Kitabı oku: «Trenes d'herba dolça», sayfa 6

TENIR CURA DE L’HERBA DE BÚFAL

¶ L’herba de búfal silvestre es fa alta i fragant quan els humans en tenen cura. El desbrossament i la cura de l’hàbitat i de les plantes veïnes en reforça el creixement.

La lluna de sucre d’auró

Quan en Nanabozho, l’Home Original anishinaabe, el nostre mestre, part home i part manitú, va recórrer el món, va fixar-se en qui prosperava i en qui no, qui tenia presents les Instruccions Originals i qui no. Va sentir-se decebut quan trobà viles on no atenien els horts, on no cosien les xarxes de pesca i no ensenyaven a la canalla la manera de viure. En comptes de veure piles de llenya i rebosts de dacsa, va trobar que la gent jeia amb la boca oberta sota els aurons, tot atrapant el xarop dens i dolç dels generosos arbres. S’havien tornat mandrosos i donaven per fets els dons del Creador. No feien les seves cerimònies ni es preocupaven els uns pels altres. Ell sabia quina responsabilitat tenia, o sigui que va baixar al riu i en tragué moltes galledes d’aigua. Va abocar l’aigua directament dins dels aurons per a diluir-ne el xarop. Avui, la saba d’auró flueix com un corrent d’aigua amb tan sols un rastre de dolçor per a recordar a la gent tant la possibilitat com la responsabilitat. I així és que calen gairebé dos-cents litres de saba per a fer-ne cinc de xarop. ¹

Clinc. Una tarda de març, quan el sol de finals d’hivern comença a enfortir-se i es desplaça cap al nord un grau aproximadament cada dia, la sala es torna forta. Clinc. El pati de la nostra vella granja a Fabius, Nova York, està beneït amb set Aurons, grans, plantats fa gairebé dos-cents anys per a fer ombra a la casa. L’arbre més gros és tan ample de la base com llarga és la nostra taula de pícnic.

Quan vam traslladar-nos aquí, les meves filles es delectaven a remenar l’altell sobre l’antic estable, un espai ple de restes de gairebé dos segles de famílies abans de la nostra. Un dia vaig trobar-les que jugaven amb tot un poble de petites tendes de campanya metàl·liques plantades sota els arbres. «Se’n van d’acampada», van dir de les diverses nines i els animals de peluix que treien el nas per sota del refugi. L’altell era ple de «tendes» com aquelles que encaixen sobre antigues galledes de saba per a protegir-les de la pluja i de la neu durant la temporada de producció de sucre. Quan les noies van descobrir per a què eren aquestes tendetes, evidentment van voler fer xarop d’auró. Vam fregar-ne les defecacions de ratolí i vam preparar les galledes per a la primavera.

Durant el primer hivern, vaig llegir tot el que hi havia sobre el procés sencer. Teníem galledes i cobertes, però no teníem aixetes: els brocs que cal enfonsar a l’arbre per a poder resinar-lo. Però vivim al País dels Aurons i una ferreteria propera tenia de tot per a fer sucre d’auró. De tot: motlles per a fer fulles de sucre d’auró, evaporadors de totes les grandàries, quilòmetres de tub de goma, hidròmetres, bullidors, filtres i pots…, cap de les quals coses em podia permetre. Però entaforades al fons tenien aixetes velles, que ja gairebé ningú no vol. Vaig aconseguir-ne tota una capsa a setanta-cinc cèntims la peça.

La producció de sucre ha canviat al llarg dels anys. Ja han passat els dies de buidar galledes i arrossegar amb trineu barrils de saba per entre els boscos nevats. En moltes operacions del procés, els tubs de plàstic van des dels arbres fins a la sucreria. Però encara hi ha puristes allà fora que celebren el clinc de la saba en una galleda de metall, i això exigeix una aixeta. Un extrem té forma de tub, com una canyeta de beure, i el fiques en un forat fet a l’arbre. Aleshores el tub s’obre en un abeurador d’uns deu centímetres de llarg. I a la base hi ha un pràctic ganxo per a penjar-hi la galleda. Vaig comprar un cubell gros i net d’escombraries per a emmagatzemar-hi la saba, i ja estàvem a punt. No pensava que ens calgués tot aquell espai d’emmagatzematge, però valia més estar preparades.

En un clima on l’hivern dura sis mesos, sempre busquem assíduament senyals de la primavera, però mai amb tant de delit com després de decidir que faríem xarop. Les noies pregunten cada dia: «Podem començar ja?» Però el nostre inici estava del tot determinat per l’estació. Perquè la saba corri cal una combinació de dies tebis i nits de glaçades. Tebi és un terme relatiu, és clar, entre dos i sis graus, de tal manera que el sol desglaça el tronc i comença el flux de saba a l’interior. Mirem el calendari i el termòmetre, i la Larkin pregunta: «Com saben els arbres que és el moment si no poden veure el termòmetre?» Efectivament, com sap un ésser sense ulls ni nas ni nervis de cap mena què ha de fer i quan ha de fer-ho? Ni tan sols no li han sortit fulles per a detectar el sol; cada bocí de l’arbre, excepte els borrons, està embolicat en escorça negra i morta. I tanmateix els arbres no es deixen enredar per un desglaç a mitjan hivern.

El fet és que els aurons tenen un sistema per a detectar la primavera molt més sofisticat que nosaltres. Hi ha centenars de fotosensors a cada borró, atapeïts de pigments anomenats fitocroms que absorbeixen la llum. La seva feina és prendre la mesura de la llum cada dia. Plegats amb força, coberts d’escates de color marró vermellós, cada borró conté una còpia embrionària d’una branca d’auró, i cada borró vol desesperadament ser una branca adulta algun dia, amb les fulles xiuxiuejant al vent i absorbint el sol. Però si els borrons surten massa d’hora, la glaçada els matarà. Massa tard i es perdran la primavera. O sigui que els borrons segueixen el calendari. Però aquelles cries de borró necessiten energia per a créixer i transformar-se en branques: com tots els nounats, tenen gana.

Nosaltres, que no tenim aquests sensors tan sofisticats, busquem altres senyals. Quan apareixen clots a la neu al voltant de les bases dels arbres començo a pensar que és el moment de resinar. L’escorça fosca absorbeix la calor creixent del sol i aleshores la radia per a fondre lentament la neu que ha reposat allà tot l’hivern. Quan apareixen aquells cercles de terreny nu és quan les primeres gotes de saba et cauran al cap procedents d’una branca trencada del cobricel.

I així, amb la barrina a la mà, fem voltes als nostres arbres cercant el punt precís, a gairebé un metre de terra, en una cara llisa. I guaiteu!, hi ha cicatrius de sagnies passades que fa molt de temps que van cicatritzar, fetes per qui hagués deixat aquelles galledes de saba al nostre altell. No en coneixem ni els noms ni les cares, però els nostres dits descansen just allà on havien estat els seus i sabem què feien també ells un matí d’abril de fa molt de temps. I sabem què posaven a les coquetes. Les nostres històries estan enllaçades en aquest fil de saba; els nostres arbres els van conèixer com ens coneixen a nosaltres avui.

Les aixetes comencen a degotar gairebé així que les instal·lem. Les primeres gotes espeteguen al fons de la galleda. Les noies hi posen les cobertes en forma de tenda, la qual cosa fa que encara ressonin més. Els arbres d’aquest diàmetre podrien acceptar sis aixetes sense danys, però no volem ser cobdicioses i només n’hi posem tres. Quan hem acabat de muntar-les, la primera galleda ja canta una tonada diferent, el clinc d’una altra gota en un dit de saba. Al llarg del dia van canviant de to a mesura que s’omplen les galledes, com copes d’aigua amb un timbre diferent. Clinc, cloinc, clonc: les galledes de llauna i les tapadores en forma de tenda reverberen amb cada gota, i el pati canta. Això és música de primavera, tant com el xiulet insistent del cardenal.

Les meves noies s’ho miren fascinades. Cada gota és tan clara com l’aigua, però d’alguna manera, més espessa, atrapa la llum i penja un segon a l’extrem de l’aixeta, i creix temptadorament i forma una gota cada vegada més grossa. Les noies estiren la llengua i xarrupen amb una expressió d’èxtasi, i inexplicablement em commou tant que ploro. Em recorda quan només jo les alimentava. Ara, sobre unes sòlides cames joves, les alleta un auró: el més proper que poden ser del fet que les alleti la Mare Terra.

Al llarg de tot el dia les galledes s’omplen, i a mitja tarda ja vessen. Les noies i jo les arrosseguem totes vint-i-una fins al cubell gros d’escombraries i les hi aboquem fins que és gairebé ple. Jo no tenia ni idea que n’hi hauria tanta. Les noies tornen a penjar les galledes mentre jo preparo el foc. El nostre evaporador només és la meva vella olla de bullir pots de conserva, posada sobre una graella de forn, i aquesta posada sobre blocs de formigó recuperats de l’estable. Una olla de saba triga molta estona a escalfar-se i les noies hi perden l’interès força de pressa. Jo entro i surto de la casa, mentre vigilo focs als dos llocs. Quan les acotxo al llit aquella nit, estan expectants pel xarop del matí.

Poso una gandula a la neu premsada al costat del foc, i el carrego constantment perquè continuï bullint a bon ritme durant la nit, que ara ja glaça. S’alcen núvols de vapor de l’olla, que amaguen i descobreixen la lluna en el cel sec i fred.

Tasto la saba quan es va reduint, i amb cada hora que passa és discerniblement més dolça, però la producció d’aquesta olla de cinc litres només serà una làmina de xarop al fons de la paella, amb prou feines suficient per a una coqueta. O sigui que tal com es va reduint hi afegeixo saba nova del pot d’escombraries, amb l’esperança d’arribar a tenir una sola tassa de xarop quan arribi el matí. Hi afegeixo llenya, després m’embolico amb mantes, i vaig fent becaines fins que puc afegir-hi més troncs o més saba.

No sé a quina hora em vaig despertar, però tenia fred i estava encarcarada a la gandula, i el foc s’havia reduït a brases i la saba estava tèbia. Vençuda, vaig entrar i vaig anar-me’n al llit.

Quan vaig tornar-hi al matí, vaig trobar que la saba del cubell d’escombraries s’havia congelat. Mentre tornava a encendre el foc, vaig recordar una cosa que havia sentit de com els nostres avantpassats feien sucre d’auró. El gel de la superfície era aigua pura, o sigui que el vaig esquerdar i vaig llençar-lo a terra com una finestra trencada.

La gent de la Nació dels Aurons feia sucre molt abans que tinguessin olles bescanviades per a bullir. En comptes d’això, recollien la saba en galledes d’escorça de bedoll i l’abocaven en llargs troncs de til·ler buidats. La gran superfície i la poca profunditat dels abeuradors eren ideals per a la formació de gel. Cada matí retiraven el gel i quedava una solució de sucre més concentrada. Aleshores es podia bullir la solució concentrada per a convertir-la en sucre amb molt menys requeriment d’energia. Les nits de glaçada feien la feina de moltes braçades de llenya, un recordatori de les relacions elegants: la saba d’auró corre en una època de l’any en què aquest mètode és possible.

Els plats de fusta d’evaporació es posaven en lloses sobre les brases d’un foc que cremava nit i dia. En els vells temps, les famílies s’ajuntaven al «campament de sucre», on havien emmagatzemat llenya i material l’any anterior. Arrossegaven les àvies i les criatures més petites amb trineus sobre la neu que s’anava estovant, de manera que tothom pogués assistir al procés: calia tot el coneixement i tots els braços per a fer sucre. La major part del temps es passava remenant, un bon moment per a explicar històries quan la gent dels campaments dispersats s’aplegava. Però també hi havia batecs d’activitat furiosa: quan el xarop assolia la consistència justa, el picaven perquè se solidifiqués com volien, en coquetes toves, caramel dur i sucre granulat. Les dones ho emmagatzemaven en capses d’escorça de bedoll anomenades makaks, cosides ben fortes amb arrel de pícea. Atesos els conservants antifúngics naturals de l’escorça del bedoll, els sucres aguantaven anys.

Es diu que la nostra gent va aprendre a fer sucre dels esquirols. A finals de l’hivern, l’època de la fam, quan els rebosts de nous estan exhaurits, els esquirols s’enfilen als cims dels arbres i roseguen les branques dels aurons de sucre. Gratar l’escorça permet que la saba exsudi del branquilló, i els esquirols se la beuen. Però el producte bo arriba l’endemà, quan els esquirols segueixen el mateix circuit que havien fet el dia anterior, llepant els cristall de sucre que s’han format a l’escorça durant la nit. Les temperatures sota zero fan que l’aigua de la saba se sublimi i deixi una crosta dolça i cristal·lina com caramel dur, amb la qual els esquirols en tenen prou per a resistir la pitjor època de fam de l’any.

La nostra gent anomena aquest període la Lluna de Sucre d’Auró, Zizibaskwet Giizis, i el mes anterior és conegut com la Crosta Dura de la Lluna de Neu. La gent que viu amb un estil de vida de subsistència també la coneixen com la Lluna de Fam, quan el menjar emmagatzemat ha minvat i la caça és escassa. Però la gent aguantava amb els aurons, que els proporcionaven l’aliment just quan més el necessitaven. Havien de refiar-se que la Mare Terra trobaria una manera d’alimentar-los fins i tot en les profunditats de l’hivern. Però les mares són així. A canvi, les cerimònies d’agraïment se celebren al principi de la pujada de la saba.

Cada any, els Aurons fan la seva tasca de les Instruccions Originals, tenir cura de la gent. Però alhora tenen cura de la seva pròpia supervivència. Els borrons que han percebut l’incipient canvi d’estació tenen gana. Perquè els brots que només fan un mil·límetre de longitud esdevinguin fulles completes, els cal aliment. Així, quan els borrons noten la primavera, envien un senyal hormonal tronc avall, cap a les arrels, una crida per a despertar-se, telegrafiada des del món de llum cap a l’inframon. L’hormona dispara la producció d’amilasa, l’enzim responsable de partir les grans molècules de midó emmagatzemat a les arrels en molècules més petites de sucre. Quan la concentració de sucre a les arrels comença a augmentar, crea un gradient osmòtic que capta l’aigua del sòl. Dissolt en aquesta aigua procedent de la terra molla de primavera, el sucre corre amunt com a saba ascendent per a alimentar els borrons. Cal molt de sucre per a alimentar la gent i els borrons, o sigui que l’arbre fa servir els seus vasos, el xilema, com a conducte. El transport de sucre normalment està restringit a la prima capa de teixit de floema sota l’escorça. Però a la primavera, abans que hi hagi fulles que facin el seu sucre, la necessitat és tan gran que el xilema també és cridat a files. No hi ha cap altre moment de l’any en què el sucre es mogui d’aquesta manera, només ara, quan se’l necessita. El sucre flueix corrent amunt durant unes quantes setmanes a la primavera. Però quan els borrons es trenquen i emergeixen les fulles, comencen a produir sucre pel seu compte i el xilema torna a la seva tasca com a conductor d’aigua.

Com que les fulles madures fan més sucre del que es pot utilitzar immediatament, el corrent de sucre comença a fluir en sentit contrari, des de les fulles cap a les arrels, pel floema. I així les arrels, que alimenten els borrons, ara són alimentades per les fulles durant tot l’estiu. El sucre es torna a convertir en midó i s’emmagatzema al «celler soterrat» original. El xarop que ens tirem per damunt de les coquetes un matí d’hivern és el sol de l’estiu que flueix en corrents d’or i forma basses als nostres plats.

Nit rere nit vaig quedar-me llevada vigilant el foc i bullint la nostra petita olla de saba. Durant tot el dia, el clinc, clinc, clinc de la saba omplia les galledes, i les noies i jo les recollíem després de classe i les abocàvem al cubell. Els arbres produïen saba molt més de pressa del que jo podia bullir-la, o sigui que vam comprar un altre cubell d’escombraries per a posar-hi l’excés. I després un altre. Al final vam treure les aixetes dels arbres per a aturar-ne el flux i evitar malgastar-ne els sucres. El resultat final va ser una bronquitis terrible a causa de dormir en una gandula al camí de casa el mes de març, i tres litres llargs de xarop, una miqueta grisos a causa de la cendra de llenya.

Quan les meves filles recorden ara l’aventura de fer sucre, fan una ganyota de desesperació i remuguen «va ser tanta feina!». Recorden arrossegar branques per al foc i esquitxar-se la jaqueta de saba quan transportaven galledes pesants. Em fan broma i diuen que era una mare malvada que va teixir la seva connexió amb la terra mitjançant els treballs forçats. Sí que eren molt i molt menudes per a fer la feina d’un equip de sucrers. Però també recorden la meravella de beure la saba directament de l’arbre. Saba, però no xarop. En Nanabozho va assegurar-se que la feina mai no fos massa fàcil. Els seus ensenyaments ens recorden que una meitat de la veritat és que la terra ens dota amb grans dons, l’altra meitat és que el do no és suficient. La responsabilitat no és només dels aurons. L’altra meitat és nostra; participem en la seva transformació. És la nostra feina, i la nostra gratitud, allò que instil·la dolçor.

Nit rere nit jo seia al costat del foc, amb les noies ja prudentment ficades al llit, la fressa del foc i el borbolleig de la saba, una cançó de bressol. Hipnotitzada pel foc, amb prou feines vaig fixar-me en l’argent del cel quan la Lluna de Sucre d’Auró va alçar-se per l’est. Tan brillant en una clara nit de glaçada, projectava les ombres dels arbres sobre la casa: densos brodats negres al voltant de les finestres on les noies dormien, les ombres d’arbres bessons. Aquests dos, perfectament aparellats en amplada i forma, s’alcen centrats davant de la casa a la vora del camí, i les ombres emmarquen la porta principal com les columnes de marbre d’un pòrtic d’aurons. S’alcen a l’uníson sense ni una sola branca fins que arriben a l’altura de la teulada, on s’obren com un paraigua. Van créixer amb aquesta casa, i la protecció de la casa els donà forma.

Hi havia el costum, a mitjans del segle dinou, de plantar arbres bessons per a celebrar un matrimoni i l’inici d’una llar. La presència d’aquests dos, només a tres metres l’un de l’altre, recorda una parella dreta junta a les escales del porxo, agafats de les mans. L’abast de la seva ombra enllaça el porxo de davant amb l’estable de l’altra banda del camí, i crea un camí ombrívol d’anada i tornada per a aquella jove família.

M’adono que aquells primers residents de la casa no eren els beneficiaris de l’ombra, si més no quan eren una parella jove. Devien voler que la seva gent s’hi quedés. De ben segur que aquells dos dormien entre xiprers abans que l’ombra travessés el camí. Avui jo visc en el futur ombrívol que ells van imaginar, tot bevent saba dels arbres plantats amb els seus vots matrimonials. No podien haver-me imaginat, moltes generacions més tard, i tanmateix visc en el do de la seva deferència. Podien haver-se imaginat que, quan la meva filla Linden es casés, triaria fulles de sucre d’auró per al regal de casament als convidats?

Aquesta és la responsabilitat que tinc amb aquesta gent i amb aquests arbres, traspassats a mi, una desconeguda que va venir a viure sota la protecció dels bessons, amb un vincle físic, emocional i espiritual. No tinc manera de rescabalar-los. El do que m’han fet a mi és molt més gran del que puc retornar. Són tan enormes que gairebé no en puc tenir cura, tot i que sí que escampo grànuls de fertilitzant als seus peus i els rego durant la sequera estival. Potser l’únic que puc fer és estimar-los. L’únic que sé que puc fer és afegir-hi un altre do, per a ells i per al futur, aquells propers desconeguts que viuran aquí. Una vegada vaig sentir que els maoris fan unes boniques escultures de fusta que transporten grans distàncies bosc endins, i les deixen allà com un regal als arbres. I així planto Narcisos, a centenars, en clapes assolellades sota els aurons, en homenatge a la seva bellesa i a canvi del seu regal.

Ara mateix, quan la saba s’alça, també els Narcisos s’alcen de sota terra.

1. Adaptat de la tradició oral i de Ritzenthaler i Ritzenthaler, 1983 [n. de l’a.].