una reposició privada, un judici emès per la meva pròpia consciència. A més a més, estava segur que, d’alguna manera, cada un dels actes i pensaments que estava revivint s’imprimia a la meva consciència de manera inesborrable per poder-ho tenir en compte més endavant. Per què, no en tenia ni idea. Només sabia que era així.

Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».

—Chris!

L’Ann plorant, dient el meu nom plena d’angoixa, em va arrencar del son. Vaig mirar tot al voltant; em trobava enmig d’un remolí de boira, estirat a terra. Em vaig alçar a poc a poc, em feien mal tots els músculs. Vaig intentar caminar, però no vaig poder. Era al fons d’un pantà tot remogut, amb onades que batien contra meu.

Estava extenuat, mort de gana. No, aquesta no és la paraula adequada. Necessitava subsistència. No, alguna cosa més. Necessitava ficar-me alguna cosa a dins que m’ajudés a remuntar. Ara sí. Estava incomplet; una part de mi havia desaparegut. Vaig intentar pensar, però era un esforç que ara trobava més enllà de les meves forces. Les idees se m’enganxaven al cervell com si fossin pega. «Deixa-ho anar —era tot el que se m’acudia—. Deixar-ho anar».

Aleshores va prendre forma davant meu una columna de llum pal·lidíssima, i a dins hi havia una figura. «Vols que t’ajudi?», va preguntar. No era capaç de discernir si era home o dona.

Vaig intentar respondre, però em va arribar la veu de l’Ann, que em tornava a cridar des de lluny. Vaig mirar al meu voltant.

«Et pots quedar aquí molt de temps —va dir la figura—. Dona’m la mà».

Vaig girar-m’hi de cara. «Ens coneixem?», vaig fer. Amb prou feines podia parlar, la meva veu sonava sense vida.

«Ara això no importa —va dir la figura—. Tu dona’m la mà i prou».

La vaig mirar amb els ulls buits. L’Ann em tornava a cridar, vaig sacsejar el cap. Aquella figura intentava apartar-me d’ella. No li ho permetria. «Ves-te’n —li vaig dir—. Me’n torno amb la meva dona».

Un cop més em vaig trobar sol entre la boira. «Ann?», vaig fer. Tenia fred i por. «Ann, on ets? —la meva veu era morta—. No et veig».

Hi havia alguna cosa que em guiava per la boira. I n’hi havia una altra que em frenava, però ho vaig descartar; no era l’Ann, això ho tenia clar, i jo havia d’estar amb l’Ann. Només m’importava ella.

La boira va començar a escampar i per fi vaig poder tirar endavant. El paisatge que tenia al davant em sonava: una extensió de gespa verda amb tot de plaques metàl·liques arran de terra, rams de flors aquí i allà, algunes seques, d’altres mig pansides, d’altres fresques. Ja hi havia estat, aquí.

Vaig atansar-me a una figura que hi havia asseguda a la gespa, un tros enllà. On l’havia vist, aquest lloc?, em preguntava, intentant recuperar-ne el record. Per fi em va venir, com una bombolla que esclata en les profunditats fangoses del mar. Vaughn. El fill d’algú. El coneixíem. El van enterrar aquí. Quant temps fa, d’això?, se’m va acudir. No en sabia la resposta. El temps semblava un enigma més enllà de qualsevol solució.

Aleshores vaig veure que la figura era l’Ann i em vaig precipitar cap a ella tan ràpidament com vaig poder. Sentia una barreja d’alegria i pena; no sabia per què.

Quan vaig arribar allà on era, vaig dir el seu nom. No va fer cap senyal d’haver-me vist ni sentit, i per alguna raó inexplicable aquesta vegada ja no em va sorprendre. Em vaig asseure al seu costat a la gespa i li vaig passar el braç per les espatlles. Jo no vaig notar res i ella no va reaccionar de cap manera, només mirava a terra i prou. Intentava entendre què passava, però no hi havia manera. «Ann, t’estimo», vaig mussitar. Això era tot el que el meu cervell podia aplegar. «Sempre t’estimaré, Ann». La desesperació m’acotxava com si fos un cobrellit. Vaig llançar una llambregada al mateix punt de terra on mirava ella. Hi havia flors i una placa metàl·lica.

Christopher Nielsen, 1927–1974. Em vaig quedar com encantat davant d’aquella placa, m’havia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; m’havia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.

Mort.

Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? M’hauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc d’això, l’única cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, l’any del meu naixement i el de la meva defunció.

A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?

Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se m’esmunyia cap endavant, cap avall.

—Mare?

Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard s’acostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.

—Mare, aquest és el Perry —va dir—. És de qui t’havia parlat.

Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.

Ell m’observava.

—El teu pare és aquí, Richard —va dir calmosament—. Està assegut vora la placa amb el seu nom.

Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.

—Diu alguna cosa, però no ho distingeixo —va dir el Perry.

Vaig mirar l’Ann, em tornava a venir l’ànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.

Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió greu. «Ann, creu-te’l —li vaig dir—. Creu-te’l».

—Ara torna a parlar —li va dir el Perry—. Aquesta vegada a vostè, senyora Nielsen.

L’Ann es va estremir i va mirar el Richard, va dir el seu nom, suplicant.

—Mare —el Richard semblava incòmode i ferm alhora—. Si el Perry diu que el pare és aquí, jo me’l crec. Ja t’he explicat de quina manera...

«Ann, soc aquí!», vaig gemegar.

—Me’n faig el càrrec, senyora Nielsen. —El Perry va interrompre el Richard—. Confiï en la meva paraula. El veig just al seu costat. Porta una camisa de color blau fosc de màniga curta, pantalons de quadres blaus i sabates Wallaby. És alt i ros i cepat. Té els ulls verds i la mira amb ànsia. Estic segur que vol que cregui que és aquí de debò.

«Ann, si us plau —vaig dir. Vaig tornar a mirar el Perry—. Escolta’m —vaig pregar-li—. Vull que em sentis».

—Torna a parlar —va dir el Perry—. Crec que diu: «a prop meu», o alguna cosa així.

Vaig gemegar i vaig girar-me cap a l’Ann una altra vegada. Feia esforços per no plorar, però no se’n sortia. Es mossegava el llavi, respirava amb dificultat, entretalladament.

—Si us plau, pareu —va dir baixet.

—Mare, ell només intenta ajudar —li va dir el Richard.

—Pareu.

L’Ann es va aixecar com va poder i va marxar.

«Ann, no te’n vagis», suplicava jo.

El Richard anava a córrer darrere seu, però el Perry el va aturar.

—Deixa que es faci a la idea —li va dir.

Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.

—És aquí? —va preguntar—. El pare?

I jo no sabia què fer. Per una banda, volia estar amb l’Ann. Però com podia deixar l’única persona que em podia veure?

El Perry havia posat les mans a les espatlles del Richard i l’havia fet girar de cara a mi.

—El tens a davant —li va dir—. A un metre de distància.

—Déu meu! —al Richard li sortia una veu prima i tremolosa.

«Richard», vaig dir jo. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar prendre’l pels braços.

—El tens a tocar, està intentant abraçar-te —li va explicar el Perry.

El Richard estava tot pàl·lid.

—I per què no el puc veure? —va preguntar.

—Potser podràs si convences ta mare de fer una sessió.

Tot i l’emoció que em provocaven les paraules del Perry, ja no em podia quedar més amb ell; havia d’anar amb l’Ann. La seva veu es va fondre de seguida darrere meu tan bon punt vaig començar a buscar-la.

—Ara se’n va darrere de ta mare —va dir—. Deu voler...

I ja no el vaig sentir més. Seguia l’Ann ple d’angoixa, intentant atrapar-la. Fos el que fos una sessió —una mena de reunió?— l’Ann s’hi havia d’avenir. Jo no havia cregut mai en aquestes coses, ni tan sols hi havia pensat. Hi pensava ara. El Perry m’havia vist, m’havia vist de veritat. La idea que, amb la seva ajuda, l’Ann i els nens també em poguessin veure, potser fins i tot sentir-me, m’omplia de goig. Desapareixeria el dol!

Però de sobte vaig quedar desolat. Em va venir un gemec. Una boira tornava a espessir-se i m’impedia veure l’Ann. Vaig intentar posar-me a córrer, però cada vegada em costava més fer qualsevol gest. «L’he d’atrapar!», pensava. «Ann, espera’m! —vaig cridar—. No em deixis!».

«No paris», semblava que em digués una veu a dins del cap. Jo no l’escoltava, continuava endavant, cada cop més lent, més lent, com si tornés a moure’m pel fons d’aquell pantà fangós. Em va començar a fallar l’atenció. «Si us plau! —vaig pensar—. Hi ha d’haver alguna manera de fer que l’Ann em pugui veure i consolar-la, fer-li saber que encara existeixo».

La meva presència no compta

Anava pujant la pendent que va a casa nostra. El vent bellugava els pebrers bords, a banda i banda del carrer. Vaig intentar ensumar, però res. Damunt del cap, el cel estava ben negre. «Plourà», vaig pensar. Em preguntava què hi feia, allà.

La porta principal, quan vaig entrar, no em va semblar pas més sòlida que l’aire. Ara ja sabia, per tant, per què havia vingut.

L’Ann, el Richard i el Perry estaven asseguts a la sala. «L’Ian deu ser a l’escola —vaig pensar—, i la Marie a Pasadena, a l’Acadèmia. La Ginger estava estirada als peus de l’Ann. Quan vaig entrar a la sala, va aixecar el cap tot de sobte i se’m va quedar mirant fixament, tirant les orelles enrere. Aquesta vegada no va fer cap soroll. El Perry, que estava assegut al sofà, al costat del Richard, es va girar i em va descobrir.

—Ha tornat —va dir.

L’Ann i el Richard es van tombar automàticament cap a mi, però ja sabia que no em podien veure.

—Està com sempre? —va preguntar el Richard amb ànsia.

—Tal com estava al cementiri —va contestar el Perry—. Porta la mateixa roba que la nit de l’accident, no?

El Richard va assentir.

—Sí —va mirar l’Ann; jo no li treia els ulls del damunt—. Mare? —va fer aleshores—, pots...

Ella el va tallar.

—No, Richard —va dir calmadament però amb fermesa.

—Però el pare anava vestit així la nit de l’accident —va insistir el Richard—. Com pot saber-ho, el Perry, si...?

—Perquè nosaltres ho sabem, Richard —va tornar a interrompre l’Ann.

—Jo no ho sé per vostè, senyora Nielsen; cregui’m —li va dir el Perry—. El seu marit està dret aquí mateix. Fixi’s en la gossa. Ella el veu.

L’Ann va mirar la Ginger i s’estremí.

—Jo què sé —va xiuxiuejar.

Havia de fer que em veiés.

«Ginger?», vaig dir. Sempre, quan la cridava, remenava la cua. Aquesta vegada es va encongir, sense deixar de mirar-me fixament.

Vaig avançar cap a ella. «Ginger, va —vaig dir—. Ja em coneixes».

—S’està acostant a vostè, senyora Nielsen —va dir el Perry.

—Per favor, pot...? —va començar ella, però tot d’una se li va trencar la veu; es va sobresaltar en el moment que la Ginger es va alçar de terra i va sortir corrents de l’habitació.

—Té por d’ell —va explicar el Perry—. No entén el que està passant, ja ho veieu.

—Mare? —va dir el Richard aprofitant que ella callava. El coneixia tan bé, aquell silenci tossut! Em va venir un somriure, tot i la poca inclinació de l’Ann a creure en la meva presència.

—Et somriu —va dir el Perry—. Sembla que entén que sigui incapaç de creure que és aquí.

L’expressió de l’Ann es va tornar tensa altre cop.

—Segur que per a vostè és obvi que m’agradaria creure-ho —va dir—. Però no puc... —Va tallar en sec i, fent un esforç, agafà aire—. Vostè... realment el veu? —va fer.

«Sí, Ann, sí; em veu», li vaig dir.

—Acaba de dir: «sí, Ann, sí» —li va explicar el Perry—. El puc veure, tal com el vaig descriure al cementiri. Evidentment, no es veu tan sòlid com nosaltres. Però és molt real. No trec informació del seu cervell. Ni tan sols ho puc fer, això.

* * *

L’Ann es va tapar els ulls ben fort amb la mà esquerra.

—M’agradaria poder-ho creure —va dir, desvalguda.

—Intenta-ho, mare —va dir el Richard.

«Ann, si us plau» —vaig fer jo.

—Ja sé que costa acceptar-ho —va dir el Perry—. Però jo he conviscut amb això tota la vida, de manera que per mi és natural. Ja veia ànimes errants quan no alçava un pam de terra.

De sobte el vaig trobar enutjós. Ànimes errants? Allò em feia semblar una espècie de monstre.

—Perdó —em va dir el Perry, somrient.

—Què ha passat? —va preguntar el Richard, i l’Ann es va treure la mà de la cara, encuriosida, per poder mirar el Perry.

—Ha arrufat les celles —va dir el Perry, encara somrient—. Dec haver dit alguna cosa que no li ha agradat.

El Richard va tornar a mirar l’Ann.

—Mare, què hi dius? —va fer ell.

Ella va sospirar.

—Que no ho sé.

—Quin mal pot fer?

—Quin mal? —ella li va clavar la mirada, incrèdula—. Donar-me l’esperança que el teu pare encara existeix? Ja saps el que significava per a mi.

—Senyora Nielsen... —va encetar el Perry.

—No crec en la vida després de la mort —el va interrompre l’Ann—. Crec que, quan ens morim, ens morim i s’ha acabat. I ara vostè vol que...

—S’equivoca, senyora Nielsen —va dir el Perry. M’estava donant la raó, però m’ofenia el seu to autosuficient—. El seu marit està dret davant seu. Com seria possible si no hi hagués vida després de la mort?

—Doncs jo no el veig —va respondre l’Ann—. I no m’ho creuré només perquè vostè ho digui.

—Mare, al Perry l’han posat a prova a la universitat de Los Angeles —va dir Richard—. Li han fet un munt de tests.

—Richard, no estem parlant de tests universitaris. Estem parlant del pare! L’home que estimàvem!

—Encara amb més raó! —va rebatre el Richard.

—No —va fer que no amb el cap—. No em puc abandonar a creure-ho. Si m’ho cregués i en acabat descobrís que no és veritat, em moriria. Em mataria.

«Oh, no», vaig pensar, ple d’angoixa. Una vegada més, em sepultava la sensació de quedar exhaust. No sé si va ser a causa de l’esforç de voler tant sí com no que l’Ann cregués que era allà o de la seva pena infinita; ni idea. Només sabia que havia de descansar un altre cop. Tot allò que tenia davant dels ulls començava a difuminar-se.

—Mare, i si ho intentes? —va fer el Richard—. No vols ni provar-ho? El Perry diu que és possible que veiem el pare si...

«Ann, he de reposar una mica», vaig dir. Ja sabia que no em sentia, però ho vaig dir igualment.

—Ara li està parlant, senyora Nielsen —li va dir el Perry—. Ara s’inclina sobre seu.

Vaig intentar fer-li un petó als cabells.

—Ho ha notat, això? —va preguntar el Perry.

—No —va dir ella, tensa.

—Acaba de fer-li un petó als cabells —li va explicar.

Va agafar aire i es va posar a plorar suaument. El Richard es va acostar a ella de seguida. Assegut al braç de la cadira, la va estirar i va abraçar-la.

—Ja està, mare —va mussitar. Va girar la vista severament cap al Perry—. Ho havia de dir, això? —va preguntar-li.

El Perry es va encongir d’espatlles.

—Jo només he dit el que feia, això és tot, ho sento.

Cada vegada em sentia més esgotat. Volia quedar-me, posar-me davant del Perry i que em llegís els llavis. Però no tenia prou forces. Un cop més, m’aclaparava aquella sensació com una llosa i em vaig apartar d’ells. Havia de descansar.

—Voleu saber què fa ara? —va preguntar el Perry.

Tenia to d’enuig.

—Què? —el Richard acariciava els cabells de l’Ann, semblava empipat.

—Està entrant a l’habitació del moble bar. Comença a esvair-se. Deu estar perdent força.

—El pot tornar a cridar? —va preguntar el Richard.

No vaig poder sentir res més. No sé com vaig arribar al dormitori; no em queda clara la transició. Només recordo que, mentre m’estirava, vaig pensar: «Per què em canso tant si no tinc un cos físic?».

* * *

Vaig obrir els ulls. Tot estava fosc i tranquil. Hi havia alguna cosa que m’atreia i m’empenyia a llevar-me.

A l’instant vaig adonar-me que em trobava molt diferent d’abans. Feia una estona, em sentia feixuc. Ara estava radiant. Gairebé surava per l’habitació i travessava la porta.

Sentia la veu del Perry a la sala d’estar. Mentre recorria el passadís, em preguntava què devia dir. L’Ann havia donat el seu consentiment a la sessió? Esperava que sí. Tot el que volia era saber que tenia algun consol.

Vaig travessar una cambra i la sala del moble bar.

Però tot d’una em vaig quedar glaçat, mirant amb horror cap a la sala d’estar.

Cap a mi mateix.

No vaig saber com reaccionar. Aquella visió em va deixar paralitzat. Sabia que jo era allà on era. I tanmateix també em trobava a la sala d’estar. Vestit amb la mateixa roba, idèntica. La meva cara, el meu cos... Era jo, sens dubte.

Com podia ser?

Aleshores em vaig adonar que jo no era en aquell cos. Tan sols el veia. Sense treure-li els ulls de sobre, m’hi vaig acostar. La meva figura semblava ben bé un cos. No tenia cap expressió a la cara. Hauria pogut ser una figura meva treta d’un museu de cera. Excepte que es movia a poc a poc com un autòmat que s’està quedant sense corda.

Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala d’estar. Hi havia l’Ann, el Richard, l’Ian i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? M’ho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.

—On ets? —preguntava el Perry.

Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».

El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.

—Pots descriure on ets?

La figura no deia res. Va canviar el pes d’un peu a l’altre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.

—Diu que fa fred —els va explicar el Perry.

—Vostè ha dit que el podríem veure —va dir la Marie amb una veu contreta.

Vaig mirar l’Ann. Estava asseguda al sofà entre l’Ian i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.

—Si us plau, fes-te visible per a tothom —va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.

La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».

No sé com me’n vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.

Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.

—Per què no et manifestes tu mateix? —va preguntar.

Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que m’havien travessat els ulls de l’Ann.

Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per l’espatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.

Ell ja no s’adonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a l’Ann. Ara s’inclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu —vaig pensar ple d’angoixa—. Ara ja no ho sabrà mai».

La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Me’l vaig quedar mirant; allò em revoltava.

—Estàs content allà on ets? —va preguntar el Perry.

La figura va respondre: «Content».

—Tens algun missatge per a la teva dona? —va preguntar el Perry.

«Sigues feliç», va murmurar la figura.

—Diu que sigui feliç —va dir el Perry a l’Ann.

Fent un so confús, l’Ann es va aixecar com va poder i va sortir corrents de l’habitació.

—Mare! —l’Ian es va precipitar darrere seu.

—No trenqueu el cercle! —va gemegar el Perry.

La Marie es va alçar encesa de ràbia.

—Trencar el cercle? Tros d’imbè...!

Va córrer darrere l’Ian.

Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala d’estar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-m’hi, decidit.

Quan el vaig agafar, vaig notar ben bé la seva carn; vaig quedar ben parat, em va fer fàstic. Allò era mort, fred.

Però en el moment que em va aferrar els braços i em va estrènyer amb les mans gelades, es va apoderar de mi una sensació de repugnància. Vaig xisclar, atabalat, i vaig començar a barallar-m’hi. Lluitava contra el meu propi cadàver, Robert, tenia la meva cara morta a pocs centímetres, els meus ulls morts em miraven. «Ves-te’n! —cridava jo—. Fot el camp —repetia estúpidament—. Maleït siguis!». Horroritzat, amb l’estómac regirat de nàusea, em vaig alliberar de la seva aferrada glacial.

—Alerta que cau! —va avisar el Perry. De sobte, es va tirar enrere sobre el coixí de la cadira on va quedar assegut—. Se n’ha anat —va dir fluixet.

En efecte. En el moment d’alliberar-me de la figura, aquesta havia començat a inclinar-se cap a mi fins que finalment, davant dels meus ulls, es va dissoldre a l’aire.

—Alguna cosa l’ha empentat —va dir el Perry.

—Per l’amor de Déu, Perry. —Al Richard li tremolava la veu.

—Em podeu portar un got d’aigua? —va fer el Perry.

—Havies dit que el veuríem —va dir el Richard.

—Un got d’aigua, Richard —va repetir el Perry.

El vaig observar de prop mentre el Richard s’aixecava i anava a la cuina. Què li passava? Com podia haver començat tan bé i després fer-ho tan malament?

Em vaig girar cap a la cuina en sentir el borbolleig del bidó d’aigua. I com era que el Richard havia conegut el Perry, per començar?, em preguntava. Ja em feia el càrrec que només volia ajudar, però ara les coses estaven pitjor que mai.

Aleshores em vaig asseure al costat del Perry. «Escolta’m», vaig dir. No es va bellugar gens, estava encorbat, feia mala cara. Vaig estirar la mà i li vaig tocar el braç, però no va reaccionar de cap manera.

«Perry, què et passa?», vaig demanar. Ell es va regirar una mica, incòmode. Em va venir una idea: vaig repetir la pregunta amb el pensament.

Ell va arrufar les celles. «Aparta’t de mi —va xiuxiuejar—. S’ha acabat».

«Acabat?». Si l’hagués pogut estrangular, ho hauria fet. «I la meva dona? S’ha acabat per a ella?». Em vaig recordar que havia de repetir les mateixes paraules per dins.

«S’ha acabat —va dir serrant les dents—. Exacte».

Havia començat a pensar un altre missatge, però així que anava a dir-l’hi, em vaig aturar. S’havia tancat, havia aïllat la seva atenció en una closca de voluntat.

Vaig fer una ullada tot al voltant; el Richard tornava i allargava un got d’aigua al Perry. El Perry se’l va beure d’un sol glop llarg, i en acabat va sospirar.

—Ho sento —va dir—. No sé què ha passat.

El Richard li va llançar una mirada lúgubre.

—Què passa amb la meva mare? —va preguntar.

—Podem tornar-ho a intentar —li va contestar el Perry—. Estic segur que...

El Richard el va tallar en sec, enfadat.

—No ho tornarà a intentar mai més —va dir—. Tant és el que li diguis ara. No et creurà.

Em vaig aixecar i em vaig allunyar d’ells. Havia de marxar; havia de fer-ho de cop, això em quedava clar. Allà ja no hi pintava res. Em va caure al damunt aquesta idea:

«D’ara endavant, la meva presència no compta».

Hi ha alguna cosa més

Vaig intentar allunyar-me de la casa, tirar endavant; cap on fos, anar a un lloc qualsevol. No obstant això, tot i que la pesantor havia desaparegut, tot i que em sentia incommensurablement més fort, encara no era capaç d’alliberar-me del tot. No hi havia manera de marxar: la desesperació de l’Ann em tenia collat. M’havia de quedar.

En el moment precís de pensar aquestes coses, em vaig tornar a trobar a casa. La sala estava buida. Havia passat temps. No et sabria dir quant; això de mesurar el temps estava fora de les meves capacitats.

Vaig entrar on hi havia la llar. La Ginger estava estirada al sofà davant del foc. Em vaig asseure al seu costat. Ni tan sols va fer cap gest. Vaig intentar acariciar-li el cap, sense èxit. Dormia ben profundament. S’havia trencat el contacte i no sabia com.

Amb un sospir de derrota, vaig posar-me dempeus i em vaig dirigir al dormitori. La porta estava oberta, m’hi vaig ficar.

L’Ann estava estirada al llit, el Richard seia al seu costat.

—Mare, per què no admets almenys la possibilitat que fos el pare? —li preguntava ell—. El Perry jura que era allà.

—No en parlem més —va dir ella.

Em vaig adonar que havia tornat a plorar, tenia els ulls vermells i la carn del voltant inflada.

—És tan impossible? —va preguntar el Richard.

—És que no m’ho crec, Richard —va respondre ella—. I ja està. —Però quan va veure la cara que feia, va afegir—: El Perry pot tenir certs poders; no dic pas que no. Però no m’ha convençut que hi hagi res després de la mort. Sé que no hi ha res, Richard. Sé que el teu pare ja no és aquí i que hem de...

No va poder acabar, se li va trencar la veu amb un sanglot.

—Si us plau, no en parlem més —va fer, baixet.

—Perdona, mare. —El Richard va abaixar el cap—. Jo només volia ajudar.

L’Ann li va agafar la mà dreta i la va alçar; hi va fer un petó suau, l’hi va amanyagar amb la galta.

—Ja ho sé —va xiuxiuejar—. Ha estat molt dolç de part teva, però... —Se li va extraviar la veu i va tancar els ulls—... està mort, Richard. —Va concloure al cap d’un moment—. Ja no hi és. I no hi podem fer res.

«Ann, soc aquí!», vaig queixar-me jo. Vaig mirar tot al voltant amb ràbia, em sentia infeliç. No podia fer res per què ho sabés? Vaig intentar arreplegar objectes de l’escriptori. Em vaig concentrar en una capseta, la volia moure amb la força de voluntat. Al cap d’una bona estona, va fer un petit sotrac, però aleshores ja estava esgotat de l’esforç.

«Déu meu». Vaig sortir de l’habitació amb pena i vaig enfilar pel passadís, però tot d’una, com si hagués tingut un rampell, vaig tornar enrere, cap a l’habitació de l’Ian. La porta estava tancada. Cap problema, com li agrada dir al Richard. La vaig travessar de seguida, però aleshores, per sorpresa, vaig entendre una cosa repulsiva: «Soc un fantasma». L’Ian estava assegut a l’escriptori fent els deures, tenia una expressió cavernosa. «Ian, tu em sents? —li vaig preguntar—. Tu i jo sempre hem estat molt propers».

Ell continuava fent els deures. Vaig intentar acariciar-li els cabells; en va, naturalment. Vaig grunyir, estava frustrat. Què havia de fer? Tampoc no em podia forçar a marxar. El dolor de l’Ann em retenia.

Estava atrapat.

Em vaig apartar de l’Ian i vaig sortir de la seva habitació. Un tros més endavant, al passadís, vaig passar per davant de la porta de l’habitació de la Marie, que també estava tancada. De sobte em vaig sentir fastigós. Travessar les portes em semblava una broma de molt mal gust.

La Marie estava asseguda davant de l’escriptori, estava escrivint una carta. Em vaig desplaçar cap allà i em vaig quedar a mirar-la. És una noia encantadora, Robert, alta i rossa i simpàtica. I amb molt talent, també; té una veu preciosa per cantar i molta presència escènica. Havia pencat molt a l’Acadèmia d’Art Dramàtic, volia fer carrera teatral. Jo sempre havia tingut plena confiança en el seu futur. És una professió difícil, però ella és tenaç. Sempre havia planejat facilitar-li alguns contactes quan hagués acabat d’estudiar. Ara ja no ho podré fer. Una cosa més a lamentar.

Al cap d’una estona, vaig mirar què escrivia.

No havíem estat mai gaire junts. Vull dir nosaltres dos sols, sobretot últimament. Culpa meva, no d’ell. Ell intentava quedar: un dia, un vespre. Ell i l’Ian passaven dies junts, jugaven a golf, anaven a futbol, al cine. Ell i el Richard passaven moltes estones plegats, sortien a prendre alguna cosa, xerraven durant hores, es coneixien. El Richard també vol escriure i el pare sempre el va ajudar i li va donar suport.

Jo només vaig sortir amb ell unes quantes vegades. Sempre perquè ho demanava jo: a veure una obra de teatre, al cine, a un concert. Abans d’entrar, sopàvem i xerràvem. Sempre va ser molt agradable, però no va ser suficient, ara me n’adono.

Tot i així, sempre em vaig sentir molt propera a ell, Wendy. Em va tractar sempre molt bé, va ser sempre tolerant i comprensiu. Es prenia les meves bromes la mar de bé, tenia un sentit de l’humor fantàstic. Sé que m’estimava. De vegades, m’abraçava i em deia, directament, que tenia molta fe en el meu futur. Jo li enviava notes en què li deia que era el «millor pare» del món i que l’estimava, però m’agradaria haver-l’hi dit en persona més vegades.

Només que ara el pogués veure... Digues-li: pare, gràcies per tot...

Va parar d’escriure i es va fregar les llàgrimes dels ulls, que degotaven sobre la carta.

—La faré malbé —va mussitar.

«Oh, Marie». Vaig posar-li una mà al cap. «Només que pogués notar-ho... —vaig pensar—. Si ella pogués sentir el meu tacte i adonar-se de com l’estimo...»

Es va posar a escriure una altra vegada.

Ho sento, he hagut de parar per eixugar-me els ulls. Potser ho hauré de fer unes quantes vegades abans no acabi aquesta carta.

Ara estic pensant en la mare. El pare significava tant per a ella...; i ella significava tant per a ell... Tenien una relació estupenda, Wendy. Em sembla que no te n’havia parlat mai. Estaven completament abocats l’un a l’altra. Excepte a nosaltres, semblava que no necessitessin ningú més que l’un a l’altra. No és que no quedessin amb altra gent. Agradaven i la gent tenia ganes de veure’ls, ja ho saps; eren molt bons amics dels teus pares. Però estar junts, per a ells, era el que tenia més valor de tot.

És curiós. He parlat amb molts nois i noies i gairebé tots tenen problemes per imaginar-se, fins i tot per arribar a concebre, els seus pares fent l’amor. Suposo que és un sentiment universal.

Jo no he tingut mai cap problema per imaginar-me’ls. Els vèiem moltes vegades junts, agafats, a la cuina, a la sala d’estar o a la seva habitació, a qualsevol lloc, sense parlar, com una parella de joves amants. De vegades es quedaven així fins i tot a la piscina. I sempre que s’asseien de costat (fos pel que fos, per xerrar, mirar la tele, qualsevol cosa), la mare es recolzava en el pare i ell li passava el braç per les espatlles perquè estigués més còmoda. Feien una parella tan dolça, Wendy! Era... Perdona, em tornen a venir les llàgrimes.

És una mica més tard. Una altra pausa per eixugar-me els ulls. Deia que era fàcil pensar en ells fent l’amor. Em semblava completament normal. Des que vaig ser prou gran per ser-ne conscient, és clar, recordo cada vegada que sentia la porta del seu dormitori tancant-se a poc a poc i escoltava el clic discret que feia el pany. A la Louise, el Richard i l’Ian no ho sé, però a mi això sempre em feia somriure.

Tampoc no et diré que no s’havien barallat mai. Eren persones autèntiques, vulnerables, i tots dos tenien un caràcter fort. El pare va ajudar molt la mare a treure el seu geni, sobretot després de la crisi que va tenir. Oh, Wendy, tants anys que li va fer costat perquè pogués sortir-se’n! Ell la va ajudar a alliberar la ira en lloc de guardar-se-la a dintre: li va demanar que, quan conduís, a falta de res més, cridés a ple pulmó. Ella li va fer cas i una vegada la Katie es va espantar tant que gairebé va tenir un atac de cor; estava al seient del darrere i la mare no es recordava que hi era quan es va posar a xisclar.

Tot i que es barallaven, les seves empipades no els van posar mai en contra l’un de l’altra. Sempre acabaven abraçant-se i fent-se petons, fent bromes i rient. Eren com nens, de vegades, Wendy. Hi havia moments en què jo semblava la mare.

I saps què? No ho he dit mai a ningú. Sé que el pare ens estimava i que la mare encara ens estima. Però sempre hi havia aquella “cosa” entre ells, aquella mena de relació especial inabastable. Una cosa preciosa. Una cosa que no es pot explicar. No dic que ho patíssim. Mai no ens han “deixat de banda”; no és això. No ens han privat mai de res, sempre ens han donat amor i suport en tot allò que hem intentat o volgut.

I tanmateix hi havia aquesta cosa estranya de la seva relació que durant tots aquests anys feia que es mantingués la unitat de dos en una família que era una unitat de tres, al principi, fins a sis. Potser no s’entén el que dic, però és així. No ho puc explicar. Només espero trobar això mateix quan em casi. Sigui el que sigui, espero que tu també ho trobis.

Una prova del que dic és que he començat aquesta carta parlant del pare, però he acabat parlant de la mare i el pare. Perquè m’és impossible parlar d’ell sense parlar també d’ella. Van junts. Aquest és el problema. És que no me la puc imaginar sense ell. És com si una cosa que estava sencera s’hagués partit pel mig i ara cap de les dues meitats estigués bé. Com si...

Vaig començar a adonar-me d’una cosa.

Durant més o menys un quart de pàgina, jo anava caçant les seves paraules abans que les escrivís.

De cop em va venir una idea.

«Marie —vaig pensar—. Escriu el que et dic. Escriu aquestes paraules: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig clavar-li la mirada mentre anava repetint: «Ann, soc el Chris, encara existeixo». Una vegada i una altra, ho dirigia a la ment de la Marie mentre escrivia. «Escriu-ho», li deia. Repetia les paraules que volia que escrivís. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia. «Escriu», repetia. Així una pila de vegades, i en acabat encara més i més. «Escriu: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig quedar tan absort en allò que feia que, quan la Marie de cop i volta va fer un esbufec i va apartar la mà de la taula, vaig fer un bot. Com que es va quedar com atònita mirant el paper, jo també vaig abaixar la vista per mirar què hi deia.

Hi havia escrit: Annsccris encarexstexo.

«Ensenya-ho a la mare», li vaig dir, emocionat. Em vaig concentrar en aquestes paraules. «Ensenya-ho a la mare, Marie. Ara mateix». Seguit, seguit, repetidament.

La Marie es va aixecar i va sortir al passadís amb el paper a la mà. «Així, molt bé —vaig dir—. Això mateix», pensava.

Va recórrer tot el passadís i es va tombar davant la porta del dormitori. Allà es va aturar. Jo, que la seguia entusiasmat, també vaig parar. Què esperava?

Va mirar a dins, a l’Ann i el Richard. L’Ann encara li premia la mà amb la galta. Tenia els ulls tancats, semblava adormida.

«Porta’ls-ho», vaig dir a la Marie. Jo mateix em vaig estremir amb el so de la meva pròpia veu. «Porta’ls-ho —vaig fer mentalment—. Ensenya-ho a la mare i al Richard».

La Marie es va quedar immòbil, mirant el Richard i l’Ann amb expressió incerta. «Marie, vinga —vaig tornar a dir, tens una altra vegada—. Marie, porta’ls-ho —vaig pensar—. Que ho vegin».

Va girar cua. «Marie! —vaig implorar. Estava sobtat—. Porta’ls-ho!». Plorava per dins. Ella va dubtar un moment i va tornar cap al nostre dormitori. «Això mateix, sí, porta-l’hi a ella —vaig pensar—. Porta-ho, Marie. Ara».

Es va aturar.

«Marie —suplicava mentalment—, per l’amor de Déu, porta-ho a la teva mare». Tot de cop, va tombar cap a la seva habitació i se n’hi va anar corrents, passant a través meu. Vaig fer un remolí i vaig precipitar-me darrere seu. «Però què fas? —vaig gemegar—. Que no sents...?».

Em va fallar la veu quan vaig veure que arrugava el full de paper i el llençava a la paperera. «Marie!» —vaig exclamar. Em vaig quedar observant-la, horroritzat. Per què ho havia fet?

Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil d’entendre. Va pensar que el seu propi subconscient l’havia traïda. I no volia fer patir l’Ann més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a l’Ann que encara vivia.

Em vaig quedar paralitzat, una onada de dolor m’esclafava. «Déu meu, això per força ha de ser un somni! —vaig pensar, recuperant-me de sobte—. Això no pot ser real!».

Vaig parpellejar. Sota els peus, vaig veure la placa: Christopher Nielsen, 1927–1974. Com havia arribat allà? No t’ha passat mai que sents de sobte que “ja has arribat” a algun lloc amb el teu cotxe i t’has preguntat com és que has conduït fins allà sense adonar-te’n? Doncs en aquell moment vaig tenir aquesta mateixa sensació. Excepte que no sabia què hi feia.

Hi vaig caure bastant de seguida. La meva ment havia cridat: «Això no pot ser real!». Però aquella mateixa ment sabia que hi havia una manera d’esbrinar-ho del cert. Ja ho havia començat una vegada, ara me’n recordava; el primer cop hi havia una cosa que em va retenir. Aquest cop no. Només hi havia una manera de saber si això era un somni o realitat. Vaig començar a colgar-me sota terra. No era més barrera que les portes. Em vaig submergir en l’obscuritat. «L’única manera d’estar-ne segur», continuava pensant. Vaig veure el taüt just a sota. «Com m’hi veuré a les fosques?», em vaig preguntar. Però no vaig amoïnar-m’hi. Només m’importava una cosa; descobrir la veritat. Em vaig ficar a dins del taüt.

El meu crit de terror va ressonar i va tornar a ressonar per tots els racons de la tomba. Vaig observar el meu cos amb repugnància, petrificat. Havia començat a descompondre’s. Tenia la cara tensa, semblava una màscara, glaçada, fent una ganyota grotesca. La pell s’estava podrint, Robert. Vaig veure... No, deixem-ho estar. No té cap sentit que et faci venir nàusees com les que em van venir a mi.

Vaig tancar els ulls i, sense parar de xisclar, me’n vaig anar ben lluny. Un fred va arremolinar-se al meu voltant, la humitat se m’enganxava. Vaig obrir els ulls, vaig mirar en totes direccions. Un altre cop la boira, aquell cúmul de boira grisa del qual no em podia escapar.

Vaig arrencar a córrer. En algun moment sortiria de la boira. Però com més corria, més espessa era. Em vaig girar i em vaig posar a córrer en direcció contrària, però no va servir de res. Cada cop era més densa, independentment del camí que agafés. No hi veia més enllà de pocs centímetres. Em vaig posar a plorar. Podia quedar-me errant per aquesta boira per sempre! Tot d’una, vaig cridar: «Ajudeu-me! Si us plau!».

Una figura va sortir de la bromada i s’acostava cap a mi; tornava a ser aquell home. Em vaig sentir com si em trobés un conegut, tot i que la seva cara m’era desconeguda. Vaig córrer cap a ell i li vaig aferrar el braç. «On soc?», vaig preguntar.

«En un lloc de la teva imaginació», va respondre.

«No t’entenc!».

«La teva ment t’ha portat aquí —va dir—. La teva ment et fa romandre aquí».

«I m’hi he de quedar per sempre?».

«En absolut —em va dir—. Pots trencar el vincle en qualsevol moment».

«Com?».

«Concentrant-te en allò que hi ha a fora d’aquest lloc».

Anava a fer una altra pregunta quan vaig notar, una vegada més, el dolor que sentia l’Ann. No la podia deixar sola. No podia.

«Estàs marxant un altre cop», va fer l’home amb to d’avís.

«És que no puc deixar-la», li vaig respondre.

«Ho has de fer, Chris —va dir—. O tires endavant o et quedaràs com ara».

«És que no puc deixar-la», vaig repetir.

Vaig parpellejar i vaig mirar a dreta i esquerra. L’home ja no hi era. Havia desaparegut tan de pressa que vaig arribar a pensar que m’ho havia inventat.

Inert i desvalgut, em vaig enfonsar en la terra freda i humida. Pobre Ann, pensava. Ara hauria de començar una nova vida. Tots els nostres plans s’havien esfumat. Els llocs que volíem visitar, tots els nostres projectes emocionants. Havíem d’escriure una obra de teatre junts, combinant els seus intensos records del passat i la seva perspicàcia amb el meu ofici. Pensàvem comprar-nos un tros de bosc en algun lloc perquè ella pogués fer fotos de natura mentre jo ho escriuria tot plegat. I també comprar-nos una autocaravana i passar un any recorrent el país, coneixent-ne els detalls. Viatjar per fi a llocs dels quals sempre havíem parlat però que no havíem vist mai. I estar junts, gaudir de la vida i de la companyia de l’altre.

Ara tot s’havia acabat. S’havia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. M’havien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.

L’havia traït.

Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota d’esperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.

No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig d’una boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.

Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que m’havia dit aquell home: que podia sortir d’aquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?

«Importa?», vaig pensar. Fos el que fos, no podia ser pitjor que això.

«Molt bé, doncs, prova-ho», em vaig dir.

Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me un lloc millor. Un lloc a la llum del sol, on hi fes calor, amb herba i arbres. Un lloc com els que solíem anar a acampar tots aquells anys.

Per fi, dins meu, vaig fixar-me en una clariana entremig de les sequoies, al nord de Califòrnia, on tots sis (l’Ann, la Louise, el Richard, la Marie, l’Ian i jo) ens havíem quedat un vespre d’agost a l’hora de la posta. Cap de nosaltres deia res, només escoltàvem el vast silenci de la natura que ens envoltava.

Em va semblar que notava les palpitacions del meu cos; endavant, amunt. Vaig obrir els ulls tot d’una. M’ho havia imaginat?

Vaig tornar a tancar els ulls i vaig intentar-ho un altre cop; vaig tornar a imaginar-me la quietud d’aquella immensa clariana.

El meu cos va palpitar una altra vegada. Era cert. Sentia una pressió increïble, suau, però persistent, que venia de darrere meu, m’empenyia i em sostenia. Vaig notar que la respiració se’m feia més i més ampla, més ampla i també més dolorosa. Em vaig concentrar encara més i el moviment es va accelerar. Anava corrent cap endavant, corrent cap amunt. Era una sensació alarmant, però també plena de joia. Ara no ho volia deixar estar. Per primera vegada des de l’accident, sentia una mica de pau interior. Era el principi d’un coneixement; una il·luminació sensacional.

Hi ha alguna cosa més.

Continuació a un altre nivell

Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; l’aire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.

Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de l’arbre que m’acollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar l’escorça. I alguna cosa més: n’emanava una mena d’energia.

Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de l’ombra de l’herbei. No hi havia males herbes per enlloc.

Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent d’energia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, me’l vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.

Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a l’ombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.

No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a l’Ann, li encantaria.

Me’n vaig recordar tot d’una. L’Ann encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de l’arbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït d’un cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig d’un paisatge més que tangible.

«És això, la mort?», vaig pensar.

Em vaig mirar les mans; els detalls de cada línia i cada clotet, els plecs de la pell. Vaig examinar els palmells. Una vegada havia llegit un llibre de quiromància; per pur entreteniment, per poder-ho exhibir a les festes. Tenia les meves mans ben estudiades, me les coneixia bé.

Les tenia com sempre. La línia de la vida era tan llarga com sempre. Recordava que l’havia ensenyat a l’Ann i li havia dit que no es preocupés, que estaria amb ella molt de temps. Ara ens en podríem riure si estiguéssim junts.

Vaig girar les mans i em vaig adonar que tenia la pell i les ungles de color rosa. A dins, hi havia sang. Vaig haver de sacsejar el cap per assegurar-me que no somiava. Em vaig posar la mà dreta davant del nas i la boca i vaig notar l’aire calent que em sortia dels pulmons. Amb dos dits, vaig buscar el punt exacte del meu pit, fins que el vaig trobar.

El cor em bategava, Robert. Igual que sempre.

De sobte, un lleu moviment; em vaig girar a mirar què era. Un ocell exquisit, de plomatge platejat, s’havia enfilat a la copa de l’arbre. No semblava que em tingués gens de por. Va venir a posar-se més a prop meu. «Aquest lloc és màgic», vaig pensar. Estava atònit. «Si això és un somni —em vaig dir—, espero no despertar-me mai».

Aleshores vaig entreveure un altre animal que venia corrent cap a mi; em vaig adonar que era un gos. Al principi no hi vaig caure. Però, de sobte, tot es va precipitar. «Katie!», vaig fer, plorant d’alegria.

Venia corrent cap a mi tan de pressa com podia, fent aquells gemecs de felicitat, frenètics, que feia anys que no sentia. «Katie», li vaig xiuxiuejar. Vaig caure de genolls, les llàgrimes em pujaven als ulls. «La vella Kate». Tot d’una ja estava amb mi, saltironejant d’emoció, llepant-me les mans. Vaig abraçar-la. «Kate, velleta meva». Amb prou feines podia parlar. Es va refregar amb mi, plorant de joia. «Kate, ets tu de veritat?», vaig dir-li, baixet.

La vaig observar de més a prop. L’última vegada que l’havia vista estava en una gàbia oberta, a la clínica; estava sedada, estirada sobre la banda esquerra, mirant sense veure-hi, sacsejava les potes a causa d’unes convulsions que no podia controlar. L’Ann i jo l’havíem anat a veure quan ens va trucar el veterinari. Ens vam quedar una estona al costat de la gàbia, acariciant-la, atordits i impotents. La Katie havia estat una bona companya durant gairebé setze anys.

Ara tornava a ser la Katie que recordava dels anys en què l’Ian s’anava fent gran: vibrant, plena d’energia, amb aquella flama als ulls i aquella expressió tan divertida de la boca que, quan l’obria, semblava que estigués rient. La vaig abraçar amb fruïció, pensant que l’Ann estaria molt contenta de veure-la, els nens estarien encantats, sobretot l’Ian. La tarda que havia mort, ell era a l’escola. Al vespre, me’l vaig trobar assegut al llit, les galtes banyades de llàgrimes. Havien crescut junts i ni tan sols havia tingut l’oportunitat d’acomiadar-se’n.

«Si et pogués veure ara», li vaig dir, abraçant-la, ple del goig del retrobament. «Katie, Katie». Vaig fer-li festes al cap i per tot el cos, vaig rascar-li aquelles orelles fantàstiques, flexibles, que tenia. I vaig sentir un torrent de gratitud pel poder, fos el que fos, que l’havia portada cap a mi.

Acabava de descobrir que aquest era un lloc encantador.

* * *

És difícil dir quant temps vam passar sense fer res, l’un amb l’altra. La Katie estava ajaguda al meu costat, escalfant-me la falda amb el cap, estirant les potes de tant en tant, sospirant de felicitat. Jo no parava d’acariciar-li la closca, no me’n sabia avenir. Desitjava amb totes les meves forces que l’Ann fos allà amb nosaltres.

No va ser fins al cap de molt que vaig veure la casa.

Em preguntava com és que no me n’havia adonat; amb prou feines era a cent metres. Era la mena de casa que l’Ann i jo sempre havíem somiat fer-nos algun dia: de fusta i pedra, amb finestres enormes i una terrassa amplíssima amb vistes al camp.

M’hi vaig sentir atret de seguida, no sé per què. Em vaig posar dret i vaig començar a caminar cap allà. La Katie va fer un bot i va venir al meu costat. La casa s’alçava en una clariana envoltada d’arbres ferms: pins, aurons i bedolls. No hi havia cap mena de mur ni tanca. Per sorpresa meva, vaig veure que tampoc no hi havia porta d’entrada i que el que havia pres per finestres només eren obertures. També em vaig adonar que no hi havia tubs ni cables, ni caixes de fusibles, ni canaleres ni antenes de televisió; la forma de la casa harmonitzava amb l’entorn. Se’m va ocórrer que Frank Lloyd Wright ho hauria aprovat. Vaig somriure, divertit. «Potser la va dissenyar ell, Katie», vaig dir. Em va llançar una llambregada i, per un instant fugaç, vaig tenir la impressió que m’entenia.

Vam entrar a un jardí que hi havia a tocar de la casa. Al mig hi havia una font aparentment de pedra blanca. Vaig atansar-m’hi i vaig enfonsar les mans en aigua cristal·lina. Era fresca i, com el tronc de l’arbre i el bri d’herba, emetia un flux d’energia balsàmica. En vaig beure un glop. No havia tastat mai una aigua tan refrescant. «En vols, Kate?», vaig preguntar, mirant-la.

No va fer ni un gest, però vaig tenir una altra impressió: ja no la necessitava, l’aigua. Em vaig tornar a girar cap a la font i vaig agafar una mica d’aigua fent cassoleta amb les mans, i em vaig rentar la cara. No m’ho podia creure: les gotes van desaparèixer de les mans i de la cara com si tot jo fos impermeable.

Astorat per cada nou descobriment d’aquell lloc, em vaig acostar, amb la Katie, a una jardinera i em vaig inclinar a ensumar les flors. Feien una olor suau, encantadora. A més a més, tenien una varietat de colors com un arc de Sant Martí, però encara més irisats. Vaig passar les mans per una flor daurada rivetejada de groc i de seguida em va pujar pels braços un formigueig d’aquella energia. Vaig anar fregant amb els dits una flor rere l’altra. Cada una desprenia un delicat corrent de vigor. Sorprès, vaig començar a adonar-me que també emetien sons suaus i harmònics.

«Chris!».

Em vaig girar de cop. Una aurèola de llum entrava al jardí. Vaig fixar-me que la Katie remenava la cua i tot seguit vaig tornar a observar la llum. Quan els ulls se’m començaven a habituar a aquella lluïssor, va començar a esvair-se. Aquell home que havia vist..., quantes vegades?, no me’n recordo, s’acostava a mi. No havia parat mai atenció a la seva roba; duia una camisa blanca de màniga curta, pantalons blancs i sandàlies. Venia somrient, amb els braços ben oberts. «He sentit que eres a prop de casa meva i he vingut de seguida —em va dir—. Ho has aconseguit, Chris».

Em va fer una càlida abraçada i en acabat es va apartar sense deixar de somriure. Me’l vaig quedar mirant. «Tu no ets... l’Albert?», li vaig preguntar.

«Exacte». Va assentir amb el cap.

El nostre cosí, Robert; sempre li dèiem Buddy. Feia una cara extraordinària; tal com el recordava quan apareixia per casa quan jo tenia catorze anys. Corregeixo. Semblava molt més robust.

«Se’t veu molt jove —vaig dir—. No te’n faria més de vint-i-cinc».

«És l’edat perfecta», va respondre. No vaig entendre què em volia dir.

Quan es va inclinar per saludar la Katie i amanyagar-la —em preguntava com és que la coneixia—, vaig observar una cosa que no t’he dit d’ell. Seguint el contorn de la seva forma, tenia una radiació blava, refulgent, on lluïen petites guspires blanques.

«Hola, Katie, estàs contenta de veure’l, oi?», feia ell mentre li acariciava el cap. Tot seguit, es redreçà amb un somriure.

«T’intriga la meva aura», em va dir.

Vaig respondre amb un somriure, vaig dir «sí».

«Tothom en té —em va explicar—. Fins i tot la Katie. —Va assenyalar cap a ella—. No te n’has adonat?».

Vaig mirar la Katie amb sorpresa. No ho havia vist, però ara que l’Albert ho deia, era obvi. No era tan viva com la seva, però es veia perfectament.

«Ens identifiquen», va dir l’Albert.

Em vaig mirar a mi mateix. «On és la meva?», vaig demanar.

«Ningú pot veure la seva pròpia aura —va dir—. Això ens inhibiria».

Això tampoc no ho vaig entendre, però en aquell moment tenia una pregunta més urgent. «Per què no et vaig reconèixer de seguida, després de mort?», vaig interrogar-lo.

«Estaves massa confós —va contestar—. Mig despert, mig adormit; estaves en una mena d’estat crepuscular».

«Eres tu, a l’hospital, que em deia que no em resistís, oi?».

Va fer que sí amb el cap. «Però et resisties massa per escoltar-me —va dir—. Lluitaves per la vida. Te’n recordes d’una figura borrosa que estava al costat del llit? Segur que la vas veure tot i tenir els ulls tancats».

«No era real?».

«Intentava obrir-me camí —em va revelar—. Volia fer-te el trànsit menys dolorós».

«Suposo que no hi vaig ajudar gaire».

«No podies ajudar-te a tu mateix —em va donar un copet d’esquena—. Era massa traumàtic per a tu. Va ser una llàstima que no fos més fàcil. Normalment, l’acollida es fa de seguida».

«I amb mi per què no?».

«Perquè no hi havia manera d’arribar a tu —va dir—. Estaves tan decidit a parlar amb la teva dona!».

«Havia de fer-ho; és el que sentia —li vaig explicar—. Estava destrossada».

Va assentir amb el cap. «Molt bonic per part teva, però això et va deixar atrapat en un territori de frontera».

«Va ser horrible».

«Ja ho sé —em va posar la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-me—. Però podia haver estat molt pitjor. T’hi podies haver quedat durant mesos o anys, fins i tot segles. No és una cosa tan estranya. Si no haguessis demanat ajuda...»

«Vols dir que fins que no vaig demanar ajuda tu no podies fer res?».

«Bé ho vaig intentar, però tu em rebutjaves cada vegada —va dir—. Fins que no va arribar la vibració del teu crit, no vaig tenir cap esperança de poder-te convèncer».

De sobte hi vaig caure; no sé com és que havia trigat tant. Vaig mirar al meu voltant esmaperdut. «Així doncs... això és el cel?».

«El cel, la pàtria celestial, el lloc on trobem la recompensa, el món de les ànimes... —va fer—. Digue’n com vulguis».

Potser era una rucada preguntar-ho, però ho havia de saber: «I és una... terra? Un estat?».

Va somriure. «Un estat mental».

Vaig alçar la vista. «Doncs no hi ha àngels», vaig dir mig en broma.

L’Albert va riure. «Pot haver-hi res més emprenyador que unes ales enganxades aquí, a les pales de l’espatlla?», va preguntar.

«Doncs així no hi ha coses d’aquestes?». Una vegada més, em sentia càndid de fer aquesta mena de preguntes, però tenia massa curiositat per reprimir-me.

«N’hi ha si hi creus —va contestar, cosa que em va tornar a confondre—. Ja t’he dit que això és un estat mental. Què diu el lema que tens penjat sobre la teva taula de treball? Allò en què creus és el teu món».

Em vaig quedar parat. «Això també ho saps?», vaig preguntar.

Va assentir amb el cap.

«Però com?».

«Ja t’ho explicaré quan arribi el moment —va dir—. Per ara, només vull que quedi clar que allò en què creus realment es converteix en el teu món. Tu et pensaves que això només s’aplicava a la terra, però aquí s’aplica encara més, ja que la mort és un canvi de perspectiva de la consciència, de la realitat física a la mental, com si sintonitzessis amb unes ones més elevades».

Em semblava que entenia el que volia dir, però no n’estava segur del tot. Suposo que m’ho va veure a la cara, perquè va somriure i va fer: «És massa críptic, això que he dit? Diguem-ho d’una altra manera. L’existència d’un home canvia d’alguna manera quan es treu l’abric? Doncs tampoc no canvia quan la mort treu l’abric del cos. Continua sent la mateixa persona. No és més savi. Ni més feliç. No està millor. És exactament el mateix.

»La mort només és una continuació a un altre nivell».

A casa de l’Albert

Fins aquell moment no em va venir al cap. No sé per què vaig trigar tant a pensar-hi, si no és que, potser, amb tantes coses noves i sorprenents per assimilar, el meu cervell senzillament no havia tingut temps.

«El meu pare —vaig dir—. Els teus pares. Els nostres tiets i tietes. Són tots aquí?».

«Aquí és un lloc molt gran, Chris —va respondre amb un somriure—. Però si vols dir si tots viuen després de la mort, és clar que sí».

«On?».

«Ho hauria de comprovar —em va dir—. Els únics de qui sé alguna cosa amb seguretat són la meva mare i el tiet Sven».

Vaig sentir un esclat de joia quan va esmentar el tiet. Va ser com si el veiés de cop i volta: la seva calba enlluernadora, l’espurna que li brillava en aquells ulls, darrere les ulleres de pasta, la seva veu alegre i expressiva, aquell sentit de l’humor infal·lible. «On és? —vaig demanar—. Com està?».

«Treballa amb música», va dir l’Albert.

«És clar —vaig tornar a somriure—. Era la seva passió, la música. El puc veure?».

«I tant —l’Albert al seu torn, també em responia somrient—. Organitzaré una trobada per quan estiguis més aclimatat».

«I la teva mare també —vaig dir—. No hi havia tingut mai gaire relació, però m’agradarà tornar-la a veure».

«Ja ho prepararé», va dir Albert.

«Què has volgut dir que ho havies de comprovar? —vaig fer—. Les famílies no estan juntes?».

«No necessàriament —em va explicar—. Els vincles terrenals aquí són menys importants. El que compta són les relacions de pensament, no de sang».

De nou, aquella basarda. «Això, ho he d’explicar a l’Ann —vaig dir—. Li he de fer saber on soc, que estic bé. És el que més desitjo del món».

«De veritat que no es pot, Chris —va fer l’Albert—. No es pot passar a l’altra banda».

«Però jo gairebé ho vaig aconseguir». Li vaig explicar com havia aconseguit que la Marie escrivís el meu missatge.

«Tu i ella devíeu tenir una gran sintonia —va comentar—. L’hi va arribar a ensenyar, a la teva dona?».

«No —vaig reconèixer, acompanyant amb un gest el cap—. Però ho puc tornar a intentar».

«Ara ja estàs més enllà d’això», va dir ell.

«Però vull que ho sàpiga».

Em va posar una mà a l’espatlla. «Estarà amb tu prou aviat», em va dir suaument.

No tenia ni idea de què més li podia dir. Pensar que no hi havia manera de fer saber a l’Ann que estava bé em deprimia tremendament. «Què passa amb gent com el Perry?» —vaig preguntar tot d’una, ara que em venia al cap. Ho vaig explicar a l’Albert.

«Recorda que tu i ell, en aquell moment, estàveu al mateix nivell —va dir l’Albert—. Ara ni se n’adonaria, de tu».

En veure la meva expressió, l’Albert em va passar un braç per l’espatlla. «Ja vindrà, Chris —va dir—. T’ho puc garantir. —Va fer un somriure—. Entenc els teus sentiments. És una persona encantadora».

«La coneixes?», vaig preguntar, sorprès.

«La conec a ella, els vostres fills, la Katie, el teu despatx..., tot —va dir—. He estat amb tu més de vint anys. En temps terrenal, naturalment».

«Que has estat amb mi?».

«Al món, la gent no està mai sola —va explicar—. Hi ha algú que fa de guia per a cadascú».

«Vols dir que eres el meu... àngel de la guarda?». Era una expressió suada, però no se m’acudia cap més manera de dir-ho.

«Guia és més exacte —va fer l’Albert—. Això de l’àngel de la guarda és un concepte antic. L’home primitiu va intuir la veritat sobre els guies, però va interpretar-ne malament la naturalesa a causa de les creences religioses».

«L’Ann també en té un?» —vaig preguntar.

«És clar».

«Doncs el seu guia no li pot dir res de mi?».

«Si ella estigués oberta a aquesta mena de coses, sí, fàcilment», va contestar, però jo ja sabia que això no tenia solució. El seu escepticisme la deixava fora de l’abast. Però llavors em va venir una altra cosa al cap; em venia d’haver descobert que l’Albert havia estat a prop meu durant dècades: una mena de vergonya d’adonar-me que havia estat testimoni d’actes molt menys que admirables per part meva.

«Ho vas fer bé, Chris», va dir ell.

«M’estàs llegint la ment?», vaig preguntar.

«Més o menys —va respondre—. No et sentis massa malament amb la teva vida. Les teves tares són idèntiques a les de milions d’homes i dones que, bàsicament, són bona gent».

«Les meves tares estan relacionades amb l’Ann, sobretot —li vaig dir—. Sempre la vaig estimar, però, massa sovint, no vaig estar a l’alçada».

«Sobretot de més jove —va admetre—. Els joves estan massa centrats en si mateixos per entendre realment l’altre. Córrer en solitari és suficient per trastornar la nostra capacitat de comprensió. A mi em va passar el mateix, a la meva vida. No vaig tenir mai ocasió de casar-me perquè m’hi vaig trobar massa jove. Aleshores no podia entendre bé la meva mare, el meu pare, les meves germanes. Ho deien en una obra de teatre, oi? Va inclòs amb el paquet, Chris».

Se’m va ocórrer que ell havia mort abans d’aquella obra, però no vaig fer cap comentari. Encara estava amoïnat per l’Ann. «Realment no hi ha manera que pugui arribar a ella?», vaig preguntar.

«Potser, amb el temps, passarà alguna cosa —va dir—. De moment, la seva incredulitat és una barrera infranquejable. —Em va treure el braç de l’espatlla i em va donar un cop a l’esquena, com per infondre’m confiança—. Però ella estarà amb tu —va dir—. Amb això, ja pots comptar-hi».

«Ella no haurà de passar pel que he hagut de passar jo, oi?», vaig preguntar, inquiet.

«No és gaire probable —va contestar—. Les circumstàncies per força seran unes altres —va somriure—. I, a més, l’estarem vigilant».

Vaig assentir amb el cap. «D’acord». De fet, no és que les seves paraules m’haguessin tranquil·litzat, sinó que em vaig forçar a deixar de pensar-hi, de moment. Vaig fer una mirada a l’entorn i li vaig comentar que estava fet tot un jardiner.

Va somriure. «També n’hi ha, de jardiners, sí —va fer ell—. Però no per cuidar jardins. No necessiten que els cuidin».

«Ah, no?». Tornava a estar meravellat.

«Aquí, no hi falta humitat —em va explicar—. No hi fa massa calor ni massa fred, ni hi ha tempestes, ni ventades, ni neu, ni gebre. Les plantes no creixen desordenadament».

«No cal ni arranar una mica la gespa?», vaig preguntar, recordant la que teníem a Hidden Hills i la freqüència amb què el Richard i l’Ian havien de passar la màquina.

«No passa mai d’aquesta alçada», va dir l’Albert.

«Però si dius que no hi ha tempestes —vaig continuar, esforçant-me per estar concentrat en alguna cosa que no fos la preocupació per l’Ann—, que no hi neva ni glaça, què passa amb la gent a qui li agrada la neu? Això no seria un paradís, per a ells. Què passa amb els colors de la tardor? A mi m’encanten. I a l’Ann també».

«Ja hi ha llocs on els pots anar a veure —va respondre—. Tenim cada estació de l’any allà on toca».

Vaig preguntar pel flux d’energia que havia sentit tocant el tronc de l’arbre, els brins d’herba, les flors i l’aigua.

«Aquí tot emet una energia beneficiosa», va explicar.

Veure la Kate asseguda al meu costat, contenta, em va fer somriure. Vaig agenollar-me altra vegada a fer-li festes. «Ha estat tot aquest temps aquí amb tu?», vaig demanar.

L’Albert va fer que sí amb el cap, somrient.

Vaig estar a punt de dir alguna cosa sobre com la trobava a faltar l’Ann, però em vaig aguantar. La Katie havia estat la seva companya inseparable. Aquella gossa adorava l’Ann.

«Però encara no has vist casa meva», va dir l’Albert.

Em vaig aixecar i ens vam posar a caminar cap a la casa. Mentre ens hi dirigíem, li vaig fer un comentari sobre la manca de finestres i de porta.

«No calen —va dir—. No hi entraria ningú, encara que tothom és benvingut».

«Tothom viu en cases així?».

«Viuen com vivien al món —va respondre—. O com desitjaven viure. Tu ja saps que jo no vaig tenir mai una casa com aquesta. Però sempre havia somiat tenir-ne una».

«L’Ann i jo també».

«Doncs llavors en tindreu una igual».

«Ens l’haurem de construir nosaltres?», vaig preguntar.

«No pas amb eines —va fer ell—. Vaig construir aquesta casa amb la meva vida —va assenyalar-la amb un gest—. Al principi no era ben bé així, quan vaig arribar —va dir—. Igual que les habitacions de la meva ment, les habitacions de la casa no eren tan boniques. N’hi havia que eren fosques i desordenades, i a dins l’aire era molt espès. I, en aquest jardí, barrejades entre les flors i els arbustos, hi havia males herbes que havien crescut mentre era en vida.

«Vaig trigar una mica a rehabilitar-ho tot —va continuar, content de reviure aquells records—. Vaig haver de refer tot el dibuix, el dibuix de mi mateix, és clar, detall per detall. Un pany de paret aquí, un altre pis allà, una porta, un moble».

«I com ho vas fer?», vaig preguntar.

«Amb la ment», va contestar.

«Tothom té una casa esperant-lo?».

«No, la majoria se les fan després —va dir—. Amb ajuda, naturalment».

«Ajuda?».

«Hi ha societats de construcció —em va explicar—. Grups de persones que hi entenen, de fer cases».

«Amb la ment?».

«Sempre —va fer—. Tot comença en el pensament».

Em vaig aturar i vaig observar la casa que s’alçava davant nostre. «És tan... igual que al món dels vius», vaig dir.

Va assentir, sense deixar de somriure. «No estem tan lluny dels nostres records del món. No desitgem res gaire diferent en la manera d’habitar els llocs —va fer un gest de benvinguda—. Però... endavant, Chris».

Vam entrar a casa de l’Albert.